Lluita 143 16 05

nº 143 - maig 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Refugiats i Síria. Crisi governabilitat estatal Pàgines centrals: pàg 10-11 Refugiats: enderroquem els murs d'Europa Economia: pàg 4-6 Des papers de Panamà a les retallades Repressió: pàg 7 Llibertat Andrés Bódalo!, "Sense por" Sindical: Municipalitzem Ajunt. Barcelona pàg 8-9 Moviments Socials: Montornès del Vallès pàg 8

Triomf de la memòria: pàg 12-13 Placeta de Yolanda a Deusto Internacional: pàg 15-20 Brasil: davant l'impeachment França contra la llei de treball EL Khomri Síria: Alep en flames Activitat internacional: reunió del CEI de la UIT-QI Suplement: Ensenyament.

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 143, maig 2016

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Spotlight, del director nordamericà Thomas McCarthy Pel·lícula basada en fets reals, o sigui que podem començar explicant el final: l’any 2002, un equip de reporters d’investigació del Boston Globe va destapar els escàndols de pederàstia comesos durant dècades pels rectors catòlics de Massachussets, aquesta feina els va fer guanyar el premi Pulitzer.

En una crítica hem llegit que no és un film de pederastes sinó de periodistes, i certament tot el plantejament està bastit sobre el grup de periodistes -anomenat Spotlight, per això el nom de l’obra- que organitzen una tasca de recerca als arxius, als jutjats, en entrevistes i contactes… que dóna tocs de suspense i que va descobrint la magnitud de la tragèdia com en una novel·la de detectius.

Comencem pel punts que ens semblem més dèbils. El diari i els seus components són el centre de la història, així que els personatges de l’Església Catòlica involucrats en l’escàndol i els encobridors d’altes esferes polítiques i socials estan tractats de manera plana i responen a estereotips, en aquest cas són secundaris al servei de la glòria periodística (ni que sigui ajustada a realitat hem de convenir que es dóna una visió romàntica d’aquesta professió). De tota manera la preocupació del director sembla ser eliminar qualsevol element que pogués desviar l’atenció del punt central, per això la vida personal dels periodistes no apareix al film, uns pocs detalls de passada ens ajuden a imaginar com deu viure cadascun d’ells quan no treballa.

Te mèrit fer un guió basat en el contingut dels diàlegs, tot i que els protagonistes parlen molt no podem sinó afirmar que la trama avança de manera eficient, encara que a parer d’alguns comentaris al final de la sessió afegir-li adrenalina tampoc no li hauria fet mal al film. La vocació de documental li queda força bé, és complicat fer entendre a l’espectador tota la xarxa embolicada d’interessos que fa possible que un fet tant denigrant sempre quedi impune.

La pederàstia dins l’Esglèsia Catòlica és un tema gravíssim i amagar-lo darrera l’etiqueta de «fets aïllats» és directament criminal, a la pel·lícula es destapa com

2

2

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

l’Arxidiòcesi de Boston -mitjançant el millor bufet d’advocatscomprava el silenci de les víctimes per 30.000 dòlars, fins que alguna va escollir parlar i no cobrar. Però el poder, els diners i els recursos de la institució eclesiàstica són tan grans que cal la confluència de moltes forces per a poder fer-li una mica de forat, com afirma el personatge del director «la història no són els rectors com a individus, hem de gratar més amunt, és la institució, és el sistema».

A més d’entretinguda és una pel·lícula necessària. Ha guanyat dos Òscars (millor film i millor guió) i està donant la volta al món mentre el cardenal de Boston, Bernard Law, que va ocultar durant dècades aquesta infàmia va ser traslladat al Vaticà per evitar la justícia nordamericana. I allí segueix.

Les càrregues sobre famílies, l’abandonament i la brutalitat que s’està donant a Idomeni o a Lesbos, a les fronteres Macedònia, amb els murs d’Europa, amb l’acord amb Turquia, són demostracions que l’Europa fortalesa s’alça contra els treballadors/es i els pobles: es treu la màscara. Turquia cobra per evitar que els immigrants arribin a la UE, mentre té mans lliures per seguir assassinant el poble kurd.

L’acord Turquia-UE no aturarà la immigració, però augmentarà el patiment i la mort dels centenars de milers d’homes, dones i criatures que necessiten un lloc per viure.

L’anomenada crisi de refugiats és l’altra cara de la moneda de l’intent de la Rússia, l’Iran, la UE i els Estats Units, d’estabilitzar el règim de Bashar Al-Assad. Mentre uns parlen de pau i treva, el règim amb Rússia i l’Iran segueix bombardejant i manté els ferotges setges sobre Alep i les altres ciutats rebels. Però la fugida de refugiats cap a Europa avança proporcionalment a la consolidació del règim sirià. Amb ell no hi ha futur per al poble i s’allunya també la possibilitat del retorn de molts i moltes d’aquestes refugiades a la seva terra.

Com ha estat evident , l’objectiu d’aquesta gran coalició és destruir les zones rebels, no l’Estat Islàmic. L’ISIS ha permès crear a Occident la imatge perfecta del mal, molt útil per retallar llibertats, per mantenir l’estat d’excepció a França mentre s’empresonen els sindicalistes de Goodyear o d’Air France, i s’intenten imposar lleis antiobreres. La Unió Europea es construeix contra els dret democràtics més elementals, com els d’asil i acollida. Però si és possible gasejar famílies amb nanos en territori de la UE i no passa res, l’escenari permet una retallada generalitzada de llibertats, l’avenç encara més decidit cap estats policials. La política d’aquests governs, estenent la por i imposant la repressió és terreny fèrtil per a l’extrema dreta. Defensar els i les refugiades és defensar també les nostres llibertats.

Exigim a totes les organitzacions que es reclamen dels treballadors/es i dels pobles que unim forces i cridem a la mobilització contra la UE i l’acor d amb T ur quia. Defensem les llibertats l’acord Tur urquia. democràtiques. Enderroquem els murs de l’Europa del capital. Solidaritat amb el poble sirià contra el règim, l’ISIS i els bombardejos de Rússia ai l’OT AN. l’OTAN.

D

e la crisi de governabilitat a les noves eleccions.

La crisi de governabilitat que obliga a noves eleccions és conseqüència de la crisi del règim.

El descrèdit de les opcions polítiques que han estat pilars del règim del 78, però també de la

monarquia, les seves institucions, totes esquitxades per la impunitat associada a un règim continuista del franquisme. Avui no troben la manera de formar un govern que pugui tornar a aplicar més retallades, més reformes laborals com continua exigint la UE i els creditors.

Des del 20 de desembre hem vist una pantomima de negociacions. Sánchez, pressionat per un sector del propi partit -Susana Díaz, Felipe González...- que l’empeny a la gran coalició amb el PP, ancora el PSOE a mig camí amb l’acord amb Ciutadans. Així aïlla el PP, però no resol la constitució d’un govern. Un camí que també barra el pas a un govern amb l’esquerra, amb Podemos. La maniobra de Sánchez té una clau essencialment interna, allargant el procés sobre un hipotètic i alhora impossible acord d’investidura evita la campanya interna per fer-lo marxar de secretari general.

Però aquest període d’espera per formar govern i el seu fracàs aguditza la crisi institucional.

El govern en funcions no modifica la política econòmica amb noves reformes laborals i més retallades com li demana la UE, doncs són incompatibles amb la nova campanya electoral.

Només es mostra inflexible amb les tímides mesures del govern Puigdemont-Junqueras.

EDITORIAL

A

mb els i les refugiades i amb el poble sirià.

De les noves eleccions no hi ha grans canvis a esperar en els resultats: les mateixes combinacions de govern es posaran sobre la taula. L’ofensiva contra els i les treballadores quedarà servida. Però amb quina legitimitat ens tornaran a parlar de retallades els qui estan coberts de corrupció fins al coll? Els papers de Panamà, Bárcenas, els EROs d’Andalusia, la família reial, Aznar, Pujol ... Ja n’hi ha prou! Ni Madrid.

Puerta una retallada més! Caldrà un cop més buscar la del Sol mobilització per aturar-les.

Necessitaríem i necessitem un acord a l’esquerra d’IU i Podemos, un front que defensi dues ruptures que aquestes dues formacions no plantegen: amb la política capitalista de carregar sobre els i les treballadores la crisi, que aturi les retallades als serveis públics, les privatitzacions i el pagament del deute que imposa la UE; i una ruptura amb la Monarquia, iniciant un procés constituent per la República que nosaltres entenem com una Federació de Repúbliques i que entre altres, reconegui el dret dels pobles a l’autodeterminació. Aquest front ja va ser rebutjat a les eleccions del 20D per les principals forces que podien impulsar-lo, començant per la CUP-CC (que no va participar a les eleccions), Sortu (que continua dins Bildu), la CUT (que va fer el gir de IU a Podemos) i les forces de l’esquerra revolucionària. P e r ò aquesta aliança entre la defensa dels interessos dels i de les treballadores i els pobles és l’única que pot construir una sortida a la crisi de sistema i de règim.

02/05/2016 Lluita Internacionalista 143, maig 2016

3

ECONOMIA

Dels "Papers de Panamà" a les retallades

Andorra, Suïssa, Panamà, Delaware...

I Juan Carlos?

Els diners no arriben a aquestes comunitats de veïns que són els pressupostos dels estats, comunitats autònomes i municipis. Els diners no arriben per a les comissions del faraó, de la cort i els sacerdots, per rescatar als prestamistes, per construir les piràmides i per alimentar al poble, que s’ha acostumat a tenir conveni, sanitat, ensenyament, pensions i atur públics. Tenim dèficit.

Estem vivint per sobre de les nostres possibilitats. Caldrà retallar les racions de menjar.

Sort que el Banc Central Europeu i altres bancs privats ens compren el deute – la promesa de pagar en el futur – ja que Maastrich va llevar als estats de la UE la facultat d’imprimir diners per comprar el seu deute.

organitzacions criminals de la droga, armes o tracta de persones. Sí que han sortit el president del govern de Gran Bretanya, el de Xina, el d’Argentina, el d’Islàndia, el de Pakistan, els Le Pen de França, Pilar de Borbó, l’ex-ministre Soria, Arias Cañete encara comissari de la UE a instàncies del PP, Blesa l’ex de Bankia, Paesa l’espia que es va quedar els diners que Roldán va robar, Oleguer Pujol Ferrusola, la família Domeq, la família Thyssen i Messi, entre d’altres.

Recentment han aparegut l’ex del Rei Juan Carlos i la parella de Felipe González.

En altres papers que no són els de Panamà han sortit els escàndols de la trama Gurtel del PP, de l’Ajuntament de València, el blanqueig de Conde, el saqueig dels

Cada setmana es coneix un nou cas de corrupció, de blanqueig, d’evasió fiscal o de mentides vergonyants.

No s’acaba de comprendre com els protagonistes de Wikileaks – la soldat Manning i Assange estiguin a la presó o privats de llibertat, que Snowden l’ex-empleat subcontractat de l’espionatge electrònic d’EUA estigui fugit - i que els papers de Panamà en canvi vagin administrant les seves revelacions des de 100 mitjans de comunicació corporatius de 76 països. En l’estat espanyol són «El Confidencial» i «La Sexta».

Al moment d’escriure, encara no ha sortit Juan Carlos I ni les empreses de l’IBEX, ni

Una gran empresa paga de mitjana el 6%. Una petita empresa paga de mitjana el 16%. Un treballador assalariat entre el 20% i el 47%. Els que es van acollir a l’amnistia fiscal de Montoro de 2012 van pagar el 10% dels interessos generats pels diners que afloraven en els últims tres anys, és a dir, el 3%.

La perspectiva enganya: el que des d'allà baix vaieu com un desastre, des d'aquí dalt es percep clarament com una gran oportunitat

4

4

Pujol Ferrusola, la multa a Aznar.

Montoro té vista cansada i no veu d’aprop el que fan els seus companys de partit. Però Hisenda tampoc va donar major importància a que Conde rebés transferències de bancs suïssos mentre estava a la presó. D’altra banda, sectors de la policia admeten que fa 20 anys ja coneixien l’existència de diners dels Pujol Ferrusola a Andorra. Aquests indicis confirmen el que afirma repetidament GESTHA, el sindicat de tècnics d’Hisenda: que la recerca es centra en contribuents amb ingressos baixos i mitjans. Per a les grans empreses i fortunes, es deixa fer o s’administra políticament la denúncia.

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

És curiós que encara no hagi sortit cap empresa de l’IBEX en els papers de Panamà. 32 de les 35 empreses més grans de la borsa espanyola tenen filials en paradisos fiscals. Fa un any sumaven 810 filials en paradisos fiscals (el preferit és l’estat de Delaware a EUA).

Però potser no és estrany, tampoc han sortit corporacions d’EUA ni alemanyes.

De fet, un efecte indirecte dels

Els governs socialdemòcrates a Europa «descobreixen» que no hi ha diners. Poden «descobrir-ho» abans o quan ja governen. Ara, a més, poden descobrir que els estats (i comunitats autònomes i municipis) estan plens de deute mentre la desigualtat i la pobresa ofereixen situacions d’emergència social que poden afectar a barris o regions senceres.

«descobriments» de paradisos fiscals i trames (HSBC i llista Falciani, trama de Gao Ping, Deutsche Bank de Moscou, Luxemburg Leaks, BPA i Banc Madrid d’Andorra, i ara Panamà) és el reforçament dels fluxos de capitals cap als paradisos fiscals d’EUA ( Delaware, Dakota del Sud, Nevada, Wyoming). El govern d’EUA exigeix al món que se’ls passi informació sobre els diners que els ciutadans nordamericans tenen en bancs de fora d’EUA, i en canvi ofereixen el secret bancari als ciutadans d’altres països, amb el que encoratgen l’evasió fiscal al món. Però no només es tracta d’això. Amb el Crack del 2008 es va avariar la circulació mundial de capitals que tenia a EUA com el gran mercat per a les mercaderies de les potències exportadores, que al seu torn reinvertien una elevada proporció dels seus beneficis al mercat financer d’EUA. Ni el fluxe de mercaderies ni el de capitals han recuperat els nivells anteriors a la crisi. El govern d’EUA intenta compensar la falta de diners blancs amb diner negre, eliminant la competència.

Poden oferir seguretat i protecció a aquests capitals, mentre que el seu rentat i entrada en l’economia legal pot omplir el forat i enfortir la feble recuperació. Si es confirma aquest efecte, anem a una integració més centralitzada de l’economia il·legal (drogues, armes, tracta, comissions, saqueig, explotació i evasió fiscal) amb la legal.

Perquè ens adonem de l’avançada que està aquesta

integració, dos exemples.

Catalunya Caixa va col·locar 480 milions en preferents mitjançant una filial a les Illes Caiman (paradís fiscal) amb la benedicció del Banc d’Espanya, eludint la retenció fiscal. Això s’ha documentat en la comissió de recerca a les entitats financeres del Parlament de Catalunya. D’altra banda, fa més d’un any es va descobrir que el nou president de la Comissió de la UE, Jean-Claude Juncker, que havia estat president del govern de Luxemburg (paradís fiscal) des de 1995 a 2013 havia negociat acords secrets pels quals diverses multinacionals amb seu fiscal a Luxemburg (500 conegudes, previsiblement milers) pagarien el 1% o una mica més. Entre aquestes empreses estan Google, Facebook, Pepsi, Ikea, AIG, Fiat, Amazon, JP Morgan, Heinz, Burberry, PIMCO, Deutsche Bank, Walt Disney, Telecom Itàlia, Skype.

Juncker contínua sent el President de la Comissió de la UE. Els paradisos fiscals a Europa serien Suïssa, Luxemburg, Gibraltar, Illa de Man, Illa de Jersey, Mònaco. Però els països que han entrat de ple en la rebaixa fiscal perquè els seus clients estrangers evadeixin impostos són Andorra, Malta, Irlanda, Holanda, Alemanya.

Gran Bretanya alberga la City de Londres que és la segona plaça financera del món després de Nova York. La City pot considerar-se un paradís fiscal i el centre dels paradisos fiscals que abans eren colònies de l’imperi britànic.

Estem en la ressaca de la «solució» provisional que es va donar a una altra crisi dels anys 70, quan per revertir la disminució de la taxa de benefici dels capitals, en els anys 80 es van iniciar les baixades de salari directe, indirecte i diferit, l’augment de les privatitzacions i l’augment del crèdit a empreses i particulars perquè el consum no col·lapsés. Però el crèdit (l’expectativa de pagament en el futur) no pot ampliar-se infinitament.

Les bombolles i la restauració del capitalisme a Rússia, Xina i els països de l’Est van donar oxigen a aquesta fase, però en 2008 un primer crack va avisar que s’havia arribat als límits del crèdit. Com més a prop d’aquests, més inestable la situació.

ECONOMIA

Retallades o avanços cap al socialisme

En els 8 anys de crisi, els estats han rescatat la banca, han avalat a les seves grans empreses tant en les aventures internes (es diu RPA, Responsabilitat patrimonial de l’administració i ja s’ha utilitzat per indemnitzar fracassos empresarials com la plataforma Castor, les autopistes d’accés a Madrid i una concessió de transport de mercaderies per tren), o per avalar les aventures exteriors de les grans constructores espanyoles (com SACYR al canal de Panamà) una vegada esgotades les bombolles d’habitatge i infraestructures inútils.

Les grans empreses, fortunes i rendes han escapat al pagament d’impostos, de manera legal i il·legal, però injusta. No només el deute s’ha tornat aritmèticament impagable, sinó que l’atur i les necessitats socials demanen prioritat, des de qualsevol escala de valors menys per a la capitalista.

Les perspectives econòmiques globals són d’estancament (cronificació o augment de l’atur) Lluita Internacionalista 143, maig 2016

5

ECONOMIA amb o sense nous cracks, que en cas de donar-se iniciarien noves rondes d’acomiadaments. La UE va apostar per un govern del PP i va avalar la seva versió que havíem sortit de la crisi, esperant un nou govern que triga mesos a arribar, que tornaria a augmentar els impostos que el PP va baixar, que retallaria despesa social públic i que aplicaria nous o majors copagaments en la sanitat i l’ensenyament. El recanvi triga, i la Comissió Europea s’impacienta, traient a relluir la necessitat de retallades per valor de 8.600 milions d’euros a veure si això ajudava a forçar la gran coalició que l’hi garanteixi, però si no, posant per davant que pagar és el primer i que sigui qui sigui, haurà de fer-ho: i Grècia és l’avís a navegants, es diguin Sánchez o Iglesias.

La Comissió de la UE i l’Eurogrup (reunió informal de ministres d’economia de la UE) estan dirigits per Juncker i Dijsselbloem, expresident del govern i ministre d’economia de dos paradisos fiscals, Luxemburg i Holanda. En la negociació amb el govern grec de Syriza no van dubtar a provocar una fugida de capitals, a provocar un pànic bancari i un tancament de la liquiditat que venia del Banc Central Europeu obtenint un tancament del sistema bancari que hauria acabat amb la paràlisi de l’economia, i de mantenir-se, gana.

El govern de Syriza no va respondre a les agressions amb la previsió i magatzematge de materials necessaris per a la vida, el control primerenc de capitals, la nacionalització de la banca, el con-

trol del comerç exterior. Juncker i Dijsselbloem i la UE van ser aliats dels oligarques grecs que tenen les seves fortunes en paradisos fiscals i que no paguen impostos, i de l’exèrcit grec que carrega els pressupostos amb la compra d’armes i que al seu torn atresora les comissions d’aquesta compra en paradisos fiscals.

El govern del PP en funcions, ja ha traslladat les retallades a les CCAA. Algunes se li han rebel·lat, i davant del risc, de Guindos aconsegueix de Brussel·les una petita reducció de les retallades, ampliant el dèficit. La translació a les CCAA que són els qui essencialment paguen els serveis socials, ha estat de la meitat de l’aconseguit i ja aquestes assenyalen que és insuficient i els

No a les retallades. Aplicar des d’ara impostos progressius que pagui més qui més té. Prioritat a la despesa pública social i als plans d’emergència social. Ocupació pública i inversió en producció útil social, material i ecològica. Control de capitals. Nacionalització de la banca. Control del comerç exterior. No al pagament del deute.

Víctor Messeguer Enllaços: http://is.gd/VYhULT enllaçar no implica avalar.

Per acabar amb la crisi, només teniu que envair qualsevol paradis fiscal

6

6

obligarà a noves retallades…. I a més l’augment del dèficit és un ajornament de noves mesures d’austeritat, només que l’any que ve… A cap governant se li passa pel cap lligar-ho als paradisos fiscals i als capitals fugits, i tampoc sabem de cap partit institucional que negui la major i faci el que Tsipras no va fer: avantposar el poble al pagament del deute. De Sánchez és esperable; d’Iglesias, també després del seu suport a Syriza quan va trair el seu poble. Junqueras amenaça amb no retallar i plantar-se: veurem si ho fa, encara que sigui difícil de creure.

Però si ells no ho fan, caldrà construir la força que estigui disposada a fer-ho, perquè mentre filtren i no filtren papers de fortunes i estafes, i seguim pagant el deute amb els nostres impostos, ens quedem sense metges, sense escoles, sense treball i sense cases… en una cadena sense fi. Com a Grècia, seguim pagant.

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

Al Prat s’han dut a terme diverses accions per exigir la llibertat d’Andrés Bódalo: dues concentracions, l’entrada d’una moció de suport que va ser aprovada pel Ple municipal i la formació d’un grup de suport que ha elaborat el següent manifest al qual des de Lluita Internacionalista ens hem adherit:

Les organitzacions polítiques i socials i la ciutadania sotasignada volem deixar clara la nostra posició davant l’empresonament imposat al militant del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) Andrés Bódalo, per al qual exigim llibertat.

Considerem que aquesta sanció que se li aplica no tan sols és desproporcionada en relació als fets dels quals se l’acusa, sinó que està mancada de proves contrastables, a causa de les circumstàncies en què es va produir.

En la manera com s’ha enfocat el procediment dut a terme contra Bódalo hi ha elements que deixen entreveure una maniobra política solapada amb l’objectiu de desacreditar i desarticular el SAT i els seus dirigents. Són persones humils i senzilles que porten dècades lluitant pels drets laborals, enfrontant-se als excessos de l’oligarquia terratinent, sempre emparada per la classe política i el funcionariat de torn al servei del poder.

Ja n’hi ha prou d’assenyalar. El SAT és el sindicat amb més persones sancionades o imputades d’Europa; més de 200 han estat processades o resten a l’espera de ser-ho, amb peticions de presó i multes de milers d’euros. Aquestes sancions se’ls han imposat bàsicament per l’ocupació de terres pertanyents a latifundis no explotats, amb l’objectiu de crear cooperatives comunitàries a través de les quals es poguessin crear llocs de feina i mitjans de supervivència per a centenars de famílies amb necessitats socials i laborals.

Mitjançant aquest document volem també denunciar la tergiversació i manipulació mediàtica de què ha estat objecte el company Andrés Bódalo a través dels mitjans de comunicació propietat de

corporacions transnacionals o dependents dels poders polítics i financers i de la dreta més rància i

Aquest manifest que avui presentem vol ser un punt de partida per a la Plataforma de Solidaritat

REPRESSIÓ

Andrés Bódalo, llibertat!!

conservadora. Són els mateixos a favor de la posada en llibertat mitjans que han fet una apologia d’Andrés Bódalo, i el volem fer sobre la seva ‘trajectòria violenta’, extensiu a totes aquelles per tal de confondre l’opinió pública. organitzacions i persones que En aquest sentit, hem assistit al vulguin afegir-se a aquesta demanlinxament mediàtic patit per Andrés da. Només la unió del poble podrà Bódalo, a qui s’han dedicat espais fer possibles les transformacions televisius i de premsa escrita per estructurals necessàries per elimisatanitzar-lo i retratant-lo com un nar les causes que generen les ens perillós i antisistema. I amb lluites socials i reivindicatives conaquesta campanya alhora tra la fam, l’atur, els desnonaments, s’estigmatitza el SAT i els seus la imposició de lleis classistes i el dirigents, homes i dones desemparament de les persones representants del sector més més humils; podrà fer possible que desposseït i vulnerable del poble paraules com democràcia, justícia andalús, el poble treballador. i drets socials o laborals cobrin el Una vegada més ha quedat seu veritable sentit i la seva demostrat el fet que l’anomenat sisessència. tema democràtic d’aquest país està al servei del poder. Mentre una perLlibertat per Andrés Bódalo! sona humil que ha dedicat la seva vida a les lluites socials va a la presó Pedro Mercadé. per defensar les seves idees, El Prat de Llobregat personatges com Rato, B l e s a , Bárcenas, la saga Pujol i companyia continuen lliures, davant l’astorament de milions de persones que malviuen Lluita Internacionalista dona suport a la campanya "SENSE POR" de la seva en defensa de tots i totes les regidores i alcaldes que van votar el suor amb recolzament a la declaració del Parlament del 9N i que per aquesta dignitat i raó estan sent investigats per l'Audiència Nacional. honradesa.

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

7

MOVIMENTS SOCIALS

Montor nès del V allès Montornès Vallès

Ajuntament de Barcelon

Un poble que lluita

Municipalitze

Un poble de 16000 habitants que es resisteix a les retallades i que lluita pels seus drets, un poble treballador envoltat de multinacionals com Henkel, Coca Cola, Repsol, Lucta, Corte Inglés, un municipi que acull a milers d’obrers i obreres vinguts de tota la comarca.

Treballadors i treballadores de serveis externalitzats – empreses subcontractades-, al costat de treballadors de plantilla de l’Ajuntament de Barcelona, fa un parell de mesos van començar a organitzar-se conjuntament per lluitar per la reintegració dels serveis a la gestió pública i la reabsorció dels treballadors. Companyes externalitzades de serveis socials -com les treballadores familiars i l'atenció domiciliària, de telemàrqueting -com el 010-, de comunicacions com BTV- i del propi Ajuntament, van presentar recentment la plataforma Municipalitzem, Per l’Ocupació Pública en roda de premsa. Ells mateixos ens expliquen el perquè.

Al caliu del 15 M, just quan s’ocupaven les places, a Montornès començava la resistència contra el tancament de les urgències mèdiques.

En un municipi de 16.000 habitants, unes 1.000 persones sortien al carrer, marcaven un ritme diferent i creaven una nova organització del poble, de la seva gent, com les de sempre , recollint l’experiència de l’associacionisme veïnal, de la transició, però amb un component democràtic contagiat de la nova situació política i consciència de les masses.

A la vegada irromp a l’ajuntament ICV-EUiA amb majoria absoluta i amb ells s’inaugura també una nova relació entre la gent i els seus dirigents municipals. Aquesta nova relació és resultat de la lluita dels veïns, lluita de caràcter popular d’un cantó i el fre dels seus dirigents electorals, que apareix de diferents formes. La falta de democràcia municipal, l’autoritarisme i la fidelitat institucional que fa que el divorci s’aprofundeixi tot i que no es reflecteixi a les urnes i que l’eufòria primera de veure com l’esquerra guanyava les municipals s’esvaeix en apatia i divisió.

Rebre al ex-conseller Felip Puig, inaugurar empreses amb l’ex-president Mas, o constants reunions amb els dirigents empresarials, etc. contrasta amb la no subrogació de 27 treballadors del poliesportiu, que es municipalitza, però deixant-los al carrer, la inoperància de l’empresa municipal o l’enfrontament amb l’AA.VV. del centre que lluita contra l’estacionament limitat que volien imposar.

En aquests dies torna un altre cop a l’actualitat la necessitat de la construcció de la residència-centre de dia en el nostre municipi, un projecte que tots els partits prometen en els seus programes però que cap compleix i on ara els veïns i veïnes tornem a prendre la paraula per forçar que es faci al més aviat possible.

D’una subvenció de 550.000 euros de la Diputació, d’uns terrenys ja reservats en el seu moment, el govern municipal fa ja 5 anys que va decidir aparcar el projecte i desviar els diners a altres coses, oblidant-se de la democràcia veïnal i les prioritats més elementals. Això està provocant una campanya de recollida de signatures veïnal que ja porta mes de 2.500 signatures per presentar una moció al Parlament de Catalunya alhora que ja hi ha prevista una assemblea de veïns i veïnes on sigui la gent qui decideixi què fer.

Les lluites defensives que s’han donat en els últims anys s’han de transformar arreu , en lluites ofensives, per petites que siguin: hem de donar la volta a la truita i començar a copejar-los nosaltres. No hem de permetre que les velles direccions tradicionals dels treballadors i el poble segueixin ens frenant una vegada i una altra: acabem amb les barreres dels buròcrates, es diguin IU-ICV-EUiA-ERC o com sigui.

Paco Montalvo activista veïnal de Montornès del Vallès

8

8

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

En l’administració pública i més concretament a l’Ajuntament de Barcelona, i com a excusa de la impossibilitat de crear ocupació pública per les retallades pressupostàries dels governs de l’Estat, s’han cobert les necessitats de personal i de serveis mitjançant la concessió en múltiples formes a empreses privades. Aquestes fan negoci sense escrúpols dels serveis que la nostra administració publica dóna al ciutadà sigui la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, o la resta dels serveis públics. I és que, en general, els serveis públics són utilitzats pel capitalisme com a font inesgotable de beneficis especulatius en contra dels interessos dels usuaris i augmentant la precarietat laboral dels seus treballadors que

em. Per l'ocupació pública cada dia veuen com les seves condicions són més extremes.

Encara des d’abans, els governs municipals del PP, PSOE i en alguns casos ICV o ERC han defensat les bondats de les externalitzacions dels serveis públics, sobretot en l’àmbit local, amb una sèrie d’arguments que en cap cas es sostenen i demostren que l’únic interès és el de donar els millors trossos dels serveis públics a aquelles empreses amigues i que no tenen escrúpols a mercadejar amb les necessitats de les classes populars.

Aquestes veuen en molts casos minvada la qualitat de serveis bàsics, mentre uns altres fan negoci dels serveis públics i els responsables polítics no responen a les necessitats –són els mateixos que ho van potenciar- de revertir aquesta situació denunciada des de molts fòrums sindicals i socials.

Els governs sorgits de les últimes eleccions municipals estan treballant per la remunicipalització d’alguns serveis públics. En municipis petits alguns serveis com l’aigua o la recollida d’escombraries estan sent retornats a la competència municipal, però en altres municipis més grans això es realitza de forma lenta i en altres governats àdhuc pel PP aquesta municipalització es déu mes a problemes econòmics que a voluntat política. Per cert, que aquella premissa que el públic era més car i ineficaç, cada dia s’està veient que era tan sols un embolcall per vendre políticament la cessió d’allò públic a l’empresa privada.

Fórmules perquè els serveis externs i els seus treballadors/es passin a estar sota el mantell directe dels Ajuntaments hi ha moltes. I està estudiat que signifiquen un abaratiment dels costos, un augment de la qualitat del servei i

la possibilitat que aquests diners estalviats repercuteixin en la cartera de nous serveis a donar al ciutadà i a un augment de les plantilles mitjançant l’oferta pública d’ocupació que engendra a mitjà termini una millora de tots els serveis públics i la seva universalitat.

Però no ens enganyem, no és or tot el que llueix en aquest afany de tornar a la propietat municipal aquells

serveis arrabassats en el seu moment. Des d’aquests mateixos governs municipals del mal anomenat canvi, tenim un exemple clar a l’Ajuntament de Barcelona a on Barcelona En comú està realitzant un estudi sobre els passos a donar i la situació real de les externalitzacions. Però la solució passa per la municipalització dels serveis públics, pel reconeixement i l’absorció de les treballadores i treballadors actualment d’aquestes empreses externalitzades: no valen algunes propostes que es visualitzen i ja van apuntant -encara que no concretades- de continuar treballant amb empreses que assumeixin unes condicions que anomenen «socialment responsables» o amb cooperatives. Això no és més que una continuïtat de les polítiques d’externalització, no és més que un canvi de les empresa privades que tenen serveis públics en les seves carteres per cooperatives o empreses «socialment responsables» que també són privades: seria Lluita

canviar només empreses que es regeixen pel sistema de beneficis a suposades «sense ànim de lucre».

Realment només uns pocs triats es podrien beneficiar d’aquesta bicoca que són els serveis públics i tornaria a allunyar-nos de la premissa que els serveis públics han de ser gestionats costi el que costi pel municipi i els seus treballadors/ es i sense més interès que el servei públic.

Perquè les cooperatives o les empreses no són la solució: és la mateixa fórmula d’apartar lo públic de la gestió directa.

No es n e c e s s i t e n intermediaris ¿o és que les cooperatives o empreses sense animo de lucre i o «socialment responsable no guanyarien res amb la gestió d’allò públic?

Unes anotacions per valorar la ineficàcia entenem nosaltres del cooperativisme en el sistema capitalista: fa 150 anys Rosa Luxemburg ja va escriure sobre el que significaven les cooperatives i C. Marx també va escriure sobre aquest tema i va dir que només es podrien salvar aquelles que fossin de consum.

De fet, i en resposta a aquesta necessitat de remunicipalització, formem part i impulsem la Plataforma Municipalitzem. Per l’ocupació pública.

SINDICAL

na

Carlos Rodríguez i Marga Olalla.

Delegats sindicals dels i les treballadores de l’Ajuntament de Barcelona

Per aprofundir l’anàlisi: de les cooperatives, Suplement de Lluita Internacionalista Cooperativisme i anticapitalisme: http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article2033

Internacionalista 143, maig 2016

9

Enderroquem els murs d' Les imatges dels i les refugiades a les portes d’Europa colpegen cada dia la consciència dels treballadors i treballadores. Tanques, policies, guardacostes, gasos lacrimògens, presons, deportacions ... els estats llancen tota la seva força contra famílies indefenses que l’únic «delicte» que han comès és intentar trobar un lloc segur on sobreviure i guanyar un futur per als seus fills.

La majoria d’aquestes famílies fugen de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Són refugiats de guerra, que segons les pròpies lleis europees i internacionals mereixen protecció a Europa.

Els països veïns són els que suporten el pes de la crisi de refugiats provocada per la guerra de Síria, que ja s’ha convertit en el principal desastre humanitari del planeta: Turquia (3 milions de refugiats), Líban (gairebé dos milions), Jordània (més de 650.000) fins i tot el propi Iraq (250.000 refugiats). A Europa, arriben només les esquitxades d’aquestes crisis: amb prou feines 1,6 milions de refugiats sirians. S’hi sumen els que fugen de les guerres en què van quedar sumits l’Iraq i l’Afganistan després de les invasions imperialistes o els que escapen de la dictadura eritrea, el desastre de Somàlia o la misèria causada per l’espoli d’Àfrica. Són alguns centenars de milers de refugiats per 28 països amb 500 milions d’habitants i on es concentra una quarta part de la riquesa del planeta. Acollir aquesta gent no suposaria cap problema si hi hagués voluntat política de fer-ho. Les tanques i el tancament de fronteres persegueixen un objectiu polític: l’anomenada «crisi de refugiats» a Europa és una crisi fabricada.

Merkel crida els refugiats i després tanca la porta La cancellera alemanya va proclamar la passada primavera que tots els refugiats sirians serien benvinguts al seu país. Sense esperança que la guerra s’acabi aviat, alguns es van posar en camí amb l’objectiu d’arribar a un lloc amb més oportunitats per tornar a començar. Els que podien plantejar-se el viatge eren els forts, els joves, els sans, i els sectors de classe mitjana amb formació i prou recursos per pagar l’extorsió de les màfies.

Les migracions sempre són terriblement selectives: només ho aconsegueixen els més «forts». Tot un 10

10

regal per a Alemanya, un país que no sabia com pagaria les pensions el 2020.

Només l’any passat la sanitat alemanya va contractar a 400 metges sirians que han abandonat el seu país. Qui guanya i qui hi perd?

Al novembre Berlín va canviar de política i va començar a restringir l’acollida.

Després va venir el tancament en cadena de fronteres: Àustria i els països de la ruta dels Balcans van córrer a erigir tanques per frenar el «problema» al país veí. Fins i tot es van suspendre els acords de lliure circulació entre membres de la UE. A les tanques aixecades per Hongria van seguir altres entre Bulgària i Turquia, els bloquejos per creuar d’aquest país a Grècia, a Macedònia i la d’Àustria amb Eslovènia i els controls entre Alemanya i Àustria.

La naturalesa de la UE va quedar al descobert: només un mercat comú.

Els murs que s’erigeixen a Europa no frenen la immigració. La gent no deixa de fugir de la guerra i la misèria per molts

obstacles que li posin davant. L’Europa fortalesa només serveix perquè arribin igual (excepte els 3.500 que es van ofegar l’any passat a la Mediterrània), després d’un viatge més llarg i més traumàtic (les famílies es separen, es perden nens, es posen malalts, pateixen fam, cops, espoli, angoixa) en què han hagut de gastar tots els seus estalvis.

Arriben igual: però a causa de la política de control de fronteres més cansats, més pobres i més trencats.

Les polítiques de la UE alimenten l’extrema dreta L’Europa que aixeca murs alimenta l’extrema dreta que dóna la cara, ja sense complexos, fins i tot a Alemanya, on els neonazis han incendiat diversos centres d’acollida de refugiats. Es con-

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

soliden governs que apuntalen l’estat policial emulant els ultres o incorporantlos. Els països nòrdics, excepte Suècia, han completat el gir a la dreta que va iniciar el 2013 Noruega amb l’entrada del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de l’illa de Utoya-. Finlàndia la va seguir al març 2015 amb una coalició del Partit del Centre amb els euròfobs de dretes abans anomenats Autèntics Finlandesos i ara simplement Els Finlandesos; i Dinamarca al juny amb el 21% de vots per al xenòfob, Partit Popular Danès (PPD). Àustria ha estat l’escenari de l’últim triomf de la ultradreta a la primera volta de les presidencials. I en els antics països de l’Est l’horrible herència de l’estalinisme es tradueix directament en els governs d’ultra-dreta, populistes i racistes a Bulgària i Letònia; els liberals desplaçant els socialdemòcrates a Romania a finals de l’any passat, Hongria en mans del conservador FIDESZ-Unió Cívica Hongaresa d’Orbán i Polònia com a màxim exponent del ultraconservadurisme amb el triomf a l’octubre de Llei i Justícia (PiS) de Jaroslaw Kaczynski.

Al contrari del que afirma la premsa burgesa, no és l’arribada de refugiats el que dóna ales a l’extrema dreta, sinó les polítiques dels estats. No són els pobles i les ciutats amb més immigrants els que donen més vots als ultres: els pescadors de les illes de Lesbos (Grècia) o Lampedusa (Itàlia) han renunciat a molts jornals per rescatar els nàufrags. El que encoratja als feixistes és la violència policial, les tanques, les lleis de confiscació dels béns dels refugiats per pagar-se la estada. Aquestes polítiques obren la porta: els ultres només han de demanar més.

Amb el lema «els refugiats són benvinguts», la mobilització popular -amb manifestacions molt importants- és la millor resposta a la reacció de l’extrema dreta.

Acord amb Turquia: carta blanca a Erdogan L’acord entre la UE i Turquia per deportar aquest país tots el que arriben a Grècia és una traïció a les més elementals obligacions dels estats europeus. És immoral i il·legal segons les pròpies lleis burgeses. A canvi de 6.000 milions d’euros, l’estat turc es converteix en carceller i guardià. Turquia no ha ratificat els acords internacionals en matèria d’asil i deporta diàriament refugiats sirians als quals obliga a tornar a la guerra, però es

REFUGIATS

'Europa considera un «país segur» per als refugiats. Erdogan guanya, a més, el silenci europeu davant la repressió ferotge del poble kurd i de l’esquerra.

El braç executor de l’acord serà el govern que es presentava com el més progressiu d’Europa: el de Syriza.

Després del tancament de fronteres que va deixar a 50.000 refugiats atrapats a Grècia, Alexis Tsipras va signar primer el desplegament de vaixells de guerra de l’OTAN a l’Egeu per frenar els refugiats. I ara ha aixecat presons a les illes on milers estan detinguts per l’únic delicte d’haver emigrat i poden ser carn de deportacions massives. Les protestes a presons com la de Moria ja han estat reprimides per les forces antiavalots, amb l’aval del ministre. I als que no poden ser expulsats només els ofereix places en camps de refugiats gestionats per ... l’exèrcit!

Amb el deute públic, Syriza va trair al seu poble acceptant el tercer rescat després del No al referèndum de juny; ara traeix als refugiats i els principis més elementals de la solidaritat, amb l’acord amb Turquia. I de res li ha servit aquesta política de capitulació en què ja no queda cap línia vermella per creuar: al juny afronta un nou venciment del deute i té una llarga llista de paràmetres dictats pels creditors a aplicar (reforma de les pensions, fiscal, laboral i onada de privatitzacions).

Apuntalar al règim de Baixar i frenar els refugiats: dues cares de la mateixa moneda Després de cinc anys de guerra, l’arribada de refugiats a Europa té també una explicació política: l’acord entre Rússia i els Estats Units d’apuntalar al règim sirià, que s’ha evidenciat en les negociacions de Ginebra. L’única discussió entre Putin i Obama és si Baixar ha de seguir en el poder o és millor que ho encapçali un altre personatge afí, però tots dos han dit i repetit que volen evitar un col·lapse del règim. Si aquest pla es consuma, l’exili ja no és temporal sinó per a molts anys, cosa que empeny als que portaven temps esperant la fi de la guerra a Turquia, el Líban o Jordània a trucar a la porta d’Europa. Quant més Rússia i

l’imperialisme refermen el règim criminal, més gran és la marxa del poble sirià a l’emigració.

Com els lluitadors republicans després de la derrota de la revolució espanyola, esperaven trobar l’acollida a Europa d’uns governs que van pel món donant lliçons de democràcia i drets humans. Però el que s’han trobat són fronteres tancades, repressió i mort.

L’entrada de Rússia va ser determinant per canviar el signe de la guerra. Mentre fa la pantomima de la negociació a Ginebra, sota els auspicis de l’ONU, el règim practica els fets consumats sobre el terreny, confiat en el suport militar rus i la complaença d’Estats Units i les potències europees, que ja el defensen obertament com mal menor enfront del jihadisme.

Al mes de març Putin va rebaixar la intensitat dels bombardejos, i els carrers d’Alep i les ciutats alliberades es van tornar a omplir de manifestants, que van recuperar els carrer per cridar «llibertat», «dignitat» o «el poble vol la caiguda del règim», els lemes de març de 2011, cinc anys després. Els mateixos que s’havien cridat a Tunísia, a Egipte. El règim va utilitzar la treva per preparar l’ofensiva. Ara Putin i Al-Assad preparen l’assalt definitiu sobre Alep, la segona ciutat del país, bastió dels rebels (veure article a pàg. 19).

Creix l’estat policial a Europa i es coarten llibertats polítiques Un altre efecte de la implicació de les potències europees en els

bombardejos a Síria i l’Iraq han estat els atemptats de l’ISIS a Europa, que alimenten l’espiral de violència.

D’aquesta espiral, que inclou una creixent islamofòbia, també es nodreix el ISIS que aconsegueix bona part dels seus combatents dels barris perifèrics de París i Brussel·les, d’una joventut segregada i marginada. Com més pressió, més desesperació. Però per als estats europeus -com abans havia passat a Estats Units després de l’11 S- la por imposada des del poder també pot ser una política útil per reafirmar un estat cada vegada més policial i una retallada de llibertats.

A França porten mesos d’estat d’excepció, i aquesta retallada de llibertats democràtiques s’han posat al servei de contenir la protesta popular. La criminalització del sindicalisme -comuna en altres països- s’ha posat a l’ordre del dia: primer amb treballadors d’Air France, més tard amb els Goodyear. Aquesta política repressiva també s’imposa als joves que surten contra la reforma laboral, en manifestacions conjuntes entre estudiants i treballadors / es o en les ocupacions de places.

Avui la repressió indiscriminada que pateixen els i les refugiades se suma a aquesta escalada de retallades de llibertats. És la negació de drets fonamentals, com el d’asil, però també és una escalada de violència policial. Quan veiem la brutalitat policial contra famílies i com es llancen gasos lacrimògens a nens i nenes amb total impunitat i no passa res, ¿com anem a pretendre que els governs de la UE no van a

(segueix a pàg 19) Lluita Internacionalista 143, maig 2016

11

Yolanda*. Placeta a Deusto

"He vist a Yolanda caminant pel barri" En l’anterior LI informàvem que l’Ajuntament de Bilbao havia donat el nom de Yolanda a una placeta en la Ribera de Deusto, a pocs metres de la seva casa natal. L’acte entranyable al qual vam assistir al març, anava més enllà de qualsevol previsió.

Amaia ens respon a dues qüestions que li demanem: Què va significar per a ella el que es posés el nom de la seva germana Yolanda a la placeta? i Què va representar la inauguració del 19 de març en si?

Era el triomf de la AAVV Euskaldunako Zubia, amb Eneko al capdavant. Feia dos anys que havien iniciat el pelegrinatge a l’Ajuntament perquè així fora, i, mentre, havien col·locat ja a la plaça una placa amb el nom de Yolanda. Havien recollit signatures, reiterat la petició a l’Ajuntament i per fi, al febrer, aconseguien el seu objectiu.

Era l’expressió del respecte dels seus Marga i Esther hi veïns ja no només per Yolanda, sinó per la van ser per LI tenacitat i el coratge dels seus pares -i molt especialment de Lidia, la seva mare- primer, i després dels seus germans Amaia i Asier.

Era l’expressió d’un Deusto, de fàbriques desballestadas, però que va seguir alçant el cap pels seus, els i les heroïnes de la classe treballadora. T’ho recordava tot, fins la mateixa casa de Yolanda, encastada a l’antiga fàbrica de galetes Artiach.

Era també, una expressió íntima, on s’expressaven sentiments. Amaia ens emocionava amb un text amb «El cant dels ocells» de fons, i entonava a capela, com a bona bertsolari la cançó que reproduïm. Eneko prenia la guitarra i estripava el plujós dia amb cançons de denuncia social, o al costat d’Asier entonava la seva cançó «Els Eneko i Asier ulls de Yolanda».

Txapelas i paraigues omplien la plaça. I allà, a Deusto, al vell barri obrer, als qui van portar la pesada càrrega de ser «els germans de» , els vam conèixer pel seu propi valor, com sempre van ser, Amaia i Asier, íntegres, sensibles...

Yolanda s’hagués sentit orgullosa de la seva lluita i tenacitat. Nosaltres, per descomptat, també.

Aquesta pàgina és per a no oblidar tampoc els triomfs ni tot el contingut humà que emergeix en ells i en la lluita que els precedeix.

M. Esther del Alcázar

Tres sensacions expressen d’alguna manera el que ha suposat per mi que la placeta del nostre benvolgut barri porti el nom de Yolanda: Una revolució de sentiments, impressió fins i tot física.

Una gratitud immensa cap a l’associació de veïns del barri.

Una satisfacció que Yolanda hagi estat reconeguda i treta d’un oblit oficial: «Placeta» Ajuntament de Bilbao Febrer 2016, «Declaració Institucional» Parlament Basc Juny 2013.

12

12

* Yolanda González era una companya del PST dirigent del moviment d’estudiants de secundària que va ser assassinada el 1980 pels feixistes per ser revolucionària dona, treballadora i basca.

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

(...)

Amaia de bertsolari, al costat d'Asier

BERTSOA Udaletxera birritan joan «ta auzokideek nahia bete; zure urratsek lortu zituzten guretzat hainbat kolore.

Bihotza pozez betetzen zaigu zu zinena gogoratzen; zure izena plazatxo honetan Yolanda, ezinbestekoa zen.

Verso en Euskera: Idoia y María Frases en castellano: Amaia Aquestes frases en castellà van ser la font d’inspiració del vers cantat en basc: Los amigos del barrio decidieron / que la plazuela tu nombre llevara.

Al ayuntamiento dos veces fueron / la segunda vez si, ellos respondieron.

Hoy nuestros corazones se aceleran / al ver tu nombre en la plazuela / que con cariño y tesón el barrio consiguió.

Por eso hoy agradecidos cantamos: / La plazuela que tus pasos conoció, / ya Yolanda González se llama!

Grècia

Syriza: una altra volta de rosca Encara no ha passat ni un any de la traïció de Tsipras, que va acabar acatant les condicions dels creditors per al tercer «rescat del país» (més privatitzacions, més retallades i més deute) després del valent No del poble grec al referèndum del 5 de juliol. I ara ja torna a estar contra les cordes dels creditors creditors: al juliol ha de pagar 2.300 milions d’euros de deute al Banc Central Europeu, més 300 al Fons Monetari Internacional. El Quartet (a la ‘troika’ s’hi ha sumat el Mecanisme Europeu d’Estabilitat) encara posa condicions per desencallar el primer tram del ter ter-cer rescat (86.000 milions en tres anys): reclamen a Atenes una retallada de 5.400 milions addicionals (un 3% del PIB) fins al 2018.

Ara, pensions i IVA El govern de Syriza està fent els deures i ha aprovat ja la pitjor estocada a les pensions (aquest cop no hi ha hagut cap vot dissident entre els 153 diputats de Syriza Syriza) i una polèmica reforma fiscal que augmenta l’Iva. Des de l’inici de les polítiques d’austeritat, el 2010, les pensions a Grècia s’ha retallat onze vegades. La nova reforma suposa rebaixar la pensió mínima fins a 384 euros per als pensionistes que han cotitzat 20 anys, eliminar el fons de solidaritat complementari (per a les vídues menors de 55 anys, per exemple) i també els fons de pensions gremials. Amplis sectors de treballadors que tenen treball estacional (agricultura, construcció) patiran una retirada de les pensions del 30%.

L’impacte no és només sobre els

pensionistes: després de tots aquests anys de retallades i amb un nivell d’atur (oficial) del 30% (50% entre els joves) moltes famílies sobreviuen només amb els ingressos dels avis. Un altre cop, el pes de la crisis es descarrega sobre els treballadors més febles. Després de 40 anys cotitzats, un treballador grec de 67 anys no rebrà més de mil euros de pensió.

La reforma fiscal no és menys greu: l’IVA general puja un punt, fins al 24% (a Espanya és del 21%) i en l’impost sobre la renda es rebaixa el mínim vital exempt fins als 8.600 euros. Les rendes mitjanes i altes també són penalitzades, però amb la rampant evasió fiscal del país no hi haurà cap milionari que se’n ressenti. També s’han retirat les anunciades taxes als hotels de luxe i l’impost al joc, al·legant que afectarien el turisme.

INTERNACIONAL

Fa dos anys els (...) veïns del barri van posar en la placeta una placa simbòlica (rèplica de l’oficial) amb el nom de Yolanda. Aquesta placa que avui porta les marques del temps passat sota la pluja i el sol es troba a la casa dels nostres pares, casa on va néixer la Yolanda.

Quan Eneko, el dia de la inauguració popular ens la va lliurar a Asier i a mi, ho va fer amb una gran senzillesa i tendresa.

La placa que va anar el símbol d’un desig popular, avui representa la força del reconeixement i de la lluita.

La part posterior d’aquesta placa oficiosa-simbòlica-popular ens reservava encara una sorpresa: «Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera» P. Neruda. Preciós gest de conclusió que l’associació de veïns del barri ens va oferir i que rebem amb molta emoció i afecte.

La inauguració popular del nom de la Yolanda a la placeta, va anar un acte senzill i íntim. La narració de vivències compartides amb la Yolanda, la força dels sentiments, la poesia i la música, ho van fer gran, entranyable, inoblidable.

Al final de l’acte, nostra volguda Mar de Madrid, tota emocionada em va dir : «Amaia, he vist a Yolanda caminant pel barri». Aquesta commovedora i preciosa frase ho diu tot.

Els següents passos estan marcats pels creditors: privatitzacions i acomiadament de treballadors públics, rebaixes salarials i la fi de la moratòria als desnonaments després d’haver posat totes les hipoteques impagades en mans de fons voltors.

Syriza traeix, la gent lluita Com tantes vegades ha fet la socialdemocràcia a Europa, el fracàs de Syriza està obrint les portes a la dreta. A les enquestes, els conservadors de Nova Democràcia, amb el seu flamant líder, Kiriakos Mitsotakis, ja estan per davant de Syriza. Si a més afegim la política sobre els i les refugiades, amb la repressió, la detenció, la militarització de les fronteres... el raonament és obvi: per aplicar aquestes polítiques ja està la dreta i

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

13

INTERNACIONAL

millor l’original que una còpia odiada perquè a més ha traït l’esperança de la gent. És d’aquesta manera que Syriza ajuda a la reconstrucció de Nova Democràcia.

Seria massa fàcil reduir la traïció de Syriza i de Tsipras a una característica personal, no convertim la història en una llista de bons i dolents, sinó del resultat de la lluita de classes. El capitalisme viu una intensa crisi amb dificultats per a la reproducció ampliada de capital, i exigeix tots els recursos disponibles per mantenir la maquinària i que no aturi la roda. I, en aquestes condicions, les polítiques socialdemòcrates (es diguin PASOK, PSOE o Syriza) no tenen espai per diferenciar-se de la dreta, no poden fer la clàssica política de compensar els enormes serveis que presten a la patronal amb un mínim de recursos dedicats a polítiques d’atenció a les classes populars: la bèstia ho devora tot i ho vol tot. La socialdemocràcia perd a tota Europa la seva base material i el resultat és la polarització social. I aquest és un advertiment per a qualsevol procés de recomposició de l’esquerra: es digui Podemos o altre. Que no ens venguin fum, que no ens expliquin altre cop la història de les negociacions.

El cop que suposa el que està aplicant Syriza contra la població treballadora grega el panorama és desolador des del punt de vista de les esperances de milions de grecs i de molts i moltes treballadores a la resta d’Europa: era un llum d’esperança. Hi va haver veus a l’esquerra, també la nostra, que ja va advertir de la disjuntiva que havia d’encarar Syriza: seguir aplicant els plans del capital amb l’espiral de pobresa i destrucció que arrossega o obrir un camí de ruptura, trencar les cadenes del deute, utilitzar els recursos per a crear ocupació per defensar la vivenda, la sanitat i l’educació, en definitiva per a la nostra gent... i el camí no serà fàcil, perquè els llops es tiraran a sobre i caldrà internacionalitzar la resistència, però aquesta és l’alternativa realista per a la gent treballadora: construïm un nou sistema, construïm el socialisme.

Però aquest camí no es pot fer sense organització i l’organització neix de la lluita en les idees, però sobretot de la lluita al carrer. Per això ha estat tan important la resistència popular als plans que vol aplicar el Govern Syriza: tres vagues generals. Les mobilitzacions han recuperat la força de les millors vagues contra els governs del PASOK y dels conservadors. Els carrers s’han tornat a omplir i havia por en «els mercats» i a les institucions europees que altre cop Syriza no aguantés la traïció i alguns dels seus diputats/des votessin en contra. Però aquest cop el bloc imposat per Tsipras es va imposar. La votació es va haver de fer, com en els temps de Samaràs, blindant el parlament dels manifestants.

Sí, un cop més reconstruir el moviment, reconstruir el programa, sortir a la lluita, no hi ha cap altre camí. És amb la gent senzilla que estat la clau de l’acollida dels i de les refugiades, amb la gent treballadora que s’ha de construir una alternativa al Govern Syriza.

Layla Nassar 14

14

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

Brasil.

Després de la votac ajustos i corrupció!

Tant la càmara de Diputats com el Senat han votat ja l' impeachment . Aquesta declaració es va escriure en portes de la primera votació.

El diumenge 17 la cambra de diputats votarà l’impeachment de Dilma/PT. Procés que passa al senat i pot acabar en un traspàs del poder al vicepresident Michel Témer/PMDB. Una disputa entre allò «brut» i allò «mal rentat». D’un costat Dilma, Lula, Renan i Katia Abreu, el PT, el PCdoB i un ala del PMDB, intenten comprar diputats per romandre en el poder. Utilitzen el repartiment de càrrecs, alliberament d’esmenes (modificacions a les lleis) i ministeris, un negociat igual al de FHC (Fernando Hernique Cardozo) per aprovar l’esmena de la reelecció. De l’altre costat, Michel Témer, Cunha, Aécio, José Serra, el PSDB, la majoria del PMDB, volent ocupar el Palau de Planalto (seu del poder executiu). Negocien un futur ministeri, un estil fisiològic igual al del PT. En mig d’això, bandits com Maluf i Kassab lloguen les seves sigles. La disputa és una falsa polarització per veure qui governa la nació, sense que existeixin propostes diferents, tal és així que el PT i el PMDB van governar junts fins ara i la major part del congrés va integrar la llista de Dilma/Témer.

Fa pocs mesos Dilma premiava al PMDB amb ministeris i el portaveu de l’impeachment tenia càrrecs al govern federal.

Dilma, Témer i Aécio negocien pactes per aplicar més ajustaments i saquejar el país.

El PT, el PSDB i el PMDB posseeixen projectes similars. La «Agenda Brasil» de Renan, acceptada per Lula i Dilma, és idèntica al «Pont cap al Futur» de Témer i Aécio. Programa ja aplicat via mesures provisionals i decrets, lleis del congrés i pels governs estaduals. Amb Dilma o Témer hi haurà més ajustament fiscal, privatitzacions, pèrdua de drets i una operació per garantir la impunitat als corruptes, paralitzar les investigacions del Lava Jato i amagar les llistes de donacions de les empreses contractistes. És a dir, malgrat la baralla actual, ells arreglaran en nom de la «governabilitat», per aplicar una agenda conservadora contra el poble treballador i la joventut. Per això Dilma, Témer, Lula, FHC parlen de «reconciliació», «unió nacional» i «pacte». Ells s’acusen de «criminals» i «colpistes» però acabaran junts contra els treballadors, ja que separats no tenen les condicions per aplicar aquestes mesures. Cal lluitar contra aquest acord reaccionari.

Dilma se n’ha d’anar! Témer no es pot quedar!

Estem a favor de la fi del govern de Dilma. Aquest govern de l’ajustament fiscal, de la desocupació, de les rebaixes salarials i de la corrupció s’ha d’acabar.

Dilma va ser triada prometent «canvi» però va posar un banquer en el Ministeri de Finances, una terratinent

basat en la llei de responsabilitat fiscal, una llei neoliberal creada per FHC i mantinguda per Lula per garantir el pagament del deute al sistema financer.

Estem contra l’impeachment, doncs li dóna el poder al senat, un ens reaccionari, antidemocràtic, ple de oligarques. A més de col·locar al país com a ostatge del Suprem Tribunal Federal (STF) els integrants del qual no són electes, són designats

en Agricultura i un industrial en Desenvolupament. Parlava de garantir drets, però va aplicar mesures provisionals restringint el subsidi per desocupació, addicionals, assistència mèdica, va aplicar un pla que redueix els salaris dels metal·lúrgics i va privatitzar hospitals.

Va fer tot el que Aécio i Serra farien.

Dilma se n’ha d’anar perquè no recolzem el lliurament del Pré-sal (gran jaciment petrolífer), les retallades a les àrees socials i la destrucció del sistema de previsió social, i una llei que enquadra les manifestacions com a actes de terrorisme. El govern del PT ha d’acabar per així arxivar el projecte legislatiu 257 (PL 257) que pretén congelar els salaris dels treballadors estatals, impedir concursos públics i acabar amb els augments del salari mínim. Dilma va cometre crims en fer campanya amb diners de suborns i patrocinar la corrupció per la via de les empreses contractistes.

No obstant això, Témer no pot assumir. Estem contra un impeachment conduït per un bandit com Eduardo Cunha. Aquesta càmera corrupta de representants dels banquers, contractistes i hisendats no té moral per decidir qui ha de governar. Témer és tan responsable com Dilma de tot el que està passant. Les mesures d’ajust fiscal van ser aprovades per mitjà de l’articulació de Témer i Levy.

Ajustament que el PSDB defensa.

Estem contra un impeachment

políticament, amb mandats vitalicis.

Desafortunadament els parlamentaris del PSOL van optar per votar amb el govern contra l’impeachment , en comptes de mantenir una postura independent i abstenir-se en aquesta votació del «brut» contra el «mal rentat».

Els treballadors i la joventut hem de confiar només en les nostres pròpies forces. No podem acceptar la polarització «en contra o a favor» de l’impeachment. No hem de confiar en les direccions que convoquen a aquestes accions. La FIESP, el PSDB, el PMDB, volen governar directament perquè el PT va perdre capacitat de controlar al moviment de masses i s’aprofiten del sentiment anti-Dilma. Però el PT vol romandre en el poder i protegir a Lula, per això s’aprofita de la por a un suposat cop. El sentiment opositor, contra l’ajust i la corrupció de Dilma i Lula, el sentiment anti-Témer i anti-PSDB, contra la restricció de qualsevol llibertat ha de ser canalitzat per una altra via. La classe treballadora, la joventut, la classe Lluita

mitjana i el poble han d’organitzarse per prendre els carrers, realitzar vagues, ocupacions per derrocar al govern del PT i del PMDB, per Fora Dilma, Témer, Cunha, Renán i Aécio! Garantint que la veritable sobirania es pot expressar en la revocatòria de mandats, per mitjà de la democràcia directa, a través de la mobilització popular. I així derrotar l’ajustament, les privatitzacions i la corrupció, revocar la llei antiterrorista i garantir el dret democràtic a la llibertat per manifestar-se. Cal construir una alternativa en les vagues de professors i empleats estatals, en les ocupacions d’escoles a Rio de Janeiro, en les manifestacions contra el PL 257, en les lluites obreres contra els acomiadaments, en la lluita contra els assassinats dels sense-terra com va passar a Paraná. Així podem construir una alternativa de classe en contra d’ells.

INTERNACIONAL

ió de l’impeachment venen més

Necessitem una veritable oposició d’esquerra Lamentablement no hi ha un pol d’oposició classista perquè els majors líders d’esquerra van decidir integrar el camp lulista. El sector majoritari del PSOL juntament amb el Moviment de Treballadors Sense Terra (MTST), van transformar les majors organitzacions d’esquerra en apèndixs del PT al parlament i en les manifestacions en defensa del mandat de Dilma. Un procés que reoxigena al PT, la seva estratègia d’un «front ampli» amb Lula a 2018.

Mentre que deixa espai per als projectes burgesos, com el RED. Un posicionament que ha de ser revertit.

Per això insistim que la majoria del PSOL i la direcció del MTST abandonin el bàndol del govern i el front amb el PT i el PCdoB. En aquest context, diverses organitzacions no són apèndixs del PT i continuen la batalla contra el PSDB. La primera expressió pública d’aquest camp van ser les manifestacions de l’avantguarda el dia 1 d’abril que van mostrar el potencial d’un tercer camp, contra Internacionalista 143, maig 2016

15

Lula, Dilma, Felipe González: cops d’estat o Roma no paga traïdors?

L’actual procediment contra Dilma i Lula Da Silva a Brasil recorda molt la forma com la burgesia i l’estat van acabar desfent-se de Felipe González i, alhora, el debat que va provocar en l’esquerra.

Les esperances de milions de treballadors/ es s’havien dipositat en el vot al PSOE a 1982.

Milers ho van festejar i esperaven que, després de dècades de dictadura, arribés un govern dels i les treballadores. La realitat va ser la contrària, el govern que acabava de prometre un referèndum per sortir de l’OTAN, ho va fer per romandre, va aplicar lleis de recentralització (LOAPA) contra les ànsies d’autogovern de Euskalherria i Catalunya, va entrar al Mercat Comú amb el desmantellament de gran part del teixit industrial i instal·lant un atur crònic a la classe obrera, «va redescobrir» -segons va dir- l’odiada Guàrdia Civil, va promulgar la LODE i amb ella, els privatizadors concerts educatius, va utilitzar el terrorisme d’estat contra l’esquerra abertzale amb els GAL que van cometre 27 assassinats, va ser clau en l’entrada de multinacionals a Amèrica Llatina… en suma, va estabilitzar el trontollant estat de la Transició, va rentar la cara a l’odiada Monarquia imposada per Franco, amb una profunda desmobilització i l’anomenat «desencantament» de milions de treballadors/es i joves que van seguir votant PSOE amb la falsa teoria del «mal menor» o de «que no guanyi la dreta»: s’havien acabat les il·lusions de que es podia imposar un canvi progressiu com preconitzaven PSOE i PCE. Però realitzada tota aquesta tasca immensa per a la burgesia i l’estat, quan els treballadors/es van retirar el seu suport al Govern del PSOE i la burgesia havia recompost una alternativa pròpia, el PP, després d’anys de crisi en els quals el seu passat franquista la feia inviable per guanyar unes eleccions, la pròpia burgesia i l’aparell de l’estat van començar a destapar casos de corrupció del PSOE: Filesa, la utilització de fons reservats o el robatori del Director de la Guàrdia Civil, Luís Roldán i finalment van aparèixer, calcinats i guardats durant més de 10 anys els cossos de Lasa i Zabala, dos militants d’ETA segrestats a França, torturats i assassinats... i van seguir sortint més escàndols de corrupció. Burgesia i Monarquia van pagar els serveis prestats amb portes giratòries a Felipe González, però no van dubtar a treure-li tots els draps bruts per assegurar l’accés al govern del PP. Com avui a Brasil, es van escoltar advertiments de que era la dreta qui estava filtrant les acusacions: era cert. Però més enllà de qui les filtrés i del motiu, la realitat era que aquestes acusacions eren certes i el PSOE havia de respondre per elles.

Com avui Dilma i Lula han de respondre per les seves implicacions en nombrosos casos de corrupció.

La política de tancar files amb el govern de corruptes perquè darrere està la dreta –i suposats cops d’estat- no només és equivocada i incapaç de frenar la dreta, sinó i que és la millor manera de que no hi hagi una alternativa a l’esquerra i que tot el just repudi contra el govern només trobi una canalització per la dreta. L’erroni del plantejament és perquè és precisament la política de Dilma-Lula, com abans de González, els qui van obrir la porta a la dreta. És a dir, només des d’una posició clara de denúncia de la política del PT a Brasil des de l’esquerra és possible obrir una nova via.

Ni amb la caiguda de Felipe González ni amb la de Dilma, va haver-hi ni hi ha un cop d’estat.

Desgraciadament aquests governs no cauen a mans de la mobilització dels obrers i sectors populars que els van posar al govern i avui estan farts, sinó des dels aparells corruptes de la dreta rància. Però no és per la via colpista sinó per la parlamentària i institucional recolzant-se en les seves pròpies corrupcions i escàndols i en què han perdut gran part de la seva base social. Lula ho tenia tot a les seves mans per respondre a les necessitats dels brasilers quan va assumir a 2003, després d’haver reconstruït el moviment obrer amb el PT i la CUT -la major central obrera d’Amèrica Llatina-. D’aquí a encapçalar les forces de la MINUSTAH de l’ONU a l’ocupació d’Haití, a reprimir les massives mobilitzacions contra la misèria del seu poble mentre el lliura a les multinacionals – les espanyoles, amb la Monarquia al capdavant, l’hi van reconèixer atorgant-li el premi Príncep d’Astúries-, o l’oberta corrupció a partir de Petrobras… han dilapidat les il·lusions que van aixecar. Tractar de donar-li aparença de cop, és norrear les massives vagues i mobilitzacions populars que han enfrontat a Dilma, avalant objectivament una política que és la que ha facilitat el retorn de la dreta.

Josep Lluís del Alcázar 16

16

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

Dilma, Témer, Cunha, Renan, Aécio, els governadors i prefectes. És necessari donar cohesió als qui no són apèndixs. Una unitat que passa pel combat frontal a la nova dreta representada pel PT i a la vella dreta liderada pel PSDB. Una postura radical contra tot això, sense cedir a cap pressió del PT. Una lluita ferma contra la política de les organitzacions que integren el camp Lulista. Un bloc que es posicioni categòricament per la fi del govern de Dilma, contra l’impeachment del congrés corrupte i de la presa de possessió de Michel Témer, i també contra els tucans. Un bloc que eviti la dispersió, paràlisi i confusió que preval en altres articulacions, com el bloc d’esquerra del PSOL que ni tan sols és capaç de votar junts en fòrums o escriure una nota política conjuntament, doncs coexisteixen orientacions oposades en el seu interior. Un bloc que superi les insuficiències de l’Espai d’Unitat d’Acció de la CSP-CONLUTAS, que malgrat haver realitzat accions importants l’any passat i l’1 d’abril, no està a l’alçada dels esdeveniments, doncs ja no existeix la mateixa unitat política anterior.

Proposta per unificar als qui lluiten contra Témer,, Cunha, Renan i Aécio: Dilma, Témer 1) Construir un bloc dels qui no som apèndixs del PT, un pol d’oposició d’esquerra, que tingui com a eix la mobilització, l’acció directa, l’enfortiment de les vagues, la coordinació de les lluites. Cosa que es concreta mitjançant una campanya en solidaritat amb la vaga de mestres a Rio de Janeiro i altres lluites. Buscar construir un nou bloc social i polític amb les organitzacions que no estiguin en el camp del PT, PMDB i PSDB. Un bloc que busqui ser fidel a la radicalitat de les Jornades de Juny, que sigui la veu d’un projecte polític independent i anticapitalista i que articuli un front social classista. Donar continuïtat a les iniciatives com la del dia 1r, amb un eix polític, contra Dilma, Témer, Cunha, Renan, Aécio amb una manifestació nacional centralitzada a Sao Paulo també a l’abril.

2) Que aquest bloc construeixi un espai unitari per discutir la millor sortida per al país des del punt de vista dels interessos dels explotats i oprimits, sense oficialistes, sense tucans (PSDB), sense patrons. Un plenari sindical, popular i estudiantil, convocat pels sindicats, centres d’estudiants, federacions estudiantils, agrupacions sindicals, el CSP-Conlutas, organitzacions polítiques com el MES i el PSTU, figures públiques com Luciana Genro, Zé Maria, Babá, Raul Marcelo i tots qui desitgen construir aquesta iniciativa, amb la màxima amplitud, sense cap tipus de sectarisme o hegemonia. Aquesta Plenària ha de realitzar-se a l’abril en funció de la votació de l’impeachment i els actes convocats pels tucans i petistes (PT).

16/04/16

Fran ç a: Franç vagues bili vagues,, mo mob ilittzacions, Nuit Debout

Contra la llei El Khomri.

La victòria és possible, està en marxa!

Des de principis de març, la mobilització contra la llei EL Khomri reflecteix un moviment d’aprofundiment de les principals tendències de la situació política a França. En un context d’agreujament de la crisi econòmica i política a Europa i França, s’observa una mobilització important dels treballadors i de la joventut que correspon a una agudització de la lluita de classes.

Es tracta d’un moviment d’una profunditat i d’una amplitud sense precedents des de fa molts anys.

Aquesta mobilització es destaca almenys en dos aspectes: en primer lloc, es tracta de la lluita més important des de la mobilització contra la contrareforma de les jubilacions de 2010; en segon lloc, es tracta de la més forta mobilització social contra un Govern suposadament d’esquerres de la història de la Cinquena República.

(NE. L'única resposta del Govern fins ara: aprovar-la per decret.

La movilització segueix) Un moviment que ve de lluny Les vagues massives i les manifestacions del 9 i del 31 de març no constitueixen un tro en un cel serè. Es tracta d’un moviment profund que ve de lluny. Ja fa mesos (podem fins i tot remuntar-nos al juny de 2014 i a la vaga de la SNCF), que els treballadors i els joves busquen les vies de l’ofensiva mobilitzant-se en les seves empreses, en els seus llocs d’estudi, sovint al marge de les seves organitzacions i contra les direccions sindicals burocràtiques, per oposar-se a la política del Govern i la burgesia, que volen fer-los pagar la crisi sense precedents del capitalisme. Fins fa poc temps, els treballadors es mobilitzaven en desenes o fins i tot centenars de lluites diàries aïllades – per culpa, en particular, de la política de divisió de les direccions burocràtiques sindicals confederals. Avui, treballadors i joves estan units.

La particularitat d’aquesta mobilització és que a partir de les primeres manifestacions i Assemblees generals dos aspectes han estat al centre de les aspiracions dels treballadors: en primer lloc, es va tractr explícitament la unitat treballadors/estudiants - això es va expressar tant

Secretariat de la CST-PSOL, secció brasilera de la UIT-QI Lluita Internacionalista 143, maig 2016

17

INTERNACIONAL

en la AG estudiants (com a Tolosa de Llenguadoc) com per part dels treballadors en vagues (com en el Port de l’Havre, quan milers d’estibadores es van unir als estudiants el 24 de març). En segon lloc, els treballadors i els joves tenen consciència de la necessitat de mobilitzar-se de manera unida entorn d’una mateixa consigna: ni millorable, ni negociable, retirada total de la llei EL Khomri!

Aquests dos aspectes indiquen una alta comprensió política del que s’està jugant actualment en la confrontació entre la burgesia i la classe obrera i una veritable voluntat de lluitar fins el final, fins a la retirada de la llei del Treball.

Aquesta mobilització és la traducció també política sobre el terreny de la lluita de classes del rebuig massiu del Govern «socialista» i de la seva política al servei dels mercats financers d’acord amb les recomanacions de la Unió Europea.

Fins ara, aquest rebuig s’havia expressat, en particular, per una abstenció rècord per part dels obrers i joves. Ara, s’expressa també en els llocs de treball i estudi així com al carrer. A les pàgines d’aquest diari, sempre hem afirmat que l’abstenció era obrera políticament activa i conscient. Els 1,2 milions de persones que han sortit als carrers el 31 de març ho proven.

Aquesta mobilització expressa un moviment profund de radicalització i polarització de les confrontacions de classe. Els milers d’obrers d’Airbus en vaga a Tolosa de Llenguadoc el 31 de març, els milers d’estibadors de Normandia, el personal del ministeri d’hisenda pública que per milers denuncien les supressions de llocs de treball i que es reuneixen en AG de més de 600, els 800 de la Drome (regió del sud-est) que envaeixen el Consell departamental contra les retallades pressupostàries, els obrers de Continental de Midi Pyrénées (sud oest), els obrers de l’obra de l’autopista A9 prop de Montpellier, els assalariats dels centres d’atenció telefònica SFR: tots exigeixen la retirada de la llei El Khomri i denuncien la seva aplicació

abans d’hora. Aquesta situació de vagues global està generalitzant-se malgrat les direccions burocràtiques confederals i federals que sota la pressió de la mobilització van veure imposar-se la consigna de retirada total de la llei.

Des de principis de març, els joves afirmen que són els treballadors de matí. En els instituts, fins i tot fora dels dies de crida a la manifestació, són milers els que es mobilitzen, de vegades de manera molt radical. El 8 d’abril, en diverses desenes de col·legis, es van mobilitzar contra la llei El Khomri.

La lluita de classes es radicalitza, la por està canviant de bàndol, i això sobretot tenint en compte que el Govern està en crisi i dividit per confrontacions. La seva postura inflexible, i la repressió salvatge de la qual han estat víctimes els treballadors i joves no fan més que traduir la fugida cap a endavant del Govern. D’altra banda, la mobilització de masses ja va obtenir algunes victòries parcials.

Sota la pressió del carrer, François Hollande s’ha vist obligat a renunciar a inscriure la caducitat de nacionalitat i l’estat d’emergència en la Constitució. Més que mai, la victòria és possible.

Anar cap a la vaga general il·limitada fins a la retirada total de la llei EL Khomri És evident que aquesta mobilització assenyala una clara polarització entre la classe obrera i la burgesia, una qüestió essencial roman per als treballadors i els joves que es mobilitzen, siguin militants o no: com fer retrocedir el Govern i obtenir efectivament la retirada de la llei El Khomri?

Plantejar aquesta qüestió, és identificar els obstacles que s’aixequen en el camí de la generalització de la mobilització contra la llei El Khomri fins a la seva retirada. El principal obstacle són les burocràcies sindicals confederals al capdavant de les quals la direcció confederal de la CGT i la política que practiquen.

Avui la confederació de la CGT, les de FO, les federacions Solidàries

18

18

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

i FSU, l’UNEF pretenen dividir, desmobilitzar, desmoralitzar als treballadors i amaguen tota perspectiva de victòria. Per a això, aquestes direccions multipliquen les dates sense futur, els dies de mobilització sense vagues, les vagues sectorials aïllades, els passejos del dissabte a la manera de la CFDT (sindicat groc pro reforma) i presenten propostes de «reescriptura» del codi del treball. Com si fos possible obtenir «progressos socials» sense imposar una derrota major a aquest Govern de combat contra els treballadors i els joves! Aquesta política de l’intersindical que ja va conduir a la derrota en 2010, s’explica pel fet que les direccions de les seves organitzacions estan vinculades al Partit Socialista.

Per combatre aquestes maniobres, és necessari desafiar les direccions sindicals perquè assumeixin realment les seves responsabilitats - i no només sobre el paper - i que construeixin realment la vaga general fins a la retirada de la llei. Hem de fer-los respectar l’aspiració de la immensa majoria dels treballadors i joves que volen la unitat entre estudiants i treballadors per a la retirada de la llei. Aquesta és la raó per la qual és necessari també exigir-los, que trenquin les negociacions amb el Govern, ja que no hi ha res a negociar més que els atacs anti-treballadors. És primordial defensar en els sindicats, en les AG, la necessitat de la vaga il·limitada, immediatament, tots junts, fins a la retirada de la llei. Per a això, és necessari recolzar-se en aquesta ona de fons de la lluita de classes per imposar a les direccions sindicals burocràtiques que construeixin realment la vaga general en la unitat fins a la retirada total de la llei.

En alguns sectors, en algunes regions, les direccions confederals i federals ja es veuen desbordades.

Ja hi ha nombroses seccions sindicals que han començat a plantejar aquesta qüestió fins i tot a desafiar les seves direccions burocràtiques perquè cridin i organitzin efectivament la vaga general immediatament. Llavors sí, junts, vaga general il·limitada fins a la retirada total de la llei EL Khomry!

Grup Socialista Internacionalista Secció francesa de la UIT-QI

(... ve de pàg. centrals) utilitzar aquesta escalada per endurir més i més la repressió. És per això que la defensa dels drets dels i les refugiades no és només la més elemental de solidaritat, sinó que és essencial per aturar aquest estat cada vegada més repressiu que estem vivint a l’Europa del capital.

Què passa amb l’esquerra? Amb els sindicats?

Hi va haver un silenci còmplice en l’esquerra oficial deixant córrer centenars de milers de morts a la guerra de Síria i ara tampoc hi ha una reacció massiva organitzada en defensa dels milers d’immigrant que han sortit d’aquesta guerra. No hi ha una reacció proporcional a la gravetat del que està passant. És responsabilitat de tota l’esquerra i dels sindicats sortir al carrer per exigir als governs que obrin les seves fronteres i donin protecció i treball als i les refugiades.

Exigim l’anul·lació de l’acord de Brussel·les, la derogació del tractat de Schengen i de les lleis d’estrangeria.

Enderroquem els murs i la repressió a la Mediterrània i al territori europeu. Pel dret a l’asil, a l’habitatge i al treball per a tots els i les refugiades.

I no oblidem que una solució definitiva a la situació dels i les refugiades passa per acabar amb la massacre que el règim de Baixar, l’ISIS i els bombardejos de Rússia i l’OTAN. El poble sirià i kurd tenen tot el dret a acabar amb un règim que està demostrant del que és capaç contra el seu poble per mantenir-se al poder. Per això, per a nosaltres la defensa dels refugiats s’entrellaça amb el defensa d’Alep.

Al-Assad i Putin preparen l'atac final sobre Alep En les últimes setmanes el règim d’AlAssad i l’aviació russa han intensificat la seva criminal ofensiva sobre Alep.

En pocs dies, més de 250 civils han mort sota els bombardejos a les zones alliberades de l’Est de la ciutat, la capital industrial de Síria i un dels bastions de la revolució. Els centres mèdics i les escasses infraestructures que queden en peu a la ciutat per tractar els malalts i ferits han estat sistemàticament destruïdes: el parc dels equips de protecció civil (els voluntaris coneguts com cascos blancs, que rescaten a la gent entre les runes dels edificis bombardejats) l’hospital de Jerusalem (on treballava el dr Wassem, l’únic pediatre que continuava a Alep), la clínica d’Al Marja, el magatzem de medicines de la Direcció de Sanitat del Alep Lliure ...

Qualsevol infraestructura que pogués servir per pal·liar els efectes dels bombardejos ha estat arrasada.

El règim prepara l’ofensiva final, sotmetent a la població i els grups rebels a un setge sense treva, tallant totes les rutes de proveïment i utilitzant la fam com a arma de guerra. Fa mesos que als barris rebels de la ciutat no hi ha aigua potable ni llum i escasseja el menjar. Mentrestant, els Estats Units i les potències europees callen i donen cobertura al genocidi: les negociacions de Ginebra continuen tot i la retirada de l’oposició, i russos i ianquis pacten «treves» que deixen fora Alep. Una política de terra cremada i fets consumats que tots accepten per després imposar la pau dels cementiris.

L’acord entre Estats Units, Rússia i Al-Assad apareix blanc sobre negre: derrotar la revolució i estabilitzar el règim.

Repudiem que, aprofitant l’ofensiva del règim i la destrucció a la ciutat, les milícies kurdes del YPG (Unitats de Protecció del Poble) avancin sobre el nord controlant la carretera que uneix Alep amb la frontera turca, accentuant el setge de la població.

La lluita per Alep és decisiva per a la revolució iniciada fa ja més de 5 anys.

Reproduïm el comunicat del Comitè de Coordinació Local de la ciutat. Des de la UITCI cridem a tots els i les treballadores i les seves organitzacions a mobilitzar-se en solidaritat amb la lluita del poble sirià i per frenar l’ofensiva contra Alep.

Comunicat del Comitè de Coordinació Local d’Alep

Un altre cop la força criminal d’Al-Assad torna a la barbàrie portant l’aniquilació i la destrucció a la ciutat d’Alep: des de dissabte es comptabilitzen 120 atacs amb míssils i barrils explosius, que han deixat 170 morts, entre ells 36 nens i 5 voluntaris de la Defensa Civil Síriana, una infermera i la seva família i dos metges, inclòs l’únic pediatre que continuava treballant a la ciutat.

Les xifres augmenten perquè els atacs continuen per sotmetre al poble sirià i la seva força revolucionària i fer-ho renunciar al seu dret legítim, que ha intentat defensar en les negociacions de Ginebra. Mentre els representants del poble sirià negociaven a Ginebra, el règim concentrava les seves tropes a les rodalies d’Alep i responsables nord-americans ho justificaven argumentant que Al-Nusra estava guanyant pes a la zona, per donar llum verda a l’atac sota el pretext de la lluita antiterrorista.

Els comitès locals manifestem els nostres dubtes cap als suposats amics del poble sirià que han optat pel silenci o fan només declaracions tèbies davant el patiment del nostre poble.

D’aquests atacs es beneficien només el règim de Baixar al-Assad i els criminals de Daesh, que amplien les seves files amb la massacre. Per molts aliats que tingui en el món aquest règim criminal, el poble sirià no renunciarà a la lluita per la llibertat, la dignitat i la igualtat.

Visca la lluita del poble sirià. Que els màrtirs descansin en pau. Llibertat per als presos.

Alep, 28 abril 2016

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

19

Reunió de coordinació internacional de la UIT-QI La Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional està present en una vintena de països. Cada dos anys es reuneix el congrés internacional, que és la màxima instància de la UIT-QI i nomena dos organismes de direcció, el Comitè Executiu Internacional (CEI) i el Secretariat Internacional. Aquests organismes són els encarregats de desenvolupar les resolucions aprovades als congressos, publicar Correspondència Internacional , la revista que surt cada 4 mesos, impulsar declaracions i campanyes internacionals davant les qüestions centrals de la lluita de classes, i afavorir el debat intern i la preparació dels congressos.

A finals de març es va reunir el CEI a Buenos Aires. Es va debatre un document sobre la situació mundial, amb una actualització de la crisi econòmica internacional, les dificultats per a l’imperialisme per aconseguir una sortida, l’ofensiva de la contrarevolució per intentar tancar els processos revolucionaris oberts al Orient Mitjà i Nord d’Àfrica, particularment la situació a Síria, l’aprofundiment de la crisi del deute en nombrosos estats i especialment a Europa, el sorgiment d’una nova esquerra reformista amb Syriza o Podem, la crisi dels refugiats, i a Amèrica Llatina el tancament d’un cicle iniciat a final de segle amb l’arribada al poder de governs populistes d’esquerra (Lula, Chávez, Kitchner.. ) i el nou període obert.

Després d’això es van analitzar els eixos per seguir construint la Internacional i es van definir les principals campanyes polítiques que desenvoluparem en el proper període mitjançant resolucions específiques: solidaritat amb la revolució Síria, defensa dels refugiats/des davant la política de la UE, contra la repressió de sindicalistes i joves… A continuació es van abordar les situacions i política aplicades en països en els quals hi ha seccions de la UIT-QI (Brasil, Argentina, Veneçuela, França, Turquia… ) i, finalment vam acordar el pla de treball per als propers mesos.

Aprofitant la presència a Buenos Aires vam ser convidats a realitzar un parell de xerrades en dos locals de IS sobre el 5è aniversari de la revolució Siriana i la crisi dels refugiats.

Josep Lluís del Alcázar

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 143, maig 2016

Coincidint amb la reunió del CEI, vam participar a la marxa del 40 aniversari del Cop militar. En aquestes dates Obama estava visitant Argentina, després d’arribar de Cuba. Les marxes a la Plaza de Mayo, coincidien amb d’altres en diferents punts del país. Van ser desenes de milers de persones i hores de manifestació: ens deien que era la més nombrosa que recordaven.

La pancarta que obria el bloc de més de 1000 persones d’Izquierda Socialista, la secció argentina de la UIT-QI, era Fora Obama, juntament amb els cartells de les desenes de militants del PST desapareguts sota la dictadura.

Mantenir la flama de la denúncia del cop és la millor manera d’evitar que tornin temptatives d’aquest tipus.

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista