Lluita 145 1609

nº 145 - setembre 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Investidura encallada iTurquia després del cop Pàgines centrals: pàg 10-12 Aturar les retallades, Euzkadi, Galiza, Catalunya Política: pàg 4 Acabar amb el processisme amb el referèndum Sindical: pàg 5-7 i 12 Telemàrqueting: readmissió Luisa!

ERO Panrico: sentència contra els treballadors

La nostra història: pàg 8-9 y 12-13 80 anys de la revolució espanyola.

Un agent de Stalin assassina a Trotski Internacional: pàg 14-20 Tunis, Colòmbia, Brasil, Veneçuela, Bolívia Solidaritat amb els ferroviaris argentins.

Suplement: Turquia després del cop i la intervenció a Síria.

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

1

CALAIX DE SASTRE

A...

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Cer ca de tu casa Cerca del director Eduard Cortés Si algú encara no sap qui és la cantant Sílvia PérezCruz que aprofiti per anar al cinema a sentir-la, i ja de passada per veure-la actuar de protagonista. Ella és l’autora de les magnífiques cançons del film: una història de desnonaments, però amb música.

El contingut és el més previsible d’aquesta pel·lícula, ja sabem com acaben les històries d’aquell sector de ciutadans que tenen una hipoteca a la qual no poden fer front, i el banc els roba la casa i els diners. Però al cinema aquesta mena d’històries tant dures i tant a prop nostre ens les expliquen en comptades ocasions, i amb bona música encara no ho havia fet ningú, per això cal afirmar que estem davant una proposta insòlita: un musical sobre desnonaments? Hem d’insistir i afinar una mica: canta Sílvia Pérez-Cruz, i això és garantia de qualitat.

Per als més ortodoxos: cantar no significa donar una imatge de frivolitat d’un problema social tant punyent com que el sistema expulsa la gent de casa seva. No és el cas.

Evidentment que el director juga amb avantatge perquè la situació d’injustícia ens genera empatia, i en aquest punt no arrisca gens. Estem indignats (de fet, ja ho estem abans d’entrar al cine) i unes bones i professionals interpretacions actorals ens mantenen el cabreig i la ràbia en nivell alt mentre dura la projecció. Però aquesta era la part fàcil del film, per això els crítics diuen que porta les cartes marcades i que enganxa un seguit de clixés i de tòpics. Traduït significa que, segons els entesos, el guió no destaca per la seva qualitat i originalitat.

Nosaltres creiem que hi ha imperfeccions que tenen art, fer poesia de l’obvietat no és poca cosa.

Per a entendre-ho haureu d’anar a escoltar la genial Sílvia Pérez-Cruz i de passada descobrireu que la pel·lícula també és romàntica i elegant.

2

2

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

T

urquia, del cop fracassat a la inter venció ter e terrr estr estre a Síria

Ara tot resta a l’espera dels propers esdeveniments: les eleccions basques i gallegues el 25 de setembre i la moció de confiança de Puigdemont a Catalunya el 28. I que els resultats i la pressió de la Unió Europea El 15 de juliol Erdogan avortava un cop d’estat que ha donat l’ultimàtum per a noves retallades impulsat per un sector islamista de la confraria del el 15 d’octubre facin el miracle, sigui amb el PNB, clergue Gulen. El clergue, que resideix a EUA, sigui amb el PSOE, i apareguin els vots necessaris preparava després del cop un estat d’excepció, per desbloquejar el govern del PP. Si la caramboamb la suspensió de llibertats i del Parlament, una la no es dóna, i el PSOE segueix rebutjant el política més dura encara sobre els kurds. El cop, govern d’esquerres amb Unidos Podemos i el dret inicialment preparat pel setembre, s’anticipa a decidir a Catalunya, anem a les terceres perquè el govern està sobre avís i ja havia elaborat eleccions. les seves llistes negres d’implicats als quals anava Quines incògnites poden aclarir-se en aquestes a començar a detenir. Però el cop fracassa perquè dates? Si Podemos sumés Bildu i es va a un un important sector kemalista de l’exèrcit no el va govern d’esquerres a Euskadi, si passa una cosa recolzar. El cop fracassa però dóna motiu a un similar a Galiza, aquesta vegada amb En Marea i contraatac triomfant, que es salda amb més de el PSOE, i si es posa data a un referèndum unila200 morts i centenars de ferits. Immediatament teral a Catalunya. Amb l’argument de salvar la Erdogan es llança a una purga massiva amb milers unitat de la pàtria en perill i evitar la sanció eurode detencions i represàlies a desenes de milers pea, el PP podria tornar a fer un últim intent sode persones acusades de col·laborar amb la bre el PSOE. confraria, entre ells sectors molt influents en la El Govern que surti, o el que està en funcions, justícia, l’exèrcit, l’ensenyament i grans empreses. aplicarà de forma El temps que triguen a immediata dures condemnar el cop tant els EUA retallades per complir els com la UE fa aixecar sospites ... El Govern que surti, o el mandats de la UE, i quede complicitat, que contrasten que està en funcions, da tan poc temps per feramb la celeritat amb la qual aplicarà de forma immediata los efectius i quadrar els actua Moscou. Erdogan fa una dures retallades per complir comptes, que la volta de rosca més a les els mandats de la UE... el temptació i el recurs fàcil complicades relacions amb els de retallar la paga extra moviment obrer i els pobles seus aliats de l’OTAN i viatja a dels funcionaris pot estar Moscou, per tractar de han de prendre la iniciativa... una altra vegada sobre la suavitzar les seves tensions a donant resposta contundent taula. I haurà d’encarar Síria. Cadascú posa les seves Madrid. davant qualsevol intent de també l’enfrontament condicions, per la part russa la del Sol Puerta noves retallades, Per a això contra les institucions i el continuïtat del règim, per la part caldria exigir dels sindicats govern català, amb la turca el problema kurd. El possible inhabilitació de la una àmplia unitat per a la cercle es tanca i la gran aliança presidenta del Parlament, de tots té per objectiu acabar mobilització aquesta tardor. que podria aguditzar el de derrotar la revolució: apunxoc amb el poble català. talar a Al-Assad i fer retrocedir Així doncs, esperen xocs el poble kurd. importants i el govern és o serà profundament Turquia irromp en territori sirià per impedir l’avanç més feble que els precedents. Al que caldria afegir de les milícies kurdes. També el règim i Rússia una reactivació del front basc, potser també el bombardegen per primera vegada una localitat gallec, si Podemos i Bildu arriben a formar govern. kurda. També EUA, que ha ajudat militarment als Aquesta és la nova situació en la qual el kurds ara els adverteix que han de retirar-se a l’est moviment obrer i els pobles han de prendre la de l’Èufrates i recolza amb aviació l’ofensiva turca. iniciativa. D’una banda donant resposta També la resistència d’Alep és moneda de canvi. contundent davant qualsevol intent de noves Turquia es declara disposada a acceptar el règim. retallades, sigui en matèria de salaris i pensions, Una situació molt difícil per a la lluita popular a sigui en educació i sanitat pública, en el subsidi Síria, que es deu també a la irresponsabilitat de d’atur o els serveis socials. Per a això caldria exiles dues direccions rebels, del PYD kurd i les seves gir dels sindicats una àmplia unitat per a la milícies i de l’Exèrcit Sirià Lliure, per no unir-se mobilització aquesta tardor. Com permetran que contra el règim a partir d’un reconeixement mutu. tornin els treballadors/es a carregar de nou amb Aquesta política ha estat utilitzada tant pel règim, la factura de les polítiques de la patronal i la UE? com ara per Turquia. Però encara més greu és la Han pujat els beneficis i la riquesa de la gran pairresponsabilitat de l’esquerra internacional que tronal, mentre s’enfonsava en l’atur i la precarietat segueix callant sobre Síria o directament avalant la classe treballadora. Ja n’hi ha prou! Cal aturar un règim que massacra al poble. els nous atacs i començar a recuperar l’enorme terreny perdut.

04/09/2016

EDITORIAL

I

nvestidura encallada

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

3

POLÍTICA

JxS incompleix sistemàticament el mandat del 9N.

Acabem amb el processisme amb el referèndum d'autodeterminació Coincidint amb la no aprovació dels pressupostos presentats per JXS es va iniciar una campanya d’atac polític i mediàtic contra la CUP situant-la com a incomplidora i organització que no feia avançar el «procés». Si fem una aproximació mínimament seriosa sobre els acords als quals han donat suport JXS i la CUP trobarem la millor expressió del que políticament es va batejar com a «processisme» i veurem qui veritablement ha incomplert.

El processisme es construeix discursivament com a proindependentista mentre, en la pràctica, mai no vol superar el règim jurídic de l’estat espanyol. El darrer període n’és la més clara expressió: parlar de 18 mesos cap a la independència i a la pràctica no fer res que suposés superar les estructures jurídiques de l’estat espanyol.

El govern de JXSÍ ha incomplert tots els significats de la declaració del 9N. Per una banda al·legant al TC que tot plegat no era més que un «desig» quan el contingut de la mateixa deia literalment «reitera que aquesta cambra i el procés de d e s c o n n e x i ó democràtica de l’Estat espanyol no es supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència» . Per altra banda, no fent efectiu el punt vuitè de la declaració del 9N, on s’afirmava que restarien brindats el drets de l’Annex: actuacions sobre pobresa energètica,

habitatge, sanitat, educació i finançament d’un Pla de Xoc Social, entre d’altres matèries.

Alhora, tot el que fins ara s’ha fet sobre les anomenades lleis de desconnexió és una renúncia tàcita. S’impulsa l’Agència Catalana de Protecció Social com a organisme autonòmic sense més drets que els existents ni preveure una eventual assumpció de competències (com es perfilava a la DA 25à de la Llei 3/2015). Pel que fa a les del Procés Constituent, incorporen ó legislativa va ser substituïda per una d’estudi.és que un contingut jurídic material real, ens aproximem a una Declaració purament política.

Els incompliments sistemàtics de JXSÍ no són únicament pràctiques concretes sinó l’expressió tàctica de CDC (futur PDC), per això el referèndum d’autodeterminació expressa en si mateix diversos elements que poden superar aquest dinàmica. El primer de tots, de legitimitat democràtica i participació popular: ha de ser el poble participant directament qui decideixi sobre el futur polític. En segon lloc, s’evita que CDC jugui amb el ritmes del «procés»i condicionin

4

4

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

permanentment a l’acceptació del seu programa neoliberal.

Fins ara CDC imposa la seva visió, idealista, a través de la qual amb els suports a JXSÍ i la CUP-CC a les eleccions del 27S, i des del Parlament, el Principat serà independent. Lluny d’això i per superar la burgesia espanyola (formada per bona part de la burgesia catalana), l’aparell de l’estat espanyol i totes les seves institucions afins cal un suport clarament majoritari i alts nivells d’autoorgantizació popular.

La necessitat de construir un Pla de Rescat Social dóna resposta a l’indestriable compromís social i nacional. El capitalisme no té la capacitat per garantir una vida digna per a tothom però és possible i necessària la posada en marxa de polítiques que permetin reduir el grau de patiment de la majoria de les classes populars. No és que vulguem fer la revolució (què també), es tracta de no acceptar les seves polítiques d’austericidi. El Pla de Rescat Social, de la mateixa manera, serà un element determinant per sumar suports al referèndum d’autodeterminació i al procés d’alliberament nacional. Renunciar a una perspectiva de classe suposarà de facto la impossibilitat de completar qualsevol procés democràtic nacional; renunciar a una perspectiva d’alliberament nacional significa deixar a la dreta la determinació dels ritmes del «procés» mentre manté les polítiques neoliberals.

Vidal Aragonés Regidor de Cornellà Militant d'Alternativa d'Esquerres Cornellà (AEC)

Readmissió de Luisa Luque Prou repressió sindical A c o m i a d a m e n t disciplinari de Luisa Luque, membre del comitè d’empresa d’Eulen S.A. i l’únic cap visible, a Eulen, de la primera vaga indefinida al sector de Telemàrqueting. Aquesta és la resposta d’una multinacional a un treball sindical ben fet i a una persona que saben que no han pogut comprar amb avantatges personals. Un clar exemple de la realitat dels nostres dies.

Luisa Luque té un llarg recorregut sindical i a més de membre del comitè d’empresa, ho és del de Prevenció i Seguretat Social i va impulsar la creació de la secció sindical de Solidaritat Obrera. Persona non grata per a Eulen, que li havia obert diversos expedients disciplinaris en aquests anys, mai pel seu treball impecable, sinó sempre per les seves protestes davant el tracte discriminatori i repressiu de l’empresa, a través dels seus comandaments. Sembla que el seu treball sindical, de defensa dels drets dels i de les treballadores, era un inconvenient per a l’empresa.

Coincidint amb una suspensió per desobediència a un comandament, es dóna l’anunci de la pèrdua del major servei de Telemarketing a Eulen, el servei d’atenció al client per a Endesa i on es perdien 360 llocs de treball (d’uns 500 aproximadament). Dels 7 sindicats que formaven el Comitè d’empresa (entre ells òbviament els majoritaris), només les seccions sindicals de Solidaritat Obrera (SO) i del Sindicat de Treballadors de Comunicacions (STC), que disposaven de 4 dels 17 membres del comitè, es posicionen clarament, convocant una vaga indefinida que es va iniciar el 3 de novembre de 2015, i va acabar el 30 de novembre amb l’acomiadament de 342 treballadors i sense acord amb l’empresa.

La Luisa va ser part del comitè de vaga i, per edat, va poder seguir a Eulen i s e g u e i x pertanyent al Comitè. La vaga no va agradar a l’empresa que Luisa s’ha dedicat a obrir expedients contradictoris a les delegades de les dues seccions sindicals convocants i ara pagar a un detectiu, cosa no li paga a Luisa pel seu treball dia a dia, perquè en un període d’incapacitat temporal la persegueixi i relati tot allò que realitzava i, sense conèixer la seva malaltia (tal com empara l’article 18 de CE’78), considerar que la seva activitat era incompatible amb la seva situació de malaltia. Aquest atac aprofundeix els que l’empresa ja venia fent sobre els membres del comitè i va rebre una primera resposta unitària de rebuig.

Aquesta és la injusta realitat, on empreses amb vergonyosos beneficis, no per petits si no perquè són producte d’esprémer als treballadors i la seva força de treball, ja no consideren als treballadors ni tan sols com a xifres sinó com a enemics als quals si no s’aconsegueix domesticar se’ls ha d’eliminar de la pitjor manera.

L’altre costat de la història no és millor, dels 342 acomiadats, més del 50%, van ser contractats a Atento, la contracta que es va adjudicar, a menor preu, el servei d’atenció al client d’Endesa, perquè

un article del Conveni obliga a la nova empresa a contractar-los, això sí, nous contractes de treball i sense cap protecció. Tal com vam alertar durant la vaga, en menys d’un any han vist disminuïdes les seves condicions de treball, baixant-los els incentius i plusos, modificant-los l’horari amb jornades partides de dues hores de «descans»… I òbviament amb un reguitzell d’acomiadaments que, en el millor dels casos han finalitzat amb un pacte per improcedent amb indemnització que no arriba ni a un salari mensual (uns 500 euros per indemnització per a persones amb 5 i 10 anys d’experiència en aquest servei). Han estat acomiadades, en els últims mesos, dues vegades del mateix servei i sense causa raonable!!

Eulen, Atento i Endesa tenen immensos beneficis a costa d’esprémer a les seves treballadores cada vegada més, i silenciar als qui els planten cara.

L’acomiadament de la Luisa és una sanció a tots els que els enfronten i tenen el valor de sortir a lluitar, a més de ser un avís a navegants per a la resta del comitè d’Eulen. No podem permetre-ho: cal aprofundir la unitat sindical per defensar-la com el símbol que és, i que les treballadores ho debatin tant a Eulen com a Atento per a defensar els llocs i condicions de treball, així com a les lluitadores que les defensen.

Venus Hervás Va ser membre del comitè de vaga d’Eulen Afiliada a STC

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

SINDICAL

Telemàr queting. Acomiadament d'una delegada a Eulen elemàrqueting.

5

SINDICAL

ERO Panrico:

Sentència contra els i les treballadores El Suprem facilita la venda de Panrico a Bimbo Molts advertiments s’havien llegit per part de Panrico/Oaktree i Bimbo sobre les conseqüències que podria tenir una sentència en favor dels i les treballadores. El cas és que el Tribunal Suprem en ple, amb un vot particular de 4 magistrats/des, ha resolt donar la raó a l’empresa en tot i desestimar totes les reclamacions sindicals, menys una, ja que accepta el dret de CGT d’estar en el litigi. L’endemà, Bimbo anuncia que fa efectiva la compra de Panrico, preparant una pomposa salutació als treballadors/es, mentre Carlos Gila, per no perdre la seva actitud provocadora, escriu una cínica carta de comiat. Oaktree, Carlos Gila, la Generalitat, UGT, CCOO amb el seu doble joc i ara els jutges del Suprem, cadascun a la seva manera han estat necessaris per doblegar la voluntat de lluita de poc més de 200 treballadors/es en 8 mesos de vaga, la més llarga en dècades. Tota la nostra admiració a aquests i aquestes treballadores que defensant els seus llocs de treball amb la vaga indefinida obrien un nou rumb a l’acomodació i el conformisme que imposen les direccions sindicals majoritàries en la majoria d’expedients. Queden pendents judicis per la vulneració del dret de vaga i els acomiadaments. Amb ells vàrem estar en aquestes lluites.

La sentència a favor de l’empresa N’hi ha prou amb llegir la sentència i el vot particular per veure que els elements determinants per declarar nul l’ERO eren dos: la reiterada vulneració del dret a la vaga i la desproporció d’acomiadaments en l’única factoria en vaga, la de Sta. Perpètua. Arribant a l’insult, la sentència afirma que és d’“extraordinària pobresa” els fets aportats per arribar a la conclusió que hi ha vulneració del dret de vaga, citant com una única actuació “aïllada” la presència un dia d’una inspectora que troba un

Carlos Gila: s’acomiada un provocador Gila escriu la seva carta de comiat ple de cinisme: parla de valor, generositat, companyonia, dedicació als altres, afecte, il·lusions, somnis... és a dir tot el que ha destrossat aquest expert enterrador d’empreses i violent executor d’acomiadaments. Però és particularment cínic quan dóna les ”gràcies també als que sempre s’han oposat a tot. Sense ells no haguérem treballat tan intensament, i tan bé per garantir-nos un futur viable i sostenible” Segur que ell s’ha garantit un bon futur, deixant a l’atur a centenars de treballadors/ es i enfonsant les condicions laborals dels quals segueixen en l’empresa. Sintel, La Seda, Panrico... fins a la propera ocasió.

camió que arriba de la fàbrica de Paracuellos. Però només cal llegir l’informe d’inspecció de treball, només n’hi ha prou amb les denúncies per reiteració del comitè, que el fet va sortir públicament en el Parlament de Catalunya, que tenim vídeos gravats sobre la presència diària de producció Panrico en tots els supermercats. I això era motiu, per si només, per determinar la vulneració del dret de vaga i per declarar l’ERO nul i obligar a la readmissió. Qualsevol ciutadà català que va a bars o supermercats sap que no han faltat mai els productes Panrico, com és possible que aquests arguments que estan recollits blanc sobre negre en el vot particular, els obviï la sentència? No hi ha pitjor cec que el que no vol veure, diu la dita.

El segon és la desproporcionalitat dels acomiadaments que castigava als treballadors/as en vaga de Sta. Perpètua. Com diu el vot particular, la planta de Sta. Perpètua va carregar amb el 32,75% dels acomiadaments i, si no comptem amb el cas de Múrcia a on es va cremar la fàbrica, el 41,77%.

Tampoc hi ha molt més a aportar a les conclusions de la magistrada del vot particular, perquè és evident la voluntat de l’empresa de castigar durament a la factoria que va saltar a la vaga i és per això que, a diferència de la resta de factories, tots els acomiadaments es concentraven en els anys 13, 14 i 15, justament els que l’Audiència

6

6

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

Nacional va acceptar com justificats.

Perquè Coca-cola sí i Panrico no?

Si de fets es tractés i amb la vulneració del dret de vaga s’obtenia el nul, és evident que si estava justificat a Coca-cola, no ho estava menys en el de Panrico, i els dos EROs havien de declarar-se nuls. La resposta no està en aquests fets, inqüestionables, sinó en el conjunt de realitats que els acompanyen. A Coca-Cola la reacció dels treballadors, particularment a Fuenlabrada, arrossega tots els sindicats, ni UGT s’atreveix a signar. La mateixa pressió i la de la secció sindical de Fuenlabrada obliga a la direcció de CCOO a acompanyar la lluita i no la boicoteja com a Panrico. Això ajuda al fet que tot Fuenlabrada està en peu de guerra i que siguin multitudinàries les manifestacions contra el tancament: el conflicte pren una dimensió social i política. Aquest no és el cas de Panrico, amb UGT declaradament en contra, amb CCOO aïllant la lluita però sense deixar anar la direcció del comitè d’empresa i de vaga, la lluita aconsegueix una simpatia general (que permet per exemple mantenir la caixa de resistència), però no guanyar un s u p o r t significatiu al carrer.

Massa i poderosos cavallers als quals fer front

l’empresa. Dirigents significatius de CCOO adverteixen de conseqüències nefastes si guanyen els i les treballadores. Per descomptat que CCOO, que segueix dirigint el comitè d’empresa, no mou un sol dit, ni una nota de premsa ni una mínima concentració davant la fàbrica.

Però tampoc fa res el SUT que ha crescut en la vaga i que aconsegueix tres delegats a les recents eleccions sindicals. CGT no ha estat a l’alçada en aquest temps. Res té a veure arribar a la resolució -com van arribar els i les companyes de Coca-cola en peu de guerra- a la situació actual de Panrico, i en aquest marc 10 sobre 14 magistrats resolen completament a favor de l’empresa, pitjor encara que l’Audiència Nacional. Els jutges, amb les dues empreses i els dos sindicats majoritaris de part de l’empresa, van facilitar el negoci a Oaktree i Bimbo i ho van pagar els/ les treballadors/es.

va criminalitzar la lluita obrera, no es va dubtar a enviar els Mossos a apallissar els treballadors mentre callava davant l’evident vulneració de drets fonamentals, finalment li va facilitar 8 milions d’euros amb els quals completar el pagament dels acomiadaments de l’ERO, potser perquè Joan Mas, germà del president ocupava un alt càrrec en el grup Panrico? O simplement perquè són un partit de la patronal?

L’empresa va comptar amb el suport permanent i incondicional d’UGT, mentre el sindicat rebia una aportació complementària de 30.000 euros anuals i dos alliberats aquests anys d’EROs per assegurar la pau social, això malgrat les dificultats financeres de l’empresa. Com a rematada d’aquesta submissió a l’empresa, els delegats de la UGT callen quan -davant la impunitat amb l’actuació de l’empresa- la direcció amenaça primer al comitè d’empresa i més tard adverteix que no perdonarà als que es van significar a la vaga,

Els i les obreres en vaga es van enfrontar al fons voltor Oaktree que té comptabilitzats al voltant de 60.000 milions de dòlars de capital, que va contractar a un expert enterrador d’empreses com és Carlos Gila (el de Sintel o La Seda), qui no va dubtar a enverinar el conflicte amb les seves declaracions i provocacions. Però els qui havien de garantir el joc net, el Departament d’Ocupació i Empresa de la Generalitat, en lloc de parar-los els peus li posaven catifa de vellut. El mediador de Treball va actuar com a portaveu paral·lel de l’empresa, el Conseller Felip Puig

2 anys intentant mantenir la lluita El 13 de juny de 2014 va acabar la vaga i una quantitat innombrable de judicis van quedar pendents de la resolució de l’ERO en el Suprem. Immediatament l’empresa va imposar un Expedient de Regulació d’Ocupació Temporal a tota la plantilla i va imposar acomiadaments. Un grup de treballadors/es de Panrico, amb el suport de militants de Lluita Internacionalista, vam fer el possible per mantenir viva la lluita: es van continuar les accions de denúncia per calúmnies contra Gila, es va fer seguiment a la denúncia presentada a Fiscalia per membres del comitè de vaga contra les amenaces de l’empresa de represaliar amb acomiadaments els i les treballadores més actives en la vaga, es va demanar amb signatures d’afiliats de Panrico a CCOO una clarificació a la CONC sobre les cartes que va publicar Lillo, sense resposta; més tard es van fer concentracions demanant una reacció de suport entre els sindicalistes de CCOO davant unes cartes que no tenien precedents, però només es va rebre el suport del Corrent Per un Gir a l’Esquerra de les comarques gironines, es va localitzar el lliurament dels 8 milions de la Generalitat a Panrico, amb els quals l’empresa va procedir a nous acomiadaments a l’octubre, vàrem distribuir escrits de denúncia a la porta de la Conselleria, es va presentar una denúncia davant el fiscal anticorrupció. Aquests fets es van presentar en roda de premsa en el Parlament i davant el Síndic de Greuges. Això va motivar una reunió amb treballadors/es de Panrico en el Parlament amb Felip Puig i els directors generals de relacions laborals i indústria. Però dos anys són molt de temps i el grau d’activitat ha anat baixant inevitablement. Finalment, es va treballar per ajudar a impulsar una candidatura unitària de tots i totes les que van estar implicats en la vaga i contra les maniobres de la direcció del comitè d’empresa en mans de CCOO, però no va ser possible.

SINDICAL

El Tribunal Suprem, al qual arriben les pressions dels sectors implicats també actua de forma diferent. Ha deixat passar més de dos anys des dels recursos, un temps que inevitablement anava a provocar la reducció de la pressió dels treballadors/es més actius/ves i acomiadats/des i els obligava, amb la finalització de l’atur, a buscar alternatives que objectivament els desconnectaven del que passés a Panrico. Només actuen les pressions favorables a la patronal, amb diverses declaracions de Panrico advertint del possible tancament, Bimbo de la renúncia a la compra si la sentència és favorable als treballadors/es, i d’UGT recolzant -com sempre-

(... va a pàg 12) Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

7

LA NOSTRA HISTÒRIA 8

8

80 anys de la revolució espanyola

Una experiència imprescindible avui El 19 de juliol de 1936 la mobilització popular encapçalada pel moviment obrer derrotava el cop d’estat militar a nombroses localitats: Barcelona, Madrid ... Les úniques grans ciutats que els colpistes van poder prendre van ser Sevilla i Saragossa. A Barcelona les banderes vermelles i roig-negres ocupaven els carrers. Es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat pels sindicats i els partits d’esquerra per assegurar la derrota del feixisme i prendre el control dels punts neuràlgics. Es crea el Consell d’Economia, que intervé en la producció davant la fugida de gran part de la patronal.

S’estén ràpidament la socialització de fàbriques, terres, que es posen sota control obrer, es coordinen sectors, sovint amb canvis de producció per posar-la al servei de les necessitats de la població i de la guerra. La revolució també arriba a l’Ensenyament, amb la creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) que, sota la tutela de CNT i UGT, expropia les escoles de les ordes religioses i planifica un nou sistema educatiu.

Però la revolució no es va desfer de les paralitzades institucions burgeses republicanes i es va mantenir una situació de doble poder, fins que el poder burgès es va recomposar amb l’ajuda del PCE i del PSUC i va acabar amb el poder revolucionari. El POUM, però sobretot la CNT, van intentar conciliar els dos poders, amb la seva participació en els governs republicans. L’impuls revolucionari va durar fins als «fets de maig» de 1937 a Barcelona, quan una acció militar per sorpresa combinada entre el PSUC i ERC va colpejar la rereguarda de la CNT i el POUM. La maquinària estalinista contra l’esquerra revolucionària va atacar a Barcelona. L’anarquista Cailo Bernieri va ser assassinat, mesos després Andreu Nin va ser torturat i assassinat pels estalinistes i el seria

POUM proscrit. La derrota de la revolució va ser també la sentència de la guerra, perquè no era possible sostenir la República si aquesta no avançava cap a una república obrera.

La II República no va resoldre els problemes democràtics històrics ni els del capitalisme en crisi.

El xoc frontal entre la revolució i la contrarevolució del 36, va ser el resultat inevitable de la incapacitat de la II República per resoldre les contradiccions entre les classes, enmig de la polarització social que resultava de la crisi econòmica del capitalisme mundial i la Gran Depressió. La República era un instrument obsolet per a la burgesia i la reacció perquè, després de l’experiència del bienni negre i la seva derrota a les eleccions de febrer del 36, ja no era capaç d’imposar els enormes retrocessos econòmics i polítics que precisava la classe dominant. Necessitava una derrota decisiva del poderós moviment obrer i les seves organitzacions, com havia passat a Alemanya.

Però la falta de solució als problemes dels treballadors / es i els pobles també va fer que, en els curts anys de la II República, àmplies masses sentissin poc a poc una desafecció creixent amb el projecte republicà. La República va sorgir de la descomposició de la Monarquia.

S’arrossegaven problemes democràtics no resolts històricament, com l’encaix nacional, la reforma agrària, la separació entre l’església i l’estat ... però els governs socialistes i republicans van anar ajornant la ruptura democràtica i les mesures econòmiques que el treballador/a de la ciutat i del camp precisava amb urgència.

L’Estatut català el 32 era una retallada autonomia lluny de la

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

declaració inicial de Macià al 31 de República Catalana en una República federal espanyola. La qüestió no resolta va portar a una segona declaració de la República catalana per Companys al 34. Creixia també la reclamació basca i gallega. També en el 32 es descafeïnava la Llei de Reforma Agrària: les terres continuaven en mans dels terratinents, mentre el govern de torn seguia reprimint la lluita jornalera. El poder terratinent va ser essencial per facilitar al 36 l’avanç de la «Columna de la mort» de Yagüe a Andalusia i Extremadura, sembrant el terror amb execucions massives i tortures.

La separació entre església estat, i més concretament la separació de l’església de l’ensenyament era una altra tasca democràtica pendent. La Constitució es va atrevir en l’article 26 a prohibir als ordes religiosos crear centres docents, però només es va aplicar el 36 sota l’empenta de la revolució. L’Església Catòlica va ser un altre poderós aliat de la reacció feixista.

Tampoc la II República va posar fi al colonialisme al Nord d’Àfrica. Des d’inicis del S XX la guerra al Magrib havia estat motiu de protestes de les classes populars (Setmana Tràgica de 1909...). Per mantenir la

La revolució espanyola vital per canviar el curs de la història europea del s. XX Davant l’ascens del feixisme a Itàlia i Alemanya, la derrota de Franco i el procés revolucionari a Espanya representava la possibilitat d’un canvi en la tendència històrica.

La Gran Depressió havia enfonsat les condicions de vida de la classe obrera mundial i l’experiència revolucionària demostrava que podia organitzar-se l’economia al servei de les classes populars. No és casual que aixequés tal entusiasme per què uns 60.000 lluitadors d’arreu del món vinguessin a combatre el feixisme, dels quals 15.000 hi van deixar la vida.

Però precisament per això les burgesies «democràtiques» europees i nord-americana, van aïllar la República i la revolució.

Mentre Hitler i Mussolini lliuraven tot tipus de material militar i tropes a Franco, la França del Front Popular de Blum i Anglaterra van impulsar el Comitè de No intervenció, deixant aïllada i sense armament l’Espanya republicana. Les multinacionals americanes van seguir subministrant combustible al bàndol feixista.

Però també Stalin va subordinar la política espanyola a les seves negociacions amb els diferents imperialismes, primer sense èxit amb França i Anglaterra intentant convèncer-los que la URSS ni volia ni permetria la revolució obrera, més tard signant el Pacte Ribbentrop-Molotov de no agressió amb Hitler. En plens processos de Moscou per destruir físicament tota oposició i la vella guàrdia bolxevic, Stalin va fer arribar els seus agents per dirigir la derrota de la revolució i l’assassinat de militants. Els avions, tancs i armament soviètic, imprescindibles per limitar l’absoluta superioritat militar dels feixistes, es va posar al servei de determinar la política dels governs republicans i facilitar al PCE i el PSUC a Catalunya el seu control.

combativa dels anys trenta, però la necessitat de sortir del desastre en què ens està enfonsant la crisi capitalista és més forta que fa 80 anys. De nou les forces que sorgeixen com a alternativa d’esquerres als ja desgastats partits de la transició intenten dir-nos que no només no és necessària la revolució sinó que tan sols cal acabar amb la Monarquia, que autodeterminació sí. però ... en el marc constitucional, que es pot conciliar amb la Unió Europea ... perquè tot és reformable: la monarquia, el centralisme, el capitalisme ... fins als bancs, la Guàrdia Civil i l’exèrcit. A l’esquerra es planta un altre cop la polèmica entre reforma i revolució.

Com passa a Europa, mentre la nova esquerra s’empantana amb l’impossible reformisme i la moderació per no preocupar als capitalistes i les institucions de l’estat, l’extrema dreta aprofita la falta de sortida des de l’esquerra a la desesperació obrera i popular, per apuntar contra les institucions de la UE, denunciar demagògicament a banquers i polítics, introduir la divisió i l’odi a les files de la classe obrera i els sectors populars, denunciant l’immigrant, fent renéixer el gran nacionalisme opressor... al servei de salvar un altre cop el capitalisme. Per això no hi ha cap altre camí per a la classe obrera i els pobles que el que es van atrevir a caminar nostres avis i àvies fa 80 anys. Però les revolucions no es dicten, esclaten quan els esdeveniments la precipiten, i aleshores cal tenir organització i programa per donar resposta i ajudar a construir el nou camí. La revolució del 36 ha d’estar més viva i present que mai perquè és una font inacabable d’ensenyaments per abordar el futur.

1936- 2016.

La revolució pendent Però després del llarg hivern franquista de més de 40 anys, els problemes no resolts per la II República i agreujats per la dictadura, van tornar amb força. A la mort del dictador, el Pacte de la transició monàrquica va intentar tancar amb pany i forrellat tot el que recordés República o revolució. Però amb l’actual crisi gegantina del capitalisme, d’aquest armari han tornat sortir amb renovada vitalitat les tasques democràtiques pendents en el 36.

700.000 jornalers en atur necessiten treball i només el poden trobar en la terra. I propietaris d’aquestes terres són els Ducs i señoritos néts dels terratinents de fa 80 anys i que van gaudir de tots els privilegis sota el franquisme: la reforma agrària i la propietat de la terra continua sent clau. La lluita per la llibertat de les nacions es reactiva, a Catalunya, a Euskadi, a Galiza i les governs de la Monarquia no tenen cap altra resposta que Josep Lluís del Alcázar «Espanya no es trenca», que «an(1) Pedro L. Angosto, José Alonso tes roja [de la sang] que rota». I Mallol, l’home que va poder evitar la l’església catòlica segueix guerra. (Institut de Cultura Juan Gil conservant una posició privilegiada, Albert, Alacant, 2006) d’exempció d’impostos, de finançament públic, de poder en Suplements de Lluita Internacionalista l’ensenyament i la sanitat. La que trobareu a corrupció en les institucions, partits www.luchainternacionalista.org/: i patronal no només és el resultat * Monarquia NO, República! natural de les relacions capitalistes * 70 aniversari de la revolució sinó de la impunitat que va consad'Astúries. grar la transició. * Propietat i gestió de les empreses Certament el moviment obrer no en la Revolució espanyola. té l’organització poderosa i Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

LA NOSTRA HISTÒRIA

colonització s’havien desenvolupat unitats especials com els Regulars (1911) amb tropa marroquina i la Legió (1920) amb mercenaris. Al comandament d’aquestes tropes es van succeir Sanjurjo, Mola i Franco, tots noms claus del cop d’estat del 36. Després de la derrota de la República berber del Rif (23-26), la lluita contra l’ocupació espanyola i francesa s’havia replegat a les muntanyes. Ni tan sols en la guerra, el Govern republicà va reconèixer la fi de la colonització per col·laborar amb els insurgents rifenys que proposaven atacar la rereguarda de Franco, com havien proposat els líders berbers.

Arribats al 36, quan la burgesia decideix donar suport al cop militar, els pilars reaccionaris estan pràcticament intactes: l’exèrcit, l’església, els terratinents, la patronal ... La posició sempre dubitativa dels governs republicans va portar a la passivitat per impedir la revolta.

Al maig el director general de la Seguretat va informar a Casares i Azaña que el cop s’estava forjant i els va lliurar la llista de 500 colpistes, però el Govern no va actuar i la república va quedar a la mercè dels feixistes. (1)

9

Aturar les noves retallades Des de la UE fins al Washington Post, pressionen al PSOE perquè es formi govern. I és que a l’imperialisme li urgeix que l’estat espanyol garanteixi el pagament del deute a costa dels i les treballadores. Li diuen reduir el dèficit però sempre pagant nosaltres, i com el PP no va aplicar ajustos suficients a 2015-2016 per millorar els seus resultats electorals, Brussel·les estreny les clavilles ara.

El pla ajorna la reducció del dèficit per sota del 3% a 2018, però exigeix que aquest 2016 es tanqui amb un 4,6%, el 2017 amb un 3,1% i el 2018 amb un 2,2%. · Rajoy en la seva fallida investidura va informar del dèficit acumulat fins a juliol, que fa preveure que arribem a finals d’any gairebé en el 5%. Com que Brussel·les exigeix estar en el 4,6%: uns 5.000 milions de retallada per aquest any. · 2017: passar del 4,6 al 3,1% són 15.000 milions més. · 2018: del 3,1 al 2,2 són altres 9.000 milions

25S. Euskadi:

25S. Galiza:

és possible un gover n d’esquer govern d’esquerrr es pel dr et d’autodeter minació dret d’autodeterminació

la possibilitat de posar fi al regnat del PP

Urkullu, va considerar fins i tot convocar les eleccions el 26J amb l’objectiu d’evitar la reorganització de Bildu amb Otegui. I és que en les generals del 26J, Podem-Ahal Dugu-IU-EQUO va guanyar en la comunitat autònoma basca desbancant al PNB i el gir a l’esquerra podria completar-se amb la millora de Bildu després de la tornada d’Otegui.

Feijóo va avançar les eleccions previstes per l'octubre, com Urkullu, esperant que la precipitació pogués dificultar la reorganització de l’esquerra. De fet, a Galiza es ve del desastre del 26J en què Marees i Podem van perdre 70.000 vots pagant cars els xocs entre Beira i la direcció d’IU, així com la crisi i intervenció d’Iglesias a Podem Galiza.

Esment específic mereixen els intents d’il·legalitzar a Arnaldo que resoldrà el TC el dia 9, 24 hores abans de començar la campanya electoral, en aplicació de sentències que es deriven de l’antidemocràtica Llei de Partits. Rebutgem la Llei de Partits i defensem el dret de Bildu de presentar a Otegui a lehendakari.

Davant d’això, PP i PSE –com en l’anterior legislatura- esperen ser els garants de l’estabilitat del PNB i si bé Urkullu no li ha fet fàstics a ningú, acceptar el suport del PP, li genera un cost que s’agreuja en el cas de l’últim acord PP-C’s d’eliminar els privilegis forals i el concert. I el PSE pot no ser suficient per arribar a la lehendakaritza.

Les últimes enquestes donen Podem segona força i a Bildu recuperant terreny, cosa que els igualaria en parlamentaris als del bloc PNB-PSE. Hi hauria la possibilitat d’un govern Podem-Bildu que permetria avançar en el dret a l’autodeterminació des de l’esquerra, sense fer pagar la crisi als treballadors. Però això implica fer aquesta campanya per guanyar als indecisos a aquest programa. Aquesta seria la nostra aposta. Per això discrepem de la de l’esquerra abertzale, d’un «front de país» amb la burgesia basca, reeditant l’acord de Nafarroa entre Geroa Bai-PNB, Bildu i Podem, encara que posin l’exigència de referèndum d’autodeterminació al centre.

Però sigui com sigui, està plantejada la reobertura del front basc, que sumat al català, agreugen la crisi del règim monàrquic.

10

10

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

L’actual acord in extremis de Podem amb les Marees, acceptant la pèrdua del nom, i només encapçalant la llista de Pontevedra, intenta la recomposició, encara que el pas a un costat de Beira, cedint el cap de llista de la coalició al jutge Luís Villares, segons alguns analistes, podria afeblir-la.

El temor de Feijóo és perdre la majoria absoluta i que ni tan sols amb C’s, que ja s’ha ofert a donar-li suport, pogués formar govern.

Això donaria opció a un govern En Marea-PSG-BNG. Així les coses, les possibilitats del PP de perdre un dels seus feus històrics, vindria a sumarse als de Balears i València en les a n t e r i o r s autonòmiques.

Mesur es que exigeix la UE per garantir -ho: Mesures garantir-ho: · Increment generalitzat de l’IVA al 21% · Més control del dèficit de les CCAA –que són els qui paguen serveis socials- tallant dràsticament quan hi hagi desfasament. · Més publicitat en les adjudicacions de concursos públics.

Com s’asseguren que es fa? · Tornen els homes de negre a Madrid i l’economia torna a estar intervinguda. · Es congelen uns 1.300 milions (a concretar xifra exacta el 8 de setembre, però que afectaran uns 77 projectes) dels fons estructurals si el pla no està abans del 15 d’octubre, però també si més endavant hi ha desfasaments: a manera d’espasa de Dàmocles. · Si igualment s’incompleix el dèficit algun dels anys, la multa serà efectiva i major: de 5.500 milions.

És impr escindible fer fora al PP imprescindible PP,, i der derrr otar el pla de la UE. Cal or ganitzar la mobilització! organitzar

11S i 28S. Catalunya: Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!

Contra les retallades i per la recuperació de drets DUI o RUI: «Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!»

Aquesta Diada ve marcada per dos elements: la situació estatal, amb un govern provisional que aprofundeix l’atac a les institucions catalanes, però embussat en la investidura malgrat la pressió de Brussel·les perquè presenti plans de retallada abans del 15 d’octubre; i la feblesa del govern Puigdemont que, amb el beneplàcit d’ERC, intenta lligar la CUP-CC per mantenir la legislatura costi el que costi, ara forçant una moció de confiança que li permeti també seguir amb la seva política de retallades i privatitzacions.

Avui, després dels resultats del 26J en les generals, i la nova pèrdua de 80.000 vots, encara està més clar que CDC no té cap interès en què es convoquin unes eleccions, doncs és evident que la composició mateixa del Govern Puigdemont ja no es correspon amb la realitat del país, i probablement és l’última legislatura amb un president de Govern de CDC. És doncs, l’hora de cridar a la mobilització per imposar la nostra voluntat com a poble, per exigir al Govern de la Generalitat la data de convocatòria d’una DUI o RUI que ens porti a la República Catalana, per defensar davant qualsevol atac de les institucions de l’Estat, però sense trair la lluita en defensa dels condicionis de les classes treballadores catalanes.

Per a nosaltres, davant del debat

de confiança que planteja Puigdemont, hem de donar continuïtat a la política de compromís amb el resultat de les plebiscitàries del 27S i la conformació d’una majoria independentista al Parlament, i amb el compromís de lluita i millora de les condicions materials de les classes populars:

nosaltres considerem que els resultats del 27S legitimen la proclamació de la República Catalana. Però si el fet de fer un referèndum en aquest termini pot ampliar la base de la ruptura amb l’estat, estem per fer-ho, i amb això ens estem dirigint no només als sectors de la pròpia CUP que veien insuficients els resultats del 27S per una DUI, també a ERC i CDC, la pròpia ANC i fins i tot perquè emplaça obertament a QSEP/En comú Podem, quan la situació estatal ha evaporat tota possibilitat d’un referèndum pactat, si és que algú -no nosaltres- creia que n’hi havia alguna abans. P e r a i x ò , aquest 11 de setembre ha de ser un clam de la mobilització el «Sr president posi data i tregui les urnes!» Sigui per l’Assemblea Constituent de la República Catalana després de la DUI o pel RUI.

1.- No tenim cap interès en unes eleccions anticipades a Catalunya, és a dir, volem que en la legislatura es proclami la República catalana en els 18 mesos compromesos el 9N. Ja ha passat més de la meitat d’aquest temps i no veiem que l’executiu avanci en la ruptura amb l’estat. Encara que confiança en aquest govern no en tenim, la nostra única condició perquè tiri endavant la moció de confiança és que el Govern posi data dins del 2017 a la proclamació de la República Catalana (DUI) o a la convocatòria d’un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI).

A hores d’ara no val un termini genèric que torni a ser objecte d’ajornaments o de desitjos condicionats a no se sap què: la 2.- Però «moció de confiança» data concreta és condició sine qua i pressupostos no van de la mà. non perquè aquesta legislatura No confonguem, el mandat del continuï al dictat del mandat del 27S. 27S era per proclamar la RepúLa posició de LI la vam deixar clara blica catalana, no per tenir carta des del principi: contra el que van blanca per mantenir amb diners dir destacats dirigents de la CUP, Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

11

públics els concerts educatius d’elit i tancar aules de P3 públiques, desacatant les resolucions del propi Parlament Parlament. CDC i ERC utilitzen demagògicament l’un per fer l’altre: ho han fet amb el govern anterior, i ho han aplicat en aquesta legislatura. La CUP-CC ha de ser la veu del mandat del 27S: cap a la República sense més retallades. Ha de ser «el cavall de Troia de les classes populars» al Parlament, una força compromesa amb els moviments i lluites dels i de les treballadores, en la defensa de l’ensenyament i la sanitat pública, contra els desnonaments, per plans d’ocupació, contra les privatitzacions...: els de la «mà estesa per l’autodeterminació, i el puny molt tancat contra les retallades i qualsevol agressió als drets socials i serveis públics».

Nosaltres no mercadegem amb la vida de la nostra gent ni amb aquests drets bàsics i els defensarem fins al final. Per tant, nosaltres no donarem cap vot a pressupostos que segueixin per la via de les retallades retallades, que posin per davant el pagament del deute i els compromisos amb el Govern central i la troica. Ens mobilitzarem amb els sectors populars contra la política neoliberal del govern PuigdemontJunqueras que segueix en la política continuista de fer carregar la crisi sobre els i les treballadores.

No es tracta d’un pressupost «més social» com li agrada repetir a Junqueras mentre incrementa les privatitzacions i tanca aules públiques… «perquè Madrid no em deixa». No és la falsa elecció entre independència i anticapitalisme a la qual alguns ens volen fer optar: és que només des d’una política social i el compromís de les classes populars hi haurà independència independència. Però a més la República catalana no està determinada perquè els pressupostos garanteixen les partides de les «estructures d’estat»: es va dir el mateix en els dos anteriors –ara i abans amb acord de CDCERC-, però a l’hora de la veritat, es canvien noms i ajusten partides per seguir dins dels marges constitucionals. Res s’ha fet que no sigui el desenvolupament de les estructures autonòmiques que qualsevol CCAA pot desenvolupar –i algunes vénen fent des de fa anys. En els de 2017 no hi haurà diferència doncs no es plantegen la ruptura, amb l’agreujant que estaran marcats per les retallades que Brussel·les imposa a l’estat per abans del 15 d’octubre. I si fos necessari, ja avancem que, votaríem les ampliacions pressupostàries que facin falta tant per resoldre les necessitats socials com per fer possible la RUI/DUI. Per això, aquest 11 de setembre ha de ser un crit a la mobilització per: Fora les mans del TC i el govern central del Parlament i de Carme Forcadell!

Contra les retallades i per la recuperació de drets DUI o RUI: «Sr Puigdemont, posi data i tregui les urnes!»

5/09/16

12

12

21 d'agost de 1940:

Un agent de Stalin assassina a Han passat ja 76 anys d’un dels més importants magnicidis de la història de la humanitat. La mort de León Trotski, no obstant això, és un fet de gran actualitat.

Jacques Mornard era el pseudònim que va utilitzar l’agent de la policia secreta de la Unió Soviètica (NKVD) i militant del Partit Comunista Espanyol, Jaume Ramon Mercader del Riu. Simulant ser fill d’un diplomàtic belga, en 1938 es va traslladar a París amb la intenció de seduir a Sylvia Ageloff, una treballadora social que era militant del trotskisme nord-americà i que, aquell any, s’havia traslladat a París per acompanyar la fundació de la Quarta Internacional.

Trotski havia arribat a Mèxic al gener de 1937 amb la seva companya Natàlia Sedova després d’una sèrie de gestions realitzades, sobretot, pels artistes mexicans Diego Rivera i Frida Kahlo qui van aconseguir que el president Lázaro Cárdenas li concedís asil polític. Però l’ordre d’assassinar a Trotski - com mostren els documents coneguts molt més tard - datava de 1931 i havia estat signada per Josep Stalin. Diversos plans s’havien engegat per executar-la en el marc d’una persecució implacable i realitzada arreu del món. Pocs mesos abans que es consumés l’assassinat, la seva residència de Coyoacán havia estat atacada per un comandament de vint estalinistes armats dirigits per Leopoldo Arenal Bastar, i entre els quals es trobava el seu cunyat, el pintor David Alfaro Siqueiros. Els intrusos van disparar prop de quatrecents tirs amb armes de gruix calibre i el propi Siqueiros va disparar contra el llit al qual suposadament dormien Trotski i Natàlia, sense aconseguir assassinar-los. Els guàrdies de Trotski van repel·lir als intrusos que van fugir sense aconseguir el seu objectiu.

Una llarga persecució sostinguda en mentides Amb acusacions que anaven de provocador a espia, Trotski havia estat expulsat de la Unió Soviètica en 1929 i privat de la seva ciutadania en 1932, quan Stalin ja s’havia consolidat en el poder després de la mort de Lenin en 1924. Alguns dels més propers col·laboradors i tres fills de Trotski van ser també assassinats per l’estalinisme. Una filla es va suïcidar.

La despietada “cacera” es va estendre a tots els opositors i dissidents de la dictadura burocràtica soviètica. Els dirigents que havien actuat juntament amb Lenin i Trotski en 1917 van ser “purgats” i eliminats en aquella enorme i macabra farsa que van ser els judicis de Moscou de 1936-1938 en els quals vells líders del partit, com Zinóviev, Kámenev i Rádek “van confessar” els seus “crims” -reconeixent ser provocadors o agents nazis i imperialistes- i van ser executats per suposades raons d’Estat o de partit. Les falses confessions eren després utilitzades també

(... ve de pàg 7. ERO Panrico) declaracions que en fer-se públiques obliguen al Secretari General de la UGT de Catalunya a demanar la intervenció de la fiscalia. I finalment el doble joc de CCOO, pitjor encara per als treballadors/es perquè es feia des de dins, boicotejant la vaga. CCOO no anava a permetre que aquests treballadors/es en vaga –encara que la majoria fossin afiliats/as a CCOOpoguessin suposar un precedent per a altres conflictes. Amb les cartes que el seu advocat Enrique Lillo va filtrar amb les pressions i amenaces que rebia de la direcció de la Federació d’Agroalimentària per no seguir defensant els treballadors/es de Panrico, citant a més possibles donacions dineràries de l’empresa, no hi ha molt més que demostrar. Si denunciar com la CONC va participar en la criminalització de la lluita amb declaracions que han estat utilitzades per l’empresa. Per completar, CCOO va tenir la cara dura d’exigir de l’empresa el pagament dels mateixos 30.000 euros

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

a León Trotski

contra els seus familiars i altres dirigents. Els “sabotejadors”, acusats en judicis públics “prefabricats”, van ser brutalment reprimits. Centenars de milers de membres del Partit Comunista Soviètic, socialistes, anarquistes i una multiplicitat d’opositors van ser perseguits o vigilats per la policia, la majoria enviats a camps de concentració (els gulags) -on la majoria va morir- i altres centenars de milers van ser directament executats.

Però el major acarnissament es va dirigir contra els trotskistes. Ells segons relata Leopold Trepper en «El gran joc»1- van ser afusellats per milers en els camps de concentració de Sibèria: “Portaven una T en les seves esquenes posada pels seus carcellers -comenta Trepper- i es negaven a tota confessió. Eren els únics que enfrontaven fins a les seves últimes

conseqüències l’estalinisme”.

Aquest acarnissament contra Trotsky i els seus seguidors, els quals havien format l’Oposició d’Esquerra -primer nacional i després internacional-, i es van agrupar després en la Quarta Internacional, va ser el capítol més sagnant escrit per l’aparell estalinista, que va aixafar la democràcia obrera en la URSS, els partits comunistes i molts sindicats del món.

La tasca d’eliminar a Trotsky va ser meticulosa. La burocràcia el va fer desaparèixer dels llibres, les fotografies i les actes. El famós director de cinema Sergei Eisenstein va ser obligat a refer el seu cèlebre film “Octubre” perquè en la primera versió Trotsky apareixia com el company de Lenin, encapçalant la revolució que va canviar el curs de la humanitat.

La història recobra el seu lloc Les pròpies publicacions oficials de la Rússia actual reconeixen el paper de Trotsky en la Revolució Russa. Així, els treballadors del món poden recordar o assabentar-se que el revolucionari assassinat en Coyoacán va presidir l’organització obrera i de masses -el soviet- de Petrogrado, bressol de la revolució; va encapçalar el Comitè Militar Revolucionari que va conduir l’assalt al Palau d’Hivern, és a dir, la presa del poder pels treballadors; que al govern obrer encapçalat per Lenin va exercir les tasques més vitals; va ser l’organitzador de l’Exèrcit Roig, aquest exèrcit obrer i camperol que, entre 1918 i 1920, va derrotar a catorze exèrcits armats per les potencies capitalistes per envair a la naixent república socialista soviètica; va fundar, al costat de Lenin, la Internacional Comunista; i, després de la mort de Lenin, va continuar la seva lluita i va denunciar

LA NOSTRA HISTÒRIA

La mentida va tenir potes curtes Durant més de quatre dècades, semblava que la burocràcia soviètica i els seus seguidors en els PCs de tot el món havien aconseguit el seu objectiu de sepultar la memòria de Trotsky. Però la gran farsa es va enfonsar juntament amb la caiguda del Mur de Berlín i de l’estalinisme en tot l’Est d’Europa. El trotskisme va recobrar vigència i León Trotsky el seu merescut prestigi i un reconeixement creixent en els més diversos àmbits, com a un honest i conseqüent revolucionari, mentre els crims de Stalin van sortir a la llum i cada vegada més, el règim burocràtic va quedar registrat en la història com el que va ser: una salvatge dictadura que va aixafar la gloriosa revolució d’octubre.

anuals i els dos alliberats, l’empresa argumentava que no havia complert la seva part de l’acord, doncs no va poder impedir la vaga i mantenir la pau social, però el Suprem -el mateix que avui no troba motius per dir que l’empresa va vulnerar el dret de vaga-, li va donar la raó a CCOO i va obligar a l’empresa al pagament d’aquestes quantitats més un complement per danys i perjudicis. Per fi ens faltava la sentència i el poder judicial que, lluny de ser arbitres neutrals, no només per les lleis que estan aprovades, sinó per la lectura esbiaixada i interessada d’aquestes, acaben com de costum del costat patronal.

La Sentència és un cop molt dur per als treballadors/es i de Panrico i, per extensió per als treballadors que vam veure en ells un referent per a la lluita aquests llargs tres anys, però la lluita no està acabada, queden els judicis per vulneració de vaga i els acomiadaments. Fins el final estarem recolzant la lluita, i anem a fer el possible perquè áquesta no quedi en l’oblit. La lluita dels i les treballadores de Panrico s’ha guanyat un lloc destacat com a referent en la història del moviment obrer.

Carlos Rodríguez Josep Lluís del Alcázar Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

13

LA NOSTRA HISTÒRIA 14

14

la degeneració burocràtica de l’estalinisme plantejant la necessitat d’una revolució política per al derrocament de la burocràcia contrarevolucionària.

Les últimes hores, les últimes paraules “El Vell, exhaust, ferit de mort, amb els ulls gairebé tancats, mirava cap al meu costat des de l’estret llit de l’hospital, i movia feblement la seva mà dreta: ‘Joe, té… un… quadern?’. Quantes vegades m’havia fet la mateixa pregunta!

Però en to vigorós, amb la subtil ironia que ens llançava sobre la ‘eficiència nord-americana’.

Ara, la seva veu era pastosa, gairebé no es podien distingir les paraules. Parlava amb molt esforç, lluitant contra la foscor que ho envaïa. Em vaig recolzar en el llit.

Semblava que els seus ulls havien perdut aquests centelleigs veloços de l’enèrgica intel·ligència tan característica del Vell. Els seus ulls estaven fixos, com si ja no percebessin el món exterior i no obstant això vaig sentir aquella voluntat enorme apartant la foscor que ho extingia, negant-se a cedirli al seu enemic fins a haver complert la seva última tasca.

A poc a poc, entretallat, va dictar, escollint dolorosament les paraules del seu últim missatge a la classe obrera en anglès, un llenguatge que li era estrany. En el seu llit de mort no va oblidar que el seu secretari no parlava rus!

‘Estic prop de la mort pel cop d’un assassí polític... que em va donar a la meva habitació. Vaig lluitar contra ell... iniciem... una... conversa sobre estadística francesa... ell em va copejar... Per favor digues-li als meus amics... Estic segur... de la victòria... de la Quarta Internacional…

Endavant’.

Va tractar de dir més coses; però no es podien entendre les paraules.

La seva veu va anar desapareixent, els ulls cansats es van tancar. No va tornar a la consciència. Això va passar al voltant de dues hores i mitja després d’haver estat colpejat”.

Extracte de “Amb Trotsky fins al final” de Joseph Hansen, secretari de Trotsky i dirigent trotskista dels Estats Units, agost de 1940.

Ser trotskista avui Mentre les burocràcies obreres es consumeixen i són qüestionades en els més variats racons del món, i l’estalinisme agonitza com un

cadàver pestilent que, per sobreviure, s’acobla sense embuts a governs capitalistes com el peronisme kirchnerista i tots els falsos “progressismes” d’Amèrica Llatina i Europa, el trotskisme ressorgeix i s’enforteix, perquè el seu programa i política s’encarnen en sectors de masses que lluiten i en partits trotskistes que creixen.

“La crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la seva direcció revolucionària”, escrivia Trotsky al Programa de Transició, en fundar la Quarta Internacional.

La tasca de construir una Internacional revolucionària és, com va assenyalar Nahuel Moreno alguna vegada, “la tasca més difícil que enfronta la humanitat”2. Per això cal explorar tots els camins que permetin, amb acords d’unitat amb altres corrents que tendeixin a trencar amb la conciliació de classes, afavorir la mobilització dels treballadors, la seva organització independent, l’exercici ple de la democràcia obrera i la construcció de partits revolucionaris a cada país.

Izquierda Socialista està implicada en aquesta tasca i per això integra la Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-QI), una organització socialista revolucionària mundial fundada a Barcelona en 1997 amb la fusió entre diversos corrents que es reivindiquen continuadores del llegat polític i teòric de León Trotski i Nahuel Moreno, un dels principals dirigents del trotskisme des de la mort del fundador del moviment.

El més recent Congrés de la UITQI3 es va realitzar a Buenos Aires en 2014 amb delegats de les seves diferents seccions i convidats d’altres corrents polítics, on es van prendre importants resolucions i campanyes al servei de recolzar les lluites dels treballadors i pobles d’arreu del món i per seguir en la tasca d’unir als revolucionaris sota una mateixa bandera internacional.

Notes 1. Trepper va ser cap de l’espionatge soviètic en l’Alemanya Nazi. “El gran joc” és un formidable llibre de memòries i una denúncia “des de dins” de l’estalinisme com l’enterrador de la revolució soviètica.

2. Veure “Ser trotskista avui” per Nahuel Moreno www.nahuelmoreno.org 3. Veure www.uit-ci.org

Tito Mainer El Socialista 323, 24 agost 2016.

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

Tunis

Crisi política: El 27 d’agost assumia el poder el nou govern d’unitat nacional de Youssef Chahed (Nida-Tunis) amb EnNahda i altres 5 partits per 167 vots a favor, 22 en contra i 5 abstencions. Era la segona concreció de l’acord entre laics i islamistes del 2014 -la primera va ser l’anterior govern del tecnòcrata Essid, que va acabar amb el vel que molts van mantenir de contraposar islamisme i laïcisme per optar entre dos partits neoliberals. El nou govern no ha comptat amb el suport del Front Popular que l’ha qualificat de “govern de l’FMI”, i la UGTT, que va signar la Declaració de Cartago al juliol (base del nou govern), ha posat distància després de les declaracions continuistes de Chahed de nous “sacrificis”. “Si la situació continua com ara, en 2017 necessitarem una política d’austeritat, acomiadar a milers de funcionaris públics i imposar noves taxes”, mentre justificava la recent signatura d’un crèdit amb l’FMI de més de 2.600 milions d’euros.

Així doncs, les necessitats plantejades a l’anàlisi de principis d’agost, segueixen vigents, per la qual cosa reproduïm l'article.

El govern del Primer Ministre Habib Essid, al no poder obtenir al Parlament els vots de confiança per mantenir-se en el poder, va ser deposat el 30 de juliol de 2016. El govern d’un any i mig va poder obtenir només tres vots de suport mentre que els altres vots van ser repartits en 118 de rebuig i 27 abstencions.

La crida per a un nou «govern d’unitat nacional» realitzat pel president Beji Caid Essebsi fa dos mesos va ser l’incident que va iniciar el procés que va portar al govern de Habib Essid a demanar un vot de confiança per continuar. Durant dos mesos Essid va

resistir les pressions per realitzar aquesta avaluació de gestió perquè minava el seu poder, però finalment va cedir amb el resultat previst.

La crisi política per mala administració Habib Essid és el Primer Ministre d’una coalició de govern formada pels dos partits polítics tunisians majoritaris: Nida Tunis (aliança dels lliberals, el secularistes, els bourguibistes -pel líder de la independència de França- i els partidaris del vell règim) i EnNahda (el partit tunisià dels Germans Musulmans). Les crítiques que se li fan al govern de Essid inclou la seva incapacitat per resoldre la crisi econòmica i social del país, el seu fracàs en la generació d’ocupació i en garantir la seguretat contra l’amenaça de l’ISIS. En realitat aquestes crítiques són insuficients.

El problema és encara més greu.

Per exemple, la crisi econòmica i social que va generar la dinàmica revolucionària al país ha anat creixent des del 2011. Si comparem les dades del 2011 i del 2015 veurem que la capacitat de compra de la classe mitjana ha baixat en un 40% mentre que la desocupació en xifres oficials ha pujat al 15,3%, que és encara és menor que la desocupació entre els joves que ronda el 30-35%.

Les reivindicacions de treball, pa i llibertat que va fer que les masses sortissin al carrer en 2011 a Tunísia, van ser el resultat de la ruïna creada per polítiques neoliberals. Áquestes, han continuat després del triomf de la revolució. Aquesta és la causa de la crisi actual.

D’altra banda, les masses van enderrocar la dictadura de Ben Ali, però l’esquerra tunisiana i la central UGTT (Unió General de Treballadors Tunisians) van girar l’esquena a les masses. Aquestes direccions van emfatitzar la naturalesa democràtica de la revolució i la necessitat de construir una «democràcia». Però van descoratjar i retardar les transformacions socials i econòmiques anticapitalistes. Amb la qual cosa van contribuir al fet que

els governs post-2011 continuessin amb l’aplicació de les mateixes polítiques neoliberals. Com a resultat d’això, la crisi social i econòmica es va aprofundir, els governs viuen en una permanent crisi de legitimitat enfront de les masses.

Unitat nacional o «t «t’’estimo però estimo més al capital» Aprofitant els quatre atacs perpetrats per l’ISIS en l’últim any, tots els partits burgesos han abraçat la causa de «combatre al terrorisme» i la «unitat nacional». En aquestes circumstàncies s’han implementat lleis que han permès decretar un estat d’emergència que reprimeix tota manifestació pels drets democràtics i socials.

Mentrestant, les privatitzacions es segueixen realitzant i s’està discutint actualment una llei per decretar una amnistia econòmica, que beneficiaria als representants del vell règim, en altres paraules, els predecessors de la corrupció al servei dels capitalistes.

El president Beji Caid Essebsi va fer una crida a enfortir encara més al govern d’»unitat nacional» fa dos mesos. Una exigència indirecta al govern de Habib Essid de «treure’s del davant». Una maniobra per intentar superar el desgast polític davant el seu poble. El pla suggerit per Essebsi implica establir a Nida Tunis i EnNahda com a components fonamentals del futur govern. EnNahda al seu últim congrés ha declarat que defensen la separació de la religió de l’Estat i han rebutjat l’Islamisme polític per tractar de millorar la seva imatge.

A més, el president Essebsi va afirmar que altres partits i diputats independents podrien també formar part del govern i que la UGTT i la UTICA (Confederació Tunisiana de la indústria, el comerç i la manufactura) constitueixen altres dos possibles components del govern.

Dit això, la postura que tingui la UGTT serà decisiva per a la sort del govern i per al futur de la lluita de classes a Tunísia. Si la UGTT, la institució amb més influència en la història recent de Tunísia a causa

INTERNACIONAL

van deposar al govern

del rol jugat per la mateixa en la lluita per la independència, es transforma en part del govern, el legitimarà i, al mateix temps, buscarà controlar a la classe obrera i el poble.

També pot donar-se l’escenari contrari. Des del 2011, els buròcrates sindicals s’han posicionat en favor de la conciliació amb els governs i van ser incapaços de respondre a les expectatives de les masses d’una transformació social i econòmica. La seva consolidació dins de l’aparell de l’estat patronal pot també portar a un increment de les tensions a la classe treballadora. També és cert que una burocràcia que perd el control de les seves bases es desdibuixa com a tal i perd el seu poder. Per tant el que és cabdal aquí és que el programa del futur govern no serà diferent de l’anterior.

El que es presenta aquí sota l’expressió «unitat nacional» no és més que la consolidació del capital i no farà res per millorar les condicions de vida de la gent.

Què fer?

El Front Popular, l’agrupament més important de l’esquerra a Tunísia, no pot seguir amagant-se darrera de la consigna «estem defensant les conquestes democràtiques de la revolució».

Especialment considerant el fet que aquest discurs té lloc en un país que ha viscut sota l’estat d’emergència aquest darrer any! D’altra banda, la classe treballadora tunisiana i la joventut continuen la lluita pels seus drets democràtics, econòmics i socials. Però cada lluita és encarada sectorialment i de forma aïllada.

El que es necessita és que la unitat sigui construïda sobre la base d’un pla d’acció d’emergència que unifiqui totes les demandes socials, econòmiques i democràtiques a través d’una perspectiva d’independència de la classe treballadora. És amb aquesta unitat que la classe treballadora podrà avançar en les seves conquestes i comprendre que el sistema capitalista mai treballarà per al seu benefici. I que només amb independència de classe i unitat les masses tunisianes podran tornar a tenir la iniciativa a les seves mans!

1 d’agost de 2016 Gorkem Duru

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

15

INTERNACIONAL

Colòmbia

Acord entre les FARC i el govern de El govern colombià de Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) han anunciat a l’Havana la signatura d’un acord de pau, després de 52 anys de conflicte armat i 4 anys de negociacions.

Després de més d’una dècada de conflicte armat, en 1964 es funda la guerrilla de les FARC. Al principi va sorgir com a autodefensa armada camperola davant la violència assassina de l’oligarquia que els desposseïa de les seves terres.

Durant aquest mig segle hi ha hagut 4.900.000 camperols desplaçats, i uns 200.000 assassinats, la majoria per esquadrons de la mort paramilitars aliats als cossos

repressius, així com desenes de milers de desapareguts.

En 1985, en un primer intent de pau i participació política, les FARC van formar el partit «Unió Patriòtica», però més de 3.500 dels seus militants, molts dels seus principals dirigents i candidats electorals, van ser assassinats per bandes paramilitars d’ultradreta al servei de l’estat.

L’estat colombià i els partits dels empresaris es van aprofitar del llarg conflicte armat per justificar totes les extorsions contra el poble, la retallada de les llibertats democràtiques, el paramilitarisme, les bases militars ianquis, el Pla Colòmbia, l’assassinat de més de

cinc mil dirigents i militants de la Central Unitària de Treballadors, i el robatori de més d’un milió d’hectàrees als camperols pobres per la via del desplaçament forçat, entre altres crims.

Decadència política de les FARC Dirigides pel Partit Comunista, les FARC van anar perdent tota perspectiva revolucionària, fins que el seu objectiu central va ser la seva pròpia supervivència. En començar les negociacions de pau al setembre del 2012, una declaració de la UIT-CI assenyalava: «Les FARC, des dels anys 80, a més d’allunyar-se del moviment camperol, van acabar

degradant-se política i militarment [...] van anar abandonant, en els fets, el programa de la reforma agrària per reemplaçar-ho pel cobrament d’impostos als terratinents [...] es van anar transformant en una gran cooperativa armada».

«Som ramaders, som productors d’arròs [...] de moltes coses [...]. És a dir, tenim uns diners que des de fa anys està vinculat al procés productiu... Així es reprodueix el capital», deia un dirigent guerriller entrevistat per Fabio Castillo en 1988.

Prosseguia la declaració de la UITCI: «Des d’aquests anys passen a cobrar un impost als intermediaris dels narcos. I aguditzen els seus

16

16

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

mètodes aberrants dels segrestos d’extorsió, captura de civils en les carreteres, anomenades «pesques miraculoses», que els van anar allunyant de la simpatia de les masses colombianes, que finalment van acabar repudiant de forma generalitzada a les FARC. [...]

Aquests mètodes aberrants es van combinar amb què les FARC mai no van tenir la política de buscar unir la lluita camperola amb la urbana i del moviment obrer. Mai no donen suport a les vagues obreres».

L’acor d de pau ’acord La negociació i l’acord s’aconsegueixen amb el suport polític i logístic del govern cubà de Raúl Castro. Són 300 pàgines, plenes de declaracions de bones intencions. Però en el tema agrari, que va donar origen a l’aixecament, es creen Zones d’Interès de Desenvolupament Econòmic i Social (Zidres) amb una concepció neoliberal, zones lliures d’impostos i obertes a la inversió estrangera.

Això endolcit amb la promesa de lliurar un «percentatge», a determinar, de la terra de les Zidres a camperols sense terres.

L’acord estableix que les FARC han de lliurar les seves armes a l’ONU, els atorga per llei un mínim de 5 diputats i 5 senadors al Congrés Nacional, que podrà augmentar segons la votació del partit polític que les FARC presentin. Aquest partit rebrà 2.400.000 dòlars a l’any «per difondre les seves idees». Cada guerriller rebrà 3.500 dòlars. Un tribunal especial «transicional» jutjarà els delictes greus de lesa humanitat i crims de guerra comesos durant el conflicte. Encara que no hi ha amnistia i podrien ser jutjats militars, paramilitars i guerrillers, s’escurçaran les penes a un mínim sense presó efectiva, en cas de confessió.

Ensarronada Com assenyalàvem en 2012 «considerem que la negociació s’hauria de circumscriure al cessament de l’enfrontament

Veneçuela. Eleccions a petr oliers petroliers

Colòmbia armat, a exigir un alto el foc immediat, la reinserció a la vida social dels insurgents, plenes garanties per a la seva vida i drets democràtics perquè puguin actuar com a partit o moviment polític». Això hauria estat legítim en el marc d’una lluita armada que va perdre suport popular.

Després de l’acord signat, constatem que no es circumscriu a l’anterior, ja que l’acord parla de «reconciliació» amb els militars genocides, i s’ha convertit en un aval a la política econòmica neoliberal del govern de Santos, especialment a obrir encara més la terra a la depredació imperialista. Per això és un acord amb ensarronada, un engany al poble que dóna suport al cessament del conflicte armat. Un acord que Santos vol oferir com a garantia a inversors imperialistes en agroindústria i mineria, amb l’aval per les FARC. Per això, encara que estem a favor de les garanties democràtiques, dret a la participació política i de reinserció de la vida social dels guerrillers de les FARC, els socialistes revolucionaris hem de denunciar que l’acord té aquest contingut pro imperialista i d’impunitat als genocides paramilitars i militars.

No pot haver-hi reconciliació ni veritable pau i garanties democràtiques, si no es castiga als militars genocides que segueixen encapçalant les forces armades. Aquesta lluita segueix pendent, encara que les FARC l’abandonin. Els treballadors, mestres, camperols, estudiants, indígenes i el poble colombià s’han alçat en els últims anys en importants lluites, vagues i bloquejos de camins. Són els que sí que estan defensant drets laborals, l’educació gratuïta, lluitant per una veritable reforma agrària amb terra per al camperolat i enfrontant els plans pro imperialistes de Santos.

Miguel Lamas

Amb Bodas i C-Cura!

En una situació social estatal insostenible, es produiran les eleccions en el major sindicat del país (FUTPV) en el sector clau de l’economia veneçolana, el petrolier. Després de gairebé 7 anys dirigint la Federació Unitària de Treballadors Petroliers de Veneçuela (Futpv), el seu president, Wills Rangel amb un mandat caducat des de fa dos anys, se sotmetrà a un procés electoral per a la seva reelecció el 22 de setembre. Ho fa amb el suport del PSUV, però no ha aconseguit ni tan sols unificar a la burocràcia que es presenta fragmentada en 7 llistes. Davant d’ells, José Bodas, membre de Corriente Clasista, Unitaria, Revolucionaria Autónoma (C-Cura), actual secretari general de la Futpv, impulsor d’un sindicalisme de base i combatiu, apareix com a favorit davant el descrèdit de Rangel.

Les condicions laborals dels treballadors petroliers són deplorables: un salari que no arriba a la cistella familiar, sense garantia dels materials de seguretat elementals –en l’últim any van morir 4 treballadors perquè a més entren persones armades en les plantes i els roben o colpegen-, ni les condicions del conveni col·lectiu –vacances, desdejuni i esmorzar, aigua freda, paper higiènic… o clíniques a les quals no els admeten l’assegurança-. Són el reflex de la situació del sector que, pel seu pes estratègic, determina en gran mesura la del país. C-Cura denúncia que s’ha lliurat la sobirania nacional a través de les empreses mixtes de la Faixa Petrolífera de l’Orinoco i no només a empreses xineses, bielorusses o vietnamites, sinó també «a la Total francesa, a la Statoil de Noruega, a l’ENI italiana, a la Chevron nord-americana i a la Halli Burton». A això s’afegeix, la manca d’inversió que des de 2005 vénen denunciant els treballadors, professionals i tècnics petroliers i que provoca per exemple que Veneçuela hagi d’importar uns 100.000 barrils de gasolina diaris i aproximadament 120.000 de cru lleuger per diluir el petroli de la Faixa Petrolífera de l’Orinoco, per la falta d’inversió i manteniment. Però també la corrupció, com les desviacions de producció del Zulia (que de produir 1 milió i mig de barrils, avui amb prou feines produeix 700 mil), o els 800 mil de l’Orient. Corrupció que la burocràcia sindical silencia o encobreix, només preocupada pels seus privilegis.

Així Wills Rangel, és alhora membre de la junta directiva de Pdvsa (l’empresa), president de la filial Pdvsa Agrícola (també), de la Federació Unitària de Treballadors Petroliers de Veneçuela (Futpv) i de la Central Bolivariana Socialista de Treballadors de la ciutat, el camp i la pesca de Veneçuela. Com a patronal de Pdvsa Agrícola té treballadors terceritzats sense conveni col·lectiu, i com a sindicalista de la Futpv ha signat quatre convenis col·lectius sense homologar pel Ministeri del Treball, que a més Pdvsa incompleix en més del 95% amb el seu consentiment.

Les eleccions havien d’haver-se realitzat a l’agost, però davant d’una més que possible derrota, la burocràcia va preparar un frau massiu que va ser denunciat al juliol: desaparició del padró de més de 20.000 terceritzats; inclusió d’altres 15.000 aliens a petroliers; canvis de lloc de votació de treballadors; taules en les guarnicions militars... Les irregularitats no s’han solucionat, i l’ajornament va ser un clar intent de la burocràcia per presentar una sola candidatura. Bodas va iniciar la seva campanya enfrontant el frau, amb assemblees, mobilització i comitès de base en totes les plantes amb l’objectiu democràtic que es garantís el vot dels 120.000 petroliers: per una opció de classe i independent!.

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

17

INTERNACIONAL

Bolívia

El desastre econòmic i la mort de 5 treballadors miners i un viceministre són responsabilitat del govern d’Evo Morales Entre el 25 i 28 d’agost van ser morts o ferits de mort 5 miners per trets de la policia. El viceministre responsable de la policia, Rodolfo Illanez, va resultar també mort a cops per miners indignats. L’absurda excusa d’Evo Morales, per eludir la seva responsabilitat, va ser dir que “ha fracassat un cop d’estat”. El govern va declarar “heroi” al viceministre repressor assassinat i va empresonar a presumptes culpables, però menysprea als 5 treballadors morts a trets per la seva policia - Pedro Mamani Massi, Fermín Mamani, Severino Ichota, Rubén Arapaya i Freddy Ambrosio -. La policia, actuant amb ordres del govern, està acostumada, cada vegada amb més freqüència, a reprimir amb extrema violència les manifestacions populars. Fa poques setmanes la repressió policial, sota les ordres del mateix viceministre avui mort, va carregar contra els obrers fabrils que protestaven contra els acomiadaments a Enatex. Fa un any van ser els guaranís de Takovo Habita els brutalment apallissats i els seus humils habitatges van ser intervinguts.

El viceministre segrestat per miners indignats va ser abandonat per la policia i el govern que no van respondre a les seves desesperades crides d’auxili, i, pitjor, van provocar el desenllaç tràgic tornant a disparar als miners a Panduro.

El govern és responsable també perquè els actors d’aquesta massacre són els que han governat junts aquests últims 10 anys. Els grans empresaris “cooperativistes” que controlen FENCOMIN, tenen 7 diputats, assembleistes, van tenir ministres i alts funcionaris. I el govern d’Evo Morales els va donar els privilegis dels quals gaudeixen, entre ells no pagar impostos i poder contractar treballadors jornalers, sense drets, ni possibilitats de sindicalització.

Aquest govern ha mantingut la submissió de l’economia boliviana a les transnacionals. I la mineria, controlada en un 60% per transnacionals, és el cas més clar. La mineria estatal va ser acorralada i perseguida, només té un 7% del producte nacional miner, i va ser el resultat, en tots els casos especialment a Huanuni i Colquiri, de la lluita dels treballadors per defensarla, com en el 2006 quan va haver-hi 16 morts per defensar Huanuni de l’ofensiva de les grans empreses “cooperatives” afavorides pel govern.

Un nou decret diu ara que revertirà les àrees de cooperatives que

a Bolívia i, entre d’altres, les Tesis de Pulacayo. Aleshores, que hagin prohibit els sindicats en les Cooperatives mineres és coherent amb aquest govern, encara que ara, en el seu enfrontament amb els empresaris de “cooperatives”, digui que els va permetre.

La COB i la Federació Sindical de Treballadors Miners de Bolívia, sotmeses al govern, mai han fet el menor intent d’impulsar la sindicalització dels “jornalers” treballadors a les grans empreses mineres “cooperatives”. Amb l’aval de les organitzacions matrius es

s’hagin associat a transnacionals.

Però no diu res de les àrees més riques del país en mans de transnacionals. L’any passat davant de las reivindicacions del poble potosí, Alvaro García Linera va viatjar a Sant Cristóbal de la transnacional Sumitomo, dient que feien falta 4 o 5 Sant Cristóbal, és a dir, donar més àrees riques a transnacionals.

Davant la reducció de la renda minera, el govern privilegia als seus socis transnacionals.

El govern d’Evo Morales és el que va atacar als sindicats independents, el que va sotmetre a dirigents amb prebendes i/o amb repressió als que no es doblegaven. Evo Morales va dir en aquests dies que la independència sindical la va inventar “l’imperialisme”, un absurd que ignora un segle de lluita dels treballadors

podrien haver organitzat centenars de sindicats de base d’assalariats de cooperatives i avui la situació seria molt diferent per al sector.

Avui, per la llei de Cooperatives que ha fet aquest govern, hi ha 80.000 obrers miners, “jornalers”, de les grans empreses anomenades “cooperatives”, sense sindicats i sense drets. Molts d’ells van sortir a bloquejar per ordre i sou dels seus patrons. Cinc d’ells han mort a trets, molts més van ser ferits, sense tenir si més no una atenció mèdica gratuïta.

Aquest govern ni ha nacionalitzat ni ha industrialitzat, ha mantingut l’eix econòmic en l’extracció de gas i minerals, agregant productes agrícoles com la soja transgènica, sense industrialitzar, sense donar treballs dignes com reclamava l’Agenda d’Octubre. Per això els

18

18

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

2/09/2016 Gonzalo Sanjines, Eliseo Mamani, Gualberto Arenas Direcció nacional ARPT Secció boliviana de la UIT-QI

Brasil. Municipals

Candidatura de Babá a Rio de Janeiro Enmig de la crisi política que es viu a Brasil després de la destitució de Dilma Roussef i la presa de possessió de Témer, es preparen les eleccions municipals del proper 2 d’octubre. Témer arriba al Govern amb un dur paquet de mesures que aprofundeixen els atacs i retallades que estava prenent el govern de Dilma. La caiguda de preus de les matèries primeres i el petroli afecta durament l’economia brasilera, així com també una crisi institucional, doncs els escàndols arriben no només al PT, sinó també als principals dirigents dels partits burgesos. És més necessària que mai la mobilització de la classe obrera i els sectors populars per aturar els plans de Témer. També és essencial la construcció d’una alternativa d’esquerres, sense compromisos amb el P.T. ni amb els partits burgesos.

En aquest sentit la CST (secció brasilera de la UIT-QI) va presentar la nit del 3 d’agost a Babá –actual regidor de Rio de Janeiro- per a la seva reelecció com a regidor de la ciutat, dins de la candidatura del PSOL -front de partits en el qual participa la CST-. A la presentació de la candidatura, gairebé de 300 persones, treballadors de diversos gremis, joves i de moviments socials van fer petit el local previst. Entre els sectors en lluita més significativa estava un ampli grup d’escombrariaires que van emocionar l’auditori. També van participar el candidat del PSOL a Alcalde Marcelo Freixo i Luciana Boiteux, candidata a vice. Després de les intervencions de treballadors/es i joves, Babá es va comprometre a seguir recolzant les lluites, cridar a no votar candidats/es de la corrupció i els ajustos, i a posar tots els esforços per preparar una vaga general que derroti els plans d’ajustament de Témer. Va fer també una crida a les mobilitzacions previstes i va acabar amb un Fora Témer Témer,, Visca la lluita de la classe treballadora!!

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

INTERNACIONAL

“jornalers” miners no van tenir una altra alternativa que bloquejar, per ordre dels seus patrons de FENCOMIN, per no perdre el seu treball precari.

Els bloquejos van ser organitzats per FENCOMIN, davant la baixada de preus de minerals. Els grans patrons de FENCOMIN volen una part més gran de la “coca” minera per poder mantenir i ampliar els seus guanys.

Aquest és el conflicte amb el govern, que privilegia els seus propis tractes amb les transnacionals. És una lluita entre socis pel saqueig de les riqueses del país i l’explotació dels treballadors.

No va ser cap intent de cop d’Estat. Com va dir Silverio Villarroel, dirigent fabril de Santa Creu, és un cop laboral, “el Cop de l’Estat és diferent a Bolívia; prové la catàstrofe laboral més gran de l’Estat Plurinacional el COP D’ESTAT LABORAL, social, econòmic, laboral; famílies desintegrades, empreses tancades”, un cop contra els treballadors, contra les seves condicions de treball, amb acomiadaments massius, atropellaments als furs sindicals i a la llei de treball, prohibició de sindicalització, i aquest cop l’està fent el govern del MAS. També cop contra els indígenes desposseïts dels seus territoris com va passar violentament a Takovo Mora amb els guaranís, contra els camperols desatesos i sotmesos a la sequera sense que s’hagin fet durant anys obres de reg. Contra els centenars de milers de petits comerciants, única font laboral per a ells, perseguits pels augments d’impostos.

La vella dreta vol treure partit, atacant en general qualsevol lluita dels treballadors, amagant que ells són també, igual que el MAS, còmplices servidors de les transnacionals.

Necessitem una alternativa política dels treballadors i el poble, per lluitar per l’Agenda d’octubre, nacionalitzar i expropiar a les transnacionals per aconseguir la industrialització, treball, salut, educació, fi de la pobresa.

Exigim l’esclariment, recerca i càstig als que van ferir o van assassinar a treballadors miners, tant a la policia com a les autoritats que van ordenar la repressió a trets. També atenció mèdica per a ferits i indemnització a famílies de víctimes.

La direcció de la COB ha traït novament els treballadors en donar suport al govern amagant que defensa a les transnacionals imperialistes i que mai va defensar la sindicalització. Abans va abandonar als treballadors acomiadats d’Enatex. És necessari un Congrés de bases per treure els venuts dirigents de la COB, i triar una nova direcció basada en els treballadors de fàbriques i dels altres sectors que més han lluitat i que no depenguin del govern del MAS. Aquest congrés de bases de la COB ha d’aprovar un pla d’Emergència dels Treballadors davant la crisi, que imposi la prohibició d’acomiadaments, la prohibició d’importacions de productes que es puguin produir al país, la sindicalització immediata dels treballadors i la inclusió en la llei de Treball de tots els assalariats tant d’empreses cooperatives com de les estatals, un pla de foment a la producció camperola amb massives obres de reg i prohibició de transgènics, reversió de les terres del latifundi per lliurar a camperols sense terra, la veritable nacionalització amb control obrer d’hidrocarburs i mineria, salut públiques de qualitat i gratuïta, i un pla integral d’industrialització.

19

29, 30 i 31 de juliol

Ar gentina Argentina

Es va realitzar l’Escola d’estiu de Lluita Internacionalista 2016

Solidaritat obrera

El primer dia vam treballar en dos grups. En un d’ells vam comentar i debatre algunes de les principals bases del marxisme com ara la lògica dialèctica, el materialisme històric o conceptes econòmics com la plusvàlua, la taxa de beneficis o la crisi de sobreproducció. A l’altre grup es va treballar la teoria de la Revolució Permanent a partir de l’aportació de diversos autors i moments històrics i vam discutir la seva relació amb el nostre debat actual amb Salameh Khaile.

El segon dia vam debatre sobre Reforma o Revolució a partir de discussions històriques com la de Rosa Luxembourg amb Bernstein al 1900 que en moltes qüestions es manté vigent i amb formacions i propostes d’ara com per exemple l’anomenat Plan B de Varufaquis.

I el tercer dia vam aplicar els temes tractats els dies anteriors a situacions actuals com la situació a Turquia o el procés d’independència de Catalunya.

Com és habitual les sessions no s’han basat en exposicions magistrals sinó en la posada en comú, el debat i la participació de totes i tots els assistents.

Hem tingut presència de companys francesos i hem gaudit d’una molt bona companyia i bon ambient en una casa que aquesta vegada, a més de piscina, estava ben a prop de la platja. Si no heu pogut venir aquest any, no us perdeu l’escola d’estiu del proper!!

Pedro Mercadé

Antonio Cano, delegat de Parcs i Jardins de Barcelona de la CGT, va morir fa pocs dies i no podem tancar aquest periòdic sense recordar-lo en les lluites sindicals, socials, veïnals... sempre amb l'honestedat i el compromís com a banderes. Vam compartir amb tu moltes i no podem deixar de dir-te:

Company Antonio, seguiràs present en la nostra lluita!!

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 145, setembre 2016

Altre cop els ferroviaris combatius de la línia Sarmiento són criminalitzats per lluitar i perseguits judicialment. Després de l’èxit de l’aturada de 24 hores del dijous 28 de juliol, contra les suspensions arbitràries i per mesures urgents de seguretat en el ferrocarril, l’empresa estatal Trenes Argentinos intenta declarar il·legal aquesta mesura de força i iniciar el procés per treureli la protecció sindical al Secretari General de la Seccional Oeste de la Unión Ferroviaria, Rubén «Pollo» *Sobrero, juntament amb d’altres dirigents del cos de delegats del Sarmiento.

Des del cos de delegats del Sarmiento impulsen una campanya de solidaritat amb recollida de signatures de dirigents sindicals, socials, estudiantils, polítics, de drets humans i del poble en general.

Cridem a signar i fer circular la recollida de signatures contra aquest nou intent de criminalització de la protesta social.

Signa la petició enllaçant a: http://izquierdasocialista.org.ar/ index.php/noticias/sindicales/ferroviarios/3728-solidaridad-conla-seccional-oeste-de-la-unionferroviaria-y-ruben-pollo-sobrero

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista