nº 140 - octubre 2015 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Eleccions 27S. Situació a Síria Pàgines centrals: pàg 10-13 Eleccions 27S: ruptura i gir a l'esquerra Economía: pàg 4-5 Rajoy ve brots verds per als seus amics Sindical: Cal recuperar Somonte! pàg 6-7 II Congrès del SAT. Absolució 18 de Júcar!
Moviments socials: Recuperar urgèncias 24 hs pàg 8 Memòria: Últims afusellaments del franquisme pàg 9 Ferrer i Guàrdia. Debats: sobre la investidura i la imputació de Mas pàg 14-15 Internacional: pàg 15-20 Veneçuela, Síria, Turquia, Palestina Suplement: 25 anys de la reunificació alemanya
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015 Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)
1
CALAIX DE SASTRE
..
LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...
No estamos solos, del director Pere Joan Ventura Aquí tenim un documental de 88 minuts que planteja una història coral de persones reals en diferents ciutats de l’Estat espanyol, i totes tenen en comú el treball per intentar canviar les coses. Un film per demostrar que davant la situació de crisi existent hi ha la resposta de la societat civil. No ens ha de sorprendre que el director sigui el mateix del documental «El efecto Iguazú», el que explicava la lluita dels treballadors de Sintel i que va estar premiat amb un Goya. Tampoc no ens ha de sorprendre que el punt d’arrencada sigui un llibre, amb el mateix títol, del presentador televisiu El Gran Wyoming (famós àlies de José Miguel Monzón) i que figura també com a productor del film. La pel·lícula és un trencaclosques que mostra peces d’ampla diversitat, com ara els iaioflautes, la marea verda de l’educació, els moviments dels 15M, les dones contra la restricció de l’avortament, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca PAH, els veïns del barri d’El Cabanyal de València, la vaga de Panrico o els jornalers andalusos, entre molts d’altres, perquè quedi clar que l’abast de la resposta és ample com l’abast de la tragèdia. El fet que cada lluita es mostri trossejada, per poder saltar d’una peça a una altra i retornar a la primera dóna agilitat al film, encreuar-les és un encert però a mesura que avancen les imatges es percep cert desequilibri. Per exemple, ¿per què la lluita de Panrico no rep el mateix tractament que el tren de la llibertat contra les restriccions de l’avortament del ministre Gallardón? Respecte del temps destinat a cadascuna, volem dir, i per tant respecte de la possibilitat de poder copsar els detalls de la lluita.
Però trobareu molta poesia en un passeig amb bicicleta pel mossegat barri d’El Cabanyal mentre se sent la música que acompanya el vers «Ara només puc plorar» (intenteu que no se us aigualeixi la mirada) i us n’alegrareu de conéixer a Itziar González Virós i el seu Institut Cartogràfic de la Revolta, una arquitecta que no construeix obra nova perquè ha decidit fer el mapes de la geotècnia social. Certament us sentireu menys sols perquè hi trobareu gent amb nom i cognoms de la qual no s’havíeu sentit parlar abans.
Treballadors i treballadores de Panrico van estar presents en la sessió inaugural. Quan tanquem aquest diari es compleixen dos anys de l'inici de la vaga... segueixen en lluita 2
2
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
El Gran Wyoming, després de projectarse el documental en el Festival de San Sebastian, va declarar en la roda de premsa: «Me di cuenta de que vivía en una realidad paralela, que es la de los medios de comunicación que no muestran la verdad». I nosaltres vam pensar de seguida que això mateix ja ho havíem viscut en la dictadura anterior, que vivíem en dues realitats paral·leles i contradictòries, però el poder de la realitat inventada del poder era (i és) tant contundent que a una gran majoria li costava de visibilitzar la realitat real. Fer emergir aquesta realitat, posar-la en circulació, unificar-la per donar-li pes: això fa «No estamos solos». Llarga vida a les pantalles!
A
l-Assad, Putin, EI, imperialisme assassins!
EDITORIAL
E
leccions catalanes: més crisi institucional
Els bombardejos de Putin sobre Síria Els resultats de l’27S han tornat a constatar suposen una escalada de violència en suport que una majoria exigeix trencar amb l’Estat i vol del règim criminal de Baixar al-Assad, que des una República Catalana. Per primera vegada una de fa quatre anys reprimeix a sang i foc les forces majoria parlamentària es declara independentista. revolucionàries. No hi ha cap dubte que el prinRajoy ja ha advertit que no permetrà cap cipal objectiu de les bombes russes no han estat moviment en aquest sentit i diu tenir preparades les posicions de l’Estat Islàmic, sinó els rebels mesures contundents. Aquest xoc determinarà que lluiten en un doble front, contra el també les eleccions generals convocades el 20 fonamentalistes i contra l’exèrcit del règim. Putin de desembre. El primer pols es viu ja amb la s’implica més a Síria perquè les tropes d’Assad imputació aquests dies de Mas i dues conselleres no han deixat de retrocedir en els últims mesos per la consulta del 9N. i la seva posició ja era insostenible. Avui intervé A la polarització que ha implicat el caràcter de donant cobertura aèria al règim a la ciutat on es plebiscit de les catalanes Ciutadans (C ‘s) ha juga el destí de la revolució: Alep. escombrat el PP. Les enquestes per les generals Putin vol ser un actor clau a Síria per garantir confirmen la caiguda de vots populars encara que els seus interessos al país i no l’enfonsament que es va sobretot per tenir una carta donar a Andalusia o negociadora amb la UE i els Catalunya. Aznar encapçala ... Aquest xoc -entre Estats Units a Ucraïna, i és el l’ala més dretana del PP i ja resultados del 27S i poble sirià qui paga el preu. qüestionen obertament Rajoy. l'estat- determinarà Imposa una política de fets Ciutadans es va consolidant consumats en defensa també les eleccions com una crossa imprescindid’Assad i tothom calla. Al ble per al PP, encara que és generals contrari les reunions d’alts dubtós que aconseguissin comandaments russos i junts la majoria absoluta que ...la CUP-CC en americans són només per no necessiten. entorpir-se mútuament en els ascens (...) vindria a Les eleccions catalanes han atacs. Ara es fa més evident tingut un segon element demostrar que hi ha que mai el que fa anys que important, el gir a l’esquerra en un espai per a una denunciem: que tothom vol el vot independentista. La esquerra que exigeix impedir el triomf revolució CUP-CC ha estat qui ha siriana. Estats Units, Rússia, trencar amb el règim i crescut en els vots Iran, França, Turquia, les independentistes amb una el capitalisme monarquies reaccionàries del Madrid. política definida com Golf, tots tenen els seus Puerta del Sol anticapitalista. Avui Junts pel interessos específics i fins i tot confrontats a la Sí precisa d’alguns vots per a la investidura, les zona, però tenen un denominador comú: derrocondicions que ha plantejat la CUP-CC han fet tar la revolució siriana i evitar que la caiguda d’un saltar les alarmes d’empresaris catalans i fins el altre tirà al món àrab reactivi l’onada PP català ha ofert a Mas el seu suport per a la revolucionària, que avui passa pel moment més investidura per evitar estar en mans «de radicals difícil. trotskistes»: els interessos econòmics de classe Mentre Al-Assad segueixi en el poder, hi haurà estan per davant de les diferències de banderes. més refugiats i més fonamentalisme, i per això El fracàs de Podem -de mà amb IC-EUiA i denunciem l’operació de blanqueig polític al que Equo- i amb la CUP-CC en ascens i a un pas, ara se sotmet el botxí del seu poble, des de vindria a demostrar que hi ha un espai per a una Madrid o Londres, per justificar que caldrà neesquerra que exigeix trencar amb el règim i el gociar amb ell una transició política. Mentrestant, capitalisme, i que les indefinicions en qüestions a Europa segueixen arribant desenes de milers estratègiques com la qüestió nacional o el mateix de refugiats, que ara a més de tots els obstacles, pla d’emergència social es paguen cares. s’hauran d’enfrontar al fred. Cal denunciar les Amb la mateixa força amb què els grecs lleis d’estrangeria i acollir-los amb els braços portaven a Syriza al Govern al gener, Podem oberts, i exigir a les administracions que els pujava fins a arribar fa un any al primer lloc en garanteixin plens drets i una estada digna. I a diverses enquestes, però la decepció causada més hem de defensar el que per a ells és el més pel govern de Tsipras amb l’acceptació del nou important: poder tornar a casa. Per això diem memoràndum ha acompanyat el continuat fora Baixar, fora de l’Estat Islàmic i fora tots els descens del partit de Pablo Iglesias. Hi ha espai bombardejos estrangers sobre Síria. per a la construcció d’una alternativa a l’esquerra de PSOE i IU, basada en la ruptura amb el capitalisme i la defensa del dret d’autodeterminació 13/10/2015 dels pobles, tots dos pilars diluïts per les mitges tintes i les contínues renúncies de la direcció de Podem . Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
3
ECONOMIA
Rajoy veu brots verds per als seus amics L’atur, els desnonaments, la baixada salarial, els rescats a la banca i grans empreses i les retallades i privatitzacions dels serveis públics traslladen recursos de baix a dalt. I les grans empreses de la borsa espanyola augmenten els seus beneficis. El discurs oficial diu que quan els salaris siguin prou baixos i els beneficis de les grans empreses siguin prou alts, aquestes invertiran, disminuirà l’atur i passarà l’emergència social. O sigui, primer els hem d’ajudar nosaltres a ells rescatant-los i deixant que baixin les nostres condicions laborals, o anant a l’atur, i demà potser tindrem una feina mal pagada, encara que menys sanitat, ensenyament, atur, pensions. Mentre, els nostres governs sigui quin sigui el programa amb qu guanyen les eleccions han de portar a terme valentes reformes estructurals, que vol dir que ens han de treure ms salari diferit (pensions), indirecte (sanitat, ensenyament, atur) i directe i augmentar els rescats a la burgesia que no aconsegueix fer rutllar els seus negocis.
La realitat té més d’una cara. Tantes com classes socials i sectors d’aquestes. Mentre la gran burgesia és rescatada, avalada bancàriament, regalada de privatitzacions i concerts i contractes públics, i se li ofereix una reforma laboral contínua i un atur estructural immens; la petita burgesia s’arruna per la depressi dels mercats locals i els treballadors i treballadores sumem atur, atur dels joves, baixada salarial i disminuci del salari indirecte i diferit. La falsificació estadística, de la premsa i de les televisions que encobreixen la generalització de contractes curts, l’emigració dels aturats a Europa i la desaparició del cens de desocupats pel final de la prestació i el subsidi, contrasta amb la pobresa, que avança per barris i classes socials. Les assistents socials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona diuen que la pobresa s’està fent crònica per l’extraordinària durada d’aquesta crisi (8 anys des del 9 d’agost de 2007). Els serveis de promoció econòmica d’alguns ajuntaments, que fa dos anys tractaven amb aturats i aturades, el 60% dels quals cobraven prestació o subsidi, han vist baixar aquesta proporció al 20%. El 40% dels desnonats té
Salaris reals
4
4
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
feina, però els salaris ja no arriben per pagar hipoteques del 2007 o lloguers actuals. Igualment, el 60% de les famílies a qui ajuda Caritas, tenen feina. Els defensors del lliure mercat no han gosat que el lliure mercat equilibri l’oferta i la demanda d’habitatges, després de la punxada de la bombolla immobiliària. S’han socialitzat les pèrdues entre els rescats, els desnonaments, l’absorció de les caixes pels bancs, la separació dels mals negocis en un banc dolent amb el 46% de diner públic que venen a preu de saldo a fons voltors i el finançament bancari gratuït per part del banc central europeu i la compra de deute públic a curt termini. La socialitzaci de les prdues ha perms que els hipotecats amb preus de 2007 que encara tenen feina continun pagant les hipoteques... fins ara. Quant a aquestes famlies els rebaixen el salari, o es queden a l’atur o es volen separar i vendre l’habitatge (pel qual, si el venen, obtindran el 40% del preu de 2007) cauen en la paradoxa de la llei hipotecria espanyola de quedar sense sostre i amb deute. ‰ÿs el mecanisme aterridor per dissuadir d’abandonar les hipoteques a preu de bombolla i aix protegir als bancs de la fallida defi-
Benefici net agregat de les empreses de l'Ibex 35
Aquest govern ha augmentat en 4 anys el deute públic en 302.660 milions, i ha tret del fons de les pensions fins a 37.701 milions. Això amb una política antisocial, de congelar les pensions, de retirar prestacions d’atur, retallar sanitat i ensenyament, mentre rescata la banca i grans empreses. Però el deute públic real és de 491.799 milions més del que s’admet (suma en total 1.525.656 milions, el 144,1% del PIB), gràcies a artificis estadístics que Brussel·les admet. El tam-tam dels mitjans de
comunicació anuncia un menor creixement mundial. La fàbrica del món, la Xina, havia reduït les exportacions un 8% en l’últim any, i ha devaluat. Tota la cadena de subministraments de matèries primeres de la Xina pateix: Llatinoamèrica en minerals, però també Alemanya en béns d’equipament. Els Estats Units fa un any que ha deixat d’insuflar dòlars en l’economia (va durar 6 anys, 85.000 milions de dòlars mensuals en els moments àlgids). Les autoritats federals nordamericanes fa mesos que sospesen augmentar els interessos, la qual cosa desviarà
les corrents de capitals que fins ara han anat als anomenats països emergents (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica, Turquia...) cap als EUA, cercant una barreja de seguretat i rendibilitat. Però també revaloritzarà el dòlar i la quota dels deutes tendirà a augmentar, això posarà una càrrega afegida sobre famílies treballadores endeutades, empreses i països. I aquest estiu, en les reaccions nervioses de les borses davant les caigudes xineses s’ha vist que els diners no només responen a aquestes davallades, sinó que saben que el crac de 2008 no és aigua passada, que no només no hi ha recuperació, sinó que l’equilibri és inestable. El poble grec està patint per tal que no es converteixi en un precedent del no pagament del deute.
ECONOMIA
nitiva.
Endavant la mobilització. Per la nacionalització de la banca. Pel no pagament del deute.
Víctor Messeguer Enllaços a http://is.gd/6L5CZd citar no significa avalar.
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
5
SINDICAL
II Congr eso del SA T Congreso SAT
Cal recuperar el projecte de Somonte Reproduïm l’article que publicàvem com a Última hora del LI 139, davant la imminència del II Congrés del SAT.
Somonte va ser ocupat pels i naler es del SA jornaler naleres SAT per les jor T el 4 de març de 2012, el mateix dia que la Junta d’Andalusia tenia prevista la seva privatització completa, venent la segona part de les terres de la finca. Els jornalers decidien aquesta vegada no fer una ocupació simbòlica sinó posar -se posar-se a treballar la terra i demostrar que la terra en mans dels treballadors/ es és el futur que pot permetre tirar endavant als més de 700.000 jornalers/es desocupats que hi ha a Andalusia. La decisió d’aquest grup de jornalers i jornaleres, que va aguantar la pressió permanent de la Guàrdia Civil i un desallotjament, ens va causar profunda admiració. Allí vam conèixer a Lola, a Javier i molts altres companys i companyes que anaven transformant la finca amb tenacitat i il·lusió. En condicions extraordinàriament precàries la terra es posava en moviment, creixien les primeres llavors, tornaven els ocells i amb ells la vida. Centenars de treballadors/es i joves anaven arribant des d’Andalusia, des d’altres punts de l’estat espanyol o més enllà de les fronteres per
conèixer, conviure uns dies, en els «diumenges verds», per treballar i recolzar la lluita empresa. Des de Lluita Internacionalista va haver-hi dos companys treballant i més tard un comitè de suport que es va desenvolupar a Catalunya, amb dos gires dels dirigents de l’ocupació i finalment amb una campanya unitària i el lliurament d’una furgoneta que els permetés vendre el produït. El projecte de Somonte era avançar a les terres de regadiu que eren les que podien crear ocupació, això es traduïa en la necessitat d’ampliar la bassa, a sembrar espàrrecs i molts altres projectes. Però, potser perquè la política era la de les ocupacions simbòliques que donaven projecció mediàtica, potser per l’enorme repressió que va sofrir el sindicat i la llarga llista de multes i companys/es processats, potser perquè Somonte era una pedra en la sabata en l’acord PSOEIU per governar la Junta, el cas és que el projecte de Somonte no va estar entre les prioritats de la direcció del SAT (amb la CUT llavors dins d’IU-CA). Ho vam poder comprovar en diverses visites a Catalunya de Cañamero que, àdhuc coincidint amb campanyes de solidaritat amb Somonte, no feia referència a aquesta lluita jornalera.
Van passar 16 mesos i quan ja es venia part de la producció en cistelles que es distribuïen en pobles propers, quan la terra començava a donar els seus fruits, va arribar una crisi que tindria efectes catastròfics per Somonte. Potser llavors era quan més es necessitava l’ajuda de la direcció del SAT per enfortir el projecte, amb quadrilles de jornalers d’altres llocs d’Andalusia, perquè ja en aquest moment Somonte era un referent que calia cuidar com a un tresor. Perquè era vital demostrar que la terra rendeix quan està en mans jornaleres. Era vital per reivindicar amb més força i autoritat altres ocupacions com Las Turquillas (Sevilla) que amb 1.200ha és tres vegades més gran, La Roda (Jaén) i Lebrija (Sevilla). Però la intervenció de la direcció del SAT no va anar en aquest sentit i va portar al fet que els companys i companyes que van encapçalar l’ocupació de la terra finalment abandonessin la finca. La direcció del sindicat va crear una comissió gestora, va repartir una part de les terres de secà entre cooperatives i va deixar a diversos companys a càrrec dels animals i les terres. Un mes després vam poder visitar la finca i parlar amb aquests companys. Una de les decisions era la reducció de la terra de regadiu.
II Congrés del SA T SAT El 3 i 4 d’octubre se celebrava a Gilena (Sevilla) el II Congrés del SAT. 300 delegats i delegades tenien al davant reptes substancials: no només el relleu de la direcció històrica encapçalada per Cañamero, sinó també l’orientació de construcció del sindicat, la lluita per la recuperació de les condicions de vida del jornaler/a, les ocupacions de terra, la relació que ha de mantenir el sindicat amb les formacions polítiques. Va ser elegit com a nou portaveu Óscar Reina. Amb l’Óscar vam tenir l’oportunitat de compartir actes al Prat i Gavà en la campanya electoral de la CUPCC. 6
6
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
Han passat dos anys amb la gestió assumida per la direcció del SAT, i l’abandó total de la finca ha arribat al límit. La veritat és revolucionària, deia Lenin, i voler ocultar els problemes se’ns gira en contra. Aquesta situació, en mans de la Junta o de la
SINDICAL
pròpia burgesia terratinent, a qui de ben segur no li falten informes detallats, és un descrèdit absolut para la lluita jornalera, i va més enllà d’un tema intern del sindicat sobre la gestió de les terres ocupades, perquè qüestiona un pilar essencial de la lluita a Andalusia: de quina reforma agrària parlem? Acabaran tenint raó els terratinents i la burgesia que diuen que sense ells les terres i les fàbriques no tenen futur?. Però a més hi ha un problema afegit que dol encara més. En lloc de reconèixer les dificultats honestament i veure com es rectifiquen decisions que van ser equivocades, resulta indignant per a qualsevol que es cregués sincerament l’ocupació de Somonte, que el primer que es faci després de l’abandó total de les terres i la finca, sigui repintar les façanes perquè el 20 de juliol Cañamero i Teresa Rodríguez facin una roda de premsa de Podem, en la qual reivindicaven les ocupacions de terres i posaven a Somonte d’exemple de com la terra en mans jornaleres té futur. Pocs dies després, a principis d’agost vaig estar en la finca, amb companys que van estar en l’ocupació des de l’inici. Efectivament les parets estaven recentment pintades, però els camps i la finca donaven pena com havien quedat, i per completar 1.800 ovelles acabaven de deteriorar bona part del que quedava. Parlem amb els companys que estaven ara a càrrec i ens van comentar que hi havia voluntat de reprendre el projecte. Tant de bo sigui així, però per què s’ha esperat tant a reaccionar? Estem a pocs dies del II Congrés del SAT. La política amb les ocupacions de terra i amb Somonte en particular sembla que hauria de ser motiu de balanç i reflexió. Aquesta no és qualsevol discussió tàctica per al camp andalús, és una pedra angular i està en l’origen de la pròpia constitució del SOC. El que va significar Somonte no està oblidat i encara hi ha companys aquí a Catalunya que ens pregunten i que al seu moment van posar el seu gra de solidaritat. Però tan important és aprendre i discutir del passat com resoldre com recuperar l’experiència de Somonte. La que havia obert il·lusions i esperança. En la roda de premsa de Cañamero i Teresa Rodríguez es denunciava que la UE havia transferit a la Junta d’Andalusia un mínim de 300.000 euros per la finca que mai van arribar a la terra ocupada. Potser la campanya política per recuperar els 300.000 euros podria ser l’inici d’un nou pla de producció a Somonte? Seria necessari tornar a donar la paraula als companys i companyes que amb tant
Absolución dels 18 de Jódar! El proper 21 de octubre 18 jornalers i jornaleres de Jódar s’enfronten a un judici polític a l’Audiència Provincial de Jaén. Les peticions de condemna s’eleven a 100 anys de presó i 76.000 euros de multa per desordres públics i atemptat a l’autoritat. Els fets es remunten a setembre del 2012, quan van iniciar una tancada per reivindicar treball a la Casa de la Cultura. La tancada va durar fins a l’exitosa vaga general local del 4 d’octubre i va acabar l’endemà amb el desallotjament per la Guàrdia Civil. Durant la tancada, cada dia es desplaçava una delegació a l’Ajuntament per intentar dialogar amb l’alcalde del PSOE, que no els va rebre. El 27 de setembre, el tinent alcalde Juan Ibarra va intentar accedir a l’Ajuntament sent bloquejat i 100 jornalers i jornaleres, cansats de ser sempre ignorades, li van barrar el pas pacíficament. La seva resposta va ser enviar els municipals i obrir-se pas així, en lloc d’escoltar als seus veïns i veïnes.
esforç van posar a caminar aquella ocupació per donar ara un salt qualitatiu. En tot cas si es reactiva l’ocupació de Somonte, des d’aquí tota la predisposició per tornar a establir tots els llaços de solidaritat que al seu moment es van forjar. Barcelona 22 de setembre de 2015 Josep Lluís del Alcázar.
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
7
MOVIMENTS SOCIALS
Bar celona: bar ri de Gràcia Barcelona: barri
Lluita per les urgències mèdiques de 24 hores Les col·lectius populars del barri de Gràcia de Barcelona reclamen des de fa temps la construcció d’un CUAP (Centres d‘Urgències d’Atenció Primària), és a dir, d’un servei d’urgències de 24 hores. La lluita per tenir serveis d’urgències 24 hores ve de llarg i no es limita a Barcelona ni a Catalunya. Les retallades dins el sistema sanitari públic també van arribar a les urgències, tant en l’atenció domiciliària com en els centres mèdics. «Són serveis essencials que donen tranquil·litat i seguretat als ciutadans. No estan previstos per atendre casos greus, però ofereixen bona atenció i també actuen com a filtre. No els poden tancar a la «brava», declarava al diari El País (16.01.2013) Tomás Toranzo, president de la Sociedad Española de Urgencias y Emergencias. Aquestes retallades han afectat sis Comunitats Autònomes. A Castilla la Mancha es van tancar les urgències rurals nocturnes, que donaven cobertura a unes 100.000 persones però gràcies a la lluita dels habitants de
les zones afectades es va restablir el servei. A Catalunya, en 2011 el Govern de CIU «en van tancar 60 d’un total de 140 que estaven oberts tot el dia», segons el diari El País. Aquesta retallada de les urgències 24 hores va provocar lluites com les de Gavà i les dels barris barcelonins de la Guineueta i Canyelles. En aquest darrer cas, la Guàrdia Urbana de Barcelona va obrir un expedient sancionador a les associacions de veïns dels dos barris per tallar la Ronda de Dalt en el que proposava una multa de 30.000 euros. A Barcelona, s’ha anat creant CUAPs en diferents barris que asseguren les primeres urgències durant les 24 hores i que ajuden a descongestionar les urgències dels grans hospitals com els de la Vall d’Hebron, el Clínic o St. Pau. Aquests CUAP estaven inclosos en el Pla de Salut (2008-2012) de l’Ajuntament de Barcelona. A d’hores d’ara, Gràcia és l’únic barri que no disposa de CUAP, encara que el termini es va acabar en 2012.
8
8
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
El Servei d’urgències de què disposa Gràcia és l’Hospital de l’Esperança, però tanca a les 8 del vespre i també durant el mes d’agost. El temor de les entitats del barri que reclamen el CUAP és que el retard en crear-lo entri dins els plans urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona, en què es podria fer una permuta de terrenys que permetés construir un hotel al costat del Parc Güell, un dels atractius turístics més importants de la ciutat de Barcelona. El Grup de Salut de l’Assemblea de la Vila de Gràcia (Comissió de Salut de l’Associació Veïnal Vila de Gràcia i l’Assemblea Pensionista de Gràcia) exigeixen que l’Hospital de l’Esperança esdevingui un CUAP de finançament i gestió pública, amb els recursos adients per atendre les urgències de baixa i mitjana complexitat del barri de Gràcia. Només es demana que tant l’Ajuntament de Barcelona com el Consorci Sanitari de Barcelona compleixin els seus compromisos del Pla de Salut. Ni més ni menys.
Andreu Pagès
Les últimes execucions del règim franquista es van produir el 27 de setembre de 1975. Van ser els militants del FRAP, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, al costat dels militants d’ETA Jon Paredes Manot (Txiki) i Angel Otaegi Etxeberria. Dos mesos més tard moria Franco.
la reacció en protesta contra de les execucions va ser molt important: a moltes ciutats espanyoles es van convocar mobilitzacions i al País Basc es va fer una vaga general amb un gran seguiment A la resta d’Europa es van produir importants manifestacions com a París i a Lisboa, on la ambaixada espanyola va ser cremada pels manifestants.
Francesc Ferrer i Guàrdia
MEMÒRIA
106 anys de l'afusellament
Els últims executats pel règim de Franco
La reacció del règim va ser tancar files amb el dictador i es va convocar una manifestació a la Plaça de Oriente, amb la presència de Franco i del seu successor, el Príncep d’Espanya Juan Carlos. No podem oblidar les víctimes del franquisme ni Salvador Puig Antich, ni els sis executats al 1975, però tampoc els 143.353 desapareguts durant la guerra i el franquisme, o l’afusellament del president Lluís Companys ara fa 75 anys.
Els darrers anys del franquisme es van caracteritzar per la dura repressió contra les organitzacions obreres i les que lluitaven contra el règim: el 1973 van ser detinguts els 113 membres de l’Assemblea de Catalunya, el 22 de desembre de 1973 s’havia d’iniciar el judici de la direcció de CCOO al Tribunal d’Ordre Públic, al 1974 es va condemnar a mort i va ser assassinat per «garrote vil» Salvador Puig Antich,. En 1975, van tenir lloc diversos Consells de Guerra que van condemnar a mort 11 militants anti-franquistes. El Consell de ministres del 26 de setembre va commutar la pena a sis d’ells i va confirmar la pena de mort als altres cinc.
No estem parlant d’història, sinó de l’actualitat. Recordar a aquest cinc militants antifranquistes no és per nostàlgia sinó per justícia i per coherència política. Molts dels responsables de la repressió d’aquells anys estan vius, com els que van intervenir en els Consells de guerra de Puig Antich o dels altres cinc executats al setembre de 1975 o dels ministres que van confirmar les seves sentències de mort. El Partit Popular mai ha condemnat el franquisme i alguns dels seus dirigents es burlen encara avui dels desapareguts. La influència del franquisme segueix ben viva i tenir-ho present és una obligació de les organitzacions obreres i democràtiques.
El 13 d’octubre es retia homenatge a Ferrer i Guàrdia, fundador de l’escola Moderna i de ideologia llibertària. Era un dels cinc executats a 1909 per la monarquia d’Alfons XIII en la repressió posterior a l’anomenada «Setmana Tràgica». Una setmana que va arrencar amb les mobilitzacions de dones contra l’embarcament de reservistes per anar a la guerra del Marroc al juliol i va seguir amb una vaga general insurreccional que es va acompanyar de la crema de convents. Ferrer i Guàrdia no hi havia estat però se’l va acusar d’instigador i es va convertir en cap de turc. El govern pretenia imposar un càstig exemplar al moviment obrer, però la farsa del seu judici i el seu assassinat van donar lloc a manifestacions arreu del món, fins a la Patagònia rebel argentina.
Andreu Pagès Malgrat les manifestacions, no es va poder aturar les execucions. Però Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
9
ELECCIONS 27S
Balanç de les eleccions del 27S
Reafirmació de l'independentisme i gir a l'esquerra Milions de persones ens hem mobilitzat una vegada i una altra demanant exercir el dret d’autodeterminació mitjançant un referèndum de caràcter vinculant, i per tant, que es comptessin vots a favor i en contra de la independència de Catalunya. No podem oblidar que si hem arribat fins el 27-S ha estat per la negativa reiterada de l’Estat i també per la incapacitat d’algunes forces polítiques d’anar més enllà d’una consulta simbòlica com el 9N. Som els defensors del dret a l’autodeterminació els qui preferíem un referèndum a unes eleccions (i per tant, comptar vots enlloc de comptar escons). I també els que ens hem negat a caure en «el dia de la marmota» que es planteja Catalunya Sí que es Pot quan parla d’acumular forces per forçar el reiteradament negat referèndum pactat... com si no haguessin passat cinc anys de mobilitzacions històriques i una àmplia majoria del Parlament de Catalunya a favor del dret a decidir.
1.- S ’ h a i m p o s a t l ’ e f e c t e plebiscitari el 27S i ha guanyat e l s í . Tothom, començant pel règim i el Govern del PP, treu la valoració en clau nacional. L’històric 77,5% de participació és un reflex d’aquest efecte plebiscitari. I en aquesta clau, el plebiscit s’ha guanyat: 1,9 milions de vots pel Sí (Junts pel sí i CUPCC), 1’5 milions pel No (PSC, C’s, PP) i 400.000 vots pel dret a decidir–referèndum pactat (CSQEP i Unió rebutgen que se’ls pugui comptar pel no, i es reconeixen en seu interior corrents i posicions per la independència). Per tant, el resultat en percentatge de vots és: Sí 48%, No 39%, Abstenció 11%. El gir del Parlament i el sentit del vot cap a la independència és inqüestionable. De 24 escons favorables a la independència a l’anterior legislatura (ERC + CUPAE) i 50 pel dret a decidir – referèndum pactat- (CiU + ICVEUiA), s’ha passat a 72 escons per la independència (JxS + CUP-CC) i el dret a decidir es queda en (CSQEP). Creiem que han estat equivocades les declaracions inicials de la CUP-CC dient que no s’havia guanyat en vots i donant per tancada la possibilitat d’una DUI. Aquesta valoració precipita-
10
10
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
da i errada afebleix el procés de ruptura. Una majoria dels votants està per la ruptura amb l’estat i per iniciar un procés constituent, reafirmant l’expressió popular manifestada aquests anys als carrers de Catalunya i aquest fet aprofundeix la crisi del règim monàrquic. Amb el resultat del 27S res ha d’aturar la declaració de la ruptura amb el marc de l’Estat, la proclamació d’una República catalana i l’inici d’un procés d’Assemblea Nacional Constituent.
2.- Desplaçament a esquerra del vot de l’independentisme. Mas no pot aturar el progressiu debilitament electoral. Ha fet mans i mànigues per evitar la crisi, però amb un augment de quasi 10 punts
d’esquerres». La lluita a la classe obrera catalana contra aquest nou neo-lerrouxisme és essencial. El nou cop duríssim al PP (després de les andaluses) debilita el Govern Rajoy i les seves possibilitats davant les eleccions generals. Sonen veus d’alarma com la d’Aznar exigint canvis urgents i qüestionen obertament Rajoy, mostrant el nerviosisme i la crisi que travessa el partit de govern. Per a la burgesia el recanvi de C’s pel PP no és només un canvi de cromos per no canviar res: C’s apareix com un instrument molt més dèbil per imposar les polítiques econòmiques que exigeix la patronal.
segon element el trobem en el terreny social: tenia un referent a esquerra (CUP-CC) més categòric amb propostes econòmiques anticapitalistes, que contrastava amb el tercer lloc de Coscubiela, 13 anys secretari general de CCOO de Catalunya. A diferència
de Barcelona en Comú amb l’Ada Colau que eclipsava la presència d’una IC de perfil baix, a CSQP hi una presència descarada de ICV que tampoc ha ajudat a guanyar un espai alternatiu. C S Q P h a perdut clarament la pugna amb la CUP-CC per l’espai d’una nova esquerra transformadora.
3.-
Parlament polaritzat. Ciutadans escombra el PP P.. Polaritzat perquè també han crescut els vots unionistes: passant de 48 escons a 52. Aquesta polarització ha arrossegat a la participació amplis sectors que votaven a les generals però no a les catalanes, i ha dividit la classe obrera. Pel mig s’ha colat el creixement de C’s (de 9 a 25 diputats, esgarrapant a dreta i esquerra: els 8 del PP, els 4 del PSC i fins i tot restes d’ICV com ara a El Prat de Llobregat). El cinturó industrial s’ha tenyit de taronja: L’Hospitalet, El Prat, Rubí, Ripollet … i dins de Barcelona, Nou Barris, que era el feu d’Ada Colau. Aquesta incidència de C’s en bastions obrers és la dada més negativa i preocupant del resultat del 27S. C’s ha de presentar-se no com una dreta clàssica, sinó des del populisme, el seu discurs ha de combinar -a més del tema nacional i la denúncia de la corrupció-, un qüestionament de la política de retallades, i presentar-se «ni de dretes ni
4.- Fracàs de Podem i ICV ICV-EUiA. CSQEP i amb ell Podem i ICV-EUiA, perden 2 escons dels 13 que tenia IC-EUiA i es limiten a mantenir el vot de 2012. És un fracàs pels objectius que s’havien fixat: repetir l’èxit de Colau a Barcelona. El fracàs s’explica d’una banda per l’efecte plebiscitari i l’aposta de CSQP per una tercera via impossible (que també ha castigat Unió): la realitat per als defensors del referèndum acordat és que sense sobirania no serà possible ni tan sols comptar els partidaris de la independència. Un
ELECCIONS 27S
de participació no esgarrapa nous vots. Per això si abans CiU amb ERC tenien 71 diputats, ara en tenen només 62 (amb Unió fora del Parlament) i depenen d’altres per formar govern. Avui la posició de la burgesia catalana és més dèbil per gover nar governar nar.. Són molt importants els 10 escons de la CUP-CC: hem més que triplicat els resultats de 2012 amb 210.000 vots més. I tot indica que ha estat fonamentalment arrossegant amplis sectors joves i obrint un sector de classe treballadora del cinturó industrial que és estratègic. D’aquest creixement, 126.219 han estat a l’àrea metropolitana (més de la meitat), cosa que marca una dinàmica que hem d’aprofundir. Probablement els altres 90.000 procedeixin de sector arrencats a ERC, ICV i nous vots joves.
Amb aquests elements del 27-S cal avançar decididament cap la proclamació de la República Catalana i una Assemblea Nacional Constituent, per evitar que amb nous ajornaments s’aprofiti el cansament per hipotecar-nos en un nou autonomisme. S’acumula una gran responsabilitat a CUP-CC, no només de sectors joves decididament independentistes, sinó també d’incipients sectors obrers que no són independentistes però entenen que darrera aquesta independència hi pot haver una nova i millor relació entre pobles i que senten la necessitat d’una política clarament anticapitalista. I aquesta possibilitat fa crèixer el nerviosisme de la patronal que constata el debilitament dels seus referents polítics i el pes que guanya l’esquerra, que qüestiona les polítiques aplicades per carregar la crisi sobre els i les treballadores.
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
11
ELECCIONS 27S
Davant la investidura de Govern.
Aprofundir la crisi amb l'estat. Mas no. Mobilització pel pla de xoc. La situació del Parlament després del 27S deixa la CUPCC com a clau per permetre o no la formació del govern de Junts pel Sí. Possiblement aquesta no és la única possibilitat, no és impossible que aquest suport pogués estar en mans del PSC, a canvi de cessions mútues per tal de preparar un nou marc d’acord autonòmic després de les generals del 20 de desembre. Però ara això està lluny. Aquesta posició de la CUP-CC és extraordinàriament positiva, però obliga a no fallar i aprofitar-la en favor de les classes treballadores. La nostra posició que hem defensat dins la CUP-CC de què formem part es pot resumir en:
1.- Validar el rresultat esultat del 27S que consolida la decisió majoritària de ruptura amb l’estat i iniciar un procés constituent de la República Catalana. L’objectiu d’aquest Parlament ha de ser posar data a la proclamació de la República Catalana i la constitució d’una assemblea Nacional Constituent. Vetllarem per tal que això no acabi en un nou projecte autonomista de Pacte fiscal. No necessitem unes noves eleccions plebiscitàries, ni passar pàgina amb unes que no ho siguin, ni volem una possible reorganització de la burgesia, ni tampoc una segona opció a JxS, ara amb la pressió de l’Estat contra Mas per intentar arrabassar els vots que li permetin governar en minoria. És important aprofundir la crisi amb l’estat fent efectiva al Parlament la majoria independentista que ha sortit del 27S. No és casual que l’opció de noves eleccions estigui
encapçalada per C’s i els mitjans més centralistes, ells volen esborrar els resultats del 27S, esborrar el plebiscit i la ferida que obre en les institucions del règim: nosaltres no ho volem. Per tant estem per que es pugui formar govern i no tornem a anar a eleccions anticipades. Permetre la investidura d’un govern JxS passa per què la CUP-CC cedeixi els 2 vots que necessita JxS i deixi 8 en abstenció, però no pot ser a qualsevol preu preu: No és possible que la CUP-CC avali la investidura d’Artur Mas o dels sectors de Convergència directament relacionats amb retallades i corrupció. No es pot pagar el preu de desdir-nos del compromís de no votar Mas. No es pot decebre un sector de la classe obrera catalana i dels joves que rebutgen amb tota la raó Mas com el principal responsable de la política de retallades, ni dels qui no es fien d’anar ajornant un posicionament clar de ruptura amb l’Estat. Certament canviar Mas no garanteix un canvi de política, però quan la lluita obrera exgeix dimissions i hi ha ministres que cauen, això augmenta la confiança de la gent i debilita la burgesia catalana. Però és més, aquesta condició prèvia neix avalada per la formació
12
12
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
de JxS. Si com diuen no poden renunciar a Mas perquè és el referent indiscutible, aleshores per què no el van posar de cap de llista? La resposta és que no el van posar perquè necessitava una cobertura, un doble paraigua protector: un de la «societat civil» (Omnium, ANC...) per convèncer a un sector que no es refia d’Artur Mas que el procés independentista no acabarà en el dia de la marmota, sinó que el procés va endavant i no hi ha volta enrere. I un segon paraigües de cap de llista, a un Romeva i no a Mas al capdavant -esquerranitzant el discurs- per evitar que sobre la candidatura caigués el balanç desastrós per les classes populars catalanes del Govern Mas. Efectivament Mas fa perdre vots i crea un merescut rebuig, per això el van amagar i és incompatible amb la voluntat d’aixamplar la base social de l’independentisme. Si JxS respon a tota aquesta argumentació negantse a retirar Mas i acaben en eleccions anticipades, serà evident que la burgesia catalana posa per davant el seu control polític a l’avanç del procés.
2.- No a un acord de govern, ni de legislatura, ni «gobernabilitat». Una cosa és que la CUP-CC pugui donar dos vots i 8 abstencions a la
i amb la correlació de forces sortida del 27-S no és possible pretendre que sigui el Govern CDC-ERC qui, voluntàriament, millori la situació de la gent treballadora: seria com demanar a la guilla que es cuidi de les gallines. No es tracta de «minimitzar» la política neoliberal del govern o treure algunes polítiques assistencials per acabar acceptant. No només no ens fiem d’aquest govern CDC-ERC per arribar a la República Catalana, sinó que aquest govern segueix sent una amenaça pels interessos de la classe treballadora catalana: el nostre compromís és lluitar en favor de les classes populars i des del primer dia per un pla de xoc o d’emergència d’emergència. Els nostres dos vots a favor de JxS haurien de ser com aquell que recomanava Lenin que « volia sostenir a Henderson amb el seu vot com la corda sosté el penjat». Volem que siguin les classes populars i no l’estat espanyol qui els faci fora per construir un Govern dels Tr eballadors/es.
3.- Crida a la constitució d’una mesa Nacional per un Pla de xoc o emergència social social. Sense esperar a un acord per a la investidura cal portar al carrer la lluita per un pla de xoc que és urgent i només serà possible des de la mobilització de les classes populars. La CUPCC no hem d’esperar que es resolgui la situació al Parlament per fer una crida a partits, sindicats, organitzacions dels i de les treballadores, populars, de joves, marees... per a discutir el pla de
xoc o d’emergència, constituir una Plataforma unitària o Mesa Nacional per consensuar l’inici d’un calendari de mobilitzacions. Mesures urgents com ara: 1) Aturada immediata de les privatitzacions ó de la sanitat pública (Consorci de Lleida...). Recuperació ATLL, rescat públic de l’aigua. 2)Renda mínima per a tots/ es les aturades. Prohibició dels acomiadaments. 3) Prohibició de desnonaments mentre s’elabora una llei garantint que cap persona queda sense sostre. 4) Compromís de recuperació de la despesa de l’educació i sanitat pública als nivells anteriors a les retallades. Els diners que calen per fer front aquestes necessitats socials urgents han de sortir –entre d’altres- d’aturar el pagament del deute i desconèixer l’article 135 de la Constitució. Aquests punts urgents, imprescindibles per la classe treballadora catalana i que comporten inevitablement l’enfrontament amb l’estat i la lògica capitalista, no seran el resultat de l’aritmètica parlamentària, sinó que es guanyaran al carrer amb la mobilització ó, per això tota la dinàmica parlamentària s’ha de posar al seu servei. Cal també una crida a la solidaritat d’altres treballadors/es i pobles que han manifestat la simpatia per la nostra lluita, tot preparant la resposta davant pressions, sancions i repressió de l’Estat.
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
ELECCIONS 27S
investidura d’un membre que proposi JxS i una altra molt diferent que pugui acordar mesures de govern. Hi ha la temptació que pressionant i aprofitant ara que necessiten els dos vots es pugui obtenir alguna altra mesura a favor de les classes populars. Però aquesta avantatge després es pot pagar molt cara. En quatre dies el nou govern estarà preparant pressupostos i tornarà a necessitar dos vots, i abans estarà avançant la privatització sanitària amb el Consorci Sanitari de Lleida... i també necessitarà com a mínim els dos vots. La CUP-CC necessita i necessitarà al dia següent de formar govern les mans lliures per poder ajudar la mobilització per imposar el pla de xoc o d’emergència social. Aquest pla no sortirà de les meses de negociació con JxS. La CUP-CC no ha d’entrar a negociar amb CDC i ERC cap pla de govern. No pot entrar en el Govern, ni acordar cap pacte de legislatura ni de «gobernabilitat», ni cap treva, ni podem sortir com la crossa de JxS. No hem de crear ni una sola expectativa ni il·lusions en aquest govern. Necessitem mantenir una independència completa d’aquest govern, perquè seguirà sent un govern burgès controlat per Convergència i ERC, les dues forces responsables en els darrers anys de la més gran retallada i privatització dels serveis públics, i per tant una amenaça a les classes populars. Necessitem un pla de xoc, però aquesta necessitat social urgent no serà el resultat de cap negociació amb CDC-ERC. D’una negociació,
13
DEBATS
Sobre la nostra posició davant la investidura Com és possible que un partit revolucionari proposi facilitar la investidura d’un govern amb partits burgesos? I certament el fet de votar, ni que sigui dos, o fins i tot una abstenció, és efectivament facilitar la seva investidura. Tampoc no tenim cap dubte que el govern de JxS seria un govern burgès Lenin, a «Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme» deia que era obligatori utilitzar « la menor «esquerda» entre els enemics, tota contradicció d’interessos entre la burgesia dels diferents països, entre els diferents grups o diferents categories burgeses en l’interior de cada país; cal aprofitar igualment les menors possibilitats d’obtenir un aliat de masses, encara que sigui temporal, vacil·lant, inestable, poc segur, condicional.» En un altre moment escriu: «Des de 1905 van defensar sistemàticament l’aliança de la classe obrera amb els camperols, contra la burgesia liberal i el tsarisme, no negant-se mai, al mateix temps, a donar suport a la burgesia contra el tsarisme (en els empats electorals, per exemple); i prosseguint així mateix la lluita ideològica i política més intransigent...» Algú pot minimitzar l’escletxa que
s’obre entre l’Estat i el Parlament de Catalunya que surt d’aquest 27S? Efectivament tots dos són burgesos, però a ningú escapa el caràcter progressiu de la lluita del poble català, les mobilitzacions massives, que una part d’aquest poble (i no només la burgesia) veu reflectida en els 62 escons de JxS contra l’opressió de l’Estat Monàrquic. Ningú pot dir que entre els 1,6 votants de JxS hi ha només burgesia, hi ha molts sectors populars. Hem d’establir un diàleg amb ells: «Voleu la independència?, nosaltres també. Creieu que JxS us hi portarà?, nosaltres creiem que no, però estem disposats a lluitar per posar data a la proclamació de la República catalana. El que no podeu demanar-nos és que renunciem a la lluita per les condicions de vida de les classes populars: atur, desnonaments, acomiadaments, escola i sanitat pública, per tant votarem amb ells la República catalana, però no pararem ni un instant per defensar a la majoria obrera i popular d’aquest país... i sense ella aquesta República catalana tampoc no és possible.» Qui no dóna importància a anar a unes noves eleccions és que no
comprèn aquesta escletxa que han obert mitja dotzena de massives manifestacions populars: un crit per la ruptura que hem de fer més gran. Tampoc es pot treure importància a la confrontació entre sectors burgesos. El que sí que mai Lenin va posar en joc va ser la claretat de la lluita: la independència política i la confrontació ideològica, per això diem que no hi ha res a negociar amb el nou govern, no hi ha pacte de legislatura, ni entrada en el govern. Perquè no aprofitem per aconseguir més coses a canvi del vot per la investidura pels i per les tr eballador es? Tenim definit un pla treballador eballadores? de xoc o de mesures d’emergència. Si partim de la seva totalitat el posem com a condició, aleshores en realitat és un recurs per no donar els dos vots, doncs sembla obvi que CDCERC no l’acceptaran i anem a eleccions anticipades. Aquest debat és una simple variant del que ja hem fet més amunt. Si el que hi ha al darrera és la legítima temptació de pensar que si ara els tenim a l’abast i ens necessiten ho hem d’aprofitar per arrencar algun dels punts en defensa de la classe treballadora, efectivament
Davant la imputació d'Ar tur Mas Acaben d’anunciar la imputació el 15 d’octubre de Mas i altres consellers/es dos dies abans, acusats per fer possible la consulta del 9N. Efectivament Artur Mas- com diu Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya- ha estat el responsable d’atacs sistemàtics a la llibertat d’expressió, de la repressió, de molts tancaments i retallades... és a dir una persona odiada i amb raó per qualsevol lluitador social. Efectivament com diu l’article «No és un dels nostres». Però d’aquí ell dedueix que nosaltres no podem solidaritzar-nos amb Mas. Nosaltres no compartim aquesta forma de raonar. Si Mas estigués imputat per qualsevol altre delicte, nosaltres no tindriem cap problema, però imputant a Mas per la convocatòria del 9-N el que es vol és imposar la llei del silenci al poble de Catalunya. El que pretén l’Estat i el Govern Central és utilitzar Artur Mas per colpejar un dret que no podem obviar: el dret d’autodeterminació del poble català. Aquesta lògica de neutralitat no és la que hem aplicat amb casos més llunyans, i de fet, més greus. Personatges com el líder palestí Iàsser Arafat, o el kurd Abdullah Ocalan eren també burgesos, van ser els artífexs de traïcions a les lluites dels seus pobles. Per aquestes traïcions mereixen la condemna dels seus pobles, però ni Israel ni Turquia són ningú per jutjar-los, ni empresonar-los. I és evident que no els jutgen per aquestes traïcions sinó per castigar la lluita que representen. Doncs passa el mateix amb Mas: cap tribunal espanyol té dret a condemnar-lo pel 9-N. I el que aquí es jutja no són les privatizacions i les retallades, sinó el dret d’autodeterminació sinó del poble català. I en aquest conflicte no som neutrals. Mas és un canalla, però no correspon a la fiscalia ni als tribunals espanyols jutjar-lo. Mas no és un dels nostres i ho diem molt clar, però nosaltres no passem de la provocació de l’estat contra el poble de Catalunya i aquesta ha de tenir resposta. És per això que sense disoldre cap ni una de les crítiques a Mas cridem a la mobilització contra aquest atac de l’estat. 14
14
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
estem obrint una negociació, en la qual tothom entendrà que caldrà que les dues parts cedeixin. Però justament quan parlem de pla d’emergència social o de xoc es tracta de necessitats urgents i vitals pels treballadors/es, no es poden posar en una taula de negociació per a sortir amb uns mínims que aturin la lluita pel conjunt. No poden justificar que segueixin desnonant per què ens donin cobertura als menjadors escolars, com no podem deixar que segueixin acomiadant amb diner públic (com a Panrico) a canvi que aparquin el Consorci Sanitari de Lleida. El problema de voler esgarrapar algun punt és quin és el preu a pagar i com se surt de la negociació amb un govern de JxS. Amb un acord signat amb mesures de govern concretes i declaracions generals d’intencions, necessàriament s’hauran d’aparcar altres temes(els que nosaltres mateixos no hem posat com a imprescindibles a la negociació) i i serà difícilment explicable una crida a la mobilització contra aquest govern. I a qui donarem el vot ja no serà a JxS per no posar en qüestió la majoria independentista del 27S, sinó a un pla de govern –resultat de la negociació- de mínims, que ens compromet com a mínim en els punts acordats. I si hi ha coses bones que es poden aconseguir amb la pressió dels parlamentaris, ¿no farem pensar a molts que caldria seguir pressionant el Govern des del Parlament per anar obtenint mica en mica coses pels treballadors/ es?. I això és crear falses il·lusions amb un Govern CDCERC. Des del primer moment nosaltres diem que el que necessitem no és un Govern de CDC-ERC, sinó un Govern dels treballadors/es, que és el que pot resoldre els problemes de fons que ens imposen l’Estat Monàrquic i el capitalisme.
Josep Lluís del Alcázar
Veneçuela: TTrr eballadors petr oliers es petroliers mobilitzen contra l’acomiadament d’un dirigent sindical combatiu i antiburocràtic
Readmissió sindicalista petrolier! El 15 de setembre, Bladimir Carvajal, membre del Tribunal Disciplinari de la FUTPV (Federació Unitària de Treballadors Petroliers de Veneçuela) i dirigent del corrent sindical C-CURA (Corrent Classista, Unitari, Revolucionàri i Autònom) a Petrocedeño-PDVSA, a l’estat d’Anzoátegui, va ser obligat abruptament per la Guàrdia Nacional a baixar de l’autobús que transporta als treballadors petroliers. Un dels seus supervisors li hauria informat que no podia entrar a la planta perquè pesava sobre ell una petició d’acomiadament en la Inspecció de Treball. El dirigent sindical no va poder entrar al seu lloc de treball enmig d’un desplegament de policies i guàrdies nacionals. A Carvajal li fan pagar ser un defensor a ultrança del conveni col·lectiu, violat sistemàticament per la gerència de PDVSA, i un lluitador incansable, ara que comença la negociació del conveni vençut. En rigor, la mesura és part de la persecució a la qual són sotmesos tots els que lluiten de manera autònoma pels drets dels treballadors a Veneçuela. El govern de Nicolás Maduro denuncia suposades agressions de la «dreta colpista» per justificar els seus atacs a les llibertats democràtiques dels treballadors. Carvajal forma part del corrent classista CCURA que encapçalen Orlando Chirino i, a petroliers, José Bodas, que des de l’Executiva de la FUTPV és al capdavant de la minoria opositora a la majoria burocràtica afí al govern del PSUV de Maduro. Des de fa 15 anys és treballador del Complex Petroquímic José Antonio Anzoátegui, situat a l’estde Veneçuela. Carvajal treballa a Petrocedeño, empresa mixta amb 60% d’accions de PDVSA i 40% de les transnacionals Total (francesa) i Statoil (noruega). Aquesta planta s’encarrega de millorar i convertir en petroli lleuger el petroli pesat i ultrapesat de la Faixa Petrolífera de l’Orinoco. La gerència de PDVSA a Petrocedeño intenta fer posar de genolls el corrent CCURA i els seus activistes que des de fa anys són l’avantguarda en la lluita per les reivindicacions dels petroliers i per la realització de les eleccions a la FUTPV. Però Carvajal i els lluitadors petroliers
de CCURA no estan sols, compten amb el suport incondicional dels treballadors, que des del dimarts s’estan mobilitzant, que mantenen els braços caiguts, garantint la producció, en senyal de protesta per l’acomiadament del seu dirigent. Però aquest suport s’estén com la pólvora per altres àrees petrolieres. A l’estat de Monagas diversos trepants es van paralitzar per una hora, a l’estat de Zulia, el sud d’Anzoátegui i altres àrees la protesta s’estén, amenaçant amb una rebel·lió generalitzada. Convoquem els treballadors, les organitzacions sindicals i les personalitats polítiques i de drets humans a pronunciar-se nacional i internacionalment contra aquest atac a les llibertats democràtiques i al dret a les reivindicacions sindicals. Cridem a la més àmplia solidaritat nacional i internacional exigint la immediata reincorporació del dirigent obrer Bladimir Carvajal. Enviar les adhesions al correu electrònic: luchaint@telefonica.net
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
15
INTERNACIONAL 16
16
Síria
Pr ou bombar dejos rrussos! ussos! Prou bombardejos Visca la lluita del poble sirià contra la dictadura, l’ISIS! Ni bombardejos dels EUA ni de Rússia! Des de la setmana passada l’aviació russa està bombardejant a Síria, suposadament contra ISIS (Estat Islàmic), però s’ha denunciat que també contra sectors rebels enemics d’Al Assad. El veritable objectiu rus, aliat a Iran que estaria enviant tropes, és recolzar a la dictadura. L’esquerra reformista o pseudo progressista celebra la intervenció russa com si fos «antiimperialista». Mentida! Ni Rússia és un estat «antiimperialista» ni ho és el dictador sirià Al Assad. A Síria l’any 2011 es va iniciar una revolució popular contra el règim de Baixar Al Assad, la família del qual governa dictatorialment des de 1971. El poble sirià es va sumar a l’onada revolucionària àrab iniciada a Tunísia i Egipte, reclamant llibertat i justícia social. Al Assad ha estat i és un govern capitalista aliat a les multinacionals. No té res «d’antiimperialista» (l’antecessor i pare d’Al Assad, va recolzar la invasió ianqui a l’Iraq). Davant aquesta rebel·lió massiva Al Assad va respondre amb els tancs, bales i bombardejos sistemàtics sobre les ciutats d’Alep, Homs i d’altres, iniciant una guerra genocida amb 300.000 morts i 4 milions de refugiats. Per això el poble es va veure obligat a armar-se contra el dictador. L’aliat més ferm i que proveeix d’armes a Al Assad és Rússia, juntament amb l’Iran. El rus Putin encapçala un règim capitalista repressor. Rússia compta amb la base naval de Tartús a Síria. Els bombardejos russos, així com l’enviament de tancs i «especialistes», es produeixen davant la reculada militar de la dictadura, que només controla el 20% del territori. A això se sumaria
l’entrada de tropes iranianes en suport a Al Assad. L’any 2013 les monarquies petrolieres d ’ A r à b i a Saudita i Qatar, amb suport de Turquia, van impulsar la formació de brigades militars islàmiques, entre elles l’ISIS, per liquidar el procés revolucionari, atemorits de que l’onada revolucionària arribés als seus països. La falta d’una direcció revolucionària, l’odi a Al Assad i a l’imperialisme, va fer que l’ISIS pogués guanyar un espai tant a l’Iraq com a Síria. L’ISIS encarna un projecte contrarevolucionari de reemplaçar una dictadura per una altra a l’estil dels monarques petroliers. Una cosa que mostra que Al Assad no és una «víctima» de l’imperialisme sinó el seu aliat, és que els Estats Units i l’OTAN (França, Gran Bretanya i Turquia) diuen estar bombardejant l’ISIS i no al dictador. Amb aquest argument també bombardegen als veritables rebels i la població civil. Al Assad coneix i autoritza les operacions aèries. I ara s’hi suma Rússia, amb l’autorització tàcita d’Estats Units. L’imperialisme ianqui va quedar afeblit a la regió després de l’inici de la revolució àrab a 2011, la caiguda de velles dictadures i la seva retirada derrotat de l’Iraq. Això va provocar un descontrol regional. La qual cosa afecta al seu agent sionista Israel. Per això el rol actual d’Obama no és «promoure el caos» sinó intervenir per tractar de restablir «l’ordre»
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
contra les rebel·lions populars. Per això la seva limitada intervenció militar està al servei de buscar una sortida negociada a la crisi de Síria, intentant que el règim d’Al Assad sigui part d’aquesta negociació però sense el dictador. Els Estats Units i Rússia comencen a estar d’acord a buscar una «transició» negociada. Per això també accepten la intervenció russa. Però per a Putin en la «transició» Baixar hauria de continuar. Malgrat aquest brutal atac en diferents fronts, la revolució popular no s’ha acabat. Existeix el que podríem denominar un «tercer front» de combat. Són milers que lluiten a Alep, a Homs, a Idbis o als barris de Damasc contra Al Assad i l’ISIS. Són les brigades de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL), les brigades independents, els consells revolucionaris, els comitès locals i les brigades kurdes. Sabem que darrere de les brigades de l’ELS i d’algunes d’aquestes organitzacions hi ha influència política de sectors patronals que integren l’anomenat Consell Nacional Sirià (CNS) que, en l’exili, busquen una sortida política negociada a Ginebra amb suport dels Estast Units i la UE. Els socialistes revolucionaris recolzem incondicionalment als rebels sense que això signifiqui donar suport polític a la direcció política i militar de l’ELS i d’altres brigades. Hem de donar ple suport i solidaritat als combatents per tombar al dictador i
Miguel Lamas, UIT-QI
Continúa la campanya del Comitè català de solidaritat amb el Poble Sirià
Amb els refugiats i els lluitadors sirians Els milers de refugiats que han arribat aquest estiu a Europa s’han trobat amb els murs, tanques i filats dels Estats, que només han començat a caure gràcies a la seva determinació i a una massiva onada de solidaritat de la gent( ...) La principal font de refugiats, avui, és Síria, immersa en una guerra que ha obligat a marxar 4 milions de criatures, dones i homes (...) Només alguns centenars de milers (...) tenen l’oportunitat i els recursos per arribar a Europa. Però els governs europeus continuen actuant amb demagògia i debaten distribuir «quotes» per a 120.000 persones en tota la UE.... ¡només al poble d’Arsaal, al Líban, n’hi ha 200.000 !! I el principal responsable d’aquesta guerra és el règim de Baixar al-Assad, que des de l’esclat de la revolució popular el març de 2011 va decidir mantenir-se al poder a qualsevol preu. Quatre anys després, continua bombardejant els barris civils amb barrils bomba i armes químiques. El clam de llibertat i justícia social s’ha hagut d’enfrontar a un altre enemic, l’Estat Islàmic, que el mateix règim va instrumentalitzar per atacar la revolució des de la reraguarda. I encara, des de fa un any, els bombardejos de forces estrangeres. Malgrat la seva brutalitat i el suport militar de l’Iran i de Hezbol·là, el règim d’Al-Assad ha retrocedit sobre el terreny en els últims mesos i, quan es troba en un moment crític, li arriba el suport de la Rússia de Vladímir Putin. (...) Parla d’objectius «terroristes», però de fet està atacant la resistència contra Al-Assad, inclosos els civils, com els rebels de Kafranbel, coneguts per les seves manifestacions setmanals en denúncia del règim, de l’imperialisme i de l’Estat Islàmic. Ja hi ha 12 països que bombardegen Síria, però cap d’ells ha tocat l’aviació d’Al-Assad, la principal causant de víctimes en aquesta guerra sagnant. Ni Obama, ni Putin, ni Cameron, ni Hollande, ni Erdogan ni cap dels dictadors àrabs que bombardegen Síria vol el triomf d’una altra revolució al món àrab, que reobriria el procés de canvi a la regió i més enllà. Putin, Cameron i el ministre d’Exteriors espanyol, Jose Manuel Garcia Margallo, ja defensen obertament que AlAssad formi part d’un procés de negociació política per al futur de Síria. ¿Però algú es creu que es pot arribar a la pau negociant amb el botxí? Per això, la solidaritat amb els refugiats no pot deslligar-se de la solidaritat amb els qui, a dins de Síria, continuen resistint contra aquesta màquina d’extermini que té tres cares: l’exèrcit d’Al-Assad i els seus aliats, l’Estat Islàmic i els bombardejos de totes les forces estrangeres que busquen la derrota del poble sirià. «Que s’acabi la guerra a Síria i no voldrem anar a Europa», resumia fa uns dies un noi sirià refugiat a Hongria. Us convidem a respondre a la seva crida. (...) Acollim-los amb els braços i el cor oberts, i sobretot ajudem-los a guanyar el més important: poder tornar a casa. 2/10/15 Extractes del manifest del Comitè català de Solidaritat amb el Poble Sirià solidaritatambelpoblesirià@gmail.com
INTERNACIONAL
derrotar a l’ISIS. Només el poble els pot vèncer tots dos. No és fàcil, però és l’única alternativa justa per al poble i la joventut siriana. En aquest marc des de la UIT-CI som part d’una campanya mundial de solidaritat amb el poble sirià, amb el lema «Trenquem el bloqueig a la revolució siriana», acordada al juliol en una reunió internacional realitzada a Istanbul, amb organitzacions d’esquerra sirianes, àrabs, europees i llatinoamericanes. Entre les activitats acordades està la setmana de solidaritat que s’està realitzant entre el 5 i l’11 d’octubre en 40 països, per NO a la dictadura, No a l’ISIS i NO als bombardejos d’EUA i Rússia!
Concentració el 3/10 convocada pel comité, del que com a LI formem part.
A la dreta, xerrada a Esparraguera el 8/10. Una de les moltes que està donant el comité.
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
17
INTERNACIONAL 18
18
Tur quia urquia
Guerra i eleccions Turquia camina cap a noves eleccions generals (l’1 de novembre) en un escenari caòtic on les forces de seguretat exerceixen una repressió ferotge sobre el Kurdistan turc des de fa quatre mesos. De fet aquestes eleccions seran la «repetició» de les anteriors que van tenir lloc a principis del juny passat, en les quals el partit islamista del president Tayyip Erdogan (Partit de Desenvolupament i Justícia, AKP) va perdre la majoria absoluta al parlament amb la irrupció del Partit de Democràcia del Poble (HDP) amb 80 diputats (del total de 550). HDP va guanyar gairebé el 80% dels vots a les comarques kurdes i va tenir el suport de l’esquerra turca. A partir d’aquell moment, Erdogan va exercir una forta pressió sobre el seu partit per no entrar en un govern de coalició amb la socialdemocràcia nacionalista (CHP, 132 diputats) ni amb el partit feixista (MHP, 80), i repetir les eleccions per recuperar la majoria absoluta. Erdogan necessitava almenys 330 diputats per poder aconseguir el seu objectiu: canviar la Constitució per convertir el sistema parlamentari en presidencial amb poders absoluts del President sobre l’executiu i fins i tot sobre el parlament. Però l’AKP va obtenir 258 diputats (40,1%), un resultat que no li va servir ni per formar govern en solitari. En canvi HDP va aconseguir superar la barrera del 10% per entrar al parlament (13%), escombrant a l’AKP a les terres kurdes. I d’allà el nou pla del President: impossibilitar la formació d’un govern i arribar a noves eleccions; i per guanyar més vots de la dreta nacionalista i també al Kurdistan, desacreditar HDP com a «extensió de l’organització terrorista PKK» mitjançant una guerra tant contra les milícies kurdes com con-
tra el poble kurd mobilitzat a les ciutats de la zona. De fet els somnis bonapartistes del President no són simplement producte del seu caràcter despòtic, sinó que responen a sectors burgesos en la seva camarilla que veuen en perill els seus interessos econòmics i polítics, i fins i tot la seva situació personal davant la justícia. Hi ha ministres, parlamentaris i dirigents de l’AKP, i fins al mateix President, que estan involucrats en casos de corrupció, malversació i ús de poders il·legals (que inclouen assassinats polítics). En el cas que l’AKP perdés el poder, hi ha proves més que suficients per condemnar aquests alts càrrecs, cosa que el Govern ha evitat fins avui canviant jutges i fiscals, i fins i tot detenintne alguns per «falses acusacions».
construcció. Però amb l’arribada de la crisi mundial, les fonts d’acumulació van començar a disminuir, les exportacions a decréixer i les importacions a encarir-se (amb una creixent inflació). Així va començar entre la burgesia una guerra per poder aconseguir els crèdits i favors del govern, que va penetrar dins del partit governant i fins i tot en el consell de ministres provocant bretxes i ruptures entre alts càrrecs. Els que formaven part de la camarilla del President li demanaven més mà dura per imposar «estabilitat», no només contra el poble kurd que lluita pel seu dret d’autodeterminació, sinó també contra els sectors burgesos rivals.
Però això no és tot. Des del 2002 Turquia («país emergent») va viure uns deu anys de bonança econòmica amb un creixement mitjà del 7% gràcies a la favorable conjuntura internacional i el flux
D’altra banda, les classes mitjanes laiques i urbanes, i la població alevita1, sufocades per les imposicions islamistes i polítiques antidemocràtiques del govern, estan decididament contra els plans del President. Aquests sectors van demostrar la seva capacitat de mobilització durant l’aixecament de
d’inversió estrangera, juntament amb polítiques neoliberals del partit islamista AKP. Això va crear una nova acumulació de capital sobretot a Anatòlia, que va ser l’origen de noves capes de burgesia comercial, industrial i sobretot de la
Gezi (Istanbul) fa dos anys i en les eleccions anant a votar en la seva majoria a la socialdemocràcia. També la classe treballadora està entrant en un nou període de lluites. Al maig desenes de milers de treballadors dels sectors automotriu
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
Actualment la resistència del poble kurd contra l’ofensiva del govern, que gairebé pren la forma d’una guerra civil a les terres kurdes, és la lluita més dura contra el règim. Bombardejos aeris i terrestres, batalles campals i atemptats es cobren cada dia desenes de vides als dos costats. Les forces militars i policials assetgen per dies les ciutats i pobles, declaren tocs de queda i els franctiradors assassinen fins a dones i nens. Hi ha centenars d’alcaldes, regidors i militants d’HDP detinguts. L’últim invent de frau electoral del govern va ser la decisió de traslladar centenars d’urnes on HDP és molt votat a poblets llunyans. Malgrat tota la repressió del govern, les enquestes assenyalen que HDP una altra vegada superarà el tall del 10% i el President no aconseguirà el seu objectiu de «reformar» la Constitució. Els revolucionaris marxistes, juntament amb altres sectors d’esquerra, criden a votar HDP en les eleccions de l’1 de novembre en suport a la lluita del poble kurd i per aturar els plans reaccionaris de l’AKP i Erdogan.
Muhittin Karkin 07.10.2015
Notes 1 Alevitas: seguidors d’una branca de l’islam xiïta, que tradicionalment han mantingut posicions progressistes
Diyarbakýr uç, Ankara… Continuen Diyarbakýr,, Sur Suruç, les massacres sota la vigilància del Govern i el Palau presidencial. Just abans de la manifestació organitzada pels sindicats (DISK, KESK, TMMOB, TTB), davant de l’estació de trens a Ankara, dues bombes suïcides han causat més de 90 morts i 186 ferits. Estem davant un atac criminal l’autor del qual encara no ha estat declarat. No obstant això, el responsable d’aquest atac és el mateix Govern, com l’era en les massacres de Diyarbakir i de Suruç. El president i el seu Govern, que no van poder digerir els resultats de les eleccions del 7 de juny i que van engegar tots els mètodes obscurs per salvaguardar el seu poder, com no va poder «aclarir» l’autoria de les massacres de Diyarbakir i Suruç tampoc va poder «impedir» aquest nou atac a la capital.
INTERNACIONAL
i metal·lúrgic van sortir en vagues no legalitzades contra la patronal i la burocràcia sindical, que van signar en secret convenis contra les demandes i necessitats de les plantilles. En la majoria dels casos els treballadors es van desafiliar del sindicat progovern i van aconseguir els seus objectius (pujades salarials, cap acomiadament, contractes fixos).
Aquest assassinat és la continuació de la política governamental de tocs de queda i de declaració de zones de «estat especial» a les ciutats de les províncies kurdes, de permanents detencions sobre sectors kurds i progressistes, de la cacera als mitjans de l’oposició. Com van fer abans en les massacres de Soma, Reyhanli i altres zones, aquesta vegada també el ministre de l’interior declara que no hi havia cap errada en les mesures de seguretat. Però com va poder no haver-hi cap errada de seguretat en el major atemptat de la història del país, executat just al centre de la ciutat capital? Com un Govern que deia que «a Orient Mitjà ni una fulla es mou sense que ho sapiguem nosaltres» no tenia ni idea d’aquest atemptat que passa al costat de les seves oficines? Davant d’aquesta falta de mesures de seguretat, han de dimitir immediatament el ministre d’Interior, el cap dels serveis d’intel·ligència, el cap de la policia nacional i el Governador d’Ankara! O estan mentint quan parlen del poder de la seva seguretat i de la seva intel·ligència, o estan utilitzant aquest poder per provocar i aprofitar-se d’aquestes massacres. Amb la seva actitud davant l’atemptat, el Govern una vegada més deixa clar que està decidit a aterrir a les forces de pau i democràcia i a les classes treballadores. És clar que el Govern, que no va poder aconseguir els seus objectius amb els seus criminals plans anteriors, aquesta vegada tampoc aconseguirà fer retrocedir la lluita dels pobles de Turquia. Cridem a tots a condemnar aquest nou atac criminal i a la mobilització per acabar amb aquest govern assassí.
10/10/2015 Partit de la democràcia obrera (IDP) Secció turca de la UIT-QI
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
19
Nous crims del sionisme
Solidaritat amb el poble palestí! A 11 dies de la represa dels xocs diaris del sionisme contra els palestins, hi ha desenes de morts i gairebé dos mil ferits palestins. Des de la UIT-CI cridem a la urgent solidaritat con el poble palestí que segueix resistint heroicament. Com sempre, en la reunió de
l’Assemblea General de l’ONU el primer ministre israelià Benjamín Netanyahu en el seu discurs del 1r d’octubre es va presentar com a víctima. La major part de la seva intervenció la va dedicar a criticar l’acord nuclear signat entre els Estats Units i d’altres potències
amb l’Iran. No obstant això, va amagar que aquest acord garanteix al seu estat invasor seguir sent l’únic posseïdor de poder militar nuclear a la regió, protegit pel propi Obama. I per descomptat va culpar la direcció palestina de no avançar en «acords de pau», (...) Per la seva part, Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina, ha denunciat que Israel mai ha complert els ja gairebé oblidats «acords d’Oslo», signats el 1993. Abbas ha demanat protecció internacional pel poble palestí. Sens dubte, l’agressió de l’invasor sionista contra els palestins s’ha vingut aguditzant, en particular a Cisjordània. S’ha accelerat el creixement de les colònies en terres que suposadament estarien reservades als palestins, es segueixen aixecant murs, i els colons són cada vegada més agressius. El 31 de juliol va ser esfereïdora la noticia d’un grup de colons que van incendiar l’habitatge d’una família palestina,... Des de llavors s’incrementen les agressions. I s’hi suma l’intent d’Israel de limitar l’accés dels palestins a l’esplanada de les Mesquites a Jerusalem, en particular en la mesquita d’Al Aqsa, un dels principals llocs sagrats dels musulmans.
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
20
20
Lluita Internacionalista 140, octubre 2015
La frustració entre els palestins va en augment. S’han produït atacs individuals de palestins contra israelians, alguns d’ells amb simples ganivets. I les mobilitzacions llançant pedres. Netanyahu ha redoblat la seva aposta repressiva. Ha autoritzat la utilització d’armes de foc contra els joves que llancen pedres, parla «d’atacs terroristes» (...), reitera la demolicó les cases de familiars de palestins exterminats por les seves tropes. Jerusalem, Nablús, Ramal·la i altres ciutats són escenaris de creixents enfrontaments. Alguns mitjans (...) es pregunten si s’estan transitant els primers passos cap a una nova «Intifada». A la seu de l’ONU ara hi oneja una bandera palestina (per a fúria dels invasors). Però aquesta crida a la «protecció internacional» que va fer Abbas en aquest àmbit no passarà de les declaracions,(...) Són els lluitadors democràtics i els treballadors i els joves d’arreu del món els qui han de prendre a les seves mans la protecció al poble palestí. Artistes i intel·lectuals de nombrosos països es vénen sumant al boicot. Impulsem la ruptura de relacions dels governs amb Israel i la solidaritat amb la lluita heroica del poble palestí. 12/10/2015
UIT-QI (Extractes)
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista