Homenatge Jaume Pomar by Institució de les Lletres Catalanes

h o m e n a t g e

JAUME P OM AR

(

1 9 4 3 2 0 1 3

)

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP Jaume Pomar (1943-2013) : homenatge

Inclou una selecció d’obres de Jaume Pomar I. Pomar, Jaume, 1943-2013. Seleccions II. Alzamora, Sebastià, 1972- III. Institució de les Lletres Catalanes IV. Títol V. Títol: Homenatge Jaume Pomar (1943-2013) 1. Pomar, Jaume, 1943-2013 – Crítica i interpretació 849.9-82”19” 849.9Pomar, Jaume1.06

PROJECTE I EDICIÓ

Institució de les Lletres Catalanes Mallorca, 272–274, 1r pis 08037 Barcelona http://www.lletrescatalanes.cat COORDINADOR DE L’EDICIÓ

Sergi Jover AUTORS

Sebastià Alzamora, Antònia Arbona, Carles Duarte, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Pere Gimferrer, Gabriel Janer Manila, Sergi Jover, Josep Juan, Biel Mesquida, Francesc Parcerisas, Jaume Pomar, Manel Rodríguez-Castelló, Joan Rotger i Antoni Vidal Ferrando © dels textos, els seus autors FOTOGRAFIES

Pepa Estrada COMPOSICIÓ Quadratí IMPRESSIÓ

Gràfiques Molero

DIPÒSIT LEGAL B. 27428-2013

Fotografia de la coberta: Jaume Pomar (2013) © hereves de Jaume Pomar Fotografia de la contracoberta: Jaume Pomar (1978), Toni Catany Barcelona, novembre de 2013

JAUME POMAR

BIOGRAFIA, SEGONS JAUME POMAR

TEXTOS DE JAUME POMAR

POÈTICA

D I A M A NTS D I N S LA C E N D R A . A NTO LO G I A PO ÈTI CA . PA R A U L A D E P O E TA , 24 .

No és bo fer esbrinar fins al fons els motius pels quals determinades persones ambicionen esdevenir poetes i de vegades fins i tot ho aconsegueixen. Contemplat amb fredor, el fet no té res a veure amb un bon negoci. S’allunya molt –i de quina manera!– d’altres anhels vocacionals molt més rendibles com puguin ésser: polític, especulador, contrabandista, constructor, hoteler o Rafa Nadal, per posar alguns exemples. Però també és cert que calen dits per tocar l’orgue i no tothom serveix per a unes mateixes coses. Vet ací perquè s’ha posat tan de moda això del perfil, moneda de dur encuny i de valoració ambivalent. Però moneda de curs legal, tanmateix avalada pels més incompetents de la tribu. Potser la poesia és la resposta inconscient que determinades col·lectivitats segreguen com a senyal de viafora davant determinades evidències. El plor, el cant, el salm, l’himne o el crit, es conformen de manera paral·lela al procés de construcció d’una comunitat, local o universal, per tal d’assenyalar-ne determinades virtuts o deficiències o, dins un imaginari metafòric, la seva deconstrucció. La voluntat de desmuntar tot un aparell conceptual que ha emmotllat el pensament occidental vigent entre nosaltres, per tal de prestigiar conceptes com marginalitat o diferència, tan allunyats de l’establishment. Com ja es pot suposar, el camí no és gens còmode. Per aquests viranys es passa –dit sigui amb paraules de l’enyorat Blai

PA L M A : C O N S E L L E R I A D’ E D U C A C I Ó I C U LT U R A . D I R E C C I Ó G E N E R A L D E C U LT U R A , 2 0 0 8.

A la meva mare Magdalena Llambias Cànaves i a la memòria del meu pare Antoni Pomar Tarongí

Bonet–, «gana, solitud, intel·ligència, injustícia, calúmnia, filosofia i lletres». Però no val queixar-se, per allò tan nostre que ja adverteix: qui no vol pols que no vagi a l’era. Una era, això sí, que convindria preservar d’alguns mals vents que bufen fort per devers ca nostra: el xaloc i la tramuntana. És també mal d’explicar com un territori cridat a ésser pàtria esdevé exili en pròpia terra. I no és el moment de fer ni menys encara demanar cap autocrítica, paraula proscrita dels nostres dominis culturals i polítics, és a dir, paraula inexistent dins la nostra contemporaneïtat saborosa. Naturalment, d’aquí al campi qui pugui, només hi ha una passa. Jo, concretament, la faig cap a defora, sense vosaltres i lluny, provant de vèncer una inèrcia de bumerang que, per desgràcia, massa sovint em torna al punt de partida. Tanmateix s’acompleix, gradualment, un axioma incontestable: el nacionalisme és una malaltia que es cura viatjant. El meu procés poètic és també un llarg viatge a la recerca de quelcom inefable o inexistent, digueu-li la utopia, si voleu. Un camí sense retorn que es justifica mitjançant la paraula. Perquè aquests anys de vida, que comencen a ésser llargs, m’han confirmat que només tinc dues pàtries: la llengua i la infància.

Sé que qualsevol dia, quan m’aixequi i em vesteixi les robes per al fred que tots els dematins m’espera, trobaré que el carrer ha canviat i les cases ja no protegiran les vides íntimes. Correré per l’asfalt de la ciutat jo tot sol entre estàtues de sal. Correré i correré fins que em manquin les forces i caigui a terra, extenuat davant unes portes tancades. Les campanes, malmeses d’un monòton sonar, cauran esmicolades com cristall mentre rebotaran les baules damunt les pedres. Ningú no em sentirà Ja sereu morts. Tots morts! I no sabreu de mi ni el crit de viafora pel perill anunciat de baules i campanes. Què podré fer tot sol enmig de pedres?

D E L R E C U L L TOTA L A I R A D E LS J U STO S ( 19 6 7 )

CIUTAT PRESSENTIDA

MIGDIA A L A PL AÇ A DE SA NT FR A NCESC

Sortint del claustre pur i geomètric, carregades les pedres d’un or molt vell i obscur recordava Camus quan, en el mateix claustre, cercava pau en el dringar de gong (reflexionava: Sense deixar-me enganyar, em sometia a les aparences…) 11

del cullerot, fermat fort, amb cadena, a una cisterna antiga d’aigua bona. (Em trobava lúcid i somreia enfront d’aquest joc únic de les aparences). I sortint d’aquell lloc, sagrat i humit, a l’esquerra tenia (El món… púdic, irònic i discret –com certes formes de l’amistat de les dones, dolces i reservades…) el mateix món que a vegades em llança –sobtadament i amb ràbia–, quan m’esclata al damunt, a la lluita d’espases i d’idees. Però a la dreta hi havia la plaça assolellada que aquest abril encès –de primavera esclatant-me al damunt, pregonament, com una [buguenvíl·lia en flor– em portava, barrejat amb records d’infantesa perduda, a anys abans de jo néixer, quan un dia d’abril del feliç trenta-u, un any de gràcia, uns homes bons que han mort, viuen molt lluny d’aquí o estan [malalts, varen prenyar aquesta mare bona que és la terra amb un baptisme d’amor. Abans-d’ahir Luther King havia mort assassinat a un país democràtic. Però tu seies sota el sol mallorquí –tots els homes l’envegen–, arrambada en el mur –tan vell, daurat al sol– d’aquella església d’arquitectura gòtica i pedres verdes a l’ombra. Duies un vestit blau del color exacte que tenien el cel i la meva camisa i havies nascut a una illa del Mediterrani: tot t’acostava a mi dins la meva mesura. 12

En aquella curtíssima conversa de poesia pura, tu digueres: Montale, i jo et vaig respondre: Chi si ricorda più del fuoco ch’arse impetuoso… i alhora comprenguérem el batec de la sang mediterrània i nostra. (Uns nins sortint d’escola ompliren aviat aquella plaça de sorolls. Eren les dotze en punt). Jo començava a descobrir, profunds i misteriosos, uns edificis nous, unes forces ocultes i uns mecanismes de defensa fins aquell dia desconeguts i vaig dir: Valéry. Aviat entengueres aquell sentit obscur i una mica marcit de la nostra cultura i en un francès correcte vas respondre: O mon silence… Edifice dans l’âme.

No et vaig mostrar el barri vell de la meva ciutat. Ja no calia la recta ben canada de dur fins a l’enfront, i a cara o creu, les coses. (Els nins patien amb sorolls, molt lentament, a casa seva. Era migdia en punt). Luther King havia mort abans-d’ahir assassinat. El sol queia de ple damunt mitja plaça i l’altra mitja a l’ombra bategava. Tu i jo havíem acabat totes les paraules, però el món seguia.

D E L R E C U L L H I STÒ RIA PE R S O NAL ( 19 7 9 )

Antonioni aquell dia va ser un gran mentider d’imatges buides, perquè mitja hora basta per trobar-se en aquest món ociós de formes belles i de colors; captius de les paraules tranquil·les, mesurades. Camus diria que el món continuava en equilibri, tocat, però, per tota l’aprensió del seu propi final.

T X EC, ALEM A N Y, JUEU?

Trià callar els noms: no va dir «llibertat», «amor», «poble jueu». La seva obra censura constantment les paraules. Pots dir-me qui sóc jo, realment, Felice Bauer?

D E L R E C U L L CAR I S MA D E L D E S E RT ( 19 8 7 )

Els seus llibres només ens parlen d’ell i de la por immensa a ser identificat per una bota dura, precursora del temps de mort, veient com s’acostava. Li mancaren la pàtria, les arrels, el coratge, la llei, l’amor establert i la seguretat. Els somnis, no. El seu nom és avui bandera del silenci encunyat contra el temps de qualsevol mentida. Franz Kafka és amb nosaltres.

TESEU A CRETA

Els teus estramps desafien la mort Al mateix atzucac on ella mostra Els seus encants de meuca jubilada –Suaus les cuixes d’or, els cabells rossos, L’esguard encès–, com una gran mentida. Un carreró de pors la protegeixen. 14

D E L R E C U L L E LEG I E S ( 19 8 7 )

Corrua de silencis, les estàtues De sal no t’han donat les entresenyes Ni aquell fil d’Ariadna en mans de Fedra. Fas el camí guiat pel teu vell cor Farcit de focs que penetren la fosca I tens accés a una mar culta i clàssica Que mai no ha pres partit en tals litigis. Tots s’han donat als lacais de les rates I als majordoms de la vella bagassa: Han oblidat que ser en el terrer Només vol dir lluitar contra les ombres. I ara avances, tot sol, cap al misteri.

ACTES DE FE

Et cremaran els ossos, si no dius: «Crec en un Déu, pare totpoderós» Amb gramalleta, ciri verd, litúrgies De la rodella amb el vermell i el groc. Et robaran el temps i la memòria. Et cremaran la sang, n’esventaran La pols a l’era, socarrada fe, Nom envilit amb fum de cremadissa, Exiliat enyor d’una pau alta. Si no vols dir: «amén» o «sí, senyor», Et vestiran de por la calavera De carabassa amb una capirota I en faran befa pels carrers infants Pucers, madones, bords i menestrales. Et negaran el pa. La sal sembrada 15

D E L R E C U L L E LEG I E S ( 19 8 7 )

Com un febrer, t’esborrarà la llar, La identitat de pena blanca, el crit. Et penjaran a la Porta Pintada. A Budapest, els bards se senten aus D’un cel tancat. Volen per les finestres.

D E L R E C U L L E LEG I E S ( 19 8 7 )

L A BONA TERR A

Té gust salat, la teva bona terra, Té gust de sang, de mar i de suor, D’ensalivada fe, de flux malsà. Mare dels bords, dels esgarrats, madona Molt mal plantada, soscavat solar Per subterranis rius d’ambicions I mesquineses sòrdides, oratges. Pot ser la teva, aquesta terra bona? Bé l’has tastada i en dius els sabors. Qui la coneix millor te l’arrabassi Dels cinc sentits, del cap, del moll dels ossos.

Instruments de treball al meu temps: la sang, l’odi la por de ser fidels al cor, el desesper. Dibuixo amb mà trencada els perfils del defici sobre mig quartó oníric, maqueta de la vida amb majúscules, lliure d’imposts, censals i alous. Reclamo la paraula i la pau de les cabres 16

D E L R E C U L L I M ATG E D E L A P O R ( 19 8 8 )

quan fan camí de riscs, tiren a la muntanya per drecera indecisa o espadat perillós. Canto, amb el salt de l’aigua, l’espontaneïtat del gest que atreu, commòs, el cor de pedra viva quan baixa de la Serra i una allau de fumeres delicades concerten el seu crit de cristall. Palpo vellut de molsa a la font del silenci quan el dolor roent dels homes embolcalla molts coratges de viure, sempre vençuts per l’ombra dels corbs, dels voltors negres i del mal averany. Existeixo amb les coses. Sóc amb el temps. Espero, i aquesta lluita em dóna clarors, paraules noves. Sobrevisc al dolor. Destruiré la por.

Terra eixorca o no terra? Tant se val la ferida inexistent al si de la sang de les coses. Fill d’aquest sòl, camines els desenganys, les penes, empès per la galerna i el tro o el cop recòndit que fa mal i no marca. Del foc i del lleó has mamat la sofrença d’un tarannà salvatge submergit a les fondes arrels dels mals antics i has après la sevícia dels teus i el crit d’argila. Ara plores el temps dels codonys. Saba viva corre enfoscada, negra, pels troncs entorcillats i abatuts per l’oratge sempre en dansa frenètica de gest brutal. No cerques legitimar el teu somni 17

D E L R E C U L L I M ATG E D E L A P O R ( 19 8 8 )

quan observes la fúria del vent als cims més alts. Mereixies un temps i una terra concreta i no en tens prou dient-ho ni nomenant el mal de saber-te vençut amb tots, home entre els homes a un país de mentida, macat de sivellada. Com vindicar l’oblit d’aquesta violència? Davalles als inferns besant-te amb la Senyora per alliberar Eurídice del cards i les ortigues d’una llarga condemna. I sempre les estàtues de sal giren enrere els ulls, cada vegada que goses contemplar l’esglai o aquesta terra.

No se’ns faran aquests dolors vellíssims a la fi més fecunds? Rainer M. Rilke / Joan Vinyoli Ara el llamp arracona la nit dins el meu cor i a la finestra espero els colors del migdia. Sé que estic sol al mig del mal de tots els homes i em creix al pit un cranc que em rossega l’enyor del vell desig de l’aigua, dels dies lluminosos. Conec el preu de viure –ala batent, pegàs, àngel ferit, ocell– la devastada pena i aquesta mort petita que creix inexorable, pell de les hores, tensa nota de violí que ara sona i perdura en àmbits més fecunds. Talment l’actor que es creu el seu propi paper i el representa a indrets on va de ver la vida 18

El dia s’ha escurçat i arriba la nostàlgia quan el bon temps proclama un hivern llarg i dur des d’aquest sol batent, i la pedra fumeja. Les mil cares ocultes del cansament llangueixen al meu mirall el mar i el clam de les arrugues del dolor, aquest flux que puja, la ressaca d’una aigua enterbolida per les algues verdoses. Cala del plor malalt, petita amb pedres netes, la primera vegada recer d’una innocència àgil al cim dels rocs entre gris d’oliveres i verd de pins obscurs, quan entrava la fosca. Cala dels meus dolors pastats amb l’enyorança

D E L R E C U L L I M ATG E D E L A P O R ( 19 8 8 ) D E L R E C U L L LE S Q U ATR E E STA C I O N S ( 19 9 1)

fins al darrer combat del púgil envellit que mai no tirarà la tovallola blanca, així el pols sostingut contra el terror de viure, les causes de la por i el silenci dels homes. L’última llum penetra el verd de la finestra sense trencar el cristall, la remor de la vida puja, com una onada de plor salat, i em torba les migrades defenses a la torre orejada. Ha estat llarg el retorn a la casa, aquest blues de vent o serp al mig dels carrers on m’enterro amb tota aquesta vida, amb tota aquesta mort. Amarat de silenci miro passar els dies i el dolor contingut amb un punt de nostàlgia. Espero un desbordat terbolí d’hores denses que aixequi l’huracà i esbatani les portes.

del bé perdut per sempre entre crits de voltors, saigs de la mort callada a la sínia de viure. Cala de l’acrimònia de mirar-me les mans buides i febles, netes potser del mal dels altres però blaves del fang de la sal en els núvols.

D E L R E C U L L LE S Q U ATR E E STA C I O N S ( 19 9 1)

Donosti

(A farallons de boira, on Chillida ha posat pinta al vent del nord amb pluges, m’ha estat donat l’oblit del desamor i el punt primer d’una metamorfosi. Des de l’Igeldo veig, amb gest benigne aquesta terra dura i dolorosa que als sis sentits ha pres un nom de dona. Tots els meus mals antics una foguera per retrobar, més pura, l’esperança d’un temps distint, xop de cama d’aranya damunt el to d’aquesta llum. Zuria és el teu nom, però jo et dic Euskadi. Estimo en tu el dolor d’una terra).

VEUS DEL PASSAT

1 Mira la mar. A l’immòbil paratge un joc de blau i escuma t’anomena el temps cansat, inútil, que no atura. Mira la pols o les mans del rellotge en el teu cor sagnant. Mira la pena a l’escaquer del joc perdut debades. Mira la por en el ulls de tots els altres.

3 Miratge pur, l’amor. No l’anomenes debades, mentre cerques una casa plena de sons i veus, amb una flama que crema temps i soques. L’esperança, com un balcó badat de pinte en ample, mostra perfils de penyes coronades pel verd obscur dels pins sota la lluna. 4 Damunt la tomba, el joc d’amor amb trèvols de quatre fulles i amb les veus dels morts.

D E L R E C U L L LLAVI S D E MAR B R E B LAN C ( 19 9 2 )

2 Un personal dolor, la teva escola de viure en pau i tens damunt el solc regat de sang a guarets de misteri. Mirall de fosques ombres, la memòria guarda fidel la sorra a la clepsidra, les hores blaves, el malson trencat de viu en viu, la rosa desfullada.

Damunt la tomba, el vent d’una altra vida i el clarobscur del vent i la memòria. Damunt la tomba, el nínxol que s’esberla. Trencat tauler, el joc d’amor amb Dama i l’alba emblanquinada que ho contempli.

BRIG ADOON

A Cyd Charisse 1 Enmig de boira s’alça Brigadoon, el poble de l’eterna primavera. Un temps que no és el temps ja veus i, encesos la joventut durable, el goig, l’amor sense lliurar al Maligne cos ni ànima. Contempla el pas dels segles, la memòria dins la mel fosca, als ulls de Fiona Campbell. 2 Brigadoon o el secret de no trobar-lo inscrit en mapes, rutes o viatges: un lloc per no tornar mai més enrere. Sota la llei del bé de tots regeixen, homes i dones lliures, l’harmonia de l’aire a un cel feliç, sense distàncies. Qui gosaria trencar l’encanteri? 3 Voldries arribar-hi encara amb forces per aportar una veu, la més anònima, en el concert de tots. Espera sempre 22

4 La casa amb flors, la casa amb la clepsidra, les hores blaves, sons i veus, la flama de Fiona Campbell, la finestra oberta. I tu, contra la mort, a Brigadoon, amb els colors del sol i el verd a l’herba. Obre de pinte en ample els teus sentits a l’impossible amor i a l’harmonia.

D E L R E C U L L LLAVI S D E MAR B R E B LAN C ( 19 9 2 )

la retrobada al prat amb Fiona Campbell. Sota llorers la portaràs a casa per l’aire pur, d’un vol, on mai no arrelen els desamors de tristessa i cugula.

OFÈLIA

1 Ella existeix perquè tu l’estimares ulls clucs, devot. Era una rosa roja i amb flaire et perfumà tota la vida. Dins l’aigua del poal torna, inclement, des de l’oblit més fosc a la memòria. Ulls tendres que et miraven sense paraules en el teu temps feliç. Ara ho recordes. 2 Tornava de molt lluny, de Marienbad o de Gorizia, amb la primavera. Sempre la llum d’una aura coronava el seu secret despòtic o el misteri 23

de la flor bruna amb claredats metàl·liques rere l’esguard. I el plany pel mal dels homes talment un prec obert a l’esperança.

D E L R E C U L L LLAVI S D E MAR B R E B LAN C ( 19 9 2 )

3 La iniciaves, lentes, llargues hores, en els racons del cos. El pensament que guardes d’ella –en una veracreu– s’agenollava amb el dolor dels altres. Tens a les mans la imatge i la relíquia com vas tenir aquella ànima blava sense comprendre mai el seu silenci. 4 Ara ja és blanca i no et podrà dir la imatge de la por davant les ombres o el desesper. Aquella mà, ferida pel vent d’un gran dolor i per la pluja, no eixugarà alta pena del teu rostre. El teu enigma se’n va anar per sempre cap a la mar. Tanca la nafra oberta.

Frontissa esbrina que els morts existeixen i desconcerten Ells i elles se’n van dels meus carrers, dels meus diaris, de les meves agendes. Esborren el record i la nostàlgia. Se’n van i tornen per l’oblit i pel somni, per les dreceres de l’absurd més negre. Fugen per l’espiral del terbolí del temps, per la pell feta pols, per l’ossada de roses descarnades i pels 24

D E L R E C U L L FRO NTI S SA ( 19 9 3 )

ressòls de memòria i metzina. Els escolto, de vegades, amb uns esgarrifalls que em lesionen quan em diuen: «no ets» o «seràs com nosaltres». Els escolto. I ploro. Em dol no haver après el seu dialecte, l’exquisidesa de les seves formes, la delicada correcció que tenen. Elles i ells. Refinats i amatents ambaixadors del meu reialme, em parlen d’horitzons amb veles i de futurs pintats. Mira la mar i entén que els seus dominis no tenen amo. L’ombra d’un núvol blau toca l’escuma blanca i una barca; es perd fugaç cap a la llunyania. Tot això no el delita.

Tanmateix una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa… Un arquicte per destruir la casa.

D E L R E C U L L FRO NTI S SA ( 19 9 3 )

Frontissa no sap canviar el món ni canviar la vida

Ja no sé dir el meu nom i les paraules també m’han deixat sol com la infantesa i el mar absurd, els mots ja no són res. Un cansament molt vell, a cau d’orella ha injuriat el món, el fet de viure amb els fantasmes d’oblit i silenci en el malson, sorral cap al miratge. Ha estat això la vida, mare, dona de pluja al vent quan era primavera? 25

D E L R E C U L L LA S Í N IA D E LE S H O R E S ( 19 7 7 ) LE S H O R E S ( 19 7 7 )

DEL R EC U L L LA SÍNIA DE

Si m’atanso a l’oblit de tot, la flama del viure encès i l’ombra, on guardaré tot el que sóc, un sol que vaig mirar i el jardí amb roses vora la cisterna? Aquest interrogant com a metàfora de viure al laberint de les paraules, del dubte fa una arrel cap a la terra. He entès el buc de l’arc de Sant Martí, les veus silents tan blanques del no-res a un univers intern, tota la gamma de colors càlids que m’amaren l’ànima.

Sacerdotessa, vigila el foc i el roure, les alimares: aquesta terra abrusa diamants dins la cendra.

C O B E R T A D E L L L I B R E L A S Í N I A D E L E S H O R E S . P A L M A : E L T A L L E D I T O R I A L , 1 9 9 7.

T H E A R T I N S T I T U T E O F C H I C A G O , 2 0 11

S A N T A C O L O M A D E G R A M A N E T: L A G A R Ú A L I B R O S , 2 0 0 9

J A U M E P O M A R . LA I S LA Y E L S I LE N C I O . I V P R E M I O I N T E R N A C I O N A L D E P O E S Í A M À R I U S S A M P E R E 2 0 0 8 .

Nighthawks (1942) Edward Hopper

Un viure fora temps enllà del somni et porta a un món al marge, d’hores blaves i espais mai no inventats, que ara t’allunyen d’aquell terrer apagat de les Cavorques. I entres al Phillies bar mentre els falcons de nit et reben com un més dels seus davant del vas de whisky, sempre un Tennessee que vols ple de glaçons i transparències. Defora dorm el món, les mangarrufes republicanes, fins i tot demòcrates, que seran fam i pa de l’univers i sang i por de blancs i negres, l’esma dels violents divins, ordre en el món. ¿Qui és aquest que espera un tret al cor amb les pistoles dels botxins de Hemingway? La roig mal-pèl, ¿ha notat que els teus ulls

ja la de despullen del vestit vermell? ¿Surten d’un film ple d’assassins i dòlars, més negre que el carbó al voltant de Boogey? El Phillies de Greenwich és el de Brussel·les.

EN L A MORT D’UN POETA

(J.V. A.) tu duca, tu segnore, e tu maestro Dant, Inf. II, 140 Tots hi serem al Port de la Desconeguda J.V. Foix prega per tots en nom de la bellesa J. V. A., Elegia a Joan Alcover I També has viscut l’instant darrer: la mort, poeta, ballarí de les paraules; tu que sabies roses, brodats, faules, amb la Desconeguda ja ets al Port. El buit que deixes no troba conhort, la sord adversa és un repic de baules omplint de dol i plany les teves aules, ¿qui sabrà veure ara els colors de l’hort? Tu que tan prest baixares al carrer a pregonar el dolor de cada dia, d’aquella flama tens només el fum. 29

B O LLA N EG RA . PA L M A . E L TA L L E D I T O R I A L : 2 0 10

Perquè has sabut la mort; l’instant darrer, tu que vas ser mestre de l’alegria i en l’hora verda set de vida i llum. II Si tu no hi ets, ¿on trobarem la gràcia? Te’n vas i amb tu se’n va la joia obscura i el teu dolor, uns dimonis boiets que mai no tornaran per a contar-ho. Tot se’n va amb tu, qui sap si a una altra vida, qui ho podrà dir, qui ho sap, fum de la terra, saxo de jazz, ossera descarnada i un vell secret d’amor i mort, la pena a un cabaret amb fons de suïcida. No tornarà del fons d’aquesta terra un crit tan pur a dir com és la vida enllà del codonyat i el sucre candi. Amb tu hem perdut el joc de les idees, les roses de Ronsard al vas de whisky, la càustica foscor de la nit clara. I la ciutat de l’odi encara ignora que ni la mort enruna arbres que canten sempre aixecats com una torre altíssima.

OFICI DE POETA

Reordenar aquest món, tota la bolla, és feina d’àngels i no de poetes o d’alquimistes; però les planetes, si el mot transformen, són com una argolla 30

Mes l’ahir té un demà i jo dic: «coratge», lletra per lletra, enfront del fosc paisatge que l’ànima m’amara de negror. Reordenar aquest món, empresa bella, treball de tots que puja, amb força vella, cap a la llum d’una alba en temps millor.

J A U M E P O M A R . L L I B R E D E L’ E X I L I . P O L L E N Ç A : E L G A L L E D I O T R , 2 0 1 1

d’infàmia i de por. La vida solla els espais de tendresa i les aletes dels àngels es fan de nit; si estaven dretes, ara arrosseguen llim amb força molla.

I A J U T N A M E N T D ’ I N C A , 2 0 12

Montalt és plataforma i mirador damunt el blau immens, la turonada oberta al mar de pinte en ample, vasta per l’horitzó de cent vuitanta graus. Montalt és perspectiva, la distància per contemplar aquest món i el seu desfici allunyat del contagi i la basarda, rocam audaç, valent sota el garbí. Has pujat al Montalt el cant de vida com qui penetra un món ben conegut –ceps i pruneres, préssecs, cireres, pins de pinyons i figues de coll de dama–, limítrof amb Sinera, els seus rials, les veus de joia de les caramelles. T’arriba en bronze el so d’una campana

J A U M E P O M A R . C A N T S D E M O N T A LT . P A L M A : L L E O N A R D M U N T A N E R E D I T O R

i música de l’aigua en llunyania: Montalt és una casa enfront del mar, construcció d’un somni perdurable enllà del vent i el temps, pedra granítica.

2 9 . 0 5 . 2 0 0 7. R E G A L D ' A N I V E R S A R I P E R L A R O S A . S A N T I A G O D E C U B A

34 C O B E R TA D E LA RAÓ I E L M E U DRET. PA L M A : E D I T O R I A L M O L L , 19 9 5 .

Quan torna al món de les publicacions, Llorenç Villalonga ja té 55 anys i no gaudeix de projecció real ni en llengua catalana ni en llengua castellana. Després d’una primera passa, decidida, cap a la cultura autòctona, la vacil·lació i el dubte llastren l’actitud inicial. Triar és renunciar i decidir és desistir. Aquest dilema, temps i temps irresolt, retarda o altera el seu procés de normalització com a escriptor. Per dir-ho tot, també és cert que una intel·ligent política editorial, des de Mallorca, podria haver evitat que una obra com Mort de dama trigàs vint-i-tres anys a reeditar-se o que Bearn (1956), sortís a la llum en castellà perquè l’autor, com altres vegades, es pagava l’edició. Els qui han duit vara alta i han gaudit de mandarinisme polític, són també responsables dels seus errors, no tan sols dels seus encerts. Gratant un poc, gosaríem pensar que els malentesos inicials, les tensions amb el medi, duraren fins ben tard. A la llarga, tanmateix, això no ha estat obstacle perquè es complís una vella certesa del nostre autor: que la seva obra acabaria per imposar-se en un primeríssim regle de la literatura moderna. Quan posa punt final a l’escriptura per l’avanç de la malaltia, ens presenta una vasta producció de 15 novel·les, 6 volums de teatre i 5 aplecs de narracions. Si hi sumam traduccions i reedicions, amb aquell joc tan seu de versions definitives, que després no ho eren tant, i que reproduïen o alteraven versions inicials, cercant nous títols o retornant als primigenis, l’inventari es podria fer inacabable. Les vacil·lacions lingüístiques del nostre autor han aixecat polèmiques al voltant de la seva millor obra, Bearn, fins a posar-la

E L M E U LLO R E N Ç V I LLA LO N G A . PA L M A : E D I T O R I A L M O L L , 19 9 5

EL MEU LLORENÇ VILLALONGA

a carreró que no passa. No és aquest el millor lloc per afegir llenya al foc de l’enverinat contenciós sobre si fou primer l’ou o la gallina, és a dir, sobre si Bearn va ser escrit primer en castellà o en català. Pens, però, que la divertidíssima història al voltant del palimpsest de Bearn, absurda i desbaratada, feta amb humor intel·ligent i un elevat sentit de la ironia europea, pel professor Jordi Llovet a El País, hauria estat plausible a Llorenç Villalonga. I es desprèn de la trajectòria que fins aquí hem esbossat que si l’autor no ho va aclarir en vida fou perquè no volia que ho sabéssim. Respectuosament, crec que els seus motius tendria.

En Història d’una amistat* he contat com s’esdevingué el nostre darrer encontre. Fou el 17 de febrer de 1977. L’esposa de Villalonga, Teresa Gelabert, m’havia telefonat aquell mateix dia per demanar-me que anés a prendre cafè amb ells després de dinar. «En Llorenç està molt desmemoriat i jo no me’n record de moltes coses. Avui el Diari de Mallorca parla d’un conegut seu, em pens que és un escriptor, i diu que li pareix que el va conèixer fa molts d’anys. Jo no sé de què em parla i li he dit: cridarem en Jaume Pomar i segurament ell sabrà si és la mateixa persona que tu dius.»

A LA R E C E R CA D E LLO R E N Ç V I LLA LO N G A . PA L M A : E L TA L L E D I T O R I A L , 2 0 0 1

«ET PERDR ÀS PEL C A MÍ QUE NO TÉ M AI TORNA DA»

Jaume Pomar: «Història d’una amistat», Cultura, núm. 18, novembre 1988. En castellà publicat com a pròleg de la traducció: Todos los cuentos, dos volums, Mondadori España, S.A., Madrid, 1988.

R A I M O N . A S T Ú R I E S : E D I C I O N E S J Ú C A R / L O S J U G L A R E S , 1 9 8 3 , P. 9 4 .

Durante una tarde, quería morir el año 1981, escuché de un tirón sus diez discos... Comprendí que el grito de denuncia –que sólo puede emitir ya la cultura–, seguia siendo necesario.Y me apasioné de nuevo por esta razón independiente, ajena al pacto y al arribismo.

A PROPÒSIT DE JAUME POMAR

40 J A U M E P O M A R A L S E U D E S PAT X

SALUTACIÓ A JAUME POMAR

Fou Carme Riera, a la caputxa de sutge dels anys 60, que em parla d’un poeta jove, mallorquí, que nomia Jaume Pomar i havia publicat un llibre: Tota la ira dels justos. Ens vam trobar en una Barcelona bròfega, de bars fumosos; ens vam retrobar a la Ciutat de Mallorca, l’any de l’estat d’excepció, als encontorns casernaris del meu servei militar o bé a la llum penombrosa i musical dels carrerons antics; ens vam veure i ens vam reveure, i ens vam perdre de vista al capdavall, novament a Barcelona. Fa pocs anys, ens vam retrobar a Mallorca, i fou un veritable retrobament. La poesia d’en Pomar i la seva prosa havien fet molt de camí, a vegades per corriols esbiaixats, però sempre, fet i fet, amb una meta dreturera. El lector en té ara la prova a les mans: Frontissa és el llibre més reeixit, la veu més segura d’en Pomar, i el text que li donará, bé cal creure-ho, el lloc vertaderament rellevant que li pertoca dins la nostra generació de poetes.

P E R E G I M F E R R E R . P R Ò L E G A FRO NTI S SA . PA L M A : E D I T O I R A L M O L L , 19 9 3

PERE GIMFERRER

Pomar és el seu personatge, Frontissa: en té la distància (aquella mena de «vidre mitjancer» de què parlava Juan Larrea) que el separa del món circumdant, i alhora el fa veure’l lúcidament. Al mateix temps, Pomar no és Frontissa, sinó, cosa ben diferent, l’inventor de Frontissa, metàfora moral del poètic. En aquesta ambigüitat enriquidora rauen el repte i l’originalitat essencial del text, que ha pouat en el Serra de Péndulo, pero té tanmateix una veu inequívocament personal. De manera gairebé desafiant, Pomar se separa del context poètic català immediat: ni l’ignora ni el blasma, ans tria de mostrar-se’n retret per tal d’arribar a ser més el que vol ser. És així que Frontissa, en l’acte de fer-nos reflexionar sobre el poètic, ens fa reflexionar sobre el real: es fa incursió en aquell «real poétic» que ja Foix indicava que és el territori propi de l’escriptura contemporània.

JAUME POMAR

J A U M E P O M A R . A LA R E C E R CA D E LLO R E N Ç V I LLA LO N G A . PA L M A : E L TA L L E D I T O R I A L , 2 0 0 1

JOSEP JUAN

Jaume Pomar és el millor especialista actual sobre la figura i l’obra de Llorenç Villalonga. A la recerca de Llorenç Villalonga és un recull de setze treballs ja apareguts ente els anys 1977 i 1997 a diferents revistes i mitjans de comunicació, que tots plegats ens ajuden a conèixer millor a l’escriptor mallorquí que ha assolit la major projecció exterior en la història de la literatura mallorquina, després de Ramon Llull. En aquest llibre podem trobar les dades biogràfiques fonamentals i una caracterització personal de Villalonga: home erudit, francòfil, elitista, conservador, catòlic proper a l’integrisme, esnob, antilocalista, anticatalanista, falangista durant la guerra, polemista… a més de la seva nissaga familiar. Inicià la seva projecció literària al periòdic El Día el 1924, amb el pseudònim J. A. Cascabeles. La seva obra literària passà per tres etapes fonamentals: entre 1924 i 1936, entre 1936 i 1961 i entre 1961 i 1975. Cada una d’elles són examinades al llibre. Botón fou el seu primer assaig de nouvelle, en el que ja troben molts dels elements que apareixeran en obres posteriors, com Mort de dama. En aquesta obra apareixen trasposicions directes de membres de la seva família. És una visió satírica i corrosiva de la Mallorca dels anys vint. Fou atacat pel seu contingut, però tingué defensors com Marius Verdaguer, Carles Riba i Joan Mascaró. La polèmica i la controvèrsia empedraren el seu camí literari. Uns articles inèdits de Villalonga dels temps de la guerra ens són oferits en aquest llibre. De la seva segona etapa, destaca la novela Bearn, on segueix observant lentament un món en decadència. Dins la tercera destaca L’àngel rebel. L’èxit a Villalonga li arribà malgrat que tard.

VINT PINTORS DE MALLORCA

En els anys 1982 i 1983, en les pàgines del suplement «Magazine» del diari El Día, Jaume Pomar publicà tot un seguit d’entrevistes a pintors mallorquins o vinculats a Mallorca. El projecte, que restà inacabat per causes que no vénen al cas, pretenia abastar les tendències estètiques mitjançant aquells artistes, consolidats o emergents, que aleshores hi excel·lien. El resultat foren les entrevistes que prenen cos en aquest volum, a les quals es posen de manifest les circumstàncies i les dificultats, els processos creatius i influències, les incerteses i les certituds, artístiques i personals, de cada un dels pintors elegits, una tria certament personal que dibuixa amb precisió el panorama de la plàstica d’aquells moments, ara fa vint anys. Jaume Pomar és un escriptor i intel·lectual que ha abastat totes les formes d’expressió literària: poeta, narrador, investigador i especialista en l’obra de Llorenç Villalonga, periodista, articulista, autor d’una obra extensa, una part de la qual dispersa en publicacions periòdiques. Atès el fet que és en les pàgines dels diaris on podem trobar una part de la millor literatura, la qual rarament es recupera, i atesa la circumstància de l’efímera

P R Ò L E G A J A U M E P O M A R . V I NT P I NTO R S D E M A LLO R CA . PA L M A : E D I C I O N S D O C U M E N TA B A L E A R , 2 0 0 3

LLUÍS MAICAS

vigència dels escrits a la premsa, és un encert la publicació d’aquest llibre, com també ho fóra la recuperació de les col·laboracions d’altres escriptors en aquest mitjà. Cal fer esment, però, de l’habilitat de Pomar per a les entrevistes, la seva sensibilitat per copsar la part més essencial dels personatges, de les seves obres, i, sobretot, la seva erudició, no només sobre qüestions plàstiques, sinó envers el teixit artístic, literari o musical, la qual cosa enriqueix l’escriptura i, alhora, situa l’obra en un context més general. Rarament fa judicis de valor, si més no de forma explícita, tot i que l’elecció és, en certa manera, una manifestació de les seves preferències. Dóna a cada un dels entrevistats un tractament objectiu i en quasi totes les entrevistes es nota una natural sintonia, s’entreveu un clima distès, una simpatia mútua. Les entrevistes són de factura perfecta i la seva lectura resulta plaent, plena de descobriments. 43

L’ILLA I EL SILENCI, DE JAUME POMAR

D IAR I D E LE S BALEAR S , 7 D E N O V E M B R E D E 2 0 0 9

BARTOMEU FIOL

Estic llegint L’illa i el silenci, de Jaume Pomar, IV Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008, amb versió castellana del mateix autor, en una edició de La Garúa libros del mes de setembre d’enguany, realitzada amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, ara tan d’actualitat per motivació non sancta. El premi li fou concedit per un jurat format per Bartomeu Muñoz, Màrius Sampere, D. Sam Abrams, Carles Duarte, Vicenç Llorca, Rosa Lentini i Montserrat Olivés. Però tot el que antecedeix, constatació d’uns fets merament bibliogràfics, és més aviat anècdota. El que no ho és és la mestrívola escriptura musical del text i la riquesa del seu lèxic. Un exemple de la primera, el trobam, ja en el primer poema de la primera part del llibre, Illa a mitja veu: «Com ho sentia el nen darrere els vidres / que el defensaven / del fred i la pena / quan la casa esperava la claror / perquè volia esser una casa encesa». O aquesta tirada del segon: «Hora de sol ponent com les paraules / que volen dir-la (la bellesa) amb veu i ànima balbes, / sols ombrejades per la mà d’un déu / envejós dels humans, un déu despòtic / que quan et mostra la bellesa fràgil / no t’ajuda a mirar-la, endevinant / que si assoleixes dir-la serà teva». I no cal dir que, per descomptat, aquesta qualitat musical no es refereix sols a la forma ans també al discórrer de les idees. Un discurs intel·lectual que es fa particularment dens i esquerp en el magnífic poema XIII, La nit del camp cromàtic, de la segona part, Illa distant, poema dedicat a Àngel Terrón, el repte del qual es planteja així de categòric: «On ha pres forma del buit tot significa: / doler i plaer, noblesa i roïndat, / coratge i por es fan complementaris, / fills d’una roda d’hores alentides / sotmeses a la llum del sol ponent / que engendrarà una nit molt més obscura». I en el qual encara ens topam amb tres versos tan contundents com els següents: «Palpar l’escorça amb dits plens de reïna, / saltar descalç per roques gratalloses, / tastar el gust amarg d’aquesta terra». O el VII, confessional, esqueixat, i també relacionat amb el vell interès de l’autor per la pintura: «Accepta que ara cerques

el vertigen / del temps devastador i la follia / obrint camins de por cap al no-res: / blanc sobre blanc tacant la tela nítida / de Malevitx, l’esglai que arriba al fons / de l’esvoranc i és negre sobre negre». Quant la riquesa lèxica de L’illa i el silenci, bastarà esmentar els mots i expressions que segueixen: moneda voleiada, veu i ànima balbes, malfari, mandra, xiuxiuejada, galivar-se, per fatifat, gibrell, albellons, terra campa, saguera paraula, veral, torrentada desferra poderosa, pedres de preu, petarrellejar, Venus burella, manoll d’algues, caera, esglaiar, clissar, fer jutipiris, mangarrufes, mal-pèl, la mà trencada, vou-verivou, estenallar, mans tolides, remerol. La veritat és que, més enllà del que és el discurs literari i idiomàtic, el lector hi troba igualment un vertader esclat de veritats feridores. Vet ací algunes: «Ample és el món i Castella és petita»; «Salveu-me, no sé com, cerqueu coratge»; «Saps que e pitjor roman en el futur»; «Perquè el món no existeix si no l’inventes»; «Alhora esser el coltell i la ferida»; «Si molt convé, morir moltes vegades»; o «el clar silenci d’un gran crit callat». Realment, cal treure’s el barret. Sí, L’illa i el silenci és una senyora obra que no es pot llegir a la correguda o de qualsevol manera. Perquè, en efecte, hi ha un silenci que la calciga, a l’illa. Un silenci que tal vegada té a veure amb el sol negre que la socarra. Un silenci que l’ofega. Un silenci que, en definitiva, provoca un gran crit. Que aquest gran crit s’escolti o no s’escolti dependrà de la sensibilitat del lector. Perquè a Cavorques també un pocs durs d’orella.

JAUME POMAR CARLES DUARTE I MONTSERRAT

R E C U LL , 15 D E N O V E M B R E D E 2 0 0 9

Lamentablement massa sovint, quan parlem de literatura catalana, tendim a centrar la nostra atenció, d’una manera notòriament injusta en els escriptors catalans, sense considerar com es mereixen els valencians, baleàrics, algueresos, de la Franja d’Aragó o de la Catalunya Nord. I això sol provocar una presentació greument reduccionista d’una realitat molt més esplèndida del que de vegades intuïm. Això sí, incorporem al nostre univers literari els autors que, havent nascut a València o a les Illes Balears, viuen a Catalunya, com passava amb el nostre estimat i enyorat Baltasar Porcel o succeeix ara amb Carme Riera i Isabel-Clara Simó. Però, en canvi, prescindim dels que viuen a Menorca o Catarroja, llevat que publiquin habitualment en editorials de Catalunya. Es fa del tot indispensable, doncs, reivindicar des de Catalunya amb fermesa i convicció l’alta qualitat de tot un seguit d’importants escriptors en català que no hi viuen. I en aquest aspecte, crec sincerament que la contribució duta a terme pels Premis Recvll és de primeríssim nivell. N’és un exemple el premi d’assaig concedit l’any 1969 a Jaume Pomar. Nascut a Mallorca l’any 1943, Jaume Pomar és sens dubte una de les figures més eminents de l’anomenada generació dels setanta. D’entrada, cal destacar que ha dut a terme una labor assagística molt notable a l’entorn de Rosselló-Pòrcel, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966), i sobretot de Llorenç Villalonga. Bibliotecari i documentalista de la Casa Museu de Llorenç Villalonga de Binissalem, ha publicat llibres com El meu Llorenç Villalonga, (1995), La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (1995), Llorenç Villalonga i el seu món (1998) o A la recerca de Llorenç Villalonga (2001), i l’edició de la correspondència i els textos periodístics de Villalonga: 333 cartes (2006) i Cartes i articles: temps de preguerra (1914–1936) (1998). Em vull, però, referir en aquest article sobretot a la seva condició de poeta, amb una llarga i distingida trajectòria que té com a moment fundacional Tota la ira dels justos (1967) i on podem trobar una veritable successió de fites remarcables com Elegies (1986), Carisma del desert (1987) o La sínia de les hores (1997). L’any passat Jaume Pomar va guanyar el prestigiós Premi Interna46

cional de Poesia Màrius Sampere de Santa Coloma de Gramenet amb el llibre L’illa i el silenci, que ara ha estat publicat per La Garúa libros en una edició bilingüe català-castellà que inclou una veritablement brillant traducció al castellà feta pel mateix Jaume Pomar i un encertat i aclaridor pròleg de Vicenç Llorca, president dels Premis Recvll i membre del jurat que li va concedir aquest guardó. L’illa i el silenci és un volum estructurat en dues parts: Illa a mitja veu, escrita des de l’experiència concreta de Mallorca, i Illa distant, on Jaume Pomar, des d’un paisatge tan allunyat, no tan sols geogràficament, sinó plàsticament, com l’illa de Manhattan a Nova York, repensa el seu lligam íntim amb Mallorca: «Ample és el món i l’illa molt petita». L’illa i el silenci és abans de res una obra sobre el jo i l’altre, sobre el paper configurador que en nosaltres té l’escenari que ens acull i que, sense que sempre en tinguem prou consciència, va modelant-nos. Indagació, doncs, recerca del que som: «Allò que cerques té color de res / perquè el món no existeix si no l’inventes / amb els teus ulls, que són els ulls dels altres.» Excel·lent poeta com és, Jaume Pomar se’ns presenta en aquest llibre amb els trets que el caracteritzen, com ara la minuciositat i l’exigència de l’escriptura, en què Jaume Pomar cisella amb mà d’artista, com un clàssic, pacientment, delicadament cada vers fins a enlairar un edifici d’una admirable solidesa, d’una dignitat i d’una consistència exemplars. Reconeixem en aquestes pàgines el Jaume Pomar que es converteix en mèdium, en intèrpret, per fer-ne subjecte literari, de la vida en majúscules, l’autèntica, la que batega amb cada onada i sota el rostre amb què el món es manifesta. Ho fa amb una expressió que sovint percebem com a tel·lúrica («terra endins, temps endins, el talismà / del sacrilegi, solc, anhel silvestre, / terra en els ulls, testimoni de l’aigua, / memòria salvatge de les coses, / la torrentada de les pedres malves»), però també nodrint-se de mites i nombrosos referents literaris i pictòrics, sobretot a la segona part del volum: Auster, Hopper, Rothko… A L’illa i el silenci trobem una clara plasmació de la consciència literària de l’autor: «Esdevindràs el nom de cada cosa / que ara anomenes amb la mà trencada / i el cor urgent: el teu ofici dur.» A L’illa i el silenci ressona, antiga i profunda, la veu d’un home savi, d’un altíssim poeta que ens parla com si llancés en cada mot, pletòric de bellesa, una sageta que anés de dret al teixit primigeni de l’ànima, que el desvetllés ferit, intens, desolat dins nostre («Sóc jo el rellotge, amb l’íntima certesa / de recrear l’amor per destruir-lo»). Als poemes de Jaume Pomar alena arreu, impressionant, una música desolada («i la certesa dins el moll dels ossos / d’un trist que anirà amb tu mentre respires»), un sentiment 47

d’exili («Perquè la terra entera és l’alt exili»), com si, amb el temps, la nostra existència deixés de cremar amb el foc dels anys de plenitud i en quedessin les brases, càlides encara, en cada gest que som, com si es creés lentament una distància entre el corrent poderós, exuberant de la vida i la nostra mirada: «Un gran silenci plana en les paraules / que volen esborrar les veus del món. / és un camí cap al no-res la vida / transcrita en el paper, color de cendra, / de paraula cremada». Gran poesia, doncs, la que Jaume Pomar ens ofereix a L’illa i el silenci. Celebrem-la llegint-la.

ESCRIURE LA HISTÒRIA PERSONAL

Amb cinc anys de retard i per incompetències editorials que no val la pena referir ara, ens acaba d’arribar de la mà alternativa d’El Gall Editor l’últim poemari de Jaume Pomar (Ciutat de Palma, 1943). Autor que ja va publicar un parell de poemaris a la dècada dels seixantes (Tota la ira dels justos, 1967, i Amb la mort, amorosament, 1969), la seua trajectòria poètica, si més no en el terreny de l’edició, es troba jalonada per alguns períodes de sostingut silenci: el que hi ha entre el segon i el tercer poemari (Història personal, 1979), entre aquest i el quart (Carisma del desert, 1987) i entre La sínia de

R E V I STA S A Ó . N Ú M . 3 5 8 , 16 D E M A R Ç 2 0 11

MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ

les hores (1997) i Mosafat (2005). Així doncs, el gruix de la seua producció poètica es fa pública a la dècada de 1987/1997, amb set volums, i entre 2005 i 2011, en què apareixen altres quatre llibres de poesia. Als catorze poemaris independents hi hem de sumar les cinc antologies editades fins ara més diverses biografies i estudis literaris sobre Llorenç Villalonga, un assaig sobre pintura i la novel·la Un dia o altre acabaré de legionari, a més a més dels seus treballs periodístics, professió que ha exercit amb més o menys continuïtat durant molts anys. Tot comptat i debatut, l’obra de Jaume Pomar, en extensió i qualitat, se situa en un lloc preeminent de la literatura balear i catalana dels anys setantes ençà. És la seua una trajectòria ferma i coherent que ha sabut mantenir-se críticament viva davant les misèries polítiques i culturals que tant de mal han fet i fan als nostres països, cosa que malgrat tot no li ha impedit atènyer alguns importants guardons literaris com el Ciutat de Palma, el Ciutat d’Elx, els Jocs Florals de Barcelona o el Màrius Sampere entre d’altres. Llibre de l’Exili està integrat per 37 sonets, un encaix formal més aviat rar en la producció poètica del nostre autor, més decantada cap a aquell «trencament de la sintaxi» de què parlava Blai Bonet i a l’emergència de «l’irracional que sempre dura» (de l’emblemàtic sonet «Descrèdit de la tradició» amb què Pomar parafraseja en certa forma El descrèdit de la realitat de Joan Fuster) en l’aventura de conformar una veu pròpia que, 49

com en tot escriptor autèntic, consisteix en bona part a reinventar tota la literatura. És probable que l’elecció del sonet responga al capdavall al repte de conciliar el nou i el vell, tal com el poeta ho expressa en el poema al·ludit amb la famosa cita de Josep V. Foix, o més aviat a mantenir el tremp de l’expressió moderna i pròpia en una forma tradicional que les necessitats poètiques de l’autor acaben per alterar sensiblement. El poemari es troba dividit en tres seccions, Sense fronteres, Exilis i Viatgers amb la dama, de 12 composicions cada una, més un poema-secció final titulat Suïcidi permanent, colofó del llibre i prolongació de la secció immediatament anterior. Concebut de manera unitària –en el pròleg al llibre, Antoni Vidal Ferrando afirma que Jaume Pomar, com tot bon escriptor, no ha fet al llarg de la seua carrera sinó escriure les múltiples versions d’un únic poema–, efecte que es deriva tant del tipus exacte de composició estròfica, de la insistència en uns semblants tons i temes com de la narrativitat que l’ordena per tal de descriure-hi els diversos vessants de l’aventura vital de l’autor. Així, a grans trets, Sense fronteres parteix del paradís perdut de Mosafat (nom poètic del poble de Biniali, on l’autor passà part de la infantesa) per endinsar el lector en els camins oberts de l’amor i la mort i l’ofici de poeta i situar-lo en els diversos exilis de la segona part (de la pròpia terra, de la ciutat, del temps, de l’amor, de la infantesa, de la tradició, etc.). Balanç dels clarobscurs vitals, amarg i lluminós, sincer i arravatat, el llibre avança amb pas ferm cap als Viatgers amb la dama, poemes d’homenatges a admirats suïcides (entre d’altres Pavese, Gabriel Ferrater, V. Woolf, Hemingway, Celan, W. Benjamin o Maiakovski), i acaba amb el ja esmentat +, final de trajecte on el poeta posa llum damunt el «suïcidi» que significaren «Els llargs silencis» personals com una forma de resistència a un món hostil i absurd que al capdavall «amb el seu alenar […] / esborra el suïcidi permanent». Amb aquest vers obert final, la impecable trajectòria poètica de Jaume Pomar troba un punt i seguit per a futurs treballs, que el bon lector agrairà sempre.

L’ÈTICA DE LA MEMÒRIA I L’ÈTICA DE LA FORMA* FRANCESC PARCERISAS

No sabria dir quan vaig conèixer en Jaume Pomar, em temo que fa molts anys. Segurament va ser a l’època en què dirigia, a Palma, amb en Guillem Frontera, la col·lecció de poesia «La sínia», de l’editorial Daedalus, a la qual em vaig subscriure. Això era a la primera meitat dels anys seixanta i el primer llibre de la col·lecció va ser Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera, al qual seguiren títols de T.S. Eliot, Guillem Frontera, Miquel Bota Totxo, Bartomeu Fiol i El poble de Miquel Martí i Pol, un llibre que m’impactà fortament pel seu realisme, narrativitat i lirisme subtil. Si la memòria no em falla, vaig arribar a donar a en Pomar i en Frontera un llibret de versos, amb una tria de les primeres coses que havia escrit, que va ser tombat per la censura. No tinc records molt concrets, però sé que en Jaume Pomar era un activista que ficava el nas i participava en molts dels contubernis intel·lectuals i polítics de l’època i que, a Barcelona o a Palma –on jo m’aturava sovint unes hores gràcies a les dues o tres hores d’escala que hi feien els vaixells de la Transmediterrànea en els meus viatges d’anada i tornada cap a Eivissa– ens vèiem i fèiem bugada de tot allò temporal o etern, en especial de les coses relacionades amb la literatura, la música, el cinema i la política. Aquesta relació, amb alts i baixos, fa, doncs, més de quaranta anys que dura i mai no s’ha malmès. A casa, entre els seus llibres, encara guardo el mecanoscrit d’un llibre escrit entre el 1986 i el 1987, publicat el 1988, que es titulava Imatges de la por i que en Jaume Pomar devia presentar a algun premi o que em devia enviar en una de les seves trameses des de ca seva, al carrer d’en Rubí. Faig aquesta mena de petita introducció personal per justificar l’opinió que ara manifestaré sobre el llibre que avui presentem.

* Aquest text va ser llegit el 22 de març de 2011 a l’Ateneu Barcelonès amb motiu de la publicació del poemari de Jaume Pomar Llibre de l’exili (Pollença: El Gall, 2011). 51

Per a mi, Llibre de l’exili és una fita en la trajectòria de Jaume Pomar, una meditació ètica que, a diferència de molts dels seus textos anteriors, en lloc de ser propositiva, en lloc de dur una mirada analítica al present per buscar camins comuns de construcció del futur, s’atura a mirar enrere i a fer una dissecció dels temps i de les il·lusions viscudes, dels canvis i les transformacions, dels èxits i dels fracassos, cercant-hi una lliçó estoica d’acceptació i, quan cal, una acceptació dels fets i dels trasbalsos –personals i col·lectius– que el poeta ha protagonitzat o compartit. Ara bé, això és fet, a Llibre de l’Exili, no com una simple rememoració dels fracassos i de les glòries del passat, sinó com una introspecció ètica individual que té poc a veure amb el que podria ser una intervenció social o comuna. D’aquesta actitud d’ètica personal, singularitzada –que correspon a la coherència de qui parla com a veu dins d’aquest llibre, però que també és la veu pública d’un escriptor que ha representat llargament i intensament la seva generació–, d’aquesta introspecció ètica prové, per a mi, com deia, l’intens plaer intel·lectual que provoca la lectura d’aquest nou llibre de poemes. I, quan em refereixo a actitud ètica, ha de ser ben manifest que es tracta, com anuncia el text per activa i per passiva, d’una ètica de l’exili. La qual cosa vol dir que és, en qualsevol cas i forma, una ètica absolutament radical. I vital. L’exili (que al títol ve escrit amb majúscula) com a circumstància obligada pels fats externs (aquí el pas del temps, la inexorabilitat de la decadència, la malaltia), és també la condició acceptada i lúcida del deseiximent obligat de tot allò que en el passat va entreteixir les nostres raons de ser. No ens cal pensar, doncs, en un to elegíac o enyoradís, ni en una maduració astorada i dolent com a la poesia d’Ovidi, sinó –a parer meu– més aviat en una mirada que té els tints fascinants i tornassolats del barroc, perquè el que aquest llibre ens ofereix és una acceptació del destí exempta de rebequeria i amarada amb una creixent lucidesa, una consciència feta de seny i de prudència, d’alta acceptació i de saber. Una actitud, val a dir-ho, que és generacionalment nova en la poesia catalana, perquè no compta ni amb l’esperança de la fe que impregna alguns dels millors poemes de Carles Riba o de Màrius Torres, ni amb la desconcertada angoixa que recorre la poesia vibrant de Joan Vinyoli, ni amb l’existencialisme estoic de Salvador Espriu, però tampoc amb el distanciament alliçonador (de lliçó moral dictada des d’una experiència «superior») de la gran poesia de Gabriel Ferrater. Llibre de l’Exili –ho repeteixo– és un guany personal, individual, una mena de dietari íntim de qui, abocat a observar-se en el mirall de la vida, no creu que passar comptes (amb un mateix o amb els altres) hagi 52

de servir de gran cosa, hagi de canviar res, i cerca, en les imatges complexes que la superfície temporal de la vida li va proporcionant, un sentit de coherència global, un mapa entenedor i just d’allò viscut. El poeta, doncs, s’examina, perquè es mira al mirall: es contempla i es veu, però no judica ningú, molt menys els altres. Els títols dels poemes de la segona part del llibre així ens ho indiquen: «Exili en pròpia terra», «Exili de la llum de la infantesa», «Exiliat de l’amor», «Exiliat del temps», «Cant del pelegrí», «Èxode», «Notícia del fracàs»… Justament en aquest darrer poema, Jaume Pomar comença dient: ¿Diran, camins estètics, la raó del viure i del morir, definitiva? (p. 42) Una pregunta retòrica perquè «des del gel de la paor» qui ens parla i li parla, a ell, a l’autor, ens pot dir que la paraula «et neix de les entranyes» i que no se la pot forçar perquè esdevingui «el salm dels poetes». Familiaritzat amb el «mirall de la dama» podem trobar la raó d’allò que hem fet en la naturalitat tendra i fàcil, però resistent a totes les sequeres, podem descobrir o retrobar les arrels que ens han proporcionat la saba real i vital més que no pas en la profecia esponerosa d’un futur sempre verd i paradisíac que només pot assolir alguna mena de realitat en la boira volàtil de la utopia. T.S. Eliot va escriure un assaig molt interessant i lluminós que s’intitula «Tradició i talent individual». El llibre de Jaume Pomar m’ha fet pensar, justament, en l’anàlisi d’Eliot: en la manera com algú, inserit en una tradició que li dóna el gruix, que li marca els models a seguir, pot fer-la seva i dur-la cap a uns nous horitzons, o cap a formulacions que només poden ser estrictament seves, contemporànies. Crec que és el cas del poeta que confessa el poder de la paraula, no pas perquè la paraula hagi de tenir cap força especial de redempció, o sigui una fita més alta que altres formes de coneixement o de capteniment, sinó, sobretot, perquè amb la paraula dóna testimoni de la seva existència i de la seva visió del món i, així, transmet al lector una mostra de la seva ètica personal: Jo sóc qui sóc al fons d’aquest horror de no abastar amb les mans tota la vida: Jo sóc aquell que diu el mot darrer. (p. 31) 53

Allò que trobo veritablement interessant no és pas tant l’afirmació personal de qui escriu –que comparteixo– sinó aquest doble pressupòsit en què es basa la seva rellevància: d’entrada que no podem «abastar tota la vida», i en segon lloc que el nostre viure és «horror». I això expressat no en termes apocalíptics, sinó en termes de consciència humana individual. Entenc que allò que el poeta transmet no vol ser una lliçó, sinó un testimoni. No es tracta d’haver descobert veritats generals, o dreceres vàlides per a tothom, sinó de manifestar com, en la travessia del desert i de l’inconegut, en la lluita diària, no tenim altre horitzó que el d’aplicar de forma coherent el bon seny que ens faci íntegres. Íntegres als nostres propis ulls, dellà del que la societat o la història en pugui fer arribar a pensar. És per aquest motiu que Jaume Pomar ens parla dels exilis, de l’estranyesa, de la pèrdua, de la difícil integritat de l’individu desplaçat de la vida. «Nous idiomes s’han instal·lat aquí», «els vells mots m’han deixat», «es fa car el preu de viure», aquells que «guarden lesions i cicatrius»… són versos que ens recorden aquest trànsit ardu per la vida, però, un cop més, es tracta d’un trànsit del qual en podem estar orgullosos si som capaços d’acceptar que n’hem tingut les regnes a les mans, i que hi hem actuat amb la llibertat de conèixer els guanys i les pèrdues a què ens enfrontàvem: Si vas tenir a les mans el teu destí sense voler mirar com s’arborava, ¿per què no acceptes ara la desfeta? (p. 38) I, entre els que accepten la desfeta, la panòplia que Jaume Pomar ha aplegat a la tercera part del seu llibre, la que duu per títol «Viatgers amb la Dama», escriptors o personatges que van trobar en el suïcidi aquesta ètica individual d’exercitar la llibertat suprema per acarar-se a l’estranyesa –o, sovint, a la barbàrie– d’un món que la força de la seva intel·ligència no podia controlar: Virginia Woolf, Cesare Pavese, Walter Benjamin, Paul Celan, Gabriel Ferrater… Entre aquests hi ha, per al meu gust, alguns dels poemes més bells de tot el volum: una mena d’homenatge entre esperits afins, entre singularitats perplexes davant el món, lúcides davant el mirall de la intel·ligència i el dolor. A aquest compromís ètic, però, encara n’hi voldria afegir un altre, especialment destacat en aquests moments de falsa llibertat en què la bastida dels projectes sem54

bla basar-se en l’anorreament de les formes. Ho podríem anomenar «l’ètica de la forma», perquè Llibre de l’Exili es presenta també com un tour de force formal de l’autor. Jaume Pomar construeix 37 sonets de factura clàssica d’una ambició formal notable i amb un reeiximent extraordinari. Com a lector habitual seu m’he preguntat, en llegir-lo, per aquesta constricció de la forma, cavil·lant si no era una altra manera d’ajustar-se encara més al precepte ètic de la memòria. Si no era una manera d’afegir una certa ètica formal a l’ètica de l’individu que vol, sense escarafalls, acceptar el pas inexorable de la vida. En un poema del llibre que justament duu per títol «El descrèdit de la tradició» i que Jaume Pomar presenta sota l’advocació de la famosíssima frase de J.V. Foix «m’exalta el nou i m’enamora el vell», l’autor escriu: Així l’espai s’esqueixa en noves formes i els mots fan escultures de colors quan surten de les ombres del casal. (poema 19, p. 41) Aquestes «ombres del casal» podrien ser tant les formes que la tradició va imposar fins a la primeria del segle

com els «colors» múltiples del vers lliure, emprat arreu majo-

ritàriament per la poesia del segle xx. Em decanto per pensar que el retorn al sonet és un homenatge a la força de la literatura i a la seva tradició, un homenatge al «vers amic» que «era també palau de pensaments» com diu l’últim poema del recull (p. 63). Allà, en un poema que duu per títol «Suïcidi permanent» se’ns parla dels «valors de la paraula» i del «seu alenar damunt el món» com elements que serveixen, precisament, per amortir la basarda de l’escriptura incontrolada o impossible damunt el full en blanc. L’ètica de la forma, doncs, ajuda com un valor afegit a donar encara més sentit a aquesta creació. Quan els requeriments esdevenen més grans i l’aptesa sap estar a l’alçada del repte, el sentit esdevé una part de l’estructura. Aquesta aptesa, a Llibre de l’Exili, és molt treballada, potser sota el model de Vicenç Garcia, o de Quevedo o Góngora (no ho dic a la babalà ja que un vers com «les flames / del nostre foc donaven coure al mar» em sembla ben bé un vers gongorí). Un treball, aquest, que es nota en els encavalcaments sintàctics destinats a llimar amb encert la ritmologia del decasíl·lab quan podria arribar a ser empallegosa. Un exemple: ja al primer sonet del llibre (p. 21) hi ha, com a mínim, set construccions sintàctiques destinades a trencar la rigidesa del motlle formal. 55

En altres llocs, la frase sintàctica discorre d’una quarteta a l’altra, o de la segona quarteta al primer tercet, o entre els dos tercets, sempre amb una habilitat ben poc comuna entre els poetes actuals. A afegir-hi, a més a més, un llenguatge de vocabulari ric i expressiu (enjondre, bolla, alou, gatge, saig, bada…). Ètica de la memòria i ètica de la forma reunides en un volum d’elaboració tensa i paraula clara, vet aquí els dos guanys enormes que em sembla aporta aquest Llibre de l’Exili a l’obra d’en Jaume Pomar i a la poesia catalana moderna. Els lectors li hem d’estar agraïts perquè en el resultat del tot o res, Pomar sempre ha estat un jugador hàbil en l’aposta per l’escriptura, un escriptor sense amagatalls, que ha sabut reconèixer la importància de posar, d’entrada, la vida sobre la pàgina en blanc. Em sembla que és el que ens comunica amb aquest bellíssim poema que els vull llegir per acabar. EL JOC DE VIURE Perquè has jugat a tot o res, la vida en desconhort ha desassossegat el teu enyor, i et veus arrossegat al plany que es gira contra el cel i crida. «¡Adversa sort!» dius, amb veu aterrida, i mires el teu plor com ha regat de sal i sang els anys de malbarat on no podies guanyar la partida. Ara tremola l’aire esclat d’espases al teu davant, i tu sols veus les bases dels teus errors dins l’ombra presonera. Saps que has perdut l’aroma de les roses i t’han deixat tot sol totes les coses, lluny de conhorts, sense armes ni senyera. 56

EN LA MORT DE JAUME POMAR

58 AMICS DE JOAN VALLS. ALCOI, 2008.

EN LA MORT DEL POETA JAUME POMAR

Rebo amb tristesa la notícia de la mort del poeta Jaume Pomar, que se’n va anar d’aquest món despús-d’ahir, als setanta anys, víctima d’un càncer que feia temps que l’encapçalava. Suposo que en algun moment vam ser amics: sobretot, sé del cert que en algun altre moment vam deixar de ser-ho. D’aleshores ençà ens vam professar una mútua tírria cordial, que ja no va deixar mai de ser tírria, però tampoc de ser cordial. Les últimes vegades que ens vam veure (ocasionalment, escadusserament) ens vam arribar

A RA BA LEA R S , 13 D E J U L I O L D E L 2 0 13

SEBASTIÀ ALZAMORA

a prometre, jo diria que amb sinceritat, un dinar que, com se sol dir en aquesta mena d’ocasions, ja no es produirà. Guardo encara el seu número de telèfon: i no dins l’agenda del meu mòbil, que perdo periòdicament, sinó dins la meva memòria, la qual cosa deu voler dir que aquest telèfon m’acompanyarà mentre ho facin les neurones. Maleït siguis, Jaume, i que sant Pere no et vulgui donar gel per al teu whisky. Avatars emotius a banda, la mort d’en Jaume Pomar és de doldre perquè era un poeta excel·lent. És obvi que no va ser mai un poeta popular, ni particularment exitós (dins els paràmetres sempre immunds del que avui en dia considerem un èxit), però sí excel·lent. L’autor de llibres com Història personal, com Carisma del desert, com Les quatre estacions, com Frontissa (una magnífica rèplica-homenatge a l’inclassificable Péndulo, de Cristóbal Serra, un altre outsider de l’envergadura de Pomar) o com Cants de Montalt, per esmentar el seu darrer llibre de poemes, mereix i mereixerà sempre ser saludat com un dels millors poetes de la seva generació, que va ser la dels setanta. I, per tant, com un dels poetes més rellevants del darrer terç del segle XX i començaments del XXI. Jaume Pomar també va ser estudiós i biògraf de Llorenç Villalonga, un altre dels grans escriptors mallorquins, i més espinosos, de la literatura catalana moderna. Espinós per la seva qualitat? No; espinós per la seva trajectòria vital i ideològica. Van ser una colla els que no van estar disposats a perdonar-li a Jaume Pomar, que era d’esquerres, que 59

fos capaç de mantenir una mirada objectiva sobre Villalonga, que va ser de Falange durant la Guerra Civil, però que també va ser, i és, un dels escriptors més importants que ha donat la llegua catalana en la modernitat. Jaume Pomar no podia estar més lluny, ideològicament, del que ho estava respecte de Llorenç Villalonga, però a la vegada no podia deixar de respectar-lo i admirar-lo: la independència (i la mala llet) de l’un eren el reflex de les de l’altre. La raó i el meu dret, la biografia que Pomar va escriure sobre Villalonga, queda com una de les grans peces del gènere que s’han escrit en la nostra llengua en les últimes dècades. I bé, i ja està. Espero que et podreixis a l’infern, Jaume. Però també espero que siguis allà en companyia del Dimoni Cucarell i d’en Llorenç Villalonga, i que passeu l’eternitat discutint no sobre Marcel Proust i André Gide, sinó amb ells. Que, sens dubte, sabran apreciar els teus magnífics, inoblidables poemes.

JAUME POMAR I LA PASSIÓ VILLALONGUIANA JOAN ROTGER

Lluny bufa el vent xaloc. Ja ve la tramuntana. Desferma el teu llaüt, digues adéu al port, que s’allunya dels ulls repuntats per les llàgrimes, i navega el teu somni mar endins, cap a l’alba.

El passat dimecres 10 de juliol va morir a Palma l’escriptor i crític Jaume Pomar, un dels autors essencials de la nostra literatura recent. Home de caràcter fort i ideari ferm, de formació periodística, va destacar per la seva veu poètica, alhora que constitueix la principal autoritat en relació a l’estudi de la figura i obra de Llorenç Villalonga. Com a vicepresident de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca, vull fer constatar la nostra gratitud i el reconeixement a la seva contribució cultural; i ho vull fer recordant

Ú LT I M A H O R A , 1 3 D E J U L I O L D E 2 0 1 3

Jaume Pomar, Imatge de la por, 1988.

també la seva aportació específica al Consell de Mallorca, institució de la qual va formar part com a funcionari. Avui, alhora que planyem la seva mort i el silenci que l’acompanya, ens felicitem de poder disposar del regal que ens va fer l’autor al llarg de cinc dècades consagrades plenament a la literatura, gairebé com una forma de vida. No debades, la darrera aparició pública de Pomar va ser fa escassament un mes, a La Misericòrdia, on va voler acompanyar la presentació del CD Vox Insolarum III, on es recullen poemes seus al costat de J. L. Aguiló, M. Cardell, i A. Vidal Ferrando. El llegat de Pomar és fet, sobretot, de poesia. Amb només 22 anys creà i dirigí juntament amb Guillem Frontera la col·lecció La Sínia, i en la qual varen veure la llum poemaris tan importants com els Poemes a Nai de Miquel A. Riera, l’emblemàtic Calaloscans de Bartomeu Fiol i les traduccions dels Quatre Quartets de T. S. Eliot. L’any 1966, va debutar amb un títol que rebé el Ciutat de Palma de Poesia, Tota la ira dels justos. Va ser l’inici d’un llarg recorregut poètic a través del qual va explorar temes universals com la mort o el pas del temps. Temes, així mateix que el connecten amb l’altra de les seves passions 61

literàries: Llorenç Villalonga. Tots dos autors es varen conèixer l’any 63, a través de Jaume Vidal Alcover, coincidien durant anys a les tertúlies del Riskal i mica en mica, forjaren una llarga relació de col·laboració i amistat fins la mort de Villalonga. Aquesta proximitat fou decisiva pel que fa a l’especialització de Pomar com a estudiós de Villalonga. A ell li devem el minuciós coneixement que a dia d’avui tenim de l’autor de Bearn: tant de la seva biografia –la publicà l’any 1995 sota el títol La raó i el meu dret– com de la interpretació del seu món literari. Pomar és autor de nombrosos articles especialitzats sobre aspectes del món villalonguià i d’edicions d’inèdits de Villalonga; va tenir cura de la primera aproximació a l’epistolari de l’autor; i va estar implicat personalment en la creació del Fons Villalonga de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem, on treballà com a bibliotecari i documentalista durant els primers anys de rodatge d’aquesta entitat. La seva presència a la Casa Museu, amb la qual va continuar col·laborant durant aquests anys, ha quedat fixada definitivament amb la incorporació recent de la seva biblioteca personal especialitzada en Villalonga al Fons de l’entitat. Aquesta incorporació va ser possible gràcies a la generosa donació que en féu el Sr. Josep Zaforteza, hereu de Villalonga, d’acord amb el desig de pomar de contribuir així a completar de manera significativa el fons especialitzat de l’entitat i garantir l’accessibilitat dels estudiosos i investigadors. No podem deixar passar l’oportunitat de destacar aquest gest i assumir com a pròpia responsabilitat de mantenir viva la passió de Pomar per la figura de Villalonga, traslladant el seu esperit encuriosit i la seva fascinació per l’autor.

AMB VILLALONGA, POMAR I FAUST

Si hagués hagut d’escriure aquest article ara fa uns quants mesos, segurament hauria aprofitat per veure’ns amb Jaume Pomar per fer la xerradeta sobre el seu gran tema, Llorenç Villalonga. Hauríem revisat el que sabíem en comú, constatant aquí i allà que ja perdem algun paner: fa quatre dies érem inconcebiblement joves i ara la memòria comença a assemblar-se a una esponja fossilitzada. Un cop damunt de la taula el que

ARA , 14 D E J U L I O L D E 2 0 13

GUILLEM FRONTERA

sabíem i el que recordàvem, Jaume Pomar s’hauria despenjat amb una dada inèdita (per a mi), amb una anècdota ídem, o, sobretot, amb una desconcertant interpretació d’un determinat episodi de qualsevol obra villalonguiana al qual ningú no havia atribuït gaire transcendència. Pomar no era ell si no podia sorprendre’t: sovint es tractava d’una provocació, d’excitar les teves neurones per explorar possibilitats fins ara invisibles. I altres vegades era el resultat d’un procés de reflexió per un itinerari ple de paranys i d’emmirallaments, que incorporava al discurs amb afany, un cop més, de provocar intel·lectualment a l’interlocutor. Així que, probablement, hauríem recordat que la idea d’escriure Bearn la va madurar Villalonga arran de la lectura de Le lion devenu vieux, de Jean Schlumberger, un escriptor francès de bona família que, no obstant això, ha passat a la història per haver rebutjat –dirigia la NRF– À la recherche du temps perdu, d’un jove i desconegut Marcel Proust. André Gide també rebutjaria el manuscrit, tot i que més endavant en seria un lector devot. Vet aquí dos escriptors francesos, Proust i Gide, que, com recordava Sebastià Alzamora, habitaven en el món de Llorenç Villalonga. Sota la mirada complaguda i múrria alhora de Voltaire, sense dubte. En bona part de l’obra villalonguiana apareix l’embruixament de París –el «desbarat» Viatge a París de Minos i Amaranta és una petita obra mestra del vessant grotesc de 63

l’escriptor–, però és a Bearn on aquesta fascinació cristalitza. París hi vesteix una idea de progrés anatemitzada per una Mallorca encallada en la tradició –el poble, els clergues, Maria Antònia de Bearn–. París és el temple de les temptacions –don Toni s’hi escapa amb la neboda Xima («la bellesa és una força tràgica») i assisteixen a l’estrena del Faust de Gounod–. París és la llum i la Il·lustració; l’illa, el penediment i la penitència –el dogma i la superstició hi comparteixen extensos paratges morals. Qui sap si, amb Jaume Pomar, hauríem parlat de fer un improbable viatge al París de Villalonga –amb sopar inclòs a Le Grand Véfour, just devora ca la Colette i la Comédie Française. En fi, ara per ara ens queda Villalonga. El viatge l’haurem de deixar per una altra ocasió.

JAUME POMAR, EN LA MEMÒRIA

Apallissat pel temps, Jaume Pomar, el poeta, ha partit d’aquest món. Ha pagat car el preu d’haver viscut. Érem amics. He seguit la seva escriptura amb admiració. He de dir que des de Tota la ira dels justos, l’obra amb què obtingué el premi Ciutat de Palma l’any 1966, he admirat el seu treball literari, la seva manera tràgica d’entendre la poesia. Escrivia a cops d’enuig, amb l’agosarada ràbia jove que feia somriure –era un somriure cínic, quasi pervers– a Llorenç Villalonga. M’enrecord que parlàrem d’aquest poemari i de moltes altres coses una nit en una sala encortinada del Calypso –no sé si he de dir

D I A R I O D E M A LLO R CA , 14 D E J U L I O L D E 2 0 13

GABRIEL JANER MANILA

que era un night club, un topless, un puticlub, perquè totes aquestes paraules podríem fer servir per anomenar aquell antre–, que regentava Jaume Vidal Alcover al carrer dels Apuntadors de Ciutat per compte d’uns amics estrangers. A la mala hora de la matinada parlàrem de poesia, i de Sartre, i de Marx. Acceptaries una dictadura del proletariat? –em preguntava. Començàvem a aprendre que la vida era sovint una passió inútil, que probablement Camus tenia raó i que Síssif era capaç d’ésser feliç només amb la lluita… També vàrem aprendre que la història és la crònica d’un seguit d’horrors. Hi ha en la seva poesia ràbia encobeïda al llarg d’un temps mesquí, el dolor i l’enuig de sentir-se impotent, la percepció d’un món advers, la incomunicació. En algun moment de la seva obra la poesia fou encara una arma carregada de futur, una eina contra l’opressió, l’art al servei de la denúncia. I hi trobarem tots els temes que circularen per l’horitzó poètic dels nostres anys: l’amor, la desolació, l’amistat, el temps que fuig, el joc amb la mort, la religió, el suïcidi, les cicatrius que deixa la vida, el guany que dóna haver tingut les regnes a les mans. Hi trobaríem tantes influències… Des del primer cinema d’Igmar Bergman i de Glauber Rocha als poetes més propers: Llompart, Blai Bonet, Miguel A. Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà. I, més enllà del rigor formal i la depuració del llenguatge, un rastre surrealista que corprèn. Però hi ha sobretot el plor del temps.

Els versos transpiren el plant del poeta i la seva mirada es projecta en cada paraula. Hi ha també la utopia que es desfà com un teixit vell. Jaume Pomar no abandonà mai les obsessions que havien marcat el seu primer llibre, però és evident que els tractaments que en féu foren uns altres alhora que la seva poesia s’abeurava d’altres móns i d’altres silencis. Potser hi entraven els aires de Brecht, i es tenyí d’universos possibles, i es tornà més dúctil. També, més irònica i, a vegades, distanciada. Una vegada i altra prenien força els temes que alimentaren el realisme social: la guerra i la postguerra, la complicitat amb la classe obrera, la hipocresia, les misèries humanes, el feixisme. En ocasions, es deixava endur per la confessió íntima. I tornava ésser corrosiu, dramàtic. I tornava el desassossec, el desencís. I l’emoció per la petita, distorsionada pàtria: els paisatges vibrants, els colors, els perfums antics, la música callada. Un tema recurrent que es projecta des d’angles diversos és la passió del cos i el sentit de l’amor. El joc amorós que deriva sovint en el joc de la carn. Cada vers, un mirall on es reflecteix la raó del poeta, la imatge de la por que identifica amb els paisatges més agrests i durs: el vent, els camins plens de pols, les roques. Quan s’adona que ha perdut determinades certeses, es refugia en sí mateix, sol entre els seus dubtes, entre les boires grises, disposat a conviure amb els fantasmes.

JAUME POMAR O L’EXCEL·LÈNCIA DE LA POESIA

Vaig saber que havia partit a prop de la mar. I encara que les darreres vegades que ens havíem trobat en Jaume m’havia dit que preparava el seu darrer viatge no ho vaig voler creure mai. Caldria que em fes mirar la meva relació amb la mort. I amb la lluita contra la mort. He posat a l’Spotify un disc de Jacques Brel, un autor que amb Georges Brassens i Joan Baez li agradava molt en els llunyans anys setanta quan ens coneguérem en aquella Palma casolana en què els aprenents de poeta érem d’esquerres, fortament antifranquistes i lluitàvem per la llengua i la cultura catalanes amb totes les energies de

D I A R I O D E M A LLO R CA , 18 D E J U L I O L D E 2 0 13

BIEL MESQUIDA

la joventut. En Jaume volia com a bon sensible ben avançat que calia canviar el món i alhora canviar la vida, entrecreuava els ensenyaments de Marx i de Rimbaud, recitava els seus poemes a les al·lotes a les barres dels bars (el bar Bruselas era un dels seus feus amb mitja fosca i música de jazz) i llegia tots els llibres. Havia guanyat el 1966 el Premi Ciutat de Palma de poesia amb el llibre Tota la ira dels justos, on es mostrava el seu esperit combatiu per fer un món millor amb les armes literàries del realisme més social que triomfava en les obres dels seus mestres: B. Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal, Josep Maria Llompart, César Vallejo, Blas de Otero, Blai Bonet, Miquel À. Riera, Cesare Pavese, etc. Escolta: «Tots els matins, la feina, / el fàstic de la son entre lletres de canvi / (un home qualsevol), un com els altres, / potser un poc més malalt. / Potser amb inconfessables / (més ben dit, molt obscures) raons per a fer versos als meus vint-i-tres anys.» Va fer d’empleat de banca, de perit mercantil, de periodista. Record que quan vaig guanyar el premi Prudenci Bertrana el 1973 va ser l’únic periodista que m’esperà a l’aeroport. Em va emocionar veure’l entrevistar-me in situ, la qual cosa no es feia, ni es fa, als escriptors. I l’endemà al Diario de Mallorca va sortir tota una pàgina amb fotos que encara estoig amb alegria. Va provar tots els diaris, Última Hora, Baleares, i no va encaixar en cap. Era massa modern, massa creatiu, massa revoltat, massa irònic i corrosiu per a aquells temps de mortor informativa. Va passar temporades a Barcelona on es relacionà amb editors com Carlos Barral, Jorge Herralde i poetes com Pere Gimferrer 67

i Francesc Parcerisas. Quan tornà definitivament a Mallorca fou bibliotecari documentalista de la Casa Museu Llorenç Villalonga on va fer una bona feina fins a la seva jubilació. Ell havia estat amic de Villalonga i estudiós i traductor al castellà de la seva obra (El meu Llorenç Villalonga de 1995, Cartes i articles: temps de preguerra 1914–1936 i Llorenç Villalonga i el seu món, ambdós de 1998) i el 1995 va publicar una monumental biografia de Villalonga en què reunia una gran informació sobre aquest mestre tan controvertit que ja és un clàssic. Als seus llibres dels anys setanta encara arrossega aquesta influència dominant de la poesia com a arma de combat, com a document de denúncia popular, com a libel personal carregat de la pólvora dels que lluiten contra la injustícia, contra les desigualtats, contra la dictadura i per la llibertat i els drets dels humans. Però amb la lectura de poetes tan diversos com Michelangelo, Lewis Carrol, Paul Éluard, Kavafis, Tòfol Serra, Apollinaire, Mallarmé, Guillén, Valéry, Gertrude Stein, Baudelaire, Michaux, Marguerite Duras, Verlaine i Rimbaud, Poe, per citar desordenadament alguns dels mestres dels quals havíem parlat en aquells dinars que vaig compartir amb ell els anys vuitanta, va canviar les seves aradores poètiques i es va témer a les totes que la poesia era una operació lingüística. Va veure a les clares que calia agafar el llenguatge i allunyar-lo del seu ús quotidià, desgastat, necrosat, ple de clixés i llocs comuns i elevar-lo, refer-lo, dur-lo cap a una combinació personal i pròpia que ens doni nous coneixements. Passar de la funció designativa, transitiva i denominativa de la llengua i fer que ens designi coses que només existeixen perquè el llenguatge les fa existir. Aquesta seria condensadament la feina de l’escriptor dels temps nous. I en Jaume ho va fer amb la mestria que li donava una aptitud extraordinària per a la construcció de vells versos i les ganes de dir coses que no deia ningú. Potser els decasíl·labs tan ben escandits de les elegies de 1986 foren el primer lloc on la veu del poeta agafà els seus accents més essencials. «Mentre el sol bat i encalenteix les pedres / o aquestos dos cossos enllaçats. Les veus / de les genetes i dels llops, llunyanes, / no permeten l’estança on dius amor / mentre t’enfonses pels camins dels ulls / i d’un cos nou d’amor de dona eslava.» Dominà les formes mètriques i tengué una capacitat extraordinària de comunicació i de fer uns poemes altament compatibles la qual cosa sempre va acompanyada amb una capacitat de connectar els grans temes universals en una poesia propera i comprensible. No s’aturà d’escriure mai 68

i la desena de llibres que ha publicat formen un dels corpus poètics més potents de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. Aquests dies, rellegint la seva obra, em vaig topar amb Frontissa (1993), que és la història d’un heterònim d’en Jaume amb alguns dels poemes en prosa on es retrata a si mateix amb molta vivor i lucidesa. Del pròleg de Pere Gimferrer vull destacar-ne un paràgraf: «Frontissa és el llibre més reeixit, la veu més segura d’en Pomar, i el text que li donarà, bé cal creure-ho, el lloc vertaderament rellevant que li pertoca dins la nostra generació de poetes.» I a l’epíleg, Tòfol Serra amolla veritats com aquesta: «En se revela el poeta enamorado de la palabra popular y del vocablo culto capaz de generar la imagen más atrevida. Y yo diría que, como en el caso de Góngora, tan popular y tan culto, la forma lo es todo. Pomar no piensa por cortociruitos sino que poetiza por relámpagos.» A la Universitat de les Illes Balears ja hem dissenyat una taula rodona i un recital perquè es publiciti l’obra d’en Jaume Pomar. Aquesta és la feina dels que quedam en temps de crisi verbal. No deixar oblidar l’obra d’un dels escriptors que d’una forma esforçada, inspirada i constant han vivificat tota la seva vida la llengua catalana.

A LA MEMÒRIA DE JAUME POMAR

Ú LT I M A H O R A , 2 7 D E J U L I O L D E 2 0 1 3

ANTÒNIA ARBONA

Dilluns, dia 29 de juliol, en Jaume Pomar hauria fet els setanta anys. Havia nascut l’any 43 i, com ell mateix em deia, «a les catorze hores sota el signe de Leo, ascendent Escorpí. Però és més important notar que era el moment que la guerra començava a esser perduda per l’Eix: Londres bombardejava Berlín; Rommel retrocedia davant Montgomery a Àfrica; els aliats pujaven per Sicília i per Itàlia, i l’exèrcit alemany retrocedia a les portes d’Estalingrad». Va morir als seixanta-nou anys, doncs, segur que l’hauria fet feliç si ho hagués sabut prest: un nombre tan fàl·lic i eròtic, com el lluç que es mossega la cua de Frontissa, com el masculí i femení del budisme tàntric. Quan el vaig conèixer a fons, jo era una tímida investigadora literària a punt de fer els trenta anys. Durant dos anys, del 2000 al 2002, ens tractàrem profundament arrel d’un llibre d’assaig que vaig escriure sobre la seva obra poètica. Ens vàrem entendre ben aviat, no calia parlar gaire perquè teníem dos caràcters molt semblants: «almenys jo et tractaré bé», em deia, adivinant de seguida que altres, abans d’ell, no eren tan exquisits ni tan pulcres. Molt marcat per la seva condició xueta, en el camp era «en Jaume de ca sa mestra», i allà havia après el nom dels ocells i de les plantes, i també a tocar el piano, ja que n’era professor elemental. «M’hagués agradat ser pianista, també, totes les dones s’enamoren dels pianistes», em deia. A la ciutat arribar el Jaume ja gran, a una ciutat sòrdida, grisa i bruta que l’assenyala com a xuetonarro, però on també tindrà els whiskys, les paelles i les dones com a eternes companyes de viatge. Si hagués de triar tres llibres del Jaume, no deixaria d’esmentar Les quatre estacions, Llavis de marbre blanc ni La sínia de les hores. A partir de l’any 2002 ens distanciàrem. Vaig publicar el llibre d’estudi, i cadascú va seguir el seu camí. Aquell any em va publicar la Sínia del Tall un llibre de poesia, amb il·lustracions de Ramon Canet. Tenia molta de raó, jo era «encantadora i

insuportable» i d’homes com en Jaume, tan immensos i embriagadors, calia allunyar-se com dels grans vicis. D’ell vaig aprendre moltes coses, com el fet de netejar la ment de prejudicis i, sobretot, la frase villalonguiana que tant li agradava: «la millor manera de vèncer les tentacions és caure en elles». Al meu entendre, la talla literària de Jaume serà algun dia equiparada a un Espriu o un Carles Riba: no he trobat a Mallorca ningú com ell, amb el poderós exorcisme de la metàfora que exhibia en estat pur. Ens queda pendent el darrer cafè.

De bell nou trencats els vidres, els mots neixien decrèpits i socarrimats pel foc de la teva veu quan Akhmàtova ens ho recorda: «el més etern: la majestuosa paraula». Ni pou ni caverna; un nou esvoranc sense falsos edulcorants ni timbres perfectes. Vell nabí, traspassa el gran propileu i esguarda d’una vegada la vera efigies. «Tot és com és i res no ho purifica», enraona, en veu baixa, Jaume Pomar. Miquel Bauçà que replica aquest dictat: «la veritable escriptura purifica». Digue’s si és això el que buscàvem. Una escletxa de llum que s’esmuny, tot en gros, reconforta la nostra capacitat de pensar. Inèdit

JAUME POMAR I LA GRÀCIA DELS MOTS ANTONI VIDAL FERRANDO

De joves, no ens vàrem conèixer. Encara que ell venia adesiara a Santanyí, el meu poble i el de la seva mare. Venia a Santanyí empès segurament per raons sentimentals, paregudes a les que, més endavant, l’havien de dur a voler que hi descansassin les seves cendres. Hi venia, endemés, per visitar Blai Bonet o l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs, al qual jo també acudia sovint per demanar indulgència pels meus versos inexperts i desairosos. Mai no coincidírem, en aquelles visites a la farmàcia de Vidal i Tomàs, que era com un temple de l’art i de la saviesa. Quan Jaume Pomar guanyà el Premi Ciutat de Palma de Poesia de 1966, amb Tota la ira dels justos, jo feia de mestre a Maó, i també hi havia concursat. Dúiem vides paral·le les, que no arribaren a coincidir fins a la mitjania dels anys vuitanta. Des d’aleshores, amb alts i baixos, havíem estat amics. Tot i ser de dos tarannàs tan diferents, compartíem moltes opinions. Sobretot els gusts literaris. En parlar de literatura, no solíem tenir discrepàncies. Com no en solíem tenir en parlar del país, dels seus mercaders sense escrúpols, dels odis tribals i del tràfic de consciències. Amb Jaume Pomar sempre es podia aprendre. Tenia una sòlida cultura general i una gran cultura literària. També tenia una bona biblioteca. Especialment, llibres de poesia. Me’n deixava sovint quan ell trobava que m’havia de posar al dia de segons quins autors. Prest agafàrem el costum d’intercanviar-nos els originals, abans de lliurar-los a la impremta. Ens ajudàvem mútuament a millorar-los. Llavors, en sortir els llibres, sempre ens els enviàvem amb alguna dedicatòria. Ell em va fer un pròleg magnífic per a Cartes a Lady Hamilton, jo li vaig fer el pròleg de Llibre de l’exili i així mateix algunes presentacions.

Fa cosa d’un any que, un dia que parlàvem per telèfon, em va sorprendre amb una argumentació: «Tu i jo haurem estat com Strauss i Mahler –em digué– que eren amics, però també rivals. Quan Mahler va morir, Strauss se’n lamentava profundament. Entre altres raons perquè, a partir d’aquella mort, ningú ja no li tornaria donar motius per superar-se». A Jaume Pomar, li agradava fer literatura fins i tot en parlar per telèfon. Així va deixar l’obra que va deixar. Endemés d’un bon assagista, que dugué a terme estudis imprescindibles sobre Llorenç Villalonga, és un dels millors poetes de la nostra generació. Va cultivar totes les estètiques, des del realisme social a les principals avantguardes, passant, fins i tot, pel sonet clàssic. Davant la farsa del món literari, presidit amb freqüència pel mal gust i el sectarisme, es va sentir moltes vegades empès a deixar córrer la creació. Mai no li fugiren les ganes de dir «adéu a tot això». Però em consta que va escriure fins al final. En el fons, ell sabia que l’única manera de no sucumbir del tot davant un panorama social i cultural tan contaminat i descoratjador és convertir-lo en matèria poètica, és a dir, lliurar-se a l’acció purificadora de les paraules i a les seves immenses possibilitats. Els versos de Pomar parlen de la mort, de l’amor, del pas del temps, de l’angoixa, de la llibertat, de la soledat, del desarrelament del cos i de l’ànima. Parlen de la fragilitat i de la indefensió humana, dels mals del món, del final de les utopies, de l’exili en pròpia terra, del paradís perdut de la infantesa, de la degradació de tot allò que hem estimat. Sempre en diàleg amb els grans mestres de la literatura de totes les èpoques i amb els millors artistes plàstics. Li agradava viure, però malmirava la història. A vegades no es trobava bé ni amb ell mateix. La poesia va ser la seva amant perpètua. A Cants de Montalt, el darrer llibre que publicà, quan la mort ja li parlava a cau d’orella, encara ens recordava aquest amor: «els mots són un estat de gràcia». Inèdit

DIA DELS MORTS ENTRE PAPERS D’EN JAUME SERGI JOVER

Tanmateix una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa… Un arquicte per destruir la casa. Jaume Pomar

Si les coses acaben al seu lloc no preguntis ni esperis cap resposta. Intenta depurar-te de la culpa. Procura i batalla pel silenci. Que la ment calli, sí, sense campanes, ni cavernoses veus ni crits histèrics. El foc d’incendis ja s’apagarà en tocar l’aigua d’una nova riba. Ara escrius nu i anul·les voluntats i un pèl de fred t’eriça vida i nuca. No pots saber, no intentis doncs conèixer. Que tot avanci ja sense permís. Imbècil si pensaves que el volien. Els ulls serens del mort fan companyia. Inèdit

SUMARI

Biografia, segons Jaume Pomar

Textos de Jaume Pomar Poètica 9 Ciutat pressentida

Migdia a la plaça de Sant Francesc

Txec, alemany, jueu?

Teseu a Creta

Actes de fe

La bona terra

Instruments de treball al meu temps: la sang, l’odi… 16 Terra eixorca o no terra? Tant se val la ferida… 17 Ara el llamp arracona la nit dins el meu cor… 18 El dia s’ha escurçat i arriba la nostàlgia… 19 A farallons de boira… 20 Veus del passat

Brigadoon 22 Ofèlia 23 Ells i elles se’n van dels meus carrers… 24 Tanmateix una rosa és una rosa… 25 Ja no sé dir el meu nom i les paraules… 25 Sacerdotessa… 26 II 28 En la mort d’un poeta

Ofici de poeta

XX 31 Si hi ha un dia per néixer… 33

El meu Llorenç Villalonga

«Et perdràs pel camí que no té mai tornada»

Raimon 38 A propòsit de Jaume Pomar Salutació a Jaume Pomar, per Pere Gimferrer

Jaume Pomar, per Josep Juan

Vint pintors de Mallorca, per Lluís Maicas

L’illa i el silenci, de Jaume Pomar, per Bartomeu Fiol

Jaume Pomar, per Carles Duarte i Montserrat

Escriure la història personal, per Manel Rodríguez-Castelló

L’ètica de la memòria i l’ètica de la forma, per Francesc Parcerisas

En la mort de Jaume Pomar En la mort del poeta Jaume Pomar, per Sebastià Alzamora

Jaume Pomar i la passió villalonguiana, per Joan Rotger

Amb Villalonga, Pomar i Faust, per Guillem Frontera

Jaume Pomar, en la memòria, per Gabriel Janer Manila

Jaume Pomar o l’excel·lència de la poesia, per Biel Mesquida

A la memòria de Jaume Pomar, per Antònia Arbona

Jaume Pomar i la gràcia dels mots, per Antoni Vidal Ferrando

Dia dels morts entre papers d’en Jaume, per Sergi Jover