Lluita 144 16 07

nº 144 - juliol 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Després del 26J i el Brexit Dossier central: pàg 8-14 Els 26J tampoc tanca la crisi On va anar el vot de la CUP-CC en el interior?

Politica: pàg 4-6 Toni Granados (regidor per Girona): orgullós de haver votat contra els pressupostos.

En defensa de la CUP-CC. Davant la moció de confiança a Puigdemont

Sindical: pàg 6-7 i 14 Valeo, OACs Barcelona, Socorristes Prat Ll. Internacional: pàg 15-20 ... i el poble va dir Brexit Mèxic: en resposta a la massacre de Nochixtlán Veneçuela: Declaració de la Plataforma del poble en lluita i el chavisme crític.

Suplement: La precarietat te rostre de dona, la lluita també

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

El olivo, de la directora Icíar Bollaín Començarem enumerant per què parlem d’aquest film, i citarem els pros. Això vol dir que tenim també opinions en contra, i que aniran al final.

Sempre recomanem obres d’Icíar Bollaín perquè el seu punt de vista no és l’habitual, no ho són els temes que tracta ni tampoc la presència -lloablede les dones, de fet dóna veu a la majoria representada en l’art de manera minoritària. També sempre comentem pel·lícules que tenen per guionista a Paul Laverty: tot un referent del que se’n diu cinema social. O sigui que som fans de tots dos, i aquest film és obra conjunta.

La història recent del País Valencià seria un mal acudit si no fos que és esperpènticament real.

L’enriquiment de grups concrets en base a la totxana, malmetent el territori i destrossant el futur ha sigut paral·lel a l’espoli de les oliveres centenàries de l’interior de la província de Castelló. La denúncia necessària d’aquest fet és el contingut de bona fe d’aquesta pel·lícula.

Anem al gra: l’avi d’Alma va deixar de parlar quan els fills li van vendre una olivera, però un dia decideix deixar de menjar. I Alma enganyarà qui sigui per poder arribar a Alemanya amb la idea de retornar a casa l’olivera de l’avi, que ara presideix l’entrada a les oficines d’una gran multinacional.

Efectivament, és una mena de conte basat en les emocions, l’olivera com a símbol de les arrels familiars i de territori-, la globalització capitalista sense escrúpols que provoca impotència i un personatge que protesta i es rebel·la. Però la forma d’explicar aquest fons tant potent resulta superficial i massa evident, encara que la progressió dramàtica va de menys a més, i que els actors resolen de manera magnífica els seus personatges.

Per tant, resulta agradable de veure.

Que el plantejament sigui ingenu i resulti complaent amb el que sentim no són dues característiques negatives per a una part dels espectadors. Per a l’altra sí.

Però acabarem amb la nostra més gran decepció, la que no ha recollit cap crític conegut en cap mitjà dels més oficials: són patrimoni a defensar les oliveres centenàries però no la llengua de qui els parla, de qui les conrea i se les estima.

O se les ven.

2

2

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

Aquesta obra l’han creada dos artistes que admirem però que han decidit, de manera inversemblant, per no dir estúpida i demagògica, que els personatges que viuen a Canet lo Roig parlin en castellà. Mentre un grup de blogueres alemanyes puguin expressar-se en alemany i uns magnífics subtítols les tradueixen.

Aquesta ganivetada no me l’esperava per l’esquerra: patrimoni són el paisatge i la cultura. I també la llengua. La manera d’entendre el món i de relacionar-se enmig dels bancals d’oliveres de Canet lo Roig, de Traiguera i de La Jana és el valencià, per això quan la protagonista canta ho fa en aquesta llengua. Quin poble dement del món canta en una llengua i parla en una altra? La llengua dels llauradors de Castelló té els mateixos anys que les seves oliveres, i es mereixia el mateix respecte.

Per cert, les escenes de les blogueres alemanyes -ni que parlin en alemany- estan de més a la pel·lícula.

Sis mesos després del 20D i després de les noves eleccions continuen les mateixes incògnites sobre la formació de Govern. El PP torna a ser la primera força electoral, la seva crida al vot de la por davant un possible govern de Podem o la divisió d’Espanya va funcionar, i va aconseguir concentrar el vot de la dreta i pujant en escons fins a 137, però a costa de l’afebliment de Ciutadans, la pràctica extinció d’UPyD… és a dir, dels seus aliats naturals.

tura d’UDC amb el gir independentista, però segueix en reculada permanent, cosa que fa difícil un nou acord interburgès amb el règim. El PNB s’ha preservat més, però el seu retrocés també és significatiu.

S’han acabat els miratges electoralistes sobre hipotètics governs i solucions als conflictes: ni referèndum pactat a Catalunya, ni tirar enrere la reforma laboral i les polítiques d’austeritat… El Govern que es pugui formar després del 26J serà més feble que el precedent, i això provoca el nerviosisme de la patronal i de la UE, que exigeix un govern ja per imposar entre 8.000 i 10.000 milions de retallada addicional el 2016 i noves reformes al mercat laboral.

El fet més significatiu rau l’esquerra parlamentària, el famós «sorpasso» d’Units Podem al PSOE no va arribar. No perquè el PSOE no segueix caient, ja que bat un nou rècord històric a la baixa, sinó perquè la unitat d’IU i Podem no va sumar. Van perdre més d’un milió de vots, el mateix que va augmentar l’abstenció, i aquesta pèrdua va ser especialment significativa allà on IU tenia major pes, ja fos perquè votants d’IU es van negar a comprar el discurs socialdemòcrata i gens classista A Brussel·les van respirar tranquils en veure de Pablo Iglesias, o bé perquè molts votants de els resultats a Espanya, només a tres dies del Podem volen construir una referèndum britànic, que alternativa nova, i això no ha obert la pitjor crisi de passa per IU. la història de la UE. El ... la clau per a la formació brexit ha estat en primer de govern torna a passar El cas és que la clau per a lloc una revolta de la inevitablement pel PSOE, la formació de govern torna classe obrera i els sectors a passar inevitablement pel populars colpejats per les perquè accedeixi amb el PSOE, perquè accedeixi polítiques d’austeritat, que seu vot o amb la seva amb el seu vot o amb la seva s’han negat a donar el abstenció a la formació de abstenció a la formació de seu aval a Cameron, govern del PP. Si -ho fa-, el govern del PP. Si finalment Obama, els especuladors el PSOE accepta facilitar el fantasma de la pasokització de la City, els buròcrates Madrid.

Govern del PP, el fantasma de Brussel·les i l’FMI.Puerta del Sol s’accelera, doncs des de fa de la pasokització anys el seu únic missatge s’accelera, doncs des de fa El discurs de la por no electoral ha estat fer fora a anys el seu únic missatge ha funcionat. I el seu no, electoral ha estat fer fora a contra pronòstic, ha la dreta. la dreta. Si no ho fa, un altre deslligat el pànic a les Si no ho fa... una repetició cop la situació queda en un borses i la caiguda de les de les eleccions agreujaria camí sense sortida i una monedes, perquè és un repetició de les eleccions encara més la crisi política. no als plans del agreujaria encara més la crisi capitalisme europeu. El política. resultat a més aprofundeix els problemes nacionals històrics del Regne Unit, Les dificultats per a la governabilitat no cal busamb Escòcia i Irlanda del Nord. La pregunta és car-les en les crisis internes dels partits, sinó que qui serà el proper a votar la ruptura: Holanda, aquestes són conseqüència de la crisi del règim, Eslovàquia, França… La majoria de l’esquerra es i una d’elles és l’afebliment dels pilars polítics en debat entre el suport a la UE o a la seva reforels quals s’ha sostingut aquestes dècades. No ma. Però la UE és una eina del capital i els estats només el PSOE és qui hi cau. Que la burgesia per imposar els seus plans contra els i les hagi de tornar a optar pel PP no ha de fer-nos treballadores i els pobles. No hi ha reforma creure en la fortalesa del partit, creuat per mil i un possible. Per això des de l’internacionalisme, des escàndols de corrupció, d’utilització dels de la defensa de la unitat dels treballadors/es i instruments de l’estat, és a dir, amb una nul·la els pobles d’Europa cal cridar a la ruptura amb credibilitat. D’aquí el seu aïllament polític i les la UE, no deixant aquesta bandera als sectors dificultats que té qualsevol partit per donar-li suport. més reaccionaris, que introdueixen l’odi a Però també eren essencials per a l’estabilització l’immigrant i l’ultra nacionalisme. de la Monarquia els encaixos a Catalunya i el País Basc, amb CiU i el PNB. I aquestes dues peces 05/07/2016 també surten deteriorades. CiU ja va patir la rup-

E

l Brexit: la classe obrera diu no

EDITORIAL

E

l 26 J no tanca la crisi de governabilitat

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

3

POLiTICA

Toni Granados, rregidor egidor de Gir ona Girona

Un treballador orgullós d'haver dit no a aquestos pressupostos S’han sentit veus a la CUP-CC contra la decisió presa en els nostres organismes per mantenir l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Doncs jo em sento orgullós del que entre tots i totes hem decidit.

Hi ha molts motius per dir no als pressupostos que ens presenta el Govern Puigdemont-Junqueras, i n’exposo uns quants del debat que hem fet a Lluita Internacionalista: 1. Ens fan més dependents i ens lliguen més a l’Estat. Augmenten l’endeutament en més de 8.000 milions i la major part d’aquest és a compte de FLA i del Govern central.

Ens fan més dependents i no més independents. Tampoc no veiem cap voluntat política de desenvolupar lleis i estructures d’estat compromeses per la declaració del 9N i en canvi se subordinen a les decisions del Tribunal Constitucional, que boicoteja sistemàticament les lleis sorgides del Parlament, algunes tan sensibles com la de la pobresa energètica. El Govern dissol l’esperit de la resolució del 9N.

i 1.100 milions disponibles per l’abaratiment dels interessos del deute, i que aniran a eixugar directament el dèficit. Però, per què? Mas Culell va modificar en 3.000 milions els ingressos i la despesa executada en els pressupostos prorrogats del 2012.

Aleshores era Junqueras, que acabava de pactar "l’acord de governabilitat de la desena legislatura” amb en Mas, qui es negava a aprovar-ne uns de nous a CiU, i ningú va fer cap escàndol! Els mateixos recursos emprats per Mas Cullell estan a l’abast de Junqueras.

Tampoc res impedeix que JxS, amb la CUP-CC i fins i tot amb CSQEP modifiquin la llei d’estabilitat pressupostària per permetre un major diferencial de dèficit.

3. Més privatitzacions i retallades cròniques. El que no acceptem és que amb el suposat argument d’avançar cap a la independència (el President ja ha aclarit que els terminis no són inamovibles), Puigdemont i Junqueras ens imposin més privatitzacions, la cronificació de les retallades en la sanitat i educació pública en benefici dels concerts privats; la manca de solució per a milers de famílies treballadores que estan amenaçades de desnonament, la inexistència de plans d’ocupació públics per apaivagar l’atur als barris barris, que colpeja especialment la nostra joventut. Ja hem vist com, malgrat la resolució del Parlament que no es tanquessin grups de P3 a l’escola pública, el Govern n’ha tancat, mentre votaven amb el PP per mantenir el finançament a les escoles d’elit que segreguen per sexe.

4

2.- No són uns pressupostos socials i les partides que hi ha disponibles es poden fer servir igualment amb la pròrroga a.

Convergència amb el vist i plau d’ERC ens volen fer creure que els ases volen. Ens diuen que amb els pressupostos prorrogats no podran gastar en despesa social entre 800

4

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

I senyor Puigdemont: com gosa acusar-nos de desestabilitzar el procés, de votar amb els grups que neguen el dret a decidir, vostè que va convertir Girona en una riota lamentable amb la seva substitució a l’alcaldia, amb el cas Ballesta i els acords amb l’espanyolisme més

ranci de PP i Cs, i finalment signant l’acord CiU i PSC en el govern actual de la ciutat. No, vostè no ens pot donar lliçons!

Si el procés cap a la República catalana no avança no és per la CUP-CC sinó per què el Govern Puigdemont avantposa els interessos de la burgesia catalana als del nostre país que vol trencar les cadenes. Perquè no es pot fer una truita sense trencar els ous. La patronal catalana no vol ni sentir a parlar de desobeir les lleis i tribunals de l’estat, no sigui que aquesta desobediència s’encomani també als i les treballadores catalanes que hem carregat sobre les seves esquenes tot el pes de la crisi.

Jo soc treballador de fàbrica i sé que molts dels meus companys i companyes miren amb dubtes el procés que impulsem per a una República Catalana. I jo els hi dic "no hi teniu res a perdre i tot a guanyar lluitant amb nosaltres per construir una nova república". Que fins i tot és la millor contribució que podem fer a d’altres pobles de l’estat, amb qui compartim molts lligams afectius i familiars, perquè també ells han de deslliurar-se d’aquest Estat monàrquic, de l’estat de la falsa transició del 78. I rebutjant aquests comptes els deixem clar que nosaltres no oblidem la sanitat i l’escola dels fills i filles, dels problemes de vivenda, de l’atur... tots aquests també són els nostres problemes per construir la nova república catalana. Com deia en Busqueta a TV3, cal reivindicar el rebuig als pressupostos com una expressió de la resistència de les classes populars. Una república que no demostri que les coses poden canviar, no arribarà mai.

Girona 9 de juny de 2016 Toni Granados Regidor de Girona per CUP-Crida per Girona, militant de Lluita Internacionalista

En Sobre la moció de defensa confiança a Puigdemont de la CUP-CC Ja a la discussió de pressupostos, es va fer palès que l’objectiu era dinamitar la CUP-CC. És una alternativa per l’esquerra que ni CDC, ni especialment ERC, es poden permetre.

Junqueras tenia fàcil haver fet com Mas Culell i haver retirat els pressupostos, preservant el Govern: però era més important la tensió a la CUP-CC perquè podia trencar-la, que córrer el risc. I no havent completat la feina, Puigdemont allargava la legislatura 3 mesos. CDC sap que no pot tornar a anar a eleccions i a més pot instrumentalitzar-los amb el següent atac con-

tra la CUP-CC: la moció de confiança. ERC acceptava encantat.

Però volien treure més suc i s’hi valia tots.

Immediatament, la consellera d’educació, Meritxell Ruiz, reunia a les direccions dels centres catalans per informar-les de noves retallades perquè la CUP-CC no

Puigdemont, amb el beneplàcit d’ERC, intenta furgar a les ferides obertes dins la encar -la, per poder seguir la legislatura amb l’estabilitat trencar encar-la, CUP-CC per acabar de tr parlamentària que no té. Avui, després dels resultats de les eleccions generals, i la nova pèrdua de 80.000 vots, encara està més clar que CDC no té cap interès en que es convoquin unes eleccions, doncs és evident que la composició mateixa del Govern Puigdemont ja no es correspon amb la realitat del país, i probablement és la darrera legislatura amb un president de Govern de CDC. Per nosaltres, davant el debat d’investidura que planteja Puigdemont pel setembre, hem de donar continuïtat a la política de compromís amb el resultat de les plebiscitàries del 27S i la conformació d’una majoria independentista al Parlament, així amb el compromís de lluita i millora de les condicions materials de les classes populars: 1.- No tenim cap interès en unes eleccions anticipades a Catalunya, és a dir, volem que a la legislatura es proclami la República catalana en els 18 mesos compromesos el 9N. Ja han passat la meitat d’aquest temps i no veiem que l’executiu avenci en el trencament amb l’estat. Encara que confiança en aquest govern no en tenim, la nostra única condició per que tiri endavant la moció de confiança és que el Govern posi data dins el 2017 a la proclamació de la República catalana (DUI) o a la convocatòria de un Referèndum Unilateral de independència. (RUI) Sabem que hi ha diferències entre els dos socis de Govern sobre si cal o no un referèndum. També l’ANC el reclama. La posició de LI la vam deixar clara des del principi: contra el que van dir destacats dirigents de la CUP, nosaltres considerem que els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana. Però si el fet de fer un referèndum en aquest termini pot ampliar la base de la ruptura amb l’estat, estem per fer-ho, i amb això ens estem dirigint no només als sectors de la pròpia CUP que veien insuficients els resultats del 27S per una DUI, també per manifestacions de CDC, la pròpia ANC i fins i tot per què emplaça obertament a QSEP/En comú Podem, especialment ara que, amb els nous resultats de les eleccions generals s’esfuma tota possibilitat d’un referèndum pactat, si és que algú -no nosaltres- creia que hi havia alguna abans. En aquest sentit tota la nostra feina és perquè aquest 11 de setembre torni a ser un clam de la mobilització massiva d’aquest país demanant altre cop: “Sr president posi data i tregui les urnes!”

Sigui per l’Assemblea Constituent de la República Catalana després la DUI o per la RUI.

2.- No volem un nou procés de negociacions ni un nou pacte d’estabilitat. La CUP-CC ha de recuperar les mans lliures per ser qui érem, “el cavall de Troia de les classes populars” en el Parlament, una força compromesa amb els moviments i lluites dels i de les treballadores, en la defensa de l’ensenyament i la sanitat pública, contra els desnonaments, per plans d’ocupació, contra les privatitzacions...: els de la “ma estesa oberta per l’autodeterminació, i el puny ben tancat contra les retallades i qualsevol agressió als drets socials i serveis públics”.

Nosaltres no mercadegem amb la vida de la nostra gent ni amb aquests drets bàsics i els defensarem fins al final. Per tant nosaltres no donarem cap vot a pressupostos que segueixin pel camí de les retallades que hem patit com a classe treballadora, que posin per davant el pagament del deute i els compromisos amb el Govern central i la troika. No confonguem, el mandat del 27S era per proclamar la República catalana, no per tenir carta blanca per a mantenir amb diners públics els concert educatius d’èlit i tancar aules de P3 de públics, a més desacatant les resolucions del propi Parlament. Ens mobilitzarem amb els sectors populars contra la política neoliberal del govern Puigdemont-Junqueras que segueix en la política continuista de fer carregar la crisi sobre les espatlles dels i de les treballadores.

Això no és un eix “social” només, amb aquella falsa tria entre independència i anticapitalisme que alguns ens volen fer optar, és que estem convençuts i convençudes que només des d’una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència. Ja els hi avancem que, votarem les ampliacions pressupuestàries que calgui tant per resoldre les necessitats socials com per a fer possible la RUI/DUI,

29 de juny de 2016

(segueix a pàg 6) Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

5

havia votat els pressupostos. Van ser un seguit de mentides al servei del pla. Les direccions van reaccionar tèbiament convocant–se per protestar al Parlament. En un tuit, Anna Simó (ERC) corria a dir que era contra els qui vetaven els pressupostos; els mitjans van repetir-ho ja amb noms: contra CUP-CC i CSQEP. No era cert, i la realitat era que d’allà es derivaven cassolades i samarretes grogues l’últim dia de classe i una altra concentració on es cridava la dimissió de la Consellera. Tres dies després aquesta reculava i es desmentia a sí mateixa, retornant més de 800 docents. Però ni era tot, ni canvia la política de retallades d’aquest Govern des d’abans de pressupostos: 329 dotacions amb l’eliminació del dret de reducció de jornada de dues hores de docència als majors de 55 anys, no pagament de vacances a substituts, tancaments de P3 públics... i està per veure si els canvis de normativa de matriculació a FP de l’abril no representen una dràstica retallada de plantilles. La política no ha canviat, però la seva utilització contra la CUP-CC se’ls ha girat en contra. Cal aprofundir-ho amb una mobilització suficient per a seguir arrencant les partides socials que calen.

Mentre, Junqueras s’encarregava de lligar estretament moció de confiança i pressupostos 2017. I és que té clar que aquests seran encara pitjors que els que li vam rebutjar. El PP des del govern en funcions està finançant aquest any electoral amb 8.500 milions del fons de pensions: la retallada més gran que s’hi ha fet; Brussel·les ha amenaçat amb la multa i encara que no la faci efectiva després del Brexit, és la base pel xantatge d’una retallada superior als 10.000 milions que ja exigia abans. Ja s’especula amb la pèrdua de la paga extra del desembre –i successivesdels funcionaris... ERC necessita l’excusa de l’acord de govern amb Convergència–Madrid li imposa i CDC no li permet- tant com la cobertura per l’esquerra per impulsar les retallades a Catalunya. Els és imprescindible, encara més que fa un mes, el vot de la CUPCC: o la domestiquen als seus interessos, o la rebenten, o aconsegueixen que es traeixi a sí mateixa o que es faci miques com a referent d’esquerres independentista. És un espai que vol recollir ERC i no el té, tal com es reflecteix als resultats del 26J (veure pàg. 13). És per tot plegat que és imprescindible defensar la CUP-CC com l’espai fidel al que reclamaven els seus més de 300.000 electors: la doble ruptura, amb l’estat i amb les misèries del capitalisme. Des de Lluita Internacionalista estem per esmerçar-hi tots els esforços.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Valeo - Mar tor elles torelles

Una reflexió de 101 dies de lluita Valeo es una fàbrica instal·lada a Martorelles (Catalunya) que dóna treball a 257 treballadors/ es. La direcció de la multinacional francesa Valeo va comunicar als sindicats en el mes de juliol del 2015 -poc abans de les vacances d’estiu- el tancament de la fàbrica de Martorelles i el trasllat de l’activitat a Saragossa.

treballadores. Públicament van adduir que la situació a Catalunya en aquells moments els empenyia a aquest trasllat.

El comitè d’empresa format per CCOO, UGT i CGT va denunciar davant inspecció de treball la vulneració del dreta a la vaga, ja que s’estava portant components des de les seves fàbriques de Txecoslovàquia i des d’altres magatzems de l’estat

De forma immediata els i les treballadores van convocar vaga indefinida per haver incomplert l’empresa de forma deliberada l’obligació de negociar amb els representants dels treballadors i per oposar-se de forma contundent al trasllat. Es neguen en rodó a aquest trasllat del tot injustificat ja que el pla de viabilitat de l’empresa de Martorell està assegurat fins al 2019.

Sembla clar que la intenció de l’empresa era deslocalitzar la producció de Martorell per rebaixar de forma considerable la plantilla i els costos de personal. En primera instància ho intenten comunicant el trasllat a Saragossa de producció i plantilla, però davant la resposta de la plantilla canvien d’estratègia. És del tot conegut que aquesta empresa no té problemes econòmics que poguessin motivar aquesta deslocalització: és com en tants casos, pur afany de tenir més plusvàlua a costa dels i de les

espanyol pel subministrament als principals clients de l’automoció com SEAT o NISSAN. La segona part de l’estratègia de Valeo va ser iniciar una sèrie de llargues reunions amb els sindicats que no porten enlloc i que eren del tot inacceptables, i era clara la intenció d’allargar les negociacions perquè qualsevol proposta pogués ser acceptada pels sindicats.

Diverses vegades els vam dir als i a les treballadores que havien de fer més visible la seva lluita: mantenir-la a un dels carrers del Polígon Industrial a la llarga portaria, com així ha estat, a l’aïllament de la lluita i el desconeixement d’aquesta; poques assemblees conjuntes de treballadors per prendre decisions i crear plans de lluita; amb prou feines alguna notícia en la premsa i poques activitats de mobilització... han portat com a conseqüència la desmoralització d’una plantilla desmotivada per

6

6

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

VALEO NI ES T ANCA NI ES TRASLLADA TANCA PER DESGRÀCIA ES T ANCA AL JUNY DEL 2017 TANCA

Carlos Rodriguez Sindicalista. Vallès

Oficines d'Atenció a la Ciutadania (OACs).

Ajuntament de Barcelona

Crònica d’una breu lluita.

Les oficines d’atenció a la ciutadania (OAC) són espais d’atenció a les múltiples peticions i gestions que els i les ciutadanes fan davant de l’Administració municipal.

SINDICAL

CCOO i UGT que insistien en no fer més soroll del necessari per poder mentre negociar amb l’empresa, una sortida a la desesperada per a una situació de paràlisi i desmobilització.

No es lliura d’aquesta crítica CGT que, des del nostre punt de vista, no va saber o no va poder donar una alternativa que il·lusionés als treballadors potser entenent que els sindicats majoritaris controlaven les decisions de la plantilla.

Ens tornem a preguntar, com en d’altres conflictes, quina ha estat l’actitud de la Generalitat. I per desgràcia, com en la vaga de Panrico, torna a ser un paper allunyat de la defensa del teixit industrial i dels drets dels i de les treballadores. Al seu moment va manifestar la seva acceptació del trasllat de Valeo a Saragossa i no s’ha vist que tinguin intenció de lluitar pel manteniment d’aquesta empresa ni per la devolució dels diners públics que els han lliurat per al seu desenvolupament industrial i el manteniment dels llocs de treball.

Entenem que l’acord signat al novembre del 2015 per CCOO i UGT no arriba a assegurar els llocs de treball: una plantilla de 180 treballadors/es per a març del 2016, de 120 entre abril i juny, de 80 entre juliol i setembre, i els 65 entre setembre del 2016 i juny del 2017, ni les pre-jubilacions que de facto signifiquen per a molts unes fortes reduccions econòmiques. L’acord en la part econòmica no hauria d’haver estat acceptat pels treballadors i haurien d’haver continuat oposant-se a aquesta maniobra de l’empresa en col·laboració amb CCOO i UGT. Així com també a la vella estratègia d’esgotar la lluita no donantli sortides reals ni mobilitzant, per a que, amb la coneguda maniobra dels referèndums enlloc de la més participativa i difícil de manipular –l’assemblea de treballadors/es- decidir a la desesperada, sense cap altra possibilitat que acceptar un mal acord que els allunya dels seus llocs de treball estables i d’aquell pla de viabilitat que finalitzava en el 2019.

En aquests dies ens assabentem que CCOO s’ha retirat de la reclamació que es va efectuar en el seu moment per vulneració del dret de vaga. Ens alegrem que CGT segueixi endavant amb aquesta reclamació i desitgem que la sentència sigui favorable: els i les treballadores de Valeo s’ho mereixen.

Quan treballadors/es com els de Valeo perden una lluita la perdem tots i totes les treballadores, que juntament als de Petrus, Autoliv Kle SA, Estampacions Sabadell, Derbi, Telefónica, Renfe, Caixa Catalunya, Eulen i multitud de petites empreses anem veient com la falta d’escrúpols d’uns capitalistes desitjosos de més beneficis a costa del que calgui i d’uns sindicats que no defensen amb ungles i dents els llocs de treball, ens ho prenen tot. Perquè hi ha una premissa: siguin quins siguin els acords aconseguits mai no n’hi ha «acomiadaments dignes», perquè mai no ho són per aquells/es treballadors/es que es queden sense ocupació i sense la possibilitat de treballar a curt termini o de fer-ho en unes condicions dignes.

Malgrat l’acord de reindustrialització que es va signar en el seu moment aquest no s’està complint. S’han fet contactes però aquests no es concreten en res ferm i només assegurarien escassament el treball per cent persones -recordem que la plantilla era de 257 treballadors i treballadores- i que està proper el juny del 2017, data del tancament definitiu de Valeo. En l’actualitat només hi ha incertesa entre la plantilla, que va poder creure en el seu moment que aquell acord que van acceptar era favorable. Tal i com s’està veient, el futur és negre.

Les deficiències que els i les treballadores venen denunciant des de fa molts anys, no només repercuteixen en les seves condicions de treball sinó que degraden quelcom tan important com és una perfecta atenció i, encara més en èpoques de greu crisi econòmica, quan és cada vegada més freqüent la visita de la ciutadania a les oficines municipals.

Les OACs de l’Ajuntament de Barcelona han viscut aquests últims mesos un conflicte que ha estat conseqüència de la falta d’atenció de l’administració municipal a les reivindicacions dels seus treballadors/es i la situació de desemparament que es venia arrossegant ja d’anteriors consistoris.

L’augment de les agressions, baixes per tensió en el treball, equips informàtics obsolets, llargues cues de més d’una hora dels i de les ciutadanes per a ser ateses, llocs d’espera que incompleixen totes les necessitats de comoditat i d’espai, falta de plantilla que en molts casos impedien fer vacances, assistir a cursets de formació o substituir baixes per malaltia, jornades que es perllongaven més enllà de l’horari establert, escassa formació pels 243 tràmits que es realitzen.

Però com que tot té el seu temps, recentment aquest col·lectiu va decidir dir prou després d’una assemblea convocada (segueix pàg 14) Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

7

ELECCIONS 26J

Petició de vot de Lluita Internacionalista

Vot crític a Unidos-Podemos i les confluències Després de 6 mesos de crisi per formar govern, repetim eleccions, sense que les enquestes vaticinin canvis substancials en la suma d’aliances. Un fet significatiu seria la caiguda del PSOE a la tercera posició, avançat per Unidos Podemos. A la base de la crisi de governabilitat hi ha la crisi del règim. La voluntat popular de canvi és la resposta a la crisi econòmica que ha colpejat durament la població treballadora, la falta de llibertats democràtiques que permetin la decisió dels pobles, la lluita social i la impunitat que permet tota mena de corruptela. El recent capítol de les filtracions de la fiscalia anticorrupció i el ministre de l’interior, en són la darrera prova que vincula polítics i clavegueres de l’estat. I al voltant d’aquesta realitat, es van enfonsant PP, PSOE, CiU (ara CDC) i es crea un nou panorama amb altres forces que disputen l’espai.

Des de Lluita Internacionalista com havíem concretat a Catalunya amb CUP-CC- vam intentar impulsar una alternativa de front en base a les dues ruptures que necessiten els i les treballadores i els pobles: la ruptura amb el capitalisme i la ruptura amb el règim. Però l’expressió que va tenir aquesta possibilitat amb Iniciativa Internacionalista no va tenir cap continuïtat, les organitzacions que podien ser referent en aquest procés han seguit altres camins: l’esquerra abertzale de Sortu amb EA dins de Bildu, la CUT andalusa dins d’IU i ara amb Podem, la CUP sense impulsar tampoc cap procés de confluència amb altres forces a l’estat.

La nostra posició no és abstencionista, no animem els treballadors i les classes populars a inhibir-se dels processos polítics. Cridaríem al boicot a les eleccions si hi hagués un procés popular construint altres estructures de decisió, però no és el cas. Cridem a votar aquelles opcions d’esquerra que aprofundeixen la crisi del règim del 78, i concretament, les variants de Podemos –a Catalunya En comú Podem- . En el País Basc, aquest paper respon també a Bildu.

Diem vot crític a Podemos perquè no confiem en el seu programa econòmic, és impossible sortir de l’atur, la precarietat i la misèria sense una política de trencament amb el capitalisme, sense deixar de pagar el deute, perquè sense aquesta ruptura s’acaben aplicant els plans de la a traïció de T sipras, avalada per Pablo Igletroica contra els pobles: la Tsipras, sias, és tot un símbol. I tampoc és de fiar la promesa ambigua d’un referèndum (que ja no és cap línia vermella per formar govern) per donar sortida a la voluntat dels i de les catalanes de trencar amb aquest estat estat. La voluntat d’iniciar un procés constitucional per deixar enrere el del 78 no s’ha expressat en compromís de ruptura amb la Monarquia. I sense un trencament amb el règim espanyol és impossible l’exercici del dret d’autodeterminació.

Certament la crisi del règim i del bipartidisme obren noves oportunitats per a la classe treballadora. Però no podem confiar en solucions electorals ni creure que sense la mobilització de base algú resoldrà les coses per nosaltres. Sabem que per defensar els nostres drets no hi ha cap altre camí que l’organització i la lluita dels i de les treballadores i els pobles: sense mobilització no hi ha solució per revertir les privatitzacions, per mantenir salaris... tampoc per conquerir la llibertat dels pobles. Aquesta és la clau, sense la mobilització dels treballadors i els pobles no hi haurà solucions.

22 de juny de 2016

8

8

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

Punxa Units Podem i e

El 26J t El missatge emès per tots els partits majoritaris en la campanya es va centrar en el sorpasso de Podem-IU: uns generant por, uns altres encoratjant-lo, uns altres combatent-ho. I això va deixar en segon pla que tots, fins a les enquestes, donaven per fet el triomf del PP. L’escàndol de les últimes filtracions de Fernández Díaz encara contribuïa més a oblidarho. Quan el sorpasso no es dóna, i a més retrocedeix el PSOE, i el PP engrandeix la seva diferència, sembla que tot gira a la dreta, però analitzant les dades no és així: el PP concentra el vot de la dreta, però aquesta no creix més. El PSOE continua enfonsant-se, i la clau està en l’increment de l’abstenció: 1,2 milions de vots de Podem-IU van tornar a quedar-se a casa. El fracàs d’aquesta opció és la clau dels resultats.

Els 137 escons del PP i els 85 del PSOE no donen més estabilitat al règim, el bipartidisme no es recupera ni resolen la formació de govern, encara que sembla que frenen una crisi accelerada. I això perquè la reculada històrica del PSOE en les CCAA dels barons, afebleix les possibilitats de la gran coalició, i fins i tot Susana Díaz parla d’anar a l’oposició.

Per altra banda, la monarquia no s’assentava únicament en PP i PSOE, sinó en el control de les burgesies nacionals dels seus territoris (CiU i PNB), i aquest

tampoc tanca la crisi control s’esvaeix. Ambdues comunitats es tenyeixen de lila darrera l’exigència del referèndum d’autodeterminació, mentre a Catalunya, ERC es posa al capdavant del sector independentista. Així, el tema nacional segueix al centre dels problemes del règim i tornarà a ser determinant en la formació de govern, i fins i tot en la crisi interna desencadenada pels resultats en Podem-IU. Mentre, la UE es cansa d’esperar a aplicar-nos la multa pel desfasament del dèficit, com els 10.000 milions de retallades que exigia per aquest any: li urgeix que es formi un govern.

1. PP: concentració de vot en una opció que no repara en res Si alguna cosa demostra el creixement del PP és que a una important franja de l’electorat no li preocupa ni la corrupció ni les clavegueres de l’estat, ni les manipulacions: una part de la burgesia recull també la voluntat d’estabilitat i ordre de sectors de petita burgesia espantada (por a Podem, a nacionalismes, al Brexit…).

Però no són els resultats d’Aznar que, davant de l’amenaça de sorpasso d’Anguita al PSOE, obtenia més de 10 milions de vots.

Ni els 11 que li van donar la majoria absoluta: ara no arriben als 8.

Al contrari, i davant els dubtosos resultats que va obtenir C’s al desembre i el seu posterior flirteig amb el PSOE sense obtenir resultats, la burgesia concentra el vot útil en el PP. I aconsegueix imposar-se en totes les CCAA excepte a Euskadi i Catalunya.

En total el PP obté 700.000 vots més que el 20D. Però en els resultats polaritzats, els comptes són més fàcils: probablement 400.000 vénen de C’s; la caiguda lliure de 100.000 vots de UPyD; part

de sectors de les grans burgesies nacionals que vénen dels 70.000 d’Unió a Catalunya, dels 20.000 que perd el PNB o dels 15.000 del seu equivalent navarrès GBAI; i una infinitat de grups de centre i dreta que perden moltes plomes: 10.000 de VOX, -2.000 de CCD,…

I, com ja havíem dit i repetit, el PP continua sent el vot útil de l’extrema dreta, doncs els grups que es presenten com a tals mantenen exactament el que abans sumaven Falange i Democràcia Nacional: menys de 10.000 vots.

ELECCIONS 26J

es concentra el vot de la dreta

C’s en el seu descàrrec, ha apel·lat a la injustícia de la Llei d’Hont. Així a Castella-Lleó, havent obtingut 200.000 vots tenien només 1 diputat, mentre que el PP amb el triple m’obtenia 18; però també, perdent més de 100.000 vots C’s a Catalunya, la mateixa llei li manté els diputats. Sempre hem denunciat que la llei electoral és anitdemocràtica, i per això també, sempre acostumem a fer les anàlisis amb vots. Però amb o sense Llei, no es pot ni minimitzar el fracàs de C’s ni l’aire que li dóna a Rajoy la concentració del vot útil de la dreta: recupera Extremadura i Andalusia, la majoria absoluta a Galiza, el creixement de 110.000 vots a Madrid i els 80.000 de València, llocs aquests últims en els quals a més, l’abstenció va estar per sota de la mitjana estatal.

Aquest oxigen que li dóna la concentració de vot permet la lectura interessada de gran consolidació de Rajoy. Les dificultats de governabilitat que hi ha sobre la taula, reflecteixen que, en essència, la situació és semblant a la del 20D.

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

9

ELECCIONS 26J

2. El PSOE segueix en reculada, però no s’enfonsa La seva crisi no té fre, i segueix en caiguda lliure, perdent 100.000 vots, altre cop amb el pitjor record de la seva història amb 5,4 milions de vots i 85 diputats. Però a més la reculada li fa perdre bastions històrics, com són Extremadura i Andalusia i no tenir ni una sola CCAA. Amb això a més s’afebleix la base material dels barons del PSOE que, encapçalats per Susana Díaz veu debilitar-se la seva posició interna davant Pedro Sánchez. De les 7 províncies andaluses, només reté Sevilla, Huelva i Jaén.

Sorprèn no obstant això la seva resistència global probablement impulsada contra el sorpasso d’Iglesias que el porten a tenir lleugers repunts de vots a la cornisa cantàbrica: +2.000 a Euskadi i Astúries, +3.000 a Nafarroa, 800 a Cantàbria...

3. La clau electoral: del sorpasso a la pèrdua de votants de Podem-IU La patacada de la coalició de Podem, amb confluències i IU, és la clau que explica els resultats. Dels seus entusiastes càlculs del sorpasso al PSOE, emulant a Anguita, ha passat a perdre un 1,2 milions de vots. Si Podem i IU van sumar 6,1 milions el 20-D (un 24,3% del total), ara Units Podem obté 4,9 milions (un 21,11% de l’electorat)

encara que mantingui diputats, la resta és exactament el que s’ha incrementat l’abstenció entre el 20D i el 26J. 3.1. Podem-IU es desinfla i alimenta l’abstenció

el continu creixement del PACMA (60.000 més); que en canvi no té expressió en partits adscrits a una esquerra stalinista que com PCPE o PCOE perden vots entre el 20D i el 26J. 3.2. Pèrdues en tots els fronts:

L’abstenció creix una mica menys de 3 punts i s’eleva al 30,16%: són gairebé 10,5 milions de vots. Per damunt de la mitjana, destaquen pel seu pes polític les CCAA històriques (Catalunya 34,38%, 5 punts més que el 20D, Euskadi 32,56% i Galícia 30,37%), a les quals se sumen Astúries i Andalusia. Al contrari, amb menys del 26% d’abstencionistes, trobem Madrid i València.

Part d’aquesta lectura de falta d’opció política per l’esquerra, és

A Madrid d, el desastre no té pal·liatiu: dels 946.450 vots que sumaven Podem i IU, han passat a 725.023: són 221.422 menys. Entre les poblacions significatives, només es manté com a primera força a Rivas Vaciamadrid, tot i la pèrdua de 3.000 vots. Fins i tot a localitats del cinturó industrial en què la suma de Podem i IU el 20D els hagués situat com a primera força ara continuen quedant en segon lloc després del PP per la pèrdua soferta (Getafe) o es mantenen com la 3ª amb menys vots (Leganés).

Passa el mateix a Andalusia on del milió de vots entre les dues forces el 20D es queden amb 785.000 vots: en perden 58.000 a Sevilla -20.000 només a la ciutat-, 40.000 a Màlaga o 38.000 a Cadis,… fins als 10.000 d’Almeria que li impliquen la pèrdua d’un diputat que compensa per la Llei d’Hont a Jaén, on també retrocedeixen.

A Galiza perden 70.000 vots (4,5 punts): paga cars els xocs entre Beira i la direcció d’IU, a més de la crisi i intervenció de Madrid a Podemos. A Coruña, on es concentren els principals ajuntaments governats per les Marees -Coruña, Santiago i Ferrol-, segueixen per davant del PSdeG, però si abans la diferència era de sis punts, ara és de poc més d’un (22,9% davant de 21,8%). A

10

10

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

Lugo a més perd un escó, que es queda el PP. Tampoc se salva la celebrada fórvalenciana». Del 29% mula «a la valenciana» de vots que recollien PodemCompromís d’un costat i Unitat Popular-En comú que els hagués deixat a sol 2 punts del PP, la fórmula Podem-Compromís-EUPV els ha fet perdre 130.000 vots i els ha deixat a més de 5 punts del primer lloc.

3.3.1. Hi ha summes que resten. Anar amb IU, no només no ha donat els suposats fruits com a aglutinant de l’esquerra. D’un costat, perquè sectors d’IU han manifestat la seva negativa a votar

Ni en la seva versió balear balear, que perd 40.000 vots en sumar PodemEUIB-MES: més de 7 punts!

On guanyen, Euskadi i reculada: -20.000 Catalunya, és en reculada i -81.000 respectivament.

3.3 L ’explicació d’aquestes L’explicació política, i no rotundes pèrdues és política només de les reiterades proves de personalisme i burocratització a tots els racons del partit de Pablo Iglesias, sinó també de propostes: paga el seu oportunisme i el seu gir a la dr eta. Tampoc semblaria dreta. que és la penalització per no haver investit al PSOE, sinó per haver-se mogut en claus absolutament electoralistes, centrats en estudis demoscòpics, reclamant «la pàtria» a l’estil veneçolà –i per tant adaptant el discurs a un o un altre sector de votants-, confiant que la suma matemàtica, li donaria, amb la Llei d’Hont, 14 diputats més. Però els resultats són polítics i no demoscòpics:

la confluència amb un Podem que ha perdut absolutament qualsevol referència de classe; però sobretot perquè ha perdut amplis sectors de joventut que venien de l’abstenció i van votar Podem perquè significaven una possibilitat de ruptura amb l’establert, de radicalitat, o que venien de trencar amb IU. La suma els ha restat absolutament a tot arreu, excepte a Nafarroa on mantenen el resultat: ni tan sols a Marinaleda, on perden 100 vots!

3.2.

Durant la campanya ha reiterat la voluntat de ser la nova socialdemocràcia, un «centre» absolutament allunyat de qualsevol referent de classe en la seva voluntat d’atreure

Ni la seva revivindicació de socialdemòcrata, ni la seva concepció de “pàtria, llei, ordre i institucions...” van convèncer a la seva esquerra

ELECCIONS 26J

votants del PSOE. El seu discurs encara ha girat més a la dreta, i amb això, és molt més el que ha perdut: perquè s’ha desvinculat d’un ampli sector d’esquerres que com ja havíem apuntat comença a buscar una ruptura.

Encara que Iglesias no l’oferia, pretenien utilitzar Podem com a eina.

3.3.3. A les grans ciutats en què governen des de l’any passat, les pèrdues s’aprofundeixin quan amb el seu govern haguessin pogut compensar-les: Madrid, -13.000, gairebé 5 punts; la Corunya -8.000, més de 5; Vigo -9.000 més de 4.

També Barcelona: -12.000 –encara que siguin només la pèrdua d’1 punt en la representativitat del vot perquè l’abstenció puja 5 punts respecte el 20D-. És a dir, les polítiques de govern municipal no compensen la tendència que es reflecteix en la pèrdua de més de 3 punts en la representativitat dels vots a nivell estatal, sinó que, excepte a Barcelona, en les altres ciutats, el superen. I és que u n a p o l í t i c a continuista amb les anteriors, esquitxada de declaracions contra la vaga del metr o com a Bar metro Bar-celona, o les primeres de Carmena respecte als bancs, no només no encoratgen al vot sinó que el refreden significativament.

Les alcaldies del Bé Comú, no van sumar

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

11

ELECCIONS 26J

On va anar el vot CUP-CC? Dins del marc d’anàlisi que fem de les eleccions del 26J, d’increment substancial d’ERC i reculada de ECP, és obligat preguntar-nos on han anat, especialment fora dels cinturons industrials, els vots de la candidatura a la qual donem suport, la CUP-CC. La crida de la CUP el 20D va ser a l’abstenció; Lluita Internacionalista va cridar a votar críticament ECP tant el 20D com el 26J; David Fernández a votar ERC en aquestes últimes. El 20D, els vots de la CUP-CC semblava es repartien entre les 3 opcions. Com el 26J es dóna, enmig de furibundes polèmiques públiques per l’esmena a la totalitat als pressupostos antisocials de Junqueras i després de l’escàndol de les clavegueres de l’estat, semblava que això podia decantar més vots cap a ERC, tal com va argumentar David Fernández al seu tuit Però no sembla que és així. L’increment de l’extensió territorial de ECP en municipis de l’interior no és explicable sense una aportació directa de vots de la CUP-CC. Els votants de la CUP-CC – arragona o el Tarragona no només a T cinturó industrial de Barcelona-, sinó en el cor de l’independentisme, quan no es presenta la seva opció, o es divideixen a terços i és només 1 de cada tres el que gira a ERC; o el percentatge que s’aboca a ECP és major del que va a ERC. Aquests vots són els que permeten a ECP ampliar la seva extensió i suavitzar el daltabaix del cinturó industrial. L’anàlisi és important per poder apropar-nos al perfil del votant CUP-CC en aquests territoris.

Així a Berga, on la CUP té l’alcaldia. ERC i CDC no mantenen els 6.000 vots de JxS, i en perden gairebé 2.000, i ERC

només aprofita 100 dels 419 vots que perd CDC des del 20D. No obstant això els 361 de CSQEP es converteixen en més de mil, cosa incomprensible si no és amb una més que sucosa aportació dels 1.100 de la CUP-CC, doncs del PSC no venien, ja que augmenta els seus vots del 27S. O en poblacions en què ECP se situa ara com a primera força, quan CSQEP quedava per darrere de la CUP-CC el 27S. És el cas de Pont de Suert (Lleida) on ERC i CDC queden per sota de l’obtingut el 27S i és impossible entendre el salt dels 99 de CSQEP als 272 de ECP sense l’aportació d’una majoria dels 141 de la CUP-CC, ja que no vénen del PSC que augmenta vots respecte el 27S. O d’Almacelles (Lleida) en què la CUP-CC era quarta força i CSQEP cinquena; el PSC puja sense aportar vots a ECP, però aquest desplaça ara al PP de la majoria. Podríem seguir amb Maçanet de la Selva, Tordera, Lloret, Balsareny, Riba-roja d’Ebre, Tortosa (JxS perd 3.000 vots, PSC puja respecte al 27S i només s’entén ECP –que fins i tot creix respecte el 20D- com a primera força amb la suma de vots que li aporta la CUP-CC), Roquetes…

Abanderats significatius de que la CUP-CC havia de recolzar a JXS i que se senten «avergonyits» o «no representats» per les posicions contra Mas o les últimes de rebuig als pressupostos, alguns amb sonats insults públics cap a les organitzacions d’esquerra, particularment les trotskistes, haurien de meditar sobre el que fan els seus votants en les seves pròpies localitats.

A Celrà (Girona), JxS va obtenir una folgada majoria el 27S, que capitalitza ara ERC amb 806 vots (rendibilitzant només 18 vots dels 58 que perd CDC des del 20D).

ECP se situa com a segona força

12

12

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

(400 vots) recollint pel que sembla una part molt significativa del vot de la CUP-CC (460 el 27S), doncs no poden provenir d’un PSC que puja lleugerament, ni només de CSQEP que en tenia 100.

O a Viladamat, on la CUP-CC aporta 30 vots a ERC (doncs són els que superen els obtinguts per JxS el 27S), però 29 més dels actuals 35 de ECP no poden explicar-se si no provenen de la CUPCC ja que CSQEP només en tenia 6 i el PSC manté els vots del 27S.

O Argentona (Barcelona). ERC només rendibilitza 69 dels 82 vots que perd CDC des del 20D i queden molt per sota del 27S; el PSC no perd més que 3 vots de les plebiscitàries així que no seria una gran aportació a ECP; però aquesta queda segona força converteix els menys de 400 de CSQEP en 1.274, cosa inexplicable si no és amb una majoria dels 800 vots que tenia la CUP-CC el 27S. És a dir, malgrat el suposat daltabaix que segons aquests alcaldes, la CUP-CC provoca al Procés i a Junqueras amb el rebuig dels pressupostos, en absència de la seva opció, els votants de la CUP-CC -en aquestes localitats també-, no giren majoritàriament cap a ERC (a Viladamat només 1/ 3; a Celrà i Argentona molt menys), sinó que voten una opció que els sembla més compromesa amb la defensa dels interessos populars i que també va votar no als pressupostos (a Viladamat un altre terç i a Celrà i Argentona, significativament més).

La monarquia es fonamenta PP i PSOE centralment, però amb el pacte exprés des del 78 dels partits de les burgesies de Catalunya i Euskadi (CiU i PNB) que eren les garants del control del problema nacional en ambdues CCAA. Doncs bé, en aquest terreny, CiU ha desaparegut i CDC s’enfonsa en cada elecció que passa i ja queda per darrera d’ERC. I el PNB, que apareixia com més estable, comença a dessagnar-se.

Que a més totes dues es pintin de el lila en un mapa totalment blau, és un agreujant molt important de la crisi del règim.

A Euskadi els 30.000 vots perduts del PNB, als quals se sumen de 10.000 de C’s i UPyD, alimenten els 7.000 que creix el PP, però encara amb l’increment de l’abstenció, es veuen superats per un Podem que també retrocedeix. Passa el mateix a Catalunya a Catalunya: els 70.000 d’Unió potser es divideixen entre CDC i PP que també recull la pèrdua de 112.000 vots de C’s, amb un agument 40.000; però tot i així CDC en perd 85.000 –una mica més que Podem- i dels quals ERC només en rendibilitza 30.000. Així doncs, i al marge del nombre de diputats, la crisi de CDC continua aprofundint-se i encara que el PP concentri l’unionisme en el terreny nacional, i ERC l’independentisme, hi ha un buit significatiu de 170.000 vots que donen aire a Podem per guanyar perdent.

El traspàs de vots de CDC a ERC no és mecànic, però Girona capital es converteix en paradigma, doncs dóna la majoria a ERC. Just en el bressol i alcaldia de Puigdemont i on aquest va protagonitzar l’escàndol Ballesta, amb la ruptura del pacte amb ERC, els seus intents d’acord amb PP i C’s, i el final amb PSC. ERC queda sens dubte, com el major referent de l’independentisme català amb 6 2 9 . 0 0 0 v o t ss, però lluny de capitalitzar les pèrdues de CDC. El súmmum dels súmmums en les expectatives d’Iglesias és que les úniques CCAA on obté majoria són Euskadi i Catalunya, en les que el tema del referèndum que tant intenta d’oblidar, es converteix en crucial.

El tema és que no hi ha altres opcions d’esquerra i acaben sent els bornis en el regne dels cecs.

Perquè EH- Bildu continua atrapada en la seva versió pro-burgesa de la mà d’EA i segueix perdent (ara 30.000 vots), el BNG segueix en caiguda lliure (tot i que ara fora de la mà de Nós), i la CUP no es presenta a Catalunya.

A Euskadi no obstant això, i malgrat la reculada global de Podem-Ahal Dugu-IU-EQUO, cal destacar que guanyen en les 3 circumscripcions, desplaçant al PNB a Bizkaia. I en les 3 capitals, és dels pocs llocs que creix en vots, cosa que els porta a ser primera força a Donostia i Gasteiz i quedar a només 700 vots del PNB a Bilbo.

Aquests increments, coincideixen amb d’altres del PSE-EE que enfronta el sorpasso –o sigui no van a Podem-, i amb caigudes d’EHBildu: a Gasteiz i Bilbo, en perden 4000 a cada ciutat i Podem puja 2000 a les dues; en Donostia: perden 2000 i puja 1000. Sembla que per a la meitat dels votants perduts per EH-Bildu Podem és un vot útil contra el PNB. L’altre probablement va a una abstenció que puja.

Podem també reté les 4 circumscripcions catalanes i 3 de les quatre capitals encara que, a d i f e r è n c i a d’Euskadi, perdent vots tant a Barcelona com a Lleida i Tarragona. Per exemple, a Lleida ciutat en què mantenien més de 3 punts amb ERC que els anava darrera, ara només tenen 1,6 respecte al PP, que queda segon.

També perden votants a Tarragona i Reus. I a Girona, que no eren primera força, ara estan una mica més lluny de ser-ho.

El cinturó industrial de Barcelona segueix sent lila, però les pèrdues a les grans ciutats són significatives: 5.000 a Badalona, 4.000 a L’Hospitalet, 3.000 a Terrassa o Sabadell. Al Baix Llobregat, passa el mateix: 2000 a St Boi, 1300 a Cornellà o El Prat o 1000 a Gavà.

Al Vallès, Oriental es repeteix: -1000 a Mollet, -600 a Granollers, pèrdua també a Montornès…

Per contra, ECP amplia espai en un interior tenyit d’ERC, i això només s’explica d’una part molt significatiu de del vot de la CUPLluita

CC en ple cor independentista (veure quadre).

Aquest resultat en el terreny nacional, manté aquest tema com a central en el règim espanyol i en les immediates negociacions de govern. Les xifres, s’allunyen encara més que el 20D de les sortides de reforma constitucional del PSOE, amb l’ampliació de la majoria absoluta del PP en el Senat amb 150 senadors i la reducció dels del PSOE i de Podem-IU que perden 4 cadascun.

I per a Podem s’aprofundeix el problema que ja tenia el 20D, amb el reforçament dels sectors que provenen de zones on han aconseguit ser primera força venent el fum del referèndum pactat pactat, recollint fins i tot un escèptic vot prestat procedent de l’independentisme que el pren com a mal menor. Se li esfuma el referèndum tant via reforma constitucional, com mitjançant acords polítics «dins de la constitució», com pregonava Domènech. Queda, com no, dir «doncs a la propera, voteunos» i proposar esperar quatre anys més -una miqueta difícil de digerir a hores d’ara-, o passar del tema com ja ha dit Pablo Iglesias: que no hi havia línies vermelles. La crisi a Podem està sobre la taula, i Echenique ja avisa que després de «l’amor i el diàleg» caldrà actuar amb duresa amb «les males herbes» sense dir quines són... Però així tampoc podrà canviar que les promeses del referèndum pactat s’han esfumat a la velocitat de la llum i que si ara ja han convençut menys, a la propera pot ser pitjor.

Internacionalista 144, juliol 2016

ELECCIONS 26J

4. I… la permanent qüestió nacional

13

SINDICAL

(ve de pàg 7. Sindical: OACs. Crònica breu lluita) per CGT de la qual va sortir una llista de reivindicacions i la posterior assemblea convocada per CCOO, UGT i CGT a on es va començar a gestar un moviment reivindicatiu que va tenir el seu fruit en la creació d’una coordinació de les OACs que van establir una plataforma de mínims per a negociar amb l’administració.

Els canvis polítics establerts a l’Ajuntament de Barcelona van propiciar un fil d’esperança per resoldre aquests temes pendents, però la solució es va allargar massa. Després de múltiples reunions amb la nova administració i la representació de la Direcció d’Atenció a la Ciutadania, es va entreveure una possibilitat d’enteniment, però ni les solucions ni els terminis que es donaven satisfeien al col·lectiu. Això va motivar la convocatòria d’una assemblees a on es va prendre per majoria la decisió de convocar vagues els dies 9, 13, 20 i 27 de juny. Com a conseqüència d’aquesta convocatòria i després d’una reunió d’urgència amb l’Administració municipal es va presentar un nou document per portar a una altre assemblea, també massiva, que va constatar que les propostes eren insuficients i es va mantenir la convocatòria de vaga amb unes propostes de mínims irrenunciables per desconvocar les vagues previstes. Aquesta mateixa tarda es va realitzar una altra reunió d’urgència amb l’administració que va presentar una proposta que en principi va acceptar el comitè de Vaga i els sindicats convocants i que en una assemblea l’endemà es va ratificar de forma majoritària desconvocant les vagues previstes del mes de juny.

Els objectius aconseguits són el compromís de solucionar els múltiples problemes d’informàtica culpables de les llargues cues de la ciutadania, l’augment de personal que de forma estable els atendrà, l’establiment per tots els tramitis de la cita prèvia que haurà de ser sol·licitada de forma gratuïta via telèfon o via internet, la solució al problema de la seguretat amb compromisos ferms de l’administració de vetllar per la seguretat dels i les treballadores i de la ciutadania posant solucions permanents i aconseguir anul·lar les esperes.

Aquesta lluita ha tingut un objectiu clar: la millora del servei lligada a la millora de les condicions de treball per a tornar a recuperar l’acceptació de les persones a les quals tots els dies atenen i tornar a ser el servei millor valorat.

La lluita ha estat breu encara que la reivindicació venia des de lluny. No obstant això, als i a les treballadores i als sindicats els ha quedat clar que només restant vigilants al compliment dels pactes podrem assegurar que els ciutadans tindran millor atenció i el col·lectiu deixi de treballar en les condicions de treball que portava temps patint.

Una cosa que aquest col·lectiu té encara en ment és la recuperació de l’OAC de la Pl. Sant Miquel que segueix en mans privades i continua mantenint en unes greus condicions de precarietat laboral els seus treballadors/es.

El col·lectiu ha tornat a recuperar la seguretat que mobilitzant-se s’aconsegueix el que és just.

Margarita Ollala Carlos Rodriguez Delegats dels treballadors de l’Ajuntament de Barcelona 14

14

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

El Prat de Llobregat.

Centr es espor tius Centres esportius municipals

Amb els i les socorristes Com a conseqüència d’una modificació de la llei catalana de l’esport, algunes treballadores de l’àmbit del socorrisme i salvament es veuen obligades a tornar a obtenir una titulació de la qual ja disposaven anteriorment, d’una professió per la qual ja estaven habilitades. Això fa perillar els seus llocs de treball, ja que les empreses amb empleats i empleades no regulades començaran a ser sancionades en els propers anys.

En el nostre municipi, els serveis d’instal·lacions esportives municipals estan externalitzats i gestionats per diferents empreses. A 2009, algunes treballadores d’aquestes instal·lacions ja van haver de realitzar una habilitació per a diferents activitats professionals esportives, en portar anys en actiu i no disposar de les actuals titulacions requerides; això no incloïa el socorrisme, professió per la qual ja estaven titulades legalment per Creu Roja i la federació de salvament i socorrisme. El reial decret 7/2015, modificació de la llei 3/2008, sí inclou aquesta activitat professional, obligant a les treballadores en actiu des de 1999 en endavant i que no disposen de la formació actual requerida, a estudiar un grau mitjà de dos anys.

Per la seva banda, les empreses que gestionen aquests serveis no faciliten de cap manera el que aquestes treballadores en plantilla puguin realitzar aquesta formació que se’ls torna a exigir i de la qual han de fer-se càrrec econòmicament per un decret que s’aplicaria amb efecte retroactiu, quan són persones que ja compten amb una àmplia experiència i coneixements suficients per exercir la seva labor.

Entenem que aquesta llei afecta a treballadores de tota Catalunya, per la qual cosa els ajuntaments, els centres esportius municipals els quals estan gestionats per empreses privades, haurien d’unir-se i pressionar a les institucions perquè es flexibilitzi aquesta modificació de la llei i permeti habilitar als i les professionals que ja treballen en aquestes instal·lacions públiques.

Des d’Alternativa d’Esquerres El Prat diem: que es mantinguin els llocs de treball mentre aquesta llei no sigui modificada i habiliti sense dificultats als i les socorristes o, en el seu defecte, que es facilitin recursos per a la regularització de les seves activitats professionals.

… i el poble va dir BREXIT El recurs a l’amenaça no ha funcionat i el poble ha dit Brexit. Cameron, que fa pocs mesos guanyava les eleccions per majoria absoluta, anuncia la seva dimissió.

La por ha canviat de bàndol, les borses han començat a caure, la lliura i l’euro a depreciar-se, mentre els bancs centrals prenen mesures preventives per evitar l’esfondrament. És una crisi sense precedents a la Unió Europea, que veu per primera vegada com un estat membre abandona el vaixell i tem l’efecte contagi a altres països. Els vells problemes nacionals no resolts a Gran Bretanya, com el d’Irlanda del Nord o d’Escòcia, tornen a prendre força. La premsa pro europea explica el vot com a resultat del racisme creixent. Però la Unió Europea no és garantia de solidaritat amb la immigració ni de respecte dels drets dels treballadors, al contrari, és un acord al servei de les grans multinacionals i els estats. El no dels britànics aprofundeix la crisi de l’Europa del capital.

La classe obrera i les classes populars han dit no als qui els han arruïnat la vida: el bloc que formaven Cameron, les grans empreses i els mercats financers, els líders polítics de la UE i Obama. Escriu Owen Jones (1), ideòleg d’esquerres i partidari de la permanència de la Gran Bretanya en la UE: «I això potser l’esdeveniment més dramàtic a Gran Bretanya des de la guerra - va ser, per sobre de tot, una revolta de la classe obrera.

Potser no ha estat la revolta de la classe obrera contra la classe política que molts de nosaltres hauríem desitjat, però és innegable que aquest resultat es va forjar amb els vots d’obrers furiosos i alienats.»

Certament, la joventut va votar massivament per continuar en la Unió Europea, però el vot que va consumar el Brexit va ser el de sectors tradicionals del laborisme laborisme. Si a Londres capital vencia continuar a la UE, a les zones obreres de East Midlands, el Nord-West, el South-West, Yorkshire, Humber East i a Gal·les, va vèncer el Brexit. El mateix va passar als voltants de Manchester.

En la localitat on més va triomfar el Brexit va ser West Midlands, zona tradicionalment laborista, amb molt poca incidència del UKIP i

sense una immigració significativa. eduir el vot d’aquesta Per això, reduir majoria obrera i popular a la insolidaritat amb la immigració és tancar els ulls davant la realitat de deteriorament brutal de les condicions de vida que han suposat dècades de polítiques d’austeritat i destrucció de les conquestes obreres. És des d’aquesta rebel·lia contra l’establishment que cal situar també el debat sobre la immigració. La ruïna social d’aquests anys als barris populars s’ha de canalitzar en algun sentit.

Si no aconseguim des de l’esquerra que s’orienti cap al responsable polític del desastre, acabarà enfrontant als qui viuen en la misèria, per les engrunes que cauen, i aquest és el terreny de l’extrema dreta.

INTERNACIONAL

Crisi històrica a la Unión Europea

És la política dels governs de la Unió Europea i la Gran Bretanya els qui protegeixen i donen ales a l’extr ema dr eta. L’assassinat cal’extrema dreta. nalla de la diputada laborista Jo Cox es va voler utilitzar en clau emocional per evitar el Brexit, no per denunciar el caràcter criminal de l’extrema dreta. Quan un atemptat es pot relacionar amb l’islamisme, es tracta de terrorisme, quan és de l’extrema dreta –com amb Breivick a Noruega- aleshores és només un

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

15

INTERNACIONAL

Extractes de la nostra crida al vot davant el Brexit

Un supor t al Br exit Brexit des de les posicions de la classe obrera Per al pròxim 23 de juny està previst el referèndum britànic per sortir o no de la Unió Europea (UE).

Serà la segona ocasió (...) després d’aquell de 1975 i en el qual el 67% dels electors es va mostrar partidari de continuar a la Comunitat Econòmica Europea. (...)

El govern britànic, encara que dividit, crida a votar per continuar a la UE (...) l’FMI i l’OCDE (...)

Barack Obama (...) el Partit Laborista encara que sense molt entusiasme, el SNP (...) escocès i l’irlandès Sinn Feinn. També un bloc d’esquerres que acaba de convidar a Varufakys, exministre de Syriza, (... perquè ) la UE podria ser reformable i posar-la al servei dels treballadors/as. (...)

La sortida de la UE la planteja un sector del mateix partit conservador (...) Amb un llistat d’arguments al qual més reaccionari (...) Tot vestit amb la defensa del nacionalisme anglès. A la dreta d’aquest bloc se situa el UKIP (Partit de la Independència del Regne Unit) que abandera el racisme i l’expulsió de l’immigrant. En el marc d’aquesta campanya es va produir l’assassinat de Jo Coix, diputada del laborisme, comès per un individu que va cridar «Gran Bretanya primer», consigna de la ultradreta. Crim que repudiem i condemnem.

Per això cal no confondre els posicionaments d’aquestes forces reaccionàries amb els interessos dels treballadors/es i de les forces d’esquerres que estem per sortir de la Unió Europea.

El sondeig que presenta The Guardian1 mostra que una majoria de la classe mitjana, el 52% està per quedar-se a la UE, (...) mentre que a la classe treballadora, (...) 50% per trencar. (...) Sovint se simplifica aquesta lectura identificant aquesta posició amb les campanyes de la dreta, però –com va passar en el referèndum escocès- al final és la classe obrera la que no té res a perdre i un instint que li porta fins al final en enfrontar al poder i el govern.

Els socialistes revolucionaris cridem a votar per sortir de la UE perquè aquesta no és una institució neutra que es pugui llevar del poder de les multinacionals, reformar i convertir en un instrument al servei dels treballadors i els pobles. (...) és un instrument de l’imperialisme i del capital, així ho estan patint no només els treballadors/es grecs (...) França s’enfronta avui amb una llei del treball que està provocant una escalada de rebuig social i -nos i derr otar aquestes mobilitzacions, amb els obrers/es i la joventut al capdavant.. Ens cal unir unir-nos derrotar mesures antiobreres que pretenen fer pagar la crisi capitalista a la classe obrera i la joventut.

Nosaltres rebutgem la UE, però no des de la defensa de la sobirania i dels estats nacionals. d’Europa. (...) Però aquesta Som internacionalistes, estem per unir als treballadors/es i els pobles d’Europa batalla s’ha de donar en un combat sense treva al capitalisme, als estats burgesos i als seus governs.

Com l’estan fent els treballadors i la joventut de França combatent la reforma laboral amb vagues i mobilitzacions, als que hem de recolzar incondicionalment fins a la seva victòria. Aquest és el camí per conquerir una Europa dels treballadors i els pobles Estem per una major integració política i econòmica, per una Europa unida, però aquesta unitat ha d’estar al servei dels treballadors/es i els pobles. Lluitem pels Estats Units Socialistes d’Europa, per una Europa dels Treballadors i els pobles, sense banquers ni capitalistes.

17 juny 2016 Miguel Sorans Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) [1] <https://e1-mg6.mail.yahoo.>http://www.theguardian.com/rexity-betrayed-labour-vote16

16

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

Qui si no el Govern socialdemòcrata austríac va posar catifa vermella a l’extrema dreta de l’FPÖ –que va estar a un pas de guanyar les presidencials- quan va aixecar tots els fantasmes dels immigrants en un país de 8,5 milions d’habitants, quan hi havien arribat 90.000 persones? Si és possible la brutalitat de les càrregues policials macedònies i gregues sobre famílies gasejades a Idomeni, els morts en el Mediterrani, els murs i les concertines, diners i carta blanca a estats com Turquia o el Marroc... qui s’escandalitza per les propostes de l’extrema dreta?

La Unió Europea trontolla: por al contagi L’equilibri és tan inestable que si una peça es desencaixa tot el puzle s’esquerda. A Irlanda del Nord i a Escòcia el vot ve creuat per la realitat nacional, i es va votar contra el Brexit. E l r e s u l t a t d e l referèndum reobre una nova crisi: Escòcia planteja un segon referèndum d’independència. Al

seu torn, el Sinn Fein proposa un referèndum per a la reunificació d’Irlanda amb semblants arguments. Quina campanya faran aquesta vegada els polítics europeus?

Efectivament els sectors populars britànics que han imposat el Brexit han obert una crisi sense precedents a la Unió Europea. La por al contagi en altres estats de la Unió Europea és evident, per què a Grècia, a França o en l’estat espanyol no es pregunta al poble si volen seguir sota el dictat de la troica? La crítica que aixequen contra Cameron des de les files conservadores europees o socialdemòcrates és com se li acut preguntar al poble una cosa tan transcendental. Ja li va passar a Tsipras i va guanyar l’OXI al memoràndum. Per això –diuen- el millor és no preguntar, impedir que el poble s’expressi.

INTERNACIONAL

pertorbat mental. I això perquè l’amenaça jihadista permet imposar una retallada de llibertats, com a França amb l’estat d’excepció o les prohibicions de manifestacions contra la reforma laboral, mentre que l’amenaça de l’extrema dreta es combat amb més llibertat i més solidaritat, amb la lluita contra el xovinisme gran-nacional, i això no convé als qui a Europa estan aixecant estats cada vegada més policials i van fent seu el discurs de l’extrema dreta.

desesperació de les classes populars, es deixa en mans de l’extrema dreta, al servei del seu odi als immigrants, de nacionalisme opr essor opressor essor,, de la seva política antiobrera… La majoria de l’esquerra defensa la Unió Europea i la seva reforma. Però no, la Unió Europea és un instrument al servei del capital i els estats, un instrument per imposar una reculada permanent a les condicions de treball i vida, per ofegar els drets democràtics i avançar a estats més forts i policials. No hi ha reforma possible de la UE. Per això, des de l’internacionalisme i des de la necessària unitat dels i les treballadores i els pobles, cal impulsar la mobilització permanent per trencar amb el capitalisme i l’instrument regional per imposar els seus plans: la Unió Europea. La nostra unitat va de la mà de l’autodeterminació dels pobles, no de cadenes i imposicions. La unitat dels i les treballadores no pot ser duta a terme més que avançant cap a un sistema econòmic basat en les necessitats de la majoria treballadora. Per això, davant de la Unió Europea, aixequem la defensa d’uns Estats Units Socialistes d’Europa.

26 de junio de 2016 Josep Lluis del Alcázar Notes 1

https:// www.theguardian.com/ commentisfree/2016/jun/24/eureferendum-working-class-revoltgrieve

El drama és que la necessitat de trencar amb la Unió Europea, que reflecteix l’odi legítim i la

Ajuda´ns a construir Lluita Internacionalista!

Col·labora en la campanya financera d´estiu fent un ingrés en el nostre compte corrent o donant la teva aportació als nostres companys o companyes.

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

17

INTERNACIONAL Última

Mèxic. Cal una vaga general de 24 hor es de las or ganitzacions hores organitzacions sindicals independents, per a enfrontar la repressió i la contrar efor ma del gover n contrarefor eforma govern

Presó i judici polític contra Aurelio Nuño, pels morts i ferits de Nochixtlán A la comunitat Oaxaca de Nochixtlán, la policia federal ha carregat aquest matí contra els mestres i pares de família que mantenien bloquejada la carretera com a protesta per exigir l’alliberament dels líders de la secció XXII de la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació (CNTE), que han estat detinguts i traslladats a penals de màxima seguretat sense cap garantia als seus drets humans.

Per dur a terme aquest operatiu la Policia Federal ha fet servir gasos lacrimògens, helicòpters i armes de foc contra la població desarmada, que només ha pogut defensar-se amb pals i pedres. El xoc ja ha causat la mort de sis persones, mestres i veïns d’aquesta comunitat mixteca.

Alhora, aquest mateix cap de setmana han detingut l’ex secretari general de la Secció XVIII de Michoacán, el mestre Juan José Ortega.

El Govern Federal augmenta la seva política repressora contra el moviment magisterial del CNTE davant la seva por que creixi encara més, ja que en la passada marxa nacional del 17 de juny a la Ciutat de Mèxic va quedar constància que el moviment va sumant suports de

hora

L'Assemblea Nacional Representativa de la CNTE, va convocar Jornada de Lluita de 72h a partir del 29, amb bloquejos de carreteres en tot el país i una mobilització massiva el 30.

Es prepara una gran marxa a la qual ja les organitzacions del camp, tenen el compromís de concentrar 100.000 camperols.

diversos sectors , d’intel·lectuals, sindicats i organitzacions independents. Als estats de C h i a p a s , O a x a c a , Michoacán i Guerrero les mobilitzacions s’han intensificat ai han adquirit un caràcter popular cada vegada més ampli.

I és que per al president Enrique Peña Nieto i el sergent Aurgelio Nuño [ministre d’educació]és vital que la contrareforma educativa acabi d’imposar-, sent aquesta una de les més importants del sexenni per així avançar no només en la privatització de l’educació pública per pauperizar les condicions laborals de milions de mestres , sinó també per donar un cop al magisteri dissident aglutinat a la CNTE, que ha estat opositor actiu a les seves polítiques neoliberals que atempten contra els drets i conquestes socials. És evident que aquest govern no acceptarà per la via del diàleg abolir la contrarreforma: la seva única alternativa per imposar-la és la utilització de la força pública, la detenció dels seus dirigents, l’acomiadament de milers de mestres, la repressió administrativa en les escoles, la calúmnia mediàtica, la repressió la lliure manifestació. Per tot això cal que el poble treballador, els sindicats que es diuen democràtics, les organitzacions independents ens solidaritzem activament amb aquest moviment, ja que el seu triomf serà sens dubte un al·licient perquè la resta de la classe treballadora puguem enfrontar en millors condicions les altres contrareformes.

La repressió governamental contra el magisteri podrem aturar-la amb una acció unificada, de

18

18

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

veritable força; que involucri les organitzacions i sindicats independents, la Unió Nacional de Treballadors (UNT), el Sindicat Miner, les agrupacions de la Nova Central. Fem una aturada nacional, per a començar de 24 hores, el més aviat possible, i que es vagin intensificant les accions en la mesura que sigui necessari. Que es convoqui immediatament una Assemblea Nacional de la Classe Treballadora, en què s’acordin aquestes accions.

Les i els militants del Partit Obrer Socialista-Moviment al Socialisme, repudiem la covarda repressió contra la població de Nochixtlán, culpem i exigim el judici polític d’Aurelio Nuño com a responsable dels assassinats d’aquest operatiu criminal; també exigim l’alliberament de tots els mestres presos; la reinstal·lació de les i els mestres acomiadatsper mobilitzarse. I reivindiquem l’exigència del moviment magisterial d’enderrocarla contrarreforma educativa.

Aturem la repressió contra el moviment de la CNTE! Fora Aurelio Nuño de la Secretaria d’Educació Pública!

Llibertat als mestres presos!

Fora la contrareforma educativa!

17/06/2016

Declaració del comitè executiu del Partit Obrer Socialista-Moviment al Socialisme. Secció mexicana de la UIT-CI

Davant la situació d’emergència que vivim com a poble treballador veneçolà. Mobilització Popular!

El nostre país és a punt d’entrar en teràpia intensiva! Gana, protestes, saquejos i intents de saqueig són el pa nostre de cada dia. Ja van 641 protestes fins a maig, 21 diàries, de les quals 254 són saquejos i intents de saqueig. La gent està arribant al límit de la desesperació. La inflació està generada pel govern que acorda augmentar els preus amb empresaris, imprimeix milions de bitllets sense suport, disminueix la producció de les empreses estatals, manté un grotesc diferencial de canvi monetari per subvencionar la burgesia, mentre devalua la moneda. Això ha estat agreujat per altres mesures recents del govern, específicament la creació dels anomenats CLAP (Comitès Locals de Proveïment i Producció), mecanisme insuficient i discriminatori, corcat des del seu inici per la gangrena de la ineficiència, la corrupció i l’arbitrarietat més absoluta. S’hi suma, a més, la manca de medicines i la greu crisi de salut que ens col·loca en un estat de total indefensió.

Aquesta situació està portant una part del poble, a escoltar els cants de sirena de la MUD, que, aprofitant el desastre creat pel govern i el capital, busca capitalitzar el descontentament popular que creix de forma accelerada.

Els qui seguim confiant en els poders creadors del poble treballador, els que lluitem en comunitats, camps, centres de treball i estudi, els que seguim creient en una transformació revolucionària de la nostra societat, on el poble treballador sigui protagonista i constructor autònom del seu propi destí, cridem a tots els activistes populars de les nostres comunitats urbanes, als dirigents camperols, als activistes i lluitadors obrers, als indígenes, als estudiants i joves lluitadors compromesos amb el poble a reagrupar-nos en un gran front de lluita, plenament autònom de les cúpules del PSUV i de la MUD, que es mobilitzi de forma organitzada als carrers del país, en les comunitats, en els nostres llocs de treball i estudi, contra el «paquetazo» d’ajust que ve aplicant el sector privat i l’actual govern,

cuinat en el Consell Nacional d’Economia Productiva al costat de Cisneros, Van Donen, Vollmer, l’Associació Bancària, i altres connotats explotadors. És urgent construir una alternativa política a la polarització burgesa i burocràtica encarnada pel PSUV i la MUD. En aquest sentit, sabent-nos part del poder constituent, proposem a tot el nostre poble un pla de lluita a partir de les següents mesures, a saber:

INTERNACIONAL

Veneçuela. Declaració de constitució de la Platafor ma del poble en lluita i del chavisme crític Plataforma

1. Pla d’emergència alimentària i de salut que garanteixi al poble els aliments i les medicines i que inclogui un mecanisme de control social mitjançant consells populars triats democràticament en comunitats i centres de treball, encarregats de distribuir el menjar i les medicines sense la participació de militars corruptes ni de Persecució buròcrates. sistemàtica del contraban i l’especulació.

Posada en funcionament immediata de corredors humanitaris entre Veneçuela i els països que conformen els nous blocs de països de la regió (CELAC, UNASUR, ALBA, PETROCARIBE, etc); 2. Recuperació del salari i del poder adquisitiu del poble tr eballador treballador eballador.. Proposem un augment general de salaris. Salari mínim igual a la cistella domèstica bàsica, que s’iguali cada 3 mesos a la inflació;

El nostre company del PSL en la roda de premsa de presentació de la Plataforma. 24 de juny 2016

3. Defensa de l’ocupació i del dret al treball.

Cap més acomiadament en empreses públiques i privades! Readmissió immediata de tots els acomiadats injustificadament!

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

19

INTERNACIONAL

4. Contra la criminalització de la protesta i en defensa de les llibertats d e m o c r à t i q u e ss.

Derogació de lleis i reglaments que restringeixen el dret a vaga i a la manifestacions. Rebuig a l’actuació de col·lectius armats contra les manifestacions populars. Condemna a la detenció arbitrària i a les mesures judicials en contra de camarades obrers, camperols i de les nostres comunitats populars, perseguits per lluitar pels seus drets, la qual cosa constitueix una pràctica abusiva del poder; 5. Contra la fugida de capitals i el desfalc a la Nació; proposem una auditoria pública i ciutadana de tots els recursos lliurats a empreses importadores de maletí, així com la seva immediata repatriació, amb les consegüents sancions pertinents, contra els res-

ponsables d’aquests delictes contra el poble; 6.

Reforma agrària democràtica. Lliurament de terres democràtica als camperols pobres i suport tècnic de l’Estat! Impuls a l’agroindustria, així com a la petita i mitjana agricultura, tant urbana com a rural; 7. Contra el lliurament dels nostres recursos naturals mitjançant el decret sobre l’Arc Miner del Orinoco i suport a la Plataforma per l’Anul·lació del Decret de l’Arc Miner, així com al recurs d’anul·lació introduït davant el Tribunal Suprem de Justícia; 8. Rescissió dels contractes d’empreses mixtes en el sector petr olier oli 100% estatal petrolier olier.. Petr Petroli sense empreses mixtes ni trasnacionals, gestionat

9. Moratòria al pagament del deute extern. Proposem que els diners que es destinen al pagament del deute s’inverteixin en la compra directa, per part de l’Estat, del menjar, medicines i altres productes bàsics, i que s’inverteixi en la industrialització i l’agricultura a gran escala sota control dels treballadors.

EL POBLE NO ESTÀ VENÇUT! AL! CAPITAL! NI BUROCRÀCIA, NI CAPIT Juny de 2016 Plataforma del poble en lluita i del chavisme crític Organitzacions que formen part d’aquesta instància diversa i inclusiva: Sinatra-UCV Sirtrasalud–Distrito Capítal Marea Socialista Partido Socialismo y Libertad (PSL) Batalló17 Colectivo Cultural Toromayma Frente Nacional Comunal Simón Bolívar (FNCSB) Asociación de Economia Crítica Noel Rodríguez Programa “Tripalium, Memòries de la classe”, Ràdio Al Són del 23, 94.7 FM

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

directament pels treballadors, professionals i tècnics de la indústria petroliera;

Lluita Internacionalista 144, juliol 2016

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista