Nit de poesia 2017 by Institució de les Lletres Catalanes

Nit de poesia 15Ă¨ festival nacional de poesia a sant cugat

Biblioteca del NĂşvol

La Nit de la Poesia, celebrada al Teatre-Auditori de Sant Cugat el 19 d’octubre del 2017, va comptar amb la direcció escènica i literària de Sebastià Portell. © Dels poemes: Rosina Ballester, Eduard Sanahuja, Odile Arqué, Sebastià Perelló, Joan Duran, Rubén Luzón, Míriam Cano i Maria Cabrera. © Del poema de Felícia Fuster: Fundació Felícia Fuster © Del poema de Vicent Andrés Estellés: els hereus © Del poema de Maria-Mercè Marçal: Fundació Maria-Mercè Marçal © Del poema de Blai Bonet: amb llicència d’Edicions de 1984 © Del poema de Montserrat Abelló: els hereus © Del text de Mercè Rodoreda: Institut d’Estudis Catalans / Fundació Mercè Rodoreda © Del proemi: Sebastià Portell, 2017 © Del pròleg: Laura Borràs, 2017 D’aquesta edició: Biblioteca del Núvol Mallorca, 348, 4t, 1a 08013 Barcelona www.nuvol.com @nuvol_com Composició: Mercè Roig

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Taula

Presentació de Laura Borràs Correspondències Odile Arqué Rosina Ballester Rubén Luzón Eduard Sanahuja Sebastià Perelló Maria Cabrera Joan Duran Míriam Cano

5 7 8 16 26 32 40 52 60 67

Nit de poesia

Sebastià Portell, ha imaginat enguany una Nit de la Poesia plena de correspondències. Correspondències poètiques entre els vuit poetes dels territoris de parla catalana convocats a l’escenari del Teatre-Auditori Sant Cugat per a defensar els seus versos —Rosina Ballester, Sebastià Perelló, Odile Arqué, Joan Duran, Maria Cabrera, Eduard Sanahuja, Rubén Luzón i Míriam Cano— d’estètiques i temàtiques variades i diverses; i correspondències entre aquests poetes i els seus poetes invocats: Felícia Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Vidal Alcover, Joan Alcover, Maria-Mercè Marçal, Blai Bonet, Mercè Rodoreda i Montserrat Abelló. Correspondències musicals de la fusió entre la poesia i la veu d’Andrea Motis, el saxo i el contrabaix de Joan Chamorro i el piano d’Ignasi Terraza. I, encara, correspondències pictòriques amb els versos que dibuixarà Ignasi Blanch, autor de la il·lustració del Festival Nacional de Poesia 2017, amb aquestes figures blaves, melangioses i flotants, elevades i angelicals, plenes d’una poesia blava que serà creació en directe durant el recital musicat. Tantes correspondències em porten a pensar en el gran mestre Charles Baudelaire, autor d’unes flors perennes que van ser considerades per Joan Sales com el cinquè evangeli. Per Pere Rovira, traductor de Baudelaire, la poesia moderna seria difícil d’explicar sense un autor com Baudelaire que, utilitzant formes clàssiques (el sonet), va aconseguir dir coses que fins llavors no s’havien pogut llegir. L’únic llibre de poemes de Baudelaire aconsegueix inaugurar la modernitat en poesia a partir d’una estructura ben clàssica i ha estat un clàssic de la literatura la influència del qual arriba arreu, també fins a la poesia catalana de Mercè Rodoreda, per exemple. Si les flors del mal poden ser considera5

laura borràs

des la sinestèsia poètica de la modernitat, el poema “Correspondències”, en la traducció que va fer-ne Xavier Benguerel, em serveix per cloure aquestes paraules d’introducció a un recital ple de sons, colors i tota la força de la poesia catalana actual on “sons, perfums i colors” es (co)respondran: “Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen En una tenebrosa i profunda unitat, Immensa com la nit i com la claredat, Tots els sons, els perfums i els colors es responen”. Charles Baudelaire, ‘Correspondències’, Les flors del mal. Laura Borràs Directora de la Institució de les Lletres Catalanes

Nit de poesia

Correspondències Tot sovint, els poetes escriuen en resposta a alguna cosa que han llegit, en homenatge a algun autor, en contradicció o en consonància amb una tradició més o menys assumida. És, de fet, gairebé impossible que l’acte de creació sorgeixi del no-res. I és precisament des d’aquest plantejament que parteix la Nit de poesia d’enguany: el de les Correspondències. No debades, la diversitat de veus, estils i accents de la poesia catalana ha estat una de les apostes més fermes del Festival nacional al llarg dels anys. Així, el poetes Rosina Ballester, Eduard Sanahuja, Odile Arqué i Sebastià Perelló emmirallaran la seva obra amb la de Felícia Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Vidal Alcover i Joan Alcover, alhora que Joan Duran i Ferrer, Rubén Luzón, Míriam Cano i Maria Cabrera invocaran els versos de Maria-Mercè Marçal, Blai Bonet, Montserrat Abelló i Mercè Rodoreda a través dels seus. Les correspondències, a més, no només afloraran en el pla literari: poesia i música dialogaran amb la intervenció del trio jazzístic compost per Andrea Motis, Joan Chamorro i Ignasi Terraza, i ho faran també amb les arts plàstiques a través dels poemes dibuixats de l’il·lustrador Ignasi Blanch. Sebastià Portell

ODILE ARQUÃ&#x2030; Badalona, 1960

Nit de poesia

II Le sacrifice Introduction Portaré en holocaust el gest i la paraula: que cremin, innocents, en un foc de calèndules; portaré l’avorrida parla, i que crepiti, que cruixi i, si encara verda, a la pira es revincli enyorant la seva efusió de margarides. Perquè no hi ha paraula, no hi pot haver paraula, no hi ha hagut mai paraula i ens han enganat sempre. Cremarem la paraula, cremarem la màgia de la paraula, cremarem la diminuta alegria de la paraula, el joc de la paraula. Perquè amb una paraula sense sexe es pot tancar la flor del sexe; perquè entre la paraula “jaç” i la paraula “amor” sempre es basteix un pont d’horribles esperances. Jaume Vidal Alcover Igor Stravinsky. Le sacre du printemps, 1979

odile arqué

amb l’escultura Pedra que escolta, de Toshie Itabashi

una branca dibuixada sosté la nota més aguda res no sosté el pes del sexe els ulls buidats la sang robada l’esquerda al vidre el mal als dits les dents al ventre la veu caiguda si la mà toca el fred fora seu si la mà toca el nu que era guix si la mà toca el so que era nota la pedra demana veu escolta sosté. Llibre de branques, inèdit

Nit de poesia

Es moren les coses si no tens un paper i el fang és tou. Et mors si lleva el rent i no el contemples. Et mors d’aquella forma de morir que ningú veu i tampoc cal. No mostraràs les teves morts a qui no és fet per posar-te les mans sota el clatell. Llibre de branques, inèdit

odile arqué

Ara el poema és saber on passa la vida que passa. Ser cossiol i contenir-la. Llibre de branques, inèdit

Nit de poesia

Dictat

Sóc la branca on xiulava la merla. Sóc la mà que no vol la magnòlia tancada no viva encara la teva mort que esperava l’olor de la flor blanca llimones i negre el bec i la por atenta. Té la flor no és oberta no és temps té la flauta de l’ocell que em reclama agafa l’olor de llimona i la cera que em posaran als llavis tancats i tu canta merla meva magnòlia encara verda. Llibre de branques, inèdit

odile arqué

L’endemà de la paraula

rento les taques la sang l’hàbit que el teu llum frontal il·lumina la bugadera que va engendrar-te m’ha donat el gest i els punys corren molls de sabó d’oli i sosa aclarint el roig retornant al blanc de llençol viu que ha d’acollir de nou l’escriptura la llibertat per parlar-te de vós mirant-te als ulls i oferir la pell nua de la nostra lesa humanitat. Llibre de branques, inèdit

Nit de poesia

Perdonar és renunciar voluntàriament al legítim dret de venjança. Llibre de branques, inèdit

ROSINA BALLESTER Les Borges del Camp, 1949

Nit de poesia

No passa res. Només hem aclucat els ulls arrelats al gran pes de la nit deturant l’esperança. La nit. La nit que els pol·lueix i ens torna objectes. A dintre nostre, s’han obert els secrets. Les pedres que abans ens han perdut, ens llasten. Els mots vinguts de fora ens tornen muts. Ja no llegim. I que prim que es fa el sol, mirat de lluny; que gruixuda la llima governada pel làser i que cruel el bisturí que ens burxa perquè mai més mai més ja no puguem collir la ginesta. Les llagastes ens van tornant present el gest de l’homicidi: ens faran beure un vi de vidriol, menjar les taronges infectades de vespes, per un forat d’agulla haurem de fer passar la terra nostra, empassar-nos el món, mort o sencer, d’un glop, fins a caure rodons dins el foc de les festes, antifaç al cervell, plomes 17

rosina ballester

al sexe desembeinat i a punt d’occir resurreccions i penitències. I no, no passa res. Hem aclucat els ulls. L’infinit no té pes ni té rellotge i un laberint està previst per perdre-s’hi. Les geodes, les laves dels volcans no ens mataran ni ens mataran les febres, si ens aixequen. Qui ens passarà al costat d’un nou d’un altre vent guarint-nos de ser rèptils? Qui ens portarà el llagut per travessar les grans llacunes mortes? Què haurem de fer per no menjar més pols ni buines assecades? I quan s’acabarà el nostre naufragi? Felícia Fuster I encara, 1987

Nit de poesia

Probablement avui no hi seré i em llegirà l’Odile Arqué de cames llargues i veu enfiladissa. Però si hi soc probablement del retgiró en sortirà alguna cosa de profit.

rosina ballester

El mar ĂŠs un desert de sal que ens entravessa.

Nit de poesia

Romanen les substĂ ncies distintes

Escuma en devessall de sang ulls fugissers que miren cap al fons i veuen del passat daurades pedres inscripcions una a una cada mort una sola integritat per distints noms.

rosina ballester

Poètica

Si et fa mal el bell poema mai escrit al doll de l’aigua algun dia et serà dit amb tinta blanca.

Nit de poesia

Contra la paret d’estuc penetració dels anys sense mai ferir el sexe plàcid.

rosina ballester

Sota L’aigua

L’excitació de què algú topi —pel meu enginy— el meu sexe i allí quedi senyalat com una agulla en el possible futur.

Nit de poesia

Dins si mateix una cosa

Per olorar-te acotaria el cap flexionaria el cos fins a tocar-te i xuclaria aquella olor que et defineix.

RUBÉN LUZÓN València, 1982

Nit de poesia

Déu company

Jo som el vostre ca que bava, el meu clamor és una saliva amarga. Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, com un colom de mar ferit pels caçadors. Les meves mans no han cantat, estic a la fosca com un munt de baleigs, i la meva memòria cruix com una garba d’aritges. Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. Te cant com un marge ple d’escanya-rossins. Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, és més alta la flama vibrant del vostre amor, que ara és el meu amor, Senyor. Les meves malures brillen com a rams fosforescentes de civada, i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim. I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, vora la meva carn agra com un pa florit, estau com un ca fidel, llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, canten la misericòrdia de la vostra saliva. Blai Bonet Cant espiritual, 1953

rubén luzón

Que estenga el meu velam, que no em deixe en dejú, que si no sé abastar-li cap fesomia clara és perquè l’avidesa em fa oblidar maneres, traces, procediments, i per més que escorcolle llibres i testaments, els meus ulls no suporten l’excés de llum. Tot parla en la seua mudesa amb saturació d’estigmes i destins. Fins i tot dels forats ragen significats, i el secret consisteix a saber-los admetre, com els ocells que canten les fulguracions que irrompen de bursada i de bursada fugen o s’asclen perquè sí, improvisant el ritme de la supervivència. Perquè les coses són o, simplement, no són, i la resta és llegenda.

Ai, 2012

Nit de poesia

Així que no voldria deixar-me empresonar per cap signe, sinó esdevenir trajecte, inversió subtil de talls i violències, l’amor que ens posa en dansa i ens manté extraviats. I anar temptant-me, clínic, en els udols que escric, a fi d’alliberar-me de cadena i brutícia i descobrir la trama de fils que entreteixeixen les meues impotències per, tot seguit, desfer-la, arrancar-la implacable, destruir, destruir tanta complicitat, aquells silencis densos que he circumdat tan bé, els ermots improbables que em va caldre intentar amb tremp fracassadíssim… Desfaig, i en faig pregària, de l’acte de desfer per tot seguit refer, i no en trobe el final. I en cada encarnament prefigure una mort.

Sinó, 2015

rubén luzón

No espere ja gran cosa d’aquest vici de combinar paraules, tret del temps absort que, en convocar-les, se m’escapa. Se m’ha esgotat el món. Passat, futur, són carcellers luxats. «No deu ser aquí, no deu poder ser aquí.» I llavors, ¿on? ¿Per quins cinc sous? ¿Per quants eriçaments dels genitals? ¿Per quins tragins mentals o galeries místiques? Jo pregue en buit, cada vegada que els pulmons se m’encongeixen. I després —miracle!— es tornen a eixamplar, i etziben sís tarats des del moment mateix que irrompen, ignorats i ignorants, santa salmòdia que se sent com a casa en la mancança, en la insignificança del gargot, en l’anca vincladissa del detall, la pols de tantes coses fetes pols, o bé que n’han sorgit, o que hi fan cap, pasterades de pols, grumolls espessos de pols concentradíssima, el segell del món en cada gir que pren la forma o en cada forma que el gir es procura, assimila i fa seua: moviment i dansa, el desgavell de les partícules que no troben la llum rescatadora, deixebles persistents de transcendència. Alguna cosa, 2017

Nit de poesia

Fugir cap endavant, sense remei, sense diferiment, interminable la tasca que ens espera, cada onada amb el seu afany propi, amb l’embranzida caient i renovant-se, amb els barrots bel·ligerants per tanta absurditat que ens els manté vigents; més plenamars que dies, més anhels que cors, més penes que Pena, la collita de mil vents aquí i allà, probablement i no, com l’espectre cromàtic, com la franja dels sons possibles, com iridescències en ulls de bèsties i bestioles, l’esclat que mai no acaba d’esclatar, servent de més periodicitats ressuscitant-se, per avorriment i tot si cal, per sucre o fel, per veles i vents, l’atret i l’atractor, destemps i puntualitat: ets i uts alhora. Alguna cosa, 2017

EDUARD SANAHUJA Barcelona, 1953

Nit de poesia

La mort creix i prospera misteriosament, com la pols, amb la pols domèstica, Françoise, que s’hi va acumulant dessota cada pota de la taula, Françoise, una pols, unes coses, semblant a aquelles coses que s’hi fan al melic, dessota cada pota de la taula, del llit, en els plecs del melic, una pols, unes coses. Vicent Andrés Estellés L’Hotel París, 1973

eduard sanahuja

Mantres del llit

Tots els llits tenen forma de sepulcre. Quan t’hi endinses t’entrenes per morir. Tots els llits atresoren una culpa: la memòria del llit és violenta. Algú que t’ha estimat renta els llençols. Algú escapça les nits que li fan nosa. Algú planta un amor de crisantems. Són molt experts els llits si han de fingir. Saps que en el llit l’excusa es torna adulta? Saps que no dorm el llit quan algú hi plora? Dóna’m un llit i et dic qui hi ha patit. M’estimo el llit perquè aprèn bé les coses. Teories del no, 2016

Nit de poesia

Teoria amb el bes

Mira. Tot això que ara veus, la granota de les Seychelles, el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire, els lliris entre cards, les mangostes esveltes, la rosa del desert cruixint sota la sorra, tota aquesta bellesa no l’ha fet pas l’amor. L’amor ha arribat tard a l’univers. És un invent recent dels homes i les dones, una substància poc comuna que projectem en va. Els universos besen malament, com les espases, i per això la vida és la germana tonta de la mort. L’amor no esdevindrà llevat dels astres ni saciarà la set de les pastures. No obstant això, els humans es besen i alguns són virtuosos dels besos gota a gota. Sé prou bé què és el bes, el darrer estadi evolutiu del mos, un intent de negar la crueltat voraç de les mandíbules, un intent d’oblidar que les boques es moren. Mira’m. 35

eduard sanahuja

Et demano que em besis. El bes no ens salvarà, però ens identifica. El llançador d’espases, 2013

Nit de poesia

Cullereta

Navego amb el vaixell dins de la tassa de cafè. Pengen del sostre les garlandes pansides de l’oblit. En el mar més petit també hi viu el naufragi. S’hi enfonsa com un terrós de sucre l’esperança. En el mar més petit els noms dels mariners s’escriuen amb minúscula i el cafè és més amarg que la bilis del temps. Tot allò que he estimat s’ho emporta una cullera i va a parar a una boca que no ha après a besar. Teories del no, 2016

eduard sanahuja

Hi ha gent que ha oblidat que la nit pot ser un volcà de llum entre els seus braços. S’han arrencat la fel, s’han embrutat el cor, per plantar un corn exòtic enmig de l’atri. Ja no senten com bramen les ànimes dels músculs darrere el temple. Renten els dies amb la túnica negra que els fa d’alforja. Ara són senadors del viure mediocre. No estic parlant de mi. No estic parlant de tu. Parlo dels sensevida. De la pena d’haver perdut en va tot el que no perdura. Poemes de Calvus, inèdit

Nit de poesia

XII

Gaudeixo molt dels cossos que són cossos, del sucre escrit en els dits que m’enfilen, dels crits dels pits quan volen que els socorri, de la llengua que és ull, de l’ull que esdevé boca, de la pau de les natges quan la nit s’ha esquinçat. Però els cossos es moren. La carn s’esclafa en l’olla on bull el brou de tot el que es podreix. Per això mai no he fet cap ofrena a un difunt ni contemplo els cadàvers d’aquells a qui he estimat, ni tan sols dels amics que en morir et capen l’ànima. Tampoc el teu, Valeri, mà de la meva mà, capvespre sense set, coixí dels dies trepitjats sense glòria. Tan de bo que perduri el sucre dels teus dits en aquests versos! Poemes de Calvus, inèdit

SEBASTIÀ PERELLÓ Costitx, 1963

Nit de poesia

La Serra Copeo, copeo, copeo traïdor: roseta encarnada, si t’he agraviada, jo’t deman perdó...

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?... Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt ciutat, i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana, dins la serra immensa que l’illa travessa, que l’illa defensa de la tramuntana, llavors de la serra surt una cançó, surt una harmonia que es torna visió: «Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or, de la vida lliure que enyora ton cor; som la camperola que presents te du, jo vénc de la serra, mes no som per tu». Oh flor de muntanya, fina morenor, oh la pageseta que és una pintura i té la cintura com un gerricó! L’aviram la volta amb gran volateig, quan de matinada crida son estol; amb capell de pauma se guarda del sol, quan rega els bellveures vora el safreig. Per servir als pobres fumants escudelles, 41

sebastià perelló

confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millors dits; canta codolades i sap contarelles d’alicorns i fades i poals florits. Al fons de la cambra porta a la padrina el vas ple d’escuma de la llet que muny; encara es fadrina, mes serà madona d’un terme de lluny. La nit del dissabte se posa a escoltar i el cor d’alegria li bat en secret, quan dins la salvatge negror de l’estret on la coma acaba, sent un eguinar que ella coneix bé. És l’euga ensellada del pubill qui ve. Arriba a la clastra, bota de la sella; escomet els amos, escomet la filla, s’asseu devora ella; i encara no brilla l’estel del matí, reprèn la tornada pel mateix camí. I llavors la fosca de la nit, que minva, i tots els paratges, ecos i llumets, els torrents qui bramen al peu de la timba, el matí que esclata en mil saluets, els galls que desperta, les penyes que daura, els bous que pasturen, el parell que llaura, les viles disperses en la vall sublim, el boc que corona la roca del cim,

Nit de poesia

el gorg que no es mou dins la penya brava, com gota de rou dins una flor blava, les dones que renten i la que entrecava; olivars, pollancres, vinyes, sementers, molins i masies i castells roquers, pel jove qui passa, plena de dolçor de la festejada l’ànima xalesta, tot és una festa que canta d’amor. Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Oh la visió pura que ve d’allà endins, flor de rustiquesa que em du l’enyorança de la jovenesa! Si per amoixar-li la cua penjanta m’inclín a la jove, ella se decanta… «Copeo, copeo, copeo traidor, roseta encarnada, si t’he agraviada jo et deman perdó.» Ella se decanta i desapareix; i mentre s’allunya i se converteix en llum solitari lo que era visió, en llum solitari dins la majestat de la serralada, tota silenciosa i tota nimbada de serenitat… encara ressona la veu argentina 43

sebastià perelló

d’aquella fadrina que serà madona: «Jo som la pagesa que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu.» Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Ginebrons balsàmics, estepes i pins; sitges que negregen sota l’auzinar; solellada ardenta que besa el pinar; ombra esmeragdina del fullatge espès; càntics de revetla que arriben al mar, de l’església oberta, com un ull encès; mules trotadores que cascavellejen per la carretera del coll en avall; falles que flamegen, seguint la primera de les balladores en la nit del ball; soledat feresta on sembla que udola d’obscur fratricidi la gòtica gesta; trilleig de campanes que’l vilatge endola; endolats que resen i de dos en dos cap al cementiri segueixen la caixa; garrovers que freguen amb la branca baixa les veles de carro que van an el cós; tonada del batre, cadència moresca; mèl·leres que boten per dins la verdesca; famílies que volten la font de salut, i fruites que’s fonen dins la boca fresca 44

Nit de poesia

plena de rialles, de la joventut; musa cançonera, vella rondallaire; sanitosa flaire de la pagesia; llumeneret blau que l’ànima atrau de la minyonia… sou l’exquisitesa, sou l’encantament on l’ànima hi sent de la pàtria mia. Joan Alcover Cap al tard, 1909

sebastià perelló

Enfora, més endins

Vine tu, que m’has de treure l’espina, i tira la casa per la finestra, tu, l’estranger que ve de fora porta, tu, que m’apuntales l’ombra a l’ampit del pont que em veu passar quan vull sortir de polleguera, ara que m’has mostrat la fondària que em fa niu als ulls. Vull l’ànima forana, com si fos una corda que em passa per les bastes, perquè tu m’has de desplegar amb totes les veles al vent. Murada endins em faràs la mar gran i seràs allò que em batega al pit. De les persianes closes ens veuran d’una hora enfora. No sabran res de mi, ni de tu. Són externs, diran, però portarem escrits a la cara els mots que els creixen a la veu més fosca. Amb la maror, 2017

Nit de poesia

Fes-me un lloc entre la copa i els llavis badats que besen l’aigua que sempre ha de córrer. Dona’m per beure els teus dies que han de rivetar la set audaç que ens empeny el temps. Omple’m la boca de joia i que sigui el freu de mar on sabem pescar els peixos sorprenents del risc de viure. Fes-me uns ulls com unes taronges. Amb la maror, 2017

sebastià perelló

Rossegueres

Réponds de tes traces devant tes semblables. René Daumal Je parle mais c’est le vent qui me mène. Michel Viala Després d’una caminada llarga pel bosc… a la fi vaig veure un home i em va fer la impressió que pensava. M’hi vaig acostar: era un arbre. Ludwig Hohl

Llavors de la serra surt una cançó que no s’escampa, que no has de sentir. I som jo i l’extern. Dos que fan via. Rodoladissos. Jo i aquell qui parla per la muntanya. Gent que no s’ha de topar en la negror del silenci alterós. I vens ara, que he perdut el cantet. M’han tirat un vel damunt, dius. O en fas un altre. I amb la veu més baixa. I no dius res més. Un penyal mut, que toca l’aigua. Com una ossada que han deixat estar a entrada de fosc. Timbes que no toca el sol. He vengut jo, i l’altre, també. I no dius res, 48

Nit de poesia

boca closa i pedra viva. Que m’has sentit bé? Canta de pla. Canta només per a tu. Jo que venc dels baixos i som la veu del solatge i de la terra ben prima. O venc amb aquell posat de qui fa passes i creu tocar l’eternitat. I em despertes l’errant que s’infla davant el panorama sumptuós. No és d’aquí que hem de veure-ho tot? O només ets un eco que han corcat, un cromo de penyes i gorgs, vagonetes d’una atracció de fira, la cara neta, allò que és mostrador? Lloc de cornisa que dona l’esquena, espinada sublim, salvatge domesticat que ens tapa els ulls. Lloc motllurat, la peanya, façana coronada de l’illa que sura porcs mal abeurats, que ens ha malmès els llocs de l’ànima. El monument, lampisteria grandiosa, que deia aquell. Coliseu geològic, espectacle de castell roquer, roseta encarnada, si t’han agraviada, val mes dir que no. Que no. Tu no. Que no t’han arrencat la pell esquerpa, que no t’han desvalisat l’esperit, que no t’han tallat les ungles amb què rapinyes el cel. Has d’anar amb els ulls espolsats, 49

sebastià perelló

que no t’espassi aquest afany de no ser condreta, que no t’arnin les fissures per on t’has de trair i esser el capgirell recalcitrant i refractari, serra renegada que s’arrrabassa dels conformes, cresta i contracel espadat tallat a plom, que besa la teginada enfosquida, la que no piula damunt l’ull encès, la que sempre fa animals proscrits. Que no. Tu no. Deixa’t estar d’arcàdies alpestres, contes gentils o promeses sublims que t’han de menar on el cel es besa amb la terra i fan oratge sagrat. I ja ets aquest rodament de mots Que ens cerca la boca, cingle i relleix conversats, lletra esllavissada que s’estimba daltabaix, mots que no t’han fet ombra ni senyal. Ni senyal, dius? Jo era l’altitud de la carena… I ja ho sé que diuen que els paisatges no els posseeix ningú. Que puc desertar i espolsar-me aquesta rastellera en voler, que en no tenir paraula som fidel, que puc esvorancar-me, deixar anar les rossegueres. 50

Nit de poesia

Que no som aquest betlemet. Que som carn de la nit espessa, terra que no ha acabat de dir ningú. Com un ullastre esbrancat que s’eixanca entre l’infinit i la ruïna més impacient. Als cims, deserts, com una punta de llengua inaccessible, han vist un voltor que rondina i mou conversa a la muntanya. Ara, parla tu al meu lloc. Treu-me les paraules de la boca. Amb la maror, 2017

MARIA CABRERA Girona, 1983

Nit de poesia

Flor negra

Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S’obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra... Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per a poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d’entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb martell, una pena de deu quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú. Mercè Rodoreda Viatges i flors, 1980

maria cabrera

Taronja borda

Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada. Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura, esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem 54

Nit de poesia

jo i la meva dĂ¨ria, que el fĂ¨iem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb rĂ bia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa. La ciutat cansada, 2016

maria cabrera

Un sol s’apaga a la finestra del seu quarto

De tots els llocs del món, de tots els llocs secrets i arrecerats del món, va entrar per la finestra del seu quarto i es va fondre, suau i lent, sobre els llençols que feien rues i olor de calor i nit. I diu que allí s’hi va morir. Anava tip del raig tenaç del verb que estiro, com qui allargassa un braç que sap terrós i mètric en excés, i en fa un gra massa, o com qui vol dir veritats que rimin tort la pell del món —suor i xardor carn a través del desencís. Es va morir, un sol marró d’ales menudes, i les albors d’una possible geometria —estalagmites d’un bell cant que avui se’m fa tot mineral, com els camps vastos de l’oblit— varen marxar, lentes com marxa aquest capvespre, amb la mollesa d’un estiu que té color de mort d’ocell, i que ell ha dit que no es vol pondre. Inèdit

Nit de poesia

I vaig ser un nen

I va ser un nen. I vaig ser un nen. Vaig créixer endins, com una rel. Se’m va fer sang, vaig tenir sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, va renillar, vaig ser feliç. Ho vas entendre i vas venir per oferir-me els tamborets, una cabanya amb llenya seca i una civilització diamantina. I va ser l’era de l’adagi de les heures, navegant-me flors per l’esquena, galopant-me a lloms plens el cor. Vas fer camins, d’un verd molt tendre o blau safir: mars de muntanyes. Vàrem aprendre, em vas mirar fins l’ull de l’os, em vares dir. Però sóc així: sóc columnar i m’ensarrono, sóc de ciment i caic, d’esquena al mar, fent l’elixir més dolç de la cicuta. I llavors al colze esquerre m’hi van néixer una ciutat, una cultura errònia i tretze malalties. Vaig gratar fort amb les ungles però ja no hi havia temps: era de nit i era la dièresi més alta de la paraula traïció. Em vaig fer espiga, i dels grans me’n brotaven geometries insanes. Va ser llavors que van morir tots els conills: vaig tenir l’escalfor del ventre dels conills a les mans, palpitant, i se’m va perdre. I ara als dits hi tinc taques de mil maneres, mil malalties religioses que tenen tacte d’insecte i copulen de nit. Creixen endins. Em tenen el sexe, em volen els ulls. Pugen pel mar de l’esquena, em creuen el continent ombrívol de la cara i em fan el setge a les parpelles. I ben aviat, quan ja no em quedi sang i tu ja hagis cremat tots els pins, quan em faci fer de vent només per disgregar- nos les muntanyes, ja me’ls hauran. I seré un liquen, i un insecte sec i glaçat brillant dins d’una gemma rara: i ja no m’hi veuré, i tu m’hi veuràs dins. La ciutat cansada, 2016

maria cabrera

L’estremiment de les dàlies

Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina: treballàvem esforçadament per no dir- nos res, un escuradents desmenjat penjant del precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada. L’alè dels boscos de nit se’ns va posar al clatell, i vam donar el pit a la fosca. La distància entre els camins s’espesseïa de ganes de fugir encara una distància més lluny, i ja no ens hi vèiem: totes les distàncies corrent amb xisclets de boira baixa i ocells sense rumb, i tu i jo incapaços de fer-nos d’ordre i de fer-nos esbart i de fugir-nos també. Vam coure ferides a foc molt lent, i les vàrem llescar amb una ganiveta generosa, com qui talla un pa de xeixa: i ens les vam estendre pel tronc i les mans. Pel sexe també, però diferent: però mineral. La saba íntima del mot solitud va dreçar una alzina altiva, i vam seure a la falda de l’ombra que feia, que ens convidava a esperar. Un falciot amb el ventre ple d’ous secrets va venir a escalfar-se als nostres dits fets de branques, però ens va entendre la mirada carregada de vespre i això 58

Nit de poesia

el va fer pondre: llavors vam covar durant mesos tres dubtes i un desig, com un mal atzar de les cartes. De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem, que no hi vam ser més, a dintre el nosaltres. Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer estremiment de les dàlies. La ciutat cansada, 2016

JOAN DURAN Sitges, 1978

Nit de poesia

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit s’ha remogut. La copa com un mar tempestejat m’aboca, a contrasang, restes de vells naufragis, fustes, urc de suïcidis oblidats, quitrà enquistat dins l’onada, algues, mort. No sé trencar-la. Ni, assedegada, buidar-ne tot l’embat en un sol glop sense esquitxar-te ni ferir-te, sense arrossegar-te a l’escullera amb mi. Maria-Mercè Marçal Desglaç, 1997

joan duran

Pròleg

Ens falta la paraula on sempre som possibles. La paraula que s’escorre des de dalt com una pluja, d’un cel a l’altre cel, quan gosem enrunar l’envà i els bastiments de l’horitzó. Però dir-la devasta: el torrent cavalca l’asfalt, s’endú el ciment, arrossega el pes del desig i bolca les ombres sobre el temps d’un solar enderrocat. I deixa al llavi els llots de la crescuda. A vegades queda això, després de l’amor: maons romputs com una borradura de llengua i saliva als plecs del cos; una duna de roba i pols, i el crit pres d’una pedra aturada i sola entre la gola i les certeses. Llavors, hi ha el teu cos estès com un poble imprecís, desdibuixat damunt la roca, sense homes que habitin els gots ni la veu. I les nostres boques que es desconeixen. Sempre ens falta una paraula: la mesura més precisa d’existir-nos. Matèria fosca, 2014

Nit de poesia

Cabarets buits

Camino la ciutat que vaig ser abans del pantà que m’inunda: la llera desbordada i els carrers ocupats pel teu omplir-me tèrbol la boca de rius. I pel partir-me els llavis amb afluents nascuts al lloc imprecís on desglacen els sentits del món. Amb cabals desbridats venies com el nom que posem vagament a les coses perquè tot comenci a acabar-se: devastant avingudes i estances, calaixos i oxígens. Cometent argiles i sediment, estrats de dies sota els llims d’un oblit. I sóc això: aquest temps guanyat al mar, a l’abisme que espera, i a l’espai de sal que dissol els cossos quan tot ja és blau. Matèria fosca, 2014

joan duran

Variacions sobre l’espai i el temps, i

Ressegueix la veta dels meus noms oblidats. Hi ha la mudesa mineral, esperant, al jaciment del cos que t’obro, que dreço amb blaus com una rada cap a tu. Solca’m, ondula’m, esculpeix l’espadat, els líquens, la verdor constant, amb la saliva d’alguna mort expulsada pels corrents: algues, màcules de vernís, la fusta estellada del temps, esquelets de calç per retornar significats a la sorra crivellada pels silencis. Callades naus als ports del llavi: entre nosaltres, baules, suor i sal, i el temps mort d’unes paraules. Extrema llum, 2014

Nit de poesia

Fatic de bèstia exhausta, inquieta, rere les costelles: he traspassat la intempèrie del desert dels meus ulls, beduí de memòries que cerquen l’esvalot del teu pou. Dunes inconstants, l’amor. Geografia inconcreta. I un bivac sota la llum dels cossos que han mort també sense saber-ne i vagaregen foscos per l’esquena del temps: tot d’estels exhaurits, distants de la fiblada amb què ara te’m claves al fons de la retina i em guies el trot cap a l’oasi inexistent. Animal impur, inèdit

joan duran

Què diu aquest ocell cantant en una branca despullada? Temps perdut. No preguntis, que no et sabria dir l’origen de les coses. Temps perdut. Joan Vinyoli

Digue’m si enlloc se sent, encara, la música estesa als pentagrames de la nit que ens va devorar. Caps ajaguts: un sol bec damunt del gra a les borades possibles del temps entre llambordes fosques. També van ser nostres els cables tibants, nus, on ara s’apressa la memòria a ser en llavis escrits, en versos

de saliva,

i on temptàrem l’equilibrisme cec abans de caure a la pista de la llum. Perquè l’amor és sempre això: dos cossos que ballen fins que tornen els ocells. Inèdit

MÍRIAM CANO Molins de Rei, 1982

míriam cano

M’és necessari l’ordre vegetal de les espigues, l’incansable ruta d’una rel, la majestat ombrívola d’un arbre, la immediata transparència de l’aigua, per retrobar-me. Les mans, segures guies, són flors descloses que m’assenyalen camins. Les mans no han après a disfressar-se. Sóc filla del meu temps, impotent de miracles. Montserrat Abelló Vida diària / Paraules no dites, 1981

Nit de poesia

Sort que no és hivern —em dius—, i la solitud ens regalima per les galtes com si haguéssim devorat síndries en ple agost. Aviat el sol t’encendrà una a una espurnes de sal a la corba de l’esquena com un camí per on transitar amb la ingènua seguretat de no esperar res. Amb el desig alliberat de fites Les mans obertes I la fe intacta, Pel que pugui ser. Ancoratge, 2016

míriam cano

You put together two things that have not been put together before. And the world is changed. People may not notice at the time, but that doesn’t matter. The world is changed nonetheless. Julian Barnes, Levels of Life

Caos No és de papallones i tsunamis que vull parlar-te. Si dic caos dic el pes de tot allò que fas. Dic canviar el món cada cop que tries. Dic: vigila. Ara que ho saps, et caldrà aprendre a no fer passes en fals, a parlar només si cal, a escollir havent fet renúncia i a apostar per les certeses. Si la imprudència et mou les ales, ompliràs el Pacífic de cadàvers. Ancoratge, 2016

Nit de poesia

Look up, what do you see? All of you and all of me Fluorescent and starry Some of them they surprise The bus ride, 4.A.M I went to write this letter. R.E.M, «E-Bow the Letter»

Anchorage Anchorage era una utopia feta d’autobusos nocturns que creuaven estats de mirar amunt i explicar-nos què hi vèiem. Era ser fluorescents i estrellats, brillar com sols elèctrics, com electròlits inabastables. Anchorage era totes les cançons que tu i jo som. Però, glaçada l’esperança, Alaska es va cobrir de gel: al fons dels llacs gebrats, com un jardí, hi havia les cares dels fills que mai vam fer, la certesa congelada als ulls, els llavis blaus de pena i els dits de tacte inútil que ja no reconeixien la pell. No vàrem poder escalfar-nos ni traçar cartografies: perduts enmig del no-res, moríem, a poc a poc, de la nostra pròpia quietud. Ancoratge, 2016

míriam cano

Motel

Aquesta cambra és un hotel de carretera. la Bíblia del calaix ets tu: et llegeixo en diagonal sota una llum freda de fluorescent que oculta, rere pampallugues, fragments d’evangelis apòcrifs que encara no han de ser llegits. No m’és donada aquesta part de la veritat que amagues sota les mans que ara em prenen. Els fars davanters del cotxe que s’atansa et projecten contra la paret groga de fum: teva és la sort d’obrir portes i saldar deutes antics. Jo t’espero amb la fe de la dona del soldat que ablana llençols sense mesura de temps ni certeses de retorn. Ancoratge, 2016

Nit de poesia

Et in Alaska ego

El glaç segella el dol i el torna inabastable, translúcid i fred. Des del gebre estant ja no exalto primaveres, paisatge blanc i buit a l’erm del ja mai més on el silenci esdevé paradís perdut: el suspens és confort quan estalvia la catàstrofe per omissió. Sota la neu, el temps sota la por, juliols. L’Arcàdia sota el gel Et in Alaska, ego. Ancoratge, 2016

míriam cano

Voldria conèixer què m’ha dut fins aquí, refer les passes i fer fórmula magistral de l’instant de pau que ara m’escalfa en el vespre fred de Clichy. Podria reunir el vi, el teu record tan nítid, la bellesa del dia, la música que sona i la pluja incessant: fer-ne un bàlsam per quan em pesin els peus. Ho voldria. Però mai no trobaré de nou la glopada que ara ve d’endins i ho banya tot de llum sobtada. Viure és saber acollir l’instant fugaç, retenir-lo prou temps perquè s’empelti de tu i doni un fruit nou. Imprevisible. Ancoratge, 2016