Lluita 139 15 09

nº 139 - setembre 2015 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Crisi dels refugiats i Catalunya davant les eleccions del 27S. Pàgines centrals: pàg 10-11 De l'horror de Síria als murs d'Europa Política: pàg 4-8 Les noves alcaldeses del "Be Comú" Catalunya davant el 27S: declaració 11S i posició AE-EP Sindical: Acord CCOO-UGT i patronal. pàg 9

Internacional: pàg 12-20 Conferencia internacional d'Istambul en solidaritat amb Síria; Turquia amb mesures de guerra; Argentina: el FIT després de les Paso Grècia: signatura del memorándum i dimisió de Tsipras Suplement: A 20 anys de Srebrenica.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015 Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

A per fec day (Un día per fecto), del director espanyol Fernando León de Aranoa Quan d’un film se’n diu que és drama però també comèdia (de vegades en diuen comèdia dramàtica), i també road movie (o film de carretera, de fer camí) i també de guerra, i també. Vol dir que no se sap exactament com classificar l’obra, i això com a mínim d’entrada crea curiositat i pressuposa debat i polèmica.

Doncs això li està passant a «Un día perfecto».

Des d’aquí hem aconsellat altres creacions de León de Aranoa (recordeu «Barrio», «Los lunes al sol?») i també volem que aneu a visionar aquesta darrera i així podreu discutir amb les amistats: és d’acció? té missatge? És antibel·licista, segur. No se sent ni un tret, no hi ha cap explosió.

La qüestió: en una zona de conflicte bèl·lic per allà pels Balcans, amb els cascos blaus tractant de controlar la situació, es mouen cinc cooperants internacionals. El motiu central: un cadàver dins un pou, llençat per algú per contaminar les aigües dels pobles propers. La feina dels cooperants de la ONG serà treure el cadàver lluitant contra tot tipus d’impediments, els seus posicionaments diferents i les seves reaccions estan al servei de plasmar l’absurditat de la guerra.

2

2

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

A nosaltres ens agrada que ens expliquin bé les històries (de vegades allò que ens expliquen tant es fa) i aquesta està ben contada. Algunes crítiques diuen que resulta freda i distant, però com resoldries tu una història que es passeja per una guerra? o per just després d’una guerra? Per ser paisatge de guerra l’humor resulta un dels punts més satisfactoris i de més encert.

Basada en l’obra «Dejarse llover» de Paula Farias (escriptora i metge, va ser integrant del Rainbow Warrior i és membre de Metges sense Fronteres), la pel·lícula està rodada en anglès pel seu repartiment d’altura amb actors molt famosos d’arreu del món: Tim Robbins, Benicio del Toro, Olga Kurylenko i Mélanie Thierry.

I encetem el debat: creieu que la música ajuda al film? Trobeu excessiu Lou Reed? Obrim el torn de paraula.

Al març passat l’aixecament popular a Síria va entrar en el seu cinquè any. A la brutalitat de la resposta del règim, es va sumar haver d’enfrontar l’altra cara de la reacció, l’Estat Islàmic, instrumentalitzat per l’imperialisme per reactivar els plans repressius davant l’amenaça terrorista.

Per si això fos poc, després dels bombardejos de la coalició encapçalada pels EUA, suposadament contra l'EI, Turquia intervé militarment contra els kurds per destruir les bases del PKK a Síria i l’Iraq.

Aquesta massacre amb més 300.000 morts ha provocat un èxode massiu de més de 4 milions de refugiats. Més d’un milió a Líban, dos a Turquia i milers que intenten creuar el Mediterrani en pasteres cap a Grècia o Itàlia per després arribar als països del centre i el nord d’Europa. Les imatges de la desesperació a les portes del poder europeu i la fotografia del nen kurd ofegat, un més de les desenes de milers de les criatures sirianes mortes, han desencadenat una campanya humanitària per engegar una xarxa de ciutats d’acollida.

Conferència d’organitzacions de l’esquerra siriana i internacionalista. En ella vam estar presents al costat dels nostres companys/es de la Unitat Internacional dels Treballadors Quarta Internacional. Fruit d’aquesta trobada i de les seves resolucions hem organitzat els actes de denúncia en el segon aniversari de l’atac químic als barris de Damasc i preparem per a octubre una setmana de solidaritat internacional.

C

atalunya davant el 27S

S’apropa la data de les eleccions autonòmiques «plebiscitàries» del 27S i la situació política guanya tensió. Rajoy, com fa Mas, intenten polaritzar com si l’elecció fora entre ells dos, però la realitat és que el que preocupa a l’estat i al president del Govern espanyol és un moviment massiu del poble català que, sobrepassant a Mas i el seu pacte fiscal, ha expressat al llarg de 5 anys la seva voluntat de ruptura amb l’estat.

EDITORIAL

C

risi de refugiats a Europa

Reduir -el problema- a una qüestió humanitària és abandonar la resistència del poble sirià als botxins del règim i el EI.

La brutalitat amb què els governs de la UE han tractat aquests refugiats ha contrastat amb les mostres de solidaritat de la gent que han rebut. Cal derogar les lleis d’estrangeria que impedeixen el dret a fugir de situacions de guerra o misèria.

Però no n’hi ha prou amb acollir els refugiats, cal anar a la font del problema perquè el poble sirià segueix patint la barbàrie del règim i de l’Estat Islàmic. Reduir-ho a una qüestió humanitària és abandonar la resistència del poble sirià als botxins del règim i l'EI. La responsabilitat de l’esquerra en l’aïllament de la guerra que es lliura a Síria ha estat escandalosa: 4 llargs anys de silenci. Un sector directament alineant-se amb el règim de Baixar al Assad, un altre no sap i no contesta. La revolució siriana que va néixer al caliu de les revolucions a Tunísia o Egipte, ha hagut de lliurar una batalla desigual contra un règim que no ha dubtat a utilitzar contra el seu poble i els refugiats palestins tot l’arsenal que mai va usar contra Israel. Si avui el règim de Baixar segueix en peu és pel suport militar de Rússia, l'Iran i Hezbollah, i per l’existència de l’Estat Islàmic que combat les forces de la revolució.

El 12 i 13 de juliol a Istanbul es reunia una

Mariano Rajoy sap que no pot seguir fent com si res i va parlar amb Merkel i Cameron per sol·licitar la intervenció decidida dels Madrid. mandataris europeus Puerta con- del Sol tra la voluntat de secessió catalana. Però li pot passar el mateix que a Grècia, on, malgrat el cor de veus contra l'elecció de Syriza i més tard pel sí en el referèndum, el 25 de gener va guanyar Syriza i el resultat del no va ser aclaparador.

Mas és responsable de la política de retallades i reformes laborals que s’han aprovat perquè la crisi la paguessin els treballadors/es, i tampoc suposa una garantia de respecte a la voluntat popular que expressi el poble català, si aquesta voluntat porta a un xoc frontal amb l’estat. És imprescindible determinar una política de completa independència respecte del projecte burgès català, de combat a mort i sense concessions contra tot pla que intenti aplicar contra els treballadors.

I per què el treballador andalús o madrileny haurien de tenir cap interès en la defensa del dret d’autodeterminació del poble català? En primer lloc perquè al davant tenim un enemic comú l’Estat, en gran part el mateix que vam heretar del franquisme i que oprimeix tots els pobles; en segon lloc perquè no hi ha unitat que Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

3

POLÍTICA

no parteixi de la llibertat, i la unitat que volem com a treballadors, la que volem i necessitem, és la de l’internacionalisme de classe: és la de pobles lliures.

Qualsevol opressió contra un altre poble és un instrument en mans de la classe dominant per oprimir també al seu proletariat.

Per tot això el 27S a Catalunya hi ha en joc fer una volta de rosca més a la ja decrèpita transició, les seves institucions i qui les corona. Aquesta reforma del franquisme i aquesta transició pactada sota la tutela de l’estat del 18 de juliol que ens van vendre el PCE i el PSOE, les direccions de CCOO i UGT, fent creure al poble treballador que sense investigació i justícia es podia passar la pàgina del franquisme. Els pilars en què es va assentar la monarquia, els seus partits polítics, han estat castigats en els últims processos electorals. Sorgeixen noves formacions, noves il·lusions, però si aquestes repeteixen allò de la reforma i no la ruptura amb que ens van vendre fa 40 anys, el resultat –més aviat que tard- serà un nou «desencantament».

Grècia anticipa aquest procés. Per això es necessari que aquestes noves propostes decideixin "ruptura sí, reforma no". Ha estat en aquest procés que des de Lluita Internacionalista ja vam formar part en el 2012 de la candidatura CUP-AE i avui ho fem de CUP-Crida Constituent.

Els i les noves alcal Divendres es reunien a Barcelona als 8 alcaldes de Madrid, Saragossa, Barcelona, Badalona, a Coruña, Santiago de Compostela, Iruña i Cadis, als 100 dies de la presa de possessió, amb el propòsit d’articular una xarxa de municipis, ja batejada amb el nom de ‘Ciutats pel Bé Comú’. Les expectatives que han aixecat aquestes candidatures i les il·lusions de canvi en sectors amplis de classes populars i els aires nous que bufen són indiscutibles. Les municipals i les autonòmiques han provocat una seriosa crisi política en els vells partits que van aguantar la transició.

Difícil que hi hagi un « bé comú» ... « allò del que es beneficien tots els ciutadans» perquè el bé d’uns és el mal dels altres, perquè ho vulguin o no la societat està composada per classes en lluita permanent. Per això diem que si no hi ha una política decidida de recolzarse en la mobilització popular i avançar en la ruptura amb els vells poders, l’estat i el capitalisme, la conciliació fa que siguin els de sempre els que surtin perdent. Per això serveixin alguns exemples d’aquests 100 dies ja complerts en les alcaldies de Madrid i Barcelona.

8/09/15

4

4

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

Ada Colau i la telefonia Ada Colau signava el 19 de maig, abans de les eleccions, el compromís de les escales amb els treballadors en lluita de Movistar, comprometent-se a «suspendre, revertir i no renovar cap contractació pública de serveis amb Movistar ni qualsevol altra empresa que no garanteixi que tots els treballadors (directes o subcontractats) que intervenen en la prestació de servei o subministrament tinguin una jornada màxima de 40 hores setmanals i dos dies de descans, i se’ls retribueixi amb un salari digne i es garanteixi el mateix salari per un mateix tipus de treball «.

Telefónica havia de renovar un contracte per un any amb l’Ajuntament de Barcelona per valor de 3’2 milions d’euros i un altre de 216.594 euros. El 19 de juny els treballadors/es deixaven la vaga.

El 17 de juliol, incomplint el compromís, Ada Colau signava el contracte amb Telefónica per 1’6 milions euros, renovava «només» per sis mesos a l’espera de veure que es millorin les condicions dels treballadors/es.

Però la companyia i les subcontractes no esperen els sis mesos i van començar acomiadant: 5 vaguistes a Abentel; la majoria dels membres del comitè d’empresa en ITETE; una desena en Comfica Barcelona i demana

400.000 euros de multa contra el comitè per perjudicis econòmics produïts per la vaga; han buidat de feina la plantilla de Cotronic Barcelona. Segueixen els contracte de falsos autònoms i a 30 d’ells que van participar en la vaga se’ls hi ha inhabilitat la targeta per accedir al centre de treball, és a dir, acomiadats. Va posar com a mínim alguna clàusula el consistori de Barcelona en comú almenys per impedir acomiadaments? Si el va posar és evident que no s’ha fet efectiva.

Però no és només això perquè si hi ha empreses que no respecten els drets dels treballadors/es, bona part està representada al Mobile World Congress (MWC) que acaba d’acordar amb l’alcaldessa allargar la seva presència a Barcelona fins 2023.

Carmena i la Banca.

Al juny, abans de prendre possessió, es va reunir amb José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, més tard amb els presidents del BBVA i Banco Santander, Francisco González i Ana Botín. Segons la nota l’objectiu era agilitzar l’assignació de les residències que formen part del Fons Social d’Habitatges. Carmena diu que la trobada ha estat «positiva» i amb «gran l’afany d’escoltarnos».

Però després d’aquests contactes al més alt nivell Manuela Carmena aparca totes la seva

propostes relacionades amb la banca. La creació d’un Banc públic que figurava en lloc destacat del programa per reforçar l’autonomia financera municipal i «com a eina de finançament de projectes socials i d’empreses i cooperatives que fomentin l’economia productiva», avui ens diu que «no cal».

A la fi de 2014, el deute de Madrid era de 5.936 milions d’euros.

El programa d’Ahora Madrid establia l’auditoria del deute, la seva reestructuració i quitances, com el de Syriza. Està previst el pagament de 734 milions el 2015.

L’Ajuntament afirma que seguirà pagant el deute i els terminis d’amortització obligats, ja que «si s’han pogut pagar, es van a seguir pagant». Sobre possibles quitances

la resposta és «caldrà veure» i negociar amb els creditors.

Un altre tema directament relacionat amb la banca són els habitatges. Efectivament es va paralitzar la venda de 2.086 habitatges socials a fons d’inversió, que l’anterior Govern no va arribar a materialitzar, encara que veu difícil revertir la venda de 1860 habitatge protegit a un altre fons voltor. Però pel que fa als grans bancs estatals i els desnonaments Carmena va aclarir que en cap moment vol «interferir en la Justícia i que no pot alterar la llei, perquè no és la seva c o m p e t è n c i a » . Ta m p o c e s t à

previst «imposar taxes que penalitzin l’acumulació d’habitatge amb fins especulatius, en mans de grans empreses, immobiliàries i entitats financeres», mesura inclosa en el programa d’Ahora Madrid. L’Oficina contra els desnonaments té com a finalitat intervenir abans de la judicialització i oferir habitatge social alternatiu a les persones desnonades.

POLÍTICA

desses del «Bé Comú»

Ruptura o assistencialisme Carmena es justifica a Europa Press: «El programa d’Ahora Madrid es va anar construint a poc a poc, es van incloure molts suggeriments i quan vaig assumir la candidatura vaig dir des d’un primer moment que ho entenia (el programa) com un conjunt de suggeriments però que no totes es podien entendre com pressupostos d’implicació programàtica activa «.

I segueix «després hi haurà mesures que es duran a terme o no perquè l’important és que s’ajustin als objectius com igualtat, anticorrupció, transparència».

Ningú dubta de la pressió que exerceixen els poders fàctics: Te l e f o n i c a , B a n k i a , B B VA o Santander, La Caixa, Repsol ... i que compten a més amb partits polítics, lleis i mitjans de comunicació que els fan el joc.

Però no és possible conciliar amb els seus interessos: o s’està amb els treballadors/es o s’està amb Telefónica, amb les necessitats dels treballadors/es o amb la banca, aquesta és la disjuntiva. I això és determinant, ja que no hi ha possibilitat d’abordar el problema de l’atur o la precarietat sense parar els peus de les grans corporacions, sense denunciar les reformes laborals i garantir treball públic, sense paralitzar el pagament del deute i utilitzar els recursos de la banca al servei de les urgents necessitats de la població treballadora.

El camí de la conciliació, de que

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

5

POLÍTICA

Ada Colau, els top manta i la Guàrdia Urbana A principis d’estiu l’alcaldessa posava autobusos públics i gratuïts per a recolzar la concentració per al tancament de CIE ‘s, una mesura aplaudida pels col·lectius. Però la qüestió de la immigració ha estat present durant e l’estiu amb els top manta i ara amb els refugiats.

Al juliol una operació dels Mossos a Salou contra els top manta portava la mort d’un senegalès. Tota la discussió ha estat si la policia va empènyer l’immigrant o no, però el que caldria preguntar-se és si l’operació a les 4 de la matinada provoca per si mateixa la intimidació i el desenllaç.

L’esquerra va callar, mentre els senegalesos van protestar al dia següent a Salou i són avui els perseguits pels aldarulls a la manifestació. El conflicte va saltar a Barcelona.

El sindicat policial majoritari SAPOL confirmava que encara que no se’ls ha demanat que baixin la guàrdia amb el top manta, sí que «l’enfocament més social que policial» per part de l’ajuntament, ha produït cert «relaxament» en el tipus d’intervenció. CCOO, fent un descarat seguidisme reconeix que estava gairebé eradicada el 2014 a la ciutat però repunta pel discurs contradictori i «confús» de l’ajuntament, «ells se senten ara més protegits per l’ajuntament».

L’ajuntament es justifica dient que mai va canviar el protocol de l’Alcalde Trías encara que reafirma que la solució «no és policial». Immediatament els comerciants i PP, Ciutadans i PSC es van llançar contra les declaracions dels dirigents de Barcelona en Comú, exigint més repressió policial.

La Confederació de Comerç de Catalunya adverteix que el comerç de Barcelona se sent « indignat per la relaxació de l’Ajuntament i la tolerància del

‘top manta’».

Era urgent decidir i no buscar mitges tintes que acaben podrint la situació i que el conflicte vingués a més. Finalment creixen els aldarulls, hi va haver ferits lleus i Ada Colau va sortir dient que no es toleraria la violència i que hi havia línies vermelles que no es podien creuar, i acaba presentant-se com a acusació particular contra els manters acusats de violència.

El problema té diverses vessants: els manters, el comerç i la policia. A un ajuntament d’esquerres no hauria de tremolar-li el canell a l’hora de presentar-se defensant treballadors que només pretenen un salari de subsistència amb la venda ambulant. Estem contra la persecució i repressió d’uns treballadors/es immigrants que es dediquen al top manta no per gust. A ningú li agrada estar depenent de qui els proporcionen el material de venda, de la policia que els persegueix i requisa el material, de sortir corrent perquè probablement no tingui en regla ni els papers. La solució no pot passar més que per la reunió amb ells amb una proposta sobre la taula: el compromís -com respecte dels altres immigrants- d’aconseguir una regularització immediata que acabi amb la dependència de màfies i l’amenaça del CIE o l’expulsió. La garantia de protecció enfront de qualsevol màfia i una negociació per a la creació de llocs de treball -com amb la resta d’aturats-, que pot incloure -com proposa el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona- un lloc segur per a la venda regular.

Sense resoldre ara i aquí els problemes que tenen els treballadors/es immigrants sona increïble que l’alcaldessa de Barcelona es posi d’exemple i al capdavant dels ajuntaments com a ciutat d’acollida davant la crisi dels immigrants.

6

6

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

Pel gran comerç el problema dels top manta és la imatge, no la competència, i això també té a veure amb el model de ciutat turística. Tampoc és el problema fonamental del petit negoci que ha vist com aquests anys les grans superfícies li arrasaven el mercat.

Els petits comerciants veuran de bon grat una política comú per aturar els grans centres.

Però hi ha una altra qüestió respecte de la policia. La declaració de guerra entre el nou ajuntament i sindicats policials ja havia saltat a propòsit de la voluntat del consistori de dissoldre la unitat d’intervenció de la Guàrdia Urbana, els USAP o USP i per la implicació de regidors en la denúncia del cas 4F. És un tema calcat a Madrid quan va anunciar la nova alcaldia que començarà a reduir les Unitats Centrals de Seguretat (UCS) -conegudes com a «antiavalots» -, Els sindicats policials carreguen contra Carmena i el seu equip: «El seu afany de persecució contra els antiavalots es deu al fet que aquests són els que són presents en els desnonaments, els quals els ordena un jutge «. I afirmen: « No tenen ni idea de les funcions reals que realitza aquesta Unitat».

Hi ha una vessant que és com respondre a la política corporativa dels sindicats policials.

La realitat és que Ada Colau buscant equilibris, consensos i pressions, pràcticament no ha canviat les estructures internes de l’ajuntament en gran part dels sectors. I sense una modificació profunda de responsables no és ja que no permeti anar més endavant sinó que se li acaba girant en contra. Per això és fonamental, aplicar un canvi profund de comandaments, canviar el model policial i dissoldre les unitats antiavalots.

És cert que l’atur, les lleis d’estrangeria o l’habitatge, que l’escola i sanitat pública no tenen solució només des del marc municipal, però l’obligació d’un ajuntament compromès amb els treballadors/ es ha de ser: 1) posar tots els mitjans per denunciar les lleis i polítiques que lesionen els interessos dels i de les treballadores i a la mobilització contra elles; 2) Recolzar -se en Recolzar-se l’organització de veïns i treballadors/es. 3) remunicipalització dels serveis privatitzats,

4) Un compromís inexcusable de suport a les lluites dels treballadors/ es, 5) Creació d’ocupació pública, 6) Posar els recursos públics per defensar els serveis públics i pal·liar les conseqüències de la crisi capitalista.

Josep Luuís del Alcázar Notes: 1 http://teleafonica.blogspot.com.es/ 2 http://diaritreball.cat/els-efectesde-la-revolta-de-les-escales-castiguen-als-mes-debils-ambacomiadaments-i-represalies/

11 Setembre. Diada encarant les eleccions del 27S

Ruptura amb l’Estat, ruptura amb el sistema capitalista Aquest 11 s’inicia la campanya electoral pel 27 S. Les eleccions han de marcar un punt d’inflexió. El 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de sobirania i pel dret a decidir per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. L’Estat espanyol i els seus tribunals han dit per activa i per passiva que el poble català no exercirà el dret a l’autodeterminació iniciant un procediment judicial contra Artur Mas, Ortega i Rigau per una consulta que era lluny d’un referèndum del 9N. El Govern català ha anat retardant una declaració de sobirania nacional fos per convocar un referèndum vinculant, fos per decidir una declaració unilateral d’independència per constituir la República catalana.

La candidatura d’Artur Mas– Junqueras Junts pel si torna a posar un termini, ara de 18 mesos per a donar un pas més, que seria per convocar unes noves eleccions per iniciar un procés constituent.

Quin sentit té aquest període transitori? Esperem donar més temps a l’Estat per actuar? Quin és aleshores el sentit plebiscitari que es diu donar al 27S? Si aquest fos el sentit, cas de sortir una majoria de vots a favor de les candidatures que estan per la independència el que cal fer és proclamar la República catalana i declarar el Parlament com Assemblea constituent per dotar la república d’una constitució que sí s’hauria de posar a referèndum.

Tantes llargues ens fan que no ens refiem de Mas i la patronal catalana, per tal que no repetixin el camí de Cambó i la Lliga i finalment tot quedi amb un Pacte fiscal. El catalanisme se li va acabar quan li van trontollar els interessos de classe i aleshores, com burgesia no va a dubtar alinear-se amb la monarquia. El Govern de Mas –amb el suport d’ERC- ha estat ja el de les retallades contra els drets del poble treballador catalá.

POLÍTICA

al final posarem a tots d’acord, ha estat el emprès per Tsipras i ha acabat aprovant contra el poble grec el memoràndum més dur que ha existit.

I no és casual que IU, IC / EuiA i Podem, els pilars de Barcelona en comú i Ahora Madrid donin suport a la traïció del Govern de Syriza. Si no s’entra a fons sobre els veritables problemes dels treballadors/es queda la política de gestos i l’assistencialisme. Però el primer és un recorregut limitat que aviat s’esgota (transparència, limitació de sous, eliminació de luxes ...) i el segon l’assitencialisme, que no acaba amb l’arrel del problema, sempre és insuficient i més aviat que tard es torna més insostenible econòmicament.

També són absurdes les falses esperances en l’»Europa democràtica». També en aquest tema l’experiència de Syriza ens dona les claus. Europa defensa els interessos de les multinacionals i dels Estats, no la veu dels pobles, ni dels treballadors/es. Merkel i Cameron ja s’han pronunciat a petició de Rajoy. No hem vist com aquesta UE mirava cap a una altra banda quan Putin massacrava el poble Txetxè perquè la UE volia el gas rus? Europa és un club d’estats i multinacionals, no hem d’esperar res d’aquesta Unió Europea.

Estem per una E u r o p a d e l s tr eballadors/es i dels pobles treballadors/es pobles, una Europa Unida i socialista, però aquesta no pot sortir de la reforma de l’actual U.E.

Al llarg de cinc anys manifestacions massives han mobilitzat reivindicant la voluntat de trencar amb l’estat espanyol.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

7

POLÍTICA

Cerquem la unitat dels i de les treballadores i els pobles, des del respecte a la seva voluntat lliurement expressada, amb la resta de territoris de parla catalana, amb els pobles de l’estat, en Federacions de Repúbliques Repúbliques.

Ens volen dividir en dos eixos: el nacional i com a treballadors/es

Si Junts pel sí, diu que primer tot s’ha de veure en clau nacional, Catalunya si que es pot apel·la a les necessitats socials del poble treballador. Però de la mateixa manera que la llibertat com a poble no l’aconseguirem si no l’encapçalen els i les treballador/es, és vendre fum dir que es pot avençar com a treballadors/es si seguim sota aquest estat opressor. No es poden separar i vindran de la mà: ruptura amb l’Estat, ruptura amb els sistema capitalista capitalista. Per això, si és denunciable l’ambigüitat de Catalunya si que es pot amb els drets nacionals (veure Barcelona en comú i el debat sobre l’AMI), el programa social està ple també de renúncies i inconcrecions: un «rescat ciudatà» calcat del programa de Syriza, que no es pronuncia pel no pagament del deute, es limita a auditar-lo i crear dos bancs públics, i un pla de mesures d’urgència social per la vivenda i contra la pobresa energètica a partir de desobeir el topall de dèficit, és a dir endeutantnos més i suposant que els prestataris estatals – amb el FLA- ens segueixen donant diners tot i desobeir-los. És molt significatiu que les dues direccions polítiques IC-EuiA i Podem que formen Catalunya sí que es pot donessin tot el suport a Tsipras al front de Syriza amb el gir cap el nou memoràndum i l’austeritat, «perquè no el deixaven fer una altre cosa».

Amb uns o altres podem votar mesures concretes però sense falses il·lusions: ni uns garanteixen la independència ni els altres el pla de mesures socials. Els dos van de la mà i exigeixen ruptures. Per això vam participar dins la candidatura CUP-AE fen el 2012 i ara tornem a fer-ho front CUP Crida Constituent. Però també sabem que es voti el que es voti en el Parlament, la única clau per resoldre la situació a favor del poble de Catalunya i dels i de les treballadores, és la mobilització al carrer i als llocs de treball i estudi, tant ara com a partir del 28S.

República catalana i Assemblea Constituent.

08/09/2015

8

8

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

27S. Posició de l'Alternativa d'Esquer d'Esquerrr es-El Prat (AE-EP)

La AE-EP amb la CUP-CC Una bona part de les persones que participem a l’Alternativa d’Esquerres El Prat (AE-EP) som immigrants o fills i filles d’immigrants que van venir a treballar i viure a Catalunya, la majoria, d’altres indrets de l’estat espanyol. Per tant, alguns de nosaltres no ens definim pròpiament d’independentistes. Tot i això, ja fa mesos que formem part i treballem activament, juntament amb altres organitzacions i col·lectius anticapitalistes, independentistes, ecologistes, municipalistes, etc, en la candidatura que es presentarà a les eleccions del 27S amb el nom de CUP-Crida Constituent i que proposa sense embuts la ruptura amb el marc jurídic i polític estatal mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència.

Evidentment nosaltres no tenim cap intenció de trencar amb els nostres familiars ni amics de la resta de pobles de l’estat, sinó amb l’imposat règim monàrquic hereu del franquisme. És més, esperem que la nostra ruptura suposi el primer pas cap a l’alliberament dels altres pobles de l’estat. Estem convençudes que, amb la sobirania dels pobles i de les treballadores, establirem relacions més fraternals i solidàries que les actuals, tant amb la resta de pobles de l’estat espanyol com amb la resta de pobles que ara pateixen l’opressió de la Unió Europea del capital i el deute. La nostra independència de les institucions imposades i opressores ha de permetre i requerirà d’una cooperació i suport mutu, entre pobles i amb la gent, que ha d’incloure necessàriament una atenció prioritària i urgent cap a les persones que actualment es troben en veritables situacions de misèria per culpa d’aquestes mateixes institucions amb les quals volem trencar.

Independentistes i no independentistes de l’Alternativa d’Esquerres El Prat, compartim des de la nostra primera assemblea la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya i de la resta dels pobles de l’estat. Haguéssim preferit el referèndum que se’ns ha negat reiteradament tot i cinc anys de mobilitzacions històriques que han tret a milions de persones al carrer. Aquest estat ja ens ha (segueix a pàg. 14)

Els salaris baixen, els beneficis pugen A principis de juny, les direccions de CCOO, UGT i de les patronals CEOE i CEPYME han signat el “III Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva” per al 2015-2017. En 2012 es va signar l’anterior, per a tres anys, dues setmanes abans de la reforma laboral del PP. Amb l’acord, les direccions de CCOO i UGT i les patronals es comprometen a impulsar una sèrie d’eixos en la negociació dels convenis. Aquests límits es poden superar per la mobilització per empreses o sectors, però les direccions de CCOO i d’UGT ja ens avisen a les seccions sindicals i assemblees que els tindrem en contra. Els principals punts són: · En tres anys es pretén desvincular els salaris del poder adquisitiu. És un moviment paral·lel a la reforma de les pensions del PP, que també s’han desvinculat de l’IPC. Des de 2007, la pèrdua de poder adquisitiu, reducció salarial, augment de les feines a temps parcial i hores extres no pagades han aconseguit que una part dels treballadors i treballadores en actiu siguin pobres. La baixada salarial (la devaluació interna de Krugman) ha estat de tal magnitud, i amb la previsió de deflació (IPC baixos o negatius), als salaris baixos no els arreglen les normes anteriors a la crisi i molt menys aquest acord, que intenta mantenir-los baixos. El pacte estableix que el 2017 per fixar l’augment salarial es tingui en compte el PIB de l’any anterior, les previsions macroeconòmiques del govern per 2017, es mesuri la productivitat (procediment a establir), l’ocupació i els salaris de la competència internacional per no perdre mercats si l’empresa o el sector exporta. En els convenis d’empresa poden tenir-se en compte altres indicadors i augments salarials, que vagin a parar a complements variables, no consolidables i que poden desaparèixer l’any següent. Vaja, que es tinguin en compte les

necessitats del capital i no les dels No oblidem que aquest és un treballadors i treballadores. acord entre les parts que signen. · No té valor normatiu (ni per a les Promoció de la mobilitat funseves pròpies organitzacions). És un cional, restant noves contractagraó més en la reforma laboral cions. Per a això es creen grups contínua, que es va accelerar amb professionals, que incloguin diverles reformes laborals de Zapatero i ses categories, entre les quals de Rajoy. Els baixos salaris no han puguin rotar els i les treballadores. servit per augmentar la · Es facilita la distribució irregucompetitivitat, sinó per augmentar lar de la jornada, reduint noves el marge de beneficis. El benefici contractacions. El conveni ha de de les grans empreses de l’IBEX ha fixar el còmput anual d’hores i pujat un 38% en el primer trimestre permetre que l’empresari en de 2015. Al mateix temps, els baixos distribueixi a la seva conveniència, salaris i l’atur han deprimit la dede manera irregular, fins al 10%. manda interna, la qual cosa provoEs crea borsa d’hores anual en la ca el tancament de les empreses qual es modifiquen els criteris prepetites i mitjanes que només tenen vistos al calendari. accés als mercats locals. Una polí· Racionalitzar els completica econòmica al servei de la gran ments que es cobren per estar de burgesia no ofereix sortida per als baixa. Més penalització per estar treballadors i treballadores, doncs malalt. Si el salari ja és de pobre, és una políemmalaltir és d’indigent. tica que ens · Inaplicació de parts de utilitza de conve-nis col·lectius. Ratifica la matalàs per reforma laboral. frenar la · Ultraactivitat. Ratifica la reforcaiguda de ma laboral, que va acabar amb la beneficis. validesa indefinida del conveni anterior fins a la signatura d’un de Contra nou, la qual cosa beneficiava la les posició negociadora dels direccions treballadors i treballadores en de CCOO èpoques de retallades de drets. i UGT que · Negociació en comissions de pacten la representació limitada. Les comisnostra sions paritàries es composen de la pobresa! representació de l’empresa i de la part dels treballadors amb les Víctor seccions sindicals que han signat Messeguer el conveni. No es troben en elles sindicats amb poc nombre de delegats/as i els que no hagin signat Enllaços: el conveni. S’acorda que aquestes http://is.gd/ comissions amb una representació afdDoc i limitada puguin negociar http://is.gd/ modificacions substancials de les Rn1X2r .Cicondicions de treball i expedients tar una web de regulació d’ocupació. o autor no · Els signants valoren implica avapositivament els plans privats de lar-los. pensions. La qual cosa equival a donar per bona la reducció de les pensions públiques, sense alternativa real, doncs els salaris miserables de la majoria no permeten l’alternativa privada.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

SINDICAL

Les direccions de CCOO i UGT pacten un augment salarial inferior o igual a l’1% per al 2015

9

INTERNACIONAL

Crisi de refugiats

De l'horror de Síria La guerra de Síria ha esquitxat el cor Europa. Era inevitable.

Fa quatre anys que el règim de Baixar Al-Assad va començar a reprimir a sang i foc l’aixecament popular que reclamava llibertats i justícia social. Quatre anys de bombardejos amb barrils de dinamita i armament químic sobre els barris rebels. El poble sirià, a més d’enfrontar-se a aquesta màquina de guerra, ha vist créixer l’Estat Islàmic com una quinta columna infiltrada al territori de la revolució i encara, des de l’any passat, els bombardejos de la coalició encapçalada pels Estats Units i els països del Golf.

autoritats europees que la visitaven.

El dispositiu de rescat que va muntar Itàlia aleshores sense cap ajuda de la UE es va aturar un any després per falta de fons (sembla que 9 milions d’euros mensuals per salvar 600.000 vides no són prou «rentables»: hi ha morts de segona, tercera o quarta categoria). La tragèdia es va repertir aquest any, l’abril i l’agost, i els pàries del mar continuen morint a les costes italianes.

Aquest cop les llàgrimes de cocodril dels governs europeus no van servir ni tan sols perquè acceptessin la proposta de la Comissió Europea de repartir 60.000 refugiats sirians en quotes d’acollida.

Tota aquesta violència havia d’acabar arribant una Europa que s’estimava més mirar cap a l’altra banda, malgrat el silenci dels governs (i de la majoria de l’esquerra), que han girar l’esquena al poble sirià. Una Europa que s’omple la boca donant lliçons al món de llibertat i democràcia, mentre aixeca murs contra les famílies que fugen de la guerra i les empeny a les mans de les màfies i les rutes de la immigració clandestina.

10

10

L’onada expansiva de la guerra de Síria va arribar en forma de refugiats, fa dos anys als països de la trinxera de la «seguretat» europea. Itàlia va ser la primera. La principal ruta de sortida de Síria era a través del Líban cap a Egipte i d’allà a Líbia, per creuar el canal de Sicília, on es trobaven amb els africans que fugien de la dictadura d’Eritrea o de la violència a Somàlia o Nigèria 1 .

Aleshores van venir de les llàgrimes de cocodril que els governs europeus van vessar a Lampedusa, després del naufragi d’una pastera amb 800 morts, l’octubre de 2013.

«Si no voleu morts al mar, poseu un ferry de Trípoli a Roma» deia una pancarta a la manifestació dels habitants de l’illa italiana davant les

De Lampedusa als Balcans Mentre continuen arribant pasteres a Itàlia, el focus s’ha traslladat aquest estiu a Grècia i els Balcans. La dictadura d’Al-Sissi a Egipte i la guerra a Líbia compliquen encara més la ruta del mediterrani central. A més, molts sirians que s’havien refugiat a la veïna Turquia amb l’esperança de poder tornar aviat a casa, veuen que el conflicte s’eternitza i decideixen reunir-se amb els seus familiars a Europa o Amèrica. Com que no se’ls reconeix l’estatut de refugiat, també han de pagar les màfies o arriscar-se en precaris bots inflables per creuar el curt trajecte entre la costa turca i les illes gregues de Kos o Lesbos.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

Aquí va deixar la pell el petit Aylan Kurdi, el seu germa Galip i la seva mare, Rihan. La foto de la criatura de 3 anys que les onades havien tornat a arrossegar fins a una platja turca va commocionar el món. La seva història és la de centenars de criatures sirianes anònimes.

A finals de juliol, el govern de Syriza a Grècia, immers en la seva pròpia crisi, va alertar que no podia gestionar l’arribada de refugiats, que van arribar a fins a 50.000 en una setmana. I aquesta era només la primera estació del camí fins al cor d’Europa. Un camí que passava pels gasos lacrimògens de l’exèrcit a la frontera amb Macedònia, el penós pas per Sèrbia, el mur erigit pel govern de l’ultraconservador Víktor Orban a Hongria, fins arribar a Àustria en els camions de la mort i Alemanya, o els països del nord d’Europa, que encara demanden mà d’obra jove i barata. Tota una cursa d’obstacles per a unes famílies que, segons la pròpia llei europea, haurien de merèixer protecció internacional.

L’Europa que aixeca murs i alimenta l’extrema dreta convertint l’arribada d’uns quants milers de refugiats, que era previsible i perfectament gestionable, en un espectacle dantesc, que alimenta la falsa imatge d’una allau ingovernable davant la qual cal blindar-se. Tot un regal per a l’extrema dreta que s’envalentona, ja sense complexes, fins i tot Alemanya, on els neonazis han incendiat diversos centres d’acollida de refugiats. El patiment i el drama d’aquestes famílies es podria haver estalviat amb una mica de previsió i recursos, perquè a Europa arriben només els esquitxos de la veritable crisi humanitària: la que es viu a Síria, en primer lloc, i molt directament als països veïns (Turquia, el Líban, Jordània, l’Iraq i Egipte acullen 4 milions de refugiats sirians, mentre que a tota Europa no se n’han instal·lat més de 350.000).

Solidaritat, amb els qui fugen... i amb els qui es queden Amb el lema «els refugiats són benvinguts», la mobilització popular des de Lampedusa fins a les platges de Kos o als carrers de Viena és la millor resposta a la reacció de l’extrema dreta. Acollir els refugiats, obrir rutes segures perquè puguin arribar a Europa i estar-se aquí en condicions dignes fins que puguin tornar a casa és un imperatiu moral i un antídot als populismes. Cal exigir la derogació del tractat de Schengen i les lleis d’estrangeria, defensant el dret dels joves i els treballadors a moure’s pel mon per aconseguir una vida millor. Però propostes com la de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que propugna una xarxa de ciutats d’acollida, no passen de les bones paraules i el rentat de cara d’una esquerra que, encara ara, no gosa encarar l’arrel del problema.

L’actual crisi de refugiats a Europa té una causa fona-mental: el règim de Baixar al-Assad a Síria, que està massacrant un poble, i mentre a q u e s t a massacre no s’aturi, el Mediterrani es continuarà omplint de morts i l’oportunisme d’extrema dreta seguirà creixent. I això vol dir que la solidaritat amb els que fugen es queda curta si no s’acompanya també de la solidaritat amb els que es queden, amb els comitès populars, les protestes al

carrer, la lluita dels kurds, i també la resistència armada contra un exèrcit que només se sosté gràcies al suport militar de l’Iran i Rússia. La solidaritat amb la revolució siriana, que a més, ha de lluitar en un doble front contra les forces obscurantistes de l’Estat Islàmic i les potències regionals que s’han infiltrat en aquesta guerra per interessos propis que no tenen res a veure amb els del poble sirià.

Com diu la Declaració d’Istanbul, signada el 12 de juliol per una desena d’organitzacions d’esquerres de Síria, el Líban, Palestina, Turquia, Europa i Amèrica Llatina, «Denunciem l’Europa fortalesa, que condemna a la mort a milers de refugiats, inclosos molts sirians que fugen de la massacre i no tenen més remei que arriscar les seves vides al Mediterrani, que s’ha convertit en la fossa comuna més gran del món: els pàries del mar s’ofeguen o es converteixen en els esclaus del segle XXI en una Europa cas-

tigada per la crisi econòmica. A més d’una tragèdia humanitària, es tracta fonamentalment d’un problema polític».

INTERNACIONAL

als murs d'Europa

Notes: 1. Segons l'ACNUR, el 34% de migrants arribats a Europa fins juny de 2015 eren sirians, un 12% afganesos, un 12% eritreus, un 5% somalis i un 5% nigerians.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

11

INTERNACIONAL

Istambul. Conferència Internacional

Trenquem el bloqueig a la Els dies 11 i 12 de juliol es va realitzar una conferència internacional en solidaritat amb la revolució siriana i es va tancar amb un acte. Van participar dirigents revolucionaris sirians com l'escriptor i dirigent marxista sirià-palestí Salameh Kaileh, el reconegut intel·lectual i activista sirià Yassin Al Haj Saleh, ambdos perseguits i empresonats per la dictadura siriana, ara vivint a l'exili.

Van ser-hi també Manzour Atassi de Plataforma d'Esquerra Democráàtica, Yasser Munif, acadèmic a Boston, de Xarxa Global per la revolució a Síria; un representant del Moviment d'Esquerra de Líban, un dirigent de GSI de França, Revoluzionesiriana.org (Itàlia), membres de la LIT-CI i per la Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (UIT-CI), dirigents del Partido Democràcia Obrera (IDP) de Turquia, de Lluita Internacionalista de l'Estat Espanyol, de KRD d'Alemanya i Miguel Sorans, dirigent de Izquierda Socialista d'Argentina, en suport incondicional amb la revolució del Poble Sirià, per la llibertat y pel fí del règime genocida del dictador Al Assad. No a l'imperialisme i No a l'ISIS (Daesh en àrab). Es va acordar una declaració i accions per a una campanya mundial.

Amb el poble de Síria: Fora Bashar,, l’ISIS i les intervencions Bashar imperialistes!

Al març de 2011, amb l’onada revolucionària desencadenada a la regió, els treballadors, els joves i els camperols sirians van sortir massivament als carrers contra el règim dictatorial de Bashar Al

Assad, qui va respondre a les protestes pacífiques amb una repressió ferotge: detencions, tortures, barrils explosius i armes químiques llançades contra els barris populars.

Quatre anys després, el poble ha pagat un alt preu per la seva lluita per la llibertat: més de 300 mil morts (95% a les mans de les forces de Al Assad), el nombre de ferits, detinguts i desapareguts és encara desconegut, però podria arribar al mig milió. D’altra banda, el nombre dels detinguts s’estima en més de 200 mil, però aquesta xifra podria augmentar. Milers de pobles destruïts, més d’11 milions de persones obligades a abandonar les seves llars, inclosos quatre milions de refugiats fora del país. Xifres terribles que mostren el patiment causat per aquest règim sagnant, que utilitza tot el seu arsenal mortal contra el seu poble per mantenirse en el poder. El mateix règim que va imposar polítiques neoliberals contra els treballadors, els joves i els camperols pobres. Però el fet que continuï la resistència contra aquesta màquina d’odi de classe i sectària, mostra la determinació de la lluita del poble. Prova d’això és l’activitat dels comitès i els consells locals i les manifestacions a les zones alliberades, o l’activitat a les xarxes socials.

Saludem especialment l’important paper de les dones, que es van incorporar a la revolució des del primer dia, i que seran claus en la vida política d’una Síria lliure i democràtica.

La Revolució siriana no només ha d’enfrontar les atrocitats del règim.

S’enfronta també a l’actuació i el projecte reaccionari de l’ISIS (Daesh en àrab), que va sorgir com una força aliena a Síria per destruir la revolució. S’ha beneficiat del finançament i les armes d’Aràbia Saudita i de Qatar, i de l’ajuda de Turquia, que ha obert les seves portes a l’entrada dels combatents.

Els seus enfrontaments amb el règim han estat fets excepcionals, mentre Bashar ha instrumentalitzat

12

12

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

als fonamentalistes com una força de xoc contra la revolució: Al Assad va buidar les seves presons de jihadistes per omplir-les d’estudiants, joves, aturats, opositors, camperols, treballadors, bloguers, dones, periodistes, i activistes de l’esquerra i dels Drets Humans. El desenvolupament de Daesh també és una conseqüència de les armes

que els Estats Units ha deixat a la regió, i dels resultats catastròfics de la seva política.

La revolució siriana travessa una situació molt crítica. En el plànol militar, el règim retrocedeix, i només controla un terç del territori. La seva existència depèn de l’ajuda d’Iran a les seves milícies, que es converteixen a poc a poc en una espècie de força d’ocupació amb una forta presència de generals iranians en les forces armades sirianes. La fragmentació de l’elit dirigent de règim s’accelera.

Com a activistes, intel·lectuals i organitzacions de l’esquerra de Síria, dels països àrabs, de Tur quia, Eur opa i Amèrica Llatina, urquia, Europa que recolzem la lluita dels pobles i les seves revolucions, declarem que:

1. Donem suport l’heroica lluita del poble sirià, que per desgràcia ha quedat aïllada enfront de la màquina assassina del règim. Denunciem el silenci o l’oberta complicitat d’una

part de l’esquerra internacional, que es col·loca al costat del règim, i que és la responsable d’aquest aïllament. Això ha agreujat encara més la situació dels que estan lluitant a Síria per la llibertat i la justícia social: una traïció que la història no perdonarà. Recolzem la lliçó de lluita i resistència popular: malgrat totes les dificultats, les masses a Síria continuen exigint dignitat, treball, pa i llibertat. El poble kurd ha participat en la Revolució des del principi, ja que els seus drets estaven reprimits com els de tots els sirians, i sense cap dubte, el triomf de la Revolució suposarà la conquesta dels seus drets democràtics.

2. Condemnem la intervenció de tots els governs regionals i internacionals que són hostils a la Revolució Siriana perquè la seva victòria donaria un alè d’esperança als pobles de l’Orient Mitjà, el Magrib i més enllà. Iran (amb Hezbolá) i Rússia han posat al servei del règim una força militar sense la qual no podria sobreviure. Turquia i els països del Golf (especialment Aràbia Saudita i Qatar) han recolzat les forces fonamentalistes per convertir el conflicte en una guerra civil sectària, i controlar el futur del país després de la caiguda del règim. Les forces imperialistes dels Estats Units i Europa estan compromesos en una campanya de bombardejos tant a Síria com a l’Irak que reforça els esquemes i reacció jihadista, i al mateix temps tracten de «netejar» la imatge de Bashar a l’escena internacional «enfront del perill islamista.» També respon als interessos d’Israel, amb qui el règim manté un estret vincle per garantir l’estabilitat de la regió i per assegurar la seva frontera nord. La connivència de les forces del règim amb l’ISIS (Daesh) per aixafar la resistència dels refugiats palestins en Yarmouk és només l’últim exemple de la col·laboració objectiva del règim de Damasc amb l’Estat sionista.

3. Condemnem al ISIS (Daesh) i a les altres forces fonamentalistes com Jayüsh al Islam o Al-Nusra, que també estan tractant d’imposar el seu poder reaccionari i extremadament violent contra els somnis d’alliberament, mentre detenen segresten i mutilen activistes i capdavanters de la revolució.

4. Alertem que no hi ha una solució política que inclogui al règim per aconseguir els objectius de les masses mobilitzades per la construcció d’una Síria lliure, democràtica i garant de la justícia social. Són aquestes masses les que han de decidir el destí de la seva lluita.

5.

Denunciem una Europa fortalesa que condemna a mort a milers de refugiats, incloent-hi molts sirians que fugen de la matança i que no tenen més remei que arriscar les seves vides en el Mediterrani, que s’ha convertit en la major fossa

6. Sabem que la lluita a Síria és una expressió de la demanda de la llibertat i la justícia social en l’àmbit regional i mundial. Forma part d’una ona internacional revolucionària desfermada per la profunda crisi capitalista des de 2008, que va comportar una ofensiva de l’imperialisme i de la burgesia contra els interessos dels treballadors, els joves i els pobres. La lluita contra els efectes de la crisi capitalista no pot separar-se de la lluita contra les dictadures. El destí de la Revolució siriana està lligat al de les lluites populars a l’Iraq, Bahrain, Egipte, Tunísia, Líbia, Iemen i altres països a on la joventut, els treballadors i els camperols s’han rebel·lat contra l’opressió i la misèria. També s’uneix a la lluita dels palestins que resisteixen a l’ocupació des de 1948. I més enllà de la regió, també es fa ressò dels moviments a Amèrica Llatina i a Europa contra el neoliberalisme, així com del contundent «no» dels treballadors i la joventut a Grècia contra l’austeritat i la dictadura del deute.

INTERNACIONAL

revolució siriana!

comuna al món: els «paries del mar» s’ofeguen o es converteixen en els esclaus del segle XXI en una Europa sacsejada per la crisi econòmica. A més de la tragèdia humanitària, es tracta fonamentalment d’un problema polític.

Segon aniversari de la massacre química:

Trenquem el bloqueig a la revolució siriana!

Acte a Pl. St. Jaume de Barcelona.

22 /8/2015 Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

13

INTERNACIONAL

7.

Donem suport als comitès locals, els consells revolucionaris, els grups humanitaris que treballen sobre el terreny, i a les brigades independents de l’Exèrcit Sirià Lliure que lluiten contra el règim i contra els grups fonamentalistes. I recolzem als grups d’esquerra sirians per a què s’enforteixin i puguin protegir i aprofundir la revolució per aconseguir els seus objectius originals. A més, la victòria de la Revolució a Síria, obriria un nou camí en tota la regió i més enllà, en benefici de les lluites dels treballadors i les masses populars.

Ens comprometem a: 1. Confirmar el nostre suport i organitzar la nostra activitat per contribuir a donar a conèixer la realitat de la revolució, enfortir la seva eficàcia i proporcionar tot l’ajut possible per al seu triomf.

2. Difondre aquesta declaració per tots els mitjans possibles.

3. Impulsar una campanya sota el lema «T «Trrenquem el bloqueig de la revolució síria».

- Commemorar el segon aniversari de la matança de Goutha del 21 d’agost de 2013 amb actes públics als països en els quals treballem.

- Organitzar una setmana de solidaritat internacional amb la Revolució Siriana entre el 5 i l’11 d’octubre d’aquest any any..

- Crear una pàgina web/facebook per compartir informacions i materials.

4. Hem constituït un Comitè de Coordinació per engegar aquesta campanya i organitzar futures actuacions.

Salameh Kaileh Kaileh, periodista sirià palestí i autor marxista àrab.

Yasser Munif Munif, activista Sirià i Cofundador de la Campanya Global de Solidaritat amb la Revolució Siriana.

Saleh, Escriptor Sirià.

Yassin al-Hajj Saleh Mansur Attassi Attassi, Plataforma Esquerra Democràtica, Síria. * Excepte en el punt referit al paper de Turquia i els països del Golf.

Nassar, Moviment d’Esquerra, Líban.

Adeed Nassar Miguel Sorans Sorans, Secretariat Internacional de la Unitat Internacional dels Treballadors -Cuarta Internacional (UIT-CI).

Görkem Duru Duru, Partit de la Democràcia Obrera (UIT-CI). Turquia.

Cristina Mas Mas, Lluita Internacionalista (UIT-CI) , Estat Español.

Johannes Waardenburg Waardenburg, Gruppi di Solidarietà Attiva con i Siriani, Itàlia.

Raoul Guzman Guzman, Grup Socialista Internacionalista, França.

Kosar Kosaro o , KRD (UIT-CI), Alemanya.

14

14

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

(ve de pàg 8. AE-EP amb CUP-CC) demostrat prou vegades que no permetrà que el poble de Catalunya decidim lliurement el nostre futur. Per això, ara per ara, no voler reconèixer el caràcter plebiscitari del 27S i pretendre fer-nos esperar a les eleccions generals tornant a posar a l’horitzó la possibilitat d’un futur e hipotètic referèndum vinculant dintre del marc jurídic i polític de l’estat, com s’està plantejant des de la candidatura » Catalunya sí que es pot», és proposar-nos que tornem a fer el mateix camí que ja hem fet i que hem comprovat que porta a un carrer sense sortida. I és, a la pràctica, negar-nos el dret a l’autodeterminació als i a les catalanes.

Nosaltres no renunciem a la defensa dels drets social per res, ni avalem la continuïtat de les actuals polítiques de retallades de misèria a canvi de res. La independència que nosaltres plantegem poc o res té a veure amb la que planteja (encara dubtem de si de debò) Artur Mas. La ruptura amb les institucions actuals no ha de ser per fer unes altres d’iguals, sinó que ha de permetre la construcció, a partir d’un procés constituent i de base popular, d’un nou model polític i econòmic que posi decididament les necessitats de la gent treballadora per davant dels bancs i el gran capital.

Cal un pla de xoc immediat davant l’actual situació d’emergència social que inclogui mesures per aturar els desnonaments i acomiadaments, revertir les retallades i les privatitzacions, posar en marxa un pla d’ocupació pública, etc. La recent experiència grega amb la darrera onada de noves retallades demostren que no serveix amb bones intencions, ni negociacions: no hi ha millores significatives i duradores per a les condicions de vida dels i les treballadores sota els dictats de la Troika i de la UE del capital. S’ha de deixar de pagar el deute per dedicar els diners a les necessitats de la gent. I això, en aquestes eleccions, només ho plantegem des de la CUPCrida Constituent.

Perquè creiem que és l’única candidatura que aquest 27S defensarà, tant en l’eix nacional com en l’eix social, de manera indissoluble i sense ambigüitats, els drets de les treballadores i les classes populars, l’Alternativa d’Esquerres El Prat anem amb la CUP-CC.

Agost del 2015 Alternativa d’Esquerres El Prat

Per aturar la violència de l’Estat i els plans de guerra, unir les lluites!

Turquia està vivint un procés de violència iniciada i propagada pel Govern contra el poble kurd i el moviment socialista i progressista. El seu propòsit és fer callar i liquidar tota la resistència contra els plans del president Erdogan de canviar el règim parlamentari per un sistema presidencial tipus bonapartista. Ha declarat més de 100 «zones de seguretat especial» a les províncies kurdes per impedir l’entrada de periodistes i «no residents», on efectua operacions militars i policials. Mentre l’exèrcit bombardeja les vil·les i pobles kurds, la policia i els serveis secrets executen cada dia desenes de detencions, amb franctiradors assassinant fins i tot dones i criatures. Els revolucionaris marxistes del país estan davant una política governamental de provocar una guerra civil destinada a aixafar les masses que reivindiquen drets democràtics. Reproduïm la declaració del Partit de la Democraàcia Obrera, el nostre partit germà turc, secció de la UIT-CI Les eleccions generals del 7 de juny, en què el Partit Democràtic dels Pobles (HDP en les sigles turques) va obtenir el 13% dels vots, per sobre del llistó electoral del 10%, cosa que va impedir la majoria absoluta del Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) al parlament, i també va aturar els plans del President Tayyip Erdogan de construir un règim presidencialista. Però Erdogan no ha renunciat al seu pla de convertir-se en un president totpoderós i intenta aconseguir el seu objectiu per tots els mitjans.

El procés va començar amb l’atemptat (atribuït a l’Estat Islàmic) en un campament juvenil a la ciutat de Suruç (situada davant la ciutat de Kobane, al nord de Síria) que va assassinar a 32 joves socialistes i va deixar desenes de ferits. Ara i amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme jihadista (l’Estat IslàmicISIS) continua amb les persecucions contra els partits i grups d’esquerres, els sindicats i fins i tot els mitjans de comunicació independents. La brutal repressió dels manifestants que protestaven per la massacre de Suruç, la detenció de milers de persones amb acusacions de terrorisme, els escorcolls en centenars de domicilis, la repressió policial al temple alevita d’Istanbul contra les persones que celebraven el funeral per algunes de les víctimes de Suruç, els incendis forestals provocats per les forces armades a les zones de Cudi i Lice (Kurdistan turc), la ruptura pel govern de l’alto-

el-foc amb el PKK, el bombardeig de les posicions de les milícies kurdes,i fins i tot, les zones civils, la intensa propaganda bèl·lica dels mitjans afins al Govern, la intervenció militar a les zones controlades per les forces kurdes a Síria (YPG) amb el pretext de lluitar contra l’Estat Islàmic, i també les

Mentre s’obre un procediment legal contra la co-president del’HDP, Figen Yüksekdag, per «fer propaganda d’organització terrorista».

Amb aquestes pràctiques bonapartistes, que evoquen els preparatius d’un cop d’estat, i amb el vist-i-plau de la burocràcia civil i militar, Tayyip Erdogan ressuscita

morts de diversos militars i policies en diferents ciutats, són part del mateix procés.

l’enemistat tradicional del règim contra el poble kurd. Amb totes les seves provocacions el que vol aconseguir és «demostrar» que sense la majoria absoluta del seu partit el país s’arrossegaria cap al caos i la desestabilització, i obrir el camí a unes noves eleccions1 vol obtenir una majoria parlamentària que li permetria canviar la Constitució i convertir-se en l’»home fort de la pàtria».

D’altra banda, s’ha obert un període d’intensa repressió a les grans ciutats on les masses estan terroritzades pel «perill d’atemptats suïcides» i tenen por de sortir al carrer. La repressió, que es dirigeix sobretot contra polítics i dirigents kurds, continua amb les crides a la il·legalització de l’HDP i a la censuEstem davant d’una evidència: ra sobre els mitjans dissidents.

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

INTERNACIONAL

Tur quia. urquia.

15

INTERNACIONAL

ara com ara tenim un Govern desproveït de la legitimitat i la capacitat de governar. És un govern provisional d’un partit que somiava amb tenir el poder absolut, però que va fracassar estrepitosament a les eleccions. Ara l’AKP intenta impedir qualsevol possibilitat de formació d’un govern de coalició sota el pretext de lluitar contra l’Estat Islàmic (ISIS), per poder fer realitat la seva il·lusió de construir un règim presidencial.

El que s’anomena «model turc» del règim presidencial és això; un model basat sobre la repressió i mètodes bonapartistes. L’AKP bé sap que si no pot arribar al poder amb majoria absoluta, no podrà gaudir dels «fons privats», haurà d’afrontar la justícia per corrupció i malversació, i no aconseguirà legislar arbitràriament. Per això, va optar per donar un cop al que ell mateix anomena «la voluntat popular» buscant totes les vies per anul·lar els resultats de les eleccions de 7 de juny. El seu propòsit és desprestigiar l’HDP, guanyar vots amb el nacionalisme anti-kurd i obtenir prou diputats per canviar la Constitució a la seva mida. Amb la repressió del poble kurd i del moviment socialista i progressista, intenta criminalitzar qualsevol dissidència. Creient que el «procés de pau» no li aporta vots, Tayyip Erdogan ara enfoca la seva atenció sobre els sectors ultranacionalistes turcs i concentra els seus esforços per trencar l’aliança turca-kurda que va sorgir amb l’èxit electoral de l’HDP. Els responsables de les morts i del clima de repressió i violència són Erdogan i el seu govern.

Davant d’aquesta situació fem una crida als treballadors i a la joventut a la solidaritat amb el poble kurd.

Ja n’hi ha prou de les operacions militars i l’opressió política contra el moviment kurd! Totes les morts, començant per la massacre de Suruç, han de ser investigades per la Justícia i pel Parlament. Totes les persones i les institucions que tenen responsabilitat, participació o negligència en aquests assassinats han de ser jutjats i condemnats. Els polítics i militants del moviment kurd i els socialistes detinguts pel fals pretext de terrorisme han de ser alliberats immediatament!

També critiquem la línia d’acció del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan). Demanem al PKK que aturi les seves activitats militars (excepte en defensa pròpia) aïllades del moviment de les masses, que no ajuden a la mobilització popular i obrera, i en canvi creen confusió entre la població i donen arguments al règim per emprar la repressió i la violència contra l’oposició d’esquerra, l’HDP i el moviment kurd en general. El PKK ha d’aclarir i denunciar immediatament les accions en les quals no està involucrat.

L’HDP ha de rebutjar i denunciar la utilització de les bases nordamericanes a Turquia per intervenir militarment a Síria. Sigui el quina sigui la raó, no es pot acceptar la intervenció de l’imperialisme a la zona. El principal responsable del caos que viu avui la zona és la ingerència militar i política de l’imperialisme. L’imperialisme no intenta a resoldre els problemes de l’Orient Mitjà, sinó que vol aturar els processos revolucionaris i imposar els seus interessos arrossegant als països al caos i a la misèria.

Davant la «política de guerra» que van engegar el govern i Tayyip Erdogan com la seva última mesura de salvació, tots tenim la responsabilitat de no caure en aquest parany i invalidar-la.

2 d’agost 2015 Partit de Democràcia Obrera (IDP) secció de la UIT-CI

Nota: 1. Les eleccions es van convocar per l'1 de novembre unes setmanes després de la publicació d'aquesta declaració.

16

16

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

Ar gentina.

Argentina.

Excelents re Frente de la Aquest octubre hi ha eleccions presidencials a l’Argentina. I en aquests mesos eleccions a les Legislatures de moltes províncies. Però per poder presentar-se, els partits han de celebrar unes primàries obligatòries (Paso) i aconseguir un terra mínim.

El passat l’agost es van realitzar les Paso. El nostre partit germà, Izquierda Socialista, es presentava dins del Frente de Izquierda y los Trabajadores (FIT) amb el Partido Obrero (PO), PTS, i altres partits menors d’esquerra. El mateix dia també van celebrar les Paso els partits patronals: el Frente por la Victoria (ala del peronisme encapçalada per Kirchner) amb Scioli com a candidat, la Propuesta Republicana (PRO) encapçalada per l’empresari Macri, l’ex kirchnerisme organitzat en el Frente Renovador amb Massa al capdavant… Per fer-nos des d’aquí una idea d’aquests personatges, El País (1/09/ 15) sota el títol de «La campanya argentina pendent dels jutges» arrencava amb «Scioli declara per frenar una causa, Macri demana el sobreseïment d’una altra i Kirchner maniobra per acabar amb l’escàndol Hotesur…». Reproduïm l’anàlisi que publiquen els nostres companys a l’Argentina i aclarim el nom dels partits al costat dels candidats del FIT.

El FIT ha obtingut un bon resultat a les Paso, amb 726.000 vots a nivell nacional, molt per sobre del terra mínim.

Ara es prepara per superar aquesta xifra en les generals, enfortint el FIT com a alternati-

va política davant dels candidats de l’ajustament, per donar suport a les lluites, el sindicalisme combatiu i per conquerir més escons que continuarà posant al servei de les reivindicacions obreres i populars. Participem amb Del Caño per president (PTS), Pitrola (PO)-Sobrero (IS) per Buenos Aires, Liliana Olivero (IS) a Córdoba i altres candidats arreu tot el país!

Tant Scioli com Macri pretenen polaritzar les eleccions a l’octubre. No ho van aconseguir a les Paso. Scioli no va poder arrossegar tot el vot «contra la dreta» de Macri, ni Macri va canalitzar el malestar contra el govern transformant-lo en un massiu «vot càstig» per al PRO, i amb prou feines va aconseguir el 30%.

Ara busquen pressionar perquè només hi hagi dues «alternatives».

Així, el govern aspira a arribar al 45% dels vots o al 40% amb una diferència del 10% respecte al segon (Macri), per evitar la segona volta. I Macri intenta escurçar la diferència de les Paso per forçar-la. Es dibuixa un final obert, on ningú té assegurat el triomf. I s’evidencia la crisi que atravessen tots dos.

En les Paso no van aconseguir convèncer. Tant Scioli com Macri (igual que Massa) van treure menys vots que en eleccions anteriors. I és que bona part dels treballadors i joves veu, amb raó, que són el

Del Caño (PTS)

mateix, en el sentit que preparen un ajustament encara més gran per després de les eleccions mentre mantenen els salaris de pobresa i no combaten cap problema de fons. Això és el que ha passat amb tots els governs llatinoamericans.

Els uns i els altres van demanar el vot al poble per després aplicar un ajustament i seguir governant per als rics i grans empresaris. Amb retallades socials i corrupció. Per això ha caigut la seva popularitat i enfronten el rebuig popular i importants lluites. Això passa tant amb Dilma Rousseff al Brasil (10% d’acceptació popular, la més perjudicada), com amb Bachelet a Xile, Humala al Perú (17%), Tabaré Vázquez a l’Uruguai, que ve de patir una victoriosa vaga general per salari; Maduro i el chavisme a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Correa a l’Equador. Aquest és el mirall en què s’han de mirar Scioli, Macri i Massa.

Si a això hi afegim l’impacte de la crisi mundial i la baixada de preus de les matèries primeres com la soja, ja no queden prou fons per pagar el deute extern, subsidiar els grans empresaris i alhora mantenir concessions com els plans socials que actuïn de contenció social. La sortida per al govern que guanyi, sigui Scioli o Macri, és clara: un nou i fort ajustament antipopular per salvar els beneficis empresarials. Això és el que cal repudiar i resistir des d’ara.

Pitrola (PO)

"Pollo" Sobrero (IS)

A canviar pel Frente de Izquierda!

Per sort a l’Argentina existeix la unitat de l’esquerra que vam conquerir amb el Frente de Izquierda per enfrontar a aquests candidats patronals. El FIT s’ha consolidat com la força de l’esquerra al país. Amb un molt bon resultat, superior al de 2011 i que busca millorar a l’octubre. Sempre ha estat així entre les Paso i les generals, no només perquè el FIT capitalitza en les generals el vot de gran part de l’electorat que ha votat a altres variants d’esquerra que no han passat el terra mínim, sinó perquè també hi ha una franja que ha votat amb el nas tapat algun candidat patronal en les Paso i amb el pas de les setmanes s’olora que no és una sortida i acaba optant pel FIT.

INTERNACIONAL

esultats en les Paso del Izquierda y los Trabajadores (FIT)

Després de les Paso i havent guanyat en les primàries internes la fórmula presidencial Del CañoBregman (PTS); i a província de Buenos Aires Pitrola (PO)-»Pollo» Sobrero (IS) a governador i vice, cridem a encarar una campanya unitària de tot el FIT per aixecar les propostes de fons que contempla el seu programa fundacional, donant suport a les lluites i al sindicalisme combatiu, per fer més forta una alternativa política dels treballadors i de la unitat de l’esquerra.

Liliana Olivero (IS)

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

17

INTERNACIONAL

Votar al FIT és molt «útil» per enfortir una alternativa política que enfronti amb més força l’ajustament que es prepara.

Per lluitar pel salari, per nous dirigents sindicals a les fàbriques i altres centres de treball. Un vot «útil» contra la burocràcia sindical que boicoteja les lluites.

Per postular les mesures de fons que aixeca el FIT, oposades a les del PJ en totes les seves variants, el FpV, PRO-UCR o les mitges tintes de la centreesquerra.

En aquest marc cal lluitar per conquerir més escons, perquè siguin la veu dels treballadors, de la joventut i de tots els que lluiten, tant al Congrés Nacional, com en les Legislatures.

Fins i tot lluitant per regidors, com a Bariloche el proper 6 de setembre, el 13 d’aquest mateix mes a Córdoba i el 4 d’octubre a Neuquén. El FIT ja va aconseguir a les passades eleccions provincials tres escons a Córdoba, dos a Neuquén i un més dels que ja tenia a la ciutat de Buenos Aires.

Ara, lluitarem perquè Liliana Olivero (IS) sigui diputada nacional per Córdoba; Pitrola (PO) i Schlotthauer (IS) per Buenos Aires; Solano (PO) i Marrone (IS) a Capital, Barbeito (PTS) a Mendoza. Sabent que els escons roten entre els tres partits que formen el FIT i que, en la nostra opinió, han de ser part de blocs únics del Frente de Izquierda.

Grècia: La dimissió de TTsipras sipras és una maniobra

Per un bloc unitari de l’es derrotar al nou memoràn El 20 d’agost va dimitir Alexis Tsipras com a primer ministre de Grècia per obligar a convocar noves eleccions a mitjans de setembre. Es tracta d’una maniobra que busca superar la crisi política que ha provocat en Syriza la seva capitulació a la Troica (FMI, Unió Europea –UE- i el Banc Central Europeu –BCE-).

El 5 de juliol, el poble grec havia dit NO a un nou memoràndum amb la Troica en el referèndum convocat per Tsipras. Als pocs dies d’aquesta votació el mateix Tsipras i el seu govern van renunciar a aquest resultat. Van dir SI a la Troica i van acordar un nou memoràndum que significa un ajust pitjor que els anteriors.

Una traïció en temps record.

L’acord ha desencadenat una greu crisi dins de Syriza. La majoria del seu Comitè Central va votar contra l’acord, i això ha portar a que prop de 40 diputats de l’ala esquerra de Syriza ho rebutgessin al Parlament. Això va fer que Tsipras hagués de pactar amb els diputats dels partits patronals conservadors com Nova Democràcia i uns altres per aconseguir la majoria parlamentària. El 15 de juliol la Confederació Sindical dels empleats públics i mestres (Adedy) va cridar a una vaga general i a una marxa amb suport de sectors de l’esquerra que rebutgen el pacte i la política del govern. L’inici de l’estiu europeu i la sorpresa inicial de les masses va impedir que, circumstancialment, es massifiqués la protesta. Però la fi de l’estiu i els primers efectes de l’ajust faran que les protesten creixin després de setembre.

Per això Tsipras s’avança i fa aquesta maniobra electoral buscant unificar Syriza i el seu govern. Pretén tenir majoria parlamentària, traient-se de damunt l’ala esquerra del seu partit, i reafirmar-se abans que creixin les protestes obreres i populars.

El nou memoràndum és un brutal ajust contra el poble El nou acord de Tsipras, anomenat el «tercer rescat», és pitjor que els anteriors contra el poble treballador. Amb el pretext que «no hi havia una

Juan Carlos Giordano Esquerra Socialista n. 298 de 26/08/15

Juliol. Manifestació a Atenes contra el memoràndum acabat de signar, en la que va participar una delegació de la UIT-CI 18

18

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

querra i els treballadors per dum altra sortida» i que serà «un ajust equilibrat socialment», Tsipras i el seu govern han pactat un ajust amb una nova rebaixa de les jubilacions, una liberalització de les lleis laborals i noves privatitzacions tan descarades com que directament el memoràndum estableix que 14 aeroports relacionats amb el turisme seran adquirits per l’empresa alemanya Fraport.

Mai com ara s’ha posat en evidència el fracàs total dels projectes polítics del centreesquerra, que asseguren que pactant amb els sectors burgesos i negociant amb el FMI i l’imperialisme han trobat una sortida a la crisi social que provoca el sistema capitalista i els seus ajustaments. Repeteixen el fracàs que ja es viu a Llatino-amèrica amb governs patronals, de conciliació de classes que, com a Veneçuela, Bolívia o Brasil, amb discursos de «esquerra» acaben pactant amb les multinacionals, els grans empresaris i governant contra el poble. El govern de Syriza repeteix aquest camí, de forma accelerada, pactant amb tots els partits patronals grecs i amb la Troica. Als 6 mesos renuncia per tractar de mantenir-se en el poder.

Tal és el pacte i la maniobra de la seva renúncia que la major part dels portaveus de l’imperialisme i de la banca recolzen la jugada de les noves eleccions perquè Tsipras revalidi els seus títols. Davant el desprestigi creixent dels vells partits i dirigents patronals grecs, la Troica aposta per Syriza i Tsipras per seguir amb l’ajust i el saqueig a Grècia.

El president del Eurogrup, l’holandès Jeroen Dijsselbloem, va dir, per exemple, que espera que «les eleccions portin a un suport encara superior -al rescat- al Parlament grec».Thomas Wieser, l’alemany que dirigeix als directors dels tresors europeus va assenyalar que «era una etapa esperada i per a molts era una etapa desitjada per

tenir una estructura més clara al govern grec» (Clarín, Argentina, 21/ 8). Més clar impossible.

Per la ruptura amb la UE, la Troica i el no pagament. NO al memoràndum. Per un bloc de lluita de tota l’esquerra i els treballadors.

S’obre un nou moment a Grècia per als treballadors, la joventut i l’esquerra. Tsipras va aprovar el memoràndum amb l’acord amb la dreta. És probable que Syriza fins i tot pugui guanyar les eleccions per la confusió existent i pel xantatge de «que pitjor és que tornin els governs de dreta». Es necessita derrotar amb la mobilització obrera, juvenil i popular el nou memoràndum pactat per Tsipras i la Troica. Per obrir aquest camí es necessita preparar una nova alternativa política que convoqui a la mobilització. Es necessita la unitat, un bloc de tota l’esquerra i els sindicats que han dit No al memoràndum i a l’ajust.

L’esquerra de Syriza ha anunciat la ruptura amb el seu partit i la formació d’Unitat Popular, integrat per 24 diputats ex-Syriza i que es defineix com un front que reagruparà a l’esquerra «contra el nou memoràndum, contra l’austeritat i contra la tutela del país». I entre les propostes estan el rebuig de les privatitzacions i la nacionalització sota control estratègic de sectors de l’economia, començant pel sector bancari, així com la sortida de la zona euro i de l’OTAN (aliança militar imperialista) i ruptura de pactes militars amb Israel. La seva convocatòria és electoral però també diuen que és «per mobilitzar a totes les forces socials que vulguin lluitar contra l’austeritat i els

memoràndums». Aquesta ruptura és un pas progressiu. Més enllà de les diferències polítiques que puguem tenir amb aquests corrents o les que puguin tenir altres corrents que es reivindiquen socialistes revolucionàries, és necessari recolzar la concreció d’aquesta unitat.

El que es necessita amb urgència és un bloc o front unitari d’esquerra, electoral i de mobilització. Un bloc unitari que aprofiti les eleccions per presentar una postura única que reagrupi a l’esquerra i als sectors combatius del moviment sindical i popular per preparar la mobilització.

Un bloc o front que agrupi la Unitat Popular amb els sectors d’esquerra per fora de Syriza, com Antarsya, OKDE i els sectors sindicals i populars que van estar pel NO i rebutgen aquesta traïció. Per iniciar un pla de mobilització nacional i imposar un pla d’emergència obrer i popular que trenqui amb aquest acord, suspengui tot pagament del deute, trenqui amb la UE i l’Euro, nacionalitzi la banca sota control dels treballadors, entre altres mesures, convocant a la solidaritat internacional per aquestes banderes de ruptura. En la lluita per un nou govern, un govern dels treballadors i el poble. Els treballadors poden obrir un nou camí a Grècia, un camí de sobirania contra l’imperialisme i la seu política colonial.

INTERNACIONAL

tir el pacte amb la TTrr oica. Declaració de la UIT-QI a per enfor enfortir

24 d’agost de 2015

Secretariat Internacional de la UIT-CI (Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional)

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

19

Escola d'estiu de LI 2015

Ha mort Bill Hunter

"Cap a governs de front popular?"

Del 28 al 30 d’agost ha tingut lloc l’escola d’estiu de Lluita Internacionalista. El tema d’aquest any ha estat el de les noves formacions polítiques i l’anàlisi i debat sobre si anem cap la formació de governs de front popular, quines són les seves característiques i quina política tenir cap a ells. Partint del govern provisional de Kerensky a la Rusia de 1917, hem estudiat similituds i diferències amb els Fronts Populars del 36 a l’estat espanyol i a França, el govern d’Allende a Xile o els governs sorgits a Portugal de l’anomenada Revolució dels clavells. Aquestes experiències històriques tenen les seves singularitats però també contenen similituds que cal tenir en compte, especialment quan es tracta de polítiques que van acabar en la seva majoria en cops d’estats que van donar llocs règims feixistes.

També hem analitzat i comparat els programes de diverses formacions de les darreres dècades i actuals i, partir dels seus posicionaments polítics i dels contextos en que s’han desenvolupat o es desenvolupen, les hem caracteritzat i hem debatut sobre quina hauria de ser la nostra política cap a elles evitant caure tant en el sectarisme com en l’oportunisme.

I, com no, hem passat molt bons moments i ens hem remullat alguna estona a la piscina de la casa de colònies.

P e d r o Mercadé

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 139, setembre 2015

Un dels incansables lluitadors de la Quarta Internacional, del corrent trotskista revolucionari a Gran Bretanya, Bill Hunter, ens ha deixat als 95 anys.

Bill va ser un trotskista compromès des dels 18 anys, el representant dels treballadors a la seva fàbrica als 21 i regidor en el seu districte als 32. El 1954 va ser expulsat del partit laborista per les seves opinions marxistes revolucionàries i per pertànyer a la Quarta Internacional. Bill va dedicar tota la seva vida a la construcció de la Internacional revolucionària de la classe treballadora. Sempre serà recordat com un dirigent de les drassanes de Liverpool, com un incansable defensor de les vagues i lluites obreres i populars internacionals, i pels seus nombrosos textos i llibres que han estat una contribució valuosa per al moviment obrer revolucionari.

Company Bill, fins al socialisme, sempre!

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista