Lluita 146 1610

nº 146 - octubre 2016 - donatiu 2 euros Editorial: Crisi a cor obert del PSOE Pàgines centrals: El règim sacrifica el PSOE Economia: El marc de les noves retallades Política: CUP-CC: cal recuperar la democràcia i la iniciativa política

pàg 3 pàg 8-9 pàg 4-6 pàg 6-7

Moviments: pàg 10-11 Amiant Zero al Prat de Llobregat.

Internacional: pàg 12-16 Colòmbia, Brasil, Egipte, Síria Amb els treballadors de l'Oasi de Jemna! (Tuníssia) Suplement: Lluita obrera i criminalització

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

1

CALAIX DE SASTRE

A...

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

El hombre de las mil caras del director espanyol Alberto Rodríguez Des d’aquesta secció ja vam aconsellar l’anterior obra d’Alberto Rodríguez: recordeu «La isla mínima»? una joia que ens va encantar pel fons i la forma. Una intriga policíaca ben servida, amb reminiscències del cas de les noies d’Alcàsser. Us fem memòria perquè aquest director torna a fer un relat policíac però sobre una història real i amb uns personatges que vam veure per la televisió als anys 90.

Tots recordem el nom de Francisco Paesa, i també el de Luís Roldán, perquè formen part de la nostra història recent, però probablement encara ens sorprengui reviure la trama que els va emparellar: l’agentsecret i traficant d’armes Paesa va ser responsable de l’operació contra ETA més important de la història, i va estar involucrat en un cas d’extorsió en mig de la crisi dels GAL, de manera que va haver de fugir a l’estranger.

Quan va tornar anys més tard no tenia diners i va rebre la visita de Luís Roldán, que era ex director general de la Guardia Civil del govern socialista, i de la seva dona que li van oferir 1 milió de dòlars si els ajudava a salvar 1.500 milions de pessetes que havien robat a les arques de l’Estat, provinents dels fons reservats (els que es destinen, entre d’altres finalitats, a matar gent per exemple). No descobrim res si diem que un dia Paesa va lliurar Roldán a les autoritats espanyoles, perquè tots ho sabem, i que aquest va estar quinze anys a la presó per estafa i malversació de fons públics, i que els diners mai no van aparèixer.

Paesa va ser investigat per l’Audiència Nacional per col·laboració amb banda armada i obstrucció a la justícia; se’l va acusar d’haver coaccionat a una testimoni dels GAL; se li a obrir una causa separada per malversació i suborn pel cas Roldán. Però totes les causes en contra seva van ser arxivades.

La corrupció, l’espionatge, la venjança, l’ambició… són paraules majors i coincideixen en aquesta embolicada i fosca història on tots els personatges es menteixen uns als altres i on res no és el que sembla. L’encert de barrejar elements de tragèdia i de comèdia enganxats sobre un ritme intens fa que hagem d’agraïr a Alberto Rodríguez que hagi elevat, i molt, el llistó del thriller polític espanyol. Ara

2

2

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

podem contemplar un film intrigant d’espies de casa, i amb diàlegs intel·ligents. No hi estàvem acostumats. Sí que ho estem, en canvi, a les magnífiques interpretacions de l’actor Eduard Fernández: aquest Paesa és immens, en paraules molt repetides a tot arreu, El director s’ha basat en la novel·la Paesa, el espía de las mil caras, del periodista Manuel Cerdán, per això diuen els crítics que aquesta pel·lícula és ficció basada en fets reals. També podem dir-ho menys bonic: Alberto Rodríguez dibuixa l’entramat podrit de l’Estat dels anys 90, d’on venim, és a dir, del que som.

Ficció? Quan sortiu del cinema busqueu a internet la portada del Vanity Fair del 16 de setembre de 2016: Paesa als 80 anys, amb diners, vivint a París i concedint una entrevista per dir allò que us vulgueu creure.

que al país hel·lènic va haver una ruptura democràtica amb la dictadura dels coronels, cosa que a l’estat espanyol no hi va haver més que una reforma pactada del règim franquista. El que ens havien venut com a transició exemplar d’un règim dictatorial a la democràcia, es demostra a cada pas una gran estafa.

Finalment els barons fan caure a Sánchez i es constitueix una gestora que previsiblement facilitarà el govern a Rajoy. L’aparell esclata i el El problema català és la punta de l’iceberg de partit s’esquerda. Felipe González i Susana Díaz la manca de ruptura amb el passat. La voluntat encapçalen el sector guanyador, amb sis dels set de ruptura amb el llegat monàrquic-franquista presidents autonòmics i el vist i plau dels grans va ser enterrat sota set claus i treure una banpoders. La seva bandera les necessitats de l’estat dera republicana era condemnat com un atac a i un anti-nacionalisme català acèrrim. Tot apunta la convivència, el dret d’autodeterminació que l’ofensiva dels crítics s’accelera quan segellat amb el vist-i plau de l’esquerra del PCE González denuncia que Sánchez enllestia un i del PSOE, i amb l’acord de les burgesies basacord de govern alternatiu amb els «leninistas 3.0» ca i catalana, la Reforma agrària reconvertida i «los que quieren romper España». Amb l’exen PER de misèria i almoines, gran part del vell secretari general que s’oposa a l’harakiri del partit aparell d’estat va quedar intacte i amb ell la deixant governar al corrupte PP, es queda la preimpunitat es va fer norma, avui aquesta s’estén sidenta balear, catalans i bascos. A l’aparell del en multitud de casos de partit Sánchez està en corrupció que afecten totes minoria, per això acudeix les institucions i partits de la a la base, amb primàries i ... els poders fàctics transició. Els cadenats de la un congrés, perquè exigeixen tancar files al transició estan rovellats i sembla majoritari que els i preu que sigui, encara que comencen a saltar pels ailes militants no volen que res i el règim despullat... fa sigui el sacrifici el PSOE, el PSOE doni l’abstenció repugnància. a Rajoy. Els interessos de una peça que va ser l’estat monàrquic determinant en La caiguda de Sánchez s’imposen sobre els del pot ajudar a formar el govern l’estabilització de la partit, i en el PSOE s’obre del PP i de moment sortir de Monarquia. El PSOE una profunda i incerta la paràlisi, però al preu de crisi. s’esquinça perquè avui és deixar un dels dos pilars impossible servir els centrals tan malmès que La crisi del PSOE és difícilment a mig termini torni interessos de l’estat i, més que un xoc de a ser alternativa de govern. personalitats o d’una alhora, salvaguardar el seu A més qui diu que el PP és Madrid. abstenció al Govern del espai polític i base social.

Puerta del Sol un pilar sòlid? Està travessat PP. Cal buscar els motius per mil i un casos de més al fons, a les corrupció, que fan difícil que ...Inevitablement aquesta contradiccions que avui pugui legitimar una nova fan tremolar el règim del situació tensarà la lluita de ofensiva contra els i les 78: d’una banda la crisi classes, i la clau per fer treballadores com la que econòmica que no afluixa, bascular aquesta situació exigeix Brussel·les i, a la de l’altre el desafiament vegada, afrontar amb mà de cap a l’esquerra serà la del poble català. I els ferro un any decisiu pel poders fàctics exigeixen mobilització. procés català. tancar files al preu que sigui, encara que sigui el sacrifici el PSOE, una peça que va ser determinant en l’estabilització de la Monarquia. El PSOE s’esquinça perquè avui és impossible servir els interessos de l’estat i, alhora, salvaguardar el seu espai polític i base social. És cert que el fenomen de la pèrdua de la base social de la socialdemocràcia és un problema europeu, degut a que la forta crisi capitalista no dóna les molles que necessita la socialdemocràcia per repartir entre el poble i aparèixer diferenciada de la dreta, però la crisi del PSOE va per la via grega del PASOK, en una caiguda imparable. És cert que la burgesia espanyola té més recursos econòmics que la grega, però no és menys cert

EDITORIAL

C

aiguda de Sánchez, la crisi a cor ober t del PSOE

Inevitablement aquesta situació tensarà la lluita de classes, i la clau per fer bascular aquesta situació cap a l’esquerra serà la mobilització. Mentre la crisi es cuini entre les bambolines de la cort, tenim les de perdre.

Mobilització per aturar nous atacs contra els/les treballadors/es, i aquí els sindicats en tindran molta responsabilitat, i mobilització per aturar la maquinària de guerra de l’estat contra qualsevol decisió sobirana del poble català. I una darrera conseqüència de la destrossa en el PSOE, és que s’accelera la recomposició de l’esquerra política.

12/10/2016 Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

3

ECONOMIA

Retallades i xocs exteriors

La via de les retallades només porta a la misèria i no salvarà els comptes públics De la mateixa manera que els capitals estrangers havien alimentat la nostra autòctona bombolla immobiliària per sobre de les nostres possibilitats, l’explosió de la bombolla d’EUA va provocar l’explosió de la nostra. 8 anys després d’una crisi peculiar per global, els gurus assenyalen que torna a tocar una nova crisi, encara que aquesta vegada sigui de les «normals».

Seria «normal» si s’hagués saldat l’anterior, però això no és cert ni a nivell de l’estat espanyol ni a nivell mundial. Les muntanyes de capital fictici no s’han caigut. Les muntanyes de paper (deutes, accions, bons) de les que els seus posseïdors esperen rendes en el futur, i la suma de les quals és impossible, encara no han perdut la major part del seu valor. Ho han impedit els rescats amb diners públics i la política dels bancs centrals, comprant aquests papers al valor que indica la ficció. Això, fins ara ha impedit els cracks – que tenen el mal costum de contagiarse – en una espècie de calma que precedeix a la tempesta. Calma que sens dubte estan aprofitant els grans capitals per vendre el paper fictici i comprar coses de debò – terres fèrtils, jaciments, fàbriques, armes o valors (papers) considerats «refugi». També ha contribuït a la pròrroga del desastre anunciat en 2008 el fet que els BRICS (Brasil,

Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) tiressin uns anys del comerç mundial darrera de la Xina (es diu que la Xina va consumir en 3 anys més ciment que EUA en un segle – estem parlant d’una població que és 5 vegades major -).

Però en l’economia real les coses no van millor. Com a ressaca de les mesures començades a aplicar en els 80 per Reagan i Thatcher per pal·liar la disminució de la taxa de benefici dels capitals, i amb l’ajuda de la restauració capitalista a Rússia, Xina i la resta, la subhasta de les fàbriques a les zones amb salaris més baixos, va sorgir la impossibilitat de les classes treballadores nacionals de comprar la producció. Això es va pal·liar amb el crèdit i les exportacions. Les dues sortides tenen els seus límits, com s’està veient amb la fallida de la setena naviliera mundial, per la disminució del comerç. Per acabarho d’arreglar, el canvi climàtic comença a ser una mica més que una etiqueta de moda, i es pot témer tant la seva acceleració com la seva inèrcia (es necessiten quilòmetres per frenar un gran vaixell carregat que va a tota velocitat). El canvi climàtic, unit a l’arribada als límits de màxima producció de petroli cru, qüestionen el model industrial, agrícola i de transport mundial, i al mateix model de consum individualitzat occidental. La gestió del canvi necessari està entre la gestió «africana» de

4

4

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

les crisis per part de les grans corporacions i l’imperialisme, o la planificació d’una economia estacionària i justa amb béns i serveis socialitzats. Barbàrie o Socialisme.

La propera crisi podria tenir de detonant una crisi bancària en la UE, amb el Deutsche Bank com a inicial protagonista, o l’explosió d’alguna de les bombolles immobiliàries com la de la Xina que és la major (però el sòl urbà pertany a l’estat, la qual cosa la fa diferent). O l’explosió de les bombolles en les borses, causades per la inundació de diners gratuïts dels bancs centrals i els rescats. O l’impagament del deute d’algun país causat pels rescats. Qualsevol d’aquests fets podria produir una reacció en cadena, doncs estan interconnectats.

El 21 de desembre farà un any de les primeres eleccions generals.

Mesos abans, el PP havia ajornat les retallades i decidit mesures electoralistes com la baixada d’impostos i retornar vacances i una paga extra no pagada als funcionaris. En les segones es van publicitar 26 mesures del PP, part de les quals tornaven a ser rebaixes d’impostos, descomptes en l’IRPF, bonificacions. La UE, tan gelosa de la política d’austeritat, va callar tota l’estona per facilitar la victòria del PP. En allargar-se la interinitat del govern, la UE ha argumentat de

diverses maneres perquè es votés el govern possible...el del PP, i avisant de la incertesa que crearia un govern amb el suport de Podem.

Finalment, la UE va començar a donar xifres canviants sobre l’ajust i retallades que demanaria al nou govern i sobre la multa que potser imposaria (però no al PP). No hem d’oblidar que dirigeix la Comissió Europea Junker, l’eurogrup Dijsselbloem, el Banc central europeu Draghi i el nostre ministre d’economia és Guindos. Els dos primers de dos paradisos fiscals i els dos últims de Goldman Sachs (el banc més poderós del món, cervells del frau de les hipoteques a EUA i assessors principals en l’ocultació del deute grec).

Hi ha diverses xifres sobre la taula.

D’una banda els diaris han informat que el govern dóna per perduts 26.300 milions dels rescats a la banca que aquesta havia de retornar i no ho ha fet (o sigui, aquesta xifra una sola vegada). Algun mitjà

amplia aquesta quantitat a 38.012 milions. Segons l’informe de la PACD (Plataforma Auditoria ciutadana del deute) de 2013, e l r e s c a t n o recuperat recuperat, si donem per bona la quantitat que els mitjans afirmen que la banca va retornar,, seria de 61.576 milions. Aquesta quantitat tindria un impacte directe en el deute públic de l’estat espanyol espanyol.

Però segons el mateix informe hi hauria riscos que només es van a materialitzar si la banca incompleix els seus compromisos amb tercers, i que l’estat ha avalat. Aquests riscos sumen altres 500.000 milions que en aquest moment encara no és deute públic però que pot arribar a ser-ho tot o en part. A això cal afegir l’aval implícit de l’estat al Fons de garantia de dipòsits que el mateix informe quantificava en un risc màxim de 795.000 milions, que es pot no materialitzar materialitzar,, o sí en part o íntegrament.

I fins a aquí hem parlat només de rescats a bancs. Si incloguéssim

Al costat d’aquestes xifres, la Comissió de la UE ens adverteix que el nostre dèficit s’ha desviat una mica menys de 30.000 milions del previst (o sigui, aquesta xifra cada any) i demanen retallades i donen idees per on començar. Proposen pujar del 4% al 21% l’IV A dels pr oductes de l’IVA productes primera necessitat: pa, llet, ous, fruites, verdures, hortalisses, eals i formatges. T ambé c e rre Ta llibres, periòdics i revistes no publicitaris; medicaments d’ús humà; cadires de rodes per a discapacitats i pròtesis i habitatges protegits. I pujar del esta dels 10% al 21% l’IV A de la rresta l’IVA aliments i el transport de viatgers.

També pr oposen contr olar i rreduir eduir proposen controlar els pressupostos de les Comunitats Autònomes (o sigui, sanitat i ensenyament) i doblar la quantitat de publicacions de concessions, concursos, contractes de manera que no només les grans constructores i empreses de l’estat espanyol es reparteixin el pastís, sinó que hi hagi contractes per a les empreses europees europees. Al moment d’escriure, el govern prepara una ampliació de les retencions en el pagament de l’impost de societats durant dos anys, o sigui un crèdit gratis (però no oblidem que l’impost l’ha reduït el PP, i que les empreses

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

ECONOMIA

a les grans constructores tindríem la sorpresa que amb només una d’elles, SACYR (la del Canal de Panamà) tenim riscos per valor de 3.447 milions (a data de 2013) en forma de crèdits i avals que poden materialitzar-se en obligacions de pagament per a l’estat en part o íntegrament.

5

ECONOMÍA

de l’IBEX no paguen més del 3% de mitjana).

També s’està pr educció de les preparant eparant una rreducció govern. Durant desenes pensions per al proper govern d’anys els diners de les pensions van alimentar els pressupostos de l’estat, però el pacte de Toledo va instituir la separació de fonts de finançament entre pensions i la resta del pressupost. Amb l’atur i els baixos salaris de la reforma laboral, els ingressos no cobreixen les pensions. En 2015 el dèficit va ser de 17.000 milions milions. Les opcions dins del sistema són o una rebaixa de les pensions o traspassar diners dels pressupostos o una combinació de les dues.

El deute públic gairebé s’ha triplicat des de 2007 fins a arribar a 1 bilió (un milió de milions, igual al PIB d’un any). Els interessos sumaven 35.000 milions anuals en 2015. Però aquestes xifres són només la punta de l’iceberg l’iceberg. El rescat bancari ha imposat als comptes públics obligacions de pagament i riscos (avals i garanties) que van des dels 64.000 milions que ja es troben incorporats en el deute (i dels quals el govern ja dóna per perduts 26.000 milions), fins a 1,3 bilions que seria el que es descarregaria en els comptes públics en el pitjor dels escenaris de fallida dels bancs espanyols. Però es dirà que l’escenari de fallida dels bancs espanyols no és una hipòtesi raonable. Apuntem que les dificultats dels bancs italians, alemanys i francesos no són una quimera, i que els rescats de Grècia, Portugal i estat espanyol (o «préstec en condicions molt favorables, millors que les del mercat» segons Guindos) es van fer per evitar els impagaments d’aquests països per no perjudicar als bancs alemanys i francesos. Els tests de risc dels bancs europeus que mesuren la seva fortalesa, han sortit bé oblidant-se que els interessos baixos que redueixen els seus beneficis poden durar. Però els bancs europeus estan plens d’accions i bons de les millors bombolles de tot el planeta. La seva riquesa apuntada en el balanç depèn que acabin cobrant els diners que prometien aquests paperets. La via de les retallades només porta a la misèria i no salvarà els comptes públics de la fallida a la qual les arrossegaran les fallides bancàries. No s’ha d’entrar en el camí del desmantellament en el qual han entrat els governs europeus. No al pagament del deute!

Nacionalització de la banca. Prioritat a la despesa social. Pensions dins dels pressupostos, i no en comptabilitat apart. Fiscalitat progressiva perquè paguin més els que més tenen o expropiació.

Riquesa al servei de la producció i les necessitats socials. Economia mundial estacionària i justa amb béns i serveis socialitzats.

Víctor Messeguer Nota: els enllaços estan en: https://is.gd/Etwg7E. Enllaçar no significa avalar.

6

6

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

Catalunya. Moció de confiança, D

La CUP-CC ha de la iniciativa de la La CUP-CC porta mesos sense prendre la iniciativa política. No es tracta només de si al final es manté en el No a Mas, o en l’esmena a la totalitat als pressupostos 2016. Això és important, com ara ho és, malgrat no hagi estat com a condició de la moció de confiança –com nosaltres proposàvem- que el referèndum unilateral tingui data al setembre 2017. Però en política no és només important què s’aconsegueix sinó també com: si es fa enfortint unes posicions d’esquerra que la gent pugui assumir com a alternativa pròpia, o si apareix enmig d’una nebulosa en la qual al final no es sap on està la coherència, o si és una exigència o un graciós favor de la burgesia que alimenten les il·lusions en JxS. Aquesta feblesa es va expressar quan com a «càstig» a haver forçat a Mas a donar el famós pas al costat, acceptava un acord en què s’autocriticava, feia dimitir diputats, garantia que no criticaria JxS per les seves inconseqüències davant els compromisos independentistes i es comprometia en una relliscosa «estabilitat». Va seguir quedant palès amb les declaracions dels diputats durant els dies immediats a l’entrada en el Parlament dels pressupostos de 2016, quan reiteraven que seguien negociant i anava be… per més que tenien un mandat d’esmena a la totalitat que només podia canviar si JxS presentava un altre pressupost, amb diferents sostres d’entrades, de despesa i/o d’objectiu de dèficit. I s’ha reproduït de nou davant la moció de confiança: quan després d’un estiu dient que si no hi havia data pel RUI no hi hauria SÍ a la moció de confiança, i el 6 de setembre, desdejunàvem amb un SÍ incondicional perquè era una «qüestió de tràmit».

A banda de les alegries que els donem als votants de JxS quan es fa el que vol el Govern i s’encoratgin les expectatives de que ells ens portin a la independència; és impossible que els de la CUP-CC segueixin els raonaments de la candidatura o pitjor, que aquells que ja no creien en JxS –i per això no el van votar- ara puguin interpretar que la CUP-CC li fa el joc.

I és que la CUP-CC ha entrat de ple en els vicis parlamentaris: reunions «discretes»/secretes han fet desaparèixer la «llum i taquígrafs» de la 1ª legislatura, documents que abans coneix Puigdemont que els militants per «evitar filtracions» –on queda el «cavall de Troia»?-, debats que no es poden votar i que «interpreten» els diputats en assemblees «informatives» -que han deixat de ser assemblees doncs la seva essència és ser sobiranes i decidir-… un mètode que s’empassa la democràcia del carrer que es diu

recuperar, junt a la democràcia, "ma oberta i el puny tancat" defensar actuant per fets consumats, per «evitar friccions en la CUP», un camí que –com sempre han fet els polítics institucionals- clama a la confiança cega en els diputats amb el «tot per al poble però sense el poble». I això respon a qüestions polítiques de fons: no es canvien els mètodes sense ni plantejar-los abans per escrit, si no és perquè l’incipient aparell es deixa portar per unes pressions que, en ser alienes a les que rep la base, puguin portar aquesta a qüestionar les posicions de la seva direcció. S’ha entrat en la il·lusió que així s’han evitat filtracions, sense veure que aquestes obeeixen als interessos dels qui manegen els mitjans, i que si no les està havent-hi, no és per la nostra «cintura», si no perquè el debilitament de la nostra democràcia ja li ve bé al Govern.

Ens autoenganyem amb la il·lusió que hem pres la iniciativa perquè hem tornat a situar el RUI en primer pla –al que la mateixa CUP va treure «Unilateral»-, quan en realitat encaixava amb els interessos de tots els actors: d’un costat deslegitimava el resultat del 27S doncs si cal fer un altre, és que aquell es va perdre, de l’altre, donava un nou respir a JxS que ja no es veia pressionat per la DUI i enviava el globus sonda de «referèndum si però pactat o eleccions constituents», i CSQEP tornava a la pantalla del «referèndum acordat» de fa dos anys amb ICV. Si s’ha imposat un avançament és per la situació objectiva de la mobilització que no va caure en aquesta diada i pressiona per posar una data. Això, i la brutalitat de la política estatal que empeny i empeny. Era basant-se en això, i reivindicant-ho, que la CUP havia d’haver enarborat l’exigència de la data pel que fos (DUI o RUI) en la moció de confiança perquè la clau no era el què sinó el límit.

Al nostre entendre la moció de confiança havia d’endurir aquest sol eix per poder utilitzar el debat de política general per preparar el de pressupostos: era l’oportunitat de recuperar el nostre perfil irreductible a nivell nacional i social. Però la moció queda a ulls de fora com un aval, el debat de política general el mitjà per garantir la data del referèndum, i tornem a quedar venuts davant els pressupostos 2017. Altre cop la política de fets consumats. Vam fer una llista de propostes per forçar resolucions i fer decantar no només a sectors de JxS sinó també a CSQEP. No vam tenir ocasió ni de discutir-les. Es van presentar algunes de les que proposàvem diluïdes i, a tenor de les altres presentades, no va ser la preocupació preparar el marc del pressupost. Tampoc aquí es va recuperar la iniciativa política: definir les nostres condicions per al marc general d’entrades, despesa i dèficit. Sí es van presentar la de increments impositius progressius – que fan a entrades i ja JxS va dir que no-, o el del dèficit, però el de no pagament del deute es va limitar a la «il·legítima» que ningú sap què és ni s’ajusta al programa de la CUP-CC; evitar privatitzacions o subcontractes pot tenir exemples – com algun que es va presentar- però només es mesura amb que el capítol 1 creixi més que el 2 que a més encara la creació d’ocupació digna

POLÍTICA

Debat de Política General i pressupostos

–el contrari que el presentat en 2016 i tots els anteriors de CiU amb ERC o PP- i ni es va presentar – potser per no incomodar a les empreses del tercer sector que eren les que es beneficiaven del gruix de les mesures socials al pressupost del 2016?-… I així de nou, s’encaren els pressupostos sense un perfil definit i comprensible i es tornarà a indigestar entre si hi ha partides per a la «ruptura», si es camuflen de lagarterana i es redueixen –com en els anys anteriors- per no incomodar a Albiol, o si són a canvi de mesures socials… És imprescindible que la CUP-CC torni als seus orígens, sigui assembleària i recuperi la iniciativa política cosa que no es fa ni en reunions secretes ni en negociacions desmanegades que ningú comprèn i donen per a mil lectures. Perquè aquella CUP-CC -la de la mà oberta per aconseguir l’autodeterminació i el puny ben tancat per defensar els drets socials- és imprescindible per al nostre poble i pels i per les treballadores: per això no descansarem a exigir-la.

M Esther del Alcázar i Fabregat

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

7

El règim sacrifica el PSOE La crisi del PSOE té dos precedents històrics: l'un lligat directament amb la crisi econòmica que travessa tota la socialdemocracia europa -amb l'exemple més sagnant de Grècia-, però un altre estatal quan en la Transició, l'estabilització de la Monarquia va requerir del sacrifici del PCE. Analitzem el conjunt.

La negativa del sector «crític» del PSOE a arribar a un pacte amb els partits independentistes catalans per fer fora a Rajoy és el rerefons de la dimissió de Sánchez. El preu és facilitar un govern de Rajoy perquè pugui continuar amb la política de retallades, de limitació dels drets bàsics i d’encobriment de la corrupció.

No obstant, la crisi del PSOE ve de lluny i hi ha tres aspectes que cal tenir en compte.

1) La llarga crisi econòmica que, entre d’altres aspectes, ha reduït el marge econòmic en el qual es basa la política econòmica. Tots els partits socialdemòcrates europeus estan passant per una forta crisi.

Amb un elevat dèficit pressupostari i amb un deute públic equivalent al 100 % del PIB, el PSOE no pot oferir concessions econòmiques als sectors populars afectats per la crisi. A això, cal afegir la retallades exigides per la Comissió Europea al proper govern espanyol.

2) La crisi del propi Règim del 78 del qual el PSOE ha estat una pota fonamental. La crisi econòmica ha provocat la caiguda del tradicional discurs sobre la «modèlica»

transició política i ha deixat al descobert la veritable natura de l’acord de la transició: el manteniment al poder dels sectors econòmics i financers lligats als contractes amb les administracions i el manteniment dels antics poders de la policia i la judicatura. Només cal veure la protecció als processats per la causa argentina.

Però la crisi del règim ha mostrat també la corrupció generalitzada del sistema polític. N’és un exemple el cas de les targetes Black de Bankia, en la que estan processats persones relacionades amb tots els partits polítics, dels sindicats, de la patronal i les institucions (inclosa la Casa Reial).

Aquesta crisi política ha facilitat l’aparició de nous partits polítics i el revifament del sentiment independentista a Catalunya.

3) Finalment, la pròpia evolució del PSOE, des de l’abandonament del marxisme passant pels governs de González i Zapatero, ha anat evolucionant cap a la dreta, abandonant les polítiques reformistes socialdemòcrates en benefici de la burgesia. Les

mesures anticrisi de maig del 2010 preses pel govern Zapatero són la prova més evident.

El progressiu deteriorament electoral del PSOE és una conseqüència d’aquests factors.

No obstant, l’actual crisi té un signe particular: la negativa de Sánchez a facilitar un govern de Rajoy. Una negativa que ha trobat ressò en les bases del PSOE i en les capes populars com per exemple a Catalunya, però no dins els aparells territorials que governen les seves comunitats autònomes que s’han unit per defenestrar

Pel camí del P ASOK gr ec, cap avall PASOK grec, La crisi del PSOE s’inscriu en la crisi de la socialdemocràcia europea que hem analitzat en altres articles, la raó de la qual és que la crisi del capitalisme és tan crua que la burgesia no deixa els marges – les molles- que altres cops permetien la gestió de la socialdemocràcia, diferenciada de la dels partits clàssics de la dreta.

L’ofensiva contra els/les treballadors/es es dóna en tots els fronts i entra en flagrant contradicció amb la base social dels Partits Socialistes. Cada cop és més

evident que o s’aplica el brutal dictat del capital o s’enfronta, no hi camins del mig.

El precedent més brutal de la crisi de la socialdemocràcia és el PASOK grec, partit de masses amb una potent base social obrera, referent d’esquerres dins la socialdemocràcia europea. Amb majoria absoluta a les eleccions de finals del 2009, el Govern presidit per Yorgos Papandreu va aplicar un primer memoràndum que va aixecar un rebuig generalitzat entre la població treballadora amb vuit vagues

8

8

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

generals, però no hi va haver prou, i davant les enormes mobilitzacions que s’aixequen contra un segon memoràndum, Papandreu anunciava el 31 d’octubre de 2011 que sotmetria la seva aprovació a un referèndum. La disjuntiva estava plantejada: o les exigències de la UE i l’Estat o el partit. És el propi ministre de finances del PASOK Evánguelos Venizelos, qui encapçala l’exigència de dimissió i d’impedir el referèndum que les enquestes donaven a favor del no a l’acord. Tres dies després Papandreu es desdeia del

Sánchez amb l’excusa de que buscava un acord amb ERC i l’exCIU. Així, gràcies a Susana Díaz i els barons del PSOE, Catalunya ha esdevingut la segona clau de la crisi política espanyola. Sánchez buscava suport dels partits independentistes i semblava que l’ex-CIU estava disposada a donarli sense posar com a condició la realització del referèndum d’autodeterminació. Aquesta aliança implícita podia permetre fer embarrancar el procés independentista i obrir un diàleg amb Catalunya amb l’excusa d’una reforma de la Constitució.

Però amb la caiguda de Sánchez, s’endureix la resposta espanyolista i dificulta trobar una «sortida» constitucionalista o federal al problema català i això agreujarà la crisi política espanyola perquè pot provocar un increment de la repressió contra polítics catalans reduint-se el marge per encaixar Catalunya dins de l’estat espanyol.

Pel PSOE, les conseqüències poden ser fatals i ja pensen en el destí que ha tingut el PASOK grec.

Els barons han preferit Espanya i no el PSOE i això no està clar que el seu electorat ho avali.

Andreu Pagès

referèndum i presentava la dimissió.

El PASOK va passar a donar suport a diversos governs d’Unitat Nacional amb la dreta de Nova Democràcia. El primer també amb l’ultradretà LAOS, presidit per l’home del Banc central Europeu Lukás Papademos. La caiguda lliure del PASOK es va fer evident: del 43’9% a l’octubre 2009, al 12% a juny 2012 i el 4’7% a gener 2015. A les de fa un any treia el 6’3%. El PASOK és sacrificat des de la seva direcció al servei dels interessos de l’Europa del capital i de l’estat.

També el PCE va ser esquinçat per salvar la Monarquia En els anys d’agonia del dictador, el PCE (el PSUC a Catalunya) era el gran partit de l’esquerra. Controlava amb mà de ferro des de CCOO el potent moviment obrer, moviments de joventut i estudiantils, el moviment veïnal i una infinitud d’associacions d’intel·lectuals i artistes.

A principis dels 70 el debat entre reforma del règim franquista i ruptura travessa tots els debats dins de l’esquerra. El PCE es manté a la il·legalitat, però les negociacions amb el règim hereu de Franco continuen. A l’abril del 77 el Comitè Central del PCE, per 169 vots a favor, cap en contra i 11 abstencions 1977.La direcció del PCE amb la bandera "roja y gualda" accepta la Monarquia, a canvi de la legalització del partit. Escriu El País: «Una bandera vermella i groga de grans dimensions estava situada ahir, efectivament, a la sala de la reunió. Aquesta decisió, unida a la promesa de suport a la Monarquia si aquesta avança cap a les llibertats i a la defensa de la unitat de la Pàtria, constitueixen els punts més destacats de les resolucions adoptades pel citat òrgan del PCE després de dos dies de reunió a Madrid.» En la roda de premsa posterior al CC, Carrillo passava pàgina sobre els milers de morts i torturats del franquisme en reconèixer que el PCE «promourà i recolzarà totes les mesures convenients per a la modernització de les forces armades de terra, mar i aire», així com «una política democràtica d’ordre públic» .» Militants comunistes miraven incrèduls el seu dirigent davant aquella bandera amb la que s’havien comès tants crims i contra la que havien caigut tantes i tants dels seus companys.

I, per si quedaven dubtes, garantia disciplina per imposar el nou règim: «Ens considerem en situació de garantir l’ordre i la seguretat de tots els nostres actes». De fet encara estaven molt tendres les manifestacions massives de dol i ràbia amb els assassinats d’Atocha, en les quals l’aparell del PCE imposà un estricte silenci. L’acord amb el règim ja era molt proper.

Sense l’aval del PCE a la monarquia, la transició era impossible. Massa recent i propera era la revolució portuSantiago Carrillo, secretari general del PCE, guesa. Aquell poderós partit ja amb el rei Juan Carlos. no tornaria a ser mai més el que era. Avui el règim del 78 posa en evidència les traïcions enterrades i es destapen novament les ànsies de llibertat.

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

9

MOVIMENTS

El Prat de Llobregat

Campanya «Amiant zero al Prat» S’aprova una moció per la lluita contra l’amiant similar a la rebutjada al ple de novembre de 2015 En el ple d’aquest mes de setembre s’ha presentat una moció pionera entorn de la campanya «Amiant zero al Prat», per a l’eliminació total d’aquest material en el nostre municipi i de sensibilització cap a la població sobre els seus riscos. Ha estat acordada pels grups municipals d’ICVEUiA, PSC, Ciutadans i Se Puede juntament amb la Plataforma d’afectats per l’amiant, i s’ha aprovat per unanimitat.

Després de ser llegida i de la intervenció d’una regidora manifestant que aquesta moció ja l’havia votat a favor anteriorment i havia «rebut» per això, Rafa Duarte, tinent d’alcalde en l’equip de govern d’ICV, contesta amb satisfacció que no es tracta de la mateixa. Al que es refereixen és a una moció molt similar que es va presentar al novembre de 2015 i que no va ser aprovada, promoguda per la Plataforma de afectados por el amianto al costat del Col.lectiu Ronda, Se puede El Prat i Alternativa d’esquerres El Prat. Si fem una comparació entre ambdues, efectivament, podem trobar algunes diferències.

10

10

En la presentada l’any passat, es reivindica «la retirada immediata d’aquell situat en llocs especialment sensibles com les guarderies, escoles i instituts, edificis públics, etc., i d’aquell que està més deteriorat i, per tant, és encara més perillós», mentre que en la nova solament es limita a «identificar i retirar l’amiant que pugui estar instal·lat en edificis públics municipals». S’ha pogut comprovar la presència d’amiant en almenys una guarderia de caràcter privat del nostre municipi. Si bé és cert que podria no ser competència de l’ajuntament, la necessitat d’alguns pares i mares de matricular als seus fills/as en centres d’aquest tipus per falta de places a la pública provoca que estigui en risc la salut de nens i nenes de fins a 3 anys, clar exemple

de la necessitat d’incloure un acord com al document de 2015 que insti l’ajuntament a que assumeixi tota la responsabilitat de qualsevol competència en la lluita per la retirada de l’amiant.

Podem dir que estem davant una moció «còmoda» per l’Ajuntament, on no s’intueix un involucrament ferm, prova d’això és la falta d’especificació en el procediment per a la retirada del material, cosa que sí es va fer en el document anterior. Sota els denominats per Duarte «compromisos factibles» s’amaga una falta de conscienciació, més criticable encara si es tenen en compte les (ben conegudes per tots) morts i afeccions pulmonars que aquest

novembre de l’any passat en demanar coherència a un partit que va signar el manifest «Amiant Zero a Europa» en 2011 però 4 anys després al Prat va votar en contra d’una moció que exposava mesures específiques i no s’excusava en la no obligatorietat per desentendre’s d’accions claus que aconseguirien eradicar aquest perillós material del nostre municipi.

Si bé aplaudim l’aprovació d’aquesta nova moció perquè permetrà engegar diferents accions i perquè és el fruit de la pressió exercida per aquella altra reivindicació en 2015, es podria considerar insuficient. Per tant, per garantir el compliment d’aquest nou compromís per part de l’ajuntament,

Davant l'Ajuntament a novembre 2015, abans de la lectura en el ple de la proposta de les organitzacions socials que va ser rebutjada.

material ha causat a treballadors d’algunes empreses situades al Prat que en el passat manipulaven aquestes fibres altament canceroses, la utilització de les quals està prohibida avui dia.

I el més important: aquest nou manifest, contràriament a l’anterior, no qüestiona un govern d’ICV que porta en el seu «tron» més de 30 anys. No ofèn a l’alcalde Teixidor ni al Sr. Duarte com ho va fer el de

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

es necessitarà la mobilització d’aquella gent que realment lluita per aconseguir «Amiant zero al Prat».

Raquel E. Riaños Alternativa d'Esquerres -El Prat

Per què va triomfar el No? El resultat del plebiscit a Colòmbia ha causat un impacte mundial. L’ajustat triomf del NO a l’acord de pau del govern de Santos i les FARC, avalat per Cuba, Obama, l’ONU, el Papa, Maduro, Macri, entre d’altres, ha sorprès a tothom.

Amb una diferència de només 55.000 vots (6.432.000 a 6.377.000), el NO va guanyar.

Aparentment l’únic triomfador és el dretà expresident Álvaro Uribe que va impulsar el NO. Això pot portar a la conclusió que aquest resultat és una «nova» expressió d’un suposat «gir a la dreta» que existiria a Llatinoamèrica. No és així. Es tracta de noves expressions distorsionades del rebuig de milions de persones als «pactes» dels de dalt.

Perquè l’altra dada del plebiscit és que en realitat triomfa l’abstenció que va ser del 63%. Es podrà argumentar que a Colòmbia, on el vot no és obligatori, és una abstenció «normal». Però davant el fet excepcional d’un acord que era avalat per tots els poders i figures polítiques del món, des d’Obama a Raúl Castro passant per l’esquerra reformista mundial i fins i tot pel Papa, que es mantingui una abstenció del 63% mostra que els treballadors i els camperols colombians no veien que aquest acord els anés a canviar la seva vida d’explotació i misèria.

Els sectors obrers i populars de les grans ciutats no van veure que l’acord els afectés positivament en res i per tant, no van votar. El plebiscit no va motivar a sectors de la població a votar.

Les zones urbanes de composició majoritària de classe mitjana (excepte Bogotà, Cali i Barranquilla), minoria en ocupació del territori i menys afectada en termes de confrontació, va imposar la majoria.

En llocs a on la presència de les

FARC era important va guanyar també el NO, com a les províncies de Meta, Caquetá (on les FARC va fer la seva última conferència), Tolima i Tolida.

El rerefons d’aquest resultat s’explica per diverses raons. En primer lloc, la degeneració política i militar de les FARC que, en els seus últims anys, els va portar a guanyarse el repudi creixent entre la població, que diàriament veia que actuava en contra dels seus interessos. A més, es va mostrar

com una guerrilla decadent i corrupta lligada al narcotràfic. Per això era molt mal vist aquest acord que brindava una sèrie de prebendes durant anys als seus components. Mentre l’acord no significava ni una reforma agrària ni grans assoliments socials per als camperols i els treballadors. Això és el que va aprofitar Uribe per al NO que es va traduir en un vot de castic a les FARC. En segon lloc, el resultat va reflectir també la poca confiança de les masses en aquest govern patronal i pro-ianqui de Santos, que aplica un pla econòmic contra el poble. El 63% d’abstenció és també un rebuig als acords dels de dalt.

Mostra que les masses no acaten al Papa i als caps de l’imperialisme en qui no creuen. Amb això no volem fer la caricatura simplista que

aquests milions de persones giren a l’esquerra. A Colòmbia hi ha sectors de la classe mitjana i alta que són la base electoral del uribisme. Però queda clar que una part important del vot popular al NO i l’abstenció no és de dretes sinó que expressen, com poden, el seu odi als pactes dels de dalt. Els de dalt van avalar durant anys la violència de les forces de seguretat i militars, que amb l’argument de la guerrilla, va reprimir sempre als camperols i als treballadors en les seves reivindicacions. Els mateixos governs reaccionaris van avalar el Pla Colòmbia dels EE.UU. (Santos va ser ministre de Defensa del govern d’Uribe) i van deixar fer als para-militars i al narcotràfic associat a les màfies dels EUA

INTERNACIONAL

Colòmbia

El nostre corrent socialista sempre va denunciar que aquest acord no significava cap solució als greus problemes del poble colombià. El resultat del plebiscit obre una crisi política a Colòmbia. El govern de Santos, l’imperialisme, Cuba, la direcció del PC cubà i les FARC han quedat paralitzats. Amb tota seguretat s’obriran noves negociacions, en les quals els representants del NO encapçalats per Alvaro Uribe estaran presents.

No per casualitat aquest nefast personatge de la ultradreta colombiana ha manifestat que la sortida és un Pacte Nacional de tots els actors polítics del qual ell i el seu partit van estar exclosos a les negociacions inicials.

Però més enllà d’aquesta dinàmica, hi hagi o no un nou acord, els treballadors, el jovent i els camperols de Colòmbia hauran de seguir lluitant per les seves reivindicacions polítiques i socials.

Miguel Sorans UIT-CI

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

11

INTERNACIONAL

Brasil

Desastre electoral del PT El gran derrotat en les eleccions municipals del 2 d’octubre va ser el Partit dels Treballadors (PT), coronant un procés de traïcions als treballadors i desenfrenada corrupció per la qual gran part dels dirigents històrics està condemnats o processats.

La brutal crisi econòmica en la que s’enfonsa Brasil amb desocupació, inflació, recessió i un futur pitjor a la vista, va accelerar la ruptura dels treballadors amb el PT. Un ampli sector que va veure amb simpatia el Fora Tots, també es va expressar no votant a cap candidat en aquestes eleccions. Els grans triomfadors va ser l’abstenció i el vot nul, que van ser majoritaris.

Lamentablement el PSDB, que representa els sectors més concentrats de la burgesia, va guanyar la capital més important del país, Sao Paulo, en la primera volta, i va passar de 686 a 793 alcaldies.

La feblesa de l’esquerra per diferenciar-se del PT va ajudar al PSDB a capitalitzar el vot de càstig contra el PT. El PSOL, que reuneix a diverses corrents d’esquerra, va aconseguir 53 regidors i disputa la segona volta en dues capitals: Belém, amb Edmilson Rodrigues, i Rio de Janeiro amb Marcelo Freixo. Li va perjudicar que la majoria dels seus portaveus i tendències es van dedicar a defensar al PT fins a últim moment.

El PMDB, partit de Michel Témer, va patir un desgast que es reflecteix en l’alt índex de rebuig a l’il·legítim president. El PMDB va aconseguir pujar de 1.015 alcaldies a 1.027 i va a la segona volta en 6 capitals.

Però el fet d’haver perdut a Rio de Janeiro, on disputaran la segona volta el pastor de l’Església Universal Marcelo Crivella del PRB i el PSOL amb Marcelo Freixo, és un element qualitatiu. Rio és la segona capital política del país, on el PMDB dominava fa 8 anys amb la

El PT de Lula va anar en coalició amb els partits que van impulsar l'impeachment de Dilma, a 1500 municipis

col·laboració del PT i del PCdoB que van ocupar importants secretàries, i fins i tot després de la destitució de Dilma segueixen ocupant alguns càrrecs. El candidat del PMDB va ser repudiat per exercir violència contra la seva ex-parella.

També surt molt mal parat el REDE, el partit de Marina Silva, exministra de Medi ambient de Lula.

La pallissa electoral que va rebre el PT en aquestes eleccions és un fet històric: si a 2012 havia obtingut 630 alcaldes aquesta vegada només n’ha aconseguit 256, sent que l’única capital que va guanyar va ser la del petit estat d’Acre i va a la segona volta a Recife. Al 2004 el PT va obtenir alcaldes en 9 capitals. Al 2008 va tenir-ne 5; a 2016 va aconseguir reelegir alcalde en una capital a on el candidat va amagar l’estel i el vermell tradicional del PT, i a on ni Lula ni Dilma van anar a recolzar-ho. El PT va quedar fora dels governs dels tres estats fonamentals del país: Rio, Sao Paulo i Belo Horizonte.

El PT va participar en aliances amb els partits que van votar a favor del judici polític a Dilma en més de 1500 municipis. Des de fa més de 13 anys ve governant en aliança

12

12

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

amb el corrupte PMDB i en favor del gran capital, del sistema financer; va obrir el país als transgènics i va fer créixer l’agro-negoci; les grans constructores van aconseguir centenars d’obres, destruint el medi ambient i matant i expulsant a comunitats; va fer tota classe de concessions a les multinacionals i exercir una forta repressió amb record d’assassinats de joves pobres i negres en les perifèries, a més d’indígenes i camperols assassinats en conflictes en el camp. Aquesta és l’explicació del seu enfonsament.

Silvia Santos CST-PSOL Secció brasilera de la UIT-CI

Llibertat per als treballadors de les Drassanes d'Alexandria!

26 treballadors de la Companyia de les drassanes d’Alexandria estan presos o en recerca i captura, a l’espera de la sentència d’un tribunal militar, sota els càrrecs de negar-se a treballar i d’incitar a la vaga.

Els 15 treballadors detinguts des del 24 de maig no han comès cap delicte militar. Els fets que van donar lloc a la seva detenció estan relacionats amb la seva protesta pacífica i la vaga que van dur a terme per exigir augments de salaris, canvis en les tècniques de producció i l’augment de la producció, contractació i mesures de prevenció i protecció de riscos laborals, incloent cremades.

La direcció de la companyia es va negar a negociar amb ells i va rebutjar les seves demandes.

En seguir amb les protestes, els treballadors van ser cridats per la fiscalia militar per ser interrogats.

Quinze treballadors es van presentar voluntàriament i es van sorprendre quan tots ells van ser arrestats (excepte una dona que va ser alliberada sota fiança). Es va dictar una ordre d’arrest contra els onze treballadors restants.

La Companyia de les drassanes d’Alexandria no pot ser considerada com un establiment militar i els seus empleats no són soldats, sinó civils que treballen en l’empresa des dels anys que va ser part del sector públic civil. Aquests treballadors estan subjectes al Codi Civil. No obstant això, una recent disposició ha canviat la propietat de l’empresa, que va passar a ser propietat de l’Organització de les indústries i serveis marítims que depèn de l’exèrcit. Les drassanes estan construïdes en una zona militar, per tant, tots els fets ocorreguts es consideren sota la jurisdicció dels tribunals militars, d’acord amb la llei militar. El judici militar d’aquests treballadors és una clara violació

dels tractats internacionals que garanteixen el dret dels treballadors a la protesta pacífica, la llibertat d’expressió i el dret a la negociació col·lectiva per satisfer les seves legítimes demandes de salaris justos i condicions de treball adequades.

Fa més d’un mes que des de la Unió Internacional de Treballadors -Quarta Internacional (UIT-CI), vam enviar la petició de llibertat, però el 3 d’octubre, des del Centre pel Sindicalisme i Serveis als treballadors (CTUWS) egipci reiteraven la petició ja que els treballadors seguien a la presó, ara a l’espera de la sentència (web de Act Now: https:// www.labourstartcampaigns.net/ show_campaign.cgi?c=3187) Com llavors, reiterem les nostres demandes: • La fi del judici militar dels treballadors i que el judici, en cas que les infraccions ho requereixin, passi als tribunals civils.

• La satisfacció de les demandes legítimes per millorar les condicions de treball que van motivar la seva acció • Recolzar el reclam de la reobertura de l’establiment -la gestió de l’empresa havia tancat la companyia en violació de la llei, amb l’efecte de «retornar a casa» a prop de 1500 empleats de l’empresa amb un ingrés mínim a l’espera de la sort de l’empresa.

• Adverteixen que les contínues mesures

arbitràries contra els treballadors, inclosos els empleats civils que treballen en projectes gestionats per l’Exèrcit, és la porta d’entrada a la militarització de les relacions laborals i el ressorgiment del treball forçós.

• Reclamen a les autoritats que alliberin immediatament als treballadors acusats i aturar el judici dels treballadors i civils per tribunals militars Llibertat per als treballadors de les drassanes d’Alexandria!

Enviar les signatures Hodakamel1996@gmail.com

a:

INTERNACIONAL

Egipte

Dimarts de novembre de 19 a 21h en la Facultat d'Economia (UB). Amb Santiago Alba Rico, Gorkem Duru, Shahd Zaroor, Mohamad Bitar, Cristina Mas, Atakan Çiftçi, Toni Borrell y Josep Lluís del Alcázar.

Inscripcions prèvies a li.joves@gmail.com

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

13

INTERNACIONAL

Síria. Entr evista a Zaina Er haim Entrevista Erhaim

«Els activistes que van començar la revolució són els qui estan ajudant la gent d’Alep a sobreviure» L’esclat de la revolució a la seva Síria natal la va sorprendre a Londres i la Zaina va decidir tornar per contribuir al moviment popular que exigia la fi de la dictadura d’Al-assad.

Juntament amb Razan Zeitouneh (que després va ser segrestada per un grup islamista a Douma, amb altres activistes) va contribuir a organitzar els Comitès de Coordinació Local, que serien una de les estructures de base dels revolucionaris. Es va encarregar sobretot de formar la gent del carrer perquè poguessin documentar el que passava dins de Síria: aquestes cròniques es poden recuperar al portal Damascusbureau.org i nodreixen desenes de ràdios i revistes locals. Ara viu a Gaziantep, prop de la frontera entre Síria i Turquia, mentre que el seu company ha decidit quedarse a Síria. Fa unes setmanes, de manera vergonyosa les autoritats britàniques li van retirar el seu passaport al·legant que el règim l’havia reclamat com a robat. Vam entrevistar la Zaina a Barcelona el passat 7 d’octubre. Tota una lliçó de lluita.

LI.- Què creus que podem fer des d’aquí per fer costat al poble sirià?

ZE.- Primer de tot, fer que sàpiguen que existiu. La gent a Síria no sap que a fora intenten ajudar-los. Només veuen els governs que els traeixen, que els tanquen les portes. Potser caldria dedicar algunes campanyes simplement a fer saber als de dins que esteu amb ells. Recuperar la confiança o sentir que no estan sols, que una cosa és la gent i l’altra aquests ridículs governs és molt importants. I em refereixo a la gent de base. De vegades és tan fàcil com gravar un vídeo i subtitular-lo. N’hi ha hagut que s’han fet virals. També hi ha organitzacions petites, que van curtes de gent i estan fent una feina molt bona però no tenen capacitat per publicitar-la i que necessiten molt la vostra experiència.

Em refereixo a Women Now, Besmieh and Zeitoune o l’Equip de Mulham. En aquest moment soc molt pessimista i penso que tot està en mans de les grans potències que han decidit acabar amb la revolució, però almenys podem intentar que quan aquesta gent arribi a Europa no sentin que aquí només hi tenen enemics. Almenys que es trobin l’escalfor d’algú que els entén, algú que els reconforti. No tothom té la sort que tinc jo de podervos veure cara a cara.

14

14

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

LI.- Com veus la situació?

ZE.- Alep no pot continuar gaire temps així. Les coses canviaran, cap a millor o cap a pitjor. O bé, com Al-Assad va dir ahir, el règim la prendrà, o bé els rebels aconseguiran alliberar-la. El que està clar és que tothom hi està abocant totes les seves forces. El Syrian Advisory Center va alertar fa uns dies que hi ha 3.000 soldats sirians preparats per la invasió terrestre. I entre els rebels s’estan preparant molts atacs suïcides per intentar obrir una ruta per als civils. És una batalla a vida o mort. I per als civils serà un desastre.

LI.- Què queda de la revolució?

ZE.- La gent que no vol marxar, perquè Síria és casa seva. No vol dir que siguin revolucionaris amb una gran formació teòrica: és una força molt primària, no voler abandonar casa teva. I també hi ha molta gent per a qui la revolució és l’única sortida: ho han perdut tot i pensen que de què haurà servit tot plegat si ara abandonen. Mahmud, el meu marit, m’ho deia: marxar seria com trair tothom. Són molts els qui han deixat les seves famílies fora del país i han tornat sols per seguir treballant. Els activistes que van començar la revolució, que van organitzar les primeres manifestacions pacífiques, els

pioners, són en molts caos els qui estan ajudant la gent d’Alep a sobreviure: mantenir obertes les escoles, els hospitals, garantir la distribució d’aliments a les zones assetjades...

Continuen endavant pel que han deixat enrere, o pels forts vincles que han construït.

Tinc un amic palestino-sirià, que em deia que se sent responsable dels civils perquè va ser dels primers a sortir a cridar als carrers d’Alep: «ara no els puc deixar, haig d’intentar ajudar la gent». Jo ara mateix em faig moltes preguntes: si hem de continuar com fins ara, si hem de seguir donant suport als grups armats rebels... però és que sense ells el règim arrasaria amb tot i detindria tothom que s’hi ha oposat. Un alto el foc, ni que sigui de dos dies, permet a la gent tornar a respirar. I sobretot pensar amb claredat.

LI.- Com veus la política europea cap als refugiats?

ZE.- No tracten la causa del problema sinó només el símptoma. I els refugiats continuaran venint mentre al-Assad continuï al poder i mentre la situació als països veïns no canviï. Europa enlloc de quedar-se tots els refugiats hauria de quedar-se amb Al-Assad i tots els refugiats podrien tornar. La gent ha marxat expulsada per la força, i està esperant el moment de poder tornar. Milers ho van fer quan hi va haver un precari alto el foc a Idlib fa uns mesos! Sabien que no duraria, però hi havia una esperança i van tornar a casa seva. Si hi hagués un alto el foc i garanties que s’aturen els bombardejos, ¿quanta gent tornaria? L’ONU hauria d’actuar almenys per resoldre el problema legal dels quatre milions de refugiats sirians, dels que no estan registrats, de les criatures que neixen al camí, dels passaports invalidats pel règim... ens hem convertit en apàtrides! Tenir un passaport és un dret, això ho poden resoldre sense cap problema.

LI.- Creus que hi pot haver algun tipus de negociació política amb Al-Assad?

ZE.- Tal i com estan les coses no, de cap manera. Des de la intervenció russa està clar que el seu objectiu és recuperar totes les zones alliberades, cosa que vol dir matar desenes de milers de persones. Als bombardejos, amb execucions a les presons, de gana... mentre els Estats Units donin la iniciativa a Rússia no hi pot haver cap mena de negociació política. I tampoc acceptaran cap relleu al poder: ni ell ni la seva família.

LI.- Què opines dels bombardejos nordamericans i de les potències europees a Síria?

ZE.- No fan res més que matar civils sense cap estratègia. Diuen que ataquen l’Estat Islàmic, però no veiem canvis significatius sobre el terreny. Crec que bombardejar només els extremistes sunnites i no els extremistes xiïtes (tot dos tenen jihadistes estrangers a les seves files), és una clara

40 ciutats en solidaritat amb Alep L’1 d’octubre es va convocar una jornada internacional de solidaritat amb Alep, davant la intensificació de l’ofensiva russo-siriana i l’amenaça directa del règim de Baixar al-Assad «d’assalt final» a l’últim feu urbà de la resistència. Els atacs aeris han deixat ja almenys 400 morts i un miler de ferits, en una agressió brutal contra la població civil que busca ofegar en sang l’oposició al règim, amb la complicitat de totes les grans potències i l’ONU. Hi va haver manifestacions en una quarantena de ciutats d’arreu del món: des de Buenos Aires, fins a Istanbul, passant per Nova York, Barcelona, Tunis, Londres o París. Des de la UIT-CI vam participar en l’organització de diverses d’aquestes protestes. A la concentració de Barcelona es va llegir aquest missatge des d’Alep. En les properes setmanes impulsarem una campanya d’intercanvi de cartes entre alumnes d’Alep i de Catalunya.

De la sang a la sang. D’ésser humà a ésser humà. Des de l’assetjada Alep a tots els pobles del món. Això és Alep, on buscàvem la democràcia, la llibertat i el dret de ser persones lliures com vosaltres, germans i germanes.

Volíem alliberar-nos de la dictadura d’Al-Assad i la seva família. Però la mà de la crueltat ha convertit Alep en un lloc pitjor que l’infern. Sí. Al-Assad i els russos són els responsables d’haver portat l’infern a la terra. Això és Alep, on la mort s’ha apoderat de la vida, on els brots moren abans de créixer.

Aquí, la terra s’ha cobert d’un mar de sang. No se senten cançons, només el rogit dels avions. Aquí, els nens van a l’escola, però es moren abans de tocar els seus somnis. El pare, aquí, surt a buscar pa i en tornar es troba la seva família enterrada sota les runes de la casa en què havien decidit estar junts per sempre.

Les nits i els dies són iguals. La por s’apodera dels cors dels adults abans que dels joves. El metge mor abans que el malalt. A les criatures els roben el somriure. Les imatges de la innocència s’han trencat. Aquí no hi ha pau, no hi ha joguines i no hi ha somnis. Els nens i nenes cauen com les fulles de tardor.

Són les pitjors massacres del segle XXI. Alep és la tragèdia de la historia contemporània. El fòsfor, les bombes de dispersió, els barrils explosius, els coets anti-búnquer, els coets de buit, les armes químiques, el clor i tot tipus de bombardejos són utilitzats pels russos i Al-Assad contra criatures, dones, ancians, persones amb discapacitat i fins i tot contra els ossos dels morts.

Les nostres criatures són massacrades davant del silenci del món. La meva filla, l’Omran i els 85 mil nens i nenes de l’Est Alep es mereixen viure com els vostres fills, a la nostra terra i a les nostres cases i escoles. No al desplaçament forçat.

Les Nacions Unides ens han deixat caure. El Consell de Seguretat ens ha deixat caure. Els poderosos ens han traït. Vosaltres sou la nostra l’última esperança: tot el que ens queda abans que escriguin el nostre nom a la tomba.

Llibertat per a Alep! Llibertat per a Síria!

Abdulkhafi Alhamdo, professor d’anglès a l’est d’Alep Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

15

declaració de guerra contra els sunnites. Això contribueix a la propaganda de l’Estat Islàmic: els Estats Units han estat el millor relacions públiques d’Abu Bakr el Baghdadi. Li fan propaganda gratuïta que li serveix per atreure els sunnites moderats. I es pot entendre: si veuen que tot el món està amb els xiïtes contra ells. Passa el mateix amb l’ajuda humanitària: les zones sunnites assetjades són clarament discriminades per l’ONU. LI.- Hi ha qui creu que en l’oposició a Al-Assad només queden jihadistes?

Z E . - L’altre dia Staffan de Mistura [l’enviat especial de l’ONU per a Síria] deia que a Alep hi ha 3.000 combatents de Nusra, i ahir va dir que eren 900.... No en tenen ni idea. I sobretot dins d’Alep, Al-Nusra és molt marginal. A Idib sí que tenen força. Probablement en els grups armats hi ha més creients.

Però no és així entre els activistes: no és el que jo veig.

Els que no resaven continuen sense fer-ho, els que defensaven un estat laic, encara el defensen.

Però han de treballar plegats perquè tenen un enemic que els està matant cada dia. Quan torni la pau, o almenys es redueixi la intensitat de la violència, aleshores es podran parlar els temes polítics, el tipus de país que es vol construir. Però ara no es pot parlar, quan t’apunten amb una pistola. Hi ha sorolls

Tunísia. Crida a la solidaritat internacional

Amb els camperols i els obrers agrícoles de l’oasi de Jemna En aquests moments, i en el context del procés revolucionari a Tunísia, els camperols i els treballadors del camp de l’oasi de Jemna demanen ferventment als treballadors i treballadores del món la solidaritat amb la seva justa causa per mantenir la propietat comunitària sobre l’oasi de Jemna.

L’oasi de Jemna ha estat propietat històrica dels camperols des dels temps dels seus avantpassats. Va ser expropiat pels colons francesos i després per l’Estat tunisià al final de la colonització.

Durant la Revolució del 17 desembre de 2010 i el 14 de gener de 2011, els camperols van aconseguir abolir la propietat de l’estat després de lluites heroiques. Després van organitzar la producció i la gestió de l’oasi d’una manera col·lectiva i en el marc d’una micro-economia realment solidària. Ha donat un notable impuls a l’acció de desenvolupament humà a escala local (finançament de diversos projectes d’ensenyament, salut, infraestructures, etc). És per això que Jemna segueix i seguirà essent com un raig de sol i llum d’esperança de la Revolució per als desheretats de Tunísia i de tot el món.

Actualment l’estat tunisià, en el marc d’un atac contra-revolucionari, intenta desesperadament de re-expropiar l’oasi per cedir-ho a propietaris mafiosos, locals o estrangers. Aquesta és la sort que tenen reservada per a totes les terres comunals que representen el 10 % de la superfície de les terres cultivables a Tunísia.

La vostra solidaritat amb els camperols i els obrers agrícoles de Jemna és doncs molt necessària per enfrontar als desafiaments als quals estan confrontats els desheretats del món sencer.

Podeu enviar les vostres signatures i els vostres correus electrònic a: gorkemduru@gmail.com

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

16

16

Lluita Internacionalista 146, octubre 2016

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista