Lluita 151 17 09

nº 150- setembre 2017 - donatiu 2 euros Editorial i pàgines centrals: pàg 3, 10-11 1 d'Octubre: Referèndum Sí o Sí Sindical: pàg 4-5 Cerro Libertad. La tierra pa' quien la trabaja Dona treballadora pàg 6-7 El cas Juana Rivas 28S: crit global per l'avortament legal 150 anys de El Capital pàg 8-9 Escoles de formació: IDP Turquia i LI pàg 7 i 9

Homenatge: 50 anys de l'assassinat del Che pàg 11-12 VI Congrés Mundial de la UIT-QI: pàg 13-15 Avança la unitat dels revolucionaris Algunes resolucions (n'hi ha més a pàg 6 i 11) Internacional: pàg 16-20 Argentina, Perú, Palestina.

Aparició amb vida de Santiago Maldonado!

Suplement:: Atemptats: La traïció de la unitat darrera el règim

nidad IntUnitat Internacional dels Treballadors-Quarta Lluita Internacionalista 150, setembre Internacional (UIT-QI) 2017

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Estiu 1883 (V erano 1993) (Verano de la directora Carla Simón.

Què se li demana a una bona pel·lícula? Com a mínim el mateix que s’espera d’un bon llibre.

Que ens entretingui, que aprenguem alguna cosa, que no ens prengui per idiotes, que compleixi les promeses que ens fa i que visquem per un moment una vida que no és la nostra. Estiu 1993 és una bona pel·lícula, i és l’òpera prima de Carla Simón. Aplaudiments sisplau.

Carla Simón escriu i filma un fet cabdal de la seva pròpia vida: als sis anys els seus pares havien mort tots dos de sida i va anar viure al camp, a casa dels seus tiets i la seva cosina més petita. El primer estiu que passa amb la seva nova família adoptiva són les imatges que contemplem. Per tant la història tracta del dol de la pèrdua, del sentit de l’absència i de l’adaptació a un canvi. I el gran encert està en que el punt de vista que s’ha escollit és el de la nena protagonista, els adults giren al seu voltant, i la mirada de la nena fa que no hi hagi sensacionalisme ni tremendisme respecte ni de la sida ni de la mort, hi ha una càmara que grava més avall del que és habitual i les imatges diuen més coses que les paraules.

Queda clar que són un seguit d’encerts els que creen una obra rodona: som els espectadors els que construim aquesta història, l’anem recomposant a trossets en cada descoberta que se’ns mostra, el buit que sent la nena el percebem en els seus ulls i en el seu comportament de confusió, de rebequeries i de desconcert, però sense cursileries ni melodrames barats.

I no, no és una pel·lícula tristíssima de plorar. Nosaltres defensem que és lluminosa i vital.

Tendra, delicada, humana, honesta, sutil, harmònica i meravellosa són alguns qualificatius que li atribueixen les crítiques, i també afegeixen que recorda l’atmosfera que creaven les germanetes del film de Víctor Erice «El espíritu de la colmena» de l’any 1973.

Insistim: una delicada joia, desada en una capseta aparentment senzilla, que ens ha robat el cor.

2

2

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

Aturar la repressió de l’estat

El Parlament de Catalunya aprovava el 6 de setembre el marc de convocatòria del referèndum d’autodeterminació i, immediatament, el Govern català aprovava el decret de convocatòria per a l’1 d’octubre. La resposta del Govern i del Tribunal Constitucional -com era previsible- no s’ha fet esperar i ha arribat la prohibició amb amenaces penals contra els precursors i contra qui hi col·labori. El PSOE i Ciutadans han fet pinya amb Rajoy.

sanitat pública ... és a dir, allò que defineix un estat laic i de democràcia formal, això és república. Per això en la lluita pel referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya ens hi juguem obrir la porta a les aspiracions d’altres pobles, i també a la resolució d’aquestes reivindicacions pendents, tan pendents com acabar de recuperar els milers de morts que el franquisme va deixar a les cunetes.

Lluita Internacionalista forma part de la Unitat Internacional de Treballadors - IV Internacional i des d’aquest internacionalisme de classe que cridem a la classe obrera de tot l’estat i internacional a fer seva la defensa del dret d’autodeterminació a Catalunya. La unitat entre treballadors i pobles no pot ser el resultat de la imposició com ho és sota la monarquia o el franquisme. La unitat El problema del que la classe referèndum català no és t r e b a l l a dora un problema de " necessita serà el Catalunya, ni una qüestió resultat de la lliure de forma. La Constitució determinació dels nega el dret La repressió de pobles, aquesta és la d’autodeterminació, Frannostra lluita per una co ja va avisar que ho l’estat que es avui es federació de deixava tot lligat i ben lligat, llançarà contra el poble r e p ú b l i q u e s des de la impunitat dels socialistes.

Com crims de l’aparell de l’estat de Catalunya serà la que escrivia Marx als fins a la unitat de la Pàtria. treballadors britànics demà es farà servir conÉs fals afirmar que es vol davant la lluita per un referèndum i que el tra altres i les lluites l’alliberament poble català decideixi però d’Irlanda: la classe obreres i populars.... que es podia fer d’una altra obrera anglesa «no manera, perquè el règim Cal derrotar la repressió només ha d’ajudar ho ha deixat ben clar en els irlandesos, sinó aquests sis anys. Són simde l’estat monàrquic. Fer que ha de prendre la Madrid. ples excuses per plegar-se Puerta del Sol iniciativa per a la ruppossible el referèndum de al centralisme del règim. tura de la unió pacl’1 d’octubre. tada en 1801. Si no L’1 d’octubre està sobre fa això, el poble El 1 d'Octubre: Sí o Sí la taula si s’obre la porta a anglès serà un la liquidació del règim del instrument de les 78 o si continuem amb ell i classes dominants, s’aprofundeix el seu caràcter més reaccionari com perquè haurà d’actuar juntament amb elles conha vingut fent aquest últim període amb el PP i la tra Irlanda» . I completava en un altre escrit crisi capitalista. Certament la corrupció impregna Frederic Engels "el poble que oprimeix altres no els estats capitalistes, perquè si tot és mercaderia, pot alliberar-se.

La força que empra per als altres també ho són les voluntats polítiques: tot té un acaba per girar-se contra ell mateix". preu, tot està al mercat. Però els extrems als

el poble que oprimeix altres no pot alliberarse....

quals s’ha arribat a l’Estat espanyol són conseqüència del grau d’impunitat amb què es fa l’anomenada transició de règim. Si queden ocults els crims del franquisme, si la major part de l’aparell judicial i repressiu franquista quedava intacte i beneït, qui podria qüestionar a qui des del poder s’aprofités del seu càrrec, començant per la família reial. Aquest ha estat el regne de la impunitat.

Però és també el règim que va trair les aspiracions i lluites contra el franquisme. No només el dret d’autodeterminació, també defensaven la reforma agrària contra els terratinents, la separació completa amb l’església, l’escola i la

EDITORIAL

1 d'O: Sí o Sí

La repressió de l’estat que es avui es llançarà contra el poble de Catalunya serà la que demà es farà servir contra altres i les lluites obreres i populars. Què faran CCOO i UGT davant la repressió que desencadenarà l’estat? No respondre és donar suport a l’opressió, és posar-se al costat de la Monarquia i el PP, com està fent el PSOE. Per això cridem a impulsar actes i mobilitzacions solidàries en tots els racons de l’estat, i internacionalment. Cal derrotar la repressió de l’estat monàrquic. Fer possible el referèndum de l’1 d’octubre.

07/09//2017 Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

3

SINDICAL

Andalusia

Cerro Libertad.

La tierra pa' quien la trabaja M’agradaria donar, abans de començar l’article en qüestió, una breu pluja de xifres i estadístiques que descriguin objectivament la situació que vivim a Andalusia en aquests temps. Començaré amb les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’any 2016 on podem veure la bretxa de la desigualtat entre el Nord i el Sud de l’Estat Espanyol en tots els seus paràmetres.

Amb un acaparament constant de cada vegada més terra en menys mans (66% de la terra en mans del 6% dels propietaris a Andalusia), amb una mecanització incessant que expulsa a jornaleres i camperols de les terres i els talls, mecanització produïda al 90% fora del nostre territori, la qual cosa ens fa doblement dependents, amb una agricultura orientada a l’exportació al detall i no a la transformació de proximitat i generació de valor afegit al territori, amb una PAC que premia a qui més té, i un estat que retalla per baix en comptes de per a dalt (pèrdua de subvenció a qui cobrava menys de 300• de subvenció, per exemple), amb l’extensió del monocultiu que acaba amb la biodiversitat i afavoreix la desertització… i així podríem continuar llargament. No es pot parlar de transformar Andalusia des de l’esquerra si no es contempla i es posa en el centre el problema de la terra. I per descomptat no es pot parlar d’aquesta transformació signant pressupostos que venen terra pública, o lleis que liquiden la funció social de la terra convertint-la en pura mercaderia.

Aquesta llei, la Llei de Reforma Agrària de 1984, que va costar centenars d’ocupacions, vagues de gana massives com les de Marinaleda, detencions de sindicalistes i jornalers, pallisses, repressió…és una llei pobra, insuficient, heretada del franquisme amb quatre retocs…però era i és la nostra llei. És la consecució per part del poble andalús del reconeixement a la reivindicació que la terra és un ben comú i ha de tenir una fi social. En una frase: que la terra és de qui la treballa.

El primer d’Abril, el SAT ocupava la finca d’Adarves Altps, en el Ce-

Aquesta llei que està sent liquidada a poc a poc des de gairebé el seu naixement, se la va rematar amb la nova “Llei d’agricultura” que contempla la liquidació de tot el patrimoni agrari públic andalús. Suposa el triomf de la lògica del capitalisme sobre la terra, paradoxalment a mans dels qui es diuen socialistes.

Està en mans de l’oposició en el parlament andalús, de les organitzacions sindicals i agràries, dels ajuntaments, de la universitat andalusa, i de tots els agents socials d’aquesta terra, generar un debat i

4

4

unes accions serioses, profundes i radicals sobre aquesta qüestió que va molt més enllà de ser el canvi d’una llei per una altra. Aquest debat seria sens dubte un germen d’unitat d’acció popular més que necessari per a la tasca de derrocar al règim andalús, que l’única normalitat que ens ofereix és la de l’atur, l’emigració, la venda a preu de saldo de la nostra terra, la repressió i la presó per qui lluita contra aquests mals que nostra Andalusia tenen nom i cognom1

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

rro San Cristobal. Aquesta data no va ser una cosa aleatòria, aquest dia es complia un any de l’empresonament polític del sindi-

d’obra. És a dir, sense agafar ni un només quilo d’oliva ni emprar a ningú, per estar totalment abandonada, la propietat rep uns 30.000 • a l’any de subvencions de la PAC. Aquest és el motiu pel qual especulen amb la terra sense donar ni un miserable jornal. Mentre, a tan sols sis km de la finca, a Jaén, hi ha una ciutat amb un 26% d’atur. La terra pel 6% dels

i deixin treballar la terra en una comunitat que està corcada per l’atur, la desídia i l’angoixa.

«Reclamem que la terra estigui viva i que per a això cal fer-la diversa, acabar amb el monocultiu i diversificar els nostres camps.

Reclamem que lliures hem de ser i lliure ha d’estar la nostra terra per poder viure en harmonia en ella i amb ella.

Reclamem, volem i sentim que la terra no es pot posseir, que és patrimoni del poble que en ella habita. La terra, ni es ven ni es compra, i la gestiona qui la cuida i la treballa, que són les mans dels camperols i jornalers que l’han treballat tota la vida. Això és dignitat, futur i esperança, això és el Cerro Libertá.» 1

SINDICAL

calista Andrés Bódalo. La finca té gairebé 75 hectàrees, 64 de les quals són oliveres, i pertany a un organisme immobiliari del BBVA. Oscar Reina, Portaveu Nacional, va fer pública l’ocupació; “… una finca d’especulació, que podria donar més de mil jornals a l’any i que ara no està donant cap productivitat… en senyal de protesta, en senyal de reivindicació per la llibertat d’Andrés Bódalo, en aquests moments està sent ocu-

Sara Quesada Granada

pada per més de 200 jornalers del SAT… la terra ha de complir una funció social, com posa l’Estatut d’Autonomia… ” S’està intentat engegar una nova utopia, l’autogestió dels recursos per aconseguir que la terra tingui una funció social, no la propietat, es vol ocupació i dignitat. És una finca que va ser abandonada completament fa 5 anys, que podria donar treball a la província de Jaén, tan castigada per la desocupació. Des de quan un banc s’interessa per l’explotació de la terra? Els bancs avui dia s’han convertit en els nous terratinents.

Es calcula que entre el 30% i el 40% de les grans finques andaluses estan en mans de bancs. La finca no va aconseguir vendre’s al preu estipulat pel banc, uns tres milions d’euros. No obstant això encara que no es recull ni una sola oliva des de 2012 se segueixen cobrant les ajudes europees que prevalen la tinença de la terra i no la producció ni la contractació de mà

propietaris que posseeixen el 66% de la terra cultivable és una font d’especulació. Entre aquest 6% estan bancs com el BBVA.»2

Notes 1 http://kaosenlared.net/cerro-libertad-cuando-la-banca-terrateniente-gobierno-lo-consiente/ 2 http://sindicatoandaluz.info/ 2017/04/05/cerro-libertad-comienza-una-nueva-utopia/ 3 https://www.facebook.com/pg/ c e r r o l i b e r t a / p o s t s / ?ref=page_internal

«S’ha intentat arribar a un acord amb el BBVA, demanant-li un arrendament de la finca, però la resposta del banc ha estat la denúncia per usurpació. El passat 23 de juny va tenir lloc el judici a Jaén, la Fiscalia i el BBVA demanen per 20 companys i companyes; 3 mesos de presó (270 euros, 3 al dia). Ni el Portaveu Nacional, ni el Territorial de Jaén, Óscar Reina i Curro Moreno, ni el membre de la Permanent nacional han entrat al judici en declararse insubmisos judicials.”3 La finca no para de millorar, s’ha netejat el camp, s’han construït abeuradors, les primeres collites ecològiques ja han donat els seus fruits però, el més important, és una utopia que camina cap a la realitat. El que es reclama és que la Junta compleixi la seva pròpia llei Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

5

DONA TREBALLADORA

Resolució VI Congrés de la UIT-QI

Supor t a la jor nada jornada mundial d’acció global et a l’avor tament pel dr dret legal El recent 8M amb l’aturada internacional de dones va marcar una fita en la lluita de les dones a tot el món, que actualment són una gran part de les avantguardes que s’enfronten als governs retalladors i masclistes. En les diferents expressions que va adquirir la jornada (...) es va sostenir com a qüestió comú (...) el desenvolupament d’un feminisme internacionalista, anticapitalista i antipatriarcal (...)

El proper 28 de setembre, data en la qual es commemora el dia internacional per la despenalització i legalització del dret a l’avortament, organitzacions feministes i d’esquerres de tot el món estan organitzant una gran jornada global de lluita. En els països centrals, el dret a l’avortament conquerit fa dècades es troba permanentment amenaçat pels governs retalladors i clericals (...) com s’ha intentat (...) a Polònia, Itàlia, l’Estat Espanyol i en molts estats dels USA. En regions com Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia l’avortament es manté majorment com a il·legal o amb fortes restriccions, sent la principal causa de mort de dones gestants, en la seva majoria joves, pobres i migrants.

El reclam pel dret a l’avortament legal, segur i gratuït constitueix una demanda molt important en l’emancipació de les dones i, en particular, de les dones treballadores que paguen amb la seva vida la clandestinitat i la criminalització del dret a l’avortament. (...).

El VI Congrés resol: 1. Participar activament en cada secció en l’organització de la jornada d’acció global pel dret a l’avortament legal.

2. Realitzar una declaració pública, un flyer i un vídeo de la UIT-CI en relació a la jornada, per impulsar l’organització de les dones treballadores a tot el món i, especialment, en les seccions.

3. Participar també en cada secció en l’impuls i organització de la jornada del 25 de novembre (Dia Internacional contra la Violència sobre les Dones i Nenes).

4. Impulsar aquestes campanyes reivindicant un feminisme de classe i socialista.

6

6

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

L'implacable maquinària al servei del patriarcat: el cas de la Juana Rivas Als darrers temps s’ha fet tristament cèlebre als mitjans de comunicació el cas de la Juana Rivas, mare de Granada de dos fills menors d’edat, qui, en un intent de protegir els nens del seu pare maltractador, va decidir amagar-los perquè aquest no els pogués trobar. Des d’aquestes línies volem expressar el nostre total rebuig a la resolució judicial que obliga finalment la Juana a entregar els nens a un progenitor amb antecedents penals de maltractament – els quals han estat reconeguts per ell mateix- i condemnat a presó pels Tribunals per violència domèstica el 2009.

Aquesta sentència no pretén una altra cosa que castigar i criminalitzar la Juana per haver incorregut en uns suposats delictes de desobediència a l’autoritat judicial, obstrucció a la justícia i substracció de menors, entre d’altres. D’altra banda, tot el procés judicial que ha suposat aquest cas s’ha revelat com una absoluta concatenació de despropòsits els quals, un rere l’altre, han fet de la vida de la Juana i els seus fills un a u t è n t i c malson. El cas ha despertat una autèntica onada de solidaritat i adhesió de nombroses persones i col·lectius al llarg de tot l’Estat espanyol, que mostraven el seu recolzament a la Juana amb missatges com «La Joana està a casa meva».

Donada tota la polseguera i ressò mediàtics que ha obtingut aquest cas –malgrat no és ni serà l’únic d’aquestes característiques a l’Estat espanyol, on víctimes de violència de gènere pateixen cada dia injustícies de part dels seus agressors, els quals troben pràcticament carta blanca amb una laxitud legislativa què els hi ampara -, condemnem tanmateix el tractament que se n’ha fet per part d’alguns juristes i des de diversos mitjans de comunicació al servei de l’aparell de l’Estat, els quals s’han dedicat a desprestigiar i vilipendiar la Juana per la seva fugida, mentre intentaven alhora minimitzar i excusar el perfil agressiu i delictiu del pare dels nens, qui només va estar condemnat a tres mesos de presó, tot al·ludint a què tothom es mereix una «segona oportunitat».

Ens trobem, una vegada més, davant d’un cas d’injustícia flagrant comès ni més ni menys que pel mateix aparell judicial de l’Estat espanyol, el qual, escudat rere el concepte d’una presumpta democràcia institucional avalada per la justícia europea i internacional, aplica unes lleis redactades i concebudes per al recolzament del sistema patriarcal que es troba totalment inoculat i present a la nostra societat i vida quotidiana; la qual cosa suposa –una vegada més- un pas enrere en matèria d’igualtat, violència de gènere i preservació dels drets humans més bàsics.

E n t e n e m l’acció de la Juana com un acte de rebel·lia i defensa davant una justícia que està al costat dels forts i al servei del patriarcat, com a instrument per a preservar els seus interessos, alhora que oprimeix els i les més desfavorides, deixant-les en una situació d’absoluta indefensió. Per això, una vegada mes, ratifiquem que la sortida es la solidaritat i la mobilització independent. Allà hi serem serem.

Diana Calvo

28 de setembre: crit global per a l'avortament legal El proper 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització i Legalització de l’Avortament, les dones tornem als carrers en una nova jornada internacional pels nostres drets. Les restriccions sobre l’avortament a tot el món, i més encara la seva penalització total en molts països, és una mesura més del sistema capitalista i patriarcal que pretén mantenir-nos submises i controlades per exacerbar la nostra sobreexplotació. Per descomptat, això no disminueix la quantitat d’avortaments (que assoleix la xifra de 46 milions a l’any), sinó que provoca que les dones treballadores, pobres, joves i migrants acabin pagant amb les seves vides, pateixin diverses seqüeles o siguin criminalitzades.

En el marc de la crisi econòmica, i els plans de retallades i austeritat, en els països on hem conquerit aquest dret ens trobem permanentment lluitant contra atropellaments com l’augment de l’objecció de consciència, les retallades a la salut i educació pública i la criminalització . En alguns casos, com a l’Estat Espanyol, l’atac va anar més enllà i per això els darrers anys ens hem enfrontat a un intent reaccionari de restricció de l’avortament impulsat per l’ex Ministre de Justícia Gallardón (PP), i només fruit de la mobilització l’hem aconseguir aturar. En el mateix sentit ho han fet les companyes de Polònia, que amb el mètode de la vaga van evitar un retrocés similar que pretenia portar endavant el govern reaccionari d’aquell país.

Per això, en tot el món, la lluita pel dret a l’avortament legal, segur, i gratuït i per decidir sobre els nostres cossos, segueix més latent que mai. Aquest 28 de setembre, hem de ser milers als carrers de tot el món amb el crit global per a l’avortament legal.

Reclamem: educació sexual per a decidir, anticonceptius per a no avortar i avortament legal per a no morir. Immediata separació de les Esglésies dels Estats. Els governs capitalistes són responsables de la situació de les dones. Prou retallades que atempten contra la salut i la vida de les dones.

Convocatòria a Barcelona: 20h Plaça Sant Jaume.

Rosario Dem

Escola d'estiu de Lluita Internacionalista: A cent anys de la rrevolució evolució rrussa ussa Dels dies 18 al 20 de juliol hem realitzat com cada any, l’escola d’estiu de Lluita Internacionalista. Enguany el tema ha estat La revolució russa del 1917 i la seva vigència en molts aspectes justament un segle després. Com ja venim fent altres anys, hem tractat el tema mitjançant debats en grups i una posterior posada en comú en sessions plenàries.

Hem comparat diferents aspectes de la revolució russa amb d’altres processos revolucionaris del segle XX i més recents, com ara algunes de les revolucions àrabs, per analitzar perquè no s’ha tornat a produir amb èxit una revolució socialista amb aquella. En la majoria de casos la conclusió ha estat que no han estat tant els factors objectius els que no ho han permès, sinó les polítiques que han aplicat en moments decisius les organitzacions que han dirigit aquests processos. Amb contextos i situacions diferents però amb la mateixa tendència d’aturar els processos revolucionaris que podien avançar cap al socialisme en una etapa

«democràtica» que en la majoria de casos no han permès assolir ni tan sols les reivindicacions democràtiques plantejades o que directament han possibilitat contrarevolucions que han donat lloc a noves dictadures.

Alguns debats que es van tenir abans, durant i després del 1917 segueixen estant vigents actualment com per exemple si es pot aconseguir la superació del socialisme per la via electoral, mitjançant una successió de reformes o per la via del cooperativisme.

Hem recordat algunes de les fites que aquella revolució va assolir i hem debatut sobre les causes de la seva posterior degeneració. Hi van confluir diverses circumstàncies però la més determinant, junt amb l'aïllament degut a la derrota de la revolució alemanya, va tornar a ser la de la direcció política: en aquest cas la de l’estalinisme que

va donar lloc a tota una contrarevolució a la pròpia URSS, va ser decisiva per aturar altres revolucions com la del 36 a l’Estat espanyol, i va desembocar en la restauració capitalista de la pròpia Rúsia i d’altres països.

A més d’estudiar i debatre hem tingut temps de passar molt bones estones fent un bany a la piscina de la casa de colònies de Canet de Mar a on hem fet l’escola i compartint molts bons moments entre companys i companyes.

Pedro Mercadé

Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

7

25 de Juliol del 1867

A 150 anys de la publicació de El Capital El 1867 es va publicar el primer volum del que Marx va anomenar “un cop demolidor a la burgesia, del qual mai es refarà”. Traduït a totes les llengües, però també moltes vegades “enterrat” o “donat per mort”, El Capital reapareix, se’l torna a publicar, es transforma fins i tot en “boom editorial” i el llegeixen joves treballadors, estudiants i noves generacions de lluitadors que busquen avui un camí per lluitar contra l’explotació del capitalisme imperialista.

Les dues grans tesis del Capital Al llarg de l’obra es despleguen una gran quantitat de categories teòriques. Es van definint, i derivant unes de les altres, a partir d’analitzar les seves complexitats i contradiccions. Però El Capital posseeix dues afirmacions centrals, molt importants, però relativament senzilles.

La primera és que existeix un antagonisme a mort entre el patró i l’obrer, el burgès i el proletari, irreconciliable, perquè el primer viu a costa del segon, la seva riquesa i opulència depenen directament de quant pugui explotar al treballador, de quanta suor del seu cos es transformi finalment en “capital” per al patró. Això és essencialment la plusvàlua, que no surt de les màquines, ni de la capacitat organitzativa “intel·ligent” del patró, sinó de l’esforç del treballador. El patró, llavors, és un paràsit. Perquè es queda amb el treball viu no pagat. Se l’apropia.

I l’inverteix com a propi, una vegada i una altra, fins a l’infinit. Els obrers deixen la seva vida en aquestes mercaderies que produeixen, que després li són alienes, la majoria de les quals no poden comprar.

Produeixen la riquesa, però en gaudeix una ínfima minoria.

I la segona afirmació és que el capitalisme, com a forma d’organització econòmica i social (“mode de producció”, tal com l’anomena Marx) no pot garantir el progrés de la humanitat, i posseeix en la seva pròpia dinàmica un funcionament que el porta a crisis recurrents i cada vegada més profundes.

Que Marx veia com una sentència de mort, sempre prorrogada mentre la classe obrera no s’aixequés i triomfés en la revolució social. Serà necessari arribar al Volum III de l’obra per trobar les explicacions més detallades de l’origen d’aquesta, en la tendència a la caiguda de la taxa de benefici.

Avui, en ple segle XXI, aquestes dues afirmacions de Marx, segueixen més vigents que mai. Si el capitalisme imperialista sobreviu, i avui amenaça de portar a la barbàrie al conjunt de la humanitat, no és per les seves bondats o fortaleses, sinó per l’absència d’una autèntica direcció revolucionària que guiï a la classe obrera a la victòria. La necessitat imperiosa de construir-la és, també, la conclusió “no escrita” del Capital.

8

8

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

Qui invoca el fantasma de Marx? Les crisis capitalistes, repetides, aprofundides, fetes ja cròniques. L’augment palpable de l’explotació i la misèria. El Capital és “el llibre” a on Marx ens explica, científicament, amb obsessiva extensió, desenvolupant cada categoria teòrica i il·lustrant-la amb milers d’exemples, que el capitalisme no pot resoldre els problemes de la humanitat. Que, malgrat els enormes avenços científics i tecnològics i de l’enorme massa de béns que és capaç de crear, només pot oferir-nos misèria, crisi i explotació.

Es tracta d’un text seriós, profund, científic amb totes les lletres.

Els acadèmics universitaris el van llegir, van discutir i molts d’ells fins i tot afirmen que “el van rebutjar” al llarg de totes aquestes dècades. Però, com diu el mateix Marx, mai van comprendre el més important. En cadascuna de les categories teòriques que desenvolupa el que cal buscar no són “abstraccions” sinó la mateixa realitat i la vida de la classe treballadora. Per això els obrers que el van llegir, molts d’ells amb menys eines intel·lectuals que “els especialistes” van ser els que van poder captar l’essencial.

Prohibicions, “refutacions” i tergiversacions Amb El Capital es va voler fer de tot.

“Rebutjar-lo” va ser l’aspiració dels teòrics de la burgesia. També hi va haver els qui el van voler silenciar, prohibir, convertir la seva tinença en un delicte i fer-lo desaparèixer de la faç de la terra: va ser la pretensió de feixistes de tots els continents després.

Però el destí del Capital va acompanyar el de la mateixa classe obrera. Perquè van existir i existeixen els que van tractar (i tracten) d’“interpretar-lo”, fer-lo “menys revolucionari”, i “actualitzar-lo als nous temps”. Molts revisionistes, que fins i tot s’autodefinien “marxistes”, es van donar a aquesta tasca, ja des del mateix segle XIX, pocs anys desprès de la mort de Marx. La primera gran traïció a la classe obrera, la va fer la socialdemocràcia, va estar precedida per llargs intents de “revisar” i “reformar” les tesis principals del Capital. L’estalinisme ho va voler transformar en una “bíblia” morta, un objecte d’adoració: es negaven a estudiar-lo seriosament, el reemplaçaven per manuals suposadament “simplificats”. És que el mateix Capital refuta la traïció central amb què socialdemòcrates, els estalinistes i nous reformistes de tot tipus van intentar portar a la via morta a tantes revolucions: la conciliació de classes. Perquè El Capital no porta receptes econòmiques per millorar el capitalisme.

No diu que és possible “humanitzar” el capitalisme, ni que es pot

construir una altra societat amb “alguns burgesos bons”, ni que es pot avançar amb models d’economia mixta. Per contra, El Capital és la denúncia implacable de l’explotació capitalista. I la impossibilitat absoluta de “millorar-la”.

Una obra inconclusa, per a una tasca inconclusa Per això el vell i difícil text tornava, i segueix tornant una vegada i una altra. Era llegit en el desterrament siberià i en els grups clandestins de la resistència antizarista, a on el van conèixer Lenin i Trotsky. Es creaven cursos per estudiar-lo a les presons del món, enmig dels règims més atroços. El Che Guevara va crear un grup d’estudi en els primers anys de la revolució cubana. Nahuel Moreno, el fundador del nostre corrent, alhora que s’obsessionava perquè els trotskistes anessin a inserir-se a la classe obrera, es dedicava ell mateix a ensenyar economia sobre la base del text de Marx, esforçant-se en què cada treballador descobrís, darrera de les aparentment abstractes categories, el seu caràcter de classe. Perquè El Capital és una massa, una eina, per fer més fort el braç, el múscul anomenat a esfondrar el capitalisme.

El Capital és una obra inconclusa. Perquè inconclusa està la tasca. Avui augmenta la pobresa, la desocupació, la fam i la misèria. L’imperialisme, expressió superior i descarnada del poder polític del capitalisme, segueix massacrant pobles. La mateixa existència del planeta està en risc, per la destrucció eixelebrada de recursos no renovables per part de les grans multinacionals. A 150 anys del Capital i a 100 anys de la primera vegada que els obrers i camperols a Rússia, van començar a construir aquesta societat nova, hi ha un missatge i una tasca. Que els treballadors han d’organitzarse políticament en forma independent de la burgesia, a cada país i a escala internacional. Que cal apostar per la força de la classe treballadora, per la revolució social, per la lluita per la presa del poder. I a partir d’aquí apostar per la destrucció de les institucions podrides de l’estat burgès i l’expropiació de la burgesia, i per l’extensió d’aquest procés s tot el món, començant per construir una altra societat, sense explotadors ni explotats, el socialisme. Que només es podrà fer realitat a partir de la més estricta democràcia obrera.

Han passat 150 anys. La classe obrera es va aixecar moltes vegades. Va guanyar i va perdre.

Marx ens va ensenyar que, encara que es presenta com a tal, el capital no és un déu, és només un “fetitxe” que és possible vence’l. Però si és veritat que vam aprendre que el capitalisme no cau sol.

Com deia Nahuel Moreno: “...l’indispensable és lluitar, lluitar amb ràbia per triomfar. Perquè podem triomfar. No hi ha cap déu que hagi fixat que no puguem fer-ho”. Per tot això, més que mai, El Capital és una obra vigentobra vigent.

Tur quia urquia

En l'escola del IDP (Par tit de la Democràcia Obrera) L’estiu passat el nostre partit germà a Turquia l’IDP (Isçi Democrasisi Partisi) no va poder fer la seva escola d’estiu per la situació al país després de l’intent de cop d’estat i l’increment de la repressió del règim d’Erdogan. Aquest estiu, tot i la situació de creixement de l’autoritarisme del règim, sí s’ha dut a terme l’escola i des de Lluita Internacionalista hi hem volgut estar presents amb la participació de tres companys.

Com a la nostra escola, el tema escollit ha estat la revolució russa, però contextualitzant-la amb l’actual situació a Turquia. La importància del Programa de transició i de les consignes que, partint de les necessitats dels i les treballadores i del seu nivell de consciència, poguessin avançar cap al socialisme, ha derivat en el debat sobre la consigna de l’Asemblea Constituent a Turquia, sobre a on, com i amb quins arguments s’explica i sobre quines consignes socials l’acompanyen per tal d’avançar en la mobilització i organització dels i de les treballadores.

També s’ha tractat la importància del partit leninista, de la metodologia del centralisme democràtic i de com s’aplica per a, tot i la dificultat per intervenir amb l’actual context a Turquia, trobar els espais per fer arribar les nostres consignes al màxim de treballadors/es.

Hi ha hagut un molt bon ambient i, a més de per preparar l’activitat política i agafar forces, l’escola ha servit per enfortir encara més els llaços entre els/les companys/es de Lluita Internacionalista i Isçi Democrasisi Partisi i per seguir construint conjuntament l’organització internacional que compartim, la Unitat Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI).

Pedro Mercadé

José Castillo.

Economista. Professor de la UBA. Candidat a diputat pel Frente de Izquierdas.

Militant d'Izquierda Socialista Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

9

1 d’Octubre. Referèndu Aquesta Diada és la darrera abans del referèndum. No hi poden haver excuses ni espai per a subterfugis: és SÍ o Sí. No hi ha espai per a cap pas enrere enrere. El govern Puigdemont-Junqueras ha de garantir-lo, faci el que faci el govern de Rajoy. La mobilització per a fer-ho possible i respondre l’atac de l’Estat és del tot imprescindible i serà determinant.

L’Estat i el Gover n de Rajoy Govern Rajoy,, s ja han PP-PSOE-C’s amb el bloc PP-PSOE-C’ posat en marxa la maquinària essiva. El T ribunal Constituciorepr Tribunal epressiva. nal Ja ja han començat amb les prohibicions i amenacen prendre mesures penals contra càrrecs. La Fiscalia també està en marxa per perseguir qui continuï defensant el referèndum. La Guàrdia Civil escorcolla impremtes i alguns sectors, com Garcia Albiol, segueixen impulsant la intervenció de l’autonomia amb l’article 155. Davant l’Estat, l’única resposta és la mobilització. Hem d’aturarlos arribant fins i tot a la vaga general si es porta algú a la presó o si fan realitat la intervenció de l’autonomia.

Perquè per un treballador/a –nascut o no a Catalunya- no és cert que sigui igual estar amb el règim o amb un poble que ha sortit massivament demanant llibertat. No és igual estar amb el rei que va imposar Franco, amb tot el seu estat repressiu, que amb el poble que es rebel·la. Si el règim impedeix el referèndum i s’enforteixi es pagarà amb més repressió, però no només contra els «independentistes», sinó que acabarà colpejant als i les treballadores, als i les més febles.

No, companys:: és cosa de tots si es debilita aquest poder nefast o ampoc enca la cadena. T es tr Tampoc trenca som neutrals entre Monarquia i República i per tot això no som neutrals en el sentit del vot.

Nosaltres cridem als treballadors i treballadores a votar Sí per trencar amb el règim monàrquic monàrquic.

Per què la república catalana ha de ser una oportunitat per un gir cap els interessos de la classe treballadora. Per què caldrà seguir lluitant per a què sigui per una República obrera, al servei de les necessitats dels de baix i no dels interessos de la burgesia catalana i Foment del T eball. Volem el Trreball vostre sí per expressar a les urnes el que hem cridat als carrers, construint una alternativa que deixi de pagar el deute per posar els diners a evitar els desnonaments o la pobresa energètica, derogar les reformes laborals i acabar amb la precarietat i la misèria,... per acabar amb l’escalada vertiginosa que

ha duplicat els multimilionaris amb la crisi a base d’estroncar la vida dels i de les treballadores.

Ha arribat l’hora que totes les forces de l’esquerra prenguin una posició clara. ICV en boca de Joan Coscubiela, ha demostrat ser el més bel·ligerant contra el referèndum a nom del referèndum, tot per acabar en la defensa la constitució monàrquica i oferir-li al règim arsenal per a la repressió.

Veure com tots els diputats del PP i Ciutadans s’aixecaven per aplau-

10

10

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

dir-lo amb passió, hauria de fer pensar a la militància de CSQEP o els Comuns. El portaveus de CSQEP ha dinamitat el seu propi grup parlamentari posant a Podem i fins i tot a EUiA contra les cordes, com va fer el PCE i el PSUC a l’inici de la transició per imposar contra la seva pròpia base la Monarquia.

Però els seus serveis al règim probablement tornin a rebre com a resposta el conegut Roma no paga a traïdors. Podem Catalunya defensa votar l’1 octubre, CSQEP/ICV, no. Cal prendre decisions.

La posició davant el referèndum també divideix Podemos estatal.

Suport al referèndum de les Mareas galegues o Podemos-Andalucia, contra la posició de Podemos (Echenique) que, emparant-se en la «manca de garanties», afirma «Yo, si fuera catalán, no participaría en ese referéndum », donant cobertura justament als qui neguen les garanties, el règim del güitat és, 78. Tota ambi ambigüitat com en qualsevol situació de xoc, posar— se al costat del fort, en aquest cas del règim monàr quic de la Transició. monàrquic La manca de garanties és també l’excusa de la direcció de CCOO per inhibir-se. Com ho fan també Els Comuns, darrera la crida a anar a votar «com a mobilització», però negant-ne el caràcter vinculant del resultat. Perquè la pregunta que mai responen és: si el referèndum pactat i amb totes les garanties no és possible davant la negativa del govern i l’Estat espanyol, com es pot exercir l’autodeterminació?

Quan els xocs es produeixen, no queda espai per als «neutrals», sinó que aquests es converteixen en la cobertura dels forts, deixant-los que imposin la seva força per sobre les mobilitzacions de carrer dels darrers sis anys.

EN HOMENATGE

A 50 anys de l'assassinat del Che Guevara

«Revolució socialista o caricatura de revolució» Ara que estan de moda tot tipus d’enquestes, seria un orgull que el Che Guevara, que va caure a Bolívia en 1967, quedés consagrat com l»argentí més famós». Per a molts dels joves que el porten a els seves samarretes, pins i cartells, és un exemple de vida militant, honesta, de lliurament a un ideal de canvi revolucionari i de lluita.

Ernesto Guevara és tot això, i molt més. En les polèmiques actuals sobre la lluita pel socialisme aquest segle, hi ha molt per aprendre i tenir en compte de la seva experiència.

El nostre corrent, encapçalada per Nahuel Moreno, va criticar des dels seus orígens les concepcions guerrilleristes i foquistes de Guevara.

Aquestes crítiques les fèiem amb el convenciment que aquells focus guerrillers eren una via morta cap a l’assoliment de nous triomfs i en el marc de la defensa incondicional de la primera revolució socialista a Amèrica Llatina. Li criticàvem també no plantejar-se la necessitat de l’autodeterminació i democràcia per a la classe obrera i la necessitat de construir nous partits revolucionaris.

Però també consideràvem que la figura de Guevara anava molt més lluny que aquestes diferències.

Guevara «Guevara Guevara: heroi i màrtir de la revolució permanent permanent» Amb aquest títol, fa quaranta anys Nahuel Moreno publicava el seu homenatge al revolucionari assassinat a Bolívia. «Guevara, que es va jugar la vida quantes vegades va ser necessari, fins a perdre-la, per la revolució cubana i llatinoamericana, no va tenir temor d’enfrontar i donar resposta als problemes més greus plantejats a la revolució. Des de la defensa de Cuba fins a la construcció del socialisme en l’etapa de transició, passant per les relacions econòmiques entre els països socialistes […] per donar-li una sortida: la revolució permanent» (La Veritat, 23/10/67).

12

12

Recordant la seva trobada amb el Che en la reunió de Punta del Este, Moreno no va dubtar a situarlo en l’»ala més revolucionària», que s’oposava a la direcció de la URSS, en el procés cubà, encara que sense passar per alt les seves posicions pro-xineses. (El Tigre de Pobladora, El Socialista, 2006).

A més d’infatigable defensor de les expropiacions i la centralització e c o n ò m i c a , Guevara es plantejava fer «participar als treballadors en la direcció de l’economia nacional planificada» (vegeu per exemple el seu discurs del 08/08/ 1961). I va tenir una particular i p r i m e r e n c a preocupació per denunciar i combatre els privilegis que començaven a usufructuar els funcionaris del govern i el partit. Va mantenir una vida personal i familiar absolutament austera i es posava cada diumenge al capdavant de brigades de treball, per educar amb el seu exemple. La seva visió internacionalista el va portar a entendre la defensa de Cuba com a part de l’extensió de la revolució socialista a la resta de l’Amèrica Llatina i a xocar cada vegada més amb les posicions de la burocràcia soviètica. Va criticar durament els termes d’intercanvi econòmic de la URSS amb els altres països de l’anomenat «camp socialista». El febrer de 1965 va pronunciar un cèlebre discurs a Alger. Va cridar a unir les lluites contra l’imperialisme fins a acabar definitivament amb ell a tot el món,

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

a enfortir l’internacionalisme proletari i a la lluita mundial pel socialisme.

Va condemnar la política de coexistència pacifica entre la direcció de la URSS i l’imperialisme, va exigir el suport incondicional, amb armes de franc, als vietnamites, va denunciar el jou dels deutes externs, i les bases militars ianquis. Aquestes

posicions revolucionàries anaven perdent suport dins de Cuba, i poc després va marxar per a no tornarhi.

Abans de complir-se el primer any del seu assassinat, la direcció de Fidel i el PC cubà van recolzar a l’agost de 1968 la massacre de la revolució txecoslovaca de mans de l’exèrcit soviètic. I quan Allende va arribar al poder a Xile van recolzar calorosament la «via pacífica al socialisme», que amb la seva utopia de conciliació de classes va obrir el camí al triomf de Pinochet.

Les experiències de les «reformes cap al mercat» dels buròcrates xinesos i dels soviètics, que van donar lloc a la restauració del capitalisme en aquells països, i els renovats intents de fer «socialisme» en el capitalisme mantenen la vigència d’aquella frase per la qual va donar Guevara la seva vida: «revolució socialista, o caricatura de revolució».

Es va celebrar el VI Congrés Mundial de la UIT-QI

Avança la unitat dels revolucionaris Entre els dies 6 i el 9 de juliol es va realitzar a Buenos Aires el VI Congrés de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional. Segueix creixent un pol de reorganització dels revolucionaris sobre la base de la construcció de partits que lluiten per una sortida socialista.

La màxima instància organitzativa i de deliberació de la UIT-QI va reunir a delegats de Brasil, Veneçuela, Turquia, Estat Espanyol, Bolívia, França, Perú, Xile, Mèxic, Panamà, Alemanya, Noruega, Regne Unit i Argentina. A més, va rebre salutacions de militants i organitzacions de República Dominicana, Nicaragua, Estats Units i Austràlia.

La presidència honorària del congrés va estar dedicada a la Revolució Russa, en l’any del seu centenari, al fundador del nostre corrent, Nahuel Moreno, i al poble treballador veneçolà que lluita contra la repressió i les retallades. També es va retre homenatge al poble sirià que heroicament es va aixecar contra la dictadura genocida de Bashar Al Assad.

Es van discutir temes d’actualitat internacional com l’ascens al poder als Estats Units del magnat reaccionari, racista i misogin Donald Trump, i la seva intenció d’encapçalar una nova contraofensiva de l’imperialisme contra els pobles del món; la resistència dels pobles als plans d’ajust i les contrareformes que apliquen els governs per augmentar les taxes d’explotació del treball assalariat. També es va tractar el significatiu creixement de les lluites del

moviment de dones al món, en el qual és necessari intervenir per construir un fort corrent del feminisme amb perspectiva de classe. Es va debatre sobre la insostenibilitat des del punt de vista ambiental de la depredació capitalista i la necessitat d’avançar cap a una economia socialista democràticament planificada per impedir el desastre climàtic.

En el marc del congrés es va realitzar, el 8 de juliol, un acte públic amb motiu dels 100 anys de la Revolució Russa, a l’auditori de la Facultat de Ciències Socials de la UBA. Aquest aniversari, al costat del dels 50 anys de l’assassinat del revolucionari argentí Ernesto Che Guevara, presenta l’oportunitat de participar en debats actuals sobre la necessitat de seguir desenvolupant l’internacionalisme revolucionari.

Per respondre a l’enorme desafiament de construir organitzacions capaces d’intervenir de manera decisiva en el procés mundial de lluites, és important articular els esforços d’unir als revolucionaris a cada país i el món.

Considerem que la construcció de la UIT-QI forma part d’aquest esforç fonamental, de la unitat internacional en la lluita pel socialisme. La tasca pendent en el camí de la

VI CONGRÉS MUNDIAL

Les concepcions del «socialisme del Segle XXI» i Guevara Actualment, els governs de Veneçuela i Cuba, i el PC cubà, proclamen un anomenat «socialisme del Segle XXI».

Defensen l’economia mixta capitalista, la convivència entre diferents formes de propietat (incloent-hi els negocis de les grans multinacionals) i els mecanismes del mercat. Els fracassos de Xile en els setanta i de Nicaragua en els vuitanta ja van ser proves contundents d’on condueix aquest neoreformisme. Es va prendre un camí oposat al de Cuba, mantenint el capitalisme. El Che ja no hi era. Però va deixar la seva concepció socialista revolucionària i internacionalista. Per a Guevara la necessitat de la revolució, les expropiacions, la planificació i la participació conscient dels treballadors en la construcció de l’economia de transició, l’extensió de la revolució, i la solidaritat mútua entre els països que es van dir «el camp socialista» formaven part d’una totalitat. Per al seu enfocament, no hi havia mitges tintes. Si es prima el mercat, i no la planificació i la centralització, és capitalisme, no és socialisme. Per això ja en 1963 rebutjava les posicions que defensaven un funcionament mercantil per a l’economia cubana i criticava al govern de la URSS que ho encoratjava.

Mercedes Petit Article publicat a Izquierda Socialista. Octubre 2007 Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

13

Algunes Resolucions de Resolució sobr eV eneçuela sobre Veneçuela Considerant:

Algunes de les intervencions en l'acte de tancament i pel centenari de la Revolució Russa a la UBA: (d'esquerra a dreta) Miguel Ángel Hernández, Partido Socialismo y Libertad, Veneçuela; Rosi Messias, CST de Brasil i secretària general del PSOL a Río de Janeiro; Josep Lluís del Alcázar, Lluita Internacionalista, Estat espanyol; Gorkem Düru, Partit de la Democràcia Obrera (IDP), Turquia; Juan Carlos Giordano, Diputat nacional d'Izquierda Socialista en el FIT, Argentina; Mathieu, Grup Socialista Internacionalista, França

reconstrucció de la Quarta Internacional.

Davant la decadència dels governs autoanomenats progressistes a Llatinoamèrica, es va refermar la necessitat de construir organitzacions socialistes revolucionàries per superar des de l’esquerra les limitacions reformistes dels Lula, Evo, Kirchner, Ortega i Chávez-Maduro, que en els seus primers anys van generar grans expectatives, però van acabar aplicant brutals retallades contra els seus pobles. Enfrontant al mateix temps a les falses alternatives patronals que representen els Macri, Témer o Capriles. La persistència de lluites populars en el nord d’Àfrica, com al Marroc i Tunísia, les vagues generals a Brasil o Grècia; les grans mobilitzacions contra Erdogan a Turquia, l’esclat contra el G20 a Hamburg, les mobilitzacions contra els femicidis a tot el món, mostren que hi ha una enorme força en moviment, la de la joventut, els treballadors i les dones, que requereix amb urgència d’una perspectiva estratègica per aconseguir triomfs i canvis de fons.

En aquest marc, el VI Congrés de la UIT-QI va resoldre diverses campanyes. Entre les més destacades estan impulsar i desenvolupar les mobilitzacions contra Trump i l’imperialisme, contra els pagaments dels deutes externs, contra els plans d’ajustament i retallades socials, en solidaritat amb el poble palestí contra el colonialisme sionista i el suport als refugiats, les lluites contra el racisme, contra la criminalització de la protesta i la repressió dels règims d’Erdogan i Maduro, impulsar i participar de la jornada mundial del 28 de setembre pel dret a l’avortament i el suport a les lluites contra la destrucció de l’ambient per part d’imperialisme i els governs capitalistes.

14

14

Miguel Sorans Dirigent d'Izquierda Socialista i la UIT-QI Publicat a IS 357, juliol 2017 Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

1. Que a Veneçuela està en curs una rebel·lió popular, l’eix central de la qual és la lluita per la sortida del govern de Nicolás Maduro. Una rebel·lió que és expressió del descontentament generalitzat del poble veneçolà amb el govern d’un fals “socialisme del Segle XXI” que mata de fam, que aplica unes brutals retallades amb l’acord amb sectors patronals i que saqueja els recursos lliurant el petroli a les transnacionals a través de les empreses mixtes, que paga el deute extern i lliura els recursos miners. Tot això ha portat al país a l’actual desastre econòmic i social.

2. Que les mobilitzacions, saquejos i altres formes de protesta que es desenvolupen al país tenen un caràcter genuí. Encara que en un inici algunes de les protestes i mobilitzacions van ser convocades per la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), aquestes van anar adquirint cada vegada més un caràcter espontani i generalitzant-se en tot el país. Especialment a partir del 19 d’abril, quan s’incorporen amb molta força importants sectors populars que havien estat base social del chavisme. De fet, la MUD no les controla del tot, la qual cosa fa que en moltes comunitats i regions la gent s’organitzi i conformi comitès per mobilitzar-se i enfrontar la repressió de la GNB, la PNB, i l’acció de les bandes paramilitars properes al govern.

3. Que la convocatòria a una Assemblea Nacional Constituent és fraudulenta i antidemocràtica, i que el govern busca amb ella perpetuar-se al poder.

4. Que el govern de Maduro reprimeix brutalment les mobilitzacions i diferents formes de protesta mentre segueix avançant en la instrumentació de la Constituent tramposa, (...) aprofundint el seu gir cap a un règim dictatorial.

5. Que per la seva banda la MUD, amb les seves convocatòries només busca una sortida institucional que permeti realitzar eleccions. (....) i busquen evitar que Maduro caigui per la mobilització revolucionària del poble.

6. Que l’objectiu fonamental del govern és aixafar mitjançant la violència la rebel·lió popular (...) per seguir aplicant brutals retallades econòmiques contra el poble treballador i mantenir-se indefinidament al poder, avançant en mesures cada vegada més totalitàries.

7. Que la nostra secció està actuant en aquesta rebel·lió contra el govern de Maduro, diferenciant-se políticament de la MUD, i des d’una posició d’independència de classe, i per a un govern dels treballadors.

8. Que en aquest marc, la situació a Veneçuela es converteix en una prioritat per a la intervenció de la nostra Internacional i per a la seva secció al país (PSL).

El VI Congrés resol: 1. Impulsar una campanya internacional de suport i solidaritat a través de totes les nostres seccions, realitzant, on hi hagi condicions, piquets en ambaixades, consolats, xerrades, fòrums, debats, en estructures sindicals, universitats i barris. Amb la consigna central de “Fora Maduro”, “Contra la Constituent fraudulenta i antidemocràtica”, i per la defensa de les llibertats democràtiques, per l’alliberament dels centenars de detinguts per lluitar. Dins de la política del PSL de diferenciació permanent de la MUD i per una sortida independent dels treballadors.

2. Dedicar espais a la situació a Veneçuela en els nostres periòdics, revistes i altres publicacions de la UIT-CI i les seves seccions (...)

3. Cridar a altres organitzacions polítiques i corrents internacionals, amb les quals tinguem acord a enfrontar al govern de Maduro i defensar la lluita del poble veneçolà, a impulsar de forma conjunta aquesta campanya internacional.

el VI Congrés Mundial de la UIT-QI Contra la destr ucció de la natura pel capitalisme destrucció Considerant: 1. Que en les últimes dècades el capitalisme en crisi va entrar en una fase de major destrucció i saqueig anàrquic dels recursos naturals, utilitzant tècniques contaminants, en l’agroindústria (...), mineria a cel obert, en la indústria petroliera, enormes preses que destrueixen selves i desplacen pobles indígenes, (...) incrementant els gasos d’efecte hivernacle i per tant l’escalfament global i les catàstrofes climàtiques, com sequeres, inundacions. A Sud-amèrica i Centreamèrica, els plans IIRSA (avui COSIPLAN) i Pla Poble Panamà, destinats a integrar els interessos multinacionals, són una expressió (...)

2. Que l’Acord de París del 2015, suposadament destinat a frenar l’escalfament global, és una gran estafa, que no soluciona cap dels principals problemes ambientals i, per la seva banda Estats Units per ordre de Trump es va retirar d’aquest acord negant l’escalfament global i la catàstrofe climàtica i afirmant que no estava disposat a cap limitació a les indústries i tècniques contaminants nord-americanes.

3. Que aquesta destrucció de la natura està directament al servei de l’acumulació de guanys de les multinacionals i provoca grans sofriments, malalties, migracions massives, principalment a sectors camperols, indígenes, treballadors i sectors populars en general (...)

4. Que milions de persones lluiten per impedir aquests desastres enfrontant aquests plans, com és el cas de les mobilitzacions al Perú i l’Argentina (...) Brasil, Centreamèrica, República Dominicana (...) Aquestes lluites contra la destrucció ambiental i l’espoli de terres en benefici de multinacionals, són en general fortament reprimides i criminalitzades.

El VI Congrés resol: 1. La UIT-CI dóna tot el seu suport i crida a aprofundir aquestes lluites dels treballadors, pobles indígenes, camperols i altres sectors populars, per aturar aquestes noves formes de saqueig capitalista dels recursos naturals.

2. Que en particular denunciem el paper de Trump al capdavant de l’imperialisme, que (...) expressa aquesta política mundial de saqueig i destrucció ambiental en benefici dels guanys de les multinacionals. En aquest marc denunciar davant els pobles l’existència de plans des dels Estats i multinacionals de vies de comunicació, preses hidroelèctriques, canals, que lluny de resoldre necessitats populars han provocat el saqueig de recursos naturals i destrucció ambiental amb greus conseqüències per a la població, és el cas esmentat del COSIPLAN a Sudamèrica i Pobla Panamà a Centreamèrica.

3. Reafirma que aquesta lluita contra la destrucció ambiental és inseparable de la baralla contra les multinacionals capitalistes, que només expulsant-les (...) i establint un efectiu control democràtic dels treballadors i el poble, que impedeixi projectes (...) que siguin perjudicials per a la població i el medi ambient, es pot frenar l’avenç d’aquests desastres en cada lloc i que l’única garantia per aconseguir-ho és la mobilització obrera i popular (...) Aquesta lluita contra el desastre global solament pot resoldre’s amb governs dels treballadors que liquidin l’economia capitalista i imposin una planificació democràtica socialista de l’economia.

4. Abocar-nos des de la direcció de la UIT-CI, en col·laboració amb les seccions, a analitzar la política i conseqüències d’aquesta depredació ambiental, per elaborar política, programa i consignes per enfrontar-la.

Resolució de solidaritat amb el moviment sindical de Guadalupe To t e l n o s t rre e suport a Elie Domota, dirigent de la UGTG, de Guadalupe El 31 de maig Elie Domota, dirigent de la Unió General dels Treballadors de Guadalupe, va ser citat pels tribunals per ser processat. El seu crim: haver-se oposat amb els treballadors a l’acomiadament de tots els obrers de la UGTG. La UGTG independentista, és el sindicat majoritari de Guadalupe amb el 56% dels vots en les últimes eleccions professionals, la qual cosa explica en gran parteix la violència de la repressió.

El president director general de BMW el va denunciar per violència.

En realitat Elie Domota va ser víctima d’una provocació de la seguretat patronal durant una reunió de negociació.

Des de 2009, prop de cent militants han estat víctimes de la repressió de l’estat colonial francès.

Com a element de comparació, proporcionalment seria com si 15000 militants sindicals haguessin estat perseguits a França. Elie Domota serà processat el 15 de març.

Tot el nostr nostre e suport a Elie Domota i a tots els militants de la UGTG. Absolució per a tots.

Prou de repressió de l’Estat colonial francès i de pwofitasyon.

Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

15

INTERNACIONAL 16

16

Ar gentina. Eleccions primàries obligatòries (P ASO) d'agost Argentina.

(PASO)

Resultats de les PASO i la molt bona elecció del FIT Les eleccions del 13 d’agost expressen políticament quatre fenòmens nacionals, de diferents magnituds però que tenen la seva interrelació. 1) Van expressar un triomf electoral del govern de Macri-Cambiemos, que només s’explica, a la franja popular, com a continuïtat del vot de càstig del 2015 al peronisme i, especialment, al kirchnerisme; 2) ratifica la crisi i reculada del peronisme en totes les seves variants; 3) va haver-hi una molt bona elecció del FIT que va mostrar el seu enfortiment com a l’única alternativa d’esquerra a nivell nacional i 4) es va posar en evidència la decadència de tots els projectes de centre-esquerra. El govern pretendrà utilitzar aquest triomf polític per avançar amb els seus plans de retallades. Però xocarà amb les lluites obreres i populars que seguiran enfrontant al govern.

El govern i Cambiemos va aconseguir un triomf electoral nacional en arribar al 35,90% i aconseguir un empat tècnic al centre de l’escena, que era l’elecció de Província de Buenos Aires, on s’enfrontava a Cristina Kirchner amb Unidad Ciudadana. Cristina i el peronisme kirchnerista van resultar els grans perdedors d’aquesta elecció, per més que amb l’escrutini definitiu pugui estar a dalt per algunes desenes. Cristina esperava guanyar per més de cinc punts, i fins i tot alguns parlaven de deu punts de diferència.

classe mitja-alta i mitja, que sempre va ser electorat radical o de variants polítiques no peronistes (ex UCDE, demòcrates progressistes i d’altres).

També va rebre vots de franges de treballadors i sectors populars.

Aquesta franja popular de vots va tornar a expressar, encara que en forma equivocada cap a una variant patronal, el seu repudi al peronisme kirchnerista i als altres governadors de les diverses variants peronistes. És una extensió del vot de càstig del 2015 que va portar a la derrota a Scioli, el candidat de Cristina. És evident que el govern va aconseguir amb el seu «lament» i «prec» (...) que en franges populars li donessin un «temps més». Va fer efecte la campanya de la por al fet que es torni a Cristina. Encara que també cal computar que Vidal va baixar en la seva votació del 2015 de 40% al 34%. Cambiemos va perdre en municipis que controla com Quilmes, Lanús, (...).

Va ser també un vot de castig als vells governadors peronistes de Córdoba, San Luis o La Pampa. No es tracta de vots de sectors populars a favor de les retallades.

Una vegada més s’expressa la contradicció històrica que existeix entre l’endarrerida consciència política i l’avançada consciència sindical i de lluita que existeix a la classe treballadora argentina. És l’herència que ens va deixar el peronisme i Perón. Els treballadors s’han format des de 1945, en la falsa consciència que pugues

Per que torna a guanyar Cambiemos? És innegable que el macrisme va aconseguir un triomf electoral nacional a costa de derrotar vells bastions del peronisme en totes les seves variants. (...) Molts es pregunten per què va aconseguir Macri aquest resultat, si porta any i mig de govern aplicant retallades. I més quan per aconseguir-ho va obtenir vots no només de la base tradicional conservadora patronal i de Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

haver-hi «un salvador» patronal. Per això, fins ara, la ruptura electoral des de les bases amb el peronisme se’n va majoritàriament cap a diverses variants patronals. El que és nou dels últims anys és que el FIT va guanyar i va consolidar a una franja minoritària però important d’aquesta ruptura obrera i popular, que arriba al milió de vots i que tendirà a donar un salt en el temps.

La derrota de Cristina i la crisi irreversible del peronisme L’elecció de les PASO va ratificar, encara que amb un vot equivocat a Cambiemos, la crisi i divisió de tot el peronisme. Especialment va patir una derrota el kirchnerisme i la seva cap, Cristina, a Província de Buenos Aires. La seva consigna «Tornarem» ha quedat, com a mínim, avariada. (...)

La resta de les variants peronistes van fracassar. Especialment els governadors. Excepte algunes províncies com Salta, Tucumán, Formosa, San Juan, La Rioja , Rio Negro o Catamarca. (...) Ja no existeix el vell PJ o un peronisme unit. (...) Podran seguir tenint vots de treballadors per inèrcia. Però no amb la creença ni l’entusiasme de dècades passades. Perquè el peronisme K i no K ve governant pels de dalt. Retallant al poble al país i a cada província. El vell peronisme de les conquestes socials no tornarà.

Per això és irreversible aquesta crisi. (...)

Es segueix enfortint el FIT com un pol alternatiu de classe Davant d’aquest panorama electoral, de polarització en el districte més gran i de grans confusions polítiques, l’elecció del FIT és un triomf que l’enforteix com l’única alternativa nacional d’esquerra. Un fort pol unitari per seguir lluitant per aconseguir que els treballadors i joves que trenquin en les eleccions i en les lluites amb el peronisme i altres variants patronals, vagin a l’esquerra.

El front conformat nacionalment per Izquierda Socialista, el Partido Obrero i PTS, va obtenir 893.265 vots en l’escrutini provisional de les PASO (que quedarà prop del milió de vots en el recompte definitiu). Comparat amb les mateixes eleccions de 2015, el FIT ha crescut un 25%.

Els gairebé 900 mil vots obtinguts pel Frente de Izquierdas demostren la consolidació d’una important franja de treballadors, joves i dones que voten a l’esquerra unitària, coherent i combativa i li donen l’esquena a les llistes de Macri, Cristina, Massa i Randazzo, optant per una alternativa completament oposada.

Malgrat la polarització a Buenos Aires, el FIT va aconseguir un 3,62 % i a CABA (Capital Federal) un 3,79%. Aquests percentatges poden créixer cap a octubre. Amb aquests resultats, si aquestes tendències es mantenen, el FIT molt probablement estarà aconseguint el diputat nacional que renovem en aquest districte amb la llista que encapçala Nicolás del Caño ( PTS), escó que rotarà amb Romina del Plá ( PO) i Juan Carlos Giordano (Izquierda Socialista). Estaríem obtenint a més el legislador de la tercera secció electoral a província de Buenos Aires i renovant el càrrec a legislador a CABA. El FIT ha conqueritt el 12% en Jujuy; 8,25% en Santa Cruz, a on els nostres companys docents estan al capdavant de la lluita contra les brutals retallades d’Alicia Kirchner; el 8,8% a Mendoza; el 4,3% a Còrdova amb la nostra companya Liliana Olivero d’Izquierda Socialista; el 3,4% a Santiago del Estero amb una elecció històrica per a l’esquerra en aquesta província amb Anisa Favoretti d’Izquierda Socialista al capdavant; el 7,3% a Salta; 6,67% a Neuquén, entre d’altres.

Els vots majoritaris a l’esquerra es van donar pel FIT, que és una força nacional en creixement, que es presenta a 22 districtes, superant l’escull de l’1,5% que imposen les PASO. L’esquerra que va dividir, com Izquierda al Frente ( MST-Nou MAS) va fer molt mala elecció (...), El mateix Zamora a Capital, quedant darrera del FIT. La contracara de l’enfortiment del FIT és la gran reculada i derrota electoral de les llistes i dirigents de centre-esquerra com a Pi Solanas, Claudio Lozano, Víctor De Gennaro o Pablo Micheli. Anys enrere apareixien com a suposada alternativa política i criticaven per «sectàries» a les forces del FIT. Són la fi de projectes polítics «amplis» que postulen programes rentats i d’aliança amb sectors patronals i sindicals capituladors i centristes com el projecte en crisi del Cte. Segueix la lluita contra les retallades de Macri El govern de Macri va a voler fer servir aquest triomf polític electoral per tractar d’avançar amb un ajustament que fins ara només va poder aplicar parcialment. I ho va fer amb la complicitat i col·laboració dels Massa, del kirchnerisme i de la burocràcia sindical de la CGT i dels Yasky, Baradel i Cia..

Però el govern es troba amb la resistència dels treballadors i els sectors populars. El seu enfortiment és electoral i per això pot ser efímer. Perquè molts dels seus votants són prestats per l’odi a Cristina, al kirchnerisme o als governadors peronistes. Alguns comentaristes comparen aquest triomf electoral amb el que va obtenir Alfonsín sobre el peronisme en 1985, també en eleccions de mig terme. No recorden que va ser efímer: li va seguir després unes retallades que van derivar en vagues i protestes, i Alfonsín va perdre les eleccions de 1987 i es va haver d’anar abans del govern en el 89.

Cap a octubre el FIT tindrà dues tasques centrals. La primera és sortir a recolzar i impulsar les lluites dels treballadors i el poble contra el govern de Macri i el seu pla d’avançar amb les retallades i l’atac als convenis laborals.

La segona, donar-li continuïtat a la campanya electoral per ratificar i superar en la propera votació del 22 d’octubre els resultats electorals, per seguir enfortint una alternativa política unitària dels treballadors i l’esquerra.

Perú

Vaga de mestres Després de dos mesos i mig de vaga, quan tanquem aquest diari, els mestres peruans estan discutint la suspensió de la mesura. Han patit la repressió, amb un company mort, i desenes de detinguts, amenaces d’acomiadaments… i al final, es plantegen suspendre la mesura havent aconseguit alguna reivindicació, però no donant per tancat el conflicte. Si el continuen o hi tornen més endavant, seguirem estant al seu costat, tal i com ja els vam expressar amb aquest text el passat 21 d’agost amb motiu de la campanya internacional de suport en la qual vam participar:

Solidaritat internacional amb la vaga dels i de les mestres del Perú!

Hem seguit les notícies de la gran vaga nacional de mestres a Perú, que es manté des de juny, en defensa d’un salari digne i l’educació popular gratuïta amenaçada pel govern de Kutzinsky.

Veiem en les notícies el gran suport popular, de pares, mares i alumnes a la vaga. Les reivindiacions de la vaga d’un salari digne, un 10% del pressupost nacional per a educació i defensa de l’educació popular gratuïta, i respecte a l’estabilitat laboral docent, les compartim totalment i algunes podrien també ser reclams al nostre propi país.

Vosaltres, mestres del Perú, heu tingut la dignitat i valentia de sortir a la vaga per temps indefinit, malgrat les dures amenaces i repressió del govern de Kutzinsky Per tots aquests motius expressem la nostra solidaritat a tots elsi les mestres del Perú, a través de les seves legítimes organitzacions de base en lluita.

Els sotasignats exigim públicament al govern de Kutzinsky que cessi immediatament tota repressió, tot descompte de salaris, o qualsevol mesura contra els i les mestres, que reconegui la justícia de les seves reivindicacions i les satisfaci, que és a més l’anhel de la majoria del poble peruà.

Barcelona, 21 de agosto 2017

El Socialista 361, 16 agosto. Extractes Izquierda Socialista Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

17

INTERNACIONAL

Palestina

Amb la resistència!

En els últims mesos, el poble palestí ha arrencat importants triomfs en la seva lluita incansable contra l’ocupació israeliana: les millores a les presons que es van aconseguir amb la vaga de fam dels presos i el desmantellament de dos arcs de seguretat en els accessos a l’esplanada d’AlAqsa, a Jerusalem. Són petites conquestes que suposen un gran desafiament tant per a l’ocupació com per al vergonyant col·laboracionisme de l’Autoritat Palestina (AP).

Aquestes victòries tenen encara més importància en el context actual, quan Israel compta amb el suport incondicional dels Estats Units de Trump, i el silenci còmplice de la Unió Europea.

Al juny la vaga de fam de gairebé dos mil presos polítics palestins va acabar obligant al govern ultradretà de Netanyahu a negociar i a acceptar l’ampliació del règim de visites i millores en les condicions de vida a les presons. Segons les dades de l’organització Addameer, actualment hi ha 6.500 palestins en presons israelianes, dels quals 500 estan sota detenció administrativa sense càrrecs ni judici. Hi ha a més 300 menors d’edat i 13 diputats.

Israel reconeix com a pràctica legal la tortura a les presons, a més de mantenir als presos en condicions d’insalubritat, temperatures extremes, sense atenció mèdica ni alimentació

adequades. Gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats o en la diàspora tenen o han tingut algun familiar pres. La vaga va ser anomenada el 17 d’abril per Marwan Baghouthi, un dels dirigents de la dues primeres intifades, detingut des de 2002, i secundada de forma unitària pels presos de totes les faccions polítiques.

Bargouthi s’ha manifestat com a veu crítica a l’AP i se’l presenta com a alternativa a l’actual direcció de Mahmud Abbas dins de Fatah. La vaga va acabar al juny amb la negociació de les autoritats amb el comitè de vaga que el govern israelià volia evitar costés el que costés, i moltes de les reivindicacions dels presos (dues visites setmanals, ampliació del dret a visita més enllà de la

família, millores en les cantines…) reconegudes.

Poc després, Netanyahu va haver de tornar a retrocedir davant una mobilització del carrer palestí. El 14 de juliol Israel va tancar l’esplanada de les mesquites, lloc sagrat per a musulmans i jueus, després d’un atac a una patrulla. El recinte es va reobrir dies després, però els creients es van negar a entrar en veure que s’hi havien instal·lat portes, càmeres i arcs detectors de metalls. No es tractava d’un problema merament religiós, sinó d’un intent de canviar l’estatut d’Al-Aqsa (sota jurisdicció jordana-palestina) per aïllar encara més als palestins i aprofundir la judaització de Jerusalem Aquesta, sota ocupació des de 1967 i annexionat en 1981.

En aquests cinquanta anys Jerusalem ha estat escenari d’una batalla constant per la sobirania, perquè per als palestins el futur de la mesquita, de la seva ciutat i del seu poble estan estretament lligats.

Perdre Al-Aqsa és com acceptar la conquesta de la terra palestina.

L’ocupant no ha deixat d’intentar imposar la seva llei, per exemple, impedint l’accés als joves. No en va l’última intifada va esclatar davant la provocadora invasió militar de l’esplanada ordenada pel llavors primer ministre israelià Ariel Sharon.

18

18

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

Però els joves palestins -la majoria nascuts després dels catastròfics acords d’Oslo, que no van servir sinó per legitimar l’ocupació de Cisjordània i per crear una AP que només funcionaria com a cos de repressió contra la dissidència interior- estan farts de suportar controls i de veure la seva terra robada pel sistemàtic avanç de la colonització. Farts que l’ocupant controli les seves vides i farts també d’una direcció palestina corrupta fins a la medul·la i capituladora.

El govern israelià es disposava a utilitzar el tiroteig del 14 de juliol per posar fi a l’estatut especial de la mesquita. Però milers de persones es van negar a creuar els arcs detectors i es van reunir per resar a l’aire lliure, sota els gasos lacrimògens i les bales recobertes de goma que buiden els ulls dels manifestants. Els nens s’encarregaven de ruixar amb aigua a la gent per suportar la calor, les ancianes cuinaven pels qui es negaven a marxar. La mobilització i la solidaritat popular van ser impressionants. L’exèrcit israelià va haver d’acabar eliminant les barricades i els detectors, i això va obrir una crisi política de primer ordre amb la ultradreta, l’exèrcit i els serveis d’intel·ligència interior. Els jordans van negociar vergonyosament el lliurament d’un agent israelià acusat d’assassinat en l’ambaixada israeliana d’Amán, però no va ser aquesta la clau del desenllaç: va ser la mobilització.

Gaza: deu anys de bloqueig Deu anys de bloqueig israelià han deixat extenuada a la franja de Gaza, sota control d’Hamàs des que els islamistes guanyessin les eleccions de 2005 als territoris ocupats palestins. La situació humanitària és catastròfica: manca d’aliments, de subministraments mèdics, d’aigua potable.. Segons l’ONU el 47% dels habitants de la franja pateix inseguretat alimentària, la producció agrícola s’ha enfonsat, la desocupació oficial és del 42%.

Per si tot això fos poc, l’Autoritat Palestina, que pretén desallotjar a Hamàs del poder va decidir a l’abril tallar del subministrament elèctric. Després que l’AP decidís deixar de pagar la factura de la llum a Israel, el territori rep només 70 megabats al dia dels 500 que necessita.

En ple estiu, en moltes localitats s’han quedat sense, si més no, les tres o quatre hores de subministrament que tenien abans. Cal no oblidar que Gaza és un dels llocs amb major densitat de població del món.

Gaza es queda a les fosques i a més sense contacte amb el món exterior perquè fallen els generadors que alimenten internet i els serveis de telefonia. Els hospitals no funcionen i tampoc les plantes de potabilització d’aigua ni els sistemes de reg. La Creu Roja alerta que la Franja està a la vora del “col·lapse sistèmic”.

Ambdues victòries posen en evidència al president de l’AP, Mahmud Abbas, que no convoca eleccions des de 2005 i la gestió del qual s’ha caracteritzat per la repressió de la dissidència en col·laboració amb Israel, a més de la corrupció rampant. El grup de defensa dels presos Addameer acusa Abbas de construir un “estat policial” a Cisjordània. L’AP rep milions de dòlars dels Estats Units i la UE a canvi de reprimir al poble palestí: valgui com a exemple la detenció al juny del periodista palestí Taher al-Shamali acusat d’“insultar a l’alta autoritat” per un article crític contra Abbas: després de 15 dies de detenció i maltractaments segueix pendent de judici.

Seguint el model de les dictadures àrabs Abbas va imposar al juliol un decret contra el “delicte digital” per imposar més restriccions a l’ús d’internet, amb penes de presó per amenaçar la “unitat nacional” i la “pau social”.

La importància dels triomfs de la vaga dels presos i de la crisi dels detectors és doble: d’una banda recorden que la lluita palestina segueix viva i que noves generacions prenen el relleu i alhora despullen a una AP més preocupada per evitar una nova intifada que per la fi de l’ocupació. És precisament aquesta repressió interna (de l’AP a Cisjordània i d’Hamás a Gaza) la que explica per què els palestins no es van sumar a l’onada revolucionària de 2011 al món àrab. La clau, avui, és que d’aquestes lluites sorgeixi una nova direcció coherent i reconeguda que reprengui la bandera de l’alliberament.

Ni tan sols es salven els més petits. Yara Ismail Bakrit, de 3 anys és la víctima número 16 de la suspensió de les evacuacions mèdiques: va morir fa unes setmanes d’una patologia cardíaca perquè mai no va arribar el permís del ministeri palestí de Sanitat per traslladar-la a un hospital de Cisjordània. Al juny les autoritats mèdiques de Gaza van demanar el trasllat urgent de 2.200 pacients però dos mesos més tard només 400 havien rebut l’autorització. Abbas sembla disposat a tot: fins i tot s’ha reduït el pressupost per al subministrament de medicaments a la Franja.

El mateix passa amb el pas de persones a través de la frontera amb Egipte, que segueix tancat des de 2013, quan el mariscal Al-Sisi va protagonitzar el cop contra el president Mohamed Mursi dels Germans Musulmans.

El pas només va romandre obert 44 dies l’any passat.

Malgrat tot, el poble de Gaza segueix resistint i enginyant-les-hi per sobreviure: utilitzen oli de cuina per al motor dels cotxes, es construeixen cases de tova i ara, segons el portal Electronic Intifada, conreen en testos en els terrats dels seus habitatges. I suporten també la repressió d’Hamàs, que prioritza mantenir-se en el poder costi el que costi. Extenuats, però no vençuts, els palestins de la Franja es preparen per a quan tornin els bombardejos israelians. Convençuts que a Gaza, viure és resistir.

Cristina Mas Lluita Internacionalista 150, setembre 2017

19

INTERNACIONAL

Ar gentina Argentina

Aparició amb vida de Santiago Maldonado!

El 1er d’agost, Santiago Maldonado, va desaparèixer quan realitzava un dels actes més nobles: solidaritzar-se amb un poble oprimit i explotat; els Lof a ResistenciaCushamen, Chubut.

A més d’un mes encara no només no ha aparegut, sinó que el govern argentí i els mitjans de comunicació afins, han llançat una campanya de mentides i desinformació, que no fan més que aprofundir el dolor de la

família de Santiago. Mentides com: que Santiago no estava a Chubut, que el va apunyalar un puestero, que se’l van emportar els Mapuche, que està a Xile, que el van veure el 15 d’agost… i continuen cada dia amb les falsedats L’única veritat és la dels tres testimonis que van declarar davant

el Jutge: que va haver-hi una brutal repressió per part de la gendarmeria i van haver de refugiar-se, la majoria va creuar el riu, però com Santiago no sabia nedar, es Barcelona, agosto 2017 va quedar en la mateixa riba, amb consolats i milers d’adhesions. l’aigua fins a la cintura agafat a un A Barcelona, es va constituir la matoll. En aquest lloc el van agafar Comissió per l’Aparició amb Vida de els gendarmes i el van pujar a una Santiago Maldonado–Barcelona. S’ha furgoneta blanca i després a un lliurat el document al Consolat argentí, camió, ambdós de gendarmeria. Va marxa tots els dijous a Plaça ser l’última vegada que el van veure.

Catalunya, nova visita al consolat Per poder fer arribar la veritat, la acompanyats pels diputats Carles Riefamília, amb ajuda de companys, ra (CUP-CC), Albano Dante Fachin amics i professionals van crear una (Podem), representant d’EUiA, dels web: www.santiagomaldonado.com. sindicats CGT i IAC, Lluita InternacioPer això la resposta del poble nalista, CRT, els Iaioflautes, Ecologistes argentí no es va fer esperar. En la en Acció, i més de 60 adhesions al memòria dels i de les treballadores i document en el dia Internacional del el poble argentí, està el genocidi de Detingut-Desaparegut. l’última dictadura, amb els seus Des de Catalunya, continuem 30.000 desapareguts. Per això, en aquesta campanya i ja s’està tot el país va haver-hi mobilitzacions, preparant un gran acte pel 14. i va tenir a la Plaza de Mayo el Aparició amb vida! divendres 1 de setembre, la mostra Govern responsable! més contundent: més de 250.000 Judici i càstig! persones es van mobilitzar.

Però no només és a Argentina el Guillermo Schelling repudi a l’accionar del govern, va ser Membre de la Comissió per i és també internacional: en moltes l’Aparició amb Vida de Santiago ciutats es van realitzar, Maldonado–Barcelona concentracions, exigència en els

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 151, setembre 2017

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista