Lluita 127 10 13

nº 127 octubre 2013 - donatiu 2 euros Editorial : Ofensiva del PP en el tema català pàg 3 Pàgines centrals: Ofensiva del PP... pàg 10-11 * en pensions * en la reforma de la llei de l'avortament Política: pàg 4-5 Creixement de l'ultradreta i el feixisme Debat de política general.Catalunya Sindical: Signes d'un canvi: pàg 6-9 * vagas de docents de Ses Illes * vaga del metall a Tenecco (exMonroe). Astúries

Per la rn

Moviments: pàg 12-14 Sanitat contra les llistes d'espera fraudulentes Triomf de la PAH a Salt (Girona) En debat: Einstein. Perquè el socialisme?

p g 15-16 pàg

Internacional: pàg 16-20 Veneçuela, Argentina, Grècia, Itàlia (Lampedusa) Suplement: Cooperatives i anticapitalisme

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

El último concier to concierto (A Late Quar tet), del director Quartet), nordamericà Yaron Zilberman.

D’entrada aquells que la música clàssica mai no els ve de gust haurien d’evitar aquest film. Donem per suposat que una majoria seguireu llegint aquesta ressenya, doncs.

En segon lloc, encara que trobeu associada a la pel·lícula la paraula drama, no us feu enrere: tot el que en cinema o literatura s’assembla a la realitat ha de portar enganxada aquesta accepció, o no? Per tant, trobem un tros de realitat ben presentada, i això significa amb molta sensibilitat (per part del director, i és el seu primer film!) i magníficament interpretada (per part dels actors i actrius. Menció especial a Philip Seymour Hoffman i Christopher Walken) Quina és aquesta realitat? Un quartet de corda de Nova York, de reconegut prestigi, porta actuant 25 anys pels escenaris del món. Quina és la inflexió? Un dels components comença a notar els símptomes del Pàrkinson, la qual cosa suposarà la fi de la seva carrera com a intèrpret. Aquest fet provoca respostes, sensacions i comportaments de tota mena en els altres tres components del quartet.

Podrem veure tant les frustracions com els desitjos acomplerts de tots, amb Beethoven

de fons, farem un repàs a les seves vides per entendre les seves reaccions a la crisi que suposa que un company hagi de plegar. Sona ampul·lós, però no ho és gens. És una història d’amics i companys que s’estimen la música per sobre de tot. Un relat que comença a caminar poc a poc, i que va agafant força a mesura que avança.

Alguns crítics diuen que, tot i no ser una pel·lícula rodona, és una petita joia. Nosaltres també ho creiem.

El 9 d’o el Che. ctubre del 19 67 era A ass homen ls pocs dies, atge so Moreno assinat a Bolí ta el tít via de la r escrivia ol ev el nostr vindica olució perma «Guevara: he e r-lo com nen roi I malgra a revolu t». Avui, torn i màrtir t les no stres dif cionari i intern em a reisinó re erèncie a petir s amb e cionalista.

Ché G ll, no po uevara dem , fins a l soc ia lisme, se mpre !

2

2

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

R

EDITORIAL

D’altre banda, el 12 d’octubre es va reunir a Barcelona una concentració amb milers de manifestants en defensa de la unitat d’Espanya. El fracàs de la manifestació directament feixista (uns 300) demostra que el referent pels autocars –també d’extrema dretaera la manifestació del PP i Ciutadans. Aquest, com un nou lerrouxisme, comença a vertebrar aquesta Com desenvolupem en pàgines centrals, les reacció. Però com el seu homòleg dels anys trenta va pensions, la reforma de la llei de l’avortament, la del començar el seu espanyolisme amb un discurs radical Codi Penal… són algunes de les puntes de llança de i esquerrà per acabar formant part de l’Espanya cleril’actual ofensiva del govern de Rajoy. Aquí anem a cal i reaccionària en el bienni negre. analitzar una altra: la de la unitat de l’estat al voltant No obstant això aquest procés de construcció és de la campanya contra «el problema català». encara molt incipient, és cert que un sector de la classe Del silenci com si no passés res a Catalunya, Rajoy obrera catalana, que va ser immigrant en els 50 i 60, ha decidit passar a l’ofensiva: no només no hi haurà no veu la independència, però també desconfia amb consulta –afirma-, si no ni tan sols un acord de raó dels qui el 12 d’octubre es van manifestar a la finançament millorat com li demanava el PP català, Plaça Catalunya de Barcelona. La responsabilitat de anticipant la revisió del sistema. Rajoy vol resoldre el l’esquerra catalana és establir un diàleg amb aquests partit per golejada, sense cedir ni tan sols un nou acord sectors al voltant de la defensa del dret que freni el procés obert de recentralització de l’estat. d’autodeterminació, al voltant de la lluita per a la millora O ara aprofitant la pressió de de les condicions laborals i la crisi o mai! Sembla la seva socials. divisa. Aquesta posició deixa Per la política del PSOE i Per això la defensa del dret també d’IU un sector dels en evidència al propi PP de Catalunya, però Rajoy espera treballadors de l’estat és d’autodeterminació de que aquest sacrifici sigui empès directament a la deCatalunya interessa i molt a compensat en vots en altres fensa de l’estat i la seva llocs de l’estat i per a això constitució monàrquica conla classe obrera de la resta converteix la seva política en tra el dret de l’estat que també una nova croada, sembrant d’autodeterminació català, més anticatalanisme. però un altre sector ho mira pateixen la Monarquia.

La patronal catalana és la des de lluny com si es fidel aliada de l’estat. Sempre tractés d’una disputa entre ha estat així. La burgesia cados sectors burgesos. Però Una victòria del talana primer és burgesia i hi ha més que això. Marx i centralisme de l’estat serà després –si queda espai i li pot Engels cridaven als treure algun rendiment- és catreballadors anglesos a fer immediatament utilitzada talana. Una vegada més la seva la lluita d’Irlanda perquè per combatre la resistència patronal de Foment del Treball, el manteniment de l’opressió encapçala el front contra el dret britànica reforçava obrera o jove a Madrid o a decidir, encara que de l’explotació de la classe Extremadura. moment la seva expressió és obrera. Per això la defensa contra la independència i per del dret d’autodeterminació arribar a un acord negociat (és de Catalunya interessa i a dir, impossible) sobre la consulta. La seva expressió molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també política és Durán i Lleida. També aquesta política té pateixen la Monarquia. Una victòria del centralisme de un elevat cost polític: la divisió cada vegada més prol’estat serà immediatament utilitzada per combatre la funda en CiU, que al preu d’una greu crisi interna, resistència obrera o jove a Madrid o Extremadura. molt probablement precipiti la crisi del govern català Per això és imprescindible que aquesta batalla en abans de final d’any. defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació neLa realitat al carrer deixa poc marge de maniobra a gada per l’estat sigui presa per un front d’organitzacions Mas, després de tres anys consecutius en què més de l’esquerra, un front que hauria de tenir la seva d’un milió de catalans sortissin a exigir expressió en les properes eleccions al parlament autodeterminació i independència. El sentiment no europeu. Un front que unís aquest problema democràtic només no passa sinó que s’alimenta de les decisions amb el de la resposta a la crisi en ruptura amb els del Govern central. Mas ha de triar entre trair el mercats i el marc europeu. Hem vingut insistint que compromís sobre la consulta i el dret a decidir i liquidar aquest front té un antecedent que reivindiquem, el electoralment CiU o seguir amb el compromís d’Iniciativa Internacionalista, que avui hauria desestabilitzant el Govern i les relacions estatals. Poc d’actualitzar-se al voltant de la CUT-BAI, l’esquerra ens equivocarem en dir que la burgesia catalana té la abertzale, la CUP-AE i sumar a organitzacions síndrome de Cambó i la Lliga Regionalista que van anticapitalistes. No és fàcil, però a més segueix acabar recolzant el cop de Primo de Rivera i van ser l’ofensiva més necessari és construir-la pels i les electoralment liquidats després. Les enquestes ja dotreballadores i els pobles. nen a ERC com a primera força política mentre que CiU segueix caient.

22/10/13

ajoy passa a l’ofensiva en tots els ter terrr enys: també en el del «problema català»

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

3

POLÍTICA 4

4

Creixement de la ultradreta

Situació i característiques a l'estat espanyol L’extrema dreta torna a primer plànol a Europa sumant populisme i crisi, però amb diferents variants. D’una banda els partits d’ultradreta populistes i racistes que apareixen com a opcions de poder, amb parlamentaris en la meitat dels països de la UE i cogovernant a Bulgària i Letònia: és el cas del Front Nacional francès renascut amb Marine Le Pen, Interès Flamenc de Bèlgica, el Partit Popular danès, el Partit de la Llibertat holandès o l’austríac que, amb el mateix nom acaba de quedar en segon lloc en les eleccions recents. També del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de la illa d’Utoia- que acaba d’entrar al govern. De l’altre, els partits neo-nazis, amb grups de xoc, com a Alba Daurada que en aquests dies omplien els periòdics per l’assassinat d’un militant d’esquerres, o els paramilitars de la Guàrdia Hongaresa.

En l’Estat Español, a les argumentacions estàndard del feixisme se’ls hi suma el tema de la unitat de la pàtria, però també les característiques de l’Estat de la Transició i les del PP: cap a on anem i què fer?

El feixisme aquí: nia a l’Estat, es desenvolupa en les seves polítiques i s’organitza sobre tot en el PP Sempre hem denunciant el règim actual, com a continuador del franquisme, amb el qual mai va trencar. Ha estat aquest règim qui, amb la cobertura «democràtica» de la Constitució del 78, ha mantingut l’aparell d’estat del franquisme, i especialment exèrcit i policia, per reafirmar la «unitat d’Espanya», negant el dret a l’autodeterminació dels pobles i mantenint la dependència de la Santa Seu al voltant del Concordat signat per Franco.

La violència institucional durant la Transició es va cobrar 188 víctimes: unes durant la repressió en el 76% de les manifestacions, unes altres en assassinats a comissaria, o a mans de grups antiterroristes, o de grups d’ultradreta «fora de control».

Entre aquests últims, uns actuaven directament al costat de la policia en la repressió –com els Guerrilleros de Cristo Rey en diverses ocasions-; d’altres, com la nostra companya Yolanda, o els advocats d’Atocha, a mans de Fuerza Nueva, que, en convivència amb les forces de l’estat i la justícia, o no van complir condemna o aquesta va ser simbòlica, quan no segueixen treballant per a l’Estat, com és el cas de l’assassí de la Yolanda, l’Hellín. Però no van acabar els assassinats impunes de l’ultradreta en la Transició, sinó que encara al 1993, queia Guillem Agulló a mans d’un militant d’Alianza Nacional.

Han estat les lleis propugnades per aquest estat, que més enllà de la Llei de Memòria Històrica feta per sortir del pas i que ha mort d’inanició, han permès deixar intactes símbols franquistes com el monòlit del Valle de los Caidos, símbol que fins i tot el Consell d’Europa aconsella eliminar. És a dir, el mateix Estat que ha impulsat el rebuig a les menors iniciatives nacionalistes, siguin pla Ibarreche o Estatut de Catalunya, o impulsat lleis com la d’estrangeria que han copejat sistemàticament als i les treballadores immigrants, generant xenofòbia a l’hora que anava fragmentant la classe obrera.

Ha estat el PP que, continuador d’Alianza Popular, va recompondre políticament el franquisme a partir dels 7 partits organitzats per 7 exministres (els set magnífics) i encapçalats pel vicepresident de Franco, Fraga. La qual cosa, encara preval avui, com demostren fets recents. Així a l’agost, càrrecs i membres de Nuevas Generaciones (Joventuts del PP) valencians i de Castella-la Manxa, posaven en públic amb banderes de l’aguiló, símbols nazis i salutacions feixistes:

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

una actitud «juvenil» va afirmar el PP. Més granadeta és l’alcaldessa popular de Quijorna (Madrid), Mercedes García, qui va autoritzar una fira en la qual es venien banderes nazis i franquistes en una escola pública i l’endemà presidia un homenatge als caiguts «Per Déu i per Espanya»: no ha dimitit i no se sap que hagi estat sancionada pel

PP. Tampoc ho ha fet Senén Pousa, alcalde popular de Beade (Ourense), que es declara «franquista» i té un altar dedicat al dictador en el seu despatx… O la presència de membres del govern en la macrobeatificació massiva a Tarragona el 12/10/13, de 522 religiosos profranquistes morts durant la guerra.

De tot això podem deduir l’existència d’unes arrels feixistes encara actives com afirma Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, que considera que existeix una massa sociològica franquista, que situa en «més d’un 10%» dels votants del PP (El País, 5/10/13).

Es desprenen i radicalitzen ales del PP Aquest estat i aquestes polítiques, faciliten que en una situació de crisi, i amb una majoria absoluta, el PP empitjori els seus trets més feixistes, com amb la LOMCE, la llei de l’avortament, la reforma del codi

Catalunya, del neonazi Casal Tramuntana, la Falange Espanyola i de les JONS i d’Espanya 2000, conjuminats tots en la defensa de la unitat d’Espanya.

i no es fa res amb les bandes feixistes. Però posar l’eix aquí és encoratjar la falsa expectativa que serà l’Estat qui ens defensarà del feixisme -la qual cosa és impossible per les seves pròpies Una política enfront del característiques- i anestèsia els i feixisme les treballadores per enfrontar-lo Però el feixisme és quelcom més directament. Tampoc es tracta que racisme i centralisme: és d’»unir als demòcrates» contra el essencialment l’opció del capital feixisme, esborrant la frontera de financer quan precisa aixafar a la classe: la burgesia, encara la més classe obrera i a les seves aparentment demòcrata, ha organitzacions amb mètodes de demostrat des del mateix aparell guerra civil. Per això, a més segueix d’Estat de quin costat està. I no la situació de crisi, i menys només recentment –Llei de Partits alternatives sòlides apareixen per exemple-, sinó en la seva d’esquerra que ofereixin sortides a història posicionats al costat de la misèria, més perill hi ha de que Primo de Rivera o de Franco. Que creixin les opcions desesperades els hi ha d’honests, sí, però no és que giren a la dreta, o que sectors el front amb les seves de petita burgesia demanin sortides organitzacions –que són de classed’ordre. Aquesta és la base social el que enfrontarà al feixisme, sinó del feixisme i encara no s’ha que fer-lo precisament afeblirà el desenvolupat en l’estat espanyol. front obrer que sí hauria d’existir Però, com marca l’avanç d’Alba per enfrontar-lo. Perquè en primer Daurada a Grècia, aquí estan lloc es tracta d’impulsar una polítidonades totes les condicions, amb ca amb sortides realistes a la crisi la diferència que aquí, com i especialment pels i les històricament, la bandera inicial del treballadores que sofreixen la seu ressorgiment és la unitat misèria del sistema, alhora que es d’Espanya. defensa el dret democràtic de Això ens obliga a tenir una polítil’autodeterminació dels pobles; i per ca en front del seu ascens. No es fer això, difícilment oferirem sortides tracta de centrar-nos a aconseguir convincents de la mà d’ells qui, que es prohibeixin o il·legalitzin les amb millors o pitjors paraules, tenen bandes feixistes, per més que els interessos oposats. podem denunciar la doble vara de Per tant, es tracta encara avui i mesurar quan es prohibeixen aquí –a Grècia ja es va passar a partits de una altra fase- d’enfortir els debats l’esquerra i les resolucions en les abertzale organitzacions del moviment obrer, juvenil i popular, perquè haurem de preparar-nos per resistir els atacs feixistes que seran violents i hauran de trobar-nos preparats per defensar-nos. Perquè al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix i això passa, en primer lloc per arrabassar-li avui, la seva possible base social.

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

POLÍTICA

penal… Però aquestes accions, que tiben la situació social, faciliten l’expressió o la ruptura d’ales d’aquests votants del PP. I es reprodueix el procés europeu.

L’equivalent als d’ultradreta populistes, serien aquí partits que poden posar distància de les retallades dels governs de torn, i que prenen com a bandera la unitat nacional –un dels leiv motiv del franquisme-: són els lerrouxistas de UPyD o de Ciutadans. I això encara quan el PP els hi deixa poc espai i poden coincidir, com en no votar la condemna del franquisme fa uns dies en el Parlament de Catalunya, o en la convocatòria de «Som Catalunya, som Espanya» de Barcelona del 12 O. Abans d’ells una altra organització, recolzant-se en el racisme, havia pujat a moltes regidories catalanes, es tractava de Plataforma per Catalunya, que ja es troba a mig camí dels grups nazifeixistes, doncs han protagonitzat algunes agressions, donant així els salt a la violència explícita.

També s’enforteixen ales encara més radicalitzades i de xoc, nazifeixistes, com la Falange Española, Alianza Nacional, Democracia Nacional o España 2000. No és que abans no existissin, com demostren immigrants i joves assassinats – com Carlos a les mans d’un soldat de l’Exèrcit de Terra membre de Democracia Nacional-, o ho demostrava l’existència de la llibreria nazi-feixista Europa a Barcelona. Però l’assalt a la llibreria Blanquerna a Madrid, el passat dia 11, o l’organització d’autocars amb militants feixistes de tot l’estat, per la concentració del 12 O a Barcelona –que només va reunir uns 300, els hi dona protagonisme. I marquen l’aprofundiment del gir que també s’aguditza en aquests grups, de posar en primer plànol la defensa a ultrança del tema nacional. La seva millor expressió, va ser la participació en la convocatòria del PP i C’s, de Plataforma per

5

POLÍTICA

Debat de política general al Parlament de Catalunya

Una altra oportunitat perduda El debat de política general ha tornat a posar en evidència la incapacitat del governs i el parlament de donar resposta a les demandes del carrer, però també la manca d’alternatives clares ni a nivell econòmic i social ni a nivell democràtic nacional. Hi ha qui ha escrit «Comencen els passos enrere». No li falten elements de raó, però més que enrere són aplaçaments successius d’una crisi imparable.

Els temes econòmics: retallades no, però sí, perquè Madrid ens obliga Segons les intervencions de tots els representants polítics, això és el que més els preocupa ja que és el primer tema plantejat a les enquestes del que sent la gent del carrer. Segons també totes les intervencions: no volen més retallades i no es poden acceptar... però es repeteix el mantra de «Madrid no ens deixa». Genial, ja ho hem sentit massa vegades: és el mateix de Rajoy que no vol apujar impostos però ho fa perquè Brussel•les l’obliga. Un cop més, l’arc parlamentari català va donar suport a aquest raonament i a la grandiloqüència de les paraules es va imposar la tossudesa de la realitat. Al debat de política general, un cop més s’han posat les bases per a uns pressupostos 2014 on hi haurà retallades «per imposició de Madrid».

Però això no és cert, hi haurà retallades perquè les prioritats dels grans grups parlamentaris no són les de la gent: abordar el problema de la desnutrició infantil; l’atur, que s’agreuja amb els treballadors públics que acomiada CiU -15.400

treballadors públics aturats més només a 2012-; retallades salarials i de condicions de treball on ja es preveu seguir-ho fent al 2014 i 2015; perquè amb o sense pròrroga de pressupostos, ara «cal» el tancament de 74 llits al Clínic per estalviar 17.5 milions més...

Perquè no hi ha una sola resolució de les desenes que es van votar que fos taxativa i clara que digués que, simplement, primer es garanteixi la gent que el pagament del deute als bancs.

Només deixant de pagar els interessos de 3 dies (estem pagant 5,8 milions diaris) garantim els llits del Clínic. Els 34 milions de les beques menjador representen una setmana... o les pagues dels més de 300.000 treballadors i treballadores públics, són 4 mesos de pagar a l’ínfima minoria del ca-

pital financer. Tota la retallada del 2013 és menys que els interessos pagats als bancs, o un 10% dels 16.000 milions que s’han pagat si sumem les amortitzacions. Al contrari, preparant-se ja per les properes retallades que pensen fer, CiU i ERC han fet votar que diu que poc a poc seran reversibles... o sigui que seguiran retallant.

El tema estrella: la resposta a la Via Catalana, s’ajorna El Pacte del Dret a decidir, ja dèiem que hipotecava el futur a les negociacions amb el règim

6

6

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

monàrquic i a la permanència a la UE, però es feia «de puntetes» sota la pressió de la Diada 2012 i unes eleccions que debilitaven la proposta estrella de CiU -que li permetia compaginar tots els seus interessos- del Pacte fiscal. Però ara, amb la Declaració de Rigol, dirigida a Foment del Treball, al PSOE i a les pressions internes del capital financer expressades per Unió, es tanca qualsevol resposta real a les aspiracions del carrer.

Entre el poble i el règim: CiU, amb ERC, IC-EUiA i PSC, fan pinya per condicionar-ho tot als acords amb la burgesia espanyola i els mercats europeus. Si el primer ja contenia totes les contradiccions, aquest d’ara és la seva versió més explícita.

Però ERC necessitava alguna contrapartida per a vendre al seu electorat. És la segona resolució votada: la que limita els jocs amb Madrid a final d’any, però que tampoc li diu al milió de la Via que passa després. Si Rajoy diu no, garantiran la consulta?; o si Madrid diu si, com està t r a c t a n t aconseguir Duran i Lleida, amb una enrevessada pregunta que divideixi el vot, l’acceptaran?; o s’entrarà en les eleccions plebiscitàries?. En realitat, ajorna el xoc tres mesos, amb el vist-i-plau de CiU, ERC, IC-EUiA, i l’afegit de la CUP-AE. Segueix sense consolidar consolidar-se -se una alternativa sòlida Per nosaltres, que hem apostat per ella, aquesta és la gran preocupació. A nivell econòmic-social, es va presentar una bateria de propostes –algunes de moviments molt encertades-, però sense posar l’accent en la que pogués respondre a l’eix central de neguit i

M. Esther del Alcázar

Signes d'un canvi (1) 3 setmanes de vaga indefinida del professorat de les Illes.

Elements de reflexió Reproduïm íntegra l'Esquerda d'octubre de CGT Ensenyament de Catalunya amb els elements de reflexió sobre la vaga en base a l'entrevista amb una docent del comité de vaga.

"Després de tres setmanes de vaga, l’assemblea de docents decidia tornar a la feina per seguir la lluita. A l’assemblea, varen assistir representants d’uns 155 centres de Mallorca (d’un total de 200 i pocs).

L’assemblea deixava en mans del comitè de vaga elegit el decidir com i quan retornar, després d’escoltar les altres assembles. Els punts aconseguits en el procés de negociació han estat insuficients, veure detall a plataforma comparativa i negociació: https://docs.google.com/a/ ara.cat/file/d/ 0B2QIlvh64MIFVHNkQmZ2cnFVXzA/ edit?usp=sharing Però la lluita decidida dels docents balears aconsegueix un èxit decisiu, no només per ells sinó com a referència de lluita per a tothom i motiu reflexió: 1) la confiança del col·lectiu en organismes que es construeixen des de baix: l’assemblea de docents i el comitè de vaga elegit.

2) la convicció que cal una lluita decidida per intentar aturar els plans del Govern i arrossegar el suport del conjunt social. La vaga indefinida va fer possible la manifestació del 29 d’octubre, la més gran que es recorda.

3) La vaga de Ses Illes marca un abans i després del moviment i de la relació amb els sindicats.

Entrevistem a Marina Llobera, membre del Comitè de V aga de l’Assemblea de Vaga Docents.

SINDICAL

impotència, -»perquè no hi ha diners»- que te la gent: lligar retallades i deute, anteposant la gent i encetar un treball ampli i de base per aturar els pressupostos.

Però el més greu és l’aval polític de la CUP-AE a la resolució amb CiU, ERC i IC-EUiA, una posició que s’agreuja amb l’abstenció davant la de Rigol. No es pot caure en el joc parlamentari i corre desesperat darrera les propostes que ens facin els partits burgesos i reformistes: cal ser sòlid i coherent respecte les demandes centrals de la gent. La Via va demanar dia, hora i pregunta de la consulta –és la segona vegada que un milió de catalans ho demana- i no es presenta una resolució nítida que respongui a això: amb proposta de data i pregunta, i evitant els condicionants... Enlloc d’això es va caure en el joc de les pressions,... i acaba avalant un termini més per posar data i pregunta, facilitant les negociacions d’uns i les maniobres dilatòries dels altres que volen, aplaçar –si no evitar- com sigui, el xoc que comporta donar una resposta a les demandes de la Via. És una llàstima! Es una altra oportunitat perduda de la CUP-AE, per consolidar-se com el que creiem i volem que sigui: una alternativa real, amb el màxim suport social, en ruptura amb el règim monàrquic i el sistema capitalista, al servei dels treballadors i els pobles.

Com comença el moviment?

Quines són les principals reivindicacions?

El germen de tot està en el curs 11/12: per l’abril va sortir el Reial Decret Llei de mesures urgents, i aquestes retallades es varen concretar a les Illes amb un decret autonòmic publicat l’1 de juny. En aquell moment, feia pocs mesos que havia sorgit la Plataforma Crida (una plataforma oberta a docents, alumnes, pares i qualsevol en defensa de l’educació pública de qualitat), amb un funcionament assembleari i que pretenia articular un moviment ampli de protesta i de mobilització per fer front a aquestes polítiques. Això va fer que als centres educatius es despertàs un poc de moviment, però com que aquesta plataforma agrupava col·lectius diversos feia un poc difícil que es pogués articular una organització de docents.

Va arribar el juny i, amb aquell decret, els ànims de tothom es van encendre i els sindicats amb representació al sector (STEI-i, UGT, CCOO i Anpe) varen convocar una assemblea oberta a tots els docents.

Molts hi vàrem anar i la gent allà reunida demanava mesures contundents. Record que es va decidir fer una espècie de sondeig als centres i la idea de convocar una vaga de llarga durada pel principi de curs estava en moltes boques. Però no es va concretar res, va arribar l’estiu i, sense el dia a dia dels centres, tothom es va desmobilitzar.

Abans que comencés el nou curs (12/13) a les Meses Sectorials de negociació, els sindicats varen aconseguir que la retallada de plantilla es reduís un poquet i supòs que ja es conformaren amb això: sobre un col·lectiu de 12000 docents la retallada havia de ser de 1000 i va acabar sent de 800. En fi, que va

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

7

SINDICAL 8

8

començar el curs amb normalitat, el que va fer que molta gent es desanimés encara més.

Però durant el curs passat (12/ 13) hi va haver una vaga general, dos dies puntuals en el sector educatiu només a Balears i una a nivell estatal i això va fer que els sindicats ens haguessin de convocar en alguna altra assemblea.

Aquestes assemblees eren purament informatives però, molts dels que hi anàvem, trobàvem que havien de ser més freqüents i els assistents havien de poder participar més. Als ulls de molts de nosaltres (afiliats i no afiliats), els sindicats o els seus dirigents evidenciaven una manca total de visió, estratègia i desconeixement del propi col·lectiu.

A força d’insistir es va aconseguir arrabassar-los el compromís de convocar, com a mínim, assemblees amb certa periodicitat.

El «problema» va ser que, en algun moment, els assistents varen començar a voler decidir i també a

implicar-se en el funcionament de l’assemblea (ja que la moderació era caòtica, no hi havia ordre del dia ni previsió...).

Ja cap a finals de curs, el govern va aprovar el decret de Tractament Integrat de Llengües i va ser la gota que va fer vessar el tassó: no només pel fet que pretenia derogar el Decret de Mínims (decret que garantia que als centres educatius com a mínim la meitat de les hores lectives es fessin en català, i el màxim l’establia el projecte lingüístic de cada centre), sinó també per la magnitud del disbarat pedagògic que suposava. L’oposició va ser des del primer moment molt àmplia (inclòs dins els sectors políticament més conservadors). Aleshores l’assemblea va començar a demanar una vaga indefinida.

I quina és la resposta dels sindicats majoritaris?

Anpe, des de la vaga estatal del maig (que ells no varen convocar), ja havia «caigut del cartell»; la reacció de la resta (STEI, UGT, CCOO) va ser la d’intentar refredar. Primer varen dir que això no podia funcionar, que no hi havia prou gent disposada a secundar-la... i tots els obstacles i impediments que se’ls varen ocórrer.

Es va fer una espècie d’enquesta per centres i dels aproximadament 100 que varen respondre hi havia una mitjana d’un 40% de docents disposats a fer-la. La diferència entre la visió dels sindicats i la dels més decidits estava en què els sindicats trobaven que les xifres eren insuficients i que havíem de tenir més dades, i els partidaris de la vaga trobàvem que com a mostreig inicial (sense haver fet ni propaganda ni res) era molt encoratjador i que si ens posàvem a fer feina en la iniciativa el final de curs i l’estiu, pel setembre la xifra de vaguistes s’hauria incrementat.

El problema era que pensàvem que necessitàvem els sindicats per convocar la vaga.

I com que ells no volien fer-ho, no varen voler convocar una altra vegada l’assemblea.

Què feu aleshores?

Aleshores vàrem començar a autoconvocar-nos (assemblees que no tenien cap validesa Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

administrativament parlant, però que sí que ens servien per autoorganitzar-nos). I vàrem començar a revisar legislació i varem veure que hi havia una mínima possibilitat de convocar la vaga com a assemblea de treballadors, tot i que no trobàvem cap precedent. La via era fer una assemblea per sotmetre a votació entre tot el col·lectiu la convocatòria de la vaga i que guanyés el «sí» per majoria simple. L’obstacle principal era que perquè aquesta assemblea fos vàlida, havia de ser convocada de forma reglamentària. La manera més fàcil i ràpida era que un sindicat o la Junta de Personal Docent ho fes. Gairebé dos-cents treballadors vàrem fer una reunió i vàrem firmar una petició a la Junta de Personal Docent per a que ens convocàs una assemblea per poder votar la proposta. No ho varen fer. Així que vàrem posar en marxa l’altra possibilitat (i única) que teníem per fer-ho: convocar-la directament els treballadors en un número no inferior al 40% del col·lectiu. Això implicava arreplegar més de 4000 signatures, cosa molt difícil, i més en ple estiu. Però entre dia 2 i 3 de setembre les vàrem aconseguir, dia 4 vàrem fer l’assemblea de votació i dia 5 la vàrem convocar.

Alguns sindicats (STEI i CCOO) per no quedar enrere quan ja es veia clar que podia ser un èxit, també la convocaren. I amb posterioritat, UGT i Anpe s’hi varen adherir.

Quina ha estat la reacció de les famílies al vostre moviment?

Tot i que no en fèiem comptes, s’han posat de part nostra. Han entès que la vaga no la fem tant per nosaltres com per a tothom, i els ha convençut que no hi hagi reivindicacions salarials dins la plataforma reivindicativa. I han volgut assumir la seva part. Les associacions de mares i pares han estat dinamitzant i mobilitzant pobles i barriades, i s’han implicat en la recollida de fons per la caixa de resistència i en la vaga mateixa, organitzant dies «d’aules buides» per poder mantenir la vaga i donar un respir econòmic al professorat.

Com funciona el comitè de vaga i la presa de decisions?

El comitè de vaga de l’assemblea funciona igual que l’assemblea: decidint de forma prioritària per consens, i si no és possible, cercant

Com aconseguiu que la eunir -se eunir-se Conselleria accepti rreunir amb el comitè de vaga/ o representants de l’assemblea?

Perquè no li ha quedat més nassos. Perquè nosaltres som convocants legals de la vaga (tot i que fa setmanes que intenten trobar la forma de declarar la nostra vaga il·legal i ens demanen tots els papers que se’ls hi ocorren) i clar, si no poden dir que la nostra vaga és il·legal ens han de convocar per força.

També podrien haver convocat només el comitè de vaga dels sindicats però el govern sap que el poder de convocatòria el tenim nosaltres i que no li serviria de res pactar amb els sindicats sense l’assemblea.

Quina relació en feu de lleis com el TIL amb altres com la LOMCE? Hi ha la mateixa lògica per darrera: mercantilista, espanyolitzadora.

Quina valoració feu de la lluita fins ara i quina crida faríeu als docents d’altres indrets que han seguit la vostra lluita?

Molt positiva. Hem partit de la derrota més absoluta com a col·lectiu i ara ens sentim forts, units, reconeguts socialment.

A autoorganitzar-se si els seus sindicats estan adormits i a emprendre mesures contundents i de forma coordinada. " 13 d’octubre 2013

Signes d'un canvi (2) Conflicte de TTenneco enneco (ex Monr oe, Monroe, Astúries): «detalls» que marquen la diferència Extraiem a continuació un comunicat de la Corriente Sindical de Izquierdas d' Asturies, sobre la lluita contra el tancament de Tenneco (ex-Monroe), que se suma a la incerta situació de la mineria -on ja hi ha hagut alguns tancaments- i d’altres empreses, en una zona on l’atur ha crescut a més del doble des del 2008 (del 8,1 al 18,5%). La lluita ja porta més d’un mes i no ha deixat de rebre suport creixent per part de la població, havent-se celebrat grans manifestacions de suport aquest mes d’Octubre. El comunicat té gran interès per a la defensa de la metodologia de la lluita, basada en la democràcia obrera. Per a nosaltres aquest aspecte és fonamental, però no suficient si no s’assoleix desenvolupar un pla de lluita que aconsegueixi convertir la lluita dels treballadors contra el tancament, en un conflicte social amb ampli suport, en el qual patronal i governs implicats vegin que tenen molt a perdre.

Les últimes notícies sobre el conflicte semblen confirmar que la lluita ha pres aquest camí.

SINDICAL

una majoria ampla. Aquest funcionament és el que ens ha permès agrupar un col·lectiu divers pel que fa a tipologia (funcionaris, interins, primària, secundària, adults, idiomes...) com pel que fa a ideologia.

De fet, ideològicament els integrants som tan diversos que a vegades em resulta increïble que ens entenguem.

Com a primera mesura, l’assemblea de treballadors i treballadores es va declarar sobirana per a prendre TOTES les decisions. Ni Comitè ni Federacions sindicals estan autoritzats per a signar absolutament res.

Des que s’anunciés, per part de la multinacional nord-americana Tenneco Automotive, el tancament de la seva factoria en Xixón (Asturies), volem destacar certs «detalls» en la resposta dels treballadors i treballadores[...]

El primer és la decisió presa per la pròpia assemblea en la qual aquesta es declara sobirana per a prendre TOTES les decisions. Ni Comitè, ni Federacions [dels sindicats].

El segon és el missatge clar i contundent que des dels treballadors, treballadores i Comitè, es fa arribar a l’empresa, govern i població: no lluitaran per les indemnitzacions, sinó que lluitaran per mantenir la fàbrica oberta i mantenir els llocs de treball.

Tercer (això no és cap ximpleria): malgrat la prohibició per part de la direcció, un grup d’obrers va entrar en les instal·lacions per a donar una roda de premsa i van descobrir la instal·lació de càmeres ocultes en la factoria [...].

Quart: la negativa del Comitè a reunir-se amb la direcció si aquesta reunió no es celebrava en la factoria. Els caps pretenien realitzar aquesta primera reunió en un hotel de Xixón.

Cinquè (i això és fonamental): l’Assemblea de Treballadors i Treballadores va desautoritzar a les federacions d’indústria dels sindicats a reunir-se amb la direcció de l’empresa, tal com aquesta pretenia. Amb això, l’Assemblea conserva tot el seu poder de decisió i mobilització.

Aquestes pinzellades, que diferencien aquest conflicte d’altres recentment viscuts, fan creure que en el cas de Tenneco pot haver-hi un punt de ruptura amb determinades pràctiques sindicals […].

Corriente Sindical de Izquierdas . Astúries.

L'Esquerda, octubre 2013.

CGT Ensenyament Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

9

ENCARA MÉS AJUSTAMENTS 10

10

«Si hi ha alguna cosa que no tocaré seran les pensions» Rajoy (Set. 12)

La burgesia vol més i el PP l'hi dóna: atracament a les pensions En el seu viatge Rajoy va declarar als empresaris japonesos que la seva reforma laboral ha contribuït a baixar els salaris. Amb la següent reforma de les pensions es podrà enorgullir també d’incorporar a alguns pensionistes a l’economia submergida, a uns altres d’enfonsar-los més profundament en la misèria, i als afectats pel copagament de medicaments hospitalaris (pacients no ingressats amb càncer, esclerosi, hepatitis, artritis reumatoide...) d’agreujar la seva malaltia, la qual cosa accelerarà la seva mort.

El nucli del projecte de llei de reforma de les pensions és que es deixa de garantir una pujada anual de les pensions de l’IPC (cosa que van incomplir Zapatero i Rajoy i contra la qual el moviment de jubilats prepara reclamacions) per garantir que la pujada de les pensions estarà entre el 0,25% i l’IPC+0,25%. La ministra Báñez es basa en això per dir que “les pensions pujaran sempre”. El que no diu és que d’aquesta manera poden perdre sempre poder adquisitiu. Quant? Diferents fonts situen la pèrdua entre el 6% i el 28% en una dècada. Estem parlant que si aproven la llei podran “gairebé congelar” les pensions de manera legal.

De manera semblant a quan Zapatero, en 2011 va fer la seva reforma, que va portar l’edat de jubilació als 67 anys i el període de còmput va passar de 15 a 25 anys (amb la consegüent reducció de la pensió), tant en aquella com en aquesta ocasió es justifiquen els canvis “per assegurar la viabilitat del sistema”.

Aquesta vegada es fa dependre

la pujada de les pensions de factors sobre els quals el jubilat no té cap control ni responsabilitat, com són l’esperança de vida, els ingressos de la Seguretat Social, el nombre de pensions contributives de la Seguretat Social, la variació interanual de la pensió mitjana i les despeses de la Seguretat Social.

Tot sembla importar més que si el jubilat arriba a fi de mes.

L’engany principal, del que els economistes Keynesians (veure enllaços) fan una bona crítica és que, quan interessa, les pensions han d’autofinançar-se, i quan l’estat necessita diners mai hi ha hagut problema per transferir diners de les

treballadors i treballadores. Però el govern, els partits del sistema i els mitjans de comunicació no paren de repetir que els jubilats cada vegada viuen més anys i que l’atur augmenta, amb el que “no podem mantenir-los”. Segons aquestes versions, els jubilats també estan vivint per sobre de les seves possibilitats.

En aquest punt és obligatori citar una part de la reforma de 2011 de l’article 135 de la Constitució, del PSOE i PP: “Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament

pensions a la resta de partides. En realitat, les pensions no han de ser més que una partida més dels pressupostos de l’estat. I els pressupostos de l’estat tenen ingressos i despeses. En els ingressos, els que aguanten la recaptació són els impostos al treball i al consum, els que paguen els treballadors i treballadores. Les grans empreses, els grans patrimonis i grans rendes escapen als impostos de manera general mitjançant mecanismes legals o il·legals. 32 de les 35 grans empreses que cotitzen en borsa IBEX35 tenen filials en paradisos fiscals que els permeten planificar el que paguen d’impostos.

En les despeses estan des dels rescats i avals a la banca (entre 0,25 i 0,35 bilions d’euros), fins a un pressupost de defensa i de cossos repressius que no són més que instruments de dominació contra els

gaudirà de prioritat absoluta.

Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o modificació, mentre s’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.” Aquest deute ascendeix en aquest moment a 27.000 euros per cada habitant, adult o nen. Amb aquesta reformaexpres de la constitució, PSOE i PP van voler donar garanties als mercats que abans deixarem de menjar que de pagar el deute.

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

És evident que la solució a les pensions no està en els ministeris, sinó en la lluita de classes.

La crisi de sobreproducció en l’estat espanyol, s’està agreujant.

Com a Grècia, i potser com a Portugal, les mesures de la burgesia per solucionar “la seva” crisi (la de la caiguda de la taxa de benefici) estan llançant milions de famílies i persones a la misèria actual o futura, la

PP i Església, contra la dona

No a la reforma de la llei de l'avortament Dins el marc de les retallades i la privatització del serveis públics, que directament nega l’accés a la sanitat de les persones immigrades sense papers, de la Reforma Laboral i de la voluntat de retallar les pensions, de l’enduriment el Codi Civil, el Partit Popular vol iniciar els tràmits per canviar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva a finals d’octubre. De la mateixa manera que la llei Wert és un atac ideològic del PP sobre l’educació pública, la reforma sobre la llei de l’avortament que impulsa el ministre Gallardón ho és per a la sanitat pública. qual cosa redueix la demanda interna i posa a països sencers a disposició del mercat mundial de salaris baixos, mentre creix el deute i es desmantellen les infraestructures per a la supervivència: ocupacions dignes, indústria, sanitat, ensenyament.

Però aquest agreujament, històricament ha format part de la solució capitalista de la crisi de sobreproducció: destrucció de forces productives (treballadors i treballadores, ciència i recursos naturals). No és possible humanitzar el capitalisme si cal augmentar la taxa de benefici.

La tesi de la burgesia és que les vagues i mobilitzacions i la resistència a la pèrdua d’ocupació i a les retallades són un obstacle per a la recuperació econòmica i poden provocar que els inversors internacionals augmentin l’interès al que ens presten diners. És al contrari. Una burgesia corrupta que ara governa directament i que diu haver-nos endeutat per 27.000 euros per habitant pretén que abans deixem de menjar que d’interrompre els pagaments d’aquest deute que és seu.

No al pagament del deute.

Expropiació de la banca i indústries bàsiques sense indemnització. Repartiment del treball amb salaris dignes.

Serveis públics universals i gratuïts de gestió directa.

Pensions públiques dignes.

Víctor Messeguer Nota: veure enllaços en: http:/ /is.gd/tj9lb7 . La cita d’una web o autor no implica avalar la seva línia.

El ministre Gallardón, també planteja reformar el Codi Penal. La reforma de la llei busca anular l’opció de l’avortament en el cas de malformacions, mentre es retallen les ajudes econòmiques a les famílies amb discapacitats. També descarta la via de interrupció de l’embaràs per perill de dany psicològic de la mare si continua amb la gestació, que es l’opció que utilitzem el 90 % de les dones quan hem d’avortar. Gallardón ha anunciat que una menor no podrà avortar sense permís patern i que vol endurir els supòsits per danys físics o psíquics a la mare.

Sense haver aconseguit encara la nostra demanda històrica d’avortament lliure i gratuït, fet per personal de la sanitat pública, que paguem totes les treballadores i treballadors; volen fer-nos retrocedir a la dècada del seixanta, amb una de les lleis més retrògrades ohibició de d’Europa, traient-nos els drets que tant ens va costar aconseguir. La pr prohibició l’avortament no és sinònim de menys avortament, sinó que es tradueix en avortaments en condicions precàries i il·legals per a les dones sense recursos i en l’enriquiment de les clíniques privades pels casos de les dones que paguen paguen. Actualment la impossibilitat d’avortar per la seguretat social aporta uns beneficis per a la sanitat privada d’almenys, 300 euros per cada avortament. Les polítiques del govern tampoc volen contemplar la formació, l’educació sexual i la prevenció a les escoles, temes pendents i importants.

A la sanitat ja s’ha reformat la reproducció assistida: les dones solteres o casades amb altres dones no tenen opció a inseminar-se, s’ha d’estar casada amb un home. Pas a pas veiem com el PP modela la figura de la dona del segle XXI: una dona sotmesa i cristiana, com la de la dictadura franquista.

Avortar es un dret personal de les dones sobre el nostre cos: volem triar la nostra maternitat lliurement. Ni l’Església que ens culpabilitza, ni l’Estat que ens reprimeix ha d’ obligar-nos a reproduir-nos, pel fet de ser dones, imposant que aquesta és la nostra funció primordial. La nostra opció vital no ha de ser reduïda a la de reproductores i criadores de treballadors i treballadores del sistema capitalista.

Rebutgem, ja no només la reforma de la llei de l’avortament, sinó també el model de família i de sexualitat, monoparental, patriarcal i retrògrad, que legitima la violència contra les dones y els cossos de les persones, sense reconèixer totes les formes de sexualitat possibles.

Cada dia es realitzen 55 mil avortaments insegurs al món, el 95 por cent en països en vies de desenvolupament, els quals provoquen una de cada vuit morts maternes. Aquest es el futur en el que ens volen enfonsar les polítiques de retallades a la sanitat de la dreta.

Pel dret a decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides, pel dret a la informació i l’educació sexual, pel dret a la sanitat, els serveis i la educació pública per tothom.

Per la retirada de l’expedient a Eduardo San Juan, treballador de Correus de Madrid, que es va negar a repartir propaganda ofensiva, masclista i antiavortista de la associació Dret a Viure.

AVOR TAMENT LLIURE Y GRA TUIT EN CENTRES PÚBLICS PER TOTES LES VORT GRATUIT DONES QUE HO NECESSITIN

Declaració de LI del 28 de setembre (Dia internacional per la despenalització de l'avortament) Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

11

MOVIMENTS 12

12

Campanya als hospitals públics contra la manipulació a les llistes d'espera

"No marxis sense hora" Rosa Maldonado, Ana García, Candy González i Neus Armero són treballadores de l’hospital Germans Trias i Pujol i integrants de la plataforma CanRutidiuprou. Les entrevistem per la campanya que estan duent a terme LI.- Heu començat a posar en marxa la campanya «No marxis sense hora, hi tens tot el dret».

Què es vol denunciar?

CanRutidiuprou.- En primer lloc, fer la puntualització que nosaltres hem estat els primers en iniciar la campanya a la província de Barcelona, però que ja està en funcionament des de setembre a la província de Tarragona, a través del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública –integrat per la CUP, CGT, CATAC, Co.Bas i persones a títol individual-.

Les llistes d’espera són el cavall de batalla del Govern en matèria de vots, per tant si aquestes augmenten perquè es tanquen quiròfans, llits de crítics i convencionals, es redueix personal, etc. el millor és camuflarles, inventar-se que les Retallades en la Sanitat no suposen cap risc per a la salut i que les persones són ateses en els temps d’espera que estableix la llei, segons el RD 1039/2011 del 15 de juliol i el RD 605/2003 del 23 de maig, és a dir; no superior als 6 mesos.

La realitat és molt diferent. El temps que una persona espera (...) supera amb escreix els 6 mesos establerts per la Llei.

La manera de camuflar les llistes d’espera consisteix en dir a l’usuari que va a demanar hora que «ja el trucaran per telèfon per a donar-li cita». Aquest període d’espera no es comptabilitza, podent passar més de sis mesos perquè el truquin.

Una vegada, contacten amb ell es quan entra a formar part de la llista d’espera oficial. Si per desgràcia no aconsegueixen contactar telefònicament, aquest pacient passa a la cua de la «llista no oficial», donant-se el cas d’esperar anys a que el tornin a trucar.

Aquest fet és desconegut pels usuaris, fins i tots per molts professionals. El nostre objectiu es destapar aquesta situació i aconseguir que es comptabilitzin les dades reals. Sabem que no hi ha una altra manera de fer-ho palès si no és mitjançant la denúncia, ja que el que no està registrat, no consta.

LI.- Quina ha estat la participació dels treballadors/es de l’Hospital?

CR.- Els treballadors de l’hospital, integrants de la plataforma de CanRutidiuprou, som els que hem posat en marxa aquesta campanya. Per una banda com a possibles usuaris i per altra com a professionals (...).

Cada dimecres, un o dos membres de la plataforma estarem amb diversos veïns de Badalona a l’entrada de l’hospital, per informar als usuaris/ usuàries de quins són els seus drets en aquesta matèria i encaminar-los si volen posar alguna reclamació, per tal que quedi constància escrita del retard que pateixen.

Per engegar la campanya hem comptat amb el suport de les diferents entitats que integren l’Àgora ciutadana de Badalona i la Junta de Personal del centre.

LI.- Quin suport heu rebut de la població?

CR.- La primera vegada que vam difondre la campanya va ser el dia 24 de setembre en el Ple Alternatiu que convoca l’Àgora ciutadana de Badalona i que va tenir lloc a la Plaça de la Vila. Els assistents es van mostrar molt interessats en la campanya, tant en com col·laborar com en com utilitzar-la per a denunciar situacions que estaven vivint en primera persona. Alguns es van mostrar sorpresos de la manera tan sibil·lina del Govern d’amagar les dades reals de les llistes d’espera.

Va ser l’Àgora qui va accelerar els esdeveniments i van contactar amb la Junta de Personal del centre hospitalari perquè ens donessin

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

suport logístic, així també va ser ella, qui va convocar a la premsa (...).

LI.- Quina és la realitat concreta des de fa 4 anys de retallades al vostre centre?

CR.- Tot i que no se’ns ha facilitat cap dada per part de la Direcció del centre, podem constatar el que veiem cada dia i les noves exigències dels nostres gestors en termes de recursos materials. Podríem resumir en els punts següents: · Pijames pels pacients: S’han suprimit deixant tan sols les camises de dormir que consisteix en una peça sense mànigues, oberta per l’esquena. · Eliminació del «ressopó»: Consistia en donar llet o suc amb torrades o galetes abans d’anar a dormir. Això es feia perquè passaven moltes hores des del sopar, servit al voltant de les 19h i el moment d’anar dormir. · Tancament de plantes senceres: els professionals d’aquests serveis o no s’han renovat els seus contractes o bé s’han distribuït per altres plantes de l’hospital. El mateix ha passat amb els pacients d’aquests serveis. Són els anomenats malalts «ectòpics», és a dir que estan fora del servei que els pertoca per la seva patologia. · Col·lapse de les urgències: manca de llits disponibles, perquè n’hi ha tancats, fins al punt de doblar boxes, és a dir, posar dos pacients en un box individual-que només es doblava en ocasions excepcionals-. En l’actualitat aquesta situació és la tònica general. Això comporta disminució de la qualitat assistencial dels pacients i augment de la pressió i càrregues laborals dels professionals. · Les urgències s’han convertit en plantes d’hospitalització i com a conseqüència els pacients que arriben a urgències veuen endarrerida la seva assistència per manca d’espai físic. · Augment de la jornada laboral en alguns casos en un mes de treball. Això suposa un factor més d’esgotament físic i psíquic dels

LI.- V a passar el primer gran pla Va de retallades i pràcticament no van haver vagues al sector sector,, per què penseu que pot ser?

CR.- El sector de la Sanitat és molt complicat perquè es facin vagues. Els acords de mínims superen amb escreix els d’un dissabte o un diumenge qualsevol. A més un dia de vaga suposa una reducció del sou en una quantitat important i en aquests temps de crisi el seguiment de les vagues encara és més complicat. A més no oblidem la situació creixent de precarietat laboral, on cada vegada els treballadors tenim contractes més penosos i convenis més dèbils i la por a possibles represàlies cada cop és més patent. Tots aquets motius fan que sigui difícil utilitzar aquest recurs com a mesura reivindicativa.

D’altra banda, caldria fer esment del paper dels sindicats dels treballadors. Durant els anys de bonança econòmica i social, els sindicats van adoptar un paper bàsicament de mediadors amb la Patronal, on la seva funció principal era la del «pactisme». Amb la crisi econòmica i social, calia que els sindicats haguessin reprès la seva capacitat de debat i d’organització dels treballadors, així com de coordinació dels treballadors en assemblees per emprendre accions de conjunts i podem dir que, en la seva majoria, no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.

D’aquí que durant aquest temps els treballadors ens hem mobilitzat, amb acampades als hospitals, amb concentracions als centres de treball i manifestacions als carrers i no tant en accions globalitzadores. Val a dir, que en aquest sentit la nostra plataforma ha fet un gran esforç, juntament amb treballadors d’altres centres per a fer assemblees conjuntes i coordinar la Lluita.

Per un altre cantó, el Govern sempre utilitza les vagues en el sector salut per fer demagògia i posarnos en contra de la població.

Argumentant que si fem vaga cometem un acte d’irresponsabilitat i contribuïm a l’augment de les llistes

d’espera, al col·lapse de les urgències, etc.

Per últim fer esment del col·lectiu mèdic. Inicialment va tenir molta força i va liderar gran part de les mobilitzacions, però amb el temps van adoptar un paper més passiu o menys actiu, com li vulguis dir. I evidentment, una vaga sense el suport majoritari del col·lectiu mèdic és molt difícil que pugui pressionar per a canviar el rumb de les coses( ...).

A més a més, a Catalunya fa 23 anys que va començar la privatització de la Sanitat Pública, creant-se l’any 1985 l’anomenada XHUP (Xarxa d’hospitals d’ús públic).

Aquests hospitals que són concertats, tenen una gestió privada encara que atenen pacients de la sanitat pública. L’atenció a aquests pacients la paga el CATSALUT i té professionals amb altres salaris, altres jornades laborals, altres càrregues de treball, etc. I tot això ha implicat una divisió important en el sector i per tant una disgregació de la lluita.

lla que ens ha portat a la ruïna per ella no haver de perdre-hi.

La salut no és un producte que s’hagi de vendre ni produir. La salut és un dret com a ésser humà i l’obligació de comptar amb una població sana és de l’Estat i no del ciutadà que se la pugui pagar.

LI.- Aquest estiu participàveu com a convidades en la Comissió d’Investigació parlamentària de l’àmbit sanitari. Quina valoració en feu dels treballs de la comissió?

CR.- La Comissió d’Investigació como a títol impressiona, però està molt limitada. La realitat és que constates que simplement és un formulisme del govern per tal que la població cregui que són transparents en la seva gestió. Res més lluny de la realitat Hem de tenir en compte que els que compareixen davant de la comissió com a persones investigades, no tenen l’obligació de respondre a les preguntes dels diputats, i que, malgrat aquestes preguntes siguin contestades, el Parlament no és un jutjat, ni els diputats són jutges. Per altra banda, hi ha els mitjans de comunicació. M’agradaria saber quantes persones han seguit la comissió d’investigació de la sanitat catalana tots els dilluns de juny i juliol durant vuit hores.

Per últim, observes que gran part d’aquests fraus a la Sanitat es van cometre durant governs de diferents partits polítics, com per exemple el del tripartit. Per tant, hi ha una «sociovergència» on els interessos de dretes i d’esquerres es difuminen per tal de tapar les corrupcions i f r a u s comesos en el passat.

De fet, no oblidem que PSC, CIU i ERC van vetar la compareixença d’algunes persones que estaven s e n t investigades per la Fiscalia. El resum seria « P U R O TEATRO».

LI.- Com creieu que es pot aconseguir aturar els plans de privatització i retallades del sector públic?

C R . - És evident que els professionals sols no podem aconseguir-ho. És imprescindible que la població, mitjançant entitats socials com associacions de veïns, col·lectius d’usuaris, etc., lideri o, si més no, participi de forma activa en les campanyes d’informació i d’acció, com la que hem posat en marxa. Per tal que aquesta informació s’estengui per tot el territori i així la població tingui coneixement real de la situació sanitària i pugui exigir als polítics que la Sanitat sigui pública, de qualitat, gratuïta i equitativa. Cal que els moviments socials adoptem un paper participatiu dins els afers que ens impliquen directament com a societat, en primer lloc amb l’anàlisi i l’objecció de consciència i a continuació amb la insubmissió a lleis injustes.

No hem de deixar-nos enganyar pel lema dels polítics que ens diu que «la sanitat no es sostenible».

Clar que és sostenible perquè surt dels nostres impostos, aquells que destinen per a pagar el deute contret de la Banca, aquella que ha estat rescatada per l’Estat a càrrec dels nostres esforços, aqueLluita Internacionalista 127, octubre 2013

MOVIMENTS

professionals (...) · Amb aquest augment de la jornada laboral, la no renovació de contractes i la no cobertura de jubilacions i baixes s’han acomiadat, només en els hospitals de l’ICS (Institut Català de Salut) al voltant de 5.000 treballadors des del 2010.

13

MOVIMENTS 14

14

Stop als desnonaments. Pel dret a un habitatge digne

La lluita atura el desnonament del bloc de Salt de la PAH. El dia 16 d’octubre, per ordre de l’Audiència Nacional, van pretendre desallotjar l’edifici ocupat per la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH) de Girona a la població de Salt (Gironés). El bloc alliberat pertanyia a un banc i va ser recomprat per la SAREB ( el «banc del terror» i basat en l’especulació que va crear el govern central) societat composta per un 45% de capital públic, per sanejar els actius tòxics dels bancs amb diners nostres, és a dir, vendre els pisos a fons especulatius a preus irrisoris en comptes de destinarlos a lloguer social. El bloc alliberat portava més de 3 anys buit i tancat. La PAH el va ocupar el mes de març i el va cedir a 16 f a m í l i e s desnonades que hi porten a terme un projecte comunitari i social.

Ara l’Audiència Nacional ha accedit a la petició de desallotjament del Bloc de Salt formulada per la SAREB i vol expulsar aquestes famílies i tornar-lo a deixar buit, vulnerant el dret a l’habitatge. Cap dels intents per aturar el desallotjament de les 43 persones (21 d’elles menors) que viuen a l’edifici ha prosperat i l’ordre d’expulsar-los dels pisos que van ocupar fa gairebé set mesos continua endavant.

proper 29 d’octubre, quan el TEDH emetrà una resolució en ferm. Un cop més s’ha posat en evidència que la legislació espanyola no està a l’alçada de la regulació sobre habitatge, especialment, en el context de crisi social que estem patint. Per tot plegat, és evident que la resolució de dimecres ha estat una bufetada en tota regla a la política portada a terme pels governs municipals, la Generalitat i el govern espanyol i a totes aquelles organitzacions que li han fet costat.

Al mateix temps, s’exigeix a la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Salt abans del 29 d’octubre, una resposta suficient i adequada a la problemàtica de les persones del Bloc de Salt. La PAH assegura que el bloc s’ha convertit

en la punta de llança de «l’emergència habitacional» que viu el país i estan convençuts que ningú els podrà fer fora. Si el desallotjament s’acabés portant a terme, s’ocuparan altres pisos buits per reallotjar famílies. Cal proveir de lloguer social.

Des de Lluita Internacionalista volem felicitar a tots els treballadors/ El pronunciament del Tribunal es, col·lectius, organitzacions Europeu de Drets Humans (TEDH), polítiques sindicals ... i amb seu a Estrasburg, va determiespecialment a la gent de la Platanar que, en compliment del Conveni forma d’Afectats per l’Hipoteca Europeu de Drets Humans, l’Estat (PAH), pel triomf de la classe ha de respondre, prèviament, com treballadora que representa a garantirà els drets de les persol’aturada del desnonament del bloc nes que hi viuen abans de fer efectiu a Salt. L’acció popular exercida el el desallotjament. Per això, de dimecres 16 d’octubre, quan més moment ha quedat ajornat fins el d’un miler de persones, vingudes Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

de diferents indrets de Catalunya i de l’Estat espanyol, van acostar-se fins al bloc per evitar el desallotjament decretat per l’Audiència Provincial va donar el seu fruit. La lluita continuarà promovent les mobilitzacions en defensa de l’habitatge digne.

Des de Lluita Internacionalista volem fer evident que l’habitatge és un dret fonamental i per tant no està subjecte a la llei de mercats ni és una mercaderia amb la que es pugui especular. Es constata que gairebé a la majoria de municipis de Catalunya existeix un parc d’habitatges buits (una gran part propietat de la banca i grans immobiliàries) mentre una gran part de la població jove no pot accedir a una vivenda. Per això cal crear un cens públic de pisos buits a tots els municipis de Catalunya. Cal aturar immediatament tots els desnonaments amb una moratòria indefinida per causes d’execució hipotecària o causes econòmiques del inquilins en cas d’habitatges de lloguer. Cal la construcció dels habitatges necessaris en règim de protecció oficial, aturar la venda de pisos de protecció oficial canviant la fórmula a lloguer o cessió d’ús amb un barem econòmic que estigui relacionat amb el sou de la unitat familiar (el control del preu no pot superar el 20% del sou per unitat familiar). Cal la remunicipalització del sol públic mitjançant l’expropiació directa del parc de pisos en propietat de la banca i grans immobiliàries…

La lluita continuarà promovent les mobilitzacions en defensa de l’habitatge digne. Des de Lluita Internacionalista continuarem participant i estenent la lluita per a una política d’habitatge social i sense desnonaments.

Endavant amb la lluita.

Lluita Internacionalista Girona

EN DEBAT

Per qué el socialisme?

Albert Einstein va ser un home de conviccions socialistes que va publicà aquest article en el 1049, del que publiquem un extracte en la revista Monthy Review. Einstein va ser perseguit en l’època de la «caça de bruixes» de Joseph MacCarthy y va estar a punt de ser expulsat dels Estats Units. Finalment, considerant la seva aportació a la ciència va evità la seva expulsió. L’article, del que publiquem un extracte, mostra la plena actualitat de les seves preocupacions, del seu anàlisi i de les seves conclusions.

El desordre econòmic de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. Veiem davant de nosaltres a una comunitat enorme de productors que s’estan esforçant incessantment privant-se dels fruits del seu treball col·lectiu — no per la força, sinó en general en conformitat fidel amb regles legalment establertes. Referent a això, és important assenyalar que els mitjans de producció —és a dir, la capacitat productiva que és necessària per a produir béns de consum tant com capital addicional— poden legalment ser, i en la seva major part són, propietat privada de particulars.

En nom de la simplicitat, en la discussió que segueix cridaré «treballadors» a tots els quals no comparteixin la propietat dels mitjans de producció — encara que això no correspongui a l’ús habitual del terme. Els propietaris dels mitjans de producció estan en posició de comprar la força de treball del treballador. Usant els mitjans de producció, el treballador produeix nous béns que es converteixen en propietat del capitalista. El punt essencial en aquest procés és la relació entre el que produeix el treballador i el que li és pagat, ambdós mesurats en valor real. En tant que el contracte de treball és «lliure», el que el treballador rep està determinat no pel valor real dels béns que produeix, sinó per les seves necessitats mínimes i per la deman-

da dels capitalistes de força de treball en relació amb el nombre de treballadors competint per treballar. És important entendre que fins i tot en teoria el salari del treballador no està determinat pel valor del seu producte.

El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l’augment de la divisió del treball animen la formació d’unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d’aquest procés és una oligarquia del capital privat, l’enorme poder del qual no es pot controlar amb eficàcia fins i tot en una societat organitzada políticament de forma democràtica.

Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d’altra manera pels capitalistes privats que, per a tots els propòsits pràctics, separen a l’electorat de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. Per altra banda, sota

les condicions existents, els capitalistes privats inevitablement controlen, directament o indirectament, les fonts principals d’informació (premsa, ràdio, educació). És així extremadament difícil, i de fet en la majoria dels casos absolutament impossible, pel ciutadà individual obtenir conclusions objectives i fer un ús intel·ligent dels seus drets polítics.

La situació que preval en una economia basada en la propietat privada del capital està així caracteritzada en aquests fets primordials: primer, els mitjans de la producció (cabdal) són posseïts de forma privada i els propietaris disposen d’ells com el consideren oportú; en segon lloc, el contracte de treball és lliure. Per descomptat, no existeix una societat capitalista pura en aquest sentit. En particular, deu notar-se que els treballadors, a través de lluites polítiques llargues i amargues, han tingut èxit a assegurar una forma una mica millorada de «contracte de treball lliure» per a certes categories de treballadors. Però presa en el seu conjunt, l’economia actual no es diferencia molt de capitalisme «pur». La producció

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

15

està orientada cap al benefici, no cap a l’ús. No està garantit que tots els quals tenen capacitat i vulguin treballar puguin trobar ocupació; existeix gairebé sempre un «exèrcit de desocupats». El treballador està constantment atemorit amb perdre el seu treball.

Des que desocupats i treballadors mal pagats no proporcionen un mercat rendible, la producció dels béns de consum està restringida, i la conseqüència és una gran privació. El progrés tecnològic produeix amb freqüència més atur en comptes de facilitar la càrrega del treball per a tots. La motivació del benefici, conjuntament amb la competència entre capitalistes, és responsable d’una inestabilitat en l’acumulació i en la utilització del capital que condueix a depressions cada vegada més severes. La competència il·limitada condueix a un desaprofitament enorme del treball, i a aquest a minar la consciència social dels individus abans esmentats.

Considero aquesta mutilació dels individus el pitjor mal del capitalisme. El nostre sistema educatiu sencer pateix d’aquest mal. S’inculca una actitud competitiva exagerada a l’estudiant, que és entrenat per a adorar l’èxit cobejós com preparació per a la seva carrera futura.

Estic convençut que hi ha solament un camí per a eliminar aquests greus mals, l’establiment d’una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials.

En una economia així, els mitjans de producció són posseïts per la societat i utilitzats d’una forma planificada. Una economia planificada que s’ajusti la producció a les necessitats de la comunitat, distribuiria el treball a realitzar entre tots els capacitats per a treballar i garantiria un sustent a cada home, dona, i nen. L’educació de l’individu, a més de promoure les seves pròpies capacitats naturals, procuraria desenvolupar en ell un sentit de la responsabilitat pels seus companys-homes en lloc de la glorificació del poder i de l’èxit que es dóna en la nostra societat actual.

No obstant això, és necessari recordar que una economia planificada no és encara socialisme. Una economia planificada pot estar acompanyada de la completa esclavitud de l’individu. La realització del socialisme requereix solucionar alguns problemes sociopolítics extremadament difícils: com és possible, amb una centralització de gran envergadura del poder polític i econòmic, evitar que la burocràcia arribi a ser totpoderosa i arrogant? Com poden estar protegits els drets de l’individu i com assegurar un contrapès democràtic al poder de la burocràcia? http://www .ixent.org/einstein.htm http://www.ixent.org/einstein.htm

16

16

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

V eneçuela Veneçuela

Per un Pla Econòmi Cada dia milions de veneçolans, especialment els treballadors i habitants de les comunitats, es pregunten: a on està anant el país? S’ho pregunten en veure que els salaris no arriben, en les llargues cues per tractar d’adquirir els productes que escassegen o davant les contínues apagades.

Per això és que segueixen en ascens les reivindicacions obreres per aconseguir augments salarials i contractes justos. Els treballadors de Sidor porten una setmana en vaga; els mestres repudien la burla salarial anunciada pel President; els treballadors farmacèutics també reclamen el seu contracte; els treballadors de Làctics Els Andes reclamen suport a la producció paralitzada igual que els de Aceites Diana, Pdvsa Gas Comunal, i altres empreses estatitzades.

El govern és el responsable d’aquesta situació El responsable de tot aquest caos que vivim és el govern de Nicolás Maduro. Denúncia a suposats sabotejadors, però no resol els problemes. Ens enfonsem en un mar d’importacions, mentre queda en evidència que la veritable causa del desproveïment és la caiguda de la producció industrial que aprofundeix la dependència del petroli.

Amb les seves polítiques protegeix als empresaris, als especuladors i als negociats que fan d’importadors amb les devaluacions. El govern acaba de suspendre totes les restriccions que existien per importar. Ara els importadors que s’han enriquit amb aquest govern, estan exonerats de la solvència laboral, de l’habitatge, de l’Inces, de la Seguretat Social. Adopta mesures propatronals en oferir als amos de supermercats els efectius de les «milícies» com a mà d’obra barata, exercint les labors de suplents.

Aquest daltabaix social que patim és fruit del fracàs del model polític i econòmic dels últims anys, emmascarat en el Socialisme del Segle XXI, que en realitat no té res a veure amb el veritable socialisme. Per contra és la continuïtat del capitalisme que sempre va existir a Veneçuela. La banca segueix guanyant tots els reales del món, els importadors s’enriqueixen, i els buròcrates governamentals es converteixen en nous rics.

Tant Chávez com a Maduro, més enllà dels seus discursos, han estat incapaços de construir un model de desenvolupament alternatiu.

Els principals grups econòmics privats del sector de l’alimentació segueixen controlant la producció i distribució, com per exemple el Grupo Polar de Lorenzo Mendoza, amb qui va pactar el govern, sense cap problema. No es va impulsar una reforma agrària; Agropatria, adquirida pel govern, es consumeix enmig de la burocràcia, acomiadament de

treballadors i eliminació dels sindicats. Empreses nacionalitzades que van començar funcionant bé, com a Lácticos Los Andes i Aceites Diana, avui naufraguen enmig del burocratisme, la violació als drets dels treballadors i la falta d’inversió.

Mal que també afligeix a les empreses bàsiques de Guayana.

Tots els dies esclata algun conflicte en aquesta regió, des de fa una setmana li va tocar el torn a Sidor que està en vaga.

La més clara evidència del fracàs del model, que desmenteix la suposada existència del socialisme és que la indústria petroliera va ser lliurada a les transnacionals a través de les empreses mixtes, mitjançant les quals Chevron, Total, Repsol, Mitsubishi, petrolieres russes, xineses, etc. són propietàries del 40% d’aquestes empreses. Aquest és el veritable llegat dels últims 15 anys.

Però això mateix, el Partido Socialismo y Libertad (PSL) és categòric en afirmar que la MUD tampoc és la solució pels nostres problemes. Ells representen als de dalt. Són els adecos i copeyanos reciclats, són representants de la vella política, els quals sempre van governar per a l’FMI i les transnacionals. Són els mateixos que ens van portar a la crisi del 89 que va derivar en el Caracazo. Van ser els que van impulsar el cop proianqui d’abril del 2002 i l’atursabotatge d’aquest mateix any, als quals enfrontem al costat del poble veneçolà. I els seus alcaldes i governadors també són corruptes i antipopulars.

Des del PSL lluitem per un canvi

de fons que només s e r à possible quan els treballadors i el poble siguin el govern, i q u e realment avancem cap al veritable socialisme amb democràcia per als treballadors i les comunitats. Per a això és necessari construir una nova alternativa política dels treballadors.

Aquest és el debat que està obert amb milions d’activistes obrers, joves i habitants de les comunitats populars, que honestament han cregut que el projecte polític que va encarnar el president Hugo Chávez era antiimperialista i socialista, i ara senten un gran desconcert i confusió, patint els innombrables problemes socials que ens afligeixen.

Mentre desenvolupem aquest debat és necessari unir criteris per sortir a lluitar per enfrontar aquesta crisi social que cada dia destrueix més el nivell de vida de la família treballadora de Veneçuela.

Només la mobilització unitària dels treballadors i els sectors populars, aixecant un programa d’emergència, pot imposar mesures que donin solució als reclams més urgents.

Mesures per a un Pla Econòmic d’Emergència Obrer i Popular: Per un augment general de salaris.

Que el salari mínim s’iguali al cost de la cistella bàsica. Salari ajustat cada 3 mesos d’acord a la inflació.

Eliminació de l’IVA. Alts impostos especials a les grans empreses i multinacionals.

Respecte als contractes de treball i pagament de tots els deutes laborals.

Congelació dels preus i dels lloguers dels habitatges i comerços.

Que es garanteixi el proveïment dels productes bàsics de la cistella familiar posant totes les empreses

d’alimentació (privades i estatals) i de distribució, sota la gestió i control dels treballadors, tècnics i professionals. Que als treballadors se’ls respectin els seus contractes i l’autonomia sindical.

Urgent reinversió en empreses estatitzades d’aliments (Lácticos Los Andes, Aceites Diana, La Gavina, Empresa Socialista Pedro Camejo, Agropatria, Pdvsa Gas Comunal i d’altres), del ciment, separant als buròcrates del govern per una gestió i administració dels seus treballadors, per instrumentar una ràpida reactivació de la producció.

Per un pla de reinversió per a la recuperació de les empreses bàsiques de Guayana.

Per un immediat augment dels pressupostos de salut i educació.

Immediata Reforma Agrària i creació d’una empresa agroindustrial estatal sota control i administració dels treballadors.

Per un gran fons nacional per desenvolupar aquest pla d’emergència basat en: a) la immediata suspensió dels pagaments del deute extern i l’eliminació dels tractats de doble tributació; b) una indústria petroliera 100% nacionalitzada, sense empreses mixtes ni transnacionals.

Per una Pdvsa gestionada pels seus treballadors, tècnics i professionals, per posar els quantiosos recursos petroliers al servei d’aquest Pla d’Emergència.

Cridem a tots els sectors obrers i populars en lluita, a les organitzacions sindicals, estudiantils, camperoles i comunals a convocar a una Trobada Nacional de Lluita per debatre aquest programa d’emergència i un pla de mobilització, per enfrontar el model econòmic del govern nacional i imposar les mesures d’emergència que necessiten urgentment la classe treballadora i els sectors populars.

INTERNACIONAL

c d’Emergència Obrer i Popular

27 de setiembre de 2013 Partido Socialismo y Libertad (PSL) Sección venezolana de la UIT-CIè

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

17

INTERNACIONAL

Grècia

Samaràs i els neonazis d’Alba Daurada Després de l’onada de protestes per l’assassinat del músic antifeixista Pavlos Fyssas, el govern conservador de Grècia va ordenar una operació policial contra la cúpula dels neonazis d’Alba Daurada. El líder feixista Nikos Micialoliakos -que es fa dir el Führer- ha acabat en presó preventiva, mentre la majoria de dirigents de l’organització han sortit en llibertat provisional a l’espera de judici. Al Parlament s’ha decidit tallar el finançament públic al partit.

No deixa de sorprendre que el mateix govern que fa unes setmanes es plantejava formar una coalició després de les properes eleccions amb una versió «més moderada» d’Alba Daurada impulsi ara aquesta pretesa croada en defensa de les llibertats. El grup neonazi grec, que va obtenir 425.970 vots a les eleccions de juny de 2012 té com a símbol una esvàstica deformada, nega l’Holocaust i reivindica la dictadura de Metaxas dels anys 30. Fyssas va morir a mans d’una de les seves bandes de matons uniformats amb samarreta negra, el 18 de setembre. I no era el primer: Alba Daurada està lligada a quatre assassinats d’immigrants (tots impunes) i pallisses a més de 400 persones pel color de la seva pell o per la seva militància d’esquerres.

Fyssas va morir davant dels ulls d’una patrulla de la policia que no va fer res, segons va denunciar la seva companya. La mateixa policia d’Atenes on el 50% dels agents voten Alba Daurada. La mateixa que té agents que es guanyen sobresous com a guardaespatlles dels líders nazis. Per això no es pot tenir cap esperança en aquesta policia, ni els jutges que els amparen. Només dues setmanes abans de l’assassinat de Fyssas, el secretari general del partit trotskista EEK Savas Michael-Matsas i

l’exrector de la Universitat Tècnia d’Atenes, Konstantinos Moutzouris, eren jutjats per una denúncia d’Alba Daurada que els acusava d’instigació a l’odi (!!) per un pamflet antifeixista. Només la pressió d’una campanya grega i internacional va forçar la seva absolució. Era el primer judici que perdia Alba Daurada des que va arribar al Parlament, amb 17 diputats... I des que es va conèixer la sentència va començar la repressió policial contra l’esquerra, i les amenaces dels feixistes, que van anar pujant de to fins a l’assassinat de Fyssas.

el ja conegut discurs «contra els extremismes», que justifica mesures contra l’esquerra. Perquè el problema és que si Alba Daurada ha passat en tres anys de ser marginal a convertir-se el tercer partit més important de Grècia en termes electorals, és per les brutals mesures de la troika, que han destrossat les classes mitjanes i treballadores i han despullat la democràcia burgesa. Perquè la burgesia grega sap que no podrà aguantar gaire més la situació i un sector ha començat a preparar el seu braç de xoc.

«El govern de Samaràs no tenia més remei que actuar davant la indignació que va desencadenar l’assassinat de Fyssas», explica Savas Michael. Però no ens podem fer il·lusions en un govern que té assessors d’extrema dreta i ferotges antisemites, o fins i tot coneguts exdirigents nazis, com Makis Voridis, portaveu del grup parlamentari de Nova Democràcia, o el Ministre de Sanitat, Adonis Georgiadis. Ningú es pot confiar sabent que els nazis tenen càrrecs importants al govern i una gran influència dins la policia, els serveis secrets i l’exèrcit», afegeix.

Savas ho explica sense embuts: «la lluita contra el feixisme no es pot separar de la lluita intransigent contra la devastació social, traient del poder a la troica i els seu servidors, el govern de Nova Democràcia i el Pasok , per destruir un sistema capitalista en bancarrota que genera fam, atur massiu i alhora l’aparell repressiu de l’Estat i el seu complement, les tropes d’assalt nazis, per obrir el camí per una sortida socialista a la crisi dels treballadors i oprimits prenent el poder i tornant a reorganitzar la societat sobre noves bases socials».

El dilema és, altre cop: socialisme o barbàrie.

Després de la detenció de la cúpula d’Alba Daurada ha començat

18

18

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

Layla Nassar.

Llàgrimes de cocodril per Lampedusa El naufragi d’una pastera a Lampedusa el passat 3 d’octubre, amb un balanç d’almenys 359 morts, ens ha recordat un drama tan quotidià que normalment passa desapercebut. Al seu blog Fortress Europe, el periodista Italià Gabriele del Grande recull el macabre recompte de morts al Mediterrani, a partir (només) de les notícies publicades a la premsa : des de 1998, almenys 19.372 persones s’han ofegat en pasteres intentant arribar a Europa.

Els morts estan morts, i a sobre hem de suportar que es tornin a ofegar en les llàgrimes de cocodril

dels dirigents europeus. El president de la Comissió Europea, Durao Barroso, es diu consternat, però la veritat és que l’única política migratòria de la UE és el control de fronteres. I per això no hi ha retallades: el pressupost de Frontex, l’agència europea que vigila el mar i les fronteres terrestres, ha passat de 6 milions d’euros el 2005 a 84 milions l’any passat. Però al cementiri de Lampedusa ja no hi cap ningú més. Omplir el Mediterrani de patrulleres, helicòpters i balisses no atura la immigració: només fa el viatge més llarg...i més mortífer. «Si no voleu morts, poseu un vaixell Trípoli-Roma», deia una pancarta en

la protesta dels veïns de Lampedusa durant la visita a l’illa de Baroso i el primer ministre italià, i Enrico Letta,.

Les portes d’entrada a Europa es fan més petites i més perilloses i, com passa amb el tràfic de drogues, els contrabandistes de joves i treballadors, de famílies senceres que fugen de la fam o la guerra, fan l’agost amb els qui no tenen alternativa. Cada mur que s’aixeca a Europa obre un nou negoci per a les màfies, que es lucren de la desesperació. Fa mal llegir ara frases com «la tragèdia de Lampedusa no desincentiva els immigrants», com si jugar-se la vida en una pastera per arribar a Europa fos una

opció, o un esport d’aventura. Però la realitat és que per a la UE només es tracta de construir una fortalesa, d’aixecar murs, d’abordar la immigració com un problema d’ordre públic...

Aquesta política no frena la immigració, però atia la xenofòbia: el discurs que parla de pasteres plenes d’immigrants il·legals que venen a aprofitar-se dels nostres drets és el mateix que justifica les evacuacions dels campaments gitanos, la detenció d’una estudiant de 15 anys en una excursió de l’institut francès per deportar-la a Kosovo, els 58.000 missatges que

ha enviat el govern britànic per dir als seus destinataris que han d’abandonar el país... Per competir electoralment amb l’extrema dreta (que es fa forta en les pors de les classes mitjanes i populars) Hollande, Cameron , Letta o Samaràs li fan el joc. És una llàstima que els mitjans no s’hagin preocupat de donar veu justament als protagonistes d’aquesta història. Gairebé no hem sentit entrevistes amb els supervivents, el relat del seu periple, què els ha portat a pujar a la pastera i qui se n’ha beneficiat.

Només ens ensenyen el trist espectacle de cossos tremolant.

Perquè escoltar-los seria perillós. Si els sentíssim descobriríem que el que ens presenten com a immigrants il·legals, o en el millor dels casos pobres nàufrags indefensos, són en realitat treballadors que venen a guanyar-se la vida, o refugiats que fugen de la guerra o de la persecució política o ètnica.

Els veïns de Lampedusa ho saben i per això s’aboquen (ells sí, cada dia) en la solidaritat, contra una llei (la Bossi-Fini, de l’època amb que Berlusconi governava amb la ultradreta) que amenaça amb penes de presó els pescadors que se’ls trobin i els salvin d’una mort segura al mar. I és justament aquesta solidaritat el que els Hollandes europeus volen evitar a tot preu. No volen que en lloc d’una amenaça els veiem com el que són: els nostres germans de classe, víctimes dels mateixos interessos que destrossen els nostres drets i el nostre futur.

INTERNACIONAL

Itàlia

Si poguéssim escoltar els supervivents de Lampedusa, entendríem que per més crisi que hi hagi a Europa i per més policies que es vulguin posar a les fronteres, el que compta són les terribles condicions als seus països d’origen.

N’hi ha que fugen de l’atur i la fam, i paradoxalment arriben a Grècia o a Bulgària, el país més tocat per la

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

19

INTERNACIONAL

crisi de l’euro i el més pobre de la UE. Saben prou bé que a ni a Sofia ni a Atenes hi ha feina, però són els passos per entrar a un nord que –com per a molts joves espanyols o grecs- és l’única esperança. La guerra de Mali, la guerra de Síria, el caos a Somàlia, la repressió a Eritrea, la fam a molts estats Africans farà que continuïn venint. Ahir eren senegalesos a Canàries, avui sirians a Lampedusa.

Llàstima que no els haguem pogut escoltar, perquè aleshores també hauríem descobert que molts dels ocupants de les pasteres són candidats a rebre la protecció internacional d’una Europa que va pel món presumint de garanties democràtiques. Entre les 31.000 persones que han arribat entre gener i setembre a les costes italianes hi ha 7.500 eritreus que fugen de la dictadura, 3.000 somalis que s’escapen de la

violència.... i 7.500 sirians refugiats de g u e r r a .

L’ E u r o p a democràtica no dóna visats als demandants d ’ a s i l : n o m é s t e n e n l’alternativa de jugar-se la vida en una pastera que els porti fins a una frontera de la fortalesa.

Els qui arriben vius no poden demanar protecció perquè es topen amb la les lleis d’estrangeria i la deportació automàtica a qualsevol país del nord d’Àfrica que estigui prou untat per fer de policia de les fronteres d’Europa. L’Europa que s’omple la boca denunciant

les atrocitats químiques d’Al-Assad tanca la porta als qui se n’escapen.

Almenys es podrien estalviar les llàgrimes de cocodril.

Leyla Nassar

Ar gentina Argentina Al tancament d’aquesta edició, estan per celebrarse les eleccions, on el Front de l’Esquerra dels Treballadors, pot obtenir escons nacionals. A per ells!

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 127, octubre 2013

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista