De capçalera by Institució de les Lletres Catalanes

De capçalera

PETITES HISTÒRIES ENTRE ESCRIPTORS CATALANS I LES BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES

PEP ALBANELL SÍLVIA ALCÁNTARA MARIA BARBAL BLANCA BUSQUETS LLORENÇ CAPDEVILA JOAQUIM CARBÓ MAITE CARRANZA LOLA CASAS PEP COLL TERESA COSTA-GRAMUNT RAMON ERRA MERCÈ FORADADA NÚRIA GARCIA QUERA PAU JOAN HERNÀNDEZ JORDI LLAVINA CARME MARTÍ CANTÍ MIQUEL MARTIN GISELA POU MARIA CARME ROCA TONI SALA JORDI SIERRA I FABRA SÍLVIA SOLER JESÚS TIBAU MURIEL VILLANUEVA OLGA XIRINACS

De capçalera PETITES HISTÒRIES ENTRE ESCRIPTORS CATALANS I LES BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES

ÍNDEX PRESENTACIÓ Montse Gatell DE CAPÇALERA Laura Borràs BIBLIOTEQUES DE CAPÇALERA Carme Fenoll PEP ALBANELL SÍLVIA ALCÁNTARA MARIA BARBAL BLANCA BUSQUETS LLORENÇ CAPDEVILA JOAQUIM CARBÓ MAITE CARRANZA LOLA CASAS PEP COLL TERESA COSTA-GRAMUNT RAMON ERRA MERCÈ FORADADA NÚRIA GARCIA QUERA PAU JOAN HERNÀNDEZ JORDI LLAVINA CARME MARTÍ CANTÍ MIQUEL MARTIN GISELA POU MARIA CARME ROCA TONI SALA JORDI SIERRA I FABRA SÍLVIA SOLER JESÚS TIBAU MURIEL VILLANUEVA OLGA XIRINACS

7 8 10 15 19 22 25 28 31 34 37 41 45 48 51 54 57 60 63 67 7O 73 76 81 84 87 90 93

Presentació Montse Gatell Presidenta Institut Català de les Dones

Llegir un bon llibre, una bona novel·la, una bona història, un bon poema, és un plaer solitari i molt íntim. Però quan la literatura es pot compartir, quan en parlem, el seu poder evocador i dinamitzador creix exponencialment i ens proporciona vincles molt precisos i especials amb els altres. És en aquest espai compartit, un espai de confort individual i col·lectiu, que la literatura es manifesta més radicalment com una eina de construcció social, perquè ens permet definir-nos com a individus i com a col·lectiu. Amb aquesta eina, podem imaginar, plantejar, construir un món lliure d’estereotips de gènere i més equitatiu quant a les oportunitats de dones i homes. El poder de la ficció és immens i, si ho volem, pot arribar a canviar la realitat.

De capçalera Laura Borràs Institució de les Lletres Catalanes

Les biblioteques han estat i continuen essent un símbol de la conservació del patrimoni literari, una “casa” per als llibres. És cert que, per a Borges, les biblioteques eren una forma del Paradís i som molts els qui compartim la seva apreciació. Però en ple segle XXI, les biblioteques han vist ampliada la seva raó de ser i, a més de ser espais emblemàtics que acullen i preserven llibres (segurament amb l’esperança secreta que cadascun d’aquests trobi algun dia el seu lector), les biblioteques avui són un espai de dinamització cultural de primera magnitud. I convé pensar-los com a llocs de trobada, com a punts d’atracció cultural, com a temples del saber que s’obren a la ciutadania i els conviden a descobrir els seus secrets, a habitar-les, a habitar-se, en definitiva, perquè això és el que fan els llibres, ens ajuden a viure i ens donen vida, ens donen vides... El projecte “De capçalera”, que l’any 2014 vam impulsar conjuntament el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, l’Institut Català de les Dones i la Institució de les Lletres Catalanes, té el seu origen en aquesta manera de concebre les biblioteques com a espais públics distribuïts per tot el territori on s’hi programa una intensa activitat cultural. Els escriptors, en tant que creadors, posen en marxa la cadena de producció del llibre que acaba poblant les parets d’una biblioteca. Són la baula primera, el motor creatiu, i molt sovint, poder conversar amb ells sobre les seves obres esdevé un enriquiment del procés lector, un valor afegit que intentem promoure amb clubs de lectura al final dels quals hi ha una trobada amb l’autor, amb qui els lectors tot sovint senten 8

que han establert un vincle molt especial a partir de la lectura de la seva obra. Per això vam dissenyar un programa que aparellés escriptors amb biblioteques amb les quals tenen un tipus de vincle particular, ja sigui per proximitat geogràfica (els escriptors en molts casos també són usuaris de les biblioteques), ja sigui perquè mitjançant aquests clubs de lectura i contactes entre usuaris i escriptors, s’ha creat un vincle que neix del plaer de la lectura i el reconeixement del valor de l’escriptura literària, del món creatiu d’un autor. Així, de la mateixa manera que es tenen metges de capçalera, en el sentit de metges de referència, també hem volgut traçar lligams entre autors (de capçalera) i biblioteques (de capçalera), una reciprocitat que és la que dóna força al projecte: el text que es teixeix entre l’espai físic, la biblioteca, i la figura de l’escriptor, en una prova pilot que ha resultat molt positiva. Amb la voluntat d’establir aliances sòlides entre escriptors i biblioteques que contribueixin a mostrar dins de la biblioteca aquesta relació especial, fixem un conjunt de trobades i activitats estables al llarg de l’any que contribueixen a donar a conèixer l’obra d’aquest autor i a permetre el contacte directe i el diàleg amb els usuaris de la biblioteca i el públic en general. Deia Joan Perucho: “tota la meva obra surt de la meva biblioteca”, doncs nosaltres aspirem amb aquest programa que de les biblioteques, en surtin moltes lectures de les obres dels nostres autors “De capçalera”! 9

Biblioteques de capçalera Joan Pluma i Vilanova Director General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni

Ens plau donar a conèixer els textos dels autors del projecte “De capçalera” en aquest Any de les Biblioteques, en plena commemoració del centenari de la creació de les quatre primeres biblioteques per part del govern de la Mancomunitat.

Entre les complicitats que s’han teixit entre aquests 30 primers [tàndems] escriptors-biblioteques, tenim aquesta sèrie de relats que ens permetran un recorregut emocional per les vivències d’aquests escriptors amb les biblioteques.

Des dels primers moments, les biblioteques han obert les portes a la presència dels escriptors del país. Ens ho explicaven les bibliotecàries pioneres en els seus dietaris i ho difonen cada dia els bibliotecaris actuals a les xarxes socials.

El lema de la commemoració bibliotecària d’enguany és ‘Biblioteques, per molts anys!’, i el mateix desig és el que fem arribar al projecte.

La idea del projecte “De capçalera” va néixer l’any 2014 de la voluntat de donar visibilitat, tot formalitzant-la, a una relació natural però sovint desconeguda: els vincles de molts escriptors amb les seves biblioteques públiques. El Servei de Biblioteques va sol·licitar la complicitat de la ILC i l’ICD, que s’hi van sumar ben ràpid. El projecte va tenir molt bona acollida entre les biblioteques catalanes, que ben aviat van enviar al Servei de Biblioteques les seves propostes de treball. L’any 2014 vam fer una primera tria de 30 autors-biblioteques (tenint cura dels criteris de diversitat geogràfica i paritat de gènere) i enguany hi sumem 30 tàndems biblioteca-escriptor, més.

PETITES HISTÒRIES ENTRE ESCRIPTORS CATALANS I LES BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES

Les fantasies del nàufrag (Fragment de la novel·la inèdita)

Pep Albanell La primera novel·la que vaig llegir va ser Robinson Crusoe i em va impressionar tant, aquella història de l’home que aconsegueix sobreviure sol en un entorn hostil, que em vaig quedar amb ganes de llegir més històries d’aquella mena. Com que no sabia res de llibres ni de novel·les, li vaig demanar al nostre professor, l’hermano Guillermo, si sabia si hi havia més llibres d’aquell estil. L’hermano em va mirar un moment en silenci abans de respondre’m: –Déjese de novelas, señor mío, y estudie un poco más que falta le hace. I va girar cua i se’n va anar sense esperar que repliqués. Devia considerar que la seva resposta no admetia rèplica. El meu amic Joan Casamajor, que ens havia sentit, se’m va acostar: –I si anessis a la biblioteca? –em va dir. A la plaça de Patalín, damunt les oficines de la Caixa, en el primer pis, hi havia una biblioteca. Jo no hi havia estat mai. Aquella tarda, en plegar de l’escola, hi vaig anar. Només entrar vaig quedar sobtat per la quietud i el silenci que s’hi respiraven. Em feia pensar en el recolliment de la catedral de la Seu quan no s’hi celebrava. Era una estança ampla i molt llarga, amb una filera de taules al centre, i amb prestatgeries a totes les parets. Totes. Només quedaven lliures el pas dels balcons. I plenes 14

de llibres. Allà hi havia centenars, milers de llibres. Al fons de tot, en una petita tarima, darrere una taula, hi havia la bibliotecària, una dona prima i menuda que, amb una manteleta de llana damunt els muscles, contemplava el món com de vegades ho feia la meva mare, pel damunt de les ulleres que li lliscaven nas avall. En aquell moment hi havia un parell o tres de lectors asseguts cadascun en una taula diferent. Van alçar un moment els ulls del seu llibre per adreçar-me una curta mirada i tornar a la seva feina. La bibliotecària també em va mirar pel damunt de les ulleres. Però la seva mirada va ser més insistent. Tot plegat, l’ambient, els llibres, la mirada de la bibliotecària, em tallava una mica. Vaig pensar que en aquell immesurable munt de llibres segurament n’hi havia algun dels que jo buscava. Però, com podia localitzar-lo? Com que no sabia què fer, vaig començar a llegir els títols dels lloms dels llibres que tenia al davant, a l’altura dels meus ulls: Mecànica popular I, Mecànica popular II, Mecànica popular III... No vaig seguir perquè la senyora Pilar Poch, la bibliotecària, se m’havia acostat sense fer soroll i posant-me una mà al braç em va demanar baix, baixet: –Que potser busques alguna cosa, fill? El cor em va fer un salt. Esperava que m’observés des de la seva tarima, no que m’abordés directament. Per un instant vaig estar temptat de fer una passa enrere i tornar-me’n per on havia vingut. Però em va retenir aquell fill amb què havia rematat la pregunta, tal com ho feia de vegades l’àvia en adreçar-se’m. I perquè em recordava la mare quan em mirava pel damunt de les ulleres. I també pel to plàcid i afectuós de la seva veu. En resum, tot i que em pensava que seria inútil, li vaig explicar el que buscava. En acabat de la meva curta explicació, que ella va seguir amb gran atenció, va fer una capcinada i em va dir: –Ja sé el que busques. Llibres de nàufrags. 16

Sí, això devia ser el que jo buscava. I ara ja sabia que tenia un nom: llibres de nàufrags. –Vine! Va fer-me el gest que la seguís cap on tenia la taula i em va mostrar un arxivador que hi havia al costat de la seva taula. –Aquí hi ha les fitxes de tots els llibres de la biblioteca. Estan ordenats per autors, per títols i per gèneres, però no per temes. Vull dir que potser costarà una mica més de trobar-los, però no t’amoïnis que trobarem alguns llibres d’aquests que t’interessen. Mentrestant... Va anar cap a una altra banda de la sala, va agafar un volum d’una col·lecció que tenien el mateix relligat en tela vermellosa que aquells Mecànica popular de l’inici i me’l va lliurar. –Seu per aquí i entretén-te una estoneta –em va fer amb un somrís. No vaig gosar dir-li que només havia entrat a prendre vistes i que no podia estar-m’hi gaire estona, que els de casa patirien si em retardava massa, però em vaig asseure. El llibre que m’havia fet a mans era un volum de l’enciclopèdia El tesoro de la juventud, segons deia al llom en lletres daurades. Vaig obrir una pàgina a l’atzar i hi havia una llegenda de no recordo quin país. Em vaig dir que la llegiria i tot seguit me n’aniria. En alçar els ulls del llibre, en acabar-la, em vaig adonar que la senyora Poch era al meu costat amb un llibre a la mà. Dos anys de vacances, de Jules Verne. –És de nàufrags –va dir senzillament. I jo l’hauria abraçada i li hauria fet un parell de petons. –I el puc llegir així, sense més ni menys? 17

La bibliotecària va somriure. –Sense més ni menys, no. T’hauré de fer un carnet de lector i per això m’hauràs de dur una autorització signada pel teu pare o la teva mare. Ara et donaré l’imprès. Amb el carnet podràs llegir el llibre que vulguis. Aquí o a casa teva amb el sistema de préstec... Ni ho sospitava, jo, que les biblioteques fossin una meravella tan increïble. Tot aquell munt de llibres a la meva disposició. Allà hi havia lectura per a anys i anys! Ni me l’acabaria.

Les biblioteques: santuari de cultura Sílvia Alcàntara i Ribolleda

–Per cert, m’has de donar el nom i els cognoms. A mi em pots dir Poch, senyora Pilar Poch...

Si llegir és un art, com ho pot ser escriure, pintar, esculpir o fotografiar, és just reconèixer en les biblioteques el seu santuari.

Aquell vespre vaig arribar tard a casa, però em vaig salvar de l’esbroncada de la mare quan li vaig mostrar la sol·licitud per al carnet de la biblioteca. Ella mateixa me la va signar. I aquell mateix vespre vaig poder començar a llegir la sensacional novel·la de Jules Verne que la bibliotecària, fent una excepció, em va deixar endur abans que fos un lector oficial de la biblioteca.

Qui m’ho havia de dir, quan m’estava a casa escrivint i m’endinsava en el petit món de les colònies tèxtils amb la il·lusió i la necessitat d’explicar-ne la seva història! Qui m’havia de dir que aquest fet em portaria a recórrer tot Catalunya i que tindria l’oportunitat de conèixer i endinsar-me en aquest santuari de les paraules escrites.

Per a una persona com jo per a qui la lectura ha estat, des de sempre, una de les primeres aficions i, sovint, l’única, ha representat un regal. Però un regal tan extraordinari, que em costarà trobar els mots adequats per expressar-ho. Poder comprovar la quantitat de biblioteques tan ben organitzades –moltes construïdes en antigues fàbriques tèxtils, algunes dins d’un castell medieval, fins i tot en recordo una habilitada en un escorxador–, et fa pensar en la sort que tenim de viure en aquest país nostre on hi ha tantes persones que treballen i s’esforcen perquè la cultura pugui tirar endavant. 18

Recordo sense gaire esforç com funcionaven les fàbriques tèxtils als anys cinquanta i seixanta del segle passat. Recordo el soroll dels telers, la borra que se’t quedava enganxada a la gola, la pudor que feien els olis bruts regalimant per les màquines. I també el que això volia dir per a tota aquella gent que hi treballava: feina, seguretat, vida.

I no només hi van a buscar llibres per llegir-los a casa en solitari, sinó que s’han organitzat clubs per poder compartir, a més de la lectura, els coneixements d’uns i altres, tot acceptant dubtes i certeses. I també assaborint somnis i il·lusions. Que vol dir ensenyar i aprendre. Aprendre i ensenyar.

Una vida que es va veure truncada a les acaballes dels anys vuitanta quan la crisi va obligar a tancar les fàbriques, i va deixar centenars de treballadors al carrer.

Des d’aquí, voldria donar les gràcies a totes les persones responsables de les biblioteques que m’han acollit en un moment o altre amb aquell somriure càlid i cordial i que en el club de lectura m’han honorat amb el seu interès per la feina que he fet.

Però la història dels pobles ens ha demostrat que les persones, igual que els joncs, encara que les adversitats les dobleguin, sempre es tornen a redreçar. I en aquest cas, redreçar va voler dir rehabilitar i convertir les antigues fàbriques en centres de cultura. I allà on hi havia aquell soroll angoixant ara s’hi sent un silenci reparador. I la pudor d’olis bruts que se t’enganxava a la pell se la va endur la fragància dels llibres mentre t’embolcallen amb la seva saviesa.

Els voldria agrair també l’oportunitat que he tingut de recórrer el nostre país i poder mirar amb els meus propis ulls i veure la realitat d’un poble que estima la cultura perquè sap que, estimant-la, serà lliure!!! Aquest és el meu petit homenatge a tota la gent que treballen en aquest lloc, bressol de la saviesa del nostre país, i que avui m’ha agradat dir-ne santuari!

I en aquelles fàbriques que acollien els treballadors per donar-los feina, avui els seus fills hi troben cultura. Que vol dir llibertat i també vida. VIDA!!! Però tot això no hauria estat possible sense la dedicació abnegada de tantes i tantes persones que han emprat el seu temps –sovint, d’una manera desinteressada a cultivar i transmetre la cultura en aquests llocs tan adients i acollidors com són les biblioteques. Mai no m’hauria imaginat que la vida em reservaria el privilegi de poder comprovar un dia i un altre dia, un any rere l’altre, com les ganes de saber, d’aprendre, han fet desfilar persones de totes les edats i condicions socials per aquest recinte màgic de les paraules escrites. 20

virolades i estimulants que acompanyen les històries. Les activitats pròpies per a infants i pares, com el contacontes, tenen molt d’èxit. En aquest punt, m’agradaria tancar un cercle i parlar de la primera biblioteca que vaig conèixer.

Les meves biblioteques Maria Barbal Avui les biblioteques suposen beneficis per a un ventall molt ampli de la població. Des de la meva infantesa, època de la vida en què vaig començar la relació amb les biblioteques, fins avui, crec que la millora de les biblioteques s’hauria de mesurar amb fórmula exponencial, tant en qualitat de servei com en quantitat de possibilitats. Sens dubte, la causa de l’expansió i del progrés dels serveis bibliotecaris rau en part en l’aplicació de les anomenades noves tecnologies en les funcions que els són pròpies. Avui, la xarxa és extensa, arriba lluny, i la circulació per les seves vies va de pressa. Efectivament, un llibre que es troba en un indret pot ser cedit, en molt poc temps, a un lector que el reclami a l’altre extrem del país. Els mateixos espais de les modernes biblioteques –moltes s’hi han convertit en relativament pocs anys–, contemplen una sala d’actes, sales per a exposicions i àrees que pressuposen usos diversos de lectura, des dels més relaxats als que demanen una concentració estricta. Així doncs, la biblioteca és avui espai de lectura –llibres, premsa diària, revistes–, de préstec –ara, també, de pel·lícules i de música–, d’àmplia difusió cultural, espai Wi-Fi, d’acollida de clubs de lectura, amb presència sovintejada d’escriptors i de conferenciants, de presentació de llibres, etc. Un capítol a part, en l’àmbit de la biblioteca, és l’àrea infantil. Aquelles a què he tingut accés en els últims anys m’han semblat un somni fet realitat. Un dels que hauria pogut tenir quan jo era xica. Zona variada, entre el joc i el recolliment, d’on sobresurten les il·lustracions 22

Escric sobre una biblioteca dels anys cinquanta del segle xx, pertanyent a l’obra social de la Caixa de Pensions, a Tremp. L’espai que la constituïa era una única sala, un rectangle allargat, no gaire gran. S’hi entrava per una porta des d’on al davant hi havia la taula de la bibliotecària. Jo, en aquella època, hi tinc present tan sols una persona, la senyoreta Salvador. Senyoreta, segurament, perquè en l’era franquista, aquesta era la denominació d’una dona soltera, o perquè, a més, ella era professora, si la memòria no em falla, de matemàtiques, física i química. Una dona seriosa i amable, la qual, a mi, m’imposava molt. Sovint, li tocava cridar l’atenció als escolars que acudíem a la biblioteca a fer els deures, perquè armàvem bullanga i molestàvem. Com ja he apuntat, la sala única, no gaire gran, constituïa l’espai total d’acollida a un públic de totes les edats. Hi recordo unes taules planes, sòlides, clares, amb lloc per a uns quants lectors. S’hi estava bé, però qualsevol moviment semblava tenir-hi eco. Crec que no em vaig atrevir mai a mirar les prestatgeries ni a demanar cap exemplar, però no n’estic segura. Després d’aquesta, d’estudiant vaig conèixer unes quantes biblioteques més. La de la Facultat de Filosofia i Lletres, fosca d’ambient, tan sols amb els focus que les làmpades baixes dibuixaven damunt de les taules. La de l’Ateneu Barcelonès, que vaig freqüentar sobretot als anys setanta. Fa poc que ha estat reformada i ara llueix la seva esplendor pictòrica. Allí ens reuníem, sobretot, joves estudiants universitaris que vivíem o estudiàvem al barri, amb personalitats i persones de més edat. Era un espai contrastat, amb taules individuals i col·lectives; inclinades com pupitres, les unes, planes les altres, com les de la sala “sarcòfag”, la claustrofòbica, on se solien aplegar un grup quasi fix d’estudiants de Medicina. Generalment, la biblioteca de l’Ateneu resultava un bon lloc per estudiar i, també, per fer-hi amistats. 23

La Biblioteca de Catalunya, en l’època franquista anomenada Central, era un lloc on jo em sentia ocupant un espai de luxe, per la grandesa de les dimensions de les naus, de les taules, de tot plegat. Després han vingut les biblioteques que he visitat com a autora. De totes mides i característiques, imponents en l’espai, menudes com aules; moltes de modernes i de nova creació; algunes, encara antigues. En totes, sense excepció, s’hi respira un ambient optimista, il·lusionat, on les persones se senten acollides per molt diferents que en siguin les edats, les procedències i els gustos. Allò que no varia gens d’un lloc petit a un de gran, d’una biblioteca antiga a una de moderna, són les persones que hi fan feina, les bibliotecàries i els bibliotecaris –els homes hi són minoria en aquesta feina. Per força hem de creure que la biblioteca, els seus llibres i els altres objectes de cultura, exerceixen una màgia en qui sovinteja el seu àmbit. Podem pensar que, en l’aire ideal de les biblioteques, hi deu dominar l’oxigen que les lletres, les paraules, hi aporten, així com fan les fulles dels arbres dins del bosc. Tan variades com elles, les paraules neixen i creixen, es fan grans. És fàcil perdre’s entre les prestatgeries, si es mira aquí i allà a la captura de la bellesa de les històries, dels mots, com ho és de perdre’s entre les fileres de verds arbres, matolls i herbatge. No importa pas on s’arriba, perquè tots són llocs que paguen la pena.

La biblioteca, les biblioteques i jo Blanca Busquets La Biblioteca Pública de Lliçà de Vall em té el cor robat per moltes coses, però especialment per un parell: La primera és què té una especial dedicació als nens. Si entreu al seu web i, sobretot al seu Facebook, trobareu que a la Biblioteca es preocupen per fer arribar els llibres i les històries que contenen a totes les franges d’edat, posant-hi una cura especial perquè el llenguatge dels nens de tres anys no sigui el dels nens de sis, i el llenguatge dels de dotze no sigui el dels de setze. Això, que pot semblar fàcil, no ho és gens. I si algú és especialista a saber diferenciar franges d’edat i a oferir exactament el que es necessita a cada moment, aquestes són la Pilar Collado i la Julieta Sunyol. Si els nens i els adolescents que pensen que els llibres són avorridíssims passessin una temporada en mans de gent com la Pilar i la Julieta, el volum global de lectors catalans s’enfilaria estrepitosament. Perquè no pot ser que hi hagi gent que no se senti atreta per cap tipus de llibre. Em resisteixo a creure-ho, és impossible. I elles dues, quan te les escoltes quan expliquen als nens el que es pot llegir en “allò” que tenen tan ben endreçat a les lleixes de la Biblioteca, et fan obrir una boca de pam, encara que no tinguis ni tres anys ni sis ni dotze. L’altra cosa que fa que la Biblioteca de Lliçà de Vall em tingui el cor robat és més personal, força més: perquè les dues bibliotecàries no aconsegueixen fer un aparador amb els meus llibres. M’ho van prometre quan les vaig conèixer, ja fa temps, el primer dia que em van convidar a fer-hi una xerrada, però em van dir que haurien d’esperar que els retor-

nessin perquè estaven tots en préstec. No sabien com dir-m’ho i miraven a terra i miraven cap a un altre cantó per dissimular la seva torbació. Finalment, vaig demanar a una de les dues: “Però bé, els heu pogut llegir, vosaltres?”. I ella em va contestar “El vaig comprar per llegir-lo. Si no, no hauria pas pogut. No hi havia manera”. (Cal dir que el següent que va sortir l’hi vaig regalar jo, eh?). Doncs bé, heu de saber que a la Biblioteca de Lliçà de Vall continua sense haver-hi manera d’aconseguir fer un aparador amb els meus llibres: es veu que sempre se’ls emporten. Que no hi són mai, vaja. I això... què voleu que us digui, això toca allò que en diem la fibra, o l’animeta o els sentiments o... digueu-ne com vulgueu. I evidentment, si els lectors de la Biblioteca s’emporten els meus llibres, és ben bé perquè les seves bibliotecàries en fan una bona propaganda i intenten fer-ne aparadors que no aconsegueixen fer perquè el primer llibre que hi posen, flup, vola. I, al final, sigui o no sigui bo el llibre, ja se sap que quan una cosa vola, a la gent li agafen més ganes de tenir-la. Llei de l’oferta i la demanda, ves. Quan hi va haver la proposta de ser autora de capçalera de Lliçà de Vall, em van advertir: “Ei, mirarem de mantenir l’aparador, però no prometem res”... Això em fa emocionar. També em fa emocionar la xarxa general de biblioteques de Catalunya. Voldria fer constar que, des que publico llibres, mai no m’he sentit tan ben tractada com en una biblioteca o una llibreria catalana. No és hora de parlar de llibreters, ara (també estaria bé fer-ho, s’ho mereixen a bastament), però sí que vull parlar de les nostres biblioteques: Tips de veure que gairebé tots els pobles tenen el seu poliesportiu –que han contribuït a fer molt més saludables els hàbits de vida de les persones des de la infantesa–, és agradable, molt agradable, estar també tips de veure que gairebé tots els pobles tenen la seva biblioteca –que ha contribuït a fer molt més saludables els hàbits dels cervells de les persones des de la infantesa. Els clubs de lectura propiciats i potenciats per la Institució de les Lletres Catalanes m’han portat a conèixer-ne unes quantes, d’aquestes biblioteques, que ensenyen molt de l’amor a la lectura que es té en racons de Catalunya on no hauríeu dit mai que els llibres fossin la salvació mental de gent que sovint viu molt aïllada de tot o que està 26

molt maltractada en el sentit més laboral i econòmic de l’expressió –ja no parlo dels altres sentits, que també. No oblidem els bibliobusos, que arriben allà on no arriben les biblioteques, i que també, per tant, són biblioteques. Voldria fer esment especial del Guilleries, que també té un club de lectura, el del meu poble, Cantonigròs. Un bibliobús que és la delícia de les delícies per a qui li agradin els llibres. Té molta feina, perquè a part d’abastir el club, abasteix una població que, com deia abans, viu en algunes ocasions força aïllada, a la muntanya. Us faríeu creus de com es llegeix a pagès: si algú pensa que les vaques i les gallines són incompatibles amb la lectura, va ben equivocat. Per experiència us dic que em fa l’efecte que més aviat la propicien. A les biblioteques i a la Institució de les Lletres Catalanes, les gràcies, doncs, com a catalana, com a lectora i com a autora. I a Lliçà de Vall, les felicitacions per tenir la biblioteca que teniu amb les seves bibliotecàries. Espero que algun dia arribin a fer l’aparador desitjat amb els meus llibres!

El temple dels lectors Llorenç Capdevila Fa una bona colla d’anys, quan els qui passem de la quarantena érem petits i anàvem a estudi, en una època en la qual encara era costum que més d’un mestre esperonés la perspicàcia dels alumnes amb un mastegot o un cop de regle als dits, al meu poble no hi havia biblioteca i a la majoria de les cases amb prou feines conservaven, arrenglerats en un prestatge, els llibres que donaven a la Caixa per Sant Jordi. Internet era ciència-ficció i, per tant, comptar amb un amic que disposés, a casa, d’una enciclopèdia particular, era necessari per presentar treballs –fets a mà o, a tot estirar, amb màquina d’escriure!– amb un mínim de contingut. Avui dia, en canvi,quan les enciclopèdies en paper han deixat de tenir cap utilitat perquè es poden consultar a internet, tots els pobles –i també Alpicat, és clar– presumeixen de tenir un equipament que vull creure imprescindible, un espai de trobada intergeneracional, intercultural i intersocial on s’hi poden fer deures, s’hi pot estudiar per preparar unes oposicions, s’hi expliquen contes, hi ha ordinadors, s’hi fan clubs de lectura per a xiquets i grans, s’hi va a buscar CDi DVD i, sobretot, hi ha llargues prestatgeries plenes de llibres que un pot consultar i, si li ve de gust, emportar-se cap a casa. Sóc del parer que l’ús de les biblioteques no s’ha de limitar a oferir el seu mobiliari a estudiants que no compten, a casa seua, amb un espai adequat per clavar els colzes. Sense considerar-me, ni de bon tros, detractor d’aquesta pràctica –jo mateix, quan anava a la universitat, em vaig fer un tip d’anar a estudiar a la biblioteca de la facultat–, penso que una biblioteca no és –tan sols– una vulgar sala d’estudi. És cert que, a 28

causa de la necessitat de mantenir un volum de públic, les biblioteques s’han adaptat als nous temps i, des de fa anys, ofereixen documents audiovisuals, connexió Wi-Fi, espais polivalents on muntar exposicions i activitats dinamitzadores de tota mena. No s’ha d’oblidar, però, que una biblioteca la defineixen els llibres. Si bé trobo del tot legítim, i fins i tot lloable, que les biblioteques serveixin com a lloc per anar a estudiar, o que disposin d’espais per als documents sonors i audiovisuals, així com per a les revistes i els diaris, no s’ha de perdre de vista que la prioritat d’un tal equipament ha de ser, com indica l’etimologia, la de contenir documents bibliogràfics i oferir-los als lectors. No crec que les biblioteques necessitin allaus de visitants per justificar la seua importància, la seua existència, ni el pressupost que s’hi destina. Les biblioteques són molt més que un lloc on anar a passar l’estona. Com també ho són les escoles, o els museus, o els teatres. Per passar l’estona ja hi ha camps de futbol, videojocs o determinats programes de televisió. Els bons llibres ofereixen molt més que diversió i entreteniment. Les biblioteques són un temple laic per retrobar-se amb el testimoni de la humanitat, amb la rotunditat dels clàssics, amb la saviesa dels filòsofs, amb la bellesa de les paraules, amb les històries més trepidants i profundes que mai s’hagin explicat... Una biblioteca és un dipòsit d’experiències i coneixements que, des del punt de vista d’una societat que només valora allò que resulta rendible, es podria considerar completament inútil, perquè no genera beneficis econòmics. Perquè llegir –i, sobretot, llegir ficció– és, des del punt de vista d’aquesta societat mercantilista, que es mou guiada per la dictadura del benefici, una activitat del tot innecessària, inútil. Com és inútil, des d’aquesta perspectiva, extasiar-se davant d’un quadre, plorar en una obra de teatre o emocionar-se tot escoltant una simfonia. En els llibres –i sobretot en els bons llibres de ficció,en les novel·les, en els reculls de relats i en els poemes!– hi ha un reflex de la naturalesa humana que no es pot transmetre des de cap altre mitjà. Un pot experimentar què és l’amistat, l’amor o el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, però no pot entendre-ho de cap altra manera que no sigui, en tot cas (i a banda, és 29

clar, de l’experiència viscuda), a través d’un bon text literari, carregat de sensibilitat, que en parli. El coneixement no es pot comprar, i encara menys el coneixement de tots els plecs que conformen la naturalesa humana. Les humanitats desperten cada cop menys interès, perquè no produeixen dividends per repartir periòdicament. Però això no vol dir que no siguin útils! L’existència de jaciments, de museus, d’arxius o, naturalment, de biblioteques, no pot pas subordinar-se a la seua rendibilitat. El professor italià Nuccio Ordine, en el seu assaig La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), ho diu ben clar: “En particular en els moments de crisi econòmica, quan les temptacions de l’utilitarisme i del més sinistre egoisme semblen ser l’única estrella i l’única àncora de salvació, cal entendre que les activitats que no serveixen per a res podrien ajudar-nos a escapar de la presó, a salvar-nos de l’asfíxia, a transformar una vida plana, una no-vida, en una vida fluïda i dinàmica, una vida orientada per les curiositats respecte a l’esperit i les coses humanes”. Llegir potser no ens omplirà la panxa ni, encara menys, la butxaca, però sí que ens pot fer més rics com a éssers humans, més rics en experiència i en coneixements... i és un bon aliment per al cervell. Una biblioteca és, doncs, sobretot, un veritable temple per als lectors que saben –que sabem!– que la bona literatura és un dipòsit inexhaurible de coneixements i experiències sobre els aspectes més recòndits de la naturalesa humana. I un servidor considera que això és molt útil. Per això crec que viuríem en un món millor si tothom comptés amb uns quants llibres–més o menys imprescindibles– a casa seua, i que, a més, tothom tingués a l’abast una biblioteca pública ben assortida.

Autor de capçalera Joaquim Carbó He de reconèixer que ja fa una pila d’anys que la meva relació amb les biblioteques es produeix més en qualitat de proveïdor que no pas de client. La meva avidesa lectora m’ha impulsat sempre que he pogut a comprar aquell llibre que em feia peça. Amic de les biblioteques, sí que ho sóc. I tant! Tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya i d’altres de Barcelona, i sé que puc entrar per la porta gran a la Ferrer i Guàrdia, de Caldes de Malavella. També he participat en diversos actes a la que porta el nom del meu bon i malaguanyat amic Jaume Fuster. De petit, en els primers i terribles anys de la postguerra, hauria jurat, tot i que ara sé que no és veritat, que no n’hi havia, de biblioteques: ni públiques, ni escolars. Als col·legis que em van portar només tenien uns quants llibres d’estudi al servei dels mestres. Llavors, però, vaig tenir la sort que Vicença Ibáñez, una mestra excepcional, em regalés A orillas del Alto Yang-Tsé-Kiang –en castellà, evidentment, perquè el català només el podíem parlar al pati, i encara gràcies!–, per desmentir la idea que llegir novel·les era pecat, com feien creure les escoles religioses, fora que no es tractés de Fabiola o les vides de sants. Aviat vaig tenir el plaer de descobrir què era una biblioteca. No es tractava, però, d’un local espaiós, amb grans prestatges, taules i cadires a disposició del personal. No. Era, simplement, una habitació d’un pis del carrer Dénia, a Sant Gervasi, en el domicili particular d’uns bons amics i veïns de casa: la família Novell. Maria, la filla, que vorejava la trentena, tenia la seva biblioteca a casa, a l’estudi on es guanyava la vida

fent classes particulars. Ensorrada moralment per la derrota a la Guerra Civil, s’havia negat a col·laborar en qualsevol empresa que signifiqués acostar-se als vencedors. La Maria va ser tan generosa que va posar tot aquell bé de Déu de lletra impresa al meu abast. A més de llicenciada en Filosofia i Lletres, era bibliotecària: havia estudiat la carrera amb professors com Carles Riba i el doctor Rubió en companyia, entre d’altres, de Maria Aurèlia Capmany, Joana Raspall, i de la seva gran amiga Rosa Leveroni.

ques. Només puc dir que fins ara, i en el present, el seu paper ha estat i és fonamental per a tanta gent que necessita trobar un espai tranquil per llegir, per informar-se, per sospesar un cop més aquell volum que se l’emportarà a viatjar pel món i per l’espai. I, fins i tot, per a aquells estudiants a qui l’estridència d’un televisor amb un volum excessiu els pot impedir que estudiïn a casa. I, encara més, per a aquells que necessiten treballar simultàniament amb tres o quatre volums que els aportin la informació que necessiten.

Als anys quaranta i cinquanta la biblioteca de la Maria era un tresor. Hi havia molts títols i autors que havien desaparegut de les biblioteques públiques. Només s’havien salvat aquells llibres que els titulars, exposant-se a ser sancionats, havien amagat en un racó de magatzem a l’espera d’uns temps millors que encara tardarien molt a arribar. En el meu record, molts títols de col·leccions populars com «Novelas y Cuentos», editats en paper de diari, novel·les de l’editorial Calpe i llibres catalans de tantes col·leccions, sobretot d’aquella mítica de Proa de cobertes de color taronja: els nostres Puig i Ferrater –El cercle màgic–; Oller i Rabassa –Quan mataven pels carrers–; Miquel Llor i la seva Laura; Sebastià Juan Arbó, Maseras, Vernet, Bertrana, Trabal, Jordana i..., al costat dels de sempre, tan estimats, com Dickens, Tolstoi, Balzac, Dostoievski... Fins i tot, el David Golder, d’Irene Nemirovski, aquella jueva que, al cap de molts anys, hem redescobert gràcies a la seva filla, que va travessar mig món amb l’original de la Suite francesa, que va poder salvar del camp de concentració on va morir la mare.

No cal dir que espero que superin tota mena d’esculls i que desitjo de tot cor que tinguin llarga vida al servei d’aquells que sentim la necessitat de llegir, és a dir, de pensar. És a dir, de viure.

En aquest moment convuls, tan ple d’incerteses provocades per les noves tecnologies que tant poden afectar la creació –la rapidesa dels ordinadors i la facilitat de correcció–, amb els llibres electrònics, la substitució de les enciclopèdies per la consulta immediata –fins i tot per telèfon mòbil!– i la desaparició de tantes llibreries, ¿qui es pot atrevir a endevinar el futur que ens espera? No m’atreveixo a formular cap previsió pel que fa al de les bibliote32

els llibres i les biblioteques va ser educadament apassionada. Richmal Crompton, Edgar Rice Borroughs, Juli Verne, Galdós, M. Louise Alcott, Jack London. Eclèctica, curiosa i un xic masculina, la meva infantesa lectora va explorar tots els racons possibles de les lleixes familiars.

La meva biblioteca Maite Carranza Una llegenda urbana de la meva infantesa deia que els venedors de les pastisseries tenien barra lliure la primera setmana de feina. Sense límit. Sense control. Els propietaris temptaven els seus nous empleats amb tot l’assortiment de l’establiment i els venedors amants dels dolços embogien sense remei. Qui es podia resistir a l’oloreta embafadora dels croissants i les ensaïmades sortides del forn? Al pa de pessic flonjo i ensucrat? A les coques de llardons cruixents? A les lioneses de nata? Als braços de gitano de crema? Als bombons de xocolata? Els pobres afortunats passaven set dies menjant dolços a cor què vols, un somni. Però les fartaneres esdevenien empatxos i... Ai las! Gairebé tots els venedors golafres acabaven per avorrir els pastissos i la xocolata i mataven el delit. Per sempre. Vet aquí una jugada intel·ligent que a mi, una lectora compulsiva, em feia patir. Sovint sentia la remor d’una amenaça milenarista que equiparava els pastissos als llibres. Si continuava llegint sense mesura ni fre, amb golafreria, amb delit, amb passió, avorriria els llibres per sempre més. Exactament com els venedors de les pastisseries. Terrorífic. De biblioteques, en la meva infantesa, no n’hi havia prop de casa. Però les llibreries, als meus ulls de nena, eren amenaçadorament temptadores. Les trepitjava amb respecte, sabedora que havia de contenir-me i resistir la temptació de llegir-me tots els títols abellidors que feien pampallugues dient-me “llegeix-me, llegeix-me”. Tancava els ulls als excessos i tornava al territori petit i abastable de la biblioteca familiar. Reconec que fins als catorze anys la meva relació amb la literatura, 34

Fins que amb l’adolescència van arribar les transgressions i els excessos. L’aventura, com totes les aventures, va començar lluny del meu món. Vaig tenir la sort d’estudiar el meu batxillerat superior a l’Institut Experimental Pilot Joanot Martorell. Una illa de llibertat, un oasi de saviesa, un paradís perdut on regnava una biblioteca tan nova, llaminera i atractiva com el món que intuíem nord enllà. La Biblioteca, asolellada i amb la porta sempre oberta, estava assortida amb els clàssics del segles xix i xx i les novetats esclatants dels anys setanta. El boom del realisme màgic de Cortázar i García Márquez, l’apassionat realisme de Vargas Llosa, la mordacitat agosarada de Torrente Ballester, la prosa poètica de Mercè Rodoreda, el compromís d’un Marsé, la saviesa d’un Camus, l’idealisme de Huxley. Però també Balzac, Flaubert i Stendhal. Tolstoi i Dostoieski. Clarín i Unamuno. Tot era allà, al meu abast, màgicament disposat, abellidor, dolç, flairant a prohibit, com en una pastisseria. Més encara, perquè no hi havia preu ni límits. Em podia dur els llibres a grapats per llegir-los al metro, al pati, a casa meva, amagada dins del llit. Van ser anys de lectura. Vaig llegir amb desmesura malaltissa i no vaig emmalaltir. Ja era lectora, però vaig fer-me una gran lectora gràcies a una gran biblioteca. Tal vegada, l’únic problema irressoluble fou que no podia separar-me dels llibres que ja formaven part de la meva educació sentimental. Em ressistia a tornar-los. Eren el meu bagatge, la meva memòria personal. Fins que vaig optar per visitar llibreries i comprar-me’ls per conservar-los, rellegir-los i estimar-los. I des d’aleshores em vaig fer compradora i col·leccionista de llibres. I no me’n vaig empatxar. I no vaig avorrir-los. 35

Vaig aprendre que la passió pels llibres és inexhaurible i que, contràriament a la xocolata, la lectura crida la lectura. Vaig entendre que una biblioteca pública i hospitalària, assortida amb amor i intel·ligència pot fer grans lectors. Vaig aprendre que la curiositat lectora i lintercanvi d’experiències derivava en allò que avui dia anomenem prescripció. Les recomanacions funcionaven amb el boca-orella i els llibres lliscaven de mà en mà entre els companys lectors que fruíem de la complicitat d’haver compartit una lectura. Una experiència íntima, personal i excitant. Això passava, excepcionalment, a principis dels anys setanta, en un moment i un lloc excepcional. Tots som fruit de determinades excepcions. Avui dia, afortunadament, la Xarxa de Biblioteques Públiques del país arriba a tot arreu i els nostres adolescents poden compartir experiències similars. Fins poc abans de la crisi, les biblioteques gaudien de fons envejables i bon nombre de novetats. I sobretot, disposaven i disposen de bibliotecaris i bibliotecàries que han assumit col·lectivament la tasca de fer lectors. Són ells els que nodreixen les biblioteques amb títols engrescadors, habiliten espais adients per a la lectura, faciliten activitats per promocionar-la, prescriuren llibres triats entre molts d’altres i creen grups de lectura. Gràcies a tots i totes per aquesta tasca tan necessària. Considerem-nos afortunats per viure en un món d’abundància on la lectura és a l’abast de tothom.

Benvolgudes biblioteques, benvolguts bibliotecaris Lola Casas Les biblioteques són “les cases dels llibres” i, també, d’un munt d’altres materials audiovisuals. Però també són unes llars amables i confortables que acullen els lectors. És així com les han de veure els infants i, atenció: els adults tenim el deure d’ajudar-los en aquesta apreciació positiva. En un món consumista com el nostre i, a la vegada, immers en una gran crisi econòmica, on posseir un producte sembla que és el primordial, de vegades costa que els més joves s’acostumin a ser usuaris regulars del servei de préstec que ofereixen les biblioteques. Les biblioteques són un servei públic que els nens han de valorar i utilitzar. Pares, mares i mestres, sent uns usuaris constants dels serveis, acompanyant els petits en aquesta acció, donarem exemple i acostumarem els infants a sentir un interès per la descoberta de tots els materials que aquests centres del saber ofereixen de manera gratuïta i a l’abast de tothom. Les visites conjuntes de pares i fills a la biblioteca no han de convertir-se en “rutinàries”. Tampoc no han de transformar-se en tertúlies d’adults mentre els nens campen al seu gust. Els llibres són un bonic lligam que facilita una estona de gaudi com-

partit que les famílies han d’aprofitar de manera convenient. És important no cansar les criatures amb visites gaire llargues. Anar augmentant prudencialment el temps, adequant-lo a la disposició del petit, és una pràctica molt aconsellable. Les visites d’alumnes i mestres han de ser participatives, actives i portades a terme amb una educació exquisida per part de tots els assistents. El personal de la biblioteca mereix un gran respecte i un tracte amable per part de tothom. Mestres i alumnes han de sortir contents i amb ganes de tornar a la biblioteca, perquè han “descobert i interioritzat” que és un lloc ple d’elements interessants. El bibliotecari ha d’acabar la seva tasca ple de renovada energia i ganes d’acollir nous grups disposats a escoltar. Un bon bibliotecari és un assessor excel·lent que pot aconsellar en les lectures de totes les edats. Si els adults (pares i mestres) consulten el personal de la biblioteca en presència dels nens (fills o alumnes) els infants faran seu de forma natural aquest model de funcionament. Els joves han d’entendre que la biblioteca no és, només, un lloc on trobar-se amb la colla d’amics o, simplement, anar a fer els deures. La tasca de pares i mestres a l’hora de valorar aquest espai torna a ser fonamental. També cal educar els joves en la idea que el recinte d’una biblioteca és un lloc de lectura i de treball que necessita i exigeix silenci i tranquil·litat. Per tant, el seu comportament i el de tot el públic que en sigui usuari ha de ser modèlic. Quan tingui edat suficient, és bo que l’infant vagi sol a la biblioteca, que consulti els catàlegs, que demani assessorament al bibliotecari... Aquest comportament l’ajudarà a guanyar autonomia i a traçar el seu pla de lectura particular, fet molt valuós que cal animar-lo a portar a la pràctica com més aviat millor.

Una de les activitats estrella que biblioteques i llibreries ofereixen als seus usuaris és l’hora del conte. Aquesta activitat lúdica i formativa brinda a nens i nenes i a les seves famílies la possibilitat d’escoltar regularment històries, rondalles... en un marc ideal on els principals protagonistes són els llibres explicats en veu alta. Els contes, relatats per narradors de qualitat (els mateixos bibliotecaris o altres persones vingudes de fora) permeten al públic gaudir d’una estona agradable i adquirir coneixements literaris. Assistir a l’hora del conte aporta tota una sèrie d’avantatges: • Obre les portes al descobriment d’històries noves i al retrobament amb les de sempre. Descoberta generosa ja que va adreçada tant a adults com a infants • Ofereix una activitat de qualitat per ser compartida entre pares i fills. • Ajuda els pares a saber explicar contes a partir de l’exemple que ofereixen els contacontes. • Ensenya a saber escoltar i a fer-ho amb interès, entusiasme i amb la intenció de gaudir i d’aprendre. Us convidem a rumiar i a afegir a aquesta llista altres avantatges que descobrireu si reflexioneu un xic sobre el tema. Segur que en trobareu un munt. Els avantatges esmentats podran repartir les seves bondats sempre que s’acompleixi una premissa imprescindible: que el públic assistent, durant tota la sessió de l’hora del conte, estigui atent i predisposat, i que escolti guardant un acurat silenci. Per desgràcia, de vegades, aquest bon costum no acaba de portar-se a terme. L’hora del conte no és una activitat a la qual s’hi va “perquè toca”.

Tampoc no és un lloc on “es distreu la canalla” mentre els pares i mares tenen la seva estoneta per parlar dels seus interessos particulars o atendre el mòbil. I, encara menys, no és un espai on els nens poden campar al seu aire, aixecar-se en qualsevol moment, cridar i molestar. Si aquesta part negativa no està present, les hores del conte segur que són un èxit. Infants, famílies, narradors i bibliotecaris hi veuen unes estones de lleure, tranquil·litat i enriquiment compartit capaces de crear uns vincles rics i sòlids. Les biblioteques i els bibliotecaris són una de “les joies de la corona” del nostre entorn més proper. En uns moments de crisi com els que vivim, la possibilitat que ens ofereixen de lligam amb la cultura és un bé impagable que tothom ha de saber valorar i estimar. Aquí teniu un poema dedicat a la figura de la bibliotecària/bibliotecari, aquests professionals tan importants en el nostre caminar lector. Gràcies a cada un d’ells per la seva gran tasca. Llegir La meva bibliotecària té veu de rierol quiet. Rierol de riba humida i ombra d’un bell secret.

Retorn a la Maternitat Pep Coll El tenia vist de la sala lectura de la biblioteca, llegint arrepapat en alguna butaca de les peixeres de vidre de la primera planta, amb vistes panoràmiques damunt dels patis centrals. El senyor Ramon era un home llargarut i carregat d’espatlles que devia ratllar la setantena. No vam entaular conversa fins a la tarda que vam coincidir tots dos sols en un dels patis, mirant una exposició fotogràfica de les valls pirinenques. En veure l’interès amb què observava la imatge en blanc i negre d’un poblet avui abandonat de la vall de Castellbò, vaig gosar preguntar-li si coneixia la zona. L’home va exclamar: –Massa que la conec a fe de Déu! Més de seixanta anys que hi vaig viure. –Que vau néixer en aquest poble, potser?

La meva bibliotecària té ulls de blau rialler. Blau que estima les lletres i que perfila el paper.

Ho va negar amb contundència, com si l’hagués insultat: –No! Vaig néixer aquí, jo!

La meva bibliotecària té els dits de tacte de full. Tacte que acarona els llibres i que els estima i acull.

Amb els seus gestos donava a entendre que aquest “aquí” no era pas un punt de la fotografia, sinó l’indret real on tots dos ens trobàvem. Vaig pensar que em prenia el pèl: –Aquí, a la Biblioteca?

(Del llibre Poemes de cada dia. Ed. Baula) 40

La història que tot seguit em va contar em va treure del cap la suposició que es tractés d’un sonat, un d’aquests que acostumen a buscar refugi per les biblioteques públiques. Vaig saber llavors que l’edifici actual de la biblioteca havia estat l’antiga Maternitat de Lleida, institució benèfica finançada per la Diputació i regida per les monges. El matí del dia 3 de març de l’any 1942, van trobar a la porta de l’hospici un nadó embolicat amb una manta. Van recollir-lo com havien fet altres vegades i veient que no devia fer gaires hores que havia nascut, van apuntar-lo oficialment al registre amb aquesta data i lloc de naixement. El vell que tenia al davant va passar els seus primers anys en aquest hospici. Quan el nen tenia set anys, va emportar-se’l una família de pagesos d’un poblet de vora la Seu. Es tractava en principi d’una adopció provisional, en una casa més aviat pobra, on ja hi havia altres criatures. A canvi de mantenir l’orfenet, la Diputació pagava una petita quantitat de diners, que ben bé els aniria per tirar la casa endavant. Allò que diuen, allí on en mengen set, també en poden menjar vuit. Després d’un parell d’anys, veient que el nen era treballador i que els fills de la casa li havien agafat afecte, van adoptar-lo definitivament. Amb els anys la família va tancar casa, va abandonar el poble i es van traslladar en una ciutat industrial del Vallès, on l’home s’havia casat i havia tingut dos fills. L’any 2007 la família de la seua filla havia trobat una feina a Lleida i com que el vell havia enviudat i vivia amb ells, a l’últim havia fet cap a la ciutat dels seus orígens. En guardava molt bon record de l’hospici i de les monges, aquelles mares amb faldilles llargues i ales blanques al cap, potser una mica fredes de tracte i molt estrictes en l’ordre i la disciplina, però que el feien anar net i ben alimentat. Sobretot, comparat amb la brutícia, el fred i la gana que va trobar al poble. Vaig preguntar-li si la família d’adopció li feia passar gana: –De llet bé ens donaven prou –va aclarir–. Tenien mitja dotzena de vaques. Però jo estava acostumat a la llet de pols de l’hospici i la llet de vaca és més forta. Em feia mal de panxa. Els primers anys de la tornada a Lleida, el senyor Ramon no es veia amb cor d’entrar al seu antic paradís, li feia respecte. Ell no havia estat 42

mai home de llibres. De fet, a casa seua només hi guardava els llibres que li havien donat a la caixa de pensions, anys enrere, en aquella època de vaques grasses quan la caixa per Sant Jordi et regalava un llibre. Es quedava assegut vora la porta, en un banc de la Rambla d’Aragó i contemplava la façana de l’edifici amb aquells angelets despullats i grassonets, que juguen amb flors sota la teulada. Fins que un bon dia un amic seu de la petanca, que anava cada matí a la biblioteca a llegir de franc els diaris, va animar-lo a entrar. En passar la porta el primer dia, es va trobar dins d’una casa estranya, sense dormitoris ni sales d’estudi, ni monges voleiant pels passadissos. Allò no tenia res a veure amb la casa dels seus records. Va quedar tan desconcertat que no es va moure de la primera planta. El segon dia es va atrevir a pujar a la segona planta on va poder identificar les finestres del dormitori de l’hospici i va localitzar un lavabo per anar a fer un riu. El tercer matí es va treure el carnet de lector, i de llavors i d’ençà hi passava bona part del dia. –Ara hi vinc a llegir –va voler deixar clar. –Ja m’ho imagino que no veniu per la llet. L’home va somriure la meua gracieta una mica per compromís. Després va dir: –Però segons com t’ho mires, això dels llibres també és un aliment. No ho trobes? Li vaig donar la raó: – Sort en tenim, senyor Ramon, d’aquest aliment de l’ànima! Vam xerrar encara una estona de les seues lectures preferides, fins que pels altaveus van anunciar als lectors que, passat un quart d’hora, tancarien les sales. Ens vam dir a reveure sense gaires escarafalls, com dos vells companys d’hospici, amb la seguretat que l’endemà o qualsevol 43

dia ens tornaríem a trobar a la Maternitat. Un bon nombre d’orfenets feien cua al taulell de recepció davant d’una monja vestida de seglar. Tots ells, homes i dones, joves i criatures de totes les edats i països del món, carregats dels llibres i cintes de vídeo que havien triat de les prestatgeries i que s’emportaven per cruspir-se a casa. Vaig suposar que la màquina del préstec, l’única maquina del país expenedora de productes que funciona sense monedes, es devia haver avariat. I em vaig posar a la cua amb el volum del Paradís perdut de Milton. Content i satisfet com si m’emportés de franc un bric de llet de dos litres. Sant Jordi 2014

Hores en una biblioteca Teresa Costa-Gramunt El 23 de desembre de 2005, escrivia a La Vanguardia el periodista cultural Xavi Ayén, i tradueixo, ja que en aquell temps aquest periòdic només es publicava en castellà: «És possible que a aquestes alçades encara apareguin inèdits en espanyol de Virginia Woolf?» Sempre anem una mica ressagats, sí… El comentari d’Ayén venia a tomb perquè s’acabava de publicar Horas en una biblioteca (El Aleph). El llibre, de títol tan suggeridor que l’he manllevat per encapçalar aquesta reflexió sobre el paper dels llibres i de les biblioteques com a agents culturals de primer ordre, és un recull de textos assagístics de Virginia Woolf. Novel·lista de gran alè, innovadora quant a estil i precursora del feminisme, Virginia Woolf era una lectora molt aguda. No només sabia dialogar intel·lectualment amb els escriptors clàssics, sinó que apreciava les virtuts –i els defectes, per què no dir-ho– dels escriptors contemporanis. Els seus comentaris al Times Literary Supplement, i altres revistes literàries, són peces d’orfebreria. Tot un gènere en ell mateix, la crítica literària, tal com jo mateixa també l’entenc. És a dir: com a part integrant d’una obra de creació. L’esperit crític de Virginia Woolf era formidable i el va expressar amb una gran llibertat formal i de pensament. Molt a l’anglesa, cal dir de seguida, ara que estic llegint les proses d’Aldous Huxley reunides a Along the Road, i que Rafael Tasis va traduir, ben oportunament, Carretera enllà

(el llibre ha estat recentment publicat per Adesiara). Una gran lucidesa i un fi sentit d’humor impregnen aquests textos d’Aldous Huxley; com els textos de Virginia Woolf, estan amarats d’una percepció en la lectura tan afuada que no deixa res per verd. «La major part del quadern de Mr. Kipling resulta més aviat il·legible», escriu Virginia Woolf. En l’article en qüestió es refereix a un quadern d’apunts de paisatge, escrit en els anys joves de J. Rudyard Kipling. «El to és perfecte», diu Woolf. Però de seguida afegeix que a l’hora de llegir tantes descripcions sobrevé la fatiga del lector, i això un escriptor no s’ho pot permetre!

Tampoc els assajos de Virginia Woolf recollits a Horas en una biblioteca no han perdut pàtina, no han perdut vigor. Ans al contrari. Són un tresor que mostra la seva prosa exacta, brillant, i tan cadenciosa que fins i tot s’aprecia en la traducció (què faríem, sense un bon traductor!). Llegir aquests textos de Virginia Woolf constitueix un exercici d’intel·ligència creativa (la lectura no és un acte passiu!) que tant els vells com els nous lectors de les nostres biblioteques no s’haurien de deixar perdre. Vilanova i la Geltrú, 1 d’abril de 2014

Cal dir que un escriptor ha de llegir molt, si vol ser un bon escriptor. Sota una pomera, posem per cas, al sofà de casa o a l’empara del llum ambre d’una biblioteca. Quantes hores no he passat sota una pomera, al sofà de casa o a la biblioteca més propera, llegint no només amb la ment sinó amb l’ànima! D’ànima a ànima, doncs, va això de la lectura, ja sigui l’ànima de Huxley, de Woolf o de tutti quanti els que són allà, a les lleixes, esperant entaular una conversa amb els lectors, converses intemporals, que van més enllà del temps i l’espai. Virginia Woolf (1882-1941) no va complir els seixanta anys. Però la seva literatura es presentitza cada vegada que un lector hi passeja la mirada, o que n’absorbeix el seu art. O els seus coneixements, com en aquests assajos compilats a Horas en una biblioteca. No puc evitar un somriure en tornar a llegir el text que Woolf dedica al poeta Shelley i Elizabeth Hitchener, una jove intel·ligent i conscient de ser-ho, a qui l’escriptor havia escrit un grapat de cartes. En aquest text Virginia Woolf reprodueix un vers de l’oda que Elizabeth Hitchener va escriure per invocar els drets de les dones, amb un crit llançat als quatre vents: Tots, tots som homes, les dones i tots! P. B. Shelley va conèixer la noia el 1811. Han passat dies i anys, dos-cents anys per ser exactes. Però les paraules de la jove mestra corresponsal de Shelley no han perdut la seva aura, el seu geni, la seva vindicació, i entengui’s homes per humans. 46

Biblioteques cada Quandecelis Ramon Erra En dèiem la bibliobús, d’aquell autobús carregat de llibres que venia a Santa Eulàlia de Puig-oriol una mica cada quande celis. Feminitzant el terme, aconseguíem dues coses: una relació més maternal (i ja em perdonareu, però érem criatures) i donar més importància a la part biblioteca que a la part autobús. Amb prou feines sabia llegir, un servidor, el dia que el mestre ens va anunciar l’arribada del bibliobús a la plaça: era l’any 1973. Ens vam fer el carnet i el primer llibre que vaig agafar, i que recordo haver llegit, era El tren que va perdre una roda. Roda, roda, roda. Ens vam aficionar als llibres. Una cosa boja. Encara em dura. Per això d’adolescents, allà al poble, ens pensàvem que la nostra bibliobús era molt maca, molt útil, molt romàntica, però que també necessitàvem una BIBLIOTECA DE VERITAT, per a cada dia, no només per a cada quande celis. Ens vam plantar a alguns plens de l’Ajuntament, sense gaire resultat. Qui obrirà i tancarà les portes? Qui farà la neteja? Qui posarà bé els llibres? Qui s’estarà allà vigilant? Un poble tan petit, amb tan pocs lectors…No hi ha pressupost. Ens vam oferir de voluntaris els del grup excursionista TECA. Posaríem bé els llibres a l’antic dispensari, a l’edifici de l’Ajuntament vell. Ens hi estaríem algunes hores. Es podria obrir a demanda. Aquell experiment va durar quatre dies, però va ser l’embrió de la biblioteca que avui hi ha al poble. És petita, amb força llibres, i té un club de lectura que es troba un cop al mes. Agafar un llibre en préstec, llegir una novel·la, consultar una enciclopèdia, un llibre científic, fer els deures en un ambient de recolliment i silenci, llegir contes al racó dels contes entre coixins i matalassets viro48

lats… De tot això, què en quedarà? Si el suport paper es va perdent, si la informació ja no la busquem gaire a les enciclopèdies i si els llibres ens els descarreguem, què s’hi anirà a fer a les biblioteques? Moltes són magnífiques. Algunes són grandioses, d’altres petites i discretes, n’hi ha d’antigues, del temps de la Mancomunitat o de molt abans, n’hi ha que aprofiten escoles abandonades, convents, palaus, d’altres són moderníssims quadrats de vidre. Les de grans capitals europees, les de pobles petits, les de capitals de comarca. Uns espais amb molta llum natural, unes taules i cadires còmodes, uns prestatges ben ordenats, i molts, molts, moltíssims lloms de llibres, pel·lícules, cedés, jocs d’ordinador. Què en farem de tot això? Clubs de lectura: els clubs de lectura tenen molt de futur. Trobades amb autors. Lectura de contes. Lectura de poesia. Dramatitzacions. Presentació de llibres. Debats culturals. Conferències. Vida, moviment, contactes, complicitats. I dipòsit de llibres en paper, per a qui els vulgui tocar, passar pàgines amb les mans, ensumar, sentir l’aire que mouen els fulls. Aquestes coses sempre existiran. La part de santuari es mantindrà i es potenciarà. Crec. Espero. Desitjo. Algunes d’aquestes coses no es podien fer a la nostra bibliobús. Entràvem, buscàvem pels prestatges, anàvem al cul de l’autobús i deixàvem la fitxa o fitxes dels llibres que ens emportàvem (recordo les cares i les veus d’aquell matrimoni bibliotecari i se’m faun nus a la gola). Tot això també era un ritual. Un ritual emocionant. I el nostre club de lectura era de petit format: baixant de l’autobús, allà a peu de plaça mateix, compartíem opinions. Has llegit això? Has llegit allò? Quins has agafat? Me’ls passaràs? Aquest és massa bo! Vull dir que, tant si circulen sobre rodes, carretereta amunt carretereta avall, com si s’estan allà quietets sota sostres monumentals, els llibres porten això: idees, històries, coneixement, opinions, informació, debats. Encara avui. I sempre. Un bibliobús de la Generalitat anava al front amb llibres per als soldats i els ferits durant la Guerra Civil; l’any 39 aquest mateix autobús va portar escriptors i intel·lectuals cap a l’exili: no transportava només llibres, sinó també escriptors. Tot un símbol. A 49

les biblioteques hi va la gent que té ganes de fugir per mons estranys, imaginaris, plausibles, impossibles. S’hi enfonsa allà a peu de prestatge mateix o s’emporta el material a casa. Això és una cosa. També hi va la gent que vol debatre, discutir, escoltar altres persones que llegeixen. Persones que escriuen. Les biblioteques fan de club social de la gent que té el vici de llegir: un lloc calentó, un aixopluc per als dies de pluja, una ombra fresca els estius. Un lloc on trobes gent com tu. Un lloc per anarhi cada dia, no només cada quande celis.

Les biblioteques i el seu paper com a agents culturals La meva biblioteca de capçalera: la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Mercè Foradada D’entre les cent seixant-quatre definicions de cultura que en el seu moment (1952) van recollir els antropòlegs Kroeber i Kluckhohn, m’atenc a la que emprem per anomenar el que s’ha dit alta cultura, és a dir: “l’excel·lència del gust en les belles arts i les humanitats”. Aquest concepte, en part restrictiu, que fa al·lusió al conreu i al gaudi de les arts plàstiques, la música i la literatura, entre altres disciplines adreçades a l’experiència estètica, és el que crec que s’adapta millor al que es persegueix, treballa, comparteix i aconsegueix amb escreix a les biblioteques. En principi, dir o pensar una biblioteca remet immediatament a la literatura, però tots sabem com, actualment, una biblioteca és també un local que facilita l’accés a internet, una sala de concerts, una galeria d’exposicions, una escola d’iniciació a determinades arts plàstiques. Ras i curt: un espai interdisciplinari de qualsevol art i acte comunicatiu, on es poden maridar la literatura amb la música, la dansa, les arts gràfiques, el teatre, el mim... i, fins i tot, la gastronomia. A banda de la seva funció primera i intrínseca, que és la d’oferir el préstec i l’ambient adequat per a la lectura i la recerca d’informació, la 50

biblioteca ha sabut sortir al pas de moltes necessitats de la nostra societat, relacionades amb la cultura i l’oci: estimulant la creació amb convocatòries de concursos literaris (contes, microrelats, poesies, auques...) o de disseny (cartells, logotips, punts de llibre, ex-libris...) i facilitant uns espais relacionals idonis per al lleure familiar i veïnal, a través d’activitats com els diferents clubs de lectura, l’hora del conte, les presentacions de llibres, les trobades amb autors, els recitals de poesia, etc. Segurament el fet que una biblioteca hagi sabut convertir-se en un àmbit tan polièdric és el que ha transformat les biblioteques en un dels equipaments culturals que més vida aglutina i que, a més de tenir-ne cura, satisfà les necessitats d’oci i de formació d’una franja àmplia de població, que té un lloc sempre a l’abast per relacionar-se i comunicar-se a través d’aquest compartir i crear cultura. Tanmateix, el rei de la biblioteca continua sent el llibre, i les activitats centrals, lògicament, giren al seu entorn. I en aquest aspecte, el treball en xarxa de les biblioteques de tot un territori, i la professionalitat i dedicació del personal que hi treballa han representat un avenç i un progrés que no tenen preu per a tots els que estimem i hem integrat el llibre en el nostre dia a dia. Gràcies a ells podríem dir que cada llibre ha crescut i s’ha multiplicat exponencialment. Enguany no hi ha pràcticament una sola lectura que es desitgi o necessiti que no es pugui aconseguir a través del servei de préstec interbibliotecari, en un termini curt i amb un nombre d’exemplars suficient per facilitar que una mateixa lectura pugui ser compartida, comentada i aprofundida a través de tertúlies literàries o clubs de lectura.

ra és una petita finestra que ens aboca a paisatges, cultures, pensaments i emocions alienes, una eina d’obertura a realitats que no formen part de la nostra, més immediata, i que potser mai no hauríem arribat a conèixer sense l’imperatiu d’agafar aquell exemplar que no se’ns hauria acudit d’obrir si no “toqués” en el club de lectura. Però, a més, aquest encontre mensual, aquest petit recer de lletraferits, és un espai de trobada entre persones generalment molt diferents (edats, professions, formació, aficions, circumstàncies i vivències) que comparteixen una dèria comuna i de vegades única: l’afició a la lectura. Tenim, doncs, un segon valor de diversitat i pluralitat que assegura comentaris contrastats i la vivor de l’intercanvi d’opinions i percepcions. En funció de cada experiència, de cada trajectòria, de cada mirada, el llibre ens brinda lectures que poden ser tan diferents com per fer-nos dubtar, de vegades, si realment hem llegit i estem comentant el mateix text. La polèmica està servida i rere cada polèmica sempre hi ha una forma de comunicació. Tot això s’esdevé entre les lleixes d’una biblioteca. Tot això, i molt més que no us he sabut explicar, s’esdevé entre les lleixes de la meva biblioteca de capçalera: la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú.

I arribats aquí, permeteu-me un comentari més personal, més privat, precisament sobre aquests clubs de lectura que, a partir dels valors intrínsecs i afegits del llibre, es converteixen en una eina de comunicació i relació que satisfà molts aspectes intel·lectuals i emocionals dels seus integrants. D’entrada, tenim el llibre i l’univers que s’hi recrea. Cada nova lectu52

On som, quan entrem en una biblioteca? Núria Garcia Quera Avui trobem biblioteques a la majoria de poblacions. Acostumen a ubicar-se en edificis emblemàtics, unes vegades rodejats de trànsit i d’altres, de places calmades, però si una cosa tenen en comú, és que a dins mai no hi falten els llibres, uns objectes singulars que permeten, a esperits nòmades i no tan nòmades, viatjar lluny a través de la ment. Al llarg de la història en aquests espais s’hi han viscut diversos ambients –nobiliari, monàstic, erudit, científic...–, però en el que tothom coincideix és que, almenys a Catalunya, han passat de ser uns caus foscos i rancis, talment armaris de rampoines amb olor de naftalina en els quals, el més important, era el llibre, a ser uns espais plens de llum on tothom hi té cabuda i el llibre ha passat a segon terme. Avui, l’important quan s’entra en una biblioteca no és saber qui som, sinó on som. I som en uns espais oberts perquè, a diferència de museus, cinemes, teatres o sales de concerts, les biblioteques són uns equipaments culturals d’accés gratuït. Podem entrar-hi i sortir-ne amb la cartera buida i, en el parèntesi de temps entre l’un i l’altre acte, podem haver llegit llibres, navegat per Internet, fullejat revistes i diaris, passejat per una exposició, assistit a una conferència, participat en un club de lectura, fet els deures amb el fill, escoltat un contacontes o fet un intercanvi lingüístic. 54

També som en uns espais oberts, perquè, a diferència d’escoles, instituts, centres universitaris o centres de salut, no hi ha centres públics i privats que classifiquin l’usuari segons el seu poder econòmic. Tant se val que el compte corrent tingui més o menys tràfec, a les biblioteques això els importa un rave. Som en uns espais oberts perquè la majoria estan adaptats a persones amb la mobilitat reduïda o amb disfuncions visuals o auditives. De fet, som en uns espais tan oberts que s’han tornat diàfans i, de tant en tant, els llibres traspassen les parets i surten a prendre el sol al costat de piscines, llacs, rius, parcs... Les biblioteques es converteixen en bibliopiscines, biblioplatges, bibliollacs, biblioparcs, biblioplaces, bibliojardins, bibliopatis, bibliomercats o biblioterrasses. Com que som en uns espais oberts, tothom hi troba el seu racó. Trobem la zona dels diaris, on els jubilats repassen la premsa i hi fan alguna becaina; la dels infants, virolada, amb pufs i taules baixes per on els nens es mouen intentant no cridar massa; la dels ordinadors, visitada per gent que no es pot permetre de comprar-ne un; la de les taules centrals, poblades per estudiants envoltants de papers, portàtils i retoladors fluorescents; la de les butaques, on deixen passar les hores persones a l’atur, sense papers o sense sostre; la de les sales polivalents, on es fan tota mena d’activitats... Les biblioteques ja no esperen que el món hi entri a través dels llibres, sinó que elles s’han obert al món i, avui, la permeabilitat és absoluta: les persones entren i surten, els llibres entren i surten, la informació digital entra i surt... i els actes culturals entren i surten. I gran part del mèrit de tot plegat és de les persones que les gestionen: les bibliotecàries. Elles també han canviat al llarg de la història. En l’imaginari col·lectiu eren dones solteres, amb el cabell recollit en un monyo i posat sever. De la seva boca només sortia un greu ssssstttttt i poca cosa més. Aquesta 55

imatge estereotipada i, segurament, errònia, ha quedat substituïda per la de gestores culturals. No n’hi ha prou d’haver estudiat biblioteconomia i documentació, no n’hi ha prou d’haver après a endreçar la informació i saber-la oferir als usuaris, cal tenir un perfil creatiu i emprenedor per tal de saber oferir moments per a la introspecció i, també, per a l’entreteniment. Així, som en uns espais oberts on, en canvi, tendim a tancar-nos en nosaltres mateixos. El silenci i la tranquil·litat convida a la introspecció i al treball mental. Cada usuari hi viu un viatge interior, perquè cadascú està concentrat en el seu món. Un està absort en les notícies del diari, un altre en el conte, un altre encara en el xat amb un parent llunyà o en els deures o en la tesi... És la suma d’aquests móns el que conforma la biblioteca i, per tant, des d’aquest punt de vista, què és una biblioteca, sinó una metàfora de l’univers?.

El meu primer carnet Pau Joan Hernàndez El meu primer carnet de biblioteca no duia el logotip de la Diputació, ni un número de deu xifres, ni cap codi de barres. Ni tan sols no era plastificat. Això sí: era d’un color groc ben vistós i duia una foto meva en blanc i negre. El logotip era el de la Caixa de Pensions, que en aquell temps duia un nom llarguíssim en castellà, el número era el 1067 i els codis de barres no s’havien inventat. Era la biblioteca de Gràcia, en un pis principal del carrer Gran, per sota de Fontana, i el xaval de la foto tenia deu anys. Els meus records d’aquella biblioteca són fets, com tots els records autèntics de la infantesa, de tactes i d’olors. El tacte aspre i l’olor característica d’una moqueta d’espart, rugosa però agradable, sobretot al racó de la sala dels petits on podies seure a terra o en un banc adossat al peu de les lleixes que separaven l’espai de lectura de la sala d’estudis, 56

amb les seves taules. Quan plovia –als meus records sempre és hivern, són quarts de set (sortíem de l’escola a les sis) i ja s’ha fet de nit damunt el barri–, les bibliotecàries estenien unes llargues catifes de plàstic amb bombolles rígides perquè no rellisquessin, formant dos camins des de l’escala d’entrada: cap a la dreta, a la sala dels nens, que donava al carrer Gran; cap a l’esquerra, a la sala dels adults, presidida pels volums imponents de l’enciclopèdia Espasa, entre els quals destacava, com és natural, el volum vi, el llibre amb el títol més enigmàtic del món: Ocrán – Sanabu, que els nens dels anys setanta recordem unànimement, per no sé quin fals miratge de la memòria, com Ocrán – Sanabú, amb un accent que no va existir mai. La reina de les biblioteques, en aquell temps, era la cartolina. En un món sense ordinadors, la biblioteca funcionava amb fitxes endreçades en llargs calaixos de fusta i quan entraves, si duies llibres de casa, els havies d’inscriure en unes altres fitxes, a la tauleta de l’entrada. També els préstecs funcionaven amb fitxes de cartolina, i les bibliotecàries els hi consignaven amb lletra ben remenuda, per aprofitar l’espai al màxim. Però el més important no és res de tot això, ni els meus records, ni els llibres que hi llegia, ni els molts que em vaig endur en préstec a casa. El que em feia passar allà tantes tardes d’hivern, fent deures o llegint, era una sensació de pau, de silenci, d’ordre estructurat, de la qual no era gens conscient en aquell temps. A fora, al carrer, corrien els absurds i sinistres anys setanta, els anys del gran engany, anys de braços fent salutacions feixistes, de fum, de contaminació, de brutícia, de carrers plens de clàxons i cagades de gos, de provincianisme xaró, de pistoles i porres i pel·lícules de mitja teta fora. Molts anys després, retrobaria aquesta imatge toscament intuïda en un poemari d’Enrique Badosa, Marco Aurelio, 14, perquè si Badosa va posar per títol del llibre la seva adreça és perquè el presideix la imatge de la porta de la casa vista com l’últim baluard per contenir la barbàrie de fora: «Y en un lugar que nunca fue mi calle / alguien quema la puerta que me alberga». 58

Ve d’aquell temps i ve d’aquest record la meva visió de la biblioteca com una fortalesa lluminosa que no deixa entrar el fred de la barbàrie exterior. És una imatge que serveix tant per a aquell temps llunyà com per a l’època de glorificació de l’estupidesa que vivim. La biblioteca de Bigues i Riells ha tingut una història atzarosa. Refugiada durant anys en una sala de l’escola del Turó, va haver de marxar per necessitats del centre i es va convertir en precari punt de lectura condemnat a la provisionalitat. Si mantenim la imatge de la fortalesa, l’Anna va ser durant aquells anys l’heroica guarnició d’una sola persona disposada a defensar-la a ultrança. Bigues i Riells es va convertir en l’únic municipi de la província de Barcelona que no comptava ni amb biblioteca pública ni amb servei de bibliobús, circumstància que érem molts els que vivíem com una autèntica vergonya. Allò, però, ja és passat i la nostra biblioteca és ara on ha de ser, a la plaça del poble. I hi és, a més, viva i activa, amb lectures i conferències, presentacions i espectacles de titelles que expliquen les llegendes locals. I el que és més important: sempre plena d’usuaris, des dels menuts que gategen per la sala infantil i els adolescents que posen a prova la paciència de les bibliotecàries al pis de dalt, fins als adults que cerquem un racó tranquil per llegir una estona, consultar obres de referència o per escriure. Crec que era Plini qui deia (i si no va ser ell, segur que va ser el jesuïta Claude Clément qui va recuperar la idea al Gran Segle) que no hi pot haver major riquesa que una biblioteca amb sortida a un jardí. Fixeu-vos si som rics a Bigues i Riells, que el jardí de la nostra biblioteca són les majestuoses cingles de Bertí. Potser algun dels usuaris més petits, d’aquí a trenta-cinc anys, recordarà els tactes i les olors de la seva biblioteca, aquella sensació de pau, de silenci i d’ordre estructurat.

equivalent llatina, liber, donés els nostres llibre i llibreria. Per a mi, aquesta dualitat és un magnífic exemple d’equilibri entre les dues cultures que ens han conformat: “Si tu et quedes la biblioteca –diu el llatí al grec–, a mi em deixes la llibreria”.

Les meves biblioteques Jordi Llavina No em ve al cap quina va ser la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca. Quan jo era petit, al meu poble encara no n’hi havia (va arribar uns quants anys després, com el camp de futbol), i és per això que el record em du a un parell de biblioteques de ciutat que mostraven –i això m’admirava– tot de llibres de dalt a baix i d’esquerra a dreta, de vegades zelosament guardats dins uns armaris amb porta de vidre, que calia obrir amb una claueta de la qual sovint penjava un cordonet amb borla. Llavors, als sis o set anys, l’edat en què devia posar els peus per primera vegada en una biblioteca, jo no podia sospitar que el meu destí s’havia de lligar inextricablement als llibres. No ho sabia, però sospito que la literatura ja em començava a fer pessigolles, i, per tant, unes cases de llibres, totes plenes de volums, al nen que era jo li devien fer un efecte gairebé paralitzador. Una biblioteca, per a la persona a qui agrada llegir, és l’univers sencer. Això ja ho explica Borges en un conte. Tot el món conegut, contingut dins el seu espai. Allà dins hi cap tota la saviesa de la nostra espècie: l’astronomia, la medicina, la física, la teologia, la poesia, la història, l’art, l’enginyeria... En una biblioteca de les de sempre, el saber hi pesa, a diferència d’Internet, en què el coneixement és tan lleuger que de vegades es confonen els cossos que graviten amb les ombres que leviten. Les primeres que vaig conèixer, però, no eren ben bé com les d’ara. Avui dia una biblioteca no és només un immens contenidor de cultura i coneixements, sinó molt més que això. Hi ha, sobretot, llibres, i d’aquí ve el nom, format a partir de l’arrel grega biblios. És curiós que l’arrel 60

Jo estimo molt tant les llibreries com les biblioteques. Però, cada vegada més, tinc una tirada no sé si dir-ne natural cap a les segones. Com més va, més m’interessen els anomenats llibres de fons, i menys, en general, les novetats. Deu ser cosa de l’edat! Però reprenc el fil del meu argument: avui dia, en una biblioteca trobes, a banda de llibres, molts altres objectes. Objectes que vénen del món de la imatge, sobretot, i que aquests espais reverencials ens han demostrat que poden conviure la mar de bé amb aquells volums que fan una oloreta de paper marcit, i que encenen la mirada del lector. Però és que, a més a més, hi passen tot de coses, a les biblioteques: dubto molt que, dècades enrere, s’hi fessin clubs de lectura o presentacions de llibres, que s’hi animessin tota llei de contes per a infants... Més que mai, les biblioteques són espais –si em permeteu el tòpic– amb ànima. I això és així gràcies a l’inestimable servei que hi duen a terme bibliotecaris i bibliotecàries, que no planyen esforços ni hores per aconseguir que la població a què serveixen gaudeixi de valent amb el fet d’obrir un llibre i submergir-s’hi. Els ho hem d’agrair infinitament! En aquelles primeres biblioteques de la meva infantesa, ja hi eren contingudes totes les que hauria de descobrir després, aquí i arreu. Més d’una vegada havia desitjat quedar-m’hi tancat tota una nit. Fa un fotral d’anys, fins i tot hi vaig somiar, en això. La porta de la biblioteca es tancava, la noia que la dirigia feia dos tombs de clau des de fora, des del carrer. Jo ho mig sentia des del racó on m’havia amagat a dretcient, i no feia res per cridar l’atenció de la bibliotecària. En el somni, les hores d’aquella nit em passaven volant. Potser perquè, a casa dels meus pares, mai no hi havia hagut gaires llibres, calia aprofitar l’avinentesa d’un empresonament tan oportú! En el relat oníric, hi havia un moment 61

odiós en què em despertava, i llavors tornava, de bon matí, a casa. Si la memòria no em falla, els pares, molt amoïnats per l’absència nocturna del fill, em castigaven severament pel fet de no haver avisat a temps la bibliotecària... Alguna cosa m’ha quedat, d’aquell somni. No he acabat de sortir mai d’aquella biblioteca fabulosa. I ja no en sortiré mai més, perquè és casa meva. I ho continuarà sent, per anys que visqui!

Una biblioteca pròpia Carme Martí Virgínia Woolf, a Una cambra pròpia (1929), diu: “anomeneu-me Mary Beton, Mary Seton, Mary Carmichael o qualsevol altre nom que ens agradi, no té la menor importància”; doncs aquesta Mary va seure a la vora d’un riu, un bell dia d’octubre, perduda en els seus pensaments. Un dels pensaments era tan emocionant, que li era impossible romandre asseguda, el cas és que es va trobar caminant ràpidament per un quadre d’herba fins que algú li va tallar el pas. “L’instint, més que la raó, va acudir en la meva ajuda: era un bidell, jo era una dona.” El bidell, amb cara d’horror i indignació, li va dir que allò era gespa i que només els fellows (títol d’alguns membres del professorat universitari) i els scholars (estudiants que, pels seus mèrits, han rebut una beca especial a la universitat) podien trepitjar la gespa. Una estona després, pensant en uns manuscrits de Milton i de Thackeray que es trobaven a la biblioteca d’Oxbridge, va anar-hi. En obrir la porta, instantàniament, un cavaller disgustat li va barrar el pas, li va comunicar que només admetien dones a la biblioteca acompanyades d’un fellow o amb una carta de presentació. Que l’accés de les dones a les biblioteques fos restringit explica moltes coses i em fa pensar en les dones de la meva família, sense cambra ni biblioteca pròpia. Les meves iaies, de famílies humils, no van tenir accés a les biblioteques, no perquè els barressin el pas, sinó perquè el pas, en les seves circumstàncies, era inconcebible.

La iaia materna era filla de pagesos de l’Espluga de Francolí i als nou anys ja treballava de mainadera en una casa on li feien la vida. De l’escola rememorava amb emoció la lectura de Lecciones de cosas. Al poble, no n’hi havia de biblioteca. De ben joveneta va anar a fer de cambrera a Reus i, més endavant, de cuinera a Barcelona. Era l’època de la República i va apuntar-se a classes de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Va conèixer un món on les dones començaven a estudiar, però eren dones burgeses, com a menestrala només tenia temps d’assistir a classes de cuina (que ja era molt), anar comprar al mercat i treballar. La iaia paterna era obrera en una fàbrica de goma a Montblanc. La feina, la casa i la maternitat no van apropar-la a la lectura. La meva mare tampoc va tenir accés a la biblioteca. Nascuda en la difícil època de la postguerra, la infantesa era anar a l’escola, no anarhi en l’època de collites i voltar pel poble. La primera biblioteca de l’Espluga de Francolí és del 1965. El més semblant a una biblioteca que havia tingut fins aleshores era el servei que oferien algunes botigues d’intercanvi i lloguer de,com anomenar-les?, novel·letes. De manera que em converteixo en la primera generació de dones de la família que ha tingut accés a la biblioteca i d’una manera completament normalitzada. Devia començar a anar-hi entre els vuit i deu anys, em situo a finals dels setanta i principis dels vuitanta. En aquella època no es veien criatures menudes a la biblioteca i els escolars, a banda del servei de consulta i préstec, hi anàvem a desplegar cartolines per fer treballs en grup. Avui, la meva mare, la meva filla i jo som usuàries de la biblioteca, un fet que entra dins la nostra normalitat, però que ha de ser bo mirar des de la perspectiva de les nostres iaies, per donar-li el valor que mereix.

Biblioteca de Montblanc, fotografia de Josep Brangulí (1932)

La primera biblioteca de Montblanc es va fundar el 1932, tenia un aire senyorial i me l’afiguro amb senyors a les taules. La biblioteca era de La Caixa, del 1932 fins al 1968 va estar al carrer Major, del 1968 fins al 1993 a la muralla Santa Tecla, el bell nom que rep l’N-240 al seu pas per Montblanc. El 1993 la va adquirir l’Ajuntament i el 2010 es va inaugurar la Biblioteca Comarcal Conangla i Fontanilles. No sé si les altres comarques han trigat tants anys a tenir una biblioteca comarcal... El que no deixa de ser curiós és que si abans les dones no tenien accés a les biblioteques, la gestió sempre hagi estat en mans de bibliotecàries; aquí i arreu, tot i que també hi ha bibliotecaris, no deixen de ser una minoria. Compto deu bibliotecàries en els 82 anys d’història de la biblioteca de Montblanc, destacant-ne els quaranta anys de dedicació de la Pilar Sans (1948-1988). Avui, al servei de consulta i préstec de llibres, premsa, revistes, CD i DVD, i a l’ús d’ordinadors, s’hi sumen la presentació de llibres, els contacontes i les exposicions, de manera que la biblioteca ha esdevingut

també un centre cultural. El nombre d’usuaris augmenta cada any, les estadístiques del 2009 al 2013 ens donen dades tan rellevants com un augment del 300 % d’usuaris. I les bibliotecàries parlen de paritat pel que fa al sexe, hi ha tants usuaris com usuàries, tot i que el nombre de préstecs fets per dones és major. Del que hi ha un clar sentiment d’orgull és del club de lectura, que des del 2006 es reuneix un cop al mes per compartir impressions d’una novel·la i que compta amb la participació d’un o dos escriptors l’any. La majoria de membres dels clubs de lectura són dones; de fet, hi ha clubs de lectura on només hi ha dones i la biblioteca de Montblanc presumeix de tenir un dels clubs de lectura amb més homes, però tampoc podem tirar coets, de vint-i-tres membres, tres són homes, només un 13 %. Parlar de biblioteques em porta a rememorar la impressió que em va fer, com a noia de poble que va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, entrar per primera vegada a la biblioteca de la facultat de Lletres. Però aquesta és una altra història. Octubre 2014

Cercant complicitats Miquel Martín Un dia, gràcies a una persona molt propera, em va arribar a les mans una tria dels dietaris que escrivien les bibliotecàries. Fa gairebé un segle aquests dietaris ja reflectien els desitjos –si bé incipients o no del tot conscients– de convertir les biblioteques en centres de dinamització cultural. Si un va resseguint les anotacions al llarg dels anys, hi descobreix des d’un bon principi la preocupació per fomentar la lectura, per arribar a un major nombre d’usuaris, inclòs el públic infantil, per organitzar eficaçment el material bibliogràfic, per acollir i divulgar diverses activitats com recitals, concursos literaris o conferències. S’hi percep, a més, la vocació i, doncs, un ferm compromís amb la feina: satisfacció quan les iniciatives surten bé i els projectes tiren endavant, i tristesa i frustració quan tot es torça (alguns dietaris de la guerra i la postguerra posen la pell de gallina). Superada la dictadura franquista (és un dir), les biblioteques entren en una nova etapa, però és sobretot en aquests darrers anys que han experimentat un canvi considerable. D’entrada, s’han estès arreu del país, de manera que gairebé tota la població en pot tenir una de referència. Les que ja existien han millorat les seves instal·lacions o s’han traslladat a emplaçaments i edificis més grans i funcionals. La majoria han ampliat el seu fons bibliogràfic, alhora que han expandit i multiplicat les seves funcions i personal. Totes disposen d’accés a internet i d’una sala de lectura farcida de revistes i diaris, així com de CD i DVD de música i cinema. Moltes tenen també una sala infantil que acull l’hora del conte, una excel·lent proposta que hauria de contribuir a fomentar l’hàbit per

la lectura (tant dels pares com dels fills). Algunes, fins i tot, gaudeixen d’una sala d’actes i d’espais per a reunions, fet que s’hauria de generalitzar per no interferir en les altres activitats. A banda de tot el que he esmentat, les biblioteques organitzen clubs de lectura, cursets i tallers diversos, rutes literàries, concursos, premis, exposicions... Bullen de projectes i d’iniciatives. Han esdevingut una mena de local social, un punt de trobada, un centre d’esbarjo. De fet, en molts casos s’han convertit en l’imprescindible nucli cultural del seu municipi, en l’aglutinador de diverses sensibilitats i necessitats lúdiques i culturals.

I, al damunt, a alguns afortunats ens trien com a escriptors de capçalera i ens encomanen d’escriure un article que ens permet donar les gràcies per tot plegat.

I tot això és fantàstic i encomiable, com ho és la tasca i l’esforç dels bibliotecaris. Però de vegades trobo a faltar la biblioteca en el seu sentit estricte, en el seu sentit restringit o, si voleu, en la seva definició de diccionari: “Lloc que conté una col·lecció de llibres, publicacions periòdiques o altres documents, organitzats segons sistemes preestablerts i destinats a servir al públic”. Com a lector impenitent, sovint enyoro el silenci i el recolliment necessaris per fruir de la lectura o l’escriptura. Sense renunciar a tota aquesta efervescència i dinamisme cultural, potser caldria repensar el funcionament i les competències de les biblioteques. O, perquè ens entenguem, potser caldria delimitar millor els espais i les funcions de manera que no ens féssim nosa els uns als altres. En els darrers anys, les biblioteques també han cercat i fomentat la complicitat dels lectors i dels escriptors. Un bon exemple en seria la proliferació dels clubs de lectura, que en molts casos són conduïts per escriptors i que sovint conviden els autors perquè hi comentin les seves obres. De fet, les biblioteques són les que conserven els nostres llibres i els salven de l’oblit de les llibreries, que no donen a l’abast amb tanta novetat, i de la destrucció de les editorials, que els cremen o els reciclen o se’n desfan com poden quan ja els destorben als magatzems. Les biblioteques propaguen la nostra feina i la nostra obra i compten amb nosaltres per fer xerrades literàries, per impartir tallers d’escriptura, per presentar llibres o per algun altre acte que ens fa creure, per uns moments, que es pot viure d’escriure i les seves circumstàncies (permeteu-me l’expressió). 68

Conquesta en terra de meravelles Gisela Pou i Valls Vivim un moment de canvis extremament ràpids i la llegendària biblioteca d’Alexandria resta tranquil·la dins d’ordinadors, tauletes, iphones i mòbils. És indubtable que la biblioteca ha perdut la supremacia com a contenidor de saber, però ha sabut adaptar-se als nous temps i la seva funció inicialment patrimonial –la biblioteca com un lloc, theca, on es guarden els llibres, biblio– s’ha reconvertit i ara té una funció més social. Les biblioteques públiques formen part de la nostra vida quotidiana, el préstec de llibres és el punt de partida per a un seguit de tertúlies, conferències, debats, lectures, espectacles infantils, presentacions de novel·les i dinamitzacions culturals de tota mena. Els que tenim cinquanta anys llargs ens mirem les actuals biblioteques com una conquesta. Vam passar la infantesa i l’adolescència sense tenir una biblioteca pública a l’abast; o bé no existia o, en el millor dels casos, era una sala polsosa en algun racó perdut dels serveis de l’ajuntament o l’ateneu del poble. El franquisme va fer bé la seva feina i va decapitar de soca-rel qualsevol institució que fes tuf de catalanitat. La xarxa de biblioteques creada per la Mancomunitat –que s’havia anat reorganitzant a remolc dels diferents canvis polítics– amb l’arribada del nou règim es va convertir en tota una altra cosa, però la llavor original va quedar, i després d’aquesta etapa grisa i inhòspita va germinar amb força i les biblioteques van reaparèixer amb la voluntat de reconquerir el temps perdut. He tingut la gran sort d’haver estat convidada a molts clubs de lectura de diferents punts de la geografia del país i puc afirmar que, malgrat 70

el mal moment econòmic en el qual vivim, la cultura gaudeix d’una salut excel·lent. Els clubs de lectura, on el llibre és l’eix vertebrador de la conversa, són plens a vessar de lectors –majoritàriament dones. A les biblioteques s’hi organitzen exposicions i xerrades, i algunes també col·laboren amb els casals d’infants del barri; la funció social que fan les biblioteques acollint nens que provenen de famílies desestructurades i sense recursos és una tasca tan silenciosa i invisible com fonamental, la biblioteca apropa l’infant al món de la cultura i li fa néixer l’amor a la lectura i al saber. Les biblioteques en elles mateixes són simples contenidors, edificis de més o menys qualitat arquitectònica; l’ànima real, el que és imprescindible de debò, són els professionals que fan possible que tot l’engranatge funcioni. No hi ha dubte que els bibliotecaris han fet de la seva passió una professió, i ara que els recursos són magres han esmolat l’enginy i han sabut convertir la biblioteca en una particular terra de meravelles on gairebé tot és possible. Recordo amb nostàlgia que a finals dels setanta, en un viatge a Londres, l’atzar va fer que anés a parar a una petita biblioteca de barri on es feia la lectura d’una novel·la. La veu càlida de la lectora omplia l’espai, el silenci era absolut i vaig assaborir la vetllada amb una intensitat comparable a la intensitat amb què vaig envejar que a casa no tinguéssim esdeveniments d’aquesta mena. El temps ha passat i ara és un fet quotidià topar-se amb lectures de contes, novel·les o poemes; em satisfà poder dir, sense por d’equivocar-me, que hem arribat a la majoria d’edat pel que fa a l’activitat cultural del país. Això no vol dir que ja ens podem aturar. Sovint mantenir-se és més difícil que arribar-hi i, per això, ens cal buscar la fortalesa i l’energia necessàries per mantenir el llistó ben amunt. Als països escandinaus es planteja la biblioteca com un espai-fàbrica de creació i de formació i nosaltres anem pel mateix camí. Podem afirmar amb orgull que a Catalunya, més que mai, les biblioteques públiques són el nucli vital d’un compromís cívic, social i cultural. Estic convençuda que el batec de la biblioteca té un efecte terapèutic en la 71

població. Si el grau de satisfacció fos quantificable, les persones que participen de les activitats de la biblioteca obtindrien la puntuació més alta en felicitat i benestar. Tenir una biblioteca a prop i compartir la vida amb ella és el mateix que haver arribat a la terra de meravelles on tot és possible. 20 de maig de 2014, Castellar del Vallès

Les biblioteques i el seu paper com a agents culturals Maria Carme Roca Si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí, ja no us faltarà res més.

Ciceró.

Cada vegada que traspasso el llindar d’una biblioteca entro en una altra dimensió on el temps s’atura, la pau m’embolcalla i l’avidesa de saber s’instal·la en el meu esperit. No exagero gens ni mica, perquè un cop sóc dins, constato la meva petitesa que queda aclaparada per la immensitat de continguts que ni amb moltes vides seria capaç d’assolir. La imaginació, voraç i juganera, però, recrea que escanejo l’interior dels llibres i em quedo amb els seus coneixements. Tanmateix, la realitat, pràctica i serena, em fa tocar de peus a terra i acceptar que només podré llegir-ne una petita part. Aquest efecte, que m’ha acompanyat tota la vida, que sembla propi de trepitjar una biblioteca antiga, també es produeix en les de recent creació. Si d’una banda m’encisen les velles estances amb les parets i els terres sovint coberts de fusta grinyolaire impregnada de l’olor inconfusible del paper centenari...,de l’altra, m’atrauen les noves biblioteques pels seus espais diàfans que aprofiten la llum natural, que gaudeixen d’una concepció oberta cap a l’exterior mentre que des de dins es pot observar què passa a fora tot oferint un servei de proximitat que convida el ciutadà, tingui l’edat que tingui, a entrar-hi i participar-ne. És obvi que en el darrer quart de segle els canvis i avenços tecno72

lògics han estat substancials. La comoditat de fer la reserva d’un llibre i trobar-te’l a punt quan hi vas, de renovar-lo per internet, de poder demanar-lo per préstec interbibliotecari... un munt d’avantatges que faciliten l’accés a la lectura. Això és ben cert, però l’essència continua essent la mateixa: oferir al lector la possibilitat de tenir a l’abast el que en definitiva és més important: la llibertat de pensament. El millor, per a mi, que també sóc compradora compulsiva de llibres, és poder adquirir els que ja no es troben a les llibreries, els exemplars únics, els antics, els descatalogats, però que amb cura es conserven a les biblioteques. No puc evitar una barreja d’emoció i respecte cada vegada que tinc a les mans un llibre vell. He de reconèixer el culte i l’admiració que sento per ells i per totes les persones que fan possible que jo el pugui llegir, perquè abans d’escriptora, sóc lectora.

sionalitat i a la bona feina. Hem compartit tertúlies, rutes literàries, conferències..., activitats que desitjo que puguem anar desenvolupant. La meva admiració i reconeixement per a les biblioteques i la seva tasca d’agents culturals, pel repte que mantenen de continuar exercint l’arbitri entre el llibre i el lector. I ara no és un moment gens fàcil, però per la meva experiència puc constatar que la il·lusió es manté inalterable. Com deia Ray Bradbury, “sense biblioteques, què ens quedaria? No tindríem ni passat ni futur”. Per molts anys, doncs, i moltes gràcies.

Les biblioteques, com a equipaments per a la conservació del coneixement i la producció documental i artística, s’han convertit en un model dinàmic adaptat a les necessitats de l’entorn. Han exercit i exerceixen un paper cabdal com a organitzadors i agents d’activitats culturals: conferències, clubs de lectura, contacontes... Tot plegat un punt de trobada per al lector. En aquest àmbit, tot participant en actes als quals se m’ha convidat en diverses biblioteques, ja sigui com a conductora d’un grup de lectura, fent conferències o parlant d’algun dels meus llibres, manifesto la complicitat que s’ha creat entre tots els components. Vull agrair al Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones el projecte “De capçalera” i em sento molt honorada que la biblioteca de Pallejà m’hagi triat com la “seva” escriptora. Fa pocs anys que ens coneixem, però des dels inicis es va establir una relació de companyonia i un tracte humà que em fan sentir com a casa, sense que ningú hagi renunciat gens ni mica a la profes74

La biblioteca en temps mutants Toni Sala Fa uns vint anys, en un paràgraf d’Una història de la lectura, Alberto Manguel va rescatar la història d’Abdul KassemIsmael, un gran visir de Pèrsia del segle x que allà on anava s’enduia una biblioteca de 117.000 volums. Per transportar-la necessitava 400 camells, que feien una caravana de dos quilòmetres. La història encara és més maca si s’hi afegeix que aquests camells estaven educats per mantenir cadascun la seva posició a la fila, perquè els llibres viatjaven per ordre alfabètic. Segurament la biblioteca del gran visir no passa de ser una llegenda, però encara l’altre dia vaig veure per internet la fotografia d’una biblioteca de viatge de Napoleó, la biblioteca personal i portàtil que s’enduia a les campanyes: una caixa de fusta folrada amb cuir i en forma de llibre, de la mida d’un parell de capses de sabates, amb tres rengleres de dotze llibres cadascuna a l’interior. Vaig pensar que, hereu de la biblioteca mòbil del gran visir, el llibre de llibres de Napoleó era un antecedent de l’ebook, aquesta biblioteca electrònica que ara mateix tinc aquí a sobre la taula i que m’enduc allà on vull. Una biblioteca que quedarà desfasada de seguida, perquè molt aviat ja no caldrà descarregar-se un llibre, ja no caldrà tenir-lo, transportar-lo, perquè els llibres, les biblioteques, avui ja són pertot arreu. “El universo (que otros llaman la Biblioteca)”: l’al·legoria de Borges s’ha tornat literal. L’aire està ple de prestatgeries amb pràcticament tots els llibres que trobaríem en paper –molts més, de fet, perquè s’han 76

desbordat les edicions digitals. Caminem entre pàgines invisibles, pràcticament infinites, d’infinits llibres, com qui diu entre partitures d’incomptables obres per interpretar. No és que els llibres siguin entre nosaltres, sinó que nosaltres ja som entre ells, la gran majoria al nostre abast: la porta d’entrada a aquest món inacabable és una pantalla que podem dur a la butxaca. Si la biblioteca és arreu, com és que les biblioteques físiques, tal com les hem entès fins ara,no s’han convertit ja en ruïnes sinó que veiem que es mantenen i que fins i tot prosperen? Per una banda, perquè com més incorporeïtat més cos es necessita. No hi ha esperit sense cos: l’esperit demana sempre una torna material. Però més enllà d’això, perquè no se’ns transformin en ruïnes,hauran de veure-les a venir i adaptar-se a un nou món i a uns temps bàrbars –en el sentit de diferents i difícils d’entendre– que Alessandro Baricco va glosar en una sèrie d’articles publicats al diari La Repubblica l’any 2006, ajuntats després en un llibre –n’hi ha una edició castellana a Anagrama, Los bárbaros–, i que valdria molt la pena que els bibliotecaris llegissin, perquè miren de fer una primera exploració d’aquesta nova realitat. Les biblioteques de pedra, tal com les hem conegut, haurien de convertir-se en l’ancoratge de les digitals. No pas per les activitats que puguin fer al voltant dels llibres, que també –la biblioteca d’Alexandria tenia un museu, uns jardins, fins i tot un petit zoològic; altres biblioteques han tingut laboratoris, i tot suma, però tot això és perifèric–, sinó, al contrari, perquè s’hi mantingui el que hi ha al cor mateix dels llibres. Les biblioteques hauran de batallar per no convertir-se en una màquina més, hauran de batallar per la seva llibertat, com s’ha hagut de fer sempre. Al contrari del que podria semblar, les biblioteques, avui, s’haurien tornat més importants, com a salvaguardadores de l’ànima dels llibres, i la feina dels bibliotecaris més essencial, perquè personificarien el moll de l’os d’aquests llibres. Sempre han tingut una responsabilitat gran, i les responsabilitats es posen a prova en els moments de canvi. (Serviria donar un cop d’ull als canvis que hi ha hagut i que hi continua havent 77

ara mateix al món editorial. Un bibliotecari no és tan diferent d’un editor: hi ha molt per aprendre del que han viscut en els últims anys aquests professionals.)

més d’una vegada, al cap d’uns segles Flaubert mostraria el revers de les paraules d’Squarciafico: “que savis que seríem si només coneguéssim cinc o sis llibres”. La paraula clau és criteri.

Els sumeris parlaven dels catalogadors de llibres com dels “ordenadors de l’univers”. Avui el gros de la catalogació la fan els ordinadors elèctrics, però la direcció d’aquests ordinadors, l’ànima, la humanització d’aquests llibres infinits, necessitarà l’aportació dels bibliotecaris. A les altes instàncies estatals, però sobretot als pobles i als barris i en el contacte directe amb els lectors. Com a intermediadors, han d’acomplir dues funcions, l’una conseqüència de l’altra: triant-los (fornint-los), garantir la llibertat de l’usuari respecte dels llibres.

Perquè són l’essència de la cultura –i doncs, de l’ordre–, en el moment que els estats es defensen a si mateixos deixant l’ensenyament a la deriva, o sigui atacant-lo, les biblioteques encara poden resistir convocant al seu entorn les inquietuds intel·lectuals, que són les més difícils de perseguir, i les que ens constitueixen. Jo he vist a les biblioteques les persones més culturalment actives i inquietes dels pobles i els barris. Convé no espolsar-se-les, ser-los útils, estar-hi atents i no deixar-se portar per triomfalismes enganyosos. Les biblioteques tenen una feina discreta i essencial. En els moments més desesperats, els bibliotecaris han treballat a favor dels llibres –penso en els llibres d’Aristòtil salvats de les successives destruccions de la biblioteca d’Alexandria; penso en les biblioteques senceres salvades durant la Guerra pel doctor Rubió. Ara que la informació ens arriba fins al coll en aquesta selva espessa i salvatge, necessitarem matxets per sortir-nos-en, matxets que han de ser directes, personals, humanitaris.

Com es fa, això, com s’obren i es mantenen obertes les vies a la llibertat? S’ha fet molt famós últimament un vers de Margarit que diu “La llibertat és una llibreria”. El vers està bé, però la llibertat la defineix millor una biblioteca. Són biblioteques, el que periòdicament cremen els repressors: a Nínive i a Alexandria, a Berlín i a Sarajevo, al Quixot i a Farenheit 451. Poc o molt la llibreria es mou per interessos comercials, i això vol dir que allà el lector hi té l’última paraula, i n’ha de sortir satisfet. En una biblioteca pública, en canvi, els llibres es mouen per interessos que si no són humanistes tampoc són comunitaris, i l’humanisme no és res més que la llibertat. Hi ha maneres més subtils d’assetjar la llibertat, a més de censurar o cremar llibres. Una de les més habituals en temps de canvis és l’ofegament per excés. La multiplicació de llibres gràcies a internet ha tingut un efecte semblant al que devia comportar la invenció de la impremta. Tot just un quart de segle després que la primera impremta comencés a funcionar, un impressor i humanista de Venècia, Girolamo Squarciafico, ja va fixar-se en la paradoxa que “els llibres en abundància fan menys estudiosos els homes.” Era com portar a unes conseqüències perverses el quarantè fragment d’Heràclit, que avisa que “aprendre moltes coses no ensenya a tenir seny”. Amb una frase que després Nabokov citaria 78

Per tot això caldrà intel·ligència i concentració. Baricco diu, cap al final del seu llibre, sobre la preservació de l’essència que històricament hem pres pel cor dels llibres: «Em sembla que es tracta de ser capaços de decidir què volem dur del món vell fins al món nou. Què volem que es mantingui intacte, encara que sigui en la incertesa d’un viatge fosc: els lligams que no volem trencar, les arrels que no volem perdre, les paraules que encara volem pronunciar sempre i les idees que no volem deixar de pensar. És una feina refinada, una cura. Al gran corrent, salvar allò que estimem. És un gest difícil perquè no significa salvar-lo “de la mutació” sinó “en la mutació”.Perquè tot el que se salvin o serà de cap manera el que vam salvar del temps, sinó allò que vam deixar mutar, perquè es transformés ell mateix en un nou temps». Dit d’una manera diferent, benvinguts a la resistència. 79

“Yo que me figuraba el paraíso/ Bajo la especie de una biblioteca”, va escriure Borges, quan ja s’havia tornat cec. Al segle xiii, Richard de Fournival comparava les biblioteques amb un jardí on «els ciutadans podien recollir els fruits del saber». M’agrada imaginar-me-les com els oasis que els camells internàutics necessiten per no morir-se de set.

Biblioteques en els anys cinquanta? Jordi Sierra i Fabra Quan la gent em pregunta per què vaig impulsar l’any 2004 dues fundacions (a Barcelona i a Medellín) a banda i banda de l’Atlàntic, i per què lluito tant perquè els nens i joves llegeixin i, a més, escriguin, i per què al Centre Cultural Jordi Sierra i Fabra de Barcelona hi ha una biblioteca pública, la resposta és sempre la mateixa: perquè jo vaig créixer sense biblioteques, i per llegir llibres (a casa no hi havia diners), havia de vendre pa sec i diaris vells a un drapaire, que en pagava 50 cèntims, i amb això llogava cada dia un llibre cutre i hortera per llegir. Un llibre de segona mà, de gàngsters, de l’oest, de ciència ficció, etc. Els llibres bons de lloguer costaven dos, tres o cinc pessetes. Em conformava amb el meu. Al meu carrer sí que hi havia una meravellosa llibreria de segona mà, un palau per a mi. Entrar en aquell lloc amb l’olor de tant paper vell, veure aquells milers de volums fets per bojos com jo volia ser, era per a mi millor que entrar en una pastisseria. Els meus herois eren autors presumptament americans que després van resultar ser espanyols represaliats, com Francisco González Ledesma, el meu mestre i amic després, que signava amb el pseudònim de Silver Kane. La meva relació amb les biblioteques va ser, doncs, inexistent en l’edat crucial en la qual han de descobrir-se. Ni a la meva escola (una cosa greu) ni al meu barri (una cosa trista), vaig disfrutar de l’oportunitat de tenir al meu abast aquestes fantàstiques històries que em feien volar i somiar, viure i créixer. Per a mi va ser un temps maco, de valor i superació, però quan miro cap enrere comprenc el que vaig perdre,

el que em van robar (a més de moltes altres coses, la meva llibertat, la meva llengua, el sexe, el temps, la memòria). El meu somni de ser escriptor, forjat des dels vuit anys, es va mantenir infrangible, i sempre em vaig jurar que si un dia podia donaria als altres allò del que jo no vaig gaudir. A la Fundació de Colòmbia, durant anys, hem donat més de 50.000 llibres l’any a escoles remotes que mai no haurien tingut la seva pròpia biblioteca (són 400 llibres per biblioteca, que de vegades cal portar en canoa, ruc o com es pugui per llocs molt difícils i, a més, amb presència de la guerrilla o els paramilitars). En la de Barcelona, aquesta biblioteca pública a l’abast de qui vulgui entrar-hi, és el major dels regals que podria haver fet a un barri de la meva ciutat. Quan fa uns anys, a Torredelmar, Màlaga, li van posar el meu nom a una biblioteca, vaig ser l’home més feliç del món.

Avui, en moltes biblioteques d’Espanya i Llatinoamèrica, hi ha fins i tot una secció dedicada a la meva obra. I a Vallirana, el lloc on més llibres he escrit, també. Avui sóc feliç entrant en una biblioteca. Ja no fan olor de vell. Fan olor de gent que va i ve. Espero que sàpiguen apreciar i valorar el que tenen. La seva sort.

No recordo ni tan sols com va ser la primera biblioteca a la qual vaig entrar. No vaig ser-ne soci de cap. Mai no me’n vaig emportar un llibre. Em vaig habituar a llogar-los i retornar-los l’endemà, la qual cosa no em va impedir que cada any, pel meu sant, aniversari i Reis, demanés sempre llibres i tingués la meva pròpia biblioteca de tresors a casa (que encara conservo; els conservo TOTS, perquè són el veritable alè de la meva infància i adolescència). Quan vaig acabar els estudis als 16 anys em va tocar posar-me a treballar; després, la música va aparèixer en la meva vida, em vaig fer comentarista musical i vaig continuar llegint, devorant llibres, sempre per instint, mai amb algú que m’orientés. Picotejava d’aquí i d’allà (suposo que també per això escric de tots els temes). Quan els meus fills van anar a escola, em va alleujar comprovar que ja, per fi, hi havia biblioteques. Em fa enveja sentir parlar els meus col·legues de LES SEVES biblioteques, i de com de feliços van ser en aquestes. Tots els autors DE CAPÇALERA segur que parlaran dels seus records feliços. Jo parlo de tot el contrari, amb nostàlgia per un temps perdut i irrecuperable. Era el que tenia viure en un barri extrem, amb un perdedor de la guerra i sota una dictadura que gairebé, gairebé, gairebé ens va devorar. 82

escriure: un luxe. Però, probablement, el secret de la puixança de la literatura finesa és precisament aquest: les biblioteques no es consideren un luxe, es consideren un dret.

Els clubs de lectura: espais de cultura Sílvia Soler Els últims anys he llegit, amb plaer i admiració, diverses novel·les de joves autors nòrdics. Recordo, per exemple, la impressionant Purga, de Sofi Oksanen, o l’emocionant La verdad, de Rikka Pulkkinen. Totes dues autores són fineses. Oksanen va néixer el 1977 i Pulkkinen el 1980. Finlàndia és un país petit, que no arriba als sis milions d’habitants. La pregunta inevitable és: què fan, a Finlàndia? Com és que aporten a la literatura veus joves amb talents extraordinaris, que aconsegueixen travessar fronteres i donar a conèixer la seva obra arreu del món? La resposta és múltiple perquè, òbviament, un èxit tan envejable com aquest depèn de moltes coses: un sistema educatiu obligatori i totalment gratuït amb uns resultats que els fa liderar l’informe PISA any rere any en seria una. Aquest sistema educatiu, segons expliquen els seus responsables, està fonamentat en l’amor per la lectura. El sistema finès es basa en un col·lectiu d’ensenyants ben formats, que reben un reconeixement social important i que, de forma natural, transmeten als alumnes l’amor per la lectura. Així de fàcil i així de difícil. D’aquesta manera els nens i adolescents creixen incorporant l’hàbit de la lectura a la seva quotidianitat i tenint millor imatge de si mateixos si són bons lectors. I d’aquí a tenir una prolífica generació de brillants escriptors joves hi ha un pas, és clar. I en aquest delicadíssim i brillant engranatge, una peça fonamental és la xarxa de biblioteques. Dues mil biblioteques públiques per a un país de cinc milions llargs d’habitants. Anava a 84

A Catalunya tenim aproximadament la meitat de biblioteques que a Finlàndia (i un milió i mig més d’habitants). Podem millorar molt. Hem de millorar molt. Però, això sí, la xarxa de biblioteques existent fa molta i bona feina. En la qüestió que ens ocupa –fomentar l’amor per la lectura–, les biblioteques catalanes han apostat des de fa uns anys pels clubs de lectura. El nombre ha anat creixent sense parar i han esdevingut una xarxa robusta i ufanosa, un autèntic motor cultural que aconsegueix diversos objectius alhora: el primer i decisiu és el foment de la lectura, però també hi ha la interrelació entre lectors usuaris de la biblioteca i la possibilitat que aquests lectors comparteixin estona i conversa amb autors del país. I que els autors coneguin de primera mà les opinions dels lectors de la seva obra, una oportunitat impagable per a un escriptor. Sé de què parlo! Els clubs de lectura són espais de confort, illes plenes de sensibilitat, llars acollidores perquè un grup de persones conversin distesament sobre una obra literària, un autèntic regal per als que tenim ocasió de gaudir-ne sovint. I el regal comença, no cal dir-ho, amb el tracte que rebem dels bibliotecaris i les bibliotecàries, un exèrcit d’amfitrions hospitalaris que no es limiten a fer la seva feina sinó que van molt més enllà. La passió que la literatura els desperta es fa evident des del primer instant i acaba concretant-se en detalls que confirmen una magnífica combinació de professionalitat i sensibilitat. Em refereixo a la bibliotecària que ha preparat, a la sala on es fa el club de lectura, una tauleta amb aigua fresca i un test amb un ciclamen “perquè sé que t’agraden molt les flors i et farà companyia”. O el bibliotecari que et rep amb un seguit de petites anècdotes relacionades amb el teu últim llibre. O aquell club de lectura que s’acaba amb una copa de cava i un brindis “Per l’estiu que comença”, el títol de la novel·la que s’acaba de comentar. 85

No sé si els lectors finesos tenen uns bibliotecaris i bibliotecàries tan eficients i sol·lícits. Suposo que sí. A Catalunya, com dèiem en començar, podem millorar encara molt pel que fa al foment de la lectura. Només així podrem assemblar-nos als països del nord, cap on mirava el poeta i on imaginava que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç. Però, mentre avancem en aquesta direcció, deixeu-me que subratlli i agraeixi la feina de les biblioteques i la dedicació dels seus professionals, que només pot entendre’s des d’un amor apassionat pels llibres i tot el món que ens envolta.

La biblioteca i jo Jesús M. Tibau Quan era petit, a Cornudella, el millor regal que mon pare podia portar de Reus era un llibre. Els mimava, els llegia i rellegia, hi jugava. Una de les meves grans ambicions era tenir algun dia una gran biblioteca plena de lleixes plenes. De la petita biblioteca del poble, en treia un a un tota la col·lecció de Tintin, que devorava en un parell de dies –dècades després me la compraria sencera. Quan estudiava a Tarragona, la Biblioteca era aquell lloc que a mi, tímid i introvertit, se m’afigurava enorme, un espai on calia moure’s amb reverència i discreció, com en un temple. Poc podia imaginar-me com canviaria tot. Vaig presentar el meu primer llibre a l’Auditori de Tortosa –no em vaig estar de res; m’era molt fàcil perquè treballava al Servei de Cultura de l’Ajuntament. Pel segon llibre vaig buscar un lloc més arrecerat, més íntim, més acompanyat dels meus amics, els llibres: la Biblioteca de Tortosa. Era l’any 2006, i l’antiga Biblioteca era un lloc reduït, aprofitat, un espai on, per fer alguna activitat, calia arramblar taules i cadires, desterrar els usuaris habituals que llegien el diari o feien treballs estudiantils. L’any 2007 s’inaugurà la nova Biblioteca Marcel·lí Domingo, plantada estratègicament al mig del nucli antic, en un moment de gran risc de marginació física i social que l’edifici ajudarà a mitigar. De seguida la directora em va convèncer per ser el coordinador del

club de lectura, per presentar-hi tots els meus llibres, acompanyat de gent com Estrella Ramon, Vicent Pellicer, Josep Igual, Manuel Pérez Bonfill o Gerard Vergés, i fer-hi moltes activitats més. I enguany arriba el premi de convertir-me en escriptor de capçalera, dins d’un programa de la Institució de les Lletres Catalanes. Ara, assegut al seu davant, en un banc de la plaça dels Dolors, miro el seu rostre de vidre, transparent, accessible, que convida a entrar-hi tothom que hi passa. Però encara no hi entro, perquè, sempre que puc, bado una mica. A la plaça, herència de l’enderroc d’antics carrers, hi juga una colla de xiquets de diversos orígens. La pilota corre i topa amb els peus d’un home que seu en un banc del costat, que bada com jo, i que somriu. Al voltant, esglésies en peu, restes condicionades d’esglésies, cartells de «SE VENDE», una estelada en un balcó, palmeres i tarongers joves que, en aquesta hora, projecten una ombra més llarga que l’original. Avui és un dia de poca activitat, en plena Setmana Santa, i tot i això, surten d’una de les portes quatre persones en un minut –de vegades m’agrada prendre dades; són reveladores. Per fi, em decideixo a entrar. La porta és plena de cartells d’activitats, que encaixen com un puzle en l’espai lliure del vidre i en l’horari setmanal de la biblioteca, pràcticament sense escletxes: clubs de lectura, tallers, presentacions, bebeteca, audicions, contacontes... Pujo una petita rampa. A la dreta hi ha la zona infantil amb mobles de formes arrodonides i colors vius, i m’hi assec un instant com un gegant a Lil·liput. Intento passar desapercebut i passejar-me per la biblioteca per agafar idees de cara a escriure aquest text; però és impossible, sóc una cara massa coneguda en aquest hàbitat on vinc tan sovint. Coincideixo al taulell amb una jubilada encara amb empenta i il·lusió. Forma part del 88

projecte de la biblioteca de contacontes a les escoles, que porta jubilats als col·legis de la ciutat; perquè l’activitat de la biblioteca és tan gran que les parets de l’edifici no són prou altes ni gruixudes per aturar-la. Ella mateixa afirma que la biblioteca, sobretot, exerceix de centre cívic. Comentem, per exemple, el gran nombre de clubs de lectura que s’hi organitzen: d’adults, de lectura fàcil, en anglès, en alemany...; faig broma i proposo que podríem ser capdavanters a crear un club de lectura fent el pi. Camino damunt el vidre que mostra les restes arqueològiques de la Tortosa musulmana, herència d’habitants que es trobaven a la ciutat com a casa seva, no com a emigrants. Al voltant, una nova exposició que substitueix l’anterior, una baula més en la cadena de la cultura. Es tracta d’una exposició sobre memòria històrica, amb objectes de la presó de Pilates de Tarragona, després de la guerra incivil, de la postguerra més incivil encara. Tot em colpeix, i em fixo en la carta de comiat d’un condemnat a mort : “Otra cosa os digo que tiene mucha importancia. Callar todos pase lo que pase. Callar y cuando venga bien obrar. Pero saber callar.” He dit objectes? Volia dir vida. Avanço, ple de pensaments, fins a l’ascensor. S’obre la porta. Dins també és ple de cartells d’activitats, des del terra fins al sostre; no dóna temps a llegir-los mentre puges al segon pis. Però avui no hi pujo; avui sols he vingut a badar. Aquella primera ambició de tenir lleixes i lleixes plenes de llibres a casa meva ha quedat enrere; trobo que ja no cal, i n’allibero molts al carrer per donar-los una segona vida; la biblioteca també és casa meva, i de llibres, i d’emocions, mai no en falten. http://jmtibau.blogspot.com www.escriptors.cat/autors/tibaujm

La biblioteca, espai de vida Muriel Villanueva A la biblioteca de la meva escola hi havia un piano. La mare va demanar a la directora del centre que em deixés entrar-hi a l’hora del menjador per fer anar els dits una estoneta, però jo ni practicava a casa ni practicava al col·le, perquè qualsevol sorollet em semblava més literari que una escala major o un arpegi menor i el piano quedava a tocar de la finestra. L’escola no mostrava ni pensaments de muntar biblioteques d’aula, i la biblioteca del centre, a peu de pati, era tancada amb clau. Si la mare va haver de demanar que l’obrissin perquè jo torturés un teclat desafinat, si havia de ficar-m’hi sense deixar que ningú m’hi acompanyés, poc podria haver imaginat la biblioteca com una sala plena de nens remenant prestatges, lloms, cobertes i pàgines en hores d’esbarjo. A banda de les estones per als meus intents musicals, només vaig poder entrar-hi el dia en què uns doctors van venir a comprovar que teníem la columna vertebral ben recta i a vacunar-nos d’aquella cosa de la qual només protegien les nenes i de la qual els nens se’n reien. Així fou, doncs, com des del meu testimoniatge vaig concloure que tants llibres tenien per funció amortir sons diversos, com ara critets de nenes atacades amb agulles, un lleu tecleig distret a l’hora del menjador, i les discussions nocturnes i acalorades del Consell Escolar, del qual la mare era secretària. En algun moment posterior –potser mirant alguna pel·lícula, llegint alguna octaveta engrescadora impresa en quadricromia o arrossegada per algú més viu que jo– vaig copsar que una biblioteca significava un conjunt de llibres ben disposats i etiquetats que, més enllà d’amortir sons, una podia demanar en préstec. Això volia dir, per començar, que 90

algú havia decidit confiar en algú altre, quelcom que pel meu tarannà ja representava un misteri indesxifrable: vinc, agafo un llibre, el trec per la porta, el fico a casa meva, i aquesta gent no dubta que el tornaré? Meravellós. I més preciós encara, pensava: podré resseguir amb els ulls les línies que altres ulls ja han resseguit; una paraula impresa una sola vegada dispararà diversos cops i impactarà i esclatarà dins cada ànima, una rere l’altra, com una preciosa bala immortal. Avui sé que precisament aquestes mirades superposades sobre un únic exemplar, unes i altres mans que porten amunt i avall un llibre tou i mat, són una de les satisfaccions més belles per als escriptors: quan hi ha un exemplar propi en un espai públic, ja no sumen les vendes; sumen les lectures, i a la biblioteca una en perd deliciosament el compte. Amb el temps, però, més temps encara, m’he adonat que la biblioteca no és tampoc només això. A banda que els llibres no hi siguin disposats per amortir sons sinó per córrer de mà en mà i obrir, farcir, enriquir i sanar les nostres animetes, la biblioteca és un espai. Per descomptat, és un espai on buscar, llegir, consultar, treballar, estudiar, escriure, fer els deures del col·le, demanar silenci, connectar-se a internet i sentir-se còmode. No em refereixo, però, només a això. Em refereixo a un espai de referència, una segona casa, un lloc propi, però compartit. Un espai proper on hom se socialitza, es transforma, creix i s’obre al món. Jo ho he après tard. Ho he entès en els darrers anys tot visitant biblioteques públiques arreu del territori, on he anat a dialogar sobre els meus llibres amb grups de lectors. He sentit que l’escriptura comença al meu teclat i acaba a les biblioteques, on el cercle comunicatiu creix i sovint es tanca a base de curiositats, preguntes, dubtes, respostes i debats sobre el que havien estat només línies en un paper, vomitades i revisades en la més absoluta soledat. I tot i que parlar del que una escriu enriqueix i ensenya a escriure, jo, força nòmada, he sentit certa enveja d’aquests grups cohesionats i ferms, amb història, però alhora oberts i mal·leables, que gaudeixen d’un espai propi de trobada on xerrar de literatura, de lectures, de tècniques narratives o de la vida en forma de lletres. 91

Aviat seré mare de la filla d’un home que no es penja la motxilla a l’espatlla sense haver-hi ficat algun llibre folrat i etiquetat en alguna biblioteca. Així com jo, vivint amb ell, m’he acostat definitivament, també com a usuària, a aquests espais que em semblaven tancats i amortidors, espero que la nostra nena creixerà sabedora d’aquesta joia petita i local que tenim a la vora de casa. No té piano, té finestres i, a banda d’oferir llibres en préstec, és tot un espai de vida.

Beatriu ens guia Olga Xirinacs Dues vegades he desmuntat la meva biblioteca a causa de canvis de domicili. Sempre he pensat en el que va escriure Walter Benjamin quan feia i desfeia la seva; ho va titular “Desembalando mi biblioteca”. Una biblioteca particular conté moltes vides, i no em refereixo a les dels escriptors i els protagonistes de les obres. Una biblioteca ve d’herències més o menys remotes; de regals de cor i d’obsequis per compromís; de volums trobats en bosses al costat dels contenidors, com nadons als quals s’abandona amb intenció que siguin rescatats. Però, sobretot, és resultat de la nostra implicació i esforç personal amb el llibre: aquelles hores silencioses de mirada atenta als santuaris de llibreries ja desaparegudes; aquell repassar pels mercadets acariciant lloms vells que demanen ser rescatats d’una vegada; els vius records d’una llibreria petita a la muralla d’una ciutat francesa, o al poblet anglès, on els llibres són exhibits com els confits màgics dels contes de fades. La nostra biblioteca particular és també geografia viscuda. Com que el nostre pensament no té límits, aquesta biblioteca és variada i dispersa, perquè així convé a les necessitats i afeccions de la nostra vida. Vivim dels pensaments dels altres i els anem a trobar on cal. Si som autors, hi afegim el nostre. Les biblioteques públiques, sigui quina sigui la seva titularitat, són destinades a la consulta per part de tota persona que s’hi interessi; diria que són tot un cosmos difícilment abastable i que, com el cosmos que intuïm només parcialment, contenen més coneixements dels que podríem imaginar. Ben segur, sempre suficients per satisfer el nostre desig de

saber. També aquí cal destinar-hi hores amb paciència: en un cel estelat d’estiu, esperar el cometa errant i bellíssim exigeix la nostra dedicació. És així amb el llibre singular que espera la nostra visita. La biblioteca pública té la capacitat d’acostar-nos als espais més distants i profunds precisament perquè també incorpora tècniques avançades d’exploració cibernètica. Els que hem nascut voltats de llibres i hem après a passar-ne els fulls amb profit, no ens sabrem estar mai d’abraçar-nos al cos d’un llibre. Quan hem conegut els nous formats que internet ens acostava, hem estat prou interessats per acollir-los, també, cal dir que amb un cert recel d’entrada. Aquest gest demana un esforç per part nostra, és veritat; els obrim la porta, però encara són uns estranys a casa.

Aquesta certesa, doncs, fa que la nostra capacitat lectora creixi. La biblioteca es mostra excel·lent amfitriona, amb el somriure amable del personal que acull els nostres dubtes. El personal, sigui on sigui i qui sigui, ens fa de Beatriu pacient perquè ens espera i ens estima en silenci; amb ella serem ben guiats pels cercles dantescos que encara ens cal visitar. De la paraula dantesc se n’ha fet un adjectiu impropi de terror i catàstrofe. Hem de recordar que a la Comèdia hi ha altres cercles: un que s’assembla molt a la vida mateixa que ara ens toca transitar. I l’altre, que desemboca al cel i també el recorre: és on es troben les biblioteques. Mont-ral, agost 14

La biblioteca pública fa possible un primer acostament i una acceptació i valoració dels lectors al temps present i, en conseqüència, ens proposa una convivència entre el confort que sentíem amb el llibre amic, i l’exploració que, com a humans que avancem, ofereixen les noves formes. Les biblioteques haurien de créixer a pobles, ciutats i barris amb una doble finalitat: acollir els habitants en els aspectes d’informació, coneixement i amenitat en el lleure. Els continguts de les biblioteques, amplis i variats, són necessaris per a una població que aspira a ser culta i que està en creixement constant. Cal reconduir esforços i mitjans perquè això sigui possible. En segon lloc, cada població ha de comptar amb les biblioteques necessàries enteses com a equipaments imprescindibles en la previsió dels plans d’habitatge. Recordarem amb admiració les grans biblioteques històriques que poden ser contemplades en diversos països del món, com joies arquitectòniques, però també com el llegat de moltes generacions que les han fet possible. La nostra gratitud de lectors per a qui tutela les biblioteques i sap i confia que la intel·ligència condueix al progrés. 94