Lluita 125 13 06 by Lucha Internacionalista

nº 125 juny-juliol 2013 - donatiu 2 euros Editorial : Per un front d'esquerres! pàg 3 Pàgines centrals en debat amb... pàg 12-17 * Front Cívic (sobre el manifest "Sortir de l'euro" i ILP Renda Bàsica Garantida) * Procés Constituent (Catalunya) Pensions: pàg 4-5 Sobre informe dels "experts" Sindical: pàg 6-10 Sense mobilització, creix el sindicalisme groc; COMROC-Badalona

Revolució serà feminista... Vaga indefinida neteja Aragó Anul·lada multa a antifeixistes a Girona Homenatje a Nin Yolanda: continúa la campanya Internacional: Grecia, Mobilitzacions a Brasil

p g 11 pàg p g 10-11 pàg pàg 17-19 pàg 20-21 pàg 22-24

Suplement: Amb Taksim, Turquia.

Per econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la la rreconstr rn Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

CALAIX DE SASTRE

Recordant Georges Moustaki A la seva mort a finals de maig, a Moustaki se l’ha recordat per cançons romàntiques com Le métèque, o per la seva defensa de la llibertat o el seu caràcter multicultural. Nosaltres volem recordar-lo també pel seu lligam amb el trotskisme francès, i fins i tot la composició d’una cançó a la Revolució Permanent a 1969.

« S a n s l a n o m m e r » «Sense nomenar-la») és aquesta cançó Je voudrais, sans la nommer, Vous parler d’elle Comme d’une bien-aimée, D’une infidèle, Une fille bien vivante Qui se réveille A des lendemains qui chantent Sous le soleil. Refrain: C’est elle que l’on matraque, Que l’on poursuit que l’on traque. C’est elle qui se soulève, Qui souffre et se met en grève. C’est elle qu’on emprisonne, Qu’on trahit qu’on abandonne, Qui nous donne envie de vivre, Qui donne envie de la suivre Jusqu’au bout, jusqu’au bout. Je voudrais, sans la nommer, Lui rendre hommage, Jolie fleur du mois de mai Ou fruit sauvage, Une plante bien plantée Sur ses deux jambes Et qui trame en liberté Ou bon lui semble. Refrain Je voudrais, sans la nommer, Vous parler d’elle. Bien-aimée ou mal aimée, Elle est fidèle Et si vous voulez Que je vous la présente, On l’appelle Révolution Permanente ! Refrain

Voldria, sense nomenar-la/ parlarvos d’ella/ com d’una estimada/ una infidel/ una noia ben viva/ que desperta/ a futurs que canten sota el sol. Tornada: És a ella a qui bastonegen/ persegueixen, assetgen./ És ella la que es revolta,/ la que sofreix i es posa en vaga. És a ella a qui empresonen,/ a qui traeixen, a qui abandonen;/ la que ens fa venir ganes de viure,/ de seguir-la fins al final, fins al final. Voldria, sense nomenar-la,/ retreli homenatge,/ bella flor del mes de maig/ o fruit salvatge,/ planta ben plantada/ sobre les seves dues cames/ i que passeja lliure on li plau. Tornada: És a ella a qui bastonegen/ persegueixen, assetgen./ És ella la que es revolta,/ la que sofreix i es posa en vaga. És

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

a ella a qui empresonen,/ a qui traeixen, a qui abandonen;/ la que ens fa venir ganes de viure,/ de seguir-la fins al final, fins al final. Voldria, sense nomenar-la,/ parlarvos d’ella,/ ben estimada o mal estimada,/ és fidel/ i si voleu que us la presenti, / l’anomenen/ Revolució Permanent. Tornada: És a ella a qui bastonegen/ persegueixen, assetgen./ És ella la que es revolta,/ la que sofreix i es posa en vaga. És a ella a qui empresonen,/ a qui traeixen, a qui abandonen;/ la que ens fa venir ganes de viure,/ de seguir-la fins al final, fins al final. Per escoltar -la amb els subtítols escoltar-la en castellà: http:// w w w . y o u t u b e . c o m / watch?v=d85QN77DmHI

Es multipliquen els moviments dins l’esquerra per a fer crides a reagrupaments de forces, per posicionarse davant una situació que evoluciona ràpidament, es parla d’agrupacions tipus Syriza, les Alternativas desde abajo que es va reunir a Madrid, el proceso de convergencia de IU, el Frente Cívico d’Anguita i Verstrynge, el Procés constituent d’Arcadi Oliveras i Teresa Forcadas o Construim Alternatives a Catalunya, el Frente amplio canari... El desgast dels governs que apliquen les retallades i mesures contra els treballadors/es es detecten en un retrocés electoral enquesta darrera enquesta. Però la situació és més profunda. Ja ho hem comentat en altres articles: no és només el partit que té el desgast de govern qui retrocedeix, sinó tots els que han estat identificats com a partits de Govern i que han sigut els pilars del règim, en l’alternsnça: PSPOE, PP, CiU a Catalunya... D’aquesta manera la crisi política és també una crisi institucional. A aquesta dimensió de crisi institucional hi contribueixen els nombrosos casos de corrupció en què estan implicats els grans banquers, polítics institucionals i la mateixa monarquia. El gran problema: que aquesta crisi institucional es cou dins de palau, sense la intrevenció de la lluita obrera i popular.

Aquesta definició d’un front per a què, és decisiva per no tornar a caure en el parany del possibilisme electoral, del «pitjor» seria... que tan mals resultats ens ha donat. Aquesta és la línia vermella que cal delimitar, un front per la ruptura, no per una nova reforma. No volem unitats per justificar -com IU al govern andalúsque calen retallades als serveis públics o en els salaris dels treballadors, com també van fer els tripartits amb ICV-EuiA als Governs de la Generalitat de Catalunya. De ben segur hi ha militants d’IU que volen una ruptura real, com el corrent CUT-BAI d’Andalusia de Sánchez Gordillo i Diego Cañamero, però la construcció d’un front d’esquerres no és compatible amb la política que defineix avui IU o ICV a Catalunya.

... no hi ha sortides ni a la crisi ni als drets nacionals en el marc del capitalisme i l’estat de la Monarquia. I, a partir d’aquesta resposta parlem de reagrupament o front d’esquerres, el més ampli possible. No volem una nova reforma ...

Per això no és casual que moltes de les propostes per construir un referent polític ho facin parlant de la necessitat de processos constituents, de reformes del règim, de refundacions... Però com sempre les preguntes són dues: hi ha sortida a la crisi favorable a les classes treballadores en el marc del capitalisme? Hi ha sortida a les demandes dels pobles en el marc de la Monarquia? I diem categòricament que no hi ha sortides ni a la crisi ni als drets nacionals en el marc del capitalisme i l’estat de la Monarquia. I, a partir d’aquesta resposta parlem de reagrupament o front d’esquerres, el més ampli possible. No volem una nova reforma del règim com la que ens van imposar el PCE, el PSOE, CiU i el PNB pactant amb el franquisme i que ha demostrat que va ser una estafa a les ànsies de lluita de treballadors i pobles. Volem una ruptura amb el règim, una ruptura que ens porti a una federació de repúbliques, que reconegui els dret dels pobles a l’autodeterminació. No volem un nou maquillatge pel capitalisme que està destruint les condicions de vida de tota la classe treballadora: volem mesures que trenquin amb la lògica del capital i els mercats. Tampoc

EDITORIAL

er un Fr ont d’esquer Front d’esquerrr es amb rruptura uptura amb la Monarquia i el capitalisme

ens creiem en que s’arribi a la ruptura amb el capitalisme a través d’una sèria de reformes «en profunditat» del sistema, com no creiem que arribem a una república per la reforma constitucional del règim i un debat democràtic, com alguns diuen.

A les europees: crida a reactivar i ampliar Iniciativa Internacionalista

A les darreres europees es va presentar Iniciativa Internacionalista, una candidatura en defensa dels pobles i els treballadors/es, amb un programa de ruptura amb el capitalisme i que defensava el dret d’autodeterminació. Impulsada per Izquierda Castellana, Corriente Roja, Endavant a Catalunya, Lluita Internacionalista entre d’altres, i a la qual donava suport l’esquerra aberzale. Per a nosaltres era un pas en aquesta concreció de front, però es va abandonar immediatament. Avui seria necessari reconstruir la proposta amb temps i ampliar-la a d’altres forces com és el cas d’Izquierda Anticapitalista i CUT-BAI. Hi ha un problema seriós a l’esquerra basca. Sortu no és Bildu, ho hem repetit en altres ocasions, sino que Bildu com a coalició de l’esquerra abertzale amb EA i Aralar, paga un preu polític, amb un programa electoral que va girar clarament a la dreta i el reformisme: ara es planteja el dubte si cerca l’acord amb ERC, el soci a catalunya d’EA o amb la CUP. Però és a partir del que és necessari que cal plantejar les propostes i aquesta és reactivar Iniciativa Internacionalista.

29/06/13 Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

PENSIONS

Sobr e l'infor me dels "exper ts" sobr e pensions Sobre l'informe sobre

Volen completar un robatori retroactiu Davant cadascuna de les Reformes Laborals, que reiteradament han vingut «bonificant» a la patronal en les seves quotes a la Seguretat Social, hem vingut denunciant el robatori. Després va venir el retard de l’edat de jubilació i els canvis dels còmputs, sempre en perjudici dels i les treballadores. Al febrer d’aquest any (LI 122), denunciàvem que el 90% del Fons de Reserva de la Seguretat Social, s’havia utilitzat per comprar deute públic del propi estat per tapar el forat del rescat bancari... i ara volen baixar la persiana a les pensions públiques, a costa dels 8 milions de pensionistes d’un costat, i que els qui encara no ho siguin, aportin fons als bancs per a plans privats. És un robatori amb caràcter retroactiu perquè les aportacions dels i les treballadores ja s’han fet durant tota la vida laboral com a part del nostre salari diferit!!. No podem permetre-ho, cal organitzar la mobilització per frenar-ho. Reproduïm extractes d’un anàlisi de CGT-CAT sobre l’informe dels «experts».

Els 12 «exper ts» «experts» miserables per per,, com a mínim, 12 mentides Primera: La seva ciència no és ciència, sinó pura ideologia estafadora fadora. En 1995 ja vaticinaven (informe d’aquests mateixos experts, pagats pel BBVA i LA CAIXA), el desastre del sistema de pensions pel 2010 (...), la qual cosa s’ha demostrat en la realitat (2010) que el «produït» en el 1995, no era sinó «pura ideologia « per a causar alarma social i, d’aquesta manera, que el robatori de les pensions públiques per asseguradores i bancs, passés com ciència inexorable. Ara pretenen el mateix. Segona: La despesa social en Pensions en l’estat espanyol, en % sobre el PIB, (...) és menor en 4,6 punts que a França; en 5,2 punts que a Itàlia; en 3,5 punts que a Grècia; en 2,4 punts que a Portugal i, en 0,8 punts que a Alemanya.

Quarta: Els ingressos per cotitzacions es veurien incrementats en milers de milions si: a) Es treies el topall dels salaris alts (a partir de 36.000 euros) I ES COTITZÉS PER TOT L’INGRESSAT. b) S’eliminessin les desgravacions i reduccions fiscals en els plans de pensions privats, en tots els plans de pensions (individuals, associats i d’ocupació). c) Es donés ocupació a les persones, en comptes d’impedir-los treballar o tirar-los al carrer. Cinquena: Si en 6 anys (des del 2007) s’han perdut 3,3 milions de cotitzacions directes, és perquè els empresaris han decidit no «donar ocupació»; el govern els ha facilitat amb la Reforma Laboral l’acomiadament lliure i molt barat, i es segueix produint més quantitat de riquesa en termes de PIB, però ara amb 4 milions menys de treballadors/es.

Te rrc c e r a : E l s I n g rre essos per cotitzacions socials es troben disminuïts per les 17 maneres de que disposen els empresaris per desgravar eduir o simplement no desgravar,, rreduir cotitzar les patronals patronals, arribant a resultar simbòliques, per la baixada de les cotitzacions patronals des de la primera gran reforma de la Seguretat Social en 1985. 4

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

S i s e n a : El fet que hagi més esperança de vida, només significa que la mortalitat infantil (sobretot ), és dràsticament menor, doncs ara es gaudeix de millor salut i higiene i res té a veure amb ser «uns voraços consumidors de recursos públics». Setena: Les pensions mitjanes en els últims anys, segueixen bastant per sota dels 1.000 euros, per tant no es perceben pensions que no siguin sinó resultat dels salaris més freqüents durant la vida activa. Les pensions mitjanes[1] augmenten, perquè les pensions de més de 1.500 euros fins a la màxima pensió de 2.548,11 euros, que representen el 12,5% de totes les pensions, és a dir 1.123.294 de pensions, distorsionen estadística-ment la realitat de la majoria de les (...) 9.037.597, (...) quan (...) el 51,58%, es troben per sota del Salari Mínim Interprofessional (630,45 euros), és a dir gairebé 5 Milions de pensions.

Novena: El fer dependre les pensions presents i futures del dèficit (ingressos – despeses), és l’última major estafa que, aquests miserables «experts», polítics, empresaris i financers, volen realitzar per diverses raons «lògiques»: a) Al sistema financer – immobiliari, se li ha proveït directament de 41.000 milions d’euros i, indirectament se li ha avalat (deute de l’estat) fins a més de 300.000 milions d’euros. b) El sistema impositiu a empresaris i al capital, els permet un frau d’almenys 70.000 milions d’euros actuals a través o per mitjà de desgravaments, deduccions, reduccions, i fins i tot, eliminació d’impostos, en tota la cadena impositiva de l’Impost de Societats, les SICAV, l’Impost de Patrimoni, l’impost sobre dipòsits, fons d’inversió etc. Desena: La riquesa que creem entre tots i totes, és a dir la majoria social assalariada, es reparteix cada vegada en major mesura de manera molt desigual, és a dir, cada vegada hi ha més injustícia social: les rendes altes (una minsa minoria), ha sextuplicat els seus ingressos a costa del robatori per despossessió de les rendes salarials de la immensa majoria i, per contra, les seves contribucions (impostos) al sosteniment del comú, ha disminuït en els últims 6 anys; és a dir, els rics/poderosos són cada vegada més rics i poderosos a costa del be comú. Onzena: Sempre hi haurà diners (generem riquesa i tenim recursos suficients i més), per a abonar les pensions i, a més que aquestes es dignifiquin, solament cal complir i fer complir -per part de qui ve obligat a legislar per l’interès general i el comú-, la legalitat vigent (CE), doncs estem en un estat social i de dret que obliga a pensions suficients i dignes per a tots i totes. Dotzena: El segrest i presa d’ostatges (en aquest cas de 8,3 milions de pensionistes), és un delicte i si és massiu, com en aquest cas, és pura i simplement «terrorisme ideològic i material». Això és el que han fet els «experts» miserables que han es d’ostatges a qui no poden defensar -se des dels defensar-se pres pr asils, des de les llars on són el suport de la vida dels seus fills i néts aturats/des i desnonats/des, des de les residències o des de les «llars de caritat»….

[1] Pensió mitja a gener 2013, ascendia a 849,60 euros.

Extractes de la fulla de CGT-CAT de juny 2013

Rebel·lió interna a CCOO pel vot favorable del seu "expert" El passat 7 de juny es va fer públic l’informe de l’anomenat grup d’experts, nombrats pel Govern de Rajoy. Quasi tots eren gent a sou de la gran banca i de les companyies d’assegurances, interessades en el negoci dels fons de pensions privats. En aquest grup també hi participava un membre de CCOO i un membre d’UGT. Bàsicament en aquest informe es va posar de manifest l’enduriment dels períodes de càlcul, és a dir, tenir com a referència tota la vida laboral, i una nova retallada en les pensions actuals i futures. El representant de CCOO, Miguel Angel García, director del Gabinet d’Estudis de CCOO, va votar a favor d’aquest informe. Aquesta posició ha estat presa sense haver estat debatuda ni informada a les bases de l’afiliació de CCOO, el que suposa un nou cop a la imatge i credibilitat del sindicat i per suposat a tota la classe treballadora. Davant la situació, CCOO es limita a publicar una nota en el que es desmarca de l’actitud del «venut» M.A. García, una resposta incoherent en un sindicat de classe. No és un problema tècnic ni de visió personal. Si la direcció confederal continua per a aquesta via intermèdia i no actua contra aquesta política de servilisme al capital financer i especulador, s’està posicionant contra els interessos de la classe treballadora. Davant de la gravetat d’aquest fet, el corrent d’opinió de CCOO «per un gir sindical a l’esquerra» de les comarques gironines demana: - que hi hagi una posició clara i un rebuig contundent al contingut de l’informe, a la vegada que exigim a CCOO i a la resta de sindicats que comencin a organitzar la lluita. - als sindicalistes de classe de CCOO iniciar la rebel·lió interna contra els dirigents oportunistes perquè es depurin responsabilitats al màxim nivell sindical .

PENSIONS

Vuitena: El de l’envelliment de la població, resulta l’argument més abominable des de qualsevol òptica humana racional: se’ns vol obligar a jubilar-nos als 67 anys o 70 i, alhora, tenim 6 de cada 7 joves de 16 a 25 anys, desocupats i desocupades per decret dels mercats –públic i privat-, i els seus mercaders. Només amb aplicar la rotació (substitució) d’un treballador/a jove per un treballador/a a partir dels 60 anys, d’aquí al 2027, es generarien milions de cotitzacions, es dignificaria la vida de les persones en el seu temps alliberat dels treballs obligatoris i, alhora, s’obriria la possibilitat de futur per a milions de persones joves.

Cal que tot el sector crític que demana un gir sindical a l’esquerra comenci a organitzarse, convocant assemblees territorials contra una organització que és utilitzada pels dirigents buròcrates per colpejar a la classe treballadora. Alfons, Miquel i Toni Granados Corrent d’opinió «per un gir sindical a l’esquerra» de CCOO-comarques gironines Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

SINDICAL

SEA T : 13 delegats de CCOO mar xen a USOC SEAT marxen

Sense mobilització, creix el sindicalisme groc El que passa a la SEAT és un referent del que passa dins el moviment obrer. És per aquest motiu important analitzar l’avenç del sindicalisme corporatiu, amb la fugida de delegats de CCOO a constituir, un sindicat d’empresa, el Sindicat de Treballadors de SEAT (STS) que s’han integrat a la USOC, que passa a ser la segona força sindical a la empresa, per darrere d’UGT. Aquest és un motiu de preocupació i reflexió. Les eleccions del 2011 venien precedides per una intensa campanya per l’inici de la producció del Q3 a l’estiu. En el 2009, després que grans pressions de la patronal i fortes subvencions dels Governs central i autonòmics, van imposar mitjançant referèndum- fortes concessions laborals. L’objectiu polític i empresarial anava més enllà de la SEAT, calia passar un missatge clar als treballadors/es: «si voleu conservar el vostre lloc de treball s’ha d’acceptar –sense discutir- els dictats de la patronal». Després de SEAT, Nissan va prendre el relleu, a principis del 2011. Després de deixar colar el possible tancament de la planta a Zona Franca, tornava a imposar, amb referèndum inclòs, nous retrocessos històrics. A febrer del 2011, la UGT aconseguia a les eleccions de SEAT una pujada en delegats que li permetia, per primera vegada, obtenir la majoria absoluta, tan a SEAT Martorell amb 22 delegats, com a l’intercentres, amb 41 delegats. CCOO i CGT retrocedien. En paral·lel es feien les de Nissan. Un sindicat corporatiu, el Sigen, afiliat a la USOC, era l’únic sindicat que pujava a Zona Franca de Barcelona (passava de 9 a 11), mentre la resta de sindicats perdien, el que menys UGT. Sigen-USO, amb 27 delegats en tots els centres de la

multinacional fregava la majoria absoluta, sobre els 55 totals. Han continuat els xantatges patronals, cada cop amb menys resistències i arribà el trencament de CCOO, particularment greu a Martorell. Perd 7 delegats dels 11 que li quedaven en el 2011i queda relegada a quarta força sindical de la fàbrica, per darrera de la CGT amb 6. Amb altres 6 delegats que trenquen d’altres centres, constitueixen el STS que s’integra a la USOC. El secretari general de STS-USOC i membre del comitè d’empresa, Manolo Gálvez, justifica la ruptura per la «falta d’autonomia» de la secció sindical a l’hora de negociar i per pressions de la direcció de CCOO, però les preses per la ruptura semblen tenir més a veure amb la possible assignació d’un nou model en els propers mesos, i com explica sense embuts el secretari general de la Federació Estatal d’Indústria d’ÚS, Pedro Ayllón la USOC té «el model idoni de sindicalisme per a una multinacional, sigui japonesa o alemanya». Les multinacionals sempre han recolçat i necessitat el model pactiste i desmobilitzador de CCOO i UGT, per imposar innombrables

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

retrocessos de les condicions laborals. Però un cop més s’ha demostrat allò que «Roma no paga a traïdores», que la patronal no es casa amb ningú ni viu de reconèixer serveis prestats, i no té cap problema, quan ja no li serveixen o son un obstacle per anar més lluny, en desfer-se’n dels seus vells aliats, per potenciar un sindicalisme groc lligat als interessos de l’empresa, quan no prescindir del sindicalisme si pot ferho. Desmobilització i fragmentació de la classe obrera Ara la pregunta és obligada: Com s’ha arribat a aquesta situació? La dinàmica de mobilització o la desmobilització no és una cosa només d’una empresa, per gran que sigui com SEAT o NISSAN. La dinàmica s’imposa des del xoc entre els interessos globals de la classe treballadora front la patronal i el govern situat al seu servei. Al llarg dels anys, l’entreguisme i el pactisme de CCOO i UGT han anat permetent reforma rere reforma, retrocés rere retrocés i el que és més important, han contribuït a la fragmentació de la classe obrera, amb diferències substancials d’interessos que la dividien objectivament, que permetien que

Fins on pot arribar aquesta espiral de degradació/divisió de la nostra classe? Ningú ho sap, la patronal sempre pensa una nova mesura per

augmentar la plusvàlua que ens treu. I si el retrocés continua, un dia li sobrarà el mateix sindicalisme de la USOC, perquè per què no reduir els costos que suposen els seus alliberaments...? El límit només el posa la lluita dels treballadors/es, la lluita de classes a nivell de la fàbrica i a nivell general. No hi ha punt entremig, o ens deixem prendre tot i caiem a condicions d’esclavatge o no hi ha altre camí que la lluita. Reconstruir la confiança en la lluita, organitzar. La SEAT ha estat referent indiscutible de la lluita obrera. La por i l’individualisme per mirar de salvarme és el pitjor dels camins, per què cada cop que retrocedim o perdem companys/es tots i totes som més

dèbils per la següent confrontació. No serveix la resignació, serveix canviar l’actitud de lluita, recuperar la confiança en la lluita i tot comença amb l’organització, en el debat col·lectiu, en la recuperació de les assemblees. L’organització és també la construcció del sindicalisme combatiu com la CGT o construir corrents d’esquerra als sindicats majoritaris tot exigint un canvi de política, també implicar-se en construir una alternativa política. Ens cal una política per reunificar els sectors de treballadors que estan dividits i rebutjar tot sectarisme que introdueixi obstacles a la lluita.

SINDICAL

un dia la majoria acceptés el discurs de les direccions sindicals majoritàries que calia deixar caure «els eventuals», demà que calia una nova escala salarial «pels nous», més i més subcontractacions, un altre dia l’entrada d’ETTS... i, en conseqüència creaven infinitat d’interessos materials concrets que permetien una profunda divisió com a classe i el seu debilitament. La patronal i el Govern sap que més enllà de guanyar o perdre un punt de beneficis, el que cal és debilitar l’enemic de classe, demà ja caurà no un punt, sinó dos o tres o molts de cop, com ara!

Josep Lluis del Alcázar

Entrevista a Diego Rejón, sindicalista de CGT de SEA T Mar tor ell: SEAT torell:

LI.- Quina valoració fas del canvi? D. R.- Malauradament, el canvi està basat en les lluites internes pels llocs al Comitè d’empresa i els òrgans de direcció de CCOO. Però, no hi ha diferències sindical de fons. Ho resumiria en una frase que realment sona molt curiosa i inversemblant: «el sector crític imposa una gestora, al sector oficialista». Però les experiències passades amb l’ERO del 660 acomiadaments parla de que qualsevol de les dues tendències signarien pactes de conveni antiobrers i acomiadaments com a les hores. LI.- Penseu que això només

afecta a un grup de delegats que volen més mans lliures o –com diuen ells- la majoria de la secció sindical es passa. D. R. Realment el panorama sindical a SEAT ha patit un sotrac molt important. Dels 23 delegats de CCOO en resten 10. Els altres 13 s’han passat a USOC. Això ens converteix a la CGT en la segona força sindical ja que CCOO en té 10 i la USOC, amb 13, no té encara cap vot de la plantilla. Altra cosa és el que pot passar dintre de la plantilla afiliada a CCOO. El desconcert és evident, però el més probable és que la divisió acabi expulsant gent cap a UGT o CGT. LI.- La USOC ja és primera força sindical a Nissan i ara es converteix en segona a SEA T, no SEAT hi ha prou amb la UGT que cal una força més a la dreta? Quina caracterització faries de la USOC? D. R. Encara que per números tingui 13 delegats, la USOC encara no té cap suport de la plantilla de SEAT ja que porta intentant presentar-se més de 24 anys sense cap resultat. En realitat, això ha estat la creació d’un sindicat corporatiu que, evidentment hi caben a la USOC. El seu nom es STS

(Sindicat de Treballadors de SEAT). I no s’amaguen de voler un sindicat corporativista. Encara pitjor, les experiències de Nissan o Renault parlen de que tots tres sindicats pacten qualsevol cosa que els hi permeti mantenir les seves prevendes sindicals. Es evident que la UGT ha trobat un contrincant a la carrera cap a la dretització de la classe obrera. USOC està creixent al metall, fonamentalment, amb sindicats corporatius d’aquest tipus i això és una noticia molt dolenta per al futur de la classe obrera. LI.- Aquest canvi és reflex d’una situació de fons, què està passant als centres grans de l’automòbil? D. R. En línia del que comentava abans, malauradament aquesta és la realitat que vivim cada dia a les fàbriques del metall. Les persones han viscut una desideologització (crec que la paraula es correcta) els darrers 30 anys per l’acció reformista de l’esquerra institucional. Avui, la consciència de classe està a la pitjor situació dels últims 100 anys. Els treballadors/es no veuen una capacitat col·lectiva per canviar la situació i els mateixos sindicats que han malmès la consciència obre-

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

SINDICAL

ra, els aconsellen ara que, amb 6.202.700 aturats, es facin i es cobrin les hores extres, com fan UGT i CCOO, a SEAT. A CGT seguim amb la feina pedagògica d’animar a la resistència i a la creació de consciència obrera. Però estem, ara per ara, en terreny desèrtic. El parany de «amb la que està caient fora» la gent interioritza que és millor tenir una feina que viure a l’atur. El que no som capaços encara de fer-los veure, és que feina, el que es diu feina, els esclaus tenien de sobres. El problema és que quant acceptes aquest argument; on està el límit? Treballar com a esclaus, per un plat de menjar? La CGT diem que no, que el que hem de fer en una situació com l’actual és, més que mai, reivindicar i lluitar per reduir la jornada, augmentar els salaris i per tant, repartir justament la riquesa que creem entre tots. I ara per ara, la CGT a SEAT, representem l’única alternativa de sindicalisme anticapitalista i combatiu, la resta segueixen els dictats de les institucions.

COMROC - Badalona

Després de 28 dies els treballadors van posar fi a la vaga de fam El dimarts, 18 de juny, en una roda de premsa, al costat del seu advocat i representants del Comitè de Suport, els quatre treballadors; Titus, Nicolae, Alexandru i Viorel de l’empresa COMROC 2006 SL de Badalona, subcontractada per la UTE INECAT, formada per EMTE, ISOLUX-CORSAN, NEOPUL-INECAT, van donar fi a la Vaga de Fam. Van començar el dejuni perquè portaven més d’un any sense cobrar un euro, de l’empresari català Joan Casafont, que primer, de forma irregular, els tenia com a treballadors autònoms, pagant-los per sota del conveni del sector. La presentació d’una demanda, on es demostrava que eren treballadors regulars de l’empresa i per no pagar el que correspondria, va tenir un dictamen judicial favorable i els va haver d’incorporar com treballadors en relació de dependència, però no els va pagar els salaris, deixant-los al carrer novament, als tres mesos.

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Entrevistem a Alexandru, un dels quatre treballadors, que ens relata la seva lluita. LI - Perquè desprès de 28 dies vau aixecar la vaga de Fam? Alexandru – Per recomanacions dels metges i l’ingrés a l’hospital de Viorel, hem decidit continuar la lluita d’una altra forma, en el campament davant de l’empresa i per la via judicial. LI – Com vau aconseguir un control sanitari? Alexandru – Des del Comitè de Suport, es va formar una comissió sanitària, formada per metges i infermeres, ells, cada dia realitzaven els controls en la nostra tenda i les analítiques necessàries a l’hospital de Badalona. Són metges i infermeres de Can Ruti, Hospital de Badalona i Barcelona. Ens hem sentit molt cuidats. LI – Com seguirà la via judicial? Alexandru – De dues forma, una mercantil, pel concurs de creditors que va presentar l’empresa, que va fer que els advocats del Col·lectiu

A l e x a n d r u – Gràcies a la solidaritat dels treballadors i veïns de Badalona i d’altres municipis de Catalunya, que van formar el Comitè de Suport.

LI - Com vau aconseguir estar tants dies en vaga de Fam?

LI – Com va ser aquesta solidaritat? A l e x a n d r u – Quan vam començar la vaga de Fam, no sabíem que anava a passar i no esperàvem aquesta solidaritat que ens van donar els treballadors i veïns, amb aliments per a les nostres famílies, amb aigua i sucre per a nosaltres, amb veïns que ens deixaven anar a dutxar-nos a les seves cases, amb altres treballadors en lluita, com els de la neteja o aturats que passaven en les seves mobilitzacions per les nostres tendes i ens donaven el seu suport, la PHA, els iaioflautes, els bombers, van estar amb nosaltres. També la família va ser fonamental,

Entrevista a la Comissió de Sanitat de supor t als vaguistes

qualsevol de nosaltres podria trobar-se en aquesta situació i veiem que la solidaritat i el suport mutu són el camí per no trobar-nos sols i perquè les lluites triomfin.

LI – Sabem que presentar la demanda judicial, té un cost d’expenses judicials, com vau aconseguir aquests diners? Alexandru – Amb l’ajuda del Comitè de Suport, ells ens van obrir un compte perquè tot el que volgués i pogués, realitzés un ingrés, van cridar a la premsa, ens van acompanyar a parlar amb altres treballadors, veïns, sindicats i partits polítics, van difondre per la premsa i avui hi ha en el compte, més de 4.500 euros. Gràcies a ells i la solidaritat dels treballadors, va ser possible.

LI - Com i perquè vau formar el comitè sanitari de suport als vaguista de COMROC, sobretot quan vosaltres en sanitat, també esteu en lluita? COMISSIÓ SANITÀRIA - El 25 de Maig en un acte anomenat «Àgora Ciutadana» a Badalona, al que vam assistir la Plataforma CanRutidiuProu de la qual formem part, es va donar la informació de que tres treballadors immigrants, d’una empresa anomenada COMROC es trobaven en vaga de fam indefinida. En aquest acte i per consens es va plantejar la unitat de les diferents lluites de Badalona, dins d’elles la lluita de la Sanitat, prioritzant així l’assistència i la solidaritat a aquests tres treballadors. Vam veure que havíem de coordinar-nos amb especialistes mèdics. Així es van anar sumant professionals com els metges que van assistir als companys en vaga de fam de Telefónica, també Toni Barbarà de Dempeus per la Salut, així com uns altres sensacionals companys sanitaris compromesos en aquesta causa. Entenem que

LI - Com vau realitzar el control sanitari? C . S . - Tots els dies se’ls realitzava un control de constants vitals, pes, control de la ingesta i eliminació i cetonúria, com també des del punt de vista mèdic examen físic. Es va poder coordinar amb l’hospital municipal de Badalona un examen mes complex

sempre donant-nos ànims compartint la nostra lluita.

LI – Que els diries als treballadors de Catalunya que també estan suportant situacions d’atropellament, amb retallades, acomiadament com vosaltres? A l e x a n d r u - Ara estan mal tractats tots i totes, arribarà un dia que estaran com nosaltres abans de sortir a lluitar: que no esperin tant com nosaltres, que ho facin el més aviat possible, amb unitat i solidaritat, es pot canviar aquesta situació ols dir alguna cosa més. LI – V Vols Alexandru – Sí, donar les gràcies a tots els treballadors i veïns, per la solidaritat que rebem, sense ells no haguéssim pogut aconseguir res.

SINDICAL

de Ronda, presentessin un demanda de rebuig al concurs; i una altra laboral, que segons ens diu l’advocada, el dia 25 de juny, l’administrador concursal, pagaria l’últim mes que vam treballar.

d ’ a n a l í t i q u e s , electrocardiogrames... També es va aportar assessorament en forma d’educació sanitària de quins tipus de líquids havien d’aportar diàriament, així com les quantitats. Se’ls va obrir una gràfica on diàriament es recollien el balanç hídric, constants vitals (TA, FC, pes, cetonúries..) i l’examen físic dels diferents vaguistes. LI - Com es coordinava el treball amb els altres membres del comitè de suport?

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

SINDICAL

C.S. Intentàvem estar en les reunions del comitè de suport no solament per donar la visió sanitària dels vaguistes sinó també fent presència en les rodes de premsa (ràdio, diaris, tv..).D’altra banda també es van fer reunions en forma de xerrades com a actes de difusió de la causa dels vaguistes. LI - Com valoreu aquesta experiència? C.S. El comitè sanitari ha fet un petit balanç de la vaga de fam, així podem opinar i expressar la nostra vivència i també fer autocrítica per properes lluites. Creiem molt beneficiós haver mantingut la pluralitat des del punt de vista professional i personal. Compartint així diferents punts de vista i enriquint-nos a l’hora. Ens hem trobat amb persones valentes i amb valors ferms, que han volgut participar en aquesta lluita. A més, és molt gratificant sentir que la presència de les famílies ha estat un suport incondicional pels vaguistes ja que elles mateixes feien de contenció emocional. Durant aquests dies hem observat que la resistència psicològica (tant dels famílies com de la gent solidària) és igual d’important que la resistència física. M’ha agradat participar en aquesta lluita, conèixer gent i aprendre. Saber que hi ha persones amb ganes de canviar el món, cosa que em fa tenir més energia per fer-ho jo també. Vull donar els GRÀCIES per haver pogut compartit aquesta experiència. LI - Que els diríeu als treballadors que es troben en la mateixa situació d’atur etallades i atac als seus d’atur,, rretallades drets?. C.S. Primer advertir que el que ens està passant no ens passa solament a nosaltres, és un conflicte col·lectiu i estès a tots els treballadors i empreses, que en nom d’una crisi econòmica estan aprofitant per fer reformes d’ordre ideològic, retallant en drets laborals. Aquest pla és extensiu al que estan fent els estats amb els ciutadans retallantlos drets tan fonamentals com l’habitatge, la Sanitat, l’Educació, serveis socials, etc. Després és important organitzar-nos (en plataformes de treballadors, assemblees, etc.) i confluir amb altres col·lectius que estiguin en la mateixa situació, per coordinar accions conjuntes que ens donin més força per intentar acabar amb aquest pla polític-econòmic.

Girona

La campanya contra la multa per manifestar-se contra el f i el racisme acaba en vict La jutgessa ha avançat que la sentència estima el recurs presentat pel Grup Antirepressiu de Girona i considera nul·la la sanció imposada per la Conselleria d’Interior, comandada per Felip Puig en aquell moment. Després de llegir els informes policials i escoltar al cap del dispositiu, la jutgessa ha considerat que els Mossos d’Esquadra no han provat, en cap moment, la responsabilitat de la manifestació de les nostres dues companyes imputades. Des del Grup Antirepressiu valorem positivament l´estimació del recurs, fet que representa un cop dur a la pràctica utilitzada des del departament d’Interior per reprimir econòmicament militants dels moviments socials multats a Salt, Sabadell, Vic, entre altres, per manifestar-se. Volem denunciar que aquestes multes només tenen com a objectiu dissuadir la participació en manifestacions. No se´n sortiran: la repressió, ni en forma de porres, ni multes,

ni amenaces de presó, no ens impedirà mobilitzar-nos ni, per descomptat, manifestar-nos contra el racisme i el feixisme. Agraïm a totes les persones, organitzacions i col·lectius que han col·laborat i participat a la campanya i informar que les diverses aportacions es destinaran a altres campanyes antirepressives de qui lluita contra la precarietat social. Comunicat del Grup Antirepressiu de Girona

CAMPANYA FINANCE

Ajuda’ns amb la teva aporta Amb aquestes aportacions garantim les campanyes

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

a de 4500 euros eixisme tòria Des de Lluita Internacionalista hem participat activament en la campanya «Pel dret a manifestarnos» que des del 2011 ha encapçalat el Grup antirepressiu en la lluita contra el feixisme, el racisme i la repressió. Celebrem que el recurs presentat anul·li la sanció imposada per la conselleria d’Interior de la Generalitat de 4500 euros de multa per manifestar-se. Aquesta sentència representa una clara victòria del moviment antirepressiu, i en general de la classe treballadora, enfront del que constituïa un escandalós atropellament a un dret democràtic fonamental com el dret a manifestació i que suposava un perillós precedent pel futur, que òbviament estan tractant d’imposarnos dia rere dia. En una situació de pèrdua de drets col·lectius bàsics, el manifestar-se no només és un dret, sinó una obligació de la classe treballadora, que no pot veure’s violentada per actuacions clarament intimidatòries dels poders governamentals.

Lluita exemplar de les treballadores de la neteja dels hospitals públics d’Aragó. Des del 20 de maig a l’Aragó te lloc una forta lluita; la de les treballadores de la neteja de la xarxa d’hospitals públics de la Diputació General d’Aragó per un conveni digne: mobilitzacions a Saragossa, Terol i Osca. Els sindicats CCOO, UGT, CGT, CSIF i OSTA van començar una vaga indefinida en el sector sanitari públic, atesa la impossibilitat d’arribar a un acord amb les empreses concessionàries per renovar el conveni col·lectiu que a través dels anys havien aconseguit i on se les reconeixia el seu treball, tant pel que fa a unes mínimes condicions laborals, com un màxim limitat de sobrecàrrega laboral diària i un salaris, condicions que es veuran agreujades quan arribi el mes de juliol sense acord i s’apliqui directament la ultra activitat del conveni sectorial. Lluita exemplar de les treballadores de la neteja, que ha creat complicitats entre la classe treballadora: suports mutus, solidaritat, caixa de resistència ( porten un mes sense cobrar) i la vaga de fam solidària de dos zeladors. També agressions per part de la patronal: l’acomiadament el 30 de maig de tres netejadores que formaven part dels serveis mínims; tres detinguts per la policia nacional quan la manifestació volia accedir a la conselleria de Sanitat;

Miquel Blanch – LI Girona

ERA D'ESTIU

ció a construir LI. i solidaritat internacionals

REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA...

Un mes de V aga indefinida. Vaga

denúncies a la inspecció de treball per part de les empreses concessionàries. Mentre tant el Govern de la Diputació, amb el conseller de Sanitat Raúl Olivan i la presidenta Rudi al capdavant es desentenen del problema. La lluita d’aquestes treballadores de la neteja és un exemple i la comparen a les xarxes socials a la lluita de les treballadores del tèxtil del 1912, heroïnes de la cançó popular «Pan i roses», i també amb la primera vaga documentada en un papir del museu egipci de Turin l’any 1166 a.c. Aquest és el camí, la vaga indefinida, plantar cara i no deixar-se arrabassar la dignitat.

Carme Alvarez Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

DEBAT

Davant el manifest «Sor tir de l’eur o» i el Fr ont Cívic l’euro» Front

Per sortir de la crisi: ruptura amb el capitalisme o retorn a la sobirania nacional? Anguita, Montes, Vestrige presenten un manifest que crida a la sortida de l’euro. A primera vista l’anomenat a trencar amb l’euro apareix com una ruptura amb el més sagrat que preserva la unió europea, á nom de la seva defensa s’aixequen les polítiques més agressives contra la classe obrera. Òbviament estem per una ruptura amb l’euro. Però el manifest va més enllà. Ruptura amb l’euro o amb la Unió Europea. El fil del que estira el manifest és que l’euro es va fer sense les condicions que ho permetien, escriuen: «No hi havia condicions per implantar una moneda única entre països tan desiguals econòmicament sense anar acompanyada d’una fiscalitat comuna. La seva creació implicava, d’altra banda, un marc propici per implantar polítiques regressives i antisocials de tot tipus segons la doctrina neoliberal, que ha tingut en la construcció de l’Europa de Maastricht la seva màxima expressió. Com es va calibrar en el seu moment, l’Estat del benestar no és compatible amb l’Europa de Maastricht. Amb la incorporació a l’euro, el nostre país va perdre un instrument essencial per competir i mantenir un equilibri raonable dels intercanvis econòmics amb l’exterior, com era el control i maneig del tipus de canvi pel que fa a la resta de les monedes. D’altra banda, va haver-hi una cessió de la sobirania al BCE quant a la creació de liquiditat i aplicació de la política monetària, una institució dominada des dels orígens pels interessos del capitalisme alemany.» El problema no ho veiem en termes de política monetària, aquesta

cessió de sobirania el que va fer va ser engrandir i encotillar un problema molt més greu que va ser l’entrada al Mercat Comú. Per això no es tracta de la ruptura de l’Europa de Maastricht, entesa aquesta com el pas que va donar lloc a l’euro, sinó posar en qüestió la construcció mateixa del Mercat Comú/Unió europea com a instrument imperialista per fer retrocedir les condicions dels treballadors en el vell continent. Maastricht, i l’euro són un mà dels seus plans. Hi ha una Unió Europea sense euro, com la Gran Bretanya, i no per això eximeix d’agressions duríssimes contra la classe obrera. El problema és el capitalisme i l’instrument amb el qual s’han dotat les burgesies a l’Europa de la unió Europea. Sobirania nacional i democràcia o ruptura amb el capitalisme. Allà on el manifest diu: «Que el nostre país no pot sortir de la crisi en el marc de l’euro. Sense moneda pròpia i sense autonomia monetària és impossible fer front al drama social i econòmic, molt més com que la política fiscal també ha quedat anul·lada amb el Pacte d’Estabilitat, expressament constitucionalitzat.» «Cal una moneda pròpia per competir i una política monetària

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

sobirana per subministrar liquiditat al sistema i estimular una demanda raonable. I això com a primera condició ineludible, però de cap manera suficient, per poder desenvolupar una política avançada de control públic dels sectors estratègics de l’economia, entre ells la nacionalització de la banca, de reconstrucció del teixit industrial i agrícola, de defensa i potenciació dels serveis públics fonamentals amb un poderós i progressiu sistema fiscal, d’amortiment de les desigualtats i distribució de la riquesa, del repartiment del treball per combatre l’atur, de derogar les contrareformes laborals i de les pensions, de respecte de debò al medi ambient, etc., i d’abordar un procés constituent que permeti recuperar i aprofundir la democràcia. Per tot això cal despreocupar-se transitòriament del dèficit públic, oblidar-se de fer propostes impossibles al BCE i deixar d’enyorar a la Reserva Federal o el Banc d’Anglaterra quan es pot disposar del Banc d’Espanya com a institució equivalent. Tornar a la competitivitat, estimular la demanda... són referències que escoltem sempre relacionades a les necessitats de l’empresa capitalista. Un control públic dels sectors estratègics de l’economia, parlem de nacionalitzar sota control obrer? O d’establir una legislació de

Tornem amb el Deute legítim i l’il·legítim «El muntant del deute extern és impagable. La seva major part és deute del sector privat, i correspon als seus agents resoldre els problemes que es presentin, inclòs el sector financer, molt compromès. Per això rebutgem tota operació de «rescat» del nostre país i per la mateixa raó considerem com a deute completament il·legítim el contret per l’Estat per proporcionar fons de salvament a les entitats creditícies que no hagin estat nacionalitzades.

Pel que fa al deute públic, l’Estat ha de realitzar una profunda reestructuració de la mateixa (quitació, moratòria, conversió en moneda nacional) que alleugi la pressió aclaparant que suporten els comptes públics. En cas contrari, pot donar-se com a irremeiable la fallida del Sector públic.» El debat aquí torna a ser el mateix que ja vam fer amb altres sectors. Un deute il·legítim el generat pel rescat a la banca, l’altre part del deute públic cal reestructurar-la, que és el que s’ha fet. A propòsit de l’experiència islandesa Hi ha hagut sectors de l’esquerra que han fet de l’exemple Islandès la referència per a una política de sortida de la crisi... clar fins a les últimes eleccions que van tornar a guanyar la dreta pura i dura contra la qual es va produir l’aixecament popular. La major part de l’esquerra intenta explicar que no és necessari prendre mesures directament anticapitalistes per sortir de la crisi, que n’hi ha prou amb mesures de democràcia radical. En aquest sentit l’exemple islandès era la perfecta exemplificació. Islàndia conservava la seva plena sobirania nacional en el control de la moneda, no subjecta als dictats d’uns altres, com en l’euro. Ells decideixen no pagar una part del deute, es van nacionalitzar els bancs corruptes, fins i tot van obrir el meló constitucional en un procés constituent i els ciutadans comencen a redactar una nova carta magna, i tothom veu amb sorpresa com comença a créixer

econòmicament. Això no minimitza la lluita del poble islandès i les experiències que traiem de la seva lluita. Es pot parar amb la lluita les decisions del Govern, es pot deixar de pagar encara que sigui una part del deute, cal detenir i processar els responsables polítics, però si no hi ha ruptura amb el capitalisme, els problemes que ha tret per la porta tornen entrant per la finestra, és el límit de l’experiència. Òbviament si aquesta sèrie de mesures que va imposar el poble no s’haguessin produït, la caiguda del país en la misèria hagués estat brutal. Sí, però hi ha una altra part de la realitat que no es presenta, la devaluació de la moneda que permet la recuperació d’aquesta «competitivitat» que reclama Anguita, Montes i uns altres va ser un terrible cop sobre el conjunt dels treballadors que van veure que sous i estalvis es fonien. Islàndia va viure un període d’èxode de població, mentres els que tenien els deutes de cases avui estan més endeutats que a l’inici de la crisi. Quan en les recents eleccions d’abril d’aquest any el Partit Per la Independència, el mateix que governava al principi de la crisi i que va ser enderrocat per la mobilització, torna al poder, l’encanteri es desfà. L’esquerra verda i els social-demòcrates que van gestionar, la qual cosa en realitat va ser la reconstrucció del capitalisme a la illa, van perdre la meitat dels seus vots.

DEBAT

control a l’estil nòrdic? Perquè aquesta indefinició? En el marc capitalista o no? Sistema fiscal progressiu? Repartiment del treball? Amb disminució proporcional del salari o no? Un nou New Deal com demana la CES? Per si no quedava clar que ni tan sols en qüestió en marc de la Unió Europea, el manifest explica: «No se’ns escapen els problemes i complexitats dels passos que proposem, entre uns altres limitar la lliure circulació de capitals.» Recuperar la sobirania econòmica perduda, fer efectiva la sobirania popular, requereix desprendre’s dels dogales que ens paralitzen, encarar la crua realitat i dotar-se dels mitjans per traçar un projecte de supervivència que, amb totes les seves dificultats, pot representar també una gran oportunitat per crear una societat sobirana, pròspera, justa, solidària, democràtica, ecològicament responsable i lliure.» Fer efectiva la sobirania popular, societat sobirana, pròspera, justa... sense classes?

Josep Lluis del Alcázar

Front Cívic: ILP per una Renda Garantida de Ciutadania

er e. Un enrer ere n pas enr Cada vegada hi ha menys ajudes i cada vegada hi ha més persones afectades per l’atur i els efectes de la crisi. Això ningú ho posa en dubte. La Renda Mínima d’Inserció –a Catalunya PIRMI- i els seus equivalents ja han estat retallades

en tot l’estat. L’estiu de 2012, el govern d’Artur Mas va canviar la forma de pagament de les ajudes, de transferència bancària a cobrament mitjançant xec personal, el que va suposar el retard per al cobrament d’unes 40.000 Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

DEBAT

ajudes. També va endurir les condicions (acreditar dos anys de residència continuada a Catalunya, que els ingressos dels últims 12 mesos siguin inferiors al Salari Mínim, i durada de 60 mesos), el que va reduir l’ajuda en unes 4.500 persones. Això va provocar una lluita dels treballadors dels serveis socials i d’una part dels afectats ja a l’agost i setembre del passat 2012. No obstant això, aquestes retallades del PIRMI es mantenen encara avui, i, al ser una ajuda subjecta a pressupost, cap esperar més retallades. Davant això, així com davant l’innegable fet del creixement de la pobresa i la misèria com a producte de la crisi, i davant la insuficiència dels actuals subsidis d’atur, que ja més del 60% de desocupats no cobra a Catalunya, les assemblees de desocupats de l’àrea de Barcelona han assumit la iniciativa de recollir signatures per a presentar una ILP al P a r l a m e n t defensant una PIRMI ‘millorada’: la Renda Garantida de Ciutadania, amb s e m b l a n t s limitacions (majoria d’edat, residència d’1 any, ingressos inferiors al SMI), i amb una prestació equivalent al Salari Mínim: 664 euros/mes. Tal com es presenta, deslligada de qualsevol plantejament respecte a com donar solució als problemes dels treballadors/es i de la població empobrida, malgrat les escandaloses dades en que es basa, la iniciativa no suposa cap avanç pel que fa a la situació actual. En primer lloc, la proposta no explica d’on sortiran els diners per a donar l’ajuda. El fet de fer creure que una Llei, per més que es basi en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o en la Constitució espanyola, tot i que s’aprovés, pugui ser suficient per a garantir el pagament d’una ajuda en un moment de retallades en les ajudes existents, genera una il·lusió que es veurà irremeiablement defraudada: els fons públics continuaran sent absorbits pel pagament del deute, i no haurà diners per a l’ajuda.

Mentre es continuï pagant el deute, les ajudes seran insuficients, o seran repartides en funció de qui més pressioni o dels interessos ‘clientelistes’ dels gestors. En segon lloc, la proposta dóna un gran marge de maniobra a les institucions que estan gestionant la crisi, per a fer discursos de propaganda sobre el seu compromís amb els desfavorits que contradiuen les mesures que prenen. L’Ajuntament de Barcelona, governat per la mateixa CIU que retalla el PIRMI, s’ha pronunciat a favor de la ILP. També ho ha fet, entre d’altres, l’Ajuntament del Prat de Llobregat, que es nega a fer plans d’ocupació i que també va llençar a la paperera la proposta de contractació directa de desocupats del municipi per

mitja jornada i 600 euros, el passat Novembre. En tercer lloc, sense perspectiva de sortida, la ILP tampoc s’acompanya d’alguna proposta de creació d’ocupació, ni de recuperació dels llocs de treball perduts. Suposa un retrocés pel que fa a les reivindicacions històriques del moviment de desocupats: plans d’ocupació i subsidi fins a trobar feina. En quart lloc, la quantia de la prestació, equivalent al salari mínim, a més de que crearia un greuge enfront d’aquells treballadors i treballadores que cobrin el salari mínim treballant, tampoc és suficient per a garantir un nivell de vida digne davant l’augment dels preus, del transport, de la llum, aigua i gas, les taxes escolars i universitàries, etc. Finalment, la via de la ILP és una via sense sortida, com acaba de demostrar a nivell estatal el cas de la ILP de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que va ser retirada

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

pels seus impulsors a causa de les esmenes presentades en el parlament, i que no ha donat cap fruit: ni dació en pagament, ni lloguers socials, malgrat contar amb 1.400.000 signatures. Les ILP sí permeten, no obstant això, que els diputats i diputades, especialment de Izquierda Unida, però també del PSOE, des de l’oposició, facin declaracions de suport als desfavorits que després, quan governen o col·laboren amb els governs, estan molt lluny de complir. I permet també que des dels Ajuntaments puguin eludir la responsabilitat de creació de Borses de Treball centralitzades i Planes d’ocupació pública, enfront dels abusos de la patronal, que llença els salaris i les condicions de treball a la baixa per a la competència entre treballadors i dels mediadors que especulen amb la contractació, com ara les ETTs. Però, significa aquesta crítica que no cal fer res davant el drama de milions de famílies treballadores llançades a la misèria? En absolut. Significa que no hem de deixar-nos emportar pel discurs de la caritat i de les il·lusions en que el capitalisme pot tenir ‘rostre humà’. La lluita és el camí i ningú ens donarà res des de les institucions que administren el capitalisme. Per descomptat que cal lluitar per plans d’ocupació i per subsidis fins a trobar feina, contra els acomiadaments i els atacs a les condicions laborals i els salaris, en defensa dels serveis públics, els serveis socials i les pensions. Però per a tot això hem d’exigir ja el no pagament del deute i la ruptura amb la Unió Europea per a impulsar una política de creació d’ocupació, basada en la reindustrialització, la recuperació agrícola, la marxa enrere de totes les privatitzacions, i la nacionalització de la banca, sota control obrer, per a poder afrontar aquesta política en benefici de la majoria amb els diners que ara serveixen per a engrandir els beneficis dels especuladors.

Luis Carlos Gómez, Luca.

Altre cop: reforma o ruptura A mesura que han passat els dies, els dubtes que teníem respecte al projecte constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades s’esvaeixen. Pren cos tot el que hi ha darrera del projecte, més enllà de la crida a la unitat inicial. Des de la modèstia, però també la força que ens dona haver vingut impulsant un front d’esquerres des de fa anys i havent-ho demostrat reiteradament amb la nostra participació a diferents variants (com Lluita Internacionalista hem participat d’Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes i CUP-Alternativa d’Esquerres), volem aprofundir en les diferències que tenim amb la proposta que es fa. Arcadi afirma que «combrega amb la CUP» però que «Amb les propostes d’Iniciativa també hi estic bastant d’acord.» Passa de puntetes sobre el que li agrada d’IC-EUIA, i el que no. No és secundari, ja que IC-EUIA ha estat dos cops en el tripartit català, en el de la ciutat de Barcelona, ... Està d’acord amb les privatitzacions de l’Ajuntament impulsades des de la regidoria d’IC-EUIA? Amb en Saura dirigint els Mossos? Amb el Pacte del Tinell que va fonamentar les bases de la LEC? O amb IU a

Andalusia enviant la guàrdia civil a l’ocupació jornalera de Somonte o a Las Turquillas? Imaginem que no, però resulta que tant aquestes d’IU, com aquelles aplicacions pràctiques de la política d’IC-EUiA van ser enfrontades al carrer. El que no es pot fer és a la nit animar a rodejar el Parlament i al matí posar distància amb els qui ho han fet... cal triar. I segueix l’Arcadi recordant «que fa uns mesos companys d’ICV i de la CUP em van preguntar què faria per a les eleccions. ‘Demanar-vos que aneu junts’. els vaig dir. No va poder ser, però aquest és el leitmotiv que tinc. Hi ha gent que tampoc no té gaires discrepàncies entre uns i altres.» (aquesta i cites anteriors: Vilaweb, 12/04/2013). Nosaltres no som la CUP: ens vam incorporar quan l’hi van afegir «Alternativa d’Esquerres» i som part de les CUP-AE. Ho vam fer perquè compartíem amb ells el mateix cantó de la barricada entre Saura i els reprimits a les manifestacions, entre Dolors Camats votant la integració de les escoles concertades en el sistema públic educatiu i els qui feien vaga contra la LEC, entre Imma Mayol privatitzant els menjadors de les bressol o Parcs i Jardins i els treballadors, treballadores i mares i pares que s’hi enfrontaven; o avui, entre Tejedor a l’Ajuntament del Prat

de Llobregat i els aturats que li exigeixen un pla d’ocupació... estem del cantó dels qui van patir i estan patint les mesures d’ICEUIA, perquè IC-EUiA és un partit de govern.

DEBAT

Procés Constituent a Catalunya. Responent a l'Arcadi

No és problema de voler o no la unitat, sinó per a què la volem. IC-EUiA, l’ha acceptat amb ERC, amb PSC –i en el cas d’aspectes de la LEC, fins i tot amb CiU-, ha estat durant desenes d’anys la pota esquerra del sistema, fins i tot ara en la declaració de sobirania del Parlament, condicionant la consulta a la legalitat i al marc europeu de l’hipotètic estat català.(trec punts suspensius) És un tipus d’unitat, com la que abans va impulsar el PSUC o el PCE acceptant el marc monàrquic. Aquesta és la unitat per a la reforma del sistema: ara la reforma de la reforma. Nosaltres, justament vam donar suport a la CUP, no només pel cantó de la barricada que havia vingut prenent anteriorment, sinó per la seva voluntat rupturista amb l’estat i amb el sistema que plasmava en la independència i en la ruptura amb la UE. I, sí, creiem que la CUP s’equivoca quan no ha vist fins ara el ser el motor per unir més forces per aquesta ruptura. Però la proposta del «procés constituent» és barrejar aigua i oli, amb la consciència –perquè ja ha estat experimentada per la història-

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

DEBAT

de que el resultat queda reflectit en la dita castellana del «abrazo del oso» . És buscar la manera d’anestesiar els aspectes rupturistes per portar-los a la reforma. No creiem que sigui cap casualitat. Entra en les resolucions de l’Assemblea estatal d’IU –el referent català actual de la qual és EUiA- de desembre passat on encara es reclamen del pacte constitucional de la Transició com quelcom que ha estat traït per mandat dels mercats... i plantegen com a solució les reformes de les institucions burgeses amb un seguit de processos constituents per la III República, per una UE «re fundada» sobre la base del «pacte fundacional de la UE de redistribució de la riquesa»… És la re fundació periòdica a que ens te acostumats el PCE cada cop que se li exhaureix el seu potencial electoral: primer va ser fundant IU amb el mateix discurs que ara (aquí va ser IC impulsat pel PSUC), i quan aquest també toca fons -o li surt competidor per l’esquerra-, després d’haver-lo malgastat governant pel capital, tornem a una altre re fundació per a que res canviï. Com llavors, mentre tant, han anat sorgint alternatives davant la seva política. Llavors se les va empassar en un batibull de corrents internes que no tenen dret a expressió electoral… ara vol repetir, com a Galiza on a les darreres eleccions autonòmiques va crear AGE (ajuntant EU-IU amb ANOVA de Beiras) amb un programa ven instal·lat en el marc de la UE i, amb ell, hipotecat als mercats que diu combatre.

Però en el cas d’IC-EUIA calien cares noves per a posar-lo en marxa ja que el pes dels tripartits fa difícil creure en canvis que vinguin d’ells. Però el pla és el mateix, com van declarar Camats i Herrera a l’acabar la X Assemblea d’IC-EUIA a Viladecans: l’objectiu és impulsar un «procés constituent» per crear un «nou subjecte polític» que sumi partits i moviments socials on «IC sigui el tronc» –va dir Herrera-. L’exemple que posava Camats en la mateixa entrevista, el coneix be l’Arcadi ja que també llavors hi va participar: «El PSUC, en moments molt més difícils, va ser capaç de construir espais unitaris com l’Assemblea de Catalunya». El que no ens recorda és que en aquest gran front van entrar des del PSUC a ERC o… Unió Democràtica, i va acabar amb les primeres eleccions de la transició després d’haver donat plegats el sí a la monarquia borbònica, avalant la reforma del franquisme. Avui, com llavors, com amb la fundació d’IU o d’IC, l’objectiu del reformisme es repeteix: encotillar la ruptura dins el sistema aprofitant electoralment el seu impuls impuls. En això les paraules de Teresa Forcades són aclaridores quan deixa lloc en el seu projecte a persones nacionalistes de dretes –entrevista a l’Ara-, perquè imaginem que ningú de dretes està per trencar amb el sistema. L’Arcadi ho fa més subtilment quan diu « Hi ha dos eixos, el nacional i el social. El primer està encarrilat amb l’Assemblea Nacional Catalana, per la qual cosa potenciarem més el social» (Entrevista El País, 16 de abril de 2013). No creiem que calgui assenyalar el pesos polítics actuals a l’ANC,

potser n’hi ha prou amb recordar la foto de la rebuda que els va fer Mas. Una cosa és portar allà les propostes, i una de diferent considerar el tema «encarrilat»: o cal recordar també que hi poden haver contradiccions entre el tema nacional i el social?. Perquè malgrat Oliveres no ho esmenti hi ha diferents interessos de classe i per exemple l’ANC està impulsant el nou estat dins la UE per pressions, entre d’altres, de petits empresaris-, i això condiciona la sortida social. Casualment, això és el que proposa IC-EUIA, però no el que diu la CUP-AE que està pel trencament amb la UE. Donar per bo el marc capitalista en el tema nacional, xoca molt aviat amb el tema social. Què es fa amb aquests pressupostos que ha de presentar ara la Generalitat? S’accepten les retallades o es paguen els interessos del deute? Per mantenir-se a la UE, cal pagar o renegociar-lo, o el que és el mateix, respectar el pagament augmentant el dèficit -amb el conseqüent increment de control i restriccions-, com repeteix Herrera. Perquè per a no tenir retallades, l’únic camí avui és no pagar els interessos d’enguany i destinar aquests diners a la gent. Està clar que donat que no es qüestiona el caràcter de classe de la proposta de l’ANC, queda que les CUP-AE acceptin el marc europeu, tot tenint clar que fins i tot la nacionalització de la banca i el no pagament del deute il·legítim (?), queden subjectes –diuen la Teresa i l’Arcadi que per a no ser «utòpics»a que es «perfili» ja que «... sabem que no podem fer-ho ara, sinó que cal treballar perquè una majoria social hi doni suport. Evidentment, el poder de la Generalitat respecte als

Escola d'estiu de LI

Reforma o revolució? 1 a 4 d'agost 2013 Concreta amb els i les nostres companyes i vine! 16

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Esperem que l’altre camí d’unitat, el de començar pels qui avui s’han perfilat com oposats al sistema actual, les CUP-AE, les CA V i d’altr es CAV d’altres opcions anticapitalistes que han anat guanyant espai entre les classes populars en els darrers temps –i que per això, vol empassar-se el projecte constituent-, vegin que en les seves mans està la unitat de l’esquerra, la de la lluita lluita. Que perfilin un parell d’eixos d’aquesta unitat (un de cada aspecte, per la qual cosa nosaltres proposàvem el de l’autodeterminació ja –sense condicionants de cap tipus- i el de la ruptura amb els mercats, amb la UE, de l’altre l’altre) i al voltant dels quals sí s’agrupin des de companys d’IC-EUIA a lluitadors que independents honestament vulguin aquesta ruptura avui necessària necessària.

Acte al Parlament de Catalunya

Homenatge a l'Andreu Nin El 17 de juny es va fer al Parlament de Catalunya un necessari homenatge a Andreu Nin, segrestat el 16 de juny del 37 i posteriorment torturat i assassinat pels estalinistes. L’acte estava organitzat per la Fundació Andreu Nin i el diputat del POR a ICVEuiA, David Companyon. Després d’unes paraules de la Presidenta del Parlament de Catalunya i de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell, l’historiador Pelai Pagès va fer una àmplia exposició de la vida del dirigent revolucionari. També van intervenir representants dels grups parlamentaris ERC, PSC, IC/EuiA i la CUP, els sindicats CCOO, UGT i CGT, i diverses organitzacions polítiques (PCC, PSUCViu, POR, Revolta Global, Lluita Internacionalista i En Lluita). Algunes intervencions van ser dures d’empassar. Tothom reivindicava la figura de Nin. També els qui en la seva acció d’avui obstaculitzen qualsevol política revolucionària. I fins i tot els qui parlaven en nom de les organitzacions que el van detenir, segrestar i torturar: les que el van matar i també les que van callar. Certament van condemnar el fet, per «ignominiós», però desfigurant-ne el sentit polític. Es van repetir tòpics com que Nin va ser víctima de la «intransigència» i la «falta de diàleg», d’una «política fratricida», del sectarisme «d’uns i dels altres», de la puresa i la intolerància dels qui defensaven la URSS i la revolució per sobre de tot. O d’altres, com que la Guerra Civil es va perdre pels «desacords» i els «dogmatismes» dins de l’esquerra, que van culminar en els Fets de Maig. En aquest marc, reproduïm la nostra intervenció.

HOMENATGE A NIN

bancs i la Unió Europea és molt petit. Necessitem més poder polític. Les propostes que fem seran matitzables o ampliables en la discussió que farem els propers mesos amb la ciutadania.» I fins que tinguem més poder polític o l’estat català independent? Imaginem que caldrà explicar als i les treballadores, als aturats,... que han de seguir retallant-se i pagant. Una proposta trista en el paper i sobretot cruel amb els i les treballadores, els qui tenen urgència en pal·liar necessitats. Perquè són ells i elles els qui ens han ensenyat el camí: quan en una família has de triar entre el menjar dels fills i la lletra de l’hipoteca, aquesta no es paga, i després es lluita contra el desnonament.

M. Esther del Alcázar i Fabregat. Agraïm des de Lluita Internacionalista a la Fundació Andreu Nin la invitació en aquest acte. On és Nin? Pintaven pels carrers de Barcelona els militants del POUM fa 76 anys, mentre el dirigent revolucionari era torturat fins la mort. Per què aquella persecució? El mateix Nin, en un acte al Price,

pocs dies abans del seu segrest, donava la resposta: «Per què recordem la tradició revolucionària del leninisme... com es vol eliminar a Moscou la vella guàrdia bolxevic.... « Amb la negativa de l’Andreu Nin a signar la falsa confessió que pretenien els seus botxins estalinistes per involucrar el POUM

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

HOMENATGE A NIN

amb els feixistes i Franco, no només va demostrar la convicció de les seves idees, sinó que també va salvar moltes vides dels seus companys, que dies després serien jutjats per aquesta falsificació històrica i la calumnia contra el POUM. Com ell mateix deia, allò no era un fet aïllat, sinó un mètode per eliminar les diferències. Un mètode especialment brutal contra la crítica d’aquella esquerra que denunciava que el que Stalin estava fent a la URSS era incompatible amb la construcció del socialisme i la política revolucionària. No va ser un error: va ser un mètode sistemàtic d’extermini de revolucionaris. Els responsables de la tortura i assassinat de Nin tenen nom: Joan Comorera, secretari general del PSUC; José Díaz, del PCE; Negrín, president del Govern i el propi Stalin. On és Nin avui, 76 anys després? Com a organització trostkista, Lluita Internacionalista, som més propers a les elaboracions de Nin sobre la política del front únic i les aliances obreres que les del front popular i la seva mateixa presència al Govern de la Generalitat. Aquella política de «col·laboració directa» com ell la definia- que va ser polèmica també dins del POUM. Però més enllà d’aquestes diferències, hi ha tres pilars que ens fan Nin molt viu a la nostra militància quotidiana. I pensem que no és casual que sigui en el moment actual que tornem a parlar de l’Andreu amb aquest acte. En primer lloc, perquè ell va donar resposta a un moment especialment dramàtic del capitalisme amb la crisi i la gran depressió dels anys 30. I la resposta de Nin i del POUM va ser molt clara: no hi ha reforma del capitalisme, la solució és la revolució i aquesta ens porta al socialisme. I van aplicar aquella resposta a la revolució del 36 posant en mans dels treballadors moltes branques de la indústria. I aquella resposta era tan important aleshores, davant d’aquella crisi que portà a la Segona Guerra Mundial, com avui, quan la crisi capitalista ens enfonsa i porta a milions de treballadors a la desesperació i la misèria.

En segon lloc, perquè defensà el dret d’autodeterminació dels pobles, entroncant amb la tradició del marxisme i, més concretament, amb la del leninisme, que el desenvolupà àmpliament. Però ho fa des d’una independència de classe que permet en tot moment delimitar els nostres interessos com a treballadors/es dels interessos de la burgesia catalana. Nin escrivia que no s’ha de «fondre la lluita de classes dins una unitat nacional», «per què la lluita del poble oprimit no pot anar deslligada de la lluita per la revolució». I aquesta és també una de les claus avui, en un procés en què el poble català ha de saber avançar amb pas ferm cap a l’autodeterminació, i quan també ha de fer-ho des d’una perspectiva internacionalista i de classe. En tercer lloc, la reivindicació d’un partit revolucionari com un instrument tan imprescindible, ahir com avui, per organitzar la lluita i encarar un projecte de futur. Vull fer una petita referència al judici que es va fer pocs dies després de l’assassinat de Nin contra els dirigents dels POUM. Els seus companys van posar una cadira buida amb la seva foto i un ram de flors vermelles. I hi ha masses cadires buides en la memòria històrica dels nostres revolucionaris. Al Fosar de la Pedrera, al Cementiri de Montjuïch, hi ha enterrats molts militants del POUM i també militants trotsquistes que van donar la seva vida per la revolució. Altres corrents tenen les seves plaques recordant els seus morts, però després de gestions des de fa un parell d’anys no se’ns va permetre posar una placa als morts de l’esquerra revolucionària. Esperem que aquest acte permeti omplir aquest buit i puguem reivindicar els nostres morts a la guerra civil. I, com nosaltres diem en el companys morts a la nostra corrent internacional trotsquista: Andr eu Nin, company Andreu company,, fins el socialisme sempre!

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

L'estalini L’assassinat de l’Andreu Nin no és el resultat d’un accident, del drama de la divisió entre partidaris de la república i partidaris de la revolució expressada als fets de maig del 38, ni un fet ignominiós dins d’una història amb coses bones i coses dolentes, ni el resultat d’un debat que es va resoldre malament, ni de l’excés d’intransigència o de sectarisme d’uns, com vam escoltar a les intervencions de les organitzacions que es reclamen del PSUC (IC, PCC, PSUC-viu), partit responsable de la detenció de l’Andreu i la direcció del POUM, juntament amb Esquerra Republicana que no va fer la més mínima autocrítica de la seva complicitat. L’assassinat de l’Andreu Nin va ser el resultat d’un pla premeditat de destrucció física de tota organització que es situés a l’esquerre de l’estalinisme i no és subordinés a la seva política. El pla estava organitzat directament des de l’estat de la ex-URSS i colpejava l’esquerra en diversos indrets del planeta, sovint exigia la col·laboració dels PC del país. Recordem que, després d’aquests fets i de l’assassinat de Trotsky per Mercader, un militant del PSUC, el partit de Comorera va rebre el privilegi de ser l’únic partit comunista no estatal que tenia seient propi a la Internacional Comunista. L’estalinisme actuava amb crims d’estat, com a terrorisme blanc, que executava allà on hi havien significats dirigents de l’esquerra. La principal acusació era que eren «trotsquistes», que en el llenguatge estalinista era sinònim d’organització feixista. Això era així quan l’estalinisme tenia una posició ultraesquerranista, on la mateixa socialdemocràcia era «socialfexista» i en

conseqüència, qui establia una política cap a ells era acusada de col·laboració amb els feixistes. Després, amb el canvi a la política de Front popular contra el feixisme, va passar a ser un feixista qui qüestionés aquesta política, és a dir, qui negués el pacte no només amb la socialdemocràcia, sinó amb la suposada burgesia democràtica. Segons els interessos de l’estalinisme, es passa d’acusar a la socialdemocràcia com a feixista a fusionar-se amb ella en el PSUC, però qualsevol que qüestionés una de les dues polítiques era acusat de contrarevolucionari. La pressió estalinista no cercava només la destrucció física dels seus oponents d’esquerra, sinó també la destrucció moral dels corrents opositors o dels qui els podien encapçalar. La «confessió» que un era un agent contrarevolucionari o directament feixista, que sovint tampoc evita l’execució, era la forma de degradar i desactivar la reacció contra les condemnes. La persona que havia confessat, encara que ho fes sota tortures i pressions, acabava destruïda moralment, la qual cosa assegurava l’èxit complet de la repressió. Si a més signava implicant a altres, la cadena repressiva seguia, mentre que aconseguia que la traïció i delació generés més dubtes a les organitzacions revolucionàries. Però que ningú quedés tranquil, doncs el terror també s’estenia sobre els botxins d’avui, és a dir, entre els propis «camarades». La major part dels agents de la NKVD (GPU) que van actuar a l’estat espanyol i van participar a la tortura i assassinat de l’Andreu després serien executats a Moscou. En Comorera, instigador de l’odi contra el POUM, va caure en desgràcia i, tractat amb total menyspreu, acabaria expulsat del PSUC.

Els judicis de Moscou a Barcelona. El moment de plenitud del terror estalinista van ser els anys trenta. «Va ser eliminada la quasi totalitat dels vells bolxevics i les seves

famílies, la majoria dels membres del Comitè Central de 1917 a 1923, els tres secretaris del partit entre 1919 i 1921, la majoria del Comitè Executiu entre 1919 i 1924, 108 membres dels 139 del Comitè Central elegit a 1934.» * En aquest període, els judicis més significatius van ser els tres Processos de Moscou. En judicis preparats, plens de falsificacions, injuries, imatges trucades... i sota la direcció política de Stalin i l’executiva del fiscal Vichinsky, la vella guàrdia bolxevic va ser humiliada, destruïda moral i físicament, acusada de les pitjors calúmnies. Trotsky, que havia estat expulsat de la URSS, acabaria assassinat l’agost de 1940 a Mèxic.

molts altres indrets fora de la URSS, a Barcelona, França, Vietnam... Pocs van aguantar el terror dels mètodes de l’estalinisme i la GPU/ NKVD: destacats dirigents que havien aguantat anys de presó i tortura sota el zarisme, cedien i acabaven signant el que fos per acabar el patiment. Però no es tracta només d’un problema de capacitat física de suportar el sofriment, sinó sovint de la fortalesa moral amb què la persona a suprimir arribava a les tortures. Darrera Nin hi havia un partit que lluitava per una revolució encara viva (malgrat els fets de maig del 37) una llista de companyes i companys que depenien de les seves declaracions... Darrera de moltes declaracions d’importants dirigents bolxevics hi ha un procés de degeneració de la revolució i d’aïllament del partit.

HOMENATGE A NIN

sme, mai més

De la mateixa manera, el terror a la reraguarda republicana orquestrat pel PSUC i amb la col·laboració d’ERC va preparar una Barcelona incapaç de resistir l’entrada de Franco a la ciutat. La Barcelona revolucionària capaç de tot el sacrifici per aturar el feixisme, havia estat derrotada mesos abans que Franco entrés per la Diagonal... i la ciutat va caure sense més resistència.

Josep lluis del Alcázar * Pierre Broué. Los procesos de Moscú. Editorial Anagrama, pág 45.

Milers de militants de l’oposició, el corrent d’esquerres impulsat per Trotsky, van morir a Vorkuta i altres camps d’extermini stalinistes. Però els assassinats perseguint «trotsquistes» van ser presents a Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Des que el passat 24 de febrer el diari El País va publicar el seu reportatge sobre la col·laboració d’Emilio Hellín Moro amb les forces de seguretat, s’ha iniciat una campanya encapçalada i animada pels familiars, amics i companys de la Yolanda amb l’objectiu declarat de conèixer fins a on arriben els contactes de l’assassí de la Yolanda amb els cossos de seguretat i amb els qui l’han contractat. Però aquesta campanya, que té el seu epicentre a Madrid, ha permès recordar les circumstàncies en què es va produir l’assassinat de la Yolanda. Nombrosos actes s’han anat realitzant en tot l’estat espanyol, aconseguint una major assistència que la prevista i una gran repercussió mediàtica. No obstant això aquests mesos de campanya i de treball per exigir explicacions als diferents governs sobre les relacions d’Hellín amb tots els cossos de seguretat, ha permès també treballar altres eixos:

Yolanda: en la teva memòria i pel nostre futur, la lluita segueix!

1.- Reivindicar la persona de la Yolanda com a jove revolucionària i dirigent del moviment estudiantil que estava en vaga a Madrid. En 1980 el moviment estudiantil estava a l’alça i buscava l’aliança amb el moviment obrer. Si aquesta aliança s’hagués realitzat, els pactes de la Moncloa haguessin estat en perill. El seu assassinat va acabar desmobilitzant al moviment estudiantil. La mort de la Yolanda no va ser fruit de l’atzar, ni d’un enfrontament després d’una manifestació. La Yolanda va ser vigilada, segrestada a la seva casa i assassinada pel Batalló Basc-Espanyol dirigit per Emilio Hellín. Era part d’una estratègia per parar les mobilitzacions i en ella es van emprar l’extrema dreta, la policia i els grups para-policials com el Batalló Basc-Español. Yolanda també va estar a T aksim (Istanbul). PinTaksim 2.- Explicar a les noves generacions i recordar a les velles que l’anomenada tada realitzada pels nostres companys de Front Obrer (Turquia) en les massives mobilitzacions de Transició política no va ser modèlica ni pacífica. Es van produir centenars d’atemptats juny 2013 (veure suplement). d’extrema dreta, que van causar nombroses víctimes entre militants del moviment obrer i popular. Segons dades publicades entre el 1975 i el 1983, Extractes de van ser assassinades unes 233 persones per acció de la policia o per l’entrevista a grups d’extrema dreta. Aquestes víctimes han estat oblidades per la història Carlos Jiménez explicada pels mitjans de comunicació. I finalment ha quedat com un fet Villarejo ex-fiscal establert que la transició política ha de servir de model per a altres països anticorrupció en situació semblant a la de l’estat Español. Només hi ha memòria per a entrevistat amb les víctimes dels atemptats d’ETA. motiu de l’acte en Memòria de 3.- Recordar a tots que l’extrema dreta existeix al nostre país i que mai Yolanda González ha estat perseguida. I que per tant segueixen actius igual que els grups a Barcelona, para-policials. On estan els que van encarregar l’assassinat de la Yolanda publicada a la i els còmplices que no van ser jutjats? No està de més recordar l’ascens revista digital de dels grups feixistes en tota Europa i la seva acció contra el moviment obrer Barcelona R@mbla. i popular (l’atemptat de la illa Utoya a Noruega, les accions de Clarejar Daurat en Gracia, l’acció dels grups d’extrema dreta a França en contra R@mbla – Quina valoració fa del fet que un dels matrimonis gay). En l’estat espanyol, l’ascens independentista a assassí condemnat i confés treballi per a les Catalunya ha fet aparèixer de nou el feixisme espanyol amb les seves Forces de Seguretat de l’Estat? crides a la intervenció de l’exèrcit i les seves amenaces al dret Carlos Jiménez Villarejo.- Quan vaig llegir la d’autodeterminació del poble català. Aquestes amenaces no es produeixen notícia no vaig quedar sorprès. Acabo d’estudiar solament des de grups extremistes sinó des del mateix govern espanyol, com el franquisme segueix present, de moltes de l’exèrcit, de la policia o del Partit Popular. maneres, en la societat espanyola, en les institucions anomenades democràtiques, i El record de la Yolanda, ha de permetre recordar que la defensa dels particularment en la magistratura. drets democràtics segueix vigent, ja que es produeixen agressions a Que una persona condemnada en el seu periodistes durant les manifestacions, no es poden jutjar els assassinats moment per un assassinat gravíssim, a part del franquisme, etc. d’altres delictes amb múltiples agreujants, i que a més va complir la pena en unes condicions molt La lluita segueix vigent, de forma més evident, quan la situació de crisi favorables per part dels jutges de vigilància econòmica fa que la policia s’estigui preparant per fer front a explosions penitenciària, que cap dels jutges que van afavorir socials i estan passant pels tribunals vaguistes als qui demanen 7 anys de la seva fugida fos sancionat penalment, malgrat presó per moure uns containers. haver estat fugat durant tres anys i set mesos a La lluita per la memòria de la Yolanda és també una lluita pels nostres Paraguai al servei de la dictadura militar d’Alfredo drets. Stroessner. 20

Andreu Pagès Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Maria, Márquez, Luca, Andreu, C. J. Villarejo, D. Companyon

24/05/13. Acte a vessar a Barcelona, convocat amb la Fundació Andreu Nin. eu, Esther i Luca, antics companys de Y olanda. Andreu, Yolanda. A dalt a la dreta: taula Andr Foto de Ruth Margot a reportatge de l'ARA, de l’acte. 3/06/13

"És

Roda de pr emsa amb Asier (germà de Y olanda), premsa Yolanda), al sortir de l'entrevista amb Interior de la Generalitat de Catalunya. 3/06/13

fonamental que es consideri com un crim d’Estat"

Hellín va ser contractat pels serveis d’intel·ligència del dictador-, en fi, que tot això passi, i que tornem a reunir-nos per parlar d’això, el que demostra és el que jo he afirmat, que hi ha una autèntica pervivència dels valors autoritaris, propis del sistema totalitari franquista en certs sectors de la magistratura, encara que no cal generalitzar, perquè hi ha jutges de moltes classes». R– En què consisteix la pervivència del franquisme en el Poder Judicial, tesi que defensa en un llibre que acaba de publicar amb el jutge Antonio Doñate? CJV CJV- Per exemple, totes les sentències dictades pels Consells de Guerra i el Tribunal d’Ordre Públic contra centenars de milers d’espanyols, republicans, demòcrates, etc., condemnats injusta i il·legalment, segueixen sense ser anul·lades perquè el Tribunal Suprem es nega a fer-ho. Això és una mostra del reconeixement de la validesa de la repressió franquista per part de la justícia espanyola actual. Després hi ha unes dades que apareixen disperses en els mitjans que de vegades no tothom es fixa. Per exemple, el dia 25 de juny està citat a declarar com imputat un periodista per haver fet unes manifestacions sobre la Falange Espanyola de les JONS, i la vinculació d’aquest partit únic de la dictadura amb els crims de la humanitat comesos durant la Guerra Civil i la dictadura. Un jutge li ha obert una causa a aquest periodista –Gerardo Rivas, de «elplural.com»- per injúries greus a la Falange. Com a hores

d’ara un jutge d’instrucció d’Espanya pot considerar injúries el parlar dels crims comesos per la revolta militar del general Franco, i dictador després, i la Falange que eren part de l’aparell repressor del franquisme?. En aquest context cal situar els favors i complicitats que hi ha hagut amb Emilio Hellín, que a part de fer-li complir una pena el més curta possible i en les millors condicions possibles, i després d’una manipulació per ocultar la seva identitat, manipulació que podia ser coneguda, sembla incomprensible que fos contractat, amb diners públics, pels serveis policials dels governs democràtics. Jo crec que el govern ha de contestar a la «Proposició no de llei» que han formulat els grups parlamentaris -PSOE, CiU, Esquerra Plural i EAJ-PNB- a proposta dels familiars, especialment per la germana de la Yolanda, Amaia González». R – Les complicitats dels assassins de Y olanda amb Yolanda membres de diversos cossos policials i de la intel·ligència militar… Apunten a un crim d’Estat? CJV – Jo crec que és fonamental que es consideri com un crim d’Estat. El diputat Socialista Juan Barranco va fer una pregunta al Congrés dels Diputats d’aquell moment i que et vaig a reproduir. Com van obtenir, li preguntava al govern, les armes i els aparells electrònics d’escolta que no són d’accés normal al mercat? També va preguntar amb quines altres organitzacions, a més de Fuerza Nueva, nacionals i estrangeres, estaven relacionats els assassins. Mai es va respondre. Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

INTERNACIONAL

Grècia

La televisió pública, en mans dels treballadors L’11 de juny el govern grec va anunciar, per decret i per sorpresa, el tancament de l’ERT, la radiotelevisió pública (tres cadenes de televisió, nou de ràdio nacionals i 19 locals, a més de l’orquestra), i l’acomiadament fulminant dels seus 2.656 treballadors. Després d’anys de patir retallades tenien dues opcions: marxar cap a casa i engreixar les llistes rècord de l’atur (26,8% oficial) o quedar-se als seus llocs de treball prendre la cadena a les seves mans. I això és el que van fer i continuen fent tres setmanes després. La seva mobilització i la del conjunt dels treballadors grecs van portar a la crisi més greu que ha patit el primer ministre Samaràs des que va arribar al govern, ara fa un any i que li ha costat la retirada d’un dels seus socis. Quan, només sis hores després de l’anunci del tancament, la policia desconnectava els repetidors, ja hi havia desenes de milers de persones davant la seu de la radiotelevisió, i l’emissió s’havia muntat l’emissió per internet. Els treballadors dels mitjans privats convocaven una vaga de solidaritat que l’endemà es convertia en vaga general. Després l’associació de televisions europees donava el seu senyal per satèl·lit perquè l’emissió continués. „ Hi havia rumors de més acomiadaments (sóm 620 periodistes, quan fa tres anys érem 1.300), però no ens esperàvem el tancament. El govern havia de sa-

ber que no es pot simplement apagar l’interruptor d’una televisió pública», explica Dora Marki, corresponsal de l’ERT a Madrid. La sentència del Tribunal suprem, que avalava els acomiadaments però ordenava restabilir immediatament el senyal a la cadena va quedar en paper mullat. L’emissora no ha parat de funcionar sota control dels treballadors, malgrat les amenaces: primer l’ordre de desallotjament, que la policia no va executar pel fort suport social a l’ocupació pels treballadors; després l’amenaça del ministre de finances que els qui continuessin a

les instal·lacions no cobraria la indemnització d’acomiadament. El tancament fulminant de l’ERT va arribar després que el govern grec no aconseguís tancar amb Gazprom la privatització de la companyia elèctrica. Samaràs s’ha compromès amb la troica a acomiadar 2.000 funcionaris abans de l’estiu, 4.000 a finals d’any i 15.000 a finals de l’any que ve. „ Tothom sap que la principal preocupació d’aquest govern són les privatitzacions i sempre ha fet servir qualsevol excusa per posar l’ERT al punt de mira», explica la corresponsal. I recorda que la cadena, que es financia amb una taxa

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

de 4 euros mensuals que els grecs paguen amb el rebut de la llum deixa beneficis a les arques públiques. „Un periodista amb més de 25 anys d’experiència no guanya més de 1.200 euros: una altra cosa són els consellers i les produccions externes». L’objectiu no era, doncs, estalviar, sinó evitar qualsevol veu incòmode i donar més mercat a les cadenes privades. El tancament de la televisió grega posa un perillós precedent. Aquí ja hem vist el desmantellament de Telemadrid i Canal 9 i el primer ERO a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que pot suposar 400 acomiadaments. Per això vam convidar la corresponsal de l’ERT a parlar a la segona assemblea de Mitjans en Lluita i vam enviar comunicats de solidaritat als companys grecs. Samaràs ha volgut donar un cop de puny sobre la taula, per demostrar a la troica que està disposat a tot i per exibir l’esclafament de la televisió pública com un avís a navegants. Però la jugada li pot acabar costant cara perquè el poble grec ha reaccionat a una situació d’emergència: sap que els mitjans públics li pertanyen i que els necessita per afrontar la realitat actual i la futura. I els treballadors de l’ERT que havien de ser utilitzats com un exemple de derrota, s’han convertit en tot el contrari: la demostració que es pot lluitar. D’una televisió pública retallada hem passat a una televisió pública sota el control dels treballadors. Molts pensaran que per això sí que val la pena. Cristina Mas

Visca la lluita del poble brasiler! Milions de brasilers han guanyat els carrers de més de 300 ciutats, realitzant la major mobilització de la història d’aquest país, el més gran, poblat i important de Llatinoamèrica. Encara que des de fa dos anys hi ha un procés d’importants lluites parcials dels treballadors, gairebé ningú imaginava aquest sobtat esclat. L’espurna que va provocar l’explosió va ser l’augment de 20 centaus de real en els preus del transport urbà. Però evidentment aquesta no era l’única, ni la principal causa del descontentament acumulat. L’augment del transport va ser anul·lat a les principals ciutats la setmana passada, i no obstant això l’endemà la mobilització va ser encara major. Aquesta mobilització no va tenir, ni té una direcció reconeguda. Va ser convocada en la seva major part per joves des de Facebook. La gent als carrers denuncia la corrupció del govern nacional encapçalat per Dilma Rousseff/ PT i els governs dels Estats (PT, PMDB, PSDB, etc.), especialment en relació a les faraòniques obres pel mundial de Futbol, amb malbaratament de

milers de milions de dòlars que no deixaran cap llegat pel poble treballador, però que permeten grans negociats entre la FIFA, les constructores i els polítics corruptes. Consignes com «Vull salut, educació, no m’importa si Brasil surt campió!» o «Que la FIFA pagui la meva tarifa!» són les predominants als carrers. Al país més fanàtic del futbol del món, aquestes consignes mostren el salt en la consciència produït en les masses mobilitzades. El 20 de juny els carrers i les ciutats van ser del poble. El govern va perdre el control de la situació. La presidenta Dilma Rousseff, del PT, així com els governadors, intendents (alcaldes), el Parlament i els partits tradicionals, van patir un cop gegantí. Els governants que havien enviat a reprimir les mobilitzacions, l’única cosa que van aconseguir va ser engrandir-les. Llavors dirigents del PT van parlar de «cop de dreta» i fins a de «conspiració internacional». Però, després de la històrica mobilització del 20 de juny, Rousseff espantada va començar a dir que els manifestants tenien raó i que calia escoltar-los. Fins i tot es va reunir

amb dirigents del Moviment Passe Lliure, un dels grups juvenils que van iniciar les protestes per Facebook, i va sortir a proposar un pacte amb els governadors i els intendents de les capitals, on una vegada més va proposar una sèrie de generalitats com la de convocar a un plebiscit per fer una reforma política, una mesura que, l’endemà, el propi govern començava a fer recular. No va proposar cap de les solucions que exigeix el poble al carrer. Va parlar de més pressupost per a salut i educació, però manté la privatització dels hospitals i les escoles i universitats públiques estan cada vegada en pitjors condicions, mentre que 450.000 milions de dòlars, el 42% del pressupost federal, es destina a pagament de capital i interessos del deute.

INTERNACIONAL

Declaració del Comitè de Coordinació UIT-CI i CEI (FO-LI)

Sense direcció política, amb moltes confusions, però amb la força que li donen les massives marxes i recolzats en la simpatia de la majoria de la població, la joventut brasilera, va sortir a repudiar als partits tradicionals. Aprofitant aquesta onada, petits sectors de la ultradreta van atacar columnes de l’esquerra participants d’aquests actes, ferint a diversos companys. Ens solidaritzem amb els companys agredits i repudiem als grups que amb mètodes feixistes intenten liquidar la mobilització, igual que el govern. Per això no cal caure en el parany de sectors pro-govern com els que, encapçalat per dirigents del PT i PCdoB, el divendres 21 van convocar a Sao Paulo a una reunió amb sindicats, organitzacions socials i corrents d’esquerra amb l’excusa de «combatre al feixisme» quan en realitat el que busquen és aixecar fantasmes per frenar el gegantí procés de mobilització.

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Donar continuïtat a la mobilització! Dilma i el PT, així com el PCdoB (Partit Comunista de Brasil, que és part del govern), ja no són d’esquerra. Governen amb la dreta del PMDB, les transnacionals imperialistes, amb els banquers, amb els terratinents del agronegoci, igual que els altres governs llatinoamericans, incloent els suposats progressistes com Cristina Kirchner, o els anomenats del «socialisme del segle XXI» com Maduro, Correa, Ortega o Evo Morales. Per això ara volen que el poble més pobre i el conjunt dels treballadors paguin la factura de la crisi capitalista internacional i es lliuren cada vegada més a l’imperialisme. A tots se’ls està caient la màscara de «progressistes», «esquerraes» o «socialistes»! La rebel·lió del poble brasiler, és part de la rebel·lió mundial contra l’ajust capitalista. Els propis brasilers als carrers ho van expressar així: «Brasil es va convertir en Turquia». Més enllà del que passi en els propers dies, ja res serà igual a Brasil. Milions han comprovat la seva força, han comprès que els governants no serveixen al poble, i ja no acceptaran que els segueixin governant com abans. Per això recolzem la justa mobilització del poble brasiler. L’esquerra revolucionària brasilera ha de seguir al carrer al costat de la mobilització popular. Cal reclamar que la convocatòria a un Dia nacional de lluita per l’11 de juliol, per part de les diverses centrals sindicals, s’organitzi i es compleixi. En aquest sentit recolzem la declaració de la CST - Corrent Socialista dels Treballadors, del PSOL, que defensa, entre altres consignes: «Diners per a la salut i l’educació, no per a la Copa! Municipalització del transport amb passa lliure per a estudiants i desocupats! Suspendre el pagament del deute als banquers i destinar aquests recursos per a àrees socials! Presó als corruptes! Unir als qui lluiten! Per l’augment dels salaris i millors condicions de treball! Que les Centrals i Federacions sindicals convoquin a una vaga general! Organitzar la lluita coordinant el Moviment Passe Lliure de Sao Paulo, el fòrum de lluites de Rio, i altres moviments de tots els estats. I per això, continuar als carrers i constituir Comitès de base per a la lluita en universitats, centres d’estudi, de treball i barris.» Convoquem als sindicats i organitzacions populars de Llatinoamèrica i el món a pronunciar-se, difondre les causes de la lluita popular a Brasil, i enviar missatges de solidaritat a les organitzacions que estan en lluita al costat del poble brasiler.

25 de juny del 2013. Comitè de Coordinació entre Unitat Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI) i Comitè d'Enllaç Internacional (FO-LI)

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

Lluita Internacionalista 125, juny-juliol 2013

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista