Les fosses d'Albinyana. Guerra Civil 1936-1939

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

2

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

LES FOSSES D’ALBINYANA. Guerra Civil. 1936-1939

3

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

4

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

LES FOSSES D’ALBINYANA. Guerra Civil. 1936-1939

LLIBRES DE MATRÍCULA

5

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Autor:

David Íñiguez i Gràcia Joan Santacana i Mestre Coordinació editorial i disseny: Miquel Montoliu Director de la col.lecció: Joan Santacana Primera edició: setembre de 2003.

Tiratge: 1.500 exemplars DL: T -1.325- 2003

Muntatge i impressió: Gràfiques Raventós Suau - Calafell

6

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

7

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

8

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

PRÒLEG

En la ja llunyana primera meitat del segle passat hi va haver una guerra que no hauria d’haver començat mai i causada per una intolerància avui dia impensable. Des del 1931 la II República espanyola va iniciar la modernització de l’estat: l’establiment de llibertats polítiques i sindicals, la reforma agrària, el dret de vot de la dona, la separació de l’església de l’estat, la reforma de l’exèrcit, la concessió d’autonomia a Catalunya i Euskadi, la legalització del divorci, la promoció de la justícia social i de l’ensenyament públic, etc. Tot plegat, mesurades reformes per treure Espanya de la medievalitat. Tanmateix els intransigents ho van considerar excessiu i intolerable... El 18 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el sistema democràtic amb el suport dels sectors més conservadors de la societat i amb la complicitat de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. El cop feixista, derrotat a Catalunya, va desfermar una reacció revolucionària obrerista que va reprimir durament els partidaris i suposats simpatitzants de la rebel·lió militar. Una tragèdia sense precedents es va ensenyorir del país. Després, va venir una guerra reglada i contundent. Contra tot pronòstic la República va resistir el trasbals, va ser capaç de reorganitzar-se i va improvisar un exèrcit que va plantar cara a la màquina militar professional de Franco, Hitler i Mussolini. Tanmateix la República, abandonada i traïda per les democràcies occidentals, va anar perdent terreny. L’estiu de 1938 des de Catalunya es van fer grans esforços per endegar el darrer intent de victòria: l’ofensiva de l’Ebre.

L’enemic estava a les portes de casa i hom sabia que seria implacable. Tota una cosmovisió de modernitat i un estil de civilització industrial, urbana, popular, obrerista i catalanista estaven directament amenaçades. No és d’estranyar que la societat catalana, malgrat la manca de control sobre les instàncies polítiques de la República, posés tota la carn a la graella per fer el darrer esforç.

L’Ebre esdevingué una mena de Termòpiles: guanyar temps tot 9

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

esperant una intervenció francobritànica. Aquesta, però, s’esvaí definitivament el 30 de setembre del 1938 amb la vergonya claudicant del Pacte de Munic. Milers de joves combatents catalans incorporats a l’Exèrcit Popular, juntament amb combatents espanyols i internacionals, van resistir aferrissadament i de manera inversemblant a l’Ebre durant més de tres mesos. Catalunya es convertí en camp de batalla. Tempestes d’acer i metralla destrossaven terres i persones a l’Ebre; l’aviació franquista bombardejava impunement gairebé tot: ciutats, pobles, trens, ports... La derrota de l’Ebre va ser determinant per Catalunya. El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit franquista va passar a l’ofensiva tot obligant a retrocedir les extenuades i gairebé desarmades forces republicanes. Barcelona era el trofeu que calia conquerir a tota pressa. Els franquistes van esclafar tota resistència a les terres del Penedès i van perseguir les unitats republicanes. No hi va haver pietat per als vençuts; sovint els soldats republicans van ser aniquilats allà on van ser atrapats, hi havia pressa per assaltar Barcelona i sovint els presoners representaven un destorb.

No cal ni dir que si la guerra va ser un desastre per Catalunya, la victòria franquista va col·locar el país a la ratlla de l’extinció cultural. En aquest sentit la derrota de l’Ebre va ser tant o més punyent o dura que la del 1714, i encara avui s’arrosseguen les conseqüències.

El nostre present està mediatitzat encara per aquella derrota, i és per això que cal repensar, conèixer i saber tot el que va passar.

L’ocultació de la història mai és una solució per superar els problemes derivats del passat. Arreu d’Europa s’estan produint interessants processos de revisió crítica de les ja llunyanes guerres del segle XX que van constituir entre 1914 i 1945 una autèntica guerra civil europea, en l’entreacte de la qual es va donar el conflicte espanyol. A Europa s’han endegat tota mena d’estudis històrics sobre el període, però allò significatiu és que també han proliferat els estudis arqueològics. En efecte, tot i que la documentació textual, cinètica, així com la generada per les 10

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

memòries personals, és important per conèixer el període, les restes materials aconseguides a partir de la recerca arqueològica se’ns desvetllen cabdals per obtenir la més diversa informació històrica, i tot plegat permet conèixer i repensar, des d’una òptica civil, allò que van significar els conflictes. L’excavació de trinxeres i camps de batalla donen informació precisa sobre els més diversos aspectes tecnològics i de condicions de vida dels combatents. L’activitat arqueològica és indispensable per complementar la documentació existent sobre aquest període bèl·lic de la història d’Europa.

D’altra banda l’ampliació del coneixement ha vingut acompanyada de la recuperació del patrimoni. Els europeus han estat capaços de mirar la seva difícil història cara a cara. Ni s’amaga ni es camufla la història. Ni tan sols a Alemanya. La recent creació del Museu Jueu de Berlín, i la museïtzació dels espais de comandament més sinistres del règim nazi, són un interessant exemple de com una societat madura ha trencat amb l’ocultació del passat. Tot surt a la llum i el patrimoni serveix per formar les joves generacions. Avui els europeus podem visitar terribles camps de concentració convertits en museus, les trinxeres del Somme o els búnquers de Normandia. El terror forma part de la història: ni es pot ni s’ha d’ocultar.

Com les dues Guerres Mundials, la Guerra Civil espanyola també ha generat patrimoni. Tanmateix, i a diferència del que passa a la major part d’Europa, aquest patrimoni no es considera com a tal, s’oculta i no s’utilitza per educar en els valors científics i democràtics a les noves generacions. Desgraciadament encara hi ha la idea, en alguns sectors dels grups polítics dirigents, que la millor manera de mirar aquella llunyana guerra és amb l’actitud de l’estruç, amb el cap sota terra.

Aquest patrimoni generat per la Guerra Civil, escassament considerat i majoritàriament desprotegit, té unicitat, tot i que els seus components són diversos: artefactes i documentació de tota mena; trinxeres i fortificacions efímeres; fortificacions estables i 11

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

llocs de comandament; camps d’aviació; refugis antiaeris; paisatges històrics... I, òbviament, també formen part d’aquest patrimoni les fosses de soldats i de persones represaliades o víctimes de les més diverses violències provocades per la guerra.

Aquest patrimoni ha de ser considerat, preservat i estudiat amb garanties científiques; tot ell és important per aconseguir una visió completa i global d’aquell conflicte llunyà. Les tècniques arqueològiques, d’altra banda, són imprescindibles per documentar les més diverses manifestacions d’aquest patrimoni. La recuperació i estudi d’aquest patrimoni és per tant un afer vertebralment científic. La guerra ja és història i, per tant, el seu estudi és un afer científic i, en cap cas, ni és polític, ni s’ha de polititzar.

Desgraciadament a Catalunya es pateix un important endarreriment pel que fa a la consideració, el tractament i l’estudi d’aquest patrimoni. A principis del segle XXI, en el moment d’escriure aquest pròleg, bona part del patrimoni de la Guerra dels Tres Anys està sense protecció, i encara no s’han iniciat recerques arqueològiques sistemàtiques per documentar-lo. Contràriament, la Generalitat de Catalunya enfoca la problemàtica des del punt de vista polític, és a dir, ha polititzat un tema científic. Així, fins ara s’han mantingut criteris extravagants, com ara vincular l’estudi de les fosses comunes al Departament de Presidència. Aquest Departament, d’altra banda, i en una vergonyosa actuació contranatura va posar traves, l’estiu del 2003, als investigadors d’universitats catalanes que volien iniciar un treball arqueològic sistemàtic a l’entorn de les fosses comunes i que tenia com a primera fita l’estudi d’una d’aquestes fosses situada al petit municipi d’Albinyana, al Baix Penedès.

Estem, doncs, a hores d’ara, encara sotmesos a percepcions arcaiques sobre el coneixement i els usos de la història. Els poders públics pensen que és útil ocultar-la. Tanmateix, és un error profund. L’ocultació és una immoral falta de respecte contra la ciuta12

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

dania d’avui i contra la que, en el seu moment, va patir la barbàrie desencadenada per Franco, Hitler i Mussolini... i òbviament, un país que ni respecta la història, ni es respecta a si mateix, no té gaires opcions de futur.

En un context del segle XXI, la fossa del cementiri vell d’Albinyana s’ha d’entendre com a part del patrimoni, i com a tal s’ha de recuperar i conèixer a partir de l’activitat científica. Les morts dels soldats enterrats a Albinyana, en defensa de la democràcia, no van ser inútils. Tenim dret a saber i tenim dret a intentar recuperar la identitat d’aquells soldats. Oblidar i esborrar la seva memòria és la més cruel acció que es pot fer contra aquells combatents.

Dr. Francesc Xavier Hernàndez i Cardona Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

13

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

14

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

ALBINYANA ENTRE LA VINYA I LA REVOLUCIÓ

Albinyana durant la febre del vi. La sotragada La població d’Albinyana, al Baix Penedès, va anar creixent durant la segona meitat del segle XIX; dels 192 habitants comptabilitzats en el cens de Floridablanca l’any 17871 , amb cinquanta “labradores” i dotze “jornaleros”, es va passar als 1.136 de 1880. Aquest creixement espectacular va ser degut a l’extensió del conreu de vinya que a les darreries del segle XIX ocupava 683 hectàrees que havien arribat a produir 12.294 hectòlitres de vi, segons les dades d’Emili Morera2 . Enfront d’aquest conreu, els altres havien esdevingut complementaris; així, l’oliverar ocupava 134 hectàrees, els garrofers solament 40 i el secà, amb el cereal, s’estenia damunt unes 156 hectàrees.

La vinya ho havia envaït tot; s’havien conreat les planes, els fondos i fins i tot els pendents de les muntanyes. De fet, les terres baixes eren de “molt bona qualitat i de fàcil conreu”.

El creixement de la vinya havia estat el responsable de l’expansió del nucli urbà, que segons el detallat cens de Morera tenia en el canvi de segle 176 edificis, 14 d’un pis, 101 de dos i 61 de tres”.

A més, aquest municipi, de més de 1.766 hectàrees, comptava amb un barri, el de les Peces, situat a dos quilòmetres, amb 98 cases i també hi havia les masies del torrent, també a dos kilòmetres, amb 13 edificis a més de 21 cases de camp i 37 corrals.

Van ser anys bons de treball, però també de prosperitat i de creixement.

Tal vegada, una de les causes d’aquesta estabilitat era el repartiment de la propietat; com va posar de manifest l’astut observador José Ruy Fernández l’any 1916, este término municipal está dividido en partidas las que son en número de 603 . Amb tot, el que realment és significatiu de les dades que posseïm era la mida de les explotacions agràries; en aquest sentit era una propietat molt re15

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

partida amb 52 peces de 0 a 5 Ha, 70 de 5 a 50 i sols hi havia 8 explotacions entre 50 i 200 Ha. Amb tot, aquesta etapa daurada de negocis i d’acumulació de capital no duraria gaire. Albinyana ben aviat deixaria de ser el poble pròsper que hem vist. L’inici de tots els problemes va ser la fil·loxera. De fet, des del 1888 al Penedès hi havia pànic a aquesta nova malura que se’n deia “la fil·loxera”. Era una malaltia causada per un petit insecte conegut con Phylloxera vastatrix, que es desenvolupa a les fulles dels ceps; allà n’absorbeix la saba fins que s’assequen les fulles i amb dos o tres anys acaba matant la planta. Aquesta malaltia que destruïa els ceps va aparèixer a França, a la regió de Bordeus el 1863 i es va anar estenent a partir de l’any 1892. La plaga ataca les vinyes del Vendrell4 i Albinyana. Malgrat la forma ràpida, inexorable, amb què la plaga avançava, realment no s’havien pres mesures de cap mena; es van posar quotes als municipis per fer front conjuntament a la plaga, però molts pobles es feien l’orni; simplement veien la plaga lluny; els preocupava més el mildiu, que va aparèixer un any després, en 1889. Amb tot, des del 1892 fins al 1896 la plaga va destrossar la vinya de tots els pobles del Baix Penedès, matant tots els ceps. La crisi de la “fil·loxera” va ser la catàstrofe econòmica més gran del segle, ja que va destruir les bases econòmiques del país, sostingudes per la vinya.5 Lògicament, la pèrdua de les collites va anar acompanyada d’una crisi en els preus del vi, ja que les vinyes de França, atacades per la fil·loxera en els anys anteriors, ara ja havien estat replantades i tornaven a estar en plena producció. Per tant, la seva ofensiva estava abaixant els preus del vi. A la fira de Santa Teresa, al Vendrell, on es comercialitzaven els excedents agraris de la comarca, en els anys 1891, 1892 i 1893 es diu que el tinto no se vende ni a los precios más bajos6 . Per tant, mentre els vins francesos es recuperaven i tornaven a estar en plena producció, tot enfonsant els mercats, a casa nostra, s’hi afegia la fil·loxera.

Alguns propietaris van voler lluitar amb mitjans químics, 16

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

estimulats pel Sindicat Antifil·loxèric vilanoví d’en Teodor Creus, però no hi va haver res a fer. La mort del ceps, a més, plantejava un altre conflicte, que era el de l’acabament dels contractes de “rabassa morta”; i a Albinyana, deixant a banda la petita propietat, el règim més normal de tinença de la terra era justament la rabassa morta. El poble era un típic poble rabassaire. La seva única salvació hauria estat la substitució gradual i lenta de les vinyes per “peus americans”, és a dir, per varietats resistents a la plaga. Com que no es va fer mentre la plaga avançava, ara s’havia de fer després de dos o tres anys de collites ruïnoses. El resultat de les replantacions va ser una profunda transformació del paisatge del poble, ja que les vinyes d’accés més difícil van ser abandonades i el bosc i l’erm van recuperar terreny. Com que Albinyana de fet era un monocultiu de vinya, la gent va començar a pensar a marxar.

Com ja hem escrit en altres treballs7 , la por al desnonament de rabassaires d’Albinyana, com als d’arreu del país, era evident.

De fet, al llarg de tot el segle XIX els contractes s’havien anat deteriorant i cada cop eren de menor durada. El conflicte cal emmarcar-lo en una pèrdua constant d’estabilitat del pagès que, de ser un quasipropietari perquè gaudia d’una cessió de la terra a perpetuïtat, passava a ser un parcer o arrendatari que es podia treure al final de la collita ja que no hi havia cap termini fixat. El rabassaire considerava que la vinya que havia plantat ell era seva, i mentre aquesta fos viva, ell hi tenia dret; contràriament, el codi civil espanyol, promulgat el 1889, establia unes condicions per als contractes de rabassa morta. Segons aquestes, si no s’havia pactat el termini, el contracte acabava als cinquanta anys. Aquesta regulació no agradava a ningú, ja que els propietaris la trobaven massa llarga i els rabassaires consideraven que es tractava d’un espoli. A més, amb l’arribada de la fil·loxera i la consegüent replantació de les vinyes dels “peus americans”, que tenien una menor durada que les tradicionals, tothom es sentia amenaçat. De fet com diu Jordi Pomés, la fil·loxera va col·laborar a fer realitat el somni de molts propietaris que volien transformar els emfiteutes en parcers, tot passant pels rabassaires8 . De fet, la fil·loxera va obligar a qüestionar el concepte de propietat de la terra i va pro17

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

vocar molts canvis en la mentalitat de molta gent del camp, ja que molts vam començar a veure la força de l’associacionisme.

No és estrany, doncs, que des del 1892 les tensions entre rabassaires i propietaris s’intensifiquessin. El maig es produeix un alçament rabassaire a les Peces, l’agregat d’Albinyana. Els atemptats contra les collites i les amenaces van portar al jutjat del Vendrell a ordenar detencions de rabassaires; la gent del poble es va negar que es practiquessin les detencions i la protesta va agafar unes dimensions tan grans que els propietaris, els agents judicials i les classes dirigents de la província es van espantar. A més, no sols era Albinyana el que es revoltava; a tota la zona vitícola del Baix Penedès es reclamaven solucions que passaren de l’agitació a l’organització d’un autèntic sindicat pagès. Així, el 10 de juny a La Lira del Vendrell es reuneixen delegacions de més de vint pobles dels voltants; el conflicte es va polititzar i es radicalitzà ràpidament, capitalitzat per federalistes i republicans que funden les bases de la Federació d’Obrers Agrícoles, amb l’objectiu de fer front judicialment als desnonaments i també de pressionar els propietaris per tots els mitjans possibles. Per altra banda, delegacions de rabassaires del Vendrell i dels pobles veïns van assistir al congrés que la Unió Agrícola va celebrar a l’agost de 1893. Tot plegat dóna una idea de com s’organitzava sindicalment la pagesia penedesenca.

Les tensions del camp es tradueixen en vagues a la vila del Vendrell, com les dels boters que en van iniciar una de sonada el 22 de març i el setembre de 1892. L’any més violent va ser el 1893 a la majoria dels pobles, quan van començar atacs contra la propietat, aldarulls al carrer, amenaces i insults; es diu que els barbers del Vendrell van negar-se a afaitar els propietaris, els ferrers a ferrar els seus cavalls i algunes fleques no els volien vendre el pa; la vila semblava estar en estat de guerra i el governador civil va concentrar mig centenar de guàrdies civils per fer front a la situació. A Albinyana, la situació va ser tan tensa que el govern va desplaçar-hi dos centenars de soldats del regiment de Navarra9 , 18

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

amb la finalitat de protegir les propietats, garantir l’ordre i intimidar els rabassaires. Sota l’ocupació militar del poble, amb el control de la capital comarcal per la Guàrdia Civil i amb els jutjats funcionant, amb l’empresonament dels membres de la Junta directiva dels pagesos, la vaga dels boters i dels rabassaires va aguantar-se fins al final d’any, però es van haver de rendir; hi va haver empresonaments, es van haver de pagar fiances i finalment el moviment va ser aixafat.

Aquest problema d’arrel social no era l’únic que tenia la gent del poble. N’hi havia d’altres, com les malalties epidèmiques, causades per bacteris. De totes elles, el còlera era la més greu. La majoria de les persones d’Albinyana, fins i tot les poques que podien estar-ne assabentades, no coneixien l’existència de bacteris. Amb tot, la malaltia del “còlera” era una vella coneguda al Penedès; havia fet la seva aparició feia anys, concretament el 1885 i uns vint-i-set anys més tard se’n tornava a parlar. Els més vells probablement ho recordaven en altres pobles, ja que ni a Albinyana ni a les Peces havia fet gaire mal. La majoria, doncs, no en sabien res. L’existència de bones fonts d’aigua n’era la causa. De fet, la fuente denominada “Font de la Pastora”(cerca de la Cueva de Vallmajor), “Font Descansa”, “Font de la Mata”, “el Pou de les Bassas” y una infinidad de manantiales de excelente agua potable, distribuidas por toda la campiña de todo este término municipal10 era una de les causes de la sanitat del lloc. A més, en el poble hi havia tres fonts públiques i un anchuroso y bien acondicionado lavadero de ropa, cuya agua viene por cañería al descubierto, del manantial del “Neix”, desde unos 1.500 metros de distancia y la cual se emplea igualmente para riego; mas otro lavadero a parte destinado a lavar las ropas que provienen de enfermedades contagiosas, y dos bien acondicionados abrevaderos para las caballerías; uno de ellos instalado en la calle de Bonastre y el otro en la calle Nueva11 .

Els primers senyals d’una malaltia desconeguda i sospitosa aparegueren a la capital comarcal el 23 de juliol d’aquell any de 19

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

191112 . Des d’aquell dia van anar gotejant defuncions i en vuit dies van morir al Vendrell tres persones del mateix mal. Les autoritats, amb l’afany de no provocar el pànic que hauria afectat seriosament l’economia local, no van actuar amb prou diligència; la malaltia es va escampar per tota la comarca i l’agost va ser horrorós, ja que hi va haver dies que van morir tres persones de la mateixa malaltia (dia 17 d’agost) i a la vila pocs s’enganyaven ja.

El primer de setembre en van morir 11; no es va poder amagar; es va declarar oficialment que al Vendrell hi havia còlera. Però ja no hi havia remei; s’havien produït centenars d’infectats a la vila i a tots els pobles veïns, entre ells Albinyana. La gent va cercar remeis estranys, com el que explica Emili Caselles d’Albinyana referit a la seva mare que va agafar la infecció colèrica el mateix setembre i es va curar untant-la de cap a peus amb una barreja d’àrnica i cabeces d’all picades13 . Els metges del Vendrell que fins aquell moment havien consentit d’amagar la sospitosa malaltia, ara es trobaven amb un contingent d’afectats que no podien aturar. El dia 4 morien 17 persones més. L’alcalde del Vendrell va haver de demanar auxili al govern; van començar a arribar al Vendrell les brigades de desinfecció; calia instruir la població per ensenyar a combatre la malaltia; ensenyar a netejar, a fer bullir l’aigua, a aïllar els infectats, la roba, etc. Però ja era massa tard. A Albinyana van morir set persones, i això que semblava que tenien bona aigua.

La propagació del còlera a la comarca posava de manifest la precarietat del sistema sanitari, incapaç de detectar una epidèmia de la qual se’m coneixia la perillositat; la ignorància d’alguns facultatius que desconeixien el període d’incubació del microbi; la deixadesa criminal de les autoritats provincials que no van obligar a prendre mesures ni van alertar els serveis sanitaris ni van prendre cap mena de previsió; la criminal inhibició de les autoritats locals que es negaven a admetre l’existència de l’epidèmia per no perdre negocis; el servilisme dels diaris que no es van atrevir a denunciar la greu situació que patia la vila i, finalment, la manca de mesures sanitàries un cop la malaltia semblava minvar al Vendrell. Pocs fets com aquest ens mostren cruament la misèria 20

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

d’un sistema social i polític que ja havia perdut el pols de la gent.

Pocs anys després, el 1918, una nova epidèmia, la grip, tornava a fer estralls entre la població penedesenca i el problema es repetia14 .

Els rabassaires en el Trienni bolxevic Posteriorment, la pau relativa que es visqué al sector vinícola penedesenc entre l’any del còlera i el 1917 va desmobilitzar el moviment dels rabassaires a Albinyana. Amb tot, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial es van tornar a accentuar les crisis de malvenda de vi; per altra banda, els nous contractes de parceria que es van signar com a resultat de la liquidació de la rabassa morta van començar a mostrar la creixent degradació de la condició jurídica dels pagesos. Molts dels contractes de parceria signats després de la fil·loxera finien justament entre els anys 1917 i 1920; la crisi vinícola i la pujada dels preus dels adobs van ser els detonants de la revifalla del conflicte rabassaire durant els anys de l’anomenat “trienni bolxevic”, quan s’anà implantant a la comarca l’anarcosindicalisme, com va passar a Bellvei o l’Arboç on ben aviat hi van haver seccions de la Federación Nacional de Obreros Agrícolas de España15 . Entre els anys 1918 i 1920, cal situar un dels períodes més agitats del sindicalisme vendrellenc i català.

Aquests moviments sindicals agraris cal situar-los en el marc de la postguerra, després del triomf revolucionari a Rússia a l’octubre de 1917 i en plena recessió dels parlamentaris arreu d’Europa. En aquests anys semblava realment que tot l’ordre social i polític trontollava i Catalunya va ser un dels llocs on aquesta onada sindicalista va tenir mes virulència. De fet, cal parlar d’una massiva integració dels rabassaires dins del moviment anarcosindicalista agrari. L’any 1919 la CNT, el poderós sindicat anarquista afirmava tenir més de quatre-cents mil afiliats a Catalunya, i segurament no exageraven. En aquest any del 1919 l’agitació al camp català va arribar al punt més alt i la província de Tarragona en va ser capdavantera. El Vendrell n’era un focus dels més importants del país i Albinyana no n’era pas aliè.

21

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Al congrés de la CNT celebrat el desembre d’aquell any al teatre madrileny de la Comedia, la Federació d’Obrers Pagesos del Vendrell i la seva comarca hi van participar amb el pes dels seus mil nou-cents afiliats; sols els superava la Federació Agrícola de Valls i la Federació de l’Alt i el Baix Priorat, amb seu a Falset.

L’agitació rabassaire que demanava modificar a favor seu la partió d’un terç de les collites va ser duríssima l’any 1919; l’Associació de Propietaris de Vilafranca denunciava que los terratenientes no arreglados y los parcers esquiroles quedaron sujetos a los efectos del boicot en todos los órdenes de la vida humana, mucho más molestos en el campo que en la ciudad, y a los improperios e insultos de los chiquillos y las mujeres por las calles de las poblaciones(...). En 1919 y 1920 la recolección de la uva en diferentes fincas tuvo que practicarse con intervención de la guardia civil para evitar que se malograse en las cepas la parte de fruto correspondiente a los propietarios (...). Que el sindicalismo ha tratado de imponerse en el campo también por el terror lo atestiguan, además de los procedimientos apuntados, la imposición de multas a los remisos en ingresar a las Sociedades de labradores, las amenazas proferidas, los diversos actos de sabotaje realizados, los dos asesinatos en la villa del Vendrell, la reciente explosión de tres bombas (la cuarta no llegó a explotar) en una casa de campo del término de Castellví de la Marca16 .

La repressió contra el sindicalisme agrari no es va fer esperar i a les darreries de 1920 començava a manifestar-se, just quan Martínez Anido es va fer càrrec del govern civil barceloní. Es van clausurar els sindicats pagesos, en especial els adherits a la CNT i es van empresonar alguns dirigents. El dirigent vendrellenc Pau Padró, dirigent de la Federació d’Obrers Agrícoles, va ser empresonat a la Model de Barcelona durant set mesos entre 1921 i 1922 i, més tard, quan en va sortir va ser víctima d’un atemptat17 .

Es repetia la mateixa espiral de l’any 1893, però cada cop amb més virulència. Caldrà esperar el 1936 per veure’n el desenllaç.

De moment, el cop d’estat de Primo de Rivera, el setembre de 22

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

1923, va liquidar definitivament el sistema de la Restauració i donava pas a la Dictadura. A Albinyana, es va fer càrrec de l’ajuntament un home de tota confiança dels sectors conservadors: Isidre Arans Vidal. Naturalment, els propietaris més grans van passar a formar part del “Somatén”, l’organització de seguretat rural estimulada pel dictador.

Encara que Albinyana no era un poble on predominés la gran propietat, com ja hem vist, la crisi va afectar seriosament el poble i una prova d’això és la davallada demogràfica que va patir en els anys següents. En efecte, el 1900 la demografia començava a minvar, amb 1.118 persones censades i el 1930, n’hi havia 778; és a dir, en trenta anys, Albinyana havia perdut un trenta per cent dels habitants. L’any de 1936 sols en restaven 743. És a dir, malgrat l’aparent tranquil·litat era una població en recessió.

Els anys de la II República i de la guerra La proclamació de la República va suposar els primers canvis importants per a la petita població penedesenca. El batlle, Antoni Casellas Gustantí, ho era des de feia molt poc temps; de fet, feia tan sols uns mesos que presidia el consistori; també era nou el metge, Alfred Simón, que havia arribat a l’octubre de 1930; com era costum, s’hostatjava en una casa particular, al carrer Nou, a cal Casellas-Riba. En canvi, a la parròquia de Sant Bartomeu, a Albinyana hi havia mossèn Pere Sala i Cabra, fill de Pallejà, on havia nascut el 20 de novembre de 1881; per tant, aleshores tenia cinquanta anys. Era al poble des de feia nou anys i era ben conegut per tothom; a la parròquia de les Peces hi havia mossèn Gabriel Roca i Tudó, fill de Copons i era a la rectoria del poble des de l’any 1929.

Els mestres també hi portaven ja alguns anys, en especial la “senyora Ramona”, nom amb què era coneguda Ramona Miquel Martí, lleidatana que havia arribat al poble l’any 1922 amb 29 anys. Pel que fa al mestre de nens, era en Jaume Seró Navàs i 23

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

havia arribat l’any 1928. Si aquestes eren les persones més significatives, políticament el poble estava dividit en tres grups: El dretà Centre Republicà Catalanista, que tenia local al carrer Nou, a Cal Silet; La Societat, que era el seu contrincant i s’adscrivia a l’esquerra i ocupava el local damunt del celler de Cal Janetó; i, finalment, el Centre Catòlic, adscrit a la Parròquia, on es feia teatre.

El més pròsper dels tres centres era La Societat, que la gent en deia “La Grapa” i que justament l’any 1930 acabava d’estrenar un local nou, la “Societat Recreativa Unió Albinyanenca”.

Sobre quina era la situació social d’Albinyana en aquests anys trenta en donen fe alguns documents de forma indirecta, en especial el cens. Gràcies a aquest sabem, per exemple, que un 45% de la població adulta es analfabeta; la totalitat de les dones treballen de “sus labores”, mentre que els homes consten com a pagesos.

El que no diu el cens és amb quina mena d’ofici treballaven les dones d’Albinyana; en realitat, la majoria de dones feien cabassos i senalles de margalló. Aquesta era l’ocupació fonamental de l’excedent de mà d’obra femenina. Era una tasca en la qual participava tot el poble i amb què s’obtenia una part dels ingressos familiars. Es tractava d’una reminiscència del sistema domèstic de producció tan freqüent en molts indrets de Catalunya abans de la revolució industrial. La resta de la població treballa de comerciants —cinc persones—; 2 forners, 2 barbers, 3 mestres, un empleat municipal, un pastor, un sastre, un xofer i un viatjant, a més dels mestres i els capellans. El cens tampoc ens informa d’una de les activitats complementàries dels homes en aquesta societat tradicional i que era la d’escorçaires dedicats a proveir les adoberies d’Igualada, o bé la de fer fogots de pi per a forns de pa i rajoleries del Vendrell i de la comarca.

La població, a més, no tenia aigua corrent a les cases i tothom havia d’anar a cercar l’aigua a la font. Els carrers eren de terra, sense pavimentar i sense enllumenat públic. Tampoc hi havia telèfon.

24

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

Res de tot això va canviar a l’abril de 1931 al ser proclamada la República; naturalment, el consistori va canviar i va ser nomenat batlle en Joan Nin Caselles, junt amb Joan Navarro Coll i Joan Nin Ràfols que eren els dos tinents d’alcalde. La República va ser rebuda amb alguns canvis simbòlics. Bofarull, a qui seguim en aquest relat18 , fa esment del significatiu canvi de la làpida que hi havia a la plaça Major i que el 1917 havia estat batejada amb el nom de “Marqués de Vilanova i la Geltrú” i que ara passava a anomenar-se “Plaça de la República”. Amb tot, el mateix autor fa esment de com la manca de recursos va fer que els edils aprofitessin la mateixa placa de marbre i la gravessin a l’altra cara, amb la finalitat d’aprofitar la pedra.

L’evolució política del poble sembla que va seguir les pautes normals de la majoria de pobles agrícoles del Penedès. En aquest sentit, Albinyana va protagonitzar un seguit de mítings i actes polítics tot preparant les eleccions. Justament en un d’aquests actes es va produir el primer enfrontament entre el rector de la parròquia de Sant Bartomeu, mossèn Pere Sala. Sembla que cap al tard, mentre es celebrava un novenari, des del balcó de l’Ajuntament es feien proclames revolucionàries; el rector, instigat probablement pel predicador foraster, va sortir al balcó de la rectoria i va increpar els protagonistes de l’acte, tot dient que el que els calia fer era predicar el bé i no la desunió de les persones; els increpats van respondre per boca d’una dona19 que feia el míting tot dient nosaltres prediquem el que sentim. Sigui com sigui, sembla però que la majoria del poble va escoltar el míting. Tant a les eleccions legislatives de 19 de novembre de 1933, com a les municipals de l’any següent van guanyar les esquerres; va ser precisament Esquerra Republicana la que es va aixecar amb el triomf, amb un 70% del vots emesos sobre cens electorals de 482 electors. Pel que fa a les municipals, el febrer de 1934 van fer-se càrrec de la casa de la vila uns homes que representaven l’esquerra del poble: Joan Nin i Caselles i August Saperes Rovira. El primer com a batlle i el segon com a primer tinent d’alcalde. Encara que no pas gràcies a les eleccions, també van canviar alguns personatges 25

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

significatius de la vida local, com la mestra, la “senyora Ramona”, que aquell mateix any va ser substituïda per la senyoreta Carme Robert, natural de Valls i que arribava al poble amb 20 anys. El mestre de nois va ser canviat un any més tard, el 1935, ja que es va fer càrrec de l’escola Fernando Serrano Alentorn, un valencià de vint-i-cinc anys. Finalment, també el rector de les Peces va canviar en aquest període, ja que el 1932 va ser nomenat Alexandre Gallemí, el 1934 Joan Bosch i el gener de 1936 va possessionarse de la rectoria Melcior Pelegrí Palou.

Els fets del 6 d’octubre de 1934, amb l’aixecament d’un sector de l’esquerra contra el govern, va portar a Albinyana un enrenou.

Al poble, els sectors més inquiets van reaccionar el mateix dia 6.

De fet, des del dia 5 estava convocada la vaga general; sembla que va sortir el “somatén” amb les armes. Al capvespre, va parlar el president Companys per la ràdio tot proclamant “l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola”. Molta gent del poble va seguir els fets enganxada l’orella als quatre o cinc receptors de ràdio20 ; aquella nit va ser llarga per als revolucionaris locals, que van anar sentint com l’esperança s’esvaïa i com el moviment era derrotat per l’exèrcit. Tot va anar molt ràpid; poc després, es va produir la destitució del batlle Joan Nin Caselles per ordre del comandant militar de Tarragona. Els militars van nomenar interinament un gestor, Ramon Miró Mañé, que va ocupar el càrrec un mes. Va ser substituït per un home considerat de la dreta: Joan Casellas Mata, que ho serà fins a les eleccions del febrer de 1936.

Els comicis municipals de febrer de 1936 van ser molts durs a Albinyana, com també a la majoria de pobles de la comarca. El Front Popular va obtenir un triomf rotund al poble. Amb tot, els primers problemes van sorgir a l’hora de constituir el nou consistori; el cap de llista, Joan Nin Caselles, va renunciar al càrrec i també ho va fer el segon proposat, Josep Cañelles Mas, de manera que es va haver de fer càrrec interinament l’alcalde segon, que era August Saperas. Tant Joan Nin com August Saperes eren els edils que havien estat destituïts pel comandant militar 26

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

després dels fets del 6 d’octubre de 1934. Ara, doncs, retornaven al poder municipal gràcies al triomf aclaparador que va obtenir el Front Popular.

El 17 de juliol d’aquell any, poques persones a Albinyana podien sospitar que les confuses notícies que van escoltar a la ràdio eren el començament d’un conflicte civil de les proporcions que va arribar a ser. De fet, eren els pocs que anaven i venien del Vendrell els que portaven notícies; gent com el xofer i taxista Joan Balust Ribé, que de fet era el recader, casat amb qui havia estat mestra del poble fins feia poc, la “senyora Ramona”, era un dels que centralitzaven els rumors. Aquest tenia l’únic automòbil del poble, una camioneta, i per tant era el que més es movia. Rumors de grups de gent armada que recorrien els pobles van començar a circular tot seguit; per altra banda, es deia que estaven matant els capellans, i des de Sant Antoni, l’ermita que domina la comarca, era evident que començaven a observar-se fogueres a molts pobles de la rodalia; eren les esglésies que cremaven.

El dia 19 de juliol, quan era evident per les notícies de la ràdio el que estava succeint a Barcelona, es va reunir a l’ajuntament una part del consistori, esperonat pels elements més actius de l’esquerra local, rabassaires, jornalers i alguns anarcosindicalistes. Tot seguint les consignes polítiques que arribaven del Vendrell, es va constituir el “Comitè Popular Revolucionari Antifeixista” presidit per l’alcalde August Saperas i format per Josep Miró Nin, que era el jutge municipal que ara ocupava el càrrec de vicepresident, i amb Josep Canals Albà, Josep Cañelles Mas, Josep Figueres Cañelles, Ramon Ribas Berga, Bartomeu Casellas Saperas i Josep Bailina, que era el secretari de l’ajuntament i que ara ho seria del Comitè.

El dia 19, diumenge, les notícies eren confuses. El dilluns dia 20 es parla per la ràdio que l’aixecament ha estat esclafat. Mentre, entre el 20 i el 22 hi ha sessió gairebé permanent del Comitè de Milícies Antifeixistes; controls arbitraris i escamots de gent armada a la carretera. La CNT-FAI dominava, entre altres coses, la línia de tren...

27

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Per fer-nos idea de la situació revolucionària i per conèixer el context d’aquests pobles de la comarca és útil recórrer a un cronista penedesenc21 que escriu algunes cartes al seu fill que vivia a França, conscient que el servei de correus funcionava malament, que la correspondència privada podia ser violada i que, en definitiva, qualsevol pretext era bo per acusar un home de “facciós”.

Per tant, vol informar el fill del que realment passa, però ho ha de fer amb clau irònica, amb la seguretat que el seu fill ho sabrà interpretar correctament. Naturalment, també vol tranquil·litzar la seva família: «Apreciat Manuel: (...) No hauria jo intentat tan sols d’escriure’t perquè aquí hi ha hagut una mica de soroll del que segurament tindràs notícies per la ràdio i pels diaris, doncs fa dies que el servei de correus està desorganitzat a causa de la vaga de ferrocarrils. Aquí no sabem res però la Ràdio Barcelona va anunciar que algunes, poques, guarnicions de províncies s’haurien sublevat contra el govern, però que aquest les anava reduint i que prompte es normalitzaria la cosa. Sembla, segons la ràdio, que “el pronunciamiento” ha estat al crit de “Viva el facció” i secundat per quatre gats, però que seran xafats dintre de poc. (...) Als contorns no ha passat res salvo la crema de les esglésies ordenada pel govern de la Generalitat s’han donat totes les seguretats de que els revoltosos seran reduïts i castigats.

Res, que no puc dir res perquè no sé res: sense diaris, sense notícies, fa de mal fer comentaris, però de totes maneres jo t’aconsellaria de que, de no convenir-te moltíssim, no intentis pas venir. No dic a Roanne (França), no; a l’infern estaries millor.

Però no vull dir més per si aquestes ratlles caiguessin a mans dels feixistes, dels que sembla, però, que la FAI n’ha donat bona compte. (...) Fa dues setmanes que no rebo el “Baix Penedés”; segurament s’hauran perdut en les circumstàncies actuals; per això no els remitiré. (Carta núm. 341, 28 juliol de 1936). (...) Com ja vaig dir-te ahir, en un parte del “Baix” i retalls de La 28

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

Vanguardia que vaig enviar-te i acusar rebut de la teva últimament rebuda, la del 12 de l’actual, per la que vàrem enterar-nos de que també vosaltres fruïu d’igual benifet. Almenys que puguem dir això, perquè en quant a la tranquil·litat d’esperit, haurien d’ésser de pedra per disfrutar-ne, donades les caòtiques circumstàncies actuals. La més elemental discreció aconsella de no parlar ni amb símbols de la situació a què ens han conduït les lluites dels partits.

Hi ha coses increïbles. El 93 francès es queda petit i fins pobles petits i pacífics com el nostre i els veïns toquen les conseqüències d’un modo vertaderament impressionant22 .

Com ja vares observar el Baix s’ha modernitzat, com tots els diaris d’Espanya, que han sigut incautats pel govern a l’objecte de que el poble s’enteri del que passa i no es vegi enredat pel Diario de Barcelona, La Vanguardia, La Veu i tants d’altres que només deien mentides. Ara sabem la veritat oficial sense que ningú la pugui desmentir!23 . Ja era hora de que hi hagués una mica d’energia; i vertaderament que n’hi ha!. El partit de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que és el que domina a Catalunya, és vertaderament fort i enèrgic. Aquí cada dia es rep la visita d’algun grup procedent de Barcelona, Reus o altres llocs. Són gent jove, decidida i forta, tant en assumptes de justícia com d’administració.

Prenen resolucions ràpides i sense apel·lació d’acord amb l’ideari del partit: imposen molt de respecte i fins ara no he sentit ningú que es queixi24 . La setmana passada en varen venir un grup amb un camió; no va ningú a peu ara i varen fer una crida convidant el poble a que contribuís a les necessitats dels hospitals del front d’Aragó amb lo que pogués, per assistir els malalts o ferits de la guerra; al cap de mitja hora encara el camió tornava a marxar amb centenars de gallines, ous, sacs de patates curulls, etc., ple, abarrotat i això per una simple invitació, condicionada tan sols a que el que no contribuís seria visitat al seu domicili pel comitè revolucionari, que obraria en conseqüència. No hi va haver lloc!.

Tothom sense distinció es va mostrar sensible a les necessitats dels hospitals!. No diguis que això no enterneix vertaderament!.

Ta mare també es va enternir i va donar una magnífica gallina de 29

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

les nostres25 . Fets desinteressats com aquest tots els pobles de Catalunya els han realitzat. Ja devies llegir el Diari, que donava compte d’un acte anàleg al Vendrell. (...) Acompanyo uns retalls de La Vanguardia d’avui que suposo sabràs llegir-lo no obstant ésser en castellà i sabràs interpretar tot el sentit de les paraules»26 . (Carta núm. 342).

Aquests comentaris del nostre cronista donen idea de com es desenvolupaven els fets aquell dramàtic estiu del 1936. Per tant, si el Comitè d’Albinyana es va constituir el 19 de juliol, els dies següents no li va mancar feina; al cap de tres dies, el 22 de juliol, entre les nou i les deu de la nit, des del poble se sent el soroll d’una caravana d’automòbils. Com era costum molta gent estava a la fresca per combatre la forta calor de l’estació. Devien parlar del que estava passant, dels rumors que corrien per arreu. El soroll dels motors els va distreure i, tot seguit, es varen veure els llums entre la foscor de la nit; hi havia molt poc enllumenat públic a Albinyana i els cotxes, amb els llums i el rum-rum dels motors, es feien notar. La columna arriba al poble amb gran aldarull; en baixen una quarantena de persones, tots joves i hi ha alguna noia; van armats amb fusells i pistoles. Són milicians forasters; vénen amb gent del Vendrell, de Sant Jaume dels Domenys i de Sant Vicenç de Calders, entre altres. Tal com ens explica el testimoni Manuel Soler, la columna miliciana que ha arribat a Albinyana crida a tothom que hi ha hagut un alçament feixista; molta gent està tancada a casa seva. Recriminen als habitants del nucli que encara no han cremat les esglésies. Els del Comitè Local poc hi podien fer; s’ordena l’agutzil que faci un pregó als llocs acostumats i que tots els homes es concentrin a la plaça de l’Ajuntament per ajudar a la crema: el pregoner, en Pau de la Canal, així ho fa, però no sembla que la crida tingui gaire èxit. La majoria d’homes estan tancats a casa seva o han sortit al defora i s’ho miren des de les muntanyes i des dels camps del voltant.

30

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

La finalitat de la crida era que els ajudessin a treure els mobles i els objectes de culte i fer-ne una foguera a la mateixa plaça; d’aquesta manera no s’ensorrava el temple que es podria aprofitar per a altres funcions no religioses. Com que no hi va acudir gairebé ningú, van optar per fer una pila amb les imatges, els confessionaris, bancs i altres mobles i van calar foc a dins mateix de l’edifici. Naturalment, portaven llaunes de gasolina per accelerar la foguera.

El vell edifici va quedar ple de flames i un negre i espès fum.

Algunes de les cases del costat fins i tot van haver de protegir portes i finestres per por que l’incendi es contagiés i les cremés.

L’església era un edifici documentat des del 1112, encara que havia sofert moltes reformes durant la baixa edat mitjana. Al seu interior hi havia el retaule de Sant Bartomeu; l’altar major era d’estil plateresc i estava format per tres cossos: el central, amb el sagrari i les dues urnes laterals dedicades als sants Pere i Pau. El segon cos constava també de tres parts, la central amb Sant Bartomeu i les urnes laterals dels sants Joan i Antoni; finalment, el tercer cos tenia al centre l’arcàngel Sant Miquel. L’altar del Roser era un altre element important del temple i és descrit com d’estil “xurrigueresc” datat de 1582. Tenia una talla de fusta d’un cert interès artístic. José Ruy Fernàndez, que en va fer una bona descripció l’any 1918, va escriure que el cor del temple era del segle XIII o XIV. La darrera gran reforma s’havia fet el 1856 amb l’afegit del campanar i de la capella de Sant Josep27 .

Tot va cremar i les flames sortien, segons escriu Bofarull, per l’ull del campanar28 . Aquest autor també fa notar que entre els milicians forasters hi anava una dona, que es mostrava molt cridanera; alguns diuen que era la que sostingué la polèmica amb el rector; era menuda i anava amb un revòlver. Un home amb el tors nu duia una tovallola al voltant del coll.

Feta la feina, l’escamot armat volia emportar-se el rector i els feixistes locals. El rector Mn. Pere Sala Cabra efectivament era al poble, ja que no havia volgut marxar. Li havien parlat de la mort 31

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

de sacerdots a altres pobles en els dies anteriors, però ell creia que no corria perill. Davant l’arribada de l’escamot, es va refugiar a Cal Magí, a la plaça Major. L’amagatall, però, va ser descobert, probablement per una denúncia del mateix poble i el van trobar sota la palla. Detingut a punta de pistola el van introduir a un dels cotxes. Al cap de pocs minuts al poble se sentia un tret procedent de la carretera; hi van anar i allà havien llençat el cos del rector, just al retomb del Mundet. Els homes del Comitè el van fer recollir i el van conduir al cementiri29 .

El dia següent, mentre el temple encara fumejava, el mateix escamot va tornar per repetir la tasca a la parròquia de les Peces.

Aquest temple, en opinió de José Ruy Fernàndez, a qui ja hem fet esment, es un modesto templo, bastante reducido, pero lo suficiente para el vecindario (...) tiene ocho capillitas y el altar mayor dedicado a los mismos titulares que los altares de la Parroquia, excepto el retablo mayor que está consagrado al Sagrado Corazón de Jesús, un altar a San Magín y otro a San Gil, no teniendo ninguno de los altares cosa digna de anotación (...). El templo fue construido en 1881 con la casa rectoral30 .

El capellà, Mn. Melcior, va escapar-se a la muntanya on va estar alguns dies, pràcticament sense poder menjar. Finalment, va anar a l’ermita on vivia el vell Zep; des d’allí va sentir el tret que va matar el rector del poble, segons sembla. L’home, esverat, va continuar fugint fins que va anar a petar a un terreny de l’August Saperas, el president del Comitè. Allà va ser descobert pel propietari; davant l’astorament del capellà, l’August li va garantir la seguretat i el va posar sota la protecció del Comitè Local, el van amagar dels escamots forasters, li van donar menjar i roba de pagès i en Joan Nin Caselles, el que havia estat el primer alcalde republicà, el va acompanyar a l’estació de tren de Sant Vicenç de Calders, on va poder fugir a Barcelona.

Una setmana més tard, els milicians van tornar i es van adonar que l’ermita de Sant Antoni estava intacta; van escridassar el Comitè Local i el dia 28 van ser cremats alguns mobles davant la plaça.

32

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

La tasca del Comitè Local Passades unes setmanes de l’esclat de la guerra, la gent va anar-se acostumant a la nova economia de guerra, que suposava el control de la producció, de la distribució i de la informació. Les confiscacions van començar pel camió del recader, en Joan Balust; també la moto del paleta Joan Vidal. El metge, el doctor Olivè, ja no va tornar; la gent deia que sols atenia els rics i era un home polèmic; fins i tot li havien fet esquellots quan arribava amb la tartana per fer les visites. De fet, molta gent considerada d’esquerres s’havia esborrat de la seva consulta. Per tant, ara el van canviar i en el seu lloc van triar Joan Mateu Tubella, que igual que l’anterior viuria al Vendrell.

Es van confiscar també les cases de “persones no addictes” o “facciosos”, com per exemple Ca l’Americano, que es va destinar a escola mixta; les dues rectories; Cal Carner, destinat a local per a la Cooperativa Agrícola; Cal Magre, que va ser magatzem central de queviures; el Mas del Magre, que va ser la seu de les milícies locals, i també la casa de la Senyora Maria, a la Canal. A més, van ser confiscats boscos i algunes terres ermes.

L’actuació del Comitè va respondre, durant el temps que va funcionar, és a dir, fins al mes d’octubre de 1936 en què es va elegir el nou batlle, Josep Marlès Figueras, a una lògica de defensa dels interessos estrictament locals. El president del Comitè, August Saperas, rondava els 44 anys quan les circumstàncies el van portar a ocupar el lloc; era fill de Cal Maginet; estava casat amb la Maria Palau Cañelles i sembla que gairebé no sabien llegir ni escriure. Aquesta circumstància no era estranya en un poble on l’analfabetisme era molt elevat. Tenien dos fills, la Teresa i el Joan.

Va actuar amb cautela i astúcia; va adonar-se que el perill els venia dels escamots forasters, els que van matar el rector de la parròquia. No era un ideòleg, ni el movia cap radicalisme contra la propietat, ja que de fet ell era un petit propietari, com ho eren la majoria, ja que la propietat a Albinyana ja hem vist que als anys 33

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

trenta estava prou ben repartida. Per tant, va ordenar les expropiacions mínimes necessàries per calmar els ànims dels més exaltats. Davant de casos greus, com el de la protecció del rector de les Peces, l’August el va protegir i amagar.

Per evitar que els escamots incontrolats de la FAI tornessin a complicar la situació, ell va fer col·locar milícies armades a la Torreta; allà hi havia guàrdia de l’Ajuntament. Controlaven tots els forasters que arribaven i quan deien que venien a “depurar” la gent de dretes o portaven llistes de sospitosos, els feien tornar enrere tot dient que el poble “estava sota control del Comitè”.

Sembla que un personatge clau en aquests dramàtics dies va ser el secretari Josep Bailina i Sivila, un jove de 25 anys i que era secretari de carrera per l’escola d’Administració Pública de la Generalitat; ell era el secretari interí quan va esclatar la guerra. Era un home llest i culte; sembla que en Bailina va adonar-se de la importància que tenia la Delegació d’Abastiments del Baix Penedès i va pugnar per tenir-hi càrrec. Gràcies a la seva actuació, les racions de menjar mai van faltar al poble al llarg dels anys de la guerra. De fet, ell va ser l’encarregat d’establir l’economia de guerra al poble, qui controlava les targetes de racionament i qui feia les comandes de queviures. D’aquesta manera, passats els primers dies, a Albinyana semblava que no hi havia guerra.

Els refugiats i l’economia de guerra El problema més urgent va ser el condicionament d’habitatges per a l’arribada de refugiats i de criatures procedents del front de Madrid i del Nord, especialment del “cinturó de ferro de Bilbao”.

Es van habilitar les cases tancades, abandonades i lògicament les confiscades. La xifra de refugiats acollits a Albinyana l’estimem molt alta si hem de jutjar per les anotacions de naixements i defuncions que en fan referència i, sens dubte, va ser un sacrifici afegit per a l’economia local. Els refugiats diu que es reunien a l’abeurador que hi havia a la part alta del Sagrat i allà cantaven i 34

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

recordaven la terra d’origen. L’estada de refugiats va durar des de mitjans de 1937 fins a les darreries de la guerra.

Gràcies als refugiats, la gent d’Albinyana s’anava adonant que la guerra s’apropava i a mesura que el territori republicà minvava, es refermava l’economia intervinguda i controlada. L’any 1937, l’any central de la guerra, va ser, doncs, el moment de refermar la nova economia de guerra. Limitat el consum de carn, l’any s’estrenà amb un nou racionament: el del pa. Des d’ara, les fleques d’Albinyana sols podien donar mig quilogram per persona. Amb tot, aquest racionament va ser més teòric que real, ja que de menjar no en va faltar gairebé mai durant tota la guerra. Amb tot, el sistema de cupons es generalitzà a altres productes bàsics. L’ajuntament en va ser el centre de control.

L’atemptat d’octubre de 1937 A mitjans d’octubre es va anunciar que la gent havia d’anar a l’Ajuntament a recollir les targetes de racionament i pagar les taxes corresponents. La gent va ser convocada pel dia 19 d’octubre. En aquests casos sempre es feien cues i segons sembla el cobrament de taxes va provocar un cert aldarull, ja que molta gent no volia pagar taxes municipals. Mentre l’acte administratiu s’estava fent, va aparèixer en Salvador de Cal Bacaranu armat amb una pistola i un ganivet de cuina. Obrint-se pas a crits es va presentar davant de la taula on es feia el lliurament de targetes. De sobte, apunta damunt de Josep Canals Albà, de 36 anys, que era regidor per la CNT, i li dispara diversos trets que l’afecten al cap i a l’abdomen, deixa i el malferit a terra enmig d’un bassal de sang. L’agressor, mig embogint, dispara un altre tret contra August Saperas i el fereix a l’ull. Els membres de la taula van fugir esverats enmig de la cridòria i l’astorament de la gent; l’agressor, en la baralla, perd la pistola i aleshores persegueix Josep Bailina, el secretari que s’esmuny fora de l’edifici, encara que és encalçat pel Bacaranu, que li va clava dues ganivetades a l’esquena i el deixà estès, també enmig d’un altre bassal de sang. En Salvador Bacaranu surt de 35

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

l’Ajuntament, marxa del poble i va a Calafell, on tenia parents, i després al Vendrell, on finalment va ser detingut i empresonat posteriorment a Tarragona.

Aquest és un dels pocs actes de violència que hi van haver a Albinyana durant la guerra, si s’exclou els del començament del conflicte l’any anterior i els que descriurem a les acaballes de la guerra.

Els protagonistes de la sagnant escena van córrer sorts ben diferents: el regidor Josep Canals, el primer que va ser atacat va ser transportat al Vendrell i va morir el dia 20. Com a membre de la CNT va ser enterrat solemnement i l’acte fúnebre va ser una manifestació de dol i també va adquirir un fort to polític. Pel que fa a l’August, va perdre l’ull però no va morir, encara que va deixar tota activitat política. En Bailina es va recuperar de les ferides i va ser incorporat a files de l’exèrcit. Finalment cal parlar de l’autor de l’atemptat, en Salvador Casellas Garriga, dit “el Bacaranu”. Aquest va ser un dels personatges més foscos. Sembla que per a molta gent era un dels que formava part dels temibles escamots d’execucions dels primers dies del conflicte. És evident que era un home impulsiu i violent; el motiu que va desencadenar l’agressió sembla banal31 . En tot cas, sembla que cal descartar els mòbils de tipus polític o ideològic i cercar-ne les causes en baralles locals i en la personalitat de l’agressor, que havia esdevingut un personatge perillós.

36

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

EN L’ENGOLIDOR DE LA DERROTA REPUBLICANA

A la rereguarda del front de l’Ebre La guerra pròpiament dita es va començar a sentir aquest any de 1937; es van conèixer els noms dels primers xicots morts al front de batalla i van iniciar-se els atacs aeris sobre Sant Vicenç de Calders i el Vendrell. Encara que el poble d’Albinyana no va estar exposat directament al foc dels bombarders, la presència d’aquests causava terror i curiositat a la vegada.

Els bombardeigs que es van sentir des d’Albinyana van començar el dia 2 de desembre de 1937 i els objectius eren la via del tren i el nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Els raids aeris des d’aleshores van sovintejar cada cop més; les forces atacants eren els avions Savoia S-79 i S-81 italians i que formaven l’anomenada aviació “Legionària”, a més dels hidroavions Heinkel-59, anomenats “sabatetes” a causa dels grans flotadors que portaven, tots ells amb base a Pollença. Els atacs van ser continus sobretot des de juliol de 1938.

El 8 d’octubre, l’atac el van realitzar 10 avions en dues formacions a 3.500 metres d’altura; van descarregar el gros de la mortífera càrrega sobre Tarragona i sis bombes d’un Heinkel van caure damunt de l’enllaç ferroviari de Sant Vicenç de Calders. El 21 d’octubre, a les 4 de la matinada un Heinkel tornà a atacar Tarragona; des d’aquesta data, els atacs a la via fèrria van ser pràcticament continus; aleshores, els avions ja eren diferents i hi solien intervenir els bombarders pesats Heinkel 111 i els Dornier 17, freqüentment escoltats per avions Messerschmitt Bf-109.

També hi van intervenir aparells de bombardeig lleuger, com els Junkers Ju-87, encarregats d’atacar la carretera de Tarragona a Sant Vicenç i el Vendrell. Hi ha registrats 86 bombardeigs, els quals podien ser seguits des d’Albinyana com una mena de sinistre espectacle de so i de foc 32 .

37

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

El 25 de juliol de 1938 va iniciar-se la batalla de l’Ebre, com a conseqüència de ser el Segre i l’Ebre els fronts de Catalunya, per aturar l’ofensiva franquista contra València i, a més, amb la intenció d’allargar la guerra. Com és ben sabut, a l’ofensiva de la primavera d’aquell any els nacionalistes arribaven a Lleida (el dia 3 d’abril) i el 13 del mateix mes ocupaven Castelló. Calia fer front a aquest encerclament que amenaçava amb una derrota republicana imminent si no hi havia una contraofensiva; això va ser la Batalla de l’Ebre. Per aquest motiu començarà la gran concentració de forces, segons el pla concebut pel cap de l’estat major de la República, general Vicente Rojo. A Albinyana, aquest fet va tenir una conseqüència important: la mobilització de la darrera quinta, l’anomenada “del biberó”, per l’edat dels seus components.

Aquesta quinta va ser la que va pagar més cara la seva contribució de sang. De tota la quinta, en van retornar vius dos. Els soldats albinyanencs que no van tornar, i que per tant van ser baixes, al llarg de tot el conflicte van ser 17 sobre una població de 797 habitants. Era, sens dubte, una taxa molt elevada.

I malgrat els morts, a finals de novembre de 1938, els nacionals havien passat l’Ebre. La batalla de l’Ebre havia finalitzat i l’exèrcit republicà reculava vers el nord. Ara l’escassetat augmentava a molts municipis de la rodalia, sobretot a les viles com el Vendrell o Vilafranca. A Albinyana, no va ser així, ja que hi va haver menjar fins al darrer dia. El municipi, com feien tots els altres, va fer intents de fixar els preus donada l’evident devaluació de la moneda republicana, però això ja no servia per a res. L’exèrcit republicà de Catalunya ja no es refaria de les dures pèrdues sofertes. El 14 de gener, malgrat els esforços d’organitzar una línia defensiva, els franquistes ocupaven sense resistència Tarragona. L’estat major de l’exèrcit republicà havia marcat una línia de defensa a prop d’Albinyana, que justament passava per la muntanya de Sant Antoni. Era la L-333 . Eren dies de molt de vent. El dia 16 es publicava un decret de mobilització de tota la població entre 16 i 55 anys. Entre els afectes al front popular, especialment entre els dirigents locals, la moral havia caigut molt. Sols esperaven poder 38

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

fugir. Per contra, les ordres que arriben a l’Ajuntament només parlen de la captura dels soldats fugitius i de desertors.

L’ajuntament ja no es reuneix; tothom està paralitzat pel pànic.

S’expliquen moltes coses sobre els “moros”, l’avantguarda de les tropes de Franco. Faltava, però, la darrera batalla.

Albinyana i l’arribada de la guerra Tot i que, com ja s’ha deixat dit, la guerra s’aproximava a Albinyana i als seus contorns a finals del 1937 amb els primers bombardeigs a Sant Vicenç, els efectes directes del front de batalla a les localitats del Baix Penedès començarien a fer-se evidents cap a l’estiu de l’any 1938. De fet, a la propera localitat de Santa Oliva i ja des de la primavera, la creació d’un camp d’aviació per als aparells republicans de caça a principis d’any, esdevingué un primer contacte dels seus habitants amb el desenvolupament bèl·lic de les operacions al Penedès.

Des de la magnífica visual d’Albinyana, doncs, es contemplarien les constants anades i vingudes dels Polikarpov I-16 “Mosques” republicans i les polsegueres que aixecaven aquests avions des d’uns terrenys que ocupaven una bona extensió dels termes d’Albinyana, de Santa Oliva i de Banyeres i que es dirigien cap a l’Ebre. Des d’aquest camp, hi intervindran diverses esquadrilles durant els darrers dies de juliol, fins pràcticament l’arribada de les tropes nacionals al Penedès, a la segona quinzena de gener del 1939. A més, el personal de terra i els aviadors republicans s’hostatjarien principalment en edificis de les localitats de Sabartés i Calafell.

Fruit de l’activitat aèria —amb 3 i 4 sortides diàries al front de l’Ebre fins a mitjans novembre, i després al de Seròs— seran els accidents i les baixes que es produiran en els contorns del terreny de vol. I d’això, en tenim una mostra explícita al cementiri del Vendrell, on es troben enterrats cinc pilots republicans que van perdre la vida tot intentant retornar —segurament malferits— amb 39

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

els seus respectius aparells, estavellant-se als límits del camp d’aviació34 . Val a dir que les possibilitats d’aquest important i extens camp no escaparen als responsables de l’aviació nacional i així, poc després de l’evacuació dels republicans, s’hi establirien uns nous hostes: una part de l’aviació de caça italiana, concretament el Grup XVI que s’havia traslladat des de Casp.

Però a banda del camp d’aviació, altres conseqüències també provocades per la guerra aèria sofriren les localitats de la comarca a partir de l’estiu del 38: els bombardeigs. Com s’ha dit abans, Sant Vicenç de Calders patí de valent les escomeses dels anomenats “sabatetes”, —també dits “zapatones”— i també dels “Savoia” italians. Tot i això, altres poblacions també serien bombardejades, objectius poc o gens importants per ser colpits i sense gaire valor estratègic. En són un exemple l’atac aeri a l’Arboç el 12 de març del 38, amb un total de sis víctimes mortals; el de Bellvei el primer de setembre de 1938, que causà tres morts; i el de Llorenç, amb sis víctimes més el mateix dia 20 de gener, jornada que es va produir l’enfrontament a Albinyana.

Sigui com sigui, el fet és que al marge de les operacions aèries tant d’un bàndol com de l’altre que es visqueren al Baix Penedès (camp d’aviació, bombardeigs de la comarca, etc.), la veritable arribada de tropes al territori es produirà arran de la retirada del front de l’Ebre i la posterior i definitiva ofensiva nacional vers Catalunya que començarà a sentir-se a partir de finals del 1938 i començaments de l939. D’això en tenim constància gràcies a diverses fonts orals i escrites que ens fan notar de la presència a la població d’Albinyana d’una unitat de l’exèrcit republicà que intentava instal·lar comunicacions telefòniques amb la localitat veïna de Bonastre. També hi haurà en aquest indret una part del «Cos de Tren» que omplirà els carrers del poble amb els seus vehicles de transport camuflats mitjançant branques. S’ocuparan a més alguns edificis, com la Societat, on s’hi emplaçarà el taller; o «Ca l’Americanu», on hi haurà el comandament d’aquest conjunt de vehicles d’una unitat, que fins ara desconeixem (Brigada Mix40

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

ta?, Brigada de Carrabiners?, Batalló, Companyia?...) i que ben bé podrien formar part de les minvades tropes republicanes del XV Cos d’exèrcit.

Tanmateix, desconeixem el moment de l’arribada i l’estada d’aquesta unitat, atès que algunes de les informacions es contradiuen. Segons algunes fonts, el «Cos de Tren» feia ja un cert temps que s’hi havia establert, des de finals de 1938; mentre que per la seva banda, l’investigador local Manuel Bofarull ens facilita una data molt posterior i que correspondria a començaments del 193935 .

La base d’operacions adreçada al control dels vehicles es trobava establerta a “Ca l’Americanu” i estava comandada per un militar que, la vigília del dia 20, marxaria d’aquest indret per no ser capturat. Aquest mateix cap republicà, que va passar per una de les cases del poble, va esmentar i predir a alguns albinyanencs que el dia 26 de gener les tropes nacionals entrarien a Barcelona.

A més, aquella mateixa nit anterior a l’entrada dels soldats nacionals, concretament el dia 19, van sopar a Cal Sala quatre militars republicans assabentats ja que el Coll de Benet i Bonastre havien estat ocupats per les tropes franquistes i que l’endemà arribarien a Albinyana.

Caldria afegir que durant la seva estada els soldats republicans van mantenir una relació si més no cordial amb els habitants del poble, malgrat les requises d’edificis i de diversos elements de transport, com carros i mules, durant la retirada a correcuita de la major part de tropes, poc abans del dia 20. Així, la família de Cal Sala o Cal Gran, per exemple, que vivia en una de les cases cèntriques del poble i que tenia forn de pa, subministrava aliments als soldats. També es donava menjar als nombrosos refugiats que, com ja s’ha dit anteriorment, procedien bàsicament de Madrid i Bilbao i s’havien establert pels contorns de la localitat.

En realitat, per aquestes dates, el Baix Penedès i altres comarques pròximes com l’Alt Camp i el Tarragonès es trobaran en pocs dies 41

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

envaïdes per les restes de les unitats republicanes que reculen des de la primera i segona línies de defensa i que intenten retirar-se davant la possibilitat de ser envoltades i copades pel ràpid avanç del Cos d’Exèrcit Marroquí del general Yagüei el Cos d’Exèrcit de Navarra del general Solchaga, situat aquest últim més al nord.

El trànsit sovint desorganitzat d’homes, transports, vehicles, etc., serà habitual en aquestes contrades i arreu del territori: des de la Terra Ferma, passant per les serralades del Montsant i de Prades i fins a la costa de Tarragona.

Aquest fet ens ho confirma la historiografia militar basada en els comunicats o “partes” de les unitats combatents36 tant d’un bàndol, com de l’altre, així com un nombre important de bibliografia. Així, l’autor Ramon Salas Larrazábal esmenta com el despliegue de tropas del G.E.R.O (Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental republicana) era entonces el siguiente: en la costa luchaba el XV Cuerpo de Ejército, que cubría Vendrell con sus divisiones 35, 42 i 3ª, a las que se unían la 24, la 43 y la 56, pues el día 16 desaparecía el XXIV cuerpo de ejército, pasando a retaguardia su cuartel general y las brigadas mixtas 151 y 153 que se afectaban a la defensa de costas.

Pel que fa a aquesta darrera Brigada, la 153, sabem que era retirada i marxava de Bonastre el dia 17 de gener, segons l’historiador Carlos Engel37, amb la finalitat de reorganitzar-se per a la Defensa de Costes. No descartem, doncs, que una part d’aquesta malmesa unitat es trobés situada a les immediacions amb restes d’altres efectius republicans que feia ja dies que reculaven de manera desesperada cap a l’interior del país. Malgrat tot, volem destacar pel que respecta a aquesta qüestió que se’ns fa difícil precisar a quina unitat pertanyien els soldats emplaçats a Albinyana, tot i que coneixem que les tropes acampades a Bonastre tres dies abans de l’atac del dia 20 pertanyien a una part de la 153 Brigada Mixta republicana.

Així, també sabem que a les immediacions del Vendrell es troba una altra brigada mixta el dia 17 de gener, la 31a de la 3a Divisió 42

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

republicana i que estava formada amb els batallons 121, 122, 123 i 124, constituïts segurament només sobre el paper.

Per altra banda, una altra brigada de la 3a divisió és la 33 que, com la 60, es retiraran des del sud de Tarragona fins al Penedès, situant-se fins a les immediacions del riu Gaià.

De la mateixa manera, també trobarem les brigades mixtes 72 i 102 de la 43 Divisió republicana, que lluitaran contra la 13 Divisió franquista a la serra de Llena i a Altafulla, contra els soldats nacionals al castell del poble, a més de sostenir combats a l’ermita de San Antoni, també a Altafulla, vers l’esmentada 13 Divisió nacional.

Sigui com sigui, el fet és que la possible unitat originària a què pertanyien els soldats que es trobaven a Albinyana, podria pertànyer a qualsevol de les malmeses i incompletes companyies dels dos cossos d’exèrcit republicans, l’un el XV, encara format sobre el paper, i l’altre, el XXIV, ja dissolt i en període de reorganització.

Tanmateix, és molt probable que els soldats que es trobaven a Albinyana fossin d’alguna unitat, possiblement les restes d’una companyia de carrabiners englobada dins alguna d’aquestes brigades, segons testimoni de Juan Juárez, veí de Creixell, qui esmenta la 158 Brigada de Carrabiners i soldats, comandada per Emilio Albarrán Vázquez, cap de la unitat i que figura en el Butlletí Oficial de l’Institut de Carrabiners de 1938, amb el seu nomenament de caporal el juliol del 36 i posteriorment tinent38 .

Aquesta brigada venia de Tarragona en plena retirada i reculava fins a les immediacions d’Albinyana. Així, qui també al·ludeix a la presència d’aquesta unitat prop del Vendrell és l’autor Alfons Vidiella en la seva publicació Vendrell 1936-1939: Era una lluita desigual i qualsevol resistència resultava un suïcidi.

Tanmateix, la nit del 18 al 19 de gener, pels voltants del Mas 43

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Blanc es registrà un contraatac per part de dues seccions de la 158 Brigada del cos de carrabiners i unitats de forces especials (...), amb un balanç catastròfic per als atacants: més de cent homes hi perderen la vida; probablement, aquest seria l’últim intent seriós d’oferir resistència a l’avanç dels franquistes39 .

Deduïm, doncs, que les restes de la desfeta brigada de carrabiners i soldats, després de fracassar en el seu intent de resistir a costa d’un preu molt alt en baixes, devia retirar-se cap a les immediacions d’Albinyana per prendre posicions i reorganitzar-se mínimament, o si més no, per a descansar i recuperar-se després de la desfeta al Mas Blanc. Tanmateix, també fóra possible que una o algunes de les restants seccions de la brigada no intervinguessin en el combat i restessin al poble sense combatre, tot mantenint la seva posició.

De fet, es té la certesa que les unitats de carrabiners emplaçades a la zona van ser nombroses. Sabem que la 56 divisió, per exemple, estava formada per la 3 i la 179 Brigades, totes dues del cos de carrabiners.

Coneixem, a més, que existien alguns quarters de carrabiners a la costa. A més del de Vilanova i la Geltrú, també n’hi havia un a Calafell i un altre prop de la platja de Cunit.

Les unitats de carrabiners republicans van combatre al llarg de la guerra incloses en les divisions de l’Exèrcit Popular. Existien unitats preparades, amb experiència i ben foguejades, generalment dotades de suficients armes i que havien tingut bones actuacions a primera línia de foc, tot i que també, sobretot en aquests darrers dies, hi haurà companyies i batallons de carrabiners sense gaire experiència en combat, amb reclutes molt joves i d’altres d’edat avançada, que es mostraran del tot ineficaces davant un enemic en camp obert, donada la seva manca d’experiència en combat40 .

Hem de tenir present, doncs, que moltes unitats que no pertanyien a tropes regulars de l’exèrcit seran mobilitzades i desplaçades in 44

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

extremis de molts fronts passius, de Defensa de Costes, de guàrdia de fronteres i d’ordre públic, fins a primera línia, donada la manca de reserves o tropes de refresc de l’Exèrcit Popular, amb la finalitat de contenir l’ofensiva de Franco, que avançava de manera contundent.

En definitiva, totes aquestes restes de brigades mixtes, companyies i batallons, tant de l’exèrcit popular regular com de les forces de seguretat, es trobaven escampades en una àrea que comprenia una gran part del Baix Penedès i intentarien de manera desesperada defensar el territori català de l’escomesa franquista a partir de la riba esquerre del riu Gaià. En realitat, ja ho havien intentat des del marge esquerre del Francolí, però tot esforç ja estava condemnat al fracàs.

Els preparatius per a la contenció de l’ofensiva L’avanç de les tropes nacionals a la comarca durant aquestes dates, així com el dispositiu republicà per a la defensa del territori, evidencien un desequilibri evident i gairebé aclaparador. Així, per part atacant, l’exèrcit franquista del Norte es trobava format per sis cossos d’exèrcit que, en pocs dies, es farien amb la victòria i el control de tot Catalunya. Aquest Ejército del Norte estava format pel Cos Exèrcit d’Urgel, el CE del Maestrazgo, el CE de Aragón, el CTV (Corpo di Truppe Volontarie) italià, el CE de Navarra i, finalment, el Cos d’Exèrcit Marroquí, dirigit per Juan Yagüe Blanco amb les Divisions 105 (Natalio López Bravo), Divisió 50 (Manuel Coco Rodríguez) i Divisió 13, una divisió d’elit dirigida pel general Fernando Barrón Ortiz.

Aquests contingents franquistes ja estaven preparats per a la definitiva ofensiva contra Catalunya a principis de desembre de 1938, tot i que a causa dels temporals de vent i neu, l’atac serà posposat finalment per al 23 de desembre. En aquesta jornada i la següent, els atacants aconseguiran una ruptura del front en diverses zones davant una resistència escassa i poc eficient.

45

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Així, coneixem gràcies a les memòries del general Rojo, màxim responsable de l’Estat Major republicà 41 , que les tropes governamentals es trobaven desfetes després del gran desgast sofert al llarg de la Batalla de l’Ebre. De fet, s’acusava una forta inferioritat pel que fa a artilleria i aviació, aspectes gairebé fonamentals per fer front a l’escomesa franquista. Hi mancava també el suficient armament lleuger per a poder proveir els batallons i les companyies de les brigades de l’Exèrcit Popular.

Amb tot, els preparatius per a la defensa de Catalunya consistirien en una reorganització de les esmentades forces desgastades durant els 113 dies de lluita a l’Ebre, tot incorporant noves quintes, a més de l’establiment d’un conjunt de línies defensives —més sobre el paper que altra cosa—, que havien estat preparades per a la contenció de l’ofensiva franquista. El dispositiu era bàsicament el següent:

46

-

La primera línia, o L1, cobria la zona de contacte del front entre les dues forces enfrontades. La seva línia principal de resistència passava per Artesa de Segre, Cubells, Preixens, Tàrrega, les Borges Blanques i la serralada litoral amb les serres de Prades i del Montsant fins a l’Ebre i Flix. La profunditat d’aquesta línia tenia una mitjana de 25 quilòmetres, tot i que en alguns punts arribava fins al doble d’aquesta distància.

-

La segona línia, L2, que es trobava a la rereguarda abans de l’ofensiva, anava per la carretera de la Seu d’Urgell, per Organyà fins a Pons, des d’aquesta localitat fins a Guissona, de Cervera a Montblanc, i des del mateix Montblanc fins a Tarragona, tot resseguint el riu Francolí.

-

La tercera línia defensiva, L3, cobria Barcelona i tenia com a eix principal les localitats de Solsona, Calaf, Igualada i el riu Anoia. Envoltava el massís del Bruc i finalitzava a les costes del Garraf. El riu Gaià faria de

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

frontera geogràfica en aquesta línia, de la mateixa manera com ho feia el Francolí, amb la L2. A les immediacions d’Albinyana, algunes tropes mal armades i sense gaires efectius, haurien de situar-se en les zones més altes tot intentant aturar les forces atacants.

-

La quarta, L4, passava per Tossa, Santa Coloma de Farners i Olot fins a Camprodon i cobria gairebé Girona.

-

La cinquena i sisena línies de defensa, L5 i L6, per al replegament de les unitats governamentals en el cas d’una possible retirada cap a França, igualment es trobaven en terres gironines i estaven destinades a protegir Figueres i els passos de Le Perthus i Port-Bou.

Se suposava que des de la línia 1 fins a la 6, aquest sistema es trobava fortificat, tot i que hi havia zones que només es trobaven filferrades de manera senzilla i amb extenses àrees sense cap mena de protecció o fortificació42 . A més, les unitats, estaven disperses, mancava comunicació entre elles i, com ja s’ha deixat dit, no hi havia recursos per a fer front a una resistència a ultrança.

A tot això, calia afegir un altre element, potser el més important: la manca de moral i de confiança de les tropes. Els quatre mesos de batalla de desgast a l’Ebre i la lluita amb el riu al darrere havien passat factura: la superioritat numèrica era gairebé aclaparadora en favor dels nacionals. A més, el gran nombre de munició i armament retingut a la frontera francesa des de feia temps, seguia sense poder ser rebut pels governamentals. No serà fins poc abans del dia 20 de gener, quan algunes de les unitats aconsegueixin armar-se amb fusells i metralladores, sense gairebé poder rebre ni canons, ni muntar els avions que s’acabaven de rebre a la frontera, donada la situació de reculada general.

A aquests fets, hi haurem d’afegir la mobilització de recursos humans poc o gens preparats per a la lluita, com les quintes més 47

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

velles i les més joves, les quals amb prou feines gaudien d’instrucció elemental i a més, un altre element que el mateix general Rojo esmenta: la falta de cohesió entre l’exèrcit i la rereguarda republicana i el desig de gran part de la població civil catalana per veure el final del llarg túnel que suposava la guerra.

Pel que fa al dispositiu i a les línies defensives, i novament, segons l’historiador Salas Larrazábal, las líneas L2, L3 y sucesivas, habrían de ser ocupadas y defendidas por tropas maltrechas y desgastadas en perpetua retirada y que pasarían fugazmente por todas ellas, perseguidas por un enemigo que no les daba reposo y que no tenía necesidad de relevo43 .

Malgrat tot aquest sistema, res no podrà, doncs, aturar l’avanç nacional a través del territori català, i així, poc abans de l’arribada dels contingents franquistes al Baix Penedès, aquests havien aconseguit un avanç espectacular en pocs dies. El dia 9 de gener els cossos d’exèrcit republicans s’establien a la L2, mentre una gran part de Catalunya era ja dominada i conquerida per les tropes de Franco i continuava l’avanç sense gaires impediments que permetia als nacionals arribar a l’Espluga de Francolí i ocupar l’important nus de comunicacions de Montblanc el dia 11.

Posteriorment, aconseguirien dominar les poblacions de la Figuera, Vilella, Marsà i Falset, aquesta última localitat, el dia 13, i l’endemà, la capital de l’Alt Camp, Valls. Així, Tarragona queia el dia 15 de gener, amb una ocupació de territori que s’aproximava als 7.225 km2 i uns 5.000 republicans fets presoners44 .

Un cop superada la línia 2 de contenció i enfront de la línia 3, davant el dispositiu republicà en aquesta zona, es trobava preparat per a tornar amb l’embranzida la 13 Divisió nacional, que continuaria avançant de manera veloç a través de les dèbils línies republicanes.

Amb tot, després de l’entrada a Tarragona de les tropes franquistes el dia 15, hi hauria una petita pausa fins al dia 17, moment en què la maquinària de guerra formada pels cossos d’exèrcit i divisions 48

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

nacionals tornaven a emprendre la marxa cap als seus objectius.

Com ja hem dit, la 13 Divisió avançava per la costa catalana i seria la protagonista en terres del Baix Penedès de diferents episodis bèl·lics; una unitat experimentada que havia combatut des del mateix moment que començava a trepitjar la península el 1936.

Historial de la 13 Divisió La 13 Divisió era una unitat de l’exèrcit franquista ben preparada i foguejada, un conjunt de tropes de xoc format per uns 10.000 homes que lluitarà a primera línia dels fronts més importants durant el conflicte dins el Cos d’Exèrcit marroquí comandat pel general Yagüe, líder militar que ja havia assolat part d’Extremadura i Andalusia durant les campanyes d’estiu i tardor del 193645 .

Aquesta 13 Divisió, dirigida per l’africanista Fernando Barrón, es distingia per la seva duresa i per la fama que acompanyava els seus integrants: legionaris de la 4a, 6a i 16a banderes de la Legió; els Tabors de Regulars o tropes colonials “mores”, com el 1r Tabor, el 6è, el d’Ifni-Sàhara; i d’altres brigades i batallons, com la 4a Bandera de Falange de Castilla.

Barrón, ascendit a coronel, comandarà aquesta Divisió a les acarnissades batalles de Brunete, Teruel i Belchite. El 1938 havia pres Fraga; posteriorment, entrava a Lleida a principis d’abril; i, finalment, durant la Batalla de l’Ebre, aturaria l’ofensiva republicana a les portes de Gandesa. De la fama que gaudia aquesta unitat, només cal dir que la divisió era anomenada “La mano negra de Fátima”.

Al marge de la seva ferotgitat i experiència, podem dir que els seus comandaments recorrien sovint a mètodes expeditius, com els afusellaments a soldats presoners. D’aquest fet, en va ser un testimoni directe l’humorista Miguel Gila, qui va ser executat quan caigué presoner d’aquesta unitat juntament amb un grup de soldats 49

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

republicans, un mes abans de la presa d’Albinyana. Tot i això, el famós humorista, que tan ridiculitzaria després la guerra amb els seus monòlegs, va poder salvar la vida de manera afortunada.

En resum, la 13 Divisió era una unitat d’elit ben preparada i armada que s’havia distingit al llarg de tot el conflicte. Davant seu, es trobava en molts casos tropes disperses sense instrucció, on la resistència era mínima i esporàdica i on imperava la desbandada general davant el ràpid atac de l’enemic.

De tota manera, no podem dir qua l’avanç d’aquesta divisió fos un passeig o un camí de roses fins l’arribada a la Catalunya central; al marge de les posicions que calia conquerir, Catalunya posseeix una orografia accidentada que beneficiava els seus defensors i endarreria l’avanç de l’enemic. Igualment, també cal comptar amb la destrucció de molts ponts i bloqueigs de carreteres que realitzaven les tropes republicanes per alentir encara més la conquesta de les localitats catalanes. A això haurem d’afegir que les tropes atacants van disposar de pocs moments de pausa i de descans durant l’ofensiva.

Dia 17 de gener: les tropes nacionals creuen el riu Gaià Es pot afirmar que arran dels avenços obtinguts en els primers 12 dies d’ofensiva nacional, la guerra ja havia quedat totalment assegurada i decantada a favor de Franco a Catalunya.

Així, després de l’esmentada pausa del dia 15 de gener, el dia 16 Franco havia donat instruccions per a continuar l’avanç i l’endemà, 17 de gener, creuava el riu Gaià el Cos d’Exèrcit Marroquí del general Dávila que rebria les pertinents instruccions per avançar en dues principals direccions: -

Creixell—Vilanova i la Geltrú—Sant Boi, i Bonastre—Vilafranca del Penedès—Molins de Rei.

Amb aquest avanç es desfeia la possibilitat de defensa de les 50

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

desorganitzades tropes republicanes, sovint unitats mal armades i molt minvades d’efectius corresponents al XXIV Cos d’Exèrcit i situades des del km 17 del ferrocarril de Picamoixons fins a la costa.

Davant seu, dues divisions del Cos d’Exèrcit marroquí atacarien: la ja citada 13 Divisió que seguirà l’eix Argilaga-Renau-VilabellaPuig Aranyó-Ermita de Sant Antoni-Vèrtex Lleó-Les Torretes-el Vendrell-l’Arboç-Vilafranca, i la 105 Divisió que avançaria paral·lela a la costa.

D’aquesta manera, es conquerien Bonastre, la Pobla de Montornès i Creixell. Amb tot, a Bonastre el mateix dia 19 a les 23 hores, es planificava la continuació de l’avanç nacional i s’especificava de manera clara que las fuerzas enemigas no han variado en nuestro frente. Según órdenes cogidas cada Brigada ha ordenado en dos Agrupaciones sus cuatro batallones. Parece ser que no existen fortificaciones hechas con anterioridad hasta Vendrell. A més, també s’ordenava que el avance se iniciará a las once horas de mañana 20: será simultáneo y precedido de concentraciones de artilleria sobre los núcleos de resistencia enemigos que se señalen. El avance del 1º al 2º objetivo se llevará con la mayor rapidez, y sin solución de continuidad, del 2º objetivo se avanzará a mi orden46 . Tot estava preparat, doncs, per a l’entrada a Albinyana de les tropes de la 13 Divisió del general Barrón.

Per altra banda, el mateix dia 20 de gener, davant la greu situació i només 6 dies abans de la caiguda de Barcelona, el president de la Generalitat, Lluís Companys, parlava als ciutadans i combatents catalans amb la intenció d’esperonar-los. Aquest discurs, emès per ràdio, que gairebé ratllava la desesperació, ens mostra com s’apel·lava als combatents republicans a resistir, consigna que ja havia estat en boca del màxim responsable del govern republicà, el Dr. Juan Negrín, mesos abans. Per la importància i la coincidència d’aquests dos fets, passem a transcriure una part del discurs de Lluís Companys, on el sentiment d’impotència i de crida a la resistència es fan ben explícits: 51

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

...En aquesta guerra, catalans ens ho juguem tot, fins el nostre nom. Sento la vergonya i el dolor immens que em revolta amb glopades de coratge i de ràbia, quan penso en la gran extensió de terra catalana de les comarques lleidatanes i tarragonines que està ja en poder dels invasors. Em tremola el cor en pensar-hi.

Però, catalans, no han d’anar més endavant. Cap de nosaltres no ha de restar inactiu; totes les hores, totes les forces, totes les inquietuds, totes les energies humanes i sobrehumanes, per a barrar el pas a l’invasor...47 Amb aquestes paraules, s’evidenciava la situació del territori català davant l’avanç enemic. Ja no hi havia res a fer. La situació era insostenible i les tímides reaccions de resistència de l’enemic serien ràpidament esclafades per l’artilleria i l’aviació franquista de manera contundent, com ja havia succeït des del dia 23 de desembre, data d’inici de la definitiva ofensiva contra Catalunya.

D’aquesta manera, Albinyana, com molts altres pobles de Catalunya, patiria les conseqüències de la guerra amb una lluita protagonitzada als seus carrers; una lluita que, segons diverses fonts, s’esdevé contradictòria; mentre alguns esmenten una escaramussa ràpida i eficaç de les tropes d’avantguarda nacionals que davallen de les posicions més altes i prenen per sorpresa els soldats republicans, d’altres fonts recorden un combat que es va fer interminable al centre i els voltants de la vila.

Dia 19 de gener: bombardeig d’Albinyana i arribada a l’ermita de Sant Antoni Amb el ressò de les bateries de la 13 Divisió cada cop més a prop d’Albinyana i els seus contorns, l’arribada dels combats a la població començava a intuir-se. Tot i això, el dia 19 de gener Albinyana ja havia estat bombardejada per l’aviació franquista.

En concret, tres bombes cauran prop del nucli urbà de la població i algunes altres bombes ho faran a la serra de la Masquerosa. Aquest cop, doncs, els avions nacionals no passaven de llarg per bombardejar el camp de Santa Oliva, com tampoc se sentien les 52

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

explosions a la llunyania d’aquest mirador privilegiat que era el poble, sinó que les bombes explotarien al mateix nucli de la localitat, tot i que de manera dispersa. La major part de vehicles escampats a la vila havien estat evacuats, mentre restava un petit destacament de soldats republicans per a defensa de la població.

Carros, mules i altres transports serien també utilitzats per a l’evacuació de les tropes republicanes.

L’episodi que precedeix l’entrada de les tropes franquistes a Albinyana és l’ocorregut la nit del 19 al 20 de gener a l’ermita de Sant Antoni. Com era habitual, les tropes d’avantguarda nacionals estan formades per soldats regulars d’origen marroquí que, un cop arribats a l’ermita, es troben amb el fill de l’ermità, Joan Sanahuja, i un soldat desertor48. Aquests individus, tot i no anar armats, trobar-se indefensos i presentar-se davant els atacants amb les mans en l’aire, són morts a trets, segurament, i com era habitual, amb la intenció d’aconseguir els seus pocs objectes personals.

Tot i això, d’aquest episodi podem dir que se’ns fa estrany que, havent succeït tan a prop del poble no despertés cap alarma i que els soldats que es trobaven al poble, no sentissin els trets de fusell dels soldats «moros». És probable, doncs, que els assaltadors empressin armes blanques en el seu atac contra aquests individus indefensos. Tots dos morts serien enterrats a la mateixa zona del cementiri vell, tot i que en una rasa diferent a la dels soldats republicans morts l’endemà, dia 20 de gener, com veurem.

Sigui com sigui, i pel que fa a l’arribada dels nacionals a les immediacions d’Albinyana, aquesta és la concisa informació que en dóna el «parte» corresponent a l’Exèrcit de Franco el dia 20 de gener de 1939: Campaña de Cataluña. — Ofensiva de Extremadura y Andalucía.

Ha continuado en Cataluña el victorioso avance de nuestras tropas, que en el día de hoy y hasta media tarde habían ocupado, además del pueblo de Calaf, importante nudo de comunicaciones que ha sido rebasado en varios kilómetros, los de Vilanova de la 53

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Aguda, Guardiola, Mirambell, Cabanabona, Vilamajor, (...), La Llacuna, la Bisbal del Panadés y Creixell y las importantes posiciones de Moragué, Más de Envall, vértices Llorens, Farrán y Maja, Casa Codilla, vértice Nou, Costa Preta, Panés, Sant Pere, Rafso, Ermita de San Antón y vértices Espinagosa, Cancarbons, Pisel y La Torre.

La profundidad del avance alcanza en algunos sectores más de siete kilómetros y aunque se desconoce el número de prisioneros hechos a los rojos, se sabe es importante. También el material que se ha cogido es abundantísimo (...)49 .

Les tropes atacants formades per petites unitats de la 13 Divisió Nacional, com les que entrarien al Vendrell poc després, havien aconseguit de moment arribar al punt més alt dels contorns de la vila, sense gairebé combatre. Als voltants d’Albinyana, petits grups de carrabiners i soldats, d’una ja desapareguda brigada, segurament formada per uns 3.000 soldats en el seu millor moment, deambulava desorganitzada per les muntanyes properes a Albinyana i a d’altres indrets, gairebé sense armes per a poder defensar-se després de la retirada de Tarragona.

Aquest és, en síntesi, el preludi dels esdeveniments que es succeiran el dia 20 de gener a Albinyana.

Dia 20 de gener: un combat confús i contradictori Hem anomenat aquest capítol amb el present títol, atès que tant les fonts escrites com les orals es contradiuen en alguns punts en què es basa aquest estudi. Hi ha, doncs, contradiccions, bàsicament centrades en l’hora de l’atac franquista (tot i la diferència horària que existia entre els dos bàndols), en el caire de lluita sostinguda a la localitat i en el nombre de víctimes de soldats republicans que es produïren, i que a continuació intentarem aclarir o, si més no, exposar de la millor manera possible. Apel·lem, doncs, a una reconstrucció parcial i incompleta dels fets donada la debilitat i 54

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

poca consistència entre les diverses fonts orals i que tan sols ens permeten exposar algunes suposicions. En resum, hi ha una certa fragilitat en el seguit de conjectures que es presenten a continuació; fets relatius a aquest episodi, els quals, amb evidències arqueològiques, ens podrien fer sortir del dubte. Aquesta és, doncs, bàsicament, la presentació d’un seguit d’informacions extretes de diverses fonts que es diuen i es desdiuen.

Val a dir, en primer lloc, que ens hem basat en la conferència de Manuel Bofarull “Albinyana 1930-1940”, publicada a Els Moviments Socials al Penedès50 , i en alguns testimonis orals que visqueren aquests fets.

Així, l’autor, després de realitzar diverses entrevistes a antics albinyanencs protagonistes de primera mà, ens descriu com el matí del divendres dia 20 de gener de 1939, a quarts de dotze del matí, s’iniciava l’atac dels nacionals contra els soldats republicans que es trobaven al centre de la vila, concretament uns trenta individus situats al Sagrat per rebre el seu ranxo a ca la Marina.

En aquest punt, trobem ja la primera de les contradiccions, atès que un testimoni dels fets que visqué aquells moments, M. Ribas, recorda com cap a quarts de deu, es trobava jugant al carrer amb sa germana, quan s’inicia el tiroteig a la població. És possible que l’autor prengui com a referència la data de l’inici de l’atac segons les informacions dels franquistes o, en cas contrari, que s’hagi guiat per alguna informació d’algun testimoni. En aquest darrer supòsit, no coincidiria amb les afirmacions que hem presentat del testimoni protagonista dels fets i que ens dóna l’hora aproximada de les 09.30 h per a l’inici de l’atac.

No deixarem d’insistir que la reconstrucció d’aquest episodi s’esdevé complexa per la mateixa debilitat de la memòria oral i els testimonis que ens faciliten la informació d’aquest esdeveniment. Continuem, però, amb el relat. Per l’autor d’“Albinyana 1930-1940” el fet no deixa de ser una breu escaramussa, una “cacera” pràcticament de soldats republicans; 55

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

mentre, per la seva banda, la font esmentada anteriorment, ens narrà com tota la seva família es va haver de tancar a casa durant hores fins gairebé quarts de tres de la tarda per protegir-se del tiroteig. La resta de veïns del poble hagueren de fer el mateix per por a les bales perdudes i als impactes dels projectils que durant una bona estona ressonaren entre els carrers i les cases de la vila.

Val a dir que un altre dels informadors d’aquest episodi, ja citat anteriorment, Juan Juárez, relata l’episodi d’una manera similar a la de Bofarull: els atacants, amb sigil, prengueren posicions a la zona més alta de la localitat i atacaren obrint foc contra els republicans, els quals anaven pràcticament desarmats.

Malauradament, desconeixem si existieix encara avui dia algun testimoni de qualsevol dels dos bàndols que ens pugui confirmar alguna de les dues versions.

A conseqüència d’aquest foc de fusell i també de metralladores al bell mig del poble, per fortuna cap habitant no va patir ferides ni altres conseqüències, però si van quedar algunes cases afectades pels trets. Val a dir que els trets provocats per aquest tiroteig sonaven d’una manera especial, com si retronessin o reverberessin, fet habitual si el combat es produïa enmig d’un poble amb cases i edificis pel mig, enlloc de ser espais oberts.

En definitiva, el testimoni entrevistat de M. Ribas, que intentem contraposar a les versions de Bofarull i de Juárez, recorda de manera molt clara que el tiroteig va durar algunes hores i que malgrat la precària situació en què es trobaven els republicans, aquests van presentar resistència. Tornem a insistir, però, que aquesta versió dels fets és gairebé contrària a la bibliogràfica proporcionada per Manuel Bofarull, que en el seu episodi relata que els soldats republicans van córrer davallant pel poble, mentre els atacants se’ls llençaven literalment al damunt cridant i disparant que fugen pels horts i pels carrers de la Plaça Vella i de l’església.

Sigui com sigui, l’entrada de les tropes nacionals a la vila havia estat la de costum en aquests tipus d’accions: avançada dels soldats 56

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

regulars “moros” a primera línia, després sotsoficials i tropa legionària i, finalment, oficials franquistes de major graduació.

Pel que fa a la possible intervenció de legionaris, el testimoni ja esmentat ens explicà com, a l’hora d’entrar a la localitat, quan es preguntava: “quien vive”, els soldats contestaven: “La Legión”.

Què passà doncs? Hi hagué resistència per part dels republicans?

Van ser presos per sorpresa sense capacitat de reacció? La resposta pensem que deu contenir elements de les dues versions.

Segurament, van ser atacats sense poder reaccionar donada la sorpresa i la manca de capacitat de resposta enfront un enemic més nombrós i més ben armat. Tot i això, pensem que alguns dels soldats republicans podien haver presentat una tímida resistència, tot fent-se forts en alguns indrets a base de respondre amb foc de fusell51 , sobretot si tenim present la durada del combat entre les forces atacants i les defensores. Finalment, se’ns fa difícil pensar que una simple “cacera” a una quinzena o trentena de soldats gairebé desarmats, comportés tanta estona a ser vençuts per part d’unes tropes professionals i ben experimentades.

Una nova contradicció s’afegeix a aquest episodi i es manifesta a través del nombre de morts que serien enterrats al cementiri vell d’Albinyana. Segons algunes fonts fins a 56; d’altres, prop d’una quinzena, segons la mateixa informació que facilita la relació de baixes causades a l’enemic per la 13 Divisió franquista52 ; fins i tot d’altres en citen uns 30.

Però al marge del combat que es desenvolupà al nucli del poble, val a dir que, certament, els republicans van patir un nombre molt alt de morts a la zona actual del Safari Park, i on l’escampadissa de morts va ser considerable. És possible que quedessin rodejats en una zona fonda i que des de les zones superiors d’aquesta fondalada, fossin atacats acarnissadament amb foc de fusell, metralladora i fins i tot morter.

Hi ha la possibilitat, doncs, que al marge dels soldats morts al poble,—una quinzena— s’hi afegissin d’altres soldats abatuts i 57

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

recollits als contorns de la vila, i que, d’aquesta manera, el nombre de cadàvers posteriorment enterrats al cementiri vell fos molt més elevat.

Finalment, cap a quarts de tres —tot seguint novament les fonts orals consultades—, els soldats “moros” entraven pel carrer del Mig (o carrer Nou) del poble i prenien tot el que podien. Robaren gallines i altres aliments, a més de l’escorcoll de rigor als cadàvers republicans. També hi havia un oficial nacional que controlava als regulars «moros», donat que els excessos d’aquests amb els civils van sovintejar durant tota la campanya de Catalunya.

El combat o atac de les tropes nacionals havia finalitzat amb resultat més que favorable a favor d’aquests primers. Però, què va passar amb els soldats ferits? Va aconseguir salvar-se i fugir d’aquesta mortandat algun soldat republicà?

Se’ns fa impossible pensar que tots els soldats fossin morts en combat ja que aquest fet comportaria una eficàcia total per part dels atacants. Per tant, és obvi que hi devia haver presoners i ferits.

Què va passar, doncs? Van ser rematats els capturats?

Malauradament, i tot seguint les fonts orals, es tenen evidències que així va ser i que, per tant, no van respectar-se els drets de presoners i ferits.

L’enterrament al cementiri vell Ben aviat es decidiria recollir els morts produïts en el combat, tot i que els comandaments militars nacionals —per seguir la tradició que els caracteritzava—, havien pensat en un primer moment cremar els cadàvers enlloc d’enterrar-los. Aquests primers, sempre seguint algunes de les fonts orals que ens faciliten aquesta informació, van acceptar finalment que els morts fossin inhumats, tot i que amb la mà d’obra dels mateixos habitants, els quals havien suggerit aquesta possibilitat.

Al marge dels escorcolls als cadàvers, un dels albinyanencs que participà en la inhumació sol·licità permís per a poder prendre les 58

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

botes a un dels soldats republicans, fet que li fou concedit pels comandaments nacionals. Un d’aquests militars, Juan Solé Queralt53 , responsable d’enllaç de l’exèrcit nacional, fou qui obligà els habitants del poble a carregar els cadàvers en carros amb postissos i situar-los a la fossa del cementiri vell.

Uns quatre o cinc carros amb els seus corresponents amos s’encarregarien de recollir les víctimes, carregar-les i dur-les fins a la fossa. Aquests carros anaven plens de cadàvers de nois molt joves, d’entre 18 i 20 anys, fet que ens fa pensar que eren reclutes incorporats recentment a l’exèrcit, possiblement de les darreres lleves del 41 i del 42. A aquesta afirmació cal donar-li un cert marge de confiança, donat que un dels familiars del testimoni entrevistat va ser un dels nois que va dur un dels carros amb els morts. Concretament, tenia 16 anys, es trobava a casa amb la família i va quedar molt compungit i afectat per haver de transportar els morts fins a la rasa del cementiri vell, lloc on ja no s’hi enterrava a ningú des de feia molts anys. Val a dir que l’escena devia ser esfereïdora, amb els carros replets de cadàvers d’on sobresortien braços i cames al llarg del recorregut fins a la improvisada rasa del cementiri.

També un albinyanenc anomenat Francesc recordava a la premsa del Diari de Tarragona el 1996 com a part de recollir els morts, va poder contemplar com els que quedaven vius, els remataven i com a alguns els eren arrencades les dents d’or, fet aquest darrer que ens fa pensar que els individus morts no devien ser només joves, sinó també d’edat més avançada.

Pel que fa a algunes qüestions relatives a les víctimes, alguns dels morts republicans és possible que no portessin cap mena d’uniforme. A més, hi ha proves que als cadàvers se’ls buidaren les butxaques i que la documentació volava i s’escampava arreu.

En aquest sentit, se’ns facilita una dada significativa, atès que no hi havia documentació entre els morts i que van ser registrats de dalt a baix per les tropes “mores”. Igualment, hom recorda haver vist molta paperassa escampada pels carrers. Amb tot, 59

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

l’investigador Bofarull cita en el seu estudi una misteriosa i petita llibreta amb dades que va ser extreta d’un dels cadàvers i que, possiblement, ens faria sortir de dubtes sobre moltes qüestions, al marge de conèixer de primera mà molts altres aspectes.

Malauradament, aquesta important font sembla avui desapareguda.

Com veiem, l’episodi segueix sense desvetllar-se totalment. Ens manquen moltes dades i aclarir altres aspectes; analitzar encara moltes contradiccions que ens semblen evidents i posar fil a l’agulla pel que fa a la reconstrucció total dels fets.

Per acabar, poc després de l’episodi i en aquestes dates immediates a l’entrada dels nacionals al poble, uns tres regulars “moros” van vestir-se amb robes civils, segurament amb la intenció de romandre al poble i les rodalies per fer de les seves, tot i que la Guàrdia Civil, encarregada de la situació a la rereguarda recent conquerida pels nacionals, els va fer fora ràpidament de la vila.

El malson havia finalitzat per als habitants d’Albinyana, tot i que la lluita al Baix Penedès continuava en d’altres indrets, com per exemple a la capital. Poc després dels fets succeïts a Albinyana, cap a les quatre de la tarda, el Vendrell seria la següent plaça conquerida per les tropes de la 13 Divisió. Albinyana havia viscut als seus propis carrers un petit combat, un episodi militar com molts d’altres que es succeirien a Catalunya. Afortunadament, cap habitant en sortí malparat. Tot i això, no podem dir el mateix del que passà al Vendrell, indret on, tot i no haver-hi ni un sol tret, sí que es produirien víctimes civils i militars, provocades per la manca de control de les tropes de xoc nacionals, i protagonitzades novament pels regulars “moros”.

L’entrada dels nacionals a la capital de comarca Ja hem vist com de l’estada al Penedès de les tropes de la 13 Divisió en tenim constància gràcies a diverses fonts i estudis. Una d’elles és la facilitada per l’historiador Ramon Arnabat, qui 60

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

esmenta en el seu estudi54 l’entrada de la 13 Divisió a la capital del Baix Penedès. En concret, una secció del 6è Tabor de Melilla juntament amb la 23 Companyia de la 6a Bandera de la Legió, que formaven part de la 1a Agrupació de la 13 Divisió, entraran al Vendrell el dia 20 de gener a la tarda.

Serà aproximadament a les 16 h quan dos militars a cavall de certa graduació accedirien a la localitat pel pont de França. Poc després, a la plaça Nova, el capità Pablo Alvárez de Lara rebia la rendició del Vendrell de mans del comandament Manuel Castillo Puértolas, oficial republicà de la guarnició.

Val a dir que al Vendrell dos regulars marroquins serien passats per les armes pel seu propi exèrcit després d’haver comès agressions sexuals a civils, fet habitual per part d’alguns dels integrants d’aquestes unitats als quals se’ls afusellava després d’haver realitzat alguna barbaritat contra la població civil55 . Aquest tipus d’actuacions anaven acompanyades sovint pel saqueig i el pillatge sempre sota control dels oficials espanyols.

Començava d’aquesta manera una llarga i dura postguerra a la comarca caracteritzada per la misèria, el racionament i l’estraperlo.

Però malgrat aquesta situació, el pitjor de tot serà l’odi i la revenja dels que es consideraven guanyadors de la guerra vers els que la van perdre. Les denúncies i delacions provocades pels conflictes socials suscitats durant aquests anys a la capital van fer que l’odi encara es mantingués encès molt de temps. Així, el Vendrell va esdevenir un dels indrets on hi hagué un dels percentatges més alts d’afusellaments després de la guerra, amb un 2,8 per mil, davant la mitjana catalana d’un 1,2 per mil56 .

61

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

62

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

VOLUNTAT D’ENTERRAR LA MEMÒRIA?

Després de la guerra Com hem dit, un cop acabada la guerra la localitat d’Albinyana es va veure alterada per les repercussions de la postguerra i, com a la resta de Catalunya, s’imposà la repressió com a mètode contra totes aquelles persones que havien estat implicades en el bàndol republicà. Llistes de detencions, consells de guerra, empresonaments, execucions, el retorn de gent que havia desaparegut durant l’època republicana i la recuperació del culte religiós, seran fets habituals arreu de la comarca.

Tanmateix, un fenomen alterà la postguerra dels albinyanencs: el nombre de familiars que van arribar-se al poble per esbrinar quelcom dels seus parents va ser molt gran. Preguntaven pels seus fills o marits i, segurament, devien donar-ne els noms. És possible que el secretari de l’Ajuntament d’Abinyana prengués nota d’alguns dels que facilitaven els familiars i que quedessin enregistrats57 . Tot i això, ningú no els va respondre. Ni en aquell moment, ni després i ni tan sols ara, ja passats més de 60 anys dels fets.

Un dels molts casos seria el de l’esportista i futbolista del Nàstic, Benjamín Alvárez García, que pertanyia a aquesta unitat de carrabiners i que va ser assassinat en lliurar-se a les tropes franquistes poc després de la caiguda de Tarragona el dia 15 de gener; o el de Gabriel Codorniu Bonal, un altre soldat de Figueres de la mateixa brigada, a qui buscaven els seus familiars i el possible lloc on podien trobar-se les seves restes. D’aquest darrer, és molt probable que fos inhumat al mateix cementiri vell d’Albinyana o, com a mínim, en algun altre indret pròxim del poble.

Finalment, i segons testimonis de l’antic alcalde Antoni Mellado, durant el seu mandat encara venien de diferents indrets de la península, com Burgos, Valladolid o Girona, antics familiars de 63

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

soldats desapareguts a la recerca de la localització de les possibles restes dels soldats58 .

Molts anys després dels fets d’Albinyana, concretament el 23 d’agost de 1996, en un acte segons la premsa que es vol desvincular de qualsevol significació política59 i amb l’assistència de Joan Raventós, s’inaugurava un monòlit dedicat A la Memòria dels morts a la guerra del 1936-1939 damunt mateix de la fossa del cementiri. Amb aquest acte, —hi tornem a insistir— mancat de tota càrrega política en paraules del mateix alcalde Antoni Mellado i promogut per l’Associació Amics per la Història del Vendrell, es va voler parcialment recuperar de l’oblit als soldats enterrats el dia 20 de gener del 39. Malauradament i a pesar de la inauguració del monòlit, difícilment podrà recuperar-se de l’oblit els soldats que, com els que es trobaven a Albinyana, van morir en aquelles jornades on la sort de Catalunya estava ja decidida.

Aquest acte, i tot seguint la línia “políticament correcta” dels anys 90, és un dels molts de caràcter expiatori que fan sentir la guerra del 36-39 més anònima encara del que ja sembla a les generacions més joves. El recordatori amb la inscripció n’és l’exemple més clar: A la memòria dels morts a la guerra del 1936-1939. Val a dir, però, que els anònims soldats enterrats a Albinyana són recordats a la vila des de l’any 1996, gràcies a l’ofrena que es realitza cada 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Amb tot, Albinyana no és ni molt menys l’únic indret on es localitzen restes de combatents que van ser resultat de lluites i combats, d’escaramusses i atacs durant la reculada de l’Exèrcit Popular a principis de gener del 39. De fet, ja hem esmentat com arreu de les comarques de l’Alt Camp, del Baix i l’Alt Penedès, del Tarragonès i del Priorat, es troben tombes i restes de soldats enterrats durant la campanya de Catalunya.

Les comarques de Tarragona: un gran cementiri En tota aquesta zona que podríem identificar amb la línia 3 de 64

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

defensa governamental, les restes de soldats republicans són habituals. Un exemple és el que ens faciliten els “Partes” de la 13 Divisió nacional en el moment d’arribar a la línia “Puig Ariño (vol dir Aranyó) – Bonastre”, zona on “es recullen” uns 300 morts i es capturen gairebé 400 presoners.

Podem diferenciar bàsicament, dos tipus d’enterraments de soldats en aquestes zones de combat. En primer lloc, les fosses anònimes emplaçades als cementiris de les localitats tarragonines. L’altre, el de les tombes que es troben disseminades fora dels cementiris i en llocs feréstecs, també de soldats anònims i, probablement, menys nombroses pel que fa al nombre d’individus inhumats i més difícils de localitzar.

Així, existeixen fosses comunes a les localitats de Valls60 , amb gairebé 500 restes; Bonastre, amb 18 víctimes més; unes 30 a Vespella de Gaià; a Salomó, uns 60 individus61 ; a més de la Bisbal de Falset i Vallfogona de Riucorb, juntament amb les ja esmentades tombes escampades a la muntanya. A l’Alt Camp, i prop de Rodonyà, n’existeix una altra, amb personal de tropa d’aviació que es trobava en algun dels terrenys de vol republicans escampats arreu d’aquestes comarques, i on trobem un nombre d’individus sense concretar passats per les armes pels soldats franquistes.

A tot aquest conjunt, hem d’afegir-hi algunes iniciatives importants com la del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, realitzada a principis dels anys 90, conjuntament amb la participació de l’historiador Ramon Arnabat i on van poder-se identificar fins a més de 1.000 morts de la Guerra Civil a tot el Penedès62 .

A més, hem d’afegir l’immens ossari en què es va convertir una bona part de la Terra Alta durant la Batalla de l’Ebre. Així, existeixen gran quantitat de restes humanes i fosses de soldats en indrets com Gandesa, el Pinell de Brai o la Fatarella. En aquest mateix sentit, a la Terra Ferma també trobem fosses comunes de soldats, com la coneguda de Camarassa o les de civils al cementiri 65

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

de la ciutat de Lleida i les escampades a moltes de les viles del Pirineu ilerdenc. També existeixen indrets amb restes de soldats o civils a Montcada i Reixac, el Bruc, Santa Eugènia de Berga o Tàrrega63 .

Finalment, també hi trobem el cas de l’antic Hospital de Carrabiners de Solers, a l’actual Casino de Sant Pere de Ribes, amb noms, cognoms i edats dels carrabiners enterrats en aquest indret i morts per ferides de guerra. A més, es coneixen, gràcies a les actes de defunció, les corresponents unitats a què pertanyien.

Val a dir que per la gran proliferació de fosses comunes arreu del nostre territori, la campanya de Catalunya portada a terme pels exèrcits nacionals a finals de l’any 1938 sembla tenir un modus operandi similar a les campanyes dels generals africanistes espanyols al Marroc i a les ofensives a Andalusia i Extremadura de començaments de la guerra. Amb això, volem dir que hi trobem un cert paral·lelisme: per una banda, Franco i els seus generals imposaren cruelment els mètodes de la guerra colonial a la pròpia península durant les campanyes de l’estiu i la tardor del 1936, i el mateix farien a l’ofensiva contra Catalunya. El motiu no era altre que assegurar la rereguarda i, de passada, eliminar tot possible focus de resistència.

Per altra banda, si durant les campanyes d’Andalusia i Extremadura es va portar a terme aquest sistemàtic mètode d’eliminació de presoners, era per intentar arribar al més aviat possible a la capital, Madrid. De la mateixa manera i al llarg de finals de desembre del 1938 i gener del 1939 a Catalunya, calia també arribar a Barcelona al més aviat possible amb una rereguarda assegurada i sense haver de «carregar» amb els presoners que s’anaven capturant.

Aquesta va ser sens dubte la filosofia del mateix general Franco i, com ell, molts altres comandaments d’origen africanista —Yagüe, Barrón, etc.,— que imposaren un tipus de guerra al seu propi país de manera expeditiva. A més d’arribar a Barcelona de manera veloç, també es feia necessari finalitzar amb la conquesta de Catalunya i posar final a una guerra que començava ja a fer-se excessivament llarga.

66

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

Com ja s’ha dit, algunes fonts ens confirmen que els morts republicans d’Albinyana els volien cremar —com realment succeí a Badajoz, per exemple—, decisió que va ser contrariada per alguns dels habitants del poble. A conseqüència d’això, les restes dels soldats republicans reposen avui dia al cementiri vell d’Albinyana, indret on van ser enterrats poc després del combat sostingut contra els seus adversaris.

Per acabar, val a dir que una possible intervenció arqueològica a Albinyana podria permetre desvetllar molts dels interrogants que, malauradament, ni les fonts bibliogràfiques, ni les orals, poden aclarir-nos. Conèixer com van morir els soldats, com van ser enterrats, si es van fer presoners o s’executà als individus capturats, etc., deixarien d’esdevenir conjectures per passar a ser fets evidents d’una guerra que no hauria d’haver començat mai i que s’inicià gràcies a un seguit de militars revoltats i sanguinaris que escamparen la mort al llarg dels quatre punts cardinals de la península.

Desgraciadament, esbrinar totalment aquest episodi no ha estat possible fins ara, tot i que encara resta l’esperança de poder aconseguir aquesta fita que suposaria, per una banda, situar Catalunya dins la normalitat, tot assolint un caire democràtic, i per l’altra, retrobar-nos amb la nostra pròpia història.

La porta estaria, doncs, oberta i malgrat que algunes autoritats es mostrin contràries a l’obertura de les fosses catalanes, el deure amb els que van situar-se al cantó de la legalitat democràtica ha de sobreposar-se a la dubtosa reacció antidemocràtica, polititzada i presumptament sospitosa d’obscurantisme dels que neguen el dret a investigar.

La darrera batalla a Albinyana Val a dir que l’episodi que hem tractat de reconstruir de la millor manera possible és quelcom més que un simple episodi bèl·lic. Es 67

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

vol dir amb això que la fossa d’Albinyana constitueix una part important del patrimoni lligat a la Guerra Civil espanyola, un patrimoni on les aproximacions arqueològiques —ja siguin a fosses o a d’altres elements patrimonials—han estat inexistents fins a l’actualitat. I el mateix podem dir pel que fa a les iniciatives de protecció i divulgació de l’esmentat patrimoni militar arreu del territori espanyol.

La recuperació, l’estudi, la conservació i la difusió dels espais patrimonials lligats a la Guerra Civil, l’esdeveniment que ha marcat la història de Catalunya i d’Espanya del segle XX, ens hauria d’ajudar a entendre que les raons del present es poden comprendre des del coneixement del passat i que els espais patrimonials lligats al conflicte haurien de jugar un paper clau, tant en l’educació formal, com en l’educació no formal al nostre país.

Malauradament, el panorama actual del patrimoni de la Guerra Civil a Catalunya encara està per definir. A cavall entre la por a recordar i el coneixement d’un període que no hauria de repetirse, ens hem quedat en un punt mort. I, precisament, el que hem anomenat “la darrera batalla a Albinyana” pretén ser un punt de sortida per tal de reconèixer l’ampli i extens patrimoni de la Guerra Civil i la possibilitat de realitzar-hi intervencions arqueològiques amb garanties.

Així, el patrimoni material i paisagístic de la Guerra Civil espanyola comprèn un ampli ventall d’elements. D’entrada, cal destacar els elements mobles relacionats amb equipaments de combat, maquinària, artefactes i utillatge de tota mena vinculat amb les activitats bèl·liques. Val a dir que aquest material està força documentat pel treball d’aficionats, com investigadors no reglats, historiadors autodidactes o historiadors de la tecnologia altament especialitzats. En qualsevol cas, no hi ha una sistematització científica d’aquest conjunt de sabers. D’altra banda, el domini dels materials mobles és important atès que són part de les resultants que s’aconsegueixen en els treballs d’excavació arqueològica. Aconseguir sistemes de classificacions, tipologies i 68

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

sistematització en general és important per enquadrar les activitats de recerca en aquest camp.

Un altre element important són les modificacions del paisatge per raons de l’activitat bèl·lica o intervencions poliorcètiques efímeres, que constitueixen un dels objectius importants de l’activitat arqueològica aplicada a aquest període. La Guerra Civil espanyola reprodueix tècniques i tecnologies de la I Guerra Mundial dominades per l’ús de la pirobalística automàtica i les filferrades, la qual cosa va menar, com havia passat a la I Guerra Mundial, a l’excavació de trinxeres i a la modificació del terreny amb finalitats defensives. Algunes de les principals línies defensives a partir d’antrinxeraments estan parcialment documentades per la cartografia i la documentació d’enginyeria de l’època, així com per les fotografies aèries del període i les generades en els primers vols cartogràfics de finals dels anys 50 i principis dels 60.

Tanmateix, el traçat de la major part d’aquestes intervencions únicament es pot conèixer a partir de la intervenció arqueològica, ja que en molts casos la seva construcció es va improvisar en funció de casuístiques bèl·liques molt concretes i sense planificació.

La intervenció en les línies defensives aporta coneixement sobre estratègies de domini damunt dels microterritoris i en funció de la interacció entre humans i tecnologia al camp de batalla. Però els materials que apareixen en aquestes fortificacions efímeres permeten també la reconstrucció de la vida quotidiana dels combatents. Així, llaunes de menjar, municions, restes d’armes, roba, etcètera, ens donen informació sobre les condicions en aquests improvisats hàbitats. Aquesta informació subministrada per l’arqueologia té entitat pròpia i permet documentar els més diversos aspectes que no sempre estan coberts per les fonts textuals o orals.

Per la seva banda, la construcció de béns immobles amb funcionalitats i usos diversos també és un element important del patrimoni generat per la Guerra Civil susceptible de ser documentat 69

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

arqueològicament. Les fortificacions estables com ara búnquers i trinxeres encimentades han estat espais tradicionalment abandonats, degradats i, en molts casos, destruïts, dels quals sovint existeix planimetria, ja que la seva construcció va ser planificada.

No deixarem d’insistir, doncs, que la documentació topogràfica i la intervenció arqueològica són indispensables per abordar la magnitud d’aquest patrimoni. Quelcom de similar passa amb els refugis antiaeris, fenomen absolutament singular a Catalunya durant la guerra. Cal destacar que la societat civil catalana va ser capaç d’organitzar en pocs mesos una defensa passiva absolutament exemplar. En molts casos, es posseeix documentació i cartografia original de l’època que documenta aquests espais, tot i que la prospecció, l’estudi arqueològic i, en alguns casos, l’excavació esdevé importantíssima per aproximar els usos, les condicions de vida i, fins i tot en alguns casos, els fets concrets.

Val a dir que aquesta tipologia de construccions són usuals a moltes zones urbanes de Catalunya, però també a l’entorn de determinats equipaments militars de l’època, com ara els antics terrenys de vol de l’aviació republicana, camps d’instrucció de reclutes, etcètera. Les mateixes consideracions podríem fer per altres edificacions singulars, com ara llocs de comandament, centres de comunicacions, emplaçaments artillers, residències, hospitals de campanya, etcètera.

Grans equipaments militars com ara camps d’aviació, camps d’instrucció i bateries de costa, també són susceptibles d’ésser treballats amb metodologia arqueològica. Els camps d’aviació poden contemplar grans extensions amb restes d’instal·lacions, residències per a personal, refugis antiaeris de diverses tipologies arreu del perímetre del terreny de vol i, a més, les pròpies pistes de vol, sovint camuflades o amagades dins el paisatge, poden ser documentades a través de l’activitat arqueològica.

Al marge de tots aquests elements patrimonials subjectes a formar part de possibles intervencions arqueològiques, d’altres que 70

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

no es volen passar per alt serien els camps de concentració, les presons, els amagatalls i diversos habitatges civils adaptats a les necessitats de la guerra, com polvorins i casernes.

Lògicament, les fosses militars o civils producte directe o indirecte de les activitats bèl·liques o repressives, formen part del patrimoni i han de ser objecte de recerca arqueològica. Hem vist com en alguns casos hi ha fosses documentades dins de cementiris que no requereixen esforços d’intervenció arqueològica atès que, probablement, la informació a obtenir no seria gaire diferent a la que hom disposa. Tanmateix, en altres casos, la localització, l’excavació i la documentació de fosses pot esdevenir important per documentar un determinat fet històric o, fins i tot, per tractar d’identificar els individus inhumats. Aquest seria el cas de les fosses de campanya, els enterraments fortuïts o les fosses existents en recintes de cementiris o antics cementiris que no han estat documentades, sobre les quals pugui haver la certesa que poden proporcionar informació històrica o possibilitats d’identificació.

En qualsevol cas, el patrimoni que suposen les fosses de la Guerra Civil són una part més del patrimoni susceptible de ser intervingut per l’arqueologia. Un exemple com el d’Albinyana ha de servir per reivindicar el patrimoni de la Guerra Civil i la utilització de mètodes científics per a l’estudi del conflicte. La intenció fonamental consistia, doncs, a establir un precedent, un abans i un després, amb la finalitat de recuperar la memòria històrica d’una manera digna i científica a Catalunya.

Per la seva banda, l’estudi, la documentació, l’obertura i les intervencions en fosses comunes resultat de la violència exercida entre grups humans, són un fet consumat arreu del món64 .

Malauradament, els genocidis no es van acabar amb la II Guerra Mundial, ja que la Guerra Freda va generar també les seves víctimes anònimes a la perifèria dels centres de poder dels dos blocs65 .

Si bé totes les dictadures han generat assassinats de ciutadans innocents, han estat els països del con sud d’Amèrica i el procés 71

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

de desintegració de l’antiga Iugoslàvia els que més s’han destacat en aquesta tenebrosa tasca, i avui es fa impensable que les fosses amb restes d’assassinats de les dictadures xilena i argentina, així com de les depuracions ètniques als Balcans, haguessin obtingut una negativa per part de les autoritats responsables i una opinió contrària a aquesta iniciativa66 .

A més, les intervencions arqueològiques a fosses militars europees, tant de la I Guerra Mundial com de la II, són habituals a indrets com França (Batalla del Somme-Peronne67 ) i Rússia (Stalingrad).

Aquest darrer exemple és paradigmàtic, atès que dels 800.000 soldats alemanys morts durant aquesta batalla, uns 50.000 han estat identificats i recuperats gràcies a la col·laboració del govern rus, juntament amb els familiars alemanys de les víctimes.

Probablement, ha estat la confluència de tots aquests processos d’exhumació de fosses, així com l’interès dels investigadors en aquest camp, el que ha permès crear les condicions idònies perquè un procés semblant es desenvolupés a la península ibèrica68 . Tal vegada, sense la dinàmica engegada en el darrer quart del segle XX en el camp de la investigació històrica i de la recuperació de la memòria, la gran quantitat de fosses generades durant la Guerra Civil espanyola haurien restat en l’oblit. L’únic territori de l’estat espanyol on aquest procés de moment ha estat bloquejat i impedit per una iniciativa pública és Catalunya. Aquí ha esclatat el problema.

En efecte, l’any 2002 una proposta de dues universitats catalanes (UB i URV) consistent a estudiar científicament una fossa comuna amb la finalitat bàsica d’elaborar un protocol d’intervenció que faciliti i orienti posteriors tasques va ser de facto bloquejada69 . La fossa que es volia estudiar era, precisament, la d’Albinyana, i els motius d’aquesta elecció van ser els següents: -

72

Es tractava d’una fossa ben delimitada, accessible i coneguda. No hi havia superposició de cadàvers de diferents èpoques. Tota l’esplanada del cementiri estava

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

ocupada únicament pels soldats republicans.

-

Hi havia un important capital de memòria històrica que permetia confrontar les històries narrades amb els fets objectivables per l’arqueologia. L’activitat arqueològica podia donar llum a un episodi fosc. La recerca podia esbrinar d’altra banda si els combatents van morir en combat o van ser assassinats.

-

Malgrat tractar-se d’un fet bèl·lic, la fossa i l’enterrament dels cadàvers havia estat obra de civils.

-

Hi havia possibilitats raonables d’identificar algunes de les restes i fins i tot de localitzar possibles familiars de les víctimes i, per tant, d’aplicació de mètodes identificadors basats en l’anàlisi d’ADN.

-

Finalment, la fossa gaudia d’una protecció evident, ja que estava ubicada dins d’un cementiri on, a més, per iniciativa popular, s’hi havien fet homenatges a les víctimes de la Guerra Civil.

La negativa a la investigació va procedir del batlle, encara que va esgrimir en tot moment ordres del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya70 . Segons la legislació vigent de patrimoni no es poden iniciar excavacions arqueològiques sense el permís del propietari. Aquest permís és indispensable, a més a més, per demanar l’oportú permís d’excavació. En el cas de l’antic cementiri d’Albinyana, de titularitat municipal, la negativa de l’Alcalde bloquejava qualsevol possibilitat.

Per què fins ara a Catalunya no poden ser exhumades arqueològicament, amb totes les garanties científiques, les restes de soldats republicans morts fa més de seixanta anys per part de dues universitats com les de Tarragona (Rovira i Virgili) i Barcelona (UB)?

73

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Això és el que va succeir poc abans de l’estiu del 2003 a la localitat d’Albinyana. L’excavació va quedar bloquejada, com ja s’ha dit, per negativa de l’alcalde tot seguint els suggeriments de Presidència de la Generalitat, amb l’argument que l’esmentat Departament ja fa temps que documenta les fosses de la guerra i la repressió a Catalunya. En realitat, el que s’estava realitzant era senzillament una llista de fosses comunes amb la intenció de tenirles censades. Tanmateix, no hi ha hagut per part de la Generalitat ni la més mínima temptativa per excavar cap fossa. Òbviament, va ser del tot discutit que la Generalitat vinculés el tema de les fosses al Departament de Presidència i no al de Cultura. Amb aquesta decisió es polititzava un tema que mai hauria hagut de sortir dels límits científics del coneixement de la història. D’altra banda, el fet que la Generalitat de manera implícita prohibís la recerca històrica a científics de dues universitats del país esdevenia un fet sense precedents.

Amb tot, a l’Estat espanyol, des del 2000, es van iniciar exhumacions de restes de fosses amb civils assassinats pel bàndol franquista durant el 1936 i 1937 que intenten no només aconseguir un lloc o indret digne i la recuperació de les restes dels familiars assassinats, sinó, al mateix temps, desvetllar una història que fins ara no s’explica en l’educació formal i en la no formal arreu d’Espanya. Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Andalusia i d’altres comunitats ja han sabut posar al descobert el que va suposar la cruel repressió franquista en algunes de les seves localitats a través d’aquestes iniciatives sense cap suport de les autoritats estatals.

En canvi, a Catalunya, paradigma de la suposada modernitat dins l’Estat espanyol en molts aspectes, encara no hi ha cap voluntat ni de preservar les restes de la Guerra Civil i, molt menys, d’obrir aquestes grans “rases”. “Rases” oblidades, que no només es troben en el sòl del nostre territori, sinó també en la invisible i immensa esquerda dels anys de premeditat desinterès que provocà la Transició d’una dictadura a un estat de dret.

74

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

A aquests fets, hem d’afegir-hi alguns comentaris. Voluntaris estrangers de diversos països, des de Finlàndia fins a Canadà, es troben actualment col·laborant amb les importants tasques de les associacions per a la Recuperació de la Memòria Històrica que reobren el nostre passat. Aquests voluntaris, vinguts de lluny, es pregunten, astorats, com pot ser el poc interès mediàtic i la manca d’ajut, tant de les autoritats polítiques com de la gent més jove del país. I és que el pacte de silenci i oblit engegat durant la Transició sembla que sorgeix efecte al nostre país i la no intervenció de la Generalitat n’és un exemple paradigmàtic. Aquesta és, possiblement, la principal de les lectures que s’extreuen del que ha succeït. No sabem el perquè de negatives i silencis administratius. Sí sabem, però, que la taula rasa amb la Guerra Civil de 1936-1939 ens comença a passar factura d’una manera dràstica a Catalunya i que de l’oblit estem passant a una amnèsia premeditada. És per aquests motius que l’impediment a intervenir a la fossa militar d’Albinyana sorprèn a tothom per la incomprensió mateixa que ha generat aquesta negativa. En un moment on el patrimoni de la Guerra Civil comença a generar gran interès (rutes per camps de batalla, refugis antiaeris, història oral, publicacions, etc.) i on ja no s’esdevé un objecte de confrontació política, sinó un tema d’investigació i divulgació històrica que gaudeix de gran interès al nostre país i a l’estranger, s’aplica una censura de manera que s’impedeix recuperar i mostrar el passat del conflicte sense embuts.

Pel que fa als que s’han oposat a l’excavació, els arguments han estat diversos. Des de la típica apel·lació que “els morts no es toquen” i que els hem de tenir respecte, fins els que han titllat la proposta com a mediàtica i sensacionalista. En aquesta mateixa línia, han existit altres reaccions. Veritablement, les veus que apel·len al respecte pels morts71 , “els morts no es toquen”, suposen per si mateixos una manca de respecte per la major part de familiars que cercaven els seus fills i marits a Albinyana després de la guerra. Evidentment, volen mantenir el silenci i l’oblit, és a dir, esborrar de la història els combatents i els represaliats. En aquest mateix sentit, també s’apel·la que els enterraments són territori 75

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

“sagrat”, com si les fosses esdevinguessin cementiris sioux i, amb tots els respectes per totes les cultures, això no es pot plantejar així. Pertanyem a la civilització occidental fonamentada en el desenvolupament científic, som un país democràtic amb llibertat de culte i on les tradicions ancestrals i els rituals es reserven a qui els vulgui realitzar, sense la necessitat d’imposar-los a d’altres per força de la seva voluntat.

Finalment, altres veus han criticat la possible intervenció tot titllant-la de mediàtica i, fins i tot, donant arguments sobre possibles beneficis econòmics. Inversemblant, però cert.

Sigui com sigui, val a dir que la reacció popular i dels mitjans de comunicació ha estat molt positiva, ja que s’ha obert un debat sobre les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, i evidentment, han quedat en evidència els arguments d’uns i els dels altres.

Igualment, entitats d’antics militars republicans, com l’Associació d’Aviadors de la República, l’Associació d’Antics Militars de Terra Mar i Aire i l’Associació Socialista d’Ex-combatents van signar una declaració en favor de l’obertura de la fossa d’Albinyana i també a favor de protegir el patrimoni de la Guerra Civil72 . Aquest punt és important, atès que per primera vegada al nostre país, aquests col·lectius es fan sentir i opinen després de patir durant anys la indiferència del govern català. Novament, cal insistir en el suport directe mostrat per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, a més de les adscripcions d’altres declaracions signades a favor, com les sectorials de cultura de partits polítics com el PSC i ERC. A tot aquest terrabastall, hem d’afegir un altre argument esgrimit pels sectors que s’oposen a la investigació d’aquest patrimoni de la Guerra Civil. Consideren que el patrimoni arqueològic de la Guerra Civil ha de rebre un tractament polític i no pas un tractament exclusivament científic o cultural. És per això que el tractament de les fosses comunes ha anat a parar a l’esmentat Departament 76

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

de Presidència de la Generalitat, enlloc de correspondre al Departament de Cultura i, concretament, al Servei d’Arqueologia.

Cloenda Des de l’òptica d’un tractament científic i patrimonial, resulta clar que malgrat les facetes que presenta un conflicte bèl·lic, el seu llegat és únic i no s’hauria de fragmentar ni excloure’n cap part.

Aquesta és la primera norma per enfocar de forma científica i tècnica la qüestió de les fosses de la guerra.

Hi ha una segona regla vàlida i respectada a tot Europa que és la inqüestionabilitat de les restes del passat bèl·lic recent com a part fonamental del patrimoni col·lectiu. Ningú dubta que els camps de batalla, les fosses, els refugis i els artefactes generats per un conflicte bèl·lic són part fonamental del patrimoni dels pobles que ha de ser tractat científicament.

La tercera regla a què ens hem de referir exigeix que en història no es pot diferenciar entre “allò que es pot mostrar” i “allò que no és mostrable” sota qualsevol excusa o mentida. Ningú està autoritzat per erigir-se en censor d’allò què és acceptable o no del passat. No es pot excloure de la investigació de l’anàlisi i de la divulgació allò que algú, autoproclamant-se jutge, consideri desagradable o morbós del passat.

La quarta i darrera regla, que ningú hauria d’oblidar, és que tot allò que s’ha d’extreure del subsòl amb finalitats científiques sols pot ser recuperat i intervingut amb el mètode científic que, en aquest cas, és l’excavació arqueològica i l’estudi forense.

Els exemples de l’aplicació d’aquestes regles a tots els països occidentals són aclaparadors. Sols la miopia política i una enorme ignorància sobre els mètodes d’anàlisi de la història poden justificar la negativa a investigar exemples com el d’Albinyana.

La destrucció del patrimoni de la Guerra Civil que tenim l’obligació científica i moral de preservar a Catalunya té noms i cognoms.

77

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

78

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

APÈNDIX

Arqueologia i guerra civil. Qui té por de la Història?

Pel que fa al ressò mediàtic aconseguit en relació a l’obertura de la fossa d’Albinyana, a continuació es presenta en aquest apèndix un article publicat a El País el dimecres 18 de juny de 2003 i signat pels membres de l’equip que projectava excavar l’esmentada fossa: Joan Santacana, Xavier Hernàndez, Eudald Carbonell i Robert Sala73 .

«En els darrers temps ha crescut l’interès a l’entorn del patrimoni de la Guerra Civil espanyola que, no ho oblidem, va donar-se a la llunyana primera meitat del segle passat. Els testimonis directes d’aquell conflicte desapareixen irremissiblement i en els propers lustres s’extingiran. No ens ha de sorprendre per tant que abundin els intents per a recuperar aquesta memòria viva que desapareix.

Nombroses iniciatives públiques i privades donen fe d’aquest fet.

També suscita interès el patrimoni moble i immoble vinculat a aquella guerra: camps de batalla, refugis antiaeris urbans, aeròdroms, fosses comunes, artefactes i maquinària bèl·lica, premsa i documents escrits diversos, són objecte d’investigació i anàlisi. Com més s’allunya cronològicament la Guerra Civil de nosaltres més es percep un afany de comprendre-la des de la perspectiva científica, patrimonial i històrica. I, malgrat la càrrega ideològica que el conflicte va tenir en el seu segle, avui aquest contingut comença a diluir-se per donar pas a un altre tipus d’anàlisi, més objectiva i científica, com no hauria de ser d’altra manera. Avui, doncs, la Guerra Civil ja no és un objecte de confrontació política, sinó un tema d’investigació i divulgació històrica que gaudeix de molt interès al nostre país.

Aquest procés no és aliè al que succeeix a tot Europa occidental on, a l’entorn de les restes materials de les dues guerres mundials, han sorgit multitud de museus i centres d’interpretació: han estat museïtzats camps de batalla i han estat realitzades excavacions per a recuperar búnquers, trinxeres i fosses comunes. I tot això 79

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

dins un context de potenciació d’aquest tipus de patrimoni que és objecte d’un més que lògic interès per part de la ciutadania.

A Espanya s’han donat passes importants en aquest sentit i prova d’això són les propostes subscrites de manera unànime tant pel Parlament espanyol com per alguns parlaments autonòmics.

Tanmateix, encara no estan gaire clares les accions i passes a seguir per a recuperar, investigar i posar a l’abast de tothom l’ingent patrimoni llegat per la Guerra Civil espanyola.

Des de l’òptica d’un tractament cientific o patrimonial resulta evident que malgrat les múltiples facetes d’un conflicte bèl·lic, el llegat patrimonial d’una guerra és únic, no s’ha de fragmentar ni és possible excloure’n una part significativa. Aquesta és la primera regla de qualsevol enfocament científic i tècnic de la qüestió.

Una segona regla, vàlida i respectada a tot Europa és la inqüestionabilitat de les restes del passat bèl·lic recent com a part integrant i fonamental del patrimoni. Efectivament, ningú no dubta més enllà del Pirineu que camps de batalla, fosses, refugis i artefactes són patrimoni comú que ha de ser tractat científicament com a tal.

Una tercera exigeix no diferenciar entre allò que es pot “mostrar” i el que “no pot mostrar-se” sota qualsevol excusa o fal·làcia. Ningú no està autoritzat per erigir-se en censor del que és acceptable o no ho és del passat. El passat va existir i la funció del científic ja la descrigué Heròdot fa dos mil cinc-cents anys quan va afirmar que la tasca de la Història és contar la veritat. Per tant, aquesta és una regla inqüestionable. No pot excloure’s de la investigació, de l’anàlisi i de la divulgació allò que algú, tot erigint-se en jutge, considera desagradable o morbós d’aquest passat.

Finalment, existeix una quarta i darrera regla que ningú hauria d’oblidar i és que allò que ha de ser extret del subsòl amb finalitats científiques només pot ser recuperat mitjançant la tècnica arqueològica. El coneixement de les guerres del segle passat exigeix l’ús sistemàtic de l’arqueologia.

80

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

Els exemples basats per aquestes regles són ingents en tots els països cultes i com a exemple ens són útils les sistemàtiques excavacions per a recuperar de la batalla del Somme, la ruta del Terror de Berlín o els camps de concentració convertits en museus.

I és que aquestes intervencions patrimonials contribueixen a formar una ciutadania cívica de qualitat, conscient dels errors del seu passat.

En aquest sentit, és inquietant i fins a un cert punt incomprensible la situació del patrimoni de la Guerra Civil a Catalunya. Una anàlisi profunda evidencia que la majoria dels principals espais històrics dels escenaris bèl·lics no gaudeix ni tan sols de la mínima protecció legal. Tampoc s’impulsen polítiques realistes de museïtzació i de divulgació; es tolera el vergonyós saqueig de les restes materials dels jaciments arqueològics dels camps de batalla; moltes d’aquestes restes són objecte de comerç que, donada la dubtosa protecció legal, no és ni tan sols clarament il·lícit. Això succeeix perquè no existeix en l’administració responsable de preservar el patrimoni, la Generalitat de Catalunya, la consciència que aquestes restes formen part del patrimoni i que, per tant, es fa necessària conservar-les.

Com a mostra de tot això hem de citar el cas paradigmàtic del municipi d’Albinyana, a la comarca del Baix Penedès (Tarragona).

Les universitats UB i URV volien iniciar de forma diàfana una excavació sobre les fosses de la Guerra Civil, amb totes les garanties científiques i fixar un model que conjurés les actuacions descontrolades i perjudicials en aquest camp. L’excavació pretenia recuperar les restes en una o vàries campanyes, identificar els diferents individus (edat, condicions, malalties, alimentació, etc.), obtenir el màxim d’informació històrica (objectes personals, característiques de la inhumació, etc.) i identificar les causes de la mort (mort en combat, ferides, execució, assassinat, etc.). Es preveia extreure mostres amb la finalitat de possibilitar la recuperació de les restes per part de les famílies, en els casos d’identificació positiva. Un cop finalitzat l’estudi de les restes, haurien estat novament dipositades a l’antic cementiri del poble.

81

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

Desgraciadament, sembla que no sabrem mai quants nois hi moriren, ni quines edats tenien, si van morir combatent o van ser assassinats; tampoc sabrem els seus noms, ni podran ser recuperats pels seus familiars, ni tindrem ocasió de comprovar i contrastar la fiabilitat de la memòria oral. L’excavació ha estat bloquejada. No tan sols resten enterrats a Albinyana els cossos d’aquests joves que van morir en defensa de la República; ara, també resta enterrada la seva memòria.

En casos com aquest que s’exposa es vulneren totes les regles. El clam suscitat a Catalunya per aquest tema va portar al Parlament català a fer-se’n ressò. Així, des del legislatiu es va instar al Govern de la Generalitat a intervenir a l’entorn de les fosses comunes.

Curiosament, les iniciatives de la Generalitat s’han gestat a través del Departament de Presidència. Hauria estat lògic que un tema d’arqueologia i, en definitiva, científic, es vehiculés a través del Departament de Cultura i la Direcció General de Patrimoni. No va ser així. La Generalitat, amb una concepció obscurantista, ha optat per situar les fosses en l’òrbita d’allò polític i no d’allò científic. El tractament d’aquestes fosses es segrega de l’estudi del patrimoni general de la Guerra Civil. Sembla, doncs, que el tema es tracta amb secretisme i ocultació; ho tracten com un tema morbós que s’ha d’ocultar. De qui? Per què?

Els responsables del Departament de Presidència, en la seva ignorància per aquest tema, no ho conceben com a una part més del patrimoni comú que cal investigar; no ho tracten pas com un tema històric. El tema de les fosses comunes no es tracta des de l’única perspectiva possible després de seixanta anys i que hauria de ser la científica i l’arqueològica. La política de la Generalitat al respecte pot coincidir amb la destrucció d’aquest singular patrimoni. És inconcebible que, amb les argúcies més disparatades, s’impedeixi als equips científics universitaris a intervenir en el tema. Per què volen ocultar la història recent? De què tenen por?»

82

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES

-. AAVV: La Batalla de l’Ebre. Història, paisatge i patrimoni. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1999.

-. AAVV, Història del Vendrell, Col. Blau-Verd. Edicions Cossetània.

El Vendrell, 2003.

-. Alpert, M.: El Ejército republicano en la Guerra Civil. Libros de Ruedo Ibérico. Barcelona, 1977.

-. Arnabat, R.: Història de l’Alt i el Baix Penedès. Editorial El 3 de Vuit.

Vilafranca, 2000.

-. Bofarull, M.: Una malaltia sospitosa. El còlera del 1911 al Vendrell.

Ed. Institut d’Estudis Penedesencs, núm. 25. 1984.

-. Bofarull, M.: “Albinyana 1930-1940” a Els Moviments Socials al Penedès. Barcelona, 2001.

-. Colet, J. M.: La fira de Santa Teresa del Vendrell. Col. Blau Verd, Ed. Ajuntament del Vendrell. 1999.

-. Engel, C.: Historia de las Brigadas Mixtas del Ejército Popular de la República. 1936-1939. Editorial Almena. Madrid, 1999.

-. Gárate, J.M.: (ponente): Partes Oficiales de Guerra. 1936-1939. Tomo I. Ejército Nacional. Sevicio Histórico Nacional. Editorial San Martín.

Madrid, 1977-1978.

-. Gárate, J.M.: (ponente): Partes Oficiales de Guerra. 1936-1939. Tomo II. Ejército Nacional. Sevicio Histórico Nacional. Editorial San Martín.

Madrid, 1977-1978.

-. González, E.: La petita història. Crònica de la Guerra Civil a Vilafranca del Penedès. Editorial Humanidades. Barcelona, 1993.

-. González, F.: El asedio aéreo de Tarragona, 1937-1939 Ed. Institut d’Estudis Ramon Berenguer IV, Tarragona, 1990.

-. Iglésies, J.: El Cens del comte de Floridablanca 1787 (Part Catalunya) Ed. Fundació Vives Casajuana, Barcelona, 1969, volum I. -. Íñiguez, D.: «El Vesper de la Gloriosa». L’aviació republicana. Els camps d’aviació de la República durant la Guerra Civil al Penedès.

Llibres de Matrícula. Calafell, 2002.

-. Martínez Bande, J.M.: La campaña de Cataluña. Monografías de la Guerra de España. Editorial San Martín. Madrid, 1979.

-. Mestre, P.: «Passat, present i futur de la vinya i el vi al Penedès”, a Miscel·lània Penedesenca, 1987 núm. X. Sant Sadurní d’Anoia, 1988.

-. Montoliu, M.; Santacana, J.: Memòries de guerra. Calafell 1936-1939.

Llibres de Matrícula. Calafell, 1998.

83

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

-. Montoliu, M.; Santacana, J.: Cartes del Pare. Llibres de Matrícula.

Calafell, 2002.

-. Morera, E.: Geografia General de Catalunya, Volum Tarragona.

-. Nonell, S.: Màrtirs del Penedès. Barcelona, 1984.

-. Pomés, J.: La Unió Rabassaire. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.

-. Rojo, V.: ¡Alerta a los pueblos! Estudio político-militar del periodo final de la guerra española. Editorial Ariel. Barcelona, 1974.

-. Roldán, L.: Militares de la República. Su segunda Guerra Civil. Ediciones Vosa. Madrid, 2000.

-. Ruy Fernández, J.: Notas estadísticas e históricas del pueblo de Albiñana. Quadern de Cultura Local nº V. Institut d’Estudis Penedesencs, 1990. (Edició facsímil de 1916).

-. Salas, R.: Historia del Ejército Popular de la República. Vol. II. Editora Nacional. Madrid, 1973.

-. Santacana, J.: “La fil·loxera i els rabassaires” a AAVV, Història del Vendrell, Col. Blau Verd, Ed. Ajuntament del Vendrell. 1999.

-. Saumell, A.: “Les contrades penedesenques entre 1890 i 1930”, a Història de l’Alt i el Baix Penedès. Ed. El 3 de vuit. Vilafranca, 2000.

-. Silva, E. i Macías, S.: Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en las cunetas. Col. Historia Viva. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 2003.

-. Solé, J.M.; Villarroya, J.: Catalunya sota les bombes (1936-1939).

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1986.

-. Solé, J.M.; Villarroya, J.: L’ocupació militar de Catalunya (Març 1938Febrer 1939). Barcelona. L’Avenç, 1987.

-. Vidiella, A.: Vendrell 1936-1939. Vilafranca del Penedès, 2000.

-. Virella, A.: “Albinyana”, a Gran geografia comarcal de Catalunya. El Penedès i l’Anoia. Vol. 5. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1982.

Premsa escrita -. Avui -. Diari Baix Penedès -. Diari de Tarragona -. El País. Edició Catalunya -. El Periódico de Catalunya -. Diari El Punt. Camp de Tarragona

84

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

NOTES 1

Iglésies, J.: El Cens del comte de Floridablanca 1787 (Part Catalunya). Ed. Fundació Vives Casajuana, Barcelona, 1969, volum I, Pàg. 283.

2 Morera, E.: Geografia General de Catalunya, Volum Tarragona, Pàg. 851.

3 Vegeu Ruy Fernández, J.: Notas estadísticas e históricas del pueblo de Albiñana, Quadern de Cultura Local nº V. Institut d’Estudis Penedesencs, 1990. (Edició facsímil de 1916). Aquest autor anomena totes les seixanta propietats, que són les següents: “partida Gata, Papiola, Calsinto, Mas Consell, La Pallissa, La Coma, Paredes al Pueblo, Las Trías, dels Aubas, Escarnosa, Calcuat, Partida del Mas, de la Serra, Clot, Molí del Blanquillo, Entremols, Torrent Mal, La Casera, Torrent, Pujol, Mas d’en Busquets, Valmajor; tres partidas juntas denominadas: Clot del Bou, Formasos y Font; partida Coma de Vidal, Torreta, del Moré, Clot del Moro, de les Basses, Benet, Tomaví, dels Aubaells, Peñora, Caalferlando, Mas d’en Martí, Saldoñá, Camino del Pozo, Las Arnas, Coma del Rello, Corral de la Costa, Parellada, Cercalas, Pesas, Prat del Pont, Lo Camp, Pujol d’en Miró, Hacienda del Sinto, Colomé, Corralet, y Mas de Mañe. Planota, corral de la Costa, y Camino de Pesas. Camino del Pozo, Cerca de las Pesas, de Escansa, Mascarosa, Bancals, Camino de Vendrell , Hort d’en Font, Morera y Roures”.

4 Mestre i Raventós, P.: “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Penedès”, a Miscel·lània Penedesenca, 1987 núm. X. Sant Sadurní d’Anoia, 1988, Pàg. 258.

5 Per la fil·loxera al Penedès, vegeu, AAVV, Història del Vendrell, Col. BlauVerd, El Vendrell, 2003, Pàg. 201 i ss.

6 Colet Duran, J. M.: La fira de Santa Teresa del Vendrell. Col. Blau Verd, Ed. Ajuntament del Vendrell. 1999, Pàg. 26.

7 Santacana, J.: “La fil·loxera i els rabassaires” a AAVV, Història del Vendrell, Col. Blau Verd, Ed. Ajuntament del Vendrell. 1999, Pàg. 201-204.

8 Pomés, J.: La Unió Rabassaire. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, Pàg. 44.

9 Virella i Bloda, A.: “Albinyana” a Gran geografia comarcal de Catalunya. El Penedès i l’Anoia. Vol. 5. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana., Barcelona, 1982.

Pàg. 202.

10 Ruy Fernández, J.: Op. Cit. (Edició facsímil de 1916).

11 Íbidem. Pàg. 5.

12 Aquesta epidèmia té un estudi detallat a càrrec de Bofarull i Terrades, M.: Una malaltia sospitosa. El còlera del 1911 al Vendrell. Institut d’Estudis Penedesencs núm. 25, 1984.

13 Íbidem. Pàg. 25.

14 Part d’aquesta descripció l’hem publicada a Santacana, J.: “1911: l’any del còlera. L’estat sanitari de la població”, a Història del Vendrell, Col. Blau-verd.

El Vendrell, 2003, Pàg. 207 i ss.

15 Saumell Soler, A.: “Les contrades penedesenques entre 1890 i 1930”, a Història de l’Alt i el Baix Penedès. Ed. El 3 de Vuit. Vilafranca, 2000, Pàg. 33 i ss.

85

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

16

Fragment citat per Pomés, J.: La Unió de rabassaires. Op. Cit. Pàg. 137. Íbidem. Pàg. 148.

18 Bofarull i Terrades, M.: “Albinyana 1930-1940”, a Arnabat, R.: Els Moviments socials al Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs, 2001, Pàg. 221-240.

19 Hi ha informacions contradictòries de testimonis que diuen que era Dolores Ibárruri. La notícia sembla, però, inexacta.

20 A Albinyana tenien ràdio poques cases; n’hi havia a Cal Botero, que fins i tot la posaven al carrer, a Cal Oliver, a Ca la Mariana i alguna altra més; sembla que a la rectoria, mossèn Pere en tenia una de “galena”.

21 Es tracta de Manuel Soler, secretari de l’Ajuntament de Calafell, que va escriure cartes i cròniques sobre la seva època. Vegeu Montoliu, M. i Santacana, J.: Cartes del Pare. Llibres de Matrícula, 2002.

22 L’al·lusió al “93" és una clau dedicada al seu fill. És referia naturalment al 1793, any de la Revolució Francesa, que es coneix amb el terme “d’època del terror jacobí ”; les insurreccions d’aquell any van donar lloc a una guerra civil, especialment a la regió de la Vendée. Com a persona culta que era, compara el terror revolucionari que es viu als pobles amb el de la França revolucionària, amb la finalitat de dir al seu fill que el que està passant és més sagnant i greu que el que la història explica de la Revolució Francesa.

23 La referència a la “veritat oficial” s’ha d’entendre com la veritat que no tenim llibertat per discutir. Això, en la ploma d’un demòcrata, era la cosa més terrible que podia succeir.

24 La justícia expeditiva a la qual es fa referència vol dir els assassinats fets pels comitès; en el cas de Calafell es van executar durant aquells dies un total de 19 persones. Vegeu per a aquests fets Montoliu, M.; Santacana, J. Op. Cit. Pàg. 76 i 77.

25 Sobre l’aspecte dels milicians que van arribar a Calafell en aquells dies hi ha una breu descripció d’un testimoni a Montoliu, M.; Santacana, J. Op. Cit. Pàg.

36 i 37.

26 La frase final no deixa gaires dubtes sobre el que pretén l’autor: espera que el seu destinatari sabrà interpretar tot el sentit de les paraules, és a dir, els dobles sentits, ja que és ben clar que no pot dir-ho per por.

27 Ruy Fernàndez, J. Op. Cit. Pàg. 5 i 6.

28 Bofarull i Terrades, M. “Albinyana 1930-1940” a Arnabat, Ramón, Els moviments socials al Penedès. Op. Cit. Pàg 225.

29 Sobre el dia i l’hora de la mort del rector hi ha discrepàncies entre les fonts.

Mentre Bofarull diu que va morir el dia 22 de juliol, Nonell i Bru, S.: Màrtirs del Penedès, Barcelona, 1984, Pàg. 84 , dóna com a dia de l’assassinat el 21 de juliol. Si hem de fer cas a la documentació primària, és a dir el registre de defuncions sembla que Bofarull és qui encerta la data exacta, ja que en dóna la referència textual que diu així: “...habiendo fallecido en la carretera que sale de este pueblo(...) el 22 de julio, a las 22 horas, a consecuencia de herida por arma de fuego”.

30 Ruy Fernàndez, J. Op. Cit. Pàg. 6.

31 Hem recollit diverses versions sobre aquest fet i totes són coincidents en la 17

86

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

descripció que fan de l’autor dels fets, presentant-lo com un home violent. Amb tot, és en Bofarull qui en dóna els possibles motius que van desencadenar els fets. Vegeu Bofarull, M.: Op. Cit. Pàg. 228-229.

32 González, F. El asedio aéreo de Tarragona, 1937-1939. Ed. Institut d’Estudis Ramon Berenguer IV, Tarragona, 1990, Pàg. 116 i ss.

33 Rojo, V. ¡Alerta los pueblos! Ed. Ariel. Barcelona, 1974. Mapa Pàg. 68.

34 Els pilots morts van ser enterrats en un nínxol comú el 18 de juny de 1996, al cementiri de Vendrell gràcies a una iniciativa de l’Associació d’Aviadors de la República i del l’Ajuntament del Vendrell. Els pilots són José Lavoya Blasco; Salvador Sevillano, accidentat a les Peces; Rubén Gómez; el tinent Juan Huertas caigut a Vilalba dels Arcs; i Antonio Carpi Dols, que caigué a la carretera de Valls. En aquest nínxol també s’hi troba enterrat el cos d’un Guàrdia d’Assalt mort en un bombardeig. Vidiella, A.: Vendrell 1936-1939. Vilafranca del Penedès.

2001. Pàgs. 151-152 i Íñiguez, D.: El Vesper de la Gloriosa. L’aviació republicana. Camps d’aviació de la República durant la Guerra Civil al Penedès. Llibres de Matrícula. Calafell, 2002.

35 Bofarull, M.: Op. Cit. Pàg. 230.

36 Salas Larrazábal, Ramon: Historia del Ejército Popular de la República. Editora Nacional. Madrid, 1973. Vol. II. Pàg. 2213.

37 Engel, Carlos: Historia de las Brigadas Mixtas del Ejército Popular de la República. 1936-1939. Editorial Almena. Madrid, 1999. Pàg. 130.

38 1/11/36, DOMG Núm. 266, del Ministeri d’Hisenda, 21/11/36. Per altra banda, qui ens facilita el nom de Juan Juárez és l’autor Bofarull, M.: Op. Cit. Pàg.

237 i on s’esmenta que aquest militar travessà la frontera francesa amb només 42 homes. Emilio Albarrán s’exilià a Mèxic i va ser cap de la Policia Federal d’aquest país.

39 Vidiella, A.: Op. Cit. Pàg. 163.

40 El Cos de Carrabiners del Regne va crear-se l’any 1842, amb la funció de control de fronteres. El 14 d’abril del 1931, va passar a anomenar-se Cuerpo de Carabineros de la República i en aquestes dates comptava amb una plantilla de 15.238 homes, xifra que incrementaria al llarg del conflicte. L’any 1940 els Carrabiners deixaven d’existir, tot passant a integrar-se dins el Cos de la Guàrdia Civil.

Pel que fa a les unitats de Carrabiners incloses dins les unitats regulars republicanes, tenim el cas proper en el temps de la 228 Brigada de Carrabiners (batallons 21, 39, 47 i 52) que formava part de la 62 Divisió i que operava a la Seu d’Urgell. Un altre cas serà el de la 179 Brigada de Carrabiners que es trobava a la zona de Seròs i que, malgrat trobar-se ben armada, no va poder contenir l’ofensiva franquista durant el primer dia (Salas Larrazábal, R.: Op. Cit. Pàg.

2195).

41 Rojo, Vicente: Op. Cit. 42 Alguns autors i investigadors han volgut veure com els responsables militars republicans abocaren molts més esforços a fortificar la línia de costa mediterrània, mentre les línies de fortificació L1-L6, restarien en moltes zones sense realitzar.

Tot fa suposar que els motius eren el temor a un possible desembarcament o atac

87

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

per mar de les tropes franquistes a Catalunya o Llevant davant la superioritat naval d’aquests i, per això, segurament es decidí abocar esforços en aquest sentit, mentre quedava minvada la fortificació de les línies de defensa de Catalunya.

En aquest sentit, les suposades informacions sobre intents de desembarcament a l’Hospitalet de l’Infant primer, i a la costa de Girona per tal de tallar l’èxode republicà cap a França al final de la guerra a Catalunya, es veuran materialitzats en la catàstrofe marítima més important de la guerra: el frustrat desembarcament nacional a Cartagena, el març del 1939. Tanmateix, i seguint les dades de Ramon Salas Larrazábal (Op. Cit. Pàg. 2176), la L1 disposava el 26 de novembre del 38 de 1.733 nius de metralladora, 455 fusells metralladors, 310 refugis d’infanteria, 115 km de filferrada i centenars de quilòmetres de trinxeres. A més, es seguia treballant amb un consum mensual de 450 tones de ciment per a aquest dispositiu defensiu.

43 Salas Larrazábal, Ramón: Op. Cit. Pàg. 2207.

44 Íbidem, Pàg. 2211.

45 Yagüe reconegué que havia pres part directa en la decisió de fer desaparèixer “elements sospitosos” i presoners del bàndol republicà, un cop presa la ciutat de Badajoz. A la seva plaça de toros, foren executats i cremats uns 4.000 presoners i detinguts, amb la intenció de “deixar neta” la rereguarda nacional.

46 Vidiella, A.: Op. Cit. Pàg. 164.

47 Extret de Vidiella, A.: Vendrell 1936-1939. Op. Cit. Pàg. 168.

48 Solé, J.M. i Villarroya, J.: L’ocupació militar de Catalunya. Març 1938 Febrer 1939. L’Avenç, 1987. Pàg. 97. En aquesta, publicació es facilita el nom del soldat desertor: A. Sanahuja. Per tant, o bé és molta casualitat, atès que el fill de l’ermità també s’anomenava Sanahuja; o bé els historiadors confonen i citen el nom del fill de l’eremita, tot posant-li el nom al soldat desertor.

49 Gárate, J.M. (ponente): Partes Oficiales de Guerra. 1936-1939. Tomo II. Ejército Nacional. Sevicio Histórico Nacional. Editorial San Martín. Madrid, 19771978. Pàg. 385.

50 Op. Cit. Pàg. 230-240.

51 Tenim alguna referència que alguns soldats republicans anaven armats amb fusells, segurament algun model de Màuser emprat per les tropes republicanes.

Això ho testimonien, alguns dels soldats morts que van ser trobats amb les armes a les mans.

52 Vidiella, A.: Op. Cit. Pàg. 165.

53 Aquest home es convertiria poc després en un destacat membre de l’oligarquia franquista local. Diputat provincial (1943-1955), president de la Junta Provincial de Foment (1942), president del grup vitivinícola provincial (1954), representant del sindicat vertical per a la branca vitícola a Catalunya i Balears i vocal de l’Institut Nacional de Previsió, es convertí en un dels homes amb més influència respecte a decisions governatives.

54 Arnavat, R.: Història de l’Alt i el Baix Penedès. Editorial El 3 de Vuit.

Vilafranca, 2000.

55 Per a una millor ampliació dels excessos dels militars vers la població civil a Catalunya, vegeu el “recompte oficial” de Solé, J.M. i Villarroya, J.: Op. Cit.

88

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

L’Avenç. Barcelona, 1987.

56 Santacana, J.: “El Vendrell dels hereus de la victòria” a Història del Vendrell.

Op. Cit. Pàg. 232.

57 No descartem una possible via d’investigació com aquesta després de la recent ampliació i millora de l’arxiu d’aquesta localitat. Per tant, fóra possible que es conservés algun document a l’Arxiu de l’Ajuntament amb noms de familiars que volien saber dels seus fills.

58 El País. Edició Catalunya. Pàg. 11. Dissabte, 14 de juny de 2003.

59 Diari de Tarragona. Pàg. 33. Divendres, 23 d’agost de 1996.

60 A Valls, gràcies a les informacions publicades a El Punt (Camp de Tarragona, 24.05.2003.) i facilitades per l’arxiver de l’Arxiu Municipal Josep Martí, se sap que és una de les fosses més grans de Catalunya i que de les 424 inhumacions, han estat identificades les restes de 32 individus. Entre ells s’hi compten soldats, refugiats i personal sanitari. Malauradament, les reformes sofertes al cementiri han afectat segurament aquest fossar.

61 El Periódico de Catalunya. Dilluns, 21 d’octubre de 1996.

62 Article aparegut al diari El Punt el dia 20.06.03 i signat pel mateix Ramon Arnabat sota el títol Por dels morts? i on l’autor es pregunta fins quan han de restar inèdits els noms dels morts de la Guerra Civil.

63 Silva, E., i Macías, S.: Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en las cunetas. Col. Historia Viva. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 2003.

64 Aquesta pràctica s’inicia de manera sistemàtica a Europa arran del genocidi exercit per part dels dos bàndols, en especial a les terribles execucions de les fosses de Katin, on una bona part de l’oficialitat de l’exèrcit polonès va ser assassinada per l’exèrcit d’Stalin. Per altra banda, són ben conegudes les exhumacions de fosses als camps de la mort a tot el centre i est d’Europa.

El fet que milers de ciutadans fossin incinerats després de la seva execució, ha fet que, en absència de fosses, els camps de concentració i extermini hagin acumulat tota la càrrega sentimental i que molts d’aquests sinistres llocs estiguin avui museïtzats.

65 Països com Cambodja han vist exhumar i museïtzar algunes de les fosses comunes més impressionants de la història contemporània.

66 Al marge dels exemples esmentats, molts altres països han estat víctimes de genocidis a causa de conflictes civils. És el cas de l’Àfrica Centre-occidental, o bé Centre-Amèrica.

67 En aquest cas, val a dir que l’excavació de restes de soldats britànics a SaintRemy-la-Calonne i d’altres intervencions en fosses de soldats alemanys de la I Guerra Mundial, han estat realitzades tot seguint el mètode científic i han marcat un precedent pel que fa a les excavacions de fosses militars.

68 En aquest sentit, cal esmentar les tasques de les diverses delegacions de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i les obertures de fosses en indrets com El Bierzo, Astúries i altres zones de la península.

69 L’equip promotor de la recerca estava format per membres dels departaments d’arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la Universitat

89

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

de Barcelona, amb el suport de l’equip d’Arqueologia Forense de la Universitat de Granada. Cal dir que l’equip tarragoní és avui un dels equips capdavanters en la investigació arqueològica europea i té al seu càrrec els jaciments de la Sierra d’Atapuerca, a Burgos. Per la seva banda, la Universitat de Barcelona hi destacava per aquest treball d’investigació, el personal tècnic d’UB Projects, un dels pocs laboratoris universitaris especialitzats en el tractament del patrimoni. Finalment, l’equip andalús és un dels més reputats de l’Estat espanyol en la seva especialitat i ha intervingut en nombroses missions arqueològiques nacionals i internacionals.

Finalment, cal dir que el projecte havia obtingut el reconeixement de la Fundació Fullbright i de l’American Center de París, les quals havien delegat la tasca de documentació en un dels artistes més significatius del panorama de l’art contemporani internacional: Francesc Torres. Per tant, tot el projecte disposava de les màximes garanties científiques i de recursos econòmics suficients.

70 Encara que fonts de Presidència van desmentir aquestes ordres, és ben cert que hi van haver “indicacions” i pressions per part d’aquest Departament. Quan aquest esdeveniment va generar polèmica, els responsables del Departament no es van pronunciar i, de la mateixa forma que Don Tancredo es lliura de l’embestida del toro gràcies a la seva immobilitat, aquest pintoresc Departament del govern català també es va lliurar de l’escomesa.

71 Seria el cas de les cartes adreçades als diaris Avui i La Vanguardia per part del senyor Josep Sudrià i Torrents i sota el títol “Fosses comunes” i on literalment es diu que amb els morts no s’hi juga i cal tenir-los més respecte. Diari Avui. Opinió.

Divendres, 30 de juny de 2003.

Igualment, i per al·lusions, cal fer esment als arguments proposats per algun lector on s’atacava a l’equip de la intervenció mitjançant una carta al diari El País, Dijous 12 de juny de 2003, Pàg. 3, Catalunya. En concret, es dubtava de la “cientificitat” de l’excavació i s’afirmava que es pretenia aconseguir quelcom semblant a una “performance”, sens dubte al·lusió directa a l’artista Francesc Torres, que participava activament en el projecte. Igualment es titllava la iniciativa de “sin escrúpulos”, de “montaje” i que no comptava amb el suport d’institucions i entitats. Com es veurà, no només les entitats d’ex-combatents republicans s’adheriran a la iniciativa, sinó que també es comptarà amb el suport d’historiadors locals i la recent creada Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya amb del seu president Manel Perona, amb què es manté una estreta col·laboració i en tràmits per a poder realitzar un conveni. A més, per aquells que desconeguin l’obra de l’artista Francesc Torres, només cal dir que la seva trajectòria artística de més de 30 anys i el seu compromís amb la memòria història en les seves obres està fora de tot qüestionament. En definitiva, tots els arguments exposats per aquest personatge crític resten exclosos de tot raonament lògic.

72 La notícia referent a la signatura a favor de l’obertura de la fossa d’Albinyana i la protecció del patrimoni de la Guerra Civil per part de les dues primeres entitats de militars republicans, aparegué al diari El País, el divendres 13 de juny de 2003: «Ex militares de la República, a favor de excavar la fosa de Albinyana.» Pàg. 12, Catalunya.

90

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

Pel que fa a la darrera de les institucions, l’Associació Socialista d’Excombatents, la seva adscripció i signatura a favor de la protecció del patrimoni i l’obertura de la fossa a Albinyana es produí el dia 18 de juny de 2003.

73 L’article, originàriament escrit en castellà, ha estat traduït pels autors d’aquesta publicació.

91

LES FOSSES D’ALBINYANA GUERRA CIVIL 1936-1939

92

DAVID ÍÑIGUEZ I GRÀCIA JOAN SANTACANA I MESTRE

ÍNDEX PRÒLEG. ................................................................................................................................................................................................. 9 ALBINYANA ENTRE LA VINYA I LA REVOLUCIÓ ...................................... 15 Albinyana durant la febre del vi. La sotragada Els rabassaires en el Trienni bolxevic Els anys de la II República i de la guerra La tasca del Comitè Local Els refugiats i l’economia de guerra L’atemptat d’octubre de 1937 EN L’ENGOLIDOR DE LA DERROTA REPUBLICANA .......................... 37 A la rereguarda del front de l’Ebre Albinyana i l’arribada de la guerra Els preparatius per a la contenció de l’ofensiva Historial de la 13 Divisió Dia 17 de gener: les tropes nacionals creuen el Gaià Dia 19 de gener: bombardeig d’Albinyana i arribada a l’ermita de Sant Antoni Dia 20 de gener: un combat confús i contradictori L’enterrament al cementiri vell L’entrada dels nacionals a la capital de comarca VOLUNTAT D’ENTERRAR LA MEMÒRIA?. ................................................................ 63 Després de la guerra Les comarques de Tarragona: un gran cementiri La darrera batalla a Albinyana Cloenda APÈNDIX. .......................................................................................................................................................................................... 79 Arqueologia i Guerra Civil. Qui té por de la Història?

BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES. ..................................................................... 83 NOTES. .................................................................................................................................................................................................... 85 93