Jadranka Pintarić La màgia del primer encontre (de Pagar interessos als sospirs d’amors; assajos sobre la sensibilitat. Zagreb: Profil, 2008) Traducció del croat de Pau Sanchis Vet aquí que, quan encara s'ensenyava als nens innocents que els filòsofs no només havien d'interpretar el món, sinó que també l’havien de canviar, jo m’ho vaig empassar i vaig creure que participaria d’aquest canvi si aconseguia assolir els coneixements necessaris. Vaig llegir amb diligència la bibliografia obligatòria sobre la qüestió i vaig assistir a classes. I tanmateix, per dir la veritat, sempre vaig mantenir una perspectiva d’observadora passiva, sense anar més enllà. Pitjor encara, la qüestió em va començar a interessar només després d’haver escrit, voluntàriament, un treball de seminari sobre la noció de l’ahimsa (el concepte de la no violència de l’antiga tradició hindú que Gandhi va donar a conèixer a Occident). En aquell temps també em van caure a les mans els llibres d’un filòsof local que llavors ja començava a declinar del seu pedestal de dissident i víctima del sistema. La seva història, però, encara circulava, tenia un cert carisma i els seus llibres anaven de mà en mà. Jo crec que hi ha llibres que apareixen en la meva vida en el moment just, per poder-me aclarir allò que he estat, i per lliurar-me un missatge o preparar-me per l’esdevenidor; això és el que, probablement, va passar amb els llibres d’aquell filòsof a qui li agradava citar a narradors i poetes. Llavors ningú escrivia així: l’ús d’aquell discurs obertament poètic en filosofia va ser vist per la colla acadèmica oficial (i del partit) no només amb menyspreu i fàstic, sinó que fou recompensat amb l’expulsió de la comunitat acadèmica. Desitjós de romandre fidel a la idea original de la fraternitat universal, considerant-se hereu directe de tots els anteriors veneradors lliures de la Saviesa, el Professor (així l’anomenarem d’ara endavant) va decidir assumir el paper de Víctima. [El que li va servir per exposar-se, però sense córrer gaire perill]. Com que havia perdut la feina a la república principal, va ser rebut amb els braços oberts a la república veïna que, suposadament, era més oberta de mires, amb idees més progressistes, etc. (Un incís: actualment hom no pot deixar de tenir la impressió que tot plegat havia estat dirigit des d’algun altre lloc). Em va fascinar el teixit hàbilment ordit amb els fils d’una teoria de gran calibrada i també d’una trama literària melodiosa, un tipus de trama que sempre havia estat la meva predilecta. Els llibres del Professor van trobar repòs al capçal del meu llit. El vaig conèixer personalment dos o tres anys després en un d’aquells simposis foscos de l’època o vés-a-saber-on, al qual vaig anar a parar per pura casualitat (la conclusió que s’extreu de les premisses primera i segona no és que, a causa de Sòcrates tots els homes sigui mortals, sinó que la casualitat no existeix –digui el que digui Aristòtil). No ho recordo exactament, però penso que, amb tot, no em vaig quedar mirant-lo amb la boca oberta com una noieta enlluernada. L’única imatge clara que conservo és la d’alguns de nosaltres acompanyant-lo a una modesta estació de províncies el vespre abans de la cloenda oficial del simposi. Mentre ens obríem camí entre la multitud de passejants, en un moment determinat va dir: “No és just que cuixes joves freguin les meves tan velles”. Feia un moment que la meva cuixa havia fregat durant un instant, breu com un parpelleig, la seva, tot fugint d’algun vianant maldestre. L’excitació que
1
em va provocar aquesta imatge, aquesta representació mental nascuda de sobte en fondos estrats de la imaginació, va tenir una càrrega eròtica més potent que la de l’escena al paller de la pel·lícula L’únic testimoni, que ve al cas esmentar perquè sempre em fa estremir, en què Harrison Ford i Kelly Mc Gillis ballen al ritme de la cançó de Sam Cooke Wonderful World: Don't know much about history Don't know much biology Don't know much about a science book Don't know much about the French I took But I do know that I love you And I know that if you love me too What a wonderful world this would be Don't know much about geography Don't know much trigonometry Don't know much about algebra Don't know what a slide rule is for. But I do know that one and one is two, And if this one could be with you, What a wonderful world this would be. Now I don't claim to be an "A" student, But I'm trying to be. So maybe by being an "A" student baby I can win your love for me. etc. Llavors, però, encara no existia aquesta pel·lícula. Ni jo coneixia la cançó. Ni ell tampoc. Ni teníem notícia de la certesa de la fórmula: “hi ha coses inevitables a la vida”. Mentrestant, el món havia esdevingut meravellós perquè sabia que ell sabia com s’havien fregat les nostres cuixes, involuntàriament, però gràcies a un destí inevitable. Res no va ser dit. No hauria estat adequat. Ell era un professor carismàtic i madur i jo era una immadura estudiant sense docència. Ni tan sols ens vam mirar. No calia. No hi havia pressa. Ja passaria el que hagués de passar. Pressents aquella mena de seguretat... La segona vegada, suposo que després de més de mig any, ens vam trobar a casa d’un amic comú. Al final el petit grup que s’hi havia reunit va tornar a acompanyar-lo – sempre va gaudir d’una atenció particular, potser no exactament la mateixa amb la qual ens dirigim, per dir-ho de manera políticament correcta, a les persones amb necessitats especials o atribolades, però sí semblant– perquè en una cosa no era igual a nosaltres: tenia l’estatus de Víctima. Nosaltres ho sentíem així, i ell gaudia del seu estatus privilegiat, des de qualsevol punt de vista. Almenys des d’aquest punt de vista. Tal vegada els dissidents com ell necessiten que tots aquests ulls s’hi fixin i que els considerin amb meditada circumspecció. Va començar a ploure i ens vam arrecerar sota una marquesina en un jardí qualsevol pleníssim de flors i roses. Mentre esperàvem que parés de ploure, el Professor, sense que jo li donés peu, se’m va adreçar d’una manera més aviat mel·líflua (per no dir patètica) per a aquell context: “I la seva mare com la
2
distingeix entre totes aquestes flors?”, i jo, de manera completament impròpia en mi, vaig amollar: “Per les espines, Professor, per les espines!”. Els altres es van quedar perplexos. Com havia de ser. Aquest va ser el nostre senyal secret. Com i per què, encara avui no en tinc la més mínima idea, tot i que ha passat més d’una vida. I tampoc recordo com ens vam trobar finalment sols, com vam acomplir al capdavall aquell fet fatal que converteix la relació entre un home i una dona en font de misteris i tensions eterns, d’inspiracions i friccions, de joia i desgràcia. No ho recordo, perquè això, en realitat, tampoc no és important. Ens havien ruixat amb pólvores màgiques i ens havíem quedat meravellats. Entre nosaltres s’havia produït un encontre. La següent cosa que recordo és el cartell d’una antiga conferència que va impartir en algun racó apartat de la federació, enganxat a la part interior de la porta d’entrada del seu pis, en què hi havia escrit amb lletres grosses i en negreta La vida és un encontre. La conferència era sobre la filosofia de la dialèctica, però entre nosaltres s’havia produït un encontre sense dialèctica. A la vida, no a la filosofia. Etern, el que vol dir: la noieta, encara viva, que hi havia en mi estava fascinada, encaterinada, entusiasmada. Ens estimàvem físicament i metafísica. Ens estimàvem com si fóssim els primers cromosomes XX i XY de la Terra, sense cap gen egoista. Sense embuts. Ens estimàvem com si per a nosaltres fos la primera i l’última vegada. Val a dir que en aquella època la diferència una mica (per dir-ho amb eufemismes) escandalosa d’edat no va impedir que es compenetressin les ànimes i els cossos, que compartíssim experiències, i que ens lliuréssim fervorosament a l’encontre que s’havia produït entre nosaltres. A l’encontre vital. A l’encontre per a la vida. En un pis petit d’un míser i tètric edifici socialista de nova construcció, a la porta del qual hi havia un cartell que deia amb lletres en negreta La vida és un encontre, estàvem experimentant un amor “personal” fora del temps, l’encontre de dos éssers. M’entregava a ell amb la devoció genètica de la meva avantpassada del sud de Somàlia, i ell em prenia amb la dedicació dels antiquíssims xamans siberians. Esdeveníem alquímicament eteris. Només de pensar-ho segregàvem fluids, l’esguard encenia la pell ardorosament, un contacte lleu com una brisa provocava l’èxtasi... I així fins a l’infinit. O això semblava. Només després de moltes hores d’exhauriment, preníem aigua i algunes tauletes de xocolata, xocolates de tutti-frutti passades de moda (substitut del nèctar dels déus i altres immortals que es feia servir llavors). Després, al mateix llit xop dels nostres actes, llegíem filosofia clàssica i n’interpretàvem els termes. O recitàvem en veu alta poetes clàssics per pagar el deute amb el plaer. També discutíem i posàvem en clar els pensaments del Diari d’un seductor de Kierkegaard. No amb la intenció de trobar-hi concordances amb la pròpia història, sinó al contrari, el caràcter universal de les categories en què ens hauríem pogut inserir: “Hi ha oculta una profunda ironia en aquesta relació. L’ésser que existeix per a un altre ésser apareix com el predominant: l’home allibera, la dona tria. La dona és, per aquest concepte, la vençuda; l’home és el vencedor, segons el mateix concepte. I tanmateix el vencedor s’inclina davant de la vençuda. I, tot i ser bastant natural, en resulta una mostra de malaptesa, estupidesa, mancança de sentit eròtic plegar-se per aconseguir el que immediatament ens sotmet. Però encara hi ha una raó més profunda. La dona és, de fet, substància, l’home és reflexió. Per aquest motiu ella no és la que escull primer, sinó que l’home l’allibera i la dona després tria. L’alliberament que du a terme l’home és una pregunta, l’elecció d’ella, de fet, és només la resposta a una pregunta. En aquest sentit, l’home és superior a la dona, en un altre sentit és infinitament inferior”.
3
Esplèndid, li deia, i li ho rebatia tot fins a l'últim alè, fins a l'últim sospir d'amor. Són aquells moments meravellosos, innocents, d'encontre amb un altre ésser, en què volem, i també de vegades aconseguim, ser millors del que som. En què en un altre ésser, com hauria dit Marina Tsvetàieva, no veiem l’home com el van crear els seus pares, sinó com el va pensar Déu; i així nosaltres mateixos intentem esdevenir com ens imaginem que hauríem hagut de ser (creats), que hauríem pogut ser (només si algú ens hagués estimat així, si haguéssim estimat algú, si ens haguéssim compenetrat). Ens tirem sense paracaigudes d'una altitud de 16000 peus; sabent que allà baix ens esperen mans segures. Tremolem de por i de profunda satisfacció a la vegada. Ens esforcem, ens lliurem, som completament sol·lícits i atents; parem atenció a aquest altre ésser i procurem complaure'l, acontentar-lo, endevinar-li els anhels i els pensaments, si tenim sort. Esperem, tremolosos, una reacció: pujaríem set muntanyes, “saltaríem al foc, a l’aigua, al riu desbordat”, o com sigui que s’hagi d’anomenar una expedició semblant de la qual no ens importen les conseqüències. Però torno al Professor i l’Aprenent. No ens exhibíem ostentosament en els cercles de societat que ens eren propers, però tampoc ens amagàvem. No hi havia cap motiu per fer-ho: el seu matrimoni estava acabat definitivament i formal de feia temps, i llunyà en l'espai, i jo no tenia cap càrrega. No hi va haver gaires ocasions de mostrarnos: i al capdavall tampoc és que anéssim a gaires llocs. Assistíem aquí i allà a algunes conferències sobre filosofia o anàvem a adquirir literatura fresca. I en un obrir i tancar d’ulls, de ser uns amants apassionants, vam esdevenir quasi una parella normal. Les altres parelles visitaven poc a aquella parella, car els filòsofs són solitaris; i aquella parella visitava poc les altres parelles, perquè cal invertir el temps en coses més útils que la banal xerrameca. Els filòsofs també són donats a l’ascetisme, fins i tot a una mena particular d’egotisme: els cal molt de temps per ocupar-se exclusivament d’ells i dels seus pensaments, de la seva persona, dels seus temes. Per això vivíem més que modestament, perquè no s’ha de sucumbir als impulsos barats del consum, a la manipulació fastigosa dels missatges publicitaris i a la vacuïtat d’allò extern. Així fou com tot va esdevenir rutinari massa aviat. I tanmateix va durar perquè durant molt de temps s’alimentava de la mitologia/màgia del primer encontre. Ai, la mitologia del primer encontre! Vet aquí el que realment és d’una importància excepcional en qualsevol relació humana profunda, espiritual i duradora: cultivar la mitologia del primer encontre. Sempre de nou, quan les circumstàncies ho demanaven, posàvem vívidament en escena, pentinàvem i descrivíem minuciosament cada detall, cada microsegon dels encontres inicials; disseccionàvem amb precisió micrònica el moment en què “les cuixes es van fregar”, “les mirades van espurnejar i després s’abaixaren”, “la intuïció va brillar”, els matisos refinats en l’experimentació i la interpretació d’aquells instants, cada gota de pluja al jardí casual de roses amb espines, els matisos dels gestos i tots els registres de la veu. Cada vegada que pressentíem l’amenaça que el nostre amor es podia pansir, el regàvem abundantment amb l’elixir del primer encontre, i de seguida revifava. No és cap secret: la mitologia/màgia del primer encontre és important per a qualsevol amor, i de vegades és crucial per al desenvolupament i la subsistència de la relació. És l’humus en què creix l’amor, i el que en té més, té unes arrels més fondes i la planteta es fa més forta, més esvelta i més longeva; com més nutritiu és l’humus, la planteta creix amb més vigor i no perd el color intens de les fulles en cap circumstància. En ocasions gràcies a la mitologia del primer encontre es pot conservar llargament i
4
artificial un amor que ja està mort o que li convé més que li apliquin l’eutanàsia perquè ha agafat formes malignes. És la dot preciosa que aporten totes dues ànimes, i a partir de la qual poden crear un capital immens, o d’altra banda malbaratar-lo, gastar-lo en trivialitats, diluir-lo en el no-res de la banalitat infinita. La mitologia del primer encontre és la pedra filosofal de qualsevol relació amorosa (i això inclou també l’amistat, perquè l’amistat no té menys valor, sinó que és “només” una altra forma d’amor) que els amants descuiden amb massa facilitat, perquè amb ella poden, igual que en els contes de fades, dir “abracadabra”, fer miracles, matar i revifar aquell ésser imaginari que neix de la unió intangible, però real. Qui sap per què això és així i si algú més savi que nosaltres ho ha disposat així, però la màgia del primer encontre sempre és especial, i algunes vegades dura tota la vida. Es pot donar que algú o quelcom us encanti durant una estona o potser durant una gran part de la vida, (només) excepcionalment per a tota la vida, que us feu esclaus d’aquest sentiment d’encanteri durant poc de temps, o que us posseeixi amb bogeria com un esperit maligne. L’encís del primer encontre pren les formes més diverses: a la cosina d’una coneguda meva el seu “Futurible” predestinat li va llançar una capseta de llumins amb el seu número de telèfon, quan la porta del tramvia ja es tancava; circula una llegenda urbana sobre un Príncep que es va aparèixer a una dona en bata que baixava davant de l’edifici a llençar les escombraries en un contàiner (no se sap si també duia rul·los al cap); es diu que podeu trobar Mr. Big quan, distrets, ensopegueu amb la persona més atractiva del món enmig dels carrers atapeïts. Per exemple, jo vaig trobar l’amor de la meva vida (d’aquell moment!) a la diagonal d’una cruïlla d’un recòndit racó de províncies en què hi aparcaven els autobusos que transportaven els participants d’un simposi sobre literatura; una amiga meva va anar a una agència turística a pagar un viatge amb els amics i es va posar a pensar que hi havia un no sé què en aquell home que seia allà i que, amb un aire aparentment indiferent, mirava al seu voltant amb esguard emmurriat; un cosí meu va anar a les noces d’una neboda i va demanar de ballar a l’amiga de l’amiga de la núvia i s’hi va enganxar per a tota la vida. La vida és plena d’històries d’aquesta mena, que normalment es consideren patètiques, que la l’alta literatura menysté i de les quals usa i abusa amb profusió la trivial. Quan es troben dos esguards així, es produeixen els encontres “abradacabra”. Comencen a fluir els fluids, la química entra en joc, salten espurnes. N’esteu segurs: “és això”: de vegades només cal esperar a veure com passarà. I això no és de poca importància. Si la cosa es complica una mica, si la dramatúrgia adopta elements de dimensions fatals, si coincideixen les casualitats que posen en qüestió el principi de causalitat i de l’habitual condicionament psicològic quotidià, llavors obteniu el començament de la vostra trama pròpia, personal, estranya i novel·lesca que us fa venir calfreds a l’espina dorsal, suar les palmes de les mans, encendre les galtes, segregar els fluids de l’excitació... Que es concreti llavors és només qüestió de temps, de l’habilitat i la valentia de les parts, potser de la paciència o de la saviesa, i en ocasions de ser resoluts o aventurers. Passi el que passi, al final s’alimentarà del rovell de l’ou de la mitologia del primer encontre. En algun lloc vaig llegir i memoritzar: “L’amor perfecte és bastant rar... Els enamorats sempre han de tenir la subtilitat dels savis, la mal·leabilitat dels infants, la sensibilitat dels artistes, la racionalitat dels filòsofs, la serenitat dels sants, la tolerància dels mestres i la força de l’autoconfiança”. Ep, que molt d’això és el que tenim al principi: ens enjogassem com nens, i som sensibles, generosos, segurs. Només molt després, per subsistir, l’amor perfecte necessita racionalitat, saviesa i paciència, però no d’origen merament llibresc o teòric, sinó vital i empíric.
5
En realitat, què és la vida sinó un encontre. Un encontre amb els éssers que estimem a primera vista i amb els éssers que odiem fins a l’últim esguard; amb els éssers que són els nostres parents no carnals i els que són els nostres enemics carnals; amb els éssers que sempre s’amaguen darrere d’alguna màscara i amb els éssers que s’exposen penosament a esguards que cremen; amb els éssers que ens aporten la llum d’algunes esferes noves i amb els éssers que ens empenyen cap a les tenebres inconcebibles de les profunditats de l’infern. El terme mig no compta, no entra en el balanç de la història personal o almenys roman en segon pla o en la reserva. Precisament per això la vida és un encontre, i les coses que es fan de passada no compten. Els encontres us canvien la vida, i aquells que només us han passat a la vora, els oblideu. L’enganyifa està en què la màgia del primer encontre no pot durar per sempre, que la reserva de l’elixir màgic de l’entusiasme etern es pot consumir. Alguns la consumeixen ràpid, a molt pocs els dura per sempre. És possible també esdevenir dependent de les hormones de l’entusiasme inicial, i aleshores us correspon el destí de Don Joan, d’elevar sempre el nivell d’adrenalina i feromones amb noves conquestes, i sense persistir ni comprometre’s mai. Per a les persones d’aquesta mena la vida no és un encontre, sinó un enfilall de topades. Així doncs, quan s’exhaureix o es desgasta la poètica de la mitologia del primer encontre, quan les seves històries ja no exciten la fantasia ni fan evocar una unió especial entre dos éssers, aleshores s’escriu en prosa. Igualment, tampoc el Professor i jo vam tenir sort. Quan jo, com corresponia a la meva edat que no arribava al quart de segle, vaig voler alguna cosa més que aquella filosofia ascètica de la simplicitat –algunes coses aparentment banals com una televisió, sortides al cinema, a concerts, comprar algunes peces a la moda, viatges de plaer– la vida amb el filòsof es va tornar impossible. No hi havia compromís. Quan tot plegat es va fer massa feixuc en concordança amb la insuportable agilitat dels meus anys, vaig dir prou, vull viure una realitat de debò i no en una d’herència posthegeliana. El meu Professor es va comportar amb molt de patetisme durant la separació, va jurar en nom d’algunes categories eternes (que la meva joventut no només no podia comprendre, sinó ni tan sols prendre’s seriosament). Li van caure llàgrimes dels ulls (el que per a la meva joventut arrogant va ser patèticament repulsiu). Malauradament, amb aquelles llàgrimes no vam poder començar a escriure cap mitologia (ni tan sols amb la meva propensió juvenil a la idealització). Eren massa inexpressives i vaporoses, tot i que sabia que el filòsof Voltaire havia escrit en algun lloc que les llàgrimes són el discurs mut de la commiseració. És a dir, quan desapareixen la màgia i la mitologia del primer encontre, desapareix aquell discurs real o simbòlic de complanta que el pot fer reviure. La delicada planteta anomenada Encontre es consumeix i poc a poc (hi ha casos en què això passa molt ràpidament) es marceix. Llavors el Príncep es transforma en gripau; Mr. Big esdevé l’avar de Molière o el gelós assassí venecià; el Vertader és només un Casanova amagat que marca les seves víctimes fent osques al seu bastó; l’Únic Etern esdevé un mer mocador d’usar i tirar. [I viceversa per a l’altre sexe: cal remarcar-ho perquè se n’adonen els conservadors aferrissats i els que encara no en són conscients] Així, en compte del verí dolç de les fletxes de Cupido ens trobem ofegant-nos en les aigües perilloses i tèrboles del desamor o embarranquem en el fang de la trivialitat. Busquem en aquell ésser antany estimat el que fins ara, cecs com estàvem, no havíem vist. De sobte, les petites mancances esdevenen defectes imperdonables, els encants
6
especials es transformen en trets de caràcter insuportables, les particularitats pintoresques es tornen extravagàncies patològiques. La paleta de colors del món es redueix, empal·lideix, de vegades es fa gris. I així s’apaga, fins al proper Encontre. Tanmateix, els savis o els nascuts sota l’estel de la felicitat saben com guardar en una petita ampolla la beguda narcòtica de la màgia del primer encontre. Com salvar-la de la consumició immediata de l’addicció, com vessar cada gota amb cura en el moment just i mai en va, com allargar-ne infinitament la caducitat. Si és d’aquests de qui parlen els poetes i fins i tot filòsofs com Plató o Kierkegaard, no és perquè ho hagin estudiat, sinó per algun factor que fins ara no han reeixit a reconèixer ni filòsofs, ni teòlegs, ni naturalistes, ni psicòlegs, ni xarlatans de cap mena. I és millor que sigui així, perquè si totes aquestes coses desconegudes comencessin a vendre’s a les prestatgeries dels centres comercials de la perifèria de les ciutats, el món es tornaria tan banal com la voracitat d’anar de compres sense cap ni peus. Atès que no és així, esperem sempre que una flama que es va encendre només amb un creuament de mirades tingui més sentit que el condicionament biològic del nostre ésser, que si es van fregar dues cuixes sigui perquè així ho va voler l’Univers per als seus objectius, que un ball romangui tota l’eternitat en el firmament. Com quan trobeu una ànima bessona en la traducció, com quan Càstor troba Pòl·lux virtualment i quan uns altres Abelard i Eloïsa renuncien al món; i com quan reconegueu als versos de Cesarić el mateix que vau aprendre a l’institut: “Trobar una mà càlida i disposada/ a correspondre la meva encaixada?”
7