Lluita 134 1410

nº 134 - octubre/novembre 2014 u - donatiu 2 euros Editorial: Situació estatal; Kobane i Alep, resisteixen! pàg 3 Pàgines centrals: pàg 10-11 Amb Kobane i Alep!

Economia: PGE:"La culpa la va tenir la inferemera" pàg 4 Política: Fins mai, Gallardón! pàg 5-7 Corrupció: capitalisme i Transició.

Escandalosa complicitat del Conseller de Treball de la Generalitat amb Panrico

Sindical: Panrico, AENA Clàssics avui: 1934-2014.

Trotski sobre la qüestió catalana i les tasques del proletariat Sentència contra l'Ajuntament de Girona Internacional: Síria, Mèxic

pàg 8-9 pàg 12-15

pàg 18 pàg 16-20

Suplement: Lliçons i debats al voltant d'Escòcia

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Boyhood (Momentos de una vida), del director Richard Linklater. És difícil innovar en tots els camps, perquè tot està inventat. Però de tant en tant algú aconsegueix crear una peça que ens sorprèn perquè té elements amb els que no havíem pensat. Doncs això, i més aviat recomanable per a cinèfils.

Linklater decideix rodar «moments» en el període que va de l’any 2002 fins a l’any 2013, trossos de vida que després enganxa i així pot mostrar l’evolució dels esdeveniments en una família al llarg de 12 anys reals, sense maquillatges ni artificis. I aquest és el seu punt d’innovació en un món en el qual les pel·lícules de ficció -seguint la pauta de funcionament actual de la indústria cinematogràfica- es roden en setmanes o mesos, per una qüestió eminentment pràctica.

La vida del nen de la família, Mason, és el centre sobre el qual pivota el film, ell juntament amb la seva germana Samantha faràG aun emocional des de la inm orecorregut nal fantesa -el coneixem quan té 6 anys- cap a a maduresa, amb canvis d’escola, amors, separacions, il·lusions i pors.

Retrats de família d’un tipus similar se’n fan de manera reiterada al cinema, però aquest plantejament de filmació d’anar a contracorrent comporta moltes novetats: els actors fan una evolució important amb el pas del temps, i per tant no s’enfronten al seu paper sempre de la mateixa manera, això va suposar haver de treballar amb un guió poc convencional: es va fer un esquema amb l’estructura bàsica per poder-lo anar adaptant. I la conseqüència cal veure-la, no pot ser de cap manera la mateixa que ho és la d’un rodatge habitual.

Altres dificultats de caire tècnic afegeixen anècdota a l’obra: contractar actors que es comprometin a rodar 4 dies cada any, durant 12 anys, no és fàcil; aconseguir finançament per a un projecte a tan llarg termini encara ho és menys. Però tot el nou enfocament està al servei d’aconseguir que el temps amb majúscules, el real, sigui protagonista també de l’obra, i això vol dir incertesa, atzar i risc.

El resultat és nou, evidentment. Algun crític ha dit que és una epopeia d’allò ordinari, i és que tots hem sigut Mason. Un gran homenatge a la vida, fet amb una enorme senzillesa, una mena de documental de ficció Avisem: dura 165 minuts! detall important a tenir en compte per organitzar-se la sessió de cinema.

2

2

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

Els problemes no deixen d’aguditzar les tensions dins del Govern i del PP. A la dimissió de Gallardón a finals de setembre amb la retirada del projecte de llei sobre l’avortament, cal afegir ara Ana Mato a la corda fluixa després de la gestió prepotent i irresponsable – amb el Conseller de la Comunitat de Madrid- de la crisi de l’Ebola. Antics alts càrrecs del PP són imputats per frau: Rodrigo Rato, la mà dreta d’Aznar, amb les targetes opaques de Bankia, i Acebes, ex secretari general del PP i ministre de l’interior i justícia, amb la caixa B del partir, darrera dels papers de Bárcenas.

que dubtosa. Al tancament d’aquest diari el Govern es planteja recórrer també la nova «consulta».

El 9N –cas de celebrar-se- queda com un trànsit i una nova declaració de voluntats, però després de la diada i per quart any consecutiu de mobilitzacions massives, cal passar de les intencions als fets. Tot apunta a unes eleccions anticipades amb un pronunciament de les candidatures sobre com donar resposta al dret a decidir del poble català. Cal construir un gran front per la ruptura amb la Monarquia per una República Catalana amb mesures de lluita anticapitalistes. Trencar amb la Monarquia és un pas imprescindible per recomposar la relació entre els pobles, que volem sigui el més estreta possible.

En el terreny econòmic, els núvols negres apareixen després d’haver anunciat aquest estiu a bombo i platerets el final de la crisi. La paralització de l’economia europea continua i anuncia una tercera recessió. Els pressupostos que acaba de presentar el govern per al 2015 estan Els kurds suporten el setge d’esquena a aquesta realitat: de l’Estat Islàmic, mentre insisteixen que «el més complicat Erdogan impedeix amb els La responsabilitat de ja ha passat» i es basen en un seus tancs que les milícies del creixement que faci repuntar el l’esquerra mundial creix PKK puguin entrar en territori consum. El Govern preveu una davant aquesta situació. sirià per unir-se a la reducció en les despeses per resistència kurda. Alhora Cal cridar a la mobilització prestacions d’atur, però reprimeix amb sang l’ocupació aquest trimestre ja en solidaritat amb la mobilitzacions en solidaritat s’està desaccelerant i més d’un resistència contra el règim amb els kurds sirians a terç de l’ocupació que es crea Els bombardejos de es fa a través d’autònoms. La assassí d’Al-Assad a Alep i Turquia. la coalició internacional partida del deute s’emporta 100 contra el reaccionari Estat capitanejada per milions d’euros al dia en l’imperialisme nord-americà, Islàmic a Kobane com a interessos, mentre Madrid. no tenen l’objectiu l’endeutament segueix creixent símbols de la lluita per les Puerta delkurda Sol d’assegurar la victòria i superarà el 100% del PIB – sinó tan sols d’afeblir al Estat llibertats dels malgrat el maquillatge d’afegir Islàmic per afermar els règims les activitats il·legals en el càlcul pobles sirià i kurd. de l’Iraq i Síria. d’aquest indicador. Tot i les promeses que s’acabaran les Mentre això passa el règim retallades, hi ha eleccions a la de Bashar El Assad -rehabilitat per l’imperialisme- llança vista: no es pot baixar la guàrdia. una ofensiva generalitzada sobre les posicions que encara mantenen els rebels sirians, particularment a Alep i la perifèria de Damasc. Però Alep també resisteix.

Certament el Govern de la Generalitat ha fet un Un acord entre l’Exèrcit Sirià Lliure i el PYD kurd pas enrere evitant l’enfrontament directe, però la permeten combatre junts en la defensa de Kobane. situació segueix lluny d’estar controlada pel Govern.

K

Mas tenia dues opcions: seguir endavant amb el mandat popular i desacatar el Constitucional o acatar al Constitucional i desacatar el mandat popular.

Va optar per la segona. La convocatòria del 9N devaluada en una macro enquesta voluntària té la finalitat de guanyar temps i entrar en la política de desgast del moviment independentista català. Però el passat 19 d’octubre desenes de milers de catalans van sortir a exigir al Govern fermesa i una convocatòria en tres mesos d’eleccions, la qual cosa va motivar la reacció airada de CiU. Unió Democràtica, el partit de Duran i Lleida, ja es desmarca i afirma estar en contra de la independència, mentre la posició de IC/EUiA és més

obane, Alep, resisteixen!

EDITORIAL

S'

obren molts fronts per a Rajoy

La responsabilitat de l’esquerra mundial creix davant aquesta situació. Cal cridar a la mobilització en solidaritat amb la resistència contra el règim assassí d’Al-Assad a Alep i contra el reaccionari Estat Islàmic a Kobane com a símbols de la lluita per les llibertats dels pobles sirià i kurd. Cal exigir la fi de tota restricció d’entrada de refugiats kurds a Turquia davant el setge jihadista i l’entrada de forces kurdes en suport a la resistència.

Cal reivindicar el dret a l’armament de la resistència.

Fora el règim d’Al-Assad, fora el reaccionari Estat Islàmic.

25/10/2014 Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

3

ECONOMIA

Pressupostos Generals de l'estat 2015

"La culpa la va tenir la infermera" La culpa la va tenir la classe obrera. Aquesta sembla ser la conclusió del govern del PP, que governa CONTRA els treballadors i treballadores. En l’econòmic, el govern emet al mateix temps un doble discurs.

Montoro ens avisa que la recuperació ja ha arribat, que això li permet una rebaixa d’impostos a les empreses i rendes altes que traurà 4.000 milions dels ingressos de l’estat, forat que segons diu, la recuperació emplenarà amb major recaptació. Guindos, recollint les males perspectives de la UE expressades pel president del Banc Central Europeu, admet que el l’aturada en el creixement de la UE pot tallar la “recuperació” en l’estat espanyol. Sembla contradictori però no ho és. La medicina per a la crisi són el que anomenen les reformes estructurals: més liberalisme, més privatitzacions i retallades, més reforma laboral i pobresa. El govern demostra ser bon alumne del capitalisme del desastre.

Els Pressupostos de l’estat per a l’any que ve són uns pressupostos confeccionats per pagar un deute que no es pot pagar. Periodistes afins al govern admeten que seran necessaris 10-15 anys per rebaixar el deute públic del 100% al 60%,del

4

4

PIB i que en aquest temps, qualsevol crisi que pugi els interessos del Banc Central Europeu posarà a l’estat espanyol en la fallida. I en 15 anys no va a haver-hi una, sinó diverses crisis.

Amb els interessos més baixos de la història, el deute creix per sobre del PIB. Imaginem el que ocorrerà quan pugin els interessos.

El govern aplica un pla d’ajust darrere d’un altre, però malgrat la seva retòrica nacionalista, per a les grans empreses i rendes altes només hi ha amnistia fiscal, una reforma fiscal favorable per a ells, i així com aquests grans capitals són els responsables del 72% del frau fiscal, el 80% del personal d’Hisenda (AEAT) té com a funció investigar les petites empreses i ciutadans de renda mitjana. Les grans empreses, malgrat haver de pagar el 30% d’impostos (abans de la rebaixa), paguen en la pràctica un 5% i algunes un 3%. 40.000 milions anuals deixa de pagar la burgesia gràcies a aquest govern còmplice. La Casa Real, les empreses i bancs de l’IBEX 35, els 600 noms d’espanyols de la llista Falciani, amb diners evadits en la banca suïssa, dormen tranquils.

Com el govern no obliga a pagar als grans capitals, com el govern assumeix com a deute públic els avals, préstecs i rescats a la banca, les constructores i assumeix les pèrdues de tots ells, com els diferents governs cedeixen a les pressions per omplir de formigó inútil la geografia a canvi de comissions, després el govern desplega gran fermesa per congelar per cinquè any els salaris públics, per una nova congelació de les pensions (de les quals el 51% no arriba al salari mínim), a estalviar 4.000 milions en prestacions d’atur quan ara ja hi ha 4 milions de treballadors i treballadores en atur sense prestació.

Gran fermesa a acomiadar a 370.000 treballadors i treballadores del sector públic des de novembre del 2011.

Gran fermesa a destruir 2 milions d’ocupacions des de la reforma laboral de Rajoy del 2012.

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

En aquesta recuperació dels beneficis d’algunes grans empreses, amb augment de la pobresa, les empreses supervivents tenen un efímer respir, més pels tancaments d’altres empreses, la baixada salarial i els acomiadaments que per l’augment de les vendes. Gens sostenible. Mentre, la demanda interna seguirà reduint-se per la substitució de treballadors i treballadores amb salaris dignes per altres barats i pobres. Això provocarà noves reclamacions per part de la patronal de noves reduccions salarials. Mentre, la fugida de les obligacions de pagar impostos de la burgesia i el bestial deute públic utilitzat per rescatar a la pròpia burgesia farà impossible una recuperació que arribi als treballadors.

La burgesia espanyola ha fet fallida, però ens trasllada la fallida als treballadors i treballadores.

Només un govern dels treballadors i treballadores pot detenir i invertir el camí a l’infern. Un govern dels treballadors que talli la sagnia de pagar un deute públic que no hem generat els treballadors, que surti de la unió Europea i de l’Euro i que no faci pagar als treballadors la devaluació que això comportarà, i que per detenir l’ona de pobresa present i futura, empri a tota la població, ofereixi uns serveis públics que ens igualin en les coses importants i que posi a la propietat a complir les seves funcions socials, arribant a l’expropiació i nacionalització sense indemnització de la banca i d’aquells sectors que es considerin estratègics. O sigui, una economia al servei dels treballadors i treballadores, i no al servei del Banc Santander, Inditex, BBVA, Telefónica, Iberdrola, Caixabank, Repsol...

Víctor Messeguer N o t a : enviar un correu a carrilet@gmail.com per disposar dels enllaços que amplien aquestes línies.

Citar una web o un autor no avala la seva línia política.

POLÍTICA

Fins mai Gallardón.

Nosaltres decidim.

Davant el rebuig als carrers del Projecte de Reforma de la Llei de l’Avortament el Govern va fer marxa enrere i el ministre Gallardón va haver de dimitir.

Després de més de dos anys de mobilitzacions contra el Projecte de Reforma de la Llei de l’Avortament les dones hem guanyat el pols al Govern i el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, ha hagut de dimitir amb el cap baix, dient que es retirava de la política perquè no havia aconseguit el que se li havia encomanat. Qui l’hi havia encomanat? Els de sempre, l’Església i la dreta més rància. Els que d’una banda defensen el dret dels i les no nascudes i per l’altre es beneficien arrencant els drets dels i les nascudes en famílies treballadores. Els mateixos que ens volen submises i obedients per explotar, parir i callar.

Però el rebuig i la ràbia de tota la població han aconseguit que es paralitzi el Projecte que ens volia tornar al model de dona sense drets ni autonomia de la dictadura franquista. Un model hipòcrita que sempre va fer els ulls grossos amb les riques, que a canvi de diners compraven metges discrets; mentre que a les treballadores i les seves filles, en el millor dels casos, les portava a endeutar-se per poder viatjar a l’estranger a realitzar un avortament. Encara que la gran majoria quedava exposada a haverse de sotmetre a intervencions clandestines de risc mortal. Aquesta

mateixa situació era la que projectava el Govern per a les dones del segle XXI. El mateix Govern que treu les ajudes a les persones dependents ens volia obligar a tenir criatures amb riscos de malformacions i malalties greus, que poden ser detectades durant els primers mesos d’embaràs.

Per això hem pres els carrers, ens hem fet escoltar i hem rebut la solidaritat de les dones de tot el món, que no estaven disposades a deixar que ens treguin el dret a decidir sobre el nostre cos a l’Estat Espanyol. Va ser indispensable el suport de totes perquè no s’estengués l’exemple en altres països, perquè necessitàvem defensar la nostra lluita de més de quaranta anys per aconseguir la despenalització de l’avortament mitjançant una llei que encara no és la que reclamem. La llei que vam haver de sortir a rebutjar del Projecte de Gallardón afavoreix la medicina privada, que és la que cobra per les intervencions.

Encara avui hem de seguir lluitant per la nostra reivindicació històrica, perquè l’avortament sigui lliure i gratuït.

El ministre de Justícia va dimitir, però ens va deixar el llast de

la Reforma del Codi Penal i la Llei de Taxes Judicials que aprofundeixen encara més un model de justícia a favor dels rics que puguin pagar i excloent per les treballadores. També ens va deixar rastres del seu Projecte, mentre que les menors de divuit anys hauran de tenir el permís dels seus pares per poder avortar; requisit que potencia la formació de famílies monomarentals, a càrrec d’àvies i dones adolescents sense ajudes i amb més risc d’exclusió. Per això és que aquest retrocés del Govern ho celebrem als carrers, allà seguim reclamant pel dret al nostre propi cos, per una sanitat i educació laica sense retallades, gratuïta i igualitària, per l’eradicació de la violència masclista, per la visibilització i justícia per a les víctimes del sistema capitalista i patriarcal.

La dimissió de Ministre de Justícia és un mirall de dues cares que ens anima a seguir lluitant, per una banda posa en evidència que la mobilització és imprescindible per aconseguir que les nostres reivindicacions siguin possibles i per altre li mostra al Govern que quan les dones diem no, és que no, que amb nosaltres no es juga. El nostre missatge és que prenguin nota i dimiteixin com Gallardón.

Natalia Reynoso Renzi

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

5

Exigi nt rrespostes espostes al Con Exigint Bankia, Rato, Acebes, Pujol…

Corrupció i impunitat.

Capitalisme i transició Escàndols de corrupció i impunitat són les dues cares d’una moneda amb la qual es desperta cada matí un treballador/a, mentre no para de rebre lliçons d’austeritat, després de les quals s’imposen cops terribles a les ja limitades condicions de treball, amb les quals la patronal i el Govern li fan pagar la crisi.

Amb l’assumpte de les targetes opaques de Caja Madrid/Bankia tots els sectors institucionals compromesos en la transició estan implicats: Rafael Spottorno, excap de la Casa del Rei amb Juan Carlos I i conseller privat de Felipe VI, passant per alts càrrecs de la patronal, del PP, PSOE, d’IU, d’UGT i CCOO. Aquest últim cas també és significatiu doncs Rodolfo Benito era el cap dels Alternatius a l’oficialisme a CCOO. Però no és aquest l’únic cas, ara amb els comptes B del PP de Bárcenas és Angel Acebes, qui fos secretari general del PP i ministre amb Aznar en diversos ministeris: justícia, administracions públiques i interior, qui va assegurar en l’11 M que «El responsable d’aquest atemptat és la banda terrorista ETA». El cercle s’estreny sobre Rajoy i Aznar. I què dir, del serial de la família Pujol-Ferrusola!

Ningú pot creure que es tracten de casos aïllats, sinó que ha estat la forma de viure en les rodalies del poder polític i econòmic del país. Un combinat de capitalisme i transició monàrquica. Escoltem moltes veus sobre la regeneració democràtica, sobre lleis anticorrupció, com també que cal regenerar un capitalisme regulat, lliure de l’especulació financera, sense excessos… però el que cal entendre és que quan aquests excessos són tan generalitzats no poden ser el resultat accidental d’alguns individus malvats i egoistes, sinó l’evolució necessària del capitalisme en una fase de degeneració. És el capitalisme el que genera aquests egoistes corruptes, perquè els necessita per sobreviure.

Un capitalisme que necessita generar rendibilitat del capital al preu que sigui, sota formes més arriscades i especulatives per evitar la caiguda de la taxa de benefici, perquè sinó la roda es deté i es desploma. Per a això li cal subordinar estretament al poder els seus interessos, unes vegades perquè aquest deixi fer, unes altres perquè gasti enormes summes de diners públics al rescat de les seves operacions fraudulentes. És la lògica d’un sistema que no es basa a satisfer les necessitats humanes sinó en l’explotació del treballador per obtenir un màxim de plusvàlua.

Però la impunitat amb la qual han actuat empresaris i polítics aquests anys és alguna cosa també associada al règim que vivim, el de l’anomenada transició monàrquica del franquisme, una cosa que ha impregnat totes les seves institucions i els seus partits. Aquest acord, es va establir entre les institucions de l’estat, les organitzacions de la dreta franquista reformada com UCD-AP-PP, les de la burgesia catalana CiU i basca, i les organitzacions referents per als treballadors/as PSOE, PCE/IU, CCOO i UGT. I si van decidir entre tots estendre una tupida catifa anomenada pacte de la transició i Monarquia, per ocultar centenars de milers de cadàvers, els crims del franquisme i de la transició, ¿algú s’anava a preocupar per uns pocs centenars de milers d’euros d’una targeta opaca? La impunitat ha estat la reina i senyora d’aquests 40 anys de transició.

Acabar amb aquesta corrupció i amb aquesta impunitat requereix una lluita decidida per acabar amb el sistema capitalista i el règim monàrquic.

Josep Lluís del Alcázar 6

6

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

La escanda Felip Puig Tothom ho sospitava, però ara s’ha materialitzat.

La Generalitat, a través del Institut Català de Finances, ha donat un préstec de 8 milions d’euros a Panrico i l’empresa procedeix immediatament a acomiadar a 60 treballadors/es més (ja en van 104 aquest any, més 31 de l’any passat). Un escàndol! Si l’empresa tenia problemes financers per pagar els acomiadaments, ara els pot tirar endavant utilitzant diners públics.

La Generalitat havia intentat per tots els mitjans que, abans de donar aquests diners, se signés un acord entre empresa i treballadors per salvar la cara, però els treballadors/es es van negar a signar els acomiadaments, malgrat que també van rebre pressions de la direcció de CCOO. Sense aquesta signatura, el conflicte segueix obert. Mentre l’empresa rep diners públics per pal·liar els efectes de la vaga, els treballadors portaven els 8 mesos de vaga sense cobrar i dos mesos més per començar a cobrar el ERTE que afecta tota la plantilla; els acomiadats encara no han cobrat el 100% de les indemnitzacions, i l’empresa ja anuncia beneficis pel 2015.

L’absoluta complicitat de la Conselleria de Treball amb els interessos del fons voltor Oaktree, que gestiona Panrico, s’evidencia:

·

Joan Mas, germà del President Artur Mas, era conseller delegat de Panrico fins a març del 2014, i ara mateix està al capdavant d’una altra marca del grup, La Bella Easo. La Generalitat va anunciar el setembre passat ajudes financeres per rescatar Panrico, tema que va motivar denúncies en clau parlamentària per la relació de privilegi amb l’empresa. · A pocs dies de l’anunci de l’inici de la vaga el 13 d’octubre de

alosa complicitat de amb la patronal de Panrico l’any passat, es va produir un gran desplegament policial amb furgonetes i més d’un centenar de Mossos per forçar la càrrega i sortida de 9 tràilers amb productes de la planta de Sta. Perpètua Perpètua, paralitzada per la vaga, amb personal aliè a la fàbrica, tot un acte d’esquirolatge contra el dret de vaga. · El 16 d’octubre, la Inspecció de Treball obre acta de l’entrada de camions amb productes Panrico que es venen arreu Catalunya i resol al desembre que això vulnera el dret de vaga pel que proposa que la Conselleria iniciï el procés sancionador. Al desembre s’acumulaven més de 50 actes que demostraven que diàriament entraven els camions per proveir el mercat català. La Conselleria frena fins l’últim minut la resolució de l’expedient i no té en compte cap dels claríssims agreujants, per acabar amb una multa de 6.250 euros que encara no consta que s’hagi fet efectiva, però que paralitza els expedients en curs. · Els productes Panrico estan a la vista en totes les grans superfícies, mercats i bars. Es presenta denúncia a Consum de la Generalitat per f a l s e d a t e n l’etiquetatge l’etiquetatge, perquè en aquests productes es pot llegir a l’embolcall que estan fabricats en Sta. Perpètua (cosa que és falsa) i en moltes ocasions es venen com a productes catalans de proximitat. La Generalitat paralitza l’expedient. · Després de la sentència de l’Audiència Nacional sobre el ERE, al juny, l’empresa reuneix al comitè d’empresa per anunciar que està disposada a reduir el nombre d’acomiadaments si pot acomiadar als membres del comitè d’empresa i tria la resta ‘a dit’, és a dir, desferse dels treballadors/es que més s’han significat en la lluita. Fins i tot, Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya (que no convoca la vaga) demana que

es contrasti el que ha passat i que actuï la fiscalia per la gravetat extrema de l’atac antisindical. Però Treball no fa absolutament res. Com ja havia anunciat l’empresa, la llista dels 38 acomiadaments són els companys/es més destacats en la lluita. En canvi els treballadors sí que van denunciar davant la fiscalia aquesta situació de repressió sindical, denúncia que es troba en situació desconeguda després d’haver estat transferida de la fiscalia de Barcelona a la de Sabadell. · Per acabar-ho d’adobar, l’empresa anuncia un ERTO per seguir castigant als treballadors/es, argumentant que l’empresa no està en condicions de produir després de la vaga –cosa absolutament fora de la legalitat dels ERTOs-, i a obviant que va ser la pròpia empresa la que voluntàriament va reduir els serveis mínims que havien d’assegurar el manteniment de la capacitat productiva i la tornada a la feina una vegada desconvocada la vaga. La Generalitat calla.

Al llarg dels d’aquest 8 mesos de vaga, en lloc d’intervenir en el conflicte, la Conselleria de Felip Puig ha actuat com a portaveu i reforç de Carlos Gila (ara Conseller Delegat de Panrico i expert liquidador d’empreses com Sintel i La Seda), que opera des de Madrid. La Generalitat no només ha callat

POLÍTICA

nse se ll er de TTrr eball de la Generalitat sell ller

qualsevol crítica a l’empresa i bloquejat les accions legals, sinó que Felip Puig ha fet afirmacions públiques ofensives i insultants contra els treballadors/es, afegint-se a les que va fer l’empresa als mitjans de comunicació insinuant que els treballadors podrien enverinar els dònuts, mentre el dret de vaga era sistemàticament vulnerat. El cinisme de la Conselleria era manifest en l’intent de desarmar als treballadors, quan demanava una vegada i una altra desjudicialitzar el conflicte (això és, que els treballadors/es retiressin les seves denúncies) mentre la Generalitat no feia gres per aturar els abusos de l’empresa. Per completar el quadre, ara premia Panrico amb 8 milions d’euros.

Sí que hi ha diners per als fons voltor.

La Generalitat acaba d’anunciar que no té diners per pagar les farmàcies, tampoc per pagar les pagues extres dels funcionaris ni les dels dos anys anteriors, fa retallades a l’ensenyament i la sanitat pública… però sí que en té per lliurar 8 milions a Panrico, és a dir, al fons d’inversió americà Oaktree. Aquest fons voltor, presidit pel multimilionari Howard Marks, té uns actius valorats en 63.591 milions d’euros, dels quals més de 13.000 estan

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

7

invertits en empreses amb problemes.

Aquest estiu ha adquirit el Centre Comercial Gran Via de Vigo per 115 milions d’euros. És escandalós que amb les grans dificultats de finançament públic el govern català sí tingui diners perquè el banc públic de la Generalitat lliuri aquests diners a Oaktre.

El cercle es tanca amb el lliurament dels 8 milions. Això hauria de ser motiu perquè des de les direccions sindicals i el comitè d’empresa que controla CCOO, es denunciés aquesta relació i el mal que ha fet la Generalitat als treballadors/es en vaga, cridant a mobilitzar-se en solidaritat amb els acomiadats/es i contra el lliurament de diners públics per finançar els acomiadaments dels i les treballadores.

Sta. Perpètua de la Mogoda19 de setembre de 2014 Signen: Jacinto García.

Treballador de Panrico.

Agustín Cintas.

Treballador acomiadat Panrico.

José Alonso.

Del comitè de suport a treballadors de Panrico.

Josep Lluís del Alcázar. Del comitè de suport, Lluita Internacionalista.

Panrico: més d'un any de lluita El 13 de juny els treballadors/es de Panrico decidien tornar a la feina.

Quedaven enrere 8 llargs mesos de vaga. A finals de juny la patronal va aplicar l’amenaça d’acomiadar a dit i passar comptes pels mesos de vaga: 38 acomiadaments de companys/es significats en la lluita, entre ells la major part dels membres del comitè de vaga electes per l’assemblea que no eren del comitè d’empresa. El càstig contra la plantilla no acabava aquí, sinó que es posava un ERO més que dubtós a tota la plantilla, de manera que fins a tres mesos després d’acabada la vaga els treballadors/es no anaven a rebre el seu primer salari, això és, 11 mesos sense cobrar!

Després de l’estiu s’anaven a posar al descobert complicitats que expliquen el paper de la Generalitat i el de CCOO en el conflicte. La Generalitat lliurava 8 milions de diners públics a l’empresa, quan aquesta estava argumentant en les reunions les dificultats de liquiditat. I l’empresa no va dubtar ni un moment a “invertir” aquests diners públics en acomiadar a 60 treballadors/es més: un escàndol (veure article).

Però no queda això aquí, el 24 de setembre Enrique Lillo, responsable de l’ERO de Panrico i del Gabinet Jurídic Interfederal de CCOO (en http:// lopezbulla.blogspot.com.es/2014/09/labronca-de-coca-cola-explicadapor.html) denunciava les pressions i amenaces que havia rebut de la direcció de CCOO de la Federació estatal agroalimentària (FEAGRA) perquè no recorregués la sentència de l’ERE, i deixés indefensos a tots els treballadors/ es de Sta. Perpètua que portaven ja 7 mesos de vaga i eren en un 85% afiliats/ es del sindicat, i entre moltes altres qüestions, s’esmenta que el sindicat ha rebut diners de l’empresa.

Però el problema no és solament la conducta gairebé delictiva de la direcció de FEAGRA, sinó els silencis i complicitats que li van donar cobertura: de la direcció del comitè d’empresa que va paralitzar una vegada i una altra la lluita; la del comarcal del Vallès i la Federació

8

8

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

agroalimentària de Catalunya que van aïllar la lluita impedint la mínima solidaritat; la de la CONC que no solament va fer cas omís a les reiterades demandes de suport dels seus afiliats en vaga, sinó que va arribar a treure comunicats de denúncia contra els treballadors/es, majoritàriament afiliats/es, comunicat utilitzat en els judicis per l’empresa. I acabant amb el propi Toxo amb els qui van estar reunits al març i es va comprometre a respondre’ls, però mai ho va fer. Massa complicitats per ofegar la lluita!

Un sector de l’esquerra somriu quan es parla de CCOO, com si es volgués dir allò que els treballadors/es tenen el que es mereixen. Efectivament la direcció de CCOO orquestra –al costat de la d’UGTuna política permanent de desmobilització perquè passin els plans de la patronal i l’estat, perquè aquests li segueixin tirant les engrunes sobre les quals sostenen els seus imponents aparells sindicals. Sovint –com s’ha vist en el cas targetes Bankia- comparteixen amb ells prebendes. Però CCOO àdhuc és avui el principal referent sindical dels treballadors. I dins de CCOO hi ha desenes de milers de treballadors/es com eren els de Panrico del 2011, capaços de confiar endormiscats en una direcció venuda, però també de fer el que sembla impossible en la lluita titànica contra l’empresa. El despertar d’aquesta font de lluita obrera és indispensable per canviar el futur.

Però la lluita no ha acabat: hi ha un munt de processos judicials oberts, estan els recursos contra els acomiadaments i l’ERO està la depuració de responsabilitats polítiques de la Generalitat, les de la direcció de CCOO. La lluita continua, i ha de fer-ho no només pel sofriment dels mesos de vaga i els acomiadaments de Panrico, sinó perquè és vital per al conjunt de treballadors/es que una lluita exemplar com aquesta aconsegueixi algunes victòries. Ara és quan la solidaritat de tots els treballadors/es i les organitzacions de l’esquerra sindical i política és més precisa que mai.

22 octubre 2014 Miquel Blanch y Josep Lluis del Alcázar

Després d’haver mantingut el projecte del govern anterior al calaix, el govern del PP ho modifica i torna a posar a l’abast dels grans fons privats els beneficis que generen els aeroports espanyols i les taxes de navegació aèria. No obstant això, Ferrovial i altres fons tracten d’obtenir rebaixes i un paper en la gestió del grup, el valor nominal del qual va quedar reduït a la meitat abans de la present operació de sortida a borsa.

L’entrada d’AENA en beneficis i la reducció del deute, es presenten com atractius addicionals a la venda a baix preu dels aeroports espanyols. Així ho reflecteixen els mitjans econòmics.

No obstant això, s’hauria de parlar molt sobre aquest deute, que comença a generar-se en el 2006 i del qual no s’han d e t e r m i n a t responsabilitats, tot i que una part apareix en la recent denúncia de la Unió Europea relativa al sobrepreu de les obres públiques dels últims anys. No és un secret: els diners públics es van fer servir per a esmorteir la punxada de la bombolla immobiliària; i les obres públiques entre elles les realitzades per AENAvan ser part substancial d’aquesta primera ajuda a les companyies immobiliàries. Lògicament, donada la caducitat d’aquest primer ‘rescat’, algunes d’aquestes companyies no van trigar a orientar part del seu capital al sector públic, i també a l’aeroportuari. Així van entrar a les empreses de handling quan el desballestament d’Iberia, per exemple; en les superfícies comercials dels aeroports i en la gestió de les torres de control, i ara opten a la dels aeroports complerts, quan tornen a donar beneficis i s’espera un increment del tràfic aeri, i l’ampliació de les zones comercials.

El govern del PP, en comptes d’usar aquest potencial com una font d’ingressos per a evitar retallades o com palanca per a la creació d’ocupació pública i estable, posa una part del pastís -el 49%- en el plat dels especuladors internacionals. L’operació actual no és més que el segon acte d’un procés que va començar amb la reducció de plantilla del 2013, i amb el dràstic canvi d’horari dels controladors aeris del 2011, i que pot dur al tancament d’aeroports, a nous acomiadaments, i a la externalització massiva per mitjà de subcontractes.

La signatura d’un compromís entre AENA, UGT i USO (2 dels 3 sindicats de la Coordinadora Sindi-

cal Estatal), al que es declara la intenció d’una pròrroga del conveni col·lectiu fins al 2021 (ara vigent fins al 2018), pretén afermar el clima de resignació i desmobilització en que es troba la plantilla després de l’ERO del 2013 (1200 llocs de treball en tot l’estat, i reducció d’horaris i plantilles en els aeroports del grup III), per a facilitar l’operació financera de sortida a borsa.

El despengi de CCOO d’aquesta ‘declaració d’intencions’ obria algunes perspectives de que un sector del sindicalisme oficialista podria confluir amb CGT en el procés de mobilitzacions ja plantejat per aquest sindicat. Amb una congelació salarial de mes de 4 anys, amb una temporalitat estruc-

tural creixent i amb el tancament de la promoció professional i els rumors d’un segon ERO, el nou pas endavant en la privatització podia reforçar els motius per a iniciar la mobilització sindical. No obstant això, no ha estat així.

La CGT ha intentat mobilitzar als treballadors i treballadores d’AENA gairebé en solitari, amb l’excepció d’algunes seccions sindicals i comitès que, veient el perill més proper per als seus centres, sí han reaccionat (els aeroports canaris i el de Màlaga). Així s’han realitzat algunes concentracions i manifestacions durant aquest mes d’Octubre a Màlaga, Las Palmas, Barcelona i Madrid -la de major repercussió-, en alguns casos al costat de companys i companyes del sector ferroviari de CGT, també en procés de privatització. Però això no és suficient.

Si volem detenir el procés de privatització no només cal unir tots els col·lectius de treballadors/es i aconseguir la màxima unitat d’acció sindical.

També cal aconseguir que la privatització es converteixi en un conflicte social, per mitjà de la coordinació i la preparació de mobilitzacions conjuntes amb plataformes anti-retallades, veïnals, socials; coordinant amb les organitzacions, marees i assemblees que estan defensant la sanitat pública, les pensions..., creant comitès o plataformes antiprivatització i tractant de fer confluir el màxim de sectors en grans mobilitzacions. Així ho van fer els hospitals de la comunitat de Madrid, l’únic exemple d’una privatització que s’ha frenat.

Prenguem el seu exemple.

SINDICAL

Contra la privatització d'AENA

L. C. Gómez Pintado, ‘Luca’.

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

9

Kobane i Alep, resisteixen!

Solidaritat amb la resistència de Kobane!

La ciutat de Kobane, població de majoria kurda al nord de Síria, és atacada des de fa setmanes per les forces reaccionàries de l’Estat Islàmic (ISIS) amb la complicitat del govern turc, que ha bloquejat l’entrada d’ajuda humanitària, armament i lluitadors kurds de Turquia per combatre al costat dels seus germans sirians, exposats a un extermini.

L’objectiu del ISIS és doble. D’una banda, rebentar l’autonomia i les conquestes democràtiques dels cantons de Rojava (Kurdistan Occidental en kurd, el Kurdistan de Síria) i el reconeixement dels drets del poble kurd en ple procés revolucionari a Síria. De l’altra, continuar la seva brutal expansió amb la conquesta de Cizre, a l’extrem oriental de Síria i que té un camp de petroli important (Rimela), cosa que li permetria cobrir les seves necessitats de finançament.

Durant anys, el govern turc ha permès l’avanç dels jihadistes i ha mantingut Rojava sota bloqueig per afeblir el moviment kurd. L’atac de l’ISIS sobre Kobane és a més l’anticipació del seu avanç sobre Alep, on contínua la resistència heroica dels rebels sirians acorralats al nord pels jihadistes i al sud per les forces criminals del règim de Bashar Al-Assad, que no han cessat ni un

sol dia de bombardejar els barris amb barrils de dinamita.

Si l’ISIS aconsegueix aquests objectius, hauria capturat totes les grans ciutats del nord de Síria, fins a aconseguir una sortida al mar per Afrin, el següent cantó kurd al seu abast. Així obtindria una estructura organtizativa més eficient, més combatents les seves files i consolidaria la seva posició atacant a la revolució siriana per la rereguarda.

El nostre deure com a revolucionaris és estar incondicionalment al costat del poble kurd i de les seves organitzacions contra aquest avanç bàrbar. Això ens porta a denunciar també la complicitat del govern turc d’Erdogan, que torna a mostrar una absoluta hipocresia. Mentre parla de continuar el seu «procés de pau» amb el PKK, com a membre de l’OTAN Turquia manté a l’organització kurda en la llista negra i té la poca vergonya d’assegurar que s’enfronta a «tots els terroristes», identificant a les organitzacions kurdes de Síria (PYD) i Turquia (PKK) amb l’Estat Islàmic.

Erdogan no amaga la seva hostilitat amb els kurds de Síria, que com els rebels sirians són els únics que s’han enfrontat militarment a l’Estat Islàmic. Fins i tot els nega l’estatut de refugiat.

Els kurds que a Turquia es van manifestar en suport a Kobane van pagar la seva solidaritat amb més de 40 morts i les seves ciutats van ser militaritzades com en l’època dels anys de plom. L’estat turc i el govern de l’AKP imposen una estratègia de liquidació, o almenys de control, del moviment nacional kurd sota l’aparador del procés de pau. Aquesta mateixa estratègia és ara la que s’aplica en Rojava.

L’estat turc ha adoptat una actitud

10

10

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

hostil cap als kurds de Síria des del principi, ja que la seva experiència és un exemple perillós per als kurds a Turquia. D’aquí els intents de bloquejar Rojava amb el tancament de les fronteres — les mateixes que havien estat obertes de bat a bat per a l’ISIS. Turquia, és part de la «coalició internacional» encapçalada pels Estats Units, amb el suport de les potències europees i les monarquies àrabs que només s’ha enfrontat militarment a l’Estat Islàmic quan ha vist amenaçats els seus interessos.

Durant dos anys l’ISIS ha massacrat als pobles de Síria com una cinquena columna de la revolució, amb el visti-plau del règim de Al-Assad. No va ser fins a la seva expansió a l’Iraq (veure declaració de la UIT-CI del 28 d’agost), quan va posar en escac el règim imposat per Estats Units en la seva retirada, que es va organitzar aquesta coalició. Lluny de qualsevol objectiu humanitari, la intervenció imperialista a l’Iraq, i després a Síria, només pretén estabilitzar els odiats règims de Bagdad i Damasc.

Com dèiem a l’agost, només els pobles de Síria i l’Iraq podran desferse de l’Estat Islàmic i d’aquests règims, que han creat les condicions per a l’expansió de l’autoanomenat»califat». Per això

condemnem aquesta intervenció imperialista i afirmem que no ajuda gens als qui a Síria i a l’Iraq lluiten pels drets dels pobles i la justícia social.

Turquia s’ha sumat a la coalició, però es resisteix a intervenir militarment a Síria, en primer lloc perquè no està disposada a fer el treball brut per terra mentre Obama evita enviar més soldats a morir a la regió. Erdogan exigeix un pla polític per enderrocar Al-Assad, però la realitat és que no vol un canvi de règim a Síria, sinó que marxi el cap per mantenir el cos intacte. Quan Obama va declarar l’ISIS enemic número 1 i va llançar els atacs -que són un baló d’oxigen polític i militar per al règim sirià- van començar les pressions sobre Turquia perquè avantposés la lluita contra els jihadistes al seu conflicte amb els kurds. Ankara demana a canvi que s’exigeixi la sortida de Al-Assad i imposar una «zona tampó» amb les seves tropes al nord de Síria, que el seu principal objectiu seria destruir l’autonomia kurda. Ho va dir clarament el primer ministre turc: la zona d’exclusió permetria «seguir lluitant contra les organitzacions terroristes separatistes».

La situació de Kobane posava totes les contradiccions sobre la

entrada a un aliat que sempre a estat fidel als seus interessos: Barzani, el cap del govern kurd del nord de l’Iraq. La mateixa nit, avions nord americans llançaven 24 tones d’armes i medicaments lliurats per Barzani a la resistència de Kobane, mentre Turquia anunciava que permetria creuar la frontera per lluitar a la ciutat assetjada als peshmerga kurds iraquians, però no als voluntaris kurds de Turquia.

Durant anys Barzani ha estat enemic declarat del PKK i tampoc havia prestat cap ajuda significativa als kurds sirians, l’autonomia dels quals no va reconèixer fins a fa pocs dies.

L’heroica resistència de Kobane mostra la capacitat de lluita del poble kurd que, lamentablement, no compta amb una direcció per donar sortida a les seves aspiracions nacionals i socials. Els kurds, dividits en quatre estats pel colonialisme, han vist com els seus dirigents des del PKK, al PYD i el PDK de Barzani, renunciaven al dret democràtic a l’autodeterminació i es limitaven a reivindicar drets culturals tractant de buscar un encaix a cada país i replegant-se al seu territori enlloc de participar en les lluites per enderrocar aquests règims odiats.

Va ser contra les posicions escèptiques de la direcció del PKK

de l’imperialisme i el PYD acaba demanant ajuda contra els jihadistes a qui estigui disposada a donar-la, i ara haurà de pagar el preu. Tot això posa de manifest que el veritable alliberament i la llibertat del poble kurd no radica en projectes aïllats de democràcia amb un ambigu caràcter de classe o en els jocs diplomàtics d’equilibris de poder.

Rau en la lluita comuna dels treballadors i les masses populars de la regió contra l’imperialisme i les forces reaccionàries, i en contra de la seva pròpia burgesia.

La defensa de Kobane ha portat també a la unitat d’acció en el front militar de les organitzacions kurdes i rebels sirians. Això demostra que l’única és la unificació de la lluita dels kurds pel seu alliberament nacional i les masses sirianes que lluiten contra Al-Assad en una revolució heroica que ha estat abandonada per la majoria de forces de l’esquerra.

Els revolucionaris hem de condemnar totes les intervencions imperialistes, l’únic objectiu de les quals és estabilitzar els règims d’opressió i liquidar la dinàmica revolucionària a Orient Mitjà: la revolució popular contra Al-Assad, l’aixecament contra el govern sectari iraquià i la lluita per l’alliberament de les masses populars kurdes.

Els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Turquia, l’Aràbia Saudita, Israel i els seus aliats comparteixen amb l’Iran i Rússia aquest mateix objectiu de fons, encara que de vegades sembli que estan en costats oposats de la trinxera.

Tur quia ha d’obrir la fr ontera als urquia frontera lluitadors que volen defensar Kobane!

taula: si la ciutat queia massacrada per l’Estat Islàmic davant la mirada impassible dels tancs turcs, tota la política de l’OTAN quedava al descobert. Però el govern turc insistia en el seu projecte de liquidació. La sortida al desacord entre Erdogan i Obama es va materialitzar el 20 d’octubre, quan Estats Units i Turquia van donar

que molts kurds van participar individualment en la lluita contra Erdogan en les mobilitzacions de Gezi Park. Els kurds sirians, replegats en els seus cantons, no es van involucrar en la revolució contra Al-Assad, una revolució que tampoc els reconeixia.

També s’enfronten a l’hostilitat de classe del govern de Barzani, aliat

No als bombardejos imperialistes: només els pobles de Síria i l’Iraq poden derrotar l’ISIS i acabar amb aquests règims odiats!

Armes per a la resistència kurda i siriana contra Al-Asad!

Layla Nassar i Atakan

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

11

CLÀSSICS AVUI: 1934-2014

1934 – 2014.

La qüestió catalana 80 anys després.

Els problemes no resolts tornen a trucar a la porta amb més força. Han passat 80 anys, però el capitalisme torna a caure en una altra crisi estructural de terribles conseqüències per als treballadors/as, com en la Gran Depressió dels 30. Es tensiona la lluita de classes. Els estats responen amb més centralització i més repressió.

Aquesta necessitat de la burgesia i el seu estat alimenta el creixement de l’extrema dreta. En el 34 Hitler estava al poder a Alemanya, a l’Estat espanyol la CEDA-Lerroux amenaçava d’endegar un camí semblant. La resistència obrera es combinà amb la d’altres sectors socials en defensa dels drets democràtics, com l’autodeterminació nacional.

Tots dos factors estaven sobre la taula fa 80 anys, com ho tornen a estar ara.

1929 De la crisi econòmica…

El crack del 29 havia enfonsat l’economia capitalista mundial en la Gran Depressió de la dècada dels 30, de la qual només se’n va poder sortir amb l’esclat de la II Guerra Mundial i més de 60 milions de morts. A principis dels 30, igual que la resta del continent, l’economia espanyola vivia una recessió, amb caigudes del 6’1% el 1931 i el 1932, encara que, per tenir una economia més tancada i fortament condicionada pel pes de l’agricultura, no va tenir les conseqüències tan dramàtiques com als Estats Units on PIB va caure 27 % o a Alemanya, un 23%.

L’arribada de la crisi econòmica va acabar de precipitar la caiguda de la Monarquia el 1931, un règim tocat de mort després de l’esfondrament de la dictadura de Primo de Rivera. Però la República, de la mà dels socialistes i els republicans, va ser incapaç de donar sortida a les aspiracions de les masses: terra per als camperols, millores per als obrers/as, llibertats democràtiques individuals i col·lectives, d r e t d’autodeterminació per a les nacions, fi dels privilegis de l’església, llibertat per a les colònies com el Marroc...

Demana e Suplemenl nostre ts la Revoluobre ci asturianaó de 1934

Després de la frustració del primer govern, la dreta va guanyar les eleccions de novembre del 33, de la mà de la CEDA i els radicals de Lerroux, que van governar en l’anomenat Bienni Negre.

Era una evolució semblant a la d’Itàlia (Mussolini) i

12

12

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

més tard a Alemanya (Hitler). El feixisme s’escampava per Europa per salvar un capitalisme ferit.

Davant l’ascens de la dreta, la major part de les organitzacions obreres decideixen unir les seves forces en l’Aliança Obrera (des del PSOE de Largo Caballero fins a l’Esquerra Comunista de Nin). La CNT i el PCE rebutgen entrar-hi.

Després de l’estiu del 34 cau el Govern Samper i puja al Govern Lerroux amb la CEDA. L’Aliança Obrera declara pel 5 d’octubre la vaga general revolucionària. Astúries (amb presència de la CNT) en va ser el punt més avançat, i es va arribar a proclamar la república socialista des de la balconada de l’Ajuntament de Mieres. Aïllada, la insurrecció asturiana va ser vençuda per les tropes comandades per Franco, Goded i les forces de la legió i regulars. Es va desencadenar una repressió ferotge.

1934 … a la proclamació de l’estat català A Catalunya la reacció obrera d’octubre es combina amb el xoc entre les aspiracions del poble català i l’estat central. Al març del 34 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de Contractes de Conreu, que els propietaris de terres catalans de l’Institut Agrari de Sant Isidre, amb el partit burgès la Lliga Catalana (antiga Lliga Regionalista de Cambó), van portar al Constitucional. Aquest al juny va rebutjar la Llei, però el Parlament va tornar a votar el mateix text.

Al País Basc el Govern central havia paralitzat la tramitació de l’Estatut. A través dels municipis es van convocar eleccions (sense l’aprovació de les Corts) pel 12 d’agost, per nomenar una Comissió que defensés el Concert Econòmic.

Per impedir-ho el Govern Central va detenir i va processar a més de mil alcaldes i regidors i els va substituir per comissions gestores. El 7 de

setembre van dimitir en bloc els ajuntaments bascos i el 10 de setembre van ser detinguts l’alcalde i trenta-un regidors de l’Ajuntament de Bilbao.

A Catalunya, on neix l’Aliança Obrera, s’agrupen la major part de l’esquerra política i sindical, però no hi participen la CNT ni el PCE. L’Aliança Obrera crida a la vaga general revolucionària del 5 d’octubre. Sota la pressió social, Companys proclama el 6 d’octubre «l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola». Però la no implicació de la poderosa CNT va ser determinant per a la derrota de la vaga. La posició de la burgesia catalana va fer la resta: la Lliga Catalana de Cambó va a donar suport a la repressió, i Unió Democràtica de Catalunya que no va fer costat a Companys-. La repressió del Govern central va portar a l’empresonament de Companys i la suspensió de l’Autonomia. Però aquesta derrota va ser només el preludi per a l’enfrontament decisiu entre les classes que es decidiria a partir de 1936 entre revolució i contrarevolució.

80 anys després Avui, la crisi econòmica torna a sacsejar Europa amb especial duresa. La tensió de la lluita de classes exacerba la polarització social. Electoralment s’enfonsen les opcions de centre, com passa a Grècia, i s’obre una fractura institucional. Creix l’extrema dreta però també hi ha processos de reorganització a l’esquerra.

Ressorgeix la lluita de pobles com a

Escòcia davant el Regne Unit.

A l’estat espanyol la crisi està copejant amb virulència i enfonsa les condicions de vida dels treballadors/as amb acomiadaments massius, reformes laborals, retrocessos salarials. Els dos pilars polítics de la Monarquia (PSOE i PP) que han carregat amb aquestes polítiques d’austeritat perdien en conjunt 5 milions de vots en les passades eleccions europees.

La Monarquia s’apressava a una ràpida successió per maquillar el règim i evitar que la situació i els escàndols de corrupció de la família real qüestionessin la Corona. Es produeixen les majors manifestacions espontànies contra la Monarquia des de la transició.

El Govern, amb majoria absoluta del PP (com ja va passar amb el segon govern Aznar), es llança a una recentralització de l’Estat, que topa amb els interessos no només dels pobles sinó també de sectors de la burgesia catalana i basca. Per aquesta esquerda interburgesa, aguditzada per la crisi, irromp la mobilització de masses del poble català exigint la fi de l’autonomisme i la independència. Un moviment de masses que empeny un partit de la burgesia catalana, Convergència i Unió (CiU), molt més lluny en el seu enfrontament amb l’estat del que havia previst.

Les consignes que arriben des del govern central i l’Estat són les del 34: no hi haurà autodeterminació, es pot suspendre l’autonomia i processar a qui no acati… Els problemes de fa 80 anys reapareixen plenament vius. No hi haurà autodeterminació amb la «legalitat» de la Monarquia que ens va llegar Franco, de la mateixa manera que no hi ha sortida per reconstruir el capitalisme en crisi que no passi per alguna forma de barbàrie. El futur dels treballadors/ as i els pobles passa per configurar un poderós front de lluita comuna per la llibertat i contra tota explotació: república per als pobles i construir el socialisme.

Més enllà de similituds i diferències entre 1934 i el 2014, el que és important de l’article de Tr o t s k y q u e p u b l i q u e m e n aquestes pàgines és el mètode basat en algunes qüestions essencials en la política marxista: 1) la defensa conseqüent del dret d’autodeterminació dels pobles, 2) la lluita per posar a la classe obrera al capdavant de la defensa dels drets democràtics 3) la dialèctica entre internacionalisme i el dret d’autodeterminació; 4) la necessitat que hi hagi una implicació dels treballadors/as de la resta de en suport al dret a l’autodeterminació del poble català. Si avui s’afebleix i es derrota l’estat a Catalunya, s’obre la via de la llibertat a tots els pobles: Abolició de la Monarquia!

Per una nova relació entre pobles lliures en una Federació de repúbliques socialistes!

CLÀSSICS AVUI: 1934-2014

vacil·la i evita un xoc frontal amb l’Estat, sense el qual no hi haurà dret a decidir, però el moviment no retrocedeix ara com ara. El moviment obrer, molt enarrerit si el comparem amb el 34 pel que fa a la seva mobilització com a classe, a la seva organització (Aliança Obrera), veu a distància el moviment de masses català.

Josep Lluís del Alcázar Unió Democràtica es torna a desmarcar contra la independència, sectors poderosos de la burgesia catalana com La Caixa o Repsol tenen els seus interessos estretament lligats a l’Estat. CiU Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

13

CLÀSSICS AVUI: 1934-2014

Lleó TTrr otski (Estiu 1934)

El conflicte català i les tasques del proletariat

A l’estiu de 1934 Lleó Trotski escrivia una carta al Secretariat internacional de la Lliga Comunista Internacional (LCI) sobre la qüestió catalana (*).

Trotski demanava als revolucionaris de l’Esquerra Comunista que dirigia Andreu Nin un gir en la seva política: 1) un posicionament decidit per la proclamació d’una República Catalana independent; 2) la necessitat que la classe obrera catalana es posés al capdavant d’aquest procés acabant amb l’actitud passiva definida per l’Aliança Obrera; 3) una política d’exigència al Govern d’ERC de Companys davant de les seves dilacions; 4) posar al capdavant d’aquesta defensa milícies obreres; 5) campanya de suport entre els obrers i camperols de la resta de l’estat a la independència de Catalunya. Aquesta lluita havia de ser la palanca per derrotar la reacció en tot l’estat i obrir la via de la revolució obrera. Internacionalisme proletari i dret d’autodeterminació dels pobles es combinen dialècticament al llarg de tot l’escrit.

Els fets d’octubre (crida vaga general revolucionària, insurrecció a Astúries, proclamació de la República catalana… ) confirmen la visió profunda dels fets de Trotski. Lamentablement aquestes propostes coincideixen amb el procés de ruptura de l’Esquerra Comunista de A. Nin amb la LCI i Trotski.

1. L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt de temps.

Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria de ser la nostre perspectiva.

2 . Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Per això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada (...) o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana. La política seguidista de Maurin és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col·loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la

direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets.

3 . Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses- i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho- i, a més, ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta de l’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tot Espanya, i no esperar el moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera).

4.

Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola. La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps.

No hem d’amagarnos que la política dels nostres camarades sobre

14

14

(1)

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser reparada sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la manera següent: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar-hi si d’altres comencen. Però posa un preu per fer-ho (vegeu els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap als seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes socials: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’han de fer concessions, o més aviat promeses, perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia, la gran burgesia i la reacció, basantse en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.

6. Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya.

Però pot i ha de cridar amb totes

Octubre 1934

les seves forces a la independència i exigir-la del govern petitburgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries mitjançant la convocatòria d’eleccions. «Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars». Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altra, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.

7 . El proletariat no només ha d’impulsar les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost progressiu directe sobre els propietaris per finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petitburgeses a les reivindicacions anteriors.

Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per a les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per estar disposat a participar com a classe en la lluita.

NOTES i AGRAÏMENT (*) L’article de Trotski ha estat publicat per primera vegada en català en la revista Avenç, núm 4044 de setembre de 2014. Aquest article anava precedit per un altre de l’historiador Pelai Pagès «Trotski i la República catalana» que el situava en el seu marc històric.

Agraïm a la revista Avenç la seva autorització per publicar l’article de Trotski, en català, tant a Lluita Internacionalista com en els nostres mitjans digitals.

La versió en castellà que presentem en la versió castellana del nostre diari, està traduïda per LI, també de l’edició francesa «Léon Trotsky. Ouvres.» Tom 4. Institut Leon Trostky, 1979 i acarada amb la catalana. Igualment creiem que és la primera traducció al castellà.

Les notes corresponen a l’edició francesa del text. Entre claudàtors figura la informació afegida en la traducció catalana, que ha anat a càrrec de Xavier Serret.

1. Arxius James P. Cannon, Biblioteca d’Història Social, Nova York [Editat per primera vegada, en francès, a «Léon Trotsky, Oeuvres», volum 4. París EDI, 1979. D’aquesta edició en francès n’hem fet la traducció al català, creiem que per primera vegada. A l’Avenç s’assenyalava que no els constava cap traducció al castellà]. Aquest document, trobat als arxius de la C.L.A. [Lliga Comunista d’Amèrica] no porta cap data, i és en un dossier que porta data de 1934; està escrit en anglès, una traducció més aviat mediocre que hem hagut de retraduir per aproximació. Es tracta, amb força versemblança, d’una carta adreçada al S.I. [Secretariat Internacional de la Lliga Comunista Internacional] el contingut de la qual permet situar-la aproximadament entre juliol i setembre.

[Revisats butlletins de l’època i escrits

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

CLÀSSICS AVUI: 1934-2014

5 . Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents:»Cap retallada dels sous!

El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves!». Les forces militars existents s’han d’emprar com a instructors en la formació de les milícies, i cal fer elegir els oficials per a les milícies.

La base de la milícia és la fàbrica.

Els obrers de la gran indústria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia.

La majoria del poble ha de ser cridat a afegir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central - és a dir, el soviet central - funciona com l’Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret del soviets en la situació a Catalunya.

15

de balanç dels protagonistes, no sembla que aquesta carta arribés a Espanya] 2. Un cop celebrades les eleccions generals del novembre de 1933, la formació d’extrema dreta, la CEDA de José María Gil Robles y Quiñones (1898-1980) s’havia convertit en el grup més important de les Corts i reclamava sorollosament el poder, amb tot tipus d’amenaces.

D’altra banda, el desembre de 1933, el dirigent del partit petitburgès nacionalista català Lluís Companys i Jover (1883-1940) havia esdevngut president de la Generalitat de Catalunya. El «conflicte català», fins llavors latent, havia esclatat a l’abril de 1934, amb la votació pel parlament català, sota la pressió de l’organització pagesa dels rabassaires, d’una llei que reduïa de manera important els vells drets feudals dels propietaris.

El govern central, presidit des de feia poc per Ricardo Samper Ibáñez (1881-1938), sota la pressió dels grans propietaris catalans, va recórrer aquesta llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual l’anul·là el 10 de juny. El parlament català llavors votà immediatament una nova llei, idèntica en tots els punts, i els diputats catalans –imitats pels bascos- van abandonar les Corts. Era evident que la situació portava a una prova de força, car l’entrada de la CEDA al govern –a la qual el PS [PSOE] estava decidit a respondre per la força a tot el país- no podia significar altra cosa que la posada en qüestió de les llibertats catalanes per la força de les armes.

3. L’Aliança Obrera de Catalunya s’havia constituït el novembre de 1933.

Era un front únic de diverses organitzacions obreres, el Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista (de Nin), el Partit Socialista Obrer Espanyol, el sindicat reformista UGT, els sindicats exclosos de la CNT per haver seguit els dissidents dits «trentistes», hostils a la presa de la direcció del sindicat per part dels anarquistes de la FAI, i la Federació Sindicalista llibertària, igualment sortida d’una escissió de la CNT. Joaquim Maurín Julià (1896-1973), antic dirigent de la CNT, després del Partit Comunista, exclòs al principi dels anys trenta amb la Federació Catalano-Balear, era el principal dirigent del Bloc Obrer i Camperol de Catalunya. Des de feia uns quants anys, Trotski retreia als seus camarades espanyols, i a Andreu Nin en particular, la pràctica d’una política «seguidista» respecte a aquest corrent que ell considerava com a expressió d’un corrent petitburgès catalanista.

4. La posició adoptada per la conferència regional el juny de 1934 de l’Aliança Obrera de Catalunya havia estat la de «donar suport» si «el govern contrarevolucionari de Madrid atacava Catalunya, i si, per aquest motiu, es proclamava la república catalana». Aquesta posició equivalia ni més ni menys a deixar ka decisió d’endegar la lluita... al govern català de Companys, del qual Maurin pensava –i havia d’escriure al seu llibre Revolución y contarrevolución en España- que «ho tenia tot a les seves mans».

5. L’Esquerra [Republicana de Catalunya] era l’organització nacionalista de Catalunya, el primer cap de la qual, el coronel Macià, havia començat proclamant la «república catalana». El seu cap en aquell moment, Companys, era l’advocat dels militants de la CNT des de feia anys.

6. La conferència de juny de l’Aliança Obrera havia especificat en la seva resolució final les reivindicacions proletàries que posava com a condició per a la seva participació a la resistència enfront de Madrid.

7. L’estiu de 1936, el «comitè central de milícies» de Catalunya va esdevenir en algunes setmanes, efectivament, l’autèntic govern revolucionari de la Catalunya aixecada contra el pronunciament colpista dels generals.

8. La CNT catalana va restar decididament al marge de l’Aliança Obrera, a diferència de l’organització regional asturiana, que n’era membre entusiasta.

9. Aquests consells a la Izquierda Comunista de España no van ser escoltats, i l’ICE no va tenir en compte aquestes apreciacions. Malgrat que es va pronunciar per la república catalana, la Izquierda Comunista esperà l’entrada de la CEDA al govern l’octubre 1934 per cridar a la vaga general a través de l’Aliança Obrera. Aquesta vaga, combatuda per la CNT, va ser un fracàs, comportant la posada en qüestió de l’statu quo de les «llibertats» catalanes, i de l’existència mateixa de la Generalitat.

16

16

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

Síria

"L'esquerra ...

Entrevista amb Yassin al-Haj Saleh, escriptor i activista sirià.

Presoner polític de Bashar AlAssad durant 16 anys, entre el 1980 i el 1996.

Ha viscut a Istanbul aquest últim any.

IDP i LI.- Obama amenaça amb atacar al ISIS a Síria… i el règim de Assad ho saluda oferintse a si mateix com a aliat d’Occident contra el terr or terror or.. Iran juga de la mateixa manera.

YH.- Sempre he pensat que la millor manera d’actuar contra el ISIS era ajudar als sirians contra el règim d’Assad. No només perquè el règim és tirànic i sectari, sinó perquè de fet és un règim terrorista, que utilitzava als grups feixistes jihadistes i els manipula a l’Iraq i el Líban en els anys anteriors a la revolució siriana.

Percebo els plans d’atac occidentals contra l’ISIS sense ajudar als sirians contra Assad, sense abordar les arrels polítiques i socials de la lluita siriana, com una altra traïció cap al nostre poble, després de tres anys demanant ajuda contra el règim criminal. No hem d’oblidar la vergonyosa reacció d’occident després de la massacre química de fa un any. L’ISIS va capitalitzar molt, amb les seves maneres inhumanes, al tractar aquest crim atroç.

IDP i LI.- Com pots explicar el ràpid creixement de l’ISIS? Quin paper va jugar en la 5ª columna de la revolució siriana?

YH.YH.-No hi ha una explicació simple pel seu creixement. Primer, han augmentat les tendències nihilistes en la consciència de molts sirians (i iraquians). És el resultat de llargues injustícies i la falta de confiança en la institució mundial. Segon, l’ISIS té un projecte, una espècie de ‘’construcció nacional’’, aplicada amb una cruel determinació.

Tercer, el règim d’Assad es va alegrar de l’auge de l’ISIS, una entitat ultra extremista que dóna credibilitat al seu discurs de lluita contra el terrorisme. És un fet conegut que actualment el règim evita a l’ISIS, atacant només a la resistència contra el règim i l’ISIS mateix.

L’ISIS, els molts membres del qual eren baazistes iraquians, és beneficiós per al règim perquè és una màquina de matar, encara que menys efectiva que el règim d’Assad, l’iguala en brutalitat i el sobrepassa en el caràcter espectacular dels seus crims. Destrueix els moviments populars similars, segresta o assassina als activistes contra el règim, i és l’única cosa al món de la qual es pot dir justificadament que és pitjor que el propi règim.

que estan lluitant amb l’ISIS. Crec que el paper dels EUA no és menys criminal que el de Rússia en la planificació de la destrucció del nostre país, i el paper d’Israel tampoc és menys destructiu que el d’Iran. Al mateix temps l’oposició tradicional va fallar miserablement a l’hora de transmetre els nostres problemes o almenys per salvar la dignitat del poble i la dignitat de la revolució.

IDP i LI.- Estan encara vives les autoorganitzacions com els comitès del poble sirià que van emergir amb la revolució?

YH.- Van patir molt al 2013 i al 2014. La seva edat daurada va ser al 2011 i al 2012. Hi havia espai per a activitats creatives en els nivells d’organització, protesta, documentació, cobertura de mitjans, logística, serveis mèdics,

INTERNACIONAL

internacional pateix una gran crisi"

IDP i LI.- T Trres anys després que comencés la revolució, molts sectors polítics afirmen que la revolució es va convertir en una guerra civil sectària. Estàs d’acord amb aquesta idea? Com consideres l’actual situació de la revolució siriana?

YH.YH.-És cert que hi ha un gran element sectari en la lluita siriana, que ha incrementat la seva presència en els últims 2 anys. Però el món de les sectes no està separat del món de classes. El sectarisme a la meva manera de veure és una ideologia de classe i no una ideologia de la identitat. És una eina per dividir els moviments populars i per protegir el sistema social i polític establert sobre la base de privilegis i a la monopolització del poder i la riquesa. Això és cert per al règim, però també per a certs grups que lluiten contra ell. Empren el sectarisme com a mètode per mobilitzar a la gent sota el seu lideratge.

La situació ara mateix és molt difícil. L’estructura nacional de la lluita va col·lapsar en els últims dos anys. Tenim iranians, libanesos, iraquians i uns altres lluitant contra el règim, i yihadistes de molts països

IDP i LI.- Sembla que la resistència s’està concentrant a Alep. És això cert? Quina és la situació allà?

YH.- Alep és important perquè és el lloc amb les tres faccions de la nostra lluita: el règim, l’ISIS, la FSA i grups islàmics moderats. També és la ciutat més gran del país. Si el règim perdés Alep completament perdria l’argument que representa a la unitat de Síria. Semblaria que s’entraria en una nova era a Síria si l’ISIS o el règim dominessin Alep definitivament. Hi ha altres fronts de la lluita a Deera, en el sud. En l’est de Ghouta, prop de Damasc, a la província d’Idlib no gaire lluny d’Alep, però aquest últim és vital pel destí de la revolució i per a qualsevol tipus d’acord possible en el futur.

consol, etc. Però la dinàmica de la militarització va portar a una situació en la qual els grups militars controlaven aquestes activitats, limitant les civils al mínim. Això va beneficiar la lluita contra l’agressió del règim, però va crear estructures de poder que no són revolucionàries.

El destí de Razan Zeitoona, la famosa i respectada fundadora dels Comitès de Coordinació Local és exemplar en aquest nivell. Razan va ser segrestada per l’Exèrcit Islàmic en l’est de Ghouta al desembre del 2013. La meva dona Samira al Khalil, el marit de Razan Wael Hammada, i l’advocat i activista Nazem Hammadi van ser raptats amb Razan, sense saber res d’ells des de fa molt temps.

IDP i LI.- Comenta el paper dels kurds sirians en la revolució.

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

17

Associacions polítiques i socials de Gir ona impugnen la nor mativa Girona normativa

El jutge dóna la raó a les entitats i declara nul·la la normativa de barraques del 2012 El Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Girona ha declarat nul·la la normativa que regula les barraques de la Copa durant les Fires de Sant Narcís corresponent a l’any 2012. D’aquesta manera, el jutjat dóna la raó a les associacions polítiques i socials que fa dos anys impugnaren el text al·legant raons tant de fons com de forma. El recurs contenciós administratiu va ser presentat per la CUP de Girona i Lluita Internacionalista (LI), amb el suport de les altres entitats que van ser excloses de la Copa com Arran, JERC, MDT, POR i UGT. Quant al contingut, les entitats denunciants argumentaven que la normativa era discriminatòria perquè excloïa associacions polítiques i socials gironines del dret d’obtenir barraca, amb el pretext de tenir un àmbit d’actuació supramunicipal. L’altre argument per impugnar la normativa va ser que CiU l’hagués aprovat per Junta de Govern Local, enlloc de dur-la a debat al Ple municipal i permetre la participació de tots els grups i la intervenció de les entitats.

La sentència conclou que, d’acord amb la legislació, l’Ajuntament de Girona hauria d’haver aprovat l’acord a través del Ple i no pas de la Junta de Govern Local, per la qual cosa declara nul·la la norm a t i v a .

Posteriorment, el jutge considera «innecessari» entrar a valorar les qüestions de fons plantejats per les entitats denunciants, tenint en compte l’anul·lació de l’acord per raons de forma.

Les associacions denunciants han celebrat el contingut d’una sentència que, si bé no permetrà reparar els greuges provocats per les normatives aprovades des del 2012, sí que vincularà l’Ajuntament de Girona per a futures edicions. Les entitats també han demanat que de cara a l’any vinent es reformuli la normativa per tal de retirar el veto actual a determinades associacions de la ciutat, i han reclamat que la regidora Marta Madrenas doni explicacions al proper ple municipal sobre aquest assumpte.

Discriminació d’entitats gironines a la Copa La polèmica per l’exclusió d’algunes entitats ciutadanes a la Copa va arribar amb l’entrada de CiU al govern de Girona. Al 2012, l’equip de govern va introduir canvis a la normativa per vetar les entitats polítiques i socials a l’espai de barraques, sense comptar amb el visti-plau de les entitats gironines ni la Comissió de la Copa. Aquest fet va generar una forta oposició, que es va escenificar quan desenes d’entitats van presentar una moció al ple municipal que es va acabar rebutjant amb els vots de CiU i PP. Les entitats afectades van denunciar la discriminació i la intencionalitat política de la mesura impulsada per CiU, i van decidir interposar un recurs contra l’Ajuntament.

18

18

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

YH.YH.-És un paper contradictori. El poder militar kurd és més enemic de Turquia que del règim sirià. Estan relacionats amb el PKK de Turquia, el país que, miopment va ajudar a grups islàmics contra els kurds. Potser aquesta política del govern de l’AKP a Turquia va provocar l’arribada de milers de jihadistes a Síria.

Vull dir que la lluita kurda a Turquia, un dels majors aliats de l’oposició siriana, va deixar un molt mal impacte en el paper dels kurds sirians en la revolució. Mai va haver-hi confrontació entre el PYD i el règim. Hi ha elements aïllacionistes en la política del PYD durant la revolució.

Lo correcte, al meu entendre, és una àmplia aliança contra el règim i l’ISIS, amb kurds, àrabs i tots, orientats cap a l’alliberament de Síria dels dos per construir-ne una de nova, en la qual els àrabs i els kurds fossin iguals, com a individus i com a ètnies. Com més gran sigui el paper dels kurds en aquesta lluita, tant més compartiran en la futura Síria. El problema és que els kurds tampoc s’han mentalitzat per seguir un pla pankurd, que els mantingués units amb els kurds de Turquia i l’Iraq, o un de propi per a Síria, que pogués fer causa comuna amb altres sirians.

IDP i LI.- Durant els tres anys de la revolució, l’esquerra internacional no va poder realment construir una xarxa solidària amb la revolució siriana. No obstant això, mentr e la rrevolució evolució contínua, aquesta enor mentre enor-me tasca encara està pendent. Quins són les tasques de l’esquerra internacional per a l’avanç de la revolució siriana, quin tipus de campanyes internacionals concretes es poden construir per a la revolució siriana?

YH.- Crec que l’esquerra política internacional pateix una gran crisi, que afecta a la seva visió del món actual, el seu paper, el seu autoconeixement, la seva organització… El pensament general de l’esquerra és conservador, antiquat, sinó reaccionari. La majoria estan satisfets amb les posicions contra els EUA, amb monstres com Putin a Rússia, Assad a Síria, i el règim dels Ayatolás a Teheran.

Parlen molt contra l’imperialisme, però segons els meus coneixements pràcticament no fan res per ajudar o ni tan sols entendre la perseguida lluita contra els opressors locals o contra l’imperialisme i els seus clients.

El que trobo més menyspreable de l’esquerra internacional és que no saben res sobre Síria, sobre la seva història, sobre la nostra lluita per la justícia i la llibertat en el passat. Sempre van identificar el nostre país amb el règim feixista d’Assad, i saben molt poc sobre el règim. Saben, per exemple, que Bashar va heretar el seu lloc de cap de la ‘’república’’ del seu brutal pare que va governar el país durant 30 anys? Si això els hi sembla bé, per què no vénen a viure sota aquest règim cruel?

que tindria llicència internacional per matar sirians amb qualsevol un altre arma. El seu problema no era amb la guerra, perquè aquesta servia per contenir la revolució des del primer dia, el seu problema era amb el càstig del criminal.

No van veure que la tasca era progressiva i que els americans buscaven qualsevol pretext per no fer-ho. Com a sirià trobada aquesta posició tan sòrdida i inhumana com la de l’administració d’Obama.

Igualment no són diferents d’aquesta administració. Els últims van eliminar les armes químiques i van permetre que el règim seguís amb el seu treball assassí, aquests esquerrans van protestar contra una guerra imaginària contra el criminal, i mai van veure res dolent en el règim assassí!

Hi ha no obstant això alguns individus i grups que van salvar la dignitat de l’esquerra internacional i que representen la dignitat de l’esquerra. Com a sirià i com a actor en aquesta terrible lluita, volia expressar el meu més profund respecte cap a ells, a Turquia, a Espanya i en altres països.

Mèxic Ja ha plegat Aguir o, ara hem Aguirrr e River Rivero, d’exigir la sor tida de Peña Nieto sortida

Justícia per Ayotzinapa!

L’enorme mobilització del dimecres 22 d’octubre ja va aconseguir un primer objectiu: la caiguda del governador de Guerrero, Ángel Aguirre Rivero, que davant l’enorme pressió social, inclosa la crema dels palaus de govern d’Iguala i l’estatal a Chilpancingo, finalment va haver de presentar la dimissió. El seu partit, el Partit de la Revolució Democràtica (PRD), havia tancat files per defensar-lo i mantenir-lo, però les vagues, els talls de carretera, les enormes mobilitzacions a tot el país i arreu del món, el van obligar a renunciar deixant molt mal parat el seu partit.

A més, la Coordinadora de Treballadors de l’Educació de Guerrero, juntament amb els estudiants de Magisteri i altres organitzacions, han pres 22 alcaldies, i han protagontzat de saquejos als supermercats. El clam generalitzat és per l’aparició amb vida dels 43 estudiants de magisteri d’Ayotzinapa, l’esclariment de l’assassinat d’altres tres estudiants i tres persones que van caure mortes sota les bales de la policia municipal en l’atac en Iguala el 27 de setembre. I encara que els fets han impactat a tota la població, ha estat la joventut estudiantil la que s’ha abocat al rebuig a la salvatge agressió, sense precedents al país.

Així els estudiants de la UNAM, de l’Institut Politècnic Nacional –que havien protagonitzt una vaga i enormes mobilitzacions contra un nou pla d’estudis-, i també Universitats com l’Autònoma Metropolitana, de Ciutat de Mèxic, així com les privades, estatals, Normals, Tecnològics, d’arreu del país, van votar vagues exigint justícia pels estudiants de Magisteri d’Ayotzinapa

i el càstig als responsables, particularment dirigides contra Aguirre Rivero i molt particularment contra el president Municipal d’Iguala, José Luis Abarca, també sorgit del PRD. Abarca va ser qui personalment va ordenar l’atac als estudiants, davant un fet que pot semblar absurd: volien interrompre un acte de la seva dona, María dels Ángeles Pineda Vila, designada com la seva successora. És a dir, pretenen perpetuar el control del govern, afavorint en primer lloc al grup de narcos Guerreros Unidos, que entre els seus dirigents té precisament dos germans de Pineda.

INTERNACIONAL

A l’agost del 2013 ells van pensar que el seu deure els dictava anar contra les intencions d’Amèrica de castigar al règim feixista que va matar a 1.466 persones en una nit. Van tranquil·litzar a l’administració d’Obama d’aquell moment, en coordinació amb la ‘’imperialista’’ Rússia, acordant que el règim criminal seria desarmat de les seves armes químiques, però

La forma bàrbara, salvatge de l’assassinat i les versions sobre com els van llançar a les fosses, cremant-los vius, o executant-los després de copejar-los, revela la perfecte coordinació dels policies i els membres de Guerreros Unidos.

Es tracta d’un narco govern que decideix intensificar els atacs als lluitadors socials, una política del govern de Peña Nieto.

D’aquí l’enorme indignació en contra no només dels governants en Guerrero, sinó cap al president Peña Nieto, al conjunt de les institucions i partits patronals, principalment al PRI, PA i sobretot al PRD. Tampoc el Moviment de Regeneració Nacional (Morena), que dirigeix Andrés Manuel López Obrador, en surt ben parat, perquè Abarca va ser promogut a l’alcaldia

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

19

INTERNACIONAL

d’Iguala per qui és candidat a gobernador de Guerrero per Morena. Qui apareix com a principal líder de l’esquerra electoral mexicana ha estat durament qüestionat per la premsa, per intentar evadir la seva clara vinculació amb un dels principals operadors del narco a Guerrero.

Peña Nieto ha patit un fort cop: abans tenia el consentiment dels organismes internacionals imperialistes, i ara rep pressions per esclarir els fets d’Ayotzinapa i a Tlataya, en l’estat de Mèxic on l’exèrcit va executar a 22 persones, simulant un enfrontament.

Per descomptat, encara està present el greu problema dels prop de 100 mil assassinats violents, durant l’anomenada «Guerra contra el Narco», del seu predecessor, Felipe Calderón, els milers de desapareguts i els feminicidis a tot el país.

I malgrat aquesta llarga llista, el cas Ayotzinapa no té precedents, cosa que ha empès centenars de milers de persones als carrers, obrint una greu crisi en l’actual règim polític, doncs evidentment no n’hi ha prou amb la renúncia d’Aguirre per frenar les protestes, tampoc és suficient la captura de José Luis Abarca. Els fets han posat contra les cordes el conjunt de les institucions, començant per la pròpia presidència.

Perquè és clar que l’atac a les escoles de magisteri no és res de

nou: cal recordar que el 2011 van ser assassinats dos estudiants, en prendre l’autopista del Sol, que connecta Acapulco amb Ciutat de Mèxic, per exigir pressupost per a la seva escola i que s’aturés la repressió. Fins avui no hi ha responsables d’aquests assassinats, tot i les proves que les bales van sortir de les armes llargues de la policia estatal.

Mèxic, 23 d'octubre 2014

Perquè en el fons d’aquesta brutal agressió hi ha l’aplicació de les contra Reformes neoliberals imposades pel govern de Peña Nieto i els seus còmplices, a través del desaparegut Pacte per Mèxic, criminalitzant les lluites i aplicant una ferotge repressió, enfortint els cossos repressius, com la nova Gendarmeria.

Enrique Gómez POS-MAS de Mèxic, secció de la UIT-QI

Davant aquest procés de descomposició de l’estat mexicà, a més d’exigir l’esclariment dels fets d’Iguala i Tlatlaya, de la necessitat d’aturar les contrareformes, de frenar la infiltració dels poderosos grups de narcos i altres grups delictius, de l’existència d’innombrables fosses, d’acabar amb els assassinats massius, així com de solucionar

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

els greus problemes econòmics a Mèxic, cal exigir la sortida d’Enrique Peña Nieto, convocant a una Assemblea Constituent, que obri el debat sobre el projecte de país, renovant les institucions, on els socialistes pugnaríem per un projecte obrer, camperol i popular.

Lluita Internacionalista 134, octubre-novembre 2014

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista