Lluita 141 16 01

nº 14 1411 - desembre/gener 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3-4 Laberint espanyol. Nou govern Generalitat Pàgines centrals: pàg 13-17 Laberint espanyol: crisi de governabilitat Economia: Dictadura "roja" + capitalisme feroç pàg 4-5 Política: Per la independència de la CUP-CC pàg 6 Sindical: Panrico: el preu de la traïció pàg 7-10 i avui davant la repressió i les eleccions sindicals

En debat: Resposta a Embat pàg 11-12 i 26 sobre Atentats Paris i guerra siriana.

Internacional: pàg 18-28 Veneçuela, Argentina, Campanya recollida aliments per a l'interior de Síria.

Mobilitzacions per Madaya.

Amb les dones kurdes. Contra repressió turca sobre kurds Gira de Lluita Internacionalista explicant el procés català a Grècia

Lluita- Internacionalista 141, gener 2016 Secció de la Unió Internacional de Treballadors Quarta Internacional (UIT-CQ)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

An (Una pastelería en TTokio), okio), de la directora japonesa Naomi Kawase.

Començarem per dir una obvietat: cada obra d’art mostra el punt de vista de la seva autoria. I seguirem amb una conclusió que se’n deriva: estem molt avesats als punts de vista occidentals, bàsicament nordamericans. Avui podem recomanar una mirada menys habitual: una obra feta per una dona japonesa de 46 anys que viu en un entorn rural.

Kawase diu que volia fer un film per homenatjar les persones que han patit, i pateixen, una forta discriminació al Japó pel fet de tenir lepra, i va escollir l’obra de l’autor Durian Sukegava. Però ha creat un conte amb tres protagonistes, tres personatges ferits, solitaris i fràgils que coincideixen en un petit establiment de menjars. I connecten les seves solituds. No és una pel·lícula trista, no és una obra on no passen coses, però sí que el temps transcorre d’una altra manera: calen poques paraules si les imatges ja diuen el text. La crítica en diuen poesia cinematogràfica, a les antípodes del cinema de best-seller que ens bombardeja de manera sistemàtica i on -aparentment- han de passar moltes coses i molt depressa.

La història: Sentaro treballa en un petita pastisseria que té com a especialitat els dorayakis, pastissets dolços farcits de pasta de mongetes vermelles (per cert els favorits de Doraemon, el gat còsmic de la famosa sèrie manga); Tokue és una dona gran que demana feina a Sentaro, perquè la pasta del farcit dels dorayakis anomenada «an» en japonès- és la seva especialitat; Wakana és una adolescent que passa la major part del temps sola i la pastisseria és el seu refugi. La interacció entre aquests tres personatges al voltant de l’èxit de la recepta secreta de Tokue, i sobretot l’entusiasme que la velleta aconsegueix encomanar a Sentaro i a Wakana és l’eix de la pel·lícula.

Reconciliar-se amb el passat de cadascú, tenir presents els cicles de la natura, respectar la saviesa dels majors i mantenir un esperit positiu són els ensenyaments morals d’aquesta faula. Les seves imperfeccions d’estil les hem trobat d’una banda en que el personatge de l’adolescent no està tan perfilat com els altres dos, queda

2

2

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

descompensat en comparació i trenca una mica l’equilibri que podria haver entre les tres edats; de l’altra banda el film té una primera part amb una mirada poc convencional on la cuina és el centre i les imatges expliquen els personatges, on els gestos i els silencis també parlen, en canvi arriba un moment que els personatges comencen a explicar-se, i això vol dir que no hi ha prou amb el punt de vista de les imatges.

Pots sentir, mirar i escoltar els canvis de la natura en una ciutat?

Podries filmar un poema d’amor a la vida en aquesta mateixa ciutat?

Naomi Kawase pot. Només s’ha de contemplar.

Qualsevol combinació de Govern té un enorme cost polític. Si el PSOE cedeix i facilita la investidura de Rajoy no només renega del seu principal argument electoral des de fa anys («que no passi la dreta») sinó que es posa en mans de la política repressiva contra Catalunya, unit a les polítiques d’austeritat, una factura altíssima. Tindríem no una versió a l’alemanya de la gran coalició (CDU-SPD) sinó una gran coalició a la grega (ND-PASOK), és a dir el camí a accelerar l’enfonsament dels socialistes. Un sector del PSOE –encapçalat per Susana Díaz- està disposat al sacrifici, però l’aparell de Pedro Sánchez es resisteix.

tes de dèficit» acordades, que «cal un ajustament» d’entre 5.000 i 9.000 milions, que aquesta vegada no hi haurà ajornaments i que «No és la nostra intenció imposar sancions, però les recomanacions són clares». El PSOE és el blanc de totes les pressions per empènyer-lo al pacte amb el PP, però sembla que avui estem més a prop d’unes noves eleccions que de que es faci el harakiri. La crisi del règim monàrquic s’aprofundeix… només li faltava la infanta en el banc dels acusats.

E

l nou Govern de la Generalitat

Finalment va haver-hi acord in extremis i es va L’altra opció tampoc està exempta de costos. investir Govern a Catalunya sense Mas ni el seu Pedro Sánchez vol un pacte d’esquerres amb seguici (Felip Puig, Boi Ruiz, Rigau...). Govern Podem, que necessitaria l’abstenció de Ciutadans presidit per Carles Puigdemont de CDC, amb ERC per no haver de recórrer al suport de sectors i alguns independents, que nacionalistes catalans o depèn del pacte amb la CUPbascos. Però això només és CC per tenir majoria possible si Podem renuncia al parlamentària. El resultat de La incapacitat per referèndum. Certament el les eleccions del 27-S no formar govern prereferèndum va ser un recurs només era la majoria ocupa en la UE. (...) independentista sinó també d’última hora al programa lila, ««cal un resultat del compromís amb un gir a l’esquerra, per tot això Ada Colau per conformar En ajustament» d’entre el Govern Puigdemont és Comú Podem. Si el gruix de 5.000 i 9.000 més feble que l’anterior per diputats de Podem hagués poder aplicar noves retallades milions,(...) El estat Madrid i Andalusia, la PSOE és el blanc de i les mesures de privatització reivindicació del referèndum que li exigeix el pagament del totes les podia quedar matisada i deute i complir els dèficits pressions... deixada per més endavant, requerits pel Govern central i però resulta que on dóna el salt la UE. Al capdavant d’aquesta endavant és precisament a ...el Govern tasca es posa el principal actiu Madrid.

Catalunya, País Basc i Galícia.

Puigdemont és més d’ERC, Oriol Junqueras, Puerta amb del Sol Amb aquesta composició la necessitat d’acudir a Mafeble que l’anterior parlamentària, renunciar al drid a demanar els Fons de per poder aplicar referèndum és garantia d’una Liquiditat Autonòmica (FLA) noves retallades i nova crisi interna. alhora que paralitza els

EDITORIAL

E

l laberint espanyol

les mesures de

moviments socials contra les privatització que li El referèndum a més retallades. introdueix una qüestió no meexigeix el pagament nor en la política espanyola. Un del deute i complir La renúncia de Mas a la dels temes silenciats amb pany els dèficits requerits presidència no és el resultat i forrellat en el Pacte de la d’un acte de magnanimitat, pel Govern central i Transició va ser el del dret sinó l’intent desesperat per la UE.. d’autodeterminació, un dret evitar unes noves eleccions. que figurava fins i tot al prograERC ja havia declarat que no ma del PSOE, com la Repúblianiria en una nova llista conca. I avui es posa sobre la taula entre els junta i CDC –com ja va passar el 20D- anava a treballadors/es en tot l’estat amb la força de diquedar relegat en un lloc secundari. Deixar caure versos milions de vots de Podem. La Mas –després del no de la CUP-CC- era l’única conseqüència immediata és que afebleix una manera de conservar en mans de CDC la resposta de força de l’Estat contra Catalunya. presidència i la majoria del Govern. La caiguda La incapacitat per formar govern preocupa en la UE. El president de la Comissió Europea, JeanClaude Juncker, declara «vull que Espanya estigui a l’altura» perquè es formi «un Govern estable» i que sigui «el més ràpidament possible». El seu vicepresident, Valdis Dombrovskis, ja avança que el proper Govern «està obligat a complir les me-

de Mas era el triomf de les bases de la CUP-CC que no es van deixar doblegar davant la pressió extrema externa i interna. Baños, cap de llista de la CUP-CC i partidari d’investir a Mas, va presentar la seva dimissió.

Si tot s’hagués reduït al canvi de Mas per Puigdemont, nosaltres hauríem donat el suport Lluita Internacionalista 141, gener 2016

3

a la investidura, però sense compromís polític, amb les mans lliures per combatre les seves inconseqüències en la lluita per la República Catalana, cridant a enfrontar els plans econòmics que seguiran carregant sobre les esquenes dels treballadors/es. Però resulta incomprensible que, després d’haver aguantat la pressió gairebé tres mesos, a l’últim moment la direcció de la CUP confongui la feblesa de CDC com a pròpia, permeti a Mas fer de la debilitat virtut, i acabi pagant un preu suïcida en l’acord amb JxS. L’acord JxS i la CUP-CC intenta anul·lar tot el potencial rupturista de la CUP-CC i subordinar-la a JxS i al Govern Puigdemont. Lluita Internacionalista vam cridar a votar en contra perquè no és admissible renunciar a la independència política i menys davant un Govern de la burgesia. I perquè qüestiona un procés de reorganització important com CUP-CC que havia aixecat esperances fins i tot entre població treballadora que no es definia independentista.

Curiosament en l’acord es critica «la bel·ligerància de la CUP-CC», i no perquè es denunciava que el pla de xoc que proposa JXS són engrunes, sinó perquè es dubtava –i amb raó- que CDC i ERC tinguessin «una voluntat inequívoca d’avançar en el procés de la independència». I és que el Govern Puigdemont seguirà justificant davant les seves bases una política econòmica antisocial, al servei dels interessos de la burgesia, per la falta de recursos mentre Catalunya no sigui república. Però on es juga els seu 1’6 milions de vots és, si respon amb fermesa els embats de l’Estat i avança decididament o no cap a la proclamació de la República catalana i no acaba retrocedint en un pacte fiscal. Clar, sempre que pugui haver-hi una esquerra independentista que pugui canalitzar aquest descontentament, que és el que JXS tracta de desactivar volent anul·lar la CUP-CC. Defensarem el Govern català davant els atacs de l’Estat que vagin contra l’exercici del dret d’autodeterminació. Cal debatre un pla de mobilitzacions per respondre a l’Estat, inclosa la crida a la vaga general en cas de supressió del Parlament i/o el Govern, i a la solidaritat dels i de les treballadores dels altres pobles de l’estat. Però la independència política davant del Govern de CDC-ERC i el combat sistemàtic al costat de les necessitats dels treballadors/es no està, ni estarà en joc. I urgeix engegar una àmplia plataforma per un pla de xoc, cridant a organitzacions, moviments, sindicats... per definir aquestes necessitats i un pla de lluita.

Des de Lluita Internacionalista cridem a les bases de la CUP-CC a garantir la lluita per les dues ruptures que van ser la base de la seva formació: amb l’Estat monàrquic, República catalana; amb el capitalisme: pla de xoc que atengui les necessitats més elementals dels i les treballadores, pel no pagament del deute…

15/01/2016 4

4

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

La crisi de 2008 ar riba a Xina arriba

Dictadura «roja» L’economia xinesa és la segona del món i també la segona que disposa de més superrics (amb més de mil milions de dòlars), en els dos casos només superada per EUA. Però les seves dimensions no ens han de portar a engany: així com EUA és la potència imperialista dominant al món, la Xina és un país que depèn de les inversions estrangeres i de les exportacions. Però, a banda de la seva grandària, hi ha unes característiques que la diferencien d’altres països dependents. Primer, que la dictadura del Partit Comunista Xinès (PCCH) ha garantit fins ara unes altes taxes d’explotació i d’acumulació de capital que ha atret empreses i capitals amb l’incentiu de baixos salaris i alts beneficis. Segon, el seu caràcter de fàbrica del món implica la major classe obrera del món. Tercer, com a vestigi d’haver estat un estat obrer, continua tenint uns importants sectors bancari i productiu públics i planificats (però al servei del capital).

A 1978 es va iniciar la restauració capitalista (eliminació de les comunes agràries, creació de zones franques industrials amb obrers sense drets i liberalització de preus), i a 1989 amb la matança de Tiananmen es va consolidar la dictadura del PCCH i la política de baixos salaris, la qual cosa va provocar un salt en les inversions estrangeres. Deu anys més tard van començar les lluites de camperols i jubilats. A 2008, reflex del Crack, 20 milions de treballadores van ser acomiadats a Xina, no sense resistència. A partir de 2010, les lluites i vagues il·legals van ampliar el seu nombre i èxits. Els salaris mitjans van passar de 60 dòlars al mes a 371. Algunes empreses van respondre deslocalitzant a Vietnam, Filipines, Indonèsia, Tailàndia, Bangladesh, Pakistan, Malàisia, Cambodja o a regions rurals

de l’interior de la Xina (salari de la meitat que a la costa).

Com descriu Varufakis, el crack de 2008 i la gran recessió van avariar (sense eliminar-lo) el corrent mundial d’exportacions a EUA i la tornada a Estats Units d’una part dels beneficis d’aquestes per invertirlos al mercat de valors nord-americà. Xina va perdre una part del seu mercat i una destinació per als capitals que s’acumulen.

Va esmorteir el cop gràcies a les restes de la seva economia planificada i sector públic, creant una bombolla immobiliària i d’infraestructures (el consum de ciment de la Xina en tres anys equival al d’EUA en tot el segle XX) que va començar a desinflar-se en 2015 però que encara no ha esclatat. Al mateix temps, es va crear una bombolla borsària que va «netejar» els estalvis de sectors de la classe obrera i la petita burgesia (estalvis que compleixen la funció de compensar que els programes socials de lloguer barat, seguretat social i ocupació segura de l’estat obrer van desaparèixer per a les treballadores del sector privat). Aquesta bombolla borsària tampoc ha esclatat malgrat un ajust en l’estiu de 2015 (havia pujat un 150% en un any i va baixar el 40%).

A 2015 el PIB mundial ha baixat un 5%, la qual cosa també va ocórrer en 2009 però solament 3 vegades més en els últims 40 anys.

L’economia xinesa està deixant de fer el paper d’amortidor de la crisi mundial que realitzava des de 2008.

Per mesurar la seva incidència, cal recordar que, a banda del petroli, la Xina és la compradora del 40% del conjunt de les matèries primeres mundials. Però per comprendre el

seu caràcter de país dependent, n’hi ha prou amb indicar que un Ipod d’Apple fabricat a la Xina que es comercialitza a 200 dòlars, només deixa al país el 4%

d’aquesta quantitat (8 dòlars). La Xina ha estat aplicant des de 2008 una barreja de polítiques keynesianes amb una part de l’economia planificada i creació de bombolles (no inversió en producció útil socialment), esperant una recuperació mundial que després de 7 anys, no arriba. El crèdit guanyat pel PCCH en la població després de 30 anys de creixements per sobre del 10% pot esgotar-se per l’estancament o la crisi que augmentarà la desocupació, la pobresa i l’explosió de les bombolles creades. La reacció del govern Xinès és la de traslladar el cost de la crisi a les treballadores, augmentant la crisi de sobreproducció endèmica (feblesa de la demanda interna pels baixos salaris). També pot obrir els seus mercats financers i vendre el sector bancari i productiu estatal als capitals imperialistes. Aquesta mesura donaria una oportunitat d’especulació i espoli amb altes

taxes de benefici que possiblement esmorteiria i retardaria per uns anys els cracks i volatilització de capital que l’economia mundial té pendents.

ECONOMIA

» + capitalisme feroç

No hi ha una solució tècnica per als problemes de les treballadores xineses, i una millora de les seves condicions repercutirà en millores per a les treballadores de la resta del món.

Fora la dictadura del PCCH! Respecte al dret de vaga! Llibertat per construir sindicats obrers, camperols i d’estudiants!

Augment de salaris! 8 hores màximes de treball! No al robatori de terres pel capital! Retorn al sector públic, amb control de les treballadores de les empreses privatitzades! Retorn dels programes socials, garantits per a tota la població! Legalització dels partits polítics!

Víctor Messeguer NOTA: En http://is.gd/egIAFZ estan els enllaços.

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

5

POLÍTICA

Catalunya

Per la independència de la CUP-CC El 10 de gener, a la reunió del CPGAP realitzada a Barcelona es va aprovar per àmplia majoria l’acord entre JxS i la CUP-CC. L’argument del Secretariat Nacional de la CUP i dels/les diputats/ades que proposaven unànimement l’acceptació de l’acord era que la redacció és ambigua i que, segons la seva interpretació, no condicionaria els posicionaments dels i les parlamentàries de la CUPCC i el seu sentit del vot, que es seguiria decidint als nostres organismes, com també el dels/les dos diputats/ades que participarien en les reunions del grup parlamentari de JXS amb tasques de coordinació. Això, explicaven era així en les discussions de caràcter general i, en particular, respecte als propers pressupostos, amb temes tan sensibles com el de pla de xoc, retallades o privatitzacions. Serem al costat de tots aquells companys i companyes que dins la CUP-CC donin la batalla per a preservar la independència de la candidatura amb les claus de ruptura que es van acordar en la seva formació, tant en la vessant nacional com social, però això no treu que, per la profunditat del que aquest acord representa, seguim demanant una Assemblea Nacional de CUP-CC o un CP-GAP precedit d’Assemblees Territorials Plenàries convocades amb prou temps que permeti a tothom que som al darrera de la candidatura: delimitar la política davant el nou Govern, ratificar la independència de les posicions de ruptura de la CUPCC que fan indestriable -i no divisible en etapes cronològiques- la defensa democràtica dels nostres drets com a poble i la independència de les necessitats socials com a treballadores, estableixi un pla de defensa i mobilització davant les agressions de l’estat i posi en marxa al carrer, en confluència amb moviments, sindicats i entitats, la lluita pel pla d’emergència que urgeix.

Reproduïm el comunicat que vam distribuir abans de la reunió per explicar el nostre vot contrari a l’acord.

6

6

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

No a un acord que segresta la CUP-CC Rebutgem l’acord amb JXS 1.- Per què ens intervenen políticament el grup parlamentari de la CUP-CC: ja no podrem decidir què votem en els nostres organismes, sinó que ho decidirà el Govern de JXS. El punt 1 estableix que la CUPCC es compromet a «No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat». És un segrest polític de la CUP-CC. Significa que garantirem –entre d’altres- els propers pressupostos amb les retallades que JXS decideixi. No es tracta, doncs, de donar suport al Govern en el que afecta el procés, sinó d’assegurar la seva estabilitat.

2.- Ens prenen dos ostatges ostatges, que «actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1.» Aleshores sobre aquests diputats qui decideix el seu vot? Està clar que JxS per tal d’assegurar-se la majoria un cop en el punt 1 ens neutralitzen la resta de diputats/des de la CUP-CC. D’aquesta manera, com ha dit Mas, «el que les urnes no ens van donar directament s’ha hagut de corregir a través de la negociació», efectivament és una estafa per tothom qui ens va votar, perquè dos diputats de la CUP-CC votaran amb JXS. 3.- La CUP-CC es confessa culpable –l’única culpable- de les dificultats per fer avançar el procés, i demana perdó com davant d’un tribunal de la Santa Inquisició: «Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí, sobretot en tot allò relatiu a la voluntat inequívoca d’avançar en el procés d’independència» i a partir d’ara es compromet «a la defensa activa de tots els agents que el fan possible», és a dir a JXS i el Govern. Però de qui ha estat aquest suposat «error»?

Això és una desautorització de les nostres assemblees i també l’acord programàtic de la CUP-CC. I d’ara endavant, ens estem comprometent a callar qualsevol crítica al Govern?

4.- I la CUP-CC és condemnada i se li imposa com a penitència el sacrifici de dos (o més?) diputades que dimitiran «amb l’objectiu de visualitzar un canvi d’etapa i assumir implícitament la part d’autocrítica que li correspon». Així qui té el control sobre els diputats i diputades de la candidatura? Els organismes de la CUP-CC o JXS? Com és possible que es lligui de mans i peus els i les nostres representants al Parlament? Com és possible que ens dictin des de fora la política, el que hem de votar votar,, el que hem de dir o si els nostres diputats i diputades han de dimitir?

L’ a c o rrd d se’ns imposa antidemo-cràticament, amb fets consumats.

On s’ha decidit aquesta política que ens hipoteca el futur, més enllà de la votació de la investidura? L’acord s’imposa a les pròpies bases –no fos que tornéssim a dir que no- amb fets

Per això, més enllà del que pugui decidir el CP-GAP sobre la investidura, cal portar aquest acord que condiciona la pròpia fisonomia de la CUP-CC, al debat de les bases amb la convocatòria urgent d’una Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP-CC o Consell Polític + GAP amb la convocatòria prèvia de les assemblees territorials.

Quan des de LI ens vam posicionar sobre el debat d’investidura dèiem que no entréssim en negociacions i que des del principi deixessim clares tres coses: 1) Mas no, com símbol i principal responsable d’un partit amb corrupció i un Govern de retallades i privatitzacions, però també perquè no és garantia per arribar a la independència 2) sí a la investidura d’un altre candidat o candidata de JxS, però sense cap acord de legislatura o govern, mans lliures davant d’un govern que seguirà sent contrari als interessos populars; 3) impulsar sense esperar més un mesa d’organitzacions per exigir un pla d’emergència social i rreactivar eactivar la lluita al carr er carrer er..

Sempre es diu que tenim un peu a les institucions i l’altre al carrer, però aquests tres mesos no s’ha impulsat la mobilització.

Cal una crida a les bases de la CUP-CC per aturar un acord que segresta el projecte

9 de gener de 2016

Panrico va pagar a UGT i CCOO per imposar la pau social davant els EROs El 16 d’octubre de 2015 l’Audiència Nacional condemnava1 Panrico-SAU a indemnitzar a CCOO per haver-li tallat el finançament acordat el 2011 de 30.000 euros per any, dos alliberaments complets més extres. Però en el text de l’Audiència surt tot el preparatiu de la direcció de Panrico i les direccions de CCOO i UGT per imposar els dos EROs als treballadors/es: centenars d’acomiadaments i una brutal rebaixa salarial per deixar l’empresa a punt per a la venda a Bimbo.

Panrico posa preu al compromís de CCOO i UGT El 5 d’abril de 2011 la direcció de Panrico subscriu un acord amb la Federació Agroalimentària de CCOO (FEAGRA-CCOO), UGT es nega a signar-ne un altre de semblant. El text analitza la «situació difícil» de l’empresa i «l’important paper a exercir pels treballadors per afrontar els reptes als quals ha d’enfrontar-se en els propers anys» (quin eufemisme!), i per «contribuir a la millora del clima laboral » és «necessari dotar de mitjans suficients a la legítima representació dels treballadors».

L’objectiu d’aquests recursos per a CCOO és la «recerca constant de solucions negociades a totes les controvèrsies que puguin sorgir en l’esdevenir de les relacions laborals».

Aquests «mitjans suficients» tenen «la finalitat de garantir el desenvolupament de manera efectiva de la labor (…) de CCOO dirigida a la consecució dels objectius assenyalatss en el present acord», són: 1) dos «alliberats institucionals» a temps complet, amb tots els drets i garanties; 2) «PANRICO aportarà a aquesta Federació la quantia de 30.000 euros a l’any», i aquesta quantitat s’actualitza amb l’IPC; 3)

«les despeses derivades de les reunions entre CCOO i l’empresa es fa càrrec PANRICO».

O sigui, quan l’empresa té dificultats econòmiques decideix gastar una important quantitat addicional a finançar als dos sindicats majoritaris. I aquesta quantitat té per objectiu comprar la pau social: Amb el que retrocedeixin els treballadors, es recuperarà la inversió amb escreix, una bona inversió empresarial!

I per si no fos clar l’objectiu de l’empresa amb l’acord, el 6 de juny de 2013, l’empresa deixa de pagar els diners acordats a CCOO i li escriu: «el citat acord definia el marc de col·laboració entre PANRICO i la FEDERACION AGROALIMENTÀRIA DE CCOO perquè a q u e s t a desenvolupés adequadament la seva activitat sindical, sobre la base del diàleg, la negociació i la pau social entre les parts.» i considera que CCOO està incomplint la seva part quan per exemple impugna l’aplicació del Conveni Col·lectiu de Catalunya. Panrico proposa a CCOO donar-li 10.000 euros per liquidar definitivament l’acord i «renegociar-ne» un de nou. Però CCOO no accepta i exigeix els seus 30.000.

L’empresa diu clarament davant el jutge que l’acord signat amb CCOO «va ser un acord mercantil», que es tracta d’un «contracte de serveis» i que una part va vulnerar el seu contingut. UGT que sí que va signar tots els acords rep íntegres diners i alliberats fins al dia d’avui.

La sentència reconeix que «l’empresa va extingir unilaterlament el contracte com a penalització per la negativa del sindicat demandant a assolir acords

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

SINDICAL

consumats. Una proposta que mai va estar sobre la taula, en cap dels escenaris que tants de temps ens hem passat discutint.

Es dóna l’acord per fet, es fan rodes de premsa i finalment ara es diu que el CP-GAP el ratifiqui, sota la màxima pressió.

7

SINDICAL

amb l’empresa.». Però dóna la raó a CCOO, quan diu que no va ser un acord mercantil sinó una «millora de drets sindicals», que «una cosa és dialogar i una altra arribar a acords, ja que si ho hagués fet, s’hauria convertit en un sindicat ostatge de l’empresa a canvi d’un preu».

CCOO intenta imposar pau social fins a l’últim instant Però així com dialogar no implica acordar, tampoc voler imposar la pau social suposa aconseguir-ho.

CCOO va intentar per tots els mitjans imposar la pau social, però no va aconseguir doblegar la resistència dels treballadors/es. La seqüència no deixa lloc a dubtes: El 10 d’octubre se signa un acord 2 en presència del propi Carlos Gila (representant de l’empresa), UGT i CCOO (inclòs el president del comitè d’empresa de Sta. Perpètua). En el punt 5 diu: «les parts es comprometen a negociar en un marc de bona fe, procurant el manteniment de la pau social»; en el 6: «El present acord suposa la no convocatòria de la vaga objecte del present conflicte»; en el 7: «La part social es compromet al fet que no es desenvolupi cap jornada de vaga

que s’iniciï el 13 d’octubre, pel que faran les gestions que si escau correspongui.» i el punt 8: «En el supòsit que en algun centre de treball arribés a desenvolupar alguna jornada de vaga que s’iniciï el 13 d’octubre, el present acord quedarà sense efecte». Faltaven només tres dies per a l’inici de la vaga! Efectivament la següent reunió ja es fa sense els representants de CCOO, perquè la direcció de CCOO a Sta Perpètua –per molt que ho va intentar- no va aconseguir imposar la desconvocatòria de la vaga.

Però aquesta actitud continua al llarg de tot el conflicte: aïllament de la vaga de Panrico de la resta de mobilitzacions (Alston...); negar el suport material a la caixa de resistència; negativa a pagar l’autocar per viatjar a Madrid en judicis per l’ERO, a pesar que la gran majoria eren afiliats/des; signatura de tres delegats de CCOO de l’ERO que castigava especialment a la planta de Sta Perpètua en vaga, un d’ells és el tal Argimiro3, delegat LOLS estatal de CCOO; maniobra per ajornar el judici del 20 de març; denúncia pública brutal de la CONC contra els treballadors/es del 24 de març; i per

si amb això no n’hi ha prou cal llegir la denúncia explícita del Cap dels advocats de l’Interfederal de CCOO Enrique Lillo el 24 de setembre de 20144, en què publicava les cartes en les quals demostra les pressions i amenaces que ha sofert des de FEAGRA-CCOO perquè deixés en indefensió als treballadors/es en plena vaga indefinida. No hi ha cap dubte: la direcció de CCOO ha defensat amb ungles i dents la seva part del tracte amb Panrico, traint la lluita dels i les treballadores...

Quan es desprèn Panrico d’Argimiro? Diu la sentència: «L’empresa va consentir que el sr Argimiro estigués rellevat fins a la conclusió de l’acomiadament col·lectiu.» L’empresa li lleva la representativitat i l’obliga a tornar a la feina, «immediatament després de la negativa de CCOO a signar l’acord de 19-05-2015 , no mentre va signant els EROs: Roma no paga traïdors.

Quant valia la traïció a la vaga indefinida de Sta. Perpètua: 30.000euros o més?

En una d’aquestes cartes que va publicar l’advocat de CCOO Enrique Lillo, datada en 7 de juliol de 2014 i dirigida al Secretari General de FEAGRA li diu: «... es diu que l’empresa ha efectuat alguna donació o aportació a la Federació,

FEAGRA-CCOO va exigir una rrectificació ectificació d'aquest ar ticle El 12 de novembre vam rebre: «des de la Federació Agroalimentària de CCOO (FEAGRA-CCOO), exigim una rectificació d’aquesta notícia» perquè segons la nota «es manifesten expressions que no són certes» i cita actuacions de CCOO que en res contradiuen els fets manifestats. La nota acaba amb amenaces: «si aquesta rectificació no es produeix en els mateixos termes i condicions, aquesta sindicat exercirà les accions legals que consideri oportunes.»

El 9 de novembre responem a CCOO:

«De l’escrit de CCOO no es diuen quines són les «expressions que no són certes».

S’haurien de posar blanc sobre negre. Hem de separar el que són informacions falses que, si existissin, sense dubtar rectificaríem, del que són opinions i valoracions. De les primeres no n’hem trobat cap, és més cada afirmació està documentada en fets provats de les sentències i, en molts casos podem aportar més documentació addicional. Per exemple, estan totes les extenses cartes publicades pel seu advocat Enrique Lillo –que són d’extrema gravetat venint a més de qui vénen- en les quals es llegeixen les pressions de la direcció de FEAGRA perquè abandoni el cas i deixi en indefensió als treballadors/es de Panrico, i en les quals s’adverteix sobre la gravetat d’acceptar «donacions» de Panrico a la Federació.

De les opinions és obvi que entre els signants i la direcció de Feagra CCOO tenim diferències fonamentals en com valorem l’actuació de CCOO en aquest conflicte així com dels criteris que han de presidir l’acció sindical de classe. Com entenem que les discrepàncies se situen en el terreny de les opinions, creiem que no correspon que nosaltres rectifiquem el nostre article sinó que la direcció de CCOO, si ho considera, expliqui el que cregui convenient.

No se’ns escapa la seva preocupació per la gravetat del que diem, som conscients d’això, però no matin al missatger, resolguin amb claredat els dubtes que aquests fets han creat, pel bé del sindicalisme de classe i més encara pels 135 acomiadats i els que queden amb rebaixes brutals de salari».

8

8

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Danys morals a CCOO o als i a les treballadores?

La sentència condemna a Panrico a pagar a CCOO els 3 anys a raó de 30.000 + IPC. Però també li reconeix 6.000 euros per danys morals. Al sr Argimiro li assigna 4322’34 euros pel «dany patrimonial important » que suposa retirar-li el seu alliberament «obligant-li a treballar en comptes de representar als seus companys» a raó de

Aturar la repressió, assumir responsabilitats Encara estan pendents judicis contra companys/es de Panrico pels vuit mesos de vaga. Es va informar a les xarxes que al company Pepe, membre del comitè d’empresa de CCOO i del comitè de vaga: el jutge li ha embargat 3.000 euros del seu compte com a fiança davant la denúncia presentada per l’incident en què va resultar cremada una furgoneta de repartiment Panrico durant la vaga. Arran d’aquest fet des de delegats de CCOO –però a títol individual- van fer una crida a tots els treballadors/es a aportar 50 euros per recolzar al company.

Lluita Internacionalista va treure un comunicat alhora que feia una aportació de 100 euros. En el comunicat s’assenyala: 1) posar-nos a la disposició del company i cridant a activar una campanya de suport. 2) reclamar, al costat d’altres veus que també ho fan, que es passi comptes sobre els diners que van quedar a la caixa de resistència un cop desconvocada la vaga. Es va acordar que aquests diners quedarien per aquests casos, i es van dipositar al compte de la secció sindical de CCOO. 3) que la crida a la solidaritat dels treballadors aportant 50 euros dilueix «les responsabilitats de les organitzacions i en particular de qui fa a crida a l’aportació solidària» (un dirigent de CCOO). Els «primers a respondre han de ser les organitzacions sindicals i polítiques que van donar suport.» I òbviament és CCOO qui ha de respondre per ser àmpliament majoritari en el comitè d’empresa.

Però el dia que vam lliurar l’aportació ens vam indignar: no podíem deixar de dir que una cosa és la solidaritat amb en Pepe que no està en dubte ni està condicionada al que facin als altres, i una altra cosa és la insultant actitud de la direcció de la secció sindical de CCOO. Els responsables de la secció sindical, que tenen la caixa de resistència es van negar a donar cap explicació de què ha passat amb aquests diners: només en Ppeva va dir que CCOO no cobreix els judicis penals contra els seus afiliats (o delegats com és el cas) i que possiblement es van gastar tots els diners que quedava en el pagament als advocats de CCOO, que es veu que cobren apart per aquests judicis. 1) Sentim indignació que CCOO ni tan sols cobreixi els costos dels seus advocats quan es tracta de defensar a afiliats o delegats en accions de lluita. Un exemple, sense anar més lluny: la denúncia penal contra les declaracions de Panrico acusant els treballadors en vaga de ser capaçss d’enverinar els dònuts, es va cobrir voluntàriament per advocats solidaris amb la lluita amb els quals vam contactar des de Lluita Internacionalista, i també vam aportar els 800 euros per cobrir els costos. 2) Sentim vergonya aliena, quan un dels responsables de la secció sindical és el que va fent la llista de les aportacions i pren els diners solidaris de molts treballadors -alguns d’ells en actiu i d’altres acomiadats-, mentre el seu sindicat CCOO acaba de rebre de Panrico per sentència judicial prop de 100.000 euros (veure article) i no ha estat capaç de donar suport als seus. Quin contrast entre l’esforç que fan companys que estan ja esgotant el seu atur per no abandonar un company de lluita, mentre el seu sindicat CCOO no només no li cobreix la fiança sinó que a més li cobra els honoraris dels seus advocats! Només podem dir que és un insult al sindicalisme de classe.

SINDICAL

encara que aquesta no està vinculada al desistiment del plet.

Però, si això fos cert, aquestes donacions podrien interpretar-se com a donacions remuneratòries, la qual cosa implicaria que l’assumpte podria tenir una dimensió penal, la transcendència de la qual no haig d’amagarte.»

Seria estrany que l’advocat de CCOO no sabés de l’acord Panrico FEAGRACCOO de data 5 d’abril de 2011, més quan és l’advocat per a la reclamació d’aquests diners en el recent judici.

A quines quantitats es refereix Lillo en plena vaga indefinida de Sta. Perpètua?

Els afiliats/des de Panrico de CCOO davant l’escàndol que suposen els continguts publicats per Lillo es van dirigir a CCOO per demanar explicacions, però el que van trobar van ser menyspreu i amenaces, sense que s’hagin pres mesures ni sobre les pressions contra l’advocat ni sobre el possible finançament que podia ser motiu de denúncia penal.

Carlos Rodríguez i Josep Lluís del Alcázar Lluita Internacionalista 141, gener 2016

9

58’41euros per dia al llarg de 74 dies hàbils! I també una indemnització per danys morals de 1.000 euros.

Llegir aquesta resolució i el que ha passat al llarg d’aquests anys en els quals s’imposen dos terribles EROs als treballadors (centenars d’acomiadaments i retallades brutals de salari) provoca ràbia i un dany moral terrible. És immoral el que ha passat i sembla increïble que CCOO tingui la cara dura de reclamar els diners amb els quals la patronal exigia que imposés el silenci dels treballadors/es. L’empresa es va preparar pels EROs lligant en curt a CCOO i UGT amb la compra de la pau social. Els treballadors/es van haver de sortir a lluitar pels seus llocs de treball contra l’empresa, la Generalitat i les direccions de CCOO i UGT. Per això és més sorprenent encara la capacitat d’aquests poc més de 200 treballadors/es que van resistir vuit mesos de vaga contra tan poderosos enemics col·ligats. Aquesta lluita, que al final va haver de deixar la vaga però no va cedir en la signatura de l’acord que tant buscaven i necessitaven ells, és el que explica les dificultats que tenen per tancar el conflicte, perquè van trepitjar tants drets dels treballadors/es que necessitaven que algú passés pàgina per oblidar. Però no ho han aconseguit i la lluita segueix per recuperar llocs de treball i condicions laborals perdudes.

6 de novembre de 2015 Agustín Cintas, treballador de Panrico.

Mª Carmen Torres, treballadora de Panrico.

Jacinto García, treballador de Panrico Carlos Rodríguez, Lluita Internacionalista.

Josep Lluís del Alcázar, Lluita Internacionalista.

Notes: 1 http://luchainternacionalista.org/IMG/pdf/2_san-social_16-101 5 _ 2 6 1 - 2 0 1 5 _ r i c a r d o _ b o d a s _ c c o o _ _panrico_acuerdo_pago_de_facturas_y_otros_servicios_.pdf 2. Citat en la sentència del TSJC. http://luchainternacionalista.org/ img/pdf/sentencia_2790-2015-1panrico_tsjc.pdf 3. Argimiro: és un dels «alliberats institucionals», es tracta de José Oliva de Puente Genil, l’altre alliberat institucional de CCOO demandant és Pedro Izquierdo de Sta. Perpètua, encara que deixa les indemnitzacions per quan es vegi el seu acomiadament.

4. Reproduïm cartes d’Enrique Lillo penjades en el bloc de López Bulla http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article2642&var_mode=calcul

20 gener: eleccions sindicals a Panrico Quan va començar el procés electoral Lluita Internacionalista va repartir un comunicat cridant a formar una llista unitària amb tots i totes les treballadores que en la llarga lluita de 8 mesos es van enfrontar a la burocràcia sindical d’UGT i CCOO. Però per l’apatia de CGT i pel sectarisme del SUT això no es va poder fer. Creiem que és un greu error. Sent crítics amb el SUT SUT,, demanem el vot per la seva llista, doncs és l’única d’oposició a la burocràcia sindical. No hi ha tasca més important en aquestes eleccions que obrir un espai en el comitè d’empresa a companyes i companys que no estiguin subordinats a CCOO i UGT. No obstant això, segueix sent essencial continuar treballant per impulsar una recomposició sindical àmplia –sense sectarismes- per a les lluites que s’apropen, des de les resultants de la sentència definitiva sobre el’ERO com les dels acomiadaments.

10

10

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Resposta a Embat

Sobre els atentats Arran dels atemptats de París, Embat –moviment polític anarquista- va treure un comunicat amb el qual compartim alguns eixos com ara el rebuig als mateixos, la solidaritat amb les víctimes, la fraternitat de pobles lliures, l’afirmació que les primeres i major nombre de víctimes de DAESH són dels pobles àrabs… Però aquí acaben les nostres coincidències ja que introdueix conceptes que llisquen cap a la concepció de l’esquerra chavista i estalinista justificatius cap a Al-Assad, com ja havien fet a la seva declaració sobre els refugiats. La qüestió pren major envergadura quan el mateix dia el Secretariat Permanent de CGT Catalunya ho divulga pels seus mitjans interns i externs, sense treure comunicat propi, donant a entendre la seva identificació amb els plantejaments, sense que hi hagi hagut debat intern en el sindicat i introduint un gir de 180º en relació amb la posició que havia mantingut CGT de suport a la revolució siriana.

Des de CGT-Ensenyament es va organitzar una xerrada amb les dues posicions, però el temps tampoc va permetre sistematitzar la polèmica de les diferències. Per la seva importància, i perquè compartim moltes lluites amb companyes de Embat, volem fer-ho aquí.

La primera afirmació que no compartim és: «Exigim als governs de França i Espanya que deixin de desestabilitzar governs laics a l’Orient Mitjà, de donar suport polític a Turquia i les monarquies del Golf i de finançar i armar Al-Qaida i altres bandes salafistes a Síria i l’Iraq.»

De quins governs laics parlem?

Suposem que es refereix al règim de Bashar Al-Assad (doncs apart d’ell, laic, queda la monarquia jordana: Líban te un règim confessional, Israel no diguem, Iraq també i fruit de l’ocupació, Iran els Aiatol·làs, Egipte una dictadura militar....), encara que la declaració no s’atreveix a esmentar-ho directament. I precisament la característica que defineix aquest règim no és la seva suposada laïcitat: si fos així seria inexplicable que tingui entre els seus principals aliats polítics i militar el règim dels Aiatol·làs de l’Iran i la milícia xiïta libanesa Hezbollah, que s’han implicat a fons al seu costat en la guerra i sense els quals no hauria pogut sobreviure militarment a la revolució que combat a sang i foc des de fa gairebé cinc anys. Quan vulgueu podem entrar a analitzar a fons des d’un punt de vista històric, polític i d’estructura les característiques del règim sirià, però n’hi hauria d’haver prou amb escoltar els testimonis dels refugiats o dels ex-presos polítics (entre ells la gran majoria de l’esquerra siriana, a excepció d’un sector de l’estalinisme). El règim sirià era una dictadura no alineada, que es va convertir en un aparell identificat amb les polítiques neoliberals i l’acció imperialista a la zona, sobretot des de l’arribada al poder de Bashar, que va heretar la direcció del règim del seu pare. Hi ha molt a discutir sobre el que va ser el baasisme, però avui per avui tampoc és d’això del que es tracta a Síria. La declaració d’Embat situa a Bashar Al-Assad com a víctima dels poders desestabilitzadors de França, Espanya i d’altres, no com a botxí del seu poble. La política d’Embat ¿és doncs ajudar a «estabilitzar» la dictadura d’AlAssad? L’imperialisme estava molt

be amb Al-Assad, que era un «enemic» molt còmode d’Israel i que, per exemple, va prestar les seves bases als ianquis per a la invasió de l’Iraq i va contribuir fidelment a la «guerra contra el terror» inscrivintse en l’arxipèlag dels Guantánamos de la regió.

Una altra cosa és que quan esclata la revolució popular contra aquesta dictadura atroç i les seves polítiques neoliberals, l’imperialisme intenta ressituar-se, com sempre fa. Però és evident que no ha tingut

desestabilitzat la zona... Però ¿quina era l’anterior estabilitat? Una estabilitat contra els pobles.

Aleshores tampoc ens reivindiquem d’ella. Com a revolucionaris aquest terme té un sentit confús. El que es vol dir és que els pobles àrabs havien de continuar callats sota el jou de la dictadura perquè si no l’imperialisme entraria per fer descarrilar les seves revolucions?

Aquest és el vell plantejament colonialista que assegura que els àrabs estan condemnats in

la política de derrocar el règim i per això no hi ha hagut, ni hi ha, una intervenció militar imperialista contra ell, ni tan sols després d’haverse saltat totes les suposades «línies vermelles» que li havia marcat Obama. EUA sempre ha dit, com diu avui a Viena i en el G-20 d’acord amb Putin, que vol evitar a tot preu un col·lapse del règim, és a dir que l’única qüestió que està en discussió (avui de manera més formal que real) és si Al-Assad ha de pilotar una suposada transició o si ho ha de fer algú del seu cercle proper, mantenint intactes totes les brutals estructure repressives que han mantingut el poble sirià sota la seva bota des de fa 45 anys.

En el mateix sentit es diu –amb raó- que l’imperialisme ha

eternum al dilema dictadura o islamisme. És clar que hi ha bombardejos de l’OTAN i dels seus aliats al Golf Pèrsic, però també de Putin i de l’Iran. No ens deixem enganyar: cap d’ells vol el triomf de la revolució. Els uns ataquen l’Estat Islàmic, sabent que només l’estan fent més fort, o armen les altres faccions jihadistes, i els altres ataquen els rebels per mantenir viu el règim. Cap potència internacional ni regional està al costat del poble sirià en la seva legítima lluita per la llibertat i la justícia social.

EN DEBAT

s de París i la guerra a Síria

Més avall es diu: « Diverses insurreccions populars laiques (la Primavera àrab, la revolta de les

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

11

EN DEBAT 12

12

cabílies algerianes, la declaració d’independència dels Tuareg de Mali) que han tingut lloc en el món islàmic en els últims anys han derivat en revoltes obertament islamistes.

D’aquesta manera es produeix una «contrarevolució preventiva» que avorta un possible procés revolucionari.»

Un altre cop, definim les revolucions àrabs com a insurreccions «laiques» «laiques»? Quina categoria d’anàlisi és aquesta des del punt de vista de la lluita de classes? De debò penseu que el que motiva aquests pobles és la laïcitat.

No: són revoltes dels joves, els camperols, els treballadors i sectors de classes mitjanes que tenen en primer lloc un programa democràtic però també de defensa de les seves condicions de vida en el marc de la crisi econòmica del capitalisme. I que busquen nous referents. Què vol dir que han derivat en revoltes obertament islamistes? No hi ha cap revolta islamista!! El que hi ha són unes direccions que s’imposen al moviment i que en la majoria de casos (com a Egipte o a Tunísia) han estat ja descartades per les masses, després de veure que no donaven resposta als seus problemes, bàsicament no perquè eren islamistes sinó perquè eren burgeses. I s’han trobat amb l’avenç de la contrarevolució. No hi ha cap «contrarevolució preventiva», hi ha contrarevolució per frenar uns processos revolucionaris que amenaçaven el domini burgès i imperialista de la regió.

I ara anem a com combatre el terrorisme. El comunicat diu: «Si Europa- vol acabar amb el terrorisme ha de posar les bases per una pau duradora en els territoris que estan avui en guerra. Però a més a més, és necessari finalitzar d’una vegada amb els vincles econòmics i polítics amb els països que han donat suport al gihadisme, com és el cas de diversos països del Golf Pèrsic i Turquia. Recordem, per exemple, que l’estat espanyol està construint l’AVE a la Meca, o que d’aquí a poc tindrà lloc un Mundial de futbol a Qatar. I recordem també que el context que hi ha a l’Orient Mitjà és el d’una guerra entre dues potències regionals com són l’Iran i l’Aràbia Saudita que es lliura físicament a Síria, l’Iraq i el Iemen alhora.»

sigui, serà amb algun dels seus Els únics que estan lluitant concosins. El règim sirià té a tothom al tra el terrorisme de l’Estat Islàmic, seu costat, l’únic que ha intentat els únics que posen morts i que fre«desestabilitzar-lo», a un preu nen la seva expansió són els rebels absolutament brutal que depassa sirians i els kurds. Perquè l’Estat tots els precedents que ha viscut Islàmic no és un enemic del règim la nostra generació, és el poble sirià. sirià, sinó el seu producte. No és una força reaccionària que sorgeix d’una revolució (com ho podria ser Hamàs, per exemple), sinó un producte de la política deliberada d’AlAssad per legitimarse a dins i a fora de Síria. Des del primer dia va dir que s’enfrontava a un «complot terrorista internacional» i no a una revolta popular, va buidar les seves presons (aquelles amb les quals col·laborava en la guerra contra el terror de Georges W. Bush) de jihadistes per omplir-les de camperols, joves, periodistes, Pancarta a Kafranbel (Síria) en la manifestació dels bloguers... i va deixar divendres. L'ISIS sorgint del règim d'Al-Assad créixer el monstre perquè fes el que ha fet: atacar la revolució des de la Aleshores, què hem de fer des rereguarda, obrir un altre front conde l’esquerra europea? La tra els rebels... i permetre’l declaració diu: «A més l’esquerra aparèixer davant els sirians i el món ha d’aportar el seu granet de sorra amb el lema «o jo o el caos». Mireu per donar suport a les grans si teniu ocasió el mapa dels fronts transformacions que estan tenint a la ciutat d’Alep i ho veureu blanc lloc a l’Orient Mitjà. La causa kurda sobre negre. és estratègica en aquest sentit, I ara, per això, en el G-20, Putin perquè suposa una alternativa laii Obama es mostraven d’acord que ca i d’esquerres al camí sense cal preservar la continuïtat del règim sortida en què s’ha ficat el món sirià. El que hem de dir els islàmic. Però a més hi ha un altre revolucionaris és el contrari: només tipus de grans moviments en marxa el triomf de la revolució pot acacom el Balutxistan, el poble amazic bar amb el càncer de l’Estat i tuareg, Somalilàndia i altres Islàmic, i no la continuïtat del territoris que lluiten per tenir règim que és qui va posar les societats democràtiques, lliures i condicions per al seu naixement laiques però que sempre han estat i expansió. ignorats per l’esquerra europea.»

I el mateix per als EUA, França i Primer, una alerta amb això del Anglaterra: ara ja tenim fabricat el «món islàmic», perquè aleshores nou gran «dimoni», contra el qual nosaltres què som? ¿el cristià? està justificat tot. Al-Assad veu Estem d’acord en donar suport a complert el seu pla. El pla pactat totes les causes que esmenteu, i per Putin i Obama li deixa 18 mesos ens heu vist militant (no d’ara, des més de coll: per anar a unes de fa molts anys) en concret per la eleccions com les que va guanyar causa kurda. Un suport incondiciofa dos anys amb el 97% de vots? I si no és ell, perquè Putin el deixarà (segueix a pàg 26) caure a canvi d’Ucraïna o el que

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Les eleccions del 20-D han significat un cop dur per al govern de la dreta i la fi del bipartidisme: quatre forces polítiques que superen els 40 diputats cosa inèdita a l’Estat- i deixen la difícil la investidura del nou govern.

Però tant o més important és el gir a l’esquerra, amb un increment del 4% de la participació electoral.

Cal analitzar aquests resultats per entendre la difícil situació de governabilitat que podria portar a unes noves eleccions.

océs dels par tits del Règim del 78 I.. Retr Retrocés i gir a l’esquer ra. l’esquerra.

S’enfonsa el PP s no compenPP,, C’ C’s sa i UPyD desapareix desapareix. Malgrat la major participació, el PP guanya les eleccions però perd gairebé quatre milions de vots. La majoria de 123 diputats és insuficient per formar govern. Amb la impossibilitat de compensar aquest retrocés amb el vot de Ciutadans, la ingovernabilitat que es viu a Catalunya s’ha estès també al Govern de l’estat. L’operació reformista de l’espanyolisme de C’s, apadrinada per bancs i grans empreses, ha fracassat. Es va presentar sempre com a suport per a un govern del PP, però no ha pogut ser.ho perquè l’espai de centre es redueix. El resultat a Catalunya, passant en tres mesos de segona a cinquena força, és la seva màxima expressió.

PSOE: el pitjor resultat de la seva història… però podria encara gover nar governar nar. Semblava que no podien caure més després de Rubalcaba. Però sí, han seguit caient i han perdut 1,5 milions de vots. Si Almunia va dimitir, la mateixa nit electoral, amb 125

escons i Rubalcaba ho va fer amb els 110, Sánchez, es queda ara amb 90… A més, com el PP, el retrocés és encara més significatiu a les ciutats i només aguanta per les zones rurals d’Andalusia – l’única Comunitat autònoma que manté- i de les dues Castelles.

IU aconsegueix salvar dos e s c o n s p e r M a d r i d , i evita desaparèixar. Els altres diputats que obté procedeixen de les Marees gallegues, Compromís o En Comú Podem on anaven «amagats».

Aquestes formacions –com ERCasipren a tenir grup propi al Congrés, mentre IU com a tal es quedarà sense.

Remuntada de Podem m. De l’ascens meteòric de les eleccions europees i la capitalització de l’èxit de Syriza a Grècia que encara el van ajudar a les municipals i a les autonòmiques –especialment a Andalusia- Podem va començar la seva caiguda en expectativa de vots amb la traïció de Tsipras i va arribar a la campanya electoral amb un retrocés significatiu. L’entrevista de Pablo Iglesias amb Albert Rivera va coincidir amb un dels seus moments més baixos. No obstant això, es va produir una altra meteòrica remuntada des de la meitat de la campanya amb un vot urbà que supera al PSOE a les grans ciutats. Si es sumen les quatre demarcacions més poblades (Madrid, Barcelona, València i Sevilla) Podem obté 24 escons -1 menys que el PP- per davavant del PSOE (19) i de C’s (15).

La inclusió precipitada al programa electoral de «l’oblidat» referèndum català el 25 de novembre va ser tan escandalosa que va situar el dret d’autodeterminació en primera línia del debat a tot l’Estat. I no va penalitzar a Podem, sinó que, ben al contrari,va reflectir que més de quatre milions de persones veuen de bon grat aquest dret democràtic.

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

LABERTINT ESPANYOL

S'agreuja la crisi del règim que amenaça la governabilitat

13

LABERTINT ESPANYOL

II. El vot Podem per ter ritoris territoris Galiza. El BNG desapareix Només En Marea (Podemos, Anova i Esquerda Unida amb el suport de les marees municipalistes) ha complert els seus objectius. El PP es manté com a primera força, però baixa 15,4 punts i perd cinc escons. El PSOE queda relegat a la tercera posició, empatat amb En Marea però amb 60.000 vots menys. C’s, -sense saber explicar, ja començada la campanya, el programa per Galiza- s’endu una garrotada amb un únic parlamentari.

Però el més significatiu, és la desaparició del BNG que tot i participar a la coalició Nós-Candidatura Galega (BNG-CG-FOGA-PCPGPG) passa de ser la 3ª força a 5ª, perd 115.000 vots i els dos diputats.

De fet, a les autonòmiques de març va ser desplaçada per AGE (Anova amb EU galega) i a les municipals per les Marees –amb i sense Podemos, però amb Anova i EU juntament amb moviments -.

Semblaria que amb aquestes eleccions se sentencia la caiguda iniciada amb la ruptura de l’ala esquerra de Beiras que va crear Anova en 2012.

Euskadi.

Enfonsament de EH Bildu

14

14

Podem obté 7 escons i serà la major representació d’Euskal Herria al Parlament, mentre que EH Bildu baixa de 7 a 2 escons. Si es desglossa: a la CAB (Comunitat Autònoma Basca) Podem queda com a primera força, mentre en la CFN (Comunitat Foral Navarra) queda segona després d’UPN-PP però amb els mateixos 2 escons. Per la seva banda EH Bildu a la CAB passa de 6 a 2 escons (de primera força a quarta), i en la CFN i perd l’escó que tenia. Geroa Bai baixa encara més i tampoc obté cap.

Per la dreta, el PNB encara que baixa en vots, puja de 5 a 6 escons i és l’únic partit de l’estabilitat de la transició que es manté. En canvi el PP a la CAB cau 7 punts, sense que C’s amb el 4,2% ho compensi ni pugui entrar amb cap escó. Per contra, manté la majoria a Navarra com a UPN-PP, però passant de gairebé un 42% a un 29%. També

segueix caient el PSOE que només obté 3 escons.

A l’hora d’explicar aquest gir a l’esquerra, sembla que caldria tenir en compte diversos factors. Alguns favorables a la imatge de Podemos a Euskadi, com la repercussió mediàtica i la «utilitat del vot» per treure a Rajoy des de l’esquerra o la incorporació del dret a decidir, després de la rectificació del 25N, que va caure molt bé entre l’electorat. Però hi ha d’altres factors desfavorables per a Podemos com la feblesa que van tenir a Euskadi els 15M o les Marees en defensa dels serveis públics que han estat la base social de la

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

formació en altres llocs. I tampoc ho va compensar fent-se ressò de les 8 vagues generals des de 2009 (4 des de 2012) amb protagonisme del sindicalisme nacionalista, sinó que al contrari va passar absolutament d’elles. Tampoc ajudaven unes llistes que no tenien noms coneguts en els moviments socials, ni van seguir un procés de confluència com a València o Catalunya, acompanyades a més de la dimissió de tota la direcció política de Podemos a la CAB en protesta per la imposició de les llistes des de Madrid. Així que caldria analitzar els problemes de l’esquerra aberzale –especialment en els dos

que les qüestions socials són centrals. Segurament en altres eleccions municipals o autonòmiques, els resultats no serien aquests, però creiem que és imprescindible que Sortu discuteixi un balanç i reaccioni.

Andalusia: malgrat les «burocratades» Andalusia dibuixa un mapa electoral oposat a l’estatal i es manté com el gran feu del PSOE, que guanya malgrat perdre vots, i del PP que queda com a segona força.

Podem suma 10 diputats i Ciutadans 8. IU desapareix i perd els 2 escons que tenia. El tercer lloc de Podem és gairebé amb el mateix percentatge de les eleccions andaluses: 16% davant del 14,8% de març i queda per sota de la mitjana estatal de la formació de 16,84%. Per això, si bé els resultats de conjunt són bons, no ho són si s’analitza amb les seves pròpies expectatives. Des d’aquest punt de vista, va salvar els mobles, però com a les autonòmiques, van estar creuats de ruptures i els resultats no segueixen la progressió d’altres llocs de l’estat tot i que la formació ho considera la seva millor cantera de vots. Què va passar quan, amb el pas decidit de la CUT-BAI i després el del SAT cap a Podem feia presagiar un salt encara més gran?

El controvertit sistema de primàries triat per l’aparell de Podem va esclatar a Andalusia i va

crear al partit una nova crisi regional després de les d’ Euskadi i Catalunya. L’elecció de candidats per circumscripció única va fer que la llista denominada Equip de Pablo Iglesias –tant perquè uns eren «fitxatges» d’Iglesias fets en els últims temps com perquè, a part de triar circumscripció, era precisa una entrevista personal amb ell per obtenir la plaça- ocupés els caps de llista de les vuit províncies andaluses indistintament de la circumscripció a la qual pertanyien. Desplaçaven d’aquesta manera, els candidats provincials: tres sevillans van encapçalar les llistes a Huelva, Còrdova i Almeria provocant la renúncia dels que havien estat més votats a les primàries. La rebel·lió interna es va expressar amb crits de «no ens representen» dirigits a la cúpula de Madrid.

La punta de la crisi la va protagonitzar Andrés Bódalo com a cap de llista per Jaén (l’únic cap de llista del SAT) que va ser rebutjat com a candidat per la Comissió de Garanties de Podem per haver estat condemnat per l’Audiència Nacional a 3,5 anys per agressions en accions del SAT. Producte o no d’aquesta polèmica, van arribar les renúncies a la llista que encapçalava.

Finalment va ser beneït per Iglesias quan tant Cañamero com Sánchez Gordillo, que havien encapçalat la llista «Utopia i Dignitat» al costat de Rodríguez, ja havien renunciat a anar a les llistes de Podem i havien fet pública la seva decepció i se sumaven manifestos públics,

LABERTINT ESPANYOL

temes centrals de la campanya de Podem: reforma de l’Estat i contra la corrupció i pels problemes socialsperquè el traspàs de vots és evident.

Aquí hi ha dos elements que sorgeixen del gir de Batasuna (avui Sortu) iniciat amb el Pacte de Lizarra en 1998 –del qual ha havíem alertat aleshores- i que culminen en 2011 amb la conformació d’un front basc per avançar cap a la independència d’Euskadi que va portar a l’acord de Sortu amb formacions burgeses com Eusko Alkartasuna (procedent del PNB, amb Garaicoechea al capdavant), Aralar (escissió per la dreta de Batasuna) i Alternatiba (escissió de la IU basca, Ezker Batua-Berdeak). La primera conseqüència va ser que el front imprimia un gir dràstic respecte a la anterior política que s’havia expressat a les europees de 2009 amb Iniciativa Internacionalista que intentava organitzar la resposta dels pobles a nivell estatal: l’eix passava a ser els bascos contra l’Estat. El segon en el propi Euskadi, llimant

les arestes rupturistes del programa de Batasuna (defensant la pertinença a la UE, per exemple) cap a un reformisme que permetés la convivència amb els seus altres socis de coalició. Tota la combativitat de les bases de Sortu des dels moviments socials, el feminisme, o els sindicats seguia existint però relegada del discurs polític monocolor de la pàtria davant l’Estat. Un reflex d’aquest gir a la dreta seria és la proposta de Bildu a ERC de fer una coalició a les últimes eleccions europees.

Podem es fa fort, des d’aquest perfil autodeterminista que adopta el 25N i, com a mínim, en els discursos de campanya– amb tot el reformisme que denunciem quan demanem el vot crític -, en aquestes dues febleses de EH Bildu: que el que passa a l’Estat importa i Lluita Internacionalista 141, gener 2016

15

LABERTINT ESPANYOL

recollides de signatures a change.org...

En darrer terme, la crida de Teresa Rodríguez a sumar-se a la campanya va salvar els mobles, però no va poder superar les barreres del burocratisme personalista imposades per Pablo Iglesias.

Catalunya: Podem arrasa amb Colau Des del punt de vista de classe, el primer lloc de Podem-Colau desbancant CiU és òbviament un gir a l’esquerra; des del punt de vista nacional, els 17 independentistes, al costat dels 12 autodeterministes, són una àmplia majoria enfront dels 18 unionistes.

Així que en tots els sentits, hi ha un gir a l’esquerra, per molt que sigui limitat.

L’enfonsament de la dreta és impressionant: PP perd 6 diputats i 300.000 vots; CiU, amb DL redueix a la meitat la seva representació (de 16 a 8) i Unió desapareix: passen de més d’1 milió de vots a 600.000 entre les dues formacions; i C’s que es queda amb només 5 diputats i perd 300.000 vots en només tres mesos. Tampoc li va millor a l’altre pilar del 78, el PSC, que continua en caiguda lliure respecte el 2011 i perd 350.000 vots i 6 diputats; i respecte al 27-S, recupera lleugerament una part del vot perdut (60.000), després de que C’s es tregui la careta, encara que això no impedeix perdre el seu bastió històric, el cinturó industrial.

I és que les il·lusions que demagògicament va despertar C’s com un partit de centre s’han esfondrat: alguns tornen el seu vot al PP –que no perd tant com en altres llocs i fins i tot en recupera 70,000 respecte el 27S-; i els

sectors més de classe que havien tenyit de taronja l’anterior cinturó vermell, uns pocs l’abandonen per a tornar al PSC i molts giren cap a Podem. Del roig al taronja i del taronja al lila.

Al costat de Podem l’altre gran triomfador és ERC, que queda com a segona força i duplica el seu vot de 2011. És qui més capitalitza el vot de JxS –especialment en el cinturó industrial- un vot que, d’altra banda, no aconsegueix mantenir entre les dues forces que es presenten amb la bandera independentista (ERC i DL), ja que juntes perden 400.000 vots en només 3 mesos.

Tot això passa en una situació política diferent a la de la resta de l’estat. La participació augmenta el 5% respecte el 2011 però queda 3 punts per sota de la mitjana estatal i a 7 de la del 27-S (77,5%).

A més es dupliquen els vots nuls i blancs i creix de forma exponencial el PACMA. Per això, encara que una part de l’abstenció pot reflectir la incidència del posicionament de la CUP, no explica tot i sembla també reflectir la falta d’opcions serioses de ruptura davant la fragilitat provada només un trimestre abans de les alternatives de Podem.

Però és que a més, la crida abstencionista de la CUP tampoc és seguida entre els seus votants, tal com ja havíem alertat. Una part se’n va a ERC, però una altra majoritària se’n va a Podem.

16

16

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Especialment en el cinturó industrial, que era on més havia crescut la CUP el 27-S: allà l’abstenció només baixa 2 punts de mitjana respecte fa 3 mesos (no el 7) i ja hem assenyalat l’aclaparador triomf de Podem a diferència de la seva difícil situació de les autonòmiques . D’un costat, el gruix procedeix de C’s tal com hem indicat –quan es treuen la careta i apareix clarament el seu paper de dretes que fa difícil mantenir aquest vot als sectors obrers -, però un altre ve de la CUP-CC. Així a L’Hospitalet l’abstenció només baixa un 1,5% i la CUP-CC havia obtingut gairebé el 6%, no és molt aventurat situar al 4,5% restant anant a Podemos.

Com a Cornellà, on l’abstenció baixa un 2%, però el vot de la CUPCC era de gairebé el 6%. O Terrassa i Sabadell on l’abstenció baixa 5 punts, però el vot CUP era del 7% i del 8% respectivament. I més que per debilitament de les sigles de la CUP-CC, el problema és l’espai que havia guanyat per a posicions de ruptura en termes nacional i social, i que ha deixat lliure facilitant la recomposició del reformisme de Podem-IC que tan tocat havia sortit del 27S. Però sobretot, tornant al marc general, les eleccions generals han significat un debilitament encara major de Mas també de cara a les seves expectatives de ser investit a Catalunya.

La qüestió catalana i la reforma constitucio nal constitucional nal. Podem declara que el referèndum a Catalunya és una de les línies vermelles que no traspassarà. Els barons del PSOE ja han vetat qualsevol acostament a aquest discurs dificultant així la possibilitat d’un govern PSOEPodem. Però encara que fos així amb els criteris que diu Podemos, el PP bloqueja qualsevol reforma constitucional tant pel seu percentatge al Congrés com per la seva majoria absoluta al Senat.

Així les coses, Xavier Domènech, poc després de les eleccions, ja situava el referèndum en un futur incert.

Però Podem tampoc ho té tan fàcil perquè el programa que va plantejar a Catalunya no és el mateix que el de la resta de l’estat.

Pressionat per la política de la CUP en el 27S i ansiós de recollir els seus votants, la coalició En ComúPodem va escorar el discurs a l’esquerra canviant la definició socialdemòcrata de Podem per la d’anticapitalistes i la del federalisme i la unitat d’Espanya d’Iglesias pel referèndum vinculant. I així, amb ànim de recollir aquest grapat de vots de l’esquerra, els caps de llista a Catalunya van més enllà amb referències a la República Catalana i amb persones com Marta Sibina (número 2 a les llistes) que en les municipals va fer campanya per la CUP a Reus.

El cas és que, una vegada

incorporat el referèndum al programa estatal, arrasen a Catalunya i Euskadi –aquests dos grups juntament amb les altres

coalicions nacionalistes gallega i valenciana, sumen 36 dels 69 diputats electes- de manera que introdueixen aquest element de pressió en el conjunt de l’organització. Però a més, el com es va fer ha plantejat el tema en primera línia del debat electoral i empeny al conjunt del partit a posar la línia vermella en un element que és de ruptura amb les bases del règim i no només de reforma com volia Iglesias. D’esperar esdevenir la nova socialdemocràcia que rentaria la cara al règim, pot convertir-se, encara malgrat la seva voluntat, en esperó de la seva sepultura.

La gran coalició o el futur a la grega del PSOE? Embarrancada una cosa, queda la gran coalició com va imposar la Troika al Pasok el 2012, cosa que va significar… el posterior triomf de Syriza. De fet el «pressing PSOE» està sobre la taula des del minut u, quan Merkel va dir que no sabia a quifelicitar pels resultats. El desitjat creixement de C’s que permetia donar un suport al PP, encara que fóra en versió «operació Menina» -canviant Rajoy per Soraya Saéz de Santamaría- no ha funcionat i els seus vots no arriben per permetre-ho. Des de Brussel·les, així com des de les grans empreses de l’Ibex-35,

LABERTINT ESPANYOL

III. Gover n incer t.

Govern

aquesta situació força a la gran coalició que garantiria l’estabilitat del règim i la continuïtat dels plans d’austeritat. Però el cost és enorme i l’evolució del Pasok massa recent i més quan la campanya del PSOE va girar entorn a votar-lo per treure a Rajoy.

El temps corre, i allò que Rajoy atribuïa a Mas, ara li toca a ell. La situació d’ingovernabilitat catalana s’estén al govern de l’estat. Difícil sortida perquè ni al PP ni al PSOE els convenen unes noves eleccions ja que corren el risc de perdre encara més diputats. Però sobretot un ascens de Podem no convé ni a la Monarquia i ni als poders fàctics ja que podria repetir situacions d’inestabilitat encara més grans com va passar amb Syriza.

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

17

INTERNACIONAL

Veneçuela. Declaració del Par tido Socialismo y Liber tad

"Els responsables de que s’enforteixin aquestes variants de centre dreta són el chavisme i el fracàs del seu projecte polític."

El passat 6 de desembre el govern de Nicolás Maduro i el PSUV, van patir una dura derrota política, a mans de l’oposició pro-imperialista agrupada en la Mesa de la Unidad Democrática (MUD).

La MUD va obtenir la majoria qualificada de dues terceres parts en l’Assemblea amb 112 diputats, mentre que el PSUV va aconseguir 55 diputats. El chavisme va perdre així la majoria a l’Assemblea Nacional, que posseïa des de fa16 anys.

sumit la vida quotidiana del poble treballador. No és un xec en blanc.

Molts van votar per la MUD amb el «mocador en el nas».

Tampoc és el fracàs del socialisme, com alguns sectors patronals i pro-imperialistes poden pretenen fer veure. En rigor, a Veneçuela no hi ha cap socialisme.

El que va fracassar va ser un model polític, econòmic i social que ha

passant moltíssimes dificultats. Els seus salaris els destrueix tots els dies la inflació. La penúria de les llargues i esgotadores cues per adquirir els productes bàsics ha exhaurit la paciència del poble. El drama dels pèssims serveis públics, el desastre del transport, la falta d’aigua i llum, ha ocasionat que la vida quotidiana de milions de persones s’hagi fet insuportable. Totes aquestes vicissituds són les que expliquen el

Va ser una derrota aclaparadora. La MUD va obtenir 7.707.422 vots, la qual cosa representa el 56,2%, mentre que el chavisme va aconseguir 5.599.025 vots, un 40,8%.

La massiva votació per la MUD reflecteix un clar vot de càstig de la majoria del poble i dels treballadors contra el deteriorament creixent del seu nivell de vida. Va ser un vot de rebot a l’elevada inflació, les vergonyoses cues, contra el desabastiment de productes bàsics, contra els baixos salaris, la inseguretat, els acomiadaments, i els pèssims serveis públics. Va ser un vot de càstig contra un govern que ha criminalitzat la protesta, perseguit als qui lluiten, acomiadat a milers de treballadors dels organismes públics, desconegut els contractes col·lectius i violat sistemàticament l’autonomia de les organitzacions populars i sindicals.

No és un gir a la dreta, ni molt menys. La votació obtinguda per la MUD no va acompanyada d’una gran confiança en els seus dirigents o les seves propostes polítiques, va ser sobretot un vot clar contra el govern i el desastre en el qual ha

permès a banquers, transnacionals de telecomunicacions, petrolieres, boliburgesos i funcionaris corruptes enriquir-se a costa del deteriorament del nivell de vida de la població, usufructuant la renda petroliera, enganyant al poble i amagant els seus negocis darrere d’un fals discurs socialista. Els responsables de que s’enforteixin aquestes variants de centre dreta són el chavisme i el fracàs del seu projecte polític.

En els últims dos anys el poble treballador veneçolà ha vist desplomar-se el seu nivell de vida. Els veneçolans i veneçolanes estan

18

18

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

contundent vot de càstig del poble treballador contra el govern de Maduro i el PSUV. És evident que la majoria no es va creure el conte de la «guerra econòmica», darrere de la qual el govern ha intentat evadir la seva responsabilitat en la severa crisi econòmica. El poble no va comprar els eslògans electorals que utilitzaven la figura del president mort com a bandera. «Som els de Chávez», «Els candidats de Chávez», no van poder superar el descontentament que s’ha vingut acumulant en el poble veneçolà. Els resultats electorals van desmentir a un enquestador lligat al

Els resultats del 6D només són una nova fase de la crisi política, econòmica i social. Ara hi ha dos poders patronals enfrontats, un que controla el poder executiu i altres institucions, i un altre amb el control majoritari del parlament.

Entenem el rebuig del poble envers el govern, però no podem dipositar cap confiança en la nova Assemblea Nacional i en els diputats de la MUD. El Partido Socialismo y Libertad planteja que els treballadors i el poble hem de seguir confiant en les nostres pròpies forces, en la nostra mobilització independent i autònoma, tant respecte del govern com de la MUD. Això és fonamental per impulsar des de baix, des dels treballadors, la nostra pròpia agenda d’exigències a la nova Assemblea.

En tal sentit, el PSL exigeix que en la AN s’aprovi una Llei d’Augment General de Salaris, que contempli que el salari mínim s’ajusti a la cistella bàsica i s’augmenti cada 3 mesos d’acord a la inflació. Una Llei de Reincorporació de tots els treballadors acomiadats injustificadament, que inclogui la readmissió dels nostres camarades Bladimir Carvajal i Orlando Chirino, i el pagament dels salaris caiguts. Una Llei d’Amnistia per a tots els lluitadors

sindicals, comunitaris, estudiantils, indígenes, i dirigents polítics detinguts o amb mesures cautelars per protestar o manifestar la seva posició política. Entre ells, Rodney Alvarez, treballador de Ferrominera detingut des de fa 5 anys per un delicte que no va cometre. Els indígenes pemones amb judicis oberts. Recerca parlamentària sobre l’assassinat de Sabino Romero, així com sobre la massacre de La Encrucijada, l’assassinat de dos treballadors de la Mitsubishi al gener de 2009 en el marc d’una vaga, la massacre del Hato Las Flores contra indígenes yukpa, i sobre la desaparició d’Alcedo Mora a Mèrida. Planejar la rrefor efor efor-ma de les lleis que restringeixen el dret a manifestació i a vaga. I la rescissió dels Contractes d’empreses Mixtes en el sector petr olier què PDVSA sigui petrolier olier,, per perquè

100% estatal sense transnacionals, i gestionada pels seus treballadors, tècnics i professionals, entre altres lleis .

El propi president Maduro i l’exdiputat psuvista Elvis Amoroso van anunciar mesures econòmiques i un nou ajustament, la qual cosa agreujaria les penúries del poble treballador. És possible que estiguin contemplant l’augment de la benzina i altres mesures antipopulars. En això, els diputats de la MUD tenen plena coincidència amb el govern. La nova situació demana enfortir l’organització autònoma del poble i els treballadors, i la mobilització per fer front al govern i a l’Assemblea Nacional, per poder resistir davant dels plans d’ajustament i les mesures regressives que tots dos intentaran impulsar.

INTERNACIONAL

govern que va assegurar abans de les eleccions, que el poble veneçolà era «culturalment chavista».

11 de desembre de 2015 Partido Socialismo y Libertad, secció veneçolana de la UIT-QI

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

19

INTERNACIONAL 20

20

Ar gentina Argentina

Se’n va anar Cristina, va assumir Macri, què canvia a l’Argentina?

2015 serà recordat com l’any de la fi del govern kirchnerista, amb show inclòs en el traspàs del comandament. Davant d’això, milions ho faran des d’òptiques oposades. Uns amb alegria i uns altres amb tristesa, especialment els que consideren que malgrat tot el govern K era «popular i progressista» i el de Macri serà de «dreta». Des de ja que el govern de Cambiemos serà un govern patronal i antiobrer i res de bo poden esperar els treballadors. Però és equivocada la visió, induïda pels portaveus del peronisme K, de que serà un canvi qualitatiu respecte al suposat «govern progressista i popular» K. Quina Argentina ens deixa el kirchnerisme? Quina Argentina tindrem amb Macri? Hi haurà canvis, però en l’essencial hi haurà més continuïtat que canvi. A l’Argentina de 2016 seguirà l’ajustament, l’atac al salari, el pagament del deute i l’aliança amb els empresaris.

A l’Argentina i a Llatinoamèrica (per la crisi del chavisme a Veneçuela i a Brasil per la del govern de Dilma-PT) s’ha instal·lat una falsa opció entre «dreta» i «esquerra».

Cosa que lamentablement, de vegades sectors de l’esquerra revolucionària repeteixen, contribuint a la confusió. Els governs tipus K, Maduro o Dilma, són falsos governs «populars» o de «esquerra», que van acabar governant defensant a les multinacionals i amb polítiques d’ajustament, sota un doble discurs. En aquest sentit és molt important que els lluitadors fem un balanç sobre què van significar els 12 anys de peronisme kirchnerista i quin país van deixar.

E ls 12 anys de peronisme K: un govern patronal de doble discurs En la campanya electoral, el Frente para la Victoria va tractar de recuperar vots de treballadors i joves, instal·lant el «perill» de que tornessin els «90», el desastre del «corralito» i que calia «defensar el model nacional i popular» de la «industrialització» i contra «les corporacions». Però la realitat és que el kirchnerisme, des que va assumir en el 2003, no va fer cap canvi qualitatiu de l’estructura capitalista semicolonial del país, lligat a les multinacionals i al capital financer.

Però tot això ho va amagar en el seu doble discurs inaugurat per Néstor Kirchner. Va ser des del principi un govern patronal diferent al que havia estat un Menem o De la Rúa, que eren odiats per les masses. Justament el kirchnerisme va haver d’assumir amb un discurs de centre-esquerra fruit del procés de l’Argentinazo del 2001, la rebel·lió popular que va derrocar al govern de De la Rúa i Cavallo i va aixecar el «que se’n vagin tots». Tal va ser la crisi política del règim que Kirchner arriba al govern amb el 22% dels vots.

La patronal argentina necessitava d’un govern que busqués desviar i esmorteir aquestes mobilitzacions i el rebuig a tots els polítics patronals.

Per això el govern peronista kirchnerista va ser un govern patronal de conciliació de classes i en certa forma de centre-esquerra.

Per guanyar suport va sortir amb un discurs antimenemista, contra la «concentració econòmica», els militars genocides i el FMI. Va assumir envoltat de les Mares de Plaça de Mayo, les Àvies, Lula, Chávez i Fidel Castro. En els seus començaments, va aconseguir econòmicament un respir amb la moratòria del deute (que va decidir Rodríguez Saá a la calor de la rebel·lió popular de 2001 en la seva

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

breu presidència provisional) i la millora dels preus mundials de la soia i els cereals (el «vent de cua»).

D’aquesta manera va aconseguir reactivar parcialment l’aparell productiu (amb 4 milions de noves ocupacions encara que en la seva majoria precaritzats i amb baixos salaris) i mantenint subsidis a les tarifes i els plans socials.

Què significa que va ser un govern de doble discurs? Que mentre feia forts discursos criticant a les «corporacions» i als «grups hegemònics», va acabar governant per a ells. Ni tan sols va arribar a ser un govern nacionalista-burgès com Perón en el 45-55. Maleïa contra el deute que després de 12 anys de govern seu no ha deixat de créixer.

En el 2005 era de 126 mil milions de dòlars i en el 2015 va arribar a 250 mil milions (dades Clarín 3/12/2015).

El procés de concentració capitalista i de estrangerització de l’economia va continuar. En el 2007, amb Néstor Kirchner, de les 220 empreses que més facturaven, 128 eren estrangeres, quan a 1997 eren 104 (La Nación 21/6/09). Entre les primeres empreses segueixen estant els grans polps exportadors de cereals com Cargill, Dreyfus, Nidera, Bunge o les automotrius estrangeres. Amb tot tipus de prebendes, va créixer la inversió estrangera en mineria amb la canadenca Barrick, Cerro Vanguardia (Anglo Cod, Sud-àfrica) i Alumbrera (australiana-canadenca). El govern K ens deixa a Monsanto i l’acord «secret» amb la petroliera ianqui Chevron, associada a YPF, que només en un 51% és estatal.

Va tenir frecs amb els grans grups patronals del camp però va utilitzar part de la renda agrària (retencions) per afavorir a un sector patronal «nacional» lligat als seus negociats (via els De Vido, Boudou, Jaime i altres «pingüinos») com el grup Cristóbal López (casinos-mitjans), Lázaro Báez (construcció), Eskenazi (bancs i petroli) o Avila-Manzano (mitjans).

El que vindrà amb Macri El temps del peronisme K s’ha acabat. Tenim un nou govern. Se’n va anar un govern patronal de «doble discurs» i ve un govern patronal de la centre-dreta liberal argentina.

Però com diem, res de bo poden esperar els treballadors i sectors populars d’aquest govern patronal.

Des del punt de vista patronal, el nou govern de Cambiemos (PRO, UCR i altres) va reflectir més directament als grans grups econòmics nacionals i estrangers, especialment els del camp (els Grobo i altres grups exportadors de gra) i a les multinacionals.

Governaran sense els intermediaris tipus els De Vido, Randazzo o Guillermo Moreno, amb els quals havien de negociar i pactar. Aquest serà un dels canvis.

Cap els treballadors i el poble, el govern de Macri vindrà a aprofundir l’ajustament que ja havia iniciat Cristina Kirchner. Ho farà sense «anestèsia» i sense el discurs «popular» mentider K. Els «bons modals» de Macri, Marcos Peña i la governadora Maria Eugenia Vidal no amaguen més que la preparació de nous ajustament contra el poble treballador.

El govern de Macri se sap feble per a aquesta tasca. És conscient que ja el kirchnerisme havia sofert diverses vagues generals i moltes de docents, treballadors de la salut i empleats públics. Part d’això es va reflectir en el vot de càstig. Una de

les febleses estructurals del nou govern és que no compta amb una sòlida base obrera i popular. I no s’enganya amb els «vots prestats» que va tenir. Per això tracta d’arribar a acords amb sectors del peronisme com els renovadors Massa i De la Sota, i suma al govern funcionaris d’aquest origen, com Jorge Todesca en el Indec, Lino Barañao segueix com a ministre de Ciència i Tècnica i en el Sedronar van designar al peronista pampeà Roberto Moro. El nou ministre d’economia, Prat Gay, ja va anunciar la cerca d’un «diàleg social» (molt semblat al «Pacte Social» peronista) amb «treballadors i empresaris». Una de les primeres reunions de Macri va ser amb la CGT d’Hugo Moyano.

Ja en assumir va mostrar el seu veritable rostre ajustador. La promesa d’aixecar l’impost al salari va ser postergada per a març de 2016

Moyano i la resta de la burocràcia sindical a canvi de llocs i, essencialment, el maneig dels fons de les obres socials.

Per això la perspectiva per al pr oper any proper any,, més enllà dels ritmes, estarà marcada per la resistència de la classe treballadora i el poble a l’ajustament macrista. En la mesura que la crisi del capitalisme mundial segueix el seu curs, sense solució a la vista, la política de l’imperialisme i de les multinacionals no és cap «xoc» d’inversions sinó continuar amb l’ajust i saqueig dels països «emergents». El macrisme està obligat, més aviat que tard, a aprofundir l’ajust. Per això la tendència serà cap a noves confrontacions socials i a noves expressions de desgast polític del nou govern i del règim. En aquest marc és previsible que segueixi el procés de sorgiment

a través d’un projecte de llei. I només ho va a suspendre parcialment de la mitja extra de finals d’any.

de nous dirigents sindicals combatius i antiburocràtics i ente de Izquier l’enfortiment del Fr Frente Izquier-das com l’única alternativa política dels treballadors i l’esquerra.

Per tot això ens preparem i sumarem esforços des d’Izquierda Socialista. Aquest és el nostr e brindis de cap d’any nostre d’any..

2016: ens preparem per a un any de noves lluites Els treballadors saben per la seva experiència que els «diàlegs» i «pactes socials» són tots paranys per intentar reduir el salari, assegurar guanys als empresaris i privilegis a la burocràcia sindical. També saben que l’única manera d’enfrontar aquests «pactes» és amb la mobilització obrera i popular.

El govern de Macri buscarà que li «donin temps» amb l’eterna excusa de la «herència rebuda». El seu centre serà buscar un pacte amb

INTERNACIONAL

L’altra cara de l’herència K va ser la seva política antiobrera per afavorir els guanys d’aquestes patronals. La crisi de l’economia capitalista mundial iniciada en el 2007-08 va portar a despullar la veritable cara patronal del kirchnerisme. Va aplicar la recepta de l’ajust al poble, que és el que explica la seva gradual reculada i el final amb el vot de càstig. El seu centre va ser l’atac al salari, al súmmum d’imposar un impost al salari. La inflació va baixar el sou i el nivell de vida popular. Va seguir el baix pressupost per a salut i educació. Es va criminalitzar la protesta de la mà de Berni. Va seguir la sustentació a la burocràcia sindical. La corrupció i els negociats van prevaldre en el si del govern.

Aquesta és l’Argentina que ens deixa la fi del kirchnerisme.

15/12/2015.

Publicat a la web de la UIT-QI www.uit-ci.org

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

21

INTERNACIONAL

Siria

Èxit de la campanya de xerrades i recollida d'aliments per a l'interior de Síria Companyes i companys, Aquest correu és per agrair-vos, en nom de l’Associació Sirio Catalana per la Llibertat i la Democràcia i el Comitè de Solidaritat amb el Poble Sirià, la vostra participació a la campanya d’ajuda a la gent de l’interior de Síria. Dissabte ens vam reunir una seixantena de persones a Can Batlló per acabar d’endreçar tot el material.

Amb l’ajuda de tots i totes hem aconseguit: -11 palets d’aliments (arròs, llegums, pasta, llaunes) -4 palets de llet infantil -12 palets de material higiènic (compreses i bolquers) -3 palets de material escolar -3 palets de cadires de rodes i caminadors -3 palets de material sanitari Sabem que aquesta ajuda és petita en comparació amb les necessitats de la població dins Síria, però també que serà un dels pocs recursos que arribaran a zones assetjades assetjades.

Aquest resultat ha superat totes les nostres expectatives i respon a

l’amplitud de la campanya, que sense suports institucionals i ha comptat amb l’esforç de la gent dels barris i pobles de casa nostra nostra.

Al final d’aquest correu trobareu la relació de llocs on s’ha fet la campanya (siusplau, aviseu-nos si en falta algun). En els propers dies

us farem arribar un vídeo amb imatges de la campanya i els resultats perquè el pugueu difondre.

No ens cansarem de repetir-ho: gràcies a tots i totes els qui heu recollit, comprat, empaquetat, donat el v o s t r e t e m p s , e s f o r ç , espais i heu fet arribar el missatge a companys i familiars per portar i inspirar il·lusió il·lusió.

També us volem donar les gràcies per no limitar-vos a la solidaritat material i per interessarvos per la situació del poble sirià.

Tan important com l’ajuda material és fer sentir la veu de la revolució siriana i del poble que continua reclamant llibertats, dignitat i justícia s o c i a l , malgrat la b r u t a l repressió del règim, els atacs de Daesh i totes l e s intervencions estrangeres. Per això hem fet en aquest una mes trentena de xerrades i cinefòrums en què han participat unes 1.800 persones.

Voldríem que aquesta campanya no sigui el final sinó un pas per ampliar la solidaritat amb el poble de Síria. I creiem també que ens hem de mobilitzar al carrer. Per això us convocarem a finals de gener a una concentració a la Plaça Sant

22

22

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Jaume, on ens agradaria molt que participeu amb pancartes de les vostres poblacions poblacions. Mes o

menys serà en aquelles dates quan està prevista l’arribada de l’ajuda que hem enviat a Síria i voldríem que amb el material, les xarxes socials els portin també el nostre suport a la seva causa.

A més, u s f a r e m a r r i b a r mensualment un butlletí digital amb informacions i articles interessants sobre S í r i aa.

Igualment us proposem que continueu fent activitats als vostres centres i poblacions i per això us oferim: - Xerrades - Cinefòrums - Exposicions de fotografia Cap a la primavera –en funció de com evolucioni el conflicte- ens plantejarem organitzar un nou enviament d’ajuda.

Gràcies de nou a tots i totes per la vostra participació. El poble de Síria només pot confiar en la solidaritat dels pobles.

Una gran abraçada Comitè de Solidaritat amb el Poble Sirià Relació de llocs on s’ha fet la campanya (pàgina de la dreta)

El règim de Baixar Al Assad lliura des de fa cinc anys una guerra d’extermini sense treva contra el poble sirià, amb l’ús sistemàtic de barrils de dinamita, atacs químics, i massacres indiscriminades que han deixat centenars de milers de morts i han obligat més de la meitat de la població del país a marxar de casa seva. Aquests dies ens arriben les esfereïdores imatges de Madaya i altres poblacions de la perifèria de Damasc, que demostren com el règim sirià fa servir sense escrúpols la fam com a arma de guerra, per obligar la població rebel a rendir-se.

Després de cinc anys de resistència, el règim sirià sotmet des del juliol la ciutat de Madaya a un setge ferotge. 40.000 presones (entre elles 20 desplaçats de la veïna Zabadani, que també van patir el

setge fins que van haver de marxar de casa l’any passat). Les tropes d’Al-Assad només s’han pogut imposar militarment amb el suport de Hezbollah i dels bombardejos de Rússia. El bloqueig amb què castiguen la població provoca la manca d’aliments, medicines i equips mèdics, que han disparat les malalties infeccioses. La gent s’intoxica perquè ha de menjar herba o aliments en mal estat. A més els ferits per bombardejos, mines antipersona o el filat desplegat pel règim al voltant de la ciutat no poden rebre cap tractament. Tot això, en una de les zones més fredes de Síria.

Els Estats Units, potències europees i països àrabs que bombardegen Síria també són responsables d’aquestes atrocitats.

Universitats Universitats: Etsab (UPC). Estudiants d’Arquitectura en Solidaritat amb els Refugiats/des; Facultat de Ciències (UAB). Assemblea de Ciències; UBRaval. Grup d’Estudiants; Facultat de Biologia UB. Assemblea d’Estudiants Barcelona: Casal la Concòrdia; Escoles Bressol Municipals: L’Esquirol, Clot de la Mel, Manigua, Nens i Nenes, L’Arboç, La Fassina; Escoles públiques: Auró, Bac de Roda, Patronat Domènech, Montserrat Ventura, Montseny, Antoni Brusi, Joan Miró; IES Lluis Vives; La Salle (Gràcia); Escola Alemanya; Escola Oficial d’Idiomes; Assemblea Groga de Gràcia; Esplai Espurna; Centres Cívics: Font de’n Fargues. Amics i Amigues de La Violeta, La Sedeta, Barri Obert (Gràcia), La Miranda (Gràcia), Ateneu La Rosa de Foc (Gràcia); Farmàcia Cristina Pallerols; Lluita Internacionalista St Vicenç Montalt Montalt: IES Sot del Camp La Granada del Penedès Penedès: Escola Bressol Municipal El Cuc

Badalona Badalona: IES La Llauna Esparraguera: La Llançadora; CUP d’Esparragura; IES El Cairat El Prat del Llobregat Llobregat: CEIP Josep Tarradellas; COA La Llavor; Alternativa d’Esquerres del Prat Cornellà de Llobregat: CEIP Ignasi Iglesias; Farmacia Cornellà Abrera: CEIP Abrera Castellvi de Ronçanes Ronçanes: Escola Mare de Déu de Montserrat Vacarisses: IES Vacarisses, Escola Pau Casals, Escola Font de L’Orpina i les seves ampes.

Polinyà Polinyà: Centre de Formació de Persones Adultes El Roure St Sadurní d’Anoia. Col·legi Sant Josep Sta Maria Palautordera. Santa Maria Acull St Esteve Palautordera. St. Esteve Acull Mataró. Ajuda als Refugiats Mataró allès. Ajuntament Sant Quirze del V Vallès.

Cer danyola del V allès: Escola d’Adults Cerdanyola Vallès: l’Alzina; Institut Banús; Escoles: Serraparera, Carles Buigas, Saltells, Xarau.

Badia del V allès. Alternativa Vallès.

Com l’ONU, que ha acceptat el mercadeig amb l’ajuda humanitària.

El poble sirià no necessita bombes: necessita que s’aixequin els setges, que es trenqui el bloqueig a la revolució, que caigui aquest règim criminal i totes les intervencions estrangeres, i només així podrà vèncer l’obscurantisme de l’Estat Islàmic.

INTERNACIONAL

Madaya: el règim d'Al-Assad utilitza la fam com a ar ma de guer ra arma guerra Tr enquem els setges de Síria Els sirians necessiten menjar mbes menjar,, no bo bombes

Concentració d’urgència: dissabte 9 de gener a les 13h al Portal de l’Àngel / carrer Santa Anna Concentració: 16 de gener a les 17h davant l’Oficina de la Comissió Europea a Barcelona (Passeig de Gràcia / Provença) #SaveMadaya Comitè Català de Solidaritat amb el Poble Sirià.

d’Esquerres de Badia Puigcerdà: Assemb. Joves d’Arran Puigcerdà Terrassa: Treballadors de l’Hospital de Terrassa i JERC Girona: Escola d’Educació de Persones Adultes de Girona i Lluita Internacionalista L’Hospitalet: Espai Brotes; A . V V .

Del Centre; AVV de Collblanc; Ateneu la Pua; Escola Oficial d’Idiomes; Col·lectiu Akelarre; Lluita Internacionalista Agraïm el suport de la C G T T-Catalunya, que ha Ensenyament de Catalunya fet arribar la campanya a tots els centres d’Ensenyament i ha col·laborat en la recollida, a Can Batlló Batlló, que ens ha cedit la nau del magatzem i ens ha donat material ortopèdic. També donem les gràcies a la Fundació Ordesa Ordesa, que ha donat 750 kilos de llet infantil i de la Fundació Seur Seur, que s’ha fet càrrec del transport fins a Madrid.

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

23

INTERNACIONAL

Kurdistan. Janan Pol·lat, membre de la Representació Internacional de Dones kurdes

«Tres anys després, l’assassinat de les activistes kurdes a París continua impune» El 9 de gener de 2013, a plena llum del dia, tres activistes kurdes van ser assassinades al Centre d’Informació del Kurdistan, a París. Sakine Canisz, de 54 anys, coneguda com «Rosa Luxemburg kurda» i fundadora del PKK , Fidan Dongan, de 28, i Leyla Sauylemz, de 24 anys, van ser tirotejades dins de l’oficina.

L’únic acusat, Omer Güney, un turc de 33 anys ha estat vinculat per la fiscalia francesa al MIT, els serveis secrets de Turquia. Tres anys després encara no s’ha condemnat el culpable, França es nega a desclassificar informació de defensa i l’estat turc resta impune. Entrevistem Janan Pol·lat, companya de les víctimes i representant internacional del moviment de dones kurdes, que va participar en una gira a Catalunya organitzada pel Ciemen.

LI.- Com expliques l’assassinat?

JP .- La Sakine era un símbol de la JP.lluita del poble kurd, dins del Kurdistan i a nivell internacional: per això la van assassinar. Guney s’havia infiltrat dins l’organització uns anys abans: era sempre molt discret, no feia res estrany, i tot i que tenien mesures de seguretat es va guanyar la confiança de la Sakine. La va recollir a l’estació en el seu cotxe, la va portar a l’oficina i les va matar a sang freda. Els dies següents va continuar participant dels actes com si no hagués passat res. Creiem que pretenia continuar matant. S’ha demostrat que era un agent secret

24

24

turc perquè havia viatjat en diverses ocasions a Turquia, tenia arxius de molts activistes kurds al seu portàtil i fins i tot hi ha enregistrada la trucada en què rep l’ordre de matar. Però França diu que no es pot actuar contra l’estat turc.

LI.- Com valores la política d’Erdogan al Kurdistan?

JP P.. - Va prometre trobar una sortida a la qüestió kurda i van començar les negociacions amb el PKK, però després va fer el contrari; no volia una solució democràtica sinó obtenir una majoria per convertir Turquia en un sistema presidencialista. Quan l’HDP va entrar al parlament el 7 de juny, amb 80 diputats i el 13% dels vots, va amenaçar aquest projecte, perquè ja no és només un partit kurd, sinó un projecte per a tots els turcs que lluiten contra el seu règim, amb moltes organitzacions i sindicats de l’esquerra turca. Aleshores va començar una guerra bruta contra els kurds, com els anys de plom de la dècada dels 90. Hi ha hagut centenars de morts, entre els quals també dones i criatures, estat d’excepció, tocs de queda, setges a totes les regions kurdes. El poble kurd no ho va acceptar i va començar la resistència. I això coincidia amb els atacs de l’Estat Islàmic: a Rojava van agafar una miliciana, la van violar, la van despullar i van arrossegar pel terra.

Els atacs de la policia turca han continuat, i Erdogan els ha defensat.

S’aprofita d’aquests atacs als civils: podem entendre una guerra contra la guerrilla, però no massacres de civils i per això van començar els atacs del PKK a comissaries de policia.

LI.- Erdogan sempre acusa l’Estat Islàmic JP P.. - A Suruç hi va haver un atemptat en què va matar 33 joves kurds que volien ajudar a la reconstrucció de Kobane: en van acusar l’Estat Islàmic, però el cas és que l’Estat turc està en la primera línia de suport a Daesh, perquè

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

no volen que el projecte de confederalisme democràtic que ja s’està aplicant a Rojava reïxi com un exemple per al Kurdistan i per al conjunt del Pròxim Orient. Després van atacar directament els locals de l’HDP. El PKK va declarar una treva perquè les eleccions es poguessin celebrar amb normalitat, i després va venir l’atemptat d’Ankara. No hi ha precedents d’un atac com aquest.

Qui en són els responsables? Creiem que va ser organitzat des de l’Estat.

Perquè no hi havia policia al costat del parlament? i els serveis de seguretat? Perquè les ambulàncies van trigar una hora a arribar?, perquè la policia no els deixava passar?

Perquè van llançar gasos lacrimògens sobre els ferits i la gent que els estava ajudant? Com és que cap míting del PKK no ha estat atacat pels jihadistes? Tots els atacs han estat contra l’esquerra i les organitzacions kurdes! I encara no han trobat els culpables! Tot plegat és una comèdia.

LI.- T Trreballeu en una campanya per a l’alliberament de les dones de Sinjar a l’Iraq, segrestades per Estat Islàmic JP JP..- El 2014 Estat Islàmic va atacar Sinjar, una ciutat de majoria iazidi.

Van matar milers de persones i van segrestar entre 5.000 i 7.000 dones, de diferents religions i pobles. Les estan venent en mercats d’esclaus de Bagdad i Mossul. Són sistemàticament violades, i la meitat d’elles són nenes. És un feminicidi en tota regla.

LI.- Què plantegeu davant la situació a Síria ?

JP P.. - Els kurds de Síria ens defensem de l’Estat Islàmic, que té el suport de Turquia per atacar-nos.

Pensem que el règim d’Al-Assad, no té ni pot tenir cap paper positiu per construir en el futur una Síria democràtica. Però tampoc tenim un acord polític sobre el futur amb la resistència àrab contra el règim. Hem col·laborat puntualment amb l’Exèrcit Sirià Lliure contra l’Estat Islàmic però aquest acord no s’ha generalitzat.

Cal aturar la rrepr epr essió del gover n d’AKP epressió govern sobr e el poble kur d! sobre kurd!

Recolzem el dr et a l’autodeter minació del dret l’autodeterminació poble kur d! kurd!

Després de les eleccions del 7 de juny el President Erdogan i el seu govern del Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) van donar per acabat el «procés de solució» en el qual negociaven amb el moviment polític kurd.

Immediatament es va incrementar l’opressió del Govern sobre el poble kurd. A finals del juliol, bombes suïcides de l’Estat Islàmic (IS) van assassinar a Suruç 20 activistes joves que feien un viatge de solidaritat a Kobani i, dos dies després, el Govern va atribuir al PKK la mort de dos policies a les seves cases. Aquestes van ser les excuses del Govern per intensificar la seva política de guerra en el Kurdistan turc. A partir de llavors el govern va seguir «castigant» al poble kurd abans i després de les eleccions generals de l’1 de novembre, en les quals amb la política de terror i por va poder aconseguir la majoria absoluta al parlament.

A les províncies a on el moviment polític kurd està més organitzat i a on el Partit Democràtic del Poble (HDP) va aconseguir els seus millors resultats en les eleccions del 7 de juny, com Diyarbakir, Hakkari i Sirnak, el govern va decretar tocs de queda per organitzar operacions militars, matant més de 100 persones amb centenars de ferits i detencions. Amb els tocs de queda es van prohibir entrades i sortides de ciutats i pobles, així que centenars de famílies van quedar privades de les seves necessitats bàsiques com a alimentació, aigua i llum. Centenars de milers de persones han estat obligades a abandonar les seves cases i refugiar-se en altres zones.

El toc de queda a Sud (província de Diyarbakir) segueix des de fa més de 30 dies, i a Silopi i Cizre (províncies de Sirnak) des de fa 20 dies. En les operacions organitzades en aquestes ciutats, no només els

equips especials de les forces de la policia sinó també les forces armades amb tancs i artilleria pesada duen a terme matances i destrucció d’edificis, deixant ciutats i pobles en ruïnes, donant la imatge de zones destruïdes per forces colonials.

Existeixen dos motius bàsics darrere de la política de guerra d’Erdogan i el govern d’AKP. El primer és que el HDP va sorgir en les eleccions de 7 de juny com una barrera davant dels plans d’Erdogan que volia guanyar-les amb una majoria suficient per canviar la Constitució cap a un sistema presidencialista. Just abans d’aquestes eleccions quan va veure que HDP anava creixent en les enquestes en un entorn de pau i «procés de solució» per poder superar la barrera electoral del 10%, Erdogan i el seu govern van donar per acabades les negociacions amb el líder de PKK a la presó, Abdullah Öcalan. Quan HDP va obtenir en les eleccions un 13% de vots i AKP va perdre la majoria absoluta al parlament, Erdogan i el govern van engegar la política de guerra. Alhora van convocar noves eleccions per destruir aquesta vegada al HDP amb el terror i atreure tots els vots nacionalistes antikurds. La resposta del moviment kurd a aquesta agressió va ser declarar la

INTERNACIONAL

Kurdistan turc

«autogestió» a diverses ciutats. No obstant això el govern va destituir els alcaldes i representants municipals electes del HDP i va començar amb les operacions policiac-militars. En les eleccions de l’1 de novembre, amb una oposició social terroritzada, AKP va

Ú LT I M

A HO

RA

Atemptat a Istanbul Una bomba suïcida, d’origen sirià, va causar la mort a 10 turistes, la majoria d’ells alemanys, i 15 ferits al centre de la ciutat, a Sultanahmet. Segons la declaració oficial l’autor de l’assalt pertany a l’Estat Islàmic i va entrar recentment a Turquia. Com la zona és un centre turístic molt visitat pels turistes de totes les nacionalitats, l’atemptat es percep com una amenaça internacional d’EI. De fet, des que el govern turc s’unís al juliol del 2015 a l’aliança encapçalada pels EUA contra l’EI, l’organització islamista coaccionava Ankara, el seu ex aliat, com a càstig. En 20 de juliol va assassinar a Suruç a 33 activistes que preparaven el seu viatge de solidaritat a Rojava (Kurdistan sirià), i el 10 d’octubre a Ankara, a més de 100 participants en una manifestació dels sindicats i organitzacions d’esquerres.

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

25

INTERNACIONAL

aconseguir la majoria absoluta per poder formar govern, però no va poder deixar a HDP per sota del llistó electoral mínim. Avui continua l’agressió a la zona kurda del país.

El segon motiu de la política de guerra del govern és la consolidació del control i poder del PYD (Partit de la Unió Democràtica) i YPG (Unitats de Defensa Popular), organitzacions declarades com a «terroristes» pel govern turc, en el Kurdistan sirià (Rojava). El govern, tement que l’exemple de Rojava sigui un model per als kurds de Turquia als seus territoris, va decidir obrir l’ofensiva en dos fronts, tant fora contra les organitzacions polítiques i armades del Kurdistan sirià com sobre el poble kurd dins del territori turc.

Recentment al Congrés de la Societat Democràtica, que agrupa diversos sectors del poble kurd, es van aprovar la demanda de «autonomia democràtica» per atorgar estatus polític al poble kurd i la petició al govern per emprendre de nou les negociacions de pau amb els representants legítims d’aquest poble. No compartim la formulació de la «autonomia democràtica» perquè no respon al legítim dret d’autodeterminació del poble kurd ni a les demandes econòmiques i socials del poble treballador kurd. Des de la Unitat Internacional dels Treballadors- Quarta Internacional defensem sense condicions el dret d’autodeterminació del poble kurd i ens posem al seu costat contra els atacs brutals del Govern turc.

El govern turc ha d’aturar immediatament les seves operacions a les terres kurdes i aixecar els tocs de queda!

En aquest sentit cridem a totes les organitzacions polítiques, sindicals, de joventut, de drets humans i altres organitzacions democràtiques, a organitzar una campanya inter nacional per rrecolzar ecolzar i solidaritzar -se amb el ternacional solidaritzar-se poble kurd.

2 de gener, 2016 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) 26

26

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

(ve de pàg 12: Resposta a Embat...)

nal, malgrat les orientacions de direccions com les del PKK, que és una forma de reformisme armat. (No tenim espai aquí per explicar millor aquesta definició ho farem en un proper article.) Ho hem fet a Europa i a Turquia en diàleg amb les seves bases i la seva direcció. Igual que hem criticat les direccions palestines. I per això ens sorprèn un posicionament mancat de crítica justament des de posicions llibertàries. Però les nostres diferències no ens han portat mai a estalviar ni un sol esforç en la defensa de la causa kurda. Tampoc de la palestina.

Quan hi ha una trinxera s’ha de saber a quin costat cal estar, i això no ha d’estalviar ni un bri de crítica política, si el que volem és «aportar el nostre granet de sorra» a les causes legítimes d’aquests pobles.

Però sorprèn també com us situeu quan feu una crítica. Afirmeu que l’esquerra àrab està « totalment perduda », llançant-ho indiscriminadament contra organitzacions que tenen centenars de militants morts o empresonats. O la lleugeresa amb que argumenteu la raó estar «centrada exclusivament en zones industrials, universitats, sectors dels exèrcits i cercles intel·lectuals i de classe mitja alta, mentre ha deixat a la deriva el món rural...». No és amb aquest to (com si nosaltres estiguéssim per tirar coets!) que es construeix el diàleg.

I tant que l’esquerra hauria d’aportar el seu granet de sorra a les transformacions que viu el Pròxim Orient!

Per això denunciem que s’ha negat el suport als pobles, que han protagonitzat, i encara avui protagonitzen, lluites heroiques a Tunísia, Líbia, Egipte, Bahrain, Iemen... que han estat abandonades per l’esquerra des del minut 1.

Síria pot ser complicada, però ho eren Tunísia i Egipte?

I què va fer l’esquerra europea per posar el seu granet de sorra als pobles que queien com a mosques sota les bales de les dictadures a una hora en avió de casa nostra? Res. Som comptats els militants que vam viatjar a aquests països, per veure com podíem aportar el nostre granet de sorra. I és cert que aquestes lluites passen avui pel pitjor moment, però encara no han estat derrotades. Ni tan sols a Egipte sota la bota de Al-Sissi, s’han aturat les vagues ni les mobilitzacions. I per això avui Síria és tan important. Si ens hi fixem, l’onada revolucionària al món àrab es va tallar amb la intervenció de l’OT AN a Líbia, el cop d’Estat a Egipte l’OTAN i avui, a Síria, convertida en un avís a navegants per a tothom: «qui gosi sortir al carrer a Jordània, l’Aràbia Saudita, Turquia...: si us aixequeu, acabareu amb 300.000 morts i 5 milions de refugiats». Per això és tan important el triomf de la revolució siriana, perquè tornaria insuflar força a aquest procés, de moment inacabat.

I entendre què passa a Síria és també important per fer política aquí: fa molt de temps que alguns avisàvem que no servia de res girar-hi l’esquena, perquè les conseqüències ens arribarien tard o d’hora en forma de refugiats o en forma d’un gran atac terrorista a Europa.

Doncs bé, ja tenim aquí totes dues coses. Podem seguir mirant a l’altra banda o encarar d’una vegada el problema de fons. Potser encara hi som a temps.

30/12/2015

Gira de Lluita Internacionalista explicant el procés català Impulsades des de l’organització trotskista grega OKDE la setmana del 14 al 18 de desembre es van realitzar xerrades i activitats en solidaritat amb la lluita del poble català per la seva autodeterminació nacional.

Lluita Internacionalista vam ser convidats aquesta petita gira pel país que va recórrer les ciutats d’Atenes. Ioànina i Salònica.

A Atenes l’acte es va a fer a la històrica facultat Politècnica, seu de la revolta contra la dictadura dels Coronels al 73 i de la sagnant repressió. Al nord, a Ioànina, a la ciutat universitària que aplega uns 20.000 estudiants, plena de pancartes i cartells solidaris amb la lluita del poble català. A Tsalònica va ser la seu sindical la que va acollir la xerrada i un company d’OKDE i treballador de la fàbrica ocupada Viome en va fer la presentació.

Els actes a les tres localitats van ser molt intensos i es van allargar més de dues hores. Després d’una breu exposició sobre les arrels de la lluita del poble català, de la falsa sortida al règim franquista en la transició, anàvem a la situació actual que combina la greu crisi econòmica amb el moviment per la independència. Es denunciava la

resposta repressiva de l’estat i la negació del dret d’autodeterminació, tot acabant amb l’explicació del treball de la CUP-CC, i la política de Lluita Internacionalista.

d’opressió dels pobles. Van sorgtir debats sobre similituds i diferències amb el procés d’Escòcia i interès a conèixer la lluita de classes i pels drets nacionals en els anys 30, la revolució i la Guerra Civil. Es

En les preguntes i intervencions posteriors interessava el paper de la Unió Europea, un club d’estats al servei de les grans multinacionals, que de la mateixa manera que ofeguen el poble treballador amb plans d’austeritat i memoràndums, donen suport a l’estat espanyol en la seva política

preguntava sobre la classe obrera catalana i la seva implicació a la lluita per la independència i com es veia des de la resta de pobles de l’estat.

Els actes acabaven reclamant la solidaritat internacional davant la possible repressió de l’Estat espanyol contra Catalunya.

El balanç que vam fer juntament amb els companys i companyes d’OKDE va ser molt positiu tant per la nombrosa presència de treballadors/es i joves com per l’interès del debat.

INTERNACIONAL

Grècia

Grècia: un gener decisiu Al llarg d’aquests dies també vam aprofitar per a conèixer més a fons la situació grega. Ens expliquen els companys/es d’OKDE que aquest mes de gener serà particularment tens amb l’aprovació per part del Govern de Syriza d’un paquet de mesures molt dures en aplicació del tercer memoràndum, entre elles una retallada a les pensions propera Lluita Internacionalista 141, gener 2016

27

INTERNACIONAL

al 30%. La situació de la població treballadora no deixa de deteriorar-se, amb creixement de l’atur i la pobresa, mentre el pes del deute segueix creixent (arriba al 180% del PIB) malgrat totes les retallades.

Després de la radicalització dels primers anys de memoràndums, les esperances dels treballadors/es es van canalitzar cap a aconseguir un canvi polític, fins l’arribada del Govern de Syriza al gener del 2015. En el referèndum del juliol del 2015 la victòria del No a acceptar els plans de la troika va acabar amb la traïció de Tsipras imposant el tercer memoràndum i forçant ràpidament eleccions abans de començar a aplicar les noves retallades. Syriza va guanyar aquestes eleccions però el Govern no ha liquidat el moviment de resistència que ja s’ha començat a expressar-se en mobilitzacions el desembre. A això cal afegir la crisi dels refugiats, en la qual ha estat la població la que ha sortit solidàriament a l’ajuda dels immigrants, arraconant el discurs de l’extrema dreta. Hi ha previstes mobilitzacions per aquest gener. Seran crucials per saber si els i les treballadores i joves es sobreposen al dur cop que ha suposat la traïció de Syriza i avancenen la recomposició d’una esquerra que efectivament posi per davant les necessitats de la població treballadora al pagament del deute i els plans de la troika. En aquest sentit treballen els i les companyes d’OKDE.

Josep Lluís del Alcázar

La lluita a Viome El mateix dia de l’acte a Salònica se celebrava el judici contra la venda dels terrenys de l’empresa Viome.

Aquesta és una fàbrica ocupada pels treballadors/es i que funciona sota gestió obrera des de fa més de dos anys. Inicialment es produïen compostos de cola per la ceràmica, però van haver de canviar la producció per tal de seguir treballant. Tenen una línia de productes de neteja que va des de sabons per les mans a tota mena de productes per a la higiene de la casa. Els treballadors i treballadores de VIOME exigeixen al Govern la legalització de l’activitat, l’expropiació de la fàbrica i la concessió a la cooperativa de treballadors de VIOME, que seguirà amb l’autogestió.

La patronal volia vendre els terrenys de la fàbrica, com deien els i les treballadores en el seu comunicat «per desallotjar-nos de la fàbrica VIOME. Un espai que, durant dos anys, hem aconseguit convertir en un espai de treball i de llibertat.» El judici va acabar aturant la venda dels terrenys.

La lluita continua.

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

28

28

Lluita Internacionalista 141, gener 2016

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista