nº 135 - gener 2015 - donatiu 2 euros Editorial: Reorganització de l'esquerra: reforma o ruptura? pàg 3 Páginas centrales: pàg 8-9 Podemos Política: ¡Hasta nunca, Gallardón" pàg 4-7 Contra la Llei Mordassa Sindical: pàg 7-8 i 10-11 Lluita a Ruz, Corrupció a CCOO, GuanyemCCOO
Feixisme: A 35 anys de l'assassinat de Yolanda Feixisme i fútbol: assassinat de Jimmy
pàg 12-14
Internacional: Eleccions Tunísia
pág 15-16
Suplement: No al TTIP!!
Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacionalacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 135, gener 2015
1
CALAIX DE SASTRE
LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...
Deux jours, une nuit (Dos días, una noche),, dels directors belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne. En aquest món que vivim tot ha de donar diners, l’art també. Per això si vols fer una pel·lícula (necessitaràs d’entrada molts diners), que mostri la situació actual dels treballadors a Europa (per tant la crítica la titllarà de cinema social i espantarà una part d’espectadors potencials) i has d’aconseguir que resulti rendible… doncs has de contractar una actriu de renom que faci de reclam. Els germans Dardenne desmaquillen l’actriu Marion Cotillard -model, actriu i cantant, famosa per donar vida a Édith Piaf al flm La Vie en Rose, amb el qual va aconseguir l’Òscar, un Bafta, un Cèsar i el G l o b u s d ’ O r, t o t d ’ u n a t a c a d a - i l a converteixen en fil conductor de la seva història i en l’enllaç entre els diferents personatges. Missió aconseguida! La història: Sandra ha estat de baixa per depressió i quan vol tornar a la feina es troba que el seu cap ha donat a escollir als seus companys entre que ella conservi el seu lloc de treball o bé despatxar-la i que ells cobrin una prima de 1000 euros. Conflicte servit. Al llarg de dos dies i una nit Sandra haurà de contactar amb les companyes i companys per convence’ls que no es pot perdre el seu lloc de treball, i que ella no n’és la responsable de robar-los la prima que els promet l’empresa. Aquesta aparent senzillesa de plantejament basteix un recorregut físic i vital que et manté en alerta tot el film, a l’espera de les reaccions dels diferents interlocutors (que no són jutjats per les seves decisions, només es mostren les raons que els sostenen), però a més el seu recorregut no és lineal ni uniforme perquè Sandra té una baixa autoestima, molts dubtes i pors que van trencant el seu periple, al qual torna amb l’ajut sense fissures del seu marit. Aquesta competitivitat entre companys treballadors no està plasmada com si fos documental, amb llargues converses explicatives del conflicte, no calen, les emocions ho expliquen tot. Aquells que tenen por de la retòrica i l’adoctrinament poden seure tranquils a la butaca: veuran una narració
2
2
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
senzilla, intensa, lúcida i que no decau en cap moment, totes les emocions en la cara i la presència de Marion Cotillard. Fins al magnífic final. Sandra, la baula més dèbil de la cadena productiva, unida al seu marit per l’adversitat de les circumstàncies, lluita sense descans durant dos dies i una nit per recuperar la seva dignitat, l’autoestima i el valor que havia perdut. Fins al perfecte final. Però això ja ho havíem dit.
Entrem al 2015, un any ple de cites electorals amb les possibles anticipades catalanes, amb les municipals i les autonòmiques (menys a Andalusia i el País Basc), i amb les generals a finals d’any. És lamentable que -tot i que des de l’esquerra es nega l’electoralisme- només es mouen acords o desacords davant les eleccions. Cal veure a on condueix la caiguda de vots del PP, si Ciutadans o UPyD se n’aprofiten, o si s’obre un espai d’extrema dreta diferent del PP. Però pensem que el més determinant és la reconstrucció de l’espai de l’esquerra, durant dècades pràcticament monopolitzada pel PSOE i IU, amb l’excepció del País Basc. Els moments de canvis de referents polítics a la classe obrera i el poble són històrics i claus. Han estat necessaris processos d’abast històric perquè avui estiguin donades les condicions per a una recomposició de les forces d’esquerra. La traïció del pacte de la transició amb el franquisme que ens va imposar la Monarquia, l’engany de la promesa de canvi del PSOE de Felipe González en els 80, les successives crisis al PCE / IU a la calor de l’aixecament contra els règims estalinistes en l’ex-URSS i l’Est europeu que van empènyer a la «socialdemocratització» del vell estalinisme. Però tot i ser molt importants i imprescindibles per acabar abandonant les velles referències del PSOE i PCE / IU, aquests processos no van desencadenar la necessitat d’una alternativa entre àmplies capes treballadors d’una alternativa. ¿Què ha canviat ara? La profunda crisi econòmica del capitalisme ha deixat sense marge de maniobra a la socialdemocràcia per aplicar una política menys severa que la de la dreta burgesa, i centenars de milers de treballadors / es s’enfonsen en una misèria creixent. La reacció de rebuig a les mesures favorables a la banca i els poderosos, a falta d’un ascens de la lluita obrera, es va manifestar en el moviment del 15M i en les marees que han defensat els serveis públics davant retallades i privatitzacions. Als ulls de les masses s’ha evidenciat la manca total de credibilitat de les institucions de l’Estat i els partits institucionals de l’esquerra podrits per innombrables escàndols de corrupció. Tot això ha estat necessari perquè avui s’obri un període de reorganització en l’esquerra, de final del cicle obert amb la transició i amb ell de les forces polítiques que li van donar cobertura, un període de canvi que esperem que sigui irreversible.
Aquest espai es podia haver omplert des dels primers compassos de la crisi amb una política de front entre les forces que han estat referents de lluita contra el sistema, com Batasuna-Sortu, la CUT andalusa o la CUP catalana, al costat de les forces de l’esquerra revolucionària, sindical i els moviments socials. Això és el que hem estat defensant. Hi va haver un punt en què semblava possible amb Iniciativa Internacionalista, però va tenir continuïtat. A Catalunya es va impulsar la CUP-AE però aquesta proposta -fins avui- va quedar molt lluny per ser aquest referent indiscutible de l’esquerra dels treballadors/es i la joventut. Però el buit no existeix tampoc en política. I la irrupció de Podem ve a demostrar la necessitat d’un ampli sector popular que busca un referent nou, directe i que no tingui por -almenys en els debats- enfrontar-se amb la dreta i el poder, amb la «casta». Podem expressa la possibilitat de canvi, recupera la il·lusió en amplis sectors populars desencantats i desenganyats, però neix també amb enormes limitacions: canvi de programa i abandonament de propostes de ruptura econòmica amb el capitalisme per aixecar un p r o j e c t e socialdemòcrata, indefinició en temes centrals sobre la monarquia o el dret d’autodeterminació català, projecte gairebé exclusivament e l e c t o r a l i s t a , funcionament fortament personalista, tecnocràtic (tot gira al voltant d ‘«experts» i professors d’universitat) i poc Madrid. Puerta del Sol democràtic, o l’exclusió de les organitzacions existents. I la possibilitat de canvi no es limita a Podem, hi ha moviments a Andalusia de la CUT de ruptura amb IU, també a Catalunya hi ha una proposta de front ampli de ruptura a partir de la CUP-AE. El principal problema d’aquest procés de reorganització és que s’està fent en fred i des de dalt. No hi ha un ascens de la lluita de masses i en particular de la lluita de la classe obrera que actuï com a catalitzador, que imposi la veu de les necessitats de classe als tacticismes i maniobres, que doni protagonisme veritablement als de baix. Aquesta situació no eximeix el més mínim l’obligació de qualsevol organització revolucionària de participar de ple en aquest procés, però sense oblidar que el canvi no vindrà de les eleccions, sinó de la lluita, i que, per això, contribuir reactivar-la segueix sent la principal prioritat. Estem lluny d’una recuperació econòmica que alleugereixi la duresa de la situació dels treballadors/ es, no és un moment de treva, l’ofensiva políticoeconòmica continuarà amb tota la seva força.
EDITORIAL
U
n any cr ucial per a la crucial r eor ganització a eorganització l’esquer ra l’esquerra
El principal problema ... és que s’està fent en fred i des de dalt. No hi ha un ascens de la lluita de masses i en particular de la lluita de la classe obrera que actuï com a catalitzador...
7/01/2015 Lluita Internacionalista 135, gener 2015
3
Catalunya. Davant les p ossibl possibl
La Llei Mordassa: silenciar la resposta a la crisi Multes per participar en manifestacions espontànies i sense cap aldarull, multes per manifestar-se davant d’un Parlament, o per ocupar pacíficament un CAP o una oficina bancària, multes per fer un «escrache», multes per ocupar espais abandonats, multes per gravar actuacions policials o mostrar «manca de respecte» a un policia. Les multes van dels 100 als 600.000 euros i són sancions administratives, és a dir fora de control judicial. La policia a més tindrà carta blanca per fer identificacions i registres sense respectar el principi bàsic de no discrimiació per perfil ètnic. El govern del PP proclama que la crisi econòmica s’ha acabat però, de fet, es prepara pel contrari. El capitalisme és incapaç de superar la crisi i es preparen més retallades contra els treballadors/es i les classes populars, saben que les tensions socials aniran a més i aquesta és una llei preventiva per fer callar la resposta: la llei Mordassa, que ja ha estat aprovada al Parlament i pot ser validada al Senat en les properes setmanes. La llei amenaça els drets fonamentals de reunió i manifestació i suposa un dels retrocessos en llibertats i drets democràtics més greu des de la Transició al règim de la Monarquia, heretat del franquisme. A més el govern vol caps de turc, com en l’operació policial d’aquesta setmana contra col·lectius anarquistes. O alimentant la paranoia de la «invasió» subsahariana a les tanques de Ceuta i Melilla. La llei també pretén legalitzar les anomenades expulsions en calent, que impedeixen el ja limitadíssim dret dels migrants a buscar protecció i asil en cas de persecució. Amb les imatges amb què cada dia ens matxaquen dels «assalts» (?!) a les tanques i sense amagar la vergonyosa col·laboració a cop de porra de la guàrdia civil i les forces especials marroquines contra els joves que només pretenen guanyar-se un futur a Europa, el PP dóna ales al feixisme. Mentre criminalitza l’anarquisme, rebaixa els grups neonazis a la categoria de «bandes», com hem vist en el cas de l’assassinat del seguidor dels Riazor Blues. No ens faran callar! Fora la llei Mordassa! Llibertat detinguts/des a l’operació Pandora! No a les expulsions en calent. Derogació de la Llei d’Estrangeria! 20/12/14
4
4
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
Per Els fulls de ruta de CiU i ERC davant les properes eleccions estan sobre la taula. En tots dos s’apel·la a un govern d’unitat nacional amb l’excusa d’arribar a la independència: en realitat 18 mesos per a veure si cau el PP a Madrid i es troba un nou encaix per uns, o si en aquest temps la UE dels Estats els reconeixeria pels altres. Mentre, com la crisi segueix sumant desnonaments, aturats i misèria, ICV-EUiA fa la proposta de govern d’esquerres amb l’excusa d’atendre lo social: una versió revisada i ja viscuda dels tripartits que res canvien o d’IU a Andalusia, enviant la guàrdia civil a Somonte. Per això diem excuses. Perquè la realitat és que així com no s’aconseguirà la independència si no s’hi sumen els treballadors perquè hi veuen que comporta un canvi social, així tampoc hi haurà canvi social sense resoldre el problema nacional que ha mobilitzat a milers de catalans. Excusar-se en el «primer una cosa i després l’altre» és el mateix que hipotecar totes dues. Per això cal un front de ruptura que avui passa per eixamplar la CUP-AE i te com a fita guanyar a la classe obrera a un projecte que proclamant la República Catalana recolzant-se en la mobilització, atengui les necessitats socials, trencant amb el capitalisme i la UE. Amb Mas reforçat, els fulls de ruta de CiU i ERC: 18 mesos de més retallades La posició aferrissada del govern del PP, amb les denúncies de fiscalia per la consulta «de costellada» de Mas, van retornar a aquest el protagonisme, permetent-li capitalitzar l’èxit del 9N en que 2 milions tres-cents mil catalans van desobeir al tribunal constitucional i van anar a votar. El que era una altre afirmació del moviment popular, es reconvertia en un enfortiment de Mas, malgrat aquest ja havia traït els seu propi compromís de fer una consulta en condicions per por a xocar amb el Constitucional. Mas va reafermar-se en el que sempre havia dit: plebiscitàries amb llista única amb el sol punt de la independència. És la manera d’amagar les retallades i d’evitar la caiguda de vots eliminant a ERC com a competidor, cosa que de pas, li permetia contrarestar la crisi amb Unió, tot plegat reforçant la seva figura. L’ANC en l’assemblea de Cornellà, es posava al servei de Mas i cridava a formar
la ruptura una llista «de país». Atrapat, Jonqueres, es despenjava amb llistes diferents amb un eslògan paraigües de tots els independentistes. És probable que CiU i ERC arribin a acords, i potser fins i tot amb eleccions al febrer o març, sigui amb una o amb tres llistes, perquè son fulls de ruta que coincideixen en el govern d’unitat nacional pels propers 18 mesos. És a dir –a banda del que hem dit respecte el tema nacional-, una altre treva per a seguir descarregant la crisi sobre els treballadors per a profit de multinacionals i empresaris, tant catalans com forans. Ja han demostrat els dos el que voten quan pacten: retallades, silencis còmplices davant les agressions policials, negativa a donar suport als treballadors de Panrico.... L’abstenció d’ERC en la primera sessió de pressupostos del 2015, i el decret amb les extres de funcionaris i 100% pels interinatges, poden ser signes d’aquest acord. Altre cop dues pinzellades populistes per tal que passin aquests o uns altres pressupostos sense qüestionar els temes de fons, i fent servir els i les treballadores com a moneda de canvi. Les «esquerres» i les recomposicions A l’altre cantó, ICV-EUiA es prepara per a una debacle semblant al que li ha vingut passant al PSC. I en els darrers dies, Herrera apunta a un «govern d’esquerres» des d’ERC a Podem, Procés Constituent, ells mateixos, i la CUP. Cosa que, com a CiU, li permetria amagar el fracàs de la seva política, com a pota esquerra de l’estat monàrquic d’un cantó i de l’altre, com a còmplice de privatitzacions des dels governs en que ha estat – donant suport a la LEC a ensenyament, la reforma de l’ICS a sanitat...-, repressora amb Saura en defensa de «l’ordre» capitalista quan ha calgut... o des de CCOO pactant EROs i si cal, enfrontant als propis treballadors, com ara a
Panrico amb unitat complerta d’ICV des de la CONC i EUiA des del comitè d’empresa. I és que han estat part d’un sistema polític i social que ha fracassat, tant com les seves contínues promeses de reforma. Però del balanç polític no en treuen un canvi: es mantenen en la reforma –ara- de la reforma, intentant rentar-se la cara tractant d’utilitzar el paraigües del Procés Constituent (PC). És el mateix que fa a les municipals, on a Barcelona, tractant d’acordar amb Guanyem -semblaria que fins i tot canviant a Gomà com a cara visible-, sempre i quan Ada Colau es mantingui com fins ara dins la reforma en nom de guanyar amb una majoria social. Variants d’una nova traïció com la de la Transició. La CUP te una altre gran oportunitat per aglutinar la ruptura: impulsar el front d’esquerres que podia haver-se desenvolupat a partir de l’AE (Alternativa d’Esquerres, component de CUP-AE). I si ho fa amb claredat i honestedat, obligarà a definir-se a moltes de les organitzacions i moviments que avui queden centrejant, o a que els costi cara la seva opció reformista. Mentre es jugui amb ambigüitats, d’altres tenen més oportunitat d’aglutinar que la CUP, com s’ha demostrat amb Guanyem Barcelona, quan la CUP ha cregut que al seu voltant, sense reconèixer cap altre organització, aglutinaria tothom afluixant en el programa. Això li ha donat aire a Guanyem, que posats a fer, pot afluixar més i més. Tampoc es tracta de buscar un paraigües de personalitats, com ha fet la Crida Constituent, per a dissoldre via territoris i individus uns punts centrals de rup-
tura. La gent te organitzacions, te referents diferents i no hi ha «fronts únics per baix», amb els que es calcula que arrencarem mossos d’altres organitzacions. Això no funciona així com ha demostrat la història: cap lluitador honest compromès amb una organització, no la deixarà, encara que dubti, fins que li quedi blanc sobre negre la seva inviabilitat, i serà provisional – com ha vingut passant amb les bases del PSOE- fins que trenqui políticament assumint-ne una altre. No hi ha dreceres per construir una candidatura compromesa amb les lluites. Cal fugir del camí electoralista mediàtic que últimament l’ha substituït.
POLÍTICA
es eleccions
La CUP en el camí d’un reagrupament de ruptura Cal claredat de quines són les línies que delimiten reforma i ruptura. Per nosaltres molt simples: República catalana ja i Parlament convertit en Constituent i referèndum sobre ella en quan a trencament amb el règim monàrquic; posar les necessitats socials davant dels diners dels
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
5
POLÍTICA
bancs i no pagar el deute, amb una política de ruptura amb la UE del capital. Fins ara aquestes son la base dels 10 punts acordats per la CUP i organitzacions d’esquerra per a fonamentar una candidatura conjunta. Mantenir-se en ells, sense cap sectarisme previ respecte cap organització que s’autodefineixi anticapitalista, ha de ser un dels seus forts. L’altre, el treball posterior a les eleccions, construint per baix i per dalt, una alternativa nacional i de classe. I aquest és el punt feble de la CUP: la construcció en el cinturó industrial. Quan diem sense sectarismes, diem sense oferir-lo a cap d’aquells que no han format part del règim del 78 i que es defineixen rupturistes. I això inclou a Podem i a Procés Constituent. Aquest darrer, atrapat per la dicotomia de Revolta amb un peu a Podem i l’altre a PC d’un cantó i amb l’àmplia participació d’ICV-EUIA a les seves files. La negativa a posicionar-se sobre les autonòmiques, aplaçant l’assemblea que hauria de fer-ho a que siguin convocades, sembla facilitar la no presentació per obviar els problemes interns i els compromisos externs. Però no importa què volen les direccions, el que importa és l’honestedat de la proposta i la claredat en la ruptura que proposa la CUP: sobre ella s’han de posicionar uns i altres i els qui tenien expectatives seran els qui decidiran. La presència en l’actual confluència
que impulsa la CUP, d’algunes CAV encara que sigui com observadors, Alternativa d’Esquerres de Cornellà o la del Prat, o d’organitzacions que van saludar i participar del PC –com ara Corrent Roig o Xarxa Roja- i que no estaven en la CUP-AE –LI 120, amb els debats de 2012 per conformar l’AE-, en son signes positius. Un full de ruta marcat pel carrer i les lluites dels i les treballadores Però la preocupació per la construcció en els cinturons industrials, ha de ser l’eix d’aquest bloc de ruptura. No només perquè son essencials per la ruptura social, sinó fins i tot per la nacional. Cal recordar Escòcia, on davant les incerteses de la independència els sectors petit burgesos reculen i es mantenen els convençuts de que el canvi comporta també millora social, els i les treballadores (triomf del Si a Glasgow i derrota a Edimburg). Aquest procés comença a despuntar a Catalunya quan després de 2 anys de creixement de les posicions independentistes, aquestes per primera vegada queden darrera de les unionistes en la darrera enquesta del CEO, després del 9N. D’un cantó perquè Podemos actua de catalitzador d’indecisos particularment de classe obrera, però també perquè baixen els partidaris entre sectors burgesos i petit burgesos: el repte segueixen sent els treballadors, tant pel que fa als encara dubtosos, com per recuperar-ne els qui rebutgen la ruptura amb l’Estat emocionalment, perquè la senten com una ruptura amb les seves arrels i no veuen en la independència solució als seus problemes. Per això cal repetir pacientment que independència és ruptura amb l’estat franquista, però no és ruptura amb els altres pobles de l’estat, sinó apropament a una unitat real, entre iguals i en llibertat. Però també, i sobretot, això comença des d’avui, posant en el centre la lluita contra els pressupostos, per uns serveis que segueixen privatitzant-se per exemple a ensenyament amb
6
6
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
l’increment de concerts. Hem de ser els «bojos» de resoldre les necessitats a tot preu, els «bojos» del no pagament del deute –com fa anys ens deien a Argentina al MAS, els bojos de cap més desnonament o acomiadament... no importa que el calendari parlamentari sigui sobre una altre cosa, el que importa és que una i altre vegada siguem insistents en la defensa de les necessitats dels i de les treballadores. Perquè el Parlament ha de ser caixa de ressonància del carrer, tant com que al carrer han d’arribar les concrecions d’una política parlamentària que l’animi a la mobilització, a que els i les treballadores prenguin a les seves mans el seu el futur. Perquè així, i només així, guanyarem. Qualsevol temptació d’arribar a acords de legislatura «d’esquerres» ens empassa cap el reformisme i la política d’IU i el PSOE, es digui així o d’una altre manera, perquè ens allunya del carrer tractant d’apaivagar les necessitats amb promeses sense que res canviï. Una cosa és un acord puntual, o molts, o fins i tot facilitar que ERC arribi al govern amb una abstenció.... i una altre molt diferent, aparèixer compromesos amb la seva política, per més que tingui punts «progressius», perquè la política és un tot, i ve marcada per qüestions de classe: amb els bancs o amb els desnonats, amb els acomiadats o amb la patronal... i arribats aquest punt, lo «progressiu» es converteix en la moneda de canvi de la burgesia per mantenir la seva dominació, donant alguna cosa per a no perdre-ho tot. Per últim, la unitat d’un bloc d’esquerres, rupturista, no és només un problema quantitatiu. El venim demanant fa anys, i per això, al voltant de punts de ruptura, vam entrar a l’AE, malgrat les nostres diferències amb la CUP. El demanem perquè és una necessitat de les lluites dels i les treballadores, una necessitat imperiosa que permeti resoldre les misèries que ens han portat fins aquí i garanteixi la llibertat del poble. Ens alegrem de que avui estiguem aprofundint aquest camí.
M. Esther del Alcázar
En defensa de la plantilla d’A.J. RUZ S.L La plantilla d’A.J.Ruz SL ja por por-ta més de 80 dies de vaga, i es converteix en la vaga de més durada del sector de la recollida d’escombraries de les comarques gironines d’aquest segle per la readmissió d’un company acomiadat per repressió sindical, que s’aturin les vexacions de l’empresa als treballadors i obrir una taula de negociació per fer un conveni.
comarques gironines «tot i que l’empresa no paga, les continuades amenaces, els acomiadaments i l’esquirolatge, el campament seguirà dempeus el temps que faci falta». La Intercomarcal de CCOO i La Federació de Serveis Privats de CCOO de les Comarques Gironines dóna suport a una mobilització que afecta a tota la plantilla d’aquesta empresa de Sils, així com col·lectius, entitats, organitzacions polítiques.... El mes de desembre Els treballadors protesten per el Consell Nacional de CCOO de l’acomiadament d’un company que Catalunya (CONC) aprova una ha estat objecte de represàlia per resolució de suport als treballadors voler millorar les condicions de de l’empresa AJ Ruz, ho saludem treball, haver estat un dels possibles positivament, però ens hagués candidats a les eleccions agradat que també sindicals i voler mantenir haguessin aprovat una una interlocució amb la resolució i mantenir una direcció de l’empresa que, actitud de suport sense fins a dia d’avui, encara vacil·lacions durant la no ha estat possible. llarga vaga de Panrico. També la plantilla va deÉs per tot això que des nunciar públicament el del corrent d’opinió «Per tracte vexatori i inhumà al un gir sindical a qual ha estat sotmès, l’esquerra» de CCOO amb jornades de treball dóna suport a la seva de fins a 68 hores lluita i fa una crida a tota setmanals o sense tenir la classe treballadora a un dia de descans expressar la solidaritat setmanal, entre d’altres amb tots els treballadors abusos patronals. Estem que pateixen les Treballadors de Panrico, junt amb membres del Corrent davant una empresa que agressions de l’empresa d'opinió de Girona, en el campament dels vaguistes de Ruz. ha convertit el lloc de A.J.Ruz: participant de Desembre 2014. treball en un infern diari, les mobilitzacions que es amb baixes mèdiques per convoquin, fent depressió, amenaces de aportacions a la caixa de mort, jornades que poden anar de resistència i donant suport propostes dels treballadors per desles 10 a les 16 hores diàries... Un directament visitant el campament encallar el conflicte. Més de seixanta exemple de l’incomprensible de la instal·lat davant l‘empresa. dies ha trigat la Inspecció de Treball situació és que, tot i fer vaga la a donar la raó als treballadors en majoria dels conductors, han de fer PROU EXPLOT ACIÓ, PROU EXPLOTACIÓ, vaga indefinida de l’empresa de 40 hores de serveis mínims per REPRESSIÓ! tractament de residus A. J. Ruz de complir el decret de serveis mínims TREBALL DIGNE, Sils. Finalment, una resolució de la Generalitat. SOLIDARIT AT AMB ELS SOLIDARITA d’aquest organisme posa en L’empresa A. J. Ruz treballa per TREBALLADORS D’ A J RUZ. evidència que feines que no diferents ajuntaments i entitats s’haurien d’estar fent, per ser el supramunicipals en la recollida seAlfons Enrique, Toni Granados i treballadors en vaga, les està lectiva i viària, guanyant concursos Miquel Blanch realitzant una altra empresa. Un fet públics gràcies a les seves membres del Corrent d’opinió que, per la Inspecció de Treball, és propostes econòmiques molt «per un gir sindical a l’esquerra» una falta molt greu, ja que és una inferiors a d’altres empreses. Per clara vulneració del dret de vaga. desgràcia, no és la innovació Segons manifestacions de Carles Feu aportacions a la caixa de tecnològica o organitzativa el que li Massagué, delegat sindical de resistència de la plantilla A.J.RUZ permet apostar a la baixa, sinó la CCOO a l’empresa, al portal de nº de compte: sobreexplotació dels treballadors treballadors. comunicació ARIET de les ES80 2100 8198 6201 0007 7035 No pot ser que l’administració abdiqui de la seva responsabilitat social i salvaguarda de la legalitat, ni el silenci de la Inspecció de Treball que té un munt de denúncies dels treballadors i es renta les mans. No estan lluitant per una simple qüestió econòmica, és una lluita per la seva dignitat com a treballadors. L’empresa, fins ara, no ha volgut arribar a cap acord des de la prèvia i durant la convocatòria de vaga, fins al punt, que es va aixecar de la taula negociadora en el moment en el qual se li va demanar una proposta de negociació. Per tant, en tot aquest temps ha vulnerat qualsevol procés per presentar les
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
SINDICAL
Sils. Girona
7
La reorganització de l’ La crisi porta anys colpejant la classe treballadora: acomiadaments, caiguda de salaris, retallada de prestacions socials, atacs a l’ensenyament i la sanitat pública ... Avui el discurs de la crisi com un problema passatger ja no cola i tampoc que n’estem sortint. La resposta a aquesta ofensiva del capital no ha estat una reacció amb els instruments tradicionals de la classe obrera. La por a la pèrdua de la feina i l’enorme divisió material de la classe obrera operada per les reformes laborals, al costat de la política de conciliació i desmobilització de les direccions sindicals majoritàries, donen aquest sentiment de fragilitat al treballador/a. La vàlvula d’escapament han estat moviments ciutadans. El més massiu, el 15M, al calor de les revolucions àrabs, amb les ocupacions de places, els Tahrir, expressava el rebuig als grans poders polítics i econòmics. Les marees en defensa de l’educació i la sanitat pública, o la lluita contra els desnonaments han ocupat també aquest espai de resistència popular. El capitalisme en crisi no deixa marge per a polítiques clàssiques de la socialdemocràcia, doncs no hi ha engrunes a repartir, el capital ho vol tot. No hi ha terme mitjà: o es planta cara al capital o es cedeix al seu xantatge. Els governs del PSOE amb o sense IU- apliquen polítiques de retallades i austeritat als ajuntaments i comunitats autònomes. A França, el PS d’Hollande s’enfonsa en els sondejos després d’haver promès posar fi a l’’austeritat i prioritzar el creixement, i acabar amb dràstics ajustos pressupostaris. El fenomen de la reorganització política i les crisis institucionals tenen la seva expressió més avançada al Sud d’Europa, més colpejat per les
polítiques d’austeritat. La crisi dels partits del règim, implicats en les polítiques d’ajust, podrit per infinitat de casos de corrupció, ha portat a un qüestionament del sistema, de les institucions. Syriza a Grècia, el moviment Cinc Estrelles del còmic Beppe Grillo a Itàlia, o ara Podem expressen aquesta necessitat de canvi. Hi ha diferències significatives en el caràcter d’aquestes alternatives: Syriza ve d’un front d’organitzacions d’esquerra en una situació de resistència obrera amb més de 20 vagues generals; Grillo, un populisme de protesta encapçalat per una figura mediàtica difícil d’encaixar en l’esquerra, sense connexió amb el moviment polític i sindical. En un punt intermedi se situaria Podem. Sortu, la CUT i la CUP En la perspectiva d’un front d’esquerra en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme, hi havia tres components que podien haver impulsat la iniciativa:
Batasuna / Sortu havia participat a Iniciativa Internacionalista a les europees del 2009, en col·laboració amb organitzacions de l’esquerra revolucionària de la resta de l’Estat, però això només va ser un parèntesi entre els Pactes Lizarra amb el PNB i l’acord amb EA, Aralar i Alternatiba que va donar lloc a EH-Bildu. La decisió de treva unilateral d’ETA va lligada a un gir cap a la política institucional. L’esquerra abertzale prioritzava i prioritza l’«acumulació de forces sobiranistes», un bloc
8
8
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
amb la burgesia per aconseguir el dret d’autodeterminació, a una política de lluita anticapitalista que necessàriament l’enfrontaria a la burgesia basca del PNB, però també d’EA. Aquest és l’espai pel qual entra Podem, també a Euskal Herria. El segon factor era la CUT de Cañamero i Sánchez Gordillo. La continuïtat de la CUT a IU era incompatible amb la política de ruptura que anunciaven, sobretot amb IU al Govern de la Junta. La CUT ha anat perdent terreny a mans de l’aparell d’IU-CA, controlat per la direcció del PCA. El 21 desembre 2014 obté el 11% a l’Assemblea General d’IU-CA. El 23 de desembre el parlament andalús aprovava el pressupost per al 2015 amb els vots de PSOE i IU-CA. El 28 de desembre l’assemblea de la CUT es reuneix a Osuna i decideix «congelar» la seva participació a IU, i immediatament Cañamero i altres dirigents del corrent anuncien que abandonen IU-CA. Els següents passos de la CUT seran importants per veure si pacta amb Podem o avança alguna política de front. El tercer component podia ser la CUP-AE que en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya havia arribat als tres escons i comptava amb un centenar de regidors. La construcció de CUP-AE va ser un pas per agrupar un front no només amb sectors independentistes sinó també de l’esquerra revolucionària, encara que finalment només vam entrar-hi Lluita Internacionalista i En Lluita. Després de les eleccions, la CUP no va aprofundir aquest treball de front. Ara s’ha arribat a un acord pel qual reprèn l’impuls d’un front a Catalunya (veure article adjunt), però tampoc hi ha indicis d’una iniciativa a nivell estatal. Podem: «ni de dretes ni d’esquerres» Que avui Podem avanci l’esquerra abertzale als sondejos hauria de fer pensar, i el mateix es pot dir la CUP. La reacció d’alguns sectors és respondre que Podem té un
esquerra i Podem component lerrouxista que no podia atreure forces que es reclamen de l’independentisme basc o català, però això no és així: el lerrouxisme és UPyD i Ciutadans / Ciutadans, aquestes són les forces anticatalanes o antibasques, però el més significatiu del procés català és que
la classe obrera rebutja seguir a Ciutadans, PP fins i tot el PSOE de Chacón en la seva campanya anticatalana. Podem canalitza el sentiment d’aquests treballadors que no són independentistes, que votaven esquerra i als quals preocupa prioritàriament la lluita per la realitat social, però que bé podien estar emmarcats en un ampli front amb el dret d’autodeterminació com a referència. La irrupció de Podem trastoca tot el panorama de l’esquerra. Mossega fort al PSOE, i també a IU, reactivant un ampli sector que anava a l’abstenció. Podem representa aquest catalitzador que pot reacuperar la il·lusió que és possible canviar el sistema, acabar amb tanta màfia i rapinya. Comporta una variable positiva, doncs crida a construir organització política, a implicarse. Però utilitza aquesta força al servei d’un projecte electoralista: empeny enrere la consciència de classe, ja que posa la confiança no en la lluita sinó en unes eleccions que permetrien canviar-ho tot des de dalt, des del poder. Aquesta consciència reformista -més pròpia de la petita burgesia-, és una adaptació al discurs democràtic
burgès imperant. Al servei d’aconseguir més vots afirma no ser «ni de dretes ni d’esquerra», sinó de la majoria, dels «de baix» contra la minoria de dalt «, la «casta». Les classes socials i la lluita per construir el socialisme es substitueixen per principis morals interclassistes i un capitalisme domesticat. L’organització de Pablo Iglesias segueix el model del discurs dels moviments bolivarians, de fet els principals dirigents han estat assessors de Chávez, Evo o Correa. Parlen de processos constituents, de l’accés al poder per la via electoral i la reforma de l’Estat per posar-lo al servei del poble treballador. Però l’experiència de l’aplicació d’aquestes polítiques a Veneçuela, Bolívia o l’Equador, lluny de suposar una ruptura amb el capitalisme, ha provocat que se segueixi descarregant el pes de la crisi sobre les classes treballadores. El programa amb el qual Podem es va presentar a les eleccions europees amb mesures anticapitalistes es va dissolent com més pugen en els sondejos. Sota l’epígraf «Actuar amb realisme sense renunciar als somnis», es presentava una modificació del programa econòmic de les europees de fa tot just 7 mesos. De l’auditoria per no pagar una part del deute i reestructurar la resta s’ha passat a la «negociació amb els mercats» per «fer sostenible el deute». De la jubilació als 60 avui es passa als 65, amb flexibilitat per a determinats casos. De recuperar el control públic dels sectors estratègics de l’economia i desprivatizaciones, ara ja només es parla d’intervenir en els sectors que siguin ineficients. En el cas de la banca proposen potenciar l’ICO per impulsar una banca pública, però no es parla de nacionalitzacions. No s’esmenta eliminar les Empreses de Treball Temporal. Queda la jornada de 35 hores i la necessitat de convèncer a Europa que cal canviar les polítiques d’austeritat. Es mantenen les indefinicions sobre la monarquia
o sobre Catalunya i el seu dret d’autodeterminació. Reprodueixen el mateix personalisme i mesures de control antidemocràtic del chavisme. Internet i les votacions obertes permeten posar distància al control de l’organització i dels cercles sobre la direcció. Els mitjans de comunicació es converteixen en el terreny predilecte per fer política. Els professors universitaris i els experts són una la tecnocràcia que segueix minimitzant el paper dels treballadors i la lluita quotidiana com a palanca del canvi social. La direcció de Pablo Iglesias actua com un partit més dins de Podem, però va imposar el veto a militants d’organitzacions en càrrecs de direcció, tot i que organitzacions com Esquerra Anticapitalista participaven des de l’inici. Però el determinant és avui que Podem es presenta com un moviment en formació, que encara no ha consolidat un aparell que imposi un gir a la dreta que estan imprimint seus líders. És en aquest sentit que la política cap Podem no pot ser la mateixa que cap a IU, encara que els seus programes no difereixin substancialment de contingut. IU ha cristal·litzat el seu compromís amb les institucions del règim i amb la gestió del capitalisme no en els programes electorals ni en les resolucions dels seus congressos sinó en infinitat d’exemples en els quals ha tingut una responsabilitat política.
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
9
SINDICAL
Panrico: corrupció sindical en la direcció de CCOO El 24 de setembre el responsable del gabinet Interfederal de CCOO, Enrique Lillo i advocat de CCOO davant l’Audiència Nacional en el cas Panrico i Coca-cola, va fer públiques una sèrie de cartes en http:// lopezbulla.blogspot.com.es/ 2014/09/la-bronca-de-cocacola-explicada-por.html, en les quals consten les pressions, advertiments i amenaces, rebudes des de la direcció de FEAGRA (Federació Agroalimentària de CCOO) perquè deixés en indefensió als treballadors en lluita. En el cas de Panrico, el secretari general de FEAGRA-CCOO Jesús Villar exigeix a Lillo que acati la resolució unànime del Consell Federal perquè no presenti recurs contra la sentència de l’Audiència Nacional per l’ERO. Recordem que aquest ERO suposa centenars d’acomiadaments i una nova caiguda dels salaris pels qui queden, i especialment s’acarnissa amb la fàbrica de Sta. Perpètua, més combativa i que es va mantenir en vaga indefinida per 8 mesos. L’advocat respon, que no presentar el recurs pot ser motiu de demanda penal contra CCOO i contra ell mateix pels treballadors/es afectats -siguin aquests o no de CCOO-, la qual cosa podria portar a una responsabilitat civil de danys i perjudicis per al sindicat i una sanció disciplinària contra l’advocat. Amb aquests arguments l’advocat es nega a acatar les ordres que rep de la direcció de FEAGRA i es defensa comunicant la situació a la direcció Confederal. Però és més greu àdhuc si cap, quan Enrique Lillo escriu: «es diu que l’empresa ha efectuat alguna donació o aportació a la Federació, encara que aquesta no està vinculada al desistiment del plet. No obstant això, si això fos cert, aquestes donacions podrien interpretar-se com a donacions remuneratòries, la qual cosa implicaria que l’assumpte podria tenir una
dimensió penal, la transcendència de la qual no haig d’amagar-te.» Les cartes pugen de to i la Comissió Executiva Federal de FEAGRA acusa a Enrique Lillo de « falsedat i intimidació », però no aclareix si han rebut o no diners, «reprova el seu comportament i actuacions» i li exigeix que s’aparti dels casos Panrico i Coca-cola amenaçant amb que «s’abstingui de prendre cap iniciativa» «per evitar conseqüències no desitjables». Qualsevol dubte sobre que el que Enrique Lillo no fos cert, hagués provocat el seu cessament, però segueix al capdavant dels advocats de CCOO. La patronal de Panrico
Les claus que van fer tan difícil la lluita dels treballadors/es de Panrico es van posant al descobert, Fa uns dies la Generalitat es llevava la careta posant sobre la taula el premi de 8 milions d’euros perquè completés el pla d’acomiadaments
Treballadors i treballadores de Panrico a la porta de la CONC, el 18/12/2014
diu sentir-se «atònita» del contingut de les cartes de Lillo però no desmenteix l’haver lliurat diners. Els fets de «transcendència» als quals es refereix l’advocat de CCOO quan relaciona pressions amb diners, és corrupció sindical. No és solament una política que no creu en la mobilització, és un treball a compte de l’empresa contra la vaga, per deixar indefensos als treballadors en plena lluita.
10
10
Qualsevol de les acusacions abocades hagués d’haver aixecat la reacció immediata, però ningú dóna explicacions als treballadors i treballadores de Panrico: ni la direcció del comitè d’empresa de Sta. Perpètua, ni la CONC que tan ràpidament va treure una declaració calumniosa contra els treballadors en vaga al març, ni tampoc el Confederal. Qui calla, atorga.
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
de l’empresa. Ara apareix blanc sobre negre la traïció/complicitat de la direcció de CCOO, tot comença a casar i explica el perquè malgrat tant esforç dels treballadors/es la vaga no va triomfar. Pocs dies després de fer-se públiques les cartes dimitia Rodolfo Benito, qui era el responsable davant la Comissió Executiva Confederal del Gabinet Interfederal, però no per aquest escàndol de
GuanyemCCOO, un corrent d'oposició
El cas de Panrico es pot documentar, però quants altres han d’haver existit perquè ningú de la direcció posi el crit en el cel i exigeixi mesures immediates? És una realitat que més del 90% dels EROs s’han signat per part de les dues direccions sindicals majoritàries, provocant centenars de milers d’acomiadaments. És aquesta política, la de la impunitat, la dels favors amb la patronal i els governs de torn, la que enfonsa la credibilitat del sindicalisme.
Mes de 200 delegats/des, afilats/ des de Catalunya i d’arreu de l’estat espanyol van participar a la primera trobada de Guanyem CCOO a Madrid amb l’objectiu d’avançar cap a una alternativa sindical d’oposició a dins de CCOO i recuperar CCOO com a eina de lluita, i fer front als mal anomenats crítics de CCOO que en els últims períodes han passat de fer un sindicalisme combatiu, participatiu i democràtic a fer seguidisme d’un sindicalisme burocràtic, pactista i entreguista de les tesis oficialistes.
20 afiliats de CCOO a Panrico han exigit claredat davant l’ocorregut i mesures contra els responsables a la direcció de CCOO, fent una crida a tots els afiliats/ es de CCOO a donar-los suport en la seva justa exigència. No hi ha excuses per no fer-ho i és el futur de tantes altres lluites que arribaran, el que està en joc. S’ha presentat entre d’altres a Guanyem CCOO i al Corrent d’Opinió per un Gir a l’Esquerre de Girona… Cal eliminar del sindicalisme la corrupció sindical.
A la trobada a Madrid han estat dos dies de debat i acords per llançar una gran convocatòria a tots els i les afiliades i delegades per a recuperar CCOO al sindicalisme combatiu, de classe, democràtic i assembleari. La confluència rupturista sindical que es va respirar a la trobada va ser clara en totes les intervencions, on l eix central de la primera part van ser les lluites com les de Coca Cola, Panrico, Mc Donalds, Neteja, Informàtica... i en l’aprovació de resolucions de suport a totes a aquestes lluites. La idea ha de ser un corrent d’oposició que giri sobre 10 eixos (veure a la pàgina de GuanyemCCOO http:// www.ganemosccoo.org). Entre les idees principals que van sorgir destaquen que es pretén abandonar
l’estratègia de pacte social que consideren fracassada, exigir la dimissió de l’executiva actual i la convocatòria d’un congrés extraordinari, així com un replantejament del treball de l’alliberat/ da sindical i un reforçament de la democràcia interna. «Els delegats sindicals hauran de fer el que decideixin les assemblees i no les executives del sindicat, a més, els dirigents, viure com la mitjana dels treballadors i els alliberats hauran de mantenir relació amb l’activitat productiva», van ser unes de les decisions adoptades per GuanyemCCOO. Després d’aquesta reunió comença la tasca, cal portar les conclusions als centres de treball i realitzar actes públics en tots els territoris perquè s’assabenti del que significa GuanyemCCOO. El manifest de GuanyemCCOO ja ha estat signat per més d’un miler d’afiliats/des.
SINDICAL
Coca-cola i Panrico, sinó per emportar-se 140.600 euros amb les targetes opaques de Caja Madrid. Era el líder del corrent Alternatiu Confederal.
El corrent d’opinio «Per un gir sindical a l’esquerra»de CCOO de les comarques gironines vam ser-hi presents a la trobada, lliurant un full explicatiu del nostre treball d’oposició interna, lamentant de la pèrdua de companys/es de CCOO per la lluita per no trobar una corrent d’oposició a dins dels seu territori, treball... i trobar-nos sols com a corrent a Catalunya en els marcs dels Congressos. També vam donar suport als companys/es de Panrico recollint signatures en la trobada. Transcrit les paraules escriure
2/01/15 Miquel Blanch Josep Lluís del Alcázar Carlos Rodríguez Notes: 1 documental Panrico Panpobre de La Columna https:// w w w. y o u t u b e . c o m / watch?v=0lyXpDm-8po
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
11
del full repartit com a corrent a la trobada « ... celebrem aquesta Trobada «Guanyem CCOO» però no pot quedar-se en voluntats crítiques, en manifestos i tots cap a casa, ens ha de servir per organitzar un front sindical al si de CCOO com un dels referents de la classe treballadora i per derrotar la línia corrupta , antidemocràtica i poc combativa de les direccions sindicals. Sabem que l’aparell sindical organitzarà totes les seves estratègies antidemocràtiques per frenar aquest avenç i cada pas que donem ens costarà infinitament més. No obstant això, la necessitat del moviment obrer d’un sindicat de classe, democràtic i combatiu, enfront dels atacs del govern i la patronal fa que no dubtem un instant a repetir l’experiència i apostar de nou pel gir a l’esquerra i una nova direcció, fent una crida a tots els afiliats i afiliades honestos a fer seva l’experiència de les llistes alternatives a tot l’estat i en tots els sectors, en organitzar-nos en els territoris, en coordinar i unificar les lluites. Necessitem un gir sindical a l’esquerra per donar resposta a la política de pau social També vull compartir les paraules que a la trobada va dir el company José Miguel López, afiliat de la Federació de Construcció i Fusta de CCOO Málaga « Sóc un oficial de 1a de la construcció, aturat des de fa sis anys i porto afiliat a CCOO des de fa més de deu. Són
innombrables les ocasions en què he pensat en donar-me de baixa del sindicat. Mai he tingut l’oportunitat de participar ja que sembla que l’única implicació que se’ns exigeix als treballadors és el pagament de la quota. En els diversos conflictes amb les empreses en què he exercit la meva professió he notat una actitud poc decidida en la defensa dels meus drets en la direcció del sindicat. Malgrat tot, mai em vaig donar de baixa, perquè estic convençut que és una eina útil per defensar els interessos dels treballadors. I ara, després de conèixer la iniciativa de GuayemCCOO, me n’alegro enormement. Per fi algú dóna un cop sobre la taula per dir ja n’hi ha prou i recuperar el nostre sindicat. Cada vegada serem més. Sí es pot!» El mes de gener hi haurà una trobada de GuanyemCCOO a Barcelona, caldrà ésserhi i organitzar-nos com a oposició interna a CCOO i estendre-ho als centres de treball per anar confluint amb les lluites de la base. Miquel Blanch - corrent d’opinió «Per un gir sindical a l’esquerra» de CCOO
A 35 anys de l’assassinat El 2 de febrer de 2014 es compleixen 35 anys del crim d’estat que va ser l’assassinat de la nostra companya del PST Yolanda González. Si bé els executors materials van ser jutjats i condemnats, cosa que no va succeir en d’altres crims perpetrats per bandes feixistes i grups parapolicials durant l’anomenada transició, la impunitat i la connivència de l’aparell de l’estat amb els assassins continua sent evident. L’evolució de la denúncia periodística de la col·laboració d’Emilio Hellín, l’assassí de Yolanda (en llibertat després de 14 anys de condemna, amb dues fugides, una d’elles de 3 anys en els quals va treballar pels serveis secrets de la dictadura de Stroessner a Paraguai), amb les institucions policials és una demostració que encara perviuen elements franquistes en l’aparell de l’estat. Aquesta denúncia, publicada pel PAIS al febrer del 2013, va iniciar una campanya impulsada per les organitzacions que procedim del PST (Lluita Internacionalista i Corrent Roig) partit en el qual militàvem amb ella, al costat d’excompanyes, amigues i familiars de Yolanda. L’objectiu, encara no aconseguit, era esclarir la col·laboració de l’assassí Emilio Hellín amb les diferents policies de l’Estat (Nacional, Ertzainza i Mossos d’Esquadra) mitjançant cursos impartits des d’una empresa/ tapadora, determinar responsabilitats polítiques, i evitar que aquesta col·laboració pugui continuar. Per a això es va instar als parlaments i governs basc i català, i al parlament i al govern d’Espanya, a iniciar processos d’investigació. Després de la presentació de milers de signatures, de la realització d’actes i xerrades de divulgació, de les interpel·lacions de diferents grups parlamentaris (en el Congrés dels Diputats -PSOE, CIU, PNB, IU, ICVEUiA, CHA; L’Esquerra Plural i el Grup Mixt, entre ells Amaiur, BNG i ERC, als quals cal afegir CUP-AE – de la qual LI en forma part- en el
12
12
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
parlament de Catalunya), després de diverses entrevistes amb representants del govern espanyol i dels governs basc i català, només hem obtingut evasives, sense que s’hagin portat a terme ni les investigacions ni informació pública alguna. L’última iniciativa parlamentària va ser desestimada per la Taula del Congrés dels Diputats el passat mes de Maig de 2014. Diverses iniciatives s’han succeït des de llavors. El passat mes d’octubre, veïns i associacions de Deustuibarra, barri natal de Yolanda, presentaven una moció a l’Ajuntament de Bilbao per a donar el nom de Yolanda a una plaça al costat de la seva casa natal. En diverses ciutats, altres murals recorden a Yolanda, com els del moviment antifeixista o com el de la CABA (Casa Autogestionada del Barri de Aluche, en Madrid), barri en el qual vivia quan va ser segrestada i assassinada. Aquest últim mural va aparèixer ple de pintades feixistes en els dies que van seguir a l’assassinat per membres del Front Atlètic del antifeixista Jimmy, del grup Riazor Blues. Els mitjans de comunicació no van parlar del fet, doncs es trobaven en plena campanya de confusió intentant desacreditar als grups antifeixistes, igualant-los amb les bandes d’extrema dreta, culpabilitzant a la víctima, Jimmy, i no als seus botxins, els matons feixistes del Front Atlètic. I això ens suscita una reflexió sobre
el feixisme que comença a reaparèixer com una alguna cosa més que «la bala en la recambra» davant les respostes a la crisi. La policia i les lleis de l’estat no són suficients per a enfrontar les lluites que sens dubte aniran en augment contra les mesures econòmiques i polítiques amb que el capitalisme gestiona la seva crisi. El feixisme no emergeix del no-res, surt de les institucions del règim, que ho promocionen mitjançant lleis xenòfobes i repressives, i amb propaganda tendent a crear el clima d’opinió que permet a aquests grups guanyar suport social en els sectors obrers i populars més desfavorits. En aquest context cal entendre no només l’actual «llei mordassa», sinó també la campanya de propaganda amb que s’ha tergiversat l’assassinat de Jimmy a Madrid. Les lleis repressives, la llei d’estrangeria, la campanya contra el dret d’autodeterminació dels pobles basc i català… constitueixen la base ideològica per a fomentar l’existència d’aquests grups parapolicials, que seran força de xoc del capital en la lluita de classes. El règim monàrquic espanyol, per ser continuïtat del franquisme, és encara més clarament protector i promotor del feixisme, com ho demostra la raquítica reparació als lluitadors i lluitadores antifeixistes, la desmemòria històrica i la protecció a l’assassí de Yolanda. Com a companyes i companys de militància de Yolanda, sabem que ella estaria amb nosaltres, independentment de quina hagués estat la seva evolució política posterior, en la lluita contra la crisi i contra el feixisme, per la llibertat i per la construcció d’un futur socialista. Yolanda, no oblidem! Fins al socialisme sempre!
Luca Gómez-Pintado
Feixisme i fútbol El 30N el Frentre Atlético agredia a membres de Riazor Blues prop de l’estadi Vicente Calderón amb el resultat de 3 ferits amb arma blanca i d’altres per barres de ferro i cops, tres dels quals, llençats al Manzanar es després de ser brutalment colpejats. Un d’ells, Jimmy Manzanares Jimmy,, seguidor del Dépor de 43 anys i amb dos fills, moria assassinat. La notícia en tots els mitjans, va repetir fins a la sacietat que es tractava de «violents» que havien quedat per pegar -se a través de tweets, fins pegar-se i tot després que tant els Riazor com la policia ho desmentissin. Es demostrava que els tweets eren entre els membres del Frentre Atlético per concretar l’emboscada. Alhora, les notícies insistien a denigrar la víctima sense una línia clara sobre els seus agressors. I es reforçava quan entre les primeres 21 detencions, hi havia 14 dels agredits -els Riazor Blues- i només 4 dels agressors - Frentre Atlético -. Com totes les agressions feixistes, es pretenia resoldre com a «problema de bandes», de «violents», i la policia, com en totes elles, donava cobertura als agressors. Només a la setmana següent, quan el jutge posava en llibertat als 21, i s’havien repetit les mobilitzacions tant a Galiza com a Madrid, la policia detenia altres 32, ara sí, del Frentre Atlético. Entre ells, un guàrdia civil, un militar en actiu i a un ex paracaigudista, conegut ultra que sembla ser –amb altres dos- l’assassí material. No són casualitats, com va denunciar des del principi la Coordinadora Antifeixista de Madrid.
FEIXISME
de Yolanda
Madrid: assassinat de Jimmy
Roda de premsa del Riazor Blues amb el suport d'altres penyes antifeixistes. A Corunha desembre 2014.
Feixisme i futbol El fenomen ultra en les penyes de futbol va arrelar a Espanya en els anys 80, influït pels hooligans anglesos dels 70 i, en menor mesura, pels tifosi italians. Aquí es vivia la Transició, i les barres braves es van omplir d’ideologia, o potser millor, la ideologia va crear les seves barres braves. Excepte el cas de la penya Biris del Sevilla, que s’autodefineix d’esquerres i va aparèixer a 1975, la resta van néixer en els 80 com a nius neofeixistes: Ultra Sur del Reial Madrid (1980), Boixos Nois del Barça (1981), Frentre Atlético de l’Atlètic de Madrid (1982), Yomus del València (1983), Brigadas del FC Barcelona amb Núñez, com a la seva presidència- als Boixos Nois, fins Blanquiazules del RCD Espanyol (1985), Ligallo del Saragossa o
Supporters Sud del Betis (1986)... Des del principi van comptar amb la complicitat de les juntes directives dels clubs. Gil –com després seguiria fent Cerezo-, va donar obertament prebendes al Frentre Atlético, amb entrades gratuïtes o desplaçaments subvencionats, fins i tot després de l’assassinat d’Aitor Zabaleta –de la Reial Societat- a 1998. També era palès el suport de Gaspar -tant des de la vicepresidència i tot després de l’assassinat de Frederic-François Roquier –de l’Espanyol- a 1991. Les posteriors aparences de ruptura dels clubs amb els neofeixistes no van passar d’aquí. Laporta va expulsar als Boixos Nois, però el seu successor, Rosell, va reanimar els llaços amb el pacte de 2010 amb el compromís de crear una Graderia Jove on podrien reagru-
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
13
FEIXISME
par-se: a 2013, Els Casual –la més violenta secció dels Boixos- tornava a les agressions. Un altre tant es pot dir de Florentino Pérez, que va arribar a la presidència pactant amb els Ultra Sur el seu «bon comportament en l’estadi» a canvi de retornar-los el Gol Sud, ... fins a la batalla campal de 2013 entre dues faccions d’Ultra Sur, quan Florentino va acabar fent –ne fora a 30, permetent reagrupar-se a altres 60 i dispersantne a més de 200 a l’estadi. O de Sánchez Llibre a l’Espanyol, que va tractar d’apaivagar les Brigadas Blanquiazules aprofitant el trasllat de l’estadi a Cornellà-El Prat amb la promesa de la Corba Jove –amb la mateixa teoria del Barça i el Madrid, de diluir-los- sota la batuta d’un Conseller actualment màxim dirigent de Plataforma per Catalunya (PxC): el reagrupament va seguir, afegints’hi membres del feixista Casal Tramuntana i de les Joventuts de PxC, fins a arribar a l’explosió amb les agressions del 2013. La complicitat, ha arribat fins a jugadors d’uns i altres equips, o a mirar cap a un altre costat, amb un silenci còmplice, com el del Cholo Simeone respecte els fets del 30N, o arribant a l’oberta complicitat de Mourinho recollint la placa que li va lliurar Ultra Sur en el seu últim partit. Però té la seva màxima expressió en la prohibició del minut de silenci per Jimmy de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), exmilitante de Fuerza Joven Aragón -secció juvenil de Fuerza Nueva -, i impulsor
recentment del moviment per sol·licitar l’indult de Del Nido –en el passat coreligionari seu a Fuerza Nueva quan va estar relacionat amb un delicte de lesions a un sindicalista-. El feixisme és un: i dins i fora de l’estadi ensinistra als seus cadells Però els feixistes mai han matat dins l’estadi, sinó fora. «Els estadis només són l’amplificador de la propaganda ideològica que flueix més enllà dels colors del club… I no s’ataca a una altra inflada ultra per defensar al teu equip de futbol, sinó perquè ells representen altres ideologies que van més enllà de l’esport», afirma Antonio Sales, periodista de recerca, infiltrat durant mesos en els Ultra Sur. Ell mateix explica, no només que els va gravar cantant el Cara al Sol en el Bernabeu, sinó com es reuneixen per anar a veure documentals sobre la División Azul que presenta Falange Espanyola Independent . Però podríem seguir amb els nexes assenyalats en les Brigadas Blanquiazules amb PxC o Casal Tramuntana, o la de Guerra, assassí d’Aitor Zabaleta, com a membre de Bastión 1913, mentre en el Frentre Atlético s’alternava amb neonazis de les TNT i Bases Autónomas . I realment són altaveus d’aquesta ideologia. Les pancartes en el Calderón demanant la llibertat de Guerra, o la de Josué –l’assassí de Carlos Palomino-, que també es van veure a València en la graderia dels Yomus, se sumen a la que aquests
14
14
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
mateixos van penjar a Mestalla, a un mes de l’assassinat a mans feixistes de Guillem Agulló – independentista valencià d’esquerres-, de «Guillem, jódete». I fora dels estadis, les agressions són especialment protagonitzades pels cadells, com també va ocórrer en el Manzanares. Carn de canó en xocs que han de preparar-los per a la justificació de la seva violència contra immigrants, gais, i, grups d’esquerra. En el seu extrem, i ja amb una marcada tendència mafiosa, l’evolució dels Boixos Nois que des dels 90 estan sota el control dels Casuals –nom en honor dels hooligans que van provocar la massacre del devessall de Heysel, és esborronador. El seu cap, Ricardo Mateo, es troba a la presó, però dels 120 anys que li demanava el fiscal, amb prou feines en compleix 12 de condemna tot i el reguitzell de delictes que acapara: dos intents d’assassinat, extorsió a locals nocturns a canvi de protecció, apallissar per encàrrec, etc… mentre dels altres 29, 2 van ser excarcerats i un guàrdia civil absolt. Una de les seves amenaces era «qualsevol dia vénen quatre nanos i et punxen». El seu llegat segueix avui amb les recents punyalades d’aquest desembre dels Mini-Casual –la majoria menors- en els voltants del Camp Nou. I també fora dels estadis, policia i justícia, garanteixen impunitat, o com en el cas del Calderón, a detenir a els qui es defensen. És simptomàtica no només la relació
El feixisme nia a l’estat hereu del franquisme. Per tot això, i tornant al crim feixista del 30N, no va ser estrany d’un costat veure un comunicat conjunt de 19 penyes antifeixistes donant suport al Riazor Blues, com els Bukanero s de Vallekas, els Celtarras gallecs, els Biris sevillistes o els bascos de Herri Nord. Com al conjunt de penyes esportivistes, defensant al Riazor Blues. Com tampoc ho és que, com a gran resposta, la policia elabori un nou Protocol, seguint la instrucció 16/2014 del Ministeri de l’Interior, que, en nom d’evitar la violència, pretén crear «una xarxa preventiva de control» dels grups ultres i la primera mesura que pren a Riazor és requisar bufandes dels Riazor Blues i d’altres penyes que tenien simbologia independentista, adduint que està prohibit «introduir, exhibir o elaborar pancartes, banderes, símbols o altres senyals amb missatges que incitin a la violència»… Així doncs, com sempre, permetrà reprimir més i millor als antifeixistes i aprofita per incloure entre aquestes simbologies «violentes» les independentistes. I és que, combatre el feixisme segueix sent començar per combatre l’estat que els dóna cobertura, i no deixar el problema aïllat sinó, com va fer la Coordinadora Antifeixista de Madrid, cridar a la mobilització al crit de ‘No són ultres, són feixistes’, o ‘Fora feixistes de les nostres graderies’, denunciant «la impunitat de la violència feixista als carrers i els camps de futbol». Perquè podem diferir en els mètodes, però no confondre les barricades: i així com el feixisme és problema de tots, les seves víctimes també ho són. Jimmy Jimmy,, no oblidem!
Eleccions a TTunísia unísia
El vell règim torna a través de les urnes Les eleccions presidencials del 21 de desembre a Tunísia han tancat un cicle: els representants del règim de Ben Ali, derrocat en la revolució de 2011 han tornat al poder. Si a Síria o Egipte la contrarevolució s’ha tenyit de sang, a Tunísia ho ha fet sota una democràcia formal. Als 88 anys, Béji Caïd Essebsi, ministre de l’Interior de Habib Bourghiba (el dictador il·lustrat de la independència) i president del Parlament sota Ben Ali és ara el president de Tunísia. Ha encarregat a Habib Esid, cap de gabinet del ministeri de l’Interior i ministre de Medi Ambient sota la dictadura, la formació de govern. Com s’explica que el país que va encendre la metxa del canvi al món àrab el gener de 2011, amb un imprevisible alçament popular, voti pel retorn al vell règim només tres anys després? El marge va ser ampli: un 55% per a Essebsi, candidat de Nidah Tunis, pel 45% per l’expresident i activista pro-drets humans durant la dictadura, Moncef Marzouki.
INTERNACIONAL
de detencions, sinó també les penes posteriors: els cinc Boixos Nois que van assassinar al blanquiblau Frederic-François segueixen complint condemna, però amb el tercer grau; el del Frentre Atlético que va assassinar a Aitor també, però en segon grau, la qual cosa li ha permès arribar a entrar fins a quilo i mig de marihuana a la presó l’any passat; però dels centenars d’agressors amb arma blanca sense mort, de les pallisses, etc… només queda el rastre de penes menors que demana el fiscal per «disturbis» –sempre entre violents-, amb l’atenuant en molts casos de no tenir la majoria d’edat, perquè al cap i a la fi, es tractava de cadells…
La primera resposta la trobem en l’abstenció: els joves i els pobres, que no se sentien representats per cap de les opcions polítiques, es van quedar a casa. Sidi Bouzid, bressol de la revolució, i les regions del sud van ser les més abstencionistes. I als pobres els queda tornar a abaixar al cap i als joves la pastera o la promesa del paradís fent la jihad a Síria. Abandonat l’impuls i el projecte revolucionari («pa, feina i dignitat»), la crisi econòmica, la desastrosa experiència al poder del islamistes d’Ennahda (que es van quedar sols després del cop a Egipte contra el govern de Mohamed Mursi) i la por al terrorisme jihadista han justificat el retorn a l’ordre, sota la figura d’Essebsi (que l’amic Santiago Alba qualifica d’una mena de Fraga Iribarne tunisià). Es constata així, d’una banda, el fracàs del projecte dels Germans Musulmans, que van intentar combinar una política
M. Esther del Alcázar i Fabregat
Esebsi amb Bourghiba
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
15
INTERNACIONAL
econòmica neoliberal dissenyada per satisfer les multinacionals i la reforma democràtica sense ruptura amb l’anomenat estat profund, l’aparell repressiu de la dictadura. Després de la ferotge repressió que van patir els seus aliats a Egipte, Ennahda ha preferit deixar el poder i buscar ara l’acord amb el govern de Nidah, que ja es va materialitzar, abans de la segona volta de les presidencials, amb el suport dels islamistes als pressupostos del nou govern, que preveuen més retallades i continuar pagant el deute de la dictadura (que s’enduu el 18% de la despesa). Nidah es presenta com una formació laica enfrontada a l’obscurantisme, però més enllà del debat entre lacïsime i islamisme, les dues forces són igualment reaccionàries pel que fa al seu projecte social. L’esquerra ha jugat també un paper important en el retorn dels «fulul», les restes del vell règim. Ancorat en la teoria de la revolució per etapes (primer la democràcia, després el socialisme) i en una visió islamòfoba, el Front Popular -que va obtenir el 5% de vots a les legislatives i 15 diputats, tres d’ells trotksistes de la Lliga d’Esquerra Obrera- va centrar tot el seu discurs en fer fora Ennahda, i alguns sectors fins i tot van defensar entrar en un govern del vell règim contra els islamistes. La combinació de l’islamisme domesticat i un antic règim
democratitzat per frenar la revolució és el millor escenari per a la UE i Estats Units. L’avenç de la contrarevolució a Síria i Egipte, el caos a Líbia, la creixent amenaça jihadista i la reconciliació entre el Qatar i l’Aràbia Saudita marquen un context regional complicat que reforça el replegament pacífic d’Ennahda, el qual retorna al vell règim el poder que li havia lliurat la revolució i intenta conservar la seva porció democràtica. Comença ara un nou cicle, on ja no servirà la carta d’enfrontar laics i islamistes, perquè tots estaran al mateix costat de la barricada, amb el pagament del deute i l’imperialisme. Fa quatre anys els pobles van sortir espontàniament al carrer exigint dignitat, feina i la fi del règim. L’esquerra tunisiana va quedar atrapada en el vell dilema de dictadura o islamisme i es va autodescartar com a alternativa. Però seria equivocat concloure que tot està perdut. Massa vegades s’han donat per mortes les revolucions al món àrab. Fins i tot en les condicions més difícils, com les de Síria o el
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
16
16
Egipte, la lluita continua. Ni la dictadura ni l’islamisme poden donar sortida a les reivindicacions de les masses, que ja ara se saben capaces d’enderrocar tirans. A Tunísia, l’octubre de 2014 ja s’havien superat les jornades de vaga del 2011, l’any de la revolució. Caldrà, però, que es construeixi un referent polític capaç de canalitzar tanta energia abocada en tres anys de lluita.
Lluita Internacionalista 135, gener 2015
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista
Layla Nassar