Lluita 133 14 09 by Lucha Internacionalista

CONGRÉS D'UNIFICACIÓ DE LA UIT-QI nº 133 - setembre 2014 - donatiu 2 euros Editorial: 9N Donar suport a la consulta, qüestionar la Monarquía. pàg 3 S'esvaeix la supossada recuperació econòmica Pàgines centrals: pàg 8-11 No als bombardejos d'EUA a l'Iraq i Síria! Són els pobles els qui poden derrotar a l'ISIS i acabar amb aquests règims odiats!. Economia: pàg 4-6 Atur estructural i optimisme del govern

Sindical: Privatització d'AENA pàg 12 Moviments: Barri La Barceloneta (BCN) pàg 13 Municipals: Capgirem Girona, Guanyem Barcelona pàg 14-15 Internacional: pàg 8-11 i 15-16 Gaza, Argentina Suplement: Congrés d'Unificación de la UIT-QI (Al juliol vam publicar un Especial de Reflexions sobre la lluita de Panrico. Si no el tens, demana'l (donatiu: 0,50euros).

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacionalacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA... El secuestro de Michel Houellebecq (L’enlèvement de Michel Houellebecq),

del director francès Guillaume Nicloux. Si busquem a la Viquipèdia sabrem que Michel Houellebecq és un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema francès de 58 anys. També llegirem que és un autor provocador i controvertit, amb opinions políticament incorrectes: alguns diuen que és racista i misògin, i d’altres islamòfob. Guanyador del premi Goncourt per la seva obra «El mapa i el terrritori», és considerat com un alenada d’aire fresc dins la literatura francesa actual. Per què ens hauríem d’interessar per un autor com aquest? Perquè un dels seus temes recurrents és la intrusió de l’economia de mercat lliure en les relacions i la sexualitat humanes: si l’economia lliure genera guanyadors i perdedors, el mateix es pot aplicar a les relacions en la nostra societat. Perquè sosté que el que defineix el ser humà occidental és el lloc que ocupa en el procés de producció. Perquè parla del carreró sense Gamona sortida de lal cultura i la societat occidental, que funciona per inèrcia, i perquè és escèptic respecte de la direcció cap on va la nostra societat. Ara que ja sabem qui és Michel Houellebecq entendrem millor la paròdia que recomanem de veure al cinema: el mateix escriptor fa d’actor, interpretant-se a si mateix, mentre pateix un segrest (repetim que és una comèdia, per tant els mots patir i segrestar cal llegir-los en sentit figurat) En la realitat, aquest autor va desaparèixer un temps en mig de la promoció d’un dels seus llibres, i els mitjans de comunicació van difondre tota mena d’especulacions al respecte: inclosa la del segrest per Al-Qaeda. En el cinema, el director Nicloux dóna una versió estrambòtica d’aquella «real» desaparició, i ho fa amb un format poc convencional, barreja de documental i de ficció. Un esperpent còmic i àcid on tot apareix capgirat: els infeliços que el segresten patiran síndrome d’Estocolm i el tractaran a cos de rei, per exemple. No se sap, ni importa, per què el segresten, ni qui ho ha ordenat; nosaltres passem l’estona segrestats amb ell, i no ho passem

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

gens malament, se’n diu humor intel·ligent. Michel Houellebecq es reconeix com un autor de vida avorrida, però evoluciona al llarg del segrest per acabar mostrant que el contacte amb altres persones li ha fet aprendre coses positives i viure sensacions noves; la seva autoparòdia és destacable (tot i que no és actor), però els altres personatges li estan a l’altura, són tendres en la seva absurditat i fan que acceptem com a possible una situació extravagant. No recomanable per als qui no acostuma a agradar l’humor autocrític tipus Woody Allen, que poden optar pel darrer film de Clint Eastwood: Jersey Boys.

Quan falten dos mesos per la data anunciada de la consulta les posicions continuen estancades. Mas diu que la convocarà, mentre que Rajoy assegura que no hi haurà urnes. Tot apunta que serà Mas qui retrocedeixi, de fet ja ho ha intentat més d’una vegada, encara que CiU sap que aquesta retirada la pagarà cara, i intenta guanyar temps. Però el que està en joc és molt més que un xoc entre Rajoy i Mas: el dret del poble català a l’autodeterminació qüestiona la constitució monàrquica i la mateixa Monarquia. Contra la consulta, el nou secretari general del PSOE Pedro Sánchez s’alinea darrera Rajoy i crida -sense cap credibilitat- a reformar la Constitució cap a un model federal. El PSOE defensava fins al 1977 el dret d’autodeterminació com defensava la República, i les dues coses van caure alhora quan es va fer monàrquic. Al juny va donar un altre exemple d’això pactant amb el PP la successió monàrquica de Felip VI. La qüestió nacional va ser una de les pedres angulars de la reforma monàrquica del franquisme i la separació de la lluita pels drets dels pobles de les reivindicacions de la classe obrera -que en la transició anaven de la mà- va ser el gran servei dels grans partits i sindicats a l’estabilització del règim. Amb aquesta divisió hi vam perdre els treballadors i els pobles i es va assentar un règim que es basava en el centralisme i el suport dels grans capitals. Avui cal revertir aquesta situació. La unitat de la classe obrera que ens cal ha d’assumir la defensa dels drets i llibertats, una altra unitat no és més que submissió a les imposicions de l’estat i de la classe dominant. Però bona part de l’esquerra -com IU- també pateix amb només parlar de la consulta, s’incomoda. El mateix passa amb CCOO i UGT: a Catalunya formalment la recolzen sense fer gaire més, però les direccions de Toxo i Méndez ni tan sols s’hi han pronunciat. Es pot discutir sobre el sentit del vot, però hauria de ser evident la defensa del dret d’autodeterminació. Com que no han pres aquesta tasca el missatge als treballadors i treballadores de la resta de l’estat és que el tema no els interessa i per defecte deixen córrer les campanyes anticatalanes que promou el PP, i el PSOE en menor mesura. La defensa del dret d’autodeterminació i la consulta ha de ser una campanya estatal de l’esquerra política i sindical contra la Monarquia.

esvaeix la suposada recuperació econòmica

Alemanya estancada, i amb França i Itàlia en recessió, la zona euro està paralitzada. El Banc Central Europeu baixa encara més els tipus d’interès al 0,05% (mínim històric) per evitar la deflació i anuncia que inundarà el mercat d’euros. Tot a l’espera -un cop més- que aquest diner barat posi en marxa la producció i el consum... Si aquest diners fossin per als

treballadors /es en forma de nous llocs de treball públics, de millores de salaris i pensions ... impulsarien el consum i reactivarien la producció. Si aquests diners servissin per mantenir els serveis públics, almenys suavitzaria la greu situació que viuen moltes famílies obreres, però als estats el BCE els exigeix més austeritat, retallades i privatitzacions. Tot aquests diners públics s’entreguen a la banca privada, i aquesta la utilitza en la compra de deute públic (amb el negoci assegurat) i per fomentar l’especulació i noves bombolles. Per això, mentre l’economia es continua enfonsant, la borsa no deixa de pujar. De Guindos ja anticipa el nou sonet del Govern espanyol: els problemes de l’economia espanyola vénen de fora. També pot aprofitar i donar la culpa a la consulta a Catalunya. El cas és que Madrid comença a justificar-se mentre veu esvair els signes de la recuperació que havia anunciat a bombo i platerets. Les exportacions que eren el motor del creixement han caigut, mentre les importacions creixen amb força i tornen a generar dèficit en la balança comercial. «El gruix del creixement de les importacions va a consum intern no a inversions, amb la qual cosa s’estableix una relació gairebé directa entre el creixement del deute i el creixement del consum. Creixem a costa d’incrementar el deute». L’Estat va haver d’augmentar un 6% més el deute públic el 2013 i un altre 1,6% el primer trimestre del 2014, és a dir arribar al bilió d’euros i el 100% del PIB per aconseguir unes dècimes de creixement.

EDITORIAL

9N:

Donar supor suportt a la consulta, qüestionar la Monarquia

Però en què es va basar la seva «recuperació»? En una destrucció de llocs de treball accelerada per la reforma laboral. Major precarització i pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que han permès augments significatius dels beneficis empresarials. Els empresaris no han invertit aquests beneficis: continua sotaMadrid. mínims Puerta del Sol la compra de maquinària, imprescindible per rellançar la producció. Tampoc hi ha inversió estrangera significativa en aquest sentit. L’augment de la sobreexplotació ha permès una lleugera millora durant uns mesos de l’exportació, però quan tots els països apliquen les mateixes receptes de retallades salarials que contreuen la demanda, ¿qui tibarà del consum? Sense creixement intern, amb les administracions públiques endeutades i amb plans d’austeritat, i amb els principals països als quals exporta l’economia espanyola paralitzats, com s’ha de mantenir el creixement? Tot apunta que estem a pocs mesos d’entrar en una nova recessió. Però cada vegada el pou en què caiem és més profund i augmenta el patiment dels treballadors / es, per això és cada vegada més urgent mobilitzar per aixecar un pla obrer d’urgència contra l’atur i la precarietat: no pagament del deute, nacionalització de la banca i ruptura amb la Unió Europea, per posar tots els recursos disponibles per crear ocupació pública digne i per defensar la sanitat i l’educació públiques.

8/9/2014

1 Juan Carlos Barba: Reino de España: una vez más, camino de la quiebra. Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

ECONOMIA

3.997.656 aturats sense prestació (1r trimestre 2014)

Atur estructural i optimisme del govern Diverses ones es creuen a la platja d’aquest agost: d’una banda l’anunci triomfalista d’una falsa recuperació, alimentada tant per motius electorals del PP com de reforç de la monarquia; per una altra un empitjorament de les expectatives econòmiques internacionals que el govern ja prepara perquè li serveixin de pretext quan es desinfli l’expectativa de recuperació. Al carrer conviuen les ganes que realment assistim a la sortida de la crisi, la qual cosa explicaria una major sortida de vacances en barris obrers de L’Hospitalet de Llobregat, coexistint amb el que pot ser un exemple de repartiment capitalista del treball, amb acomiadaments barats de treballadors antics i contractacions barates i de poques hores de joves, que no els treuen de la pobresa. Certa «recuperació»? A la província de Barcelona, en el sector privat de TV i Vídeo hi ha un repunt de treball, però amb preus un 90% inferiors als del 2007. Per a la classe treballadora la recuperació és plena ocupació amb salaris dignes. No és la recuperació en la que pensa Rajoy.

se medalles. Una dada significativa és que l’increment per drogues i prostitució en l’estat espanyol s’estima que representi una part del PIB 4 vegades major que a Portugal o a Gran Bretanya. D’altra banda, pot parlar-se d’una falsificació estadística generalitzada. No només amb les xifres de l’atur, del nombre d’aturats sense prestació, també del total del PIB, dels impagats bancaris, dels deutes bancaris de dubtós cobrament, de les ajudes públiques a la banca que la normativa europea permet no comptabilitzar com a deute públic, de la solvència mateixa del deute públic de l’estat. Estat i banca es troben abraçats prestant-se diners mútuament. La insolvència de la banca ha provocat la de l’estat. Les grans empreses espanyoles, les que cotitzen en la borsa, les 35 de l’IBEX35 i unes altres, des del principi de la crisi han ampliat el seu caràcter parasitari dels comptes públics. Les 35 de l’IBEX acumulen centenars de filials en paradisos fiscals (en el 2012 sumaven 467), de manera que paguen els impostos que volen, que representen de mitjana menys d’un 4% dels beneficis. Són com milers de «casos Pujol», recordem que el de Pujol poden ser comissions, que són una

Rajoy, Guindos i Montoro tenen assegurat un creixement del Producte Interior Brut (PIB) en un any, del 3 - 4% (a partir de setembre del 2014) per la inclusió en el PIB de la prostitució i el narcotràfic, pel canvi en la comptabilització de la recerca civil i militar i per la comptabilització de l’armament com a actiu fix equiparable a infraestructures civils. Quan canvien els criteris estadístics, es produeix un graó i no poden comparar-se directament les dades actuals i les anteriors. Però pot servir per posar4

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

part dels beneficis, i aquí estan els beneficis sencers. Les empreses internacionalitzades, han seguit obtenint beneficis de la resta de mercats, i mentre disminuïa la demanda global en cada sector del mercat estatal, les grans ampliaven la seva quota, pel tancament de les petites i mitjanes. En el cas de les constructores espanyoles, així com ha baixat la partida d’inversions públiques que els va permetre emplenar la geografia d’AVES i aeroports i mitjançant concessions han construït autopistes i hospitals privatitzats, l’estat ha avalat les seves aventures, com l’ampliació del canal de Panamà, Plataforma Castor d’emmagatzematge de gas, o autopistes de peatge fracassat de circumval·lació de Madrid. Però el sector de grans empreses que s’emporten la part del lleó és la banca. El 15-M de Madrid va realitzar un estudi de la suma d’ajudes directes, crèdits, avals i suposades pèrdues de l’anomenat Banc Dolent, i la suma és astronòmica. Pròpiament, són partides que no poden sumar-se, sinó que haurien de ponderar-se prèviament amb una estimació del risc d’impagament o pèrdues en cadascuna d’elles. En tot cas, les quantitats ho faran impagable, quan políticament pugui anunciar-se la xifra a la població. Per

ECONOMIA

al règim, millor començar el nou regnat amb una aparent recuperació que amb una suspensió de pagaments. Alguna cosa està passant amb l’ocupació. De què es tracta? D’una banda, la reforma laboral de Rajoy ha abaratit considerablement l’acomiadament dels treballadors/es fixos antics, que solen cobrar salaris dignes, segons convenis, més triennis. S’està donant la substitució d’aquests treballadors per uns altres amb condicions molt inferiors. D’altra banda, segons Coscubiela, en el 2013 creixen lleugerament el nombre d’afiliacions a la Seguretat Social, però disminueixen nou vegades més el nombre d’ocupacions equivalents de 8 hores. S’estaria produint un repartiment capitalista del treball, amb jornades de poques hores i salaris baixos. D’altra banda, el nombre de persones en atur sense prestació és de 4 milions, no de 2 com s’afirma en els mitjans (veure enllaços, informe de CCOO). A mesura que ha augmentat l’atur, ha disminuït l’assignació pressupostària per aturat. A Catalunya, els dos últims Consellers de Treball ja van declarar que la prestació hauria de desaparèixer. El càlcul que fan és senzill: com més aviat possible arribem a la pobresa generalitzada, abans acceptarem salaris de misèria, amb el que abans s’implementarà el pla d’ajust per garantir la taxa de benefici del capital. En l’argumentari del govern i de l’oposició es descriu l’economia com un mecanisme avariat al que un bon rellotger ha de despertar

perquè torni a l’activitat i com a subproducte es creï ocupació. El servei d’estudis del Banc BBVA no ho creu. I no és creïble. L’economia capitalista espanyola no ha estat capaç mai d’ocupar a la seva població. En les anteriors crisis, l’atur de llarga durada, el superior a dos anys, s’ha anat acumulant, i malgrat que en temporades de creixement ha disminuït, la majoria dels aturats de llarga durada no ha tornat a ocupar-se. Previsiblement això és el que ha tornar a succeir

ara en el marc d’aquest sistema. En l’esquema del rellotger que arregla l’economia, els treballadors no hem de molestar amb mobilitzacions doncs per la nostra culpa es pot arruïnar l’arranjament. Però l’arranjament consisteix en empobrir-nos. Els diaris de dretes ja preparen a la població. Diu La Vanguardia del 16-8-14 «Aquest país li dóna ara la volta al seu model productiu i en el nou cal assumir períodes de desocupació com a part ineludible de la c a r r e r a professional...Cal deixar d’obsessionarse per la nòmina. Pots guanyar més com a autònoma per oferir serveis professionals ocasionals». Els serveis d’ocupació estatal i autonòmics acceleren la seva privatització per administrar aquest mercat de treball amb elevat atur estructural que permetrà mantenir

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

ECONOMIA

baixos salaris i males condicions laborals. En el Servei d’Ocupació de Catalunya, segons UGT s’ha reduït la plantilla al 50% en 5 anys. Ara, gràcies a les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, votades per CIU, es va a subcontractar a Empreses Privades de Col·locació la intermediació entre les ofertes de treball i els treballadors en atur. Es tracta de l’administració liberal de l’atur, fent d’això un negoci. Mentre el discurs governamental i mediàtic es centra en culpabilitzar al treballador en atur, sabem que el més important és que la nostra economia capitalista no genera suficients ofertes de treball de la qualificació necessària per ocupar els aturats realment existents. En l’estat espanyol hi ha una oferta per cada 110 aturats, en la Unió Europea una oferta per cada 12 aturats. Un programa per la plena ocupació amb salaris dignes hauria de contemplar:

1.- En 7 anys de crisis s’ha demostrat que l’economia de lliure mercat no és capaç d’ocupar a la població. De fet tampoc era capaç de fer-ho amb la bombolla immobiliària, doncs en el quart trimestre del 2007 l’atur era del 8,60% (enquesta de població activa). 2.- El prerequisit per imposar condicions que disminueixin l’atur cap a la plena ocupació amb salari digne és l’augment de l’organització i les lluites dels treballadors amb un horitzó polític. La lluita sindical i política, en la mesura que obstaculitza les «solucions» liberals, obstaculitza el camí al nostre empobriment, però sense un horitzó polític o no hi haurà victòries o seran efímeres. Les candidatures a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees que al seu programa recullin la reivindicació de la plena ocupació amb salaris dignes, han de treure la conseqüència que això no és possible amb alguns retocs, ni tan sols amb molts retocs. Donar passos en aquesta direcció requerirà lluites de resistència orientades als canvis polítics necessaris, que necessàriament ens enfrontaran a la gran burgesia i oligarquies.

3.-

L’elecció està entre una economia la prioritat de la qual és el màxim benefici dels grans capitals o una economia a favor de la vida, per la plena ocupació amb salaris dignes i amb un sector públic ampli, no només de serveis públics com la sanitat, ensenyament, ocupació, pensions, part del treball que actualment és domèstic...sinó també de producció de productes i serveis que es considerin estratègics: banca, recerca, alimentació, construcció, mecànica, electrònica, programes... Aquesta economia haurà de recuperar sobirania per realitzar-se, doncs l’entramat jurídic dels diversos tractats de la Unió Europea i Directives tanquen el camí a una altra economia que no sigui la capitalista liberal.

4.- Posar la plena ocupació com a prioritat implica totes aquestes coses i més: la distribució del treball sense pèrdua salarial, retornar al sector públic els serveis i plantilles privatitzades i ampliar el sector públic, elaborar plans de desenvolupament local i comarcal, eliminar ETTs, Agències privades de col·locació, cadenes de subcontractes, el finançament inicial i sostingut dels plans mitjançant moneda pròpia, banc central, banca nacionalitzada, impagament del deute públic, subordinació de la propietat a la seva funció social, elaborar un sistema fiscal progressiu i actuar contra el frau fiscal dels grans capitals, empreses, burgesia i directius.

La data del 9 de novembre marca l’inici de curs. Las cartes són quasi totes sobre la taula. A finals de setembre, llei de Consultes al Parlament i immediatament el Govern de Rajoy la porta al Constitucional i en demana la suspensió cautelar, cosa que amb tota seguretat farà aquest organisme monàrquic. Mas ja ha dit que hi haurà consulta però que no transgredirà la llei: un entrellat impossible, caldrà optar. Algú dubta que davant la disjuntiva Mas decidirà acatar el Constitucional? Nosaltres no. L’única possibilitat és mantenir la mobilització, per posar un preu car a CiU quan es desdigui del compromís.

5.-

Mentre no s’hagi arribat a la plena ocupació, suspensió de desnonaments i de talls de subministraments per la situació d’atur, prestació econòmica indefinida fins a l’ocupació. Aquesta mesura pels 4 milions d’aturats sense prestació significaria el 2,4% del PIB.

Víctor Messeguer Nota. 20-8-14. Rebràs els enllaços si envies un correu a carrilet@gmail.com

A Catalunya Ruptura amb

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

Però aquest estiu ha estat també el de les urgències saturades dels nostres hospitals públics, les lluites als hospitals de Bellvitge o de Viladecans per garantir una prestació de qualitat, contra una política destructora del sector públic en benefici de la sanitat privada. I aquesta és també la lluita del 9 de novembre, com la defensa de l’ensenyament públic, i tantes d’altres essencials per defensar el dret del poble a decidir la llibertat.

POLÍTICA

, el 9N s'ha de votar: l'estat monàrquic! Sense classe obrera no hi haurà autodeterminació nacional! Hi ha qui defensa primer la independència, si cal darrera CiU i Mas, que després ja vestirem la Catalunya que volem. I argumenta: no ens dividim. Però nosaltres responem 1) que el bloc darrera la burgesia catalana no es cap garantia, com ho ha demostrat en el passat els Cambó i companyia! La burgesia catalana abans és burgesia i només després –si li convé- catalana. CiU no trencarà amb les institucions monàrquiques, per què els uneix els interessos de Repsol, la Caixa... ; 2) i qui divideix el país cada dia? no és aquesta dreta de CiU que ensorra la nostra sanitat i l’escola pública? que executa ordres de desnonament que porten el patiment a famílies catalanes? la unitat de Felip Puig amb els interessos de la patronal contra els llocs de treball i els salaris com hem vist amb la vaga històrica de Panrico? La lluita per la llibertat nacional va de la mà de la lluita per un lloc de treball, per la defensa del salari, d’una vivenda digna, de la sanitat i l’educació pública, perquè... no hi haurà lluita unida com a poble si no fem nostres la lluita dels sectors més oprimits, de la classe treballadora. La unitat dels de baix serà el que farà possible una República Catalana. Per reprendre el referent de la lluita contra el franquisme que també ho va ser pels drets nacionals, i aquesta lluita es feia en barris de Cornellà o de Badia sovint en castellà. Abolir la Monarquia Amb la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya també es qüestiona el futur de la Monarquia. I aquest és un objectiu que no només ens cal per fer possible una República Catalana sinó que també és una necessitat de la resta de pobles i treballadors/

es de l’Estat. Per això és urgent que les forces polítiques i sindicals alternatives arreu de l’Estat s’impliquin clarament en el procés per tal d’ajudar a fer possible que s’identifiqui el vot del 9-N com un pas en llibertat dels pobles per acabar amb una Monarquia que ens va imposar Franco. Cal que el SAT i la CUT d’Andalusia, que LAB i Bildu d’Eskalherria, amb les forces que vam fer possible Iniciativa Internacionalista, Podemos i IU s’impliquin en una campanya estatal a favor del dret a decidir dels pobles, contra la Monarquia. Per nosaltres que som internacionalistes, la República Catalana és una necessitat per trencar amb l’estat monàrquic i el seu centralisme, no una voluntat de separar-nos de la resta de treballadors/es i pobles de l’estat. Volem una relació estreta i solidària de pobles i repúbliques lliures i en peu d’igualtat, començant per aquells amb qui compartim la llengua, però també amb la resta. Tots decidint formes de federació de repúbliques. Volem una República catalana que doni feina, treball digne, vivenda, serveis públics... per això ens cal prendre mesures con-

tra el capitalisme i la Unió Europea, avançant cap el socialisme: començant per no pagar el deute públic, nacionalitzar la banca i posar aquests recursos per un pla d’emergència que giri la truita i ens permeti, als de baix, superar aquesta crisi en què ens ha ficat el capitalisme.

11 setembre de 2014

A juliol vam publicar un Especial sobre la vaga de Panrico. Si no el tens, demana'ns-el! Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

INTERNACIONAL

Declaració de la UIT-QI

No als bombardejos d’EUA a l’Iraq i Sí Són els pobles els que poden derrotar i acabar amb aquests règims odiats! Des de fa setmanes el govern dels EUA, per ordre d’Obama, ha començat a intervenir militarment a l’Iraq bombardejant zones que ha ocupat l’anomenat Estat Islàmic ( ISIS) amb l’argument de «protegir els ciutadans nord-americans» i realitzar «accions humanitàries» en defensa de la comunitat cristiana i yazidi amenaçades per l’ISIS. Ara Obama anuncia que podria continuar amb possibles bombardejos sobre Síria, fins i tot amb l’acord del dictador Bashar Al Assad, amb el mateix argument de lluita «contra el terrorisme». Fem una crida als pobles del món per repudiar aquesta nova intervenció imperialista. Amb la intervenció i l’argument de la «lluita contra el terrorisme», l’imperialisme es vol carregar d’un sol cop els dos problemes centrals que té a la zona: l’enfonsament del règim d’ocupació a l’Iraq a causa d’un enorme rebuig popular i l’existència d’una revolució en curs a Síria. Per a l’imperialisme el problema no són les atrocitats del’ISIS contra les minories. Mentre l’ISIS va ser –i segueix sent- un instrument al servei del règim de Bashar Al Assad per enfrontar per la rereguarda de la revolució, Obama no només no va dir res dels seus mètodes, sinó que el va alimentar a través de l’Aràbia Saudita i Turquia. Els motius decisius dels bombardejos imperialistes no tenen res a veure amb la lluita contra el terrorisme o la defensa dels pobles iraquià o sirià i les seves minories. La intervenció dels Estats Units es fa per preservar l’enfonsament del règim d’ocupació a l’Iraq i per rehabilitar el règim assassí sirià. Després d’aquests objectius estan els interessos de les multinacionals

del petroli i de l’estabilitat d’Israel. Sobretot després que el poble palestí, amb la seva heroica resistència, ha aconseguit una victòria parcial, després de 50 dies d’una acció militar genocida de part de l’estat sionista d’Israel, avalada pels EUA. Després d’un enorme patiment amb més de 2.140 palestins morts, (inclosos 560 nens) el 84% d’ells civils, es va pactar un alto-el-foc permanent que inclou l’obertura del pas de Rafah,

Això per cert, no és la pau ni l’alliberament del poble palestí ni la fi de la presó de Gaza, però mostra que no es pot destruir la resistència palestina. Per això el poble palestí ho ha festejat i el govern sionista ha entrat en crisi amb el qüestionament de l’acord per diversos ministres. Per això el dilema actual i central a Síria i a l’Iraq no és o estar amb l’ISIS o amb els Estats Units i els seus aliats. La qüestió és estar amb la revolució siriana i amb el legítim

és a dir, una atenuació important del bloqueig. El pas de Rafah (que uneix Gaza amb Egipte), estarà sota el control de l’Autoritat Nacional Palestina, que ara té un govern unificat entre Al Fatah i Hamas. També s’accepta que els pescadors de Gaza pesquin fins a 6 milles (en lloc de les 3 milles que tenien permès fins ara). Van quedar «en discussió» assumptes tals com el dret dels palestins a tenir un port i un aeroport, i l’alliberament de 100 presos palestins. Per tant, res està assegurat i més amb el paper còmplice del règim egipci d’Al-Sisi actuant al servei d’Israel i EUA. La lluita contínua per assegurar que es compleixin aquests punts i per exigir la fi total del bloqueig a la Franja de Gaza.

xoc del poble iraquià contra el govern corrupte i il·legítim iraquià. És estar contra la intervenció imperialista i els seus bombardejos i amb els pobles de l’Iraq, Síria i Palestina.

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

El més gran criminal del món és l’imperialisme Obama, els seus socis de la UE, del govern iraquià i fins i tot l’assassí Netanyahu, qualifiquen les repudiables accions de l’ISIS com el «major perill per a la humanitat». El seu cinisme no té límits. D’aquesta manera volen tapar i justificar davant el món els seus propis crims. Això ho diuen els qui fa 70 anys van tirar la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki, matant a doscentes mil persones en un dia, quan la guerra estava acabada, els

mateixos que a Vietnam van matar a prop de 2 milions de persones; que van avalar a dictadors com Pinochet o Videla o que maten de gana als pobles del món amb els seus ajustos del FMI. El rol de l’imperialisme en relació als pobles àrabs i de l’Orient Mitjà, ha estat el de colonitzar, el de dividir artificialment les nacions, de fomentar els xocs religiosos, d’incentivar les guerres civils per robar el petroli i les riqueses naturals. En aquest pla colonitzador van instal·lar el fictici estat sionista d’Israel, sostenint-ho militarment i avalant els reiterats bombardejos d’Israel per assassinar en massa al poble de la Franja de Gaza. L’actual situació de l’Iraq, el seu desastre polític i social, la seva divisió entre xiïtes, sunnites i kurds, és la conseqüència d’aquesta política i de la invasió que va encapçalar Bush al 2003 que va portar a l’estat de semi desintegració actual. La invasió nord-americana, aleshores amb el fals argument «humanitari» d’ «enderrocar» la dictadura de Saddam Hussein i el suposat projecte d’armes de «destrucció massiva», va tenir com a objectiu controlar la producció petroliera i crear una estabilitat dels «cementiris» a l’Orient Mitjà per sostenir a Israel. La resistència del poble iraquià i el repudi dels pobles van fer que finalment les tropes nord-americanes es retiressin, al 2011, sense aconseguir tots els seus objectius. Van deixar un govern pro-ianqui iraquià de la burgesia xiïta, avalat pel règim d’Iran, repressor del poble iraquià sunnita. Des de llavors va haver-hi tot tipus de revoltes populars. La brutal detenció del dirigent sunnita Ahmed al-Alwani, per exemple, a finals de desembre del 2013, en la qual van morir dos dels seus germans, va provocar protestes en tota la regió d’Anbar, principalment a les ciutats de Ramadi i Faluya. L’imperialisme ha

L’ISIS ha de ser derrotat pels pobles de l’Iraq i de Síria. A l’Iraq, en el marc del procés revolucionari en el nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà que va obrir la revolució tunisiana al gener del 2011, es produeixen protestes massives contra el govern de Maliki que són brutalment reprimides. La violència i el sectarisme del Govern d’ocupació (recolzat també per l’Iran) és l’aliment amb el qual ha crescut l’ISIS. El que avui l’imperialisme vol presentar com l’ofensiva dels fanàtics de l’ISIS té en realitat un triple component: l’ISIS que ha crescut a Síria, els sectors populars sunnites i les restes del partit Baath ( de Saddam Hussein) que enfronten al govern de Badgad. L’imperialisme utilitza l’ISIS, com fa Bashar Al-Assad, per ocultar la revolta popular i reduir-ho tot a la «lluita antiterrorista». A Síria, Bashar en tres anys de guerra ha concentrat tota la seva maquinària de guerra (inclosos de barrils de dinamita i armament químic) contra el que realment li preocupava: la revolució popular, mentre permetia que l’ISIS consolidés les seves posicions com a cinquena columna a les zones alliberades. Els primers combatents de l’ISIS van sortir de les presons que Bashar va obrir al principi de la revolució per afeblir-la i durant tres anys no va disparar un sol tret contra l’ISIS. Un cop i un altre l’imperialisme (Estats Units i també la UE) es van negar a armar als únics que s’enfrontaven militarment al ISIS: els rebels sirians. En canvi, permetien que el règim seguís armant-se fins les dents amb el suport de l’Iran i de Rússia. Va ser el bloqueig als rebels sirians el que va reforçar a l’ISIS militarment i també políticament. I ara, atacant-lo, el van enfortir més com a supòsit «antiimperialista». Per això el nostre

repudi als bombardejos ianquis a l’Iraq i a Síria, no significa que donem cap suport polític i de cap tipus al denominat Estat Islàmic (ISIS). Es tracta d’una organització islàmica burgesa, amb una proposta contrarrevolucionària dictatorial teocràtica, que pretén establir un «Califat» a la regió. Les seves milícies actuen aplicant mètodes aberrants, de neteja ètnica, al servei d’aquest programa reaccionari. S’assegura que hauria estat finançat pel règim monàrquic pro ianqui sunnita d’Aràbia Saudita. O sigui que, de fet és una creació directa d’un fort aliat dels EUA. Tindria com a rol reaccionari d’intervenir en la revolució siriana per tractar que, davant la possible caiguda de Bashar Al Assad, sorgís un règim dictatorial aliat a la burgesia sunnita petroliera d’Aràbia saudita, enemiga de tot procés de canvi democràtic. En la revolució siriana actua enfrontat als propis rebels per ocupar territoris. De Síria va passar a les províncies del centre est de l’Iraq, de gran presència sunnita, prenent ciutats importants com Mossul i d’altres. En tots aquests territoris han aplicat atrocitats com execucions en massa d’opositors i expulsió de minories religioses. La lluita imprescindible contra l’ISIS ha de recolzar-se en l’armament de les forces rebels a Síria (ESL i kurds) i en el suport dels moviments populars de l’Iraq. Contra la violència sectària, per una lluita conjunta contra el règim de l’ocupació iraquiana i l’assassí Bashar al Assad. Per aconseguir una sortida independent i de veritable autodeterminació nacional dels pobles on es respectin els drets

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

INTERNACIONAL

ria! a l’ISIS

violat sistemàticament el dret d’autodeterminació dels pobles, per això hem de repudiar aquesta nova intervenció militar a l’Iraq i Síria. Res de bo podem esperar.

INTERNACIONAL 10

polítics, sindicals i religiosos de cada comunitat, que per a nosaltres ha d’emmarcar-se en una sortida socialista i dels treballadors. Per l’Autodeterminació Nacional del poble kurd a l’Iraq, Síria, Turquia i l’Iran El poble kurd iraquià pateix també les conseqüències d’aquest conflicte tan complex. El poble kurd és el major poble del món sense un estat. Existeixen prop de 30 milions de kurds repartits a Turquia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Comparteixen una identitat, un idioma i una cultura pròpia. Però sempre va ser una nació oprimida i dividida pels diversos imperialismes (otomà, anglès, alemany i ianqui) i per les burgesies de cadascuns dels països de l’Orient Mitjà i Turquia. Impedint sempre l’existència d’un Kurdistan independent, un estat únic kurd. La nostra corrent internacional sempre ha fet seva la consigna històrica del dret a l’Autodeterminació Nacional del poble kurd als territoris de Turquia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Països on es persegueix i reprimeix al poble kurd, especialment a Turquia on es calcula que hi ha més de 15 milions de kurds; a l’Ira n’hi ha uns 6 milions, a Iran 4,5 milions i a Síria 1,5 milions. Algunes de les direccions polítiques nacionalistes kurdes han buscat pactar amb l’imperialisme i els seus respectius governs algun status d’autonomia parcial. Un d’aquests casos es va donar a l’Iraq, on després de la caiguda de Saddam Hussein, l’imperialisme nord-americà i els seus aliats burgesos xiïtes, recolzats pel règim de l’Iran, van cedir una autonomia parcial als kurds en el nord del país, pel suport que van donar a la invasió

imperialista, les forces polítiques burgeses kurdes del PUK (Unió Patriòtica de Kurdistan) de Yalai Talabani i del KDP (Partit Democràtic de Kurdistan) de Masud Barzani. Avui Barzani és el president del Kurdistan iraquià, que és una regió autònoma de l’Iraq. Des del 2006 Barzani ha recolzat i col·laborat amb el govern nacional iraquià instal·lat per EUA, tenint una milícia armada pròpia: els peshmergas. El Kurdistan iraquià abasta la zona més important de petroli. Per això en els últims anys la zona va créixer a l’ombra de les inversions de les multinacionals del petroli. Per la qual cosa, Barzani és un bon soci de l’imperialisme i, sorprenentment, és un important aliat del règim turc de Erdogán, enemic del poble kurd, a qui li venen petroli i hi fan negocis. La pràctica desintegració de l’exèrcit iraquià, en el centre est de l’Iraq, al pas de l’avanç de les milícies de l’ISIS, ha portat al fet que fossin les forces militars kurdes les úniques forces terrestres, amb capacitat per enfrontar l’ISIS, al costat de l’exèrcit iraquià i recolzats, des del 8 d’agost, pels bombardejos dels EUA. Els socialistes revolucionaris, recolzem el dret del poble kurd a defensar al Kurdistan i la seva limitada autonomia de qualsevol atac l’ISIS. És també just que les organitzacions armades i populars kurdes, es defensin dels atacs de l’ISIS a Síria. I també tenen dret a fer-ho en els seus refugis del Kurdistan iraquià si fossin atacats per l’ISIS. Però això no justifica avalar els bombardejos imperialistes. El poble kurd, les seves organitzacions populars i els pobles del món han de repudiar els bombardejos imperialistes i enfortir-se lluitant en forma independent contra l’ISIS i per la unitat i autodeterminació nacional del poble kurd a l’Iraq i en tota la regió.

Repudiem els bombardejos i qualsevol forma d’intervenció militar imperialista a l’Iraq i a Síria Cridem els pobles del món a repudiar les accions militars en curs a l’Iraq i a Síria. Amb l’argument de la lluita «contra el terrorisme» i utilitzant les aberracions de l’ISIS, que rebutgem, els EUA i la UE, recolzats per Rússia, l’Iran, Israel i, ara, amb el vistiplau del dictador Bashar Al Assad, volen agredir als Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

pobles de l’OrientMitjà. Amb aquest pretext, volen també ofegar la rebel·lió del poble sirià. Al punt que el Ministre sirià de Relacions Exteriors ha donat « la benvinguda a qualsevol, inclòs el Regne Unit i els Estats Units amb possibles bombardejos» al seu país per «combatre a l’ISIS». Només demana «coordinar-los» (Abc.es 25/ 8). O sigui, s’usa la bogeria de l’ISIS i el seu Califat per aplaudir que Obama bombardegi les posicions dels rebels. Per tant, el règim sirià es treu bé la careta de «antiimperialista» que l’esquerra reformista mundial, i especialment el chavisme, defensava per mostrar el seu veritable rostre pro imperialista i genocida. La responsabilitat de la crisi de l’Iraq i de l’Orient Mitjà es deu a les històriques accions criminals i genocides de l’imperialisme. Però també hi ha una responsabilitat de les diverses direccions burgeses àrabs i no àrabs, que actuen contra els seus pobles, aliant-se a l’imperialisme i que van, per exemple, deixar sol a l’heroic poble palestí que segueix donant lliçons de combativitat a la Franja de Gaza. Aquesta claudicació, tant del vell nacionalisme burgès àrab com de les forces burgeses islàmiques i dels seus règims, ha donat pas al sorgiment de forces polítiques ultra reaccionàries com Al-Qaeda, els salafistes o ara de l’ISIS. És necessari que l’esquerra revolucionària del Nord d’Africa i de l’Orient Mitjà i els sectors obrers i populars s’uneixin i lluitin per construir una nova direcció socialista revolucionària per als pobles de la regió. No als bombardejos dels EUA a l’Iraq i a Síria! Fora Rússia i l’Iran de Síria. A baix el règim de Bashar Al Assad! Suport als moviments populars contra el règim de l’ocupació a l’Iraq! Armament de la revolució siriana per derrotar al règim i a l’ISIS!

29 d’agost de 2014 CEI de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

UGT i USO signen acord de pau social per a garantir la privatització Aprofitant l’inici de l’estiu, el govern reprèn el pla de privatització d’AENA, aparcat degut en part a les dificultats que va trobar el govern anterior per a obtenir la quantitat i la liquiditat que esperava amb la venda del patrimoni i la seva sortida a borsa. En un projecte que conté diferents mesures de ‘foment de l’economia’, a la fi d’Agost s’aprova el decret que inclou les línies mestres de la privatització d’AENA, amb l’entrada de capital privat i la separació dels aeroports i la Navegació Aèria. Mitjançant concurs públic i assignació directa entrarà capital privat fins al 49%, per tal de «mantenir la titularitat i el control» per part de l’estat. En realitat, novament la socialització de despeses i la privatització de beneficis. Segons les xifres presentades per la ministra Ana Pastor, l’empresa hauria passat de registrar unes pèrdues de més de 400 milions d’euros, a uns beneficis de 800 milions en l’últim exercici, el que la situa de nou en el punt de mira de les ofertes de diners públics frescs per al capital financer. Per altra banda, el projecte original del govern Zapatero valorava l’empresa en 16.000 milions d’euros –quantitat que va ser qualificada d’insuficient en el seu moment- i la privatització del PP situa el valor global de la xarxa d’aeroports en uns 9.000 milions. Aquesta rebaixa ha motivat les crítiques presentades pels grups d’esquerra –PSOE inclòs- en els parlaments central i autonòmics. Recentment, la diputada Ascensión de las Heras, d’IU, denunciava la privatització d’AENA com a part de l’expoli de lo públic pel govern del PP. Al costat d’això, les formacions polítiques nacionalistes (CIU i, en menor mesura PNB), o amb marcats interessos locals (Coalició Canària), també s’alineen en la crítica al projecte del govern, intentant garantir la participació dels sectors burgesos que representen.

El grup AENA ja ha estat separat de facto en dues empreses, que han canviat de nom: la que abans era AENA Aeroports S.A. (AASA) passa a denominar-se AENA, i se segrega de l’Ens Públic Empresarial Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA), que passa a denominar-se ENAIRE, i que queda com a gestor públic de la privatització i del resultat de la venda.

plantilles. No obstant això, més enllà de les declaracions, CCOO no impulsa mobilitzacions per aquests plantejaments. Qui sí ha intentat impulsar la mobilització ha estat la CGT, mitjançant concentracions de treballadors i contactes amb grups parlamentaris, i finalment amb una convocatòria de vaga a MadridBarajas el 29 i 31 d’agost, que intentava recollir les inquietuds i propostes d’alguns aeroports com Pamplona, Tenerife i Màlaga. No obstant això, els serveis mínims abusius en els llocs clau, la falta

El Front sindical: Acord de Pau Social A nivell intern, UGT i USO han signat un acord que garanteix la integritat de la plantilla i la pròrroga de l’actual Conveni Col·lectiu fins a la fi del 2021 –estava vigent fins al 2018. Aquest tipus d’acord no és nou en els processos de privatització, als quals enforteix, i fins a la data no han tingut conseqüències favorables per a l’ocupació ni per a les condicions laborals: el passat acord de garanties del 2011, va desembocar en un ERE que va reduir la plantilla en més de 1200 llocs de treball, permetent a l’empresa l’aplicació sense obstacles del seu pla de reducció de l’horari operatiu dels aeroports de menys de 500.000 passatgers/any, així com una d’acord amb altres centrals reducció de costos basada en sindicals i la insuficient coordinació plantilles per sota dels mínims de amb altres centres han impedit fins seguretat en diferents col·lectius al moment que la mobilització tècnics, i el pla –per concretar- de s’estengui. tancament d’alguns aeroports Aquesta és la tasca plantejada menors, fins ara sostinguts per la per al pròxim període: aprofundir i xarxa. AL mateix temps, l’acord va estendre les mesures de ser un dels factors que va permetre mobilització en tots els centres avançar la privatització de diverses possibles, creant el clima necessari torres de control, amb l’entrada de perquè els treballadors d’AENA es controladors low-cost, i gestió primobilitzin, i impulsar un moviment vada de FERRONATS (unió de la social més ampli contra la constructora Ferrovial i l’europea privatització. I per a això, és impresNATS). cindible que CCOO, que no ha CCOO, present a les signat l’acord amb l’empresa, negociacions, s’ha desmarcat de s’impliqui veritablement i demostri la signatura amb una argumentació que les seves declaracions són alen la qual denuncia la privatització i guna cosa més que simples reivindica la descongelació salarial, paraules. la devolució de la paga extra del 2011, i aborda lateralment els Luis Carlos Gómez Pintado (Luca) problemes d’insuficiència de Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

SINDICAL

AENA:

Barcelona

Estiu combatiu al barri de la Barceloneta Veïns de la Barceloneta es manifesten contra l’especulació que provoca el negoci turístic, que els expulsa de casa i trenca el teixit social del barri. Aquest estiu el turisme va aconseguir el seu rècord de visites a la ciutat de Barcelona i al barri de la Barceloneta la convivència entre veïnxs i visitants es va tornar insostenible. Des del mes d’agost el barri s’ha posat en peu amb mobilitzacions multitudinàries que reben la solidaritat dels altres barris de Ciutat Vella, el Raval, Gràcia, Horta, etc. És que si bé la Barceloneta, per ser el barri de la platja, s’ha vist desbordat, el turisme afecta la vida de tota la ciutat. Aquest estiu ha quedat clar que la marca Barcelona planeja el turisme com monocultiu de la regió, a costa d’expulsar als residents dels barris més emblemàtics per convertir-los en centres comercials i resorts deshabitats, on s’extregui als turistes la major quantitat d’euros possible. El govern i els seus mitjans de comunicació presenten els reclams dels veïns com un problema de civisme per part de cert «turisme de borratxera», que es podria controlar amb una major presència policial i alguns inspectors que recorrin les finques precintant els pisos turístics il·legals. Els sorolls i crits constants que no permeten descansar ni de nit ni de dia, les papereres i contenidors curulls , l’olor a escombraries, orina i excrements, els preus desbocats d’articles de primera necessitat i dels lloguers sotmesos a

l’especulació que ofeguen qualsevol pressupost de família treballadora, el mobbing a inquilinxs de renda estable, la manca d’espai públic per circular i recrear o la proliferació de robatoris, tant al carrer com de domicilis, són les conseqüències d’un pla de ciutat que necessita buidar-la dels seus habitants i transformar-la en un gran parc temàtic, com ja passa amb Venècia. Els processos de gentrificació que es vénen duent a terme a la ciutat s’han carregat zones com, per exemple, gran part del Born, on el seu cor, que envolta l’església de Santa Maria del Mar i el Museu Picasso, ara és un circuit comercial de botigues i restaurants de disseny on ja no viu gent. En els dies previs a l’inici de la temporada hem vist l’obertura massiva de botigues de souvenirs, de lloguer de bicicletes i de menjar ràpid en els llocs on abans hi havia negocis per al consum veïnal. No és cert que el turisme afavoreixi la creació de llocs de treball, perquè aquests llocs són temporals i sobreexplotats, quan acabi l’estiu hi haurà més persones aturades i els negocis no podran mantenir-se per la bombolla financera que s’ha produït al barri. No és la primera vegada que la gent del barri de la Barceloneta surt a defensar la seva qualitat de vida al crit de «no ens mouran». Anteriorment va ser la lluita contra la llei d’ascensors que expulsava veïns que no podien pagar la remodelació de les finques per instal·lar un ascensor; la resistència contra la construcció de la Marina de Luxe del Port Vell amb una normativa que exclou les embarcacions de poc calat, on vivien famílies, per dedicar el port exclusivament als iots i les embarcacions dels rics; i el rebuig a la construcció de l’hotel Vela, per la qual l’Ajuntament va realitzar una concessió de terreny públic, de manera totalment irregular, que va privar al barri de gran part de la seva platja. Tots aquests reclams formen part d’una mateixa reivindicació contra la mercantilització del barri: la ciutat ha de ser per als seus veïns i no per a l’especulació.

Natalia Reynoso 12

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

Capgire Dijous 4 de setembre es va presentar «Capgirem Girona» la proposta oberta que fa la CUP de Girona a col·lectius, organitzacions, moviments…Va consistir en una assemblea oberta a la qual van participar aproximadament un centenar de persones en representació de diverses organitzacions independentistes, anticapitalistes, plataformes i persones a títol individual, per començar a definir com ha de ser aquest espai, quins han de ser els eixos prioritaris del nou model de ciutat que necessita Girona, com ens hem d’organitzar per avançar cap a aquest

nou model de ciutat… Si recordem a l’Assemblea Nacional de la CUP a Olot fa dos anys, es va plantejar la disjuntiva: la CUP era ja la Unitat Popular i només caldria obrir les seves estructures per a més gent, o hi havia també organitzacions i altres realitats polítiques dins un concepte ampli d’unitat popular, i calia desplegar l’espai AE, un espai no independentista en què hi ha organitzacions, polítiques i municipals, de l’esquerra alternativa o revolucionàries?. L’opció que va sortir d’Olot va ser la primera, LI estàvem per la segona. La realitat actual confirma que ens trobem amb un guirigall d’alternatives (Procés Constituent, Compromís Girona, Podem, a Barcelona Guanyem Barcelona...) i tothom crida a la unitat entorn a ell/ella (sigui personatge o organització) i tothom considera que el seu projecte és l’unitari. També ho ha vingut fent la CUP al nostre entendre en aquest any amb les

em Girona Assemblees Obertes i les TUP. A Girona es va donar un nou fet que vam valorar positivament, es produeix el trencament de la CUP amb Reagrupament, un dels entrebancs per fer un treball conjunt. Lluita Internacionalista va participar a l’assemblea oberta de Capgirem Girona i va presentar un escrit de reflexions de la situació i de proposta d’eixos a treballar per una alternativa d’esquerres. Fent un resum de l’escrit presentat a l’assemblea ressaltem: a) Procés d’unitat sí, però no tot s’hi val. Volem participar del procés de Capgirem Girona defensant un programa, uns eixos de treball... de compromisos clars i concrets de ruptura, així com una noves formes d’organització. En aquest sentit avancem algunes propostes: el compromís amb les principals necessitats dels i les treballadores, mesures de clara ruptura amb les arrels d’aquest model de ciutat que es volen impulsar des d’abaix i plantejar una autèntica democràcia i rescatar la dels poders que la mantenen segrestada, no n’hi ha prou amb la limitació de càrrecs, sous i mandats, ni esmentar mecanismes de control futurs, per això proposem la rotació en els càrrecs i la revocació. b) Una altra reflexió feta va ser explicitar que tothom, com a garantia de democràcia, parla de l’horitzontalisme, dels grups de treball... però, el qui fa la convocatòria controla l’aparell, més gran o més petit, per acabar concloent allò que ell/ella ja pensava abans i els grups li farceixen el programa. Aquesta dinàmica s’ha de trencar. Els debats han de ser clars sobre propostes concretes que delimitin la reforma de la ruptura, i un cop consensuats, s’han de desenvolupar als grups. El contrari és demagògia: tots els grups parlen d’un tema, el que surt és el que encaixa amb la idea prèvia, el que es contradiu, no es recull, però tampoc res es vota... i si al final, s’acaba caient en un pensament únic «políticament correcte» que va des d’ICV a tota la resta. Demanem acords al voltant de pocs punts (3, 5, uns mínims) que delimitin la ruptura, i llavors sí treballa tothom per grups. Però a més, és contradictori tant parlar de no-personalisme, d’horitzontalitat,... i després no es concreta la mesura més elemental per combatre’l, que és la rotació en els càrrecs electes, no només amb limitació de mandats. El resum de l’assemblea enviat per la CUP ens diu «Pensem que és moment d’aglutinar el màxim de sensibilitats i esforços per tal de construir, entre totes i tots, un model de ciutat realment democràtica i al servei de la majoria de gironines i gironins; i creiem que Capgirem Girona pot ser una proposta engrescadora que ens permeti avançar amb pas ferm cap a aquest objectiu.». Doncs endavant i amb tota claredat per trobar un encaix per construir una alternativa supeditada a les lluites i amb organismes unitaris. Evidentment ICV no hi té cabuda.

Miquel i Alfons LI Girona

Guanyem Barcelona Companyes de «Guanyem Barcelona» Saludem la iniciativa d’avançar cap a un referent conjunt de l’esquerra no institucional, per a realment fer una política al servei dels i les treballadores i les classes populars. No és una salutació formal, sinó estem convençuts de que era una necessitat i ho hem vingut impulsant en diverses formes i nivells, participant a Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes, CUP-AE (com a part de l’AE)... Però volem fer-vos unes reflexions (...)convençuts de que els processos d’apropament és imprescindible evitar el màxim de malentesos.

MUNICIPALS

Car ta a

Procés d’unitat sí, però no per a qualsevol cosa. El que fins ara diu el Manifest ens deixa seriosos dubtes per la seva absoluta coincidència amb el manifest d’IC-EUiA «A Barcelona, podem» de juliol 2013. I més enllà de les paraules, ja coneixem ICVEUiA actuant al Consistori tant en el tripartit PSCERC-IC-ERC, com en el bipartit d’Hereu-Gomà, o a la Generalitat amb els mossos d’esquadra de Saura (...) o donant suport al PNE i a la majoria d’una LEC que ampliava concerts mentre retallava la pública. Hem patit les seves actuacions a nivell municipal, amb Imma Mayol privatitzant, acomiadant/no renovant contracte i reprimint sindicalment als treballadors de Parcs i Jardins –(...) que li deien allò de» L’esquerra pija també privatitza»-, externalitzant les cuines i creant monitors de menjador en precari per eliminar el doble torn en aquest horari de les Escoles Bressol, o desallotjant als immigrants de Plaça

Catalunya com a alcalde en funcions. I dels temps del bipartit, és un Gomà al capdavant de Serveis Socials que, en nom del «possibilisme» no va integrar els serveis sempre subcontractats i precaris de les educadores familiars o els educadors de carrer – APC-, o (...)ser part d’un govern amb el PSC, que va enfrontar la vaga dels 2 dies dels autobusos de TMB del 2008 (...o...) els tancaments de línies de batxillerat nocturns i diürns i fins i tot instituts públics mentre s’augmentaven línies concertades amb el vist i plau del Consorci. I un no dona suport als qui executen aquestes polítiques si no les comparteix. I queda palès quan fan el mateix si governen sols. Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

Només cal veure’ls governar al Prat de Llobregat des del 1983: desviació del Llobregat, ampliació de l’aeroport, reduccions de plantilla municipal, externalitzacions, subcontractes amb sous i condicions sense comparació amb les de la plantilla municipal, «plans d’ocupació» via incentius a empreses -i destinant el mateix que cobren entre alcalde, regidors i assessors- (...) No és casual que totes les alternatives municipals d’esquerres de ruptura que han anat naixent en els darrers anys, ho han fet en oposició a IC-EUiA, s’anomenin CAV al Vallès, o CUP a d’altres indrets. Perquè IC-EUiA ha estat –i és- un dels pilars del règim, tant a nivell estatal, com autonòmic i municipal, i amb això s’invalida a sí mateixa per a ser part de la ruptura amb ell. Per això, diem sí a una unitat per a posar la ciutat al servei dels treballadors i treballadores i les classes populars; no a una per a donar ales a repetir l’experiència del naixement d’IU-ICVEUiA, i avalar una nova rentada de cara, per a millor seguir sent pilar del règim. Això ja es va fer al 86, quan el PCE i el PSUC que havien avalat la Monarquia i els Pactes de la Moncloa, veien caure els vots i que nous moviments per l’esquerra el debilitaven. El que presidia l’escriptor Antonio Gala, exigint la sortida d’Espanya de l’OTAN, va aconseguir aglutinar gairebé totes les organitzacions i moviments d’esquerres de l’estat, la majoria de les quals van formar l’anomenada Plataforma de l’Esquerra Unida per crear un nou referent polític, sense les velles sigles. En un gest que llavors es va qualificar de «generós», el PCE de Gerardo Iglesias i el PSUC, hi van entrar i va néixer IU, i per les diferències entre les famílies comunistes IC d’un cantó i EUiA de l’altre. Les sigles tacades amb el record de la transició es van recomposar, en base a un moviment que volia ser de ruptura però que ara acceptava un programa més diluït encara que el que combatia. (...)on la figura d’Iglesias feia del que ara anomenem «mediàtica» (...) Així moviments rupturistes como ara la CUT-BAI andalusa, havien quedat dissolts en el reformisme d’una IU que avui governa la Junta d’Andalusia amb el PSOE... Amb o sense les sigles d’ICV d’ICV-EUiA, pro-EUiA, el pr ograma ha de tenir eixos prou clars com per a garantir la fidelitat a les treballadores i sectors populars.

1.Ens sembla necessari escriure que ens comprometem amb les principals necessitats dels i les treballadores treballadores, com ara atur, vivenda, lluita contra la precarietat o frenar les externalitzacions... però volem compromisos concrets com ara plans d’ocupació pública amb contractació directa, o immediata remuncipalització dels serveis externalitzats -començant per aquells que va impulsar l’esquerra institucional-. Està be dir que volem Barcelona lliure de desnonaments, però cal dir que assumim e l c o m p r o m í s d’enfrontar els bancs que pretenguin desnonar i estar disposats a expropiar el pis per tal que s’incorpori al parc públic de lloguer social (...) 2. Mesures de clara ruptura amb les arrels d’aquest model de ciutat que es diu s’impulsaran des de baix, i per tant han de ser explícites i concretes amb punts com ara contra el pagament del deute públic i per la ruptura amb la UE, per la defensa del dret d’autodeterminació i pel trencament amb la monarquia (...) cal ser honestos definit-la com a candidatura de lluita lluita, i per tant solidària (...) 3. Perquè es planteja una autèntica democràcia i rescatar-la dels poders que la mantenen segrestada, no n’hi ha prou amb la limitació de càrrecs, sous i mandats, ni esmentar mecanismes de control futurs, (...) caldria garantir que no es cau en el personalisme ni en la batalla pels llocs de la llista, i es garanteix des del primer moment el control sobre els electes. Per tant sorprèn que no s’esmentin uns mínims de l’ètica democràtica com són la rotació en el càrrec i la revocació del mandat mandat. (...) és el que fan els partits trotskistes components del Frente de Izquierda de los Trabajadores a l’Argentina (...) Ens incorporem al procés lluitant per aquests mínims i oberts a d’altres propostes de programa, però en cap cas per arribar a les ambigüitats amb les que ja fa trenta anys, IC-EUiA governa en El Prat. Portem el mateix temps enfrontant-lo al carrer, i seria una incoherència de la nostra part. Cordialment Lluita Internacionalista Extractes de la carta enviada el 26/06/14

Per això, nosaltres seguirem en el procés lluitant per un programa de comruptura: promisos clars i concrets de ruptura 14

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

Israel L’últim atac israelià sobre la franja de Gaza va deixar, després de 51 dies de bombardejos, més de 2.100 palestins morts (més de mig miler d’ells eren nens) als quals se sumen cada dia alguns dels 10.300 ferits en l’ofensiva. La franja ha quedat arrasada: 30.000 habitatges destruïts parcialment, hospitals, mesquites, escoles fàbriques i tallers reduïdes a runa. Però encara que va utilitzar a fons ela seva enorme maquinària de guerra, l’estat sionista no va aconseguir aixafar la resistència palestina: després de llançar sobre aquest petit territori costaner que amb prou feines supera la meitat de la superfície de la ciutat de Madrid 20.000 tones d’explosius, el govern de Benjamin Netanyahu no va assolir cap dels objectius polítics i militars que havia declarat.

L’ofensiva (l’últim episodi de barbàrie sionista a la franja, després dels atacs de 2006, 2008-2009 i 20012) es va desencadenar el 13 de juny, després que es trobessin els cossos de tres adolescents colons segrestats a Cisjordània, una acció que el govern israelià va atribuir a Hamàs, tot i que el moviment de resistència islàmic ho nega. L’exèrcit israelià va reconèixer que sabia que els joves estaven morts des del primer dia, però durant setmanes va utilitzar el cas com a pretext per a una operació policial a gran escala a la que va detenir a més de 530 palestins, inclosos els líders de Hamàs a Cisjordània, i el president del Parlament. L’Autoritat Palestina

presidida per Mahmud Abbas -que al maig havia acordat un govern d’unitat amb Hamàs- es va posar al servei d’Israel i va reprimir les protestes. Netahyau va utilitzar l’assassinat dels joves com a pretext per desencadenar l’atac a Gaza. L’objectiu era neutralitzar la resistència armada. Però en lloc de sucumbir a la força militar i provocar amb l’assassinat deliberat de civils una reacció popular contra els combatents, la invasió terrestre es va saldar amb 64 soldats israelians morts. Les tropes es van retirar i van seguir els bombardejos sistemàtics i indiscriminats sobre els 1,8 milions de palestins que s’amunteguen a la franja. Netanyahu va constatar que liquidar la resistència suposava un cost inassumible per als israelians: no hi va haver grans protestes a Tel Aviv, però sí por als coets palestins i desconfiança en un exèrcit que ja no semblava totpoderós. Com resumia Amir Oren, editorialista del diari israelià Haaretz, «Netanyahu i els seus companys van ficar a Israel en un conflicte entre l’exèrcit més fort de la regió i una organització de 10.000 combatents que no és una simple derrota, és una ruïna». La imatge internacional d’Israel s’ha emportat un nou cop, amb mobilitzacions en solidaritat amb Palestina arreu del món, i el simbòlic manifest de 327 supervivents de l’Holocaust i els seus fills contra l’atac sionista. L’aclaparadora superioritat militar israeliana -amb tot el seu desenvolupament tecnològic que ha tornat a utilitzar Gaza com camp de experimentació- no li ha donat la victòria en aquesta guerra desigual. Com en totes les lluites anticolonials, els ocupats tenen menys a perdre que els ocupants i la seva resistència és més gran. La gent de Gaza estava disposada a pagar un alt preu per acabar amb el bloqueig que els asfixia des de fa 7 anys. A diferència de l’ofensiva israeliana de 2009, hi va haver grans mobilitzacions dels palestins de Cisjordània per denunciar el agressió.

Netanyahu va acabar signant un alto el foc permanent el 26 d’agost, sense consultar amb els seus socis de govern de la ultradreta, que van denunciar l’acord. Israel es va comprometre a obrir els passos fronterers i permetre l’entrada de materials per a la reconstrucció, ampliar la zona autoritzada per a la pesca i aixecar la tanca en la qual es prohibeix entrar als camperols de Gaza. Després d’un mes d’alto el foc es discutirà la desmilitarització de Gaza, que demana Israel, i la construcció del port i l’aeroport, que demana la delegació palestina. Però tot i que Hamàs va voler vendre l’acord com una gran victòria, hi ha també costats foscos per als palestins. El pas de Rafah, a la frontera amb Egipte, queda en mans de l’Autoritat Palestina, és a dir sota control dels aliats més fiables d’Israel: Egipte del mariscal Al-Sisi i Abu Mazen. A més Israel ha violat gairebé tots els acords, des dels pactes d’Oslo als de 2012 després de l’última ofensiva a Gaza, quan també es va pactar alleujar parcialment el bloqueig. Segons ens expliquen companys sindicalistes de Gaza, la situació dels treballadors és desesperada: no hi ha signes reals de l’obertura de Rafah i la destrucció del miserable teixit fabril ha duplicat l’atur, que ja superava el 40% abans de l’ofensiva. Pocs dies va trigar Netanyahu a recordar que el seu objectiu a llarg termini no és reconquerir Gaza, que Ariel Sharon va «desconnectar» el 2005, sinó mantenir els gazauis dins la presó més gran del món i continuar la colonització de Cisjordània per tancar als palestins en bantustans com els de la Sud-àfrica de l’Apartheid. A principis de setembre va anunciar l’annexió d’altres 400 hectàrees a Cisjordània per construir noves colònies, que va desencadenar una nova onada de protestes. L’acord dóna ales a Hamàs, en hores baixes pel seu aïllament després del cop a Egipte, que va enderrocar al govern dels Germans Musulmans: segons va publicar el

juliol The Washington Post citant fonts de la Casa Blanca, Al-Sisi va pactar amb Israel liquidar Hamàs (com va fer amb els Germans Musulmans a Egipte) a canvi del suport de Netanyahu perquè Obama mantingués íntegra l’ajuda militar a Egipte després del cop. Abans de l’atac Hamàs s’enfrontava també al malestar de la població palestina per la seva gestió del govern de Gaza. Per això va acceptar el govern d’unitat palestí. La unitat va ser celebrada com un gran avanç per les masses palestines, però aviat es va constatar que aquesta no va servir per trencar la línia col·laboracionista de l’Autoritat Palestina, sinó per apuntalar al poder al cadàver polític d’Abbas, que apareix davant el seu poble com el cap d’un aparell repressiu al servei d’Israel. Com apunta l’activista israelià contra l’ocupació Sergio Yahni, «l’única autoritat que manté el president palestí és haver estat part dels mediadors al Caire. No és d’esperar que la població palestina estigui disposada a canviar el que es va aconseguir amb tant sacrifici en el camp de batalla per un plat de llenties «. La pregunta és ara què farà Hamàs amb la seva victòria: reforçar la resistència o sumar-se a l’ordre criminal d’Oslo.

INTERNACIONAL

embarranca a Gaza

Per la fi total i incondicional del bloqueig de Gaza. En defensa del dret a la resistència del poble palestí. No hi ha pau possible amb Israel: per la dissolució de l’Autoritat Palestina i la fi de la farsa dels dos Estats. Per una Palestina única, laica i no racista sobretot el seu territori històric.

Layla Nassar.

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

INTERNACIONAL

Ar gentina. Campanya inter nacional Argentina. internacional

Ni desaforament dels ferroviaris combatius, ni criminalització de la protesta! A Argentina, després de la reeixida vaga general del 28 d’agost, el ministre de Transport i Interior, Florencio Randazzo, va presentar una denúncia penal i va demanar el desaforament sindical (treure legalment els càrrecs sindicals) contra diversos delegats ferroviaris del ramal Sarmiento. La seva intenció és escapçar el Cos de Delegats i el sindicat, encapçalat per Rubén «Pollo» Sobrero, que lluita i defensa els drets dels treballadors i enfronta les mentides de la famosa «revolució ferroviària» del govern. Sense proves, s’acusa els delegats Mónica Schlottauer, Edgardo Reynoso, Luis Clutet i Rubén Maldonado, i al company Julio Capelinsky -del sector neteja, per un suposat «atemptat» contra els trens. Res més fals. El suposat «atemptat» consistiria en el vessament de residus d’escombraries en un vagó, segons fotos mostrades pel govern. Una tremenda ridiculesa. És una acusació falsa amb l’objectiu d’intimidar als qui lluiten i a dirigents que no es venen, intentant amagar que va haver-hi

una gran vaga nacional. Aquesta falsa acusació és part d’una política del govern nacional de criminalitzar la protesta, com passa a d’altres països. D’aquesta forma el govern, per exemple, va avalar la condemna a cadena perpètua de treballadors petroliers de la localitat de Las Heras. Existeix una campanya internacional per l’absolució dels petroliers de Las Heras. Al país hi ha prop de sis mil lluitadors processats per diverses protestes. Temps enrere el govern va acusar al dirigent ferroviari «Pollo» Sobrero de cremar trens amb una causa judicial falsament muntada. Van haver de retrocedir i sobreseure-la perquè no hi havia cap prova. Ara tornen a fer el

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

Lluita Internacionalista 133, setembre 2014

mateix. Repudiem aquesta actitud anti-sindical del govern d’Argentina contra delegats i dirigents sindicals que lluiten i no responen als seus dictats. Està en curs una campanya internacional en defensa dels ferroviaris. Cridem a la més àmplia unitat i solidaritat de sindicats, organitzacions estudiantils, veïnals, de drets humans, personalitats, legisladors i partits polítics. No a la criminalització de la protesta! No al desaforament dels delegats ferroviaris combatius d’Argentina! Enviar solidaritat contra la demanda de desaforament a monicaireinoso@gmail.com amb còpia a luchaint@telefonica.net

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista