Lluita 136 15 03 by Lucha Internacionalista

nº 136 - març 2015 - donatiu 2 euros Editorial: Grècia i eleccions andaluses pàg 3 Pàgines centrals: pàg 10-12 Grècia a la cruïlla 8 de març: Amb les treballadores gregues! pàg 13 Economia: pàg 4-5 Segueix la crisi: baixada del preu del petroli Política: Autonòmiques a Andalusia pàg 6 i 18-20 Exèrcit i indústria d'armes

Sindical: pàg 7-9, 14, 20 Panrico, jornalers, treballadores socials, eleccions ensenyament públic: Illes Balears Universitat: Vaga 26F i "3+2" pàg 12-14 Moviments: Hepatits C: tractament per a tots (Internacional: Dossier Grècia: pàg 10-13) Suplement: Candidatures municipals

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacionalacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 136, març 2015

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Relatos salvajes, del director argentí Damián Szifrón. Sis episodis amb històries i personatges diferents, però amb el punt comú que els protagonistes se salten els límits, perden el control i continuen sense fre en aquell punt on -habitualment- tots ens aturem. El punt que separa la civilització de la barbàrie, diu la promoció del film. Els relats combinen la intriga, la comèdia i la violència, ben administrades: tot llisca amb equilibri, i això que cada relat té una durada diferent, i un registre diferent. El que s’explica és pessimista però està embolicat de manera que sigui gaudible i fàcilment digerible. Resulta versemblant! Hi ha cert plaer en el fet de perdre els límits, en deixar-se portar pels instints i estar fora de control, però quan t’has d’aturar? o què passa si no t’atures? La venjança, aquest sentiment que ens fa pensar els danys que infligiríem a algú concret per satisfer el nostre ressentiment, degut a aquell greuge que ens va fer mal, salta de la imaginació a la realitat, i quan les il·lusions prenen cos veiem dibuixades les nostres crueltats més inconfessables. Aquest seria el tema del film, encara que cada episodi explica una història diferent i té contingut ideològic que apunta en diferents direccions. La majoria de les crítiques són positives, així que només ens fixarem en les que posen el dit a l’ull: les crítiques més dures (poques, poques) apunten a que és més un producte televisiu que un llargmetratge, que són episodis de TV ben ensamblats, i que ideològicament és tramposa (i aquest és el punt confessable on volíem arribar): malgrat els malestars, les protestes i la ira desfermada dels personatges, al final de la tormenta, en aquest cas de la seva personal revolta, arriba sempre la reconciliació. O sigui que»salvatges» sembla un mot trencador però si furguem sota la superfície podríem trobar amagat cert conservadurisme (generem polèmica, sisplau). Citarem només un exemple, el tercer episodi (el que més ens va agradar, tot i que hem constatat que cada episodi té els seus adeptes), el que està relacionat amb la lluita de classes i els prejudicis socials, en el qual la violència continguda creix fins explotar de la pitjor manera amb un personatge amb poder econòmic

Liberta de cuestas res tan esquiva tanto al canzar y y tan buena tan herm tan os pero au a pero tu camin volátil nque la pierdas o es doloroso mil vece mil vece sh s hasta pr abrá un camin o hacia onto am ti ante esq uiva. Dedicat a Antonio d'Anton la memòria io Díaz Martin ez 2

Lluita Internacionalista 136, març 2015

(Leonardo Sbaraglia) conduint un Audi i un altre personatge -però de pell fosca- que condueix una furgoneta (Walter Donado): un enfrontament dur, amb les mans, sense intermediaris, amb un final molt cinematogràfic (i literari) i de gran efecte i impacte (que no desvetllarem) però que -com que som convençudament d’esquerres- passat el primer efecte decidim que no ens agrada. No ens agraden els finals (malgrat siguin magnífics per la sorpresa) que igualen els rics i els pobres i els acaben agermanant mentre es dilueix el seu enfrontament. Insistim: l’episodi és molt bo. Però. I només hem posat un dit en una nafra. A destacar que els actors són efectius, i les seves actuacions són tan precises que cal citar-los: Darío Grandinetti, Rita Cortese, Julieta Zylberberg, César Bordón, Leonardo Sbaraglia, Walter Donado, Ricardo Darín, Oscar Marínez, Osmar Nuñez, Erica Rivas, Diego Gentile, Marcelo Pozzi i la resta de secundaris. (aplaudiments) Quan es va estrenar l’èxit va ser imminent, de tal manera que és fins ara la pel·lícula més vista a l’Argentina. Es va presentar al festival de Cannes i també competirà pels Òscars. No és gens estranya aquesta carrera d’èxit: diuen els que hi entenen que tècnicament és impecable.

del desastre a què ens porta el capital. Reunit el Comitè Central de Syriza per ratificar l’acord, la Plataforma d’Esquerra, el principal grup opositor liderat pel Ministre Panayotis Lafazanis, va obtenir 68 vots dels 199 membres, 41% del total, per rebutjar l’acord. Mai la política d’un govern va estar qüestionada per un 41% del seu Comitè Central a només un mes de guanyades unes eleccions.

El 25 de gener el poble grec va dir prou a la mal anomenada política d’austeritat, amb el vot majoritari a Syriza. La constitució del Govern amb l’entrada dels ultraconservadors Grecs Independents i la proposta com a President de la República d’un dirigent de la derrotada Nova S’obre un període de 4 mesos decisius per Democràcia ja van sorprendre. Però determinar el rumb del Govern de Syriza, ja que immediatament es van iniciar les reunions amb després del termini fixat en l’acord vénen els els representants de la troica. Per pressionar en pagaments de deute més elevats d’aquest any. les negociacions i davant la manca de mesures I així estarem davant d’un nou rescat o davant des del govern, es va iniciar una fuga de capitals la decisió del Govern de trencar amb el de 100.000 milions d’euros Els memoràndum. setmanals accelerada els treballadors i les últims dies abans de l’acord treballadores gregues van Els treballadors i a 150.000 diaris. lluitar com ningú contra les treballadores els plans d’ajust amb 30 El 20 de febrer arribaven vagues generals, gregues van lluitar a un primer acord. Tal com ¿ e x i g i r a n r e s pecte al afirma Stathis Kouvelakis, com ningú contra els mandat popular de trencar economista i membre del amb el memoràndum i la plans d’ajust amb 30 Comitè Central de Syriza: troica per començar a «l’acord de l’Eurogrup al que vagues generals, treure a Grècia de la s’ha vist arrossegat el ¿exigiran respecte al misèria? Aquest serà Govern grec equival a un l’element decisiu. I també replegament precipitat. Es mandat popular de el de la resta de treballadors prorroga el règim del trencar amb el europeus, que han posat en Memoràndum (les Grècia l’esperança per decondicions d’austeritat i memoràndum i la rrotar un capitalisme que els acceptació dels altres troica per començar imposa durament els cosdictats de la troica per tos de la crisi. Però l’anterior Govern. NdR), es a treure a Grècia de aquestes expectatives han reconeix l’acord de préstec la misèria? Aquest de traduir-se en mobilització Madrid. i la totalitat del deute, es Puerta i exigència a sindicats i del Sol manté la «supervisió», és a serà l’element «tots partits d’esquerra: dir, el control de la troica, decisiu. amb els i les treballadores encara que amb un altre gregues, ja n’hi ha prou de nom, i ara queden poques plans d’austeritat, no al possibilitats que Syriza pugui aplicar el seu prodeute» deute». El resultat d’aquesta batalla és decisiu grama. Un fracàs tan estrepitós no és ni pot ser per a la reorganització en curs de l’esquerra. una casualitat o el resultat d’una maniobra tàctica

mal concebuda. Representa la derrota d’una línia política concreta que subjau del plantejament actual del Govern.» Syriza va explicar que era possible acabar amb el memoràndum i la misèria sense qüestionar el marc de la UE, amb una negociació de la qual sortiria un acord que podia beneficiar tothom, creditors i deutors. I això és el que s’ha demostrat impossible en poc menys de quatre setmanes. No hi va haver ni el suport esperat dels Renzi i Hollande, simplement perquè també ells van prometre polítiques de creixement i han acabat aplicant dures retallades. És a dir, el capitalisme no deixa espai per a polítiques de repartiment d’engrunes que és el que ha fet tradicionalment la social-democràcia. Això és a la base del seu enfonsament actual. Quan insistim en la necessitat d’una política de ruptura no és per una voluntat de radicalisme, sinó perquè és l’únic camí de sortir

EDITORIAL

yriza davant el dilema: Memoràndum o r uptura

leccions: fi de cicle i recomposició

Amb les eleccions andaluses del 22 de març s’inicia el cicle electoral. El cicle que molt probablement acabi amb el bipartidisme PP -PSOE, complertat amb CiU i el PNB. Aquests quatre pilars en què s’ha sostingut la gestió del règim i les seves institucions, s’enfonsen pel rebuig de les mesures que han aplicat en la crisi econòmica, ofegada la seva credibilitat en múltiples escàndols de corrupció. La transició i el règim es posen en qüestió. A escala estatal la irrupció de Podem accelera la descomposició del PSOE i impedeix que IU li (...) Lluita Internacionalista 136, març 2015

tregui rèdit, reconfigurant l’espai tradicional de l’esquerra. També escala posicions Ciutadans, que supera la seva pugna particular amb UPyD, i accelera també la reculada del PP, en part pel resultat de l’aplicació de mesures amb la crisi, i també perquè Ciutadans apareix com un defensor més decidit de la unitat de la pàtria: un nou lerrouxisme. El curs dels esdeveniments a Grècia i del govern de Syriza tindrà una lectura immediata i directa en el procés electoral espanyol. No per casualitat el Govern espanyol, que hauria de ser un dels més interessats a col·laborar amb el grec per suavitzar el pagament del deute, era el més dur contra Syriza, perquè l’única arma que té per aturar a Podemos és demostrar que el que proposa és del tot inviable. En el primer assalt electoral en les eleccions andaluses la possibilitat d’obrir un canvi polític és el vot a Podem. Una posició de vot crític perquè aquest canvi només serà possible si ve de la mà de mesures que avui no estan en el seu programa, com el no pagament del deute i la reforma agrària.

7/03/2015

2015, prossegueix la crisi de sobreproducció

Baixen petroli i Perquè ha baixat un 40% el preu del petroli en 6 mesos? Per la feblesa del creixement mundial, pel final de la creació de diners a EUA i per les oscil·lacions a les quals es veu subjecte el preu per haver arribat al màxim de producció fa deu anys i haver complementat el que faltava amb alternatives molt cares (biocombustibles, petrolis extrapesats, fracking, extracció en plataformes marines d’aigües profundes i sota el gel). El circuit econòmic en el capitalisme només es pot tancar si els salaris permeten l’adquisició dels béns i serveis considerats necessaris socialment. Però la tendència a la baixa de la taxa de benefici pressiona a les burgesies a prendre una sèrie de falses sortides: la baixada salarial amb crèdit (EUA i Europa occidental des dels 80), treball semiesclau (Xina) i treball esclau (Índia, Aràbia Saudita i alguns països del golf Pèrsic). En la naturalesa de les falses solucions està l’arrel de l’agreujament de la crisi de sobreproducció. El que els salaris no poden comprar, encara que es necessiti, fa que sobri capacitat de producció i es destrueixi. Els capitals, fugen de la producció cap al comerç i l’especulació, com en les borses

Política monetària i preu del petroli gener 2007-desembre 2014

(d’accions, deute públic o privada, de metalls, de petroli, d’aliments). En 2013 el mercat de l’especulació de petroli movia 8 vegades més volum que el mercat real de petroli. Una altra estratègia dels capitals per augmentar la taxa de beneficis és ser paràsits dels pressupostos públics: concessions, concerts, privatitzacions, avals, rescats, adjudicacions d’infraestructures costoses, inútils o perilloses i promoure una legislació favorable a les grans corporacions com pel TTPI. D’altra banda, la burgesia nord-americana va veure reconegut el seu rol de direcció de l’imperialisme després de la segona guerra mundial i va obtenir el privilegi d’emetre la moneda de tots (el dòlar) i endeutar-se en ella. Fins al final de la Guerra de Vietnam, el govern d’EUA suposadament recolzava el dòlar amb or. Des de llavors, ho recolza amb els mariners i actualment també amb els assassinats amb avions teledirigits. Als països en els quals no hi ha una banca pública hegemònica, el crèdit privat és, de fet, emissió de diners. En la UE, els estats no reben diners del Banc Central sinó que els diners han de passar per l’intermediari dels bancs privats, que ho han convertit en un negoci paràsit més. Els bancs centrals (EUA, Gran Bretanya, Japó) han estat creant diners en grans proporcions. Japó des de l’explosió de la seva

Lluita Internacionalista 136, març 2015

bombolla immobiliària i financera en els 80 però especialment amb els dos últims governs. EUA des del crack de 2008. En el cas d’EUA

El cas de l’energia i el petroli té unes particularitats importants. Al món, l’energia primària prové de les següents fonts: 35% petroli i altres

Preu del petroli: gener 1986 - gener 2015

parlem de 85.000 milions mensuals, que van acabar a l’octubre de 2014. En el cas d’EUA, aquests diners s’han utilitzat per comprar actius (accions, bons, propietats) als bancs privats. És com el «Banc dolent» espanyol comprant solars invendibles als bancs als preus que dicten els bancs. Es tractaria llavors d’una socialització de pèrdues a escala planetària. Això ha produït durant aquests anys alces artificials en les borses (d’accions,de metalls, de petroli, d’aliments). Amb el final del programa, les matèries primeres i el petroli estan baixant. El petroli ha baixat un 40% en 6 mesos i s’ha situat en preus d’abril de 2009, poc després del crack de 2008. Però la crisi de sobreproducció no s’ha detingut. Hi ha un indicador que la demanda mundial i el comerç no augmenten: la baixada de tonatge transportat amb vaixell fa baixar els preus i tancar navilieres, encara que cal advertir que aquest indicador pot haver perdut validesa per l’existència d’una bombolla en la construcció de vaixells (augment del 85% des de 2008).

líquids; 26% carbó; 23% gas; 10% renovables; 6% nuclear. El canvi climàtic i els accidents i residus nuclears posen un límit a l’ús de les energies no renovables. El canvi climàtic i els residus radioactius no només posen un límit, sinó que necessitaran de significatives aportacions futures d’energia per a mesures pal·liatives. L’extensió de les energies renovables té serioses limitacions de materials, financeres i energètiques. La disponibilitat de petroli cru va tocar el seu sostre en 2005, la qual cosa s’ha volgut superar amb biocombustibles, petrolis extrapesats, fracking (tècnica dels anys 40 molt contaminant), extracció en plataformes marines d’aigües profundes i sota el gel. Cadascuna d’aquestes opcions té uns costos diferents, en termes monetaris o energètics (l’energia necessària per extreure, refinar i traslladar un barril d’aquests líquids). Aquests costos (50 dòlars/barril el fracking a EUA) són molt més alts que els del petroli cru , que al seu torn tampoc té uns costos unitaris (20 dòlars/barril Aràbia Saudita, 30-

35 dòlars/barril Rússia). Fins i tot en el petroli cru, aquests costos són creixents, doncs històricament s’han explotat primer els camps més rendibles. Els costos dels líquids diferents del petroli cru poden camuflar-se amb subvencions de diners públics, l’ús de combustibles fòssils convencionals i més barats per a la producció, el deute i un esquema de finançament amb eufòria tipus bombolla. A EUA ha punxat la bombolla del fracking, la qual cosa no significa que reestructurada no pugui continuar (amb rescat públic universal mitjançant el dòlar, fallida de les petites empreses i concentració a preu de saldo). Però cadascuna d’aquestes falses solucions no fan sinó augmentar i socialitzar les pèrdues.

ECONOMÍA

matèries primeres

Amb la finalitat del petroli barat ha arribat l’època de fortes oscil·lacions en els preus, fenomen altament destructiu per a l’economia. Quan està en els preus alts tanca milers d’empreses i sumeix en la pobresa a milions de treballadors, quan està en els preus baixos acaba amb les produccions cares de combustibles que no estiguin sota la capa imperial d’EUA i la protecció del dòlar. Aquí, queda clarament definida la dicotomia Socialisme o barbàrie. La dinàmica capitalista no pot resoldre avui les desigualtats, i tampoc pot prometre-ho per al futur, ni amb creixement ni amb distribució.

Víctor Messeguer

NOT A. NOTA. A.- s’envien enllaços si es demanen a carrilet@openmailbox.org . Veure la web Crashoil, article de 01/2/2015 i uns altres. Veure també elblogsalmon, article de 14/1/15.

Lluita Internacionalista 136, març 2015

POLÍTICA

Andalusia

22M: eleccions autonòmiques Després d’aprovar els pressupostos amb els vots de IULV-CA, Susana Díaz va trencar l’acord de Govern, va fer fora als consellers de IULVCA i va convocar eleccions pel 22 de març. El temps juga en contra del PSOE a Andalusia, implicat en l’escàndol dels ERO, que amenaça d’arrossegar tota la vella guàrdia: els expresidents Chávez i Griñán ja han declarat com imputats. Tampoc és casual que Susana Díaz anunciï la convocatòria d’eleccions la mateixa setmana que es confirma la victòria electoral de Syriza a Grècia. L’ombra de Podemos es fa llarga i segueix la progressió en les enquestes. A més, l’avanç electoral col·loca Andalusia com a primera cita electoral i, si li surt bé, la deixa posicionada per encarar una hipotètica alternativa estatal a Pedro Sánchez. Díaz intenta treure rendiment del mal moment que travessen PP i IU, i pretén minimitzar el resultat de les dues forces ascendents Podemos i Ciutadans, que amb prou feines tenen temps de consolidar la seva estructura autonòmica. A les enquestes el PSOE continua retrocedint, perd 5 punts respecte del 2012, però així i tot aconseguiria

tornar a ser la primera força. El PP està en caiguda lliure a Andalusia, amb una reculada estimada de més de 18 punts, com a càstig a la política de Rajoy: part del vot PP va a parar a Ciutadans que desplaça a la UPyD de Rosa Díaz en la pugna per l’espai del neo-lerrouxisme1. A IULV-CA també se li augura una reculada, pel paper de comparsa jugat en la Junta, amb els Pressupostos de 2013 que retallaven 2.700 milions en sanitat i educació mentre augmentava un 60% el pagament d’interessos pel deute (3.500 milions d’euros), sense avançar en la Reforma Agrària… i callant o minimitzant els escàndols de corrupció del seu soci de govern. Amb la irrupció de Podemos, deixa de ser el fals «vot útil» a l’esquerra del PSOE. Aquesta situació de reculada s’escenifica també amb la ruptura de la CUT decidida el 12 de febrer. El gran avanç electoral previsible és Podemos: les enquestes els donen un 17%, que arrabassa del PSOE, però també d’IULV-CA i el PP. En les llistes de Podemos s’integra Equo i la CUT hi dóna suport, encara que no entrin els seus dirigents més reconeguts. Podemos aixeca moltes expectatives, però a més puja en les enquestes més dilueix les seves propostes per abordar els greus

ESTIMACIÓ DE VOT A LES AUTONÒMIQUES ANDALUSES

problemes d’Andalusia: un atur que arriba al 34’5%, amb gairebé milió mig d’aturats i un índex del 65% de desocupació entre els menors de 25 anys, i que té al 40 % de la seva població vivint en el llindar de la pobresa, producte entre d’altres de la caiguda de les condicions de treball en el camp. Cal una política decidida a favor dels i les treballadores. Una política que rebutgi el pagament del deute, nacionalitzant la banca sota el control dels treballadors/es per dedicar aquests recursos a un pla de mesures urgents contra l’atur i la misèria. Cal engegar una Reforma Agrària que expropiï les grans propietats terratinents, posant-les en producció sota el control dels jornalers, que denunciï la Política Agrària Comuna que lliura el 64 % dels recursos al 15% dels propietaris, mentre el camp s’enfonsa en la misèria. Que validi les ocupacions de terra com la de Somonte, encoratjant el seu desenvolupament. Que recuperi les condicions perdudes en successives reformes laborals, que retorni al sector públic el que mai d’hauria hagut de privatitzar que defensi el dret a l’habitatge, a una educació i sanitat públiques. Per a això el 22 de març el vot a Podemos ha d’expressar aquesta necessitat de canvi, però perquè aquest canvi es faci realitat exigeix recuperar i desenvolupar la lluita i la mobilització.

Josep lluis del Alcázar

Notes 1. A. Lerroux. Fundador i alhora cap del Partit Republicà Radical (PRR), d’ideologia espanyolista i retòrica demagògica, que va acabar formant part del govern del bienni negre amb la CEDA.

Lluita Internacionalista 136, març 2015

Les terres andaluses buides, els pobles plens de dones i homes aturats, un exèrcit de mà d’obra disponible a qualsevol preu i a qualsevol hora. Aquestes són les conseqüències del que estan fent els grans terratinents amb la nostra Andalusia per a enterrar-nos vius als jornalers i jornaleres andalusos. Les reformes laborals, les crisis, les retallades i la pèrdua de drets amb que la burgesia ha anat a la jugular de la classe treballadora sense excepció i contra tots els sectors de la producció, ens ha dut als treballadors/es a mes explotació, mes precarietat i en molts casos a fregar l’esclavitud. Tot això s’incrementa molt més en aquelles professions que fa segles que pateixen aquestes condicions, com els Jornalers/ es andalusos i extremenys. Situació actual A dia d’avui, la situació dels jornalers/es és una mica més que caòtica. Els cultius que donaven mà d’obra han desaparegut, avui tot el treball en el camp està centrat en els dos monocultius imperants a Andalusia, la recol·lecció de l’oliva i la taronja, que pràcticament es recullen en la mateixa època de l’any (tardor-hivern). Els treballs de recol·lecció en aquestes feines estan mecanitzats gairebé en la seva totalitat, pel que generalment la mà d’obra es redueix quasi en dues terceres parts respecte de la que es feia servir uns anys enrere. Els terratinents enfortits àdhuc més, si cap, pels governs, han aprofitat l’ocasió per a fer-nos retrocedir 40 anys; retorn a la jornades de sol a sol, 9 hores diàries en la majoria dels «tajos», el treball a escarada amb salaris de misèria en algunes recol·leccions com l’oliva de verdejo –aquest any hi ha hagut quadrilles de jornalers/

On estan els sindicats jornalers? No hi ha dubte que els Jornalers/es no han interessat mai a cap govern i molt menys a la burgesia, sempre basant la defensa del camp en les subvencions per tinença de

comprensible l’abandó a la seva sort i el desinterès dels sindicats cap als jornalers/es. Fa anys que Comissionis Obreres del Camp deixà d’existir per a passar a dir-se Sindicat Agroalimentari, on s’inclou als treballadors dels grans supermercats i a tots els relacionats amb el sector de l’alimentació, amb la qual cosa un treballador d’un Carrefour pot signar el conveni de la recol·lecció de l’oliva sense haver vist una olivera en la seva vida. El mateix va passar amb la Federació de Treballadors de la Terra d’UGT, ara Federació Agroalimentària, mateix gos diferent collaret. Per altra banda està el SOC, Sindicat

terres i en canviar-nos per màquines, sense importar-los per res la fam dels nostres pobles. Això no va dur mai als jornalers/es a rendir-se, les organitzacions jornaleres predominaven en la majoria dels pobles; les lluites, les vagues, l’exigència de reforma agrària han estat constants durant anys… per això és in-

d’Obrers del Camp, últim referent de l’organització i la lluita jornalera en aquests anys, però des de la seva integració al SAT, i malgrat que la majoria de dirigents provenien del SOC, lamentablement ha abandonat la lluita i l’organització obrera centrant-se només en finalitats polítiques i amb això, en la col·laboració de classes.

es que no arribaven als 20• bruts per jornada-, augment dels ritmes de treball al so de les màquines fins que rebenti la màquina o el jornaler/a, «manigeros», encarregats i patrons que abusen i humilien sense contemplacions en els talls fatxendant que «si no t’interessa, aquí aquesta el camí, que aturats n’hi ha molts i tinc gent de sobres esperant el teu lloc»

Lluita Internacionalista 136, març 2015

SINDICAL

La mort lenta del Jornaler andalús

SINDICAL

L’almoina del Subsidi Agrari El tan criticat per la burgesia i mal anomenat PER, un sistema creat fa 30 anys, un pla que passava per donar-nos unes engrunes i que no penséssim en la terra, que és el que els dol; un Subsidi Agrari el dret a la percepció del qual, està en mans del patró. Aquest Subsidi no va ser de franc, es va conquerir a través de la lluita, perquè tots sabem que la burgesia mai ens ha regalat res. Malgrat que molts jornalers/es no hem estat mai d’acord amb aquest sistema per considerar-lo injust, insolidari, clientelista i, en molts casos, aprofitat per la petita burgesia dels pobles que perceben el Subsidi sense ni tan sols ser treballadors/es, també és cert que sense aquesta prestació miserable centenars de milers de famílies estarien abocades a passar fam en la nostra terra. A causa de les reformes i la falta de «peonadas», no tots els Jornalers/es d’Andalusia o Extremadura inscrits en el Règim Especial Agrari de la Seguretat Social (REASS) percebem el subsidi. Una mica més de 175.000 jornalers/es varen rebre el subsidi l’any passat dels prop de 500.000 inscrits. Valgui aquesta dada com exemple real; un jornaler/a percep de subsidi a l’any 2556•, el terratinent Mora Figueroa Domeqc, més de 6.000.000 d’euros a l’any en subvencions de la PAC (Política Agrària Comuna, de la Unió Europea) només per tenir terres. Úniques alternatives Quan gairebé tots han renunciat a la defensa d’una Reforma Agrària com solució als problemes del camp i dels pobles andalusos, avui més que mai cal exigir-la, lluitar-la i aconseguir-la com única alternativa; una Reforma Agrària basada en l’expropiació de terres als grans terratinents sense cap indemnització, una reforma que impliqui la utilització social de la terra, una reforma en profunditat dels canals de distribució, comercialització i transfor-mació dels productes agraris, eliminant la dependència actual dels grans especuladors i cadenes d’alimentació que dominen el mercat, una Reforma Agrària que respecti la terra i a les persones que la treballen i l’habiten. La reorganització dels Jornalers/es, la recuperació de les lluites en els talls, les assemblees, la formació ideològica dels joves, amb la mirada posada en la Vaga General indefinida en el camp andalús.

Javier Ballesteros Jornaler

Lluita Internacionalista 136, març 2015

Tr eballador es socials. Ajuntament de Ba eballadores

Serveis socials de dre Quan els serveis socials comencen a tenir entitat de serveis amplis de dret universal per al conjunt de la població, quan apareix una llei de serveis socials que contempla i especifica qui, com i amb quins recursos inclosos els humans- s’han d’oferir, podria establir-se l’anomenada 4a pota de l’estat del benestar juntament amb la llei de dependència i la llei de defensa del menor-. Amb l’esclat de la crisi, tornem centenars de passos enrere. Amb les retallades i privatitzacions en sanitat, educació,… queden fora del sistema de dret milers de treballadors, gent gran, nens i nenes, joves, etc. A aquesta població expulsada i immersa en borses de pobresa, només li queden uns serveis socials principalment assistencialistes. I agreujats, perquè amb la crisi la llei de serveis socials del 2007 es fa totalment insuficient per garantir uns serveis de qualitat per a milers de treballadors i treballadores amb necessitats bàsiques no cobertes, per situacions d’atur provocades per acomiadaments, tancaments d’empresa, o per la precarietat laboral. Una de les conseqüències més greus de la situació de atur i precarietat és la pèrdua de l’habitatge. I altre cop els serveis socials juguen un paper pal·liatiu, buscant recursos d’habitatges provisionals per a les famílies, cosa que crea un estat de maltractament institucional a les persones. Una responsabilitat que no hauria de ser dels treballadors dels serveis socials, sinó que com exigeixen les pròpies treballadores i treballadors -document enviat a Xavier Trias, alcalde de Barcelona i publicat en diversos mitjans de comunicació-, hauria d’atendre’s amb polítiques socials d’habitatge: no desnonant les persones sense recursos, garantint habitatges dignes… Les treballadores expressen la seva negativa a aparèixer com a còmplices dels jutjats el dia del desnonament i exigeixen una política de prevenció contra les execucions… per tot això –amb el suport dels seus sindicats CGT ,CCOO, UGT, i dels grups municipals de IC-EUIA, PSC i

SINDICAL

ar celona arcelona

et, no de beneficència

UxB- exigeixen a l’Ajuntament que derogui el protocol actual pactat amb els jutjats. Un altre problema estructural provocat pels responsables d’aquest sistema, és l’extrema pobresa infantil. En època electoral, a iniciativa del PSC l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació d’un fons extraordinari per a ajudes puntuals d’urgència per a famílies amb nenes i nens menors de 16 anys (BOPB 12 febrer 2015) fons previst pel 2015. Una altra vegada als treballadors i a la població més vulnerable se’ls donen les engrunes del sistema i se’ls condemna a la permanent precarietat i a la cronificació de la pobresa. Contra les polítiques electoralistes i clientelars, és necessari des de les suposades posicions progressistes d’esquerres, plans que garanteixin prestacions, serveis i treball: · Exigir a la Generalitat l’aplicació de la Renda Bàsica Garantida per tots els qui no tenen prestació d’atur fins que tinguin feina, amb els recursos alliberats deixant de pagar el deute públic. Mentre no s’aconsegueixi de la

Generalitat, creació d’una ajuda municipal equivalent que garanteixi els mínims vitals fins trobar un lloc de treball. · Cap desnonament per raons econòmiques, socials d’atur o precarietat. Subministraments bàsics garantits per a aturats – forçant a les empreses subministradores a abonar-los-; transport gratuït a tot el transport municipal. Els mínims vitals han de garantir a més alimentació, estudis... El banc d ’ a l i m e n t ss, · assistencial, no és la solució, però mentre no estigui vigent el salari mínim vital pels aturats: immediat pas a gestió pública directa –amb contractacions, no amb voluntariatde la xarxa existent i control social sobre les actuals 334 entitats privades «d’iniciativa social», començant per absorbir les de caràcter religiós –el menjar no pot ser moneda de canvi ideològic-, contractant personal i reallotjant la distribució en centres públics

productiu de la ciutat, començant pels sectors que més treballadores concentren –Administració pública, sanitat i educació, serveis a empreses, hostaleria i comerç-: sou mínim de 1.200 euros, 8 hores de treball; cap reducció de jornada per sota d’aquest sou. Multes municipals als transgressors, i expropiació si acomiaden i/o volen deslocalitzar, sota control dels i les treballadores. Perquè són necessitats dels i les treballadores i els sectors més vulnerables, no només estarem en la lluita d’avui, sinó també demà, exigint-los a aquells partits que entrin en el Consistori, que responguin a aquestes necessitats en lloc de seguir pagant i supeditant-se als bancs i grans empreses.

Marga Olalla

· Fer front a la precarietat i als sous de misèria. El treball digne cal imposar-lo en tot l’entramat Lluita Internacionalista 136, març 2015

Grècia a la cruï La victòria de Syriza a les eleccions del 25 gener obre una nova perspectiva per a l’esquerra europea. Després de quatre anys de l’aplicació del brutal pla d’austeritat de la troica (la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), les masses gregues, que van estar a l’avantguarda de la lluita de classes al continent, busquen una alternativa política que trenqui amb les polítiques d’ajustament. Un autèntic terratrèmol que arrossega el Pasok, un dels referents de la socialdemocràcia, i que pot contagiar als països més afectats per l’austeritat, començant per l’Estat espanyol. Laboratori de l’austeritat Per la seva posició perifèrica a la UE i la seva estructura econòmica, Grècia era el soci de l’euro més vulnerable a la crisi. Els grans capitalistes (església ortodoxa i armadors) mai han pagat impostos, mentre les arques públiques sostenien un inflat pressupost militar (era el cinquè comprador d’armes del món, gran client de la indústria militar francesa i alemanya) i els fons

europeus servien per finançar el desmantellament de la fràgil estructura productiva. Amb l’assessorament de Goldman Sachs -la seva branca europea l’encapçalava aleshores Mario Draghi, avui president del Banc Central Europeu- es va ocultar el deute públic per complir els requisits d’entrada a l’euro. Sense control sobre la moneda i amb la crisi financera internacional, la fallida de l’estat era inevitable: el país que el 2004 va organitzar els Jocs Olímpics a Atenes, es declarava en fallida cinc anys més tard. Després de guanyar les eleccions prometent un conte de fades, el govern del Pasok començava a imposar els plans d’austeritat i va acabar per demanar el rescat, que va servir perquè Grècia pagués els seus deutes als bancs francesos i alemanys. A canvi, signava un «Memorandum» d’austeritat que suposava un atac salvatge a les condicions de vida de les classes populars. La resposta de la classe obrera i la joventut grega va ser exemplar: 30 vagues generals, manifestacions massives malgrat la repressió ... va caure el govern del Pasok, seguit per la dreta d’Andonis Samaràs, que va continuar l’aplicació dels mateixos plans.

Lluita Internacionalista 136, març 2015

El resultat de quatre anys d’austeritat és devastador. El PIB ha caigut un 22%, un de cada tres grecs està a l’atur (la meitat entre els joves), i per als qui tenen la sort de conservar el lloc de treball dels salaris s’han retallat un 30%. Es van tancar 6.000 escoles, el pressupost dels hospitals públics s’ha reduit un 26%, i tres milions de grecs (els que porten més d’un any a l’atur i els seus fills) han quedat fora de la sanitat pública. Han reaparegut malalties eradicades, com la tuberculosi o la malària, s’han disparar els contagis de VIH, els intents de suïcidi han crescut un 30%. La natalitat s’ha desplomat un 14,6%. Són dades més pròpies d’una guerra que d’una recessió. Paral·lelament augmentava l’IVA i s’introduïa l’Emfía, un impost al primer habitatge que es cobra amb el rebut de la llum: 300.000 famílies s’han quedat sense electricitat per no poder pagar-lo. S’ha suprimit la legislació laboral i s’ha privatitzat el patrimoni públic. El govern de la dreta es va acarnissar amb els més febles: els immigrants sense papers, les prostitutes, els drogodependents .... Mentre empresonava la seva direcció per activitats criminals, la política del govern abonava el terreny per als neonazis d’Alba Daurada.

lla I com ha passat ja en tants llocs del món, la recepta de l’austeritat no ha servit per reduir el deute, sinó al contrari. Un cop rescatats els bancs amb diners públics i després de quatre anys de retallada de la despesa social, el deute grec puja a 320.000 milions, l’equivalent al 174% del PIB. El triomf de Syriza Amb dos anys de retard respecte a la mobilització al carrer, les urnes van llançar un missatge clar: ja n’hi ha prou d’austeritat. Si els dos partits del règim s’havien convertit en agents al servei de la troica,

l’esquerra alternativa, que es movia abans a l’entorn del 5% de vots, es converteix en el referent polític dels que esperen un canvi. Grècia entra un d’aquests moments en què la història s’accelera. Syriza va guanyar amb un missatge de «dignitat» i «esperança» i, encara que sense despertar un gran entusiasme, obre una nova porta. La seva proposta electoral (l’anomenat Programa de Salònica) promet afrontar la «crisi humanitària» que pateix Grècia renegociant el deute i amb una reforma de l’estat que acabi amb els privilegis de l’oligarquia. La resposta d’Alemanya i el Eurogrup no s’ha fet esperar. Si es va imposar als grecs l’austeritat com un càstig exemplaritzant per a la resta de pobles perifèrics de la UE, ara cal demostrar que ningú pot sortir del guió. El BCE va tallar l’aixeta del crèdit als bancs grecs, un xantatge en tota regla. Mentre

el govern grec buscava la quadratura del cercle amb el deute. Grècia té venciments de deute molt propers que ofeguen qualsevol possibilitat de canvi: 2.200 milions d’euros a l’FMI al març, 7.500 milions aquest estiu ... i si no acata el «Memorandum» es queda sense l’últim crèdit. A les eleccions Syriza havia promès «renegociar» el deute per cancel·lar «una part significativa del seu valor nominal» i pagar la resta en la mesura en què el país sortís de la recessió. En les primeres negociacions, en lloc de partir d’una posició de força negant-se a pagar, el govern grec ha retrocedit fins sol·licitar l’ampliació del crèdit i acceptar continuar negociant amb la ‘troica’. La primera fórmula, plantejada amb l’assessorament del banquer francès Mathieu Pigasse, plantejava rebaixar al deute al 120% del PIB i convertir la resta en bons de dos tipus, uns indexats al creixement i altres de «perpetus» (que no tenen venciment però p a g u e n interessos indefinidament). En unes de les negociacions de l’Eurogrup, el nou ministre d’economia grec, Iannis Varufakis, va reconèixer que havien ofert garantir el pagament de tot el deute i no aprovar cap de les mesures del seu programa durant 6 mesos a canvi d’un crèdit pont. Però res d’això va servir per fer cedir a l’imperialisme alemany. A Grècia les primera setmanes del nou govern han estat una de freda i una de calenta. Políticament hi ha hagut l’acord de govern amb els Grecs Independents, una escissió de la dreta, xovinista i antiausteritat, obertament xenòfoba i molt agressiva contra Turquia a la qual han lliurat el ministeri de Defensa. Més tard la proposta del president del país, un exministre de la dreta. Un missatge de conciliació i unitat nacional. S’han retirat les tanques que protegien el parlament dels manifestants i Tsipras va prometre recuperar el salari mínim als nivells anteriors a la troica (751 euros) i

oferir bons d’aliments, electricitat i transport gratuït als aturats a més de retornar la paga extra als pensionistes més pobres. També s’ha plantejat la pròrroga de la moratòria als desnonaments que ja havia aprovat el govern anterior, així com el restabliment de la sanitat pública universal. Tsipras va prometre concedir al nacionalitat grega als fills dels immigrants, però no va dir res sobre el tancament de les vergonyoses presons de sense papers, autèntics Guantánamos en sòl grec. Hi ha hagut també algunes mesures de reconeixement a lluites simbòliques, com la readmissió de les treballadores de la neteja del ministeri d’Economia o la promesa de reobrir la televisió pública. En el front internacional, el govern de Syriza ha posat algunes objeccions a les sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna i s’ha compromès a bloquejar el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Queden en l’ambigüitat dos assumptes claus, que són fonamentals per a la pròpia supervivència d’un projecte de canvi a Grècia: les privatitzacions i el control dels bancs. Si en un primer moment es va anunciar que es frenava la venda del 67% del port del Pireu que segueix en mans de l’estat, responsables del govern han declarat a la premsa que la privatització, una de les més grans pactades per l’anterior govern de Samaràs amb la troica, segueix endavant. El govern de Syriza també ha renunciat a col·locar als seus representants en els consells d’administració dels bancs i a destituir el director del banc central grec. Defensar el patrimoni públic i controlar els capitals no són mesures ideològiques: són passos imprescindibles per a la supervivència de qualsevol projecte de canvi avui a Grècia.

Lluita Internacionalista 136, març 2015

Tsipras haurà de triar Syriza defensa que és possible fer entrar en raó a la troica, renegociar el deute per reduir la seva càrrega i alliberar així recursos per pal·liar la «crisi humanitària» en què s’ha enfonsat Grècia amb els plans d’austeritat. Que és possible demanar temps als capitalistes europeus per tornar al creixement i seguir pagant el deute. Que és possible reformar la Unió Europea per posar a tots els pobles d’Europa en un pla d’igualtat. Que és possible fer compatibles els drets de les masses gregues amb l’euro i la pertinença a la UE. Varoufakis defensa un «New Deal» europeu, basat en els eurobons i els crèdits del Banc Europeu d’Inversions. Però aquesta política és un carreró sense sortida. També Obama i Hollande van prometre apostar per polítiques d’inversió i creixement i no ho van aconseguir, perquè en el moment actual del capitalisme, el capital financer ho engoleix tot i avui no hi ha sectors d’inversió que garanteixin una recuperació de la taxa de benefici. L’única manera que té el capital de reproduir-se és l’espoli del sector públic i dels recursos disponibles, i augmentar la taxa d’explotació. La disjuntiva entre creixement i austeritat és falsa: la realitat imposa una sola política dictada per la necessitat del gran capital d’absorbir tots els diners disponibles. I el deute (que s’haurà de seguir pagant fins 2057) ha de ser cancel·lat, perquè primer van les necessitats de la gent, perquè no és el poble grec qui ha de costejar el rescat dels bancs francesos i alemanys o tots els crèdits que van demanar els seus governs corruptes per comprar avions de guerra a

França o trens a empreses alemanyes que, casualment, no funcionaven per l’ample de via grec. Tampoc és possible democratitzar la UE, que és un entramat institucional al servei del capitalisme europeu: un acord entre estats per a una ofensiva sense treva contra els treballadors, per privilegiar el capital finacer i servir en safata a les burgesies centrals els mercats perifèrics. L’euro va ser una «dolarització» a l’europea: una forma d’imposar el marc alemany a la resta de monedes. Per sortir de la crisi responent als interessos dels treballadors cal deixar de pagar el deute i trencar amb la UE i amb l’euro. Prenent els recursos disponibles amb la nacionalització de la banca i tallant la fugida de capitals que està buidant diàriament les seves arques, i això només és possible amb un govern que doni suport a la mobilització obrera i popular per resistir els embats que vindran tant de la Unió Europea com dels grans magnats grecs. És l’única sortida per a les masses gregues: aturar l’espoli i reconstruir el país, obrint un referent per a la resta de pobles d’Europa. Tard o d’hora Tsipras haurà de triar entre dos camins incompatibles: o una política per defensar les masses gregues que trenqui amb l’deute i la UE o mantenir la subordinació al dictat del capital financer continuant amb el gruix de les polítiques d’austeritat. Creure que hi ha un tercer camí, com argumenta, és una utopia i és reaccionari, perquè no prepara al poble grec per al xoc imprescindible per sortir del pou. Si els partits socialistes estan en caiguda lliure, més accentuada al sud d’Europa,

no es deu a particularitats nacionals, sinó al fet que el capitalisme ja no dóna les engrunes que necessita el reformisme per fer-se creïble.

El problema és polític I més enllà del problema econòmic, n’hi ha un altre polític. Donar aire al govern de Syriza o plantejar un acord que Tsipras pugui vendre com una victòria facilitaria el «contagi» a altres països, començant per l’estat Espanyol, amb les perspectives electorals de Podem. Per això l’alternativa per Merkel és domesticar Syriza o destruir-la. I serà en la lluita de classes, de nou, on tot de resolgui. Si el poble grec és capaç d’aixecar una mobilització que imposi al govern la cancel·lació del deute i la ruptura amb la troica i que s’avanci en les úniques mesures que poden obrir una sortida a la crisi per us treballadors, com la nacionalització de la banca i els sectors estratègics. També en la lluita de la resta de pobles de la UE al costat dels seus germans grecs, comprenent que a Grècia es juga avui el futur de tots.

Yolanda Andreu 15/2/14

ÚL TIMA HORA: ÚLTIMA

Acord amb l'Eurogrup Diversos dirigents de Syriza han criticat l’acord assolit amb l’Eurogrup el 20 de febrer, que perllonga quatre mesos el pla de rescat, i pel que el govern de Tsipras es compromet a pagar tot el deute i a no prendre cap mesura unilateral sense acord de les «institucions» (així s’anomena ara a la troica). Tsipras ha defensat el pacte com una gran conquesta, quan de fet és una cessió en tota regla. El ministre Panayotis Lafazanis i integrant de la Plataforma d’Esquerres, va declarar: «No podem permetre que es castigui la voluntat popular i el programa electoral; la troica i els rescats són ja passat i no cal reconstruir-». D’altres han parlat de «la continuïtat del règim del memoràndum». Manolis Glezos, eurodiputat i dirigent històric (va ser un dels joves que va despenjar la bandera nazi de l’Acròpolis a 1943), va instar els simpatitzants de Syriza a manifestar-se contra l’acord: «Canviar el nom ‘troica’ pel de ‘institucions’ ; el de ‘memoràndum’ [rescat] per ‘acord’, i ‘creditors’ per ‘socis’ no canvia res. Demano perdó per haver participat d’aquesta il·lusió «. 12

Lluita Internacionalista 136, març 2015

8 de març. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Amb les treballadores gregues!! Una lluita s’ha convertit en símbol de les dones treballadores en l’últim any. Són les 595 treballadores de la neteja del ministeri de Finances grec. Notificades de l’acomiadament el 18 de setembre de 2013 en compliment del Memoràndum de la Troica, no només no el van acceptar sinó que es van plantar en un campament davant del Ministeri que porta ja 303 dies funcionant. Entrevistem a Patricia Álvarez, mare de dos fills, grega d’origen xilè que porta més de 25 anys al país i 12 treballant com a netejadora del Ministeri. Ens atén a corre cuita doncs li toca el següent torn del campament. LI.- Quina ha estat la vostra situació en aquest any de lluita? PA . - Seguim pendents de la resolució de l’acomiadament, perquè quan ens el van notificar, els vam portar a judici i això va fer que ens quedéssim en una situació provisional com pre-acomiadats en què cobràvem un 75% del nostre sou. Si aquest ja era baix doncs treballàvem 4hs i cobràvem uns 480•, ens van deixar cobrant 200. Això era insostenible: havíem lluitat molt per aconseguir ser reconegudes com a treballadores públiques a 2005, com perquè ara, d’un dia per l’altre, el Ministeri suprimís la nostra categoria acomiadant-nos i externalitzant el servei perquè fessin negoci empreses privades. Van creure que liquidaven 600 llocs de treball i que com que érem dones, guanyàvem poc i érem grans, ens n’aniríem calladament… però es van equivocar. LI.-Què vau fer vosaltres? PA.- D’un costat, ja t’he explicat que els vam portar a judici i vam guanyar-lo l’abril de l’any passat: ens havien de reincorporar. Però el

Ministeri va apel·lar i el reingrés va quedar en suspens. De l’altra, vam començar el nostre campament davant del Ministeri i ens vam dir que no ens n’aniríem fins a tornar als nostres llocs de treball. El judici havia d’haver-se celebrat al novembre però es va ajornar a febrer i ara el 25, el van tornar a ajornar. Tsipras personalment ens va prometre que ens reincorporarien, però tal com vam dir el primer dia de campament, seguim allà, no per desconfiança, sinó perquè encara no hem tornat a ser contractades. LI.- Quina és la teva valoració de la vostra lluita? PA.- Ha estat molt molt dura. Primer perquè som 595 però repartides per tota Grècia, o sigui que a Atenes, on muntem el campament, som poques i els torns de dia i de nit eren molt durs. D’un altre perquè a més, la més jove de nosaltres té 45 anys i estem esgotades, i amb la humitat i el fred tenim casos de pneumònies i companyes que ja no donen més: de fet de les 595 en aquest moment quedem 490, unes perquè s’han jubilat i unes altres perquè estan buscant qualsevol cosa… Però també et dic que ha estat molt dura però molt maca, perquè hem compartit penes i alegries, i hem vist que encara que hi ha gent que no estava d’acord amb nosaltres,

la majoria t’animava, et mostrava la seva simpatia o la solidaritat, i ens feia sentir que no estàvem soles. També quan va carregar la policia, sobretot després de guanyar el judici, i no ens deixaven passar, i nosaltres només demanàvem una entrevista perquè ens diguessin què pensaven fer… també arran d’això molta gent venia al campament a animar-nos a seguir per guanyar el que era nostre, la feina. LI.- I ara amb Siryza? PA.- No ens han oblidat i això ja és molt. La nostra lluita, com la d’altres, també ha ajudat a que guanyes Siryza i ells ho saben i no ens obliden. Però de vegades sembla que ens reincoporan ja, d’altres la setmana que ve, després setmana santa, o l’estiu… ja sabem que ells només porten un mes de govern, però nosaltres no podem més... Per això aquest matí hem tingut una entrevista amb Varufakis per saber com quedaven les coses després de les negociacions amb la UE. Unes hores més tard, tornàvem a parlar per saber què els havien dit: PA.- Estem molt molt contentes! Ens ha dit que només han de fer el tràmit de la llei per reincorporar-nos, que això poden ser deu o quinze dies… ara ja estan donant la notícia de l’entrevista per la televisió!!! En el torn del campament estàvem emocionades… però hem tornat a fer els torns per demà, perquè el campament el mantindrem fins que totes tinguem treball, clar! Però ja està... quasi no queda res... ols afegir rres es més? LI.- V Vols PA.- Donar-vos les gràcies per la solidaritat i quedem en contacte. Us avisem quan hàgim tornat a treballar. En el campament dèiem que caldrà seguir quan guanyem, perquè hem après moltes coses i volem que serveixin per ajudar a la lluita d’altres dones… encara no sabem ben què o com ho farem però sí que seguirem… 4 de març 2015

Lluita Internacionalista 136, març 2015

SINDICAL

Eleccions sindicals a ll'ensenyament 'ensenyament públic

A las Illes s'accelera el canvi Hem viscut els quatre pitjors anys de retrocessos a l’ensenyament públic i en les condicions de treball dels docents. Potser la dada més clara d’aquesta reculada ha estat que mentre ha pujat substancialment el nombres d’alumnes han desaparegut 25.000 professors del cens del 14 respecte del 2010. A més d’aquesta ofensiva s’ha augmentat el nombre d’alumnes per classe, s’ha augmentat la jornada lectiva en detriment de les tasques de preparació i coordinació, i s’ha disminuït el nombre de substitucions, cosa que dificulta atendre les baixes. S’ha perdut prop del 20% del poder adquisitiu dels salaris. Es penalitza la baixa mèdica amb reducció salarial… Tot això ha provocat un ambient de crispació entre el professorat però que no s’ha traduït en un augment substancial de la mobilització. La política sindical d’un llarg període de desmobilització s’ha vist impotent per aturar el deteriorament brutal de condicions laborals. Aquest és el balanç d’aquest període en què CCOO, STE, CSIF i ANPE han estat sindicats majoritaris. Es pot argumentar que s’inscriu en un marc general de retrocessos i sense la resposta corresponent en mobilització, però això no és excusa perquè també des de l’ensenyament (i amb alguna excepció com el cas de les Illes) la passivitat hagi estat la pauta. La proposta sindical majoritària han estat esporàdiques jornades de vaga, que davant la seva ineficàcia restava força a la següent, desgastant la capacitat de reacció del professorat.

presència de mares, pares i alumnes al costat del professorat per denunciar l’abandonament de l’ensenyament públic i les retallades i la privatització que amagaven, però també s’han manifestat les limitacions que tenen aquests moviments si no acompanyen (com a les Illes) les vagues dels i de les treballadores. De fet la dispersió de les marees ha acabat també per fer-les retrocedir. La crisi i les terribles retallades en personal i serveis públics han arribat de la mà d’una ofensiva ideològica reaccionària: la principal expressió n’és la LOMCE, del ministre Wert, un model de gestió neoliberal, privatitzadora i amb tots els tics del passat franquista (religió, centralisme, gestió autoritària…). La desmobilització s’ha reflectit a les eleccions. La participació amb prou feines supera el 40%, en la resta de l’estat, en un ambient de fredor. Sense comptar amb els resultats de Catalunya, País Basc, Navarra, Ceuta i Melilla, cal constatar una reculada de CCOO (-12%) d’UGT (-21%) ANPE (-7’84) i CSIF (-3’61), amb un augment de STEI (+12%). D’aquesta forma queden: STEI 21,16% (355 delegats/as), CCOO 18’72% (315), CSIF 17’59% (294), ANPE 17’36% (294), UGT 10’40% (177). CGT aconsegueix anar presentant-se en major nom-

Davant la manca d’aquesta reacció, la resposta s’ha anat diversificant en els moviments de les Marees i Plataformes en defensa de l’ensenyament públic. Certament que és important la 14

Lluita Internacionalista 136, març 2015

bre de circumscripcions i créixer fins al 3’46% . Realitzades ja les de Catalunya, els resultats no difereixen massa: alta abstenció que supera el 65% del 2011 i creixement d’USTEC que obté 150 delegats/as (+10) i CGT amb 28 (+10), mentre retrocedeixen CCOO 93 (-12), ASPEPC 38 (-9), UGT 24 (=) ANPE 6 (-2), CSIF 3 (-1) i USOC 2 (=). Amb mobilització s’accelera el canvi. Les Illes La mobilització no era impossible, com han demostrat els docents de les Illes. Es van organitzar en assemblees i van consultar al professorat per decidir quines

mesures prendre. La resposta va ser iniciar el curs 13-14 amb una vaga indefinida. Els sindicats majoritaris

Illes Balears

(sigue pág 16)

(STEI i CCOO) que fins aleshores participaven de les assemblees, es van negar a convocar-la i l’assemblea va decidir convocar la vaga i triar un comitè amb la signatura de milers de docents. Només davant el que era inevitable STEI i CCOO van convocar una vaga indefinida coincidint amb la de l’assemblea amb el comitè de vaga corresponent. La vaga, amb manifestacions massives de suport, va tenir una repercussió social determinant i va marcar un abans i un després a les Balears. Mesos més tard la lluita donava fruits: retirada del TIL 1 , retirada dels expedients disciplinaris i un canvi de tendència en el pressupost d’educació. Els docents han continuat la mobilització iniciada preservant la seva organització i la convocatòria de vaga indefinida, que va permetre la vaga el primer dia d’aquest curs 14-15 amb un èxit notable. Aquesta situació fa que la Conselleria es segueixi reunint amb els comitès de vaga per negociar. I a les eleccions si s’ha produït un canvi substancial: STEI (que fregava la majoria absoluta) va perdre el 30% dels vots, gairebé un miler, un percentatge semblant a la resta de forces representades. Va pujar la participació i dues candidatures que neixen del moviment, Alternativa i Unió Obrera Balear, passen a ser segona i tercera força. La mobilització accelera el canvi del panorama electoral sindical. La participació a Balears s’apropava al 60 per cent, el doble que a Catalunya. El que és important d’aquest procés són les noves formes: les decisions es prenen en assemblees, s’escolta l’opinió del professorat que és qui finalment decideix què es fa i com. Aquest és el camí!.

Josep Lluis de l’Alcázar Notes 1 TIL Tractament Integrat de Llengües, el decret de trilingüisme del Govern Balear del PP que amaga el debilitament de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’educació.

Universitat

Vaga del 26F Amb motiu de l’última reforma del Ministeri d’Educació, el 26 de Febrer el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (amb el suport de les CUP), el Sindicat d’Estudiants i l’AJEC van convocar de manera conjunta una jornada de vaga universitària, extensiva als estudiants d’institut i batxillerat. Malgrat l’alt seguiment (s’estima en un 90 %), la baixa participació en les manifestacions (a Barcelona oscil·la entre 6.000 i 12.000), indica una situació general de desmobilització de l’alumnat universitari, si tenim en compte que només s’acostumen a realitzar dues jornades d’aquest tipus en cada curs acadèmic. A més, els dos principals sindicats, encara que aquesta vegada coincidissin en la convocatòria, van demostrar una intencionada falta de coordinació en dividir la marxa en 2 (cap a la Borsa i cap a la Plaça Sant Jaume, respectivament).

‘3+2’ Dins de la denominada ‘Estratègia Universitària 2015’, que pretén homologar les titulacions de l’Estat espanyol amb les de la resta de la Unió Europea, es confirma el pas dels existents 4 anys de grau més 1 de màster a un 3 més 2. Immediatament, a les universitats públiques, això implicarà una adaptació dels mateixos plans d’estudis actuals a una nova forma més cara per l’alumnat. Mentre que el preu d’un crèdit en el grau oscil·la entre els 18 i els 40 euros, segons la carrera, el de màster es situa entre els 40 i els 60. Amb aquestes mesures, a Catalunya, el cost total d’una titulació tècnica pujaria d’uns 7.000 a uns 14.000 euros, des d’abans de Bolonya fins ara. La situació general, entre l’augment de les taxes (un 65% fa 3 anys) i les retallades en finançament i beques per part del Ministeri apunta a l’aproximació dels preus de matrícula entre estudis superiors públics i privats. A més de promoure la creació de nous graus (que dels ja 10 proposats a Catalunya 6 són privats), Wert busca la denominada ‘’viabilitat econòmica’’ dels màsters universitaris, que en aquest Estat ja tenen una proporció del 60% privats davant d’un 40% públics. És per aquests pels que s’introduirà l’empresa privada en els estudis superiors, sotmetent a la universitat pública a la inanició de finançament, al costat de l’expansió dels crèdits bancaris per a estudiants, amb interessos que arriben fins al 7%. Els membres del Ministeri fan servir contínuament la comparació amb Europa a la seva pròpia conveniència, quan la realitat és que en un país dels més rics com França el cost mitjà per curs és d’uns 183 euros, i en un dels més castigats, com Grècia, és completament gratuït. Més enllà del tracte de l’estudiant com si fos un consumidor privat, en lloc d’un usuari públic, necessitem una visió més global sobre el sistema educatiu dins del moviment econòmic global per comprendre una futura reelitització de la universitat que ens remuntarà a temps anteriors als 80, quant a l’Estat espanyol es va promoure la democratització d’aquesta institució.

Antonio Reboredo. UPC

Lluita Internacionalista 136, març 2015

MOVIMENTS

Amb els afectats d'hepatitis C

Tractament per a tots Des de fa mesos, els afectats d’Hepatitis C i els seus familiars s’han mobilitzat per tenir accés als medicaments d’última generació i han organitzat concentracions, tancaments en centres hospitalaris ( com el de l’Hospital 12 d’octubre de Madrid que porta més de 80 dies), denuncies judicials, etc. La darrera mobilització ha estat la manifestació del passat dia 1 de març en la que 10.000 manifestants van sortir al carrer amb consignes com «No són morts, són assassinats», «No al genocidi de la hepatitis C» i «On són els pro-vida del PP». La resposta del govern a les mobilitzacions ha estat la presentació d’un pla per donar tractament amb el medicament Sovaldi a 52.000 afectats ( gairebé el 50 % dels diagnosticats) en un termini de tres anys i un pressupost de 757 milions d’euros que, per cert, anirà a càrrec de les comunitats autònomes. Aquest pla es posarà en marxa el dia 1 d’abril. Però la Plataforma d’Afectats d’Hepatitis C desconfia de les promeses del Ministeri de Sanitat i exigeix que es comenci a donar els nous medicaments als malalts més greus (en Fase 4) des d’ara mateix i sense esperar al dia 1 d’abril. Massa persones afectades per una malaltia que té cura La situació dels afectats de la hepatitis C és molt alarmant: Existeix ja un medicament (Sovaldi) que pot curar aquesta malaltia amb una efectivitat entre el 90 i el 95 % i que des de fa un any està aprovat per l’Agència Europea del Medicament. Malgrat aquests resultats i les promeses dels ministres Ana Mato i Alfonso Alonso, el Ministeri de Sanitat no l’ha inclòs, encara, al Sistema nacional de Sanitat a causa del seu cost (60.000 •). El ministeri ha afirmat fins ara que estaven negociant amb l’empresa fabricant Gilead. Però mentre parlen ministeri i empresa farmacèutica, cada dia

moren 14 afectats. Mentrestant, hi ha dues maneres de que els malalts puguin accedir ara a aquest medicament: la primera, és per la via de l’ «us compassiu», que significa que el cost va a càrrec de l’hospital que tracta el malalt. Evidentment, aquesta és una via molt difícil, per no dir impossible. Sense aquest medicament, els afectats en fase 4 només els espera un futur de continus ingressos i tractaments hospitalaris, possibles trasplantaments d’òrgans (que no sempre garanteixen la curació) o fins i tot la mort. La segona manera és que els afectats que es paguin ells mateixos el medicament. És urgent que la sanitat pública asseguri l’accés gratuït i immediat a aquest medicament. Un altre aspecte molt important és que només 95.000 persones estan diagnosticades de hepatitis C a l’estat espanyol, de les que 52.000 tenen una fibrosis hepàtica «significativa», les quals teòricament seran tractades amb els nous fàrmacs com el Sovaldi. No obstant, la Plataforma d’afectats afirma que la xifra d’afectats pot estar entre 500.000 i 900.000 persones infectades de d’Hepatitis C, dels que 200.000 estarien amb una fibrosis hepàtica «significativa». Les retallades de la sanitat pública Ens trobem davant d’una de les conseqüències més greus de les polítiques de retallades del govern Rajoy en el camp de la sanitat i dels serveis socials: hi ha retallades en

Lluita Internacionalista 136, març 2015

les depeses d’atenció a les persones dependents, atenció a malats de càncer, tancaments d’habitacions hospitalàries, reducció de les urgències, retirada de la targeta sanitària als immigrants sense papers, etc... Tot això al costat d’increment del copagament, privatitzacions de serveis d’atenció primària, de derivació de malalts a centres privats, etc. Una política que limita l’accés a la sanitat d’una part de la població i que pretén incrementar el paper de les assegurances mèdiques privades i desviar recursos públics a als hospitals privats. Però en el cas de la hepatitis C, aquestes retallades signifiquen a més, la mort de 14 persones al dia. Els beneficis de les empreses farmacèutiques I aquí entra la qüestió de l’especulació econòmica de Gilead, l’empresa propietària de la patent del Sovaldi. Aquesta empresa multinacional, en la que participen diversos fons d’inversió, va comprar per 11.000 milions de dòlars el laboratori Pharmasset que ha desenvolupat la patent. Gilead ja ha guanyat prop de 120.000 milions de dòlars amb el Sovaldi. El cost de fàbrica del medicament per un tractament de 12 setmanes és de 2.800 dòlars i el seu preu de venda és de 70.000 dòlars. L’empresa Gilead no és una excepció. Segons la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública, les empreses farmacèutiques guanyen 1.000

Exèrcit espanyol i negoci d'armes

Repressió i mort per sortir de la seva crisi A principis de febrer, Morenés defensava la «escassa despesa» de Defensa que ha augmentat un 0,4% a 2015 —davant dels descensos del 15,5% d’Ocupació i Seguretat Social —: 5.764 milions. És de tothom conegut que això no és cert i que per fora d’ells hi ha 17.606,16 milions d’euros més en altres 11 Ministeris –dels 13 existents-. La despesa militar total, de 23.373,93 milions d’euros, suposen 502,58 euros per habitant, 721,18 euros per segon durant tot el 2015 o un 5,3% dels PGE 2015 i equival al 2,2 % del PIB. Si es comptabilitzés amb claredat, la despesa militar seria la segona dels PGE gairebé el mateix que la d’Ocupació i SS, i gairebé 5 vegades la despesa ministerial en sanitat i 3’5 la d’educació. Defensa i generació de deute extern... Un dels camuflatges de despesa significatiu és que les inversions en R+D militar -que augmenten un 43,5%, davant del 4,8% de la R+D

civil, i suposarà 727 milions- les pagui Indústria. Un altre, que les operacions a l’estranger surtin majoritàriament del Fons de Contingències. Així, a 2014 tenien una partida de Defensa de 14,36 milions d’euros però la despesa va rondar entre 700 i 800 milions. El llacet són els PEAs (Programes Especials d’Armaments) que vénen de l’últim govern de Felipe González i es van accelerar amb els de Aznar, amb Morenés com a secretari d’Estat de Defensa (1996-2000). Es creen projectes militars -PEAS- amb costos de 25-30.000 milions d’euros, a 2530 anys vista, amb una operació triangular en forma de convenis. Són crèdits de Defensa però que surten d’Indústria, i com a tals no són despesa, sinó uns diners a retornar a un interès del 0%. Les empreses només han retornat un 0,6% dels crèdits rebuts. En 15 anys, el deute de Defensa ascendeix a 30.000 milions d’euros, la meitat a Indústria. Defensa està en fallida tècnica. Però si es computés el deute a Indústria, es convertiria en dèficit públic... i representaria l’1,5% del PIB. Així que s’ajornen els pagaments de Defensa a Indústria a anys posteriors -semblant al mecanisme que va utilitzar Grècia abans de la crisi, quan amb l’ajuda de Goldman & Sachs, adquiria armament a França i a Alemanya, però no es comptabilitzava-. L’ajornament, encara que no computi, implica més interessos i per tant més deute. A això cal sumar que el cost final d’aquests projectes és sempre molt superior al previst: els Eurofighters es van pressupostar en 6.000 milions a 1997, i ja són més de 14.000… Per aquest 2015, s’han tornat a pressupostar 6,84 milions pels PEAs, quan en els últims tres anys aquestes xifres han suposat augments de fins a un 250% a través dels crèdits: 880 a 2013 o 2014, 1.800 a 2012. Per aquest any Morenés ja parla d’uns altres 1.000.

POLÍTICA

dòlars per cada dòlar invertit en recerca. La causa d’aquest escàndol és que són els governs i els consumidors qui financen el 84 % de la recerca, mentre que només el 12 % correspon als laboratoris farmacèutics. Com ja va passar amb la grip A, els governs estan al servei de les empreses farmacèutiques i, per molt que diguin que negocien amb elles, al final pagaran pels medicaments els desorbitats preus que exigeixin aquestes empreses, els beneficis de les quals superen els de les vendes d’armes o les telecomunicacions. Lluita Internacionalista està al costat de la Plataforma d’afectats d’Hepatitis C reclamant ja que el Ministeri subministri immediatament el tractament d’última generació a tots els afectats i que urgentment posi en marxa un pla per detectar tots els afectats que fins ara no estan diagnosticats. La mobilització dels afectats i les seves famílies és la única garantia que finalment podran rebre el tractament que necessiten aquests malalts. Andreu Pagès

…per benefici de la indústria armamentista, esquitxada de corrupció... L’augment del deute a través dels Lluita Internacionalista 136, març 2015

POLÍTICA

crèdits es justifica, en paraules de Morenés, perquè cal fer front a un «compromís» adquirit amb… la indústria armamentista i no fer-ho suposaria el «col·lapse financer» dels programes d’armament. I Morenés no és estrany a aquesta indústria. A 2011 va ser president de l’empresa de míssils MBDA Espanya, i de Segur Ibèrica. Des de 2005 fins al mes anterior al seu ingrés com a ministre, va ser conseller i representant d’Instalaza S.A., fabricador fins a 2008 de bombes de dispersió, que van ser utilitzades per Gadafi contra la població civil, segons el New York Times. Sent Morenés el seu representant, Instalaza va reclamar a l’Executiu una compensació de 40 milions en concepte de «dany emergent i lucre cessant» per la prohibició a Espanya de les bombes de dispersió. I al costat de la porta giratòria, el llacet de la corrupció. A 2014, tres directius de l’empresa DEFEX, dedicada a la promoció de l’exportació de material de defensa, eren imputats en un cas de corrupció, frau fiscal, suborn, blanqueig de capital i organització criminal. Els directius de DEFEX participaven, al costat d’un general angolès, en una operació de venda de material policial a Angola per valor de 151 milions d’euros, per repartir-se 41,1 milions d’euros en comissions il·legals a partir d’un benefici d’entre el 200 i 300%.

DEFEX és una empresa de titularitat i majoria de capital públic (amb representants dels Ministeris d’Afers exteriors, Economia i Defensa en el seu consell d’administració), del grup Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) i els directius de la qual són nomenats pel Govern. Cal recordar que DEFEX ha servit de tapadora dels agents secrets del CNI i compta amb diversos experts externs en prevenció de blanqueig de capitals. Per això no és estrany que una altra de les detingudes pel frau sigui la neboda de l’espia Francisco Paesa, que com el seu oncle, ja va estar implicada al seu moment en les recerques sobre la destinació dels mai recuperats fons de Roldán. … justificant l’exportació d’armes per a superar la crisi econòmica, però al servei de massacrar als pobles que es rebel·len Des de 2004, les empreses espanyoles han multiplicat per 1.128% les exportacions de material de defensa, tendència que es va reforçar a 2013, quan van ingressar 3.907 milions d’euros, convertint a Espanya en el setè exportador internacional d’armes, segons l’Institut Internacional de Pau d’Estocolm (SIPRI), amb un 3% del mercat global i tendència creixent per l’increment de llicències del Govern per a exportació d’armes.

A 2012, segon any de les revoltes àrabs, Espanya va trobar a països d’Orient Proper i el Magreb un bon mercat pel seu equipament militar i antidisturbis: avions de transport, paracaigudes i pistoles per a Egipte o avions cisterna, recanvis i munició d’artilleria per a Aràbia Saudita, defensa aèria, morters i granades a l’emir de Bahréin, o les ja citades bombes de dispersió al règim libi… Les vendes de material antidisturbis es van multiplicar gairebé per cinc: de 746.655 euros a 3,5 milions. Perú es va alçar com el major comprador, seguit de Tunísia amb artificis lacrimògens, Mèxic, Pakistan, Colòmbia… A 2013, la tònica es va mantenir alimentant la dictadura d’Aràbia Saudita, la de la Unió dels Emirats Àrabs… o va haver de paralitzar «cautelarment» la venda d’armes a Israel -un altre client habitual- per la pressió social sorgida arran del bombardeig de Gaza. Al gener del 2015 ha entrat en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes que òbviament no qüestiona aquelles vendes que els Estats considerin per criteris econòmics -justificats ara per «sortir de la crisi» afavorint les exportacions- o polítics. Segons l’informe del SIPRI, la xifra de vendes dels principals productors va superar a 2012 els 290.000 milions d’euros i assenyalava a 2014 que el negoci està en creixement (24% respecte els 5 anys anteriors),

EXPOR TACIÓ D'ARMES. ESP ANY A 2013 EXPORT ESPANY ANYA

Lluita Internacionalista 136, març 2015

… reforçant un exèrcit imperialista, d’estructura franquista i preparant-se per a la repressió interna Amb l’any 2014 acabava la Força Internacional d’Assistència per a la Seguretat a Afganistan (ISAF) , continuació de la il·legal intervenció de Llibertat Duradora , ambdues darrera dels EUA. Al desembre, les Corts autoritzaven la seva continuïtat amb 485 militars en la Resolute Support . El Congrés també votava retornar a l’Iraq, a partir de gener 2015 i després de 10 anys, de 300 legionaris per a la missió Inherent Resolve amb l’objectiu de formar a l’Exèrcit iraquià per combatre a l’Estat Islàmic i el yihadisme, també darrera d’EUA. I també la participació aquest any en les forces antimíssils de l’OTAN que donen suport al govern turc, o en el mateix marc de l’OTAN, la de policia aèria a la regió Bàltica. Però, segons la pròpia web de Defensa, hi ha moltes més: «… EUFOR-Althea a Bòsnia i Hercegovina, en la Força Provisional de Nacions Unides a Líban (FPNUL), en l’operació Atalanta de la UE contra la pirateria en les costes de Somàlia, en les missions d’entrenament EUTM Somàlia a Uganda i EUTM-Mali, en les operacions de suport a Mali i República Centreafricana i en les missions EUCAP Nestor i Ocean Shield en la Banya d’Àfrica.» Tots els grups del Congrés, excepte Esquerra Plural, BNG i Compromís han votat les renovacions anuals a 2014 i per 2015. IU ha argumentat per negarse, la situació de crisi i la despesa,

no podent-se oblidar el seu vot a favor de la participació a Haití i Afganistan després de la retirada de l’Iraq… El caràcter imperialista de l’exèrcit espanyol no preocupa a cap dels grups del Congrés. I això encara que quedi palès per les declaracions de soldats després de tornar. Així, després de cinc mesos a l’Iraq, el soldat Tello denuncia recentment (1/02/2015) que el que era una «missió humanitària» es va convertir en una guerra d’ocupació, en la qual la seva funció era escortar els combois de petroli a la frontera (http://www.publico.es/internacional/escoltar-camiones-petroleo-hacia-frontera.html).

Però a més l’Estat manté l’estructura franquista de l’exèrcit, com a essència –al costat de la repressió interna de policia, guàrdia civil…- de si mateix. Amb les seves prebendes per a la seva jerarquia i els seus organismes d’elit, com un dels majors exponents de la reaccionària monarquia el Rei de la qual segueix sent la cúspide de l’exèrcit: en un dels BOE d’agost 2014 sortia a concurs la partida de 13 milions de diners públics per a la manutenció de la Guàrdia Real, que es descrivia literalment com: ‘aliments, begudes, tabac i productes afins’ i incloïa entre les segones les begudes alcohòliques com a cava extra, vins espumosos, i begudes espirituoses com anís i brandi. Però sobretot mantenint-ho al servei d’una ideologia reaccionària d’origen feixista, garantida per una estructura professional, sistemàticament silenciada amb

fortes mesures repressives. Un dels casos que sí ha saltat als diaris és el del tinent Segura que a mitjans de gener rebia el seu tercer arrest en l’establiment disciplinari militar de la base de San Pedro, a Colmenar Viejo. El motiu d’aquest arrest son les seves declaracions qualificant d’aberració una possible intervenció militar a Catalunya, afirmant que els problemes polítics haurien de resoldre’ls els polítics, no els militars. Declaracions realitzades contravenint les del JEME, el general Jaime Domínguez Buj, que havia afirmat que « les Forces Armades són l’eina per fer complir la llei i la Constitució» comparant el procés sobiranista català amb el Desastre del 98, quan Espanya va perdre les seves últimes colònies de Cuba i Puerto Rico. El mateix JEME havia ordenat l’anterior arrest per «fer declaracions contràries a la disciplina de les FFAA»… Segura en porta 3 de c o n s e c u t i u s , aconseguint el límit de 150 dies en un any. (http://www.publico.es/ politica/espana-mantiene-poderes-epocafranquista.html i http:// www.elconfidencialdigital.com/ defensa/nuevo-seguraestablecimiento-disciplinariocolmenar_0_2418958082.html) Perquè a l’Exèrcit, a més de la seva possible funció davant el problema nacional, se li reserven unes altres, «de ser necessari». Així, al novembre va saltar als diaris la denúncia de soldats del Regiment de Cavalleria Lleuger Cuirassat Lusitanià nº8 amb seu a Marines (València) -el que a 1981 va participar en el cop d’estat, sota les ordres de Milans del Bosch-, d’haver estat instruïts en exercicis de «control de masses» civils amb material antidisturbis convencional, tècniques d’arrest i emmanillat…, sota el control i supervisió de membres de la Policia Militar vinguts expressament de la Brigada de Cavalleria Castillejos II, amb seu a Saragossa.

POLÍTICA

representant el 2.5% del PIB mundial: entre 2002-2012, els beneficis han augmentat un 60%. Això sense poder-se conèixer els costos de les guerres a Síria, l’Iraq, Líbia, el Congo, Afganistan o Ucraïna. Per això, encara que França, Alemanya, Itàlia, Espanya i Regne Unit han ratificat el Tractat, saben que poc o res canviarà. EUA, que concentra el 29% de les exportacions, a més de ser el principal productor, ni l’ha ratificat.

Un escamot armat que cal destruir Marx definia l’essència de l’Estat

Lluita Internacionalista 136, març 2015

-més enllà de la forma que tingués- com un escamot d’homes armats, garants de l’ordre capitalista imperant. Això és així en forma exacerbada en el cas espanyol, on a més de repressió interna i caràcter imperialista extern, es manté la fèrria estructura franquista. I es suma l’afegitó de la generació de deute extern quan aquest enfonsa en la misèria a milions de treballadors, mentre amuntega beneficis per exportació d’armes. Aquest terrible engranatge destinat al control social (militars més policials) ens costarà a 2015 més de 28 mil milions, és a dir, més que Ocupació i Seguretat Social, Educació i Sanitat juntes. No hi ha cap possibilitat de reformarlo, és essencial, per supervivència, destruir-lo.

M. Esther del Alcázar

Ú LT

Més acomiadaments a Panrico

AH OR A

Després de l’acomiadament de 135 treballadors/as, en el marc de l’ERO que va motivar una vaga de 8 mesos, Panrico segueix destruint les condicions de treball a la fàbrica de Santa Perpètua. Al tancament d’aquest diari, l’empresa anunciava l’acomiadament de 23 companys de logística per externalitzar el magatzem. Els companys es trobaven en situació de regulació d’ocupació temporal, i en molts casos queden ara famílies senceres al carrer ja que s’incompleix el compromís, a 4 anys, de que els acomiadaments no afectessin als dos membres d’una mateixa parella. Els acomiadaments són individuals per esquivar el procés d’ERO i amb la mínima indemnització. L’empresa aguditza el càstig sobre aquests treballadors, a els qui ha esgotat mesos d’atur en el ERTO sense que poguessin buscar si més no un altre treball, per anar directament del ERTO a l’acomiadament. No hi ha dubte que la política de l’empresa és imposar la precarietat desfentse dels treballadors que tenien millors condicions i substituint-los per uns altres més barats i sense drets, perquè ara ja té problemes per engegar tota la producció prevista. I fonamentalment per desfer-se d’una plantilla que ha demostrat la seva capacitat de lluita... també per atemorir als qui queden dins. I el més greu és que això es faci gràcies als crèdits de 8 milions de la Generalitat, de manera que la «transició» li surt gratis a l’empresa, doncs la Generalitat segueix tenint paralitzades les sancions a l’empresa per vulnerar dret vaga. I què proposa el comitè d’empresa? de nou la burocràcia sindical només planteja com a alternativa les denúncies individuals mentre segueix, com si no passés res, negociant el conveni del grup per als propers anys. Cal denunciar el paper de la burocràcia sindical de CCOO i UGT i exigir que s’aixequi de la taula del conveni, que deixi de dividir (fent -quan les faassemblees de sectors i no de tota la plantilla. Cal reconstruir la solidaritat amb tots els acomiadats, denunciant la complicitat de la Generalitat.

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

Lluita Internacionalista 136, març 2015

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista