Lluita 142 16 03

nº 142 - març 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Siria i situació estatal Pàginas centrales i contraportada: pàg 10-11 i 20 Alep assetjat, el poble resisteix. 5è aniversari Política: La CUP-CC davant els pressupostos pàg 4-5 Sindical: CCOO Girona, Madrid Pearson, PER a Andalusia, Ensenyament públic a Catalunya pàg 6-9

Dona treballadora: Contra la precarietat pàg 13-15 Yolanda, no oblidem!

Internacional: pàg 15-20 Grecia vaga general, Bolivia diu NO a Evo, França: ni estat de setge ni condemnes a sindicalistes Brasil: la corrupció arriba a Lula i Dilma Suplements: XI Conferència LI: situació política i tasques Vaga d'Eulen: una lluita amb rostre de dona

Lluita Internacionalista 142, març 2016 Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Suf fragette (Sufragistes), Suffragette de la directora britànica Sarah Gavron Només començar fem un toc d’atenció semàntic: el film es diu «Suffragette» i no «Suffragist», la traducció «sufragistes» no recull la força del contingut del mot «suffragette». Ens expliquem: en la defensa pel vot de les dones hi va haver divisió de criteris i de lluites, per això en llengua anglesa existeixen dues accepcions. Són «suffragists» els homes i les dones que van lluitar de manera pacífica pel sufragi, per tant la paraula fa referència a un tipus d’activisme que no resultava molest.

I són «suffragette» les altres, les que sí molestaven, les radicals que lluitaven contra el govern sense descans, i sense pietat: figues d’un altre paner.

Les «Suffragette» eren militants que portaven a terme accions radicals per aconseguir els seus objectius: van adoptar mètodes propis dels grups clandestins de la lluita armada, com ara cridar l’atenció ciutadana llençant pedres als aparadors, sabotejar les bústies de correus amb petits artefactes explosius i fer vagues de fam a la presó, la qual cosa resultava una mesura de pressió forta envers les autoritats. Aquest film reivindica aquest moviment molest (oblidat de manera injusta a les pantalles de cinema) i ens ofereix una necessària lliçó d’història de manera entretinguda, amb una bona ambientació i amb una llum de colors groguencs molt personal que li devem al director de fotografia Eduard Grau (un jove barceloní del qui ja hem fet esment aquí: recordeu la pel·lícula «A single man» de Tom Ford) Fem una mica de memòria: a la Gran Bretanya no es va permetre votar a les dones fins 1928, a Espanya fins el 1931 i a França no es va permetre fins 1944 (això és just abans d’ahir). El moviment sufragista neix a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial (19141918): el 1892 Emmeline Pankhurst -esposa d’un advocat de classe alta- va fundar la Lliga pel Dret al Vot de la Dona, i es va afiliar al Partit Laborista, el 1903 va fundar WSPU (Women Social and Political Union) i va esdevenir la líder de les «suffragettes», però en tractarse d’un moviment interclassista, la base de les lluitadores eren de classe obrera.

Amb aquesta informació ja podem anar a l’any 1912 i la pel·lícula ens presentarà a Maud Watts, una treballadora que renta roba en una bugaderia de Londres des que era petita i que sempre ha fet el que li han dit. Té 24 anys però sembla més gran i està esgotada perquè porta anys d’humiliacions suant a la feina sota la seva roba bruta. Està casada amb Sonny, un bon home, decent però conservador, dels que estan acostumats a obeir i acotar el cap. La parella té un fill petit. El sistema esclavitza doblement Maud: per dona i per pobra. I resulta que quan es decideix a protestar de manera pacífica no obtindrà cap resultat. I això li suposarà un trasbals a molts nivells: radicalitzarà la seva lluita. El

2

2

Lluita Internacionalista 142, març 2016

seu contacte amb les «suffragettes» d’Emmeline Pankhurst la portarà a usar la violència per forçar el canvi i aconseguir el dret a vot. Però la seva lluita per la dignitat de les dones posa en risc la seva feina, la seva família i la seva vida. Pels seus ulls (pels de l’actriu Carey Mulligan) veurem els canvis que es van produint al seu cap i el seu cor davant cada nova situació, pels seus gestos sabrem del patiment d’un procés de conversió ideològica i política d’una dona comú en una lluitadora, però també captarem la seva emoció quan trobarà la seva pròpia veu.

No ens hem explicat bé si penseu que és un film trist, no ho és de cap de les maneres: és el relat d’una gran victòria. És un retrat d’època que planteja dilemes immediats i actuals.

I la cirereta del pastís: la pel·lícula acaba amb imatges documentals! No podem desvetllar sobre quin fet, l’haureu de visionar.

Solidaritat amb el poble sirià, fora Baixar, fora Daesh, prou de bombardejos de Rússia i l’imperialisme.

D

esprés de l’acord PSOE i Ciutadans

A 5 anys de l’inici de la revolució a Síria, la implicació directa de Rússia ha permès al règim, amb l’ajuda de l’Iran i Hezbol·lah, prendre la iniciaEl 4 de març es tornava a rebutjar la tiva. Alep, la decisiva capital rebel, està assetjada, com més d’una desena de localitats. En aquestes investidura de Pere Sánchez sobre l’acord PSOEcondicions, la treva signada pels Estats Units i Rússia Ciutadans i va començar el compte enrere cap a permet consolidar el règim i que els efectes del setge unes possibles eleccions el 26 de juny.

Dèiem en l’anterior diari i en els materials de la debilitin la defensa de la segona ciutat del país, feu Conferència que recollim al suplement d’aquesta de la revolució. Però la resistència continua i, amb revista, que la crisi de governabilitat és l’alto el foc una gran manifestació ha recorregut conseqüència d’una crisi institucional, del règim Alep i altres ciutats al crit de «el poble vol la caiguda del 78, per això hi ha tantes dificultats per trobar del règim». La revolució continua viva.

Però hi ha una altra conseqüència de la guerra: un acord. Al centre d’aquesta crisi se situa el els refugiats / es. La lògica és implacable: a més PSOE, empès des de la gran patronal i els governs fan les potències occidentals i Rússia per rehabilitar de la UE a facilitar el Govern al PP, però l’aparell el règim (amb o sense Baixar al-Assad, a Ginebra es resisteix perquè sap que acceleraria la seva fi III) i derrotar la revolució, més s’accelera la fugida com a referent d’esquerres (com va passar amb massiva de la població. Si durant els primers anys els el PASOK a Grècia). Però tampoc fa una aposta refugiats / des van quedar en els estats veïns esperant d’esquerres, no només pel referèndum d’autodeterminació que l’Estat que acabés la guerra per poder no permet, sinó tampoc per la tornar a casa, la intervenció russa a més fan les política econòmica, ja que la UE ha empès centenars de milers ja advertit que exigeix més de sirians / es a buscar a Europa potències austeritat i retallades. Aquesta un lloc on refer la vida: milions de occidentals i Rússia contradicció del ni-ni l’ha empès sirians saben que amb el règim a l’acord amb Ciutadans, un de Baixar no hi ha futur per a ells per rehabilitar el acord que probablement no vagi a Síria. derrrotar règim ... i der enlloc, però que és tota una Les imatges de la mort al mar, declaració de principis: una la revolució, més el fred, càrregues policials brutals garantia que no hi haurà canvis sobre famílies indefenses, provos’accelera la fugida substancials en política quen el rebuig de gran part de la econòmica ni referèndum a massiva de la població. Posen al nu el que és Catalunya i que s’aplicarà la Madrid. en realitat aquesta Unió Europea població.

Puerta medicina judicial que defensa la del Sol dels mercats i contra els pobles, formació taronja. aquesta Europa fortalesa impePP i PSOE no volen eleccions, perquè allargar rialista. Què fer aleshores amb els centenars de milers el cicle electoral és aprofundir la seva caiguda, que fugen de Síria? Com va fer l’Estat espanyol però també té un alt cost donar-se suport per comprant els serveis de la dictadura marroquina per reprimir l’entrada d’emigrants, la Comissió Europea i evitar-les. Així es va perllongant la paràlisi política, Merkel -contra tota la legislació sobre refugiats / es- esperant que arribi un miracle. Però les , busquen els serveis d’un carceller del poble sirià a contradiccions segueixen avançant. Els ressons de la crisi xinesa que ha sacsejat els mercats l’exili: Turquia.

Erdogan es presta a posar el seu preu per aturarr continuen. Al tema nacional català s’uneix ara les els gairebé tres milions de sirians que estan al seu declaracions d’Otegui que –acabat de sortir de territori. El mercadeig es va iniciar primer amb 3.000 presó- proposa obrir un segon front a l’estat, el milions d’euros negociats directament per Merkel a front basc. Els casos de corrupció continuen Istanbul. Però el règim turc, que no és precisament enfonsant el PP, que comparteix protagonisme model de defensa dels drets humans, veu que el amb la família reial.

No hi ha sortida a la situació sense la doble rupnegoci pot donar més i demana 3.000 milions més i tura, la democràtica que respecti els drets dels d’altres contrapartides. I mentre els mercadejos avanpobles, entre d’altres el dret a l’autodeterminació, cen, la UE calla sobre l’ocupació del Kurdistan turc, les detencions i assassinats, els bombardejos impu- i la social, que posi al nord econòmic a les nes d’Erdogan al nord de Síria i també la censura necessitats de la població treballadora, no en el aplicada sobre la premsa, amb la intervenció de benefici del capital. mitjans que no combreguen amb el seu govern.

Però la política de tancament de fronteres no 07/03/2016 impedirà que els sirians / es intentin arribar a Europa: el que aconseguirà és més morts i més negocis lucratius. Cal mobilitzar la solidaritat amb els i les refugiades: Dret d’asil, Fora lleis d’estrangeria.

EDITORIAL

C

onsolidació del règim sirià = fugida massiva de refugiats / des

Lluita Internacionalista 142, març 2016

3

POLÍTICA

Catalunya

La CUP-CC davant els pressupostos En portes dels pressupostos, i havent votat a favor del decret de pròrroga pressupostària – sembla que a canvi de que es presentessin les 3 propostes de lleis de l’annex de la declaració del 9N-, la posició de la CUP-CC hauria de ser absolutament diàfana. La determinada per la voluntat del poble d’avançar cap a la independència i per les necessitats dels i de les treballadores. Un altre cop es parla del Govern en mans de la CUP-CC: no és així, són les mesures del govern sota la pressió del que exigeix la gent, i la CUP-CC només com el seu intermediari. No hi caben mitges tintes.

Fins a la investidura: mesos perduts Creiem que van ser una errada els 3 mesos de negociacions amb JxS. Perquè era –i és- impossible trobar un “punt mig” ni en el terreny nacional –on seguim defensant que és imprescindible la ruptura i ells opinen que per ara no i que després dels 18 mesos tampoc haurà de ser unilateral…- ni menys en el social – amb el nostre horitzó fixat en les necessitats de la gent i deixant de pagar el deute i JxS prioritzant el pagament d’aquest per seguir a la UE-. Cedir 2 vots i 8 abstencions a canvi de treure del govern a Mas i els consellers de les retallades era en sí un acte de generositat i respecte cap els 1,6 milions que havien votat JxS i la República catalana, després d’anys de mobilitzacions.

Però en cap cas s’havia de confondre, ni havia de suposar, ni un acord de governabilitat ni cap pacte que condicionés a la CUPCC. Els darrers anys de les polítiques de CiU i ERC feien evident que, aquest nou govern, lluny de generar-nos confiança, hauria de ser combatut des del primer dia.

Quan 3 mesos després, els i les diputades presenten els resultats de les interminables negociacions, el

resultat era el mateix que el del programa de JxS i per tant, oposat en les dues vessants al nostre. Era tant escandalós que en el CP-GAP del 10 de gener, tant els documents que defensaven el Mas NO, com els dels que opinaven que Mas SI, rebutjaven absolutament el “Pla de xoc” de JxS. Nou govern: acord i investidura Finalment es va arribar a un acord in extremis i es va investir Govern sense Mas ni el seu seguici (Felip Puig, Boi Ruiz, Rigau…). Era una de les expressions del resultat del 27S on no només s’havia obtingut majoria independentista sinó també donat un gir a l’esquerra. Un gir, que per previsible, ja havia fet que el mateix JxS amagués Mas per no haver de respondre per les brutals retallades i privatitzacions. Per això el Govern Puigdemont és més feble que l’anterior per aplicar-ne de noves, malgrat que tant el Gobierno com la UE li exigeixin més per a garantir el pagament del deute i complir amb el dèficit. Al capdavant d’aquesta tasca es posa el principal actiu d’ERC, Oriol Junqueras, amb la necessitat d’acudir a Madrid a demanar els crèdits del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) alhora que tracta de paralitzar els moviments socials contra les retallades (bon exemple d’això és l’acord en l’últim moment amb els

4

4

Lluita Internacionalista 142, març 2016

sindicats majoritaris de la Funció Pública, CCOO, UGT, IAC, per ajornar el retorn de l’extra de 2012 dels funcionaris en vergonyosos terminis que es poden prolongar fins el 2018).

Esperem trigar una mica més que a l’Ajuntament de Barcelona, a veure al Govern seguint els passos d’Ada Colau exigint als treballadors de TMB aixequessin la vaga per asseure’s a negociar.

La renúncia de Mas a la presidència no va ser el resultat d’un acte de magnanimitat, sinó l’intent desesperat per evitar unes noves eleccions. ERC ja havia declarat que no aniria en una nova llista conjunta i CDC –com ja va passar el 20Danava a quedar relegat en un lloc secundari. Deixar caure Mas – després del no de la CUP-CC- era l’única manera de conservar en mans de CDC la presidència i la majoria del Govern. La caiguda de Mas era el triomf de les bases de la CUP-CC que, fidels al compromís electoral, no es van deixar doblegar davant la pressió extrema externa i interna.

Si tot s’hagués reduït al canvi de Mas per Puigdemont, nosaltres hauríem donat el suport a la investidura, però sense compromís polític, amb les mans lliures per combatre les seves inconseqüències en la lluita per la República Catalana i cridant a enfrontar els plans econòmics que seguiran carregant sobre les esquenes dels i de les treballadores.

Però resulta incomprensible que, després d’haver aguantat la pressió gairebé tres mesos –amb la dimissió de Baños, cap de llista i favorable a investir a Mas, inclosa, a l’últim moment la direcció de la CUP identifiqui la feblesa de CDC com a pròpia, permeti a Mas fer de la debilitat virtut, i acabi pagant un preu suïcida en l’acord amb JxS. Un acord que intenta anul•lar tot el potencial rupturista de la CUP-CC i subordinar-la a JxS i al Govern Puigdemont.

Lluita Internacionalista vam cridar a votar en contra de l’acord tant per mantenir la independència política de la CUP-CC, com perquè qüestiona el procés de reorganització al seu voltant que havia aixecat esperances fins i tot entre població treballadora que no es definia com a independentista. És del tot simptomàtic que a l’acord es critica “la bel•ligerància de la CUP-CC”, i no perquè es denunciava que el pla de xoc que proposa JXS són engrunes, sinó perquè es dubtava –i amb raó- que CDC i ERC tinguessin “una voluntat inequívoca d’avançar en el procés de la independència”. I és que el Govern Puigdemont seguirà justificant davant les seves bases una política econòmica antisocial, al servei dels interessos de la burgesia, per la falta de recursos mentre Catalunya no sigui república. Però on es juga els seu 1’6 milions de vots, és en si respon amb fermesa els embats de l’Estat i avança decididament cap a la proclamació de la República catalana o acaba retrocedint cap un pacte fiscal. Clar, sempre que pugui haver una opció independentista a l’esquerre que pugui canalitzar aquest descontentament arribat el moment. I això és el que JXS tracta de desactivar intentant anul•lar la CUP-CC sotmetent-la i fent-la còmplice de les seves polítiques antisiocials o acusant-la de poc independentista i traïdora si no es deixa sotmetre.

I ara què?

Defensarem el Govern català davant els atacs de l’Estat que vagin contra l’exercici del dret d’autodeterminació. Cal debatre un pla de mobilitzacions per respondre, inclosa la crida a la vaga general en cas d’intervenció del Parlament i/o el Govern, i a la solidaritat dels i de les treballadores dels altres pobles de l’estat. Però la independència política davant del Govern de CDC-ERC i el combat per la República Catalana i les necessitats dels treballadors/ es no està, ni estarà en joc.

Per això no es poden silenciar cap dels qüestionaments de JxS al procés del que es reclama. Així, la incoherència de la Mesa del Parlament al•legant davant el Tribunal Constitucional perquè ha tombat la Declaració del 9N: a un TC que la

Declaració diu desconèixer, fer-ho convertint la declaració en una qüestió de desitjos -“no vinculant”- i publicar en el DOGC la resolució del TC. Perquè tampoc hem escoltat rectificacions de Puigdemont quan relativitzava el termini dels 18 mesos i suprimia la possibilitat de la DUI davant una agressió del Gobierno, tal com diu el seu programa. Ni hem vist en el DOGC la Comissió d’estudi del Procés Constituent aturat en quan el Gobierno va portar-la al TC. Ni tampoc que el Departament d’Ensenyament apliqui el punt 4 de l’annex de la Declaració del 9N on s’anava a desobeir la LOMCE en els sentits en que l’havien portat al Constitucional per limitació de competències: doncs be, malgrat no compartíem el text, JxS que el va escriure, també l’incompleix ja que els centres ja tenen les dates de les avaluacions del Ministerio. No vam donar suport a l’acord, però només amb aquests fets, esperem que els qui ho van fer entenguin que JxS l’està trencant-lo dia a dia, perquè com dèiem més amunt el seu pla és un altre.

I en el terreny social, tal com venim insistint des del 28S, urgeix engegar una àmplia plataforma pel pla de xoc real que els cal a les classes populars, cridant a organitzacions, moviments, sindicats… per definir-lo juntament amb un pla de lluita per aconseguir-lo. I des d’ara, la CUP-CC ha de fer seves les banderes de les lluites que ja existeixen com ara contra els tancaments de P3, tot defensant la reducció de ràtios tant a primària com a secundària i, si falten diners, tancant concerts -que, como ara es mostra amb el cas dels Maristes de Sants-Les Corts, cobren diners públics a palades però no responen ni es controlen des del poder públic, perquè son negocis privats.

La CUP-CC no te res a “negociar” amb el Govern: Junqueres ja ha explicat que el 90% del pressupost el determina Madrid i que venen uns pressupostos injustos; la UE ja ha fet palesa la seva intenció de fer complir el nivell de dèficit i exigeix una retallada de 8.000 milions al conjunt de l’Estat. Amb aquestes premisses no es poden atendre les necessitats socials dels i de les treballadores. Aquestes només les aconseguirem posant la candidatura amb els parlamentaris al capdavant, al servei d’un pla de lluita coherent amb el programa amb el qual ens vam presentar a les eleccions el 27S: per la ruptura amb l’Estat i amb la UE de la Troika i del gran capital.

12 de febrer 2016

Educació: primera votació lligada a pressupostos En el ple del Parlament del 3 de març, una moció del PSC plantejava mesures l’aprovació de les quals podien afectar a pressupostos. La CUP-CC va votar a favor de tots els punts -inclosa l’oferta de P3 pública- excepte dues: 1. La reinstauració de la sisena hora de l’alumnat i 2.

L’increment de la subvenció de la Generalitat a les Bressol.

D’entrada, davant ambdues es va argumentar el no hi ha diners : És inadmissible que mentre es paga el deute, la CUP-CC digui que no hi ha diners!.

Quant al contingut.

Compartim la negativa a la 6ª hora, com hem vingut defensant tant per raons pedagògiques de sobresaturació de l’alumnat, com perquè legitima la 6ª de la concertada incrementant els salaris que amb diners públics es paguen al seu professorat.

Per contra, la negativa a l’increment de la subvenció a les Bressol és una gran equivocació. CiU, amb suport d’ERC, les han reduït dràsticament en aquests anys, carregant els costos sobre les famílies -cosa que en plena crisi empenyia a treure les criatures del centre i que la mare es quedés amb elles- i facilitant a molts ajuntaments l’argument per la externalització de les Bressol municipals -amb la consegüent pas de la gestió a mans privades- per la incapacitat de mantenir-los.

La CUP-CC ha de rectificar assumint l’exigència contrària: la Generalitat ha de sufragar el 100% del cost de les places públiques de 0-3 i exigir als ajuntaments el ple funcionament sota la seva gestió de les Bressol Municipals.

Lluita Internacionalista 142, març 2016

5

SINDICAL

Girona. Acte de sindicalistes de CCOO per la independència

"Per una república catalana dels i de les treballadores" El passat 25 de febrer a la seu de l’Intercomarcal de CCOO de Girona, es va celebrar la presentació en públic del grup de sindicalistes de CCOO per la independència i la República Catalana. Tot seguit es va fer un debat sota el títol « Un procés constituent de treballadors i treballadores. Aportació sindical» convidant a en Joan Tardà (JxSi), l’Anna Gabriel (CUP-CC) i en David Companyon (EUiA) per influir en el procés de construcció de la república catalana i dotar-lo de l’accent social i de la transformació imprescindibles per convertir la nova constitució i les noves institucions en útils pels interessos de les classes treballadores. Les intervencions van incorporar elements com que «la situació actual com un procés de revolució democràtica que trencarà amb l’estatus quo del 78, aquesta revolució democràtica permetrà socialitzar millor la riquesa i aprofundir en la qualitat democràtica fent que aquesta deixi de ser captiva dels poders financers com passa en l’actualitat» (Joan Tardà); «que és imprescindible la creació d’un fòrum social constituent que sigui l’embrió de participació de tota la ciutadania, perquè el procés de creació d’un nou Estat ha de ser de baix a dalt i aquí l e s treballadores hem de tenir un p a p e r fonamental decidint t o t e s aquelles qüestions que ens afecten, en l’àmbit del treball però també en la r e s t a

d’esferes socials, ja que som la majoria de la població» (Anna Gabriel); «que la independència no tindria lògica si només signifiqués un canvi de bandera, ha de ser una eina de transformació social que ens permeti dibuixar una nou Estat, una nova societat on les persones siguin el centre de les polítiques i on la justícia social sigui l’objectiu final» (David Companyon).

El corrent «per un gir sindical a l’esquerra» de CCOO participa d’aquest grup i va fer una crida als i les treballadores a assistir a la presentació i a l’acte : «Volem parlar, debatre, reflexionar... sobre què ens interessa més com a treballadores i treballadors de Catalunya, i intentar donar una visió de classe al conflicte que vivim, per veure com podem defensar millor els interessos dels i les treballadores del nostre país ja que, en definitiva, aquesta és la funció del sindicat en qualsevol dels escenaris que es puguin donar. I, en aquest sentit, és obvi que el procés d’independència pot ser una gran oportunitat per endegar un procés de ruptura, per començar un projecte nou sense les lloses que la transició, la crisi, les retallades i les rèmores que el neoliberalisme dominant ens ha deixat (precarietat, baixos salaris, abusos en els acomiadaments, degradació de les relacions laborals, etc..). La independència és una gran oportunitat per trencar l’status quo actual, que a la resta de l’Estat no es produirà , tot i que el nostre impuls, també els pot ajudar, i que els i les treballadores de Catalunya no podem desaprofitar, perquè el nou país, també s’ha de construir des del moviment de classe» .

Estem convençuts que el procés cap a la República Catalana i Socialista no és buidar-lo de contingut social per no incomodar la burgesia catalana, cal portar-ho al carrer, als llocs de treball, i no tan sols a les estructures del Parlament, o d’organitzacions…El moviment

6

6

Lluita Internacionalista 142, març 2016

obrer no pot romandre aliè a aquesta lluita ni limitar-se a exercir el paper d’acompanyant, com pretenen buròcrates sindicals, la classe treballadora haurà d’empènyer exigint un pla de xoc que és incompatible amb el pagament del deute i altres espolis fiscals del capitalisme, un pla que no empitjori les condicions de vida dels i les treballadores, que s’aturin les privatitzacions, directes o encoberts, del sector públic català, que la situació laboral no faci un pas més enrere com ha estat l’Acord Interprofessional de Catalunya que patronal i CCOO-UGT han signat desenvolupant els principals trets de la reforma laboral del PP (atac als salaris, reforç de les mútues privades...), acabar ja amb la traïció de la burgesia catalana i l’aparell de CCOO amb subvencions sota mà contra els i les treballadores com ha passat a Panrico... Aquesta és l’alternativa que proposem, per tant hem de fer una crida a la constitució d’una Mesa d’organitzacions per a preparar la lluita pel veritable pla de xoc, per un pla d’emergència social on debatre el conjunt de mesures irrenunciables però també un pla de mobilitzacions en els llocs de treball per aconseguir-ho. La batalla pels drets nacionals, per la sobirania, per la República Catalana i Socialista ha de ser una reivindicació de la classe treballadora, que és qui ha d’impulsar aquesta lluita democràtica. Tot sabent que aquest procés no serà fàcil per la classe treballadora, i cal que ens preparem davant dels possibles atacs de l’Estat Espanyol als nostres drets com a poble, fent una crida no tan sols a Catalunya sinó també a la resta dels territoris cap a una vaga general per la ruptura amb el règim monàrquic centralista.

Toni Granados (regidor a Girona per la CUP- Crida per Girona) i Alfons Enrique Membres del corrent «per un gir sindical a l’esquerra» de CCOO.

ERE a Pearson La pregunta que a tots ens va sorgir, una vegada coneguda la intenció de l’empresa d’iniciar un procés d’ERO, va ser per què sí ara. Mai abans a Pearson -llibres de text d’anglès- s’havia plantejat la possibilitat de declarar un acomiadament col·lectiu.

Encara que s’acomiadava per la via dels fets donant el màxim d’indemnització, mai fins ara s’havia declarat un ERO. L’ERO es justifica per una decisió de l’empresa d’externalitzar el magatzem d’Alcalá d’Henares i de desmantellar els departaments d’Atenció al Client i Gestió de Cobraments, a Madrid, un pack del que es farà càrrec CGA (Comercial

Grup Anaya), segons l’acord signat per les dues editorials per a cinc anys. Aquest acord que no és amb un operador logístic sinó amb una empresa editorial les seves característiques de la qual repliquen la nostra mateixa estructura, fa que s’encenguin totes les alarmes i que es dibuixi a l’horitzó més proper el perill de l’absorció i el desmantellament de la companyia a excepció del nou equip editorial que s’està contractant en aquests mesos. Amb aquest ERO, Pearson aconseguiria legitimar el procés que pensem pot donar-se a continuació de dissolució de la seva estructura actual dins de l’estructura superior de Anaya quedant com a molt com un simple segell que desenvolupa

només continguts.

Des del primer moment, l’empresa ofereix als treballadors afectats la indemnització màxima per llei de 45/33 dies (segons contractes anteriors o posteriors a 2012), la qual cosa fica una pressió enorme dins de la comissió negociadora. L’oferiment extraordinari d’indemnització que fa l’empresa pretén avortar el procés negociador i portar-se de carrer a la burocràcia que ja li farà el treball, impacient per signar un acord sense lluita.

El comitè davant un ERO qualificat «de luxe» pel sindicat (CCOO) es parteix en dos ja en la primera reunió. D’una banda, la burocràcia sindical posant el centre en la signatura immediata de l’acord per preservar la indemnització de 45/33 dies pels 24 treballadors afectats que ofereix l’empresa, perquè no hi ha res que guanyar i molt que perdre, estenent la por i l’amenaça que l’empresa, si no s’actua com ells esperen, baixi als 20 dies i 12 mensualitats que els marca el mínim legal. Un altre sector estem per defensar els llocs de treball com a prioritat, una cosa difícil d’aconseguir en el magatzem perquè és un tancament consumat, fins i tot amb la no renovació del lloguer de la nau, però possible al centre de treball de Madrid, i no cedir a les presses de l’empresa ni als xantatges, posant la comissió al servei dels treballadors conscients que estem davant un procés de desmantellament.

Aquesta és la posició que s’aconsegueix portar a la primera reunió i per la qual l’empresa, veient que els ànims estan amunt, en represàlia, baixa la seva proposta inicial a 20 x 12. Els nervis dels buròcrates es disparen i aprofundeixen l’estratègia de la por.

En la segona reunió, l’empresa que no volia negociar comença a ferho però és la burocràcia la que accelera el procés apressant l’oferta de nou als 45/33. Es convoquen les

assemblees en cadascun dels centres de treball i es vota; a Madrid el resultat és en contra de l’acord, per la defensa dels llocs de treball, però en el magatzem la posició és majoritària pel sí amb la qual cosa guanya la posició de partida de l’empresa gràcies a la inestimable col·laboració del comitè -tot de CCOO-.

SINDICAL

Madrid.

En tan sol dues reunions es va aconseguir tancar un procés negociador que no volia ser-ho: l’empresa només volia un circ burocràtic, convençuda d’obtenir la col·laboració de la comissió negociadora com així va ser. Van ser 2 reunions però en realitat ells volien només una, arribar signar l’acta i marxar, els espatllem una mica el festí els que propugnem la defensa del lloc de treball fent-los fer una altra reunió més que va durar 6 hores però van aconseguir reconduir-ho a força de que s’estengués el pànic i els del no vam perdre.

Assumeixo que no vam guanyar, que no vaig saber trobar el camí per enfrontar la por que tant l’empresa com la burocràcia sindical van esgrimir com a arma de control i que això fa que estiguem en una posició de lluita pitjor que si no haguéssim signat. Em vaig mantenir en contra de l’acord i no v a i g s i g n a r l ’ E R O , demanant prèviament permís als companys del magatzem, sabent que aquest vot no torçaria la voluntat de què volia por l’empresa, però per perquè por-tar a la taula la posició que van expressar els 7 treballadors del centre de treball de Madrid als quals em dec i perquè entenc que deixant constància d’això, d’alguna forma, aquest serà el germen des d’on poder construir les lluites futures en Pearson.

Marina Castelló.

Delegada CCOO. Madrid

Lluita Internacionalista 142, març 2016

7

SINDICAL

Catalunya

Aturem la privatització de l’ensenyament Hem viscut 5 anys de retallades justificades per pressupostos antisocials que han descarregat la crisi sobre les famílies i els i les treballadores. Ara volen continuar retallant i ho fan en forma de tancaments d’aules de P3.

La resposta de famílies, sindicats i professorat pot aturar aquest cop: hem d’aconseguir-ho!

Les retallades amaguen la privatització.

Però les retallades han tingut un altre objectiu. Mentre que la crisi empenyia moltes famílies que portaven els seus fills a la concertada cap a l’escola pública, la despesa de diner públic ha sigut a la inversa. Mentre es reduïen milers de docents, s’amuntegaven alumnes en aules plenes i baixaven un 20% la dotació per al funcionament dels centres, les escoles concertades veien augmentar en un 17% els fons públics. Una política discriminatòria cap a la pública per part Departament d’Ensenyament.

I si mirem les aules tancades, la radiografia es complerta: dels 495 tancament d’unitats, més del 90% han estat a la pública. Més que retallades el que s’ha fet és una privatització de l’ensenyament.

Nou govern, vella política?

El continuisme en el Departament, amb Meritxell Ruiz, que era la mà dreta de Rigau, sembla garantit, encara que CDC i ERC no tenen l’àmplia majoria parlamentària que tenia el Govern Mas, i això fa més feble l’acció de Govern. Els propers pressupostos seran importants, perquè no hi ha canvi de política possible si:

8

8

1. Es continua prioritzant el pagament del deute i les directrius de dèficit de la UE i el Govern Central.

Després d’un 2015 amb múltiples eleccions, on es van tapar el discurs les retallades –aquí amagant Mas, Rajoy prometent brots verds-, ara tornen a poLluita Internacionalista 142, març 2016

sar-se en primer terme. La Comissió Europea ja espera impacient que el nou govern apliqui una nova tisorada de 8.000 milions als comptes que ha deixat lligats Rajoy i reitera que no negociarà els objectius de dèficit que s’han d’acomplir sigui quin sigui el govern que s’acordi a Madrid. És a dir, tornem a la realitat.

I aquesta és tossuda.

Junqueras ja diu que els pressupostos 2016 no seran socials perquè un 90% depenen de Madrid... que ho seran quan puguem tenir una República dins la UE... Quina diferència hi haurà a nivell pressupostari? No ens ho diu, i Grècia respon per ell.

Mentre, amb els pressupostos

amb CiU de posar com a referent eductiu a Catalunya l’escola privada concertada. Això tant en traspàs de fons públics a negocis privats, com pel que fa a criteris de funcionament de l’escola pública (decret de plantilles, direccions...). La normativa de matriculació només és un element més d’aquesta política.

prorrogats, seguim pagant 1.713 milions d’interessos del deute, com l’any passat en què vam arribar el pagament del principal va arribar a 8.000. Només canviant el destí d’aquests diners, es pot plantejar una nova política social. I això només pot ser fruit de la mobilització, perquè el govern seguirà avantposant els bancs a escoles i hospitals, lligat a la voracitat del capital que exigeix sense límits, més i més diners.

pederàstia al Maristes és indignant no només pels fets gravíssims en si mateixos- sinó perquè la normativa catalana posa per sobre els interessos de la patronal religiosa als dels propis infants que hi reben classes. No és possible que estigui en mans de la direcció del centre la comunicació o no de casos tan greus com els denunciats. El grau d’impunitat que té l’església catòlica és escandalós. I la cobertura els dóna la mateixa normativa: un negoci privat no té per què passar comptes del que fa –ni tant sols rebent diners públics a paladesa l’administració.

2. No s’acaba amb la política privatitzadora dels Governs i que ha tingut com a referents LOMCE i LEC La LEC va ser l’acord del tripartit de PSC-ERC-ICV/EUiA

La LOMCE, en tots aquests aspectes neoliberals, no és sinó la còpia de la LEC. El posicionament contra la LOMCE dels partits del govern o de CSQEP, no són sinó la cortina de fum per a no parlar de la LEC que plegats van aprovar.

El darrer cas que s’ha destapat d’escàndol per

(segueix pàg seguent)

El tan criticat PER S'ha parlat i s'ha escrit sobre el Pla d'Ocupació Rural (PER) pels treballadors/es del camp a Andalusia i Extremadura. Avui Programa per al Foment de l'Ocupació Agrària (PROFEA).

El PER s’ha intentat eliminar, ha estat criticat, desprestigiat i també defensat. Polítics, grans empresaris, ducs, marquesos i señoritos, sindicalistes i fins i tot obrer/es de l'anomenada classe mitjana. Tots han opinat i han fet declaracions sense tenir ni la més mínima idea, en la majoria dels casos tant detractors com a defensors, del que és el PER i del que significa per als nostres pobles.

Sense entrar en els detalls de com els jornalers/es vàrem aconseguir aquest dret que per descomptat no va ser una generositat del govern de torn -va costar sang i anys de lluita- crec necessari aclarir, explicar el seu funcionament i diferenciar entre PER i Subsidi Agrari pels Treballadors/es del Règim Especial Agrari de la Seguretat Social (subsidi REASS).

EL PER El principal objectiu del PER és solucionar la falta de jornals en el camp i donar ocupació als jornalers/ es a través d'obres públiques, que serveixen per a la millora dels nostres pobles amb l'arranjament de carrers, construcció d'escoles, centres mèdics i un llarg etcètera que sense el PER haurien estat impossibles. El finançament del PER; el 100% de la mà d'obra és a càrrec de l'INEM, el pressupost dels

materials a càrrec de la Junta d'Andalusia i les diputacions provincials, i és la Junta qui més aporta amb diferència en relació a la diputació. Qui són els beneficiaris?; Els jornalers/es que estiguin en atur inscrits a l'INEM i donats d'alta dins del REASS i els oficials de primera de la construcció

en atur. Per regla general és als pobles, un mes de treball per als oficials i 15 dies per als peons (jornaler/es), amb salaris emmarcats dins del conveni de la construcció.

En els seus inicis sortíem a treballar al PER gairebé tots els anys, actualment i a causa que cada vegada vénen menys diners als pobles sortim a treballar cada dos, tres anys, és a dir un contracte de 15 dies de treball en aquest període de temps.

SUBSIDI REASS Els jornalers/es andalusos i extremenys no teníem dret a cap tipus de prestació per desocupació tot i que treballem i cotitzem a la seguretat social com qualsevol altre treballador/a. Vam lluitar i es va aconseguir aquest subsidi. Qui hi té dret? Els treballadors/es afiliats al REASS que compleixen una sèrie de requisits; deu anys d’estar empadronat a Andalusia, tenir una antiguitat d'un any dins del REASS, estar al corrent de les quotes de la

Seguretat Social (segell agrícola 87 euros al mes, s'estigui treballant, en atur, malalt i fins i tot si es treballa eventualment en altres sectors), tenir un mínim de 35 jornades treballades i signades pel patró al camp i 55 jornades per als menors de 25 anys, no sobrepassar una renda de 7.700 euros variable segons els fills a càrrec i la unitat familiar.

Durada i quantia: la durada és de 180 dies, sis mesos... i naturalment dia treballat, dia que no es cobra el subsidi que és de 426 euros al mes, o que és el mateix que 7euros al dia si els diners percebuts en els 6 mesos es divideix en un any.

Dels més de 500.000 jornalers/es afiliats al REASS a Andalusia i els més de 61.000 a Extremadura, només poc més de 213.000 jornalers/es entre ambdues comunitats van percebre el subsidi durant l'any 2015 (dades INEM).

Aquesta és la realitat del PER dels jornalers/es andalusos i extremenys, una almoina que no arriba a tot/es, un sistema humiliant que ens fa dependre sempre del señorito o patró perquè t'apunti els dies perquè fins i tot tenint-los treballats no te'ls apunten. Malgrat això és necessari per a la subsistència de moltes famílies dels nostres pobles on el treball és gairebé inexistent. Per descomptat, no és res comparable amb el PER dels rics, els terratinents que perceben milions d’Europa en subvencions per tinença de terres, però clar aquest PER dels rics són pocs els que gosen criticar-lo i molt menys qüestionar-lo.

Aquesta és la base del caciquisme andalús.

SINDICAL

Andalusia

Javier Ballesteros Jornaler Andalús

(ve de pàg anterior) Cal enfrontar LOMCE i LEC plegades, com el que són: la cobertura ideològica de les retallades a la pública i l’aprofundiment de la privatització d’un servei públic essencial com és l’educació. Ni un euro públic pot anar a beneficis privats.

Cal continuarla lluita Cal continuar les mobilitzacions, per garantir que no hi ha tancaments de P3, que es baixen les ràtios, que l’escolarització a la secundària també es fa en condicions... i tot aquesta lluita ha d’entroncar amb la d’uns pressupostos que comencin a revertir les retallades contra

l’ensenyament públic i els i les seves treballadores: Cap tancament de P-3 i reducció ràtios també a secundària!

Ni LOMCE, ni LEC ni retallades!

Ni un euro públic a la privada!!

27 de febrer 2016 Lluita Internacionalista

Lluita Internacionalista 142, març 2016

9

5 anys de revolució a Síria

No al setge genocida d’Alep i la resta de ciutats Fora Bashar Al-Assad i el seu règim criminal.

Fora Daesh i altres forces contrarevolucionàries Fora els bombardejos de Rússia, Estats Units i l Solidaritat amb el poble rebel Sirià. Enderroquem Divendres 4 de març en un centenar de ciutats alliberades de Síria hi va haver importants manifestacions populars amb el lema «la revolució continua».

Una demostració de força increïble del poble sirià, que des de fa cinc anys és martiritzat amb barrils explosius, bombardejos, armes químiques, detencions i tortures massives, setges de fam a mans de les forces del règim de Baixar al-Assad i els seus aliats, Putin i l’Iran, pels atacs de Daesh i pels bombardejos dels Estats Units i la seva coalició de 18 països.

No hi va haver banderes negres ni lemes salafistes a aquestes protestes populars que reivindiquen els objectius originals de la revolució: «el poble vol la caiguda del règim», es llegia a les pancartes de les imatges difoses a les xarxes socials. Les consignes del primer dia. El poble resisteix, després de gairebé mig milió de morts i amb 11 milions de

desplaçats per aquesta guerra sense treva contra la població civil.

A Alep, la segona ciutat de Síria i un dels bastions de la revolució des de març de 2011, també hi va haver manifestacions aprofitant el «cessament d’hostilitats» que va dictar Putin. La ciutat viu avui el moment més difícil des que va començar l’aixecament. A principis de febrer els brutals bombardejos russos van permetre completar el setge del règim sobre els barris rebels de l’est de la ciutat, on viuen unes 300.000 persones: la carretera que unia Alep amb la frontera truca, al nord, quedava tallada i es tancava l’única via de subministrament. Després de veure els morts per fam als setges de Madaia, Mouadamiya i altres poblacions rebels de la perifèria de Damasc, unes 70.000 persones van fugir abans de quedar atrapades en setge. L’encerclament d’Alep era el resultat de la política de terra cremada que Putin ja havia assajat a Txetxènia: bombardejos

Homs. 4 de març 2016 10

10

Lluita Internacionalista 142, març 2016

sistemàtics que no esquiven ni tan sols hospitals i escoles, amb l’única lògica d’imposar el terror d’Estat.

Des que el 30 de setembre van començar els bombardejos russos, aquests han causat 4.408 morts. La intervenció de Putin ha canviat el curs de la guerra: el règim que retrocedia fa uns mesos, avui ha recuperat la iniciativa. La manca d’una direcció unificada de les

diferents faccions militars rebels i el fet que el PYD kurd hagi aprofitat l’ofensiva russa per recuperar ciutats abans controlades pels rebels debilita enormement la capacitat de respondre a l’agressió en tots els seus fronts. La necessitat de la unitat dels pobles àrabs i kurd de Síria sobre la base d’un programa revolucionari que doni sortida a les aspiracions democràtiques i de justícia social és avui més urgent que mai.

El «cessament d’hostilitats» negociat per Rússia i els Estats Units ha rebaixat el nivell de violència, cosa que els manifestants han aprofitat per tornar al carrer.

L’ajuda humanitària ha arribat en comptagotes només a algunes poblacions sota setge. Però en cap cas es pot parlar d’alto el foc ni de treva, perquè les forces del règim i

s rebels!

s. a resta d’intervencions estrangeres. m els murs d’Europa. poblacions palestines per provocar el terror i la fugida massiva. Alhora Turquia bombardeja els kurds i amenaça amb una intervenció terrestre, coordinada amb l’Aràbia Saudita, per liquidar l’experiència d’autonomia al nord del país.

Estats Units i França, l’antiga metròpoli, aboquen llàgrimes de cocodril, però coordinen les seves operacions amb Rússia i dónen suport a les negociacions del full de l’ONU, que no posen cap condició per a la sortida del poder d’un criminal de guerra, accepten el mercadeig amb l’ajuda humanitària i ignoren reivindicacions tan bàsiques com l’alliberament de les desenes de milers de presos polítics del règim.

Alep assetjada. La fam, arma de guerra

els seus aliats han continuat atacant posicions rebels en què no hi ha presència de l’Front Al-Nusra ni de l’Estat Islàmic. Com deia una pancarta a les protestes del 4 de març: «el traïdor (Bashar Al-Assad) només fa treves al Golan», referintse al territori sirià sota ocupació israeliana.

El problema de l’acord és de fons i és polític: Obama i Putin volen evitar un col·lapse del règim sirià, perquè desestabilitzaria tota la regió i tornaria a donar impuls a l’onada de canvi al món àrab. Es guarden la carta de seguir atacant els «terroristes», i en realitat legitimen a Al-Assad com a mal menor. Amb el setge complet d’Alep, el temps juga a favor del règim. Es veu tan reforçat des de l’exterior que el carnisser s’atreveix fins i tot a convocar una farsa d’eleccions el 13 d’abril.

car el front comú «contra el terrorisme», però sobre el terreny, aquest front comú només actua contra la revolució siriana i el poble kurd. Estats Units deixa a Rússia el seu paper de destrucció de les posicions rebels. Les imatges de drones russos de la devastació de la ciutat d’Homs són el mateix mètode que va utilitzar Israel el 1948 quan feia propaganda de les seves massacres sobre les

Mentre això passa, el Daesh amb prou feines es veu molestat pels atacs imperialistes i, al contrari, la seva política basada en l’odi a Occident guanya adeptes. La brutalitat imperialista i del règim és el millor aliat per a aquestes forces reaccionàries. Els únics que s’enfronten de veritat a aquest projecte nihilista són els kurds i els rebels, no el règim que, com s’ha demostrat aquestes últimes

Mentre el drama avança, tots els governs imperialistes i de la zona s’asseuran a Ginebra III per santifiLluita Internacionalista 142, març 2016

11

Acord sobre el gas entre règim, Rússia i el Daesh Si Rússia va documentar camions que transportaven a Turquia petroli des de pous controlats pel Daesh (acrònim àrab d’Estat Islàmic), ara es tracta del gas. El 2007 el règim sirià va concedir per 160 milions d’euros a la russa Stroytransgaz el contracte de construcció de les instal·lacions del camp de gas de Twinan, a 75 km de Raqqa, avui la «capital» dels jihadistes a Síria. Al gener de 2013 els rebels i Al Nusra prenen el control del camp i es paralitzen les obres. Al gener de 2014 Daesh ocupa el camp de gas, els treballs de construcció es reprenen i a finals de 2014 Stronytransgaz lliura l’obra al ministeri sirià. El lloguer fixat pel Daesh a canvi de la protecció de la instal·lació és de 15 milions de lires sirianes (72.000 euros) al mes, més altres taxes. L’acord entre el règim i Daesh és de repartir, 50 megawatts el primer, 70 megawatts Daesh, que li suposen un ingrés diari d’uns 109.000 euros. El 2015 el complex produeix diàriament gairebé un milió de metres cúbics i 2.000 barrils de condensat (Le Monde 2016.02.26).

Amb l’ofensiva russa a l’estiu de 2015 creixen les tensions entre règim i Daesh.

L’enginyer en cap que havia estat nomenat pel règim va ser executat, comencen a créixer les dificultats per al manteniment i cau la producció. Afloren enfrontaments sobre les quotes que corresponen a cada part. Però les instal·lacions del gas no han estat bombardejades ni per Rússia i el règim, ni per la coalició que encapçala Estats Units, amb l’excepció d’un raid nordamericà a finals del 2015 que va provocar l’aturada de la producció només uns dies.

setmanes, es reparteix els beneficis dels pous petroliers amb els jihadistes.

Aquest panorama empeny a centenars de milers de sirians a l’exili. No hi ha futur amb aquest règim, com no n’hi havia quan Franco avançava en la guerra civil espanyola. Però com va passar amb aquells republicans i revolucionaris el 1939 en arribar a França, a l’altre costat de la frontera no els espera l’Europa democràtica, sinó camps de concentració, persecució, mort, fred i fam. Els governs europeus es blinden amb tot tipus de lleis que expulsen, roben, empresonen, criminalitzen als refugiats / es, mentre les bombes cauen sobre el territori sirià i a Ginebra es prepara un cerimonial per rescatar el règim assassí. Cal tombar tots aquests murs i reivindicar el dret a la lliure circulació de tots els que fugen de la guerra i la persecució, però també de la fam i la manca de futur Unitatque delsprovoca rebels l’espoli i imperialista al sirians kurds! sud.

Que els governs trenquin relacions Sota condicions am b B a s h a r aexltremes i sota les ruïnes Assad! el poble sirià intenta construir un futur de llibertats i justícia social que només serà possible amb la caiguda del règim genocida. En aquesta lluita té en contra el jihadisme, els governs de la regió i les grans potències. Només els queda la solidaritat dels pobles, que fins ara ha estat minvada per la paràlisi d’un sector de l’esquerra. Aquella que dóna suport explícit a Putin, amb la lògica estalinista de «els enemics dels meus enemics són els meus amics» (quan en realitat el que hi ha són diversos enemics de les lluites dels pobles) o que segueix ancorada en una lògica de blocs. Però a Síria el poble segueix resistint i dotant-se d’organitzacions com els comitès populars i els consells revolucionaris locals de les poblacions alliberades , que s’encarreguen de l’educació, la sanitat, la distribució d’aigua i aliments, la recollida de les escombraries, l’acollida de els desplaçats, les manifestacions i de trencar el bloqueig mediàtic. Encara en les condicions més terribles. I mentre el poble a Síria continuï resistint, per nosaltres no hi ha cap dubte que la tasca de qualsevol revolucionari és estar al seu costat.

Fem una crida als pobles del món a solidaritzar -se amb solidaritzar-se el poble rebel d’Alep i de tota Síria.

A baix Al-Assad!

Prou de bombardejos de Rússia i de l’imperialisme!

No al Daeix!

7/03/2015

Central elèctrica d'Alep funcionant amb el gas de Twinan 12

12

Lluita Internacionalista 142, març 2016

A la recent vaga d’Eulen de telemàrqueting, les treballadores representaven el 80% de la plantilla. És a dir un 80% de les 344 persones precàries acomiadades són dones: amb jornades a temps parcial, sous miserables, i condicions laborals per conveni molt inferiors a les de les empreses matrius. Però no són una excepció: a nivell estatal, el 74% dels precaris són treballadores.

tir de les externalitzacions de les grans empreses, que en subcontracten d’altres de serveis.

L’exclusió d’aquestes feines dels convenis de l’empresa matriu ha anat generant cadenes de subcontractacions on les diferents patronals treuen beneficis a partir d’empènyer avall les condicions laborals i salarials dels seus treballadors i treballadores en convenis qualitativament inferiors als de partida. I si en alguna d’aquestes empreses subcontractades,

una mitjana 19’3% inferior al dels homes, però no tant per la diferència salarial en un mateix lloc de treball –que també n’hi ha, però molt menor-, sinó per la precarietat i la definició de sectors feminitzats.

No és gaire millor a nivell europeu: el 16,3% (i a la primera potencia de la UE, Alemanya, la bretxa més elevada de totes: 21,6%), cosa que significa –com diu la mateixa UE, que el dia 2 de novembre les dones deixen de cobrar, ja que aquest percentatge inferior, representen 58 dies treballats sense sou. Aquí seran més de dos mesos.

A més, aquesta precarietat afecta a llarg termini les pensions, ja que hi ha períodes en atur i els treballats no són de vuit hores. La qual cosa fa que la bretxa amb les pensions dels homes, de mitjana,a la UE arribi a ser quasi del 40%... Aquí, on s’han destrossat ja les pensions de tots després de buidar la guardiola per a comprar deute públic, la bretxa és encara més gran. És fàcil d’entendre que arribem a pensions mínimes que garanteixen la pobresa de la dona gran.

Les diferents reformes laborals han convertit la precarietat en una xacra que va just darrera de l’atur.

La periòdica cantarella dels governs quan diuen que redueixen l’atur, amaga la crua realitat de la pobresa dels i de les treballadores com a conseqüència de la precarietat. Una precarietat caracteritzada per contractes a temps parcial (i molts de durada determinada), que a l’estat s’ha duplicat en els darrers 10 anys fins arribar ara al 25% de les feines, i que situa l’estat espanyol com el tercer –després de Grècia i Xipre- en aquest tipus de subocupacions. Són 1,5 milions de persones de les quals el 65% voldria tenir una jornada completa (61,3% en el cas de les dones).

s’aconsegueixen millores que «encareixen» el servei –per a la patronal el que no està en discussió són els seus marges de benefici-, la matriu només ha de treure el servei a concurs per trobar-ne una altra de més barata, i que exploti millor als seus i les seves treballadores. La degradació del treball per aquesta via és ad infinitum. Bona part d’aquestes feines «de serveis» externalitzades han estat feminitzades per afavorir els beneficis del capital, a l’empara del raonament patriarcal de les bondats del contracte a temps parcial per compatibilitzar feina i tasques domèstiques i de cura, i/o que els seus salaris són un «complement» del salari del marit.

Aquesta precarietat s’ha multiplicat exponencialment a par-

Així arribem a la crua realitat actual en què el salari de la dona és

MUJER TRABAJADORA

Lluitar contra la precarietat, una xacra amb rostre de dona

Per això, avui i ara, tot el suport a les darreres accions de la lluita d’Eulen, participant amb elles en els judicis per l’ERO del 15 i 30 de març al TSJC al Passeig Lluís Companys.

I continuem la lluita per a: Equiparació salaris i condicions laborals dels convenis: no a la discriminació dels sectors feminitzats.

Ja n’hi ha prou de precarietat laboral.

Derogació de les reformes laborals.

No a la discriminació de la dona treballadora!!

Lluita Internacionalista 142, març 2016

13

EN MEMÒRIA 14

14

Bilbao. Inauguració de la pla ceta Y olanda González a Deusto placeta Yolanda

Yolanda, no oblidem!

Per fi, el barri bilbaí de Deusto, en el qual va néixer Yolanda González, té un lloc batejat amb el seu nom, donant així resposta a la demanda dels seus veïns i familiars. Es tracta d’una petita plaça que es troba a només 50 metres de la seva casa natal.

Així, dos anys després que 333 veïns signessin una petició, el passat 26 de febrer es va rebatejar oficialment aquesta placeta amb el nom de Yolanda González. No obstant això, la inauguració popular serà el dissabte el 19 de març i assistiran companys i companyes de la resta de l’estat espanyol. Lluita Internacionalista també estarà present en aquesta acte.

Durant anys la seva família, els seus companys del PST i els seus amics han lluitat perquè se li fes justícia, perquè els seus assassins i inductors seguessin condemnats i es van mobilitzar per denunciar, quan es va descobrir, que un dels seus assassins, Emilio Hellín Moro ja en llibertat, treballava per a les forces de seguretat com a assessor i formador.

Tots aquests anys de lluita ha permès mantenir viva la memòria de Yolanda i denunciar la mentida de la «Transició política pacífica i modèlica» en la qual van morir 181 persones entre 1975 i 1987 a les mans de la policia o de grups feixistes. Aquest esforç, del qual han format part els i les militants de Lluita Internacionalista, ha donat també com a fruit que Madrid i Bilbao hagin retut homenatge a la Inauguració oficial de la placeta el 26/02/16. memòria de Yolanda.(Madrid amb els Jardins de L’assassinat de Y olanda Yolanda Yolanda González al barri en el qual No hem d’oblidar que Yolanda va va viure i Bilbao ara amb la placeta) ser segrestada, torturada i Els crims de la transició assassinada l’1 de febrer de 1980 a Madrid, als 19 anys, per un comanAbans de la mort de Franco, va do del feixista Batallón Vasco-Espahaver-hi nombroses víctimes de la ñol format per militants del partit franrepressió del règim: quista Força Nova. Els seus Entre 1969 i 1973 vuit assassins van justificar la seva acció treballadors van resultar morts per dient que Yolanda era militant les accions de la policia. d’ETA, però els autèntics motius El 2 de març de 1974, va van ser la seva militància ser assassinat per garrot vil Salvarevolucionària en el Partit Socialisdor Puig Antich en un Consell de ta dels Treballadors (PST); la seva guerra en el qual es van violar les implicació en la lluita estudiantil conpròpies lleis judicials militars. tra l’Estatut de Centres que el El 27 de setembre de 1975 govern de UCD; en la lluita feminisvan ser afusellats 3 militants del ta i en la defensa dels drets del poble FRAP (José Luis Sánchez Bravo, basc.

Ramón García Sanz i José

Lluita Internacionalista 142, març 2016

Humberto-Francisco Baena) i dos d’ETA assassinats (Ángel Otaegui i Juan Parets Manot).

Però després de la mort de Franco, el nombre de víctimes a les mans de les forces de seguretat i dels grups feixistes es va multiplicar en un intent dels successius governs controlar les mobilitzacions obreres i populars d’aquells anys.

Un els moments més tràgics va ser la massacre de Vitòria el dia 3 de març de 1976, de la qual ara es compleixen 40. Aquell dia van ser assassinats per la policia Pedro María Martínez, de 27 anys; Francisco Aznar, de 17; Romualdo Barroso, de 19; José Castillo, de 32 anys, i Benvingut Pereda, de 30. Va haverhi, a més, desenes de ferits de bala i centenars de ferits lleus. La policia va llançar gasos lacrimògens per desallotjar una assemblea de treballadors que es realitzava en una església i va disparar contra els que sortien de l’església a causa de l’efecte dels gasos. Dies després, en Basauri (Bizkaia) en una manifestació contra la massacre de Vitòria, moria per trets de la Guàrdia Civil el jove de 18 anys Vicente Antón Ferrero. La justícia militar va arxivar el cas de la massacre perquè, encara que reconeixent que hi va haver homicidis, no va trobar els culpables malgrat les nombroses proves.

Grecia. Declaració d'OKDE

L’assassinat de Salvador Puig Antich en 1974 i la massacre de Vitòria en 1976 tenen un element en comú: els seus responsables segueixen en llibertat i mai han ser jutjats:

Massivitat de la vaga general del 4F contra les mesures de Syriza

- Carlos Rei González va ser el redactor de la sentència de mort en el Consell de Guerra que va condemnar a Puig Antich.

Actualment exerceix d’advocat i ha estat el defensor d’Alicia Sánchez Camacho en el cas de l’espionatge en el restaurant barceloní de la Camarga i José Utr era Molina va sancionar, com Utrera ministre, la sentència de mort. És el sogre d’Alberto Ruiz-Gallardón i escriu articles en l’ABC. - Rodolfo Martín Vila Vila, ministre de Governació durant la massacre de Vitòria en 1976. Va ocupar diversos càrrecs amb UCD i va anar el president de FECSA que va privatitzar l’empresa. Hi ha una ordre internacional de detenció de la justícia contra ell en relació als crims del règim franquista.

Més de quaranta anys després, la llibertat dels responsables de tants crims en la transició mostra la protecció que gaudeixen per part del règim monàrquic.

L’Audiència Nacional va rebutjar les peticions de la justícia argentina d’extraditar a Martín Vila, Utrera Molina i 18 acusats per crims de lesa humanitat. Però la protecció dels responsables històrics de la repressió franquista i postfranquista significa també la protecció dels actuals grups feixistes que actuen amb impunitat (com la Llibreria Europa de caràcter nazi a Barcelona i que quan són jutjats tenen penes lleus (com els autors de l’assalt a la Llibreria Blanquerna de Madrid).

Desenes de milers de treballadors, jubilats, aturats i joves de les classes populars han donat el 4 de febrer una primera resposta als plans del govern que intenta la dissolució completa del sistema de seguretat social. La vaga general de 24 hores ha estat un èxit important. En totes les grans ciutats -i no només- de Grècia es va congelar l’activitat econòmica i s’han omplert els carrers d’una aclaparadora majoria social en oposició absoluta a la llei de seguretat social del govern promemoràndum de Syriza-Anel.

Els treballadors, les classes populars pobres i la joventut que són durament atacades per la pobresa i la desocupació, van mostrar amb la seva participació combativa que poden encapçalar una nova onada de lluites massives i decisives per aturar la destrucció social completa.

Una destrucció social que el menyspreable govern de Syriza-Anel aplica dòcilment, seguint cegament els ordres de Brussel·les, la Troica i els usurers internacionals, un altre cop sota el paraigua d’una «negociació».

Al costat d’una negra propaganda que envejarien els anteriors governs pro-memoràndum, el lamentable govern de Tsipras ha fet reaparèixer de manera dinàmica l’estat d’emergència contra les mobilitzacions, recordant-nos els dies més foscos de la junta de Samaras i Venizelos.

INTERNACIONAL

Els culpables no han estat jutjats

La vaga reeixida i les manifestacions de 4 de febrer han de ser només el començament. Hem de lluitar pel desenvolupament de noves vagues i mobilitzacions, bloquejos, ocupacions, etc, que han d’escalonarse fins a enderrocar el crim contra la seguretat social, del govern amb la UE i el FMI contra la societat grega. Cal decidir, immediatament, una nova vaga general de 48 hores, en la perspectiva d’un enduriment i coordinació cap a una Vaga General Permanent. Juntament amb la llei-guillotina, les lluites dels treballadors han d’enderrocar el govern del subordinat Tsipras.

A cada moment en què ell segueix en el poder, es desperten i

Ni olblit ni perdó: ¡Justícia per a tots els companys assassinats!

Yolanda, no olblidem!

Andreu Pagès

Lluita Internacionalista 142, març 2016

15

INTERNACIONAL

enforteixen les negres forces de la reacció, les reaccionàries cúpules de «Quedar-nos a Europa» i del «SI» al Memoràndum. A cada moment que segueix governant dient frenar a aquesta obedient camarilla, es reforça l’amenaça del restabliment -de tota manera- de les antigues forces pro-memoràndum i els reaccionaris escenaris dels seus governs «d’unitat nacional», etc.

Hem de frenar l’operació coordinada en els mitjans del bloc «Quedar-nos a Europa» (que no amaga l’odi contra els treballadors i els pobres), dels lideratges reaccionaris de les càmeres científiques , de les associacions professionals i altres, juntament amb el lamentable lideratge de la GSEE. Tots els que volen utilitzar les mobilitzacions per als seus propis interessos: una cosa que significa sempre l’aplicació estricta de les més dures mesures, de l’extermini dels assalariats, aturats, pobres i classes mitjanes (agricultors,…).

Treballadors, aturats, joves, classes populars pobres, els militants del moviment obr er obrer er,, cal posar -nos al capdavant per posar-nos posar en primer plànol els nostres problemes, necessitats i solucions, per donar a les mobilitzacions una orientació oposada a tots els memoràndums i els seus servidors, nous i antics.

5/2/2016

França. Declaració de la Unitat Inter nacional del Internacional

Per la defensa dels dre Des del mes de novembre i dels atemptats que van afectar París, a França s’ha produït un canvi de situació política. En un context d’agreujament de la situació econòmica i de multiplicació dels conflictes socials, el govern francès ha instrumentalitzat aquesta situació jugant amb la por dels treballadors francesos per avançar en el qüestionament de les conquestes democràtiques i de les treballadores instaurant l’estat d’emergència i reprimint el moviment sindical.

A partir de la nit dels atemptats, el 13 de novembre de 2015, el President francès, el «socialista» François Hollande, va decretar l’estat d’emergència, utilitzant per fer-ho una llei de 1955. Aquesta llei havia permès al govern de

l’època instaurar l’estat d’excepció en el marc de la guerra d’independència d’Algèria. La instauració de l’estat d’emergència significa un atac als drets democràtics fonamentals i la generalització d’un règim arbitrari: escorcolls domiciliaris sense autorització, citació a residència,

16

16

Lluita Internacionalista 142, març 2016

prohibició de manifestació, limitació de la llibertat d’expressió.

Des dels atemptats, l’estat d’emergència va ser perllongat dues vegades per tres mesos i s’aplicarà com mínim fins al mes de juny. En aquesta data, el govern intentarà perllongar de nou l’estat d’emergència. En efecte, el Primer Ministre francès, Manuel Valls, ha declarat que l’estat d’emergència es mantindria mentre existeixi una «amenaça terrorista». En altres termes, el que el govern francès vol és instaurar l’estat d’emergència permanent.

Però el govern ha decidit anar més lluny en l’atac als drets democràtics. Va decidir fer votar una llei per inscriure en la constitució la instauració de l’estat d’emergència. El govern pensa també inscriure en la constitució la caducitat de la nacionalitat fran-

cesa pels binacionals (que tenen doble nacionalitat): això equival a crear dues categories de ciutadans francesos: de ple dret i ciutadans de segona categoria.

El govern del Partit Socialista (PS) va instaurar l’estat d’emergència suposadament per

ets laborals i democràtics combatre el «terrorisme». Des de la seva instauració, l’estat d’emergència ha permès 3300 registres administratius, 400 citacions a residències i 28 actuacions judicials per terrorisme, és a dir, menys d’1% dels registres. I encara la majoria d’aquestes actuacions judicials es va fer per «apologia del terrorisme». Els casos comprovats es refereixen a menys de 5 persones.

En efecte, al mateix temps que porta la seva pretesa guerra contra el terrorisme, el govern «socialista» va rebre de la burgesia el mandat de liquidar totes les conquestes dels treballadors: durada legal del temps de treball, codi del treball, estatut dels funcionaris, serveis públics. Per anar fins al final d’aquesta lògica, el govern necessita un estat fort que li permeti reprimir tot conflicte social.

Per a la burgesia és una necessitat imperiosa poder reprimir la contestació obrera i popular contra la política antiobrera del govern. Cada dia hi ha vagues més de cent algunes vegadescontra les exigències patronals.

Són cada vegada més nombrosos els treballadors i els joves que es mobilitzen per satisfer les seves reivindicacions per augments salarials, contra els acomiadaments i les privatitzacions,etc.

A principis del mes de gener, el govern va intensificar la repressió antisindical: vuit sindicalistes de la fàbrica de pneumàtics Goodyear d’Amiens (situada a 150 km al nord de París) van ser condemnats a 9 mesos de presó

ferma per haver ocupat i protestat contra el tancament de la seva fàbrica i contra l’acomiadament de 1.200 obrers per part dels accionistes de la transnacional americana. A

obrers de Goodyear condemnats, i condemna l’atac de les conquestes democràtiques i obreres. La UIT-QI sosté totes les iniciatives i mobilitzacions que vagin en el sentit de la satisfacció de les

França, és la primera vegada des de 1955 que es condemna a sindicalistes a presó ferma en el marc d’una acció sindical.

reivindicacions de la classe obrera de França i crida a la més àmplia unitat internacional per:

Aquesta decisió de la justícia burgesa ha generat un profund corrent de solidaritat i mobilització de la classe obrera. Més de 160.000 persones van signar la petició de suport als obrers condemnats. El 4 de febrer més de 20.000 persones, 10.000 a París, es van reunir en tot el país contestant a la convocatòria de la CGT, el principal sindicat del país, per manifestar el seu suport als obrers de Goodyear. Comitès de suport s’estan creant a tot el país per ampliar la mobilització.

A més, tot indica que els treballadors fan, cada vegada més, el vincle entre la instauració de l’estat d’emergència i la repressió antisindical.

INTERNACIONAL

ls TTrr eballadors-Quar ta Inter nacional (UIT-QI) Internacional

L’ a i x e c a m e n t i m m e d i a t d e l’estat d’emergència!

L’absolució pels 8 obr ers de obrers Goodyear Amiens!

4 de març de 2016 Unitat Internacional dels Treballadors Quarta Internacional (UIT-QI)

La Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional dóna el seu suport incondicional als Lluita Internacionalista 142, març 2016

17

INTERNACIONAL

Bolivia

El NO del poble treballador Els resultats del referèndum del 21 de febrer indiquen clarament una derrota del govern masista, una derrota d’Evo Morales, d’Álvaro García i de la seva camarilla corrupta venuda a les transnacionals. L’escàndol de Gabriela Zapata és només una petita mostra de la desenfrenada corrupció i lliurament dels nostres recursos a les transnacionals saquejadores.

Un triomf del poble És un triomf de grans sectors populars que van trencar amb el MAS per la seva traïció a l’Agenda d’Octubre, per no haver garantit treball, salut, educació, habitatge, desenvolupament de l’economia agrària i camperola, industrialització. Això solament podia haver-se assolit amb l’Agenda d’octubre del 2003, és a dir expropiant i expulsant a les transnacionals. El govern va fer tot el contrari, va pactar amb les transnacionals.

Avui amb la crisi dels preus dels hidrocarburs i mineria, que han baixat en més d’un 50% el govern els retorna part del IDH a petroleres i li aplica impostos al poble.

El frau L’enorme frau: actes falses en meses electorals del camp, cèdules dobles, cèdules falses, morts que votaven, pot haver arribat a un 10% de la votació total. Això indicaria que el NO va superar el 60% dels vots que és el que indicaven els propis resultats oficials quan informaven del 50% de la votació.

Aliança política de treballadors, indígenes, la joventut i el poble Als i a les que van votar NO i que estan també contra la vella dreta, als nostres companys i companyes, germanes i germans treballadors, indígenes i camperols, que van votar pel SI, encara que ja no confien en aquest govern perquè consideren que no hi ha opcions i per no afavorir a l’antiga dreta, els diem que estem d’acord en què no han de tornar els vells dretans. Però aquest govern és de la nova dreta, també neoliberal i aliat a transnacionals.

comerciants, van trencar amb el govern masista. També un important sector obrer i popular, sobretot sectors camperols però no només, que va votar pel SI. Però aquest mateix vot pel SI no és un vot consolidat pel MAS. Molts d’aquests votants van votar SI perquè no guanyés la dreta tradicional. Altres obligats per un vil xantatge com els miners de Huanuni als quals van amenaçar amb tancar la mina si guanyava el NO. O treballadors que temen perdre la doble «paga», que el govern té intenció de treure aquest any (perquè està lligada a un creixement del producte brut del 4,5% que no s’ha aconseguit.

Odi legítim a l’antiga dreta Quin és el significat d’aquestes dades? que el MAS té un vot inferior al 40%, com ja van indicar les eleccions subnacionals o per estatuts autonòmics. És a dir que un ampli sector de la classe treballadora urbana i rural, obrers, camperols indígenes, petits 18

18

Lluita Internacionalista 142, març 2016

Per això cridem a formar la nova alternativa, aliança política de treballadors, camperols, indígenes, estudiants i poble, per a un govern de les nostres organitzacions independents, sense capitalistes, sense transnacionals, sense oligarques.

La Paz, 26 de febrer de 2016 Alternativa Revolucionaria del Pueblo Trabajador (ARPT)

Lula i Dilma han de ser investigats i castigats!

La classe obrera i la joventut han abandonat definitivament a Lula i al PT. El més gran símbol de la decadència final d’aquestes velles direccions polítiques es va veure en la raquítica «manifestació» d’un grapat de militants del PT davant de la casa de Lula a Sao Bernardo al cor de la classe obrera de Sao Paulo, en el moment en que la policia federal se’n duia l’expresident i els seus familiars i aliats per

la falsa democràcia en què vivim.

Han transformat el Congrés en un mostrador, sortejant els càrrecs públics i exercint la seva influència per enriquir-se personalment. Res de diferent del que van fer Sarney, Collor i FHC o els actuals governadors del PSDB (tucans) com Alckmin. Mentrestant, els treballadors pateixen d’un fort deteriorament en el seu nivell de vida, el resultat d’una brutal crisi econòmica, superior a la dels 90, un atac despietat del govern de

declarar.

Dilma (PT / PMDB), PSDB i les grans empreses que ataquen les conquestes històriques dels treballadors i també roben els milers de milions desviats de les arques públiques que haurien d’haver anar a la salut, educació, neteja bàsica, etc.

La premiada confessió del senador del PT Amaral Delcídio mostra els esquemes mafiosos mitjançant els quals Dilma i Lula han dirigit una autèntica organització criminal que està al poder. Per això, defensem, a més d’una exhaustiva investigació, l’estricte càstig per tots els crims comesos des de l’escàndol dels suborns «mensalon» de 2005 que va ser responsabilitat fonamental de Lula. El mateix defensem pel PSDB d’Aecio i els seus escàndols en Mines Gerais, São Paulo i altres estats i pel PMDB de Renan i Cunha en el Congrés Nacional.

Defensem la necessitat d’enfortir

Si finalment Lula és avui investigat pels delictes de corrupció, la classe obrera ja l’ha condemnat per la seva traïció. No és cap coincidència que els índex de rebuig a Lula arribin a batre rècords, la seva casa va ser atacada pels manifestants al juny de 2013 i la seva candidata va obtenir pèssims resultats en els centres urbans més grans del país en 2014.

El que està passant ara amb Lula, Dilma i el PT és el resultat de la política de traïció de classe que aquest partit i aquests dirigents ha protagonitzat al llarg dels últims 13 anys. El PT s’ha convertit en una eina dels capitalistes per atacar al poble, una eina de govern per als contractistes, els banquers i l’agroindústria. Per tant, Lula, Dilma i el PT utilitzen els mateixos mètodes corruptes que sempre han caracteritzat als partits capitalistes i

les lluites en curs en defensa dels salaris, l’ocupació, la salut i l’educació, juntament amb altres mobilitzacions. És urgent enfortir i unificar les lluites cap a una vaga general per, amb la mobilització obrera i popular, aturar els atacs i les reformes neoliberals que aquests mateixos corruptes intenten aplicar contra el poble i, d’aquesta manera, fer fora del poder Dilma, Témer, Cunha, Renan i Aécio.

En aquest procés és necessari per crear una alternativa de classe de la veritable esquerra i dels treballadors contra el PT i el PSDB. Una alternativa d’esquerres per als lluitadors del país, com és l’heroica vaga dels professors i estudiants de secundària de Rio de Janeiro.

En aquest sentit, la responsabilitat del PSOL, amb el PSTU i CSP/Conlutas, l’Intersindical, PCB, etc. és immensa. De cap manera s’han de confondre amb la direcció desastrosa de la CUT que crida a defensar Lula i contra el cop. Per tant, ni el dia 13 amb els tucans i ni el dia 31 amb el PT, cal construir un tercer acte alternatiu contra l’ajust fiscal del govern Dilma i dels tucans i imposar el Fora tots i el càstig de tots els implicats en la corrupció.

D’aquesta manera podrem aconseguir un govern de l’esquerra, dels treballadors i del poble per aplicar un pla econòmic alternatiu per garantir la fi dels acomiadaments, els augments de salaris, la reducció de jornada i un pla d’obres públiques en educació i salut finançat per la suspensió del pagament deute extern i intern, juntament amb Petrobras 100% estatal sota control obrer.

INTERNACIONAL

Brasil

04/03/2016 Secretariat Nacional Corrent Socialista dels Treballadors (CST – secció de UIT-QI)

Lluita Internacionalista 142, març 2016

19

INTERNACIONAL

5è aniversari de la revolució siriana Amb motiu de la convocatòria, de la que Lluita Internacionalista som part, recollim les conclusions del manifest unitari:

1. Ens solidaritzem amb les forces democràtiques del conjunt de Síria- atenent la seva diversitat de pobles i religions- Ens posicionem amb els moviments populars que encara avui defensen els objectius originals de la revolució. Hem de fer el que calgui per expressar aquesta solidaritat.

2. Rebutgem l’ús interessat del conflicte sirià per intentar justificar actituds i mesures islamòfobes a casa nostra. En aquest àmbit donem suport a les campanyes contra la islamofòbia, el feixisme, el racisme, la xenofòbia i les fem nostres.

3. Exigim un canvi fonamental en les polítiques de l’Estat espanyol pel que fa a les persones refugiades i demanem que es compleixi el dret internacional i les recomanacions de les agències competents de l’ONU. Les persones que fugen d’una guerra han de tenir garantit el dret d’asil, i es mereixen suport i respecte, com reclamaven les persones refugiades de la Guerra Civil Espanyola.

4. Considerem que cal canviar les polítiques d’asil, d’atenció als refugiats i de rescat marítim. La Unió Europea i els estats han d’establir vies segures i legals als potencials sol·licitants d’asil per tal de garantir el dret a la vida i la dignitat humana en les diferents etapes del seu desplaçament forçat, des del seu país d’origen, els de trànsit i la seva acollida.

Ningú ha de morir ofegat al mar Mediterrani mentre intenta arribar a un lloc segur.

Barcelona, 3 de març de 2016 Enllaços a cartell i manifest: https://tadamoncatalunya.wordpress.com/acte-siria-13m/ Declaració: https://tadamoncatalunya.wordpress.com/ Formulari d’adhesió: https://tadamoncatalunya.wordpress.com/solidaritat-2016/adheriu-vos/

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 142, març 2016

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista