Lluita 137 15 05

Eleccions municipals: construïm alternatives nº 137 - maig 2015 - donatiu 2 euros Editorial: 1M amb vaga de Movistar i municipals pàg 3 Pàgines centrals: pàg 10-11 Vaga indefinida de Movistar Economia: pàg 4-5 Mentides, sobrecost i mal servei de les privatitzacions Política: pàg 6-7 Balanç de les autonòmiques a Andalusia

Sindical: pàg 8-9 Abel, no oblidem! (Ensenyament), Telemàrqueting Municipals: pàg 12-16 Candidatures amb presència de LI: Girona, L'Hospitalet i El Prat de Llobregat Internacional: pàg 16-20 Grècia, Síria, Fossa comuna de la Mediterrània Suplement: Fòrum Social Mundial a Tunisia.

Lluita Internacionalista 137, maig 2015 Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

La isla mínima, del director sevillà Alberto Rodríguez.

Un thriller magnífic estrenat el setembre de 2014, sense cap però. Per passar una bona estona, entretingut i intel·ligent.

La història: Espanya als anys 80, inicis de la transició acabada la dictadura. Un poblet andalús, un ambient tancat, aïllat per aigua -les maresmes del Guadalquivir- i dues noies adolescents desaparegudes durant les festes del poble. Un assassí en sèrie.

Falta una peça clau per lligar-ho tot i donar-li coherència: l’opció escollida és un clàssic, dos policies d’homicidis de Madrid, d’ideologies i maneres de fer oposades han de treballar plegats per descobrir el culpable, per tant es veuen obligats a entendre’s i formar equip en un ambient hostil. Els actors Javier Gutiérrez (Juan Robles) i Raúl Arévalo (Pedro Suárez) resulten aposta guanyadora, humanitzats pels seus fantasmes personals, sancionats amb un encàrrec lluny de casa i enfrontats a un enemic invisible i cruel.

Oblides ràpid que són dos actors i veus els personatges.

La gràcia dels thrillers policíacs consisteix en que les pistes no han de mentir, però no han de ser allò que semblen, els indicis han de jugar amb l’espectador, i el ritme no ha de decaure mentre se’l porta de la mà cap a la descoberta final. Tot això ho acompleix aquest film, que paral·lela a la trama policíaca mostra la trama sociopolítica (el paper secundari de les dones, els senyorets, les vagues dels treballadors, la dura vida al delta del riu…)

Un altre detall de gran impacte és l’espai, l’ambient allunyat de la ciutat al delta del Guadalquivir, fet aquest que determina la vida dels seus pobladors: el paisatge és el tercer protagonista. El director assegura que el punt de partida de l’escenari va ser una exposició del fotògraf Atín Aya (1955-2007) sobre la gent que viu a les maresmes. Preneu nota si no coneixeu Atín Aya -considerat el darrer fotògraf que va mirar la classe obrera i la seva digitat- i localitzeu la seva obra. Per treure’s el barret.

La textura de les imatges, tenen un color ataronjat, com de retrat vell cremat per la llum, recorda la sèrie de televisió nordamericana True Detective (molt recomanable 1a temporada, estrenada el gener 2014) amb Matthew McConaughey i Woody Harrelson com a parella de policies antagònics també.

Malgrat ser ficció, el realisme que mostra fa pensar en el crims de les nenes d’Alcàsser. Una denúncia

2

2

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

subtil plana sobre la història: la impunitat, els secrets, la corrupció. Talment podria ser avui mateix, un altre valor afegit, i ja en van uns quants.

Tants encerts li han suposat a la pel·lícula reconeixement i premis: entre els quals 10 premis Goya (millor pel·lícula, director i actor) i al Festival de San Sebastià millor actor (Javier Gutiérrez) i fotografia.

Ha quedat clar que és altament encertada la proposta?

El 28 març a Madrid i el 7 d’abril a la resta de l’estat, arrencava la vaga indefinida de Movistar i les altres contractes subcontractes i autònoms de Telefónica. Els i les treballadores exigeixen que finalitzi la situació de subcontractació i de falsos autònoms que obliga a haver de posar el cotxe i les eines per fer llargues jornades de treball per a només 600 euros. Telefónica va renegociant a la baixa cada any els contractes i provoca una caiguda en cadena de salari i pagament als autònoms. Quan va posar sobre la taula l’anomenat «contracte de bucle», va saltar l’espurna del conflicte.

Els treballadors reclamen una pujada dels sous fins als 2.008 euros bruts, que és el salari mínim dels empleats directes de Telefónica, jornades de vuit hores, que tots els autònoms que ho desitgin s’incorporin a la plantilla i que tot això es reculli en un nou conveni estatal. La vaga està convocada per AST, CGT i Co.Bas. Només quan la vaga ja havia arrencat, CCOO i UGT s’han vist obligats a convocar aturades de 48 hores a la setmana per evitar despenjar-se i poder reprendre ells la negociació del conflicte.

Però els treballadors / es en vaga rebutgen la representació de CCOO i UGT i exigeixen negociar directament. Funcionen en assemblees i comitès elegits. Cal donar tot el suport a la lluita dels treballadors / es de les contractes de Telefónica.

Ells són un exemple més de com la patronal divideix per imposar uns retrocessos que no tenen límit.

Cal denunciar la complicitat i passivitat que les direccions de CCOO i UGT han mantingut amb aquestes patronals que ha permès el deteriorament creixent de les condicions de treball gairebé sense resistència, i exigir que avui no boicoteginn la vaga i es subordinin als treballadors / es en lluita. Un any enrere el primer de maig venia marcat per la llarga vaga dels treballadors / es de Panrico Sta. Perpètua. UGT sempre va estar contra la vaga, però CCOO que copava la direcció del comitè d’empresa de Sta. Perpètua, i va treballar per a aïllar-la i desgastar-la, per evitar que aquesta vaga exemplar s’estengués a d’altres conflictes. La direcció de CCOO va trair la vaga, mentre la Generalitat de Catalunya que havia d’intervenir, va actuar amb total complicitat amb l’empresa a la quals va facilitar finançament amb 8 milions d’euros, que van permetre complertar els 158 acomiadaments. Però la lluita a Panrico continua .

Necessitem que una victòria animi a amplis sectors obrers a la lluita perquè sense ella seguirem retrocedint.

E

leccions municipals i autonòmiques: seguir constr uint construint alternatives

Després de les andaluses toca el torn ara a les municipals i algunes autonomies. A Andalusia la irrupció de Podem i Ciutadans qüestiona l’hegemonia del PSOE i del PP i debilita els pilars que han estat sostenint del règim de la transició.

Susana Díaz aconsegueix aturar l’hemorràgia de vot del PSOE però al preu de fer més inestable i difícil el Govern de la Junta, on necessita acords amb d’altres forces. Podem entra amb més força a les ciutats, però no n’hi ha prou amb el discurs cap a les classes mitjanes urbanes contra la corrupció i la casta: per ser una alternativa dels de baix cal donar resposta al jornaler en atur, parlar de la reforma agrària, qüestionar els grans latifundistes, defensar que no s’ha de pagar el deute.

Així com és previsible que el PSOE s’enfonsi més al conjunt de l’Estat del que ha caigut a Andalusia, també ho és que el daltabaix del PP es menor en les pròximes conteses, però la tendència a la caiguda serà igualment clara. L’aplicació de mesures de la política d’austeritat passarà factura al PP, combinada amb els escàndols de corrupció amb els Rato, Bárcenas, Madrid.

Gurtel ... Ciutadans es del Sol Puerta converteix en el recanvi populista, clarament defensat per mitjans de comunicació ubicats a la dreta.

La derrota sense pal·liatius d’IU a Andalusia que paga la seva participació en el govern de Junta, ha accelerat la recerca de paraigües que legitimen les seves candidatures en un marc d’aliança amb altres forces, com en el cas de Barcelona o Madrid. És incongruent que sectors que parlen d’acabar amb la casta com Podem vagin de la mà de l’aparell d’IU, també ho hauria de ser que la candidata de Barcelona i exdirigent de la PAH ho faci amb d’ICV que no només va participar en les privatitzacions municipals (els treballadors de parcs i jardins de Barcelona van fer popular allò de «que l’esquerra pija privatitza») sinó que activistes de la PAH van haver de patir la repressió del Conseller de Governació del tripartit, Joan Saura.

La nostra participació en les eleccions i en candidatures ha estat marcada per un compromís amb la lluita: aprofitar les eleccions per seguir construint alternatives

EDITORIAL

1

r de maig. Amb la vaga indefinida de Movistar

Necessitem que una victòria animi a amplis sectors obrers a la lluita perquè sense ella seguirem retrocedint.

29/04/15 Lluita Internacionalista 137, maig 2015

3

ECONOMIA

Municipalitzacions, estatalitzacions i plena ocupació

Mentides, sobrecost i mal servei en les privatitzacions L’eix del mal que privatitza i recentralitza està format pels governs d’EEUU i la comissió de la UE que negocien en secret un tractat de lliure comerç i un altre de serveis (TTPI i TISA) que pretenen posar la gestió directa dels serveis públics contra les cordes. L’eix del mal continua amb la pròpia UE que emet directives com la Directiva Bolkenstein que persegueix els mateixos objectius. L’eix del mal continua amb els governs que converteixen la directiva Bolkenstein en lleis estatals, com els espanyols, i l’eix del mal continua amb els governs de les comunitats autònomes que com el de Catalunya de CIU, legisla i gestiona per privatitzar. L’eix del mal continua fins Ajuntaments neoliberals que han externalitzat i desmantellat serveis públics. Tota aquesta normativa i accions de govern van en el sentit de captar el mercat mundial de bens i serveis públics per part de grans corporacions, de manera semblant a com les grans constructores espanyoles han captat una part creixent del mercat espanyol de privatitzacions.

Les nacionalitzacions, i rescats a l’estat espanyol i a la Generalitat Catalana, han estat administrades per governs de la burgesia, de manera que les nacionalitzacions sovint han ajudat a les privatitzacions i a la concentració de capital i la

socialització de pèrdues. Les municipalitzacions són la germana petita de les nacionalitzacions, tant a nivell estatal com el que ara és a nivell autonòmic. El no pagament del deute municipal també és el germà petit del no pagament del deute públic (en general, doncs hi ha diversitat de situacions d’un ajuntament a un altre).

Les municipalitzacions no poden ser una «solució» a l’atur en un estat en el que s’admet un atur del 24% (EPA 2015 primer trimestre).

S’admet que el 40% dels aturats amb experiència laboral no tenen prestació ni subsidi, i dels que cobren, en el 54% es tracta del subsidi, menor i habitualment més curt que la prestació. S’admet que en 1,8 milions de cases amb persones en edat de treballar, no treballa ningú.

Tampoc pot ser una «solució» a l’atur en la majoria de casos el no pagament del deute municipal. La raó principal és que el pes de les finances municipals en el conjunt de les finances de les administracions és petita. Les despeses de la suma de totes les corporacions locals de l’estat representen aproximadament un 15% del total de les despeses del total de les administracions (en el quadre adjunt, hi ha transferències d’unes administracions a altres, de manera que el total és inferior a la suma).

El deute municipal representa el 4% del deute públic. Això significa que les corporacions locals (entre les que figuren diputacions i consells comarcals) són responsables aproximadament del 15% del diner públic que es gasta en el territori, i

4

4

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

del 4% del deute de les administracions. Està clar que el veritable rol de la mesura de no pagar el deute municipal i municipalitzar els serveis públics és tapar les vies d’aigua que s’emporten els diners dels justos pressupostos municipals, i aconseguir mitjans per un pla d’emergència contra la pobresa. La plena ocupació és feina de les finances autonòmiques i estatals, i per aquest motiu l’Ajuntament que defensi les condicions de vida i laborals de les veïnes, ha de convertir-se en una eina d’exigència i denúncia dels governs de les altres administracions. Al mateix temps, els ajuntaments que vulguin actuar contra els desnonaments i l’atur hauran d’obligar a un ús social de la propietat, ja sigui en forma d’expropiació, cessió d’ús o lloguer social, tant d’habitatges com de locals o instal·lacions productives.

Veiem que el pressupost de sanitat i ensenyament de totes les Comunitats Autònomes(CCAA) representa el 53% dels pressupostos, una xifra que suposa quasi 1,5 vegades els pressupostos municipals.

Les pensions representen 2,6 vegades els pressupostos municipals.

Els obstacles normatius a les municipalitzacions i ampliació del sector públic estan creixent per moments. El govern del PP va fer aprovar a Les Corts la «Ley 27/ 2013, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local»(LRSAL) que té entre un dels seus objectius admesos a la pròpia llei «afavorir la iniciativa econòmica privada evitant intervencions a d m i n i s t r a t i v e s desproporcionades».Com diu Andrés Boix Palop «la la reforma aspira també, de forma molt poc velada, a crear mercats d’àmbit provincial per la prestació de molts serveis públics públics,» «El tamany i origen de les empreses que van a concursar no serà el mateix en un cas i un altre.» «la LRSAL, per la via de fomentar la prestació del servei a

3.500 Ajuntaments que representen 15 milions d’habitants han presentat recurs d’inconstitucionalitat. Ja és conegut l’efecte demolidor pels serveis públics de l’aprovació del TTIP, que és recolzada pel rei actual i per PP, PSOE, CIU, PNV, UPYD, CS. El cop d’estat silenciós que la UE volia perpetrar amb la fracassada Constitució Europea s’està portant a terme d’altres maneres. L’objectiu és il·legalitzar les polítiques econòmiques socialistes, socialitzants o socialdemòcrates, no liberals.

Simultàniament, a Catalunya la CIU de Mas repeteix la jugada que va a portar a terme quan era Conseller en Cap de Pujol, allargant les concessions de les ITV mesos

abans de perdre les eleccions. Com bé resumeix la revista «Cafè amb llet» en la portada de febrer, «CIU accelera el procés de privatització de la sanitat» per abans del 27S: creixent nombre de derivacions de pacients a empreses privades, consorcis per desmuntar l’Institut Català de la Salut, traspàs de la gestió de 20 ambulatoris a empreses privades.

L’experiència de municipalitzacions de l’Ajuntament d’Arenys de Munt Del 2011 al 2013. Les eleccions municipals d’aquest poble de 8,600 habitants donen el resultat de 4 regidors de la CUP (el més votat), 4 ERC i 3 CIU. La CUP té l’alcaldia

amb el recolzament de CIU fins al 2013, en el que es perd a q u e s t recolzament i que es produeix una moció de censura que acaba amb l’alcaldia de la CUP. Del 2011 al 2013 s’efectuen les Gràfic de Jordi Colomer municipalitzacions del servei d’aigües (que tenia l’empresa SOREA), la deixalleria, impagament i va donar un benefici l’escola bressol, la neteja d’edificis el primer any de 50.000 euros. públics i el manteniment de l’enllumenat. La moció de censura En aquesta i la resta de impedeix fer la municipalització del municipalitzacions que expliquen els servei de recollida d’escombraries. protagonistes d’Arenys, queda clar que la viabilitat social i econòmica En la municipalització del servei és real, i que cal afegir la voluntat d’aigües no es va subrogar a les política i el recolzament prou treballadores. S’addueixen dificultats organitzat de la població. L’engany legals. Ignorem si es va portar a de les empreses subcontractades terme una alternativa. Si no es va pot ser d’una extensió i unes fer, ho considerem greu. En el dimensions difícils de quantificar a passat s’han integrat plantilles priori, i ens podem preguntar com privades en el sector públic, com és que es tanca els ulls. Els en el cas del Col·lectiu d’Escoles enganys més habituals que van per l’Escola Pública Catalana trobar van ser: plantilla insuficient (CEPEPC). Ho considerem greu no per donar el servei compromès, solament per la vulneració dels plantilla contractada per sota del nivell de qualificació real, manca d’inversions o frau inflant les inversions que es declaren, falta de manteniment i cobrament de taxes il·legals. Dos elements que donen marge econòmic és que al integrar el servei a l’Ajuntament i no facturar, no s’aplica IVA (amb l’excepció del servei d’aigües). Per contrapartida, no es pot compensar tampoc l’IVA suportat. Això, en els casos de serveis amb una component seus drets, en funció dels drets important de serveis personals, té que defensem l’esquerra, sinó una incidència mol positiva. En també perquè les plantilles de serveis que hi ha una component serveis a municipalitzar han de ser important d’adquisició de bens o unes aliades estratègiques, sabent serveis al mercat pels que sí ens que seran integrades en la planticobren IVA, es contraresta total o lla municipal o del sector públic muparcialment amb el fet que no nicipal. El mateix que amb els apliquem increment per marge comestres i sanitaris de la privada mercial als bens i serveis adquirits. quan nacionalitzem la sanitat i L’augment de liquides permet l’ensenyament. escometre de manera equilibrada una dignificació salarial, de plantilla, En la resta d’aspectes que es del servei, d’inversions en el servei i detallen sobre la municipalització reducció de taxes, si n’hi ha, o del servei d’aigües, es van inversions en el municipi. augmentar les inversions en millora Víctor Messeguer de la xarxa, es va fer un fons per pal·liar la pobresa energètica de NOTA: si els demanes a manera que no es donessin talls carrilet@openmailbox.org s’enviaran de subministrament per

ECONOMIA

càrrec de les Diputacions (i fins i tot forçat en alguns casos extrems), està en la pràctica incentivant un sistema de prestació més indirecte, més privat, més externalitzat i en mans d’empreses més grans.» «estem davant un exemple clar d’un programa de recentralització jurídica que demostra la desconfiança del govern en la autonomia (en aquest cas, particularment, en la autonomia local).»

els enllaços.

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

5

POLÍTICA

La principal lliçó de les eleccions andaluse:

Ningú posa el centre de l'acció política resoldre les necessitats dels i de les treballadores Els resultats electorals Les eleccions andaluses han provocat tot tipus d’anàlisi, però sempre ha quedat oblidat el vessant de la lluita de classes i les necessitats més urgents dels treballadors.

En termes electorals, els resultats de les eleccions han estat molt clars: hi ha hagut un augment del 3% de la participació electoral amb 130.000 votants més, però els partits tradicionals han perdut vots (PSOE 120.000, PP 500.000 i IU 160.000) mentre han irromput amb força els partits emergents han guanyat vots com Podemos (590.000 vots) i Ciudadanos (369.000 vots).

Aquests resultats són el reflex electoral de la profunda crisi del règim constitucional espanyol, un dels pilars del qual han estat el PP i el PSOE, però l’entrada de Podemos i Ciudadanos al Parlament apareix com el principi d’un canvi en profunditat de la representació política arreu de l’estat i que incrementarà la crisi del règim.

Tant important com els vots és saber d’on provenen.

A Andalusia,igual que en conjunt de l’estat espanyol, la població es troba repartida al cinquanta per cent entre les ciutats de més de 50.000 habitants (29 ciutats) i entre les ciutats de menys de 50.000 habitants (741 municipis). Els resultats mostren que PP, Ciudadanos i Podemos obtenen millors resultats a les gran ciutats que a

les petites, al inrevés del PSOE, i d’alguna manera IU-CA, que obté els seus millors resultats a les localitats de menys de 50.000 habitants Les conclusions són clares: les zones rurals i amb menys ingressos han votat el PSOE mentre que Podemos, PP i Ciudadanos recullen més el vot de les classes mitjans.

Susana Díaz retarda l’ensorrament del PSOE El PSOE, respecte a les eleccions anteriors, ha mantingut el mateix nombre d’escons (47) malgrat la pèrdua de vots (115.000 vots i un 4,12% de percentatge. Gràcies a l’enfonsament del PP el PSOE recupera la primera posició parlamentaria, però perd votants en benefici de Podemos.

Així Susana Díaz, en avançar les eleccions, ha evitat que es desplomi el PSOE però no ha aconseguit major estabilitat parlamentària i no canvia la dinàmica general en la qual entra el PSOE. Tot i això, hi ha tres factors que no es poden obviar: Primer: que Susana Díaz ha fet una campanya totalment personalista, basada en l’aparell de govern, identificant-se amb Andalusia i amagant les sigles del PSOE. Segon: que el món rural continua essent el gran suport del PSOE. Tercer: malgrat la seva política de retalls a l’administració andalusa ha aconseguit no pagar un elevat preu electoral, desviant

6

6

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

la responsabilitat al govern de Rajoy.

Aquests factors que difícilment es repetiran en les properes eleccions autonòmiques i municipals. errota del PP i Ciutadans La d derrota com a recanvi de la dreta.

El càstig al partit del govern Rajoy ha estat major de l’esperat. El PP perd més de mig milió de vots, un 30% dels vots i 17 escons (quedant en 33). El vot suposa un absolut rebuig a la política del govern Rajoy i ha tingut repercussions immediates en l’accentuació de la crisi interna del PP. També és cert que Ciudadanos que és qui més s’ha beneficiat de la crisi del PP gràcies a un discurs demagògic i espanyolista. Ciudadanos es situa com a recanvi de la dreta encara que l’obtenció de 9 diputats i de gairebé 370.000 vots es facin a costa del PP i de UPD. Però Ciudadanos és un partit amb una direcció dèbil i personalista sense una organització política territorial.

Amb aquest panorama, la representació directa de la burgesia espanyola ha entrat en crisis i encara que el PP es pugui mantenir amb dificultats, el recanvi de la dreta està encara en formació.

La irrupció de Podemos, amb sabor amarg Amb 590.000 vots i 15 escons, Podem entra al Parlament andalús i aquest fet cobra una gran importància. No obstant això, la política autoproclamativa que havia elaborat la seva pròpia direcció política ha convertit el que és un salt polític important en un relatiu fracàs doncs l’objectiu era guanyar les eleccions. Teresa Rodríguez, en una entrevista a Cuarto del 17 de març responia: «La nostra prioritat és tenir majoria suficient per governar.

Aquest és el repte. Tot el que se surti d’aquí, no serà un bon resultat.»

Però el principal problema de

Però l’altre gran derrotat és IU-CA Esquerra Unida-Convocatòria per Andalusia perd 170.000 vots i 7 diputats. S’han quedat en 5 diputats. És el resultat de la combinació de l’entrada de Podem, del seu paper subaltern al passat Govern de la Junta i de la divisió interna de Madrid que afecta de ple a la direcció federal d’Esquerra Unida. Izquierda Unida està perdent la oportunitat de recollir els votants descontents del PSOE. Aquest fracàs és encara més significatiu si es té en compte que Alberto Garzón, diputat per Màlaga, militant del PCE i d’IU i que va aconseguir notorietat com a portaveu del 15-M, és l’actual candidat d’IU a la presidència del govern espanyol. Se l’ha considerat com una dels militants que podia tendir ponts amb Podemos, però la seva implicació personal en la campanya no ha pogut evitar el gran fracàs electoral.

La investidura del nou govern de la Junta.

Les circumstàncies actuals són diferents a les darreres eleccions del 2012 en que va guanyar el PP. Davant la formació d’un govern socialista que depèn d’altres forces d’esquerres només hi ha dues actituds possibles: una la que va prendre IU d’Extremadura fa quatre anys, quan recollint el just rebuig de sectors de l’esquerra, es van abstenir en la votació i van permetre que el PP es fes amb el govern extremeny. L’altra la que van prendre IU d’Andalusia i d’Astúries i IC a Catalunya que va ser entrar a formar part del govern socialista en minoria i intentar escorar-ho

vanament cap a l’esquerra. La primera opció és nefasta perquè lliura el poder al PP en nom del rebuig al PSOE i la segona perquè lliga l’esquerra a un govern burgès que donarà suport a la Monarquia.

Davant aquesta disjuntiva, hi ha alguna resposta possible? Lluita Internacionalista segueix el consell de Lenin respecte el suport al govern de Kerenski en el 1917: cal sostenir-ho «com la corda que aguanta al penjat». Els socialistes revolucionaris no som neutrals entre el PSOE i el PP. Si ens haguéssim trobat en la situació en la qual es va trobar al 2012 IU-CA al Parlament andalús, hauríem deixat governar al PSOE, sense comprometre’ns amb el seu govern ni amb el seu programa i actuant des de fora amb total independència de classe mobilitzant a la classe treballadora entorn de les seves necessitats i exigint a la Junta respostes immediates als seus problemes i denunciant-la si no ho fa.

Avui, al 2015, la situació és diferent. La investidura de Susana Díaz com presidenta de la Junta està assegurada, siguin quines siguin les aliances que es formin. Si Díaz no aconsegueix la investidura, caldria finalment tornar a convocar eleccions amb tota la inestabilitat. incertesa i crisi que això els provocaria. Per això, nosaltres votariem en contra, perquè no tenim cap interès en una estabilitat que amb el programa del PSOE, segueix sent contra els i les treballadores.

Però cap partit vol accentuar la crisi política del règim. Així, IU-CA ha anunciat que votarà en contra de la investidura de Susana Díaz en la primera votació, però el seu paper és marginal. Per altra banda, Podemos posa condicions per permetre un govern del PSOE. Aquestes condicions, segons les declaracions publicades a la premsa, són les següents: 1) La dimissió de Griñan i Chávez com a senador i diputat (que el PSOE ja ha decidit ).

2) Retirar els comptes bancaris de la Junta dels bancs que executin els desnonaments.

3) Reduir el nombre de càrrecs de confiança en l’administració i dedicar l’estalvi a incrementar les plantilles d’educació i sanitat.

Aquestes condicions signifiquen

que les solucions als greus problemes dels andalusos és molt senzills: la dimissió de dos dirigents del PSOE, canviar els comptes bancaris de banc i reduir uns quants alts càrrecs. Però cap condició té a veure amb l’atur del 34’5%, amb els 65 % dels menors de 25 anys sense treball ni amb el 40% de la població viu al límit de la pobresa.

Un pla de mesures urgents contra la crisi Lluita Internacionalista, tant si estès representada al Parlament com no, exigiria un pla urgent de mesures contra les retallades, l’atur i la misèria, que hauria de tenir com a mínim, els següents punts: 1. Rebutjar el pagament del deute, la nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es per dedicar aquests recursos a un pla de mesures urgents.

2. Una Reforma Agrària que expropiï les grans propietats als terratinents posant-les en producció sota control dels jornalers.

3. La denúncia de la Política Agrària Comuna que lliura el 64 % dels recursos al 15% dels propietaris, mentre el camp s’enfonsa en la misèria i que legalitzar les ocupacions de terra com la de Somonte potenciant el seu desenvolupament.

4. Recuperar que recuperi les condicions de treball perdudes en les successives reformes laborals.

5. Retornar al sector públic el que ha privatitzat i que defensar el dret a l’habitatge i a una educació i sanitat públiques.

Aquest és l’eix principal de Lluita Internacionalista perquè sabem només la mobilització pot arrencar aquest pla al govern aquestes reivindicacions amb els mètodes de democràcia obrera (assemblees decisòries, comitè de vaga elegits per l’assemblea i revocables, etc.) i amb la solidaritat dels treballadors i de les classes populars.

No és aquesta la política de IUCA ni de Podemos que no parlen de mobilització i de lluita per aconseguir les reivindicacions més essencials dels treballadors andalusos. Al contrari diuen que és al Parlament i al govern on s’han de fer les polítiques socials.

POLÍTICA

Podem no és la seva autoproclamació, sinó que la seva estratègia està al servei únicament de guanyar vots i per tant s’ho juga tot a l’electoralisme fins a dissoldre el seu programa i la seva pròpia identitat arribant a desmentir que sigui un partit d’esquerres, no es pronuncia sobre la monarquia o l’OTAN i oblida els problemes econòmics més importants dels treballadors andalusos com és l’elevada taxa d’atur que és del 34,5 %. El seu programa sobre els problemes de camp andalús obvia la reforma agrària, els latifundis i les ocupacions de terres,

Andreu Pagès

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

7

Telemàr queting. Unisono elemàrqueting.

La lluita paga A la manifestació de Movistar, trobem a companys d'altres sectors precaritzats, com ara Telemàrqueting. Estan donant tot el seu suport als i les companyes de "les escales", però també pensen en la seva lluita. Entrevistem a Juan Manuel Sales treballador de Unisono, afiliat a CGT.

LI.- Què és Unisono?

JMS.- És una multinacional del sector contcatcenter (tele-màrqueting), i subcontracta la gestió d’atenció telefònica de diferents empreses com Vodafone, Audi, Nespresso, etc.

LI.- Què us ha portat a posar -vos en lluita? posar-vos JMS.- La precarietat del sector i especialment el despotisme de l’empresa que acomiada permanentment i manté als treballadors amb categoria de tele-operadors mentre la seva labor és de gestors telefònics.

LI.- Quin motiu impulsa a l’empresa a realitzar tants acomiadaments?

JMS.- El motiu és mantenir en pressió constant i permanent als treballadors per crear por i augmentar la productivitat, especialment en les campanyes de venda per exemple amb Vodafone.

LI.- Com us organitzeu davant l’agressió patronal?

JMS.- Actualment el comitè és 100% C.G.T. (5 representants) i a nivell organitzatiu treballem des de l’assemblea.

LI.- Heu buscat suports fora de l’empresa?

JMS.- Si, a Sants (Barcelona) s’ha creat un comitè de suport a Unisono en el qual han participat partits polítics, col·lectius i moviments socials.

LI.- Quines són les vostres reivindicacions?

J M S . - Estem iniciant la lluita perquè se’ns reconegui la nostra categoria professional i actualment estem en plena negociació de conveni.

LI.- Quines accions heu fet i quines teniu pensades?

JMS.- Es van dur a terme 2 dies de vaga parcial (100% de seguiment) per nombrosos acomiadaments en el servei de Vodafone i a data d’avui no hi ha hagut acomiadaments a excepció de gent que no passa el període de prova. Si no cedeixen a les nostres reivindicacions continuarem les accions.

8

8

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

Davant la mor ofess mortt d’Abel Mar tínez pr profess

Abel Fa poc menys de 72 hores moria l’Abel Martínez. És obvi que res el pot tornar i que el condol amb els seus familiars i amics/gues, i l’abraçada a tothom, professorat del centre alumnes i comunitat educativa, és del tot imprescindible. Ahir a la Plaça de S. Jaume vivíem un moment molt emotiu amb alumnes i professors/es del centre.

Però amb el silenci i el condol no n’hi ha prou. Un fet com aquest colpeja el cervell de tota la comunitat educativa. Com ha pogut passar? Em podia haver passat a mi, o al meu fill/a? I el calfred només de pensar-ho recorre tot el cos.

El missatge de la Generalitat és clar: un cas excepcional, imprevisible, ningú n’és responsable. La Consellera dictamina que el nen té un brot psicòtic! i anuncia que posarà tots els mitjans pel seu tractament psiquiàtric, cas tancat!

Però aquesta explicació, lluny de tranquil·litzar a qui se sent proper a aquesta realitat, encara l’angoixa més.

Inevitablement a cada professor/a li venen casos de tensions amb alumnes. Quantes vegades un professor demana la intervenció d’un especialista i passen mesos sense que arribi i si arriba, hi ha tanta demanda que sovint no es pot fer seguiment de l’alumne?. Queda trampejar com es pot, sovint acumulant ràbia i impotència per totes les parts. Però no només és això s’han augmentat ràtios i hores lectives, fent molt més difícil el coneixement i seguiment de l’alumne, la conversa. Per la xarxa corria un escrit en que es demanava temps. I temps son recursos.

Efectivament cada cas és únic i irrepetible, com cada cas de suïcidi és únic, però cal preguntar-nos per què el nombre de suïcidis el darrer any és més del 40% superior al dels anys precedents a la crisi. Cal veure que el problema no només té una component de l’individu, sinó que hi ha component social que pot ajudar a aguditzar els problemes individuals o a trobar un lloc per a resoldre’ls. I per això cal reflexionar i reclamar el que cal per tal que aquesta situació no es repeteixi o sigui difícilment repetible.

Sentíem algunes alertes que ens deien que no es pot barrejar el silenci del dol amb la denúncia de les duríssimes retallades, perquè serem acusats d’aprofitament el dolor.

Però callar és entrar en el joc de governs i patronals dels «accidents laborals»... de les «errades humanes»... no, cada treballadora morta és un crit de dolor que hem de transformar en exigència de condicions millors perquè no n’hi hagin més. Així fan en el sector químic, en la mineria, entre els ferroviaris,... i així també a ensenyament. El contrari, és acceptar que és una qüestió de sort, com jugar a la ruleta russa, perquè com tot accident és per definició imprevisible... I aquest paper d’acompanyar el dolor amb la lluita per un millor futur és el paper de sindicats i organitzacions polítiques... perquè el contrari, es fer-se còmplice del mantell «d’accident» que volen estendre els qui tenen

, no oblidem!! responsabilitats perquè governen i posen unes o altres mesures. Però no ens faran callar.

Per això, sense parlar d’un determinisme absurd es pot assegurar que no es casualitat que casos com aquest tinguin més possibilitats de passar avui que fa 10 anys. I també ens hem parat a pensar perquè, dels dos companys que van córrer a aturar al menor, el qui va aconseguir calmar-lo era un professor d’anys en el centre, que coneixia el noi, i el mort un substitut que portava cinc dies a l’institut?

Perquè també per afrontar les situacions, la precarietat és un factor en contra. I aquesta s’ha agreujat en els nostres centres. Reivindiquem l’Abel, com a treballador, com a company del sector més castigat per les retallades i per la seva acció solidària amb una situació compromesa d’una altre companya i dels seus alumnes.

No volem oblidar tampoc que una de les moltes retallades de serveis sanitaris (com d’educatius) a Barcelona va ser el de prevenció de les malalties psicòtiques. L’11 de juliol de 2011, la Gerència de Primària de l’ICS de Barcelona Ciutat va comunicar el tancament de l’EAPPP (Equip d’Atenció Precoç al pacient en risc de Psicosi).

A la llum del que sembla que ha succeït, el manifest que feia l’equip contra el tancament provoca ràbia i dolor. Diu el manifest: «Ens sembla que és un greu error que enlloc d’emprendre un camí cap a la prevenció i l’estalvi de la despesa en salut mental a llarg termini, siguem víctimes de l’ immediatesa»i valoraven la seva tasca preventiva: «Hem aconseguit demostrar que la

prevenció i l’atenció integral a les persones en risc de psicosi es pot fer des de la comunitat, amb uns nivells mínims de medicalització i treballant amb les persones i per a les persones des d’una perspectiva multidisciplinar i conjuntament amb els serveis socials i educatius.» ( h t t p s : / / dempeusperlasalut.wordpress.com/ 2011/07/25/manifest-contra-elt a n c a m e n t - d e l%E2%80%99eappp/) Alguns ho deien més suaument, «reivindicar, ara no toca». Els diríem si ara no, quan? I si no ho fem nosaltres, altres s’afanyen a donar les seves respostes. Perquè també, immediatament després del minut de silenci, Wert va anunciar la creació d’un grup de treball mixt «per unificar protocols i estratègies per a la prevenció i la detecció de la violència a les aules». El mateix que ha retallat dràsticament el pressupost educatiu, ampliat ràtios, endarrerit nomenament de substituts, ampliat l’horari lectiu, i pare de la llei que selecciona alumnat amb revàlides per excloure als qui «no les superin»... es posarà a «prevenir» la violència?!. Ell ja ha marcat un camí: eliminar el conflicte eliminant alumnat...

Massó, president de l’ASPEPCSPS, diu obertament: «No es castiga prou. S’hauria d’apartar els alumnes agressius» i més endavant explicita que rebutja l’escola inclusiva. (http://www.ccma.cat/ catradio/alacarta/la-tribu-decatalunya-radio/la-tribu-decatalunya-radio-primera-hora/ audio/878360/). És la mateixa filosofia que ha portat a EEUU a agrupar alumnes marginals primer

sota el lema «tolerància zero», a fortificar els centres amb agents de seguretat i fins i tot arcs detectors de metalls després –i, casualitat o no, el 20 d’abril era l’aniversari de la matança de Columbine a 1999, però l’any passat hi va haver 4 morts i dos ferits greus en dos tirotejos dins de centres de secundària a Oregón i Washington, i a 2012, un amb 20 nens morts i 6 adults a Connecticut. I aquest camí de cap manera el volem.

SINDICAL

ou sor de l’Institut Joan Fuster Fuster.. Amb el dol no n’hi ha pr prou

No ens faran callar perquè molt més important del que uns o altres volen que es digui és el dia a dia a centenars de centres escolars on mestre, professorat, alumnes i també mares i pares es troben limitats en donar tota l’atenció que cal per la falta de recursos. Tenim el dret i l’obligació de fer tot el possible per què fets tan dolorosos com aquest siguin cada cop més difícils. Per això calen, però no n’hi ha prou, amb els minuts de silenci. De quina manera més crua que amb la mort d’un company, se’ns pot dir que s’està arribant molt lluny en les tensions que viuen els nostres infants, dels nostres docents, també de les famílies als nostres barris. Cal debatre i reclamar amb tota la força per tal que fets com aquest no es tornin a repetir.

Abel no oblidem!!

Josep Lluis i M. Esther del Alcázar Professor/a de secundària i militants de Lluita Internacionalista

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

9

1 Maig

Amb la vaga de Mo Finalitzada l’assemblea de més de 200 treballadors que es reunia el passat 28 d'abril, entrevistem a Ariel Paso, treballador de Ratelco, representant de la seva subcontrata .

LI: Des de quan esteu en vaga i quin és l’objectiu de la lluita?

AP: Estem en vaga estatal des del 7 d’abril encara que a Madrid va començar el 28 de març.

Mica en mica s’han anat sumant les diferents províncies que avui la segueixen i a dia d’avui estem amb 30 províncies adherides.

L’objectiu de la lluita és aconseguir unes condicions de treball dignes i igualitàries per a tot el sector de les telecomunicacions que depèn de

Eleccions municipals: construïm alternatives

Telefònica d’Espanya.

Aquestes condicions s’han anat deteriorant amb el temps a través de la subcontractació.

En els últims anys, les grans empreses contractades de Telefónica han reduït considerablement la

plantilla de treballadors propis per oferir-los, a través de sucoses indemnitzacions, que treballin per a elles mateixes però en condició de treballadors autònoms. D’aquesta manera no només eviten les despeses que comporta mantenir un treballador, sinó també que les plantilles puguin organitzar-se per vetllar pels drets com a treballadors.

La famosa dita de «divideix i triomfaràs» Aquests procediments han convertit a l’activitat en una competència deslleial on cada empresa posa el preu i les condicions de treball d’acord a les negociacions individuals amb cada treballador, sense respectar cap tipus de conveni, i basades en un sistema de barems que imposa la multinacional sense donar opció al treballador a posar preu al seu treball. D’aquí el terme «fals autònom».

Aquests treballadors, al mateix temps, i donades les necessitats del mercat, s’han vist obligats a formar empreses «subcontractades» i a contractar més treballadors ja gairebé sota contractes verbals en els quals es passen per alt drets fonamentals i mesures de prevenció.

Per això es parla de condicions «esclavistes», perquè d’acceptarles perds tot dret a rèplica, i entres en un cercle molt difícil de sortir ja que es basa en amenaces per part de les empreses, que poden anar des de no pagar-te l’últim mes treballat, no donar-te més treball o inhabilitar-te

10

10

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

Eleccions municipals: construïm alternatives

per poder treballar en una altra empresa.

Els punts fonamentals que es reivindiquen en aquesta lluita són: Com a primer punt i principal, igualar i regular les condicions de tots els treballadors, és a dir, a igual treball igual remuneració, independentment si el treballador és contractat o subcontractat.

Jornades de 8 hores i no de 12 , vacances pagades, formació i eines a càrrec de l’empresa, no del treballador, i sobretot una remuneració bàsica d’acord a les hores treballades i no a la productivitat.

Això comporta al segon punt en el qual Telefónica ha de derogar l’anomenat «contracte de bucle» que és el causant que el salari d’un treballador es converteixi en una fórmula i no en una remuneració per una certa quantitat d’hores treballades, a tal punt que és molt difícil determinar quant podria cobrar un treballador i en alguns casos si cobrarà o si, a causa de les penalitzacions imposades per Telefónica, quedarà devent diners a l’empresa.

I finalment una garantia de no represàlia per la vaga, és a dir, que cap treballador que hagi seguit aquesta vaga resulti perjudicat en el seu lloc de treball ni molt menys acomiadat, ja que és una vaga legal, justa i proporcionada a les condicions de treball a les que està sotmès el col·lectiu.

vistar!!

LI: Com esteu organitzats a nivell d’empreses? Hi ha assemblees? Heu escollit un comitè de vaga? i en aquest cas: com el vau triar?

AP: L’organització parteix del comitè de vaga, amb un delegat sindical de cada empresa, que és l’encarregat de portar la informació als treballadors de la seva empresa contractada.

D’altra banda, a l’estar tan dividit el sector, cada subcontracta té un representant que respon als seus treballadors i als treballadors autònoms «aliats» que s’apropen a aquestes taules de negociació a la recerca d’una representació.

I, finalment, es formen grups de treballadors autònoms que designen un representant de cara al comitè de vaga.

LI: Es parla que és una lluita històrica perquè és la primera vegada que surten junts tècnics, subcontractats i autònoms: Com esteu coordinats a nivell de Catalunya i a nivell estatal?

AP: Per això es parla d’una «lluita històrica». Perquè és la primera vegada que un sector tan dividit, i en el que tanta quantitat d’empreses (recorda que cada

treballador és una empresa per si mateix) s’uneixen i s’organitzen en un objectiu comú. Això no ha passat mai i, tal vegada, no torni a passar. Per això és que fem servir la frase «ara o mai» ja que el desgast que suposa una lluita cos a cos contra una multinacional, sense el suport dels mitjans més importants i gairebé sense mitjans econòmics, és molt important i és veritablement un acte de valentia i lluita per la dignitat que poques vegades s’ha vist en la història.

LI: Fa poc va haver -hi una altra haver-hi vaga històrica, la de Panrico, on hi havia un comitè de suport: existeix alguna instància que coordini el suport de les organitzacions? Quina és la resposta solidària que esteu trobant?

A P : Desconec si existeix un suport oficial d’altres comitès de vaga. Però sí que és veritat que els companys de Panrico estan recolzant des del dia ú, en cada assemblea i en cada manifestació i això enforteix la lluita encara més.

La resposta solidària és immensa, no només per part d’organitzacions i de treballadors d’un altre sector i del sector universitari, sinó també (i

això és veritablement sorprenent) per part dels mateixos clients afectats per la vaga. No hem rebut queixes de ningú, sinó tot el contrari. De vegades ens paren els clients en les manifestacions i ens diuen que porten dies sense Internet a casa i ens deixen anar frases com «m’és igual, ja faig servir el mòbil o el wifi del veí, però no afluixeu perquè aquesta lluita és un exemple del que hauríem de fer tots

Eleccions municipals: construïm alternatives

els treballadors de qualsevol multinacional» LI: Quins són les mesures que heu pres en l’assemblea d’avui 28/05/15- per seguir la lluita?

AP: Les mesures resoltes en l’assemblea d’avui, han estat principalment la unió i la informació als companys que tinguin un mínim de dubte amb abandonar la lluita.

S’està arribant a un punt de no tornada en el qual, una desconvocatòria per degoteig de la vaga i sense una negociació pel mig, suposaria un caos en el sector ja que, a més d’estar dividits per tot l’exposat, quedaria una ferida oberta entre companys molt difícil de tancar.

Per evitar aquest problema és necessari formar una unitat i inclusivament convidar als qui no segueixen la vaga, a unir-se a la lluita perquè estem convençuts que, de no arribar a bon port, ells també sortirien molt perjudicats.

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

11

MUNICIPALS

La candidatura CUP- Crida per Girona:

Una candidatura de ruptura independentista i anticapitalista Lluita Internacionalista de Girona es va presentar a les eleccions municipals del 2011 encapçalant la candidatura Des de Baix, en aquell temps no es va arribar a un acord programàtic i de candidatura amb la CUP per la seva aposta per l’independentisme de dretes al confluir amb Reagrupament. Després de trencar amb Reagrupament i responent a l’emplaçament llançat per la CUP de Girona, Lluita Internacionalista conflueix a la candidatura CUP-Crida per Girona per tal d’articular una proposta política de ruptura en contraposició al model de ciutat iniciada pel PSC, el tripartit i ara completada per CiU. El bagatge i l’activitat institucional feta per a la CUP a nivell municipal d’oposició a la política neoliberal de CiU durant aquests 4 anys i el treball de base amb organitzacions de lluita i persones a títol personal feia necessari impulsar una alternativa anticapitalista, sobiranista, antiracista, feminista i ecologista, lligada a les lluites socials i compromesa només amb els i les de baix.

Lluita Internacionalista participa en la candidatura CUPCrida per Girona amb tres militants de base, Toni Granados, Alfons Enrique i Ibrahim Sano, amb implantació en les lluites sindicals i socials. La candidatura CUP- Crida per Girona l’encapçalen Laia Pelach i Lluc Salellas, i els acompanyaran, per aquest ordre, l’Ester Costa, en Toni Granados i en Jaume Gratacós. La resta de la llista va ser ratificada el 23 de març en una assemblea oberta.

Lluita Internacionalista Internacionalista(LI): La CUP - Crida per Girona és un front d’esquerres anticapitalista i rupturista?

Alfons Enrique (AE) (AE): Hi ha dos pilars imprescindibles per a definir un perfil a l’esquerra del partits institucionals (ERC i ICV/EUiA): la defensa de la sobirania del poble de Catalunya, el seu dret a decidir, aquest dret és incompatible amb la Monarquia i el rebuig frontal a les retallades i a que la crisi la paguem la població treballadora. L’elecció és claríssima no es retalla i no es paga el deute, no als milionaris plans de rescat bancari, nacionalització de la banca sota control dels

Toni Granados i Aguilera (TG) (TG), numero 4, fill de pares que emigren d’Andalusia i viu al barri obrer de Germans Sàbat. Treballador químic i president del Comitè d’Empresa de la fàbrica MEDICHEM de Celrà de 186 treballadors.

Afiliat a CCOO i sindicalista del corrent crític «per un gir sindical a l’esquerra» de Girona i ha participat activament donant suport a les campanyes de Panrico, AJ Ruz ...

Alfons Enrique Pecero (AE) (AE), número 15, fill de pares que emigren d’Extremadura, treballador del sindicat de CCOO i membre del corrent crític «per un gir sindical a l’esquerra» de Girona, ha participat activament donant suport a les campanyes de Panrico, als acomiadats de CCOO, AJ Ruz ...

Ibrahima Sano (IS), numero 19, senegalès, porta 6 anys vivint a Girona, estudiant i treballador, encapçala la campanya «Pel dret de vot» des de la candidatura de la CUP-Crida per Girona, activista pels drets dels immigrants amb diferents associacions i espais antiracistes.

12

12

treballadors/es i municipalització del serveis. I impulsar la sortida urgent d’aquesta Unió Europea. CUP Crida per Girona és un embrió que avança en aquesta direcció però cal treballar per ampliar la confluència de col·lectius i d’organitzacions que estan per aquests objectius. Compartim amb la CUP que calia posar una línia vermella per fer aquest inici de front i era la no confluència amb ICV perquè han estat co-responsables del model de ciutat amb el tripartit, i sobretot a nivell nacional amb les responsabilitats que van adquirir i que van estar contra moltes de les lluites socials i laborals.

Toni Granados (TG) (TG): Aquest

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

front, o reagrupament de forces ha de dur un programa de ruptura amb el model de ciutat i de l’estat clarament especificat, i establir una forma oberta i equilibrada de funcionament i de presa de decisions. Estem treballant per un municipalisme alternatiu que s’obre cap a activistes de moviments, joves, sindicalistes i altres col·lectius, on el programa és una proposta des de la base i una proposta de lluita.

En aquest sentit és una crida a l’organització de la gent. Ens hagués agradat més un nom de la candidatura que englobés aquest perspectiva com CUP-Alternativa d’esquerres, però l’assemblea oberta de la candidatura és sobirana i no va optar per aquest perfil.

Ibrahima Sano (IS) (IS): Per a mi una candidatura d’esquerres rupturista significa repartir treball i riquesa, igualar drets i oportunitats, entendre que la llibertat no és possible sense igualtat. Propiciar una revolució en la mentalitat col·lectiva un nou consens social que passa necessàriament per la igualtat com a fonament d’un nou model polític.

També significa un rebuig a les polítiques neoliberals que diuen voler resoldre la crisi. Les polítiques d’esquerres són aquelles que intenten retornar poder de decisió a les classes populars, als treballadors i treballadores, a la pagesia, als estudiants, als autònoms, als aturats. Volem construir el model de país i polític que desitgem i mereixem, trencant amb el model actual.

LI: Què aporteu els 3 militants de LI a la candidatura?

TG TG: En una candidatura que és d’esquerres, independentista i democràtica, i en concret sobre la CUP sempre s’ha dit que té una militància que procedeix de diferents sectors de la lluita independentista però que «pateix» de poca presència del món sindical. Des de LI fem aquesta aportació a la candidatura de la lluita sindical de base, de la lluita obrera a les fàbriques plenament democràtica en decisions assembleàries en el nostre sector laboral, crític amb les direccions i la política sindical de CCOO i UGT que han traït a la classe obrera, i hem impulsat corrents sindicals posant per davant les lluites contra els EROs, la precarietat, l’atur, les dobles esca-

les salarials...

AE AE: Apart de l’esforç que fem els tres de treballar per aquesta candidatura compaginant el treball laboral i el treball polític, al nostre darrera hi ha el treball dels militants i simpatitzants del nostre partit Lluita Internacionalista, essent conscients de les limitacions d’hores i de forces que tenim per acompanyar l’enorme treball activista que es fa des de la CUP. Hem participat en el procés d’elaboració del Programa de la candidatura CUP -Crida per Girona centrant-nos en la necessitat de proposar un Pla d’urgència que generi llocs de treball públics i dignes, defensi els serveis públics per aturar la seva externalització, oposar-nos a la privatització del sòl urbà, retornar a la gestió pública de l’aigua..., davant la situació d’extraordinària emergència per la qual estan passant els nostres respectius pobles i classes treballadores IS IS: Amb la meva presència a la candidatura i com a militant de LI volem fer efectiva una campanya de rebuig a la Llei d’estrangeria i a la manca de drets que tenim els i les treballadores immigrants , així com combatre el racisme i la xenofòbia. Els i les treballadores immigrants de Girona tenim un accés molt limitat a qualsevol àmbit, estem poc implicats a cap procés de desenvolupament. Estem davant una situació de discriminació provocada per les practiques institucionalitzades. Molts de nosaltres no tindrem dret de vot a les eleccions municipals del 27 de maig, això és un frau democràtic.

Com en s poden sentir una part d’aquesta societat si ni tan sols es respecta el mínim principi d’una persona, un vot? Vivim com a fantasmes en un sistema que només en s vol per explotar-n os com a mà d’obra barata, sense veu

ni vot. Aquesta no és la democràcia que volem i cal fer nostra la lluita contra les desigualtats de tot tipus, així ho vaig manifestar a la presentació que vam fer de la candidatura el 23 de març

LI: Voleu afegir alguna cosa més?

IS IS: Per combatre el racisme i la xenofòbia cal la protecció dels drets humans, el respecte a la diversitat cultural, el diàleg multicultural i el rebuig de la Llei d’estrangeria. Crec que des d’un ajuntament hem d’impulsar línies d’actuació no sols per a la immigració sinó per a tothom per millorar les condicions de les persones sobre l’habitatge, les prestacions socials, el treball, l’educació i la participació política i això ha de quedar escrit en el programa electoral.

AE: Des del municipalisme ens ha de permetre la proclamació de la República Catalana i per a nosaltres també Socialista, i l’obertura d’un procés constituent popular que trenqui amb el règim del 78 i permeti establir un model econòmic i social que posi les riqueses del país en mans de la majoria. El paper del municipis en aquest procés és clau.

També volem portar al treball municipal la nostra experiència no tan sols en el món sindical sinó en l’internacionalisme com és la defensa de la lluita dels pobles dels palestins, dels saharauis, els treballadors tunisians, sirians, grecs...

TG G: Davant la crisis de despolitització hem de combatre l’exclusió, i el treball de solidaritat de classe és fonamental per a superar-ho. Estem construint des de baix un nou model de participació i tot el que estigui relacionat en la lluita per una ciutat social, integradora i respectuosa amb el medi ambient.

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

13

MUNICIPALS

L'Hospitalet

LI participa en la candidatura de CUP-PA L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya, des de la transició el govern de l’Ajuntament ha estat sempre en mans del PSC. El paper d’IC i EUiA ha estat sempre de suport i de col·laboració amb el govern de l’Ajuntament.

En aquesta legislatura el PSC no va aconseguir la majoria necessària per a governar i va formar un govern de coalició amb IC. Tots aquests anys, d’un més que teòric govern d’esquerres, ha portat a una total desmobilització per part de les associacions de veïns i altres entitats. Aquestes havien estat al capdavant de les lluites veïnals durant la transició per aconseguir millores per una població treballadora i majoritàriament immigrant.

La política de l’ajuntament ha estat en primer lloc aconseguir posar al davant d’aquestes associacions a gent vinculada directament al partit i mitjançant subvencions i ajudes fer que aquestes no s’enfrontessin a les decisions i actuacions del govern municipal.

Aquesta situació ha fugacitat de la ciutat a la gent jove dels moviments socials i de l’esquerra alternativa. Enlloc d’organitzar-se en el propi municipi i a intentar treballar amb i pels seus habitats, molts d’aquests activistes han acabat militant en les poblacions limí-

trofes com Cornellà o Barcelona.

Amb la crisi es va constituir l’assemblea del 15M de l’Hospitalet que ha estat l’embrió d’un treball per part d’activistes de moviments socials i de membres de partits de l’esquerra alternativa com militants d’En Lluita.

A partir de les eleccions autonòmiques, en què es va formar la candidatura de la CUP-AE, es va iniciar un treball entre les organitzacions que hi formàvem part a nivell de l’Hospitalet.

La situació d’emergència socials, com a conseqüència de la situació de crisi, ens ha portat a plantejar la necessitat de treballar amb els col·lectius més afectats per tal de poder lluitar contra les polítiques del govern municipal i treballar a la vegada per aconseguir un canvi i un gir a l’esquerra.

La implantació de totes aquestes forces polítiques és petita, per la qual cosa, es va creure imprescindible obrir un procés de confluència de totes les forces de l’esquerra alternativa de la ciutat i de totes les persones que participen activament en els moviments socials.

Aquest procés es va iniciar fa un any amb la convocatòria d’assemblees obertes, aquestes les va aprofitar IC-EUiA. En clau ja electoralista, van anar conquerint

Amb l'AEB de Badia (CA V) en els (CAV) "20 anys en un dia, 20 anys en un llibre" Amb la participació d’una vuitantena de persones a la biblioteca Vicente Aleixandre s’ha presentat el llibre «AEB, 20 anys construint alternatives a Badia». Un èxit de públic a un acte presentat per Teresa carceller de l’AEB i amb la participació d’en Xavier Bella, autor del llibre i persones de diversos col·lectius que es reconeixen en la feina de l’organització badienca com Fabi Diaz de l’EAB-CUP de Barberà, en Josep Lluis del Alcazar de Lluita Internacionalista, Virgínia Dominguez de l’Entesa per Sabadell, Isidre Soler de Procés Constituent o Quim Arrufat de la CUP-AE. Entre el públic hi havia també representants d’altres Candidatures Alternatives del Vallès i de l’Àrea Metropolitana...

26/04/15 (Extret de la web de l'AEB. Llegiu la crònica completa a http://aeb20anys.blogspot.com.es/2015/ 04/20-anys-en-un-dia-20-anys-en-un-llibre.html) 14

14

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

l’espai, les xarxes de contactes,.. fins que finalment van fer fora a totes aquelles forces que havien iniciat el procés. Ja havien aconseguit el seu propòsit, tenir una nova «marca electoral» que no es relaciones directament amb les sigles d’ICEUiA i per tant amb la seva relació amb les polítiques de la Nuria Marín.

Des de LI ja havíem denunciat, en algunes assemblees, el paper d’IC i sempre havíem manifestat que no era possible treballar conjuntament amb aquells que eren responsables de les polítiques municipals, per la qual cosa, ja no formàvem part de l’assemblea per aquelles dates.

La resta de forces van denunciar públicament les maniobres d’IC-EUiA. A partir d’aquell moment s’obre un nou procés per crear aquest espai de convergència de les esquerres de l’Hospitalet. En formem part en aquell moment la CUP, Procés Constituent, LI i Akelarre i s’acorda iniciar un treball que vagi més enllà d’una possible candidatura a les eleccions municipals.

El cercle de Podemos de l’Hospitalet s’afegeix inicialment en aquest procés. Amb posterioritat la seva assemblea acorda anar en la candidatura d’IC-EUiA, finalment també trenca amb aquesta.

La CUP decideix que presenta candidatura a les eleccions i que obre les seves llistes a aquelles organitzacions i militants de l’esquerra alternativa que estiguin d’acord a formarne part. Aquest acord es materialitza en una assemblea oberta on s’estableix els mecanismes de participació en la configuració del programa i de la campanya de tots els que formen part de la candidatura.

Finalment decideixen formarne part, a més de la CUP, Procés Constituent i LI com a organitzacions i alguns membres del col·lectiu Akelarre. La llista està encapçalada per un membre reconegut dels moviments socials de l’Hospitalet.

El que ens uneix no és un projecte electoralista sinó iniciar un treball per lluita contra la situació de pobresa i exclusió social que pateix una part important de la població. Per això el primer punt del programa és el Pla d’Emergència Social per fer-ne front.

Anna Morelló

Candidates de LI a l'Alter nativa d'Esquer Alternativa d'Esquerrr es-El Prat

Síntesi d'un programa de ruptura I. CONTRA L'A TUR. L'ATUR.

Març 2015: 5.360 aturades (17,36%) al Prat, gairebé la meitat sense prestació.

1. Pla d’ocupació públic: · Contractació directa: ampliació de la plantilla municipal per a atendre les necessitats socials. · Creació de treball municipal productiu: projectes agraris, de ramaderia/ granja aprofitant espais com «La Ricarda», tallers de reparació i/o producció a l’edifici en desús de Lo Gaiter del Llobregat.

2. Borsa de treball única que centralitzi l’Ajuntament de manera transparent. · Eliminació dels intermediaris privats. El Prat municipi lliure d’ETTs. . La inserció ha de ser un programa públic.

Cap subvenció.

3. Mesures immediates: · Ni desnonaments, ni tall de subministraments –llum, gas, aigua- , exempció d’impostos i transport gratuït pels i les aturades. · Exigència a la Generalitat ajuda per per a que mantingui l’ajuda desocupació fins a trobar feina i, entretant, creació d’un substitut municipal. · Els i les immigrants sense papers empadro empadro-nades, tindran els mateixos drets que la resta de treballadores.

II. CONTRA LA PRECARIET AT: PRECARIETA

III. REMUNICIP ALITZACIÓ REMUNICIPALITZACIÓ AMB CONTROL DE TREBALLADORES I USUARIS DELS SERVEIS que es presten a través d’empreses privades per: millorar-ne la qualitat i contractar directament el personal en condicions laborals dignes.

SERVEIS SOCIALS -Augment del pressupost per tal d’ampliar els serveis (atenció domiciliària, infància en risc, ajuts per pagar lloguer, subministraments, etc).

- Contractació directa per atendre el banc d’aliments i conreu de les terres sense ús per crear llocs de treball i subministrar aliments frescos a persones sense recursos.

- Exigència de l’aplicació efectiva de les prestacions de la llei de dependència i de les PIRMIs.

MUNICIPALS

Hi ha dificultats per arribar a un acord de formar una candidatura rupturista a l’Ajuntament com a aquest nou espai de les esquerres.

Alguns noms de la llista: Pedro Mercadé, Lola Gutiérrez , Juan Domínguez, 1 de Raquel Riaños, Dani Duarte, Núria Soler, Roger Camacho, Esther del Alcázar, Miguel cada 6 persones amb feina Jiménez, Laura Gómez Pintado, Antonio Díaz, Adri Beidenagl,... Luca Gopi.

-unes 4.500 al Prat- estan en risc d’exclusió social, per les pèssimes condicions laborals.

EDUCACIÓ 1. Remunicipalització dels serveis - Recuperació de la gestió pública de les externalitzats amb absorció dels i de les escoles Bressol municipals. treballadores en la plantilla pública.

- Creació immediata d’una escola nova 2. Exigència a la Generalitat, i mesures per eliminar els 12 grups «bolet». impositives municipals punitives, a les - Municipalització dels serveis de empreses que: monitoratge, cuina i menjador.

- No apliquin «A igual treball, igual sou» L’alimentació dels infants no ha de ser un utilitzant dobles i triples escales salarials que negoci. maltracten especialment al jovent i a la dona - Enlloc de fer projectes pilot amb la - Facin contractes parcials amb Rigau i contra la comunitat educativa del percepcions per sota del Salari Mínim Prat... exigència a la Generalitat: Fora els Interprofessional. concerts. Ni un euro públic per la privada.

- Incompleixin mesures de seguretat Ni LOMCE, ni LEC, ni retallades. (amiant, de risc…).

Lluita Internacionalista 137, maig 2015 15

SANIT AT SANITA - Suport a les lluites per la sanitat de treballadors/ es i usuaris com ara Rebelión Bellvitge, Plataforma en defensa de l’hospital de Viladecans i usuaris del Prat. Exigència ferma de reversió de totes les retallades: reduccions plantilles, externalitzacions, supressió habitacions i llits, increments espera, supressió de revisions. Contra la privatització de la sanitat: ni un euro a la privada.

- Targeta sanitària amb plens drets als i les immigrants.

HABIT ATGE HABITA - Prohibició immediata de tots els desnonaments d’habitatges habituals per motius econòmics socials y polítics. Increment de l’IBI, sancions i, si cal, expropiació de l’habitatge amb finalitats especulatives.

Parc d’habitatge social (mensualitat inferior a 1/3 de la renda) amb els pisos buits.

- Prohibició de venda de sòl públic: vivenda social.

CUL TURA, LLEURE, ESPOR TS CULTURA, ESPORTS - Plantilla directa de l’Ajuntament en la gestió d’equipaments culturals i esportius així com del personal que fa cursos i activitats, amb absorció de plantilla.

- Preus assequibles de les activitats esportives i culturals. Gratuïtat per a les persones amb renda baixa o aturades.

- Subvencions equitatives amb criteris públics i transparents a les entitats culturals, musicals, esportives i de lleure per evitar relacions paternalistes o clientelistes.

URBANISME I ENTORN - Infraestructures i reformes necessàries, no per dissimular les mancances no solucionades de recursos humans i d’atenció directa a les persones.

- Recuperació del nom «Sant Cosme» a la parada de la L9. Respecte i recuperació de la identitat del barri.

- Aturada immediata del desallotjament del COA La Llavor. Garantia d’espais autogestionats per joves.

DEMOCRÀCIA - Reducció al mínim els complements, dietes, despeses proto-colàries, etc, dels càrrecs electes, el nombre de tinents alcaldes i de càrrecs de confiança i la durada dels mandats a 4 anys.

- Dotació de poder de decisió als «Consells municipals de participació» i garantia de representativitat real dels sectors de la societat en aquests.

IV IV.. PER FER-HO... DINERS N’HI HA: En deute municipal a 2014, es van pagar uns 6 milions en amortitzacions i 500.000 euros en interessos, mentre el pla d’ocupació, subvencionant a empreses, era d’un milió.

1. No al pagament del deute municipal als bancs. És il·legítim i les persones van abans que els bancs.

2. Equiparació dels milionaris sous dels polítics i assessors, al sou mitjà dels treballadors municipals (inclosos, mentre no es municipalitzin, els de les empreses externalitzades).

3. Increment d’impostos i eliminació d’exemp d’exemp-cions a les grans empreses com la del 90% del IBI per a empreses d’urbanització i construcció.

4. La gestió directa dels serveis permet un promig del 30 al 40% d’estalvi respecte a la gestió 16 privada.

Lluita Internacionalista 137, maig 2015 16

Grècia

Responent als sofistes Reproduïm l’article publicat per Viento Sur de Stathis Kouvelakis, polemitzant amb l’acord aconseguit entre l’Eurogrup i el govern grec de Syriza. Stathis Kouvelakis ensenya teoria política en el King’s College de Londres i és membre del comitè central de Syriza com a membre de la Plataforma d’Esquerres. En el comitè central de principis de març, aquesta Plataforma va aconseguir el 41% dels vots i un 5% d’abstencions o no vots rebutjant la política oficial del Govern que va mantenir-se amb tant sols un 55%.

Responent als sofistes Aquests últims dies circulen dos sofismes o, millor dit, dos sofismes i mig provinents d’els qui no volen mirar de cara la realitat, i les conseqüències que es deriven d’ella, i acceptar la marxa enrere a la qual Syriza s’ha vist forçada. I dic be «forçada», perquè la marxa enrere s’ha donat en el marc d’una estratègia errònia. No parlo de «traïció» o «renúncia», que són termes morals i poc útils per comprendre els processos polítics.

Primer sofisma Syriza no tenia «cap mandat per sortir de l’euro. Si [Syriza] hagués tingut aquesta posició, no hauria guanyat les eleccions». Dit així, l’argument és absurd. És veritat que no tenia cap «mandat per sortir de l’euro». Però tampoc hi havia cap mandat per abandonar l’essencial del seu programa a costa de mantenir-se en l’euro! I no hi ha cap dubte que si s’hagués presentat a les eleccions dient «aquí està el meu programa, però si veiem que la seva aplicació no és compatible amb mantenir-nos en l’euro, llavors oblidem-nos d’ell», no hauria guanyat les eleccions.

I amb raó: mantenir-se en l’euro «a qualsevol preu» era precisament l’argument base dels partits pro-Memoràndum que han governat Grècia durant aquests últims anys. I Syriza, si be no va aclarir la seva posició sobre l’euro, sempre va rebutjar la lògica del «mantenir l’euro a

qualsevol preu». Referent a això, contràriament al que pensen la majoria dels comentaristes, cal recordar que els textos programàtics de Syriza no exclouen la sortida de l’euro com a conseqüència imposada pel rebuig dels europeus ni la suspensió de pagaments, encara que és cert que aquests últims mesos aquests textos havien estat posats en sordina.

Variant del primer sofisma «Syriza tenia un mandat doble: trencar amb l’austeritat i mantenir-se en l’euro». Aquest sona més racional que el precedent però, no obstant, segueix sent un sofisma. Perquè es fa com si els dos termes del mandat tinguessin el mateix pes i que això (si fos necessari optar, i clar que cal optar, tot el problema resideix aquí) legitimés sacrificar inevitablement el primer terme (l’euro) en detriment del segon (la ruptura amb l’austeritat). I això, sense trair el mandat en qüestió! Ara bé, per què no li donem la volta a l’argument dient: «com m’adono que tots dos són incompatibles, opto pel primer, perquè en el fons és per això pel que l’electorat grec ha votat per un partit de l’esquerra radical». És a dir, donar preferència a la ruptura i no a la «estabilitat» en el marc actual; cosa que (és el menys que es pot dir) resulta més coherent amb el quefer d’un partit d’esquerra radical que planteja

Ter cer sofisma ercer Aquest és d’Etienne Balibar i de Sandro Mezzadea que, després del que ha passat i després d’haver ironitzat sobre «l’esquerra de Syriza» que parlava de «renúncia» (encara que ningú en l’esquerra de Syriza hagi utilitzat mai aquest terme, però passem d’això…), treuen la conclusió que això mostra «que a Europa no es construirà una política de llibertat i igualtat a partir del simple fiançament de la sobirania nacional.»

Per a això, el fonamental seria guanyar temps, si bé al preu de concessions (i aquí fan la referència obligada a Lenin per garantir la radicalitat del seu enunciat), i permetre que es donin futures victòries polítiques (parlen de l’Estat espanyol) i es desenvolupin els moviments socials, preferentment «transnacionals» (tipus Blockupy).

Continuen navegant en ple sofisma, amb una pseudo-ingenuïtat sorprenent encara que, després de tot, lògica en aquests ardents defensors del «projecte europeu» (si la veritat és que en la seva «versió bona») com són aquests dos autors. En efecte, la qüestió és que els ritmes de les forces polítiques i dels moviments socials als quals es refereixen no estan sincronitzats. D’aquí a l’estiu, el Govern de Syriza es veurà confrontat a reptes més que urgents i no és possible albirar com una manifestació –que pot ser reeixida– a Frankfurt o una possible victòria de Podemos en les eleccions de novembre a l’Estat espanyol podria modificar la situació al seu favor.

Aquesta discordança dels ritmes és una de les modalitats sota les quals es mostra el caràcter estratègic del «nivell nacional» als agents polítics, perquè és el terreny en el qual es condensa de forma decisiva la relació de forces entre les classes.

D’altra banda, el que Balibar i Mezzadra subestiman de forma greu, és l’efecte desmobilitzador que tindran, tant a nivell intern a Grècia com a nivell europeu, la percepció d’una Grècia i un Govern Syriza obligat a doblegar l’espinada davant les imposicions

austeritàries de la UE, que s’imposarà amb el pas de temps, malgrat el bombo que tracten de donar-li els miops defensors del Govern grec. El clima de mobilització i confiança que trobem a Grècia després de les primeres setmanes, després de les eleccions, ha quedat ben enrere. Ara és el desassossec i certa confusió les que imperen. És veritat que les mobilitzacions poden tornar, però, d’una part, aquesta vegada estaran dirigides contra les opcions governamentals i, d’una altra, no es donaran «a cop de xiulet». Condicionar l’opció política a l’emergència d’aquestes mobilitzacions és més que arriscat. És una forma de dir que no es plantejarà cap demanda a causa de la seva absència o la seva feblesa.

En realitat, la forma de procedir ha de ser la contrària. Assumim una opció de ruptura i és aquesta opció la que estimula la mobilització, que té la seva pròpia autonomia. D’altra banda, és això el que ha passat a Grècia durant el període de «confrontació» entre el govern i la UE, entre el 5 i el 20 de febrer, quan desenes de milers de persones van sortir als carrers de forma molt espontània i al marge de la seva pertinença partidària.

L’argument de «guanyar temps» no expressa més que una il·lusió.

En realitat, durant aquests suposats quatre mesos de «respir», Syriza estarà obligada a actuar en el marc actual, és a dir: consolidar-lo executant una bona part del que la troica (re-nomenada «Institucions») exigeix i «retardant» l’aplicació de les mesurades-far del seu programa, aquelles que justament haurien permès «marcar la diferència» i cimentar l’aliança social que li ha permès arribar al poder. Aquest «guanyar temps» corre el gran risc de convertir-se en «un temps perdut» que desestabilitzarà la base de Syriza i permetrà als seus adversaris (sobretot a l’extrema dreta) conjuminar forces i presentar-se com els únics partidaris d’una «veritable ruptura amb el sistema».

Assenyalem també que, malgrat la repulsa que provoca tota referència nacional a aquests dos enamorats de l’europeïsme com Balibar i Mezzadra, els èxits polítics als quals fan referència, el de Syriza i Podemos, són solament victòries en l’àmbit nacional que no modifiquen la relació de forces més que Lluita

pel que fa a que forces polítiques d’esquerra accedeixin a les palanques de l’Estat nacional. Ara bé, aquests èxits també estan, en gran part, construïts sobre la base de la sobirania nacional, en un sentit democràtic, popular, no nacionalista, i obert. En els discursos de Tsipras i d’Iglesias abunda, de forma perfectament assumida, el discurs «nacional-popular» i les referències al «patriotisme», de la mateixa forma que abunden les banderes nacionals (grega o republicana en el cas de l’Estat espanyol en el seu conjunt) entre les masses i els moviments «autònoms» (per reprendre el terme de Mezzadra i Balibar) que omplen els carrers i les places d’aquests països. Més que qualsevol altre element, això mostra que la referència nacional és (sobretot als països dominats de la perifèria europea), un terreny de lluita que en països com l’Estat espanyol i Grècia les forces progressistes han aconseguit hegemonitzar per convertir-los en un dels motors més potents del seu èxit. És sobre aquesta base que es pot construir un veritable internacionalisme i no sobre el discurs sense contingut que, d’entrada, hauria de ser, totalment i sense cap mediació, «europeu» o «transnacional» i que està desconnectat de la realitat concreta de la lluita política, Finalment, dir que en els dos primers sofismes existeix un element de debò pel que fa al mandat sobre la sortida de l’euro.

Aquest element és que en la posició majoritària de Syriza existia una contradicció que s’ha posat de manifest ara. La idea d’una ruptura amb l’austeritat i amb el pes del deute en el marc europeu actual ha fracassat de forma totalment clara. En una situació semblant, és vital parlar amb sinceritat i honestedat i començar per admetre que s’ha fracassat i que, per tant, és necessari tornar a discutir sobre l’estratègia més adequada per poder ser fidels als compromisos adquirits i treure al país de la cruïlla en la qual es troba, al mateix temps que s’envia un missatge de lluita als nombrosos que havien apostat per la «esperança grega» i que avui rebutgen, amb raó, admetre la derrota.

25 /02/ 2015 Internacionalista 137, maig 2015

INTERNACIONAL

el socialisme com el seu «objectiu estratègic» (encara que no sigui en funció d’aquest objectiu que hagi guanyat les eleccions).

17

Síria. Setge i bombar dejos a Iar muk (pr op de Damasc) bombardejos Iarmuk (prop

«Al-Assad vol acabar amb els palestins a Síria» Mohamed Bitari és membre de la Xarxa d’Organitzacions de la Societat Civil Palestina a Síria. Va haver de marxar de Iarmuk, el camp de refugiats palestins del sud de Damasc on ha nascut i on vivia tota la seva família, després de ser detingut pel règim de Baixar al-Assad. Està en contacte permanent amb els activistes que continuen dins el camp, entre dos focs: l’atac i el setge del règim i l’Estat Islàmic (EI).

LI.- Quina és la situació a Iarmuk?

MB.- A principis d’abril l’Estat Islàmic va entrar al camp, d’acord amb el front Al-Nusra que ha trencat l’acord amb la resistència palestina.

Gairebé han conquerit el 80% del territori del camp. La brigada Aknaf Beit el-Maqdis i l’Exèrcit Palestí d’Alliberament Lliure combaten contra l’Estat Islàmic. Mentre, el règim de Baixar Al-Assad, està aprofitant l’entrada dels jihadistes per llançar barrils explosius sobre el camp.

L’exèrcit sirià també està provant un nou model de míssil de fabricació iraniana, l’Elefant: i no bombardeja la zona sota control dels jihadistes, sinó només els carrers on estan arraconats els rebels sirians i palestins. Fins i tot han atacat el cementiri del camp, on estaven enterrats molts màrtirs palestins. No oblidem que des de fa tres anys el règim sirià sotmet els palestins de Iarmuk a un setge ferotge: a causa d’aquest bloqueig han mort 175 persones de fam i molts més per manca de medicines. No hi ha electricitat ni aigua corrent. Queden unes 18.000 persones atrapades, 3.500 dels quals són criatures. El camp de Yarmuk és molt important a la història de Palestina i ara ens hem de centrar a salvar la gent.

LI.- El règim sirià ha amenaçat amb l’entrada de l’exèrcit al camp MB.- Sí, el representant de Síria a l’ONU ha dit que a Iarmuk només queden 1.000 persones, però no és cert. Utilizen el pretext de Daesh per envair el camp. El que volen és esborrar els palestins de Síria.

LI.- Com valores la política de l’OLP davant del patiment dels refugiats palestins de Iarmuk?

MB.- El cap de la delegació que l’OLP ha enviat a Síria per trobar una sortida la situació de Iarmuk ha declarat que no queden palestins al camp. Fa setmanes que l’OLP assegura que Iarmuk ha caigut.

També fa dies que ho anuncia AlJazira. I no és així. La gent que continua al camp porta dos anys resistint i està dedicida a continuar. El que reclamem a l’OLP, a la Creu Roja i a l’ONU és que s’obri un corredor segur per fer arribar aliments i medicines al camp i per poder treure els ferits i les famílies que vulguin sortir. Molts activistes no volen marxar i tenen por que el règim els detingui si surten: un mestre de Yarmuk molt conegut va declarar en un vídeo que només sortiran d’allà morts o bé per tornar a Palestina. Però l’OLP defensa la rendició enlloc de donar suport a la resistència.

LI.- Assegureu que l’EI va entrar a Iarmuk amb el suport del Front Al-Nusra.

MB.- La gent de Yarmouk sap molt bé què és l’Estat Islàmic i què és el règim sirià. Però van entrar al camp a la zona controlada pel Front al Nusra i amb les seves banderes.

Quan van ser al centre del camp, van aixecar les banderes de l’EI. Quan una delegació de palestins va intentar negociar amb l’EI el primer dia, els van decapitar. Han detingut 75 persones i dues noies, i no sabem què els ha passat. Els adults estan disposats a resistir, el que més ens amoïna són les criatures.

18

18

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

LI.- Com heu viscut el conflicte a Síria des de l’aixecament popular contra Al-Assad el 2011?

MB.- Els refugiats palestins de Iarmuk vam obrir els portes als nostres germans sirians, que fugien de la repressió del règim: els vam acollir a les cases, a les escoles, a les mesquites. I el règim ens va voler castigar per això. Com ens va passar als palestins a la Nakba [el desastre] de 1948, tots aquells sirians van haver de deixar-ho tot, fugir de casa seva i tornar a començar de zero.

Segurament ens tornarà a passar el mateix una i una altra vegada.

Però no passa res, com a sirians i com a palestins, defensem la llibertat de tots els pobles. I si no fossim lliures, no seríem palestins. Vam continuar la lluita contra el règim. I la seva estratègia va ser assetjar Iarmuk... I ara ens ataca l’EI, estem a la gola del llop.

LI.- El règim sirià assegura que s’enfronta a l’estat d’Israel MB.- El cineasta Taher al-Sahli un curt titolat MIG [caces de fabricació russa] i ho resumeix en una sola pregunta: «com pot ser que un règim lluiti contra Israel, mentre mata palestins?». I si no ens creuen, n’hi ha prou amb veure què diu l’estat d’Israel. Des de 1973 fins ara, Israel ha dit que Al-Assad és el seu «millor enemic» al Pròxim Orient, perquè la frontera entre Síria i Israel sempre ha estat la més tranquil·la. El 2012, els joves palestins de Yarmuk vam anar a la frontera per commemorar la Nakba: vaig veure com els meus companys van caure morts pels trets dels soldats israelians, mentre l’exèrcit sirià s’ho mirava a cent metres de distància i no feia res.

LI.- Això va portar a una revolta dins el camp.

MB.- Jo hi vaig participar. Vam arribar al cementiri del camp per enterrar els màrtirs que van caure a la frontera sírio-palestina. Era una manifestació enorme, amb joves,

LI.- Com s’explica aquest divorci entre el que volen els refugiats palestins a Síria i la política del FPCG i l’OLP? M B . - Crec, com molts, que aquestes organitzacions estan

acabades des de fa temps. Si no defensen els refugiats palestins no poden representar el poble palestí.

Aquests partits no són com abans: no tenen milers de militants, tenen els caps i els seus fills. Molts els han deixat: estan molt lluny de representar el poble palestí. I a Gaza i a Cisjordània veiem el mateix.Què fan? Donen suport a l’Iran, al règim Sirià... res d’això és el que necessita el poble palestí, que són els que moren a Iarmuk. És mentida que l’OLP hagi tret palestins de Iarmuk ni que el FPCG lluiti contra l’EI. Són mentides que s’expliquen a la televisió palestina.

LI.- Què penses de la revolució siriana?

MB.- Jo soc palestí-sirià. El que passa a Iarmuk és el mateix que passa a moltes ciutats sirianes: que el règim i l’Estat Islàmic es coordinen per assassinar la gent. La nostra sortida, com a palestins, només pot ser amb el poble sirià.

Ens hem d’unir, palestins, sirians i kurds per defensar-nos del règim i l’EI. Hem compartit aquesta revolució. Hi ha brigades sirianes intentant arribar al camp per defensar-lo. Necessitem la solidaritat internacional.

INTERNACIONAL

homes i criatures. Hi havia una dona, que havia viscut la Nakba, que es llançar una sabata contra un dirigent del Front PopularComandament General i un altre del Front Popular, que havien estat a la frontera i enlloc d’ajudar s’havien quedat parlant amb els mitjans de comunicació. Ni tan sols es van voler endur els ferits en els seus cotxes. Davant la dona, un guardaespatlles va treure una pistola i va disparar a l’aire. Els refugiats palestins no van poder callar. Ja n’hi ha prou que ens matin. Volem lluitar i viure, és el nostre dret. Un periodista palestí, Hassan Hassan, que fa poc va morir en les presons del règim, va cridar a la manifestació reclamant la caiguda de Jibril, el líder del FP-CG. Jibril sempre ha estat donant suport al règim contra els palestins. Després vam anar a l’oficina del partit: va ser una decisió de les famílies dels màrtirs. Els seus homes armats van començar a disparar des del terrat. Ho vaig veure amb els meus ulls. ¿Com es pot ser palestí i matar palestins?

La Mediter rània, una gran fossa comuna Mediterrània,

Solidaritat amb els pàries de la mar El naufragi d’un vaixell en què van morir 800 persones en el camí entre Líbia i Itàlia ha tornat a posar en el focus el drama quotidià que es viu a la Mediterrània. Ja són més de 1.600 morts des de començament d’any, a les portes d’una Europa que com única resposta aixeca murs, tanques, fosses i diu «blindar» les seves fronteres amb policies, militars, patrulleres, expulsions i lleis d’estrangeria.

El Mediterrani s’ha convertit en la frontera més desigual del món, i també la més perillosa entre països que no estan en guerra. L’única

guerra és la que lliura contra els joves, els treballadors, les famílies que fugen de la violència, la persecució o la misèria. Només cal veure les dades de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres, per comprendre la naturalesa política d’aquests fluxos.

La majoria dels nàufrags són sirians que fugen dels barrils bomba i les armes químiques del règim de Baixar Al-Assad i els jihadistes. A continuació vénen els eritreus, pròfugs d’una atroç dictadura que recentment ha imposat un servei militar obligatori indefinit per a homes i dones, sota pena de mort. Després hi ha els somalis i els nigerians, refugiats també de situacions de

violència extrema. I aquests es barregen en el camí de la immigració dels joves del Senegal o Gàmbia, que tracten d’arribar a Europa simplement per guanyar-se la vida, com fan avui molts joves de l’estat espanyol que emigren a Alemanya.

I també els anomenats refugiats climàtics, com els que fugen de la fam i la sequera a Etiòpia i altres països de l’àfrica subsahariana.

I enfront d’aquestes brutals realitats, els governs europeus i la UE gesticulen amb el gastat argument del «aquí no hi caben tots». Com si es tractés d’una allau, quan són alguns centenars de milers per a tot un continent. Res comparable als milions de sirians instal·lats

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

19

en precaris camps de refugiats als països veïns.

L’Europa democràtica no dóna visats als demandants d’asil: només tenen l’alternativa de jugar-se la vida en una pastera que els porti fins a una frontera de la fortalesa. Els que arriben vius no poden demanar protecció perquè es troben amb les lleis d’estrangeria i la deportació automàtica a qualsevol país del nord d’Àfrica que estigui prou untat per fer de policia de les fronteres d’Europa.

L’única resposta de la UE davant el drama és més seguretat: militaritzar la Mediterrània per aturar a la gent. El primer ministre britànic, David Cameron, i el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, han arribat a afirmar que no cal posar en marxa un gran dispositiu de rescat, perquè suposaria un «efecte crida». Estan dient que la gent ve a Europa per una decisió lliure, com si es tractés d’un esport

d’aventura? Que si s’ofeguen més en vindran menys?

Grans arguments per donar més corda a l’extrema dreta. La mateixa que a Itàlia, fa pocs dies, es lamentava que ja no hi sigui Gaddafi (el que va finançar les c a m p a n y e s electorals de Berlusconi i Sarkozy) per parapetar Europa de la immigració.

El més pervers és que aquests discursos dels governs europeus criminalitzen a les víctimes. En el fons, el que estan dient és que els pàries de la mar són els culpables: haurien de quedar en els seus països i morir allà.

Però aquests governs són responsables dels desastres de l’Iraq, Síria i encara més de Líbia (i abans de l’Afganistan, una altra gran font de refugiats) i també de la misèria a l’Àfrica. No es pot destrossar mig món i esperar no quedar esquitxat per les conseqüències.

Omplir el Mediterrani de patrulleres, helicòpters i balises no frenarà als pàries de la mar: només fa el seu viatge més llarg ... i més letal. Perquè no es poden posar portes al camp. És el tancament de les fronteres terrestres el que llança la gent a les pasteres. «Si no voleu morts, poseu un ferri entre Trípoli i Roma», deia una pancarta a la protesta dels veïns de Lampedusa, una illa de només 6.000 habitants que ha mobilitzat

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 137, maig 2015

tota la solidaritat per socórrer els nàufrags.

Per a la UE només es tracta de construir una fortalesa, d’aixecar murs, d’abordar la immigració com un problema d’ordre públic. Ara anuncien una guerra contra els traficants, i amenacen d’enviar als exèrcits a atacar els vaixells. En realitat, quan les portes d’entrada a Europa es fan més petites i més perilloses, els contrabandistes de persones fan el seu agost amb els que no tenen una altra alternativa. Cada mur que s’aixeca a Europa obre un nou negoci per a les màfies, que es lucren de la desesperació. El seu «mercat» és inesgotable. La millor manera de lluitar contra els traficants no són les bombes: és acabar amb el negoci, és obrir les portes a l’entrada legal dels refugiats i acabar amb el tractat de Schengen i les lleis d’estrangeria, és posar fi a l’espoli, és deixar d’avalar i armar els tirans.

Almenys, que deixin d’omplir-se la boca donant al món lliçons de democràcia. Quanta hipocresia! La principal porta d’entrada a Europa dels sensepapers segueixen sent els aeroports. Europa és un continent vell i ric, envoltat d’un món jove i empobrit, I, tot i la crisi, segueix necessitant treballadors joves als quals deixa sense drets per a ser carn de canó de la sobreexplotació. Tot un exèrcit de subproletariat: els esclaus del segle XXI. No volen que en lloc d’una amenaça els veiem com el que veritablement són: els nostres germans de classe, víctimes dels mateixos interessos que destrossen els nostres drets i el nostre futur.

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista

Cristina Mas