Lluita 132 14 06

nº 132 - maig/juny 2014 - donatiu 2 euros Editorial: Fora la Monarquia!

Federació de repúbliques!

Pàgines centrals: Eleccions europees, marc europeu i estatal. A Grècia amb OKDE

pàg 3 pàg 9-12

Economia: pàg 4-5 Ni austeritat ni eurobons: revolució socialista Sindical: Vuit mesos de vaga a Panrico pàg 6-7

Juventut: Triomf de Can Vies pàg 8 La revolució serà feminista...: pàg 13-14 Dret a ser treballadora i mare: triomf a Caprabo Internacional: pàg 7 i 15-20 Massacre de Soma (Turquia), Ucraïna, Brasil: comença el mundial, Jornada de solidaritat amb Siria Suplement: Cent anys de l'inici de la I Guerra Mundial

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Night train to Lisbon (T (Trren de noche a Lisboa), del director danés Bille August.

Si fem una cerca a la Viquipèdia podem llegir sobre Bille August que és un director de cinema danès, de melodrames sensibles, que aborda les relacions familiars; autor de fidels adaptacions literàries, amb bon ull pels detalls històrics, i que utilitza paisatges impressionants.

Doncs ara, feta aquesta darrera pel·lícula, ja hi poden afegir que també és autor de thrillers que mantenen el suspens.

Aquest film està basat en una novel·la del mateix títol de l’escriptor suís Pascal Mercier (que en realitat es diu Peter Bieri), i cal fer notar que aquest ha donat el vist-i-plau a l’adaptació, cosa que no passa sempre.

Aquest és el resum de la història que acompanya la promoció del film: un professor de llatí (interpretat per Jeremy Irons), troba un dia en un pont de Berna a una portuguesa que és a punt de tirar-se a l’aigua. Sense pensarho, el professor intervé i la salva. La porta al liceu, des d’on desapareix alguns instants Gam onal després. D’ella només queda un impermeable en el qual el professor troba el llibre d’un autor portuguès i un bitllet de tren a Lisboa. Així que ho deixa tot i agafa el tren de nit a Lisboa, per esbrinar més sobre aquest escriptor ple de secrets que planteja en el seu llibre, precisament, les coses que des de fa anys el turmenten. És a dir que tenim com a punt d’inici un professor de literatura atrinxerat entre els seus llibres i el seu pensament, amb una vida grisa i monòtona, sense horitzons, però que al temps admira a Marc Aureli -que va ser filòsof, però també home d’acció-. Una casualitat incita aquest home a passar a l’acció, a fer un viatge geogràfic i filosòfic, és a dir, físic i mental, cap a un espai lluminós, amb molt de contrast respecte del lloc d’on procedeix: Lisboa. Es fa preguntes i cerca respostes, de manera paral·lela a la vida de l’autor que investiga.

Conclusió: tenim un thriller ben travat amb un repartiment de luxe; a qui no emociona veure Christopher Lee amb sotana? (potser emociona no és exactament la paraula) I Bruno Ganz mai no està de més. Encara que també hi ha qui diu que Jeremy Irons està sobreactuat.

Què hem d’obviar? doncs que el protagonista segueix la pista d’un poeta col·laborador de la resistència contra la dictadura sagnant del

2

2

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

Salazar, perquè el film és d’investigació sobre el sentit de la vida en general i no de la política en particular (i agafeu l’afirmació amb pinces).

Hi ha qui diu que Lisboa és la veritable protagonista de la història. Però això és una opinió, com que l’amor és el que dóna sentit a tot (segons sembla dir-nos l’autor de l’obra) Ja hem dit que era un thriller ben travat amb un repartiment estel·lar? I si, Pessoa també surt, evidentment.

!!

La tendència que marquen les europees, amb una pèrdua de 5 milions de vots dels dos grans pilars del règim, el PP i el PSOE, amb un gir a l’esquerra a les urnes, van acabar de convèncer al rei que calia fer el relleu, ara que encara aquests dos partits conserven una àmplia majoria parlamentària per assegurar la transició. A més, a la tardor la barreja successió i la no-consulta a Catalunya és un còctel que de mala digestió. Els altres dos pilars dels Governs de la transició, el CiU i el PNB es veuen superats –o quasi en el cas del PNB- per primer cop per ERC i EHBildu, que són expressió de l’ascens del moviment de ruptura amb l’estat.

La monarquia està en crisi: corrupció a la família reial, safaris multimilionaris en plena crisi, l’estat físic del monarca... però la Monarquia és més que una Casa Reial, són les institucions de l’estat, el poder judicial, els partits centrals del sistema, els militars, la policia i la Guàrdia Civil, tots ells poders més qüestionats que mai. L’estat també es basa en la relació entre les burgesies perifèriques i el règim, i no està al marge de l’esclat de l’exigència popular a Catalunya i una activació d’aquesta exigència a Euskal Herria. Resultats com els de Podem expliquen que la gent n’està cansada de l’escàndol de banquers i l’entrega descarada dels recursos públics a la banca i els empresaris, les reformes laborals i més mesures de la crisi... L’estructura del règim està amenaçada i cal fer un rentat de cara urgent al sistema. El recanvi, és l’intent de separar la nova casa reial dels escàndols i judicis, és l’intent de cercar un nou encaix entre burgesies perifèriques i l’estat central.

Monarquia. La més important a la madrilenya Puerta del Sol que s’omplí de gom a gom, amb desenes de milers de manifestants al crit d’España mañana será republicana . També a Barcelona prop de 15.000 s’aplegaven a la Plaça de Catalunya i en moltes altres localitats. El Govern s’afanya a aprovar la transició, censuren portades com la d’El Jueves, s’ha de fer callar la resposta i coronar ràpidament el príncep Felip. És el moment de sortir un i altre cop per denunciar la Monarquia, per una ruptura democràtica, però també per la solució dels greus problemes que té la població treballadora i els pobles. Com sempre –com ha passat en les revolucions del Nord d’Àfrica- hi ha qui surt i diu primer consolidar la ruptura democràtica i després ja resoldrem altres temes com les reivindicacions dels treballadors/es i els pobles oprimits.

Però aquesta és la forma en que totes aquestes revolucions s’han anat desgastant i deixen obert el camí a la contrarevolució.

EDITORIAL

F

ora la Monarquia Per una Federació de repúbliques

La lluita contra la Monarquia ha de ser sinònim de sortir de la tirania dels bancs i la UE i aplicar mesures

Madrid.

Puerta del Sol

Felip VI comptarà amb menys suports (el sí de PP, PSOE i UPyD; l’ abstenció de CiU i PNB, el vot en contra: d’IU i ERC) dels que va comptar el seu pare Joan Carles I (amb el sí de AP, UCD, PSOE, PCE, CiU). El lehendakari Urkullu declarava que era hora de «l’actualització i institucionalització dels drets històrics bascs» i que si es feia, ajudarien a assegurar l’estabilitat institucional. CiU a Catalunya necessita fer equilibris per no deixar de donar la mà al nou monarca mentre ha de protestar contra la negativa de l’Estat a deixar fer la consulta. Però aquests mateixos equilibris obren una nova crisi a CiU amb la possible renúncia de Duran i Lleida.

com el no pagament del deute i la nacionalització de la banca, que obrin un futur per als treballadors/es; ha d’entroncar amb la tradició del moviment obrer a finals del franquisme, que feia seva la lluita per l’autodeterminació dels pobles; s’ha d’identificar amb la lluita per defensar l’ensenyament i la sanitat pública contra les retallades i també contra els privilegis i el finançament de l’església; amb les solucions al problema del camp i acabar amb les immenses propietats de la terra al sud... Sense continguts, la lluita per la ruptura amb la Monarquia serà estèril i no hi haurà l’energia per aconseguir -la. aconseguir-la.

Manifestacions massives contra la Monarquia Necessiten fer el relleu ràpidament, sense dilacions, per no donar temps a la resposta popular. El rebuig a la Monarquia podia ser més poderós en aquell 197578, però el pes del PCE i del PSOE en gran mesura i el soroll militar van imposar la por i el rei. Avui, aquelles pors són el passat, el pes dels aparells és menor, i la crisi amplifica el descontentament popular. Així que es va anunciar l’abdicació, va córrer la crida a concentrar-se, des dels partits de l’esquerra, des d’associacions. Les manifestacions arreu van ser massives, les més grans que s’hagin fet contra la

Per això diem que són perilloses les formes buides i que miren endarrere per reivindicar la Tercera, no només per què és el número que li pertoca sinó per què la volen com a continuïtat de la Segona. La II República va morir fruit de les pròpies contradiccions que generà: incapaç de resoldre les reivindicacions obreres i populars, va donar lloc a la disjuntiva revolució o contrarevolució. La imatge de la II República es veu engrandida pel final dramàtic i sagnant de la guerra i el feixisme, però la realitat és que la república no donà la terra als camperols, tampoc separà l’església del l’estat, no va garantir les llibertats als pobles oprimits Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

3

per l’imperialisme espanyol, tampoc a les nacions oprimides que vivien sota l’estat, com tampoc va trobar una sortida a la crisi del capitalisme dels anys 30. La II República va ser una república burgesa, en una època en que la burgesia havia abandonat dècades abans les ànsies revolucionàries i democràtiques.

Per això nosaltres reivindiquem una Federació de Repúbliques, que lluitarem per que siguin socialistes. Diem Federació de repúbliques, perquè rebutgem les falses idees de l’estat federal, que segueixen negant el dret d’autodeterminació, volem pobles que puguin decidir lliurement el seu futur i és des d’aquesta posició d’igualtat i respecte que nosaltres voldríem una àmplia federació o confederació. Necessitem que aquesta república doni resposta als problemes dels treballadors/es, per això lluitarem per que prengui mesures anticapitalistes per sortir de la crisi, i que les impulsi un Govern dels treballadors/es.

8/06/14

Barcelona.

Pl. Catalunya

Girona

FORA LA MONARQUIA! REPÚBLICA CA TALANA I SOCIALIST A! CAT SOCIALISTA! Dilluns 2 de juny a les 20 h Lluita Internacionalista es va sumar a la convocatòria de les forces de l’esquerra davant l’abdicació del rei amb el lema: Fora la Monarquia! Proclamem la República Catalana i socialista!. Un miler de persones ens vam concentrar a la Plaça de l’ajuntament per després sortir en manifestació fins a la subdelegació de govern. Els crits d’independència amb els de República catalana han conviscut al llarg del recorregut.

4

4

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

La nova nor malitat: elevat atur normalitat:

Ni austeritat ni revolució socialis Els països europeus estan tenint creixements baixos inclosa França, Alemanya apart. Com que en les economies capitalistes, l’ocupació depèn del creixement, no s’està creant ocupació sinó que es destrueix, en uns països més que en uns altres. Al mateix temps l’il·legítim deute públic creat per governs burgesos i que en la crisi se li ha endossat una part del deute privat (bancs i grans empreses) es torna impagable tant pel fet que no hi ha la suficient creació de riquesa, com perquè la depressió econòmica produeix que els preus dels productes disminueixin (i la reforma laboral i l’atur, que disminueixin els salaris), de manera que la inflació no erosiona el deute. Al mateix temps que el deute és il·legítim, el PSOE i el PP van modificar de manera il·legítima la constitució (sancionada per un rei nomenat per Franco) perquè el pagament del deute es prioritzi respecte a qualsevol altre, incloses les necessitats socials.

De fet, després dels cracks d’agost de 2007 i de setembre de 2008, dels rescats de bancs per governs i dels rescats d’estats per crèdits, milions de treballadors i treballadores han perdut la seva ocupació, moltes empreses han tancat, els serveis públics han sofert retallades. Des de llavors els tres bancs centrals d’EUA, Gran Bretanya i Japó que ostenten les tres places financeres més importants del món s’han dedicat a imprimir moneda , que en el cas d’EUA va arribar a ser de 85.000 milions de dòlars mensuals i ara va per 55.000 milions mensuals. Xina ho porta fent anys abans d’aquesta crisi, per devaluar la seva moneda i augmentar les seves exportacions. En el cas d’EUA, Gran Bretanya i Japó, es tracta de l’agonia d’unes fallides no reconegudes. El cas d’EUA és especial, doncs el seu rol militar imperial li permet usar el privilegi d’imprimir la moneda del món, com en una espècie d’impost imperial.

El Banc Central Europeu ha anunciat alguna cosa semblant per a juny, davant els baixos creixements dels països de la UE, amb l’excepció d’Alemanya. Però, crear diners perquè?per tenir plena ocupació, per reconvertir els sectors productius prèviament nacionalitzats a una producció necessària socialment i sostenible ecològicament? o crear diners per pagar els deutes dels sectors privats (banca, constructores, energia, automòbil), per pagar l’il·legítim deute públic, desmantellar els serveis públics i abandonar a milions de treballadors i treballadores a l’atur

eurobons: ta i la pobresa? No ens enganyem, a pesar que es parli de plans d’estímul per a l’economia i de creació d’ocupació, aquests diners no arriba als treballadors i treballadores i ni tan solament arriba a l’economia productiva, i molt menys a l’economia productiva rendible social i ecològicament. Aquests diners va als grans bancs, grans corporacions i inversors privilegiats, i permeten un ritme de compres, fusions i inversions, accelerant la concentració de capital. En una economia planificada per governs dels treballadors seria possible posar la creació de diners – ja del banc central, ja de la banca nacionalitzada – al servei de la plena ocupació.

recuperació, no significa ni plena ocupació ni ocupació com en 2007.

Ja s’admet que l’atur en l’Estat espanyol pot ser que ja no baixi mai del 20%. Això és el que ens té destinat el capitalisme. I les xifres d’atur, tant aquí com a EUA, no pugen més per dues ficcions. Els treballadors en atur desesperats i als quals se’ls acaba la prestació o el subsidi, o emigren o deixen de buscar treball. Les noves afiliacions no corresponen a llocs de treballs de 8 hores amb salari digne, sinó a jornades inferiors – encara que en ciutats de Catalunya – Martorell, Vic, L’Hospitalet – ja es dóna que s’hagi de treballar la resta d’hores, sense cobrar-les.

Com que la «solució» capitalista a les crisis és la destrucció de forces productives (capital, instal·lacions, llocs de treball, coneixements tècnics), això és el que està ocorrent des de 2007, establint-se una pugna interimperialista per protegir al gran capital propi i provocar la destrucció del capital aliè, mentre a tot arreu es fa pagar la crisi als treballadors, ja en forma d’atur i pobresa o augment de l’explotació.

Però quan els diaris parlen de «recuperació feble» significa que no s’ha destruït prou. I quan parlen de

Mentre, Rajoy s’enfronta a un cicle electoral amb la promesa de baixar els impostos i anunciant uns brots verds que els treballadors no veuen, i que segons economistes burgesos, no tindran efectes apreciables en l’ocupació abans de 10 anys, o mai. El govern ja ha anunciat que gairebé congelarà les pensions fins a 2017. I en el Pla d’Estabilitat 2014-17 enviat a Brussel·les ja es diu que es congelarà el salari dels treballadors públics fins a 2017. El govern contínua provocant la fallida de la

Sanitat i l’Ensenyament per l’expedient de reduir el finançament de les Comunitats Autònomes a les quals estan completament transferides, i a exigir reduccions sobtades del dèficit a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments. Aquests últims ho han reduït amb acomiadaments i cobrant els IBI amb valors cadastrals de plena bombolla, sense reduir-los. També s’està provocant la fallida de la Seguretat Social, que durant decennis ha alimentat els pressupostos de l’estat amb superàvits mentre una gran part de les pensions eren de misèria i amb la crisi han augmentat les bonificacions als empresaris (perquè no paguin la quota empresarial).

L’anomenada «tarifa plana» permet a l’empresari estalviar-se 3.520 euros de la Seguretat Social corresponent a tres anys. És clar que cal expulsar dels pressupostos públics el deute, la monarquia, els cossos repressius i els rescats a l’economia privada i allotjar en ells amb prioritat unes pensions dignes.

ECONOMIA

estr uctural estructural

La seva recuperació és la nostra pobresa. La nostra recuperació és lluitar per la plena ocupació amb salaris dignes. Resistim les mesures de la Troica, Rajoy i Mas.

Víctor Messeguer Nota: aquí http://is.gd/eoF8vG hi ha un conjunt d’enllaços. Citar-los no implica avalar la línia de la web o de l’autor.

Com va encebar el capital estranger la bombolla espanyola

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

5

SINDICAL

La vaga supera els vuit mesos a Panrico El judici es va realitzar el 6 de maig a l’Audiència Nacional. La sentència va sortir el 19. La vaga arriba a un moment difícil. La sentència és un cop contra les il·lusions que s’havien dipositat per a derrotar l’ERO per la via judicial. És una sentència política, doncs la vaga de Panrico és ja un referent per a molts treballadors/ es i joves i han volgut tancar la porta. Els jutges són un instrument de la patronal i el Govern, part d’un aparell d’estat que defensa els interessos de classe de la burgesia.

La sentència no és ferma, CCOO i CGT han anunciat recurs.

Sense la vaga, l’ERO hagués estat aprovat -o consentit- per CCOO. Ara es veu en la sentència, que afirma que: CCOO «va reconèixer l’existència de pèrdues» de l’empresa, «hi ha un acta notarial en la qual CCOO justifica expressament la concurrència de causes» de l’ERO, i «mai CCOO va qüestionar gens sobre la composició i constitució de la comissió i només després de la signatura de l’acord és qüestionada.» I remata: «CCOO ha fet públic un comunicat en el qual admet el desgovern de la planta i l’existència d’actes violents en el centre de Sta. Perpètua» (ja s’havia advertit a l’assemblea que ho utilitzarien en els judicis i es va demanar que CCOO ho retirés). És a dir, el jutge es permet el luxe de respondre la impugnació de CCOO amb la seva pròpia actuació. Per això deslegitima la demanda de CGT, contra qui no podria utilitzar aquests arguments.

CCOO va intentar desactivar la vaga argumentant que judicialment s’anava a guanyar. Després, al veure que seguia i prenia com a objectiu arribar amb força al judici, va maniobrar per a ajor nar-lo

6

6

esperant esgotar les forces i desconvocar la vaga (votació per urna), però tampoc ho va aconseguir. Ara, amb la sentència en la mà, des de la direcció de CCOO en el comitè d’empresa s’acusa als treballadors de la durada del conflicte («des de desembre ja era qüestionable») i de les il·lusions dipositades en la sentència que ells mateixos van fomentar («més val una negociació dolenta que una bona sentència»), i diu: «els treballadors es van obstinar a arribar al judici quan el que calia haver fet és negociar amb la carta de retirada de la impugnació».

2013 i els pendents del 14 no s’ajusten a dret. Així, la lectura que fan els advocats és que els acomiadaments quedarien com improcedents, pel que l’empresa ha d’optar entre readmissió o indemnització. En Sta. Perpètua, a diferència d’altres centres, l’empresa no s’ha animat a aplicar àdhuc cap acomiadament d’aquest any a causa de la vaga. Per això, tot i que la sentència és un cop, els objectius de la lluita contra els acomiadaments segueixen oberts: que els del 2013 i els disciplinaris es reincorporin, i que no puguin aplicar els del 2014.

Però les coses són just al revés.

1) Si la vaga és llarga és gràcies a la direcció de CCOO: per l’aïllament al que l’ha sotmès, i per la quantitat de maniobres que ha fet per a evitar arribar al judici. 2) La negociació que proposaven la Generalitat i la

Del 19 al 25 de maig: Altra setmana de vertigen L’empresa vol un acord que tanqui el conflicte amb l’acceptació de la derrota per part dels treballadors/es.

Per a això convoca al comitè d’empresa el dijous 22 per a imposar l’acceptació de la sentència amb alguna rebaixa en els acomiadaments. És la primera reunió en mesos, a més sense mediació. A la tarda convoca al intercentres (majoria UGT), que una vegada liquidat el conflicte, podia ser el marc ideal per l’aplicació de l’ERO. Per a rematar, CCOO convoca als seus afiliats a Barcelona el divendres 23 per a, aprofitant la posició de debilitat en que quedaven els treballadors, restablir l’autoritat dels seus dos dirigents al comitè d’empresa, per a arribar així al dilluns 26 amb la vaga desconvocada i poder negociar els acomiadaments i la tornada al treball mitjançant un ERTE.

direcció de CCOO només buscava avalar els acomiadaments. 3) La vaga ha forçat una sentència que no ha pogut tancar –a diferència de l’ERO o de la negociació proposada- la lluita contra els acomiadaments acomiadaments.

Sense mitges tintes, la sentència afavoreix a l’empresa. Aquesta, segons El País, «aplaudeix que l’Audiència no hagi fallat la nul·litat de l’Expedient.» No obstant això, prohibeix els acomiadaments del 2015 i 16 i considera que els del

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

Però l’assemblea del dimecres 21 desarticula el pla, votant ajornar la decisió fins a després de les reunions amb l’empresa i CCOO, i provocant una reacció furibunda de l’empresa contra un comitè que no li lliurava el cadàver de la vaga com estava previst: El dijous 22, l’empresa va mantenir la reducció

d’acomiadaments del 40% (50 menys) però va demanar a canvi el cap del comitè de vaga i la potestat d’assenyalar a dit els acomiadaments, advertint a més que no oblidarà els 7 mesos de vaga. També demanava el pacte ràpid d’un ERTE. Davant de tal xantatge –totalment il·legal-, el propi Álvarez, secretari general de la UGT a Catalunya, demana la intervenció de la fiscalia, el que amenaça amb desestabilitzar l’acord PanricoUGT, base de l’ERO. CCOO desconvoca la seva reunió que no podia fer altra cosa que reforçar l’exigència de lluita i compromís del sindicat, continuant sense sortir en defensa dels treballadors/ es.

L’assemblea del dissabte ratifica la vaga per 110 vots contra 66.

Vista la situació, l’empresa es desdiu de lo anunciat en la taula però crida a negociacions per a solucionar el conflicte. Intervé la Generalitat que en tot moment ha avalat l’empresa, no només al llarg de tot el conflicte i en la vulneració del dret de vaga, sinó també ara quan l’empresa fa pública la persecució contra el comitè i els activistes. El conseller Felip Puig parla en públic del ‘gest de bona voluntat’ de l’empresa. efer un pla de L’atac té molt abast, i obr obre e la possibilitat de rrefer lluita, amb una gran manifestació contra la persecució sindical que posi als treballadors de Panrico al capdavant de la defensa d’aquests drets drets. Però la burocràcia de CCOO maniobra de nou. Ara bloquejant la legalització del nou comitè de vaga votat feia setmanes, després d’anunciar els dirigents de CCOO la seva dimissió del mateix en diverses assemblees. Reunions interminables entre el comitè d’empresa (que controla la direcció de CCOO) i el comitè de vaga elegit, i, finalment, la burocràcia no dimiteix. No obstant això, també els nous membres del comitè de vaga són convocats a les reunions amb l’empresa.

Amb la revolució siriana!

Unes 150 persones van participar el 9 de juny en les jornades de debat sobre la revolució siriana organitzades per l’Associació sirio catalana per la Llibertat i la Democràcia, Sodepau, Fundipau i Lluita Internacionalista, membres del Comitè de Solidaritat amb el Poble Sirià. Les jornades van comptar amb el periodista Marc Marginedas, l’escriptora i militant anti-règim Samar Yazbek i la representant del PYD kurd Zozane Aloush, que van abordar des de diferents perspectives la gènesi i les dificultats que enfronta la revolta popular contra el règim sanginari de Baixar al-Assad.

Unitat per a seguir la lluita.

Cal veure les possibilitats d’aquestes reunions mantenint la major posició de força possible amb la vaga. Certament l’empresa conta amb una sentència favorable, però probablement tingui problemes de liquiditat per a aplicar els acomiadaments en les condicions que se li fixen; i també precisa un acord per a no allargar la tramitació d’un ERTE per a tornar a posar en funcionament la planta. Així mateix, les declaracions que ha realitzat vulneren els drets sindicals elementals i els obliga a retrocedir. Cal treure noves forces i el compromís de totes les organitzacions del comitè de suport per a redoblar la mobilització i la caixa de resistència.

Després de vuit mesos de lluita sense tot just fissures, la decisió de tornar o no al treball ha de prendre’s segons les forces, però és important que es mantingui la unitat. Defensar aquesta unitat per a continuar la lluita és essencial també per a protegir-se davant les represàlies de l’empresa. No es pot acabar entrant fragmentadament, no només perquè no podrem aconseguir els objectius actuals, sinó perquè no podrem parar l’ofensiva imminent de l’empresa. O es salven els 200 o s’enfonsen els 200. La ruptura de la unitat es va a pagar molt cara amb represàlies de la patronal.

Des de la valuosa unitat d’acció a través del comitè de solidaritat, continuarem treballant per fer sentir a Catalunya la veu del poble sirià, contra l’aïllament i el silenci de què és còmplice la majoria de l’esquerra internacional.

En qualsevol cas, amb o sense vaga, és imprescindible un pla de lluita unitari que inclogui, a més dels acomiadaments, la defensa dels salaris, i que comenci concretant ja les denúncies per vulneració del dret de vaga i persecució sindical contra l’empresa i la Generalitat.

Luca Gómez Pintado i Josep Lluis del Alcázar Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

7

Davant el desallotjament de Can Vies i la violència policial El 26 de Maig, després d’unes eleccions europees que comencen a qüestionar als partits institucionals, l’Ajuntament de Barcelona desallotja i inicia l’enderrocament de Can Vies, local autogestionat per col·lectius de joves del barri de Sants durant 17 anys. El desallotjament i l’enderrocament parcial de l’edifici demostren que els col·lectius tenien raons per a desconfiar de les negociacions mantingudes amb l’Ajuntament durant les últimes setmanes, en les quals se’ls volia fer creure que era una mesura ‘temporal’ per reformar l’edifici. La joventut sense futur sap molt bé el que pot esperar de les bones paraules dels gestors municipals, com el regidor Jordi Martí.

El Sr. Trias, alcalde de Barcelona, creu que els edificis públics són seus -i que ell és qui per a «donar-los a algú o no donar-los» en funció dels seus criteris, com va dir a TV3-, i disposa del patrimoni públic en funció de la seva política de privatització i foment de la Barcelona-aparador pel turisme. Per això, l’Ajuntament ha negociat de manera deslleial amb Can Vies.

En les seves intervencions televisives, el Sr. Trias i el Sr. Martí volen embrutar el bon nom de Can Vies, insinuant sospites de comportaments antisocials i de donar cobertura a l’organització de grups violents. També volen dividir el moviment de defensa, intentant oposar Can Vies a d’altres centres i col·lectius veïnals, i restar-li l’indubtable suport social que té al barri.

Aquestes afirmacions són la base argumental de la violenta repressió policial exercida contra les manifestacions de resposta, cada vegada més nombroses, a les ordres del Sr. Espadaler, ara que ha dimitit el responsable dels abusos policials dels últims anys. Els Mossos d’Esquadra han omplert la comissaria de Les Corts amb desenes de detinguts i detingudes i els carrers amb un clima de violència i assetjament policial que dura ja 4 dies amb les seves nits. Pretenen amagar aquestes actuacions darrera la cortina del que anomenen «violència antisistema».

Davant aquesta situació cridem a participar a totes les manifestacions i actes de suport a Can Vies

Can Vies. Barcelona

L'ajuntament de CiU retrocedeix L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de fer-se enrere en el seu pla d’enderrocament del Centre social okupat de Can Vies. El 26 de maig duia a terme el desallotjament i començava la demolició, el 30 l’Ajuntament convergent de Trias ordenava paralitzarla i el 31, una cadena humana de veïns iniciava la retirada d’enderrocs i s’engegava un pla per a la reconstrucció. És un triomf, encara que l’ajuntament l’vagi vestit d’ajornament a 2 anys i mig i encara que falta tancar l’acord. Però, per què s’ha guanyat?

L’espectacularitat de les nits marcades per les cremes de contenidors, o de la mateixa excavadora que efectuava l’enderrocament, porta molts activistes a considerar que aquesta és la clau de la victòria: i així ho identifiquen els qui diuen «cal fer com a Can Vies». Creiem que s’equivoquen: si aquest fos l’encert, la policia no es dedicaria a atiar la provocació i menys infiltrar agents al capdavant de les accions de cremar i de llançar pedres com hem vist en moltes gravacions. Estarien ajudant-nos a guanyar? No, si és gairebé de manual per a la policia, és perquè quan aconsegueixen que sectors del moviment caiguin en la

• RECONSTRUCCIÓ I DEVOLUCIÓ DE CAN VIES ALS COL·LECTIUS QUE EL GESTIONA VEN FINS AL 26 DE MAIG!!

GESTIONAVEN • LLIBER TAT SENSE CÀRRECS DE TOTS LLIBERT ELS DETINGUTS I DETINGUDES!!

• DIMISSIÓ DELS RESPONSABLES POLÍTICS: MAR TÍ, TRIAS I ESP ADALER!!

MARTÍ, ESPADALER!!

Barcelona, 29 de Maig de 2014 Lluita Internacionalista 8

8

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

provocació, la seva resposta els aïlla del gruix de la mobilització i facilita centrar la repressió en els «violents» de sempre, intentant afeblir i escapçar la lluita. Això és així, i no és res de nou, és la trista història del moviment guerriller. I s’equivoquen els qui centren les seves accions en això, doncs sense pretendre-ho fan el joc als interessos de la repressió.

Però a Sants les coses no han anat així. Per situar la resposta solidària dels milers de persones que van omplir els carrers del barri el mateix 26 sota una pluja torrencial i les desenes de milers que ho van fer en el centre de Barcelona el dissabte 31, cal recordar primer els 17 anys de centre okupat que s’ha sabut inserir en la vida del barri, i després, l’aposta de l’Ajuntament de liquidar-lo de forma brutal a força de càrregues policials.

El desplegament i les càrregues –amb destrosses de locals com la Directa, o la Ciutat Invisible-, el dispositiu de setge del barri van ser tan grans que van provocar l’efecte contrari: malgrat les accions que van allunyar a sectors de població que ho veien per TV, tant els veïns del barri com de la resta de la ciutat que veien les càrregues o la repressió, responien amb una solidaritat que es multiplicava no només als carrers sinó a cada balconada amb cassolades massives quan els mossos

Òbviament, si va haverhi solidaritat va ser perquè hi havia lluita i en això Can Vies va ser exemple de resistència, de convocatòries permanents que durant tota la setmana impedien que es fessin els treballs d’enderrocament perquè el més important era la repressió d’un moviment que no parava i que s’estenia en mobilitzacions solidàries de barri en barri i de poble en poble. Sí, «cal fer com a Can Vies», respondre a les agressions amb mobilització, resistir i estendre-la i superar l’aïllament reunint a milers perquè el problema social i polític es resolgui a favor de la lluita.

Mª Esther del Alcázar

Marc europeu

Més inestabilitat sense alternativa revolucionària Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l’impacte de les polítiques d’austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l’estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l’altre pol, hi ha expressions de girs a l’esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l’Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.

1.

L’abstenció guanya

El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l’Europa de l’Est la

participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d’implicar-se en la construcció d’una UE que sempre s’ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s’ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.

2. La ultradreta avança El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el «terratrèmol» ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de

ELECCIONS EUROPEES

d’esquadra carregaven o envoltaven grups de manifestants. No s’ha parlat tant de les cassolades dels veïns a cada cantonada de Sants, que assetjaven a la policia fins a les 2 i les 3 del matí, s’obrien portals o garatges per acollir grups de manifestants… o fins i tot en ple centre, quan va ser envoltat un grup de 200 en Gran Via/ Rocafort, a les tantes de la nit, els veïns d’aquesta zona, van sortir a recolzarlos amb les casseroles.

Baixíssima participació Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

9

Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d’Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l’empresonament d’una part de la seva cúpula, acusada d’assassinats i d’incitació a l’odi.

Davant la manca d’una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d’un de cada tres joves. Però aquestes formacions d’ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d’un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l’enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.

El triomf a França del FN -que reclama «destruir» la UE- qüestiona una unió construïda sobre l’eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l’enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.

3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d’austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d’Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.

La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l’oposició, com a la Gran Bretanya. L’excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.

4. Syriza i l’esquerra alternativa Grècia l’esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s’havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l’euro. En qualsevol cas, el gir a l’esquerra es produeix a Grècia i l’Estat Espanyol, amb l’augment d’IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.

Syriza és l’exemple més evident de com a l’esquerra ha entregat al populisme i l’extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l’euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d’Europa, quan és justament el contrari.

Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d’Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat a l’Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d’aquest corrent internacional a Europa: l’NPA francès, que s’enfonsa passant del 4’9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4’56 % . L’altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l’1 %.

S’ha perdut una nova oportunitat d’avançar en la configuració d’un front d’esquerres, els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l’internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d’Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d’avui: un club d’estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d’internacionalisme.

I trencar avui amb la UE s’ha convertit en un problema vital per als treballadors .

Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l’internacionalisme obrer.

10

10

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

Marc estatal

S’afebleix Les europees segueixen sense generar expectatives La participació segueix sent molt baixa, amb prou feines del 45% (molt lluny de les europees del període del 79 al 87 en què rondava el 70%) i amb pics com el de Madrid que arriben al 51%. A això cal afegir que es dupliquen els vots nuls i en blanc, aconseguint el 4% amb màxims ,com els gallecs, que superen el 5%. Una opció, aquesta última, que reflecteix un sector que tot i participant no troba cap alternativa vàlida. En aquest marc de desconfiança, segueixen sent l’expressió deformada del nivell de consciència d’amplis sectors socials.

Una d’elles que, probablement hagi canviat el perfil de l’abstencionista, ja que el vot prestat que va capitalitzar el PP a 2009 com a rebuig al govern de Zapatero, ara no hagi votat, mentre entren en lliça sectors que abans no van exercir el vot i ara ho fan per opcions noves com Podem.

S’expressa la crisi del règim Els seus principals valedors centrals, PP i PSOE, perden 5 milions a parts iguals. Per això, i encara que Rajoy faci valer que és un dels pocs partits de govern que segueix al capdavant al seu país, no deixa de ser una victòria pírrica, quan s’enfonsa en els seus bastions de València, Madrid o Illes Balears. La dimissió de Rubalcaba i la crisi galopant que sacseja el PSOE i el PSC, s’intensifica.

Els únics pilars del règim que se salven són justament, els que tracten de cavalcar un dels problemes estructurals del mateix: el tema nacional en ascens. És això el que, contradictòriament, els permet salvar els mobles a les burgesies basca i catalana que són i han estat peces claus de la monarquia. CiU, encara que superat per ERC, perd amb prou feines unes dècimes del percentatge de 2009 –llavors superat pel PSC- i el PNB, guanya unes poques mantenint-se per davant de Bildu.

Gir a l’esquerra… amb límits No hi ha un gir a la dreta, com ha ocorregut en altres països. Sumant els vots d’UPyD, C’s i Vox, no aconsegueixen els dos milions –i respecte al 2009, l’increment és d’1,3 milions mentre que el PP n’ha perdut 2,5-. Podríem buscar entre les opcions d’extrema dreta (Impulso Social, España en marcha, Democracia Nacional i Falange), però no aconsegueixen ni 50.000, encara que entre ells, Falange Española duplica la seva votació del 2009.

El vot de rebuig al govern i al règim, s’ha expressat en IU, que guanya un milió de vots i en Podem que guanya un altre 1,2. Entre els dos, gairebé el perdut pel PSOE. Si a això sumem partits centrats en temes puntuals, com contra les retallades, el partit pirata, el PACMA, etc… completem els 2,5 milions.

En cap d’aquestes opcions, apareix la ruptura anticapitalista amb la UE dels bancs que ens ha sumit en la misèria. Són variants de la fórmula de la reforma de la reforma que pregona IU –pilar de la monarquia en la transició i cogovern a cop de retallada a Andalusia encara avui-. El millor exemple d’això, Podem, que tenia un programa gairebé calcat al d’IU, amb qui també coincideix en el grup europeu de Tsipras.

També en el tema nacional, el procés se’n va a l’esquerra. D’un

costat portant més gent a les urnes –Catalunya, Euskadi...- respecte al 2009. De l’altre amb ERC com a primera força a Catalunya, per davant de CiU, EH-Bildu a tot just 30.000 vots del PNB, i l’entrada de Compromís a València. A Galícia amb el salt del sector de Beiras acoblat a IU (AGE) que se situa com a tercera força multiplicant per 10 els seus punts, a costa de la reculada del BNG. I com abans, també en aquest terreny les ànsies alternatives expressades en el vot són reconduïdes a les reformes del sistema, tot i que puguin ser percebudes com a més o menys rupturistes en l’àmbit nacional.

En aquest terreny assenyalar l’avenç d’ERC al cinturó industrial, i no sembla que només arrencant vot a CiU: guanya a Sabadell, desplaçant al PSOE de la capçalera, però també puja molt a Rubí o L’Hospitalet, on queda molt per davant de C’s i UPyD en tots els casos, i fins i tot del PP a Badalona.

Per tot això, aquest gir a l’esquerra del conjunt, es queda en les portes de la ruptura, sense encarar l’arrel dels problemes.

Alguns trets del vot d’esquerres El vot d’esquerres el reparteixen entre IU, que gairebé triplica els resultats del 2009, i Podem que passa per davant d’aquella a Madrid, Astúries,.. o fins i tot a Euskadi. No anem a analitzar la distribució del vot d’IU doncs als seus votants habituals suma el vot de càstig al PP-PSOE, però també perd «per l’esquerra» a favor de Podem.

Aquest vot suma a aquest sector que encara recorda les actuacions institucionals d’IU, un altre agrupat al voltant de la figura mediàtica que ha vingut a ser determinant en la pujada de la candidatura. El ventall de percentatges va del 13,67 a Astúries o l’11,28 a Madrid, al 4,66 a Catalunya, per obtenir una mitjana estatal de gairebé el 8%.

El triomf com a primera força a

Rivas Vaciamadrid, o els alts percentatges a Vallecas, Alcorcón o Alcobendas, semblen indicar que recull un vot jove de poblacions eminentment treballadores. Aquest fenomen és molt més feble a Catalunya, on aconsegueix percentatges similars o fins i tot una mica superiors a la mitjana estatal –sense arribar als percentatges de Madrid- en localitats del Vallès potser arrossegant votants de les CAV. A d’altres parts del cinturó industrial, com ara L’Hospitalet, Badalona, El Prat o Viladecans, encara que es supera la mitjana de Catalunya, queda igual o per sota a l’estatal. De conjunt a Catalunya, qui ha fet la campanya de Podem és el Procés Constituent de Forcades i Oliveres, i el seu impulsor Revolta Global. No obstant això, sembla que hi hauria més: apart de les ja citades CAV, potser ha esgarrapat votants de la CUP. Aquest altre vot lliure semblaria dividit entre EH-Bildu prioritàriament (7000 vots, però menys de la meitat que Iniciativa Internacionalista al 2009), Podem i ERC. Respecte l’esquerra en ruptura amb la UE, s’obtenen pocs vots.

«Per la república, per la ruptura amb la UE» (RRUE) nom sota el qual es presentava el POSI, perd 2000 vots i es manté en el 0,6, y MCR n’aconsegueix 5000 amb el 0,03%, però una vegada més pesa la fragmentació i, de conjunt, la falta d’una alternativa de front rupturista que hagués estat possible.

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

ELECCIONS EUROPEES

en els par tits del règim

11

ELECCIONS EUROPEES

Lluita Internacionalista en la campanya grega

Amb OKDE, a Atenes Militants de LI vam viatjar a Atenes per a donar suport als companys i companyes d’OKDE (Organització dels Comunistes Internacionalistes de Grècia) en la seva campanya electoral, que a Grècia era al mateix temps d’eleccions municipals i europees. Allà vam poder intercanviar amb ells sobre el relatiu reflux de les lluites a Grècia en l’últim període, l’ascens de Syriza i la seva preparació com alternativa de govern, i la deriva dels grups de l’esquerra revolucionària cap a opcions reformistes, arrossegats per aquest ascens. Així, l’esquerra política va relegant la ruptura amb la UE i l’Euro, passant a defensar propostes com la renegociació del pagament del deute i de l’aplicació dels Memoràndums (les mesures de la Troika). Segons ens van comentar els companys i companyes, Syriza desperta encara grans il·lusions en molts sectors de la societat. La seva previsible victòria en les eleccions europees, apunta a que els treballadors i treballadores grecs podran fer aviat l’experiència de govern de Syriza. Aquest és el procés per al qual realment es prepara la majoria.

Al costat dels companys i companyes vam estar repartint publicacions i enganxant cartells, i vam participar el 20 de maig en un acte electoral a la Universitat Politècnica d’Atenes, famosa per la resistència contra la dictadura dels coronels i per l’entrada dels tancs a 1973 contra el moviment estudiantil. Encara que les expectatives de vot de OKDE no són elevades, el que sí vam poder constatar va ser la vitalitat de la seva militància, i l’important nivell de coincidència entre les nostres propostes de cara a la UE i l’Euro, i la reivindicació del marxisme, l’internacionalisme i la lluita obrera davant de l’actual situació.

Caprabo prohíbeix ser mare

Triomf a C Entrevista a Vanessa Mañas, treballadora de Caprabo i lluitadora de CGT, que acaba de guanyar dos judicis a l’empresa per un horari raonable per cuidar la seva filla.

LI. Explica’ns breument la teva lluita a Caprabo i en quina situació estàs ara. En què et va ajudar estar sindicada?

VM.- La meva lluita a Caprabo comença per la defensa de la dignitat de les persones que tenen una situació personal com la meva; famílies monoparentals que han de compaginar la vida laboral i la familiar. No només dones, també homes, vidus, separats... que han de tenir cura dels seus fills menors.

Actualment tinc guanyats dos judicis a Caprabo i tinc un horari , acordat davant la jutgessa, de 9 a 16 hores de dilluns a divendres i dissabtes de 7 a 12. I el més important; fins als 14 anys, millorant la nova llei que cobreix

(Podeu seguir les intervencions dels companys al nostre web: http:// luchainternacionalista.org) fins als 12. El vaig guanyar abans que sortís la llei, el que demostra que la meva lluita estava ben encaminada .

D’entrada, estar sindicada a la CGT, em va tancar portes davant l’empresa ja que em va arribar a negar qualsevol solució encara que a altres persones, més properes a l’empresa, sí que els en donaven. A esposes o germanes de caps se’ls canviava fins el contracte, sense problemes. L’empresa em va agredir amb un trasllat en el mateix acte de judici com a represàlia. No obstant això, el fet de ser delegada de la CGT, sindicat discriminat i atacat per Caprabo per ser el més lluitador en els últims anys, ha significat que, de12

12

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

aprabo

mostrada la discriminació personal i sindical, s’hagi condemnat a l’empresa a una indemnització i a tornar a la meva botiga d’origen .

LI En quines condicions treballen les teves companyes? Quina és la situació dels teus companys/es acomiadats/es?

VM.- La situació en general de la plantilla és pèssima perquè la majoria sindical de la UGT està acordant la Reforma Laboral en el dia a dia, acceptant més treball i menys sou.

Però pel que fa als que tenen la meva mateixa problemàtica, un nombre important acaba demanant el compte per ser impossible cuidar els seus fills i treballar, i qui treballa , ho fa havent de sacrificar família, veïn/es, amics/es del col·legi, etc .

Alguns delegats/des de la CGT, han estat acomiadats per haver defensat sempre els altres amb honestedat i molta fermesa. Avui, són al carrer amb més de 25 anys de sindicalisme i l’única sortida que els ha quedat és organitzar-se en cooperativa per subsistir, ja que amb edats superiors als 40 anys, el món laboral és molt complicat.

LI. Com es combina la lluita al carrer i al centre de treball amb la baralla als jutjats? Es pot prescindir d’alguna de les dues instàncies?

VM.- El més important és tenir clar que el que defenses és una mica just. No va ser fàcil trobar un advocat que volgués defensar una cosa que no s’havia plantejat d’aquesta ma-

nera. Però jo tenia clar que el no ja el tenia i la lluita era per guanyar un sí per a mi i per a tots/es els que tinguessin la meva mateixa situació.

No es pot prescindir dels dos àmbits de lluita, m’encanta treballar amb les meves companyes a la botiga. Jo sóc una treballadora que em vaig fer sindicalista per defensar les meves companyes de la botiga en la qual segueixo treballant i on vaig néixer com a delegada. El jurídic està en mans d’advocats i jutges, però si no estem també a les portes informant les persones, clients, treballadors ... el problema es queda en una sentència. El que jo buscava era un precedent i aquí està .

LI. Com li vas explicar a la teva filla el que estava passant? Quin aprenentatge t’agradaria transmetre?

VM.- Amb tota naturalitat i amb tota sinceritat. Ella mateixa preguntava i entenia el que passava. Seves van ser dues frases que em va dir quan li explicava el que anàvem a denunciar: «Mare, hauré de fer-me el sopar jo sola? « o « Mama: no et preocupis, em defensaré jo sola al carrer».

Escrivim a les samarretes de suport aquestes frases perquè el veritable subjecte del dret a un horari compatible és el nen o la nena . La denúncia la signava jo, però era en el seu nom i pels seus drets .

Voldria que la meva filla captés, entengués i fes seves tres paraules que han definit aquesta lluita; dignitat, honradesa i solidaritat .

com en l’ànim que dóna sentir-te recolzada en una lluita contra una empresa gran com Caprabo. En diem « Suport Mutu « i tant de bo tots entenguem que aquest és el camí per aconseguir conquestes per a tothom.

LI . Què necessita una mare treballadora? En què consistiria la conciliació entre treball i família?

A quant estem d’això?

VM.- Que els empresaris i el capital tinguin clar ja, que ser dona , treballadora i mare no és un crim sinó una realitat que cal protegir pels drets dels nens/es a ser cuidats de manera integral. Els 14 anys que vam acordar davant la jutgessa, semblen una edat més raonable que dels 12 als que s’ha limitat la llei .

Per a qualsevol mare és important poder dedicar el temps necessari per a l’aprenentatge i creixement dels seus fills/es. A més les famílies monoparentals necessiten d’un plus d’atenció per la seva dificultat de cobrir els horaris en solitari.

Que milers de dones hagin de deixar el seu treball en ser mares, o que estiguin patint discriminació pel fet de ser-ho, demostra que estem a molta distància d’una societat justa i respectuosa amb els drets de les mares, i sobretot dels nens i nenes .

LI.- Com va ser la solidaritat en la teva lluita? Com s’aconsegueix i com es dóna?

VM.- He de dir que gràcies a que part de la CGT, tant d’hostaleria, com metall o ensenyament, així com el Secretariat Permanent de Catalunya, van recolzar les crides que vam fer des Hostaleria, Comerç i Alimentació de Barcelona. També Pa i Roses, Classe contra Classe o la LI i persones anònimes i conegudes, van ajudar tant en la solidaritat per aconseguir l’objectiu Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

LA REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA....

e treballadora

13

INTERNACIONAL

La massacr e de Soma a TTur ur quia massacre urquia

El preu del neoliberalisme El dimarts 13 de maig, centenars de miners van quedar atrapats sota terra després d’un incendi en una mina de carbó pertanyent a Soma Holding a Soma, un petit poble de 100.000 habitants a la ciutat de Manisa, a l’oest de Turquia, l’economia de la qual es basa principalment en la indústria minera. L’operació de rescat va arribar a la seva fi el dissabte 17 de maig i el ministre d’Energia i Recursos Naturals, Taner Yildiz, va declarar una xifra final de morts de 301 miners.

Malgrat que l’operació de rescat va acabar, el fet que hi hagi desenes de famílies mineres que segueixen esperant davant la mina o de morgue de l’hospital, amb l’esperança d’obtenir informació sobre els seus éssers desapareguts, mostra tot el contrari. La contradicció entre el nombre oficial de morts declarats pel govern i el nombre de miners que encara falten suggereix que els morts reals poden ser més de 400 miners i que el ministre Yildiz minimitza el nombre amb la finalitat d’encobrir la gravetat real del desastre. Això hoindica la presència dels treballadors temporals i subcontractats, que havien estat contractats il·legalment per Soma Holding a la mina, durant el desastre.

La nit de la catàstrofe, les autoritats del govern i Soma Holding van declarar que la causa del foc va ser una fallada elèctrica en el transformador subterrani que va causar una explosió que inutilitzà el sistema de ventilació de la mina, la qual cosa va conduir a la intoxicació per monòxid de carboni. No obstant això, un alt directiu de Soma Holding va contradir aquesta afirmació inicial, durant una conferència de premsa celebrada el divendres 16

de maig i va declarar que la causa del foc encara era «desconeguda».

D’altra banda, també va confessar que no hi havia sales segures en mina de carbó Soma, desmentint l’afirmació prèvia del CEO de Soma Holding Alp Gürkan, de fa un any enrere, en que deia quer la mina era una de més segures de Turquia, utilitzant l’última tecnologia minera i que «havia estat equipada amb sales de vida».

Durant l’operació de rescat, es va revelar que una reclamació recent al Parlament per a una inspecció de seguretat a les mines de Soma va ser rebutjada pels diputats de l’AKP [Partit de Justícia i Desenvolupament] fa només dues setmanes, el 29 d’abril, sobre la

base de l’afirmació del diputat de Manisa de l’AKP, Muzaffer Yurttas, que les mines a Turquia eren les més segures en comparació de les mines en la majoria dels altres països del món. Encara més, el desastre també va revelar els estrets vincles d’empreses Mineres Soma Holding amb l’AKP governant. Per exemple, Melike Dogru, l’esposa del director general d’empreses Mineres Soma Holding és l’actual consellera regional de l’AKP. D’altra banda, Soma Carbó és coneguda per ser la proveïdora de les borses de carbó de caritat distribuïdes per l’AKP en les eleccions locals per aconseguir suport electoral entre els pobres del país. A més, els treballadors de les mines Soma van declarar que

14

14

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

havien estat objecte d’assetjament laboral per l’empresa que va amenaçar als treballadors del torn del matí amb acomiadar-los si es negaven a participar en l’acte de Manisa de l’AKP, que era part de la campanya electoral per a les últimes eleccions locals.

Tots aquests fets assenyalen que el desastre de la mina de carbó Soma no és un accident desafortunat. Es tracta d’una evident massacre causada per la recerca del benefici de la capital, que considera que les mesures de seguretat laboral són simplement despeses econòmiques, i no requisits no negociables per assegurar la salut i la seguretat dels treballadors. Durant l’imperi neoliberal del govern de l’AKP, el sistema de la subcontractació i la precarietat del treball s’han convertit en polítiques d’estat com s’exemplifica per un gran nombre de privatitzacions en sectors com l’educació, salut, forestal, mineria i més. Sota el govern de l’AKP, Turquia ha estat constantment entre els tres primers en la llista de països pels accidents i les morts relacionades amb el n de l’AKP treball. El gover govern l’AKP,, amb totes les seves polítiques anti-obreres neoliberals, és el principal responsable de la massacre de Soma!

De fet, la massacre dels obrers a Soma no és la primera. No obstant això, és la pitjor massacre obrera a Turquia fins el dia d’avui, amb una xifra de morts que supera a la de la massacre Grizu, que va tenir lloc en una mina en el port de Zonguldak sobre el Mar Negre en 1992 a causa d’una explosió de gas i que va provocar la mort de 263 miners. El mateix Ministeri de Treball i Seguretat Social reconeix que 293 miners havien perdut la vida a causa d’»accidents de treball i malalties professionals» en els últims tres anys.

D’acord amb un informe de la DISK-

Quan s’amplia l’abast de les estadístiques, relacionades amb l’ocupació, que inclogui a tots els sectors i indústries, el panorama és encara pitjor. Segons el mateix informe, la taxa d’ocupació subcontractada en tots els sectors ha augmentat gairebé un 450 % durant el període de govern de l’AKP. A més, el nombre total de morts relacionades amb el treball durant el mateix període (20022012) s’ha incrementat 46 % en comparació de la dels períodes anteriors (1946-2012). Sota l’AKP, es van reportar 11.282 morts relacionades amb el treball a Turquia, amb el 94 % d’aquestes morts involucrant a treballadors subcontractats.L ‘informe es posa l’accent en que aquests nombres simplement reflecteixen morts informades i que el nombre total de morts relacionades amb el treball ascendiria a desenes de milers, si s’inclouen les morts entre l’ocupació informal en els càlculs. Aquestes xifres per si soles demostren que

Erdogan i els seus ministres no són simplement «lladres», també són «assassins».

Mentre les autoritats de Soma Holding refutaven totes les acusacions sobre la seva negligència en les males condicions de treball i de seguretat que han portat a la massacre de Soma, i descaradament declaraven que no pensen reduir, ni tancar la mina, ni retirar-se del sector miner, el govern també va tractar de rentar-se les mans de la massacre i negar qualsevol responsabilitat, novament amb la política d’Erdogan de fe i moral, i amb les seves recents polítiques de victimisme, la qual cosa suggereix que qualsevol reivindicació que apunti a la responsabilitat del seu govern en el desastre de Soma o en qualsevol altre incident de fet, és part d’un pla més ampli per afeblir el seu poder. En la seva declaració pública, que es va produir després de la seva visita al lloc de la massacre el dimecres 14 de maig, Erdogan primer va acusar a la crida al Parlament per a una inspecció de seguretat en les mines de Soma, d’haver estat feta amb el sol objectiu d’obstruir l’agenda parlamentària.

A continuació, va declarar que «la mort està en la naturalesa (en el sentit d’una essència assignada per Déu) d’aquest sector». En un intent de justificar la seva idea que «tot és destí» i fer cas omís de les crítiques i responsabilitat, va citar desastres miners que van tenir lloc en altres països, als segles XIX i principis del XX — quan no existien les mesures de seguretat ni equips que podrien haver evitat la massacre de Soma.

Va dir: «Vaig mirar la història britànica. Unes 204 persones van morir allí després d e l col·lapse d ’ u n a mina en 1838. En 1866, 361 miners van morir a G r a n Bretanya.

En una explosió en 1894, 290 persones van morir

allí». Després va agregar: «Mirin Amèrica amb tota la seva tecnologia i tot. En 1907, 361 miners van morir allí».

Erdogan també va assenyalar en un comunicat emès pel Ministeri de Treball i Seguretat Social, que afirmava que inspeccions regulars s’havien dut a terme en la mina, la més recent el 17 de març, durant el qual la mina es trobava en total compliment de les normes de seguretat de Turquia. No obstant això, els supervivents de la massacre i els familiars dels miners desapareguts culpen l’empresa i el govern de ser conscient de les fallades de seguretat a la mina i de no fer res sobre aquest tema. Els treballadors van declarar que les inspeccions de seguretat en la mina són simples actes burocràtics, que es fan principalment en les oficines i involucren la signatura de papers en lloc de la participació d’acurades recerques dins la mina, i que violacions greus de seguretat sempre han estat passades per alt.

A més, Turquia s’ha negat a ratificar l’Organització Internacional del Treball (OIT) Conveni Nº 176 titulat, «Conveni sobre seguretat i salut en les mines», que va ser establert en 1995 amb la finalitat de prevenir les fatalitats, lesions o problemes de salut que afecten als treballadors o membres del públic, o danys en el medi ambient derivats de les operacions mineres, i que delega responsabilitat als governs i als amos de les mines en els casos de negligència sobre les normes de seguretat en el treball en les mines, o violació de les mateixes . Per exemple, Turquia és un dels tres únics països del món on encara no es requereix legalment la presència d’una sala de seguretat dins de les mines.

INTERNACIONAL

AR (Institut de Recerca de la Confederació de Sindicats Revolucionaris de Turquia), el nombre de morts de miners per milió de tones extretes de carbó a Turquia és 6 vegades més gran que el nombre a Xina, i 361 vegades més gran que als Estats Units. Malgrat aquest fet, no hi ha cap centre de salut o clínica prop de mines en cap lloc a Turquia, amb unitats específiques per a malalties i lesions relacionades amb el treball en la mineria, per exemple, una unitat de cremats, la qual cosa podria proporcionar un tractament oportú als treballadors de les mines en casos d’accidents, ni tan sols en una regió de mines d’alt risc com a Soma.

Després dels comentaris d’Erdogan, mentre que alguns habitants van atacar i van saquejar l’oficina local de l’AKP a Soma amb ira, uns altres van bloquejar el pas de l’acte d’Erdogan als carrers de Soma. Mentre alguns dels seus guardaespatlles eliminaven la placa de matrícula del seu acte oficial en un intent d’enganyar als manifestants enutjats, uns altres van tractar d’ocultar el primer ministre en un supermercat al costat de la policia antidisturbis

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

15

INTERNACIONAL

mentre els manifestants cridaven «assassí», «primer ministre, dimiteix».

Fotos de l’assessor d’Erdogan, Yusuf Yerkel, donant puntades a un manifestant mantingut al terra per la policia antidisturbis a Soma durant les protestes, han estat publicades als mitjans de comunicació. El pitjor és que hi ha diversos enregistraments de vídeo que mostren al mateix Primer Ministre Erdogan insultant i colpejant als manifestants davant del supermercat on es va refugiar del públic.

A més de la seva actitud i la negativa a acceptar qualsevol responsabilitat per la massacre, una altra de les raons que va portar a les revoltes a Soma va ser el fet que l’operació de rescat es va detenir durant hores a fi que es poguessin prendre mesures extremes de seguretat per a la visita d’Erdogan a la mina. El mateix va tornar a passar durant la visita del president Abdullah Gul a la mina un dia després, el dijous 15 de maig.

Mentre que Erdogan i Gul caminaven al voltant de l’entrada de la mina, fent observacions i envoltats per files de guàrdies de seguretat i

la policia antidisturbis, algunes persones que esperaven al voltant de l’entrada de la mina, i protestaven contra la desconsideració d’Erdogan i Gul per a l’operació de rescat, van ser detingudes i colpejades per la policia. Elles cridaven que els seus fills, pares i familiars encara estaven atrapats dins la mina i no podien ser rescatats a causa que els assassins volien mostrar els seus bonics vestits negres en l’escena del crim.

La resposta del règim al descontentament de la població també va ser a través de la violència en altres parts del país. Des del dia de la massacre, les protestes contra el govern han tingut lloc en diferents ciutats i províncies de Turquia, incloent-hi les principals ciutats com Istanbul, Ankara, Izmir, Eskisehir, Adana i Diyarbakir. Els sindicats van convocar una vaga parcial de tot el dia el dimecres 14 de maig, mentre que els estudiants universitaris i de secundària van fer boicot. Desenes de milers de persones se segueixen reunint en tot el país i al crit de «Erdogan assassí», «Govern, dimissió», «Atureu el treball subcontractat»,

1er Aniversari de TTaksim aksim En el primer aniversari de les mobilitzacions al parc de Gezi (Taksim, Istanbul) s'han organitzat actes i noves mobilitzacions a diverses ciutats de Turquia. En grans ciutats com Istanbul, Ankara, Izmir, Kayseri, Sivas i Adana, milers de persones van prendre els carrers per commemorar la rebel·lió de fa un any i també els nou joves assassinats per les forces de la repressió durant les gairebé dues setmanes de protestes de juny de 2013. Aquest any també el govern va tractar d'impedir les mobilitzacions atacant amb tancs d'aigua i gas pebre. Va haver-hi detencions a Istanbul (170), Ankara (47), Adana (27), Izmir (50). El nostre partit germà l'IDP, va ser a primera línia.

16

16

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

«Volem estabilitat en l’ocupació i seguretat en el treball», i «Assassinat, no destí» i són objecte de violència brutal per la policia antidisturbis, que utilitza gasos lacrimògens, bales de goma i canons d’aigua per dispersar les masses. Tal resposta no és sorprenent, si tenim en compte que el règim té por que la massacre de Soma pugui provocar un aixecament obrer al país, que trobaria un suport massiu de la gent arran de l’aniversari de la Resistència Gezi.

A més de la violència policial i les detencions, el govern també ha recorregut al maneig de la percepció i a la pressió moral i física. Per exemple, el dissabte 17 de maig la policia antidisturbis va establir dos punts de control per controlar les entrades i sortides a la ciutat de Soma, a més de respondre a les protestes massives que han tingut lloc a la ciutat durant els últims quatre dies amb gasos lacrimògens, canons d’aigua i bales de plàstic. Els funcionaris del govern en Soma van adoptar el discurs oficial clàssic que els que protesten als carrers no són membres de les famílies de dol i gent del poble, sinó «forces externes» i «provocadors» i va prohibir totes les manifestacions públiques als carrers.

Aquest estat d’emergència a la ciutat va cristal·litzar en la pallissa i la detenció d’un grup de 36 persones, incloent als advocats de l’Associació Progressista d’Advocats que van anar a Soma per proporcionar suport jurídic als familiars dels miners desapareguts la tarda del dissabte. S’afirma que les famílies mineres es troben sota la pressió del govern per romandre en silenci mentre es fan discursos religiosos de la fe i de la moral que posen l’accent en el paper del destí i la fe que són promoguts per funcionaris del govern i figures religioses.

Presentem les nostres condolences als familiars dels treballadors que han perdut la vida en la massacre de Soma, la pitjor massacre obrera a la història del país.

Volem l’inici immediat d’una investigació judicial i administrativa seriosa i detallada. Les autoritats de Soma Holding i l’equip de gestió de la mina de Soma, així com qualsevol persona la negligència de la qual va

El treball subcontractat i insegur ha de cessar immediatament!

Totes les mines han de ser expropiades sota el control total dels treballadors sense indemnització!

Cal establir prop de totes ur quia centr es Tur urquia centres les mines de T de salut gratuïts que comptin amb unitats específiques per a les malalties i lesions relacionades amb la mineria amb la finalitat de proporcionar un tractament oportú als treballadors de les mines en els casos d’accidents.

La violència de l’Estat i la policia ha de cessar immediatament!

Ni les morts en el treball, ni el govern de l’AKP son el nostre destí! El govern de l’AKP , principal responsable de la massacre de Soma, tant amb les seves dures polítiques de neoliberalització anti-obreres, adaptades a la recerca del guany del capital, com amb la seva actitud de negligència abans de la massacre i amb la violència per reprimir el descontentament de les masses , ha de dimitir immediatament!

Fem una crida a totes les federacions sindicals per organitzar una vaga general entorn d’aquestes demandes immediates!

17 maig 2014 Partit Democràcia Obrera (Isçi Demokrasisi Partisi), organització germana de Lluita Internacionalista

El drama polític i social d'Ucraïna 1.

La crisi d’Ucraïna sembla no tenir fi a la zona oriental del país enmig de violents xocs armats entre grups separatistes pro-russos i l’exèrcit ucraïnès i entre la pròpia població civil, que podrien derivar en una guerra civil generalitzada i caminar cap a la divisió del país i el desmembrament d’Ucraïna. Enmig de la complexitat d’aquesta crisi, els socialistes revolucionaris, agrupats en la UIT-CI, reafirmem la postura que assumim des de la caiguda del govern capitalista pro-rus de Victor Yanukovich al febrer i la posterior annexió de Crimea per Rússia. Vam defensar la mobilització popular revolucionària que va derrocar al govern corrupte i repressor de Yanukovich però denunciem que no hi havia cap sortida per al poble treballador ucraïnès amb el govern pro-pacte amb la Unió Europea (UE), els EE.UU i el FMI ni amb el govern capitalista de Putin. I que la disputa inter-burguesa instal·lada entre tots dos podria portar a un bany de sang i al desastre polític i social d’Ucraïna. I això és el que està començant a succeir.

2. La causa d’aquest conflicte té orígens històrics i uns altres més propers en el temps. Ucraïna, un territori molt ric per les seves fèrtils terres i per les seves riqueses minerals, ha estat sempre una nació envaïda, dividida i explotada per diferents imperis. Al segle XIX va ser desmembrada, passant el seu territori oriental a formar part de l’imperi rus tsarista mentre la part occidental quedava sota el control de l’imperi austrohongarès i de Polònia.

Recentment amb la revolució de 1917, i sota la política de Lenin d’autodeterminació de les nacions, Ucraïna va ser reconeguda en 1922 com una República socialista independent i per voluntat del seu poble va passar a formar part de la ex-URSS. El posterior règim stalinista va anar retallant aquesta autonomia i creant tot tipus de monstruositats repressives, que avui pesen sobre la confusa consciència de milions d’ucraïnesos. Crimea, per exemple, va ser «russificada» per Stalin després de la Segona Guerra Mundial i va

expulsar el seu poble originari, els tàrtars, amb el pretext d’haver col·laborat amb els nazis quan la major part va estar al costat d’Exercit Roig. Va ser un pretext per russificar Crimea enviant contingents russos a colonitzar la regió est del país, com la regió del Donbass en conflicte. La burocràcia stalinista buscava així evitar tota autonomia i el dret de mobilització dels seus pobles.

3. La causa més propera de l’actual crisi està en la restauració capitalista que es va consolidar a Ucraïna, i en tota l’ex-URSS a partir de 1991, després de la caiguda de la dictadura stalinista i de la proclamació de la seva independència.

L’avanç de l’economia de mercat ha fet que Ucraïna porti dècades de saqueig i d’empobriment dels treballadors i dels sectors populars, mentre ha crescut una minoria de multimilionaris ucraïnesos, que estan tant en el sector capitalista pro-rus de Yanukovich com en l’oposició liberal encapçalada per les multimilionaris Yulia Timoshenko i Petro Poroshenko, àlies «el rei de la xocolata», propietari del grup Roshem de la indústria de la xocolata i la confitura, tots dos candidats a president per a les eleccions del 25 de maig. Ells han creat la divisió actual del poble ucraïnès. Des de la restauració del capitalisme en els anys 90, ha caigut vertiginosament el nivell de vida: la població ha disminuït de 54 a 45 milions d’habitants i part de la indústria ex-estatal de l’est va ser desmantellada per grups mafiosos.

El valor de l’hora de treball és avui menor del que es paga a Xina i 14 vegades més baix que a Alemanya.

La desocupació és del 8%.

INTERNACIONAL

conduir a aquesta massacre, han de ser jutjats i castigats.

4. Aquesta crisi social és la que va estar al darrera del moviment popular Maidán, desfermat al novembre del 2013, que va portar a la caiguda del govern pro-rus de Yanukovich al febrer. L’acció revolucionària de les masses, especialment a Kíev, va desbordar a la direcció política burgesa liberal que només aixecava la bandera de restablir un acord

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

17

INTERNACIONAL

econòmic amb la UE contra el pacte de Yanukovich amb Putin. Les masses van anar més enllà i van trencar amb el pacte que ja havien establert la UE, Yanukovich, l’oposició i Putin per tractar d’estabilitzar el país. Aquesta és l’arrel de la nova crisi.

5. Des d’aleshores el règim de Putin ha buscat activar els sentiments «nacionalistes-russos» de part de la població de l’est ucraïnès per buscar dividir el país.

Es tracta d’una acció contrarevolucionària que no té res de progressista. Perquè amb això cerca: 1) derrotar la mobilització popular revolucionària de Kíev que anhela canvis de fons al país i 2) pressionar per arribar a un nou govern pro-rus o estar en millors condicions per negociar amb la UE i Obama un acord a favor dels seus negocis amb el gas i de saqueig i el control polític a la regió. Cal tenir en compte que per Ucraïna passen els principals gasoductes russos que porten el gas a gran part d’Europa Occidental. Per això el primer pas va ser envair Crimea i quedar-se amb la històrica base naval de Sebastopol a l’estratègica entrada del Mar Negre.

6. Els actuals aixecaments separatistes pro-russos a Odessa, Donetsk, Slaviansk, a la regió del Donbass a l’est del país, són part d’aquesta maniobra de Putin. Encara que és veritat que a aquestes províncies predomina l’idioma i la cultura russa, no existeix un veritable moviment genuí d’autodeterminació nacional. És un fet que durant més de 60 anys de convivència mai va haver-hi problemes entre els ucraïnesos d’occident i d’orient. Ni tampoc amb l’ús de l’idioma rus. Per què ara sorgeix aquesta crisi? És evident que el moviment separatista està sent impulsat pel govern capitalista de Putin, aprofitant, d’una banda, la crisi social que també es viu en aquesta regió, de pes industrial (acer, químics) i mineral (carbó, ferro), per la caiguda salarial i la desocupació i, per un altra, la política nefasta de l’actual govern liberal de Kíev, que recolzat per l’OTAN i l’imperialisme europeu i ianqui, exerceix una criminal repressió de les FFAA contra el suposat «terrorisme» en comptes de tenir

una política d’atorgar formes autònomes de govern, d’idioma i cultura al costat de les reivindicacions socials que es reclamen. Mentre Putin arma i incentiva grups armats separatistes. El que ha portat a dures confrontacions a Odessa i Salviansk amb desenes de morts en tots dos costats. El que potencia, encara més, a les forces separatistes pro-russes. Portar la confrontació cap a una possible guerra civil que és criminal per al poble ucraïnès perquè seria una guerra fratricida entre el poble ucraïnès, encapçalada per dos bàndols reaccionaris, dos bàndols burgesos, que busquen posar a Ucraïna i als seus treballadors al servei de l’imperialisme europeu i ianqui o al servei de l’oligarquia capitalista russa que domina i saqueja a molts dels països de la ex URSS.

7. Sectors de l’esquerra reformista mundial, encapçalats pel govern chavista de Maduro, recolzen la política de Putin i la seva política d’annexió i divisió d’Ucraïna sota l’argument que el govern de Kíev és «feixista» i pro ianqui. I que Putin seria el «antiimperialista» i «no feixista». Això és fals. El govern de Kíev és pro-ianqui i pro FMI i ningú que s’anomeni d’esquerres pot avalar la seva política pro imperialista i pro ajustos de l’UE-FMI, ni l’enviament de tropes a l’est del país i les seves accions criminals com les d’Odessa.. Però és una caricatura de la realitat situar a Putin com a «antiimperialista» i progressista. El govern de Putin és tan burgès, repressor i de dretes com el govern de Kíev. Al punt que, per la seva política a Ucraïna, ha rebut el suport de tota la ultra dreta europea, com de Marine Le Pen de França i dels neonazis d’Aurora Daurada de Grècia, entre d’altres. D’altra banda, Putin té una política d’acord amb EE.UU per sufocar els processos revolucionaris de la regió.

Especialment contra la revolució siriana, recolzant al dictador Al Assad. A més, Putin, potser fent un doble joc sobre Ucraïna ( pressió militar i de negociació ), va pactar el 17 d’abril a Ginebra, amb els EE.UU i el govern de Kíev demanant el desarmament general de les milícies i el lliurament dels edificis ocupats a l’est ucraïnès, fins a arribar a fer una crida a desmuntar el referèndum de l’11

18

18

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

maig, cosa que els separatistes no van acceptar.

8. Rebutgem l’intent de dividir a Ucraïna que només servirà per seguir saquejant les seves riqueses i oprimint als seus pobles. Ara Rússia vol aixecar una falsa bandera separatista, com va fer a Crimea, per defensar la seva nova opressió amb Gazprom i els seus oligarques russos. Els treballadors i el poble d’Ucraïna han de lluitar per no caure en aquest parany dramàtic que els han posat, d’un costat l’imperialisme yanki-UE i de l’altre, Putin i el nou capitalisme de Rússia de l’altre. I lluitar per la defensa d’una Ucraïna unida i independent sense pactes i ajustos de la UE-Obama-FMI, sense pactes amb Putin-Gazprom. Els treballadors i el poble ucraïnès, tant d’occident com d’orient, de parla ucraïnesa o russa, han d’unir-se contra els enfrontaments entre treballadors, contra una possible guerra civil, contra l’amenaça militar russa, mobilitzar-se per exigir que no es pagui el deute extern a Rússia i a les potències occidentals, per la reestatització de les empreses industrials i mineres, perquè segueixin treballant dirigides pels seus treballadors al servei del país, per un augment salarial i per més treball. I que els treballadors, la joventut i el poble ucraïnès occidental defensin els drets d’autonomia regional per a les províncies de l’est, perquè tots puguin conviure en una Ucraïna unida i independent. Sabem que això només s’aconseguirà, en forma definitiva, sota un govern dels treballadors i del poble, que defensi les reivindicacions socials i democràtiques de la mobilització. Els socialistes revolucionaris convoquem a realitzar una campanya mundial d’esclariment sobre la realitat d’aquesta confrontació fratricida i a donar el suport al sorgiment d’una esquerra revolucionària ucraïnesa que lluiti per aquestes banderes.

Miguel Sorans- Unitat Internacional dels Treballadors- Cuarta Internacional (UIT-CI).

Correspondencia Internacional de maig

Milions de persones rebutgen la Copa de la FIFA L’any 2007 el aleshores president Inácio Lula da Silva, l’ex-jugador de futbol Romario de Souza i el president de la FIFA Joseph Blatter, van anunciar que el Mundial de futbol de 2014 es faria al Brasil.

El país va vibrar d’alegria i la popularitat de Lula va augmentar encara més. No obstant això, avui a pocs dies del Mundial, el país s’omple de manifestacions en contra de la “copa de la FIFA”. Què ha passat?

A més del gran espectacle promès per aquest any, Lula va dir en 2007 que la inversió en els estadis seria privada i que les obres del Mundial (en transport i infraestructura) millorarien els serveis per al poble. Es dir, tot seria bo per a milions de brasilers. Però les mentides de la FIFA i del govern del PT han anat quedant al descobert.

Al juny de l’any passat, un augment del preu del transport públic va desencadenar grans mobilitzacions juvenils i populars. Exigint més pressupost per a la salut, l’educació i obres públiques per al poble. I qüestionant les enormes despeses estatals per a les obres del Mun-

dial. El govern del PT, amb Dilma Rousseff, va començar a desprestigiar-se de forma accelerada.

Lluny de la grandesa que pregona, el Brasil és un país saquejat per les multinacionals i els bancs. Els pagaments del deute estatal van arribar a 90.000 milions de dòlars.

Avui la gran majoria qüestiona la “copa de la FIFA”. Perquè van veure que les gegantines obres implicaven enormes despeses. Més de 12.000 milions de dòlars dels quals es farà càrrec l’estat brasiler.

Amb una gran corrupció. Mentre els treballadors i el poble estan patint al mateix temps dures retallades econòmiques, una gran inflació, reducció de la despesa de salut i educació. I les grans “millores” que portaria el Mundial no es veuen per cap banda.

S’han construit o s’han remodelats dotze estadis. El preu de construir l’estadi de Brasília s’ha triplicat a gairebé 900 milions de dòlars en fons públics a causa, en part, de la facturació fraudulenta, afirmen auditors del govern. Aquest augment de costos el converteix en el segon estadi de futbol més car del món, a pesar que la ciutat no té ni un equip professional important. Manaos, Brasília i

Cuiaba, tres ciutats seus, no tenen equips en primera divisió. Quan juguen els equips d’aquestes ciutats arriben a ajuntar com a molt 1.300 seguidors. I els estadis tenen capacitat per 44.000 persones.

Sembla que el de Cuiaba es convertirà en una presó.

Despeses de l’estat, guanys privats The Associated Press analitza la informació de què disposa el principal tribunal electoral de Brasil, que mostra un augment estratosfèric de les contribucions de campanya per part de companyies que es van adjudicar els contractes de construcció per a la Copa del Món.

Per exemple, una de les principals empreses constructores d’estadis, Andrade Gutiérrez, va contribuir amb 37 milions de dòlars a les últimes eleccions al PT, partit oficialista, i a candidats locals. El cost general dels 12 estadis, quatre dels quals es convertiran en “elefants blancs” després del torneig -perquè les ciutats no els poden mantenir-, s’ha disparat a 4.200 milions de dòlars en termes nominals, gairebé quatre vegades la quantitat prevista en un

INTERNACIONAL

Brasil: comença el mundial

Què es podria fer amb els diners dels estadis Segons una revista brasilera (que també mostra la destrucció de l’històric Maracaná), es calcula que en la construcció dels dotze estadis mundialistes es va gastar l’equivalent del que costaria construir 150 hospitals públics o 89 mil habitatges populars, o cobrir 1 milió de places en universitats públiques, o el valor de 3 milions d’e places d’escoles bressol de temps complet o 18 milions de netbooks per a estudiants d’escoles públiques. Com no hauria d’estar ndignat el poble brasiler, si s’està usant la seva “passió” de multituds, com és el futbol, en perjudici de les seves urgents necessitats?

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

19

INTERNACIONAL

document de la FIFA de 2007.

La FIFA va posar condicions que afavorien els seus patrocinadors. Per exemple, Mc Donalds i Coca-cola, no pagaran impostos en 12 mesos. La FIFA planeja guanyar 3.500 milions de dòlars. Romario, ara diputat pel Partit Socialista Brasiler i ex aliat de Lula, es va convertir en una de les veus més crítiques quan va començar a saber l’enorme despesa estatal. A més de denunciar la corrupció política, Romario va qualificar de “lladre, mafiós i fill de p…” a Blatter (FIFA) i va denunciar que no hi haurà obres importants que quedin per al poble.

Joana Havelange, directora del Comitè Olímpic organitzador, néta de Joao Havelange -expresident de la FIFA-, imitant al “teòric” buròcrata sindical argentí, Luis Barrionuevo, va dir: “El que calia robar, ja està robat”, per explicar per què era inútil fer manifestacions de protesta. A més, a pocs dies de la inauguració, només s’han acabat 3 dels 12 estadis. Una altra mostra d’improvisació i corrupció.

Els treballadors i pobres de Brasil no podran presenciar els partits. El salari mínim és de 306 dòlars, mentre les entrades “barates” (3º categoria) estaran entre 90 dòlars (grups), 220 dòlars (inauguració), 440 dòlars (final) i el paquet per veure cinc partits del mateix equip (fins a quarts de final) surt a 600 dòlars.

Per això, en ple Mundial, simultàniament amb els partits de la Copa, als carrers de Brasil es jugarà un altre partit amb vagues i manifestacions d’obrers metal·lúrgics, xòfers de transports col·lectius, mestres, universitaris, municipals, sense sostre. Per derrotar el pla de retalls i exigir salaris, salut, i educació.

Miguel Lamas Esquerra Socialista (secció argentina de la UIT-CI)

Amb la vaga dels treballadors del Metro de Sao Paulo

A pocs dies de començar el Mundial de futbol, els treballadors i el poble de Brasil segueixen lluitant pel seu salari, els seus habitatges i altres reivindicacions. La vaga dels treballadors del Metro de Sau Pablo, és part d’aquesta onada de lluites. Mentre els governs nacional i estatals, es gasten milers de milions de dòlars en obres innecessàries i al servei dels negocis dels empresaris i les multinacionals, neguen als treballadors un augment salarial.

Donem suport incondicional a la lluita dels treballadors del Metro de Sao Paulo i convoquem a la solidaritat internacional.

9 de juny 2014 Comitè Coor dinador UIT -CI/CEI Coordinador UIT-CI/CEI Partit Socialisme i Llibertat (PSL) de Veneçuela; Esquerra Socialista (en FIT), d’Argentina; Corrent Socialista dels Treballadors(CST-PSOL), de Brasil; Moviment Socialista dels Treballadors de Xile; La Protesta de Bolívia; Uniu-vos en la Lluita, de Perú; Alternativa Socialista, de Colòmbia; Proposta Socialista, de Panamà; Lluita Internacionalista, Estat espanyol (CEI); Partit per la Democràcia Obrera, de Turquia (CEI)

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 132, maig/juny 2014

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista