Lluita 150 1707

nº 150- juny-juliol 2017 - donatiu 2 euros Editorial i pàgines centrals: pàg 3, 10-11 Guanyar el referèndum amb la mobilització Economia: pàg 4-5 Pressupostos Generals de l'Estat 2017 Política Organitzar la mobilització per fer fora Rajoy pàg 6 Moviments Les marxes escalfen Madrid pàg 7-8 Amazon i pla d'ocupació en El PratUnidad Int Sindical: Amb la lluita jornalera! pàg 5, 9 i 12 Precarietat i privatitzacions en els PGE

Història: Trotski i la qüestió catalana a 1934 pàg 11-17 Homenatge a Nin: Estalinisme, mai més!

A 80 anys de la mort de Gramsci Internacional: Rif i Marroc, Grècia

pàg 18-20

Suplement:: Veneçuela: cop d'estat o revolta popular?

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) 2017

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Chavela

de les directores nordamericanes Catherine Gund i Daresha Kyi.

Un entretingut i seriós documental d’hora i mitja sobre Chavela Vargas. No cal inventar vides i obres mentre en realitat hagin existit personatges com Chavela, desmesurats, lluitadors, i que neden contracorrent.

Per als qui només sabeu que va ser una cantant de ranxeres mexicanes que va morir amb més de 90 anys, que va cantar fins al final i que es va fer famosa perquè el director Pedro Almodòvar la va donar a conèixer i Joaquín Sabina li va dedicar la cançó «Por el bulevar de los sueños rotos»... afegirem que aquests detalls certs no dibuixen la magnitud del personatge. Per entendre que Chavela és un mite calen més dades i cal escoltarla cantar una i altra vegada.

Comencem per aclarir que encara que Mèxic sigui el país de Chavela, ella havia nascut a Costa Rica el 1919.

Va arribar a Mèxic als anys 30, entre els 14 i els 17 anys, i cantava en clubs i cabarets. La dona del conegut compositor José Alfredo Jiménez la va escoltar en una actuació i així va ser com va començar a cantar les seves cançons, ell defensava que ningú com ella explicava el dolor dels desamors que ell escrivia, i tots dos van acabar tenint en comú els litres de tequila que eren capaços de beure. De fet Chavela cantava com ho faria un home borratxo, imitava aquesta condició, però tenia més singularitats, no s’acompanyava de mariachis, li treia a la música l’element de festa i mostrava la soledat, l’angoixa i el patiment despullats.

Tota una revolució en la cancó popular mexicana.

En aquests anys, Chavela va viure a casa dels pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, va cantar per als turistes d’Acapulco i va seguir lluitant contra les convencions: una dona que se comportava com un home en un món dominat pels homes no ho tenia gens fàcil. El crític Jordi Costa la defineix com «la más macha entre los machos» i destaca la seva resistència a ser domesticada.

Però el seu lesbianisme, que va reconèixer públicament passats els seus 80 anys, cal contextualitzar-lo: vestirse d’home i tenir relacions amb dones als anys

Ú LTIM A HO RA

Men a l e s tre es tan c r o d o s a l e s d e ava aque na, a sta e c inem p d EST I U 1 arentmen a una p ició s’ha 993, estre t sen Desp el·líc na ul ués n zil d o dig e l a d i r la, genia a perfec t ta, ecto l. ueu r que no u a C a r l a s hav íem a S i m ó n . visat .

2

2

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

quaranta i cinquanta del segle XX, sense amagar-se massa, no és poca cosa. I convindrem que en aquest tema Mèxic no és França, precisament.

L’alcoholisme va resultar determinant, i Chavela baixà als inferns. La seva resurrecció li suposarà fama i diners, però ja té més de 70 anys quan actua a Madrid. A partir dels anys 90 començarà a cantar en teatres a Europa, i arribarà a l’Olympia de París. El mite està servit.

Segurament Chavela va inventar alguna de les històries que ajuden a crear el personatge que passarà a la història, però què és una llegenda sense la seva part èpica? De manera cronològica les directores d’aquest film mostren la part humana del mite seguint el fil d’una entrevista personal amb la pròpia Chavela i barrejant-la amb imatges d’arxiu. I certament mostren una dona lluitadora i reivindicativa, però no n’amaguen les ombres de la seva violència i el seu alcoholisme.

Sempre s’agraeix que et contin bé una vida de transgressions, i posats a buscar una pega: com a tots els documentals de músics, quan s’acaba tens ganes de més música.

Davant la repressió de l’Estat organitzar la solidaritat entre els i les treballadores i els pobles

Fixada data i pegunta per al referèndum d’autodeterminació a Catalunya, l’Estat ha començat a moure tota la seva maquinària per impedir-ho: des de la Fiscalia, els tribunals, reunió de l’Alt Comandament Militar a Barcelona... tot coronat amb el discurs del Rei. Advertiments d’inhabilitacions i penes de presó, possibilitat d’intervenció del Mossos d’Esquadra per la Guàrdia Civil, amenaça d’aplicació de l’article 155 per a suspendre l’autonomia catalana i les seves institucions... tot l’arsenal repressiu a punt.

Amb motiu de la celebració del 40 aniversari de les eleccions del 1977 se’ns vol presentar el procés de reinstauració monàrquica com a exemple de pau, concòrdia i llibertat, però res més lluny de la veritat. Les eleccions que ara es commemoren es van realitzar sota les amenaces de cop d’estat -que van continuar fins al propi cop de febrer del 1981-, sota una dura actuació dels cossos repressius de l’estat, fins i tot amb el ressò de la matança d’Atocha i amb una extrema dreta que comptava amb impunitat i la connivència de l’estat.

La Constitució que sortís d’aquest procés va estar -com havia anunciat el dictador- «lligada i ben lligada». Ni es va poder definir si Monarquia o República, ja que el dictador ja havia nomenat al Rei Joan Carles com a successor; s’imposa la unitat d’Espanya contra les ànsies de llibertat i es nega el dret d’autodeterminació dels pobles, tot i que figurava als programes de tots els partits, tampoc es pot decidir sobre el model econòmic que assegurava la continuïtat dels grans empresaris i terratinents. Es blinda el poder de l’Església catòlica i es deixa en la total impunitat tots els crims del franquisme, amb els seus responsables en els seus càrrecs. El xantatge, amb el soroll de sabres de fons, va ser clar: o es pren la «reforma» sense qüestionar ni una coma o es segueix sota la bota del vell règim. La traïció dels grans partits i sindicats de l’esquerra va fer la resta per a «legitimar» la «transició» contra l’anhelada ruptura amb el vell règim.

Avui aquest règim està més que qüestionat i reapareixen les demandes de llibertat que havien quedat tancades i silenciades amb pany i clau. A Navarra el Parlament foral demana que es pugui decidir entre Monarquia o República. Els casos de corrupció recorren els racons de l’aparell d’Estat i les elits polítiques i econòmiques que han viscut al seu aire en aquests anys de «transició». És aquesta situació la que ha precipitat la ràpida successió a la Corona.

El moviment a Catalunya per la independència forma part d’aquest esgotament del règim i pot ser l’element que acceleri la seva caiguda. El referèndum no és només el xoc entre dos governs que han aplicat retallades contra els treballadors sinó el xoc entre l’Estat i les massives mobilitzacions del poble de Catalunya. A ningú se li escapa que la situació agreujada per la crisi econòmica i un procés de recentralització de l’estat, fa que un sector de la burgesia catalana que també va apuntalar el règim monàrquic fa 40 anys avui abanderi la independència de Catalunya. No tenim cap confiança en ella, la República Catalana serà el resultat de la lluita i mobilització del poble català.

En aquest xoc hi ha molt en joc per als i les treballadores i pobles que avui formen l’estat espanyol. No és només qüestió de solidaritat davant la repressió de l’estat, que quan avança en un lloc es reforça en el conjunt de l’estat. No és només la defensa d’un dret democràtic de Catalunya, el que hi ha sobre la taula és també una oportunitat d’avançar en un imprescindible i ineludible canvi de règim. Per això, aquells que fa 40 anys van imposar la «reforma» lligada i ben lligada avui es conjuren per impedir el «perill secessionista», per això no poden permetre ni tan sols el que va ser autoritzat pel govern de la dreta britànica amb el referèndum per Escòcia.

En joc hi ha la llibertat dels pobles i la continuïtat d’un règim que ha estat sinònim d’impunitat i opressió. Cal també reconstruir una relació solidària entre pobles, impossible sota el centralisme de la Monarquia i les seves Madrid. autonomies.

EDITORIAL

1

d'Octubre referèndum:

Puerta del Sol

Per això, davant de la repressió de l’estat cal organitzar la solidaritat entre els i les treballadores i els pobles. Cal aixecar una plataforma de partits, sindicats, moviments arreu de l’estat que defensin el dret d’autodeterminació. Per explicar i debatre amb actes a tots els racons què ens juguem el proper 1 d’octubre. Cal respondre amb mobilitzacions a pobles i ciutats la repressió de l’estat per impedir el referèndum.

Defensem el dret d’autodeterminació de Catalunya i les nacions de l’Estat espanyol. Fem una crida a votar sí en el referèndum el proper 1 d’octubre, des de la nostra lluita per una República Catalana que volem sigui dels i les treballadores. Som internacionalistes i busquem la més àmplia unitat dels treballadors / es i els pobles en una Federació de repúbliques.

30/06/2017

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

3

ECONOMIA

Crisi del govern i pressupostos

Hi ha diners si tapem els forats amb mobilització Rajoy va ser investit després de dues eleccions i després de tallar el cap del PSOE pels seus propis barons i pel règim. Les bases del PSOE ho van revertir. Rajoy havia anunciat que anava a convocar eleccions en aquest cas. No va poder, per la detenció de l’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González, la dimissió d’Esperanza Aguirre i la del fiscal anticorrupció per descobrir-se-li diners a Panamà. En aquest context, l’aprovació dels pressupostos li donava un respir de dos anys (en 2018 pot prorrogar-los).

Però una vegada aprovats aquests, l’acció no s’ha detingut. El Tribunal Constitucional ha anul·lat l’amnistia fiscal de Montoro, anant amb compte de fer-ho quan els delictes ja havien prescrit. Simultàniament es va fer el pànic i el Banc Popular va perdre tot el seu valor en borsa en 8 dies i va ser comprat pel Banc de Santander per 1 euro. La suma total d’avals públics a la banca i constructores és tan astronòmica que són un rescat amagat, com la part submergida de l’iceberg. Als enllaços figura un estudi de Carlos Sánchez Mato que quantifica els totals. Després, la moció de censura de Podem. Per contrapartida, tot això es dóna en un context de baixa mobilització.

Els pressupostos poden avivar la mobilització doncs signifiquen més retallades, més pèrdua de poder adquisitiu dels salaris del sector públic i de les pensions, oblit de les necessitats socials més urgents com les prestacions econòmiques de la llei de dependència, prestacions i subsidis per desocupació, habitatge o pobresa i no creen nous llocs de treball públic, encara que es convoquin oposicions.

La despesa total dels Pressupostos és de 443.000 milions. Les emissions de deute seran aquest any de 230.000 milions. Una part per re-financiar deute anterior i la resta com a deute nou. Les pensions seran de 140.000 milions. Les transferències a altres administracions seran de 48.000 milions. A l’apartat del deute (quadre adjunt) hi ha un augment brutal de 2008 a 2009 i un augment de mitjana del 4% entre 2009 i 2017.

Són augments per sobre dels augments del PIB que triomfalment celebrem com els majors de la UE. Però han estat augments del PIB gràcies a augments del deute superiors als augments del PIB. Una part del deute haurà anat al

finançament dels serveis públics i a l’economia productiva i una altra part és l’aflorament dels rescats i avals no declarats a la banca i les constructores. En els 10 anys de crisis, se suposa que hem arribat al PIB de 2.007 pre-crisi (encara que hi ha economistes que xifren el PIB actual en un 20% inferior al declarat).

Però ho hem fet amb 2,6 milions de treballadors/es menys.

Els factors externs excepcionals (que no es mantindran en el temps) que beneficien l’economia espanyola són els baixos interessos (redueixen el compte del deute, de moment), un preu baix del petroli (del que som dependents) i l’acció del Banc Central Europeu comprant deute públic i privat de companyies grans, substituint la baixa demanda d’accions i bons i provocant uns artificials preus alts de les accions.

Algunes veus avisen que la UE podria estar en una espiral anomenada «trampa de pobresa» i que en els seus efectes s’assembla al que els marxistes anomenem crisis de sobreproducció: l’atur i la baixa retribució del treball baixen la demanda. En aquesta situació, les receptes liberals (baixar el preu del diner) no serveixen. Japó fa 20 anys va entrar en ella i des de llavors no ha sortit.

La CNMC (Comissió Nacional dels Mercats i la Competència) ha calculat en 90.000 milions d’euros anuals el cost de la corrupció en l’estat espanyol. Tot el deute públic (un milió de milions) equivals a 11 anys de corrupció. Estem parlant d’una xifra anual que equival al 64% de l’import anual de les pensions.

El Ministeri de Defensa té una partida de 7.638 milions, però la despesa real total militar és de 33.762 milions. 4 vegades el declarat, amagat en altres ministeris i per deute per Programes Especials d’Armament a 35 anys vista inventats pel Govern Aznar i que fins ara no necessitaven de l’aprovació del Parlament.

4

4

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

La partida per a les prestacions d’atur baixa un 6% aquest any i va baixar un 21% l’any passat. Al febrer només el 55% dels aturats inscrits en l’INEMSEPE cobraven prestació o subsidi, i la xifra ha de ser inferior, doncs en perdre el dret a prestació o subsidi, les persones en atur deixen d’inscriure’s en la desocupació, de manera que baixa artificialment l’estadística de l’atur.

De la propaganda sindical i governamental als PGE 2017

Precarietat i privatitzacions: la lluita segueix

Les 35 majors empreses que cotitzen en la borsa de Madrid, les de l’IBEX-35 (menys Aena) acumulen 969 societats en paradisos fiscals. El paradís fiscal més concorregut és l’estat de Delaware, d’EUA on estan 463 de les 969 societats. La mateixa opció que el President de la Comissió Europea, Junker que en la seva etapa de president del govern de Luxemburg va negociar secretament perquè 343 multinacionals eludissin el pagament d’impostos.

Malgrat el desgast dels partits del règim, sense mobilització, no hi ha un mur real que pari l’espiral de misèria per a les majories. Com a exemple, a Argentina, en els últims 3 mesos el govern de Macri ha retirat la prestació a 70.000 discapacitats, sense ni tan sols avisar-los.

Capitalitzem el sector públic. Tallem la sagnia de 90.000 milions anuals de corrupció. Que els culpables retornin els diners i vagin a presó. Tallem la sagnia dels pressupostos de defensa que són una pervivència del cop d’estat franquista. Control de capitals i nacionalització de les empreses de l’IBEX 35 i de la Banca i constructores que parasiten els pressupostos públics i monopolitzen sectors. No reconeixement del deute públic amb excepció de petits estalviadors. Anul·lació d’avals a empreses i bancs signats per governs parasitaris.

Inversió en l’economia productiva i ocupacions socialment útils. Redistribució social del treball de cures. Retallada de la jornada laboral sense disminució salarial, amb major èmfasi en treballs penosos, nocturns o en festius. Serveis públics universals i gratuïts. Pensions i Salari mínim de 1.300 euros. Habitatge públic amb lloguer social.

Hi ha diners si tapem els forats amb mobilització.

Víctor Messeguer Nota: aquí enllaços.

https://is.gd/JYarJO estan els

Al març, Montoro signava un acord d’oferta pública amb CCOO, UGT i CSIF. Els sindicats van sortir a ballar-li l’aigua, sota el títol de «la major oferta pública d’ocupació de la democràcia» i parlant que el compromís de reduir la temporalitat al 8% en tres anys podia representar entre 250.000 i 300.000 places. I asseguraven que almenys uns 150.000 interins de Sanitat es convertirien en indefinits, 100.000 en Educació, 15.000 en Servei Socials, 11.000 en Justícia i la resta no es quantificava per les dificultats de fer-ho en l’administració local.

Això es concretava en 67.000 places per als pressupostos del 2017.

D’elles, Montoro va avançar a l’abril gairebé 8.000 ofertades per l’Administració General de l’Estat (la majoria per FFAA, policia i guàrdia civil), i altres més de 10.000 de les comunitats autònomes (per a educació i sanitat, segons va dir). Però començava a grinyolar lo de l’absorció dels precaris a les places estables. Cert és que, com la majoria eren de forces de seguretat, poc precari hi ha, però els percentatges parlaven per si sols: 6.005 places d’accés lliure, 1.673 de promoció interna i 291 d’un altre tipus (?). En el còmput total de les 67.000 compromeses ja hi hauria 6000 que no van a precaris sinó que són de nou accés; també del total, vol dir que 6000 er interins d’algun lloc van al carr er.. carrer El temor que la creació d’aquestes 190.000 places en 3 anys (67.000 x 3) anessin a parar a reduir la precarietat a força d’acomiadar massivament interins si no aprovaven oposicions, es confirmava amb el text de pressupostos que va presentar el govern: en l’article 19 s’afirmava que no es donaria continuïtat als interins que portessin 3 anys el 2019. No obstant això, els sindicats que havien signat no van sortir a denunciar al ministre, ni a mobilitzar contra la maniobra: la cobertura a la política econòmica del PP va ser aclaparadora, amb allò que Montoro havia dit que no hi hauria res si no s’aprovaven els seus pressupostos. La imatge de la burocràcia estava per sobre de la situació dels treballadors: el silenci va ser absolut, excepte les mobilitzacions que va implementar la CGT boicotejades sistemàticament pels altres sindicats.

Per fi, a través d’esmenes a les Corts, el text després de l’aprovació del senat (BOE 153 de 28/06/17, Llei 3/2017 de 27 de juny, de PGE 2017), en el seu article 19, diu un ambigu «Dos. No es podrà procedir a la contractació de personal temporal, així com al nomenament de personal estatutari temporal i de funcionaris interins –el mateix afirma per al personal laboral- excepte en casos excepcionals i per cobrir necessitats urgents i inajornables.» Després d’haver afirmat en el mateix article que «La taxa de cobertura temporal en cada àmbit haurà de situar-se al final del període per sota del 8 per cent» i que «L’articulació d’aquests processos selectius…, en tot cas, garantirà el compliment dels principis de lliure concurrència, igualtat, mèrit, capacitat i publicitat,...» amb el que queda en els llimbs com «per lliure (segueix a pàg 12) Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

5

POLÍTICA

Organitzar la mobilització per a FER FORA RAJOY! Aturar els Pressupostos Generals de l’Estat.

El conjunt de la política del Govern es recull als Pressupostos Generals de l’Estat, que ja estan en fase avançada de tramitació. Continua la política de retallades i privatitzacions en serveis públics, de pèrdua del poder adquisitiu dels salaris de treballadors/as públics i de les pensions, no hi ha creació d’ocupació pública, no avancem a atendre les necessitats més urgents com les prestacions per desocupació, habitatge o pobresa energètica i contínua l’enorme sagnia del pagament del deute: només en interessos se’n portarà més de 33.000 milions. Segueix també el lliurament de diners a grans constructores.

En la seva voluntat privatitzadora el Projecte Llei de Pressupostos impossibilita a partir d’aquest any contractar o nomenar personal interí per més de 3 anys, amb el que s’empeny a la rotació o directament la privatització de serveis públics. I, al seu torn obstaculitzen la política de remunicipalització de serveis que havien estat privatitzats iniciada en alguns ajuntaments, en impedir la subrogació del personal que prestava aquests serveis.

El Govern prepara l’aprovació d’aquests pressupostos comprant els vots que li falten sense que hi hagi hagut una crida a la mobilització pels sindicats majoritaris. Al contrari,

la principal acció de CCOO i UGT va ser signar i aplaudir la convocatòria d’oposicions per als propers anys, oposicions que, sense un augment de places i sense garanties per als actuals treballadors interins/es, pot acabar amb milers de companys/es al carrer.

Defensar el dret d’autodeterminació.

L’altre front obert d’aquest govern corrupte és la defensa del règim del 78 de la Monarquia contra el dret d’autodeterminació reivindicat per Catalunya i les seves institucions.

La defensa del dret del poble català expressat en manifestacions massives i en les eleccions, no és un «problema dels catalans» amb l’estat, ni menys amb la resta de pobles: és un problema de tots els treballadors/es i els pobles de l’estat espanyol. La Constitució de la Monarquia, que Franco va deixar «lligada i ben lligada» nega aquest dret. Però aquesta Transició que ens va imposar el règim agònic del franquisme avui està tocada de mort. I alliberar-nos d’aquest règim ha de ser un objectiu de tots els treballadors/es i els pobles, per això defensar Catalunya contra l’opressió i repressió de l’Estat és tasca de tots els pobles. Si l’estat aixafa el dret d’autodeterminació, tots els pobles serem una mica més súbdits. Si Catalunya aconsegueix trencar les cadenes, això aplanarà el camí per abolir la Monarquia i permetre un nou marc de retrobament de pobles lliures.

Advoquem per una Federació de Repúbliques, que volem que siguin obreres i socialistes perquè l’abast de la ruptura no només sigui amb l’estat sinó amb el capitalisme.

Cosa que només es pot aconseguir amb la mobilització solidària de pobles i treballadors.

corrupció que arriben al propi Rajoy.

Però al no tenir alternativa i sense una mobilització al carrer que li pari els peus, pot seguir aplicant una política contra la majoria. Per això ajudar a organitzar aquesta mobilització és la tasca més important.

Com acabar amb aquest govern corrupte, antiobrer i contra els pobles? Construir la mobilització des de baix és la tasca. Mobilitzar-nos per imposar a les organitzacions sindicals i d’esquerres la convocatòria de la lluita contra el Govern Rajoy, cap a la vaga general.

Construir una alternativa política és imprescindible. Perquè no podem reproduir que una altra Syriza acabi responent a la nostra lluita amb la «política del possible» que acaba sent baixar salaris i pensions al dictat de la UE. La realitat és que o es governa recolzant-se directament en la mobilització obrera o popular o s’acaba fent el joc als poderosos.

No hi ha punts de conciliació. Per això, és imprescindible una alternativa que assumeixi acabar amb el Govern Rajoy i avançar cap a un Govern dels treballadors/es que no pagui el deute, asseguri un Pla obrer d’urgència i que defensi la llibertat dels pobles.

Ni precarietat ni salaris de pobresa.

Derogació de la Reforma Laboral!

Recuperació de les pensions ja!.

Fora les reformes i el Pacte de T oledo!

Toledo!

Recuperació dels serveis públics. No als PGE! Fora Rajoy!

Acabar amb el Govern Rajoy.

El Govern de Rajoy és un govern feble: ni tan sols compta amb una majoria parlamentària estable i està tocat per múltiples casos de 6

6

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

26/05/17 Declaració de Lluita Internacionalista per a la Marxa per la dignitat a Madrid

Les Marxes escalfen Madrid Sobren els motius per a la mobilització de la classe treballadora. Estiguis treballant, a l’ atur, siguis estudiant, siguis dona, siguis jubilat/da, tinguis vivenda o no. Els motius hi són, però molts pensen que si aquestes mobilitzacions no estan dirigides pels sindicats majoritaris (CCOO-UGT) no tindran èxit. El mateix amb la convocatòria de Vaga General.

Sobren els motius, però si no ho diuen els «majoritaris» sembla que no pot tenir repercussió. També la falsa confiança que des dels Parlaments, des de les cúpules, solucionaran els nostres problemes.

Els sindicats i les organitzacions de clase i combatives estan al carrer.

Aquest mes de maig es va convocar a Madrid la Marxa de la Dignitat. El sol cremava i van aparèixer les Marxes pujant encara més la temperatura de la capital.

Des de tot l’ Estat, patint moltes hores de carretera –més de 200 autocars; minibusos, furgonetes, etc-. I a Madrid llargs recorreguts de columnes –algunes de més de 10 km- per confluir en un acte central contra el govern, contra un sitema capitalista que ens explota i oprimeix.

La presència va ser masiva. Un ampli ventall de partits d’esquerra, sindicats de l’anomenat bloc combatiu, empreses en lluita, i una gran participación de grups, marees, organitzacions en defensa dels drets de la classe obrera i popular.

Es van sentir consignes reivindicatives molt combatives. Els lemes centrals de la convòcatoria eren «Pa, sostre, treball, igualtat, autodeterminació i dignitats», i fer fora la Màfia. Tot i que una semana abans -¿casualitat?- va tenir lloc una gran concentració a la Puerta del Sol, donant suport a la moció de censura presentada per Podem, la classe treballadora entén que cal sortir al carrer per aconseguir canviar aquesta societat i les seves injustícies, lluny dels que, des de la política i el sindicalisme claudicant defensen les negociacions als despatxos, a porta tancada.

ENS FA FALTA JA UNA VAGA GENERAL es va tornar a sentir. I va quedar clar que l’única sortida per lluitar contra les retallades de les pensions, la defensa dels serveis públics, la lluita contra el feminicidi, la sortida de la UE, per a no pagar el deute, defensar els llocs de treball, per defensar el dret d’ autodeterminació dels pobles, la derogació de totes les reformes laborals i de pensions des de juny de 2010, … és al carrer, és la mobilització de la classe treballadora sense intermediaris; i la fòrmula de la Vaga General. I tindrà èxit si som capaços de discutir, de debatre aquesta necessitat i la seva organització, al sindicat, als llocs de treball, a les escoles, a la universitat,

MOVIMENTS

27 de maig

al barri, al carrer,…. I exigint a les centrals sindicals que convoquin JA una Vaga General!!

Cada dia es convoquen mobilitzacions i les lluites continuen arreu de l’Estat. Molts són els motius. Cal unificar totes les lluites, les socials, las polítiques, les laborals. Unir-nos per deixar clar que la classe treballadora no pagarà la vostra crisi. Construir des de baix una veritable alternativa obrera i popular popular..

Les Marxes de la Dignitat són un exemple a seguir.

Carlos Rodríguez delegat sindical de l'Ajuntament de Barcelona i Adriana Beidenägl, membre de la Marea Pensionista.

Militantes de LI.

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

7

SINDICAL

El Prat de Llobregat (Barcelona)

Amazon i pla d'ocupació: beneficis per empreses i engrunes pels treballadors En el primer trimestre d’aquest any va començar el procés de selecció per a la propera obertura del nou centre logístic de Amazon al Prat de Llobregat, l’activitat del qual començarà a la tardor de 2017.

Després de diferents informacions, finalment Promoció Econòmica del Prat va decidir obrir un termini d’inscripció a la seva borsa de treball,

a partir de la qual es realitzarien les contractacions per a la nova plataforma logística. Segons explica a través d’un breu reportatge de TV3 Marta Mayordomo, tinent d’alcalde de Promoció Econòmica, Comerç i Ocupació, la funció d’aquest àrea de l’ajuntament seria la de fer un seguiment detallat de cada persona que acudeixi a inscriure’s per a, posteriorment, posar en contacte amb l’empresa aquells perfils que més s’adeqüessin a les ofertes una vegada les rebessin.

La veritat és que aquest seguiment no ha resultat diferent a l’habitual o específic per a aquesta ocasió: les persones interessades acudeixen a Promoció, s’inscriuen o bé actualitzen el seu currículum facilitant la seva informació laboral i/o acadèmica detalladament, i se’ls insta a visitar periòdicament la web del Servei Local d´Ocupació amb l’objectiu que sigui la pròpia persona inscrita en la borsa d’ocupació

l’encarregada de gestionar la seva candidatura. És a dir, un procediment estàndard sense intencionalitat aparent de trobar perfils específics per remetre’ls a l’empresa o de proporcionar orientació sobre la base d’uns llocs de treball concrets. A més, s’ha descobert que, tant les ofertes publicades a la web del SLO com unes altres dins d’aquest procés de selecció, seran gestionades per diferents empreses de treball temporal.

Costa intuir el paper de l’ajuntament en aquest procés i és difícil de creure que el fet d’estar inscrit/a en la borsa d’ocupació del Prat sigui una garantia davant de qualsevol candidatura de qualsevol de les ofertes que les ETTs anuncien als seus webs i que poden ser trobades fàcilment sense haver de passar per el «filtre» de l’ajuntament.

Per contra, sembla un intent de penjar-se la medalla i amagar la falta de compromís per assegurar treball de qualitat per els/les pratenques, alhora que es converteixen en còmplices de les ETTs i, amb això, de la precarietat laboral. A més, cal afegir que l’Ajuntament ha «perdonat» a Amazon més de 12 milions d’euros en aplicar-li l’impost de construccions i instal·lacions com a magatzem de tipus mitjà, tot i que

Revista El Prat.

Maig 2017

8

8

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

es tracta d’una instal·lació d’uns 60.000 m2 totalment robotitzada1 .

En definitiva, gens de nou sota el sol, sobretot si tenim en compte el pla d’ocupació anunciat per aquest 2017.

Pla d’ocupació: pa per a l’empresa, gana pel treballador L’ajuntament anuncia a so de bombo i platerets2 un pla de 4.000.000 d’euros per fomentar l’ocupació i l’economia en la seva revista del mes de maig, dels quals 1.225.000 provindrien del pressupost municipal.

Malgrat la propaganda, reconeixen la contractació temporal, l’atur de llarga durada, la dificultat de dones i joves per accedir al mercat laboral i les 1.913 persones aturades sense prestació, com a punts foscos al mercat de treball del Prat.

En el balanç del pla de 2016 parlen de 260 contractes laborals, dels quals no s’especifiquen les condicions (excepte els 38 del Pla Municipal d’Urgència Social), ni si es tracta o no de contractacions directes. D’altra banda, estan les 62 ajudes a emprenedors i les exempcions fiscals a 138 empreses.

Si mirem les proporcions, entre les empreses beneficiades i els contractes creats resulta que per cada 200 beneficiats empresarials (62+ 138), hi ha 260 treballadors/es beneficiaris/es reals. El que no ens diuen és q u a n t e s d’aquestes pers o n e s contractades l’any passat segueixen encara treballant, com tampoc ens diuen com els va als/les emprenedors/ es: segons el C o n s e l l Econòmic i Social en l’informe de març de

Notes 1 https://www.facebook.com/ elprateconomia/videos/ 1886629198270017/ 2 http://revista.elprat.cat/221/#24 Revista El Prat, maig 2017, pág 25-27

Jaén, Còrdova

Amb la lluita jornalera!

El 23 de juny se celebrava el judici a Jaén, per l’ocupació del Cerro Libertad. Aquesta finca, abandonada des de feia 5 anys pel BBVA (actual propietari), va ser ocupada el passat 1 d’abril per membres del SAT per a la seva recuperació, coincidint amb l’any a la presó d’Andrés Bódalo. Des de fa gairebé 3 mesos, s’han fet labors agrícoles (oliveres, hort social) així com la rehabilitació del mas. Hi ha 20 imputats en el judici per la denúncia que el BBVA va interposar contra ells, per «usurpació» i «danys» i se’ls demana 3 mesos commutables per una multa de 270 euros. Només en van entrar una desena. Entre els citats que es van quedar a la porta, estava Óscar Reina, Portaveu Nacional del SAT que ja el dia anterior havia manifestat «tornaré a exercir la Desobediència Civil Pacífica a través de la Insubmissió Judicial, no entraré per tant al judici.»

En el cas de Cerro Libertad, és sagnant que es desconegui la Llei de Reforma Agrària de 1984, per la qual els terrenys que portessin més de 2 anys sense treballar, s’havien de destinar a fins socials.

Com amb la detenció d’Andrés Bódalo, i encara abans amb l’ocupació de Somonte, ens vam posar a la disposició del SAT a través del mateix Óscar, per donar-los la solidaritat i oferir tots els nostres esforços per al triomf de la lluita.

SINDICAL

2016, es reconeix que més del 60% de les noves empreses tanquen en els primers 3 anys de vida.

Ja en el pla de 2017, trobem que part dels 1,2 milions del pressupost municipal anirà destinada, bàsicament, a engreixar empreses privades que tenen per objectiu l’orientació i la formació, és a dir, a maquillar les dades de l’atur i no a crear ocupació. Podem dir que això beneficia a 719 persones, però no quantes d’elles acabaran sent contractades i, en cas que ho siguin, en quines condicions ho faran.

D’altra banda, el pla d’aquest any contempla que altres 374 aconsegueixin un contracte a través de les ajudes a la contractació, suposadament apostant fermament pel contracte indefinit i assegurant un sou de 1000 euros (871 nets) més prorrateig de les pagues. Però la veritat és que, en les ajudes a les empreses, també primen els contractes d’un any (no indefinits) amb 2000 euros, així fins a arribar als 5000 euros de prima per indefinits, per a aturats/ des de llarga durada.

Tot això contrasta amb el Pla d’Ocupació d’Emergència Social, iniciativa de contractació directa que solament inclou 40 llocs de treball.

La concepció privatitzadora és clara: propaganda d’ajuda a les empreses. Segons l’ajuntament d’ICV, l’ocupació l’han d’oferir les empreses a partir dels seus interessos i beneficis: els milions han d’anar per a elles i no a resoldre la desocupació alhora que s’atenen les necessitats socials.

No estranya, doncs, el contrast entre l’escàs milió d’euros del pla d’ocupació enfront dels gairebé 12 milions que costarà el projecte d’enderrocament i posterior rehabilitació del teatre modernista de l’Artesà, un projecte megalòman que no respecta el llegat arquitectònic patrimoni cultural del nostre municipi. I, com dèiem al principi, la política amb Amazon els pinta de cos sencer: 12 milions per a l’empresa i ETTs i gana pels i les treballadores del Prat.

Raquel Riaños Alternativa d'Esquerres- El Prat

Però encara no havíem tancat el diari, quan el 30 de juny, a les 9 del matí un ampli dispositiu de la Guàrdia Civil entrava a Somonte per procedir al desallotjament. Óscar estava present al costat d’altres vuit persones.

Tots ells estan citats pel 4 de juliol en el Jutjat de Posadas (Còrdova) per un delicte d’usurpació.

Somonte és una finca pública, a Còrdova, propietat de la Junta d’Andalusia, que no estava en producció quan va ser ocupada a 2012 i que la Junta pretenia malvendre. Actualment, els seus 400 Ha. estan sembrades. Vam conèixer i vam col·laborar amb els companys i companyes dels primers temps de l’ocupació i els vam portar a Catalunya perquè realitzessin una gira explicant l’experiència, així com vam estar amb ells allà i vam materialitzar la nostra solidaritat.

L’agreujant del cas de Somonte és precisament el que sigui pública, sense donar treball quan hi ha tanta necessitat, i esperant a ser venuda per la Junta d’Andalusia. La Junta disposava de gairebé 20.000 Ha. de terra pública que mitjançant procediments de subhasta han anat passant gradualment a les mans d’especuladors i terratinents que les usen per a cultius amb transgènics, biodièsel o per beneficiar-se de les ajudes europees. Es calcula que el patrimoni actual ronda les 5.000 Ha. Com a 2012-2013 amb Somonte, com amb Andrés, o el judici del Cerro Libertad o altre cop Somonte, tot el suport a la lluita jornalera!

Per la T Terra erra i la Llibertat!.

Nota elaborada amb materials del SAT Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

9

1 d'Octubre

Guanyar el referèndum amb la mobilització des de baix El 9 de juny el president de la Generalitat fixava la data de l’1 d’octubre i la pregunta pel referèndum. Al cap de dos dies entre 30.000 i 40.000 persones sortien al carrer per donar suport al referèndum. La resposta del Govern Rajoy va ser entre el menyspreu i l’amenaça, tot dient que té preparada tota la bateria de mesures per impedir-ho, i per mostra convoca el 19 de juny la cúpula de l’exèrcit a Barcelona.

Comença el compte enrere. Però en el xoc previsible el que compta no seran les declaracions i accions dels dos governs, sinó les forces socials que hi ha al darrera, d’una banda la mobilització popular i de l’altra l’aparell de l’estat monàrquic.

En el bloc constitucional monàrquic contra el dret a l’autodeterminació no hi ha novetats: el «nou» PSOE s’alinea amb el Govern i, a Catalunya, Iceta fa el trist paper de teloner de les proclames enceses de C’s i PP. Totes les mirades es giren cap els Comuns que inicialment es desmarquen de la convocatòria de referèndum amb exigències que, per impossibles, es giren contra la convocatòria. Però immediatament els creixen les tensions internes, amb una ICV (Coscubiela) més bel·ligerant amb la convocatòria, Podem Catalunya (Fachín) més receptiu i els Comuns (Colau/ Domènech) que miren de guanyar temps. Però el dilluns 12 de juny es refà la unitat «sobiranista», Comuns amb JXS i la CUP en suport de Nuet, portaveu de CSQEP que ha de declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès des de la mesa del Parlament la votació del referèndum. I és que l’espai quasi inexistent que cerquen els Comuns –i que intenten compartir amb les direccions sindicals de CCOO i UGTes fa zero quan l’estat actua amb

la repressió. Però sense repressió, com podrà Rajoy evitar el referèndum? Aquesta és la quadratura del cercle.

La importància dels Comuns, més enllà d’alguns escons més, rau en què avui són el referent majoritari dels i de les treballadores de Barcelona i el cinturó industrial que els van donar els vots decisius per ser primera força a les eleccions legislatives. L’obrer/a catalana, sovint nascut a la resta de l’estat s’ha mirat amb expectació però a distància les grans mobilitzacions per la independència, però també ha rebutjat clarament de participar de les manifestacions minoritàries que C’s o el PP (amb alguns sectors del PSC) han fet per la unitat d’Espanya. Per què una cosa és que vegin clara la independència, i l’altra que sàpiguen que el PP, com ara C’s, són els dos instruments de la patronal.

La classe obrera catalana acabarà sent –com ho va ser el 1934- determinant en el naixement de la República catalana. No només en termes numèrics, en que fa decantar abassegadorament el cantó del referèndum i la república perquè com sempre és qui menys té a perdre i més a guanyar. També perquè és qui té a les mans instruments indispensables per aturar la repressió com la vaga general. Perquè són el pont més

10

10

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

directe a que la solidaritat amb Catalunya s’entengui arreu de l’estat i a l’exterior. I com a tantes altres confrontacions, les mobilitzacions que es facin a Bilbao, Madrid o Sevilla seran determinants per aturar els cops de l’estat que de ben segur vindran. I no només com una mostra de solidaritat, sinó com una palanca per començar a esquerdar el règim hereu de la dictadura que oprimeix els treballadors i treballadores d’arreu de l’estat.

Els dos actors principals des de l’escena política parteixen amb extraordinària debilitat interna. El Govern Rajoy amb dificultats per mantenir la governabilitat, fent equilibris, creuat per la corrupció que és un insult constant davant les difícils condicions de vida i pobresa que pateix la gent treballadora. Però no és menys veritat que aquesta corrupció també afecta la burgesia catalana i els seus representats polítics, amb el PDEcat i Mas al capdavant. El cas Gordó n’és el darrer exemple.

La seva debilitat però va més enllà de la corrupció i rau en que és el govern continuador de les retallades i privatitzacions, en el que no tenim cap confiança. Per això cal la mobilització i encara és més il·lusionant el futur, perquè si guanyem la república, aquesta tindrà un fort contingut social. I, perquè si guanyem la república catalana, aquesta girarà a l’esquerra.

La mobilització ha de forçar el Govern a arribar fins el final.

Important en aquesta recta final pot tornar a ser la CUP-CC, que s’ha mantingut amb perfil baix i va deixar perdre ser l’interlocutor clar de les classes populars en el vot dels pressupostos. Cal una acció decidida en la lluita pel referèndum i pel sí que connecti amb la problemàtica social, que hi doni resposta, que impulsi la mobilització.

Cal desplegar la més àmplia campanya pel suport popular al referèndum i pel sí, amb la constitució de plataformes àmplies des de l’esquerra pel r e f e r è n d u m i p e l s í , per treballar fàbriques i barris populars.. La preparació de l’11 de setembre serà determinant per demostrar la capacitat mobilitzadora.

Ens cal respondre amb la mobilització com a resposta a les provocacions i a l a creixent repressió de l’estat.

Si s’arriba a detencions, suspensió d’institucions o a la imposició per la força, cal reclamar la convocatòria de la

vaga general.

Caldria cridar des de la CUPCC a una reunió urgent de partits, moviments i tota mena d’entitats de tot l’estat per organitzar una Plataforma pel dret a decidir dels pobles, per desplegar una campanya de solidaritat pel dret d’autodeterminació i contra la repressió. El SAT o Bildu ja s’hi han mostrat disposats. La celebració del referèndum i la república a Catalunya obre el camí per desfer-nos arreu de la Monarquia que va deixar Franco. Només amb aquesta ruptura democràtica (que no es va deixar fer al 78) és possible obrir una nova via de relació entre els pobles i de garantir els drets de la població treballadora. També cal articular des d’ara iniciatives a nivell internacional des de l’esquerra europea i mundial en defensa dels drets democràtics que neguen l’Estat Espanyol i la Unió Europea.

21/06/2017

Lleó TTrr otski (Estiu 1934)

El conflicte català i les tasques del proletariat (*) A l’estiu de 1934 Lleó Trotski escrivia una carta al Secretariat internacional de la Lliga Comunista Internacional (LCI) sobre la qüestió catalana (*). Trotski demanava als revolucionaris de l’Esquerra Comunista que dirigia Andreu Nin un gir en la seva política: 1) un posicionament decidit per la proclamació d’una República Catalana independent; 2) la necessitat que la classe obrera catalana es posés al capdavant d’aquest procés acabant amb l’actitud passiva definida per l’Aliança Obrera; 3) una política d’exigència al Govern d’ERC de Companys davant de les seves dilacions; 4) posar al capdavant d’aquesta defensa milícies obreres; 5) campanya de suport entre els obrers i camperols de la resta de l’estat a la independència de Catalunya. Aquesta lluita havia de ser la palanca per derrotar la reacció en tot l’estat i obrir la via de la revolució obrera. Internacionalisme proletari i dret d’autodeterminació dels pobles es combinen dialècticament al llarg de tot l’escrit.

Els fets d’octubre (crida vaga general revolucionària, insurrecció a Astúries, proclamació de la República catalana… ) confirmen la visió profunda dels fets de Trotski. Lamentablement aquestes propostes coincideixen amb el procés de ruptura de l’Esquerra Comunista de A. Nin amb la LCI i Trotski.

1. L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt de temps.

Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria de ser la nostre perspectiva.

2. Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Per això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada (...) o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana. La política seguidista de Maurin és adoptada pels nostres camarades dins

l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col·loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets.

3 . Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses- i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho- i, a més, ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta de l’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tot Espanya, i no esperar el moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera).

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

11

SINDICAL

4. Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola. La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps.

No hem d’amagarnos que la política dels nostres camarades sobre aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser reparada sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la manera següent: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar-hi si d’altres comencen. Però posa un preu per fer-ho (vegeu els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap als seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes socials: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’han de fer concessions, o més aviat promeses,

(ve de pàg 5: PGE 2017) concurrència» es garantirà l’estabilitat dels temporals. Així que, per més que s’hagi eliminat el paràgraf exprés que parlava de l’acomiadament d’interins a la fi de 2019 si portaven 3 anys, la veritat és que, en la mesura en què no es defineix la forma expressa d’estabilització del personal precari –és a dir dir,, si se segueixen fent oposicions com a única via d’accés per garantir la «lliure concurrència»-, ens aboquem al fet que les 190.000 places –que no són noves, sinó que avui ocupa

perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia, la gran burgesia i la reacció, basant-se en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.

5 . Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la

personal precarisiguin majoritàriament per a renovació de personal doncs penja sobre interins i substituts l’espasa de Dàmocles del 8% en 2019 2019.

L’altre gran problema que hi va haver en el text del Govern de pressupostos va ser el mecanisme per impedir o dificultar al màxim qualsevol versió de re-internalitzar serveis privatitzats en el sector públic. Aquesta lluita per revertir privatitzacions i aconseguir millors serveis públics, abaratir el cost i millorar les condicions dels

12

12

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents:»Cap retallada dels sous!

El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves!». Les forces militars existents s’han d’emprar com a instructors en la formació de les milícies, i cal fer elegir els oficials per a les milícies.

La base de la milícia és la fàbrica.

Els obrers de la gran indústria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia.

La majoria del poble ha de ser cridat a afegir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central - és a

treballadors, és la lluita d’alguns municipis, o de Plataformes com la de «Municipalitzem» de Barcelona.

El text final que surt del Senat diu sobre aquest tema en el seu Addicional 26 de Limitacions a la incorporació de personal laboral al sector públic. Un. Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida, les Administracions Públiques (…) no podran considerar com a empleats públics del seu article 8, ni podran incorporar en aquesta condició en una Administració Pública o en una entitat de dret públic: a) Als

dir, el soviet central - funciona com l’Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret del soviets en la situació a Catalunya.

6. Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya.

Però pot i ha de cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petitburgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries mitjançant la convocatòria d’eleccions. «Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars». Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altra, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.

7 . El proletariat no només ha d’impulsar les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost

treballadors dels contractistes de concessions d’obres o de serveis públics o de qualsevol altre contracte adjudicat per les Administracions Públiques (…), quan els contractes s’extingeixin pel seu compliment, per resolució, inclòs el rescat, o si s’adopta el segrest o intervenció del servei conforme a la legislació de contractes del sector públic que resultés aplicable als mateixos (…)» I més endavant, ratifica: «Al personal referit als apartats anteriors li seran aplicables les previsions sobre successió d’empreses contingudes en la normativa laboral.» És a dir, no

progressiu directe sobre els propietaris per finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petitburgeses a les reivindicacions anteriors.

Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per a les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per estar disposat a participar com a classe en la lluita.

NOTES i AGRAÏMENT (*) L’article de Trotski va ser publicat per primera vegada en català en la revista Avenç, núm 4044 de setembre de 2014. Aquest article anava precedit per un altre de l’historiador Pelai Pagès «Trotski i la República catalana» que el situava en el seu marc històric.

Agraïm a la revista Avenç la seva autorització per publicar l’article de Trotski, en català, tant a Lluita Internacionalista com en els nostres mitjans digitals.

La versió en castellà que presentem en la versió castellana del nostre diari, està traduïda per LI a novembre 2014, també de l’edició francesa « Léon Trotsky. Ouvres.» Tom 4. Institut Leon Trostky, 1979 i acarada amb la catalana. Igualment creiem que és la primera traducció al castellà.

No reproduïm aquí les notes que poden trobar-se en la publicació de la traducció original en el LI 134, així com el marc polític en què es van succeir els fets de 1934: http:// luchainternacionalista.org/ spip.php?article2374

Elements del marc polític de 1934 i de la proclamació de l'Estat Català per Companys (...) Davant l’ascens de la dreta, la major part de les organitzacions obreres decideixen unir les seves forces en l’Aliança Obrera (des del PSOE de Largo Caballero fins a l’Esquerra Comunista de Nin). La CNT i el PCE rebutgen entrar-hi. Després de l’estiu del 34 cau el Govern Samper i puja al Govern Lerroux amb la CEDA. L’Aliança Obrera declara pel 5 d’octubre la vaga general revolucionària.

Astúries (amb presència de la CNT) en va ser el punt més avançat, i es va arribar a proclamar la república socialista des de la balconada de l’Ajuntament de Mieres. Aïllada, la insurrecció asturiana va ser vençuda per les tropes comandades per Franco, Goded i les forces de la legió i regulars. Es va desencadenar una repressió ferotge. (...)

A Catalunya, on neix l’Aliança Obrera, s’agrupen la major part de l’esquerra política i sindical, però no hi participen la CNT ni el PCE. L’Aliança Obrera crida a la vaga general revolucionària del 5 d’octubre. Sota la pressió social, Companys proclama el 6 d’octubre «l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola». Però la no implicació de la poderosa CNT va ser determinant per a la derrota de la vaga. La posició de la burgesia catalana va fer la resta: la Lliga Catalana de Cambó va donar suport a la repressió, i Unió Democràtica de Catalunya no va fer costat a Companys-. La repressió del Govern central va portar a l’empresonament de Companys i la suspensió de l’Autonomia. Però aquesta derrota va ser només el preludi per a l’enfrontament decisiu entre les classes que es decidiria a partir de 1936 entre revolució i contrarevolució. (...)

explicita la subrogació, i tots sabem que a hores d’ara una majoria de convenis no la contemplen –sense anar més lluny, el conflicte dels/es estibadors/es té una pota en aquest problema-. Això sí, han tret l’amenaça del primer redactat que, a més, si s’arribaven a subrogar treballadors de serveis remunicipalitzats, es descomptaria de la taxa de reposició.

Així diu «Dos. En aquells supòsits en els quals, excepcionalment, en compliment d’una sentència judicial, o prèvia tramitació d’un procediment que garanteixi els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat, el personal referit a l’apartat 1.a) anterior sigui

incorporat a societats mercantils públiques, les incorporacions que es produeixin d’acord amb el previst en aquest apartat, no es comptabilitzaran com a personal de nou ingrés del còmput de la taxa de reposició d’efectius.»

En els dos temes, caldrà seguir lluitant, però no deixa de ser una llàstima que no haguem aprofitat la tramitació de pressupostos per donar una batalla unitària pels serveis públics de qualitat i unes condicions laborals estables a la funció pública.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

13

HOMENATGE A NIN

80 anys de l'assassinat d'Andreu Nin

Estalinisme, mai més L’assassinat de l’Andreu Nin no és el resultat d’un accident, del drama de la divisió entre partidaris de la república i partidaris de la revolució expressada als fets de maig del 38, ni un fet ignominiós dins d’una història amb coses bones i coses dolentes, ni el resultat d’un debat que es va resoldre malament, ni de l’excés d’intransigència o de sectarisme d’uns, com vam escoltar a les intervencions de les organitzacions que es reclamen del PSUC (IC, PCC, PSUC-viu), partit responsable de la detenció de l’Andreu i la direcció del POUM, juntament amb Esquerra Republicana que no va fer la més mínima autocrítica de la seva complicitat.

L’assassinat de l’Andreu Nin va ser el resultat d’un pla premeditat de destrucció física de tota organització que es situés a l’esquerre de l’estalinisme i no és subordinés a la seva política. El pla estava organitzat directament des de l’estat de la ex-URSS i colpejava l’esquerra en diversos indrets del planeta, sovint exigia la col·laboració dels PC del país. Recordem que, després d’aquests fets i de l’assassinat de Trotsky per Mercader, un militant del PSUC, el partit de Comorera va rebre el privilegi de ser l’únic partit comunista no estatal que tenia seient propi a la Internacional Comunista.

i en conseqüència, qui establia una política cap a ells era acusada de col·laboració amb els feixistes.

Després, amb el canvi a la política de Front popular contra el feixisme, va passar a ser un feixista qui qüestionés aquesta política, és a dir, qui negués el pacte no només amb la socialdemocràcia, sinó amb la suposada burgesia democràtica.

Segons els interessos de l’estalinisme, es passa d’acusar a la socialdemocràcia com a feixista a fusionar-se amb ella en el PSUC, però qualsevol que qüestionés una de les dues polítiques era acusat de contrarevolucionari.

La pressió estalinista no cercava només la destrucció física dels seus oponents d’esquerra, sinó també la destrucció moral dels corrents opositors o dels qui els podien encapçalar. La «confessió» que un era un agent contrarevolucionari o directament feixista, que sovint tampoc evita l’execució, era la forma de degradar i desactivar la reacció contra les condemnes. La persona que havia confessat, encara que ho fes sota tortures i pressions, acabava destruïda moralment, la qual cosa assegurava l’èxit complet de la repressió. Si a més signava implicant a altres, la cadena repressiva seguia, mentre que aconseguia que la traïció i delació generés més dubtes a les organitzacions revolucionàries.

Però que ningú quedés tranquil, doncs el terror també s’estenia sobre els botxins d’avui, és a dir, entre els propis «camarades». La major part dels agents de la NKVD (GPU) que van actuar a l’estat espanyol i van participar a la tortura i assassinat de l’Andreu després serien executats a Moscou. En Comorera, instigador de l’odi contra el POUM, va caure en desgràcia i, tractat amb total menyspreu, acabaria expulsat del PSUC.

14

L’estalinisme actuava amb crims d’estat, com a terrorisme blanc, que executava allà on hi havien significats dirigents de l’esquerra. La principal acusació era que eren «trotsquistes», que en el llenguatge estalinista era sinònim d’organització feixista. Això era així quan l’estalinisme tenia una posició ultraesquerranista, on la mateixa socialdemocràcia era «socialfexista»

14

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

Els judicis de Moscou a Barcelona.

El moment de plenitud del terror estalinista van ser els anys trenta.

«Va ser eliminada la quasi totalitat dels vells bolxevics i les seves famílies, la majoria dels membres del Comitè Central de 1917 a 1923, els tres secretaris del partit entre 1919 i 1921, la majoria del Comitè Executiu entre 1919 i 1924, 108 membres dels 139 del Comitè Central elegit a 1934.» * En aquest període, els judicis més significatius van ser els tres Processos de Moscou. En judicis preparats, plens de falsificacions, injuries, imatges trucades... i sota la direcció política de Stalin i l’executiva del fiscal Vichinsky, la vella guàrdia bolxevic va ser humiliada, destruïda moral i físicament, acusada de les pitjors calúmnies. Trotsky, que havia estat expulsat de la URSS, acabaria assassinat l’agost de 1940 a Mèxic.

Milers de militants de l’oposició, el corrent d’esquerres impulsat per Trotsky, van morir a Vorkuta i altres camps d’extermini stalinistes. Però els assassinats perseguint «trotsquistes» van ser presents a molts altres indrets fora de la URSS, a Barcelona, França, Vietnam...

Pocs van aguantar el terror dels mètodes de l’estalinisme i la GPU/ NKVD: destacats dirigents que havien aguantat anys de presó i tortura sota el zarisme, cedien i acabaven signant el que fos per acabar el patiment. Però no es tracta només d’un problema de capacitat física de suportar el sofriment, sinó sovint de la fortalesa moral amb què la persona a suprimir arribava a les tortures. Darrera Nin hi havia un partit que lluitava per una revolució encara viva (malgrat els fets de maig del 37) una llista de companyes i companys que depenien de les seves declaracions... Darrera de moltes declaracions d’importants dirigents bolxevics hi ha un procés de degeneració de la revolució i d’aïllament del partit.

De la mateixa manera, el terror a la reraguarda republicana orquestrat pel PSUC i amb la col·laboració d’ERC va preparar una Barcelona incapaç de resistir l’entrada de Franco a la ciutat. La Barcelona revolucionària capaç de tot el sacrifici per aturar el feixisme, havia estat derrotada mesos abans que Franco entrés per la Diagonal... i la ciutat va caure sense més resistència.

Josep Lluis del Alcázar (Artículo publicado en junio 2013 en LI 125) * Pierre Broué. Los procesos de Moscú. Editorial Anagrama, pág 45.

On és Nin? El 17 de juny de 2013 es va fer al Parlament de Catalunya un necessari homenatge a Andreu Nin, segrestat el 16 de juny del 37 i posteriorment torturat i assassinat pels estalinistes. L’acte estava organitzat per la Fundació Andreu Nin i el diputat del POR a ICV-EuiA, David Companyon. Després d’unes paraules de la Presidenta del Parlament i de la de la Fundació Andreu Nin i l'exposició de l’historiador Pelai Pagès, van intervenir representants dels grups parlamentaris ERC, PSC, IC/EuiA i la CUP, els sindicats CCOO, UGT i CGT, i diverses organitzacions polítiques (PCC, PSUC-Viu, POR, Revolta Global, Lluita Internacionalista i En Lluita). Algunes intervencions van ser dures d’empassar. Tothom reivindicava la figura de Nin. També els qui en la seva acció d’avui obstaculitzen qualsevol política revolucionària. I fins i tot els qui parlaven en nom de les organitzacions que el van segrestar i torturar: les que el van matar i també les que van callar. De la nostra intervenció reproduïm alguns paràgrafs. ((Completa a: https://www.youtube.com/watch?v=3B4omaHv58A) Per cert, respecte a la nostra sol·licitut de plaques d'homenatge als caiguts del POUM i del trotskisme en el Fossar de la Pedrera, seguim sense elles a l'espera de l'Ajuntament de Barcelona, just quan pels diaris ens assabentem que cedeixen un espai municipal als qui volen reivindicar a Stalin per a "... netejar la seva memòria i agafar la bandera de la seva lluita, que és la nostra,..."

On és Nin? Pintaven pels carrers de Barcelona els militants del POUM fa 76 anys, mentre el dirigent revolucionari era torturat fins la mort. (...) On és Nin avui, 76 anys després?

Com a organització trostkista, Lluita Internacionalista, som més propers a les elaboracions de Nin sobre la política del front únic i les aliances obreres que les del front popular i la seva mateixa presència al Govern de la Generalitat. (...)

Però més enllà d’aquestes diferències, hi ha tres pilars que ens fan Nin molt viu a la nostra militància quotidiana (...) En primer lloc, perquè ell va donar resposta a un moment especialment dramàtic del capitalisme amb la crisi i la gran depressió dels anys 30. I la resposta de Nin i del POUM va ser molt clara: no hi ha reforma del capitalisme, la solució és la revolució i aquesta ens porta al socialisme.(...) I aquella resposta era tan important aleshores, davant d’aquella crisi que portà a la Segona Guerra Mundial, com avui, quan la crisi capitalista ens enfonsa i porta a milions de treballadors a la desesperació i la misèria.

En segon lloc, perquè defensà el dret d’autodeterminació dels pobles, entroncant amb la tradició del marxisme i, més concretament, amb la del leninisme, que el desenvolupà àmpliament. Però ho fa des d’una independència de classe que permet en tot moment delimitar els nostres interessos com a treballadors/es dels interessos de la burgesia catalana. Nin escrivia que no s’ha de «fondre la lluita de classes dins una unitat nacional», «per què la lluita del poble oprimit no pot anar deslligada de la lluita per la revolució». I aquesta és també una de les claus avui,(...)

En tercer lloc, la reivindicació d’un partit revolucionari com un instrument tan imprescindible, ahir com avui, per organitzar la lluita i encarar un projecte de futur.

Vull fer una petita referència al judici que es va fer pocs dies després de l’assassinat de Nin contra els dirigents dels POUM. Els seus companys van posar una cadira buida amb la seva foto i un ram de flors vermelles.

I hi ha masses cadires buides en la memòria històrica dels nostres revolucionaris. Al Fosar de la Pedrera, al Cementiri de Montjuïch,(...)

Altres corrents tenen les seves plaques recordant els seus morts, però després de gestions des de fa un parell d’anys no se’ns va permetre posar una placa als morts de l’esquerra revolucionària. Esperem que aquest acte permeti omplir aquest buit (...)

I, com nosaltres diem als companys morts en la nostra corrent internacional trotsquista: Andr eu Nin, company Andreu company,, fins el socialisme sempre!

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

15

HISTÒRIA DEL MOVIMENT OBRER

A 80 anys de la mort d'Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià El revolucionari italià va morir el 27 d’abril de 1937, quan tenia 46 anys. La seva prematura mort li va arribar com a conseqüència d’anys de maltractaments a les presons de Mussolini. Va estar pres des de 1926. En 1921 va participar a la fundació del Partit Comunista Italià (PCI), després de la seva separació del vell tronc socialista. Els seus Quaderns de la Presó són la part substancial de l’obra gramsciana. Les seves aportacions al marxisme són tema de debat en l’esquerra mundial donades les seves diverses interpretacions.

Els Quaderns de la Presó són escrits plens d’ambigüitats i contradiccions, fins i tot en el seu idioma original, la qual cosa sempre ha donat lloc a diverses lectures.

Durant els anys de postguerra, aquests textos van ser la base ideològica del poderós Partit Comunista Italià i de la major part dels altres partits comunistes europeus, tots ells profundament reformistes i satèl·lits de Stalin i la burocràcia que governava la Unió Soviètica.

A l’Argentina van ser editats en castellà els anys 50 per un grup d’intel·lectuals lligats al Partit Com u n i s t a , encapçalats per Héctor Agosti.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, en 1989, i la dissolució de l’URSS i de l’aparell estalinista, molts textos de Gramsci van ser rescatats per diversos sectors d’esquerra per «reinterpretar al marxisme». Així, aquest autor va ser reivindicat per totes les variants del neoreformisme, el chavisme, el castrisme, els autònoms i fins i tot per sectors del trotskisme (especialment per Ernest Mandel). Gramsci va tornar a ser així una nova font de referència i debat a les universitats i fora d’elles, com un marxisme «diferent» i «obert».

Qui va ser realment Gramsci i com interpretar la seva obra?

En primer lloc, hem de dir que va ser un revolucionari honest, un comunista antifeixista i que va suportar les pitjors condicions a la presó sense perdre l’horitzó de lluita pel socialisme. Però això no nega les

seves confusions i errors polítics i teòrics.

No es pot ignorar que Gramsci va adherir, després de la mort de Lenin, a la concepció antimarxista del «socialisme en un sol país» llançada en 1924 per Stalin i la majoria de la Tercera Internacional contra les postures de l’oposició

encapçalada per Trotsky. Va ser un alineament equivocat tant en l’aspecte polític com teòric. Però Gramsci mai va ser un estalinista en el sentit de recolzar el burocratisme i els mètodes criminals de Stalin i la seva camarilla. Fins i tot se sap que va enviar una carta a Moscou alertant sobre els perills de maltractaments als dirigents opositors. També es va oposar al sectarisme de l’anomenat «tercer període» dictat per Stalin entre 1928 i 1933, que era oposat al front únic defensiu contra el feixisme que Gramsci pregonava.

En 1935 va adherir, equivocadament, a la postura dels «fronts populars», el canvi de l’estalinisme cap a la unitat política amb els reformistes socialistes i la burgesia «democràtica» per governar. Gramsci va passar 8 anys a la presó, d’on va sortir, ja molt malalt, el 1934 per continuar la seva condemna en arrest

16

16

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

domiciliari, i no va poder conèixer de prop el procés de burocratització de l’aparell soviètic i el seu gir contrarrevolucionari.

Però tot això no significa que hàgim de deixar d’assenyalar el que considerem equivocat del seu pensament. Per ser rigorosos en l’anàlisi de l’obra gramsciana hem de respondre a la següent pregunta: la seva obra era essencialment correcta o equivocada? Per a nosaltres era essencialment equivocada i tendia a postures reformistes. Per això les seves ambigüitats li van servir a l’estalinisme de postguerra i als neoreformistes post caiguda del Mur de Berlín. Aquestes postures ja existien en els seus textos anteriors a la presó.

Un dels seus principals errors va ser interpretar, potser per la pressió del triomf del feixisme, que l’exemple de la revolució russa (orient) no podia aplicar-se als països d’Europa central i occidental. «La determinació, que a Rússia era directa i llançava les masses al carrer, a l’assalt revolucionari, a Europa central i occidental es complica amb totes les supraestructures polítiques creades pel superior desenvolupament del capitalisme, fa més lenta i més prudent l’acció de les masses i exigeix, per tant, al partit revolucionari tota una estratègia i una tàctica molt més complicada i de més alè que les que van necessitar els bolxevics»1. Aquesta definició seria bàsica per Gramsci. Aquí ja parla d’una altra «estratègia» diferent de la dels bolxevics. Per això polemitzaria molt dur contra Trotsky i la teoria de la «revolució permanent». A partir d’aquí

desenvoluparia la seva famosa comparació militar entre «guerra de moviment» (a l’octubre del 17) i «guerra de posicions» (a Itàlia i a l’occident). I s’aniria aproximant cada vegada més cap a postures i visions intel·lectuals i cada vegada menys classistes.

A més, en els seus Quaderns…, va desenvolupar categories equivocades des del punt de vista del marxisme i les seves clares definicions en relació a les classes socials. Per exemple, el pes de la relació «estat-societat civil»; la necessitat d’un «bloc històric» i «construir hegemonia», sense especificar el rol de les diferents classes.

Del seu esquema sobre la «guerra de posicions» i d’un «canvi cultural a llarg termini» derivava el concepte equivocat de «revolució passiva».

Deia Gramsci: «El concepte de revolució passiva em sembla exacte no només per a Itàlia sinó també pels altres països que van modernitzar l’estat a través d’una sèrie de reformes o guerres nacionals, sense passar per la revolució política de tipus radical jacobina»2. És evident una visió reformista en Gramsci en considerar la possibilitat d’una revolució sense canvi radical, sense les experiències de l’octubre rus i sense un enfocament classista. De tot això es pren el neoreformisme per negar la lluita pel poder obrer i popular, substituint-la per «construir poder des de baix»; reemplaçant a la classe obrera per la «societat civil» i identificar «bloc històric» amb unitats polítiques policlasistes, els fronts populars i governs de l’»esquerra» compartits amb la burgesia per disputar «hegemonia». Totes aquestes ambigüitats en els escrits de Gramsci són les que van aprofitar els vells partits comunistes al segle XX i usen ara els neoreformistes al segle XXI. Dos balanços enfront del triomf del feixisme Gramsci va fer un balanç diferent del triomf del feixisme a Itàlia del que va fer la Tercera Internacional sota la direcció de Lenin i Trotsky. Això no és tingut en compte pels seguidors de la seva obra.

El IV Congrés, en 1922, assenyalava que «estaven donades les condicions objectives per a una revolució victoriosa. Només faltava el factor subjectiu, faltava un partit revolucionari […]. El vell Partit Socia-

lista […] abrigava en el seu interior elements reformistes que ho paralitzaven a cada pas. […] No es va reparar en cap mitjà per trair a la classe obrera» (Resolució sobre la qüestió italiana, 1922).

Gramsci va tenir una definició oposada. Acadèmica i no política, ja que per a ell la derrota es va deure al fet que el PSI «no va produir un sol llibre»: «No coneixien el terreny en què haguessin hagut de donar la batalla […] en més de trenta anys de vida el Partit Socialista no va produir un sol llibre que estudiés l’estructura econòmica i social italiana» 3.

Diferències amb T Trrotsky Gramsci en la seva contraposició entre la revolució russa i les revolucions a Europa va qüestionar Trotsky i la seva teoria de la revolució permanent que rebutjava la revolució per «etapes» i el govern amb un sector burgès.

«Està per veure si la famosa teoria de Trotsky sobre el caràcter permanent del moviment no és el reflex polític de […] les condicions econòmiques, cultural i socials generals en un país en el qual les estructures de la vida nacional són embrionàries i laxes, i incapaces de convertir-se en «trinxeres» o «fortaleses».4 En una altra part deia: «Les febleses teòriques d’aquesta forma moderna del vell mecanicisme estan disfressades per la teoria general de la revolució permanent, que no és més que una previsió genèrica presentada com a dogma, i que es destrueix per si sola, pel fet que no es manifesta efectivament» 5.

Miguel Sorans. Dirigent d'Izquierda Socialista (Argentina) i de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) El Socialista N° 347, abril 2017.

Notas 1. Carta a Togliatti, Tasca, Terracini i uns altres (Viena, 9/2/ 1924), en Gramsci, Escrits pàgina 201) 2. Cuadernos… 2, pàgina 216.

2.

Escritos de Gramsci, 1923, páàginas 168-169).

3. Cuadernos… 2, páginas 865-6, citat en Las antinomias de Antonio Gramsci, de Perry Anderson, pp. 22-23.

4. Cuadernos… 5, pàgina 157, citat en Leer Gramsci, de Daniel Campione, pàgina 103.

5. Cuadernos.. 2.pàgina 216

La vida de Gramsci Gramsci va néixer a la illa de Sardenya en 1891. En 1911 va ingressar al Partit Socialista Italià (PSI). Després del triomf de la Revolució Russa, el PSI demana l’ingrés a la III° Internacional en 1919. En aquest any també es funda el moviment feixista. Els ressons de la revolució russa es reflectiran a Itàlia amb l’ascens revolucionari del moviment obrer. En 19191920 es donaria el moviment generalitzat de preses de fàbriques i el sorgiment dels «consells obrers». Especialment en la indústria automobilística de Torí i Milà. Gramsci participa a fons d’aquest procés. En 1921sorgeixen diferències entre el PSI i la III° internacional i la majoria reformista trenca.

La minoria revolucionària, encapçalada per Bordiga i Gramsci, funda el PCI al gener de 1921. A l’abril de 1922 el PSI signa un «pacte de pacificació» amb el moviment feixista.

Aquest seguirà atacant al moviment obrer i a l’octubre del 1922, després de la «Marxa sobre Roma», Benito Mussolini és designat primer ministre. En 1924 Gramsci és triat diputat nacional i secretari general del PCI. Al gener de 1926 redacta els documents fonamentals del congrés del PCI, que es fa a Lyon, França. Al novembre és arrestat pel govern de Mussolini, prèvia anul·lació de la seva immunitat parlamentària. El feixisme estava consolidat.

A la presó Gramsci escriuria els Quaderns de la Presó, en més de cinc-centes cartes manuscrites. En 1933 s’agreuja la seva salut. En 1934 li atorguen llibertat condicional internat en una clínica. En 1937 li donen llibertat plena però ja agonitzava. Les seves cartes van ser recopilades i editades, en 1947, després de la segona guerra, per Palmiro Togliatti, qui era i va ser secretari general del PCI fins a la seva mort en 1964.

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

17

INTERNACIONAL

Mar Marrr oc

Espectre del Rif, malson del Rei A l’octubre passat, a la ciutat d’Al Hoceima al nord del Marroc, un jove venedor de peix Mouhcine Fikri, va ser aixafat i mort per un camió d’escombraries, en tractar de recuperar el seu peix, confiscat i llançat a les escombraries per la policia. Les protestes antigovernamentals que van començar de seguida després de l’incident, continuen. En l’última setmana, les concentracions van anar fentse més violentes i expandint-se a través del país i, amb alts i baixos, ja porten set mesos.

No sorprèn que les revoltes contra el govern estiguin a l’ordre del dia, especialment a la regió del Rif. La regió, on viu la majoria Amazigh (berbers), té una llarga història de tirania, violència i discriminació política i cultural per part del règim despòtic marroquí. El que és pitjor, l’estat escassament inverteix a la regió del Rif si ho comparem amb el que inverteix a la resta del país. On més inverteix és en repressió.

Rastres de 2011 Encara que les protestes van començar amb l’assassinat de Mouhcine Fikri, el que en realitat l’origina és la ràbia acumulada del poble cap al règim repressiu, per les p o l í t i q u e s antidemocràtiques que fa anys s’apliquen, i que van portar al país a sotmetre’s al saqueig del capital estranger.

En 2011, quan les masses de Tunísia, Egipte i Síria es van mobilitzar contra la dictadura, en demanda de vida digna, treball, justícia social i llibertat, al Marroc el moviment 20 de Febrer omplia els carrers amb les mateixes demandes. No obstant això, tement que les protestes poguessin aconseguir els nivells de Tunísia o

18

18

Egipte, el Rei «va fer concessions a les demandes de les masses, en allò legal i fins a cert punt»; va dividir a les masses i així va poder frenar les protestes. Les lleis del Rei van ser una escenificació i és per això que les masses surten novament al carrer. De fet, l’experiència de 2011 encara està fresca en la memòria de la gent avui, malgrat els esforços dels països de la regió i de l’imperialisme per desviar-ho, controlar-ho i mitigar-ho. Més important encara, les condicions que van iniciar el procés revolucionari s’han intensificat i encara subsisteixen en molts països.

Els sons del Rif A les demandes de les masses que van prendre els carrers de la regió del Rif -el centre de les mobilitzacions- sota els lemes «govern corrupte» i «vida amb dignitat» els aspectes democràtics, socials, econòmics i culturals coincideixen: judici als assassins de Mouhcine Fikri i de les cinc persones assassinades durant les manifestacions de 2011; alliberament de tots els presos polítics de la regió del Rif: aixecament de la llei de 1958 que ha transformat Al Hoceima en un àrea militaritzada; aixecament del

bloqueig econòmic a la regió i augment de la inversió en educació i salut; acabar amb la corrupció; trobar solució a la desocupació juvenil, i construir centres culturals, biblioteques i teatres a la regió.

A aquest aixecament, conseqüència de les polítiques

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

neoliberals i repressives del règim despòtic marroquí, via l’imperialisme i el gran capital, el règim va tractar d’aïllar-ho. A pesar que l’estat marroquí va fer servir tots els recursos possibles per evitar aquestes manifestacions i aconseguir un impacte mediàtic en altres parts del país i a l’estranger, no ho va aconseguir. És necessari ressaltar que els comitès locals, formats per la gent del Rif a través de les mobilitzacions, van visibilitzar el procés.

El règim, ansiós davant la possibilitat que les protestes s’estenguessin en fer-se visibles, va arrestar a Nazer Zafzani, líder del Moviment Hirak, en un intent de suprimir les mobilitzacions. Aquest moviment lidera la lluita en el Rif i Al Hoceima, amb gairebé vint mil militants. No obstant això, aquesta acció del govern va ser contraproduent i va provocar que la gent en moltes ciutats del país prengués els carrers amb les mateixes demandes: Fes, Marrakesh, Casablanca, Rabat, Oujda, Nador i unes altres.

De fet, la ruïna democràtica i econòmica creada pel règim és evident en si mateixa, no solament a la zona del Rif sinó també de llarg al del país, a través de la pobresa i la repressió. Això permet al poble Amazigh i del Marroc unificar la seva lluita contra el règim despòtic i les polítiques neoliberals. Un rumb unit per les necessitats democràtiques i econòmiques urgents del país, incloent el dret a l’autodeterminació del poble Amazigh, donarà una oportunitat als treballadors, els joves i les dones, d’avançar en la seva resistència i transformar el malson del Rei en alguna cosa molt més terrorífica.

1 de juny de 2017 Görkem Duru

Quart memoràndum El govern de Syriza acaba d’acceptar una nova volta de rosca dels creditors europeus que cau sobre les esquenes del poble grec. El que ja es coneix com a quart memoràndum (tot i que són noves condicions imposades pels socis europeus a canvi d’uns diners ja compromesos en el tercer rescat, sense aportar nou finançament) és el pitjor a què Grècia s’ha sotmès fins ara, amb condicions encara més injustes que cauen sobre treballadors, joves i pensionistes. El país continua immers en el malson del deute, -lo i cada etallades per pagar les rretallades pagar-lo dia més enfonsat en el pou.

Després de sis anys de suposats «rescats», l’economia grega no remunta. I és que la pretesa medicina està matant el malalt: més retallades a canvi de crèdits per pagar el deute han portat el país al col·lapse: Grècia ha entrat de nou en recessió (dos trimestres consecutius de caiguda del PIB.... per tercera vegada), ha vist desplomar-se la renda nacional un 25%, mentre l’atur (oficial) continua en el 27% i el deute supera el 180% de la riquesa del país. Són xifres pròpies de temps de guerra.

La història es repeteix fins convertir-se en una broma de mal gust. El govern d’Alexis Tsipras ha arribat al juny com el 2015, abans de convocar el referèndum: amb l’aigua al coll. El juliol havia de pagar 7.400 milions de deute (5.600 en venciments i la resta en pagaments endarrerits). I novament ha cedit davant el xantatge dels creditors. Per pagar aquest deute acumulat, s’endeuta més i a sobre ha de fer més retallades que cauen sobre unes classes populars ja exhaustes. Per retallar 3.500 milions d’euros, Tsipras ha imposat la

Tres dies de noves mobilitzacions contra el Quart memoràndum

catorzena rebaixa de les pensions (d’entre el 9 i el 18%), i ha augmentat els impostos dels mes pobres (el límit exempt de l’impost sobre la renda passa de 8.500 a 5.700 euros, és a dir que hauran de pagar IRPF famílies que viuen sota ell llindar de la pobresa). A més continuen les lleis antiobreres: s’abarateix l’acomiadament i se suspèn la negociació col·lectiva almenys fins el 2019. I per si no n’hi hagués prou es liberalitza el sector energètic i continua la venda del patrimoni al millor postor amb privatitzacions dels pocs béns

INTERNACIONAL

Grècia

públics que encara són rendibles (ja s’han venut ports, aeroports, serveis energètics...). Els homes de negre fa temps que han tornat a treballar al ministeri d’Economia d’Atenes. La motivació ideològica de les mesures imposades per la troica (ara quartet, amb la incorporació del mecanisme europeu d’estabilitat financera) és evident al llarg de les 941 pàgines del document de l’acord, que detallen mesures tan poc rellevants per a les finances públiques com l’augment del nombre de festius en què poden obrir els comerços. El suposat «rescat», a canvi del «sacrifici» ja ni tan sols passa formalment per a Atenes: tot se’n va a pagar el deute.. i crea deute nou.

Quan Tsipras ja havia fet aprovar les retallades al Parlament (sense dissidències va obtenir el sí dels diputats de Syriza i els seus socis ultranacionalistes, davant les protestes al carrer dels sectors que es resisteixen a llençar la tovallola), l’Eurogrup va sorprendre bloquejant encara els diners per les pressions d’Alemanya. El malson es repetia: Grècia a un pas de la fallida i amb la soga al coll

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

19

INTERNACIONAL

en mans de Schauble. Finalment l’acord in extremis arribava el 15 de juny, després de 8 mesos de bloqueig.

L’acord però només serveix per allargar l’agonia al pacient, i el mateix FMI, que manté un doble joc exigint una rebaixa del deute però també més austeritat, reconeix que Grècia necessita esborrar una part del deute per fer-lo «viable».

Des d ‘un punt de vista econòmic les mesures que s’estan aplicant a Grècia no tenen cap sentit. I és que el problema era i continua sent fonamentalment polític. El triomf de Syriza obria el camí a un gir a l’esquerra arreu d’Europa que posés en qüestió el «tot s’hi val» per mantenir el sistema financer i l’euro. Els aires de canvi s’encomanaven a l’Estat espanyol, Portugal i Itàlia. Calia tallar l’exemple d’arrel i la direcció de Syriza es va prestar a doblegar-se. Les enquestes ja donen avantatge a la dreta sobre la desmoralització.

Però hi havia un altre camí: el que el poble grec va decidir amb el contundent resultat del referèndum (62% pel no a la troica i l’austeritat), posant fi a l’agonia, deixant de pagar el deute, posant la gent per davant dels bancs i dirigint l’economia per garantir els drets de la classe treballadora i els sectors populars. No és un camí fàcil, però sí l’únic que permet garantir el futur.

Cristina Mas

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 150, juny-juliol 2017

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista