Lluita 138 15 06

nº 138 - juny 2015 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Balanç de les eleccions en el marc europeu Pàgines centrals: pàg 8-9 Autonòmiques i municipals a nivell estatal Economia: pàg 4-5 L'imperialisme segons Varoufakis Sindical: pàg 5-7 Movistar segueix, a un any de la vaga de Panrico

Homenatge a Yolanda

pàg 10-11

Internacional: Mèxic, Síria

pàg 12-16

Suplements: II Guerra Mundial Balanç de les eleccions a Catalunya

Lluita Internacionalista 138, juny 2015 Secció de la Unió Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Pride (Or gull), (Orgull), del director Matthew Warchus.

Quan comença a fer calor diràs que un plantejament de comèdia ve més de gust que un drama. Però per no ser acusats de lleugeresa i poca exigència busquem a la cartellera el súmmum del que particularment ens té el cor robat: comèdia basada en fets reals! I trobem Pride .

El guionista Stephen Beresford afirma que el 80% dels fets es correspon amb allò que va passar: estiu del 1984 i Margaret Thatcher al davant del govern britànic. Vaga de la mineria. Manifestació del dia de l’Orgull Gai a Londres. Grup de lesbianes i gais recapten fons per a la caixa de resistència dels miners.

El Sindicat Nacional de Miners no accepta els diners dels homosexuals, i aquests passen per sobre del sindicat i van directament als miners. I la trama està servida.

El xoc cultural entre els miners d’un poblet de Gales i els invasors homosexuals que venen de la gran ciutat és inevitable, perquè els prejudicis són una forta barrera entre dos mons oposats. El desenllaç serà entendre que l’enemic és comú i que la unió fa la força, que trencar la barrera amb solidaritat i respecte ens ajuda a viure amb dignitat i orgull. ¿On està escrit que una pel·lícula no pot ser divertida i comercial, i al mateix temps mostrar un conflicte social real i donar exemple de l’absoluta necessitat de prendre partit? ¿Qui gosa dir que un film dissenyat per a agradar a un públic majoritari no pot estar creat amb qualitat?

Per crear emoció el director compta amb un repartiment coral d’actors encertats, molts personatges que semblen senzills i que en la seva interactuació es retroalimenten uns als altres. Magnífics tots, sense excepció.

Per alegrar l’ambient hi ha la música dels 80: a tothom se li mou un peu sense voler quan sent Queen o Pet Shop Boys. Warchus és director de teatre de professió i es nota en l’energia i el ritme que comunica tot el film.

Per apassionar res millor que veure en directe i de manera gràfica que totes les lluites són una única lluita.

Si us van agradar tant com a nosaltres «Tocando el viento», «Full Monty» o «Billy Elliot», també us encantarà «Pride». A la Gran Bretanya en diuen comèdia de lluita social: tothom surt del cinema més content i sent millor persona. Ho garantim.

2

2

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

amb ella com de posar-li límits. Des de la dreta es parla de recuperació de la sobirania nacional, amb els anomenats partits euroescèptics, recentment a Polònia amb Andrzej Dubte del Gairebé 4 milions de vots abandonen els partits partit Llei i Justícia, o Le Pen del Front Nacional que van ser referència en els últims 40 anys: PP, a França, fins i tot la victòria de Cameron a Gran PSOE, IU i CiU... només resisteix el PNB. I amb Bretanya l’aconsegueix comprometent un força irrompen a dreta i esquerra formacions noves referèndum sobre pertinença a la UE, és a dir que no apareixen compromeses amb un règim desplaçant-se al terreny del UKIP. identificat amb corrupció i impunitat. Han sonat La Unió Europea i la seva política apareixen totes les alarmes, el PP proposa un pacte d’estat qüestionats per la població, però mentre al PSOE per evitar que aquestes noves forces aquest qüestionament sigui només en el terreny aconsegueixin governs municipals i autonòmics, electoral, el capitalisme i els estats podran anar però el PSOE sap que de fer-ho està cavant la canviant perquè tot segueixi igual. Només la seva pròpia tomba. Tot apunta al fet que aquest irrupció del moviment de masses, i en particular procés s’accentuï en els propers comicis. del moviment obrer pot obrir el camí a una sortida El Govern del PP surt molt afeblit i anuncia una real de la crisi. Aquesta és la qüestió que està remodelació profunda abans de l’estiu. Agitar una plantejada no només a Grècia, a poques vegada i una altra que la seva política ens ha tret setmanes que vencin els terminis del pagament de la crisi ja no cola i la derrota del deute, sinó també en la sense pal·liatius obre una nova resta d’Europa. Nosaltres ... acor d per la rruptura: uptura: anem a treballar recolzant acord crisi interna: homes claus com Bauzá, Fabra, o Esperanza i participant en les lluites r uptura amb el règim, Aguirre… perden alcaldies i concretes que es vénen r uptura amb el autonomies històriques pel PP. donant i també amb uit d'aquest l’impuls d’una política de Fruit Ciutadans ve a recuperar només capitalisme. Fr tipus d'acords, avui una part del desgast del PP, però construcció d’una alternano pot evitar un gir a l’esquerra tiva política. comptem amb el primer en l’electorat, que diu prou al fet regidor de LI entre els 4 que els de sempre paguem la facLes properes eleccions electes de la tura de la crisi, mentre empresaris són les autonòmiques cai polítics del règim s’omplen les CUP-Crida per Girona: talanes previstes pel 27 butxaques.

Setembre. La burgesia caToni Granados, obr er obrer La caiguda del PP és tan signiquímic cordovès i sindicalis- talana dubte si mantenir el ficativa que la del PSOE sembla seu compromís doncs es va gull poder apor tar agreujant la crisi d’un dels aportar orgull menor, però és molt més greu ta. Un or perquè ha deixat de ser el princi- aquest per fil als acor ds per dos socis de CiU, Unió acords pal referent d’esquerres en molts Democràtica de Catalunya. Madrid. la rruptura. uptura. uptura... llocs. Els casos de Madrid i BarPerò si no manté la Puerta data del Sol celona són importants, però hi ha pactada també pot pagar molts més. La crisi del PSOE és part de la crisi un alt preu, doncs en les recents eleccions també global de la socialdemocràcia, perquè la fase acva sortir enfortit el pol sobiranista que vol una tual del capitalisme deixa poc marge al reformisme ruptura amb l’estat. La proposta de Lluita Interi ells no estan disposats a trencar amb el sistenacionalista és seguir enfortint un ampli acord ma. IU corre a buscar una refundació, o almenys per la ruptura: ruptura amb el règim, ruptura amb un bloc, la «unitat popular» com el que ha el capitalisme. Fruit d'aquest tipus d'acords, aconseguit ICV a Barcelona, amb Barcelona en avui comptem amb el primer regidor de LI Comú, per evitar caure –com a Madrid- en la entre els 4 electes de la CUP-Crida per marginalitat. Però Podem sembla convençut que Gir ona: T oni Granados, obr er químic cor dovès Girona: Toni obrer cordovès avui compta amb les cartes per ser ell qui dicti les i sindicalista. Un orgull poder aportar aquest normes de l’alternativa de l’esquerra al PP en les perfil als acords per la ruptura. properes generals.

Cal impulsar un front que, partint dels acords La crisi dels partits tradicionals és general aconseguits en les recents eleccions de les en tota Europa, però mentre al centre i nord municipals (CUP, CAV, esquerra revolucionària…) d’Europa la situació gira cap a la dreta i i que han tingut molt bons resultats, proposi l’extrema dreta, en el sud s’imposa el gir a confluència amb Podem i Procés Constituent. l’esquerra. Hi ha alguna cosa en comú que porLa pugna per la recomposició de l’espai de ta als ciutadans europeus a abandonar les l’esquerra a Catalunya es disputa avui amb formacions tradicionals, i és que apareixen l’intent de reconstrucció d’ICV que vol amqüestionant la Unió Europea o la seva política, pliar el Barcelona en Comú a un «Catalunya com a focus dels mals que pateix la població. en Comú», però seria un desastre embarranDes de l’esquerra la UE apareix com el gestor car els vents actuals de dels interessos del gran capitalisme multinacional canvi en una nova rrefor efor efor-i financer que ens ha portat a la crisi i l’ha ma de la reforma. descarregat contra els treballadors/es, és el cas 9/06/15 de Syriza o Podem: no parlen tant de trencar

EDITORIAL

L

es eleccions del 24 de maig han certificat la crisi dels partits del règim del 78.

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

3

ECONOMiA

L'imperialisme segons V ar oufakis Var aroufakis

EUA: l'avariada aspiradora global de capitals Anem a parlar del llibre de Yanis Varoufakis, «El Minotaure global». Varoufakis no és revolucionari ni marxista.

Parteix de la premissa que el que anomena l’esquerra mundial està derrotada i opta per una descripció de la situació i de la història econòmica que desvetlla elements importants dels esdeveniments que són habitualment amagats pels mitjans de comunicació però es manté dins dels marges del debat econòmic públic convencional. Malgrat el seu humanisme i competència tècnica, no té en compte – com remarca el marxista Michel Husson en resposta a economistes que promouen polítiques keynesianas - que els límits del reformisme estan en què aquest no pot imposar al capital una taxa menor de beneficis i tampoc pot imposar-li una determinada política d’inversions.

L’autor resumeix la història econòmica mundial: 1929 Crack. El PIB d’EUA baixa el 55% en 5 anys. En la depressió va haver-hi milers de morts per gana.

1931 Es comença a abandonar el patró oro, pal·liant algun dels efectes de la depressió.

19331933-38 New Deal. L’atur a EUA passa del 25% en el 1932 al 17% en el 1939. Al principi sense assegurança de desocupació ni jubilació, i al final amb elles.

1939 Comença la segona guerra mundial. Les despeses de Defensa a EUA passen del 8% del Pressupost en el 1938 al 40% en el 1943. En plena guerra s’arriba a la plena ocupació.

1944 Acords de Breton Woods.

Pla global d’EUA per garantir la seva hegemonia. El pla Marshall dolaritza Europa, s’impulsa la creació de la

UE i entra Japó en el GATT (el que ara seria l’Organització Mundial del Comerç) que permet el miracle japonès.

Guerra freda.

1971 Suspensió de pagaments d’EUA, que deixa de garantir el pagament en or pels dòlars. «Crisi» del petroli que permet als EUA elevar els costos energètics de la UE i Àsia, més que els propis.

En els anys 80 s’engega el «Minotaure global» (metàfora de l’autor per descriure una circulació mundial insostenible de mercaderies i capitals favorable als EEUU), enmig de dèficits creixents comercials i públics d’EEUU. 2 0 0 8 Crack. Fi del Minotaure global. Forat en la demanda mundial de béns i serveis i en les oportunitats d’inversió.

A continuació unes cites de l’autor: «A partir dels anys 70 els EUA van començar a absorbir una gran porció de l’excedent de productes industrials de la resta del món. Les importacions netes nordamericanes eren, naturalment, les exportacions netes de països excedentaris com Alemanya, Japó i Xina; la seva principal font de demanda. Al seu torn, els beneficis obtinguts pels empresaris de les nacions excedentàries tornaven diàriament a Wall Street a la recerca de majors tornades. Wall Street, llavors, se servia d’aquests fluxos de capital estranger per a tres coses: a) proporcionar crèdit als consumidors nord-americans; b) invertir directament en les grans corporacions empresarials nordamericanes; i per descomptat, c) comprar bons del Tresor nordamericà (és a dir, finançar els dèficits del govern nord-americà).»(...)

«Quan, a la tardor del 2008, les piràmides de diners privats erigides

4

4

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

per Wall Street es van autoconsumir convertint-se en cendra, es va esvair també la capacitat de Wall Street per seguir «tancant» el cercle del reciclatge global. El sector bancari nord-americà ja no podia seguir utilitzant els dos dèficits bessons dels EUA (comercial i pressupostari), a fi de finançar una demanda nord-americana suficient per mantenir a flotació les exportacions netes de la resta del món (un procés de finançament que, fins a la tardor del 2008, aprofitava els beneficis excedentaris de la resta del món generats per aquestes exportacions netes).» (...)

«En resum: els fets confirmen la hipòtesi que el Minotaure Global ha mort. Dos tipus de dades ho confirmen. Primer, Amèrica del Nord ha perdut la seva capacitat per reciclar les exportacions netes de la resta del món a un ritme equivalent a l’anterior al 2008. Més precisament, en el 2011 Amèrica del Nord generava una demanda de les exportacions netes de la resta del

El Tractat de Maastrich (1992) i l’entrada en circulació de l’Euro (2002) van definir una arquitectura de la UE en el context descrit per Varoufakis com del «Minotaure global», de circulació de béns i capitals de forma tremendament favorables a EUA. Amb el canvi de situació en el 2008, a les economies exportadores (com Alemanya, Xina, Japó) els falta demanda mundial dels seus productes i oportunitats d’inversió per als seus beneficis. La UE queda en situació de fallides successives o desmantellament de les economies perifèriques: Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, l’Estat espanyol.

L’alternativa no revolucionària a aquesta situació, si se sabés com, llevaria la capacitat de xantatge de la burgesia alemanya en la UE, rebaixant la seva taxa de benefici. Això és el que intenta aplicar a Grècia... en poc temps podrem fer el balanç.

Panrico: un any després de la vaga, segueix la lluita

Més acomiadaments i «flexibilitat laboral» La vaga de Panrico va ser una de les més llargues de la història recent, i els treballadors/es van haver de lluitar contra la manipulació dels sindicats majoritaris CCOO i UGT, la pròpia empresa amb els seus ardits per saltar-se el dret a la vaga i la complicitat de la Generalitat. S’ha complert un any des del final de la vaga i en aquest temps hem estat seguint els judicis pendents, alguns retardats, les denúncies en el Parlament, a Fiscalia, a la premsa, visites a Felip Puig, el judici contra Carlos Gila i un llarg etc.

SINDICAL

món un 23,7% menor del que hauria estat el cas sense el desplom del 2008.» (…) «Segon, i simultàniament: Amèrica del Nord no aconseguia atreure (a través de Wall Street) el nivell de fluxos de capital necessaris per mantenir el ritme pre-2008 d’inversió en el seu sector privat. En particular, cap al 2011, els EUA haurien perdut el 28,6% dels actius en mans de tenedors estrangers en relació amb el nivell (tendencial) que s’hauria aconseguit de no haver ocorregut el desplom del 2008.» (…)

«A més, i això és crucial, els fluxos nets de capital exterior que acabaven com a préstecs a empreses nord-americanes van caure dràsticament»(...) «En resum: l’únic romanent del poderós Minotaure Global són els fluxos – encara en acceleració¯ de capital exterior cap al deute públic nordamericà, prova inconfusible que el món camina regirat i els diners busca desesperadament refugi en la falda de la moneda de reserva en aquests temps convulsos.»

Les coses novament es mouen en les entranyes de Panrico. Va sortir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, validant la legalitat de la vaga i favorable en els seus termes als treballadors/es, advertint a més que les actuacions de l’empresa podrien concórrer en vulneració del dret de vaga, amb una referència directa a la sentència dictada a l’Audiència Nacional en l’ERO de Coca-cola. Aquesta sentència es pot trobar en el Tribunal Suprem amb el recurs davant l’ERO, pendent de resolució. Davant aquest contratemps, el portaveu de l’empresa, el nefast Carlos Gila, adverteix en la premsa als jutges que una resolució favorable als treballadors/es podria amenaçar el futur de la fàbrica i es vanaglòria de -que per fi- ha aconseguit fer viable econòmicament l’empresa (clar! a costa dels treballadors/es).

Però per a la patronal no n’hi ha prou amb l’ERO i els centenars d’acomiadaments i la brutal rebaixa salarial i segueix el seu pla de destrucció de llocs i condicions de treball. El 19 de maig l’empresa i UGT signen la externalització de la logística, amb 87 nous acomiadaments i un acord de flexibilitat en el qual l’empresa imposa tot tipus de mesures perquè el treballador/a hagi de fer dependre la seva vida de les necessitats de producció de l’empresa sense cost afegit. Com senyal de «bona voluntat» l’empresa accepta recol·locar en la producció a 35 dels 64 que "sobrarien" per l'externalització de logística de la resta de plantes i "recontractar" a 16 dels 23 acomiadats a Sta. Perpètua. Com ja havien avançat el propi Felip Puig en reunió amb treballadors/es en el Parlament, els 16 llocs de treball que s’incorporen en Sta. Perpètua són la cortina amb la qual volen tapar la brutalitat de l’empresa i la complicitat de la Generalitat.

Perquè UGT avala l’externalització de logística i els acomiadaments que implica? calia haver defensat amb ungles i dents tots els llocs de treball, també els de logística. Per què quan en el preàmbul es reconeix que no hi ha acord en cap dels punts del conveni col·lectiu (salari,

Víctor Messeguer

Enllaç: http://ves.cat/meb7

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

5

SINDICAL 6

6

jornada…) li signa a l’empresa la flexibilitat, que és el que li interessa?

Amb quines cartes pensa seguir negociant el conveni? Ara es demostra que les xifres d’acomiadaments en l’ERO no permetien si més no mantenir la producció.

Algú es pot escandalitzar quan – com recullen els dos documents- hi ha hagut «amenaces i coaccions sofertes per part de membres d’UGT» que obliguen a substituir algun dels seus membres en la taula negociadora? Si Enrique Lillo, cap del Gabinet d’advocats Interfederal de CCOO va posar per escrit la possible recepció per part de la direcció de CCOO de diners de Panrico en plena vaga, a la vegada que denunciava que havia estat objecte de tot tipus de pressions i amenaces per part del seu sindicat, sense que ningú de CCOO desmentís ni l’un ni l’altre… i segueix sent el màxim advocat de CCOO, algú pot imaginar amb quines prebendes s’estan pagant els serveis de l’UGT? L’empresa -amb l’aval d’UGT-, primer acomiada i després amb aquesta posició de força recol·loca, és a dir, imposa les noves condicions al treballador (salari i complements) i, cas que vulgui ser indemnitzat li ofereix unes condicions lleument millors (25 dies fins a un màxim de 14 mensualitats, en lloc dels 20 per 12 de l’ERO), a canvi de signar la quitança, és a dir, de renunciar a totes les demandes pendents contra l’empresa. A més l’empresa no exclou cap possibilitat de vetar la reincorporació de determinats treballadors/es actius en la vaga.

I mentre, què fa CCOO present en la taula? Emet un comunicat, per lamentar-se que l’empresa no ha volgut negociar amb ells i que –encara que l’acord entri en vigor immediatamentestudiaran què fer. Hi ha dues maneres que els pactes s’apliquin: per activa, signant-los, o per passiva, deixant fer. Que ningú oblidi que mentre els treballadors/es de Sta. Perpètua es preparaven per iniciar la vaga el 13 d’octubre del 2014, els dirigents de CCOO de la fàbrica signaven el 10 d’octubre a les seves esquenes un compromís de pau social amb Gila en persona. No oblidem que la signatura de l’ERO per 3 delegats de CCOO es feia quan Sta. Perpètua portava més d’un mes de vaga. No oblidem les maniobres, l’aïllament de la lluita, la suspensió del judici de març a l’Audiència Nacional, les pressions a Lillo… o és que ja

no ho recordem?. Per això no n’hi ha prou amb esquinçar-se les vestidures per lo malament que els tracta l’empresa.

Una cosa està clara: Panrico vol una reducció permanent de les condicions laborals, vol imposar l’esclavatge (com els de Movistar), i mentre aquestes direccions sindicals majoritàries segueixin estant al capdavant dels comitès d’empresa, els nostres drets estan pendents d’un fil. Cal organitzar-se per construir una alternativa.

Però la lluita ha de continuar perquè segueixen molts fronts oberts. Els judicis disciplinaris contra treballadors/ es en vaga s’han guanyat tots fins al moment. La sentència del TSJC és un nou punt de recolzament en la lluita contra l’ERO , que està per resoldre’s. La denúncia per vulneració del dret de vaga ha de permetre recuperar part dels salaris de la vaga, a més de les sancions que corresponguin a l’empresa. Gila ha de respondre per les injúries als treballadors/es als qui va acusar d’enverinadors de Dònuts. La Generalitat ha de respondre davant el possible frau pels 8 milions que va lliurar a l’empresa que dirigeixen Gila i Joan Mas, i que van servir per pagar acomiadaments… i el més important, les denúncies per acomiadaments per repressió sindical han de permetre guanyar judicis com a nuls i la consegüent readmissió dels companys i companyes.

I que ningú s’enganyi, si finalment comencen a caure a favor dels treballadors/es -com hauria de sersentències i resolucions, no es tracta només del bon treball dels advocats/ esses, sinó que seran el resultat dels 8 llargs mesos de vaga que els treballadors/es van mantenir, amb molt esforç i sofriment, i l’any de resistència i perseverança per no deixar morir un conflicte que molts van voler parar i que segueix viu, demostrant que la lluita segueix costi el que costi, i que aquesta lluita, per mèrits propis i malgrat a qui el pesi, avui és una referència en la història del moviment obrer. No hi ha un altre camí, organitzar-se per seguir en la lluita.

9 de juny del 2015.

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

Mari Torres, Carlos Rodríguez, Jacinto García, Agustín Cintas y Josep Lluís del Alcázar,

Movist Després de «l’ocupació» de Movistar-MWC, la vaga ha seguit amb mobilitzacions continuades. Per seguir-les, entrevistem altre cop a Ariel Paso, membre del comitè de vaga com a representant de la subcontracta de Ratelco.

(Entrevista realitzada per Pablo Craviotto)

LI.- Com aconseguiu -vos en un secorganitzar-vos organitzar tor tan difícil?

AP .- És una bona preAP.gunta, l’organització neix del compromís de cada treballador del sector. Això és una lluita sense banderes, o de totes les banderes segons es miri.

Hem arribat a un punt en què el compromís dels moviments socials és de tal magnitud, que el que va començar com una lluita de pocs, va acabar sent la vaga del poble.

I això és el que ens enforteix dia a dia per seguir lluitant.

LI.- Quin ha estat el paper dels sindicats?

AP AP.. - Depenent de quins sindicats, alguns van signar acords inviables i uns altres són els qui estan deixant en evidència la inviabilitat d’aquests acords.

Però, com en tota vaga,

crec que el paper dels sindicats és fonamental sigui per a be o per a mal. De fet, van ser els sindicats majoritaris els qui van intentar posar-se al mig d’una lluita cos a cos entre treballadors no afiliats i sense dret a sindicar-se, que són els autònoms, i la multinacional. Però no dubtem que aquesta lluita s’acabarà guanyant pels treballadors i el poble, es pengi qui es pengi les medalles.

que avui és normal que molta gent no es vegi representada pels sindicats, perquè són els mateixos sindicats els que han deixat, acord després d’acord sota la taula, que les empreses converteixin als treballadors en una espècie de «Zombies» falsos autònoms i així reduir les plantilles per tenir un millor control de les mateixes.

LI.- El millor i el pitjor que us ha passat fins ara.

AP .- El millor és haver aconseguit AP.conscienciar al col·lectiu de treballadors i a la resta de la societat que l’únic camí és una lluita justa i

LI.- Quin balanç fas dels vuit dies d’ocupació de la tenda de Movistar -MWC? Movistar-MWC? AP .- Lo del MWC no ha estat una AP.ocupació, sinó una manifestació pacífica i espontània. Ningú va obligar als treballadors a entrar i ningú els va convidar a que s’anessin.

digna.

També veig molt positiu el fet d’haver creat un grup humà, amb uns valors irrenunciables i amb moltes ganes de seguir endavant amb les reivindicacions passi el que passi en la propera taula de negociacions i fins i tot davant una desconvocatòria de vaga.

Tenim clar que no podrem solucionar tots els problemes en primera instància, però seguirem avançant.

El dolent... els companys que, fins i tot estant d’acord amb la lluita, han hagut de tornar al treball pressionats per aquestes màfies. Aquestes empreses s’han encarregat durant molts anys de dividir tant el sector

Crec que el anomenar-lo «ocupació» ha estat una maniobra, una més, de la multinacional per prendre de «ostatge» a un portaveu, donar-li una forma legal en lo penal i extorquir amb una possible imputació als treballadors.

Estic convençut que han estat els mateixos empresaris els qui van deixar que els treballadors passin una setmana aquí dins per intentar convertir una manifestació pacífica

en un delicte.

I pel que fa als resultats obtinguts crec que s’han superat totes les expectatives. Hem rebut una resposta solidària contundent per part de la societat que és el que ens ajudarà a resistir el temps que sigui necessari. I, per descomptat, hem aconseguit l’objectiu principal que és obrir una nova taula de negociació, tal vegada no de la manera que ens hagués agradat, però bastant més seriosa i compromesa que l’anterior a Diagonal Zero, que va ser una veritable «aixecada de camisa».

SINDICAL

tar segueix en lluita

LI.- Com segueix la lluita?

AP .- La lluita segueix als barris, AP.buscant el suport dels moviments socials, intentant sumar treballadors que estan veient que tornar a treballar no ha estat la millor opció i sobretot resistint.

Moure la caixa de resistència és fonamental per mantenir aquesta lluita i para això comptem amb el poble.

I esperant al divendres 12 de Juny a veure si aquesta vegada sí, sindicats, contractes i la mateixa multinacional tenen un acte de sentit comú i entenen que la solució a aquest conflicte està molt lluny dels acords signats amb els sindicats majoritaris.

Això és tot.

Com sempre, un plaer intercanviar idees amb els companys de LI i per descomptat agrair el suport brindat.

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

7

24M

Canvi, crisi del règim i gir a l'esquerra S’aprofundeix la crisi dels partits del règim que perden 3,5 milions de vots, encara que aquesta vegada, el pitjor pal se l’emporta el PP. En absència de mobilitzacions significatives únicament Movistar- i sense triomfs significatius de moviments anteriors, el gir a l’esquerra que es dóna, queda intervingut per la teoria que des del govern -a través de les eleccions- es resoldran els problemes. Aquesta idea, altament positiva ja que va a l’essència de la necessitat de canviar el poder polític, té el correlat immediat que per a això cal perdre la por a no votar als «de sempre», els quals garanteixen l’estabilitat, i per tant el votant «arrisca» apostant per noves opcions, tant a la dreta com a l’esquerra. Això és el que ha passat en aquestes eleccions: es va perdre la por al suposat caos que vindria amb la novetat. I les noves opcions ha arrasat, donant un pas més en transformar el que era crisi dels aparells del règim en construcció d’alternatives.

Però també té la seva debilitat en la base mateixa de l’absència de mobilització -la necessitat del poder polític no deriva d’ella- ja que el canvi es diposita en la confiança en la democràcia burgesa, fomentada en els últims temps per les noves formacions que criden a dipositar la confiança en el vot a la seva formació que ja «arreglarà les coses». Això és vell: PSOE i IU es van impulsar des de la transició fent servir aquesta falsa idea, amb la diferència que les noves formacions són molt més febles que aquelles i si la mobilització repunta té la possibilitat de ferles anar més lluny del que diuen els seus programes o buscar el seu recanvi. Aquest és el repte de la nova situació: impulsar les concrecions d’aquesta voluntat de canvi a l’esquerra.

8 8

Els puntals del règim El PP és qui més durament ha pagat les seves brutals polítiques de retallades, així com els escàndols de corrupció: perd 2,5 milions de vots i, tot i ser el partit més votat, no obté majories que li permetin garantir governs ni autonòmics ni molts municipals ja que la majoria quedaria en mans d’acords de les forces d’esquerra.

A les CCAA la seva caiguda només li permet garantir governs a Múrcia, Ceuta i Melilla i Castella-Lleó, i comptant amb Ciutadans, a Madrid. Perd feus com València, Balears, Extremadura i, fins i tot, Cospedal a Castella-la Manxa, a on també és majoria la suma de les esquerres.

També perd alcaldies al seu feu gallec com les de la Corunya (a mans de Marea que la supera en vots), Santiago i Ferrol amb pactes de forces d’esquerra. Malgrat que el PPdeG és la força més votada al conjunt de Galícia, obté els pitjors resultats des de la re-fundació del partit. Les dimissions del valencià Fabra i el mallorquí Bauzá, són clars símptomes de la dràstica derrota.

El PSOE segueix la seva crisi, però reté algun feu significatiu (recupera Extremadura, encara que perdent vots, o Vigo, o manté ciutats estratègiques del cinturó industrial de Barcelona encara que sigui també perdent, com L’H, Sta Coloma de Gramanet ...

Els puntals nacionals del règim de la transició: CiU, PNB. Si bé CiU guanya a Catalunya, perd 100.000 vots i la capital, Barcelona. El PNB no només es manté sinó que puja 30.000 vots, augmentant la distància amb Bildu -de tot just 10.000 vots en 2011, ara li avança a 55.000- i capitalitzant el gir a la dreta de Bildu en la seva carrera per un front basc.

Altres velles marques La davallada d’IU. Segons Interior, que suma aquelles marques que amb un altre nom han acceptat comptabilitzar amb IU, com ara Barcelona en Comú d’Ada Colau, o les Marees gallegues que han tingut importants èxits, perd 400.000 vots, rebent el càstig per la seva política en autonomies com l’extremenya - on va facilitar el govern del PP desapareix del

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

parlament igual que del valencià, o de ciutats com Madrid o d’altres localitats i parlaments a les quals amb la marca IU (o ICV-EUiA a Catalunya) ni entra a la institució.

Les opcions petit burgeses nacionals.

S’enfonsa el BNG, perdent 70.000 vots.

La seva crisi ha vingut per etapes: a la ruptura del BNG li va seguir l’aliança de Benegas amb IU a Anova que ja va recollir triomfs en les anteriors eleccions; ara amb les Marees -que uneixen en molts casos Anova amb Podem-, els seus titubejos en el tema nacional i en el social, li passen una cruel factura. er contra, ERC duplica vots i Pe regidors, rendibilitzant el nacionalisme amb el qual es mesurava amb CiU, però en menor mesura que el vaticinat per enquestes anteriors.

Una alternativa per la dreta: el lerrouxisme Ciutadans esdevé l’imprescindible crossa del PP en moltes comunitats i ajuntaments, per més que hagin afirmat que no entraran a formar part de governs que no presideixin ells, és gairebé segur que entraran en pactes de governabilitat.

Significa un recanvi de la dreta rància espanyola que ha centrat el seu discurs en la unitat de la pàtria i la campanya contra els drets nacionals, desplaçant també en termes absoluts a UPyD, a on la crisi es reflecteix en la dimissió de Rosa Díaz. A menor escala, elimina també competències menors que pretenien ju-

gar un paper lligant tema nacional i immigració, com PxC que perd més de la meitat dels seus vots (de 66.000-27.000) .Com ja hem dit en d’altres ocasions són el nou lerrouxisme, i no cal oblidar que justament va ser aquest qui va entrar en els pitjors governs dels anys 30, sent protagonista en el de la CEDA del bienni negre.

El canvi a l’esquerra Arrasen les marques de Podem, IU. De fet hi ha qui diu amb i sense IU que han estat les eleccions de les franquícies ... amb poquíssim programa alternatiu -en molts casos rebaixaven el d’IU-, i en d’altres depenent del seu aparell i els seus diners -com en el cas de Barcelona-. Però aquestes han arrasat, reflectint de forma aclaparadora la voluntat de canvi d’un electorat que en molts casos votava una marca, desconeixent absolutament ni què deien, ni qui ho deia. Si Madrid és un cas de Podem sense IU, les Marees galegas ho són amb EU, Equo ... (Santiago de Compostel·la, la Corunya i Ferrol), excepte en el cas de Vigo en què Podem no la va recolzar per la presència d’Esquerda Unida) . La festa de les franquícies es reflecteix dramàticament en la majoria de grans ciutats. Al principi, algunes IU van impulsar els Guanyem per recollir el suport d’un Podem que havia dit que no es presentaria a municipals, sinó que donaria suport a candidatures unitàries. No obstant això, es van generalitzar altres més o menys lligades a Podem que van obtenir el plàcet de la cúpula de Pablo Iglesias, donant lloc a marques electorals del tipus X en comú, Sumant, .... En uns pocs casos es van fusionar, de manera que Podem i IU van participar juntes, però en d’altres -fins i tot alguna després del canvi de nau d’IU- es van mantenir, afegint al Guanyem, Sí es pot .

Aquesta franquícia ha agrupat de tot: des variants d’IU, a ruptures de Podem a persones de la més diversa estirp que, com al Prat –a on la franquícia de Guanyem tampoc va comptar mai amb ICV que té l’alcaldia- han jugat a denúncies policials i boicot obert a Podem. La gent votava nou i va utilitzar qualsevol de les dues marques electorals que es van repartir vots i regidors.

Les dificultats de Podem en el tema nacional on fa prevaler l’unionisme a l’espera de solucionar-ho amb una reforma constitucional, s’expressa en el seu fre relatiu allà on hi ha marques nacionals d’esquerra que portaven un treball anterior de base i presència institucional amb reflex mediàtic. Així, Compromís al País V alencià puja 200.000 vots.

Valencià Una coalició que ve del 2007, incloent a sectors d’IU -els altres han estat esborrats del mapa

parlamentari-, i que no ha comptat amb l’acord de Podem. O les CUP a Catalunya que tripliquen vots i quadrupliquen regidors, en aliança amb les Candidatures Alternatives del Vallès, al cinturó industrial de Barcelona que l’han portat a guanyar alcaldies com la de Ripollet-, o en coalició amb Podem -sense ICV com a Badalona o a teixir complicitats a diferents nivells -en les quals hem estat en ciutats com Girona a on tenim el primer regidor del partit, o a l’Hospitalet-.

A Catalunya, les CUP i les seves coalicions han obtingut el major creixement de vots (160.000) superant la frontera dels 200.000 i sempre enfrontant el reformisme d’ICV-EUiA. En aquest apartat ja hem assenyalat anteriorment el lleuger retrocés de Bildu de 5000 vots que sembla reflex d’un cost de la seva ala esquerra per la política dels últims anys, però també, encara que entra Podem, ho fa amb molta menys força.

Navarra es converteix en un termòmetre per Podem per tal i com ha condicionat el seu vot. Geroa Bai, va obtenir 9 escons i amb els suports d’EH Bildu (8) i EsquerraEzkerra (2), no arribaria a la majoria per desbancar UPN -llista més votada, però que ni amb PP i PSOE

aconseguiria la investidura-. Faltaria Podem, però Pablo Iglesias va dir que no pactaria amb Blidu si no condemnava la violència d’ETA. La disjuntiva és clara: o es concreta el suport de Bildu i Podem a Geroa Bai o es va a altres eleccions autonòmiques.

Les grans ciutats Madrid: Amb gairebé el 70% de participació, Podem guanya a tots els barris perifèrics, en alguns doblegant al PP com a Vallecas, però també a Madrid-Centre o en Latina. Va més enllà del que seria el desplaçament de vots: els 6 regidors que perden tant PSOE com IU -que desapareix de l’ajuntament-, o els que arrenca a formacions d’esquerra menors com el POSI que perd la meitat dels vots. Tampoc s’explica amb els 4000 vots que aportaria Pirates. Pel que fa a regidors, l’efecte de polarització és determinant ja que és el que explica que arrossegui sectors d’abstenció que es materialitzarien en aquests 8 nous regidors per a l’esquerra.

Dels 15 regidors perduts per la dreta (10 del PP i 5 d’UPyD que desapareix), Ciutadans només capitalitza 7. És doncs un gir a l’esquerra en tota regla que creix en 8 regidors. Encara que Esperanza Aguirre obtingui 1 regidor més que Manuela Carmona, es dóna per impossible la seva alcaldia -amb propostes grotesques com un tripartit format per PSOE-C’s i PSOE-, ja que el PSOE ja negocia amb Ahora Madrid.

Barcelona en comú, amb Ada Colau, Procés Constituent -i amb ell Revolta Global-i Podem, entra en la tònica de les f o r m a c i o n s patrocinades per IC, que facilita el finançament de la campanya i comptabilitza els vots. El personalisme no queda lluny del de Pablo Iglesias i la seva esfinx a les paperetes. Ada fa el mateix. Però a diferència de Madrid, aquí si s’aconsegueix la majoria majoria, amb un regidor més que Trias. No obstant això, el consistori apareix molt més atomitzat: entren 7 forces, amb una abstenció major a la de Madrid (vota el 60%).

Colau guanya als barris obrers, feus tradicionals del PSC i IC: en algun, a com Nou Barris, duplicant el PSC, i a tots (Sant Andreu, Zona

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

9

Franca, Sant Martí ...) amb folgada majoria. També ho fa a Ciutat Vella.

Al costat de CiU, els altres grans perdedors són el PSC que de tenir l’alcaldia va passar a 11 regidors el 2011 i ara a només 4; i el PP que de 9 passa a 3 perdent la meitat dels vots. És part del que recull Ciutadans que entra amb 5.

També rendibilitzen i atreuen vots ERC (més dels 25.000 que perd CiU) i la CUP-Capgirem Barcelona, que gairebé quintuplica vots i entra amb 3 regidors.

El cop per a CiU, com per al PP a Madrid, és fortíssim. Trías dóna per fet el traspàs a Colau, per més que cridi el PP que Barcelona s’enfonsarà en el caos. La primera força a la qual Ada es va dirigir va ser ERC. La CUP amb 3 regidors no juga cap paper cabdal.

A Sevilla és dels pocs llocs on baixa la participació 3 punts i s’equipara a Barcelona, amb un 60%. Guanya el PP, perdent 8 regidors -dels quals només en recupera 3 C’s- i quedant a només un del PSOE que també és dels llocs a on es manté. IU també ho fa. El partit instrumental «Participa Sevilla», format a partir de la unió entre les bases de Podem i un grapat d’independents procedents de la plataforma Guanyem Sevilla, entra amb 3 diputats al voltant del corrent crític de Podem. Amb ells, la majoria absoluta la aconseguirien les forces d’esquerra.

A València la patacada de Rita Barberà la deixa a un regidor de Compromís que triplica la seva força. Aquí l’efecte polaritzador de Compromís, esborra del mapa a IU, però precisa de PSOE i Podem (València en comú) per obtenir la majoria absoluta. Com a Sevilla, encara que el PP aconseguís el suport de Ciutadans, no tindrien la majoria absoluta.

A les capitals basques, a Bilbao es manté PNB encara que perdi vots (com Bildu) i regidors. També aquí irrompen les noves formacions, amb 2 regidors per UdalBerri (Bilbao en comú, al costat de Equo, Ezker Anitza-IU.) I un altre tant per Guanyem. Ciutadans no entra en cap de les ciutats basques.

A Donosti, Bildu perd l’alcaldia davant un canvi de coalicions en que ells es queden sols, i Alternatiba entra amb Podem, IU i Equo en Guanyar Donosti. En Araba és dels pocs llocs a on el PP es manté, augmentant en vots. També ho fa Bildu. Hi retrocedeixen PNB i PSOE deixant espai per a l’entrada de SUMANDO-HEMEM GAUDE (marca alabesa de Podem) i a IRABATZI Ganar amb Ezker Anitza - IU i EQUO. Les perspectives El vot de canvi debilita absolutament els partits del règim exigint un gir a l’esquerra. També fragmenta consistoris i parlaments, i es fa en forma exponencial allà on hi ha més forces nacionals d’esquerra.

Podem es perfila com la nova alternativa amb el dilema de confluir amb IU o no. Per aquesta, és vital aconseguir-ho perquè únicament allà on s’ha aconseguit s’ha mantingut -Barcelona en comú o les Mareas-. Aquest fet posa de nou sobre la taula l’intent del reformisme de revestir per frenar les ànsies objectives de ruptura que s’expressen en el vot i que van més enllà de les limitacions que reiteradament hem plantejat sobre el programa i la voluntat de Podem.

El primer moment de posar-ho a prova serà a les eleccions catalanes del 27 de setembre. Només que aquí, fins ara hi ha hagut una força que ha defensat i agrupat al voltant de les línies vermelles de la ruptura -resistint a pressions com les d’Ada Colau a Barcelona, que ha estat la CUP-AE a nivell autonòmic. Cal passar a l’ofensiva proposant converses a totes les forces començant per les CAVs i AEs, Procés Constituent, Podem, ...- amb les línies vermelles de les dues ruptures -democràtica i social- però amb cura de possibilitar el diàleg sense rebaixar objectius.

A nivell estatal, des de dins o fora de Podem, hi ha la mateixa disjuntiva.

Ruptura amb el règim monàrquic del 78 - i no reforma a la qual mai no arribarem sinó és descafeïnada a l’estil de la transició- i ruptura amb el sistema capitalista posant els diners al servei de la gent enlloc de pagar un deute ignominiós -que tampoc arreglarem amb re-negociacions llevat que renunciem a les millores de fons, com s’està demostrant a Grècia-. I, en qualsevol cas, apostant pel suport a les mobilitzacions que seran la garantia del canvi que s’expressa en els vots.

10

10

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

YOLAN Reproduïm l’article de Mariano Soler, escriptor i periodista, del que vam ser companys en el Partit Socialista dels Treballadors, el partit trotskista en el que militàvem i compartíem amb la Yolanda. Quan som a punt d’inaugurar uns jardins amb el seu nom a Madrid, l’article de Mariano, que allà es llegirà, ens omple de records i ens fa repetir un cop més: Yolanda, fins al socialisme sempre!

Avui Yolanda tindria 54 anys. Resulta impossible pensar en això, imaginar-la com a qualsevol de nosaltres, en les manifestacions, en les reivindicacions ciutadanes, a les festes d’aniversari, fent amb nosaltres tot aquest camí vital i polític, tan llarg, que ens ha portat fins a aquí, a un jardí amb el seu nom, molt prop d’on va viure i va morir. Els qui la vam conèixer personalment, els qui vam ser companys seus en la lluita política, en les Joventuts Socialistes primer i en el Partit Socialista dels Treballadors després, mai podrem oblidarla, perquè forma part de la nostra ànima.

Quan el comando parapolicial del Batalló Basc-Español, dirigit per l’ultra Emilio Hellín, dirigent armat de Força Nova, la va segrestar i assassinar l’1 de febrer del 1980, d’alguna manera també ens van matar a molts de nosaltres. Això buscaven, això busca el terror. En llevar-li la vida a Yolanda, tractaven d’assassinar a massa joves compromesos, aïrats, seriosos amb si mateixos. Perquè Yolanda, en la seva vida quotidiana i en la seva activitat personal de cada dia, era un producte de la seva generació; dels nascuts al compromís polític i social al juny del 1977, posteriors als qui van lluitar en el post-franquisme i van elevar el terme «desencantament» a una etiqueta de moda.

En plena transició política, sota els governs d’UCD, l’assassinat de la nostra amiga Yolanda ens va mostrar el rostre veritable del crim polític, va posar davant dels nostres ulls joves i idealistes l’amarga veritat. De les 598 víctimes mortals per violència política en set anys (1975-1982), a la Yolanda la coneixíem, estava entre nosaltres, compartíem amb ella massa coses; era la nostra companya i amiga. La seva proximitat quotidiana donava al crim una dimensió íntima, un dolor gairebé físic, més enllà de la ràbia que sentíem quan uns altres joves estudiants i obrers eren assassinats

per reclamar la democràcia, l’amnistia, la igualtat. El nostre era un dolor personal.

Al 1983, vaig escriure una semblança de la Yolanda en El Periódico de Catalunya quan els seus assassins anaven a ser jutjats. D’ella rescato alguns paràgrafs, perquè avui, com llavors, la seva memòria segueix dins les nostres ànimes: «Dos anys després del seu assassinat –vaig escriure-, la Yolanda s’ha convertit en una altra cosa, és diferent. Molt pocs parlen ja d’aquella jove menuda, de somriure ampli i ulls molt oberts, nerviosa sempre, preocupada i enèrgica en les seves conviccions, amb la tenacitat infrangible dels seus 18 anys.

«Al 1979 va deixar Bilbao. Allí havia militat a les Joventuts Socialistes de Deusto, va ocupar la secretaria de Cultura i va treballar a l’Associació de Veïns. En aquella ciutat va emprendre el camí més difícil, però el més d’acord amb les seves idees revolucionàries. Quan es va traslladar a Madrid ho va fer perquè el seu company des de feia un any, Alejandro, havia de viure en aquella ciutat.

«Després va estudiar Formació Professional a Vallecas, va representar a aquest institut en la Coordinador Estudiantil de la qual havia estat promotora, i als matins treballava netejant cases i fregant terres. Amb el seu sou es mantenia.

Aquesta era la raó de que compartís la seva casa amb una altra jove treballadora en idèntica situació econòmica. Sempre va prendre una postura activa davant els qui l’envoltaven.

Lluny de l’escepticisme, sense desesperar, ocupava la seva vida en el compromís de la seva activitat militant: a la Coordinadora com a estudiant, a Comissions Obreres com a treballadora i al Partit Socialista dels Treballadors.

«La Yolanda –a qui encara recordo discutint acaloradamentformava part d’aquesta altra joventut que mai podran vendre en les rebaixes de tardor, ni exposar en els aparadors de la cantonada.

Però ja no és res de tot això.

Despullada amb el pas del temps – dos anys que semblen lustres- de la seva qualitat personal, humana i concreta, s’ha convertit en una altra cosa. Sobre ella s’han abocat calúmnies, especulacions, mítings i poemes. Amb el procés als seus assassins, s’ha transformat en «actualitat política», en picota contra Força Nova, en record sentimental i company de molts, en odi covard dels qui tenen les mans tacades de sang. La Yolanda ja és alguna cosa diferent, queda enrere la Yolanda de carn i óssos, la que molts vam conèixer. Després del seu assassinat, molts estudiants van rebre anònims feixistes com

aquest: «Abandona el moviment estudiantil o moriràs com la Yolanda González». El seu nom és ja un símbol» També avui, trenta-cinc anys després de la seva mort, segueix sent aquell símbol. Fa mal pensar que ara tindria 54 anys i podria passejar pels carrers com qualsevol de nosaltres, si el feixisme no l’hagués assassinat.

Mariano Sánchez Soler

HOMENATGE

DA

Publicat a https://yolglez.wordpress.com/ 2015/06/07/yolanda/ el 7/6/2015.

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

11

INTERNACIONAL

Mèxic

«Els normalistes sóm un exemple que l’estat mexicà vol erradicar» Entrevista a Omar García Velázquez, estudiant de segon grau de l’Escola Normal de Ayotzinapa, supervivent de la brutal repressió del passat 26 de setembre en Iguala, Estat de Guerrero, que suma 2 morts i 43 desapareguts. Amb motiu de la ‘’Eurocaravana 43’’ que va recórrer diversos països d’Europa durant els mesos d’abril i maig al costat d’un dels pares dels desapareguts, i un activista pro drets humans, que té com a objectiu la difusió i la denúncia de la seva causa, van ser convidats a Barcelona pel grup ‘’Assemblea Ayotzinapa Catalunya’’, creat expressament per a l’ocasió.

(Entrevista realitzada per Antonio

Reboredo) LI.- Quina és la situació actual?

Omar Gar cía V elázquez: Bé, la García Velázquez: situació actual és que el govern s’obstina a mantenir la seva versió oficial dels fets. Aquesta versió donada a conèixer el 27 de gener conclou que els nostres companys van ser calcinats. A partir d’aquest moment, doncs, ha empitjorat la presència policial que hi ha en Guerrero, el govern ha insistit que els pares de família i els qui participem en el moviment hauríem de tornar a casa i resignar-nos, perquè al cap

i a la fi «els nostres companys ja estan morts’’. I nosaltres, donades les irregularitats que existeixen en la investigació no podem resignarnos ni acceptar una versió oficial com la qual actualment hi ha, perquè el grup d’experts interdisciplinaris de la comissió interamericana de drets humans ha vingut a Mèxic i està revisant els expedients. En les dues primeres visites que ha fet ha emès una sèrie de recomanacions, com per exemple que es continuï la cerca en vida perquè hi ha motius suficients per continuar-la i també que es tipifiqui el delicte com a desaparició forçada, a causa que l’Estat no està processant a cap dels més de 100 detinguts per desaparició forçada, i això és greu, perquè nosaltres sostindrem sempre que va ser l’Estat. Van ser policies i van ser agents municipals civils els qui van ordenar que el fet es perpetrés.

Nosaltres continuarem insistint. Una altra de les recomanacions importantíssimes també és obrir noves línies d’investigació. No podem acceptar un punt de vista parcial, unilateral. El govern mexicà ha perdut la confiança i la credibilitat des del principi. Des de quan va voler lliurar 28 cossos en els dies següents als fets. Com que teníem experiència en aquest tipus de lluites, nosaltres no ho vam acceptar. Vam contactar amb el grup d’investigació forense argentí i sobre la base de les mostres de sang es va concloure que no eren els nostres companys, i a partir d’aquí, el govern va perdre la seva credibilitat. Per això nosaltres demanem noves línies d’investigació: cal investigar tots els

12

12

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

que van participar, cada testimoni que va poder haver vist els fets al carrer Juan N. Álvarez en Iguala, per exemple. Cal un procediment llarg, profund, de recerca, perquè no se li pot culpar simplement al narcotràfic.

El narcotràfic tenia forta presència a Iguala, amb participació i complicitat de l’exèrcit, de la policia, i de les autoritats municipals. No és possible que a l’exèrcit no sigui investigat, quan ja hi ha indicis des de fa anys que estaven participant amb el crim organitzat. Llavors, mentre no hi hagi noves línies de recerca nosaltres no acceptarem cap versió unilateral. Per exemple, jo, per al problema que vaig tenir en l’ull en l’enfrontament que va haverhi el 12 de gener he consultat com 5 oftalmòlegs, perquè no em vull quedar amb el punt de vista d’un.

Seria un idiota si em quedés amb el punt de vista d’una sola persona només. I així els pares tampoc no són idiotes, i molt menys si es volen convèncer amb la versió unilateral de l’Estat. Doncs no, hi ha altres Estats, altres organismes,… Hi ha gent més capaç que el govern mexicà que podria trobar més pistes sobre on són els nostres companys.

LI.- Hi ha altres reivindicacions, a part de les has comentat, Omar?

O.G.V .- És que aquestes porten O.G.V.a les altres. O sigui, volem que persegueixin als culpables, però si no es tipifica el delicte com a desaparició forçada el càstig serà com el de qualsevol delinqüent. Una altra: també demanem garanties que aquests fets no es repetiran i això vol dir que assumim que no som els únics. El problema de la desaparició forçada a Mèxic és greu, i és general.

LI.- Et volíem preguntar també per les experiències d’autogovern, perquè hem llegit informacions d’Iguala d’ajuntaments que han

LI.- I quants municipis hi ha en aquesta situació i com funcionen, com s’organitzen?

O.G.V .: Mira, estan en O.G.V.: un procés inicial, no és que estiguin c o m p l e t a m e n t funcionant. Al principi es van ocupar més de 20 municipis, però no es van arribar a governar.

Aquest és el problema, com li va passar al moviment. I l’Estat també va aplicar una política molt dura i va treballar fort per recuperar-los finalment. I ara queden 5 municipis ocupats, i tampoc estan completament controlats. És el que estem intentant fer ara. Governarlos, administrar-los, nomenar a autoritats, consells municipals amb plena legitimitat i plena representativitat. I amb una lògica diferent a l’actual, doncs. Est és un procés que no sabem com acabarà, és molt incert.

LI.Quines funcions d’autogovern hi ha a part del tema de l’autodefensa?

O.G.V V.. - Doncs l’educació, la justícia… No és solament brindar seguretat, també és aplicar justícia: què cal fer amb aquells que han comès una infracció o un delicte,...

Perquè no serveix de res brindar seguretat i lliurar per exemple un pres al Ministeri públic, perquè és del govern. De què serviria? El deixen anar immediatament… Llavors, en educació, doncs, també hi ha alternatives, en producció hi ha

normals reals com la nostra no s’aplica el sistema que fa que les persones escapin del seu context, o se’ls eradiqui del seu context, sinó que els crea identitat, més aviat. Hi ha molta gent que s’estereotipa, o s’acultura, però nosaltres no, nosaltres coneixem la nostra identitat. Coneixem altres cultures, les respectem i com a la resta, però sabem què som nosaltres també.

I que així també com nosaltres vam estar fotuts hi ha uns altres que també ho estan ara, i cal ajudar-los.

projectes...

LI.- Explica una mica el paper dels normalistes a Mèxic. Perquè és un rol important des de fa molt.

Què signifiquen els normalistes en la situació mexicana?

O.G.V .- Doncs signifiquen per a O.G.V.molts poc, i per a pocs molt…Nosaltres sabem que per a la comunitats rurals signifiquen massa. Són els que porten l’educació: allà, on no hi ha mestres nosaltres arribem i ens quedem anys a participar en els assumptes de la comunitat. Llavors són molt importants, perquè ajuden al progrés, a treure endavant als nens en la societat, en el seu conjunt. El mestre juga un paper determinant en les comunitats. No solament és mestre, també és assessor polític, és jutge, sacerdot o llevador gairebé. Que si li fa mal la pota al ruc, van a veure al mestre!

LI.- I això suposa també un desafiament per al govern, no? Un mal exemple.

O . G . V . Exactament, un mal exemple que cal eradicar. Un problema, un mal, per al qual cal posar remei. I una d’aquestes medicines més letals que se’ns pot aplicar és la desaparició forçada, la repressió i els assassinats.

L I . - C o m s ’ e x p l i c a , O m a rr,, aquest nivell de violència tan bestial, a Mèxic, per part de l’Estat?

Perquè fins i tot per a la situació llatinoamericana, el cas mexicà està, ara com ara, per sobre de tots, no?

O.G.V .- Doncs nosaltres creiem O.G.V.que és part de la política neoliberal, que serveix als interessos dels empresaris… En quins llocs està més marcada la delinqüència, els problemes socials? És aquí on hi ha recursos naturals encara, on hi ha petroli, aigua, boscos, minerals,...

Aquí és on es veu més el conflicte i la desaparició forçada, els assassinats, els presos polítics, els feminicidis, per què? No és coincidència, és aquí on hi ha recursos naturals, perquè volen aquests territoris. I nosaltres hem LI.- I el propi mestre també donat suport a tota la gent que lluita sorgeix de la pròpia comunitat, per ells: llavors ens convertim en de les classes populars, no?. una molèstia. Nosaltres així ho O.G.V .- Exacte, d’on ve és on va.

O.G.V.expliquem, sense ànim de polititzar A l’escola de Ayotzinapa, en les ni res, però al cap i a la fi, el probleLluita Internacionalista 138, juny 2015

INTERNACIONAL

estat ocupats per la gent. Com està tot aquest assumpte?

O.G.V .: Aquest esforç O.G.V.: de la gent ve de fa molt temps. Allà no hi ha governabilitat, el narcotràfic ha guanyat a l’Estat i la gent s’ha organitzat i s’ha aixecat contra el narcotràfic.

Veient que les autoritats no garanteixen la seguretat ni justícia a què tenim dret . L’article 39 i d’altres de les lleis estatals permeten que la gent es defensi, o el 14 o uns altres, que permeten que tinguis un arma a casa per defensar-te, com a forma d’autodefensa.

13

INTERNACIONAL

ma de la desaparició forçada és un problema polític i social. Un problema que incumbeix la societat mexicana.

LI.- Com se us pot recolzar? Com es pot ajudar a la vostra lluita?

O.G.V O.G.V-- : Doncs de moltes maneres. Nosaltres, primer, voldríem que aquest tema no s’oblidés. No està resolt. El govern mexicà té el costum d’anar arxivant els problemes, passant-los a les pàgines de la història, als arxius. Però això no vol dir que se’ls doni solució. Que no s’escolti als problemes d’abans del 26 és perquè ja passen a formar part d’aquest munt de problemes irresolts. Nosaltres no volem passar al munt dels problemes irresolts, volem que el nostre problema es resolgui i sigui un exemple, un problema solucionat, perquè d’altres també vegin que així es poden solucionar els problemes a Mèxic.

Ajuda'ns a construir una eina de lluita!

Fes una aportació a la campanya financera d'estiu de LI: ES64 2100 3459 3821 0022 0515

Síria

«La revolució Entrevista a Salameh Kayleh, revolucionari sirià, publicada per Izquierda Socialista, el nostre partit germà argentí.

Salameh Kayleh és un intel·lectual marxista sirià d’origen palestí. Va passar diversos anys empresonat per la dictadura de Baixar Al Assad. Detingut novament a l’abril del 2012 i després deportat a Jordània. En el Fòrum Social Mundial (FSM) de Tunísia, realitzat a finalitats de març, Kayleh va participar del taller en favor de la revolució siriana organitzat per la UIT-CI. Des d’allí, al costat d’altres organitzacions, es va decidir convocar a una trobada internacional en suport a la revolució a Síria l’11 i 12 de juliol a Istanbul, Turquia.

Durant les últimes setmanes una sèrie de combats, en el nord del país i en ciutats properes a Damasc, mostrarien que les forces d’Al Assad tornen a perdre terreny.

IS.- Què opina sobre el que està passant a Síria?

SK.- La situació de Síria és difícil i complexa, Síria és ara el centre de la confrontació dels països regionals i imperialistes contra les revolucions que van començar a Tunísia i es van expandir com una flama en tots els països àrabs.

Abans d’aturar-se a Síria com a conseqüència de la brutalitat del règim d’Al Assad i la influència d’alguns països de la regió, com l’Aràbia Saudita i Qatar, que impulsen la islamització i la distorsió de la revolució via el suport de les faccions radicals de «jihad» com Al Nusra, l’Estat Islàmic, Ahrar al Sham i l’Exèrcit Islàmic.

Llavors els pobles, que es van rebel·lar amb la finalitat de canviar el règim i aconseguir la llibertat econòmica i la democràcia, es troben en una situació molt difícil.

Més de la meitat de la població són refugiats i persones sense llar

14

14

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

després de la destrucció de ciutats i pobles amb avions de combat i tancs, míssils de llarg abast i armes químiques. Amb la sortida de tanta gent la revolució ha sofert la pèrdua de la seva base. Els que es van quedar no només s’han d’enfrontar al règim sinó també a l’Estat Islàmic i Al Nusra. Aquestes forces fonamentalistes, que volen imposar la religió (segons la interpretació d’ells mateixos) i l’establiment de l’autoritat del Califat i la lluita contra els «apòstates de l’Islam», és a dir, aquells que no estan d’acord amb ells. Aquesta és la seva missió de combat, en lloc de lluitar contra el règim. La gent allà s’enfronta ala pobresa i el setge per part del règim, el col·lapse econòmic i el segrest i lluiten, alhora, contra l’Estat Islàmic i Al Nusra.

Però es pot dir que la situació ara estaria sofrint un dèficit insuperable en el terreny militar, pel suport de l’Iran a Assad. Enviant a Hezbolà (milícies xiïtes del Líban) i combatents portats d’Afganistan, Tadjikistan i també de la Guàrdia Revolucionària iraniana, que ara lidera la lluita contra la revolució en tota Síria. Amb tot aquest suport el règim és incapaç de proclamar la victòria i posar fi a la lluita. Però el caos de la revolució i de la protecció d’Iran al règim i el paper dels «jihadistes», que estan recolzats pel règim, Iran, Aràbia Saudita entre altres, porta el conflicte a un atzucac, i la solució ara depèn d’una solució internacional regional, com a resultat del control d’alguns països, com els Estats, Rússia, Iran i Aràbia Saudita i la direcció dels partits de l’oposició.

Però, malgrat tot, això no és la fi de la revolució. La resistència continua. En tots els casos, la revolució continuarà fins que el poble sigui victoriós. Això fa més important i urgent la construcció d’una xarxa de solidaritat amb la revolució siriana.

IS.- Què opina sobre el que està passant a T unísia?

Tunísia?

SK.- Ara el nou govern ha estat

format per l’aliança Nidaa Tunis, que encapçala un exministre de l’antic règim. Després de les eleccions de desembre passat i del fracàs del govern del moviment islàmic Ennahda, que va voler imposar el seu control durant tres anys després de la revolució. Però és clar que la por a una nova revolta del poble, sobretot amb el retorn a l’aplicació de les polítiques del FMI que facilita el saqueig de l’imperialisme, ha portat ha crear una aliança dels dos grups polítics per representar als segments de la burgesia que veuen la necessitat d’unir-se al saqueig.

Ha quedat clar que la dependència de l’imperialisme financer dicta les polítiques que permeten que el capital imperialista expoliï encara més, davant la profunda crisi en curs del capitalisme.

Per tant, no es tracta de la victòria de la «via democràtica», sinó que la crisi de la classe dominant els obliga a afrontar-la així. Ja que mentre s’aprofundeix la pobresa de

la gent, s’espera que el poble esclati de nou. Aquest és el camí al qual s’ha de parar atenció, a l’impuls de la següent fase, perquè el poble està lluitant pel canvi i no s’aturarà fins que guanyi. Per això crec que Tunísia, sens dubte, serà testimoni d’una nova revolució, la qual cosa elevarà la necessitat de discutir les polítiques adequades per satisfer les necessitats del poble.

I desenvolupar la seva revolució amb la finalitat de guanyar veritablement i no ser distrets pel procés democràtic, que reflecteix precisament la devoció de l’aliança dels capitalistes.

El problema és que els vells partits d’esquerra consideren que la via democràtica és la base de la lluita, i que és la forma de canviar. Així s’afebleix i perd gran part de la joventut, que va jugar un paper important en la revolució, abans i després. Aquesta jove generació expressa la voluntat de canvi i és l’esperança del futur per crear una

nova esquerra, revolucionària marxista.

IS.- E n la seva opinió, quins En són els passos que han de prendre l’esquerra revolucionària als països àrabs en el futur proper?

SK.- La tasca consisteix a formar partits marxistes revolucionaris, depenent de l’esperit de les revolucions i la participació de milions de joves en la política sense cap consciència política. S’ha demostrat que la totalitat dels vells partits d’esquerra estan lluny de les classes empobrides, i sofreixen de fatiga, ja que la majoria dels seus membres són grans, i també sofreixen de fatiga intel·lectual i se centren en la democràcia. No són conscients dels problemes dels treballadors pobres i dels camperols. Això obre nous camins de les revolucions que requereixen l’establiment

INTERNACIONAL

siriana continúa»

Salameh Kayleh a Catalunya Salameh Kayleh, escriptor i periodista marxista sirià d’origen palestí, va ser a Catalunya a finals de juny per explicar l’origen i el moment actual en què es troba la revolució siriana. Kayleh és una de les veus més reconegudes de l’esquerra àrab i un testimoni en primera persona del procés revolucionari a Síria. Va passar 8 anys empresonat a Síria per les seves crítiques al règim, i d’haver-se implicat des de l’inici en l’aixecament popular de març de 2011. L’abril de 2012 va ser detingut, empresonat i torturat per publicar a Damasc una revista d’esquerres on es deia que «Per l’alliberament de Palestina, cal que caigui el règim», desmentint la propaganda oficial i explicant la complicitat del govern de Baixar al-Assad amb Israel.

Kayleh va fer dues xerrades a Girona (a l’Escola d’Adults i a l’Ateneu Popular Salvadora Catà) i una Barcelona, organitzades pel Comitè de Solidaritat amb el Poble Sirià, del qual formem part des de Lluita Internacionalista.

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

15

INTERNACIONAL

d’una esquerra revolucionària, que estigui formada pel mateix moviment i la joventut que es troba enfront del conflicte. La jove generació que està tractant de desenvolupar el seu intel·lecte a través de la cerca de la lectura del marxisme i la comprensió de la realitat, i que també busca les formes adequades i organitzatives necessàries per guanyar la revolució. El que sembla important ara és:1) L’evolució de la consciència marxista, basada en el fet que el marxisme és un mètode de pensament que per si solament permet el coneixement científic de la realitat; 2) Iniciar un diàleg seriós per desenvolupar una visió alternativa, un projecte alternatiu per representar als treballadors i camperols pobres. Que parli en nom d’ells i determini les estratègies que condueixin a la victòria de la revolució, sempre que estiguem en l’era de la revolució i 3) Entendre com mobilitzar el moviment popular cap a una revolució organitzada amb la seva pròpia agenda.

Solidari Solidarittat internacional amb S Sííria

Trobada a Istambul L’ 11 i 12 de juliol es celebrarà a Istambul una trobada de solidaritat amb el poble sirià en resposta a la crida de diferents organitzacions i militants revolucionaris (veure LI 138). Com diu la convocatòria, «El que està succeint des de març de 2011 a Síria és una veritable revolució, que avui encara es manté, malgrat tota la violència i les atrocitats del règim sirià contra el poble alçat. I malgrat la confluència de l’actuació de les potències regionals i internacionals -diguin el que diguin- per liquidar la mobilització popular per diferents mitjans, perquè temen l’èxit de la revolució i la seva extensió«. L’objectiu és una trobada tan àmplica com sigui possible d’organitzacions de l’esquerra internacional en suport al poble sirià i la seva lluita contra el règim assassí de Baixar al-Assad. Reproduïm la relació de signants a data 8 de juny.

Primeres signatures: Salameh Kaileh Corrent de l’Esquerra Revolucionària a Síria Partit de la Democràcia Obrera (Turquia) Unitat Internacional de Treballadors- Quarta Internacional (UIT-Qi) La Lliga d’Esquerra dels Treballadors-LGO (Tunísia) Lluita Internacionalista Moviment d’Esquerra (Líban) Yasser Munif Grup Socialista Internacionalista (França) Maria Lohman, Somos Sur (Bolívia) Per signar la crida i contactar amb el comitè organitzador: organitzador durugorkem.ic@gmail.com

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

16

16

Lluita Internacionalista 138, juny 2015

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista