Lluita Internacionalista 149 - maig 2017

nº 149 - abril-maig 2017 - donatiu 2 euros Editorial i declaració del 1M: pàg 3 i 5 Aturar aquest PP afeblit, amb la mobilització Pàginas centrals: pàg 9-10 El desarmament d'ETA molesta al govern Rajoy Política: Manifest unitari de més de 150 militants i regidors de la CUP-CC contra els pressupostos

pàg 4

Sindical: pàg 6-9 i 12-14 Estibadors, Lot 22 d'AENA, ASISPA. Un any de la Plataforma "Municipalitzem" CCOO-Congrés Intercomarcal Girona: obté nova representació el Corrent "Per un gir sindical a l'esquerra" Internacional: pàg 14-20 Holanda, Veneçuela, Síria Amb Trump, canvia la política americana a Síria? é s Mundial de la UIT Suplement:: Convoca Convocatt el Congr Congré UIT--QI

Sección de la Unitat Internacional de Treballadors-Quarta Lluita Internacionalista Internacional 149, abril-maig(UIT-QI) 2017

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Paterson del director nord-americà Jim Jarmush No és una joia recomanable a tothom. Abstenir-se els qui necessiteu imatges ràpides, ritmes i accions accelerades, i els qui heu acabat la vostra paciència.

Ara que ja només seguiu llegint els valents: és un film poètic, de detalls, íntim i pacient. Però preciós.

Paterson és conductor d’autobús a la ciutat de Paterson, New Jersey, i escriu poesies de la seva vida quotidiana. Punt.

Sembla senzill, només ho sembla. Al llarg d’una setmana, cada dia comença quan Paterson es desperta al matí, i amb una repetició de rutines que no resulten reiteratives, acompanyarem aquest personatge a la feina, a fer la ruta de l’autobús urbà, a passejar el gos, a fer una cervesa al bar… i a traduir en paraules poètiques el que sent. I, de passada, com qui no vol la cosa, coneixerem la seva parella, sabrem com és i les il·lusions que té, i també les penes i alegries de les persones amb les quals es relaciona més. I també sabrem què sent el gos, un personatge a l’altura de la resta d’humans de la pel·lícula.

Aquesta mirada de Jarmush sobre el món, allunyada del que és habitual, pel que té de tendra sense ser carrinclona-, de romàntica -que no vol dir ensucrada-, i de minimalista -la força són els detalls, et fa somriure només usant les paraules més imprescindibles i justes.

2

2

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

Si voleu que us mostrin que totes les vides són poètiques, Paterson és un oasi de dues hores a foc lent que passen volant.

Rajoy va ser derrotat pel vot de la resta del Congrés davant la pressió de la mobilització dels estibadors. Era la primera mostra ostensible de la feblesa del govern en minoria. Tot i així, en les previsions del PP estava remuntar el sotrac aprofitant la debilitat de la resta dels partits, i forçar l’aprovació de pressupostos amb més retallades i privatitzacions, darrera la cortina d’oposicions a places públiques.

La situació semblava idònia. El PSOE travessat per unes primàries manotejant per sortir de la crisi i Podem en permanent guerra interna, el tema català en el centre amb un PSOE acèrrim defensor del centralisme, i Podem que no sap no contesta…. «si no és pactat». D’un costat, la del PSOE és una crisi que no és aïllada. La recent patacada del PSF amb un 6,4% ho sintetitza -i això que era l’ala esquerra!-, perquè el tema és de fons: el capitalisme en crisi ja no està disposat a la negociació de les engrunes que ha estat la constant de la política socialdemòcrata. Ho va demostrar a Grècia. Però també s’havia demostrat amb la caiguda en picat dels PCs que havien pres les banderes que deixava la socialdemocràcia, a nom d’una política «realista». El cas d’IU, ICV, PCF… Així, que amb Pedro Sánchez o amb Susana Díaz –i més probablement amb aquesta- tenen difícil aixecar cap. Un aparent repunt socialdemòcrata es va donar amb les noves formacions que tipus Syriza o Podem, així s’autodefinien: però l’espai no existeix, i per més que proposin renegociar el deute o reformar la UE, quan el capital estreny per no deixar escapar ni una molla, queden presos de la seva pròpia contradicció: haver promès les molles «guanyant tots», la cançoneta del reformisme en una època que el capital ja ha definit que és tot o res. Podem, a més, se segueix dessagnant en lluites internes.

Un element se sortia del guió del PP: el desarmament d’ETA que dificulta la rendible posició d’estar en lluita permanent amb el terrorisme –ho analitzem en pàgines centrals- com coartada per la repressió contra els moviments populars. Però d’altra banda, el repunt de beneficis empresarials, i la il·lusió repetida que ja sortim de la crisi, augurava un embat de Rajoy a mitjan abril –abans que sortissin les xifres de l’atur que en el 1er trimestre ha tornat a pujar: 69.800 ocupacions menys i 17.200 aturats més- per tractar de refer la seva imatge. El seu pla tenia una primera prova amb la presentació altre cop del decret de l’estiba sense tocar una coma i amenaçant que si no s’aprova, crida a eleccions, esperant rendibilitzar el vot d’un C’s també en reculada.

Però Rajoy no va poder utilitzar ni la trobada amb la CEOE ni l’aniversari de l’AVE: El 18 d’abril, l’Audiència Nacional el cridava a declarar com a testimoni en el cas Gürtel, com a secretari general d’un partit acusat de beneficiari a títol lucratiu.

L’endemà eren detinguts l’ex president de la comunitat de Madrid Ignacio González i 11 més -malgrat l’intent de frenar-ho del fiscal anticorrupció-, als quatre dies dimitia –per tercera vegada- Esperanza Aguirre... Ni tan sols podien treure-li suc a l’entrada a la presó de Jordi Pujol Ferrusola ni als registres de l’endemà...

El govern, en minoria, està en moments baixíssims: la mobilització pot aturar les seves planejades noves agressions. És imprescindible organitzar-la.

E

uropa, segueix marcada per la inestabilitat

L’activació del Brexit, de per si mateix dóna una empenta a la inestabilitat. Però a més situa el tema de la UE al centre de les eleccions als diferents països amb unes classes populars sota mínims per la crisi i la política europea. L’extrema dreta ho pren com a bandera i li afegeix el tema dels refugiats. Des de l’esquerra no es pren, si no és, com a molt per cridar a reformar-la i renegociar... i la traïció de Syriza quan el capital li nega la utopia ha afeblit aquestes opcions.

EDITORIAL

C

al aturar aquest PP afeblit, amb la mobilització

Així les coses, els xocs que fins ara hi ha hagut s’han situat entre la dreta i l’extrema-dreta. A Holanda es frenava al xenòfob Wilders, amb el manteniment del també dretà Rutte que perdia la possibilitat de formar govern amb la socialdemocràcia, doncs aquesta s’enfonsava per sota del 6%.

Tampoc sembla diferent el panorama a França que, encara amb estat d’excepció, és el país amb majors mobilitzacions avui i amb la vaga Madrid. general de la Guaiana encara cuejantPuerta (va del Sol començar el 27 de març i encara segueix en Gpar i EDF). L’opció més a l’esquerra de Mélenchon (que seguia dins de la cleda de la reforma de la UE), encara que creixia quedava quarta (els altres 3 són de dretes i ja hem assenyalat l’enfonsament del PSF amb un 6%).

La segona volta es jugarà entre el liberal Macron i la ultraderecha de li Pen. És amb aquest panorama que, Theresa May, vol enfortir-se convocant eleccions per a juny.

Com a defensora del Brexit, espera recuperar electorat a la dreta i aprofitar el mal moment de la socialdemocràcia que tot i amb amb Corbin quedaria 20 punts per sota.

Però el denominador comú està sent la inestabilitat, fins i tot amb victòria, com en el cas del referèndum d’Erdogan. No només per les impugnacions del resultat, sinó perquè serà molt difícil la seva imposició quan el No ha fet peu a les capitals i zones industrials del país .

En un i altres casos, la mobilització serà el determinant.

1/05/2017 Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

3

POLÍTICA 4

4

Catalunya: "Davant l'aprovació d'uns pressupostos autonòmics antisocials per par t de la CUP-CC"

Crit d'alerta de l'esquerra independentista A finals de març, el Parlament aprovava els pressupostos de la Generalitat 2017. El mateix dia es publicava un manifest de més de 150 militants i regidors de la CUP i els partits presents en la CUP-CC entre els quals ens comptem, posicionant-se en contra d'aquesta decisió (http://www.critdalerta.org/).

Transcrivim el text que signem.

costos molt importants.

Malauradament, diversos sectors de la CUP entenem aquesta aprovació com un greu pas enrere en l’autodefensa popular, i ens preocupa pel qüestionament de moltes de les lluites actives a les quals estem arrelats i que entenem que són la base per transformar d’arrel el sistema polític i econòmic.

Entenem que no podem continuar treballant en aquestes lluites de la mateixa manera que ho hem fet fins ara si no redrecem les prioritats estratègiques i polítiques de la CUPCC. Pensem que no és sostenible la dissociació entre pràctica i discurs polític que suposa aprovar aquests pressupostos alhora que els critiquem en el nostre discurs públic; els fets pesen molt més que les paraules.

La decisió presa a través del Consell Polític-Grup d’Acció Parlamentària de la CUP-CC ha comportat diverses reaccions entre les persones que rebutgem aprovar els pressupostos.

Cadascuna, a partir de la seva realitat local, ha decidit actuar d’una manera o altra per tal de fer palès el seu desacord amb la decisió presa i per desvincular-se de les conseqüències negatives que pensem que tindran en les classes populars els pressupostos validats per la CUP-CC. Igualment, per nosaltres és important preservar espais de la unitat popular fora del

Som moltes i molts dins la CUP i en els espais que han donat suport a la CUP-CC que estem preocupades per la decisió de l’organització de validar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Pensem que aquesta decisió pot suposar un canvi de rumb en l’estratègia d’Unitat Popular perquè pot representar, a la pràctica, la subordinació de la lluita per la transformació social en clau socialista i feminista a la lluita per l’alliberament nacional. Considerem que aquest canvi d’estratègia no ha estat fruit d’un debat profund, sinó el resultat de decisions tàctiques esperonades per la voràgine de la lluita institucional i pels focus i la pressió mediàtica partidista.

Tots i totes les companyes de la CUP-CC compartim el mateix objectiu, però algunes temem que aprovar aquests pressupostos neoliberals pugui ser un punt de no retorn per al nostre projecte polític, ja que constata que la nostra agenda política ha quedat supeditada, en aquest moment concret, a la de l’independentisme transversal.

Pensem que acceptar el xantatge de pressupostos a canvi d’un referèndum sense garanties (un referèndum que en cap cas era una concessió a la nostra formació sinó un compromís del Govern amb la població) ens ha portat a renunciar no només a punts centrals del nostre programa sinó fins i tot de la nostra raó de ser com a organització. Admetem que per molts es tracta d’una renúncia tàctica; però no deixa de ser una renúncia al capdavall, que pot tenir Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

xantatge amb el que Junts pel Sí ha sotmès l’organització en aquesta qüestió clau, deixant-la molt debilitada com a element autònom per garantir tant el referèndum unilateral per la independència com les possibilitats de victòria del ‘Sí’, en el cas que el referèndum finalment es pugui celebrar.

Valorem que vincular les polítiques econòmiques neoliberals al dret a l’autodeterminació és una aposta perdedora perquè impedeix ampliar la base social independentista entre les classes populars, una part significativa de les quals només es comprometrà amb el projecte de República Catalana si el veu com una manera de millorar les nostres condicions materials de vida. Com la resta de companys i companyes de la CUP-CC, reiterem el nostre compromís amb la lluita per exercir el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, amb la celebració d’un referèndum unilateral d’Independència a Catalunya i, per això mateix, considerem que tenim el deure de combatre aquests pressupostos.

Reconeixem la voluntat majoritària de la CUP-CC d’aprovar els pressupostos. Som conscients que no ha estat una tasca senzilla, que fins i tot s’ha reduït a una mera decisió tàctica desvinculada de les profundes implicacions que pot tenir. És per això que emplacem

* A treballar per una recuperació dels plantejaments de la CUP-CC d’acord amb els acords presos a l’Assemblea Nacional d’Esparreguera del passat mes de maig, on l’organització es va comprometre a no entrar «en cap dinàmica que suposi avalar uns pressupostos que no es plantegin la desobediència clara i frontal en relació a les imposicions de l’Estat espanyol, dels mercats financers i que no es plantegin la reversió de les privatitzacions i les retallades dels darrers anys». És per això que els propers mesos treballarem per redreçar el rumb perdut amb l’objectiu que la CUP continuï sent una eina de lluita en defensa dels interessos de les classes populars i, d’aquesta manera, puguem mantenir el nostre compromís amb l’organització. * A combatre les conseqüències negatives per les classes populars d’aquests pressupostos des de cada un dels llocs on lluitem. * A continuar impulsant el municipalisme combatiu i popular arreu del país. * A contribuir de manera activa a la celebració del referèndum unilateral d’independència i a exercir la desobediència per tal de fer-lo possible si l’Estat espanyol el vol impedir.

Declaració del 1r de Maig.

Es possible aturar les noves agressions del govern amb la mobilització El Govern Rajoy, un govern en minoria, prepara noves agressions contra els treballadors/es i el pobles: pressupostos Generals de l’Estat amb noves retallades, més privatitzacions i blindant les concessions a empreses per impedir puguin retornar a mans públiques; nou atac a les pensions amb una nova reforma del Pacte de Toledo; més reformes laborals, mentre paga les pèrdues d’autopistes ... La mateixa política i el mateix partit el PP cobert de frau, escàndols de corrupció que no paren de comprometre a més alts càrrecs (ja van 6 presidents autonòmics) i ja arriben a demanar declaracions al propi Rajoy.

El Govern del PP busca treure rèdit a la debilitat de la resta de partits parlamentaris. El PSOE que desfulla la margarida, Susana Pedro, Pedro Susana, però marcat per la tendència a tota Europa de que amb el vell aparell o amb tints d’esquerra, els resultats de la socialdemocràcia estan en una caiguda continuada. El darrer, el francès Benoît Hamon amb el 6’4%, resultats molts similars als del PASOK grec, al d’Irlanda o d’Holanda. La caiguda es presenta inexorable i respon a l’abandonament de la seva base social, majoritàriament treballadora després de la gestió de la crisi – des del govern o l’oposició- al servei del gran capital i sense molles a repartir: el capital vol el pa sencer.

Mentre, Podem es debat en una permanent guerra interna.

Però la dinàmica parlamentària no esgota la possibilitat d’aturar Rajoy, la clau està al carrer, si s’acaba la política de desmobilitzacions i s’avença a organitzar la resposta. El Govern és conscient de la seva debilitat i

per això es treu de la màniga una «concessió», com son els milers d’oposicions per mirar de passar tot el paquet de noves retallades i privatitzacions. Però l’arbre no ens ha de fer perdre de vista el bosc. Cal aturar els Pressupostos, com la reforma de les pensions.

A Catalunya els pressupostos aprovats tampoc són els de cap gir social: segueixen el mateix patró neoliberal dels anteriors de CiU. I com ja vam fer públic, com organització i unitàriament amb molts altres companys de la CUP-CC, deplorem el suport donat per aquesta per a que passessin. I també aquí, el marc parlamentari no hauria d’haver

POLÍTICA

totes les companyes i companys a comprometre’ns a habilitar un espai que permeti afrontar amb serenitat l’imprescindible debat estratègic sobre la idoneïtat, actualitat i viabilitat del projecte d’Unitat Popular fonamentat en el municipalisme i les lluites que ens ha dut fins on som avui en dia.

Davant de tot plegat, i preocupades per les conseqüències que pot tenir la decisió de la CUP-CC d’aprovar els pressupostos de Junts pel Sí del 2017 per a la Generalitat de Catalunya, les persones sotasignants ens comprometem al següent:

estat un límit, sinó que la clau estava a la mobilització i només ensenyament s’hi va plantar. Però és cert que és difícil construir la mobilització a la contra de la majoria d’aparells de l’esquerra. És quelcom que ja hem viscut en cadascuna de les lluites que han aconseguit avançar tot vencent: traves institucionals –incloses les resolucions de la UE-, polítiques –a vegades amb bones paraules que s’emporta el vent-, lògicament empresarials, judicials... sindicals.

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

5

POLÍTICA

Per això, tant urgent com la voluntat de lluita, ho és la de construir un nou referent de l’esquerra. La polarització social troba referents de dretes com Le Pen o el propi Trump, però a l’esquerra, quan la gent ara la busca, no la troba. La recent experiència grega de Syriza ha tornat a caure al mateix sac socialdemòcrata que res no resol i acaba aplicant polítiques de retallades i privatitzacions. Per no parlar del chavisme o el kirchnerisme a l’altre cantó de l’Atlàntic...

Perquè el problema no és quina versió de socialdemocràcia es tria, si més televisiva, o més institucional, més a la dreta o a l’esquerra, és que el seu espai, el de regatejar per les molles ha desaparegut. I es digui Podemos o Mélenchon amb la França Insubmisa, repeteixen fins la sacietat les fórmules d’ahir del PSOE o el PSF, o més recentment, Syriza: renegociar el deute, reformar la UE... el mateix que també ha portat a l’enfonsament als antics PCs, es diguin IU, ICV o PCF. I aquestes promeses, quan són

tenallats pel capital, giren a l’aplicació del que els manen.

Aquest buit d’alternativa a l’esquerra, decanta la polarització a la dreta. I això no ho podem permetre. És urgent construir una alternativa fiable que encari el problema de fons i encari el trencament amb el sistema: deixant de pagar el deute públic, renacionalitzant, trencant amb la UE...

Avui, a cent anys de la revolució russa, quan el capitalisme torna a enfonsar la majoria a la misèria mentre concentra tota la riquesa cada cop en menys mans, ens calen les mateixes eines: mobilització per aturar-lo i voluntat de construir una alternativa revolucionària, per l’esquerra. Volem reivindicar aquella experiència, i amb totes les variants que calen, aprendre’n per l’avui i l’ara: Aturem el govern Rajoy: Ni pressupostos, ni noves reformes oledo eforma del Pacte de T laborals, ni rreforma Toledo Construïm plegats una alternativa revolucionària.

6

6

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

Estibadors en lluita

La derrota del decret Fa un mes, el 16 de març, el PP es quedava sol sense aconseguir fer aprovar el decret sobre l’estiba.

Les mobilitzacions dels estibadores en els dies anteriors, pressionant sobre els diferents partits van donar els seus fruits.

El decret no va passar, i va posar sobre la taula la profunda feblesa del govern del PP. Aquest triomf parcial de la lluita, segueix esperant la seva definitiva resolució ja que la directriu europea en principi no està qüestionada i per tant hauria d’haver-hi un altre decret que la desenvolupi... o una lluita major, a nivell internacional, que derogui l’arrel de la directiva. Però sobretot marca un abans i un després de cara a les lluites doncs no només fa retrocedir a un govern que fins ara ha vingut imposant bestials retallades i mesures antiobreres, sinó també davant les majors patronals internacionals del sector (com Noatum que depèn de JP Morgan amb beneficis nets de 24.733M de dòlars a 2016, o Dubai DP World amb 781M d’euros a 2015): uns i uns altres a l’empara de la resolució de la UE. Al voltant del conflicte s’ha teixit una incipient coordinació de lluites obreres en la qual participem com a Lluita Internacionalista.

Entrevistem a Sebastià Huguet, delegat de l’Organització de Estibadores Portuaris de Barcelona.

Lluita Internacionalista.- Després de la derrota del decret del govern de Rajoy sobre l’estiba, en quin punt estan les negociacions amb la patronal i l’administració? Quines són les vostres línies vermelles?

Sebas Huguet .- Les negociacions actualment estan pràcticament tancades amb la patronal. El mediador ja va donar el seu veredicte al Ministerio de Fomento (quedant així finalitzada la seva funció). Ara és aquest qui ha de prendre una decisió. L’acord pactat amb la patronal i sindicats és l’únic text que hauria de defensar a Europa així que esperem que sigui responsable i treballi en aquesta línia. Quant a les línies vermelles, en tenim ben poques però és fàcil deduir que són les mínimes garanties que assegurin els nostres drets. És vital incloure en rang de llei: la subrogació dels treballadors, un marc que contempli els acords col·lectius, un registre d’Estibadors com en qualsevol professió... en fi, tot allò que compleixi amb la Reglamentació Europea en matèria de ports, l’Organització Internacional del Treball o la mateixa Constitució Espanyola. És a dir, que se cenyeixin a complir les lleis.

LI.- Penses que el govern espanyol simplement va sobrepassar la llei europea sobre l’estiba, o la mateixa llei és un atac als drets i conquestes històriques dels estibadors a tota Europa?

SH.- No només van anar més enllà. Sabem que darrera de la desregularització del sector, en el millor dels casos, ens trobaríem amb un model idèntic al del Port de Pireu i en el pitjor dels casos, amb l’esclavisme emmascarat de la marineria dels vaixells que després de fer la feina de casa en alta mar, en arribar a port, en les seves hores de descans, haurien de fer

del PP les feines de terra. Ja no només seria un atemptat directe als drets humans dels mariners que ja treballen en circumstàncies deplorables sinó que tot aquest treball no repercutiria en la hisenda pública com ara atès que la marineria tributa en els seus països d’origen, en el millor dels casos també. Un desastre sens dubte per al sector i per a l’economia espanyola amb la conseqüent repercussió a la ciutadania. al i com està la situació i LI.- T Tal el punt de negociacions, preveieu noves vagues dels estibadors d’Espanya i/o Europa? En què consistiria un acord satisfactori per a vosaltres?

SH.- Som gent molt optimista, és el nostre ADN. No desitgem ni sentir parlar de la paraula «Vaga» per diversos motius. El primer és per solidaritat amb la resta de col·lectius que depenen de la nostra activitat. Som conscients que un autònom que no pugui treballar un sol dia, pot provocar-li greus complicacions a final de mes i això no ho volem per a ningú. El segon, seria una espècie de derrota. Si anéssim a la vaga seria com que hem estat incapaços de negociar i d’arribar a un acord. Ara bé, també cal entendre bé el tauler en el qual es juga i el ministeri, avui en dia, no ha facilitat el diàleg a cap moment. El ministeri volia que anéssim a la vaga. Creiem que aquest era el seu pla.

No a la divisió que vol imposar AENA Els i les cambreres de Panfood de l’Aeroport del Prat, estan en lluita contra la resolució d’AENA de dividir-los en 6 empreses diferents.

S’autodenominen Lot 22. En aquest moment i després de les vagues i mobilitzacions, estan aturades judicialment 5 de les 6 licitacions.

Entrevistem a Miguel A. Jiménez, un dels treballadors en lluita

SINDICAL

Vagues a la rrestauració estauració de l'aer opor t del l'aeropor Prat

Lluita Internacionalista.- Explica’ns en què consisteix el lot 22.

Miguel A. Jiménez.- Consisteix en 22 punts de restauració situats en les dues terminals de l’Aeroport del Prat (T-1 i T-2). És la concessió majoritària de restauració amb 402 treballadors.

LI.- Què suposaria per a vosaltres la divisió de les concessions a diverses empreses en comptes d’una única adjudicatària, com portava sent fins ara?

MJ.- La divisió de la concessió suposaria la pèrdua de tots els drets sòcio-laborals adquirits des de l’existència de la concessió, ja que la sortida a concurs que planteja AENA fragmenta aquest lot en 6 lots. Aquestes concessions poden passar a ser gestionades per 6 empreses privades diferents a partir de l’1-1-2018, amb tot el que això comportaria a l’actual plantilla.

LI.- Quins són les vostres reivindicacions?

MJ.- La nostra principal reivindicació és que AENA paralitzi el concurs i mantingui la unitat de la concessió del lot 22, ja que així es podria garantir la subrogació de tota la plantilla a una nova adjudicatària mantenint totes les condicions i acords sòcio-laborals com fins avui en dia havia succeït.

LI.- Heu dut a terme alguna mobilització? Com teniu previst seguir la vostra lluita?

MJ.- Sí. El 27 de febrer i el 2 de març es van realitzar dues jornades de vaga, fent-les coincidir amb el MWC (Mobile World Congress). El dia 8 de març es va convocar una concentració en la Plaça de la Vila del Prat de Llobregat, fent-la coincidir també amb una moció que es va presentar en (segueix a pàg 12)

LI.- Amb la iniciativa dels estibadors de Barcelona s’ha format una plataforma de lluita obrera, CICLO. Ens podries explicar per què i que espereu de CICLO? S H . - CICLO neix de la necessitat. Els estibadors hem vist en aquest conflicte on estan els veritables perills i la voracitat dels lobbys financers i les seves polítiques d’economia especulativa. Des de CICLO hem volgut exportar la nostra experiència a la lluita i estem molt sorpresos amb el resultat que està tenint. Jo estic (segueix a pàg 12) Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

7

SINDICAL

Ajuntament de Barcelona

Un any de la "Plataforma per la ocupació pública, Municipalitzem" En el mes de març es va complir un any de la creació de la “Plataforma per l’Ocupació Pública.

Aquest Municipalitzem.” projecte va néixer amb la intenció de recollir les reivindicacions d’un nodrit grup de treballadors contractats externament, prop de 15.000 persones, que treballen a l’Ajuntament de Barcelona en situació molt precària, en quant a salari i condicions socials i als quals se’ls aplica convenis que en molts casos no arriben a ser “mileuristes”. El 95 % d’aquest personal són dones que, en molts casos, atenen als ciutadans en unes condicions d’atenció amb moltes deficiències per falta de les eines necessàries, dels efectius humans necessaris i amb uns ritmes de treball que impedeixen una bona atenció a les persones que en molts casos requereixen una atenció molt especial.

Durant aquest any la Plataforma, a més de realitzar el primer acte de presentació pública davant la premsa a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, ha assistit a tots els plens municipals, ha mantingut reunions amb els representants polítics, ha realitzat actes públics on ha explicat quins són els seus objectius, ha dut a terme assemblees de treballadores d’empreses externes, ha donat suport a les companyes de Teleassistència en lluita pel seu conveni, ha anat a unes jornades

sobre la municipalització, ha tingut debats amb els polítics del consistori sobre polítiques de municipalització, ha presentat una mesura de govern on es plantejaven les formes, els mètodes per la municipalització, on es demostrava que sí era possible jurídicament malgrat les reiterades negatives i través dels polítics municipals. En l’actualitat la plataforma està composta per aprop de 300 persones.

Les polítiques de l’Ajuntament de Barcelona segueixen sent hieràtiques i contràries a canviar aquesta situació. Amb l’arribada de Barcelona En Comú s’esperava un canvi substancial en polítiques de externalització, però això no ha estat així. A banda d’unes internalitzacions que han afectat a un reduït grup de treballadores (SARA, PIADS i personal de tres escoles Bressol), segueixen apostant per les contractacions amb empreses privades, pels falsos autònoms, per les cooperatives, segueixen apostant per afavorir les empreses “sense ànim de lucre” o empreses del tercer sector.

Tornen a repe-

8

8

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

tir els errors d’altres governs municipals que han apostat per la externalització dels seus serveis públics i per contractacions per sota del salari mínim i malgrat defensar l’aplicació del “Codi de Bones Pràctiques” aquesta exigència es fa difícil d’imposar a les empreses contractistes i el seu compliment no és l’objectiu d’aquesta Plataforma.

La lluita de la plataforma ha tingut diverses direccions, una d’elles és la millora de les condicions dels treballadors externs, la lluita i conscienciació de l’interès de la municipalització entre els treballadors i una molt important: la consecució d’un millor servei a la ciutadania que és qui paga via els seus impostos el malbaratament de diners públics aportant gran quantitat dels seus impostos a pagar a empreses que fan sucosos i importants negocis amb les concessions que els adjudiquen i que, en comptes de potenciar l’ocupació de qualitat, permeten que les empreses de coneguts empresaris, com Florentino Pérez, facin negoci. Aquestes empreses gestionen les necessitats de bona part de la nostra societat en serveis a les persones, un negoci molt lucratiu en època de crisi del capitalisme.

Margarita Olalla Marfil i Carlos Rodríguez Pérez, sindicalistes de l’Ajuntament de Barcelona.

ASISPA: aconseguida la reincorporació d'11 treballadores, ara per l'equiparació de condicions!

Lluita Internacionalista.- Quines són la teva feina i funcions sindicals?

Carmen Herr era.- Treballo com a Herrera.psicòloga en l’àmbit de Serveis Socials. Sóc delegada sindical per CCOO. Actualment som tres delegats perquè quan es van realitzar eleccions sindicals al meu centre de treball hi havia menys de 50 persones. De cara a les properes eleccions sindicals, podríem ser un comitè de cinc perquè en aquests moments som 58 treballadors en plantilla.

LI.- Quines funcions realitza la vostra empresa?

CH.- Pertanyo a una empresa anomenada ASISPA, que té seu a Madrid i que a Barcelona gestiona el Servei d’Inserció Social (SIS) que treballa amb persones que estan en situació de carrer, és a dir, que es troben en la més absoluta pobresa, que no tenen casa, ni recursos econòmics de cap tipus en la majoria de casos. La nostra funció és atendre en un inici les necessitats més elementals, com és l’alimentació i proporcionar-los un lloc on dormir i, a partir d’aquí, anem treballant objectius també de primera necessitat, com és la salut, la gestió de recursos econòmics, la documentació derivada de processos migratoris, l’atenció a famílies, a col·lectius, com poden ser els manters o persones que estan en assentaments, etc. El nostre treball consisteix a evitar que les persones es cronifiquin en la pobresa, que puguin guanyar en dignitat i, si és possible, que puguin aconseguir un mínim d’autonomia personal.

LI.- Quin és el vostre àmbit de treball?

CH.- El nostre sector de treball està situat dins dels Serveis Socials bàsics, d’atenció directa a les persones, som un servei especialitzat, no territorialitzat

perquè abastem a tota la ciutat de Barcelona i fins i tot l’Aeroport del Prat, on hi ha molta confluència de persones sense sostre.

LI.- Quina composició té ASIPSA i quina és la forma de contractació de l’Ajuntament?

CH.- L’empresa ASISPA, crec que té uns 4.100 treballadors, com ja he comentat està situada a Madrid i és allà a on té la majoria de centres i personal. La seva finalitat és l’atenció a persones grans i té serveis d’ajuda a domicili, teleassistència, residències i centres de dia. També gestiona centres de Persones sense Llar a Madrid i aquí a Barcelona, a més del SIS gestiona un altre servei d’atenció a Famílies Rumaneses en situació de pobresa (SISFAROM).

Com és lògic, no tenim contacte amb els treballadors de Madrid, però sabem que tots els serveis que gestiona, són de titularitat municipal (Ajuntament de Madrid i Ajuntament de Barcelona).

ASISPA porta ja tres anys llargs gestionant el nostre servei (des de setembre 2013) que pertany a l’Ajuntament de Barcelona, guanyat per concurs públic, i manté la gestió des de gener d’aquest any, ja que va tornar a guanyar la gestió del SIS per dos anys, prorrogable a dos anys més.

LI.- Com descriuries les vostres condicions laborals actuals?

CH.- Des que es va iniciar la gestió per part de ASISPA, hem tingut molts problemes, perquè van intentar desfer-se de diversos treballadors sense cap justificació. La major part dels treballadors, que vam ser subrogats, veníem amb contractes indefinits que han hagut de mantenir i amb una sèrie de drets ja adquirits que estaven per sobre de conveni.

Aquesta motxilla de millores, els agradi o no l’han hagut de respectar, no sense haver d’estar molt atents contínuament. Totes les incorporacions que s’han anat fent noves i sobretot arran del nou plec de condicions, s’han fet a conveni pur i dur.

Alguns dels contractes realitzats han estat en pràctiques i aquests contractes creen unes diferències salarials molt importants entre companys que realitzen la mateixa activitat colze a colze, a més alguns complements que també s’havien millorat econòmicament, les noves incorporacions no els perceben igual. En el nostre servei el personal està amb contractes indefinits, en pràctiques, alguns temporals a causa de substitucions, i alguns a persones amb discapacitat. La majoria amb contractes a temps complet, i molt pocs a temps parcial. La majoria de treballadors del nostre servei són Treballadors Socials i Educadors (realitzen les mateixes funcions), dos coordinadors, tres psicòlogues, dues T. Familiars, a més de dos recepcionistes, una unitat mòbil i una persona de neteja.

Pertanyem al Conveni d’Acció Social d’àmbit català, aquest

SINDICAL

Mobilització a subcontractes

(segueix a pàg 12) Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

9

El desarmament d'ETA molesta al Govern Rajoy El 8 d’abril es feia efectiu el desarmament d’ETA, amb el lliurament de les armes al govern francès. Davant la negativa dels governs espanyol i francès de participar en negociacions per al desarmament, aquest es feia de manera unilateral sota la supervisió de voluntaris, els anomenats «artesans per la pau». El lliurament de les armes es completava amb una concentració de milers de persones a Baiona.

El Govern i tots els partits francesos –amb excepció del FNvan saludar el fet i van declarar que el desarmament era un pas molt important en la consecució de la pau. El mateix van fer els partits bascos menys el PP i UPN. El govern espanyol incomodat per aquesta decisió, restava tota importància al fet i activava tots els mecanismes com l’Associació de víctimes del terrorisme per demostrar que res ha canviat i res ha de canviar, tampoc la seva política penitenciària. Fins i tot atacava durament al PSE-PSOE pel comunicat de suport.

A l’octubre de 2011 ETA havia declarat la fi de les accions armades.

No obstant això, la política de Rajoy va ser aixecar tot tipus de traves al lliurament de les armes, rebutjant les propostes d’ETA per establir un pla, detenint als emissaris, fins i tot amb advertiment dels tribunals als membres d’una comissió internacional independent per impedir que la facilitessin. També va empresonar als dirigents de l’esquerra abertzale

que més havien promulgat la fi de la lluita armada, com el propi Otegui.

La rendibilitat de la política «antiterrorista» Però seria un error identificar al PP com la línia dura i el PSOE com el disposat a negociar. Felipe González va ser el president del Govern amb els GAL, força paramilitar que es va demostrar estava finançada per alts funcionaris del Ministeri de l’Interior, que va assassinar militants d’ETA i de l’esquerra abertzale. Per contra, Aznar -amb el propi Rajoy com a ministre- el 1999 va anomenar a ETA «moviment d’alliberament basc», hi va estar en negociacions, es van alliberar 190 presos/es i es va acostar la resta, abans del canvi radical de política.

Els primers anys de la transició, el moviment abertzale havia obert un espai de simpaties important entre l’esquerra dels altres pobles de l’estat. Important havia estat la campanya coordinada amb el SOC de suport a les ocupacions de terra en Marinaleda el 1980, per exemple. La impotència de l’estat va portar entre el 83 i el 87 amb el Govern Felipe González a l’anomenada guerra bruta de l’estat amb els GAL, responsables de 27 assassinats, que va aixecar indignació en sectors de l’esquerra.

En les Eleccions Europees de juny de 1987 Herri Batasuna va obtenir 360.000 vots i un eurodiputat, Txema Montero. Més de 100.000 venien de fora de les

circumscripcions basca i navarresa.

El problema del govern no era el pols armat d’un grup amb l’estat, sinó el moviment de masses de l’esquerra abertzale i les simpaties que podia aixecar en tot l’estat.

Però quinze dies després de les eleccions de juny del 87, ETA va cometre l’atemptat de Hipercor que va causar la mort a 21 persones i ferides a 45. Aquest fet va marcar un abans i un després. Aquest atemptat va tirar per terra gran part de la solidaritat amb Herri Batasuna (HB). Només dos anys després, en la nova convocatòria d’eleccions europees, HB va perdre 100.000 vots, a Catalunya dels 40.000 queia a 15.000, i a Madrid dels 14.600 a gairebé 7.000.

Els atemptats d’ETA aïllen la lluita del poble basc.

Es va imposar la lògica guerrillera, la lluita armada havia d’obligar a l’estat a asseure’s a negociar l’ «Alternativa CAS», és a dir el dret d’autodeterminació del poble basc, la reunificació amb Navarra, l’amnistia i la dissolució dels cossos repressius. La lluita de masses i la unitat amb l’esquerra de la resta de l’estat va quedar relegada a un segon terme i fosa a cop d’acció d’ETA i repressió de l’estat. Però no només era impossible imposar a l’estat «negociar» per la correlació de forces militars, sinó que a més era profundament reformista esperar que la monarquia i el règim del 78 sorgit del franquisme acceptessin aquests principis democràtics. Per això, mentre denunciàvem les

Tur quia - Espanya. Alguns paral·lelismes. urquia

10

10

El 2012 el govern turc i la direcció del PKK van iniciar negociacions. A l’escalfor d’aquesta situació a l’octubre de 2012 s’havia format el HDP (Partit Democràtic dels Pobles), un partit no només kurd sinó en el qual es va integrar una part de l’esquerra turca. A l’octubre de 2014 l’atac de ISIS a Kobane en el nord de Síria, havia provocat grans mobilitzacions de suport a la

resistència kurda i una gran repressió del govern turc, però les reunions de negociació van continuar. A les eleccions de juny de 2015, el HDP aconseguia un magnífic 13% dels vots, amb presència al parlament turc amb 80 diputats.

Aquest resultat embarrancava el projecte del canvi presidencial de la Constitució que impulsava l’AKP d’Erdogan, que va

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

perdre fins i tot la majoria absoluta per formar govern.

Erdogán no va dubtar a canviar de política, va tallar el procés de negociacions i va llançar una ofensiva brutal contra les localitats kurdes. El PKK va respondre amb accions armades i amb la declaració de zones autònomes. En el marc d’aquesta confrontació, la població turca es va polaritzar, es van afeblir

accions repressives de l’estat i vam mantenir la solidaritat amb els i les preses, exigíem la fi dels atemptats.

Vam escriure que l’estratègia d’ETA era reformisme armat, que es girava contra el poble basc, aïllava la lluita pel legítim dret d’autodeterminació i facilitava la repressió i les lleis antidemocràtiques.

Sota els efectes dels atemptats d’ETA, van venir els Pactes antiterroristes, un enduriment de la repressió que va començar a comptar amb suport popular. Amb la unitat del PP i del PSOE i la complicitat del PCE-IU, CCOO i UGT, es va aixecar un moviment de masses de rebot contra ETA. Després d’aquest moviment es donava cobertura a les mesures repressives contra tota l’esquerra basca. A més accions d’ETA, reacció de masses en contra, més aïllament de l’esquerra abertzale o de qualsevol moviment de solidaritat contra la política antiterrorista de l’estat i més repressió i lleis antidemocràtiques (lleis antiterroristes, llei de partits…).

Els cops repressius de l’estat ja no tenien una reacció popular en contra. L’estat francès va trobar també la «legitimitat» que necessitava per entrar a fons en la política repressiva, que abans no havia pogut fer. Cada vegada els objectius dels atemptats eren més civils (població comuna, periodistes, polítics…), i això facilitava que les lleis de l’estat i la repressió anessin contra l’entorn de l’esquerra basca… tot era ETA. Només en aquesta espiral va ser possible veure

a Aznar encapçalar una manifestació de centenars de milers a Bilbao contra ETA al juliol del 97 que exigia que ETA no matés a Miguel Angel Blanco. Quan l’estat va guanyar el carrer, ETA estava sentenciada i va començar la seva fi.

Quan ETA decretava una treva, com per exemple l’any 98 després de l’Acord de Lizarra, immediatament creixia el suport a l’esquerra abertzale.

Aquest interès per fer a ETA un actiu polític-electoral va arribar a l’extrem davant l’atemptat de l’11 de març a Atocha, amb la

la simpatia i l’esperança popular per un acord de pau que podia significar més drets pel poble kurd.

Erdogan va repetir les eleccions al novembre del mateix any i ja va obtenir resultats efectius. El seu partit, l’AKP va sumar 59 escons més (una part directament guanyats a l’extrema dreta del MHP), l’HDP va retrocedir 21 escons. Aquest resultat va permetre formar govern a Erdogan encara que no era

suficient per a la majoria qualificada que requeria reformar la constitució, i va haver de pactar amb el MHP. Davant l’escalada repressiva del govern turc hi havia dos camins: la resposta armada del PKK o aprofundir el moviment polític i la connexió amb l’esquerra sindical i política turca a través de l’HDP. És clar que la primera dificulta enormement la segona. I el PKK va optar per la prioritat de la lluita ar-

falsificació de l’autoria, atribuïda pel govern a ETA. Va ser el moviment popular d’indignació davant la falsificació evident i l’ocultació d’informacions del govern qui va fer sortir a la llum els elements que apuntaven a un atemptat yihadista.

Així les mobilitzacions populars van apuntar al pacte de les Azores d’Aznar amb Blair i Bush i van acabar decantant la pèrdua de les eleccions pel PP i permetent la inesperada victòria de Zapatero.

Avui, la lluita contra el terrorisme d’ETA és la cobertura immillorable

per justificar repressió i retallada de llibertats, de lleis que es van crear contra les accions armades però que s’apliquen en la lluita contra els qui es rebel·len contra el sistema.

Sense violència, es deia una vegada i una altra des de l’estat, es podia parlar de tot. Però era una simple coartada, doncs la constitució monàrquica no permet la llibertat dels pobles, això va quedar «lligat i ben lligat» com va dir Franco.

Però el perill que veu el Govern és que el desarmament o la dissolució d’ET A, li llevi legitimitat d’ETA, a la seva política repressiva i contra els/les presos/ es. T em a més que Tem pugui confluir la lluita del poble basc amb la del poble català. Per evitar -ho és clau el evitar-ho paper del PNB que està actuant de tap per evitar el contagi, esperant r e b r e compensacions per això. El dret a l’autodeterminació, és a d i rr,, a repúbliques a Euskadi i Catalunya precisa d’unitat dels pobles i dels i les treballadores, perquè aquest moviment sigui també el que ens alliberi de l’estat del 78 i de la Monarquia. Al costat de la lluita a Catalunya i a Euskadi, des de l’esquerra, per donar un contingut social i de classe a la futura república, cal impulsar una plataforma àmplia d’organitzacions i moviments en tot l’estat, contra la repressió i pel dret d’autodeterminació. Aquesta és la tasca.

mada. L’HDP va quedar exposada als cops repressius de l’estat i dificultant el desenvolupament de la solidaritat amb els kurds entre l’esquerra turca. La nostra secció en Turquia, l’IDP, ha defensat el dret d’autodeterminació del poble kurd, denunciat la repressió de l’estat, però repudiat els atemptats que aïllen la lluita del poble kurd i l’allunyen dels treballadors/s turcs/ ques.

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

11

SINDICAL

(... Ve de pàg 6.

Vaga Lot 22 d'AENA)

(Ve de pàg 6. Lluita estibadors) molt orgullós dels socis que tenim. Elite Taxi, Lot22, ferroviaris o els estudiants estan fent un treball magnífic i la resta de socis estan fent un treball constructiu espectacular. Aquest dijous farem la presentació oficial a les 11 h del matí davant del Parlament de Catalunya amb els mitjans de comunicació. Tornant a la problemàtica que ha provocat el naixement de CICLO; la ciutadania i els governs són molt febles en el sud d’Europa i la seva legitimitat a l’hora de prendre decisions està pràcticament subjecta al valor del deute que tingui. És una realitat que s’acosten el TTIP, el ZETA, el TISA o vés a saber que s’inventaran en un futur pròxim i el cas és que quan arribi tot això, no podem vacil·lar. La classe obrera hem d’estar organitzats o desapareixerem juntament amb el sistema judicial tal com el coneixem. Creiem que hem de reprendre la relació amb altres col·lectius i buscar el nexe comú per actuar conjuntament i en bloc perquè no hi ha una altra alternativa. Va costar que els col·lectius que porten tota la vida en lluita entenguin el concepte de CICLO però hem d’aconseguir que s’uneixin a nosaltres. De portes endins som treballadors, ni sigles, ni banderes, ni colors, ni marques. Tampoc caurem en el parany de quotes de cap tipus. CICLO és la màxima expressió de la solidaritat i tindrem la nostra mà estesa a tot aquell que vulgui unir-se.

Em preguntes per l’objectiu de CICLO? CICLO va néixer per fer esclatar una de les últimes bombolles d’aquesta crisi: La Bombolla Obrera.

el ple municipal de l’ajuntament.

Per continuar, el dia 7 d’abril hi ha una convocatòria de vaga amb manifestació, d’11 a 14 a la Font de Canaletes. I per als dies 13, 14 i 17 d’abril està previst fer 2 hores d’aturades per torn en els punts de venda.

LI.- Què creus que caldrà perquè es compleixin els vostres objectius?

MJ.- Tenint en compte que hi ha 3 vies per intentar solucionar el conflicte (judicial, política i social) i sabent que la judicial, pels assessoraments rebuts, és menys viable, considero que la via social és la que més repercussió tindria, sent aquesta l’única via que podria forçar a la política a actuar. Per a això seria necessari plantejar un calendari de mobilitzacions més continu i intentar socialitzar el conflicte el màxim possible ja que, sense la via de la lluita dels treballadors, la via de la política tampoc arribarà.

(Vie de pàg 9. Lluita ASISPA per municipalització) conveni està paralitzat des de l’any 2013 per les patronals de les empreses, que pretenen negociar a la baixa i és per denunciar la insensibilitat d’aquestes empreses amb treballadors que es dediquen a l’atenció a les persones. En el meu servei, concretament, portem més de 7 anys sense un increment salarial i no sembla que hi hagi perspectives d’aconseguir-ho.

LI.- Quines són les vostres reivindicacions?

CH.- Les nostres reivindicacions han passat per diverses etapes. A l’inici va ser impedir que es desprenguessin de diversos treballadors (concretament 11 persones): recentment van intentar acomiadar un dels coordinadors que porta realitzant aquesta funció més de 10 anys, una persona compromesa amb els treballadors.

La nostra oposició, la de tot el col·lectiu de treballadors, ho va impedir. I des del mes de gener, la nostra prioritat ha estat: Convertir els contractes en pràctiques en indefinits / Igualar els plusos per a

tots els treballadors / Aconseguir 8 dies extres (4 en Setmana Santa i 4 en Nadal) per a les noves incorporacions, igual que els tenim com a dret adquirit els treballadors antics / Increment salarial / Increment d’hores Sra, de la neteja / Participar en l’organització de les suplències d’estiu / i unes altres de caràcter més individual.

Recentment hem tingut reunions amb l’empresa per negociar aquests punts, ha estat dur, hem fet una campanya de sensibilització social amb pancartes, tuits, premsa, reunions ajuntament, suport de la Plataforma Municipalització, etc. i tot això ha donat resultat i hem aconseguit millores que eliminen diferències importants entre els companys.

Haig de ressaltar que som una plantilla molt conscienciada amb les nostres reivindicacions, i tots hem col·laborat activament i el resultat

12

12

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

ha estat positiu.

Però no baixem la guàrdia!!!

LI.- Quina utilitat té per a tu la Plataforma?

C H . - La unitat activa i participativa de punts de treballadors externalitzats, interins i altres situacions laborals, és l’única via de pressió per aconseguir que els serveis tornin a ser de gestió pública. La Plataforma m’ha donat l’opció d’avançar conjuntament cap a aquest objectiu.

LI.- Què diries als responsables polítics de l’administració?

CH.- Tenen l’obligació moral de gestionar directament els serveis que són per als ciutadans perquè són els ciutadans qui els han donat aquesta potestat amb els seus impostos. La gestió en mans privades aporta desigualtat i maltractament laboral i malgasta vergonyosament els diners públics.

El corrent crític "Per un gir sindical a l'esquerra va presentar candidatura alternativa El dia 21 de març es va celebrar el 7è Congrés Unió Intercomarcal de CCOO comarques gironines i el Corrent crític d’opinió «per un gir sindical a l’esquerra», format per treballadors i treballadores sindicalistes de les comarques gironines de diverses federacions, vam presentar candidatura alternativa a la de la majoria «oficialista» del sindicat, tant a secretari general com a l’executiva, com ja venim fent des de fa 4 congressos, i creiem que serà l’única llista alternativa que es presentarà en tots els processos congressuals de CCOO. Per què ho fem?

Portem molts anys en el sindicat CCOO, sempre des de la base en les assemblees de treballadors i treballadores dels nostres centres de treball, tot sabent les dificultats del que és fer sindicalisme de classe contra la política dels governs, de les patronals i dels bancs que ens malmeten acords contra els drets laborals amb retallades, EROs, tancaments d’empreses, pèrdues de sous i drets en els serveis públics, augment de la precarietat, buidar la borsa de les pensions dels treballadors/es, futur incert pel jovent, retallades en el dret a vaga…; però també és difícil fer sindicalisme de classe havent de lluitar contra polítiques del nostre propi sindicat amb acords signats que no defensen les nostres reivindicacions bàsiques i no milloren les nostres condicions de vida, per tot això vam presentar una candidatura alternativa presentant una esmena a la totalitat que definia un model sindical de classe, combatiu i democràtic.

La candidatura de la majoria se’ns va dir que la seva era de consens i d’integració. Sempre ens hem preguntat, el consens i la

integració per a fer què? No ens integrem perquè nosaltres i la majoria de la direcció defensem dos models sindicals diferents, ara per ara difícil de consensuar, i per això vam presentar un document alternatiu, una esmena a la totalitat a la seva proposta de document polític-sindical i deixar que el congrés decideixi sense acceptar cap pacte entre les llistes. Nosaltres treballem dins de CCOO per avançar des de la base e n l a reconstrucció del sindicalisme de

signant ERO’s o actituds d’allunyament a les reivindicacions dels treballadors i treballadores amb «l’excusa» de la unitat sindical, o bé deixant aïllades les lluites, i fins i tot boicotejar-les com les de Panrico, Movistar... i per no dir els signes de corrupció dins del sindicat confederal.

El 7è Congrés de la Unió Intercomarcal els i les delegades ens van atorgar un 26 % de representació: 4 membres a l’executiva (de 15 en total) i 1

SINDICAL

CCOO: Congrés Intercomarcal de Girona.

Executiva entrant. A l'esquerra, Alfons i José Robles, del Corrent d'Opinió. classe, combatiu i democràtic, en què els i les afiliades decideixin i en què les assemblees amb els i les afiliades i delegades siguin un òrgan sobirà dels i les treballadores. Aquí sí que ens trobarien pel consens consens.

Mentrestant, les polítiques de la patronal i dels governs han passat sense cap oposició amb totes les seves conseqüències i, per això veiem com es perden llocs de treball, feines fixes i condicions laborals aconseguides amb l’esforç i la lluita de tants i tantes treballadors i treballadores i amb l’excusa del realisme i el possibilisme, les direccions del sindicat s’han preocupat de mantenir la pau social mentre es desmantellaven gran part de les nostres conquestes,

membre al Consell de la CONC (de 4 en total). Un èxit per la dificultat que suposa presentar una candidatura alternativa davant el control i la pressió que exerceixen les direccions als afiliats i afiliades perquè puguin expressar lliurement les seves idees sense por de represàlies represàlies, sense por a expedients i sense prevencions davant el risc de quedar «marcats» davant els òrgans de direcció del sindicat o de la federació. esentar a l’Angel V a m p rre Gonzàlez, jubilat de Telefònica,, a secretari general per tres motius bàsics: perquè representa aquest model que hem exposat, representa la classe, la combativitat i la

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

13

SINDICAL

democràcia obrera; perquè representa un model allunyat d’una direcció a sou del sindicat com és l’actual i perquè volem fer un homenatge a la lluita de treballadors i de treballadores que amb les hores sindicals, amb la jubilació…encara estan dedicant temps a la lluita i a la gestió del sindicat per tornar a fer unes Comissions Obreres al servei, i sota el control, dels i les treballadores esentar a José Robles Vam pr Robles, presentar treballador en actiu de químiques i en responsabilitat sindical en el seu sector, encapçalant la nostra llista a l’executiva perquè representa tots aquests principis bàsics del nostre model. Sent un treballador de químiques que fa del sindicalisme de base una eina de lluita i com molt bé vam manifestar al congrés: «volem ser una veu que faci girar al sindicat cap una política d’esquerres, de sindicalisme de classe amb les sensibilitats i les persones que estiguin d’acord en aquest model, en aquest principis que us hem Volem aturar la «sangria» explicat....V de treballadors/es que han marxat del sindicat en desacord amb la política sindical de les direccions fent una crida a reorganitzar-se en corrents sindicals d’oposició; volem unes CCOO al servei i sota control dels i les treballadores; volem repensar el sindicat però en una altra direcció, la que ens permeti desprendre’ns de les pràctiques que ens han debilitat; volem enfortir el sindicalisme davant l’ofensiva capitalista que continua venint; volem recuperar el sindicalisme pel jovent que s’ha allunyat per desconfiança o per desconeixement de la nostra acció sindical - no podem anar signant doble o triple escala salarial amb pitjors condicions per als nous treballadors…-; volem lluitar contra la desigualtat fer realitat d’una punyetera vegada «igual treball i igual salari» que tan patiu les dones».

Durant tots aquests anys la política sindical del corrent ha estat consensuar tota mesura que afavoreixi a la classe treballadora, però alhora hem estat intransigents amb la política sindical de CCOO que no l’afavoreixi des del nostre model de sindicalisme. Hem estat nosaltres qui ha hagut de denunciar tot allò que entorpeix la democràcia interna i la transparència que el sindicat necessita per ser fidel als seus principis fonamentals de lluita i

defensa dels drets dels i les treballadores, hem participat donant suport a lluites exemplars com Panrico, Movistar, AJ Ruz, marees, la de les treballadores del sindicat...

La tasca no és gens fàcil i l’hem afrontat amb la disposició personal

El nostre company Alfons en la seva intervenció

i els mitjans de què disposem. La necessària. nostra presència és necessària Hem tingut el suport de tots i totes aquelles que, com nosaltres, pensen que el sindicat pot i ha de ser una eina més útil i engrescadora per la classe treballadora. Queda encara camí per fer, cal donar un nou impuls per una política de coordinació de lluites i de propostes.

Per això avui més que mai, des del Corrent Crític d’Opinió de CCOO de les comarques gironines cridem als afiliats i afiliades, als delegats i delegades, a donar la batalla per transformar el nostre sindicat recuperant els seus senyals d’identitat per estar al costat de les lluites i per impulsar plans de lluita contra els governs, la patronal i els bancs. La lluita continua.

Miquel Blanch, Alfons Enrique i Toni Granados Membres del corrent crític «per un gir sindical a l’esquerra»

14

14

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

Eleccions a Holanda

Inestabilitat Les recents eleccions a Holanda (el 15 de març) van tenir una participació record del 82 % tot i no ser obligatòries. Holanda, que forma part de la Unió Europea i que té 17 milions d’habitants, està considerat un dels països més estables políticament i econòmicament d’Europa. És una monarquia parlamentària, és a dir, té un rei i elegeix un Parlament que nomena per majoria absoluta al seu primer ministre.

Les seves eleccions han estat notícia a tot el món perquè suposadament podria guanyar el “trumpista” Geert Wilders, del PVV d’idees xenòfobes, que va anunciar que volia expulsar del país als immigrants musulmans (els musulmans, immigrants i els seus fills nascuts a Holanda, representen el 5% de la població). No obstant això, Wilders va augmentar els seus escons de 15 a 20 diputats (del total de 150 diputats) i va obtenir el 15% de la votació, enfortint-se relativament, però quedant molt lluny de poder formar govern.

L’augment de la participació al 82% es deu en gran part al fet que els votants descontents amb els partits polítics dominants històricament, el VVD (liberal) i el PvdA (socialdemòcrata), van buscar tancar-li el pas a Wilders votant per alternatives vàries (centristes, centre-esquerra o esquerra reformista) però opositores a aquests partits. El VVD liberal i el PvdA socialdemòcrata, són els dos partits històrics en els quals s’ha sostingut durant dècades el sistema polític holandès. El seu enfonsament ha significat que hagin passat, sumats, de 79 a 42 diputats (dels 150).

Encara que potser formin part del nou govern, aquest resultat marca una alta inestabilitat po-

lítica.

El polític que va guanyar és qui ja governava, Mark Rutte, del partit Liberal VVD, també dretà encara que més “moderat” i europeista. El VVD va perdre vots i va passar de 41 a 33 diputats. Però la pitjor part va ser pel PvdA (Partit de Treballadors, socialdemòcrata), aliat del Partit Liberal al govern sortint, en passar de 38 escons (24,8%) a 9 (5,7%). Va perdre les tres quartes parts del seu electorat. Això es deu al seu suport al pla d’austeritat: retallades de la despesa sanitària, anul·lació de beques i creació de “préstecs” a estudiants per pagar les altes taxes universitàries, retallades en les jubilacions, etc. En les eleccions del 2012, mentre Rutte va fer campanya per les retallades, el Partit dels Treballadors PvdA, que dirigeix els principals sindicats de treballadors, s’hi oposava. Però després de les eleccions es van unir per formar govern i va acabar recolzant totes les retallades. Per descomptat la seva base electoral, provinent en la seva gran majoria de la classe treballadora, es va sentir traïda i per això va abandonar massivament al partit, especialment els joves (el 66% dels que van seguir votant al PvdA, són majors de 65 anys).

Aquesta caiguda del PvdA d’Holanda es correspon amb l’enfonsament de la socialdemocràcia a tota tota Europa, que és abandonada per gran part de la seva tradicional base de treballadors, particularment a l’Estat espanyol, Grècia, França, etc, producte del seu suport als plans d’austeritat. La socialdemocràcia europea va ser la que va gestionar l’“Estat de benestar” després de la segona guerra mundial amb atenció sanitària, assegurances de desocupació i altres concessions als

treballadors, per impedir un procés revolucionari socialista a Europa.

Avui i des de fa diversos anys, aquest rol ja no el pot complir en l’Europa capitalista actual per la necessitat de mantenir el sistema capitalista enmig de la seva actual crisi. La socialdemocràcia col·labora per liquidar les conquestes històriques dels treballadors.

Ara el dretà Rutte ja no té majoria absoluta i haurà d’aconseguir el suport d’altres partits per formar

govern. “Serà difícil”, va declarar el propi Rutte. I té raó. És difícil perquè la major part de l’antic electorat de la socialdemocràcia ha anat cap partits de centreesquerra, que van estar contra el pla d’austeritat, com els Verds d’Esquerra (que van aconseguir un resultat històric de 14 diputats), el Partit Per als Animals (ecologistes d’esquerra, amb 5 diputats), diversos partits cristians i el Partit Socialista (més d’esquerra, encara que reformista) que va mantenir el seu vot amb 14 diputats.

Holanda s’incorpora de ple a la inestabilitat política europea, producte de la crisi capitalista, els plans d’austeritat i el descontentament massiu dels treballadors i la joventut. A Holanda igual que en la resta d’Europa es troba en curs una àmplia recomposició política, sorgeixen i creixen nous partits i uns altres desapareixen o es redueixen al mínim. La crisi augmenta la polarització social i política,

s’enfonsen els partits “moderats” que ja no poden respondre a cap expectativa social, i creixen noves forces a dreta i esquerra. Des dels semifascistes com Wilders que volen culpar als musulmans o immigrants de la crisi fins als que busquen un canvi de sistema polític i social, encara que amb molta confusió.

Hi ha una recerca d’alternatives a un sistema capitalista basat exclusivament a maximitzar el guany d’una petita minoria, cada dia més esgotat, que ja no pot garantir ni l’educació pública, ni la sanitat pública, ni treball estable i digne, ni tan sols evitar el desastre ecològic (escalfament global, esgotament de recursos, escombraries industrials, etc). És cada dia més necessari que des dels treballadors i la joventut sorgeixin alternatives reals a aquest sistema depredador que condemna a la majoria de la humanitat a la desocupació, pobresa i malaltia.

INTERNACIONAL

t política

Miguel Lamas (mlamas@izquierdasocialista.org.ar)

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

15

INTERNACIONAL

Veneçuela

Al carrer!

Per a que se'n vagi aquest govern i aturar el seu "paquetazo"!

S’està caldejant l’ambient contra l’afamador, corrupte i repressiu govern de Nicolás Maduro. El repudi del poble és generalitzat. L’imperialisme i les burgesies llatinoamericanes pressionen des de l’OEA per una sortida electoral davant el temor d’un esclat social.

Les ingerències de les gestions de Luis Almagro i les amenaces de Trump a través de les recents declaracions del cap del Comando Sud, s’emmarquen dins d’aquesta situació. El Partit Socialisme i Llibertat, repudia l’abusiva ingerència de l’OEA, i qualsevol tipus intervenció imperialista a Veneçuela.

Durant l’última setmana s’han produït a Caracas, tres marxes al Defensor del Poble, convocades per la MUD, arran de la crisi política suscitada per les decisions del TSJ, i la subsegüent declaració de la fiscal general, Luisa Ortega Díaz, afirmant que es va produir una ruptura de l’ordre constitucional. Això ha provocat protestes a les principals ciutats del país, les quals han estat deliberadament invisibilitzades pels mitjans de comunicació, tant oficials com privats.

Reivindiquem el dret del poble -se contra manifestar-se veneçolà a manifestar aquest govern afamador i repressiu repressiu. Hi ha moltes raons per protestar i per això, repudiem la brutal repressió exercida contra els sectors del poble que van sortir al carrer durant aquests dies, i el silenci de tots els mitjans davant aquests brutals fets.

centenar de persones detingudes en el marc de les protestes.

El nostre partit no té res a veure amb la MUD i les seves polítiques, per contra, ens hi oposem. No obstant això, considerem que la inhabilitació a Henrique Capriles Radonsky és expressió del caràcter antidemocràtic i autoritari del govern. Sens dubte, aquesta decisió de la Contraloría no busca altra cosa que treure del joc a un

dels opositors al govern, i és part d’una orientació del govern d’impedir eleccions nacionals o sindicals, proscriure partits polítics a través de la validació, acomiadar a sindicalistes i activistes del moviment popular, i perseguir tota dissidència. Per això, la rebutgem com una restricció més a les llibertats democràtiques.

Les mobilitzacions dels últims dies han estat molt nodrides, no obstant això, la majoria dels sectors populars i treballadors no surten encara amb força a protestar. El poble treballador es troba molt copejat per la crisi, tractant de resoldre el dia a dia i portar el menjar a les seves cases. Hi ha treballadors acomiadats, uns altres estan suspesos a casa guanyant salari

16

El PSL rebutja l’assalt del que fora objecte la Universitat de Carabobo, així com l’assassinat del jove de 19 anys, a mans de la GNB, Jairo Johan Ortiz Bustamante, durant una manifestació a Carrizal (Altos ). Exigim la llibertat del Mirandinos).

16

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

mínim i cestatickets, i sense el gaudi de moltes reivindicacions contemplades en els seus contractes. D’altres es troben sotmesos al xantatge de les almoines del govern. A això se suma la desconfiança cap a la MUD. Davant tots aquests obstacles hem de sobreposar-nos i mobilitzar-nos unitàriament per sortir d’aquest govern.

Cal que el conjunt del poble pobre i treballador surti massivament al carrer a defensar les llibertats, de manera autònoma i independent, així com contra l’ajustament reaccionari del govern que ens enfonsa en la misèria. Hem de mobilitzar -nos per les nostr es mobilitzar-nos nostres pròpies consignes, exigint menjar per a tots sense discriminació ni limitacions, salaris dignes, ocupació, entre altres reivindicacions, i amb l’exigència de que aquest govern se’n vagi.

Pel PSL cal que el poble treballador s’uneixi a la protesta que creix al país desbordant a la MUD i a la repressió del govern, per lluitar per un canvi de fons, per mesures estructurals, en la perspectiva de la lluita estratègica per un Govern

En aquest sentit proposem realitzar plenaris obrers i sindicals regionals on discutim plans de mobilització. A més de defensar al carrer les llibertats democràtiques, hem de mobilitzar-nos per conquerir un Pla d’Emergència Obrer i Popular pular,, que parteixi d’exigir menjar per al poble, un augment general de salaris, i salari mínim igual a la canastra bàsica, que s’ajusti a la inflació cada 3 mesos, per la repatriació dels milions de dòlars escapolits, per petroli 100% estatal sense empreses mixtes ni transnacionals, pel no pagament del deute extern, entre altres mesures urgents.

En l’immediat proposem no pagar els 2 mil 814 milions de dolares que el govern pretén pagar a l’abril per concepte de servei del deute extern, i amb aquests recursos avançar un pla d’importacions de menjar i medicines d’emergència per pal·liar la greu situació que viu el poble veneçolà. I no pagar els 17 mil milions de deute que es vencen en el transcurs de l’any. És urgent impulsar els plenaris sindicals regionals independents, que discuteixin un pla de mobilitzacions i votin el Pla d’Emergència Obrer i Popular, que reculli les principals reivindicacions obreres i populars, per treure a aquest govern.

Sisè aniversari de l'aixecament revolucionari sirià

Solidaritat amb el poble sirià El testimoni del Hussam ens ha portat de primera mà aquell somni de llibertat, de dignitat i de justícia social, que va esclatar als carrers de Síria ja fa fa 6 anys. Un somni que es resumia en una paraula: ‘Karama’ (dignitat).

Desenes de milers de sirians, sobretot joves, trencaven un mur de 40 anys de por i silenci per lluitar pel mateix que nosaltres defensem aquí.

La resposta del règim de Baixar al-Assad va ser, des del primer dia, enfrontar les manifestacions populars massives amb una repressió ferotge.

«O jo o cremo el país». I això és el que ha fet, per tots els mètodes: : detencions, franctiradors, tancs, execucions sumàries, i també una política sectària que enfrontava comunitats i la utilització dels grups fonamentalistes que deia combatre contra la mobilització. Quan el seu potentíssim aparell de seguretat i el seu exèrcit començaven a acusar el desgast de la guerra fratricida, va portar al país milícies estrangeres com Hezbollah per combatre al seu costat, després convidaria directament els seus aliats, l’Iran i Rússia, a massacrar el poble per mantenir-se al poder, encara que fos sobre les cendres de Síria.

Síria va concentrar fa 6 anys totes les esperances de canvi. I Síria no és qualsevol lloc, és la clau de volta del Pròxim Orient, aquest racó de món on tothom hi té interessos. I precisament perquè a Síria s’hi concentraven totes les esperances de canvi, s’hi han concentrat també tots els esforços per impedir-lo. Totes les forces que per separat han actuat per frenar les revolucions a Tunísia, Líbia, Egipte, el Iemen, Bahrain o el moviment popular al Marroc, a Algèria, Turquia o l’Iraq han actuat conjuntament contra el poble sirià:

INTERNACIONAL

dels T Trreballadors i el Poble, i en l’immediat lluitar per una Assemblea Nacional Constituent, lliure i sobirana, que refundi el país sobre noves bases al servei del eballador poble tr eballador.. treballador

El règim d’al-Assad amb les seves de presons com Sednaia i l’ús de tota mena d’instruments d’extermini a gran escala (barrils bomba, armes químiques, setges de la fam…)

Milícies sectàries estrangeres Grups jihadistes internacionals Potències regionals (lran, l’Aràbia Saudita, Turquia i Qatar) Potències internacionals (Rússia, Estats Units, França, Gran Bretanya) Així és com, durant sis anys, el trident de la dictadura, el fanatisme i l’imperialisme ha treballat per tenallar la revolució: Es tractava de convertir Síria en el tallafocs davant l’incendi revolucionari que sacsejava una regió on s’hi juguen tantes coses. De llançar un avís a navegants: si us moveu, acabareu amb mig milió de morts i cinc milions de refugiats.

13 d’abril 2017 Partido Socialismo y Llibertad S e c c i ó veneçolana de la UIT-QI

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

17

INTERNACIONAL

«No és una guerra entre Estats, sinó que és una guerra d’Estats contra un poble que només vol la seva llibertat i el seu dret a viure. poble». Són paraules És una tercera guerra mundial, però contra un poble de la Samira Khalil, una revolucionària siriana que havia va passar 4 anys a la presó del règim i finalment va ser segrestada el desembre de 2013 per un grup fonamentalista, junt amb altres activistes. Les seves notes escrites des del setge de la ciutat de Douma s’acaben de traduir al castellà en un llibre que us recomanem.

Després de sis anys, volem pau a Síria, però també diem que no hi ha pau sense justícia... i denunciem que no és això el que s’està parlant a les negociacions d’Astanà de Ginebra. Assisistm a una neteja de cara del règim d’Al-assad que es presenta com a aliat contra el terrorisme quan n’és el principal instigador.

I no som aquí només per solidaritzar-nos amb una causa digna i justa ni amb un poble que pateix. Som aquí també perquè sabem que el destí del poble sirià està lligat al nostre. No podem esperar que en un món que s’ha fet petit, a la riba del nostra Mediterrani, tanta violència no ens esquitxi. El nostre diagnòstic és clar: el món és un lloc pitjor després de la caiguda d’Alep. Una massacre televisada en directe i que ha quedat impune.

També ho advertia fa temps la Samira, relatant, des de la perspectiva d’una dona i d’una revolucionària que patia amb el seu poble l’ús de la fam com a arma de guerra:: «A causa de l’escassedat de pa, el falafel es ven embolicat en fulles de col. El pa són fulles de col que menjar.. T Tasteu-ho, s’unten amb el que hi hagi disponible per menjar asteu-ho, gent del món desenvolupat. Els vostres governants són terroristes que monopolitzen tots els instruments de la mort i els llancen sobre els vostres caps. A qui ajuda un criminal a matar el seu poble, li arriba l’epidèmia. La violència és una pesta: l’epidèmia es propaga quan poble» s’ofereix la ma a un criminal. El món és un petit poble El poble sirià lluita pràcticament sol contra totes aquestes forces, davant de silenci de la majoria de l’esquerra, que ha abandonat la gent. Alguns perquè han prioritzat els interessos d’estat i els negocis bruts de països com Veneçuela, d’altres per incapacitat de comprendre els processos populars o d’entendre el món més enllà d’una lògica de suposats blocs.

Hem vist com sobre la massacre del poble sirià s’han aixecat a Europa les lleis antiterroristes i d’emergència que trepitgen els nostres drets, i com s’ha desfermat una onada reaccionària mundial que ha alimentat a Trump, com alimenta l’extrema dreta a Europa.

El crit de «Volem acollir» que es va fer sentir massivament fa un mes als carrers de Barcelona és un clam també contra aquesta extrema dreta. Un baló d’oxigen que ens demostra que aquesta batalla es pot guanyar. Entonem el «Casa nostra és casa vostra», amb totes les nostres forces, i alhora diem que «casa seva és casa seva» ningú els la pot arrabassar. Perquè la crisi de refugiats no és humanitària: té un origen polític i una sortida política. No podem deslligar la solidaritat amb els refugiats de la solidaritat amb la seva causa. Com la solidaritat amb els nostres avis que van perdre la guerra no es podia deslligar de la lluita antifeixista. Als refugiats no els compadim: aprenem de la seva força i lluitem pels seus drets, que són els nostres. I pel seu dret a tornar a casa, a una Síria lliure de dictadura i amb justícia social.

Mentre l’esquerra majoritària es lamenta de l’auge del feixisme a Europa, a Síria la gent dóna la vida per aturar-lo. Els seus herois i les seves víctimes mereixen tot el nostre respecte, el nostre reconeixement, el nostre suport i el nostre agraïment. Són també la nostra esperança.

I mentre ens quedi esperança continuarem al seu costat.

Visca Síria Lliure!

Solidaritat amb el poble sirià

18

18

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

Atac a una base militar a

Amb Trump ca L’atac amb 59 míssils Tomahawk llançats des de naus en el Mediterrani a una base militar del règim sirià és més l’escenificació de les dificultats de Trump en clau interna que el senyal d’implicació d’Estats Units contra Bashar Al Assad. L’atac havia estat anunciat a Rússia en el sistema de coordinació que mantenen per als operatius aeris en territori sirià signat l’agost de 2015. Això va permetre a Assad retirar els avions i helicòpters operatius. Els 59 míssils van impactar en la seva majoria fora de les instal·lacions militars sense afectar a les pistes i, ja l’endemà la base de l’exèrcit sirià estava operativa per continuar els bombardejos contra la població rebel. Ni tan sols Rússia va desplegar el sistema antimíssils de protecció de la instal·lació.

Trump pren l’excusa de l’atac químic per intentar demostrar la seva independència respecte del seu amic Putin quan s’investiga aquesta relació, també per tornar a la primera línia del tauler de joc sirià. Però no pretén impulsar la caiguda del règim sirià, ni tan sols de la figura de Bashar, i encara menys és un suport al poble rebel sirià.

Als territoris que encara segueixen fora del control del règim, es van produir mostres de goig per l’atac: per fi algú atura els peus al dictador sanguinari. Però això és un miratge.

Trump odia els pobles àrabs i és el seu principal enemic. Enemic quan els nega el refugi i aixeca prohibicions per impedir la seva entrada als Estats Units. Enemic quan el 3 d’abril rep a la Casa Blanca al colpista egipci Al Sissi, després de l’alliberament del dictador Mubarak i mentre centenars de joves i obrers revolucionaris segueixen a les presons. Amb motiu de la trobada, Trump va declarar solemnement «vull que tothom sàpiga que nosaltres estem clarament darrera del president Sisi» del que va dir ha fet «un treball fantàstic», al que el

anvia la política americana a Siria? dictador li va respondre que sentia gran «admiració» per ell. Enemic també quan aplaudeix a Netanyahu i la política contra els palestins.

l’est d’Alep. Més brutal està sent la campanya a Mossul, amb almenys 200 morts en la incursió aèria al barri de Jadida.

L’atac nord-americà ha rebut l’aplaudiment entusiasta d’Israel, l’únic a la zona que sí té carta blanca per destruir i matar amb total impunitat. El comunicat de suport de l’oficina del primer ministre acaba dient que espera que el missatge «s’escolti no només a Damasc, sinó també a Teheran, Pyongyang i més enllà». També van aplaudir els governs imperialistes europeus, Turquia i Aràbia Saudita, que han vist com Iran ha augmentat la seva influència regional. No és casual que sigui Iran qui ha fet les declaracions més dures contra l’atac. Perquè Trump també ha llançat un advertiment al règim d’Iran, una vegada ha fet el treball brut a l’Iraq i Síria al servei dels règims recolzats pels Estats Units i Rússia respectivament: «Roma no paga traïdors». El president americà es diu disposat a revisar l’acord amb l’Iran i estaria donant carta blanca a Israel per llançar un operatiu similar contra Teheran si arriba el cas.

Però cal inscriure la política de Trump en la perspectiva de la dels seus antecessors. Bush es va llançar a la conquesta del petroli iraquià, però aquesta aventura va acabar amb un fiasco econòmic per a les arques nord-americanes i un creixent moviment antiguerra, que feia ressuscitar els fantasmes de Vietnam. Va assumir Obama que va haver de retirar les tropes de l’Iraq i per no perdre el control del govern de la post-ocupació, va haver de pactar amb Iran el suport al govern d’Al Maliki, la qual cosa va donar lloc a l’acord amb Iran. D’aquesta forma Iran passava a aguantar amb una mà el govern iraquià pro americà i amb l’altra el Govern sirià pro rus.

El creixent pes d’Iran a la zona no va agradar ni a Israel, ni als qui tenen

Trump: nova política per a Síria-l’Iraq?

En la campanya electoral Trump havia respost a la pegunta de quina política anava a impulsar contra ISIS que «quant als terroristes, també hem d’anar a per les seves famílies». Segons The New York Times la Casa Blanca va donar instruccions al Pentàgon perquè accentués l’ofensiva sobre Mossul i Raqqa i li va donar autonomia per als operatius. A principis de març l’exèrcit nord-americà desplegava per primera vegada unitats de marina, artilleria pesada i Rangers per preparar l’atac a Raqqa, en coordinació amb les forces kurdes.

Els bombardejos sobre la ciutat s’han intensificat i amb ells multiplicat els morts civils, entre ells els més de 30 de l’escola Al Badia a Mansura, a l’oest de Raqqa, el 21 de març. Havien estat 40 els morts en la mesquita de Jinah, a

posar en l’agenda de l’imperialisme ianqui, de Rússia i dels poders contrarevolucionaris (Al-Qaeda i altres grups yihadistes, Iran, Turquia, Aràbia Saudita i Qatar) una nova prioritat: derrotar aquesta mobilització popular que amenaçava l’ordre establert. Tots aquests poders van intervenir a Síria perquè aquesta fos el tallafocs de la revolució i un advertiment a tots els pobles. Precisament per això permetre o facilitar la caiguda d’AlAssad és massa arriscat, perquè podria reobrir l’onada revolucionària a la regió. I això és el que volen evitar tots, costi el que costi.

Després de la caiguda d’Alep al desembre les forces revolucionàries van quedar molt disperses i en zones amb fort domini militar dels islamistes d’Al Nusra i Ahrar el Sham, o de l’Estat Islàmic. I, només a partir d’aquesta nova situació, accelerada per Rússia abans que

un protagonisme regional, com Turquia i Aràbia Saudita. De la mateixa manera, l’imperialisme es va veure obligat a recórrer a la direcció política dels kurds tant a Síria (amb el PYD) com a l’Iraq (amb Barzani) per contenir l’expansió de l’ISIS. L’aliança amb el PYD, germà del PKK turc, li genera un problema amb Turquia, el seu aliat a l’OTAN.

Trump accedís a la presidència, era possible començar a implementar la nova agenda per recuperar l’estatu quo anterior: tornar a sotmetre als kurds, refer la relació amb Turquia i poder prescindir d’Iran per ressituar la preeminència d’Israel com gendarme imperialista a l’Orient Mitjà. En segon terme, acabar amb ISIS.

L’esclat dels aixecaments revolucionaris després del 2011, va

Però per a això és necessari acabar de liquidar el procés revolucionari

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

INTERNACIONAL

Síria

19

INTERNACIONAL

a Síria i estabilitzar el règim de Bashar i a l’Iraq, i mentre això no estigui resolt seguirà necessitant tant a Teheran com als yihadistes.

Putin reconeix Jerusalem com a capital d’Israel És en aquest nou context que Israel, que es va mantenir en un discret segon pla davant l’alça del procés revolucionari, recupera el seu protagonisme: construcció de més de 6.000 habitatges a Jerusalem i Cisjordània i la legalització de 53 colònies, assassinat de Mazen Faqha, dirigent de Hamas a Gaza el 24 de març. Al febrer a la Casa Blanca Netanyahu declarava: «No hi ha major defensor del poble jueu i de l’Estat jueu que el president Donald Trump». Però que ningú es porti a engany, no estem davant una escalada de l’enfrontament entre estats àrabs i Israel, ni tan sols un augment de tensió entre Estats Units i Rússia, sinó davant l’intent de l’imperialisme de recuperar la situació anterior al seu fiasco a l’Iraq.

Exigència històrica del sionisme ha estat el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel. I davant els dubtes de Trump per desplaçar la seva ambaixada des de Tel Aviv, és Putin qui pren la davantera. El 6 d’abril el Ministre d’Exteriors anuncia que reconeix Jerusalem oest com a capital de l’estat d’Israel, mentre la zona est ho seria quan es fundés l’estat palestí. Rússia es converteix en el primer i únic estat que reconeix Jerusalem com a capital d’Israel.

9 d’abril de 2017 Josep Lluís del Alcázar i Cristina Mas

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 149, abril-maig 2017

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista