ESPECIAL LI 131 - abril/maig 14
Eleccions europees La crisi segueix concentrada especialment a Europa. L’amenaça de fallida dels estats sota el pes del deute acumulat, els plans d’austeritat contra els treballadors i la resistència d’aquests, ha tingut diverses etapes però segueix sense resoldre’s. Entre els cants de sirena de la superació de la recessió de la gran burgesia i els seus partits institucionals, la realitat s’imposa. Si en la primera etapa 2007-2008 es va expressar com a fallida del sistema financer, després es va transformar en l’amenaça de fallida dels estats. Enormes sumes de diners públics es van lliurar a la banca, uns diners que avui es vol que paguin els treballadors/es amb polítiques de retallada de la despesa pública i acomiadaments massius en el sector públic. Aquestes mesures al seu torn enfonsen l’economia en la recessió en augmentar l’atur i reduir encara més el consum. Quan ara es parla de sortida del túnel, en realitat es pretén que els i les treballadores assumim la misèria com a única realitat per a nosaltres i les generacions futures ja que els estats estan hipotecats per sobre del seu PIB per anys. Però a més, no és cert que sigui ni tan sols “la seva” sortida, com demostra la por a la deflació que ara preocupa al BCE i al gran capital. Perquè si la patronal no defensa els preus és perquè no te clar que hi hagi condicions per a realitzar la plusvàlua amb un benefici major. Al març 2014, les dades d’Eurostat eren esgarrifoses: 26 milions d’aturats/des, el 12% de la població treballadora, que supera el 27% a Grècia i, en l’Estat espanyol, colpeja gairebé a la meitat de la joventut. Hi ha una caiguda de salaris i pensions, augment en la
jornada laboral generalitzats, retallada en serveis públics essencials com a salut i educació. Milers de famílies treballadores són expulsades de les seves cases, creix la pobresa (en 2012 en la UE28, 124.2 milions de persones, el 24.8 % de la població, estaven en risc de pobresa o exclusió social segons l’índex AROPE del Eurostat, la qual cosa inclou a un 10% que no és a causa de l’atur sinó de la precarietat laboral i els baixos salaris), el nombre de suïcidis (60.000 anuals, amb augments des de l’inici de la crisi del 15 al 54% segons el país, des d’Irlanda, Portugal, Itàlia o Espanya, on ja és el principal tipus de mort no natural entre els homes de 25 a 34 anys), es perden conquestes en drets laborals que van ser el resultat de dècades de lluita obrera. Aquesta situació és especialment dura per els treballadors immigrants contra els qui s’endureixen les lleis d’estrangeria (més de 23.000 migrants han mort intentant arribar al vell continent entre 2000 i 2013, i en aquest any, malgrat la crisi, les arribades es van triplicar amb massacres com Lampedusa o Ceuta) que criminalitzen el seu més elemental dret a buscar un treball, i contra els qui es desenvolupen polítiques xenòfobes per provocar la divisió i enfrontament entre la classe obrera. Exemples d’això són la supressió d’atenció sanitària, o els mecanismes alemanys per a l’expulsió d’estrangers sense treball –inclosos els de la UE- de fa un parell de mesos. Això sense explicar, que entre els regularitzats s’agreuja l’atur, arribant al 40% per exemple a Espanya.
obertament per al rescat bancari amb diners públics. A canvi de prestar una quantitat de diners per evitar la fallida, els estats estaven obligats a aplicar duríssims atacs als treballadors. L’objectiu d’aquests plans no és millorar la situació del país sinó evitar un impagament dels préstecs a la banca creditora, especialment alemanya i francesa. Lluny d’alleujar la situació, els plans de rescat van tenir efectes demolidors per a l’economia i no només no van reduir sinó que van augmentar el deute públic. Al desembre 2013, Irlanda sortia del rescat amb una emigració que els irlandesos comparen a la de la crisi de la patata de 1845, retallades de despesa pública i pujades d’impostos valorades en 28.000 milions, equivalents al 20% del PIB, un atur dels qui no han emigrat superior al 13% i un deute del 125% del PIB, que ara torna als mercats amb la qualificació “d’escombraries”. Al maig, ha sortit del rescat Portugal: els impostos han pujat brutalment, les pagues extres de funcionaris i pensionistes s’han volatilitzat, l’IVA ha escalat fins a més enllà del 23% i els serveis públics s’han ressentit, generalitzant-se els copagaments. Xipre, rescatada a 2012 juntament amb l’aplicació d’un corralito, va disparar el deute en 25 punts en un sol any, arribant a finals del 2013 al 112% del PIB. A Espanya, està ja en el 100%. No obstant això, tots els economistes afirmen que en cap d’aquests països s’ha acabat l’austeritat, i tots ells segueixen sota supervisió de la UE i el BCE fins que hagin retornat l’últim euro, que amb les xifres que són, és eternament.
Quatre països van ser rescatats amb la intervenció directa de l’anomenada troica (UE, BCE i FMI): Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre. L’estat espanyol va rebre els diners
Davant el temor a la reacció popular, sectors de la burgesia van començar a parlar que calia combinar l’austeritat amb polítiques de creixement de l’activitat producti1
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
va. La icona d’aquesta posició va ser el president socialdemòcrata francès F. Hollande, que discutia la política estricta de reducció del dèficit de A. Merkel. En realitat, van discutir de ritmes i terminis, però les dues polítiques són les dues cares de la mateixa moneda, la que vol fer carregar als treballadors amb el pes de la crisi. Primer el propi Hollande presentava un pla de retallades i, enmig d’un descontentament generalitzat, canviava de govern per imposar a la seva ala més dura –i xenòfoba-, la de Valls per imposar el pla. El procés francès és el millor exemple de l’engany de que les reformes fiscals i la redistribució de la riquesa són una sortida possible en el marc de la UE.
22
El deute públic, com ja ocorregués a Amèrica Llatina en els 90, no deixa de créixer i no solament és injusta sinó també impagable. Hi ha qui respon que el que cal fer és analitzar la composició del deute públic, amb auditories, intentant determinar què part del deute va ser per pagar salaris i serveis públics, l’anomenat deute legítim, mentre que l’altra part que es va destinar a les ajudes a la banca, a interessos abusius o a pagar polítiques que no estan al servei de les classes populars, seria el deute il·legítim. Però aquesta orientació cap a l’auditoria i la discriminació entre deute legítim i il·legítima paralitza el moviment contra el deute i no te en compte que el problema del deute públic es va generar com a conseqüència de les polítiques neoliberals dels 90 que van rebaixar la càrrega fiscal a empreses i sectors de la burgesia, a les quals cal sumar els lliuraments massius de diners públics ja en el desenvolupament de la crisi. Així, Syriza que ha completat l’auditoria del deute grec xifra la il·legítima en el 5%: realment és legítim la resta del deute per a treballadors/es grecs?. Però a més, aquesta política també ha estat provada: a Equador, Argentina o Islàndia, encara que es va deixar de pagar una part del deute –en el cas d’Argentina a causa de la fallida de l’estat-, a dia d’avui el finançament per al pagament de la “legítima” és tal que el nivell del deute és igual o superior a la del moment de començar a deixar de pagar, i de nou són els i les treballadores els qui han de pagar els plats trencats. E l s
treballadors no són els responsables del deute públic, per la qual cosa exigim el no pagament del deute. La banca ha de ser nacionalitzada sense indemnització per posar -la sota posar-la control dels treballadors, al servei d’un pla d’urgència contra l’atur i la precarietat, que generi ocupació pública i estable. La crisi actual ens col·loca davant una disjuntiva: acceptar la destrucció massiva de forces productives en totes les seves formes (tancaments massius en empreses, atur, misèria creixent, retrocesos generalitzats...) que exigeix el capitalisme per recuperar la taxa de benefici o la lluita per acabar amb ell i construir un sistema econòmic sota el control i al servei de la majoria obrera i popular. Cal expropiar les indústries estratègiques, cal avançar cap al socialisme. La crisi ha tret a la llum l’essència del projecte de la Unió Europea, una Europa al servei del capital, particularment del capital financer, en competència amb altres potències imperialistes. Avui és un instrument per imposar a tota Europa una ofensiva contra els treballadors/es sense precedents. La UE és un front d’estats clarament jerarquitzats. No hi ha un debilitament dels estats nacionals en nom de la construcció d’un supraestat europeu, al contrari: la cessió de sobirania en el terreny econòmic (per millor coordinar-la des dels interessos capitalistes) ha estat combinada amb el reforç de l’estat com a forma de dominació de classe, una tendència al bonapartisme, un retrocés en les llibertats democràtiques, un augment de la repressió, la tornada de polítiques reaccionàries contra la dona amb la recuperació del protagonisme d’institucions reaccionàries com l’Església catòlica. Exemples d’aquestes últimes, són la llei de l’avortament de Gallardón, que s’ha vingut reflectint en la mateixa campanya de les europees a les declaracions de Cañete i la complicitat no solament del PP, sinó del grup europeu i el seu cap Junker. Tot val per al control. I exemples de com la UE reforça els trets més bonapartistes dels estats és la seva intervenció quan els del sud entren
en crisi. Primer va ser Grècia, imposant a Papademos quan Papandreu s’havia vist obligat per les mobilitzacions a parlar d’un referèndum sobre el memoràndum. Després va ser Monti substituint a Berlusconi, després de mesos d’atacs especulatius. En tots dos casos, els tecnòcrates imposats per Brussel·les eren exdirectius de Golden Sachs, per aprofundir els atacs als treballadors amb l’aval directe del capital financer. No obstant això, els fracassos d’aquests governs tecnocràtics, va fer abordar d’una altra manera la crisi del govern del PP assotat per la corrupció, forçant l’altre element que utilitza Brussel·les per garantir els seus plans: la unitat nacional dels partits institucionals al voltant de la seva opció. A Grècia o Itàlia, darrera de Papademos o Monti, a Espanya, no qüestionant la continuïtat de Rajoy. Però en uns o altres casos, el que la UE no pot ocultar és la crisi de règims i governs que no amaguen les seves vergonyes i són saccejats per l’opinió pública, fent perillar el seu paper com a garants de la situació social, raó per la qual, la UE prioritza donar-los tot el suport perquè reforcin els seus trets policials. És per això que, a l’ombra d’aquests estats policials, i en paral·lel, s’ha anat enfortint l’extrema dreta i s’augura un salt qualitatiu en aquestes eleccions al voltant de Marine Le Pen, al davant del Front Nacional que guanyaria les eleccions a França Les recents enquestes confirmen que, en els comicis europeus, podria augmentar considerablement el nombre dels representants dels partits ultres: Partit per la Independència del Regne Unit, UKIP (Regne Unit) (3); Partit de la Llibertat, FPÖ (Àustria); Jobbik (Hongria); Alba Daurada (Grècia); Lliga Nord (Itàlia); Veritables Finlandesos (Finlàndia); Vlaams Belang (Bèlgica); Partit de la Llibertat, PVV (Països Baixos); Partit del Poble Danès, DF (Dinamarca); Demòcrates de Suècia, DS (Suècia); Partit Nacional Eslovac, SNS (Eslovàquia); Partit de l’Ordre i la Justícia, TT (Lituània); Ataka (Bulgària); Partit de la Gran Romania, PRM (Romania); i Partit Nacional-Demòcrata, NPD (Alemanya). Actualment, ja tenen 47 eurodiputats (6%) i es tem els puguin doblar. Amaguen la seva
filiació nazi-feixista sota la xenofòbia com a forma identitària nacional i el rebuig de la UE i la sortida de l’euro. El seu espectre, va de les més agressives com Alba Daurada que compta ja amb assassinats a les seves esquenes, a versions pseudopopulistes igualment perilloses. En aquestes opcions d’aparença antisistema en molts casos, larva el capital financer el recanvi si la situació social es polaritza més. Però també, el seu ascens és el fruit d’haver sabut dirigir-se a unes capes de la població treballadora i camperola abandonades a la seva sort, no només per la dreta, sinó també per l’esquerra institucional. En política exterior, com ara en la crisi d’Ucraïna, hi ha una creixent intervenció darrera del gendarme nordamericà contra els pobles. La UE no exporta democràcia sinó imperialisme i opressió. És per això, i pel reforçament dels estats, que en aquest marc tampoc hi ha cabuda per a les legítimes i històriques reivindicacions de pobles oprimits dins dels estats europeus a l’autodeterminació nacional. Les reiterades negatives a possibles referèndums d’autodeterminació a Escòcia o Catalunya, són altres exemples. De la mateixa manera que el capital financer predomina sobre altres sectors capitalistes, Alemanya i França en menor mesura, imposen els seus interessos sobre els països perifèrics. Les diferències entre estats i condicions de vida creixen. La política imposada pel BCE afavoreix els moviments especulatius contra les finances dels estats més febles. Les exigències que s’imposen a nom de defensar l’euro suposen una càrrega impossible de suportar per als països més colpejats per la crisi. No hi ha reforma possible de la Unió Europea favorable als treballadors, cal exigir la ruptura. Aquesta denúncia no la fem des de la reivindicació de la sobirania de cada estat sinó des de la lluita per l’inter nacionalisme obr er què volem una veritable l’internacionalisme obrer er,, per perquè unitat entre els treballadors i els pobles d’Europa, una unitat basada a posar l’economia al servei de la classe treballadora, una unitat basada en la igualtat entre pobles i nacions. El nostre objectiu són uns estats units socialistes d’Europa. Per això, i encara que les respostes dels treballadors i els joves és desigual, estant clarament al capdavant la classe obrera grega, com els plans són coordinats centralment pels governs i la troica, la resistència a aquests plans ha de ser internacional. Aquest caràcter internacionalista creix en la consciència obrera i es fa imprescindible coordinar les lluites, així com impulsar conjuntament vagues generals europees. És imprescindible reconstruir la solidaritat obrera. Però construir una alternativa no és només un procés sindical sinó essencialment polític. Una alternativa obrera que trenqui amb el capitalisme des de l’internacionalisme. Avui als països més castigats per la crisi el treballador ha començat a buscar una alternativa a l’esquerra de la socialdemocràcia, amb diferents expressions de vot. Però l’esquerra està fragmentada, i no seran personatges mediàtics els qui la uneixin sobre bases fermes, com es veu en propostes tipus Beppe Grillo a Itàlia que bascula entre les crítiques al sistema i posicions xenòfobes. Per a nosaltres l’alternativa arrenca de la construcció d’un front d’esquerres europeu en ruptura amb la UE, per una Europa dels treballadors i els pobles.
Participem en la campanya d'OKDE (Grècia) Fa uns mesos vam rebre una proposta de l’Organització dels Comunistes Internacionalistes de Grècia (OKDE), per recolçar la seva campanya electoral. OKDE incloïa la proposta de participació d’alguns militants de Lluita Internacionalista (LI) en la seva candidatura a Grècia. S’havien dirigit també a diverses organitzacions i corrents revolucionàries europees amb la mateixa proposta, presentant-la com possible i necessària per a la coordinació dels revolucionaris i la solidaritat internacional amb la lluita dels treballadors i treballadores a tota Europa. Els eixos polítics de la seva campanya són: contra la Unió Europea i la Eurozona; contra les imposicions de la Troika (Banc Central Europeu, Unió Europea, FMI) i els Memoràndums que suposen el retrocés en les condicions de vida i treball; en favor de la lluita comú de la classe obrera i els pobles d’Europa per a aixecar un Programa d’Emergència a favor dels treballadors, els aturats, la joventut i els sectors empobrits; per la ruptura amb la reaccionària Unió Europea, per una Europa dels treballadors, democràtica i socialista. Lluita Internacionalista vam valorar molt positivament aquesta crida, sobretot en un moment d’enfortiment relatiu del reformisme d’esquerra i de les falses sortides de canvis superficials que proposen agrupacions polítiques que estan aplicant els plans d’ajustament des de les institucions (en ajuntaments i coalicions de govern), i que ara intenten usar al seu favor les il·lusions que va despertar Syriza, al desbancar a Grècia el tradicional bipartidisme que regeix en la majoria de països de la UE, arrossegant, a més, en aquesta deriva a corrents de l’esquerra revolucionària. També valorem la defensa dels drets democràtics vers el retrocés que van imposant els diferents governs sota el mandat de la Troika. I, per sobre de tot, el fet que la crida l’ha fet una organització revolucionària grega, que en aquest moment, amb innombrables vagues generals realitzades en els darrers anys, és el país on més ha avançat la resposta obrera als plans capitalistes. Així, encara que al final no s’ha pogut concretar -per impediments legals- la participació de militants de LI a les llistes de OKDE, participarem en la seva campanya electoral, i estarem a Grècia durant el mes de Maig, defensant la unificació de les lluites en el camí cap a la Vaga General Europea contra els plans d’ajustament, pel no pagament del deute, la ruptura amb la UE, per un pla obrer per a garantir treball, salari i habitatge, pels drets democràtics de les dones (llei de l’avortament) i els immigrants (lleis d’estrangeria), i pel dret a l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides. I també contra el caràcter imperialista de la UE, i en suport a la revolució Síria i els processos del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà.
Video de LI en la campanya d'OKDE al nostre web: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2246 3
Una nova ocasió perduda per construir un referent d'esquerra Es van configurar les llistes per a les eleccions europees del proper 26 de maig i s’ha perdut una nova ocasió per avançar en la conformació d’un front d’esquerres en ruptura amb la Monarquia i la Unió Europea. Cada grup segueix amb la seva particular batalla, i així ens va. La tardor passada Lluita Internacionalista feia una crida per la conformació d’un front, reactivant la proposta de les anteriors europees d’Iniciativa Internacionalista (I.I.), que va obtenir 180.000 vots el 2009, obrint-la a noves forces, com la CUT, Izquierda Anticapitalista… però avui ningú no sembla estar per la idea. L’esquerra abertzale està dins d’EH-Bildu, darrera d’EA. És el preu que va pagar per assegurar la seva presència en les eleccions basques, però en aquest preu està també la dissolució del contingut social anticapitalista i de ruptura amb el règim que mantenia l’esquerra abertzale. La proposta a formar aquest bloc es va dirigir al BNG i a Esquerra Republicana de Catalunya, organització que sosté al govern de Mas a Catalunya, això determina que és la minoritària EA la que dicta les seves condicions. Només quan ERC ho va rebutjar, ho van proposar a la CUP. Finalment la candidatura “Els Pobles decideixen” és amb el BNG i res no té a veure amb el d’I.I.: ni ruptura amb la Monarquia, ni ruptura amb la Unió europea, ni mesures anticapitalistes.
44
Per la seva banda la CUP-AE que inclou a Endavant que va participar en I.I.- podia haver pres la iniciativa i no estar a l’espera de veure qui la treia a ballar. Des de feia mesos LI va presentar proposta en l’organisme comú amb la CUP perquè es pronunciés per reactivar i ampliar I.I., però res no es va moure. La CUP avui no es presenta ni demana oficialment el vot per a cap candidatura, encara que Da-
vid Fernández va a fer com a CUP campanya en suport a EH-Bildu i el BNG. El tercer component d’aquest necessari front hauria de ser CUT, el corrent que dirigeix el SAT, de Gordillo i Cañamero. Congrés rera congrés debat si es trenca amb IUCA i si inicia una orientació de construcció d’una esquerra revolucionària i, també congrés rera congrés –l’últim el gener passatvota que segueix a IU, i que la seva aposta segueix sent per “reforçar” el corrent IU per la Base contra la “deriva dretana” de l’actual direcció de IULV-CA. Una IU que, sota la direcció del PCA, segueix al govern de coalició amb el PSOE. Han passat per aplicació de retallades, escàndols de corrupció com el cas dels EROs, posada en venda de la terra pública als últims pressupostos per cobrir el dèficit i pagar el deute, i finalment l’escàndol del desallotjament de la corrala Utopia. Aquesta mateixa IU avui ens presenta una nova versió de la reforma de la reforma, de la UE, del BCE, de la Constitució, del capitalisme… Després d’aquests tres referents n’haurien d’haver altres com ara Izquierda Anticapitalista que, en les anteriors eleccions, es va presentar i va aconseguir gairebé 20.000 vots. Però en un continu gir a la dreta, la política d’Izquierda Anticapitalista i Revolta Global ha estat la construcció d’alternatives a partir del personatge mediàtic. Va ser a Catalunya amb la monja Forcades i amb Arcadi Oliveras en el Procés Constituent, ho és ara amb Pablo Iglesias, professor de Ciència Política de la Universitat Complutense i presentador de la Tuerka, amb Podemos. Si llegim el programa de Podemos és calcat al d’IU. Per completar el personalisme d’Iglesias només fer notar que ha canviat el logo per la seva cara. I que ha imposat a Vestringe, l’ex secretari general d’Aliança Popular, que recentment i públicament ha
mostrat les seves simpaties amb el Front Nacional francès de Marine Le Pen i ha fet declaracions xenòfobes i racistes. Per fora d’aquests partits queda Corrent Roig o el POSI, que es limiten a fer una candidatura pròpia de propaganda i de construcció del seu partit. Corrent Roig va abandonar una política per a la conformació d’un bloc després d’I.I. i Des de Baix en les catalanes, primer argumentant en les generals del 2011 que amb la reforma de la llei electoral les eleccions eren fraudulentes i que per això cridaven al vot nul. Més tard en les catalanes no va participar en CUP-AE. Sincerament, i tanmateix compartint moltes de les crítiques que fa a Podemos i que utilitza per justificar la seva no entrada, no entenem el seu entusiasme amb el Procés Constituent de la benedictina Forcades, quan les crítiques programàtiques i de personalisme d’un són del tot aplicables als altres. Del POSI coneixem la seva presentació electoral (Per una república, per la ruptura amb la Unió Europea) i pràcticament no hi ha cap ocasió de trobar-nos en les lluites. Què votar llavors? Hem començat afirmant que no hi ha una alternativa que comenci a construir un front com el que creiem que la situació exigeix i necessitem, per això no fem una crida de vot a recolzar una llista concreta. No som abstencionistes i pensem que no votar afavoreix i reforça les opcions de la dreta i majoritàries. Per això cridem a votar entre les candidatures que rebutgen el pagament del deute, que qüestionen la Unió Europea, i que defensen el dret d’autodeterminació dels pobles.