Lluita 148 1702

nº 148 - febrer 2017 - donatiu 2 euros Editorial: Les guerres de frontera i l'increment de la tensió de l'Estat amb Catalunya Pàginas centrals: Refugiats: aturem la guerra de frontera Economia: Trump: imperi averiat Política: El SI als pressupostos es torna contra la CUP-CC Sindical: Ensenyament Catalunya. Estibadors

pàg 3

pàg 8-9 pàg 4-5 pàg 6-7 pàg 8-9

Moviments: 32 anys destruint el sistema públic de pensions pàg 12-13 Internacional: pàg 14-16 Gira del diputat argentí Giordano Turquia: victòria metal·lúrgics després de vaga il·legal Homenatge: A 30 anys de la mort de Nahuel Moreno pàg 18-20 Yolanda, fins el socialisme, sempre! pàg 5 Suplement:: Reflexions després de la caiguda d'Alep.

Secció de la Unitat Internacional de Treballadors-Quarta Lluita Internacionalista Internacional 148, febrer (UIT-QI) 2017

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Comanchería (Hell or High W ater) Water) del director escocès David Mackenzie Abans d’anar al cine vam llegir les crítiques (sí, a nosaltres els espòilers no ens afecten) i les definicions dels entesos: western social, thriller rural, neowestern, thriller de perdedors, western policíac… Al sortir del cinema, després de disfrutar la pel·lícula, la nostra definició és: magnífica obra d’art que no t’hauries de deixar perdre, per la música, per les interpretacions, per la història i per la forma de contar-la. Parla de tu i del teu món.

En el western clàssic els lladres roben al bancs i la llei els persegueix implacable, però posat el format al dia trobem que tant a l’Amèrica del Nord profunda com a casa nostra és el banc el lladre que et roba a tu sense miraments. Tots voldríem ser Robin Hood per a robar-li al banc el que aquest monstre ens ha robat primer. I aquí comença la història.

Dos germans hereten una propietat embargada pel banc, i per evitar el desnonament decideixen robar sucursals d’aquest mateix banc. Dos rangers els persegueixen per detenir-los. Aparentment senzilla, però resolta amb molt de cos en cadascuna de les peces que la composen.

L’espai: l’efecte de la crisi econòmica sobre les persones, els negocis i el paisatge impregna l’ambient. Un món erosionat pel clima i els bancs. Cal fixar-se en els detalls de les pintades de protesta en els murs, i en els cartells d’anuncis de crèdits bancaris.

Els germans: dos perdedors desesperats, al límit, amb dues maneres d’enfrontar-se a la vida contraposades i diferents, que posen la família com a valor davant l’agressió continuada del sistema. La unió, la germandat i la lleialtat per a poder lluitar per la terra que t’han robat, entenent la terra també com a somni perdut.

Els rangers: representants de la llei, també en format dual, el policia mestís i el policia blanc al punt de la jubilació que porta tota la vida fent acudits racistes. Dos mons en aparença contraposats que s’entenen sense parlar, i que també -com els germans- estan lligats l’un a l’altre per una profunda connexió, altre cop lleialtat fins al final.

Els dos germans i els dos rangers creen dues històries paral·leles i finalment convergents, i no destapem cap sorpresa si diem que el director Mackenzie es posa del costat dels perdedors, obertament. Que no en són dos, sinó quatre. Els quatre actors meravellen per la seva fusió amb el paisatge, a més d’atendre a les seves mirades no us perdeu la seva gestualitat corporal: posem-nos dempeus per nomenar Chris Pine, Ben Foster, Gil Birmingham i Jeff Bridges, subscrivim el que hem llegit sobre aquest darrer, borda el personatge sense aixecar-se de la cadira.

2

La Música: Nick Cave i Warren Ellis. Cerqueu a internet qualsevol cosa que hagin tocat junts, o per separat. Hi ha

2

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

qui afirma que només per la música el film ja és màgic: violins d’atmosfera ocre, de la pols del ressec oest.

El títol: controvertit. Algunes crítiques diuen que aquesta obra no es mereix aquest títol tant dolent.

Afegim alguna informació per entendre la polèmica.

La traducció al castellà de Hell or High Water té dos significats: d’una banda, és una frase feta,»contra viento y marea», però també és un joc de paraules amb el nom d’un dels crèdits bancaris; per tant la traducció literal deixaria perdre la meitat del significat original. I per això es fa l’opció -encertada o no- de buscar un títol completament allunyat de l’original.

En resum, un film de lladres i policies que resulta una radiografia de la misèria del nostre temps desesperat, amb antiherois, on els bons fan actes dolents i els dolents actes bons. Una aposta moderna que defensa que la justícia no és un crim i que parla de pobresa, de violència, de persones imperfectes que estan fartes de rebre sempre. I que es rebel·len.

I no hem parlat d’alguns brillants diàlegs! No acabaríem mai d’elogiar aquesta obra, haureu de ser vosaltres els que, després de viure-la, li busqueu els punts febles.

Ja feu tard.

Madrid- però.... l’estat espanyol i la UE «no els deixen», doncs no tenen competències...

Manuela Carmena ha reconegut que tenen tot preparat però «no sap què passa» amb els tràmits de l’Executiu.

La hipocresia se’ls acaba aviat, com Évole els va recriminar en el massiu concert de solidaritat a Barcelona, fent notar que no era només qüestió de competències, sinó d’incompetències... Nosaltres no creiem que sigui incompetència, sinó que no hi ha voluntat en cap cas d’anteposar les necessitats de la gent per davant de les dels bancs o el statuquo.

Perquè no els porten directament, desoint al govern central? Puigdemont que fa bandera d’un referèndum sí o sí que se saltaria la legislació vigent, no pot fer-ho per atendre les necessitats d’aquests milers que diu voler atendre?

Segurament aquest acte, per si, li facilitaria i molt el posterior desacatament per convocar el referèndum i també segurament molts milers més li votarien a favor, veient que el seu accionar anteposasa en primer lloc a les persones.

Sí, és una guerra segons el concepte de la pròpia burgesia que qualifica així qualsevol conflicte que sumeix més d’1.000 morts.

Només a 2016, van ser més de 5.000 els que van acabar en la fossa comuna del Mediterrani. És una guerra també als EUA, encara abans de l’arribada de Trump. Allà és un mur construït en època de Clinton que aboca a una altra fossa comuna, el desert. De 2000 a 2014 van ser 6.000 les restes trobades, i a partir d’aquí es disparen les xifres: 240 en 2015, només de gener a agost 2016, 319 i en el que va de 2017, 37...

Trump vol empitjorar-ho, i la UE, hipòcritament, clama al cel. Els uns i els altres saben que no freneran l’arribada de refugiats ja que és la situació en origen la que la genera, però els permet diverses mesures rendibles: una mà d’obra gairebé esclava que empeny a la baixa tot el mercat laboral, en una colossal reforma laboral; un discurs que allunya les queixes dels seus treballadors buscant l’enemic extern -el ... és una guerra .. qualsevol refugiat-, i un enduriment conflicte que sumi més de en la repressió interna 1.000 morts.

Només a 2016, amb la teoria del van ser més de 5.000 els que terrorisme. Un negoci van acabar en la fossa comuna rodó quan a això se sudel Mediterrani. men, les milionàries ...als EUA, ... és un mur inversions en la seguretat construït en època de Clinton de frontera, on les que aboca a una altra fossa empreses es posen les La tensió ha anat en augment. comuna, el desert. De 2000 a botes, no només en la De les conferències del senador 2014 van ser 6.000 les restes construcció de murs, sinó d'ERC Santiago Vidal, a les ametrobades, i a partir d’aquí es també en la seguretat prinaces de precinte d'escoles... o disparen les xifres vada. les noves imputacions de cinc Madrid.

Prou hipocresies!

Exijim es Hi ha alguna institució membres de la Taula Puerta del del Sol posin primer les persones.. que porta el seu Parlament. per desobediència al plantejament més enllà i TC per permetre la votació del apareix com el «bo» que La tensión hace que todos referèndum de independència. «vol acollir i no ens los actores deban definir su La presidenta, Carme Forcadell, deixen». En primer lloc, cal postura... lo determinante es ja n'acumula dues. El recent situar la teoria del que siga la movilización congrés del PP va donar el «acolliment». No es tracta popular, sea por las reivindicarecolzament a aprofundir el xoc: en la seva majoria de ciones nacionales como por las Rajoy i Saez de Santamaría, doproblemes individuals, sociales. nen cop de porta al Govern de sinó col·lectius. No es Puigdemont i diuen buscar "nous tracta de beneficència, interlocutors" ... sinó de solidaritat política.

Les dinàmiques dels dos governs no semblen El cas més flagrant és la guerra de Síria. I és trobar el camí que voldríen per tornar l'aigua al impossible atendre les necessitats sense molí. Intents n'hi ha: com la defensa de Mas en el comprendre les arrels, o pitjor, encara, quan la judici del 9N, tractant de demostrar que no va passivitat ha permès que els lluitadors sirians desobeir al TC... abandonant qualsevol al·legat acabessin sent migrants, sota els ulls impassibles polític o democràtic. de la comunitat internacional que segueix Però de moment la tensió segueix pujant i fa que negociant amb el seu botxí, el dictador Bashar Al tots els actors hagin de definir la seva postura: des Assad. És per tant difícil conjugar la visita d’IU a de la patronal, a Ada Colau i el seu nou partit, o la Bashar fa un parell o tres de mesos per felicitar-lo CUP-CC després del seu nefast Sí als pels seus sagnants avanços i ara des de Podem, pressupostos.

Però aquí, com sempre, el voler aparèixer com l’amic que «acull». determinant serà la mobilització popular, sigui per En segon, manca decisió política. Governs com les reivindicacions nacionals com per les socials. el català o ajuntaments com el de Barcelona de Ada Colau, o el de Madrid de Carmena, s’omplen la boca amb promeses d’acollir milers de refugiats 16/02/2017 -fins hi destinen partides, com els 10 milions de

L

EDITORIAL

R

efugiats: aturem la guerra de frontera.

'Estat augmenta la tensió amb Catalunya

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

3

ECONOMiA

EUA. TTrr ump

Imperi averiat amb president d'ultradreta racista Trump president no arriba al món, com Adán, a l’inici de la història. Trump arriba 10 anys després de la segona major crisi econòmica global després de la de 1929, de la qual les estadístiques de l’atur diuen que EUA ja ha sortit. Però no ha de ser del tot veritat quan un candidat de la dreta per guanyar ha hagut de prometre que les fàbriques tornaran a EUA. Els cracks de 2007 i 2008 van avariar el mecanisme d’EUA com a mercat per als productes dels països exportadors, que al seu torn reinvertien a EUA un alt percentatge dels seus beneficis. Dit en termes marxistes: la crisi de sobreproducció va arribar a la major metròpoli imperialista. Els treballadors tenen necessitats insatisfetes que no poden convertir-se en demanda pels baixos salaris i pel nombre d’exclosos del mercat laboral (aturats camuflats). La rebaixa d’impostos de Trump traurà 2,4 bilions dels comptes públics en els 4 anys de mandat (segons el Tax Policy Center). La despesa en infraestructures serà d’1 bilió, i en inversions militars 0,3 bilions (segons Trump). Al final del mandat hi haurà 5 bilions més de deute públic. Els experts no es posen d’acord si hi haurà una crisi de deute ara o al final del mandat o en algun punt intermedi. Respecte a la relocalització de fàbriques en una economia de lliure mercat, o Trump imposa que les corporacions d’EUA o de fora d’EUA baixin la seva taxa de benefici o no hi haurà noves fàbriques, o les que hi hagi serà amb un nivell d’automatització que crearan un nombre anecdòtic de llocs de treball. A més, si es desregula més la banca, els diners no aniran a la producció, sinó a la compravenda d’accions.

Vegem una mica de context.

Trump és obertament autoritari, masclista, misogin, racista, xenòfob, islamòfob, antiimmigració i recolza clarament la ultradreta mundial. El seu govern està format per homes blancs, milionaris, ex-generals i d’ultradreta racista. Tots els candidats a les primàries republicanes volien tirar enrere la reforma sanitària d’Obama i retallar impostos, especialment a les empreses i rendes altes i algun també a les rendes baixes. Ni Trump ni Sanders eren els candidats dels principals sectors de la burgesia en les eleccions nord-americanes. Tant un com l’altre tenien al programa una inversió en infraestructures d’1 bilió de dòlars, Clinton de 0,245 bilions. Tant Sanders com Trump recolzen la relocalització de les

fàbriques a EUA. Sanders i els sindicats estaven per retirar-se de l’acord comercial Transpacífic signat fa un any i del que Trump s’ha retirat (o vol renegociar) fa una setmana. Obama (partit demòcrata) va expulsar 2,6 milions d’emigrants sense papers en els seus 8 anys de presidència. Trump ha dit que expulsarà entre 2 i 3 milions en 4 anys dels 11-13 milions d’immigrants sense papers que hi ha. El President Clinton (partit demòcrata) va construir 1.100 Km de mur a la frontera amb Mèxic: Trump vol aixecar 2.000 Km fins a completar-lo. Xina i EUA no van signar fins fa 4 mesos l’acord contra el canvi climàtic de París. EEUU no havia signat l’acord de Kioto. Trump diu que el canvi climàtic causat per l’espècie humana no existeix. El

4

4

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

premi Nobel de la pau Obama ha estat en guerra tots els dies dels 8 anys de mandat. Ha bombardejat Síria, l’Iraq, Afganistan, Líbia, Iemen, Somàlia i Pakistan. Obama no va tancar Guantánamo i va instituir un programa secret d’homicidis amb drons a nivell mundial. Trump està a favor de la tortura. El president Clinton va desregular la banca i les finances, com a resposta a la baixada de la taxa de benefici del capital. A 2008 va ser el primer avís de que s’estava acabant el marge per a aquesta política d’eixelebrada especulació. Obama va haver de regular una mica les finances amb la llei Dodd-Frank. Hillary i la FED (l’equivalent del banc central d’EUA) deien voler augmentar la regulació.

Trump vol treure la llei Dodd-Frank d’Obama, amb un secretari del

com a president. Manifestacions d’iniciativa feminista que van sumar 2 milions van mostrar la seva oposició. De les cendres de la candidatura de Sanders està naixent un moviment opositor. El decret migratori contra els musulmans de 7 països ha renovat les protestes i fins i tot vagues de taxistes en vàries ciutats. Trump està actuant amb l’esquema del conflicte de civilitzacions, tant internacionalment com a EEUU. Es parla fins i tot d’un canvi d’era d’EEUU en el seu rol imperialista.

tresor de Goldman Sachs (com Guindos o Draghi). En altres terrenys – mediambiental, energia – Trump aposta per la desregulació amb l’autorització d’oleoductes a Alaska i eliminar obstacles al contaminant fracking.

Respecte a l’oferiment de Trump a Putin de major col·laboració, només fa falta veure el nivell de col·laboració que han tingut els dos estats en la guerra de Síria. Si Israel o EUA bombardegen com ho

ha fet Rússia, s’incendia la regió.

Fent-ho Rússia, s’ha colpejat a la revolució siriana amb el silenci o l’assentiment d’una part de l’esquerra. A més, als enllaços es documenta que els negocis i la col·laboració d’EUA amb Rússia, per evitar que aquesta arribi a una major integració econòmica i militar amb Xina és l’opció actual de Kissinger i Brzezinski.

Fa falta un partit i un programa socialista per a EUA. La classe obrera d’EUA de totes les ètnies no té res que guanyar amb l’imperialisme de la burgesia nordamericana dels partits republicà i demòcrata.

1/2/17 Víctor Messeguer Nota: https://is.gd/R3Z6CJ aquí estan els enllaços.

Al moment d’escriure això Trump ha entrat en la segona setmana

Yolanda, un cop més, fins el socialisme, sempre!

Deustuibarra va renovar el passat 6 de febrer el seu compromís per mantenir viu el record de Yolanda González amb un acte en la placeta que es va inaugurar l'any passat i que porta el seu nom, al costat de la casa dels seus pares.

Aquesta vegada no vam poder-hi ser, però no volem que quedi com un oblit. No vam poder estar sota la pluja i el vent, al costat del seu germà, al costat dels seus veïns, ni compartir el ball d'un «agurra» per part de dos dantzaris.

I no oblidar, és repetir any a any, qui va ser Yolanda: la jove que per ser basca i tenir un compromís polític d'esquerra, trotskista, va ser segrestada, torturada i morta a tirs al febrer de 1980, a Madrid, per ultradretans encapçalats per Emilio Hellín Moro.

Han passat 37 anys des que «membres de les clavegueres de l'Estat» acabessin amb la vida de la jove militant del PST «en el transcurs d'una modèlica transició», van dir en l'acte els promotors de l'associació de veïns Euskaldunako Zubia i de Bekoerri Kultur Elkartea.

Si, era la nostra companya, i així la recordem, i tornarem a sortir al carrer com fa quatre anys, si aquestes clavegueres, tornen a intentar rentar-li la cara a Hellín, amb diners públics.

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

5

Catalunya Un NO coherent amb les propostes que hem vingut fent.

Per no anar més enrere, quan es van tombar els pressupostos del 2016, la màquinaria destructiva es va accelerar: la liquidació de la CUPCC como tal era una necessitat per JxS. La pressió va fer cruixir la CUP-CC i va anar entrant en totes les dicotomies i raonaments que imposava JxS des del Govern. Des de l’amenaça de la moció de confiança, al tractament d’aquesta, el Debat de Política General amb un empobrit plantejament en el document de les 3R (Referèndum, Reversió de retallades –centrat a Ensenyament- i Redistribució de la riquesa –en el tema impositiu), aprovant l’entrada a tràmit dels pressupostos sense esmena a la totalitat, la negativa a presentar esmenes a la totalitat a les seccions... tot anava encaminat al resultat del 28 de gener: el Sí als pressupostos amb el 60% dels vots, malgrat hagi estat amb un 40% de participació de la militància. Ha estat un procés, amb les filtracions pertinents per a pressionar l’organització des dels mitjans en els moments vitals, i la manca de debat per «evitar-les» en altres.

Durant tot aquest camí hem anat donant una a una totes les batalles, tractant d’alertar de les conseqüències. Vam analitzar el sentit destructiu de la moció de confiança (1 juliol: http:// luchainternacionalista.org/spip.php?article2815) i defensar el caire originari de la candidatura (16 juliol: http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article2825). A la Diada ens alineàvem amb la defensa dels càrrecs electes davant l’estat, però cridant a lluitar contra les retallades i per la recuperació de drets, exigint que DUI o RUI, es concretés la data immediatament (5 setembre: http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article2879). Vam denunciar que era una errada aprovar la moció de confiança com a «qüestió de tràmit», igual que ho era que el debat de política general no preparés un terreny favorable per a la mobilització contra els pressupostos, posant tot l’èmfasi en el tema impositiu i només a ensenyament pressionats perquè s’estaven escalfant motors per una vaga, oblidant la resta i obrint aquella ma que havia de ser un puny en els pressupostos (5 novembre: http:// luchainternacionalista.org/spip.php?article2912). Vam denunciar i votar en contra del que representava deixar entrar a tràmit els pressupostos, mentre seguíem a les mobilitzacions de defensa dels càrrecs electes (28 novembre: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2972). El 20D des del carrer, a les mobilitzacions d’ensenyament i les marees, impulsàvem les lluites durant el període de tramitació (20D: http:// luchainternacionalista.org/spip.php?article3009), mentre internament proposàvem esmenes a la totalitat de seccions i enviàvem esmenes argumentades. I és després d’aquest recorregut conseqüent que tornem a dir avui NO als pressupostos. No es tracta d’escarafalls d’última hora: ha estat un camí que s’estrenyia per conduir-nos a aquest final. I en el camí, uns han abandonat o posat distància, d’altres s’han dissolt i n’hi ha que s’han abstingut esperant un punt que posés blanc sobre negre el que s’anava deixant fer.

Per nosaltres la construcció d’una organització unitària de ruptura és tan preuada que cal s’hi posin tots els esforços dia a dia. Per això, juntament amb la denúncia i el posicionament a cada pas, en coherència amb el camí originari de la CUP-CC, hem posat la feina, les propostes, les esmenes... i fins i tot l’esforç de la nostra internacional (la UIT-CI) quan el diputat argentí del nostre partit germà Izquierda Socialista, trepitjava Barcelona i el posàvem al costat dels parlamentaris de la CUP-CC per reforçar el nostre compromís a nivell internacional amb el dret a l’autodeterminació i contra la repressió de l’estat.

6

6

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

El SÍ als press El 28 de gener gener,, la CUP-CC decidia votar sí els pressupostos de JXS i feia un pas més en el cicle d’apropament a JxS. La pugna entre el reformisme pro-burgès que la convertia en crossa del Govern s’imposava a la seva definició per la doble ruptura indestriable, que va donar lloc a la candidatura. De fet, si el risc d’un trencament es plantejava com la fi de la CUP-CC, ser la pota esquerra de JxS també ho és és.

Ja hem denunciat abastament el caràcter que tenen els pressupostos que assumeixen i aprofundeixen la dependència de l’Estat i dels dictats de la UE, però a més reforcen privatitzacions i els privilegis dels qui més tenen, mentre no reverteixen retallades. A més, allunyen la possibilitat de guanyar el referèndum –si al final es fa- perquè els i les treballadores i les classes populars no poden trobar en ells un avenç respecte la situació social a la qual els ha portat la crisi i les polítiques de CDC i que continuen amb el govern de JxS. Menys encara quan en aquests dies, La Caixa o el BBVA fan públics els seus milionaris beneficis.

Calia un NO en suport de les mobilitzacions El nostre compromís primer és amb els i les treballadores i sectors populars. I per això, en el debat de pressupostos vam continuar fent el que hem fet sempre: impulsar la mobilització. La vaga d’ensenyament del 18 de Gener, les mobilitzacions de les Marees i les incipients mobilitzacions a sanitat.

Calia que la CUP-CC anés cap els moviments dels i de les militants, i dels seus regidors i parlamentaris, portant la realitat del que es coïa en els pressupostos a peu d’escola, d’hospital, convocant els moviments des del propi grup parlamentari.

Però, aquest eix, el de la lluita, no es va prendre com essencial des de la CUP i es va tractar formalment, convocant a última hora des del Parlament els tres sectors i fent participar algun parlamentari a les marxes del 20D o la vaga d’Ensenyament del 18G. Ni va ser el centre del grup parlamentari, ni dels regidors, ni d’aquells companys que no estaven directament implicats.

Un NO als pressupostos perquè el triomf d’una lluita, ni canvia el contingut ni el seu caràcter Les engrunes que ara s’ofereixen a ensenyament i renda social, són les molles que va donar Montoro al canviar l’objectiu

de dèficit de 0,5 a 0,6: 200 milions.

No toquen en res l’estructura global que ja vam analitzar quan es van presentar i que ja vam dir Fins i tot cal veure què faran amb aquestes miques que donen a Ensenyament, ja que el càlcul que fan de despesa en professorat per reduir una hora a partir de setembre de 2017, és el de tot l’any quan només hauran de pagar un trimestre amb aquests pressupostos i tenen la mà fluixa per a desviar milionades cap a la concertada, com ja van fer l’any passat amb pressupostos prorrogats.

Que aquestes diners a més estiguin en els pressupostos és circumstancial. El que és clau és que els 3.500 docents més pel curs que ve és el triomf parcial de la vaga d’ensenyament i diem circumstancial perquè és una conquesta que podia incorporar-se a pressupostos o podia ampliar l’execució d’uns pressupostos prorrogats (com el pagament a terminis de la paga del 2012 o l’augment de concerts...). En cap cas, això pot ser una moneda de canvi per a que d’altres sectors segueixin sota mínims, sigui sanitat o renda social. Per això, tampoc els avenços en ensenyament podien justificar una aprovació global. El NO, avui, no tancava res: deixava les portes obertes de bat a bat per les quals es podien colar també els altres sectors si finalment sortien al carrer.

Amb un agreujant. El triomf parcial d’ensenyament ha remogut els moviments. No són casuals els primers indicis a sanitat (malgrat no hi havia hagut una política prèvia ni de CCOO ni de la IAC). La votació de la CUP-CC el 28 de gener –data fixada quan se suposava que els pressupostos es votaven el 8-9 de febrer- quan es sap que es votaran al març, tanca la porta o com a mínim debilita que aquests moviments vagin a més, perquè s’imposa la sensació que tot el peix està venut: ajuda a mantenir la pau social. El 28 la CUPCC havia de dir No als pressupostos i ajudar en la mobilització..

Rodant per un pendent cap a nous xantatges i més tensió El pitjor és que només és el

principi. Si molts militants de la CUPCC creien que votaven els pressupostos amb el nas tapat per a passar ràpid de pantalla i deixar per davant només el repte del referèndum –fins i tot dubtant que s’arribi a convocar-, s’equivocaven.

Ara comença una nova sèrie de disjuntives sota la falsa premissa que o les coses es fan com diu el Govern o no hi ha referèndum. Així, tindrem les lleis bàsiques de la desconnexió, com la de la transitorietat -que dóna garanties a les inversions de la burgesia i les multinacionals- que tornaran a tensar la CUP-CC en un escenari impossible. Tot plegat per «arribar» a un altre impossible: un referèndum en pau i tranquil·litat amb suport internacional, de vegades fins i tot amb el deliri que sigui acordat amb l’Estat. I a més, JxsS ja apunta que si es guanya (cosa difícil, amb el camí que s’ha pres) caldria anar a un Govern d’unitat nacional.

Les coses, però, no semblen seguir aquest guió. Mentre es votava el sí als pressupostos, esclatava l’escàndol del jutge Santiago Vidal.

A les portes del judici a Mas, Rigau i Ortega pel 9-N tornaven actuacions de la Guardia Civil pel 3% de Convergència. «L’Operació diàleg» de Rajoy s’ha tancat amb un cop de porta, amenaçant de precintar les escoles per impedir el referèndum i (un altre cop) amb l’aplicació del 155 per suspendre l’autonomia. Un cop de porta també per als sempre amatents «intermediaris» catalans: Arrimadas sortia de la Moncloa amb les mans buides: ni infraestructures ni res.

La situació objectiva porta al xoc i no a la via pacífica i democràtica, i no per la voluntat dels seus actors – la burgesia catalana sempre ha pactat per molles-, sinó per la pròpia inèrcia d’unes mobilitzacions que no s’han acabat d’aturar i que fins i tot la burgesia ha d’utilitzar per a plantar cara a Madrid, com en el judici de Mas i Cia. I aquest panorama obliga tothom ressituar-se. Junqueras incorpora als seus pressupostos totes les exigències de la patronal, però aquesta, fins ara dividida respecte el dret a decidir tanca files darrere

Foment i tensiona JxS exigint un retorn al «seny» que tindria un cost enorme per PDCat i ERC. Els Comuns d’Ada Colau, incorporen obertament el tema nacional, sense definir-se sobre la unilateralitat, per fer l’ullet als desenganyats de la CUP-CC al dia següent del Sí als pressupostos. Es preparen pel que ve: un seguit de xantatges de JxS que aniran dessagnant la CUP-CC. Amb el sí als pressupostos, no estem al final d’un capítol, sinó rodant per un pendent que tornarà a posar a prova les bases de la CUP-CC: si l’entrada a tràmit dels pressupostos va empènyer a 17 renúncies més (una per cada comissió i una altre al final del recorregut); l’aprovació d’aquests planteja una altre sèrie de gripaus que ens haurem d’empassar sota xantatge del referèndum.

POLÍTICA

upostos se gira contra la CUP-CC!

Recuperar la CUP-CC Cal un gir en la política i els mètodes perquè cada cop dir NO serà més dur i més sagnant i el desgast de la militància ja es

reflecteix en la menor participació en els debats nacionals. D’aquests centenars que tornen a tancar-se en el municipalisme, no en podem perdre ni un. El que va recollir els vots dels i de les treballadores perquè responia a les seves necessitats, era una CUP-CC compromesa amb la doble ruptura nacional i social. I per recuperar-la cal reagrupar totes les forces possibles que prenguin aquest objectiu com a propi, aquest avenç.

No podem perdre més temps.

5/02/17 M. Esther del Alcázar

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

7

SINDICAL

Catalunya

Triomf parcial de la mobilització a ensenyament, malgrat del paper dels sindicats majoritaris.

L’àmbit de l’ensenyament destaca als Pressupostos de la Generalitat de Catalunya (2017) per ser l’únic que inclou millores, encara que insuficients, i que no han estat cap regal del Govern sinó fruit de la pressió exercida pels i les docents els darrers mesos.

Segurament podrien haver estat més de no ser pel paper que han tornat a jugar els sindicats majoritaris i pel sí de la CUP-CC als Pressupostos, més d’un mes abans de la seva aprovació definitiva al Parlament.

Mobilització del professorat i treball sindical La situació política actual, amb un Govern que necessitava el suport de la CUP-CC per aprovar els Pressupostos, feia més factible l’inici de la reversió de les retallades que venen patint des de fa anys els serveis públics i les seves treballadores i treballadors. Però ni el Govern estava disposat a fer-ho, ni hi havia prou amb l’anomenada «aritmètica parlamentària» tal i com queda reflectit en l’absència de millores en altres àrees tant importants com sanitat, serveis socials o habitatge. L’element clau de les millores en ensenyament ha estat la mobilització, però aquesta ha vingut acompanyada d’un treball sindical i polític en el qual hem participat des de Lluita Internacionalista.

Al mes d’octubre la CGT va proposar a la resta de sindicats fer assemblees als centres sobre la possibilitat d’anar a la vaga durant el període de debat de Pressupostos per exigir que fossin incloses les reivindicacions de mínims acordades. Aquell procés de debat als centres i la resposta positiva de bona part dels i de les docents que

entenien que s’havia d’aprofitar el moment polític per començar a revertir les retallades, va forçar als sindicats més reticents a convocar la vaga. Però USTEC, CCOO, UGT i ASPEPC es van negar a convocar-la quan es debatien les partides d’ensenyament, tot deixant-la per 9 de febrer, data prevista per la votació final dels pressupostos, tornant a plantejar la vaga com a expressió de rebuig d’un dia a allò ja decidit. Reivindiquem la decisió de la CGT de mantenir la vaga el 18 de gener coincidint amb el debat d’esmenes en educació.

Lamentem que els altres sindicats no asseguressin una convocatòria unitària que li hagués donat molta més força. Amb la vaga, la mobilització es posava en el centre del debat sobre pressupostos i tenia perspectives de continuïtat.

Un seguiment minoritari de la vaga en els centres no va impedir una concentració durant el debat d’ensenyament que va aplegar a prop d’un miler de persones i que va ser molt combativa, demostrant el potencial que hi havia i accentuant la pressió sobre el debat parlamentari. Es va comptar amb

8

8

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

el suport de seccions de la CGT, organitzacions i col·lectius. Lluita Internacionalista va donar tot el suport a la vaga (difusió, presència de companys/es el 18 de gener...). La vaga va remoure diversos sectors fora i dintre del Parlament. No es podia deixar tot a les especulacions, a l’espantall d’una vaga... i aquesta oportunitat que la situació política permetia no es podia deixar perdre, pels guanys però sobre tot per començar a recuperar la confiança en la lluita.

Creiem que, en conjunt, sí es va incidir al propi debat d’esmenes d’ensenyament.

Algunes reivindicacions menors de la plataforma havien estat incloses entre la proposta inicial de pressupostos i l’entrada a tràmit del desembre.

Però la millora més important arrencada d’aquest procés, la reincorporació de 3500 docents als centres (aproximadament un 5% de la plantilla total a Catalunya) i la reducció d’una hora setmanal de l’horari lectiu, va ser anunciada en el marc de les negociacions amb la CUP-CC el 20 de gener, dos dies després de la vaga de CGT, encara que el Govern de JXS volgués

Treball polític a la CUP-CC Com a Lluita Internacionalista hem format part activa d’aquest procés també des de la vessant política amb la nostra participació a la CUPCC i en coherència amb el treball polític que en aquest espai estem fent. Venim insistint des de fa mesos que la CUP-CC ha de construir la seva política partint de les lluites i d’allò que reivindiquen, enlloc de partir de les negociacions amb el Govern a porta tancada.

Proposàvem que la CUP-CC fos un impulsor de la lluita: amb reunions amb els sindicats dels sectors socials, amb els col·lectius afectats, plataformes en defensa de la sanitat pública... anant els parlamentaris amb el suport de les territorials als hospitals,etc. I el mateix en ensenyament.

La CUP-CC va donar suport a la vaga del 18 de gener (també a la del 9 de febrer) i va fer seves, les reivindicacions del sector de l’ensenyament públic mobilitzat.

Però calia estendre-ho a altres sectors i potenciar la confluència de les mobilitzacions, davant uns pressupostos continuistes i que neguen les necessitats bàsiques de la gent treballadora.

Uns sindicats majoritaris i un SÍ desmobilitzadors Les millores arrencades a partir de la pressió a ensenyament, les perspectives de continuïtat d’aquesta amb la vaga convocada per tots els sindicats el 9 de febrer i l’ajornament de la votació dels Pressupostos al març obrien les portes a un febrer d’increment de les mobilitzacions i de possibilitats de revertir qualitativament les retallades als sectors públics.

Aquestes perspectives van ser tallades en sec. Primer pels sindicats majoritaris a ensenyament signant un acord amb el Departament que, sense assolir cap reivindicació sobre les ja anunciades, desconvocava la vaga del 9 de febrer. A més USTEC, CCOO i UGT anunciaven el pre-acord públicament abans de signar-lo i tres dies abans de la votació de la CUP-CC sobre els pressupostos.

Amb l’acceptació del punt 8,

deixaven «les millores» condicionades a l’aprovació dels Pressupostos, donant suport implícit als comptes, la qual cosa suposa un fluix favor a les treballadores i treballadors de l’ensenyament que podien haver aconseguit molt més i, més encara, als de la resta de sectors que no han a obtingut cap millora i en els quals aquests mateixos sindicats no han fet res per mobilitzar.

L’altre element que talla les perspectives de millora és el precipitat sí de la CUP-CC als Pressupostos el 28 de gener. Més enllà de defensar el NO, tot i les millores parcials a ensenyament (que es poden aplicar amb Pressupostos prorrogats i voluntat de fer-ho), vam demanar l’ajornament de la decisió atès que no s’ha de formalitzar al Parlament fins el març i les perspectives de mobilització que es podien donar en aquest període. El sí de la CUP-CC als Pressupostos redueix sensiblement les possibilitats de millora d’aquests. No les impossibilita per sí sol, però sí es fan impossibles acompanyat de l’actual caràcter desmobilitzador de les majories sindicals.

Per tant, queda molt treball tant sindical com polític per fer, però aquest procés de reversió de les retallades a ensenyament fruit de la mobilització, permet extreure conclusions de què s’ha de seguir fent i de què s’ha d’intentar canviar.

Pedro Mercadé i Josep Lluís del Alcázar

Suspesa la vaga d'estibadors

El govern retrasa l'aprobació del decret de liberalització per quedarse sol al Congrés.

SINDICAL

oficialitzar-ho en el marc de la reunió amb els sindicats majoritaris.

Al tancament d’aquest periòdic, es desconvocava la vaga de estibadors que convocava la Coordinadora estatal de treballadors del mar (CETM) que ha acceptat l’oferta de negociar amb la patronal i intentarà que en la setmana que dóna de termini l’Executiu serveixi per pactar les noves condicions del sector amb les empreses.

La realitat és que el decret llei que tenia que aprovar el consell de ministres del divendres, tenia un negre futur doncs en el tràmit parlamentari tots els partits de la càmera havien avisat que li votarien en contra. Així doncs, quedaria en paper mullat. La mobilització havia aconseguit un temps.

El tema no obstant això, no es tanca doncs el decret pretén «liberalitzar» tota la contractació del sector de l’estiba, obrir-la a treballadors d’altres països... i pinta un futur per a l’entitat que avui agrupa als treballadors i garanteix les condicions laborals (la SAGEP) de desaparició o conversió en ETT. Foment s’empara en que el Tribunal Superior de Justícia de la UE (com no!!) va emetre l’11 de desembre de 2014 una resolució que obliga a liberalitzar el sector per garantir la competència. Les empreses de l’estiba es freguen les mans i exigeixen urgència en la reforma.

Les espases estan en alt.

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

9

Refugiats:

aturem la guerra de frontera Europa no viu una crisi de refugiats ni una crisi humanitària: el que està en crisi és la capacitat dels estats de controlar les seves fronteres i sobretot el dret fonamental de la gent a moure’s pel planeta per trobar un lloc segur i on pugui construir-se un futur. Més enllà del sentiment de solidaritat que ens remou veure les catastròfiques imatges d’homes, dones i criatures jugant-se la vida al Mediterrani o morint-se de fred als Balcans, aquesta crisi té una arrel política i uns responsables molts clars que hem d’assenyalar i combatre si de debò volem trobar solucions.

Lluny de la imatge d’una allau humana informe i inabastable, el cert és que més de la meitat de demandants d’asil arribats l’any passat al Europa prové només de cinc països: Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Nigèria i Eritrea. Cinc crisis concretes, amb els seus respectius responsables. No podem entendre el problema dels refugiats a Europa sense preguntar-nos què està passant a Síria, principal expulsor de població del planeta, sense analitzar el procés polític i social recent del país.

10

10

Els i les refugiades sirianes Sovint el moviment de solidaritat veu els refugiats només con individus que necessiten ajuda, quan la realitat és que són un dels resultats d’una revolució popular massacrada per la dictadura de Baixar al-Assad i els seus aliats. I fins que no s’abordi aquesta causa continuaran arribant refugiats a Europa. Molts dels activistes que eren la clau de volta d’aquest moviment popular van acabar havent de fugir als països veïns i a

Assad el relat dels refugiats és perfectament coherent: un 90% assegura que va fugir per la persecució del règim i els seus aliats.

Si no entenem Síria, no entenem res de res i quedem atrapats en la retòrica de l’allau i l’antiterrorisme que fomenten els governs europeus.

A Afganistan i a l’Iraq, es viu la inestabilitat que han deixat l’imperialisme després de la invasió d’ambos països.

Europa per la magnitud de la violència del règim: i continuen avui sent part d’aquesta revolució i el que esperen és que els reconeguem com a tals, no només com a receptors de la nostra ajuda humanitària. El ritme i les onades dels fluxos respon perfectament a la dinàmica del conflicte i també els xocs entre diferents comunitats.

La distribució geogràfica dels refugiats Tampoc Europa és el principal receptor de la gent que fuig. Sumades totes les rutes, l’any passat van arribar al continent 362.000 persones. Des de 2011, quan van començar les revoltes i revolucions al món àrab que van fer saltar pels aires règims com el de Gaddafi, que convenientment finançat per Itàlia feia de tap als migrants subsaharians, han arribat a Europa menys d’1,8 milions de persones.

Una xifra perfectament assumible per a un continent amb 500 milions d’habitants, amb alguns dels països més rics del món i que a més necessita mà d’obra jove. Només Turquia -que en el rànquing de PIB per càpita ocuparia el lloc 27 dels 28 països de la UE- acull més de 3,5 milions de refugiats. El Líban, un

No oblidem la imatge d’aquells lluitadors per la llibertat i la revolució que el 39 arribaven a França per Le Pertus, després d’haver deixat molts morts i el futur al darrera i en comptes d’acollida i solidaritat es trobaven camps de concentració i el menyspreu a Argelés. Mentre un sector important de l’esquerra es nega encara a reconèixer que el màxim responsable d’aquesta catàstrofe és el règim de Baixar AlLluita Internacionalista 148, febrer 2017

petit país de només 4 milions d’habitants ha superat el milió. Això sense comptar els 8 milions de desplaçats interns que han hagut de deixar casa seva i continuen dins de Síria sota les bombes. No, la crisi de refugiats i humanitària no és a Europa: és a Síria i als països veïns.

La hipocresia de la UE Els escarafalls de la UE i els estats membres davant el mur i el veto migratori de Trump són pura hipocresia. Fa un any Alemanya i Brussel·les havien tancat la porta als refugiats amb l’acord de la vergonya amb Turquia, pel qual el govern de Recep Tayip Erdogan, en plena deriva autoritària, s’ha convertit en un mur per als qui intenten arribar a Europa. A canvi de sis mil milions d’euros i el silenci europeu en la seva guerra contra els kurds, contra l’esquerra i contra la llibertat de premsa per aconseguir poders executius il·limitats.

Les queixes de la UE contra Trump són xerrameca, després que la política de blindatge de les fronteres hagi convertit el Mediterrani en un gran cementiri.

Més de cinc mil morts registrats el 2016 (ningú sap quants de són de debò perquè molts cossos se’ls empassa el mar sense deixar rastre o retornen arrossegats al punt de partida): més morts que mai.

La guerra de frontera Tècnicament es parla de «guerra» quan un conflicte supera els mil morts en un any. El que passa al Mediterrani, doncs, és una autèntica guerra contra la migració: l’única diferència és que les víctimes són totes del mateix bàndol. És una guerra a terra que es practica amb tanques, murs, trinxeres, centres de detenció…. I quan també utilitzant el mar com un fossat dels cocodrils, que són els vaixells de l’OTAN o el dispositiu de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres. Els soldats són policies exèrcits i grups paramilitars. I , com sempre, n’hi ha que hi fan negoci: tota una industria de la guerra de frontera, que va des d’empreses espanyoles que s’enorgulleixen ser fabricants en exclusiva de filats de ganivetes fins a les companyies de seguretat privada a les quals se subcontracta la vigilància dels centres de detenció.

estat el mal model que ara emulen els socis europeus: les tanques de Ceuta i Melilla, els 14 assassinats de la platja del Tarajal a mans de la Guàrdia Civil que continuen impunes (l’exdirector general i màxim responsable del cos, Arsenio Fernandez de Mesa, acaba de ser convenientment recompensat amb un lloc al consell d’administració de Red Eléctrica de España). I sobretot la política d’externalització del control fronterer cap a estats africans sense cap mena de garantia democràtica perquè –amb càrrec als fons destinats a cooperaciófrenin els immigrants abans que s’acostin a les fronteres europees.

Les raons de la política europea cap els i les refugiades Contravenint les seves pròpies lleis i els tractats internacionals que han subscrit, Europa trepitja el dret d’asil i respon amb la guerra de fronteres… la frontera més desigual del món: un continent vell, ric i en pau, envoltat d’un món jove, empobrit i en guerra. A més, la frontera no és només un espai físic: són barreres legals, policials, prejudicis… un cop han superat la trinxera la majoria van amb «la frontera» sobre les seves espatlles cada cop que han de sortir de casa, enfrontant-

se al racisme institucional, als controls policials racistes al metro, a la discriminació en l’accés als serveis públics, a la vivenda o a la feina.

El que hi ha al darrere d’aquestes polítiques no és frenar la immigració (tothom sap que és impossible) sinó sobretot tres coses. En primer lloc una nova justificació per a les retallades: «aquí no hi cap tothom, la nostra capacitat d’acollida és limitada, els serveis públics tenen un topall» és el nou mantra i de res serveixen tots els estudis i l’experiència que demostren que la immigració, de sempre, ha aportat més riquesa de la que consumeix. En segon lloc, el

Aquest text recull les notes del diari personal de Samira Khalil, activista siriana segrestada juntament amb Razan Zaituneh, Wael Hammada i Nazem Hamadi el 9 de desembre de 2013 a Al-Gutha. Avui continuen desapareguts.

Editat per Yassin al-Haj Saleh, el seu «company de vida», i presentat per Santiago Alba Rico. Un commovedor relat del dia a dia d’una ciutat assetjada i de les reflexions al fil de la violència, la por, la fam, la destrucció...

Samira Khalil, va passar quatre anys a les presons de Hafez al-Assad per la seva lluita contra el règim. En 2013, dos anys després de l’inici de la revolució a Síria, va marxar a Duma, a la perifèria de Damasc, per evitar ser detinguda novament, aquesta vegada per Baixar al-Assad.

Allà, la seva activitat es va centrar en potenciar l’apoderament de les dones i documentar les violacions de drets dels ciutadans per part del règim o les faccions armades. Per aquesta tasca el 2014 li van concedir el Premi Petra Kelly de la Fundació Heinrich Böll.

Cal recordar que Espanya ha Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

11

manteniment d’una capa de mà d’obra sense drets (en el cas dels sense papers, com els milers de subsaharians que estan treballant a l’agricultura italiana) i vulnerable a la sobreexplotació. I finalment el retrocés de drets i llibertats que s’empara en el pretext de la lluita antiterrorista i que es tradueix en mesures com la llei mordassa a l’estat Espanyol o l’estat d’emergència permanent a França.

Aquestes lleis, i no l’arribada de refugiats en si mateixa, són les que expliquen el creixement de l’extrema dreta a Europa, que no es fa forta allà on hi ha més crisi o més refugiats sinó on s’imposa aquest discurs polític, sovint, com passa a França de la mà d’un govern que es diu d’esquerres i que ha portat Marine Le Pen a les portes de guanyar les presidencials d’aquesta primavera. Envalentida pel triomf de Trump, i reforçada per Putin, l’extrema dreta està en condicions d’imposar-se també a Holanda, mentre que a Alemanya triplicaria resultats el setembre.

Pensions. 1985-2017:

32 anys avançant en la destrucció del sistema públic de pensions Quan el PSOE aprova la «Ley de Medidas urgentes para la Racionalización de la Estructura y Acción Protectora de la Seguridad Social», aquesta rep la resposta de classe, amb la primera Vaga General de la restauració de la democràcia, el 20 de juny de 1985. Una Vaga General contra el Govern del PSOE, convocada per CCOO i recolzada

en el Sistema Públic de Pensions, avalades en el primer Pacto de Pensiones que firmaren CCOO i UGT amb el govern Aznar i aprovat a la Ley 24/1997 que estableix un canvi fonamental: la totalitat de les pensions contributives es finançaran exclusivament amb les cotitzacions socials, sense que l’estat intervingui. Aquesta llei va

per organitzacions d’esquerra. UGT no convoca. ¿Quines mesures van provocar tal indignació en la classe obrera?...passar de 2 a 8 anys el període de la base reguladora per a calcular la pensió i passar de 8 a 10 els anys necessaris per a tenir dret a la mateixa.

ser aprovada per la majoria dels partits parlamentaris.

És per això que la defensa dels drets dels refugiats no és només un problema humanitari, ètic o moral. No és només una qüestió de solidaritat i empatia. En aquesta lluita s’hi juga el futur de totes.

12

12

A la dècada dels 90 irromp una gran campanya publicitària de la Banca i les companyies asseguradores per captar clients per als fons privats de pensions.

Necessitaven atemorir l’opinió pública, presentant com a inviable el sistema públic de pensions.

Al 1995 el Congrés dels Diputats, a proposta de CiU, crea el Pacto o l e d o , que suposa la To de T legitimació de les polítiques d’ajust Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

Aquí no va haver una gran resposta en contra, perquè les dues grans centrals sindicals van ser còmplices de la reforma que tenia com a objectiu retallar un dret fonamental dels treballadors i les treballadores, afavorint al capital financer i a la patronal.

En 2007, PSOE, CCOO, UGT, CEOE i CEPIME van subscriure una nova reforma en base a les Recomendaciones del Pacto de Toledo.

Acorden mesures com l’augment del temps cotitzat per tenir dret a una pensió, noves rebaixes de cotitzacions a la patronal, etc.

En 2011, la reforma del govern de Zapatero avança en el mateix camí

La Reforma de 2011, en síntesi, suposa : Cada any s’augmenta l’edat mínima per poder jubilar-se, fins arribar en el 2027 als 67 anys.

Passa de 15 a 25 anys el període per calcular la base reguladora de la pensió. I no només això, sinó que per a la «cobertura de lagunas» (el temps sense haver cotitzat en aquest període) no s’ aplica ja el 100% de la base mínima de cotització sinó el 50%, exceptuant 48 mensualitats. Per a molts pensionistes, pot arribar a representar fins un 38,10% menys de pensió.

S’augmenta també de 35 a 37 els anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió, juntament amb d’altres requisits.

Es retalla el complement de mínims de les pensions a les persones que van patir més precarietat en la seva vida laboral.

Finalment, en 2011 al marge de la Reforma de pensions, Zapatero congelà per primera vegada les pensions, obrint el camí que després va seguir Rajoy.

El govern de Rajoy, inicia la seva andadura, amb la Reforma laboral y la Reforma del sistema de desempleo de 2012 –conseqüència de les pressions del BCE- que amb el decret de març i la llei de desembre de 2013 del PP, van ser els darrers cops amb que arribem a la situació actual. La darrera reforma de Rajoy desvincula definitivament l’actualització de les pensions de l’ IPC, amb una fórmula que li permet fixar una pujada màxima anual del 0,25 %, i introdueix el Factor de sostenibilidad que entrarà en vigor en 2019, i tindrà en compte l’esperança de vida dels pensionistes a l’hora de fixar la pensió inicial.

Ara hi ha a l’Estat espanyol més de 8,5 milions de pensionistes, la meitat cobrant per sota del SMI. La precarietat és major en les dones, que cobren casi 500 • menys. La pèrdua del poder adquisitiu des del 2011, ronda el 6 %...i segueix pujant.

Ara, desprès del saqueig del fons de reserva de les pensions, els responsables del Pacto de Toledo tornen a reunir-se. «Reunión de pastores, oveja muerta» diu una expressió popular. ¡Un nou Pacto Social ens amenaça!

L’objectiu del capital financer és la privatització del sistema públic de pensions. No és un problema conjuntural per la crisi. És estructural del model capitalista.

El veritable problema és com distribuïm la riquesa social que generem, de manera que sigui la població la que es beneficiï de l’increment de la productivitat i no el capital, a costa del empobriment de la majoria.

Des dels anys 80 la privatització dels serveis públics avança de forma brutal.

Mentre s’acaten les ordres dels amos de la UE, es protegeix l’evasió de capitals i la corrupció, es subvenciona a l’església, es rescata a la banca, les autopistes, el Castor…., augmenten els beneficis de les empreses disminuint les seves obligacions, etc., continua l’atac ferotge a la classe treballadora.

L’única rresposta esposta està en la lluita.

En mobilitzacions que no poden quedar reduïdes només als i a les pensionistes. T Trr eballadors/es i joves han de fer seva aquesta batalla perquè són els més afectats per les reformes passades i per la que ara volen implementar, aprofundint i accelerant les condicions actuals.

CCOO i UGT no poden mantenir la màscara de la defensa de les pensions mentre continuen enganxats en el Pacto de Toledo.

Els darrers anys s’han anat gestant organitzacions de pensionistes que han donat com a resultat la constitució al desembre, de la Coordinadora estatal en Defensa del Sistema Público de Pensiones, en la qual participen també sindicats d’esquerra. Milers van sortir al carrer de moltes ciutats el passat 20 de desembre i tenen un calendari de mobilitzacions per continuar lluitant.

La Marea Pensionista, amb presència en diferents comunitats de l’estat, reivindica entre d’altres mesures, la derogació de totes les reformes laborals i de pensions des del 2010. Es manifesta en contra de la privatització dels serveis públics i en la defensa de un model de pensió i salari mínim per sobre

El 8 de febrer va haver-hi una mobilització estatal de la Coordinadora, que a Catalunya va ser al Parlament per traslladar les demandes fetes al Congrés, a les diferents autonomies...

El 14/2 hi ha reunió de coordinadora estatal).

Participació important en marxa de la Dignitat del 25 de febrer. I diferents actes en poblacions, a més de donar suport a altres mobilitzacions com a sanitat, ensenyament, RG, etc.

MOVIMENTS

amb la complicitat de CCOO y UGT.

dels 1000 euros. Independentment d’enfortir les cotitzacions socials – eliminar les tarifes planes, etc-, exigeix que el finançament ha d’estar garantit per l’estat i amb revalorització automàtica de les pensions en relació a l’IPC. Demana la incorporació al RGSS dels i de les treballadors/es de la llar i l’eliminació de tot tipus de copagament o re-pagament. A la seva darrera assemblea, a les Cotxeres de Sants, va reunir un miler d’assistents.

La seva consigna es «Si lluitem assegurem les pensions d’avui i de demà».

La lluita per les pensions públiques també és la lluita per la creació de treball, per la reducció de la jornada laboral, i per les condicions dignes de treball.

Juan Montero i Adriana Beidenagl membres de la Marea Pensionista de Catalunya

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

13

INTERNACIONAL

Gira de Gior dano, diputat ar gentí d'Izquier da Socialista pel Giordano, argentí Izquierda Fr ente de los TTrabajador rabajador es y la Izquier da (FIT) Frente rabajadores Izquierda

"...cap partit del FIT podria haver fet per si sol el que hem aconseguit en comú" Juan Carlos Giordano, «Gringo», company d’Izquierda Socialista (IS), militant de la UIT-QI, va assumir el desembre passat l’acta de diputat nacional d’Argentina pel FIT (Frente de Izquierda y de los Trabajadores). A finals d’aquest mateix mes iniciava una gira per Europa que l’ha portat a Madrid, i després de recórrer Turquia, Alemanya i França, a Girona i Barcelona on ha realitzat xerrades sobre «Cap a on va l’esquerra a Amèrica Llatina». L’entrevistem abans de seguir la seva gira per Tunísia.

Lluita Internacionalista.- A la xerrada de l’altre dia plantejaves que s’està acabant el cicle dels governs «d’esquerra» a Amèrica Llatina des de Lula, Chávez, els ea… Com Kir chner Kirchner chner,, Morales, Corr Correa… els caracteritzaries i perquè creus que van arribar al poder?

Juan Carlos Giordano.- Amb els seus diferents matisos, a aquests governs els definim com a patronals, de conciliació de classes. Van simular ser d’esquerra apel·lant a un «doble discurs» com diem a Argentina. Van arribar al poder després d’enormes processos revolucionaris com el Argentinazo, el Caracazo o les guerres de l’aigua i el gas a Bolívia. Van fer creure que estaven «combatent» a les multinacionals i a l’imperialisme, que els nostres països s’estaven «alliberant» dels dictats econòmics de l’imperialisme o que defensaven els drets dels treballadors. Però en els seus anys de govern, més enllà d’alguns frecs amb alguns sectors patronals o amb l’imperialisme (o en el cas de Veneçuela, on va haver-hi a 2002 un intent de cop pro ianqui), van aplicar un ajust capitalista al servei d’engreixar els guanys dels bancs i multinacionals. Tots aquests governs van seguir pagant el deute extern i van criminalitzar la protesta social.

Per això importants sectors de treballadors ara treuen la conclusió que a Veneçuela no s’està anant a cap al socialisme del segle XXI o que a Argentina no es va estar davant cap govern «nacional i popular».

LI.- Per què creus que s’està acabant el cicle i per què els substitueixen governs com Témer o Macri que són obertament burgesos?

JCG.- Estan acabant el seu cicle LI.- Què pensen la joventut i els perquè són governs repudiats per treballadors? Com veus les lluites? importants sectors de masses, JCG.- La meitat dels treballadors completament desil·lusionats. Milions no va votar a Macri. I, encara de treballadors van recórrer al vot de menys, els sectors de la joventut que càstig a Argentina votant, s’hi han enfrontat en els vuit anys equivocadament, a un govern en què va governar la Ciutat de reaccionari i de centredreta com Macri.

Buenos Aires. Amb prou feines havia És la variant que tenien més a mà per assumit el poder, nosaltres vàrem dir treure’s de sobre al kirchnerisme, per que no se li donava cap «xec en repudiar amb el vot a un govern blanc» per part dels treballadors, sinó mentider i corrupte, que ja havia patit que molts el van votar amb «el nas diverses vagues generals a pesar que tapat». Per això, tant aviat va la burocràcia sindical estava dividida. assumir el poder es va aprofundir No és cert que a Brasil va haver-hi l’ajust i es va enfrontar per enormes un cop d’estat orquestrat contra lluites, essencialment de docents i Dilma. El «cop» ja l´havia donat el PT estatals, amb l’epicentre a la amb Lula i Dilma contra els treballadors Patagònia en el primer semestre i a amb un brutal ajust de la mà del mateix l’interior del país. Al febrer del 2016, Témer que ara l’ha succeït. Dilma ha va haver-hi 25.000 treballadors cogobernat amb Témer i en les públics a la Plaza de Mayo amb un últimes eleccions fins i tot el PT va esatur nacional del gremi. Hi ha hagut tar en llistes, en molts municipis, al vagues dels treballadors judicials i costat del partit de Témer. Ara a Bradels professionals de la salut, entre sil el repudi recau sobre Témer i a d’altres. Per això va començar a l’Argentina contra Macri. I és l’esquerra créixer l’exigència de que la CGT la que té autoritat per cridar a lluitar trenqui la treva amb Macri i cridi a contra ells, per reclamar un pla de lluita una vaga general. Aquests nacional i presentar un pla alternatiu buròcrates han cridat a un «vaga» als governs actuals i els anteriors. sense data» que mai s’ha concretat Per tant, a Argentina o a Brasil no és responsabilitat dels treballadors i els sectors populars que ara governin Macri i Témer, agents més directes de les multinacionals, sinó del PT i el peronisme autodenominat nacional i popular.

Xerrada a Girona, en ple diluvi. 27/01/2017

14

14

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

davant la mateixa presid

Això ho aprofita el govern per anar eliminant les conquestes plasmades en els convenis col·lectius de treball com es va pactar ara amb la burocràcia dels treballadors petroliers. O es val de la precarització laboral deixada pel kirchnerisme i el 40% de treballadors en negre per no renovar els contractes i acomiadar a milers de treballadors.

Argentina està en recessió, la inflació a 2016 va ser del 43% i els salaris es van signar amb una mitjana del 32% d’augment, va haver-hi 150.000 acomiadaments, mentre es va eximir d’impostos a les megamineres, es subsidia a les petrolieres i es paga en cash als fons voltors, el fraudulent deute extern. Això ho fa Macri amb la complicitat del peronisme, del Frente por a la Victoria de Cristina Kirchner i de la burocràcia sindical peronista.

Davant això, el sindicalisme combatiu i l’esquerra cridem a la més àmplia unitat per enfrontar al govern però desemmascarant aquest pacte que hi ha amb l’oposició patronal i la burocràcia. I cridem a treure conclusions als treballadors i a la joventut postulant un programa contra l’ajust i de fons com ho plantegem des de l’esquerra.

LI.- V as plantejar el FIT com a Vas nativa. Com va sorgir alternativa. sorgir,, què alter reflecteix i quins rèdits està traient? És només a nivell electoral o també incideix en les lluites?

JCG.- El Frente de Izquierda va sorgir en 2011. Izquierda Socialista va fer una forta campanya prèvia per a la seva constitució. Es va assolir amb el Partit Obrer i el PTS. Va ser un gran triomf de la unitat de l’esquerra. Per això en l’acte a l’estadi d’Atlanta que vam fer el

Giordano va donar el seu suport al dret d'autodeterminació, així com la solidaritat davant la repressió de l'Estat sobre els càrrecs electes. ho va fer a la Comissió d'Internacional convocada per la CUP-CC i davant la mateixa presidenta de la càmera, Carme Forcadell (esquerra). A la dreta amb parlamentaris de la CUP-CC

novembre de l’any passat, on van confluir 20.000 persones, en els nostres discursos plantegem que cap partit del FIT podria haver fet per si sol el que hem aconseguit en comú. El FIT és un fet superior. I això ho dóna la força de la unitat.

El FIT va començar a canalitzar el descontentament amb els partits tradicionals i el reformisme i s’ha plasmat amb milers i milers de vots (un milió en l’última elecció) que signifiquen una important radicalització, per un programa per la independència de classe. El FIT és un acord electoral i incideix en les lluites quan els seus partits actuem en comú. Aquesta sempre és la nostra política i exigència a l’interior del FIT. Quan els tres partits, i altres organitzacions que s’hi han sumat, actuem junts avancem a guanyar espais sindicals contra la burocràcia i en el sindicalisme

combatiu, guanyant centres d’estudiants o en altres terrenys.

Però quan això no es dóna, no s’aprofita o retrocedeix. Per exemple, coincidim dins del FIT a reclamar un atur general però lamentablement PO i PTS s’han negat a coordinar al sindicalisme combatiu per avançar amb un pol antiburocràtic nacional.

O lamentablement PTS va dividir l’acte de l’1 de Maig de l’any passat no participant de l’únic acte del FIT en el dia internacional dels treballadors.

També hi ha altres diferències, però sempre des de IS cridem a prioritzar la unitat, que és molta, per poder avançar. Aquest és el camí correcte per seguir postulant el Frente de Izquierdas, en l’electoral i en els altres terrenys on es pugui. Sabent que l’objectiu és seguir batallant per l’estratègia d’un govern dels treballadors i el socialisme.

INTERNACIONAL

En el Parlament de Catalunya

Xerrada a Barcelona, on es va donar també la solidaritat als traeballadors del diari argentí Clarín

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

15

LI.- Què destacaries d’aquesta gira i de les diferents situacions polítiques que has vist a Europa?

JCG.- La gira ha estat molt rica, d’una gran importància. He tramés la solidaritat de IS als nostres partits i grups germans de la UIT-QI i a les lluites que porten endavant. Hi ha hagut xerrades i diferents reunions molt fructíferes. Em va permetre conèixer la vida política a cada país i el rol dels nostres militants, recolzant les lluites i construint el partit revolucionari. Si bé a cada país es viuen situacions diferents, hi ha una cosa que és el denominador comú i és l’aplicació de plans d’ajusts capitalistes amb repressió en tots ells. Amb l’estat d’excepció d’Erdogan a Turquia atacant al poble kurd, empresonant opositors i proscrivint a diferents organitzacions i mitjans de premsa; les lluites a França en defensa de la salut i l’educació pública malgrat l’estat d’excepció d’Hollande; les reivindicacions antiracistes i contra la dreta en important regions d’Alemanya, la lluita docent a Catalunya, la lluita per l’autodeterminació d’aquest poble i el repudi al processament dels diferents diputats que d’una o altra manera s’han pronunciat per aquesta legítima reivindicació. Ens queda la visita als lluitadors tunisians per portar la solidaritat a aquesta lluita que continua, on es va donar l’inici de les revolucions en el Nord de Africa i Orient Mitjà, conegudes com la Primavera àrab. És de ressaltar que en toets les reunions han participat representants del poble rebel de Síria en lluita contra la dictadura d’Al Assad, lluita que ha tingut als nostres partits i a la UIT-QI en primera fila en el seu suport.

Al seu torn, va haver-hi moltes preguntes sobre Argentina, el rol del peronisme i el kirchnerisme, el chavisme i d’altres governs pseudoprogressistes. I fonamentalment l’experiència que venim construint amb el Frente de Izquierdas. Sobresortint les polèmiques al voltant del per què la crisi del chavisme a Llatinoamèrica, les seves raons i conseqüències, i les inquietuds sobre com l’esquerra revolucionària ha anat creixent en aquests anys a Argentina políticament, via el FIT. Experiència unitària que s’ha vingut construint en combat amb el chavisme a Llatinoamèrica, i que no té res a veure amb el reformisme de Syriza o Podem, sinó amb una sortida de fons contra el capitalisme i per avançar a una societat socialista amb plena democràcia obrera i popular.

Gior dano a TTunísia unísia Giordano Abans de la seva arribada havien començat mobilitzacions a Maknassy, localitat de la regió de Sidi Bouzid, on es va desencadenar la revolució tunisiana a 2011 i després als països àrabs. Degut a que les reivindicacions socials no es van arribar a resoldre amb la revolució (gràcies a la seva paralització per part dels dirigents polítics dels partits patronals, incloent a l'esquerra integrada en el Front Popular, per ‘consolidar’ la nova democràcia) les mobilitzacions que exigien pa, dignitat i treball van continuar de manera local, sent Maknassy l'últim exemple. Allí, un acte va reunir a arribats de diferents llocs del país, aquest 26 de gener commemorant la històrica primera vaga general després de la independència, la de 1978. Aquest mateix dia es va realitzar la jornada de solidaritat amb mobilitzacions a Maknassy. Amb la intenció d'expressar el nostre desig de solidaritat internacional, també vam participar de l'acte, on el nostre diputat Giordano va intervenir per saludar als presents: «Que la crisi la paguin els capitalistes, i no els treballadors!’’, va exclamar des de la tribuna als joves tunisians.

Com a segona part del seu pas pel país àrab, el dissabte 28, en un local destinat a l'activitat juvenil (RAJ-Tunisie) organitzem una xerrada per debatre l'experiència dins del Frente de Izquierdas, com a exemple d'unió de l'esquerra al voltant d'un programa revolucionari. Amb una taula formada per Giordano, Majid Hawachi (professor i revolucionari tunisià) i Görkem Duru (militant del Partit de Democràcia Obrera de Turquia (IDP), UIT-QI). Va començar Majid Hawachi ressaltant la importància d'aquesta trobada per compartir experiències amb les que arribar a enriquir i fer continuar les lluites. Va ressaltar que per primera vegada es pogués fer a Tunísia una trobada d'aquest tipus entre revolucionaris argentins i tunisians. A continuació, Görkem Duru va presentar el treball i la visió mundial de la Unitat Internacional dels Treballadors, amb la nostra perspectiva sobre el programa revolucionari i el rol de l'esquerra. Finalment Juan Carlos Giordano va intervenir explicant el desenvolupament de la lluita de classes des de la fi de la dictadura militar argentina i el Argentinazo de 2001, així com el desenvolupament del FIT, des del punt de vista dels revolucionaris involucrats en el projecte. Va posar l'accent en la necessitat d'una direcció i un programa revolucionaris sense la qual, l'experiència tunisiana demostra que no s'arriben a realitzar les exigències de la revolució de 2011 i de les mobilitzacions posteriors, mostrant les seves crítiques respecte al paper del Front Popular a Tunísia.

Dins de la discussió posterior, els participants van mostrar interès sobre la lluita argentina contra el pagament del deute com a exemple per al cas tunisià, i també es va conversar sobre la problemàtica de l'organització i la direcció revolucionàries al país. Per finalitzar, Giordano va explicar el nostre programa a Tunísia per crear una alternativa d'esquerra perquè les mobilitzacions puguin avançar cap a la creació d'un govern dels treballadors i del poble.

LI.- V ols afegir rres es més?

Vols JCG.- Agrair el suport i la companyonia rebuts per la militància dels nostres partits, i reforçar tot el suport per als companys de l’IPD de Turquia, Lluita Internacionalista de l’Estat Español, el GSI de França, KRD d’Alemanya i els lluitadors d’esquerra de Tunísia amb els qui venim establint una relació política molt important per postular a l’esquerra revolucionària a Àfrica del Nord i Orient Mitjà.

16

16

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

Görkem Duru (IDP) i Antonio Reboredo (LI), militantes de la UIT-QI

Victòria dels treballadors metal·lúrgics, en una vaga declarada "il·legal" per Erdogan La vaga de més de 2.000 treballadors a Turquia ha tingut èxit, ja que Pispi_ik Metall I_, afiliat a la IndustriALL Global Union, ha aconseguit una important victòria, amb un millor acord per als treballadors del metall.

Uns 2.200 treballadors de tres empreses i 13 plantes de tota Turquia van iniciar la vaga el divendres 20 de gener, després que fracassessin les negociacions col·lectives del sindicat amb importants multinacionals d’equip elèctric: Schneider, General Electric i ABB. Malgrat que el Govern turc va promulgar ràpidament un decret per ajornar i prohibir la vaga, els treballadors metal·lúrgics la van mantenir.

Després de converses amb la mediació del Ministeri de Treball el 23 de gener entre els representants sindicals i la direcció a la capital, Ankara, es va aconseguir un avenç en les negociacions. Les empreses van millorar finalment la seva oferta i van arribar a un acord pel qual s’augmenten els sous dels treballadors, les prestacions socials i la remuneració de les hores extraordinàries, a més d’altres beneficis.

El secretari general de , zkan Lligar, ha declarat: «Durant molts anys, els treballadors no han pogut exercir a Turquia el seu dret a la vaga, perquè el Govern ha prohibit gairebé totes les vagues al·legant que eren una amenaça per a la seguretat nacional o l’ordre públic. Al no acceptar la prohibició, els treballadors han pres un enorme risc, perquè aquestes grans empreses d’equipament elèctric van amenaçar amb acomiadar-los per

vaga il·legal. Però els nostres membres no es van sotmetre a les amenaces i van establir una nova via per als treballadors. Han reconquerit el dret a la vaga per a tota la classe obrera de Turquia.»

dels salaris per hora durant els sis primers mesos de l’acord. De mitjana, això suposa un 18,5 per cent d’augment. En els 12 mesos següents hi haurà un increment de la taxa d’inflació més l’1 per cent.

En felicitar a Pispi_ik Metall I i als seus membres, el secretari general de la IndustriALL, Valter Sanches, va declarar: «Han mostrat que mitjançant la mobilització, i no cedint a les amenaces i a la intimidació, és possible guanyar.

Això és un important exemple per a tots nosaltres. Les empreses multinacionals han de respectar les lleis internacionals sobre llibertat d’associació i drets dels treballadors, allà a on operin, i no només quan es veuen obligades a fer-ho.»

· La durada de l’acord serà de dos anys, enlloc de tres que havien demanat els empresaris. · Un augment del 27 per cent de les prestacions socials. · Les hores extraordinàries de les festivitats religioses es pagaran al 200 per cent. · Permís pagat el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. · Assegurança privada de malaltia per a tots els treballadors en ABB.

INTERNACIONAL

Tur quia urquia

24.01.2017 L’acord, que va ser signat per i la EMIS (Associació empresarial de l’Electromecànica), inclou: · Un augment d’1,2 lires turques (0,32 $ EUA) + 7 per cent

Industriall global union Publicada a: http://www.industriall-union.org/ es/victoria-de-los-trabajadoresmetalurgicos-en-turquia

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

17

HOMENATGE

A 30 anys de la mor eno, rrefer efer ente del mortt de Nahuel Mor Moreno, eferente nostr e cor nacional nostre corrr ent inter internacional

«Els ensenyaments de Moreno segueixen vigents» Discurs complet de Miguel Sorans, membre de la direcció d’Esquerra Socialista i de la UIT UIT-QI. Acte Hotel Bauen, Buenos Aires, 28 de gener de 2017.

Se m’ha atorgat la responsabilitat de tancar aquest acte-homenatge al nostre mestre i fundador. Quan ho preparava sabia que no seria senzill afegir més coses a les que s’han expressat en el documental i a les dels oradors que m’han precedit. Com, aleshores, poder sintetitzar el sentit d’aquest acte d’homenatge a Nahuel Moreno?

Crec que coincidirem en el més eivindicar el seu senzill: Venim a rreivindicar llegat polític i teòric, V enim a ratiVenim ficar que els seus ensenyaments segueixen vigents!

Nahuel Moreno, no va ser un intel·lectual, encara que va escriure molts llibres. Moreno va ser un gran dirigent i militant de la classe obrera i un mestre en elaborar política concreta per desenvolupar la mobilització i construir un partit. La seva obsessió era la revolució socialista. Això pot sonar com una frase feta però aquesta va ser la vida de Moreno i aquest va ser el seu ensenyament central.

Sempre recordem l’anècdota que explicava el vell Elías Rodríguez de com l’havia captat Moreno al partit en els anys 40. Elías deia que li va preguntar: «Moreno, vostès, què proposen?». «´Nosaltres proposem que governin els treballadors’, li va contestar. I a Elías li va semblar que això era el correcte, i va ingressar al GOM. Aquest era Moreno.

Baixava a terra, de forma senzilla, el més complex.

Moreno va ser el nostre mestre en la lluita per construir el partit de la classe treballadora a Argentina i en altres països. Per a això sempre va combatre les postures oportunistes i sectàries dins el moviment trotskista. Jo vaig formar part de la jove generació dels 6070 que ens vam formar, si o si,

enfrontant les desviacions guerrilleristes a la Quarta Internacional dirigida per Mandel, anant al moviment obrer començant gairebé de zero. Però no era de zero, teníem l’experiència acumulada de la vella generació que havia encapçalat Moreno, construint el partit contra corrent, en l’auge del peronisme .

Moreno va ser el nostre mestre de com actuar en el moviment sindical i en el moviment estudiantil. Ens va ensenyar a adequar la política i les consignes per a cada sector. Va ser el nostre mestre en com dialogar amb els obrers, que aleshores creien cegament en Perón però que adiaven a la burocràcia sindical peronista, per aprofitar aquesta contradicció en la consciència per guanyar treballadors per al partit.

Ens va ensenyar com anar a una vaga des de fora i no ser pedants o sectaris i posar-se a donar línia sense saber el que pensen els treballadors. Com buscar la unitat d’acció antiburocràtica o la unitat de l’esquerra amb altres corrents, encara que no coincidissin en tot amb nosaltres. I avui tot això no és història sinó que segueix més vigent que mai!!!. Està vigent quan anem a recolzar als treballadors de AGRClarin o quan impulsem, sense sectarismes, la unitat del sindicalisme combatiu i el desenvolupament del Front d’Esquerra al costat dels companys de PO i del PTS! El llegat de Moreno també està present en els debats polítics del segle XXI. Perquè segueix la mateixa lluita contra l’imperialisme i els governs que apliquen els plans d’ajust i contra les direccions traïdores i burocràtiques. Els debats a l’esquerra no són els mateixos però tenen punts de continuïtat amb la lluita de Moreno.

18

18

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

Només cal veure l’exemple del procés revolucionari a Llatinoamèrica i la lluita de Moreno contra les claudicacions del revisionisme mandelista a les direccions nacionalistes burgeses o a la direcció cubana. Va donar una batalla intransigent contra els governs de col·laboració de classes i per la independència política de classe. També Nahuel Moreno des dels començaments mateixos de la revolució a Cuba va plantejar els alertes, els problemes metodològics, la seva arrel de classe i els perills sobre el rumb que podia prendre el castrisme. La seva polèmica contra el guerrillerisme va ser molt primerenca. La claudicació dels germans Fidel i Raúl Castro a la burocràcia de la ex URSS, la seva adaptació a la seva política de pacte amb l’imperialisme i de conciliació de classes, els va portar des de recolzar la invasió russa a Txecoslovàquia en 1968 fins a proposar no avançar al socialisme en la Nicaragua de 1979, avalant el pacte d’Ortega i el Sandinisme amb la burgesia.

Han passat 30 anys de la desaparició de Moreno i els fets li van tornar a donar la raó. Recolzar a aquestes direccions era portar al

cal llegir el discurs que va donar Moreno al maig del 74 en l’acte per la massacre de Pacheco, on va proposar a l’esquerra i a la JP/ Montoneros, formar brigades i piquets antifeixistes unitaris obrers i populars per aixafar a les bandes feixistes. Però ningú va acceptar, excepte el grup d’Ortega Peña. Aquesta va ser la realitat. Lamentablement gran part de l’esquerra i la guerrilla va claudicar al peronisme. El PST es va quedar sol en aquesta lluita que va acabar en el tràgic cop del 76. El gloriós PST, orientat per Moreno, per més que el vulguin embrutar, ha quedat ja en la història com un dels grans exemples d’independència de classe!!!

Moltes vegades els enemics polítics de Moreno l’han volgut descriure com un dirigent personalista i burocràtic i que a la direcció del partit només parlava ells i tots els altres deien que si que no hi havia cap discussió. Res tan allunyat de la realitat i de la personalitat de Moreno. A la direcció del partit argentí, com en altres partits de la corrent, en vida de Moreno, sempre va haver-hi tot tipus de

tota l’esquerra mundial. Inclòs en les files del trotskisme i del corrent morenista. Sense Moreno present i la seva gran experiència i capacitat, va haver-hi grans dificultats per interpretar el que havia passat . Tots els dirigents que vàrem cometre grans errors que anaven contra els seus ensenyaments. Això va desfermar una gran crisi i divisions en el corrent.

Però 30 anys després, el morenisme segueix viu i segueix sent una dels principals corrents del trotskisme mundial.

Les elaboracions de Moreno segueixen tenint gran actualitat per a les noves generacions de revolucionaris. Per això, 30 anys de la seva mort la seva figura no passa desapercebuda.

Existeixen milers de militants al món que es reivindiquen morenistes. Se segueixen editant les seves obres en diferents idiomes. En el 2015 els nostres companys de Turquia van editar en turc el seu llibre Actualització del Programa de Transició. Per això tampoc és casual que per primera vegada s’hagi realitzat un acte d’homenatge a Moreno en la Casa Museu de León

debats i discrepàncies. Fins i tot hi Trotsky a Mèxic, amb la presència ha els qui volen atribuir a aquesta del seu nét Esteban Volkov. A la falsa teoria, la crisi del nostre corrent casa on l’estalinisme va assassinar posterior a la seva defunció. a Trostky, la secció mexicana de la La crisi i divisió del morenisme, no UIT-QI, enmig de la lluita contra el va tenir res a veure amb la seva Gazolinazo, va fer un acte per Mopersonalitat ni amb els suposats reno amb sala plena! errors teòrics i polítics en les seves Amb encerts i errors, tractem de concepcions. Evidentment, More-li continuïtat al llegat de donar donar-li no no va ser perfecte ni va deixar Moreno. de tenir errors que ell mateix va A Argentina seguim els seus reconèixer. Però les causes van ser ensenyaments construint Esquerra altres. Poc després de morir es van Socialista, recolzant les lluites conproduir fets molt importants de la tra el govern de Macri i els lluita de classes com va ser la governadors peronistes, buscant caiguda del Mur de Berlín i la una nova direcció política i sindical. caiguda de l’aparell estalinista amb Amb el Pollo Sobrero i els ferroviaris la dissolució de la URSS. El que va busquem unir al sindicalisme portar una gran confusió i crisi en combatiu i recolzem el Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

HOMENATGE

desastre a la classe treballadora i a l’avantguarda revolucionària. El castrisme va seguir el seu camí de traïcions restaurant el capitalisme a Cuba i avalant a governs com el d’Hugo Chávez i ara al de Nicolás Maduro, que han mantingut el capitalisme a Veneçuela, mentre feien discursos sobre un fals «Socialisme del Segle XXI». Molts sectors del trotskisme i de l’esquerra van tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Especialment el mandelisme que va recolzar, en els seus primers anys, al govern de Lula i fins i tot a li va donar ministres. El curs del temps, s’ha posat en evidència el fracàs d’aquests governs pseudo «progressistes» que van acabar governant per a les multinacionals igual que Evo Morales o el govern peronista de Cristina Kirchner. Per això avui més que mai segueixen vigents els ensenyaments de Nahuel Moreno de seguir la lluita intransigent contra els governs de conciliació de classes i per aconseguir governs dels Treballadors!!

En vida de Moreno sempre va haver-hi sectors de l’esquerra que el combatien però no amb discussions polítiques clares. Sinó usant la mentida i fins a la calúmnia.

A 30 anys de la seva mort això continua per part d’alguns corrents.

En aquest sentit no deixa de sorprendre la llarga nota històrica que va editar el PTS a izquierdadiario. En ella el PTS afirma, textualment: que «l’essencial de l’herència teòric política de Moreno és equivocada». El trist és que basen la seva definició en una llarga llista de mentides. Per exemple, diuen que en 1974 va haver-hi una «nova desviació oportunista de Moreno i el PST». Acusant a Moreno de proposar un «front democràtic» amb la UCR i altres partits patronals per enfrontar a les bandes feixistes.

Amb Moreno vam aprendre a ser francs i directes en les polèmiques.

I aquest acte és una nova oportunitat per seguir aquest ensenyament i tractar de posar les coses en el seu lloc. Ho diem de front i clarament: aquesta acusació política és falsa. El del suposat «Front Democràtic» amb la UCR és una mentida colossal dels companys del PTS que porten anys repetint-la. Ni Moreno, ni Coral, ni el PST van integrar ni van proposar cap «front democràtic» amb la burgesia. Només

19

desenvolupament del FIT, com una alternativa unitària d’independència de classe.

També seguim el seu llegat a Veneçuela defensant la independència de classe en el si del moviment obrer amb dirigents com Orlando Chirino i José Bodas en el sector petroler, enfrontant al govern de Maduro i la seva burocràcia sindical. Repudiant també a l’oposició de dreta proyanki, a la MUD. I mentre gran part de l’esquerra mundial avala a Síria al genocida d’Al Assad, i fins i tot alguns veuen com a progressista al dretà de Putin, o assumeixen la postura del Ni-Ni; el nostre corrent va donar el seu suport incondicional al poble rebel sirià, repudiant al ISIS i la intervenció imperialista!!

Estem enmig de la agudització de la crisi del sistema capitalista-imperialista mundial i d’una nova contraofensiva encapçalada pel dretà Donald Trump. Però també les masses mostren el seu protagonisme amb vagues obreres a Europa, Xina o Llatinoamèrica i rebel·lions populars com les revolucions iniciades a Tunísia en el 2011. Formem part d’aquest procés. Tenim l’orgull de dir que el nostre company diputat i dirigent Juan Carlos Giordano està avui donant una xerrada a la capital de Tunísia i fa dies va participar d’un acte popular en Sidi Bouzid, que va ser el bressol de la revolució àrab!!!! Seguint l’exemple internacionalista de Moreno, una de les seves primeres tasques com a diputat sent diputat va ser fer una gira internacional per solidaritzar-se amb les lluites dels nostres partits germans.

Com ho vam aprendre de Moreno, seguim construint una organització internacional, com la UIT-QI, combatent tota autoproclamació i sectarisme. Seguim treballant per la reconstrucció de la IV Internacional. Moreno mai va considerar que la seva organització internacional era la Quarta.

Sempre va lluitar per la unitat del trotskisme principista i la unitat dels revolucionaris, fins i tot encara que no es diguessin trotskistes.

Seguim en aquesta dura i difícil tasca. És el millor homenatge que li podem rendir a Nahuel Moreno!

Seguim construint el partit i la Internacional!

Gràcies, companys

Homenatge a Moreno en la Casa Museu de León TTrr otsky a Mèxic

El dissabte 21 de gener es va realitzar, a ciutat de Mèxic, un acte en commemoració dels 30 anys de la defunció de Nahuel Moreno a l’auditori de la casa (avui museu) on fou assassinat Trotsky. L’acte va ser convocat pel Moviment al Socialisme (MAS), secció de la UIT-CI. Amb la sala plena, amb una alta presència de treballadors i treballadores, joves i militants de totes les edats, van parlar diferents dirigents polítics i sindicals. Va estar i va fer una salutació Esteban Volkov, director del museu i nét del líder revolucionari rus León Trotsky.

Després de la salutació de Volkov es va passar un vídeo de l’historiador argentí Ricardo De Titto que va fer una semblança de qui va ser el dirigent socialista revolucionari Nahuel Moreno. També es va passar una salutació de Miguel Sorans, dirigent de la UIT-CI i d’Izquierda Socialista d’Argentina.

Genoveva Ramírez, dirigent del magisteri, va coordinar l’acte. Van parlar, entre d’ altres, Jesús Torres Nuño, dirigent de Tradoc, Enrique Gómez, Leda Victoria, Francisco Ginesta, dirigents del MAS i Javier Leonforte, dirigent d’Izquierda Socialista d’Argentina.

Al tancament es va entonar La Internacional amb els punys en alt.

En aquests dies es realitzaran actes similars a Buenos Aires, Santiago de Xile i altres ciutats del món.

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 148, febrer 2017

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista