nº 147 - novembre/desembre 2016 - donatiu 2 euros Editorial: pàg 3 Les urgències del nou govern Rajoy Pàgines centrals: pàg 8-9 Aturem la repressió també contra els càrrecs electes Economia: D. Harvey: les classes empobrides són expulsades de les ciudats pàg 4 Dona: Ni una menys! Vives ens volem! pàg 5 Sindical: pàg 6-7 Autocars Mohn, Telemàrqueting, Bódalo llibertat!
Moviments: Aturar el racisme, solucions ja!
pàg 11
Internacional: pàg 12-16 Turquia, Tunísia, EUA, mort de Fidel, Argentina: El FIT omple l'estadi d'Atlanta!
Suplement compost a última hora amb els materials de Síria, per la gravetat i urgència de la situació a Alep.
Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
1
CALAIX DE SASTRE
LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...
Yo, Daniel Blake del director britànic Ken Loach Som reincidents, i potser fins i tot poc originals: aquesta és una altra obra del guionista Paul Laverty. Doncs si. I dirigida per l’octogenari Ken Loach. Doblement reincidents. Ja coneixem l’enfocament del cinema d’aquests dos artistes treballadors perquè hem recomanat aquí moltes de les seves creacions, per tant l’estil us resultarà familiar però us seguirà transmetent emocions sinceres. Anem directes a la història. Daniel Blake, fuster de 59 anys, ha de recórrer als ajuts socials: pels seus problemes de cor el metge l’avisa que no pot continuar treballant mentre l’administració l’obliga a seguir buscant feina si no vol rebre una sanció. Rachel és una mare soltera, amb dos fills al seu càrrec, que ha hagut d’acceptar un allotjament a 450 Km de la ciutat per evitar que enviin la seva família a un centre d’acollida. Les decisions absurdes de l’administració són el punt comú de Daniel i Rachel, ajudarse mútuament és una sortida. El cinema de Loach i Laverty és didàctic i també lúcid, no usa massa artificis perquè pretén sempre mostrar-se fresc i natural, per això algunes crítiques diuen que resulta massa explícit i, com que parla de problemes molt terrenals, està garantida la seva connexió amb l’espectador. Però també és amarg, i aquí no podria ser d’altra manera: vol mostrar i posar en evidència el funcionament kafkià de la burocràcia administrativa que treballa d’esquena a les persones, també vol deixar constància que la justícia ha quedat substituïda per la caritat i, per fer-ho, tria com a protagonistes els perdedors d’un sistema econòmic i social que et deixa sense feina i et fa culpable de no tenir-ne.
Coicidim amb Boyero, una pel·lícula honesta del mestre Ken Loach sense trampes, directa al cap i al cor. El film també ha rebut la Palma d’Or del festival de Cannes. Però els premis no han sigut mai determinants perquè anem fins el cinema a disfrutar d’una peça d’art.
Carlos Boyero, escrivia en la seva crítica favorable del film: «Lo que más agradezco en el cine y en la vida es que me hagan reír. Pero también deseo que me revuelvan el alma, me asusten, me emocionen, me provoquen sin trucos ni sensiblería la lágrima.» 2
2
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Des de Brussel·les la Comissió Europea li exigeix la presentació de les noves retallades en els pressupostos del 2017 per baixar el dèficit al 3’1%. Moviments en el Pacte de Toledo per aplicar noves reduccions a les pensions, pujades de l’IVA... i al mig d’aquests anuncis la reunió amb CCOO, UGT i les patronals per una nova concertació.
compromís d’una reforma de l’estatut de Gernika dins l’objectiu d’una reforma constitucional federalista, però aquest camí ja el va recórrer Catalunya en el desastre de l’Estatut que va ser el desencadenant del moviment actual per la independència. El PNB, que deixa la porta oberta fins a pactar amb el PP en temes centrals, es disposa a cobrar el seus serveis a la corona, com sempre ha fet la burgesia. Només EH Bildu dona suport al procés català i demana que el País basc prengui el mateix camí. Molt important és que el SAT a Andalusia, que dóna suport al dret a l’autodeterminació i preparen amb altres forces sindicals i polítiques la mobilització a Sevilla del 4 de desembre, es mobilitzi amb el lema de Pa, treball i sobirania, pel dret a decidir.
Rajoy ja ha advertit que només accepta algunes modulacions però que la Reforma Laboral no es qüestiona. La patronal s’apunta a una nova reforma laboral i vol imposar la congelació salarial i la fixació d’augments de sou empresa a empreLa solució al dret dels i de les catalanes a sa, on sap que la patronal té totes les de guanyar. l’autodeterminació que nega la Monarquia no CCOO i UGT gesticulen, però no semblen està només en la mobilització disposats a posar fi a la del poble català per desmobilització que han respondre la repressió de imposat i sota la qual el l’estat i a la vegada evitar que Els propers pressupostos Govern ha anat aplicant el Govern català es tiri mesures contra els i les de l’estat tornen a ser el enrere. Tan important com treballadores. moment per der derrr otar el pla això serà el moviment de d’un govern ... si des de solidaritat que se sigui capaç Els propers pressude generar a la resta de baix s’impulsen les postos de l’estat tornen a l’Estat. I és que si Catalunya mobilitzacions que exigeixin ser el moment per derroes deslliure de l’estat defensa de salaris i tar el pla d’un govern en monàrquic, s’obrirà un camí minoria parlamentària i pensions i defensa del per desfer-nos d’aquesta això només serà possible sector públic.. institució caduca i impregnasi des de baix s’impulsen da de franquisme. Nosaltres les mobilitzacions que defensem la constitució de la ...procediments contra els exigeixin defensa de República catalana, amb ple- Madrid. més de 400 càr r ecs càrr salaris i pensions i defenPuerta del Sol na sobirania, i des d’aquesta electes... mobilització de sa del sector públic per llibertat creiem que serà prop de 100.000 persones... atendre les greus possible un nou encaix entre necessitats socials. La situació es tensa... TTan an pobles en una Federació de impor tant com això serà el Repúbliques. Si per contra és La segona de les moviment de solidaritat que l’estat que imposa la urgències, la primera en repressió i derrota la lluita per se sigui capaç de generar a clau institucional i de la independència del poble la resta de l’Estat. règim, és l’agenda catacatalà, serà un retrocés en lana. Continua el compte les llibertats democràtiques enrere al Referèndum per tothom, perquè les català anunciat per mesures repressives seran extensives contra setembre del 2017. La maquinària judicial accelera altres col·lectius que s’enfronten el sistema i el els procediments contra els més de 400 càrrecs règim. electes, parlamentaris, alcaldes i regidors. Per primera vegada contra les accions repressives de Per això és imprescindible la constitució d’una l’estat una mobilització de prop de 100.000 perplataforma d’organitzacions i entitats a tot l’estat sones es manifestaven a Barcelona. La situació contra la repressió del procés català, pel dret es tensa, i això redueix els marges de maniobra dels pobles a l’autodeterminació. A Catalunya la dels dos governs. resposta contra qualsevol empresonament hauria de generar la convocatòria d’una vaga general, Rajoy intenta retornar el problema a un tema i caldria impulsar mobilitzacions arreu de l’estat. de finançament, recuperant les demandes que va posar sobre la taula Mas fa dos anys i que mai 29/11/2016 van tenir resposta. Puigdemont ja ha respost que amb això no hi ha prou.
EDITORIAL
A
mb el nou govern del PP ja en acció, a l’agenda de Rajoy s’acumulen les ur gències. urgències.
El PNB forma govern amb el PSOE amb el Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
3
ECONOMIA
Conferència de David Har vey
Las classes empobrides són expulsades de les ciutats El passat 14 de novembre va estar present David Harvey en la Conferència Inaugural del Festival de Cinema Independent de Barcelona. Sota el títol «Cultura i ciutat: el repte del turisme» l’intel·lectual marxista, catedràtic d’Antropologia i Geografia, i un dels acadèmics més citats en l’àmbit de les Humanitats, va exposar la seva opinió sobre les problemàtiques actuals de les grans ciutats, la crisi actual del capitalisme, i la victòria de Donald Trump a Estats Units, entre d’altres. Va advertir que parlaria del turisme urbà en la mesura que aquest fenomen està connectat amb altres dinàmiques de circulació del capital més àmplies. Per Harvey «l’estructura de la ciutat és el producte de la dinàmica capitalista». Respecte a les eleccions nordamericanes, va assenyalar com un dels principals factors que van portar al triomf del demagog i dretà Trump a la pròpia candidatura de Hilary Clinton per part del Partit Demòcrata en tant que representant de les « polítiques neoliberals i de Wall Street». Durant la campanya política va ser desemmascarada i percebuda per àmplies capes de la població com una persona que « va entrar a la política per fer diners», al revés que Trump, qui va aconseguir presen-
tar-se com un candidat que va fer diners fora de la política per, a posteriori, «entrar i canviar les coses». En la mateixa línia d’aquesta reflexió, Harvey apuntava com un altre problema a l’estratègia del Partit Demòcrata que va dirigir la seva campanya a les grans ciutats de les costes Est i Oest, que en els últims anys han anat convertint-se cada vegada més en «bombolles i espais de classes benestants i cada vegada menys de les classes empobrides « que van ser expulsades dels centres urbans fruit de les polítiques econòmiques i socials". Les ciutats s’han convertit en «terra d’inversors i capitalistes», va assegurar el geògraf. El mateix hauria passat respecte d’antigues zones industrials que van patir un desmantellament total per les conseqüències de la «globalització neoliberal». D’aquesta manera, el pensador marxista va connectar diferents dinàmiques urbanes, com els canvis en la composició de classe d’algunes ciutats, amb els resultats electorals. Va exposar que per entendre el funcionament del capitalisme, cal pensar la seva relació amb la qüestió urbana, o dit d’una altra
Rosario Dem i Kike Prada
4
4
manera, com les fases de desenvolupament econòmic i les crisis estan estretament relacionades amb transformacions en les ciutats i els models urbans. Per exemplificar aquesta idea, va reflexionar sobre els possibles plans de Trump per reactivar l’economia en decadència en base a un ambiciós pla d’infraestructures que prendria com a referència el fet durant els últims anys a la Xina: un gegantesc «programa de desenvolupament infraestructural». Per descomptat, la licitació de les obres caurà en mans d’inversors amics i l’altra cara d’aquest «projecte» seria el moviment forçós de persones: «No pots construir una nova xarxa de transport sense afectar poblacions» va exemplificar. Alhora va anticipar sobre el possible aprofundiment de la crisi mediambiental, la postergació de drets democràtics com l’avortament, i el racisme durant el pròxim període. Finalment, va destacar l’existència d’importants moviments locals organitzats al voltant de les problemàtiques habitacionals i mediambientals i la necessitat i importància de construir una coordinació a escala internacional de tot el «moviment anticapitalista» que re-configuri un model de ciutat diferent sobre noves bases econòmiques i socials.
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Ni una menys! Vives ens volem! El 25 de novembre de 1960, les germanes Minerva, Patria i María Teresa Mirabal van ser brutalment assassinades a la República Dominicana per ser dones i per atrevir-se a enfrontar-se a la dictadura de Trujillo. Avui, quan han passat més de 50 anys dels seus feminicidis, les dones del món commemorem la seva lluita i sortim a lluitar contra la violència patriarcal i capitalista que ens assetja i ens mata a tot el món. A escala global, és sabut que el 50% de les dones, com a mínim, ha patit o patirà violència física i/o sexual de part de les seves parelles al llarg de la vida. També les dades assenyalen que el 50% dels assassinats de les dones al món provenen d’agressors que són parelles o familiars, és a dir, són feminicidis. A la vegada, avui, més de 700 milions de dones s’han casat sent nenes. I 200 milions de nenes i dones han patit algun tipus de mutilació genital en 30 països de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. El tràfic de dones i nenes per a l’explotació sexual i laboral
constitueix el tercer negoci il·legal més important del món (després del tràfic d’armes i drogues). Mou prop de 32.000 milions de dòlars. Des de Llatinoamèrica, Àsia i l’Europa de l’Est, les dones són venudes cap als EUA i els països europeus, amb la total complicitat dels governs.
El 70% dels pobres i analfabets al món són dones. I les treballadores, a més d’estar relegades a les tasques menys qualificades, es calcula que cobren com a mínim un 30% menys que els homes malgrat fer la mateixa feina.
El dret a l’avortament és il·legal en la majoria dels països del món (70%). Es tracta dels països més pobres, on, a més, representa una de les principals causes de mort de dones. I en països com Itàlia, Polònia i l’Estat espanyol, aquest dret es troba permanentment amenaçat per les pressions de l’Església catòlica. Al seu torn, en països com la Xina es promou l’avortament selectiu de dones, per considerar-les de menys valor social.
Aquestes dades, i moltes més, mostren amb claredat la terrible situació que viuen les dones a tot el món. I també ressalten que la violència envers les dones és un procés mundial, conseqüència del sistema patriarcal que oprimeix les dones en definir-les com a inferiors socialment i del sistema capitalista-imperialista que s’aprofita d’aquesta condició per sobre-explotar les dones treballadores. Els feminicidis, els cops, les violacions i altres formes de violències que viuen les dones de tots els països són part d’una política constant per a totes les dones per garantir la dominació del capitalisme patriarcal.
Les dones d'Izquierda Socialista, el nostre partit germà a Argentina, el passat 19 d'octubre en les massives movilitzacions contra els feminicidis a arrel de la brutal violació i assassinat de Lucía Pérez.
DONA TREBALLADORA
25N Dia Internacional de lluita contra la violència cap a les dones
Però, tal com ha passat al llarg de la història, novament les dones hem decidit prendre els carrers contra la violència. Des de les grans mobilitzacions per Ni Una Menys i Vives ens volem de l’Argentina, Mèxic, el Perú, el Brasil, l’Estat espanyol… fins a l’aturada de dones de Polònia i les mobilitzacions a Itàlia pel dret a l’avortament o la lluita de les dones índies contra les violacions col·lectives, aquest 2016 acaba amb les dones del món dient «Prou!».
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
5
Per això, des de la Unitat Internacional de les i els Treballadors – Quarta Internacional, fem una crida a continuar als carrers i a realitzar grans jornades de lluita durant la setmana del 25N a tot el món. Com a feministes lluitem contra l’opressió patriarcal i com a socialistes revolucionàries lluitem contra l’explotació capitalista-imperialista que també és mundial. Per això, davant la mobilització, fem una crida a no confiar en les variants capitalistes que s’ofereixen com a referents de les dones però governen per a l’imperialisme. Ni Michelle Obama (EUA), Hillary Clinton (EUA) o Angela Merkel (Alemanya) defensen els nostres drets. Tampoc presidentes de països oprimits com Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Ellen Johnson Sirleaf (Libèria) o Patribha Patil (Índia) que ja han governat són la nostra alternativa. Només podrem aconseguir la nostra emancipació organitzant-nos independentment com a dones i treballadores per conquerir noves bases socials lluitant per un món socialista amb plenes llibertats per els i les treballadores. Aquest 25N, dia de lluita contra la violència cap a les dones, diem: Patria, Minerva i María T er esa, Ter eresa, presents! Prou de feminicidis! Ni una menys! Vives ens volem! Contra tota forma d’opressió i explotació seguirem fins que totes siguem lliures.
Novembre 2016
Unió Internacionals dels TreballadorsQuarta Internacional
Autocars Mohn. Baix Llobregat
2 dies de descans! El grup Baixbus, empresa privada de transport de viatgers, opera sota la gestió de l’ AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), organisme públic que concedeix línies i subvencions i marca les tarifes del transport públic concessionat. Mohn S.L. és una de les empreses que formen part del grup Baixbus que presta servei en el Baix Llobregat, a la província de Barcelona. Entrevistem a Marco Daluz Leyenda de CGT (secretari del Comitè d’empresa de Mohn), que ens explica quina és la seva lluita, i transcrivim la proposta de text que ens fan per exigir a cada ajuntament del Baix Llobregat que la faci arribar a AMB. LI.- Podries resumir les principals demandes de la lluita? M D . - Les nostres demandes són bàsicament augment de descans. Tenir 2 dies setmanals com qualsevol treballador i així compaginar millor la vida laboral amb la familiar. LI.- Heu fet diverses jornades amb vagues intermitents. Quin seguiment han tingut? M D . - Els aturs han tingut un gran seguiment. En el global de treballadors, sobre el 85%. On va ser total va ser a la part dels conductors. LI.- I l’empresa com reacciona? MD.- Actualment hem reprès les negociacions i segueixen amb la mateixa indiferència, augmentant la prepotència atrevint-se a amenaçar-nos amb un conveni molt inferior a l’única oferta realitzada que va ser del 0.5% i sense dies de descans. També recordar que l’últim conveni a 3 anys va ser per sota del provincial per temes de la crisi on va haver-hi una lleu pujada salarial (0.4%-0.7%) sense millores laborals ni socials. LI.- Com encareu la situació ara? MD.- Depenent de la propera reunió ens plantegem endurir les accions amb aturs de 24 hores i buscar més sensibilització en entitats per sumar suports i mediació externa. I abans de res volem expressar la nostra preocupació i les nostres disculpes pel malestar ocasionat als i les usuàries. LI.- Està unida la plantilla? I el comitè d’empresa? MD.- La plantilla està bolcada amb aquesta lluita i en gairebé un 75% està bastant unida i amb ganes d’anar a per totes. Per desgràcia en el comitè no és així ja que una secció sindical que fins ara sempre va tenir la majoria, s’ha desmarcat de totes les accions i negociacions del conveni, i durant els aturs realitzats a l’octubre va estar buscant el desencantament de la plantilla, però sense aconseguir-ho de moment.
Campanya de solidaritat amb autocars Mohn A l'Ajuntamento de .... per a que se dirigeixi a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Els sota signants, ens solidaritzem amb els treballadors i treballadores de MOHN, que estan en la lluita des del passat mes de juliol quan es van iniciar les primeres aturades parcials a causa de la ruptura de les negociacions pel nou conveni col·lectiu.
6
6
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Els/les treballadors/es demanen mesures per promoure la conciliació familiar: dos dies de descans per setmana, amb una reducció d’hores anuals. Avui comptabilitzen una jornada anual de 1.826,27 hores anuals, amb 78 descans al any, quant els i les treballadores de TUGSAL tenen una jornada de 1.660 hores o el conveni provincial del transport en té 1.780 hores.
Més de 100 persones a l'acte de solidaritat amb Bódalo Dissabte 19 de novembre es va celebrar a l’Ateneu L’Harmonia (Barcelona) un acte per reivindicar la llibertat del sindicalista del SAT Andrés Bódalo, que el dia 30 de novembre complirà els 8 mesos a presó. L’acte solidari,
organitzat pel Grup de Suport a Andrés Bódalo a Catalunya (que inicialment va ser el Grup de Suport al Prat i que s’ha anat ampliant).
Es va dur a terme una xerrada amb intervencions de Koki Gassiot, una de les 27 persones a les quals se’ls demana d’onze a catorze anys de presó per una ocupació pacífica del rectorat de la UAB en defensa de la Universitat pública, Lorena Bódalo, filla de l’Andrés que va explicar la situació que viu la família en una emocionant intervenció i Óscar Reina, portaveu nacional del SAT que va explicar la repressió que pateix el sindicat i la seva voluntat de seguir mobilitzant-se per la llibertat de l’Andrés i pels drets de les treballadores i treballadores. En aquest sentit, va destacar la manifestació que s’està organitzant pel proper 4 de desembre a Sevilla. Després de la xerrada es va celebrar un sopar i un concert solidari que van servir recaptar diners per a la família de Bódalo i pel SAT. Des de Lluita Internacionalista, a més de col·laborar activament en l’organització de l’acte dintre del Grup de Suport, vam fer una aportació de 200 xapes que han format part de la recaptació de l’acte.
SINDICAL
Barcelona
Telemàrqueting Nova vaga i denúncia a Br ussel·les Brussel·les El passat 15 de novembre, representants de CGT Telemàrqueting, van estar a Brussel·les per denunciar les il·legalitats de la patronal del sector. En concret, la Comissió Europea es va comprometre a respondre per escrit sobre la vulneració de la Directiva 1999/70 del Consell relativa al treball de durada determinada i l'incompliment de la Directiva 2001/23 relativa a la subrogació empresarial. El viatge s'inscriu en el pla de lluita que va portar a la convocatòria de la vaga unitària a l'octubre i la nova convocatòria d'un altre atur de 24hs el 28 de novembre per la negociació del conveni.
També es demana que els 30 minuts de descans siguin reconeguts com a temps efectiu de treball comptabilitzantlo dintre de la jornada. L’empresa es nega a millorar les condicions de treball tot i tenir cada any beneficis. Un servei de transport de qualitat i segur no és possible si no hi ha unes condicions de treball dignes, estables i amb suficients descansos.
Segueix la campanya per la readmissió de Luisa Luque (Eulen) A la solidaritat expressada per sindicats i més de 550 signatures individuals, s'han sumat recentment les que comencen a arribar a nivell internacional amb secretaris generals de diferents sindicats de Veneçuela i Argentina, diputats, senadors i intel·lectuals.
Fem una crida a l’Ajuntament, a que per bé dels usuaris a qui presten atenció aquestes línies d’autobús, es manifesti en suport amb les demandes dels treballadors i intercedeixi davant l’A.M.B i l’empresa per tal que aquesta s’assegui a negociar i apropar posicions.
Fem una crida a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, titular de les línies de viatgers del Baix Llobregat i responsable de la concessió a Mohn.S.L., que exigeixi a la companyia una prompta solució i el respecte a unes condicions de treball dignes i amb prou descansos.
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
7
Aturem la repressió contra els càrrecs ele Rajoy ha tornat a assumir i ret comptes al Congrés com a nou president, després d’un any de negar-se a fer-ho. Malgrat parlar de diàleg, segueix imposant tot el que pot: deixa sense efectes les revàlides però manté aspectes per entrar a la universitat i s’oposa al primer pas per aturar la LOMCE a les Corts; imposa Fernández Díaz, ex ministre d’interior enxampat intentant construir casos contra dirigents independentistes, com a secretari d’una comissió de les Corts, encara que no de la que volia... i en el tema català, mentre parla de diàleg i posa sobre la taula un nou sistema de finançament, pressiona l’aparell judicial. Si pot vèncer el «cafè para todos» del duc de Suárez, que ara agiten els seus barons, potser hauria pogut ser suficient fa uns anys amb allò del «peix al cove» de Pujol, però ara no ho és. Perquè a més ho acompanya de la intensificació de la repressió que tensa a l’extrem el xoc amb el procés català. Més de 400 càrrecs electes, parlamentaris, alcaldes i regidors estan a l’espera que es comencin diligències judicials. La resposta de 80.000-100.000 persones al carrer el 13 de novembre contra l’ofensiva repressiva de l’Estat, estira de l’altre cantó: és la primera manifestació massiva contra la criminalització que impulsen l’estat i el govern.
8
8
El marge de maniobra per a un acord polític en el marc de la unitat de l’estat és mínim, i el temps passa cap el termini fixat de juny-setembre de 2017 en que s’ha compromès el govern per a fer el referèndum que obri les portes a la declaració d’independència i la República catalana. Al País Basc l’acord PNB-
PSE parla de la reforma de l’estatut d’autonomia, però aquesta és una
voluntats polítiques, la determinarà la capacitat del moviment. Novembre ha tensat al màxim la situació. La primera detenció d’un càrrec electe, l’alcaldessa de Berga Montse Venturós, la primera setmana i la imputació en ferm de Carme Forcadell, presidenta del Parlament, la segona. La massiva mobilització del 13N com a màxim exponent de les que s’han succeït aquests dies, és la resposta.
pantalla ja passada que difícilment pot encaixar amb el moviment de masses existent avui a Catalunya. Puigdemont diu referèndum o referèndum, però això no entra avui en els plans de Rajoy ni de la Monarquia i per tradició la burgesia catalana sempre ha acabat els enfrontaments cedint a l’estat a canvi d’alguna contrapartida. La política que pretenen impulsar Puigdemont-Junqueras és inviable, sigui perquè esperen que l’estat acabi cedint a fer un referèndum negociat com diu CSQEP, sigui comptant amb que serà la comunitat internacional qui imposarà l’acord. Salvant totes les distàncies, és com el conte que va vendre Syriza al poble grec, creient que per repetir-lo i repetir-lo el seu desig d’una sortida negociada s’imposaria, quan Merkel, la UE i el FMI li deien per activa i per passiva que no hi hauria negociació com demanava Txipras. La realitat va acabar imposant-se i aleshores el govern de torn ha d’optar entre acotar el cap i trair el poble o trencar amb les imposicions. El mateix acabarà passant amb la direcció del procés, però també amb partits polítics, patronals i sindicats. I aquí és important la política que tingui el govern Puigdemont-Junqueras i la resta de la superestructura, però la clau per a que uns i altres facin una o altre cosa més enllà de les seves
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
De fet, tota la tensió que organitza el govern amb les judicialitzacions massives dels partidaris del procés son un avís als catalans, però no només. Són l’esglaó polític que li faltava a aquesta escalada repressiva de l’estat. Va començar contra el moviment sindical a les vagues generals, seguir contra els escraches de la PAH, les mobilitzacions socials al Congrés, tot lligat i ben lligat amb la Llei Mordassa. El procés basc en el seu dia va seguir similar camí, encara que molt més dur per la radicalitat del moviment abertzale: primer va ser la Llei Antiterrorista en el 85, i aviat el concepte es va aplicar arreu l’estat; després la Llei de Partits que encara avui elimina llistes i organitzacions a Euskadi, però fins i tot, esquitxa a una CiU que la va votar. Ara també, si passen impunement les detencions i judicialització de la qüestió política catalana, aviat es generalitzarà a la resta de l’estat. No és només un tema de solidaritat el que hauria d’empènyer a les forces d’esquerra i organitzacions populars a posicionar-se contra aquesta criminalització, sinó una qüestió democràtica i de pròpia autodefensa, perquè si l’estat avança i s’enforteix, ho patirem arreu. Tornant a Catalunya, la primera detenció, la de Montse Venturós, reflecteix a més de l’escalada repressiva de la Corona, com es posiciona el Govern català facilitant i justificant que la detenció la faci el
també ctes seu cos de seguretat, els Mossos. És a aquesta dualitat de la lluita a la que, necessàriament, s’ha de donar inequívoques respostes. Igual que no es poden donar excuses per a que les banderes dels partits d’esquerra no siguin presents el 13N enfrontant l’estat -malgrat estiguin els caps dels Governs de les retallades com Mas, Ortega Homs o Rigau-; així també, no es pot callar quan són aquestes «víctimes» les que des del govern català executen les ordres de l’estat –el mateix argument que utilitzava Saura quan enviava els Mossos a detenir Núria Pórtulas-, perquè en aquest cas, en són còmplices. Una cosa no serveix per tapar l’altre, sinó que acaba rsultant incomprensible per a tothom. La detenció de Venturós pels Mossos ja havia d’haver aturat la negociació de pressupostos –com va fer correctament la CUP-CC quan els Mossos van detenir anarquistes sota les ordres de l’Audiència Nacional, l’octubre passat-, fins que el Govern garantís que no es tornaria a repetir amb cap de les previsibles detencions que hi ha per davant. Però si això era greu, es reble el clau quan s’accepta el xantatge de que no hi haurà referèndum si no es dona llum verda a uns pressupostos que parteixen de l’obediència de Junqueras al topall de dèficit que marca Montoro. No es pot callar quan la política de l’Estat l’aplica el Govern català, sigui Junqueras o els Mossos.
Però no només. Acceptar els sostres d’ingressos, despeses i dèficit –el que representa no fer una esmena a la totalitat i deixar que es debatin al Parlament- és acceptar, d’entrada que Junqueras hagi escamotejat 358,4 milions d’euros de «superàvit» del 2016 als ingressos. És a dir, acceptar que hagi prioritzat pagar més deute que posar-los al servei de la despesa social, obeint altre cop la llei d’estabilitat pressupostària espanyola. En lloc de no pagar el deute, donem per bo que se’n pagui més!. I és també acceptar que quan més deute es paga, més es deu –ara ja estem en el 35,3% del PIB- i més depenem del govern estatal perquè 7 de cada 10 euros de deute se li deuen a l’estat. Tampoc en això ens ha ajudat la UE, al contrari de les expectatives de JxS: a juliol, el BCE que va obrir la porta a comprar deute públic de CCAA, no va acceptar fer-ho amb la de la Generalitat.
Per últim, acceptar el pas a tràmit és acceptar un sostre d’ingressos que tampoc contempla res substancial que faci pagar més als qui més tenen... i això no en obediència a Madrid ni a Brussel·les, sinó com a submissió a la burgesia catalana. Perquè el Govern de JxS segueix sent conseqüent en els fets en ni trencar amb l’estat ni trair a la seva classe. Com sempre, en els temes econòmics s’acaben les paraules. Per això: seguirem estant on toqui per a enfrontar un estat que s’enforteix si donem un sol pas enrere, però seguirem dient fermament NO a un govern que es sotmet a ell i als interessos de la seva classe. I tant per enfrontar al primer com al segon, ho farem com ho hem vingut fent, sortint al carrer, perquè només la mobilització garantirà el referèndum i la República Catalana, igual que només ella aturarà les privatitzacions i revertirà retallades.
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
9
MOVIMENTS
Montor nès del V allès (Bar celona) Montornès Vallès (Barcelona)
Aturar el racisme, solucions ja! Recentment un grup de 30 persones d’ètnia gitana provinents del Barri de la Mina de Sant Adrià del Besós (Barcelona) es van assentar en el municipi ocupant pisos buits de bancs i en un cas concret un habitatge d’una família del municipi, que ha estat a punt de provocar un conflicte de convivència i racista.
d’aquest municipi convertit des de fa anys en una ciutat dormitori propera als 17.000 habitants.
Aquesta situació va crear un gran nerviosisme en una part dels habitants del municipi, al principi pels rumors malintencionats d’alguns elements claríssimament d’extrema dreta, i per la por atàvica als qui són diferents i l’aparent passivitat de l’Ajuntament d’EUIA-ICV que no donava senyals de donar solució a la situació.
Aquesta AAVV va intentar diverses vegades parlar amb l’Ajuntament però aquesta reunió s’anava retardant, fins a un massiu Ple a on es van plantejar els dubtes i pors de la població i es va demandar una ràpida solució. Per fi es va aconseguir aquesta entrevista, que entre altres coses proposava mantenir reunions amb els patriarques del clan gitano per acordar normes mínimes de convivència i la desocupació de la casa dels veïns. Això s’ha aconseguit recentment el que demostra la voluntat de convivència per la seva part.
Un nombre reduït de persones va expressar el seu malestar en l’últim pregó de les festes i va promoure la creació d’una pàgina a facebook denominada Montornès Units que va arribar a la xifra de 2.300 usuaris. Al principi aquesta pàgina recollia informació sobre el fet, però poc a poc els comentaris que es van començar a llegir tenien clars signes racistes i proposaven incidents violents que per sort no van ocórrer. Alguns ex¬ representants polítics del municipi es van afegir a provocar confusió i a utilitzar aquesta situació per atacar a l’Ajuntament i alguns altres amb l’únic interès de provocar por, confusió i inseguretat quan no n’hi havia per part de la resta de la població. Durant aquests dies no es van viure conflictes als carrers
Col·labora amb les campanyes internacionals de Lluita Internacionalista aportant en la nostra campanya financera de desembre.
Davant la falta de reacció de l’Ajuntament, ha estat la intervenció de la AAVV del Centre la que va actuar com a interlocutora de les demandes veïnals però desmarcant-se de qualsevol actitud violenta o racista.
En aquesta situació de crisi econòmica, qualsevol situació com aquesta pot provocar sensació de falsa inseguretat, ser utilitzada per elements d’extrema dreta tant organitzada com sociològica – inclosos alguns ex-representants municipals-, per atiar la por i l’odi davant els qui són diferents. Quan no s’atenen els problemes socials amb solucions, que mai han de ser policials, aquests s’agreugen. En molts casos la ràpida intervenció calma els nervis i treu arguments a aquests elements que només intenten crear falsa sensació d’inseguretat, per l’arribada al municipi de persones amb necessitats d’ubicació, fomentant el rebuig social pel seu color o per la seva ètnia. La solució no era deixar passar el temps i amagar el cap com l’estruç tal i com es va fer al començament. Els problemes de la societat es solucionen, no es deixen morir: estar o no empadronats, no et treu ni et
10
10
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
dóna drets… el malestar social té un altre rerefons que cal abordar perquè es dóna el cas que aquest municipi té un índex molt elevat d’atur (18% en el 2015) i són molts els/les ciutadans/es que han estat desallotjats de les seves cases pels bancs i per la crisi econòmica. Perquè a això se li suma que són moltes les deficiències que té el municipi: la pèrdua de les urgències nocturnes, la falta d’un centre de dia reclamat pels/les veïns/es, la falta d’escoles que substitueixin els barracots, els barris sense urbanitzar i la manca de solucions reals a l’alt índex d’atur, la millora d’aquelles zones urbanes que amb el temps s’han deteriorat, l’arribada a tots els racons del municipi dels serveis bàsics… I perquè davant d’això, la vàlvula de fuita no poden ser els nouvinguts, sinó la lluita i la pedagogia de les organitzacions socials i polítiques per aconseguir la comprensió i la solidaritat per afrontar el conjunt de la situació. Perquè un principi fonamental és que les cases no poden estar buides quan hi ha gent que necessita un habitatge, sigui d’on sigui o tingui la raça o el color que tingui. No pot ser que els bancs facin negoci dels pisos que han tret a la gent: hem de lluitar perquè no facin fora a ningú i perquè, si hi ha pisos buits, siguin utilitzats. Després de la desocupació de la casa del veí, el nerviosisme s’ha traslladat a una altra part del municipi. No ha augmentat el nombre de persones d’ètnia gitana al poble (segueixen sent uns trenta) però ara s’estan organitzant patrulles de veïns. Això pot ser molt perillós: l’Ajuntament ha de resoldre aquesta situació, encara que només sigui puntual, de forma urgent. El perill del conflicte segueix latent i hem d’exigir pel conjunt de problemes que tenim, solucions ja.
Carlos Rodriguez
ÚLT IMA HO RA
L’anunci de la mort de Fidel Castro ha generat un gran impacte mundial. El poble cubà està de dol. Milions de persones al món ploren al líder que va dirigir directament, al costat del Che, la revolució cubana de 1959 que va ser un exemple per als revolucionaris i lluitadors del món sencer. Compartim el dolor del poble cubà i dels lluitadors de l’esquerra mundial, encara que com a socialistes hem tingut serioses discrepàncies amb les posicions de Fidel Castro i de la direcció del PC cubà. Rebutgem totes les expressions dels reaccionaris del món, especialment de la «gusanería» de Miami i de Donald Trump que han festejat la seva mort. El Fidel amb qui tots els lluitadors antiimperialistes i socialistes s’identifiquen és el que, al costat del Che i de Camilo Cienfuegos va encapçalar el triomf del poble cubà que va aixafar a la dictadura de Batista al gener de 1959. És el Fidel de la reforma agrària, el que va trencar amb l’imperialisme ianqui i va expropiar a les multinacionals del sucre, del petroli i a la burgesia i als terratinents cubans, mesures que van permetre que el poble cubà passés a gaudir d’àmplies conquestes en salut i educació. És també el Fidel que va lluitar contra la invasió ianqui a Platja Girón i el qui, a la segona declaració de l’Havana de febrer de 1962, va declarar el socialisme a Cuba i va dir que «el deure de tot revolucionari és fer la revolució». Però lamentablement, també hi ha una altra cara de Fidel Castro que no podem deixar d’assenyalar en el moment de la seva mort. Sabem que això pot incomodar a milers de lluitadors que encara segueixen creient en ell. El curs revolucionari que hem descrit es va truncar amb l’acord de Fidel Castro amb la burocràcia del PC de la Unió Soviètica. Des de mitjans dels anys 60, Fidel va acceptar la política estalinista de
« coexistència pacífica » amb l’imperialisme i va abandonar la política del Che, d’estendre la revolució socialista a Amèrica i al món. A partir d’aquí, Fidel Castro va passar a jugar en contra de l’avanç de tota revolució. Es va consolidar un règim burocràtic de partit únic que encara perdura. Quan el poble de Txecoslovàquia a 1968 es va aixecar contra la dictadura de l’estalinisme, Fidel va recolzar la invasió dels tancs russos que van ofegar en sang aquella revolució antiburocràtica. A Nicaragua, quan a 1979 es va derrotar al dictador Somoza, Fidel va recolzar que els sandinistes formessin govern amb els burgesos antisomocistes i no avancessin en mesures d’expropiació, aconsellant « no fer de Nicaragua una altra Cuba ». Més recentment, a Veneçuela, Fidel va donar suport al fals «socialisme del Segle XXI» de Chávez i Maduro, fent creure que aquest país estava «construint el socialisme », quan s’està fent el contrari. El chavisme va mantenir l’estructura capitalista, va crear empreses mixtes en petroli pactant amb les multinacionals, com Chevron, Total o Repsol, fomentant una boliburguesia, criminalitzant la protesta i matant de gana al poble veneçolà. També en aquests anys, Fidel i la direcció política cubana van
INTERNACIONAL
Davant la mort de Fidel Castro
avalar els falsos «governs progressistes» de Lula i Dilma a Brasil, Evo Morales i els Kirchner que van aplicar ajustaments contra els seus pobles. I a l’interior de Cuba, s’han anat liquidant, amb el pas dels anys, les conquestes de la revolució. Des de finals del segle passat es va impulsar la política de confiar en els capitals estrangers, obrint l’economia cubana a les multinacionals canadenques i europees i restaurant el capitalisme. Acompanyem el dolor del poble cubà en aquestes hores. I seguim animant-lo a tornar a lluitar per reprendre les banderes de la revolució de 1959 i el missatge del Che, «revolució socialista o caricatura de revolució» i recolzant el seu dret a l’organització independent sindical, estudiantil i política- contra el règim de partit únic. Cuba necessita una nova revolució socialista amb democràcia per al poble treballador, que torni a ser el far pels lluitadors anticapitalistes i antiimperialistes de Llatinoamèrica i el món. 26 de novembre de 2016
Juan Carlos Giordano Dirigent d’Izquierda Socialista d’Argentina i diputat nacional del Frente de Izquierdas y de los Trabajadores.
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
11
INTERNACIONAL
Tur quía urquía
Llibertat per a tots els diputats del HDP detinguts! Unitat en la lluita contra la repressió del règim d’Erdogan! S’ha superat un nou límit per intentar posar en pràctica el projecte presidencialista d’Erdogan. Segons la declaració del Ministeri de l’Interior 13 dirigents del HDP, partit democràtic pro kurd, van ser detinguts. Els 11 diputats, i Selahattin Demirtaþ i Figen Yüksekdað -els copresidents del partit-, van ser detinguts i l’oficina principal del partit va ser assaltada per les forces policials. Aquesta operació contra el HDP es presenta com a continuació de la política repressiva del règim que ha anat augmentant dia a dia. Arran dels decrets del govern que van ser aprovats fa uns dies, deu mil treballadors públics, incloent centenars de membres de KESK (Confe-deració de la Unió de Treballadors Públics) han estat cessats; aproximadament 15 mitjans de comunicació de l’oposició han estat tancats; el periòdic Cumhuriyet va ser tancat pel seu presumpte suport «a les organitzacions terroristes PKK», diversos alcaldes de Diyarbakir han estat detinguts i han sigut substituïts per d’altres designats pel govern. Al mateix temps, el règim d’Erdogan segueix avançant amb la seva política exterior aventurera i perillosa a Síria i l’Iraq que potencialment
podrien portar al país a la guerra, enfonsant-lo en una atmosfera de preguerra. El primer ministre Binali Yildirim hauria indicat clarament el propòsit d’aquests moviments polítics: «Si el sistema presidencialista no s’estableix, el país corre el risc de fracturar-se.» Aquestes polítiques d’imposar un canvi constitucional s’havien manifestat en les amenaces d’Erdogan de «doneu-me 400 diputats per salvar-vos a vosaltres de vosaltres mateixos «, abans de les eleccions del 7 de juny del 2015. Quan els resultats de les eleccions van ser contraris a aquests somnis presidencialistes d’Erdogan, aquestes polítiques repressives es van posar en marxa. Des d’aquestes eleccions hem estat testimonis d’una de les actuacions més fosques, sagnants, opressives i repressives de la història de Turquia a causa del fracàs de la política de o «sistema presidencialista o caos.» La raó fonamental darrere d’aquesta repressió és el desig de la camarilla política, dirigida per Erdogan, de perpetuar-se en el poder a qualsevol preu i buscant eliminar tota oposició política. El projecte presidencialista reaccionari i repressiu d’Erdogan, així com la política d’opressió i explotació que l’acompanyen, no
és ineludible per a la classe obrera i els pobles oprimits de Turquia. La política d’Erdogan i el partit del règim (AKP) han estat a punt de fracassar moltes vegades en el passat. Però han pogut sobreviure a aquestes crisis a causa de la falta d’una alternativa política forta de la classe obrera i els pobles oprimits. Contra l’augment de l’opressió i l’explotació i contra aquest poder polític que clarament no dubta a portar al país a extrems catastròfics per satisfer els seus propis desitjos polítics, és necessari construir de forma immediata la unitat de totes les organitzacions polítiques i sindicals democràtiques i que siguin representatives de la classe obrera i els pobles oprimits, i que puguin repel·lir aquests atacs amb la finalitat d’arribar a una ruptura definitiva amb aquest règim de repressió i amb el capitalisme. Llibertat per a tots els diputats detinguts del HDP! Unitat en la lluita contra la repressió del règim d’Erdogan!
4/11/2016 Partit de la Democràcia Obrera. IDP Secció turca de la UIT-QI
Campanya per la readmissió dels i de les treballadores acomiadades! A L ’ASSEMBLEA NACIONAL DE TURQUIA L’ASSEMBLEA En el nom de «la lluita contra els colpistes» estem vivint un dur atac contra els treballadors públics, els treballadors, l’oposició política i els representants elegits pel poble. El Govern considera l’intent del cop de 15 de Juliol com una «oportunitat» per agreujar les condicions de treball flexible i precari. El govern vol treure «profit» del cop de l’estat fallit actuant contra el sindicalisme, que té la responsabilitat de defensar i millorar els drets laborals, i fa servir pretexts per imposar acomiadaments, detencions i empresonaments, i per abolir l’estabilitat en l’ocupació. Aquests atacs del govern han d’aturar-se immediatament.
Per tot això, exigim: Que s’acabi l’estat d’emergència. -Que -La derogació dels decrets lleis. -La reincorporació dels i les treballadors acomiadats. -La derogació dels reglaments que anul·len l’estabilitat en l’ocupació. Signat, ...
Enviar a kesk@kesk.org.tr, i una còpia per fer seguiment a info-li@telefonica.net
12
12
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Jemna contra l'Estat: Per qui toquen les campanes? L’endemà de la subhasta de la collita de dàtils de l’oasi de Jemna, el diari local Essabeh (El Matí) conegut pels seus excessos d’adulació al poder, va publicar el següent titular a primera pàgina: «A Jemna, la supremacia de l’Estat es ven en pública subhasta!“ La campanya mediàtica sobre el conflicte de Jemna fa furor. Des del 2011, a Tunísia mai una campanya ha estat tan vil però tampoc una mostra tan clara sobre el que és «la premsa de les clavegueres» que treballa directament pels lobbies i l’hampa dels negocis i els seus servidors els polítics corruptes.
usurpacions i de les cobdícies que es van deslligar a mesura que el tipus de dàtil dels oasi (Deglet Nour) guanyava valor comercial al mercat nacional i internacional. Amb la colonització francesa, els especuladors van comprendre la qualitat inigualable del dàtil Deglet Nour i el profit que se’n podria treure amb una explotació intensiva. La màfia de la colonització agrícola, implantada ja al nord pel país abans el «graner de Roma», va allargar els seus tentacles fins al sud. L’oasi de Jemna, com tants d’altres, va ser objecte del pillatge colonial com una conca minera… A 1912 el palmerar de Jemna es va convertir en
El petit oasi de Jemna (amb unes 100 hectàrees i 10.000 palmeres datileres) és ara el camp de batalla que focalitza tota l’energia d’una Revolució social ultratjada pels assalts contrarevolucionaris però que encara segueix dempeus conAssemblea a Jemna. Octubre 2016 tra vent i marea … No és la llum d’esperança propietat d’un colon francès gràcies de la Revolució si no és una més, a la força de les baionetes. potser la més simbòlica i la més emotiva del moment. Perquè és un Quan va acabar la colonització, extraordinari pas endavant de la usurpació va canviar de mans. caràcter revolucionari del palmerar El nou poder va rebutjar retornar que, a l’hivern de l’any 2011, va l’oasi dels avantpassats a qui el escriure una nova pàgina de la seva treballaven. Els camperols van inhistòria. En el fragor de la galopant tentar rescatar el palmerar i van fer acció revolucionària d’aquell any, els una col·lecta de 400.000 dinars però habitants de Jemna van reprendre en va. Les noves autoritats es van de cop el seu lligam ancestral amb apoderar de la col·lecta i la terra es el palmerar. És aquí on s’han va convertir en propietat estatal, succeït des de sempre generacions com en altres regions de Tunísia, el de pàries de la terra … conjunt de les quals constitueix prop del 10% de les terres de cultiu. Cal remuntar-se al segle XIX, o Aquest nou estatut legal va durar possiblement a èpoques anteriors, prop de 40 anys (del 1962 al 2004). per trobar els senyals de les primeres Durant aquestes dècades, la usurpacions de la terra i de l’aigua producció i la comercialització dels de l’oasi. Les autoritats otomanes dàtils, particularment del Deglet van obrir el camí de les successives
Nour, van ser molt lucratives i van ajudar a crear grans fortunes als especuladors. No obstant això, la societat estatal que explotava el palmerar de Jemna (STIL) es va declarar en fallida. El cas és que aquesta societat també feia la recollida i la comercialització de la llet. Un cert Hamdi Meddeb, mafiós que negociava amb Danone, va provocar la fallida de STIL. Com a resultat, es va obrir el camí per a les empreses privades perquè poguessin apoderar-se de terres estatals i l’oasi de Jemna va ser llogat a un home de negocis per un ridícul arrendament!
INTERNACIONAL
Tunísia
Però, per a desgràcia d’aquest caçador furtiu, la Revolució va esclatar a 2011 i va sembrar la por entre els mafiosos que explotaven les terres estatals per pocs diners. Alguns d’ells van fugir abandonant les terres. Els camperols pobres només havien de prendre el que els corresponia per dret històric. En altres regions la terra dels avantpassats va ser també recuperada pels seus propietaris legítims. Però, per desgràcia, no van durar gaire temps en la immensa majoria de les regions. Amb la restauració de l’Estat aquest va dur a terme una contraofensiva per restablir la situació anterior a la revolució no sense trobar una gran resistència dels camperols. Però van ser els habitants de Jemna els qui van donar exemple de com recobrar els seus drets sobre la terra, d’organitzar la producció i la gestió de l’oasi en el marc d’una microeconomia municipal realment solidària durant cinc anys. Això ha suscitat la còlera dels successius governs molt interessats a usurpar altre cop el palmerar amb la mà dreta per oferir-lo amb la mà
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
13
INTERNACIONAL
esquerra a algun explotador mafiós. L’aposta decisiva doncs s’ha mostrat d’una manera molt poc clara. Per qui toquen les campanes? Per l’Estat usurpador o pels camperols de Jemna, propietaris legítims i històrics de la terra? La resta de qüestions són només detalls, encara que alguns d’ells siguin molt importants. En primer lloc, cal esmentar la mobilització espectacular d’homes i dones de Jemna per defensar el seu oasi. Més de dos mil, sense comptar als nens, van anar a rebre la caravana solidària procedent de Tunis. L’ambient era de desbordant emoció i la imatge dels seus nens alegres i entusiastes, que van venir a la nostra trobada, és inoblidable! Al davant, la posició oficial tracta de mostrar-se intransigent sobre l’estatut de la terra com a propietat de l’estat. El govern també valora que cal negociar amb l’Associació de Defensa de l’oasi de Jemna sobre els detalls relatius a la subhasta de la collita d’aquest any, el repartiment de les rendes i la gestió del palmerar d’ara endavant, però de cap manera la propietat de la terra i de l’aigua. Davant d’aquest veto, la posició de l’associació és moderada. En el seu discurs, els responsables de l’associació evoquen l’argument històric i jurídic de la propietat municipal de l’oasi. Però sobre la taula de les negociacions es pleguen a l’ordre del dia oficial. Falta comprovar si la posició tàctica de l’associació s’ajustarà a la de la massa dels camperols. El futur proper ho decidirà. Per descomptat, entorn d’aquesta lluita, hi ha una postura de l’oposició oficial mitjançant alguns diputats que intenten fer d’intermediaris per recollir alguns dàtils. Però seran sens dubte «els dàtils de la còlera»!
EUA
Per què ha guanyat Tru L’ “inesperat” triomf (per als enquestadors i analistes) del candidat republicà Donald Trump expressa un profund descontent social que s’ha traduït en milions de vots de “càstig” contra l’ “establishment” de la principal potència imperialista del món, contra Hillary Clinton i el fracàs de la mentida del «Sí es pot» d’Obama. Encara que pràcticament van empatar -amb lleu avantatge per a Clinton (59.600.000 vots) contra Trump (59.390.000)- el sistema és indirecte i trien els electors (qui guanya en cada estat s’emporta tots els electors d’aquest). Trump va obtenir més electors i per això ha guanyat.
El nou president, un magnat i amo de casinos i d’immobiliàries, ha rebut dels multimilionaris que financen les campanyes molts menys diners que Clinton (que han sumat més de 1.500 milions de dòlars en total). Tr u m p ha parlat demagògicament contra la «globalització», per retornar les fàbriques (que les multinacionals han portat a la Xina i altres països) i contra el lliure comerç. Ha parlat de temes molt sensibles per a milions de treballadors aturats.
Majid Hawachi 14
14
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Crisi a l’imperi «El que ha mostrat la campanya electoral és un cos social dividit com a conseqüència d’una política que ha concentrat el poder i la renda en el 1% de la població [...] Ara el consum d’heroïna afecta al cinturó industrial del país, on han tancat centenars de fàbriques i barris sencers han quedat abandonats. Segons dades oficials, els ingressos han baixat el 17% entre els més pobres i el 10% en les classes mitjanes » (nota de Raúl Zibechi en Sputniknews.com). Però els guanys del 1% més ric es van incrementar un 156% (Harvard Gazete, 1/2/2016). La mortalitat entre els més pobres és similar a la de Sudan o Pakistan. L’anomenat històricament «somni americà» (és a dir, l’oportunitat de
progrés social), s’ha tornat un malson per a milions de persones que han perdut seva casa per hipoteques i, en molts casos, també les seves jubilacions i per a milions de joves que només aconsegueixen treballs precaris i han de viure amb els seus pares perquè no poden accedir a cap habitatge. Mentre Obama ha rescatat als bancs i les empreses automobilítiques, no ha rescatat als milions de persones que han perdut la seva feina, casa, salut i/o la jubilació. Crisi política i social En gran manera la votació per Trump i l’augment de l’abstenció (en 8 anys els demòcrates han perdut 10 milions de vots, respecte als
mp? resultats obtinguts per Obama en el 2008), ha estat un vot de càstig contra el desastre que ha causat la crisi del sistema capitalista-imperialista oberta en el 2007. I un vot de càstig a la política econòmica encapçalada per Obama en els últims anys als EE.UU i al món, provocant que la crisi la estiguem pagant els treballadors i els de baix. Així es va demostrar la falsetat del suposat «canvi» que havia promès el «demòcrata» Obama i que molts des de l’esquerra reformista van encoratjar dient que seria un president «progressista». Això ha estat el que els votants han repudiat, equivocadament, votant a Trump o amb l’abstenció. Fa tres mesos el Washington Post indicava que el 57% dels ciutadans ianquis no volia a cap de tots dos candidats. Una altra enquesta, de Gallup, realitzada el juny, indicava que un 47% de votants «podria votar per un socialista» (això s’elevava a un 69% entre els joves). És a dir, això significa una enorme crisi política i social en els EUA, és a dir, en el cap del sistema imperialista mundial. En el seu si s’expressa una massa popular que ha començat a odiar als supermilionaris que han portat a
aquest desastre i a desconfiar dels polítics que els governen (els Bush, Obama o els Clinton). Això es va expressar, cap a l’esquerra, en les primàries demòcrates amb la candidatura de Sanders, que encara que va perdre enfront del trampós aparell demòcrata que va fer guanyar a Clinton, va treure 13 milions de vots. I es manifesta, de forma distorsionada, amb l’equivocat vot de sectors populars i treballadors per Trump, davant la falta d’una alternativa d’esquerra, un milionari racista que també és part del mateix sistema capitalista. Un fenomen de pèrdua de confiança política mundial emparentat amb el Brexit (la votació a Gran Bretanya per la sortida de la Unió Europea) o el NO a l’acord amb les FARC a
Colòmbia, que ha fet sumar vots de treballadors blancs i populars a la base electoral tradicional de dreta i ultradreta del país. El que vindrà El discurs de Trump, després del triomf, va ser relativament moderat pel seu estil. Després de felicitar la seva rival, Hillary Clinton, va cridar a la «unitat de tots els americans». És a dir, ja va deixar de parlar contra els rics de Wall Street, i més aviat vol entendre’s amb ells. Per això la seva falsa promesa que «tornarà al somni americà», a restablir els llocs de treball perduts o els salaris caiguts, no es complirà. El veritable rostre de Trump quedarà aclarit ràpidament per als seus votants. Trump és el nou cap de l’imperialisme ianqui i governarà per a Wall Street i les multinacionals. El triomf de Trump ha impactat al món i es fan tot tipus de pronòstics apocalíptics. Des d’ara, res bo es podrà esperar d’aquest dretà, misogin i racista. Veurem fins a on podrà aplicar la seva política als EE.UU i al món. El que és segur és que la crisi aguda de l’economia capitalista-imperialista continuarà i que, per tant, en els EE.UU seguirà la crisi social i política. Per això la perspectiva més probable és que, en els propers anys, s’aprofundeixi la crisi i la lluita social pel salari, el treball, la salut, l’educació i els drets dels afroamericans i hispans.
Miguel Lamas Unitat Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI) Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
15
INTERNACIONAL
Ar gentina Argentina
El Frente de Izquierda omple l'estadi d'Atlanta “Contra Macri i la treva de la CGT, l'alternativa es l'esquerra” Atlanta (a Buenos Aires) es va omplir de lluitadors vinguts de diferents punts del país amb 20.000 persones a l’estadi. Va obrir l’acte Rubén «Pollo» Sobrero, seguit per Myriam Bregman, Soledad Sosa i Liliana Olivero, Alejandro Crespo (Sutna) i Claudio Dellecarbonara (oposició en el Subte). Els discursos principals de l’acte van estar a càrrec de Juan Carlos Giordano (IS), Néstor Pitrola (PO) i Nicolás Del Caño (PTS). Estan presents les expressions més importants del sindicalisme combatiu, del moviment de dones, de la joventut i el moviment estudiantil. Destacant-se les columnes dels ferroviaris de la llista Bordó Nacional encapçalats per Rubén «Pollo» Sobrero, que vénen de guanyar en el Sarmiento a la burocràcia de Pedraza. Els docents de Ademys, que la setmana propera revalidaran en eleccions la conducció democràtica i combativa encapçalada per Jorge Adaro, i els docents dels Suteba multicolor. Una important presència dels docents de ATEN encapçalats per Angélica Lagunas, flamant Secretària General de la seccional
Neuquén, del Sutna, del Subte, treballadors, joves i dones que vénen lluitant per #NiUnaMenos. Es van fer presents importants delegacions i figures polítiques de l’esquerra independent i de treballadors i joves que vénen trencant amb els partits tradicionals i van venir a escoltar a l’esquerra. Per Izquierda Socialista, el nostre partit germà, van parlar els seus dirigents: Rubén «Pollo» Sobrero (Secretari General de la Seccional Oest de la Unió Ferroviària); Juan Carlos Giordano (qui assumeix l’escó de Diputat Nacional en els
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
19/11/2016
Elaborat sobre la base de la crònica d’Izquierda Socialista
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista
16
16
propers dies en reemplaçament de Myriam Bregman) i Liliana Olivero (Legisladora-MC de Còrdova) els qui després de denunciar l’ajustament de Macri i la treva de la CGT, els feminicidis, reivindicar el dret a l’avortament legal i la igualtat de gènere, van acabar cridant a «enfortir el Frente de Izquierdas perquè amb la unitat de l’esquerra anem a ser alternativa davant els partits patronals»
Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016