Yabal Sulayr by Lluís Mauri Sellés

Hèrcules Perot, lo Lladre

YABAL SULAYR Relació dels fets succeïts a dos errants rodamons en terres de llegenda

lluisdetaradell.net

lluisdetaradell.net Email: lluisdetaradell@gmail.com http: www.lluismauri,net Codi dâ&#x20AC;&#x2122;autoria: 0812262291979 by www.safecreative.org/work

Taradell, 26 de desembre de 2008

Ajudes a la lectura :: Banda sonora recomanada: Radio Darvish <http://207.200.96.228:8078/listen.pls> :: Enciclopèdia per seguir les referències històriques i geogràfiques: Wikipedia.org <http://www.wikipedia.org/>

“Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims brillants que rivalitzen amb els cels. Orgull i delícia d’aquestes terres, origen de la fresca brisa i de la perpetua verdor que les amara, de les seves regalades fonts i dels seus perennes corrents.” Washington Irving (1832) La Alhambra. Una corrua de llegendes i apunts sobre moros i espanyols

Pròleg? Quan em va arribar el manuscrit que tens a les mans vaig sentir com un cop a l’autoria. A l’autoria d’unes ratlles llençades fa temps en un d’aquests blogs que hom comença a escriure sense saber ben bé per què, però que, un cop posats, s’apodera de la voluntat d’un i s’ocupa d’allunyar l’autor de les amistats físiques per endinsar-lo en l’emboirat món de les lletres virtualitzades. El manuscrit que tens a les mans em va arribar a la bústia del correu electrònic des d’una adreça remota que m’era totalment desconeguda. L’assumpte feia així: “Podeu donar-me’n la vostra opinió?” I, al cos del missatge, hi deia: “Estimat Senyor, Malgrat no em conegueu, sóc un fervent lector del seu bloc personal. Tot i que m’agradava més, li ho haig de confessar, quan era El Cau de l’Ós Bru. Ara el segueixo amb cert interès, però no acabo de trobar-me bé amb el nou nom. Se’m fa estrany, li ho haig de confessar. Per cert: d’on heu tret això de Lluisdetaradell.net? Torneu a posar-li el vell nom, home! Que no veieu que era més poètic i més adient a la seva manera de fer i de ser? Encara avui, els relats que més m’agraden són aquells que parlen d’excursions, sortides i viatges. Renoi! Déu n’hi do dels quilòmetres que camineu en acabar l’any, no? Quan us gasteu en sabates? Deu ser una fortuna! De totes elles, però, n’hi va haver una que em va enganxar des de l’inici. Ho recordo com si fos avui mateix! Les paraules d’aquell escrit m’han quedat ben vives en la memòria. Era un 19 d’octubre del 2007 i vau començar de la següent manera: Escolta els càntics que enyoren les terres que els teus peus estan trepitjant i segueix les passes de dos rodamons errants pels viaranys on reposa Mulei Ben Hassen, estel lluent dels amors no correspostos. I tant que els vaig seguir!

Els vaig seguir de nit i de dia! Els vaig seguir fins la ratlla de la bogeria! Carai si els vaig seguir! Però... per què vau trigar tant en presentar el segon escrit? Vaig perdre hores i més hores de son... Voltes i més voltes al llit... Esperant. Amatent. Obrint i tancant l’ordinador. Obrint i tancant-lo i tornant al llit per, allà, tot estirat, imaginar la continuació del viatge dels dos rodamons errants per terres morisques. El pensament volava i s’enfilava per damunt planes i muntanyes. Volava com els aucells fins aterrar, ell també, a les faldes d’en Federico Garcia Lorca, “immortal ànima lliure” que n’hi vau dir llavors. Enfilava tantes possibilitats, tants camins... Nits sense dormir, dies somniant despert en la continuació del relat ... Que irracional que és la lectura! Mare de Déu, Senyor! Que irracional i poca-solta! I la veritat és, que encara ara, me’n faig creus. Perquè, entre vos i un servidor, mireu que n’arriveu a escriure de malament! Quin estil més barroer! Quin llenguatge més pobre! Però és que no heu après de lletra, encara? Que no heu llegit els clàssics? T’adjunto, i permete’m que et tutegi a aquestes alçades de missatge, un present: una narracció més acurada d’allò que aquelles paraulotes semblaven dir, però no hi reeixien gaire. Eps! No te’n riguis que lo de narracció no és una errada, no. Es tracta d’una forma més nostrada del mafumetià rilha o del seu derivat català relat. Que la llengua, si no evoluciona, és ben morta... ben morta. Apa! Espero que t’agradi i que tinguis la suficient intel·ligència com per no llençar-la directament a la paperera. Esperant una prompta publicació, el teu admirador, Hèrcules Perot, a.k.a lo Lladre” De primer, vaig pensar que era una broma. Una broma de mal gust. I fou, amb aquesta idea en ment, que vaig desar el correu a la paperera. I és que tinc força amics que són de la broma i un, quan rep un correu amb aquest tarannà, pensa sempre en les amistats. La curiositat em va fer recuperar-lo, però. Aixó sí, sense llegir l’adjunt, que un té un punt d’honor, encara! Donant-li voltes a la cosa, vaig creure que potser era obra d’un lector burleta o d’un amargat perepunyetes que s’amaga totensolats darrere d’un ordinador per no haver de donar la cara a un món que se li fa gran. Un pet savi d’aquests que

ho corregeix tot i a tota hora, però que no s’atreveix a sortir al carrer per fornirne l’opinió publicada i donar la cara. Ho tornava a la paperera? No ho vaig fer, no. No ho vaig fer i encara no sé ben bé per què. Una setmana més tard, vaig començar a tenir un atac de propietat intel·lectual. Ja se sap, els drets d’autoria són cosa sagrada i, quan a un els hi toquen... quan a un els hi toquen... envesteix com un Miura! Però no ho havia pas venut, oi? Ho havia deixat sota una llicència Creative Commons als embats de la xarxa d’abast mundial. Doncs, on era la lessió? Finalment, la curiositat va guanyar la batalla a l’honor i el dit va teclejar la malaïda icona de l’adjunt ... En acabar la lectura, només pensava en trobar l’indret on publicar-ho. Encara que fos a la menuda, encara que fos en un format digital i de baix cost, encara que... valia la pena donar-li embranzida a la teixida filada d’aquest tal Perot! I el resultat d’aquesta reflexió és aquest escrit que tens a les mans. Et presento, doncs, n’Hèrcules, N’Hèrcules Perot, el furtador de lletres per a fer-ne les seves versions que, tot s’ha de dir, són força més curoses que les dels seus autors reals. Lluís Mauri i Sellés, a.k.a. Lluisdetaradell.net

1ª etapa

escolta els càntics qu’enyoren les terres qu’els teus peus trepitgen segueix les passes de dos errants rodamons en un relat pels estranys i feréstecs viaranys on reposa mulei ben hassen estel lluent d’amors no correspostos

L’aeroport de Barcelona és una gernació en continu moviment. Turistes, negociants, emigrants, rodamons, persones, bèsties, maletes, juganera quitxalla, ... El bullici d’un aeroport, que es vol intercontinental, és el souk postmodern on descansen les noves caravanes que solquen els cels a la caça dels seus negocis, de les seves il·lusions, dels seus somnis mundans, ... Les portes es baden, modestament, per encabir-hi una parella de nouvinguts. Un duet que, amb pesats fardells a les espatlles, cerquen el taulell de facturació del vol que els ha d’apropar a la seva fita. Avui tenen feina. Feina i ganes d'exercitar les cames. Inicien un camí que, del nivell del mar on són ara, els portarà 800 quilòmetres enllà per elevar-los, tot xino-xano, a la ratlla que separa la terra dels humans del paradís gloriejat per tres tradicions maridades en les suaus i dòcils aigües de la mare mediterrània. I és així com, al capvespre d’aquest dijous de tardor, els nostres rodamons flanquejen les portes del Federico Garcia Lorca, immortal ànima lliure que ompla de poètiques i trencadores aromes la pista de l’aeroport batejat en memòria seva. L’auto de línia els escup vora la llar de la Virgen de les Angustias, rica catedral morisca en honor de la femenina patrona d’una ciutat rica i bella com poques en aquest món. Fardell a l’esquena, els nostres cargols prenen el camí del Paseo del Salón, a les vores del gran Genil. Riu d’aigües nacudes allà on les seves botes perdran bona part del cautxú en una llarga i màgica caminada. Abans d’iniciar el seu iniciàtic relat però, els nostres rodamons s’aturen en una font pública. S’hi aturen per omplir les cantimplores amb aigua nova i jove, l’aigua pública davallada del Sulayr per la llera del riu més gentil. Sopen. Sopen quatre mossegades nervioses, mengen rodejats d’una ciutat que se’ls fa amiga i propera. Ho fan com sense sostre que són per uns instants. Ho fan mentre esperen el carruatge que els endinsarà en la serralada que serva els pics més alts de la pell de brau. En un parc públic com aquest, se senten com forasters en terra estranya. Em presentaré: El meu nom és Cid Hamet Benengeli, trover morisc i cronista immortal de rilhas conegudes en l’avior d’una tradició diversa que, alguns, utilitzen a llaor d’un uniformisme totalment aliè a les tradicions que ens agermanen. Mentres ells sopen, em podeu veure arraulit en un racó del passeig, improvisant aquest fals trovo, aquesta mescla de tradicions morisques i cristianes d’una terra molt granada, aquest relat que es vol senzill, però es dol de complicitats.

2ª etapa

on cid hamet benengeli, immortal cronista de llarga trajectòria i hàbil ploma, segueix amb el relat relat de dos errants rodamons i el seu viatge al sud, a la saviesa d’antics pobladors

Hi ho fa, a la manera moderna, per assenyalar com un simpàtic autobusero ofereix passatge als dos errants i les seves farcides motxilles: 15 quilos de benestar occidental per viure, en les millors condicions, un viatge que, tradicionalment, es feia sense tan pesada càrrega i amb moltes menys molèsties. Dins l’auto se’ls fa fosc. Els estels, guia d’antics pobladors i companys del seu símbol més preuat, comencen a farcir el cel d’indicadors de camins curulls d’història i fervorós passat. Són en terra càlida, en camins de nit, en país de lluna. Envoltats de gent que torna a casa, els errants, encara no admiren la volta que se’ls posa damunt del cap. Potser més tard, quan comencin a fer furtives passes de vells contrabandistes o d’antics pelegrins, fixaran els ulls en la volta del cel. Els fixaran per intuir les seves mudes indicacions, tot i ser-ne llecs en llur comprensió. Ara, el neguit pel demà no els deixa veure el món que els envolta. No els deixa veure’l amb la claredat que voldrien. ¿Què s’hi pot fer si són gent post-moderna? ¿Què s’hi pot fer si no atenen a eternes tranquil·litats duradores? Els nostres errants rodamons baixen al rovell de l’ou del Sulayr, allà on la fresca de la nit és el terreny de joc de la riallera quitxalla, allà on els homes s’entaforen en bars i tavernes per compartir vida social i eflubis terraquis. Som a Güéjar Sierra: cases blanques i carrers costeruts, fonts d’aigua clara i bars curulls de parroquians. En aquestes hores foscanes, el poble porta un farciment d'alegria i joia de viure que encomana als visitants. I és així, com l'errant panxut, es troba temptat, com un Obelix modern, a compartir unes hores amb els vilatans d'aquest indret. Però l'errant fibrat, com un Astèrix rampant, va per feina i vol córrer. I és que el camí és llarg i, tot i que el poble sembla voler-los embruixar amb el seu gavadal de vida, els seus ulls cerquen una sortida. Una sortida que sembla desapareguda. Les parets es tanquen arreu i alguna força desconeguda els vol retenir en l’acollidora vila veguera. No sembla que hi hagi carretera. Ni carretera ni camí per sortir de l’indret. Sembla que allà s’acabi el món. Sembla que la única sortida sigui, de nou, cap a la plana d’on venen. Per moments... un dubte. Un dubte que esdevé certesa. Si hem de pujar, prenguem un carrer que faci pujada, no? Els dos errants rodamons es decideixen a prendre un costerut carrer que, ben aviat, es bifurca. Un núvol de dubte torna a enterbolir-los el cervell. Però un xicot de pell bruna i cabells trenats -aparició, sens dubte, de l’anciana moreria que habitava aquest indret en temps del gran Mafumet o, per dir-ho en paraules entenedores, un servidor de vostès i narrador d’aquest relat- els ajuda

a escatir el camí per on, ben guiats per la mà amiga, perden la lluminosa vida i es veuen engolits per la freda fosca d’extramurs. Amb les llumetes aquestes que es posen els pelegrins moderns al front, els nostres amics caminen per una carretera buida i deserta. Una carretera de la qual tant sols n’escateixen fragments d’asfalt. De cop, un cartell: A los Lavaderos de la Reina. Saben, per les cartes de navegació, que, abans d’arribar en aquest llegendari indret, s’han de trobar l’acollidor refugi on passaran la nit. No saben guiar-se pels estels i, de tant en tant, han d’aturar-se per buscar-se en el planell d’estantisa i falsa tela. I és que... ha passat tant de temps des que els seus avantpassats ho feien que n’han perdut el costum i la saviesa. Orientats doncs per fòtils moderns, comencen a menjar-se la vintena de quilòmetres de pista forestal i els 1.400 metres de desnivell que els han de permetre gaudir de la son reparadora, de la llar dels misteris, de la porta del paradís, de la cabana dels sentits. La nit és fresca i el silenci ... sepulcral. Se’ls fa estrany i feixuc aquest silenci tant diferent a la remor que tenen en les nits de les seves terres nadiues. Tant sols en superar el pont sobre el Maitena, senten alguna salvatgina. Escadussera bèstia que aprofita la fosca nit per cercar l’aliment que els humans, de dia, li espanten. La nit és per elles i remuguen en sentir passes humanes. De seguit, el silenci. El fred es fa més pregon en deixar les ziga-zagues de la pista i atènyer la pelada Loma de la Cuna de los Cuartos. En la llunyania, fogonades de llum capten l’atenció de les errants figures: És l’esbufeg encès de dracs emprenyats? Són espectres en dansa? Són les llums d’una antiga batalla? Són...? No! Tant sols són les visions que, des del damunt, es tenen de les tempestes que inunden la costa llevantina. Allà, hi haurà inundacions. Aquí dalt, pur espectacle! Vorejant el Papeles, els rodamons ja cerquen el refugi. Un tel de boira els amaga la plana erma, els feixos de llum van d’un costat a l’altre a la recerca d’un indici. Són a la Loma de Peña Partida i se saben a prop del resguard que els ha de facilitar la nit. El camí se’ls fa feixuc i llarg. La matinada se’ls ha llençat al damunt i ells trenquen el silenci tot assenyalant roques i altells. Volums que se’ls mostren com l’anhelada llar: “És aquí!” “No”. “Aquí!” “Tampoc” “Hi hem de ser a prop, no?” Un mur. Una finestra. Un cartell. Porticons verdosos. Una porta. Empenyen... Empenyen amb força... La porta és tancada. Caldrà dormir al ras? A les portes d’un resguard tant acollidor? Una veu endormiscada s’alça a l’interior del Refugi. Xerric de frontisses. La porta s’obra. Un individu alt i espigat, ros i amb ulleres de son és l’encarregat de mostrar-los el menut paradís de parets blanques i aire fred.

A la sala principal, dos joves hi han parat una tenda força atrotinada. Darrera la tenda una xemeneia amagada. En un racó, un fogonet malda per escalfar l’aigua d’un pot rovellat i amb restes de verdet. Els nostres herois cerquen lloc per dormir. Una menuda i erma habitació de parets blanques i finestra estreta els deixa un formós terra, dur com un roc, per a encabir-hi les màrfegues. El sac és un bon invent, un estri que els permet dormir la son dels vencedors, d’aquells que, després de cinc hores de marxa, serven el neguit de la propera batalla.

3ª etapa

on cid hamet benengeli conta com el matí va mostrar-los l'entorn en tota llur feréstega grandesa país erm pelat ressec país que s'estén cims enllà lluny de la verdor lluny de l’enfonsada plana qu’als seus peus descansa

Un borrissol de gespa seca al barranc de Peña Partida, i un minúscul bosc d’arbres replantats i porucs, són els únics senyals de vida en aquest sequeral, en aquest roquissar que s’eleva per damunt de fondes afraus i d’un minúscul i distant fil de plata que llueix entre la calitja que anuncia les portes de l’avern. Els nostres anònims herois comencen a caminar, alçant-se encara un xic més per, des d’allà, exercir de funàmbuls sense perxa per la carena, per la cuerda més alta de la pell de brau. Flanquegen, doncs, la pelada Loma de los Cuartos. I sorprenen un grup de cabres salvatges que, com cortesanes, s’estatgen als Lavaderos de la Reina. Dues minúscules llacunes a la tardor, els rentadors es mostren secs i menuts com dues piques de qualsevol dels moderns lavabos del món asèptic i civilitzat. En plena primavera, els tolls són curulls de dolça aigua cristallina, aigua que baixa Maitena enllà per enriquir camps i prats en les fondalades d’aquest país que sorprèn els caminants i sembla escopir-los amunt, més amunt encara. Seguint una cabra salvatge arriben a les envistes del menut Cerro de Poco Trigo, protuberància que, amb mirada d’innocent infantesa, sembla ben bé un paié dels que hi havia, fa anys, als masos i masies d’aquelles terres que han deixat enrere, d’aquell país que han abandonat per alçar-se a la recerca d’aquest paradís aixecat damunt cortijos i alquerías. Darrera d’aquest turó s’inicia la costeruda i continua pujada al primer gran objectiu d’aquest relat: el Picón de Jerez. Després d’una breu becaina nocturna, aquesta primera pendent es dibuixa descomunal i altiva, demana d’un pas repossat i monòton, de glops i més glops d’aigua, de paciència i cap serè... En vèncer el cim, la cara s’il·lumina: Les vistes s’eixamplen i es mostren generoses. La verdor del Marquesado del Zenete contrasta amb els torrats colors de les vessants orientals del Sulayr. Contrastos de colors, de textures, de matèries, d’ànimes. Vers el torrat dirigeixen llurs passes. Unes passes cap al no-res, cap al desconegut, cap uns immensos erms on la vida hi és aparentment forastera. En aquest tros de món, caldrà dormir al ras. I parar les maltempsades a pit descobert. No hi ha refugi. Ni refugi ni bauma ni pedra. Al ras, com abans. És això, és tot això, el que els atura les mundanes cames i els atrau la peregrina ànima. L’angoixa d’un futur incert els fa desistir de voltar pels arrodonits promontoris del Puntal de Jumillas i el Cerro Pelao (¡quin nom tan encertat per la calba muntanya!). Es convencen que no tenen gaire mèrit, s’enganyen dient que la nit se’ls pot tirar al damunt massa d’hora. Flanquegen, doncs, el Puntal i salten directament a la corda per sentir-se inestables. Inestables en una carena que,

cada cop més crestosa, els demana de mans per progressar, per progressar en continua grimpada: Los Tajos Negros de Cobatillas, el Contadero, el Puntal de los Cuartos, la Mojonera, el Pico de la Justicia, las Buitreras de Juntillas, el Pico del Cuervo, el Collado i el Puntal de Vacares, el Puntal de las Calderetas, el Peñón Gordo ... Noms i més noms, cims i més cims, cansament i més cansament que s'acumula a les cames. Exploten les extremitats dels errants caminadors en una voràgine sense fí per un futur que ha esdevingut present massa d’hora potser, per un futur que els va convertint, cada cop més, en paisatge, en roca erma, en comunió amb la terra, la comunió d’altres rodamons que, aventurats per aquestes contrades, xiuxiuegen en les roques i l’aire. S’aturen. S’aturen un moment i, com si sortissin d’un somni, es miren el món que els envolta, es fixen en les ombres que fan les muntanyes. Sens’un mot, es donen un respir tot baixant per la Raspa de los Acucaderos. La motxilla comença a pesar i les hores s’han escolat com els grans de sorra en la inexperta mà d'un infantó. Travessen el barranco del Goterón i, en començar a remuntar la Loma de la Alcazaba, s'aturen. S’aturen allà on una mà amiga ha deixat les restes d’una minúscula paret de bivac, d’un enfilall de roques en semicercle per a parar-los la gelada. Serà aquí, als peus de la fortalesa natural que serva encara els secrets de dolça Zorahaida, on faran un mos, escadussera mossegada prèvia a una nit, una nit de misteri, de misteri i dolça llegenda.

4ÂŞ etapa

ahir vaig pujar per les empedrades carenes de la teva talaia quan el vel de la vesprada deixa de cremar i granada s'enfosqueix en els ulls d'una gasela prenyada prenyada de brases

et vaig rondar a mitjanit per senderes i terrasses empolsegades de lluna carregant els meus somnis a cel obert amb el vertigen d'estar tan a prop i tan lluny encara ShakĂŽr Wa'el

El fosc cel d’una nit tardoral és farcit de birbillejants estels, esplendents planetes, flamejants constel·lacions, fugissers satèl·lits... imatges d’un misteriós passat que parla de germanor i bonhomia. De bonhomia i saviesa. La saviesa que tant sols el mestissatge dels doctes confereix a una terra diversa com aquesta. El cel parla: parla de llegendes. De llegendes compartides, de màgics tresors oblidats, de belles princeses i valerosos cavallers. I és la impenetrable Alcazaba, la llar que les atrau i les congria. Llegendes que, al Sulayr, tenen moros com a protagonistes. Moros de misteriosa nissaga com la dels teixidors pirinencs. Mons d’alta cultura, mons de màxima puresa. mons que congriaren la dramàtica enveja de bàrbars forasters. Forasters que, davant la lluminositat de la perfecta ciència, van respondre amb la violenta i fosca fredor de l’espasa. Una espasa que va acabar amb dominis de pau i germanor, amb el futur perdut qu’aquests mons construïen. Als peus de l’Alcazaba, l’ànima oberta, rep visites bessones a les del Prat dels Cremats. En aquests indrets, el fred intens demana de l’escalfor d’un bon resguard. Lluny de les aigües del barranc i de les ermositats de la carena, un cercle de pedres i dues grans roques són l’habitacle on descansen els dos endormiscats i cansats errants. Conta, el sempre gran Cid Hamet Benengeli, cronista immortal, que, en les fosques i fredes nits de tardor, Zorahaida, la sempre bella Zorahaida, es despenja de la seva qasaba natural. Diu que ho fa embolcallada en el seu vaporós vel irisat. Diu que ho fa amb el suau mocador daurat cobrint-li el rostre. Diu que ho fa deixant voleiar les vores dels seus cabells. Uns cabells d’un negre intens, d’una foscor tant pregona que ressalta encara més, si és possible, les dues maragdes que vesteix com a mirada. La seva sola presència és, com tantes altres vegades, la perdició dels mortals vaixells que ancoren als peus de la seva estança. Ella, d’immortal bellesa, fou tancada en aquesta natural ciutadella per un pare gasiu i possessiu, per un ésser gelós que la volia allunyar dels homes, d’aquesta perversa nissaga farcida de pensaments impurs. I, ara, en el seu etern presidi, és ella qui escull a qui mostrar-se. És ella qui tria de qui amagarse. És ella qui s’amaga d’aquell que ha perdut la raó dels somnis, dels misteris i de la imaginació. No hi ha lloc pels fills de la ciència i de la creu en aquest indret. Només la infantil i tendra mirada d'aquells que han perdut les ganes de créixer, té badada la porta al seu món, al seu llaüt, a la seva dolçor, a la seva cançó. Sap que no n'ha de témer res. Només amor pur, pur i suau amor celestial, aquell sentiment que no dol, com les agradoses metzines. Ella se sap eterna i ell... El babau errant se sent menut davant l’immortal grandesa. Tantes i tantes vegades ha esperat trobar-la que, en renunciar a visitar la seva altiva llar, el cor

se li ha fet menut com una nou. Però ella, la immortal, l’ha vingut a rebre. L’ha vingut a veure i n’ha acaronat el rostre amb un bes de càlida fredor. Ell, garratibat, es reclou de nou, dins del sac. Quan torna a cercar la seva gèlida presència, ja no hi ha fred, ja no hi ha nit, ja no hi ha llaüt, ja no hi ha cançó, ja no hi ha princesa, ja no hi ha bellesa, ... Tant sols el Sulayr, reflex del sol sense que el sol hi sigui, fenómen natural que dóna nom ancestral a aquesta contrada. Només el Sulayr, diu el gran poeta, mostra l’altiva màgia d'una immortal natura afaiçonada per cultures germanes. Morta la nit, ella ha fugit. Ha fugit i els rodamons errants pleguen veles per seguir el relat. Un relat que els ha de portar allà, al cim on descansen les restes del més gran de tots els creients d’Al·là i Mafumet el seu profeta: Muleí Ben Hassen, la pau sia amb ell.

5ª etapa el sol s’aixeca tard en aquesta amagada raconada

guanya terreny a les ombres de la nit

els dos errants rodamons també

ells ofereixen el llit al sol

poc a poc la llum del brillant astre

és tot blanc blanc de glaç de glaç i de gebre

Els rodamons fan un mos a redós de les roques amarades de rosada. Feta la menjada, segueixin camí vers l’allargassada Loma de la Alcazaba, un terreny tan erm i ressec com el que han viscut en la darrera jornada. Dalt del llom, el camí es perd entre un imperceptible borrissol de famèlica herba torrada. Un ramat de cabres furguen tossudament l’infructuós terrós. Davant presència humana, alcen la testa enlaire i fugen, tot sorprenent el pas dubitatiu dels dos errants cavallers. Extasiats, contemplen l’exèrcit sarraï que vola damunt la terra seca. La realitat els colpeja de nou l’enteniment, i els dos errants cavallers s'aturen per estudiar un terreny que se’ls fa desconegut. Amb els ulls al mapa, fixen la brúixola i recuperen el nord. El desnivell els ajuda a trobar el pedregós Culo Perro. És vorejant aquest curiós llom que el poden salvar i seguir navegant damunt la mar eixuta. Tot creuant un menut rierol, clapejat de minses senyals de vida, avancen entre cims i valls. És un altre món! Tant diferent! Tant contrastat amb els daurats i rogencs colors de les muntanyes que els han vist néixer! Com astronautes en un llunyà planeta, es mouen a les palpentes. Es belluguen gansonerament fins descobrir traces de sendera. Una sendera que guanya presència i els deixa a les envistes d’un immens oasi. Un oasi on senten veus. Un oasi on troben persones. Bèsties de dues potes! Éssers humans! Gent de la seva espècie! És així com es descobreixen a la Laguna Hondera i retroben un caliu que els sobta. Els sobta perquè els fa més present encara la soledat viscuda. La parla morellana es combina amb la saïmada veu d’un mallorquí. Prop de la llar se senten i no poden estar-se de canviar paraules amb els seus germans moriscos. Són els colors d’una rica i variada llengua el que els transporta a un llunyà paradís nostrat. La soledat, si es trenca entre germans, sembla menys solitària encara. L’aigua que raja de la llacuna és manà dels déus pel rodamón més robust. Amorrat a un petit saltant, sadolla la set que porta acumulada durant una jornada de gola seca i mal de cap. Amb la motxilla a resguard, donen un tomb per l’indret, visiten el malmès bivac on havien pensat que passaríen la nit, segueixen les passes d’alguns dels personatges que fan camí per aquestes contrades i tafanegen les veus d’altres que s’hi aturen en momentània estada. L’ascens de la paret que els deixa a la Cuerda del Resuello se’ls presenta feixuga. Feixuga de pujar amb la càrrega a l’esquena. No hi ha opció, però. No hi ha remei. No hi ha alternativa possible. Es carreguen els fardells a les espatlles i, dòcilment, afronten la pendent, la pendent que els apropa a la llar del Mulei Ben Hassen, la pau sigui amb ell.

Embrancats en la batalla, el camí, farcit de giragonses, no se’ls fa tant complicat com semblava des de les llacunes. Quan se n’adonen, ja naveguen entre l’espessa boira que s’arrapa a les parets del gegant més altiu de l’espriuana pell de brau. Entre cortines de cotó fluix, ara un pas, ara un altre, van avançant. Ho fan sense presses. Ho fan sense pauses. Ara s’avança un. Ara s’avança l’altra. Ara ... La boira s’aixeca un xic. El cim és davant mateix del nas. Podríen tocar-lo amb la mà i posen un polsim de vida al ritme. Ja hi són... Ja hi arriben... Però no. És un mentider avantcim. Encara resta un xic de camí. El Mulei s’amaga. Potser encara té vida. Potser encara és senyor de les contrades. Un Mulei ben viu... Té vida... Té vida! El cim! Al cim del Mulhacén, una Mare de Déu ocupa l’entrada de l’ancestral tomba del Mulei Ben Hassen, rei dels enamorats, rei dels difunts d’amor, rei de tots nosaltres... I és que fa molts i més anys, quan aquests cims eren cau de pastors, de pastors i de llegendes, els governava amb bona mà un assenyat manaire de nom Abü-I-Hassan Alí, però a qui tots anomenaven Mulei Hassen. L’ordre i el seny es perden, però, quan l’amor nia en el cor dels homes. I aquest, l’amor, va ser la fi d’un dels millors governants del Regne de Granada. Vet aquí que un dia que Abü-I-Hassan va anar a visitar la seva esposa Haixa, els seus ulls es van creuar amb els de la dolça i bella Isabel de Solís, esclava cristiana del seguici d’Haixa. Pobre rei! Havia caigut en les males arts d’una princesa cristiana! Com oblidar aquells ulls? Com vèncer l’embruix de la perla diamantada? Mulei Hassen no va poder dormir cap més nit des d’aleshores. Sempre, l’albada el trobava despert i amb els ulls fits al primer estel de la jornada, aquella estrella del matí que tant li recordava la seva estimada. Resolt i seductor com ha de ser un monarca, Mulei Hassen va aconseguir els favors de la jove cristiana. Qui, convertida a l’Islam, prengué el nom de l’estel de l’albada: Zoraida. Zoraida, estel de l’albada! Content com un ver enamorat, el monarca la feu la seva favorita i la farcí d’atencions, d’atencions i de presents, de presents i de carícies! Però... ... que en són de maldestres les arts de l’amor! Abstret amb la seva jove perla, no va veure com el país començava a anar de mal borràs. D’anar-hi de la mà de la gelosa Haixa! L’astuta mestressa va aixecar la cort en contra seu i els enfrontaments i les disputes van acabar en una acarnissada guerra civil que els més vells encara recorden per aquell regne de Granada.

Derrotat, Mulei Hassen va fugir cap a les muntanyes. ¡I que trist que és per un rei deixar Granada! Que trist abandonar la més bella de les ciutats! Que trist fugir de l’Alhambra! Lluny del seu palau, lluny dels seus jardins, lluny de les seves aigües, allunyat d’urbanes belleses, el mandatari es corsecà de melangia i morí d’enyorança. Zoraida, la seva estimada, en darrera mostra d’amor etern, va pujar les despulles al cim més alt de la serralada que al seu palau recordava. I, allà, en aquella privilegiada talaia, a la vista de tots els seus antics súbdits, encara avui reposa el cos i l’ànima del més gran de tots els monarques, del senyor que ha donat nom al cim alt de la pell de brau: Mulei Hassén Mulei Hassen Mulei Hasen Mulei Hacén. Mulhacén, inesborrable penyora a qui renuncia al seu reialme per l’amor veritable!

6陋 etapa

on cid hamet benengeli torna a regnar en la curiosa narracci贸

Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben a prop meu i, sense ni fixar-se en les companyies, va treure una bossa amb castanyes cuites i es va posar a menjar. L'altra, el fibrat, que s'havia quedat en un punt on podia comunicar-se amb l'exterior, va arribar un xic més tard i va anunciar que les possibles pluges de dissabte s'havien allunyat fins diumenge, el darrer dia de viatge. Aprofitaré l'avinentesa, i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt, per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d'un llac i que és, com molt bé saben els autòctons, un punt ideal per a fer unes quantes ascensions que, com la del mateix Mulhacén, et transporten a muntanyes que, els cristians de vell, consideren massa llunyanes. Asseguts, doncs, a les portes del refugi, els errants rodamons dubten entre rodejar el llac per la banda alta de l’extint circ glaciar o seguir fent via per l’antiga carretera, ja en desús, que unia les poblacions de Capileira i Pinos Genil. Incapaços de veure el camí més feréstec des de la distància, i amb ganes de fer el Veleta per la tarda, opten per la via fàcil. El camí els depare nous ramats de cabres salvatges, de turistes de robes llampants i d’excursionistes de divers pelatge i condició. I és que es troben al lloc més planer del país més concorregut de la serralada. I això es nota. Es nota en l’anglès de calça curta, samarreta sense mànigues, barret de cowboi i mitjons blancs que pren el sol com un llangardaix a les vores del camí; o en la seva senyora, vestida amb un mono d’hivern de color rosat, moguda, sens cap mena de dubte, per allunyar el bestiar i ser visible a unes quantes llegues de distància. Als Vasares del Veleta hi ha una llacuna. Una llacuna i una font natural. Una remenuda font que esdevé celestial manà pels dos assedegats rodamons errants i per una parella de princeses que, en plenes pràctiques d’un idioma en aprenentatge, ronden per aquests verals alienes a la llopada que les assetja. Amb les cantimplores plenes, segueixen camí. I avancen un grup d’excursionistes que ratllen l’extenuació. Mal país per caminar sense un mínim de resistència, potser. Comencen a pujar els darrers revolts i, amb més penes que treballs, guanyen el Refugi de la Carihuela. Dins el resguard de parets còncaves, es fan el llit per tenir reserva de plaça, deixen els estris, prenen quatre ganyips i un glop d’aigua, i emprenen els 200 metres que els separen del cim del Veleta..

En arribar-hi, es troben les dues princeses extasiades. Extasiades amb un paisatge de somni, el paisatge que construeix un lluminós capvespre de tardor: A l’est, s’alça majestuós el Mulhacén de parets vermelloses, el sud-est i el sud són un mar de núvols densos, blancs i flonjos que, als ulls errants dels rodamons i les princeses, marquen la llinda entre l'espai dels mortals i el dels déus eterns. A l’oest, els núvols resten retinguts per la mateixa serralada i semblen caure en silenciosa cascada damunt la plana septentrional. Una plana fèrtil i immensa, la vega granadina, que viu encimbellada per la majestuositat d’una diminuta i llunyana fortificació vermella, orgull dels que, com un servidor, van haver de deixar les seves terres després de les revoltes de l'Albuixarra. Sadollades de bellesa, les princeses modernes comencen la baixada, mentre els nostres cavallers encara resten presos d’una natura que, tot i els tocs d’humanitat, manté una esfereïdora i ancestral bellesa. Xino-xano i sense presses, els errants cavallers emprenen el camí de retorn. Ho fan per la carretera de les modernes pistes d’esquí. No tenen més pressa que la que els pugui donar el punyent aire glaçat que els colpeja la cara i la tafaneria de passar una nit en un refugi que els és estrany. En arribar a resguard, les forces de l’ordre han pujat per endur-se’n un accidentat. Mentre el caporal es dedica a fer fotografies d’una posta de sol i els seus reflexes, el seu company fa mans i mànigues per moure un accidentat amb la pota força malmesa i evidents dificultats per agafar-se i progressar. A recer del món, la vida es vesteix de típiques escenes de la sempre anàrquica pell de brau. Sorolloses i alegres veus en constant xerrameca es desfermen desbocades per gots de vi a balquena, menges carregades de greix i l'aroma del haixix que, tímidament, omple l'espai. Preludi d’unes sessions d’estrident flamenc mal cantat per aprenents de difunts. I és que la falsedat sentimental del qui és més que qui, esfereeix als esgotats cavallers i les intrèpides princeses. ¡Que llunyana és la garrinada de l’excelsa veu dels àngels! En una raconada no tant allunyada, els nostres herois intenten prendre el son. Prop seu, les dues princeses s’atrinxeren dins dels sacs, cercant la tranquil·litat de la nit a muntanya.

7ª etapa

el sol ix damunt l’espatlla d’un endormiscat i difús mulhacén el soroll dels matiners desperta’ls assedegats errants ja’ls va bé! avui tenen llarga jornada traca final dels focs d'artifici qu’han viscut dalt dels cimalts de l’espriuana pell del brau

Carregats amb el voluminós fardell a les espatlles, vinclen un xic el cos en terra per a remuntar l’angosta carena que, del refugi estant, sembla no tenir passos franquejables. L’estret pas, ràpidament, es torna un escull. Un rompent de roques gegants cisellades per la força dels vents de l’Àfrica propera. De salt en salt, de mà en mà, de peu en peu, de relleix en relleix, avancen com funàmbuls còsmics per un tram que, a voltes es presenta infranquejable, a voltes es torna senzill com via urbana. De fet, el camí, no fa més que vorejar els Tajos de la Virgen per la forasenyada capçalera d’un immens barranc de terra bruna... No en feu cas d’aquest morisc! No és pas tan complicat com us vol fer creure. Els cronistes ja ho tenen això, ràpidament s’enfilen en l’èpica i la fantasia i fugen d’una realitat que, potser, és més interessant que allò que els seus ulls ens volen fer veure. I és que les vistes des d’aquestes alçades són tan espectaculars que els escrives místics ja ho fan això de perdre el senderi i alçar pregàries a Déu. Però l'únic pas una mica complicat és el que permet abastar el creuament de carenes on és ubicat l'impressionant i romàntic Refugio de Elorrieta. Això sí que mou l’ànima enfora! Aquest indret si que és pura màgia! Quina gran pèrdua! Irreparable aixopluc manllevat pel temps i la deixadesa! Quin resguard excels pel caminant fantasiós! Excavat en la mateixa muntanya, aquest indret és farcit de túnnels i canalitzacions protectores i misterioses. Les restes d’un atrotinat ascensor eleva les percepcions per escatir els sons dels éssers marins parits en la fantàstica ment d’en Lovercraft! No sents el glapit dels Profunds? No alvires al mateix Azathoth allà baix, en la més pregona fondària? Som, com molt bé diu el saberut errant poca-solta, a les vores de l'abandonat refugi d’Elorrieta: un ambiciós conjunt de construccions, les restes de les quals encendrien les embogides llums de la imaginació d’un Lovercarft, un Poe, un Baudelaire, un Perucho, si es vol! Són restes que parlen de passadissos subterranis i connexions segures per a temps de tempestes i fortes nevades. Són les restes d’una civilització de grans ideals, la dels feliços anys 30 del segle passat, que es volien excursionista i llunàtics, però no en reeixiren sota la bota que tot ho lleva. El temps, les bretolades i la pols, han deixat tant sols l'ombra d'un parell d’edificacions malmeses i solitàries. La grandesa de l’indret, però, parla d’un passat esplendorós, d'un passat farcit de seguretats, d’un passat farcit de vides, d’un futur farcit d’esperances. ¡Que gran que és la imaginació humana! I que breu que és la realitat que l’impedeix alçar el vol.

Els dos fantasmagòrics errants fan un mos a redós de palau. El més gros, assedegat i desganat, fixa els ulls a la crinera del llunyà Cerro del Caballo i es creu incapaç d’abastar-la. Temorenc, alça el vol. S’avança i camina. Camina per un terreny pedregós i ascendent. Supera un parell de promontoris no gens pronunciats i inicia l’ascens del penúltim cim: el Tozal del Cartujo. És tan sec aquest país! es diu sense alçar gaire la veu. És tan sec com misteriós! Es tant sèc com curiós! És Àfrica? És Europa? És...? On sóc? Ara un, ara l’altre, els dos atlètics errants van fent el darrer tram de corda. Ara tu t’avances, ara ho faig jo. Ara fem fotos, ara les desfem. Roques i més roques, esmicolades pedres, tarteres i més tarteres, perilloses i maldestres cementiris de pedres, carenes i collades que menen al darrer dels cims d’una llarga travessa pels cimalts de la sinèrica pell de brau. Obviant els Tajos Altos, els dos esgotats errants comencen a pujar al preuat darrer cim del seu viatge: Després d'una nit i tres dies de marxa, emprenen la darrera tartera de pedra esmicolada. Una pujada que, de tant en tant, se’ls fa feixuga. Ara, però, se saben vencedors d’una proposta, d’un repte compartit, d’una aventura! Al pic de migdia conquereixen el darrer cim: Una closca que els ofereix vistes damunt dels pobles orientals de la serralada. Allà, al final de la Loma de los Tres Mojones veuen Nigüelas i s’imaginen Durcal. Un polsim més al sud, la boira baixa els impedeix veure Lanjarón, la ciutat de les aigües. S’ho pensen una estoneta, s’ho parlen, s’ho fan a sorts...S’hi tiren! S’hi llencen i flanquegen el cim per prendre la Loma del Caballo i guanyar el camí del Tello. Enrere deixen la llacuna i el refugi on dormen els que tenen temps i hores. Ells no! Ells s’ho tiren a l’esquena i baixen, s’apropen al món dels vius a passes llargues.

8ÂŞ etapa

On els errants Comencen A sentir-se SomnĂ mbuls

Quatre jornades! Quatre viatges seguits! Quatre enfilalls de passes per una terra erma, seca, desprotegida, primitiva, brutal. Les cames dels errants agosarats comencen a sentir el pes del camí. Giragonses dansaires per perdre alçada. Per perdre-la i anar a caure a l’antic camí de pastors i traginers, dels habitants de sempre d’una feréstega serralada impròpia de la raça dels humans. Trobat el sender, la baixada és una constant siga-saga de pols escombrada. De cop, el pas se suavitza. Se suavitza i travessa un minúscul bosc de pi negre i resistent. La boira, llindar entre la terra dels místics i la dels mortals, és a frec dels rodamons que retornen al món dels vius. Quan la guanyin, tornaran a ser als peus de les altes muntanyes, deixaran de volar per prendre mesura humana i restar de nou entre la gent que s’ha decidit a establir-se lluny dels somnis, dels somnis i les tempestes, de les tempestes que els dónen aigua. Lluny de les roques que els protegeixen, lluny dels cims que temperen el seu clima. El camí mor en un intent de pista no gaire reeixit. El mapa de la Penibética dibuixa traça allà on el paisatge l’ha esborrat. Un prat d’herba. Un bosc. Poca cosa per escatir la continuació del descens ... Potser el cansament? Els astorats errants prénen la pista en direcció a ponent: No res! Segueixen a les palpentes com Polifems d’ull burxat pel tió d’Ulisses. I és cecs com topen amb un pilonet de pedres. És una fita? És la seva sortida? L'errant panxut dubta i veu camins allà on no hi són. Camins i refugis en cada pedra. Però només hi ha un prat. L’errant fibrat furga com una fura i segueix l’esborrada traça bosc endins. Seguint aquest camí, cada cop més evident, passen pel costat del vell Refugi abandonat que encara avui rep el nom, gens escaient, de Ventura. Quina desventura l’ha del recer reclòs en un passat que li fou més venturós! No gaire més enllà, el camí desemboca en una pista asfaltada on un cartell de color verd indica el camí pel que ells han davallat en forta baixada. S’asseuen un instant i fan un mos a l’alçada d’una boira que sembla que no s’acabi mai. Parlen de l’experiència viscuda, aliens a l’esdevenir proper. I és que, el camí se’ls fon de nou. Allà on el mapa indica sendera, tan sols hi ha un barranc d’arbres cremats per un incendi recent. Ja s’adonaran, més tard, de la imprudència aliena, de la imprudència d’aquells que, com ells, veuen perdut el camí, però que, a diferència d’ells, ho volen resoldre fent foc per a ser visibles. Els dos errants tornen a treure el mapa mentider i tornen a dipositar-hi la seva fe. Les traces de camí no es veuen enlloc, però ells baixen barranc avall per on hi havia d’haver l’antiga ruta. La boira protectora els aïlla de la pluja, però també de la visió d’un horitzó que se’ls faria necessari. Baixen i baixen, tot

cercant una via, una guia, un camí! Busquen i rebusquen i topen amb escadusseres passeres de salvatgina. Calla! No sens veus? No escoltes els mugits de vaques llunyanes? Seguint les velles sirenes de pagès, arriben a unes barraques. Casal depriment on un parell de marrecs fan de mecànics d’un cotxe atrotinat. A casa seva, potser no els dirigirien la paraula. Aquí són la taula de salvació on s’agafen mapa en mà: -

Estamos aquí, ¿verdad? Ui! Señor. No me enseñe eso que no sé como se dise. ¿Para ir a Lanjarón? ¿Para bajar al pueblo? Si. Al pueblo. Uy! Se va en coche. Está mu’lejos. Por esta carretera.

La conversa s’estira, però la ubicació és suficient per encarar la pista que uneix aquest indret amb la vil·la de l’aigua. Una pista d’uns disset quilòmetres, pam amunt pam avall, que, amb certs dubtes, deixen per endinsar-se de nou en la natura a la recerca del camí del Tello. Allà, poc abans d’atanyer el casal, descobriran que el seu camí ha estat canviat. Ara ja no baixa pel barranc que han fet, sinó que neix un bocí de carretera enllà, en un indret que encara no es troba als mapes. Aquí, però, l’indret és d’un romanticisme baudelerià: La vella Casa Forestal del Tello té les traces d’un bon resguard deixat de la mà de Déu, també. És gran i espaiosa, però sense portes ni finestres. I el sostre s’esllavissa en perenne degradació. Quina llàstima! Quin palau! Quin refugi per iniciar o acabar una volta per la Sierra Nevada. De la porta mateixa d’aquest casal, surt el camí que s’endinsa a la vall, travessa el Riu Lanjarón per un pontet de pedra, i segueix, per fi, el curs de les aigües cabaloses. És aquí, mentre van perdent alçada amb l'argentina cantarella de les aigües del riu, quan la tant anunciada pluja es digna a sucar durant uns breus instants als dos remullats errants. Passen barraques, dipòsits d'aigua, sèquies i camps. Un ramat de cabres negres fugen del camí al pas de les locomotores humanes que tot just tenen temps per saludar el pastor, i sentir l’escridassada del gos que serva per la seguretat del ramat. El camí es torna mig empedrada via romana i segueix baixant i baixant i baixant en impúdica pendent xopada per l’aigua d’una pluja fina i constant. Primeres cases. El cansament i les males arts d’un país que no els vol deixar, els fa esgarriar el camí pels carrers d'una barriada de la vila. Quan se n'adonen, han de refer les passes per seguir pel camino del rio. Un camino que, ara sí, baixa entre chumberas carregades de figues fins la primera de les fonts

de Lanjar贸n. Fonts plenes de poesia, de versos i saludable aigua potable que fan les del铆cies dels errants pelegrins.

9ª etapa

Del paradís Et veig Altiva Senyora Un bocí de cor Rabiosa entranya Com immortal tresor

L’indomable albuxarrat us abandona amb la mitja lluna de la nostra nissaga. En la penombra d’una fosca nit de transició, el somriure argentat de Cid Hamet Benengeli us recorda que, abans de deixar els papers en un lloc perdut de La Manxa, ell fou de la colla trovera, ell fou rebel morisc albuxarrat, fill d’alta cultura i àmpla natura.

Medina Garnata Penombra d’ombres que tot ho recorden. Ciutat màgica, discreta. Una pensió. Uns llavis mal pintats. Uns ulls cansats i tatxonats de capes de rimmel escorregut. Antiga corista que viu encara en els seus anys joves. ¿Que no sens la música d’antany? Cos d’avui i ànima d’ahir! Facècies, anècdotes d’un passat gloriós. Cartells dels seus anys d’èxit de taverna i barri vell. La musa es cobreix de la realitat amb capes de ficció i engany, ficció i engany que construeixen la seva pròpia realitat i la fan dolça com la mel al nouvingut que s’atansa al seu cau clavat al cor de la medina. Un xic enllà, els records de la muntanya andalusí s’engalanen amb un vi novell, jove, fort i sec com la muntanya que l’ha parit i la gent que l’ha agençat. El tec després de l’esforç, la ciutat després dels cims, la urbanitat després dels paisatges. És temps de fer memòria, de caminar assegut a la cadira, de menjar i delectar-se pel triomf d’una passejada. Carrers estrets, fortes pendents, un souk farcit de gent, sentors alàrbs, cristianes, jueves. Restes de cultura mediterrània, lluny de la mar mare. El cansament pot més que les sensacions de la ciutat de ciutats i les lliteres de la pensió són un paradís per un cos atonyinat. La matinada ens atrapa dormint. I dormint encara de fosc, ens apropem pendents amunt vers la mare de tots els secrets. Les torres que fan de frontera entre l’Albaycin de cases blanques i el Garnat Al-Yahud, jueu i comercial, és la nostra darrera fita en una barroera relació de fets per un bocí de la història i la natura de la més immortal de les terres: les terres de Granada Del paradís et veig altiva i llunyana... Sierra Nevada, aimada! Invencible Sulayr que t’eleves sabent-te dama Dama i senyora senyora i mestressa universal mestressa, amant discreta i elevada.

Amb ràbia, Amb ardor, Amb la passió dels amors veritables!

Tants indrets per descobrir! Tantes llegendes per obrir en ses morisques contrades!

entre’ls rebels moriscos que la serven i la guarden.

Muntanya qu’agermanes l’Europa i l’Àfrica: Sierra Nevada de contrastos! Sierra Nevada estimada!

Si un dia marxo de casa, busqueu-me entre’ls subjugats alàrbs que la discursegen i la canten

Busqueu-me dins l’encantat palau qu’amaga ses entranyes.

Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial 3.0 Genèrica Sou lliure de: * copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra * fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: * Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador (però no d'una manera que suggereixi que us donen suport o rebeu suport per l'ús que feu l'obra). Atribució de l’obra: En utilitzar l’obra cal que en feu la cita de l’autoria a lluisdetaradell, Lluís de Taradell ó Lluís Mauri Sellés. * No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials. * Quan reutilitzeu o distribuïu l'obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l'obra. * Alguna d'aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular dels drets d'autor. * No hi ha res en aquesta llicència que menyscabi o restringeixi els drets morals de l'autor. Per a dubtes sobre l’autoria, per a fer-ne un ús comercial o per contactar amb l'autor, podeu enviar un correu electrònic a lluisdetaradell@gmail.com.