Lluita 152 17 11

nº 15 2- novembre-desembre 2017 - donatiu 2 euros 152Editorial i pàgines centrals pàg 3, 10-11 De la proclamació de la República Catalana, al 155 i eleccions autonòmiques. pàg 4 Economia: Paradise Papers Política pàg 5 Café per a tots: 155 i intervenció de l'Aj. de Madrid Sindical pàg 6-8 Ensenyament i 155. Vaga a Titanlux Universitat pàg 9 Un balanç necessari en temps de mobilització

Dona treballadora pàg 10-11 25N contra la violència masclista.

L'assassí de Yolanda avui a sou del PP Debats Polèmica amb Corrent Roig: no votar? pàg15-16 Internacional: pàg 14 y 17-23 With Catalonia: Jornades 16-17 de desembre Síria, Eleccions a Xile, Poble Mapuche (Argentina) Centenari de la Revolució Russa. Atenes, BCN i Girona 23-24 Suplement:: 1 i 3 d'octubre: referèndum i vaga general

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017 nidad IntUnitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

La cor dillera cordillera del director argentÍ Santiago Mitre.

L’actor Ricardo Darín fa creïbles tots els personatges que li posen a tir.

Us l’imagineu de president de l’Argentina?

Doncs aquí el teniu.

Per començar diguem-ne thriller polític, però afegim-li unes dosis de fantasia, barregem la intriga política amb la vida privada i els problemes personals, i tenim aquesta història.

Quan només porta sis mesos en el càrrec, amb la seua aparença d’home honrat que no té res a amagar, el president Hernán Blanco ha de participar en una tensa cimera de presidents llatinoamericans sobre l’energia als Andes de Xile, i també ha d’ajudar la seua filla que passa per una crisis emocional. S’enfronta, per tant, a un doble repte: la decisió política que determinarà la seua carrera i el futur del seu país, i la tria personal que l’encara als seus propis dimonis.

La doble trama de vida pública i privada es desplega paral·lela per sembrar-nos dubtes, una trama que comença com un joc d’escacs i que al final resultarà ser més un thriller psicològic i, alguns diuen, que per això mateix l’hem de valorar com un homenatge al cinema de Polanski. És un film de personatges i tots els actors estan a l’alçada. A destacar dos grans detalls per damunt dels altres. El primer, l’ambigüitat del personatge de Darín, i el seu viatge cap al seu interior escrit en el seu magnífic rostre. El segon, la localització, un escenari imponent, elevat, majestuós i aïllat de la resta del món; apte com a niu de polítics, i que fa justícia al nom de «la cordillera».

Per als qui ja heu vist La cordillera també han estrenat La libreria de la directora Isabel Coixet, un tranquil i preciós relat que és una metàfora vital, basada en el llibre del mateix títol de l’escriptora Penélope Fitzgerald. Tant si llegiu el llibre com si admireu el film no quedareu decebudes. No apte per a fans exclusius d’obres d’acció.

2

2

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

Són eleccions il·legals i fruit d’una ocupació, del 155, de la repressió, són la prova de força d’un règim contra el poble mobilitzat. O aquest règim s’enforteix, tornant a encotillar la mobilització en el constitucionalisme per seguir anorreant drets i llibertats impunement, o s’agreuja la crisi oberta de la monarquia. El 21D no hi ha hagut força per al boicot que corresponia, essencialment per les direccions de JxS i Podemos-Comuns que ràpidament han cridat a acceptar-les (veure pàgines centrals), però els seus resultats poden ser o un peu a la porta per tal que no es tanqui la possibilitat de la ruptura democràtica o un aval al continuisme i la repressió del règim.

règim acabés de perdre les formes: és el rei, com a cap de l’estat qui avala la repressió per acabar amb actes democràtics: és el «A por ellos».

Ha sigut la mobilització popular el que ha obert la porta de la ruptura democràtica amb el franquisme i la seva monarquia. Per això, davant el risc, les forces burgeses catalanes (tant PdeCat com ERC) es recol·loquen amb la Constitució, desbordades per un moviment que les ha fet anar molt més lluny del que volien i que ara tracten de reconduir a les urnes. Tampoc es pot confiar en els qui tornen a aixecar expectatives en la reforma del règim a través de les urnes: Podemos o Els Comuns, que al costat d’IU – com ahir Carrillo a la Transició-, parlen del «nini» entre la mobilització i el règim. Però sectors de Podem Catalunya trenquen amb Pablo Iglesias i formen Som Alternativa.

EDITORIAL

H

i ha molt en joc per a tots i totes les treballadores i pobles de l’estat, el proper 21D a Catalunya.

El mateix paper de suport objectiu al règim el No és només un problema català. El govern juguen les direccions de CCOO i UGT, tant a del PP ja ha amenaçat d’aplicar el 155 en altres Catalunya com a la resta de llocs de l’estat, o amb dura l’estat cridant al «diàleg» repressió com a Múrcia. impossible i sense fer res Acabem de veure la ...La clau de la aturar l’escalada intervenció de les finances de situació catalana está per repressiva de l’Estat contra Madrid.. Catalunya és avui el poble català. També ennomés la punta de llança de a la resistència del tre afiliats i afiliades de la mobilització contra el poble i la seva CCOO i UGT hi ha malesrègim franquista del 78: un tar, han seguit les vagues capacitat règim ferit al qual li cau una generals i trenquen amb careta pseudodemocràtica d’organització, però aquests sindicats. que PCE i PSOE li van potambé amb la connexió sar. Aquell règim, fonamentat I, un cop aplicat el 155 i sobre la impunitat dels crims amb la lluita de les pres el govern de del franquisme i les seves treballadores i pobles a Catalunya, Rajoy respon a Madrid. clavegueres, l’exèrcit, la Puerta Sánchez que de reforma de del Sol policia i el poder judicial –amb nivell estatal la constitució res, i menys tribunals especials adhoc -, si és per fer concessions amb bandes feixistes com a Catalunya. Roma no paga traïdors. Sense forces de xoc emparades a les estructures d’estat aquesta cobertura, el PSC afronta les eleccions com a València o Saragossa... poc ha canviat, com un peó de l’estat, mentre arreplega a les no li ha calgut «recomposar-se»: era el que és. llistes la més pura dreta catalana de l’antiga Unió Els fets ho han anat recordant al llarg dels anys i el número dos de la reaccionària Societat Civil fins avui: assassinats de l’extrema dreta sota la Catalana que promou les denuncies contra el cobertura de les forces de seguretat –com el de professorat.

Yolanda, l’assassí de la qual torna a treballar a judicis pel PP -; estats d’excepció i judicis al dictat La clau de la situació catalana està a la de l’estat com Egunkaria; continuada existència resistència del poble i la seva capacitat de presos polítics des d’Otegui als consellers d’organització, però també amb la connexió amb catalans, però passant per una llarga llista de la lluita dels treballadors i treballadores i pobles a lluitadors; criminalització dels obrers des dels morts nivell estatal, des del SAT a les Marxes per la de la SEAT o Vitòria a la Transició, a Cándido i dignitat, han estat incondicionals defensors de Morala, passant pels ferits o empresonats a les la lluita catalana. L a c o n v o c a t ò r i a a l e s vagues generals... tot amb la benedicció de la Jornades estatals i internacionals de With cúpula de l’església catòlica, la que portava a Catalonia d’aquest desembre, són una Franco sota pal·li. oportunitat per a que de la solidaritat amb la República catalana de l’1 d’O passem a l’acció Si ja la crisi havia fet trontollar el règim en comú per la ruptura democràtica amb el destapant l’aclaparadora corrupció –esquitxant règim. de dubtoses morts processos com la Gurtel- i l’estret lligam dels partits de l’estat amb el capital amb la reforma del 135 de la Constitució, la qüestió catalana ha fet que el 29/11//2017 Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

3

ECONOMIA 4

4

Per a les elits suborns, diner negre i crim.

Pels demés plans d'ajustament i impostos

Paradise Papers: no són casos aïllats Un nou cas s’ha filtrat a 94 mitjans internacionals (el Confidencial i La Sexta a l’estat espanyol): 13 milions d’arxius dels bufets d’advocats per a clients de paradisos fiscals: Appleby (Bermuda) i Asiaciti Trustn (Singapur ) i els registres mercantils de 19 jurisdiccions opaques: Antigua i Barbuda, Aruba, Bahames, Barbados, Bermudes, Illes Caiman, Dominica, Granada, Sant Cristóbal i Nieves, Saint Lucia, Illa de Sant Vicent i Trinidad i Tobago (Carib); Illes Cook, Illes Marshall, Samoa i Vanuatu (Oceania); Malta (Europa), Líban (Orient Pròxim) i Labuán, territori federal de Malàisia (Àsia). Un segon lliurament dels Panama Papers.

En els Panama Papers van sortir el llavors president del govern de Gran Bretanya, el de Xina, el d’Argentina, el d’Islàndia, el de Pakistan, els Le Pen de França, Pilar de Borbó, l’ex-ministre Soria, Arias Cañete encara comissari de la UE a instàncies del PP, Blesa l’ex de Bankia, Paesa l’espia que es va quedar els diners que Roldán va robar, Oleguer Pujol Ferrusola, la família Domecq, la família Thyssen i Messi, entre d’altres. Recentment han aparegut l’ex del Rei Juan Carlos i la parella de Felipe González.

Els Paradise Papers revelen que els amos del diner negre en els paradisos fiscals són, entre d’altres, els superbilionaris Slim i Soros; els secretaris d’estat d’EUA Wilbur Ross i Rex Tillerson; el gendre de Donald Trump, Jared Kushner; les multinacionals Apple, Facebook, Nike, McDonald’s, Siemens; les reines d’Anglaterra i de Jordània; el príncep Carles d’Anglaterra; els Legionaris de Crist; l’amant de l’ex rei d’Espanya Corinna; els ministres de Finances i Energia d’Argentina; el d’hisenda i el d’agricultura de Brasil; el president colombià Santos; Nelson Mandela; l’expresident del Congrés, Jesús Posada; Xavier Trias; Juan Vilallonga (anterior president de Telefónica); Madonna, Bono, Shakira, Fernando Alonso i Lewis Hamilton.

Segons OXFAM el total de diner negre mundial suma «aproximadament entre 20 i 32 bilions de dòlars» a nivell global. «Un volum equivalent al PIB de les dues potències mundials, Estats Units i Xina, juntes».

Al moment d’escriure, encara no ha sortit Juan Carlos I ni les empreses de l’IBEX-35, ni organitzacions criminals de la droga, armes o tracta de persones.

Les 35 majors empreses que cotitzen en la borsa de Madrid, les de l’IBEX-35 (menys Aena) acumulen 969 societats en paradisos fiscals. El paradís fiscal més concorregut és l’estat de Delaware, d’EUA on estan 463 de les 969 societats.

Són aquestes: ABENGOA, ABERTIS, ACERINOX, ACS, AMADEUS, ARCELORMITTAL, BANKIA, BANKINTER, BBVA, CAIXABANK, DIA, ENAGAS, ENDESA, FCC, FERROVIAL, GAMESA, GAS NATURAL, GRIFOLS, IAG (IBERIA), IBERDROLA, INDITEX, INDRA, JAZZTEL, MAPFRE, MEDIASET, OHL, POPULAR, REE, REPSOL, SABADELL, SACYR, SANTANDER, TECNICAS REUNIDES, TELEFONICA.

A mitjans d’octubre a Malta es va assassinar amb una bomba en el seu cotxe a la periodista de recerca Daphne Els paradisos fiscals a Europa Caruana Galizia, que serien Suïssa, Luxemburg, Gibralva investigar i va detar, Illa de Man, Illa de Jersey, nunciar la corrupció Mònaco. Però els països que han que va sortir a la llum entrat de ple en la rebaixa fiscal en els Panama perquè els seus clients estrangers Papers respecte de evadeixin imposats són Andorra, Malta.

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

Malta, Irlanda, Holanda, Alemanya.

Gran Bretanya alberga la City de Londres que és la segona plaça financera del món després de Nova York. La City pot considerar-se un paradís fiscal i el centre dels paradisos fiscals que abans eren colònies de l’imperi britànic.

Un efecte indirecte dels «descobriments» de paradisos fiscals i trames (HSBC, llista Falciani, trama de Gao Ping, Deutsche Bank de Moscou, Luxemburg Leaks, BPA i Banc Madrid d’Andorra, Panamà i ara Paradise papers) és el reforçament dels fluxos de capitals cap als paradisos fiscals d’EUA (Delaware, Dakota del Sud, Nevada, Wyoming). El govern d’EUA exigeix al món que se li passi informació sobre els diners que els ciutadans nord-americans tenen en bancs de fora d’EUA, i en canvi ofereixen el secret bancari als ciutadans d’altres països, amb el que encoratgen l’evasió fiscal al món.

Capitalitzem el sector públic.

Tallem la sagnia de 90.000 milions anuals de corrupció. Que els culpables retornin els diners i vagin a presó. Tallem la sagnia dels pressupostos de defensa que són una pervivència del cop d’estat franquista. Control de capitals i nacionalització de les empreses de l’IBEX-35 i de la Banca i constructores que parasiten els pressupostos públics i monopolitzen sectors. No reconeixement del deute públic amb excepció de petits estalviadors.

Anul·lació d’avals a empreses i bancs signats per governs parasitaris. Inversió en l’economia productiva i ocupacions socialment útils. Redistribució social del treball de cures. Retallada de la jornada laboral sense disminució salarial, amb major èmfasi en treballs penosos, nocturns o en festius. Serveis públics universals i gratuïts. Pensions i Salari mínim d’1.300 euros.

Habitatge públic amb lloguer social.

Hi ha diners si tapem els forats amb mobilització.

Víctor Messeguer Nota: aquí https://is.gd/xlRluC estan els enllaços

Enfrontar-los amb la mobilització!!

L’aplicació del 155 a Catalunya ha obert la caixa de Pandora. El Gobierno ha vist com pot utilitzar al seu gust una eina recentralizadora i liquidadora de qualsevol oposició, allà on vulgui. Les declaracions del Delegat del govern a Castella-La Manxa, José Julián Gregorio, que va amenaçar al president socialista de la comunitat, Emiliano García-Page, amb activar el 155 per «corregir» al govern de coalició amb Podemos.

Als pocs dies, i encara no estant aprovat el 155 pel Senat, la presidenta del PP a Navarra, Ana Beltrán, afirmava que «L’actuació del Govern de Catalunya pot extrapolar-se a Navarra: tots dos governs pretenen que una minoria aixafi a una majoria no nacionalista» i que el quatripartit de Navarra - Geroa Bai, EH Bildu, Podemos i Izquierda-Ezkerra- «no respecta ni la Constitució, ni les lleis, ni la democràcia». A Euskadi, el president del PP local, Alfonso Alonso, també va advertir que hi ha els «mateixos ingredients» per arribar a la «mateixa situació» que a Catalunya: «Si aquests ingredients s’uneixen, ens portarien a la mateixa situació, i per tant al mateix desafiament i al mateix perill que s’està patint a Catalunya». Cap d’aquestes declaracions ha estat desmentida ni pel govern en el poder ni pel partit, ni menys, cessat als qui així amenacen.

Al contrari, als pocs dies es prenien les mateixes mesures que a Catalunya prèvies a l’aplicació del 155, la intervenció dels comptes de l’Ajuntament de Madrid. A Catalunya l’excusa era controlar que no es gastés ni un cèntim en el referèndum, cosa que no han pogut demostrar però que tampoc significa que la intervenció s’acabi amb el 155: Montoro ja ha dit que la mantindrà encara després de les eleccions i de l’eventual aixecament del 155 –que d’altra banda, el Gobierno no garanteix retirar el 21D, sinó en funció del resultat que surti-.

A Madrid, la intervenció dels comptes de l’Ajuntament de Carmena és per l’incompliment del reglament de despesa que es deriva de la Llei d’Estabilitat Pressupostària, que al

seu torn prové de la reforma de l’article 135 de la Constitució pactat per PP-PSOE i que garantia el pagament del deute abans que les necessitats socials. I té una de les seves màximes expressions quan el que passa no és que augmenti el seu dèficit, ja que té un superàvit de 1000M al tancament de l’any passat, sinó perquè desobeeix el sostre de despesa fixat per Brussel·les i el govern del PP. I, en funció d’ell, Ahora Madrid ha de reduir la despesa 238M d’euros en 2017 i 243M en 2018.

Tot això, com li va passar a Junqueras quan defensava uns pressupostos que mantenien les retallades, no perquè Carmena estigui complint el seu programa electoral, ni tampoc perquè ni l’un ni l’altra hagin decidit «desobeir» al Govern del PP, sinó malgrat voler no fer-ho. De fet l’Ajuntament de Madrid, li demanava «flexibilitat» a Montoro, i no es va plantar amb les necessitats veïnals o dels i les treballadores, sinó que adduïa que el seu ampli superàvit i la situació social «no feien aconsellable» reduir més la despesa social i en el seu Pla Economic-Financer suplicava: «Sent conscients de la necessitat de complir amb la normativa vigent en matèria d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, des de l’Ajuntament de Madrid entenem que la interpretació del concepte del reglament de despesa en la seva aplicació a una Administració que ha complert i garanteix que complirà amb els objectius generals d’estabilitat en el futur deuria modular-se amb mesures alternatives que permetessin una flexibilitat en la interpretació de la mateixa i en la seva aplicació a una Administració que exercici després d’exercici compleix amb l’objectiu d’estabilitat, de deute financer i de deute comercial.»

Però ni per aquestes. No n’hi ha prou amb que Ahora Madrid abandonés el primer dia de govern la seva promesa electoral de Banca Municipal, i quan es va acabar l’auditoria del seu deute que va determinar que el 80% era il·legítima,

el seguís pagant religiosament, ni que la seva promesa estrella de paralització dels desnonaments estiguès buida –amb manifestacions de la PAH a la porta de l’Ajuntament afirmant que es produeixen unes 300 execucions hipotecàries al mes a la capital (reducció del 0,1%) i qualificant de «negoci rodó» per a la banca l’Oficina d’Intermediació Hipotecària engegada per l’alcaldessa al juliol de 2015 i tancada en 2016-... Això per no parlar de la seva promesa de remunicipalització dels Serveis Públics, traïció que van viure en carn pròpia els i les treballadores de neteja viària, recollida d’escombraries o Moscardó…

POLÍTICA

"Café p er a to venció de l'Ajuntament de Madrid pe tott s": 155 i inter intervenció

Encara i així, al govern central i a l’Estat no els és suficient. I les tebieses d’uns i altres només fan que enfortir-los: un cop més es prova que la crisi del capital no deixa lloc per a propostes socialdemòcrates. I tampoc s’arregla amb promeses de reformes a les eleccions. És imprescindible que des del mateix Ajuntament de Madrid es cridi a la mobilització per enfrontar les retallades que es vénen, però si no ho fa, cal una plataforma sindical i popular que exigeixi la fi de la intervenció i els justos reclams de veïns i treballadores. I, una vegada més, enfrontar a aquest Estat centralista, monàrquic i sotmès als dictats del capital i la UE, és tasca de tots i totes: és urgent una coordinació des de baix dels treballadors i pobles de l’estat per aturar-los els peus: Ni 155 ni intervencions econòmiques!

M Esther del Alcázar i Fabregat

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

5

SINDICAL

El 155 i l'atac a l'escola pública catalana

La mobilització del professorat, clau contra la repressió i el 155 L’ensenyament ha estat, juntament amb economia, Mossos i mitjans, al punt de mira de la intervenció de l’Estat a Catalunya. Amb l’article 155 ja en vigor, PP i Ciutadans segueixen presentant propostes per una intervenció encara més directa de la tasca educativa. Alhora, els i les treballadores de l’ensenyament i el moviment estudiantil, són els sectors que més estan responent a la Repressió de l’Estat.

Un salt qualitatiu que vol retornar-nos 40 anys enrere L’Estat, amb el Govern del PP al capdavant, volen retornar les escoles al final del franquisme, abans de les lluites de mestres i famílies de la Transició. No és simplement més del mateix del que s’ha viscut fins ara, en molts casos de la mà del Govern de CiU o del Tripartit, sinó una agressió en tota regla, fomentada en la fractura social i l’exclusió de qualsevol referent social crític, i la voluntat d’uniformitzar l’estat en llengua i història... sota la bota del 155 i amb l’ocupació de 10.000 policies i guàrdies civils.

Ni la voluntat recentralitzadora de l’Estat, ni la d’»españolizar» l’alumnat de Catalunya no són noves. Formen part de l’essència del Règim hereu del franquisme i és una necessitat per a qualsevol Estat-nació que oprimeix a d’altres.

Tampoc no és nou que els Governs burgesos limitin la capacitat emancipadora de l’educació pública, els debats, el desenvolupament de l’esperit crític i la voluntat de canvis de l’alumnat. Qualsevol sistema que oprimeix fa servir l’educació per perpetuar la seva opressió.

I tots els Estats capitalistes fan servir l’escola per reproduir i mantenir l’existència de les classes socials. En aquest sentit, la LEC del tripartit i de

CiU té uns objectius molt semblants als de la LOMCE, amb la diferència que aquesta darrera té uns components ideològics encara més.

Ara, davant els passos que ha fet el poble de Catalunya per constituir-se en República, l’Estat s’ha vist obligat a desplegar i accelerar mesures per incrementar el control sobre àmbits que considera claus.

I l’ensenyament, com a espai de formació, diàleg i pensament col·lectiu n’és un d’ells.

Amb el 155, l’ Estat ha intervingut totes les Direccions Generals del Departament d’Ensenyament i les Subdireccions Generals d’Inspecció i de Llengua, justament les que permeten prendre mesures contra els àmbits que més estan amenaçant: la immersió lingüística i la tasca dels i les docents.

Però, insistim, la Monarquia aprofita l’ocasió política per acabar amb un model educatiu que neix de les lluites de la transició i que han estat base de cohesió social de l’escola pública malgrat totes les retallades sistemàtiques d’uns i altres governs. No és un pas més, és un salt qualitatiu.

La fractura social incentivada en l’odi i l’atac a la tasca docent La campanya de denúncies en els centres impulsada per Societat

6

6

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

Civil Catalana i després reproduïda pel Ministerio de Educación, és la preparació del terreny per l’ofensiva a gran escala, sobre la base de minar la cohesió de l’escola catalana.

Va començar la mateixa Guàrdia Civil, però es va estendre com una taca d’oli a base de fomentar les denúncies anònimes d’odi amb una política de terra cremada. Denúncies anònimes, sobre la base de les que repeteixen com un corcó, sense proves, però micròfon en mà i cobertura política i mediàtica, Albiol i Arrimadas.

Aquesta campanya d’odi per a aconseguir la fractura social amenaça directament la pròpia tasca educativa dels i les docents. La campanya difamatòria acusant el professorat de Catalunya d’adoctrinar l’alumnat, que des de fa mesos han orquestrat PP, C’s amb el silenci còmplice de PSC (i sovint d’altres forces d’esquerra), ha donat pas a les denúncies del propi Ministre d’Educació i a les investigacions a diversos centres educatius. Ja han hagut d’anar a declarar vuit docents per delictes d’»incitació a l’odi» i està denunciat el portaveu del sindicat majoritari de l’ensenyament públic.

Però va més enllà de l’atac al suposat adoctrinament independentista, perquè combatentlo, han d’atacar l’esperit crític a

L’atac a la immersió lingüística L’altre gran objectiu és la llengua, no amb l’objectiu de defensar el castellà que no només no està en perill -com es demostra amb les proves de selectivitat o les del Ministerio amb resultats superiors a CCAA on el castellà és la única llengua-, sinó amb el d’anorrear el català en un brutal afany uniformador. L’atac a les llengües de les nacions oprimides és una característica comuna dels Estats que les oprimeixen que miren de ferles desaparèixer per tal de negar aquestes realitats nacionals. A l’Estat espanyol s’ha vist ben clar durant el franquisme i, més recentment amb la pròpia LOMCE o amb l’intent fallit del PP d’instaurar el TIL a Ses Illes, que va ser tombat gràcies a l’exemplar lluita de l’Assemblea de Docents a la qual es va afegir tota la comunitat educativa. I, en quant a resultats, les dades de consolidació de la llengua segons un o altre model, parlen per sí mateixes.

Però el cas de la immersió va més enllà. Amb el traspàs de competències, al 1980, va començar l’ensenyament del català, i com a la resta de CCAA, la possibilitat d’escoles en català, allà on la llengua materna majoritària fos la catalana. Això generava escoles diferenciades per llengua materna –anys després, a València o Euskadi seria per opció-. Una de les bases de la reivindicació de les escoles de Sta Coloma de Gramenet, amb famílies

SINDICAL

l’escola. Perquè és obvi que si es pot parlar del que passa al carrer haurem de poder parlar de la política i la Guàrdia Civil apallissant la gent l’1 d’O; i al contrari, si no es pot parlar de l’1 d’O, dels presos polítics o per què es nega el que un poble ha decidit votant, tampoc no es podrà parlar de la corrupció, la violència masclista, la crisi econòmica, la plusvàlua, els desnonaments o la misèria. És el mateix raonament crític que tant hem defensat –i enfrontat quan imposaven la religió o els bancs a donar «economia»-, i amb ell la nostra pràctica docent, als qui volen emmanillar a l’ombra del 155, amb citacions i decisions judicials, generant la por en el professorat i que no hi hagi debat als centres.

majoritàriament de parla castellana, que fan les proves pilot al 83-84, no era tant –o només- la defensa del català, sinó la fi de la discriminació a diferents escoles de l’alumnat per llengua, i per tant considerar aquesta com a eina de cohesió social amb independència de l’origen. És acabar amb aquesta cohesió definida en torn a una llengua comuna un dels objectius del 155.

I la cirereta: la història de España, Una, Grande y Libre Per arrodonir-ho, tal com va intentar Wert, però ara a cop de 155, volen garantir una lectura uniformada de la història que fonamenti la construcció de l’estat monàrquic i centralista actual.

Això colpejaria currículums per tal de tancar el cercle: uniformitat històrica com a base d’una uniformitat lingüística només

trencada per les escoles identitàries pels catalans d’estirp, i adoctrinament del pensament únic constitucionalista, submís al capitalisme i a la religió.

Només la mobilització tombarà el 155 Els i les treballadores de l’ensenyament van anar massivament a la vaga el 3 d’octubre i van ser el sector que més secundar la del 8 de novembre (la pròpia delegació del Govern parlava de més del 30%).

El PP ja ha dit sense embussos que si el Parlament sorgit del 21D no acata la constitució, és a dir, si no renuncia a la República Catalana, tornarà a aplicar el 155. Tenen la voluntat de implementar els seus atacs, també sobre l’ensenyament, per la via «democràtica» o per l’autoritària.

(segueix a pág. 16)

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

7

SINDICAL

Vaga a TTitanlux itanlux

Aturem els acomiadaments!

Indústries Titan SAU, situada al Prat, està duent a terme una reducció de plantilla que ha suposat fins ara la pèrdua de més de 80 llocs de treball i als quals es podrien sumar molts més acomiadaments, ja que l’empresa pretén reduir en un 33% la plantilla tot i obtenir beneficis cada any.

Els i les treballadores de Titanlux, han iniciat una lluita per exigir la readmissió dels i de les companyes acomiadades i evitar nous acomiadaments.

Entrevistem a Paco García Daza, del sindicat Co.bas i membre del Comitè d’Empresa i de Vaga de Titanlux.

sector, sent la nostra mida molt superior en producció i vendes a la resta de fabricants de pintures, de manera que no s’aguanta la comparació amb empreses de menor tamany i menor nombre de treballadors. I el segon perquè aquests préstecs són del tot aliens a l’activitat de l’empresa, ja que provenen de deutes financers dels propietaris de l’empresa, traspassats al compte de resultat mitjançant enginyeria comptable entre les empreses pertanyents al grup empresarial de Fàbriques Folch, la matriu comercial d’Indústries Titan.

LI: Com us heu organitzat i quines accions teniu previstes?

PG: Des del comitè d’empresa, compost majoritàriament per Co.bas, tenim molt clar que correspon als treballadors i en es-

Lluita Internacionalista: En quina situació us trobeu els i les treballadores de Titanlux al Prat?

P a c o G a r c í a : En aquests moments els treballadors estem patint sens dubte el major atac als nostres drets. Fins ara ens havíem enfrontat a intents d’implantar desvinculacions de l’increment salarial del conveni, implantació de doble escala salarial, que havíem aconseguit aturar, però mai a un ajust de plantilla com el que està duent a terme l’empresa.

També hem fet una convocatòria per constituir una plataforma de solidaritat amb els acomiadats de Titanlux, amb la idea de poder agrupar la solidaritat dels moviments socials, sindicals i polítics que estem rebent, que són sens dubte, de gran ajuda per al desenvolupament del conflicte .

LI: Com podem ajudar des de Lluita Internacionalista i des d’altres organitzacions?

PG: L’ajuda d’organitzacions com la vostra, ajudant des de l’autonomia pròpia de l’assemblea, és sens dubte, una gran aportació per estendre el conflicte ja que possibilita trencar l’aïllament de la lluita, enfortir la mateixa, connectar amb la experiències d’altres lluites i donar-li una dimensió més global i no purament econòmica. És en aquest sentit que volem agrair el vostre suport i solidaritat, que ens ha ajudat a connectar i incrementar suports tant en els moviments socials com a les organitzacions d’esquerra que tenen presència a les institucions.

LI: Ens teniu al vostre costat companys. T ota la nostra To solidaritat i molta força.

LI: Com justifica l’empresa aquesta reducció de plantilla que pretén imposar?

PG: L’empresa la justifica amb dos arguments, el principal és el dels costos salarials, que segons ella és molt superior a la mitjana del sector i que limiten la seva rendibilitat. El segon es deuria al pagament de préstecs bancaris que té contrets l’empresa.

mes de desembre fins a esgotar la convocatòria de vaga per, posteriorment després d’una nova assemblea, incrementar la pressió sobre l’empresa amb noves aturades i més mobilitzacions.

pecial als treballadors acomiadats tenir el protagonisme a través de les decisions preses en assemblea.

De moment les decisions preses són les de plantejar un conflicte, que vagi de menys a més, per això hem convocat aturades parcials de dues hores per torn tots els dimarts i dijous fins a finals d’any, que aniran acompanyats d’accions paral·leles que anirem convocant durant el

8

Però nosaltres rebutgem tots dos arguments, el primer perquè se’ns vol comparar amb la mitjana del

8

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

Un balanç necessari en temps de mobilització Des de l’inici de curs, multitud d’estudiants d’instituts i universitats vam omplir carrers arreu del territori català, contra la repressió de l’Estat i en defensa del dret a decidir de Catalunya.

El passat 27 i 28 de setembre vam efectuar una històrica vaga estudiantil que va aconseguir col·lapsar els carrers de Barcelona i d’altres ciutats catalanes en vigílies del referèndum convocat.

La presència dels i de les estudiants va ser també decisiva durant el mateix 1 d’octubre, defensant les urnes als col·legis electorals i fent front als atacs estatals, al costat dels veïns i les veïnes dels nostres barris. Dos dies després, el 3 d’Octubre, el poble es va reiterar en la seva decisió d’independència, amb una Vaga General d’ordre massiu a on els joves i estudiants vam participar també amb ocupacions d’instituts i facultats i mobilització al carrer. Per a tots, va ser una experiència inoblidable amb una lliçó clara: organitzats i als carrers és l’únic camí per guanyar els nostres drets.

voluntat popular. Per això afirmen que la Proclamació de la República Catalana pel Parlament el 27 d’octubre és resultat de la mobilització popular i de cap manera de la voluntat del govern català.

Però els estudiants no ens vam conformar amb això, i vam entendre que la suspensió de la independència anunciada per Puidgemont el dia 10 d’octubre al Parlament no només no frenava la repressió, sinó que també ens desconcertava i desmobilitzava. Per això van mantenir l’ofensiva i el 26 d’octubre vam protagonitzar una altra vaga estudiantil per la proclamació efectiva de la República, contra el 155 i la intervenció a l’educació pública, i per la llibertat dels presos polítics. Impactats per la notícia de la intenció de Puidgemont de convocar eleccions anticipades, aquell mateix dia, vam dirigir la mobilització cap al Palau de la Generalitat contra aquesta nova vacil·lació. Així, vam generar una pressió directa al govern català que, combinat amb la insistència de l’Estat en l’aplicació del 155, va aconseguir frenar momentàniament aquesta sortida contraria a la

de Catalunya les setmanes abans van culminar amb una entrega sense cap resistència de la República. El que calia era la defensa contundent de les institucions, el no reconeixement de la intervenció, i la crida immediata a la mobilització.

Però res d’això es va fer i avui ens trobem amb una convocatòria imposada i il·legítima d’eleccions.

Però la resposta de l’Estat no s’ha fet esperar i la intervenció amb el 155 ha sigut immediata. Aquests dies eren claus per tombar el 155 al mateix temps que defensar la República. Però la manca de voluntat de trencament real amb l’Estat monàrquic demostrades pel Govern

Malgrat això, els Comitès de Defensa de la República, el moviment estudiantil, organitzacions d’esquerra i sindicats alternatius vam protagonitzar el 8N una històrica vaga general amb piquets i talls per tot el territori. Amb això s’ha demostrat, una vegada mes, l’enorme força del poble organitzat que va paralitzar el país.

Aquests mesos, el moviment estudiantil ha creat i potenciat espais d’ organització com assemblees i fins i tot s’ha impulsat la construcció

de CDRs Universitaris com s’ha fet al Campus Diagonal i a Mundet, entre d’altres. Ara més que mai és fonamental continuar aquest camí, massificar i mantenir actius aquests espais. Però també és evident que és necessari avançar en una coordinació real i efectiva del moviment estudiantil que avui es divideix en assemblees de Facultats i de CDRs, sindicats, i plataformes.

Aquesta coordinació ha de ser des de baix i és fonamental per discutir i preparar un pla de lluita amb la resta d’espais que vam organitzar

UNIVERSITAT

Moviment estudiantil.

la vaga general. Hem de recuperar l’ofensiva amb mobilització al carrer i amb organismes de base forts.

Entenem això com la manera de continuar en aquest moment històric que s’ha obert a Catalunya.

En aquest sentit és important impulsar una campanya de denúncia i acció contra la intervenció a l’educació catalana al mateix temps que reclamar una educació publica, gratuïta, laica i de qualitat. Cal també la unitat amb els professors i totes les treballadores universitaris. És la unitat entre treballadors i estudiants la que ha aconseguit triomf històrics al llarg de la història. I això també s’ha d’intentar coordinar amb la solidaritat i lluites de la resta de l’Estat. Perquè la lluita per la República és la lluita contra el Regim del 78, i el Regim del 78 oprimeix a tots els pobles de l’Estat.

Rosario Mendieta

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

9

DONA TREBALLADORA 10

10

25N:

Aturem la violència masclista!

Per una República de les dones treballadores!

El 25 de novembre de 1960 van ser brutalment assassinades tres dones, les germanes Mirabal, per ontat a la dictadura -se enfr haver enfrontat haver-se rujillo a la Repúbligenocida de T Trujillo ca Dominicana. Aquests crims no han estat oblidats i van donar lloc a la commemoració del Dia Inter Inter-nacional per l’eliminació de la Violència contra les Dones cada 25N. La violència de tot tipus contra les dones és un flagell mundial, producte d’una societat masclista, patriarcal i capitalista. Les dades a escala global així ho confirmen. Diferents estudis internacionals assenyalen que almenys la meitat de les dones pateixen algun tipus de violència física o agressió sexual al llarg de la seva vida, i gran part d’aquests casos acaben en assassinat. El tràfic de dones i nenes per a l’explotació sexual i laboral constitueix el tercer negoci il·legal més gran del món.

L’avortament és il·legal en la majoria dels països del món, i a on no està penalitzat, es limita el seu accés amb restriccions legals o l’objecció de consciència. El 70% dels pobres i analfabets del món són dones. Les treballadores som relegades a les feines menys qualificades i en molts casos cobrem menys que els homes per les mateixes tasques. Els feminicidis, els cops, les violacions, la discriminació laboral, i altres formes de violència contra les dones són part d’una política de per disciplinar-nos i per garantir la dominació del capitalisme patriarcal. Aquesta situació s’aprofundeix en el marc d’un sistema capitalista imperialista en crisi i que, amb el triomf de Trump, ha llançat una nova ofensiva contra nosaltres.

Però les dones hem tornat a prendre els carrers per reivindicar els nostres drets i els últims anys hem intensificat la nostra lluita. Així es va demostrar el passat

8 de març amb una històrica jornada de mobilització internacional. I així ho continuen demostrant dones d’arreu del món amb cada lluita: Ni una menys, Ens volem vives, per la igualtat salarial, o com ara ho estan fent les dones al Brasil contra l’amenaça d’il·legalització total de l’avortament.

A l’Estat Espanyol les xifres empitjoren any rere any.

Evidentment això és resultat d’una manca de polítiques de protecció a les dones, d’impediments constants a l’hora de realitzar denúncies, de l’absència d’un pla real i efectiu de prevenció i de la impunitat amb què s’exerceix la violència masclista. Per exemple, la llei contra la violència de l’any 2004 només contempla com a violència de gènere aquells casos que es donen dins de relacions sentimentals, deixant abandonades a una gran quantitat Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

de dones. Les últimes actuacions de l’aparell judicial amb el cas de la Juana Rivas o de la dona que va patir una violació col·lectiva durant els Sanfermines confirma el caràcter patriarcal d’una justícia que condemna a les dones i empara als violents. Les retallades als diners destinats contra la violència de gènere i als serveis públics als últims Pressupostos Generals de l’Estat evidencien la responsabilitat política dels governs, les institucions de l’Estat i els partits del Règim.

L’Estat monàrquic actua contra les dones amb la mateixa impunitat que defensa als corruptes i empresona qui s’hi oposa, com han fet a Catalunya. El Règim del 78 que ha intentat negar-nos el dret guanyat a decidir sobre els nostres cossos amb la Reforma de Gallardón (PP) l’any 2013 i que les dones hem aconseguit tombar, és el mateix que

La lluita de les dones treballadores, joves, migrades, és part de la lluita contra el Règim del 78, el mateix que concedeix privilegis únics a l’Església Catòlica.

Per això no som indiferents amb la situació a Catalunya i entenem que la defensa de la República és avui la punta de llança per aconseguir els nostres drets aquí arreu de l’Estat. I com ha demostrat el poble de Catalunya l’1 d’octubre i a les vagues generales, això només es podrà aconseguir amb la mobilització i l’organització, independent i des de baix. Perquè la nostra lluita no és per accedir als alts càrrecs executius i judicials ni governar al servei d’aquest sistema capitalista i patriarcal com Àngela Merkel, Michelle Obama, Carmen Lamela, i d’altres. La nostra lluita és la de les dones treballadores d’Inditex a Pontevedra, que amb la vaga han aconseguit un triomf contra la discriminació laboral. La nostra lluita és la de les treballadores d’assistència domiciliària que s’organitzen contra la precarització i per la municipalització del servei.

La nostra lluita és la de Yolanda González, dona, jove i estudiant, assassinada per la ultra dreta durant la transició. La nostra lluita és la de la majoria de les dones, les treballadores, per la igualtat salarial, contra els feminicidis i totes les agressions, pel dret a l’avortament segur, públic i gratuït, contra la discriminació, i pels drets de les dones migrades. La nostra lluita és per una República de les dones treballadores.

Prou violència masclista.

Igual treball, igual salari.

Per una República de les dones treballadores.

Emilio Hellín, assassí de Yolanda González, contractat pel PP de València Un altre cop, Emilio Hellín és notícia. El PP de València l’ha contractat per a la seva defensa en el cas Taula. Ha de realitzar un informe pericial per anul·lar un enregistrament telefònic que va permetre descobrir una trama de blanqueig de capitals del grup municipal popular.

Aquest és l’últim cas conegut en què Emilio Hellín, que quan va sortir de presó després de complir condemna per l’assassinat de Yolanda González va canviar el seu nom pel de Luis Enrique, troba treball gràcies a la protecció i als seus contactes dels cercles de poder.

Ha intervingut en nombroses causes judicials com a perit, a més col·laborar amb els cossos de seguretat de l’estat en diverses recerques i haver impartit cursos per als diversos cossos de seguretat, inclosos la policia municipal de Madrid, l’Ertzaintza i els Mossos d’Esquadra.

DONA TREBALLADORA

ara nega amb una violència sistemàtica el dret a decidir del poble català. El mateix Règim que mentre destina milionades a mantenir les forces d’ocupació a Catalunya retalla en polítiques de gènere. El mateix 1 d’octubre, mentre la Policia Nacional y la Guàrdia Civil reprimien la gent que defensava les escoles, una dona era assassinada amb el seu bebè per la seva parella.

Per això diem que no hi ha una sortida veritable per a les dones amb un Estat i un Règim construïts sobre aquesta violència estructural.

No podem oblidar que Emilio Hellín va ser condemnat a 43 de presó per assassinar en 1980 a Yolanda González, militant del Partit Socialista dels Treballadors (partit en el que militàvem molts de nosaltres i del que Lluita Internacionalista es considera hereva) però només en va complir 14 malgrat els diversos intents de fugida i la exitosa a Paraguai, on va estar protegit pel dictador Alfredo Stroessner.

L’assassinat de Yolanda va significar en 1980 un atac de l’extrema dreta i de les clavegueres de l’estat no només contra el PST sinó també contra el moviment estudiantil que en aquells moments protagonitzava la lluita contra l’Estatut de Centres. Yolanda González era la delegada del seu institut i una de les dirigents de la coordinadora de Madrid.

Tal com demana el comunicat dels Amics i Familiars de Yolanda del que formem part, cal exigir que Emilio Hellín no sigui contractat per realitzar cap treball per a institucions judicials o cossos de seguretat.

Aquesta persona, que mai es va penedir d’haver segrestat i assassinat a Yolanda, no ha de tenir cap relació professional amb l’àmbit de la justícia.

Andreu Pagés Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

11

POLÍTICA

De la proclamació de la República Cat El 27 d’octubre es proclamava la República Catalana en seu parlamentària. Hores després el Senat espanyol decretava la dissolució del parlament i del Govern català i la intervenció de l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució. Les tres setmanes de dilació entre el referèndum de l’1 d’octubre i les contínues vacil·lacions del govern burgès català han estat determinants per permetre al règim espanyol recuperar la iniciativa i llançar tot el seu aparell judicial i policial.

El moviment popular imposa el referèndum i la República El referèndum va ser un triomf de la mobilització popular davant del Govern Rajoy que s’havia rigut dels preparatius, havia assegurat que no hi hauria votació i havia desplegat més de 10.000 agents de la policia i la Guàrdia Civil per confiscar les urnes i les paperetes, havia intervingut material polític i comptes, mentre la fiscalia i els jutges iniciaven processos per tot arreu, entre ells contra més de 700 alcaldes. Però l’1 d’octubre va significar també un triomf popular sobre la burgesia catalana. Les instruccions que arribaven a les taules de votació era que no calia oposar resistència i que era suficient amb la fotografia de llargues cues davant dels col·legis electorals tancats. El pla del Govern era salvar la cara al·legant que la

repressió havia impedit la consulta i que no hi havia una altra sortida que convocar unes altres eleccions autonòmiques. Dilació per frenar la mobilització i renegociar un encaix dintre de l’estat espanyol més favorable a la burgesia catalana.

Però el moviment popular va fer possible una votació massiva. Els anomenats CDR (Comitès de defensa del referèndum) van organitzar a milers de persones per veure com defensar els col·legis electorals, ocupacions d’escoles des del divendres per impedir que fossin tancats i precintats… I el referèndum es va fer, es van defensar els centres, es van protegir les urnes i malgrat la repressió policial (més de mil ferits) es van arribar a comptabilitzar més de 2,3 milions de vots. Alhora, la repressió va aixecar solidaritat amb manifestacions a Madrid, Bilbao i altres localitats de l’estat.

El moviment va continuar els dies següents a l’alça. Concentracions reiterades van aconseguir que la policia allotjada en diversos hotels hagués de marxar. El 3 d’octubre la vaga general contra la repressió va ser essencial: van participar sectors de treballadors que no es possible dellimitar en una jornada de mobilització sense precedents a Catalunya. Les direccions sindicals burocràtiques eren superades pel sindicalisme d’esquerres que va convocar la vaga. Aquesta nova dinàmica, la que de debò

El Govern català traeix sense resistir Amb la República proclamada i l’article 155 en actiu, tota l’atenció passa per veure si el dilluns el Govern Puigdemont i el Parlament segueixen funcionant o acaten la dissolució. Una part del Govern es queda, l’altra es desplaça a Bèlgica, però tots acaten i cedeixen sense

12

12

assegurava la República i el pes dins d’ella dels sectors populars, va fer tremolar a la burgesia catalana. A pesar que la llei de transitorietat aprovada pel Parlament preveia un termini de 48 hores, el Govern català va retardar la proclamació dels resultats fins al dia 10 i va deixar la declaració de la República «en suspens». Des de Lluita Internacionalista vam exigir la proclamació immediata de la República.

Això va permetre a l’Estat reprendre la iniciativa. El dia 3 d’octubre va haver de sortir el rei per avalar la repressió i cridar a la defensa de la unitat d’Espanya.

S’organitzen manifestacions per la unitat d’Espanya en suport al rei, la policia i la guàrdia civil. L’extrema dreta apareixia en elles amb les seves banderes i va protagonitzar agressions impunes en els actes de solidaritat amb Catalunya. El 16 d’octubre l’Estat ja es veu amb forces per ficar a la presó els dirigents dels dos moviments catalans: Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Va haver-hi una nova manifestació multitudinària a Barcelona per exigir el seu alliberament, però la República segueix «congelada». Rajoy pacta amb Ciutadans i el PSOE l’aplicació de l’article 155, que preveu la intervenció de l’autonomia. La gran patronal catalana, d’acord amb el Govern de Rajoy retira les seus de gairebé 2.000 empreses de Catalunya. El mateix dia 27 el president Puigdemont anuncia que convocarà eleccions autonòmiques, però els estudiants en vaga no abandonen la concentració davant la seu del Govern català, li criden traïdor i exigeixen la proclamació de la república. Atrapat, el president de la Generalitat convoca el Parlament aquella mateixa tarda i, sense cap entusiasme, es proclama la República.

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

resistència. No obstant això, el règim vol la derrota completa, i el 2 de novembre la jutgessa fica a la presó a 8 Consellers del Govern català i emet ordre de detenció del president i els 4 consellers desplaçats a Bèlgica. Rajoy imposa eleccions autonòmiques el 21 de desembre, aclarint que en cas de victòria de les forces independentistes el 155 seguirà en vigor. I en lloc de denunciar el parany, Puigdemont i el seu partit (Partit Demòcrata de Catalunya, PDeCAT) accepta les eleccions i les qualifica de «repte democràtic». El mateix acaba fent, el seu soci petit burgès, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Des de LI plantegem que aquestes eleccions són il·legítimes, imposades per l’estat en una situació d’intervenció i sota ocupació militar i que haurien de ser boicotejades per totes les forces que es diuen democràtiques.

Tampoc l’esquerra parlamentària de la CUP-CC es va desmarcar clarament, limitant-se a crides genèriques a resistir, però sense aparèixer com el referent que el moviment necessitava. El 5 de novembre una nova i multitudinària manifestació a Bilbao expressa la necessitat d’impulsar també a Euskal Herria el camí cap a la Re-

pública basca. El 8 de novembre un petit sindicat convocava una vaga general. Era imprescindible. Altres sindicats d’esquerres criden a secundar-la. La vaga no va ser la del 3 però va tenir importància en alguns sectors com l’ensenyament públic. Els CDR’s (avui són ja gairebé 300 i emprenen un procés de coordinació), criden a participar de la vaga amb més de 70 talls de

carreteres i trens. La vaga no és majoritària, però la paralització de Catalunya és completa. Aquesta vegada no hi ha repressió per no tornar a deixar les imatges de l’1 d’octubre, però la policia autonòmica, ja sota control directe de l’Estat, identifica a més d’un centenar d’activistes. L’11 de novembre una nova manifestació enorme torna a ocupar els carrers de Barcelona, reclamant la llibertat dels presos polítics i en defensa de la República.

El Govern Rajoy sap que amb una escalada repressiva no pot acabar amb la resistència popular, necessita recol·locar el moviment en el marc institucional a través de la reacció democràtica. I no només PDECAT i ERC sinó també Podemos, Ada Colau i les direccions de CCOO i UGT aplaudeixen la convocatòria d’eleccions. Vam intentar des de LI una campanya pel boicot a les eleccions, en defensa de l’assemblea nacional constituent de la República, però totes les organitzacions van entrar en les eleccions.

mitjans de comunicació públics.

Participem de l’acord al voltant de la Candidatura d’Unitat PopularCrida Constituent (CUP-CC), de doble ruptura: amb l’Estat per la defensa de la República i amb el

POLÍTICA

talana a les eleccions autonòmiques

capitalisme. Aquest acord ha d’estar obert a la ruptura de Podem Catalunya i als moviments. I això exigeix una política independent del Govern autonomista que sorgeixi (sigui d’ERC i PDECAT o eventualment ERC amb CeC), agrupant la resistència política per un procés constituent de la República i comprometent-se incondicionalment en la lluita obrera i popular.

Com més gran sigui la derrota de les forces unionistes monàrquiques (PP, C’s i PSC) i un gir a esquerra (inclòs el debilitament del PDECAT, partit de la burgesia catalana) estarem millor per abordar les tasques necessàries després del 21 de desembre: 1) continuar la mobilització per la llibertat dels i les preses, detenir la repressió i derrotar el 155, recolzant-nos en els sectors més sensibilitzats (ensenyament i mitjans de comunicació públics); 2) impulsar els organismes populars que són fidels a la República de l’1 d’octubre, especialment els CDRs i dotar-los d’una agenda pròpia; 3) reactivar la mobilització en la defensa de les reivindicacions obreres i populars: llocs de treball, salaris i pensions, escola i sanitat pública, habitatge… ; 4) coordinació i extensió de la lluita contra la Monarquia, el règim pactat amb el franquisme, a nivell de tot l’Estat.

I ara les eleccions La política de Podemos ha estat nefasta. A nivell de l’Estat sense implicar-se en la mobilització contra la repressió a Catalunya, intentant mantenir una posició equidistant entre el rebuig al referèndum i la proclamació de la República i la intervenció de l’estat amb el 155. La direcció de Podemos Catalunya ha trencat i ha format un nou partit. A les eleccions, Podemos (amb nova direcció i a on segueix Anticapitalistes, el corrent del Secretariat Unificat) es presentarà com a Catalunya en comú (CeC), en una confluència amb els Comuns d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, ICV i EuiA (els dos sectors que vénen del vell Partit Comunista a Catalunya). ICV ha estat el sector més agressiu contra el procés català, aixecant aplaudiments entre el PP i C’s.

Les eleccions no són cap nova oportunitat per avançar en la República, però del seu resultat depèn que l’Estat pugui començar a tancar la crisi, el grau de repressió i la intervenció de l’ensenyament i els Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

13

POLÍTICA

Jornades estatals i internacionals.

Barcelona, 16 -17 de desembre

With Catalonia Des de la iniciativa with catalonia /amb catalunya, volem llançar una crida a la solidaritat davant la situació política de Catalunya i el marc repressor que estem patint el poble català.

La repressió policial durant el referèndum de l’1 d’octubre, la suspensió de l’autonomia amb l’article 155, l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i de mig govern de la Generalitat i l’exili de la resta, el envalentiment de la ultradreta als carrers de Catalunya i de la resta de l’Estat... la conjuntura actual es torna literalment insuportable pel que fa el respecte dels drets fonamentals. Enfront aquesta realitat, dues vagues generals i el sorgiment d’organismes populars com els comitès de defensa de la república demostren la determinació d’un poble disposat a defensar els seus drets.

La crisi generada per la voluntat del poble català de decidir democràticament el seu futur ha aflorat la trista realitat que s’amaga darrere del règim del ’78: que l’anomenada transició va deixar impune l’aparell d’estat del franquisme. Les seves forces repressives, els seus jutges i els seus hereus polítics mai van permetre treure els nostres morts de les cunetes, i avui segueixen negant drets democràtics i socials bàsics als pobles, mentre encobreixen un dels sistemes polítics més corruptes d’Europa. La lluita per fer caure aquest règim és, doncs, de tots i totes.

Des de Catalunya, el passat 1 d’octubre, vam voler trencar amb tot això, i vam posar tota la il·lusió, tenacitat i força per poder construirnos novament, per poder autogestionar-nos des dels drets i la igualtat social, des de la justícia i des de l’esquerra que assegura pa, treball, sostre i llibertat per a totes, però ELLS, ens van reprimir, i davant aquesta realitat, no ens queda més

14

14

que el NOSALTRES. Companyes i companys de tot el món, us necessitem, necessitem el vostre suport, el vostre escalf.

Demostrem la solidaritat davant la barbàrie d’un govern corrupte, que de forma sistemàtica vulnera drets fonamentals i que és capaç de reprimir un poble per posar unes urnes i decidir el seu futur.

Us convidem doncs a que us organitzeu perquè el 16 i 17 de desembre us puguem rebre a Bar-

blica» té com a objectiu articular i enfortir vincles de solidaritat amb Catalunya enfront la repressió i la violació de drets democràtics perpetuada per part de l’Estat Espanyol davant l’exercici del poble català del seu dret a decidir. Les jornades estan, clarament, diferenciades en dues parts. En una primera part, que es correspon a la tarda de dissabte, es vol centrar l’atenció en el debat sobre aquells atacs a la democràcia que ha viscut Catalunya i que són compartits, en molts casos, per els altres territoris dels Països Catalans i pels pobles de l’Estat Espanyol, de la Mediterrània i d’Europa. En la segona part de les jornades, diumenge al matí, es faran grups de treball per articular, per organitzar i enfortir la solidaritat d’altres pobles amb Catalunya.

Des de l’organització de les jornades es garantizarà l’allotjament en espais públics i cases particulars de membres dels Comitès de Defensa de la República nascuts en els diferents barris i poblacions de Catalunya per defensar el Referèndum i que avui treballen per defensar la República catalana. L’organització de la Trobada Popular es posarà en contacte amb vosaltres per indicar-vos on serà el vostre allotjament.

En breu, informarem del lloc de la trobada.

celona i abraçar fraternalment. Us convidem a participar junts i juntes a unes jornades populars on puguem compartir les nostres realitats i els nostres anhels, juntament amb companys i companyes del conjunt dels Països Catalans i dels pobles de l’Estat Espanyol, de la Mediterrània i d’Europa i d’altres parts del món que s’han solidaritzat també amb el poble català. La república es construeix des de baix. ‘república és victòria de totes!

La Trobada Popular de Solidaritat amb Catalunya «Construïm Repú-

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

Per veure el programa de les jornades: http://withcatalonia.org/ Per inscriure’s a les jornades: https://goo.gl/forms/ Bmi2iaNZIlKXrklB3 Per veure la nostre web: http:// withcatalonia.org/ Per seguir-nos a twiter: ý@withcatalonia

No votar en aquestes eleccions?

Davant les eleccions del 21 de desembre s’obre el debat: ¿cal participar? Corrent Roig en la seva declaració «Eleccions del 21-D? «Jo ja vaig votar l’1-O» en la qual conclou: «La pressió pel vot ja és enorme abans de començar la campanya electoral i ho serà molt més. No votar serà criticat com una mena de crim. No obstant això, ni votarem ni cridarem a votar. No volem legitimar el retorn a la cleda constitucional.

Nosaltres ja vam votar l’1-O» Estem d’acord en els arguments per caracteritzar a aquestes eleccions com a il·legítimes, i no obstant això, no és en base a això que s’ha de decidir la participació o no dels revolucionaris en les eleccions. Fa dos anys, el 27 de setembre del 2015 teníem la mateixa discussió amb la posició abstencionista de Classe contra Classe (ara CRT). Ara CRT crida a participar d’un front voltant de la CUP-CC. El 2015 va ser Corrent Roig qui formava part de CUP-CC. La decisió de participar en unes eleccions no ve donada per la major o menor legitimitat de les mateixes.

El parlament burgès és un sistema de defensa del capitalisme i de l’estat, com a tal una maquinària d’opressió i explotació de classe. És cert que en ocasions aquest caràcter reaccionari del parlament es pot veure més evidenciat -com aquesta vegada-, però no perquè les altres siguin eleccions «legítimes» i el govern que en surt tampoc.

Els revolucionaris han participat en eleccions quan aquestes no poden ser superades per un altre poder emanat de les forces populars i quan les classes populars encara creuen que és a través del vot que es poden resoldre les seves reivindicacions. No es tracta d’un debat nou a a l’esquerra. Lenin en polèmica amb els qui defensaven la no participació a les eleccions «perquè ja estaven superades» els responia: «Mentre no tingueu la

força per dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si d’aquestes institucions, precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats pel clergat i per la vida en els racons més perduts del camp. »1

perar el règim i la ruptura del moviment de masses amb les eleccions eren els dos elements determinants.

Però, ¿Quina és la situació avui a Catalunya? Hi ha una força obrera o popular en ascens capaç de superar el marc electoral burgès?

DEBATS

En polèmica amb Cor Corrr ent Roig

Delegació de Lluita Internacionalista en l'Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP-CC. Granollers, 12/11/2017

I el boicot? Lenin el justifica en 1905, quan s’estava gestant la revolució amb un gran ascens de lluita i naixien els soviets. Escriu analitzant l’encert del boicot de 1905: «els bolxevics vam aconseguir impedir la convocatòria del parlament reaccionari pel poder reaccionari en el moment en què l’acció extraparlamentària de les masses (en particular de les vagues) creixia amb excepcional rapidesa i en el qual no hi havia ni un sol sector del proletariat o de la pagesia ... ». També l’Oposició d’Esquerres va defensar el boicot a les últimes eleccions d’Alfons XIII, les del general Berenguer de març de 1931.

L’alça del moviment obrer i popular impossible de contenir amb la dictadura de Primo de Rivera havia forçat el canvi de govern i un procés de reorganització republicà burgès i socialista que exigeixen la fi de la Monarquia (Pacte de Sant Sebastià 1930). De nou la possibilitat de su-

Corrent Roig ens respon en un altre article posterior («Del referèndum de l’1-O a 155 i a l’ensarronada del 21D»: «En ple retorn a la cleda constitucional no té gaire sentit plantejar un irreal« procés constituent de base popular ». Ara cal reconstruir el moviment sobre noves bases. La lluita contra la repressió continuarà pels càrrecs empresonats i processats, però també per l’ofensiva que anuncia contra els activistes dels CDR. També caldrà organitzar la defensa de l’ensenyament públic i els mestres davant l’envestida que es preveu. « És a dir, CR no veu cap possibilitat de superar el marc electoral; compartim que estem a la defensiva, però no a l’extrem de presentar una pràctica derrota com fa l’article.

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

15

DEBATS

Llavors, per què no utilitzar les mateixes eleccions per reagrupar la resistència? També és indiscutible que en aquestes eleccions més possiblement que en cap altra autonòmica- el poble anirà en massa a votar, perquè creuen que allà s’hi juga el seu futur. I, en un sentit és cert, perquè si guanyen les forces unionistes l’ofensiva reaccionària s’enduriirà.

I, des d’aquesta posició defensiva en què ens ha col·locat la traïció de la burgesia catalana, cal posar el peu a la porta perquè no puguin acabar de tancar la crisi que vam obrir a les jornades de l’1 i del 3 d’octubre.

Davant les primeres eleccions republicanes va tornar a sorgir el debat sobre el boicot. Trotski el maig del 31, després d’analitzar per què hi hauria una àmplia participació de la classe obrera i sectors populars es pregunta: «Hi ha algun motiu per pensar que la convocatòria d’aquestes Corts serà impedida per una segona revolució? De cap manera. (...) La consigna de boicot, serà en l’actualitat una consigna d’autoaïllament. Cal prendre part el més activa possible en les eleccions».

Quina és la responsabilitat exigible a la CUP-CC? No el fet que es presenti, no el fet que digués que el més lògic era el boicot, per concloure que és incoherent, sinó que no cridés a la resistència de les institucions davant el 155, que callés davant el lliurament sense lluita de JXS , que no exigís a ERC, CEC i PDECAT, a ANC i

Òmnium el boicot a les eleccions, que no hagués defensat resolucions en els CDR ‘s pel boicot. Això és pel que hem lluitat dins i fora de la CUP-CC, perquè aquesta política podia haver determinat la situació com s’ha fet en altres moments i, si no ,almenys, s’hauria col·locat clarament com a alternativa davant la traïció de JXS. Nosaltres vam defensar el boicot mentre aquesta batalla va tenir possibilitats de ser efectiva, però no anem l’autoaïllament i lluitarem amb totes les forces per la derrota dels partits unionistes, pel gir a esquerra més profund possible (inclòs també el retrocés de la burgesia catalana) i perquè les forces que segueixen lluitant per la república catalana de l’1 d’octubre i que volen un gir social a favor de la classe obrera tinguin un referent el més fort possible. I aquests objectius els aconseguirem parcialment si el dia 22 de desembre estem en millors condicions per resistir i reorganitzar.

I qui catalitza avui aquest espai (com en el 2015) és la CUP-CC, que reagrupa bona part de la joventut i l’activisme. Amb totes les contradiccions sí, i amb la necessitat d’una polèmica contínua, però segueix sent un espai viu. Però CR va decidir abandonar la CUP-CC i donar-la per sentenciada prematurament el febrer del 16. Seria més fàcil rectificar i tornar a lluitar per recolzar el que serà el referent de ruptura i fer-ho al costat de les forces que treballem perquè es desenvolupi des d’una política de classe.

Josep Lluís del Alcázar Notes 1 Lenin. La malaltia infantil de l’ «esquerranisme» en el comunisme.

2 Com també de l’error que van tenir d’intentar el boicot al 1906.

3 La revolució espanyola i els perills que l’amenacen 28 de maig de 1931. L Trotski.

16

16

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

(ve de pàg. 7. La mobilització del professorat, clau contra la repressió i el 155).

Cal recuperar la lluita dels anys 70, la que va construir l’escola pública catalana de les cendres de l’escola autoritària del franquisme, que buscava les seves arrels a l’escola republicana dels anys 30, amb les del CENU. Aquella escola que successius governs de la dreta catalana de CiU van anar debilitant tant en la seva concepció democràtica i participativa, com en les concepcions neoliberals, i van tenir la seva màxima expressió en la LEC del govern tripartit de la suposada esquerra (PSC, ERC i ICV); que va seguir degradant la LOMCE i en els darrers anys deteriorada a cop de tisorades.

Els i les docents hem de defensar el diàleg i les llibertats a les aules.

Però també ho hem de fer organitzant-nos en assemblees i mobilitzant-nos al carrer. La limitació actual dels sindicats per defensar la República catalana, també com a eina per construir una educació pública amb més recursos i més democràtica, fa essencial l’articulació d’un espai assembleari dels i de les treballadores de l’educació que respongui a aquestes reivindicacions alhora que lluita per aturar la repressió de l’Estat. És important mirar d’unificar les diverses iniciatives que estan sorgint i poder-les coordinar amb el moviment estudiantil, els CDRs i la Plataforma de sindicats i organitzacions que va convocar la vaga del 3 d’octubre.

Cal donar continuïtat a les mobilitzacions i a les vagues del 3-O i 8-N! Tombem el 155 i els atacs a la cohesió social, la llengua i el professorat!

Defensem una República Catalana amb una educació pública de qualitat i democràtica!

Pedro Mercadé i Josep Lluís del Alcázar

Què està passant a Raqqa, Idlib i Síria en general Potser ja heu vist l’horrible foto de Samar Dofdaa, de 34 dies d’edat, que els activistes han fet circular darrerament.

La seva família és una de les milers que es troben sota el setge de les forces d’Al-Assad sobre Ghuta Oriental. El bebè es trobava esquelètic i visiblement agonitzant. Va morir l’endemà. Mentre que l’atenció del món ha abandonat Síria, el patiment dels civils continua, i també persisteix la resistència popular.

La guerra continua i el patiment sobre el terreny no disminueix. Les aviacions russa i siriana han intensificat els bombardejos des de setembre, en suport a les campanyes militars de les tropes pro-règim, assistides per les milícies islamistes fonamentalistes xiïtes proIran i per Hezbollah, a diverses regions: Daraa, Deir el-Zor, Hama, Homs, Ghuta Oriental, Idlib. A la regió de Ghuta oriental, més de 1.100 nens han patit malnutrició severa en els últims tres mesos, segons l’ UNICEF. La zona ha estat sota el setge de les forces del règim des de 2013. Almenys 397 civils, entre ells 206 nens i 67 dones, han mort d’inanició i per falta de medicació, des de l’inici del setge sobre Ghuta Oriental l’octubre de 2012 i fins al 22 d’octubre de 2017.

Fadel Abdul Ghany, president de la Xarxa Siriana pels Drets Humans, va declarar el següent respecte a aquesta situació: «No es tracta només que el règim utilitzi el setge com a arma de guerra, és que el setge en aquest moment va més enllà de les necessitats militars i les seves proporcions, s’ha tornat en una qüestió de matar de gana i confinar els civils. El seu cost és més alt que qualsevol possible objectiu militar, s’ha convertit en una forma de càstig col·lectiu, negant als civils l’aliment i els serveis més bàsics.»

El 24 d’octubre, Rússia va vetar una resolució del Consell de l de

Seguretat de l’ONU que allargava un any més la investigació sobre l’ús d’armes químiques a Síria. Rússia ha rebutjat renovar el mandat dels experts de les Nacions Unides i de la OPAQ (Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques) per investigar l’ús d’armes químiques a Síria. Aquesta és la novena vegada que Moscou utilitza el seu veto per protegir al seu aliat sirià.

Estats Units tampoc es queda enrere amb els seus bombardejos en l’anomenada «guerra contra el terror» i especialment en la campanya per la conquesta de Raqqa. Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, més de 3.000 civils i soldats van morir només el

coalició internacional liderada pels Estats Units, després de quatre mesos d’intensos enfrontaments.

Certament, la derrota del grup jihadista en Raqqa és una bona notícia, però el cost en termes humans, igual que a Mossul pocs mesos abans, és terrible.

Més del 80% de la ciutat ha quedat destrossada i/o inhabitable, i la seva infraestructura més bàsica és ara pràcticament inexistent. «La crisi humanitària és més greu que mai,» va dir l’ONG Save the Children, en un comunicat pocs dies abans que les tropes de l’IS fossin expulsades, per la greu escassetat d’aliments, medicaments, electricitat, aigua potable i articles de primera necessitat.

INTERNACIONAL

Síria

Raqqa després dels bombardejos ianquis d'octubre 2017 setembre, el mes amb la taxa de mortalitat més alta de l’any. Moltes infraestructures essencials també han quedat destruïdes, entre elles multitud d’hospitals en zones fora de control del règim i de l’Estat Islàmic (IS, en les seves sigles en anglès).

Tampoc queden instal·lacions mèdiques a la ciutat i les escoles fa temps que van tancar.

En quatre mesos, els enfrontaments han matat entre 1.300 i 1.800 civils (1). Entre 270.000 i 320.000 persones han estat Raqqa: l’EI derrotat, però… desplaçades pel conflicte a la zona i A mitjans d’octubre, l’Estat viuen ara en condicions miserables, Islàmic va ser expulsat en campaments atapeïts a les afores definitivament de la ciutat de Raqqa de la ciutat. No podran tornar fins per les Forces Democràtiques que la ciutat sigui netejada de miSirianes (SDF, en les seves sigles nes i explosius escampats per l’IS. en anglès), una coalició de De fet, catorze persones han mort combatents (kurds, àrabs, siríacs) per l’explosió de mines deixades dominada per les YPG, el braç entre les runes de Raqqa des de armat del PYD, amb el suport de la l’expulsió de l’IS de la ciutat.

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

17

INTERNACIONAL

Amb la pèrdua de Raqqa, l’IS controla ara només un 10% del territori sirià – comparat amb el 33% que controlava a l’inici de l’any – la major part del qual es troba a la província de Deir ez-Zor, prop de la de Raqqa.

L’IS és l’objectiu de dues ofensives diferents a Deir ez-Zor: una liderada per les tropes del règim i els seus aliats, recolzats per Rússia, l’altra per les SDF amb el suport dels Estats Units. La província de Deir ez-Zor també ha patit molt amb aquestes ofensives i bombardejos.

Des del 10 de setembre, han mort entre 660 i 880 civils, mentre que més de 200.000 persones han fugit de la província.

No obstant això, aquesta successió de derrotes no ha impedit que l’IS multipliqui les seves operacions suïcides i atacs amb cotxe bomba en diferents regions del país. El grup jihadista també ha augmentat el nombre d’abusos contra civils a les zones de les quals es retiren els seus soldats. Per exemple, el 23 d’octubre, l’IS va ser acusat d’»executar almenys 116 civils» a la ciutat d’ al-Qaryatayn a la província de Homs, abans de ser expulsats de la zona. Qaryatayn va ser en el seu moment la llar de 14.000 musulmans i cristians sirians que depenien de l’agricultura i de feines de funcionaris a Damasc. Quan la ciutat va caure en mans de l’IS per primera vegada el 2015, milers dels seus residents van fugir a zones més segures.

descentralitzada i federal, i que pretenien confiar la seva administració a un consell civil, crear una policia local i protegir les fronteres de la província d’amenaces externes. El consell civil de Raqqa està format per dignataris locals i va ser creat fa sis mesos sota la guia de les SDF. El consell té una presidència dual, un home i una dona, com els altres consells de les SDF, dirigit per Leila Mustafà, una dona kurda de la ciutat fronterera de Tel Abyad, habitada en la seva majoria per àrabs, i la seva contrapart àrab, Mahmoud al-Borsan, antic membre del parlament sirià i líder de la tribu Walda, influent a Raqqa.

No obstant això, la força política realment dominant continua sent el PYD, la branca siriana del PKK. Retrats enormes del fundador del PKK, Abdullah Öcalan, van aparèixer exposats a la plaça central de Raqqa, Naeem, en l’anunci de la victòria de les SDF, mentre els comandants de les SDF dedicaven la victòria de Raqqa a Öcalan i a totes les dones.

Cal destacar que existeix certa por i desconfiança entre alguns sectors de la població àrab local contra les SDF. Algunes activistes sirians han parlat fins i tot d’una nova ocupació…

(2) Encara queda tot per fer a Raqqa per reconstruir la ciutat, ajudar a la gent local a continuar amb la seva vida dignament i guanyar-se de nou la confiança de la població.

Per la seva banda, el règim, a través de la veu del seu dictador, Bashar al Assad, ha promès restaurar l’autoritat de l’estat sobre el territori nacional complet, Raqqa inclosa.

Alhora, el ministre de Reconciliació Nacional, Ali Haidar, ha proclamat que el futur de Raqqa només es pot abordar «dins del marc de l’estructura política final de l’estat sirià», en resposta al comunicat de les SDF. Idlib, però especialment Afrín, en l’horitzó d’Ankara L’exèrcit turc va enviar les seves tropes a la província de Idlib, al nord de Síria, muntant punts d’observació com a part d’una missió per contro-

Després de la fi de les operacions militars a Raqqa, grans batallons de les SDF van abandonar la ciutat i van marxar a d’altres regions, principalment Deir ez-Zor. Les SDF van anunciar que la ciutat i la seva província serien part d’una Síria Bombardeig d'una escola per l'aviació de Bashar i russa.

Idlib. Novembre 2017

Columna turca a Idlib. Novembre 2017 18

18

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

lar a les SDF, encara que inicialment la missió tenia com a objectiu expulsar Hay’at Tahrir al-Sham (HTS), una aliança militar dominada per jihadistes del Jabhat al-Nusra. No obstant això, HTS va acordar no interferir en les operacions turques a la frontera i per tant ha estat relativament dispensada per Ankara, de moment.

El desplegament militar turc en col·laboració amb els grups armats sirians de l’oposició és part dels anomenats acords de distensió assolits amb l’Iran i Rússia el

Cal recordar que Turquia ja ocupa territoris en el nord de Síria, entre ells ciutats i pobles com Jarablus i alBab. Fins i tot han establert les seves pròpies institucions, afavoreixen a les seves organitzacions humanitàries, impedeixen actuar a la resta, fins i tot a les locals, i instal·lant una policia local entrenada a Turquia.

Resistències locals, malgrat tot La guerra sense fi contra el poble sirià no ha evitat les accions de resistència popular. El 14 d’octubre van tenir lloc manifestacions significatives a Idlib, Homs, Ghuta Oriental i moltes altres ciutats en el «dia de la ira», malgrat els bombardejos del règim i de Rússia i l’amenaça dels grups islamistes fonamentalistes que sovint s’oposen a aquestes mobilitzacions i no dubten a reprimir als activistes i altres sectors de la societat civil.

Uns dies abans, l’11 d’octubre, els botiguers i treballadors de la ciutat d’Idlib van convocar una vaga demanant la dimissió dels oficials de l’autoritat civil liderada per HTS, i que les forces de seguretat de la coalició jihadista es traguessin les màscares i caputxes que amagaven la seva identitat. Se senten cada vegada més queixes contra HTS per part dels habitants d’Idlib respecte a la interferència de la coalició jihadista en gairebé tots els aspectes de la vida civil. En mesos recents, membres de la HTS han demostrat contínuament la intenció d’imposar el seu control sobre els assumptes civils: es vigilen les transferències de diners, es prohibeixen projectes educatius que no compten amb la seva aprovació i es busca el control sobre les fleques, així com sobre l’administració de l’aigua i els serveis de transport. HTS ha comès nombroses violacions con-

Referències: 1. Més de 1.000 civils (1.058) han mort pels bombardejos de la coalició liderada per EUA, 311 civils pel IS i 191 civils per les SDF. Els jihadistes del IS també han usat a molts civils com a escut humà.

2. Es pot i s’hauria de mantenir una posició crítica cap al PYD i les seves Mobiltizació del 14 d'octubre 2017 a Idlib pràctiques autoritàries (poden consultar-se les moltes publicacions i articles sobre el tra els drets humans durant aquests tema en el meu blog, Syria Freedom últims mesos després d’aconseguir Forever), però comparar-les amb les el control total sobre la província, pràctiques del grup jihadista IS i parlar incloent-hi assassinats, detencions d’una nova ocupació a manera del IS arbitràries, i batudes contra és ignorar les diferències enormes i organitzacions humanitàries. reals entre tots dos grups (també en comparar l’administració dels territoris D’altra banda, a la Presó Central e per part d’ambdues organitzacions) i ‘Homs, 500 presos polítics es van pono és més que propaganda fora de lloc. sar en vaga de fam a mitjans d’octubre Per exemple, hauríem de denunciar que per exigir l’acció internacional per al uns 10 civils van ser ferits el 26 seu alliberament, en trobar-se sota d’octubre pels trets de combatents de l’amenaça de major repressió per part les SDF, quan residents del barri d’Aldel règim. No obstant això, el director Mashlab, en Raqqa, van protestar demanant que les SDF els permetessin de la presó ha seguit amenaçant als tornar a les seves cases, malgrat la falpresos després de la seva denúncia i ta de seguretat esmentada en el text. els detinguts han comunicat que el

director també ha amenaçat de cremar-los a ells i a les seves famílies.

Diverses organitzacions sirianes han demanat que el règim sirià accepti immediatament les peticions dels vaguistes, que deixi d’enviar als presos a tribunals militars o uns altres, com el «Tribunal de Terrorisme», i que posi fi a les execucions arbitràries.

Hauríem de donar suport a les peticions dels vaguistes i a més exigir l’alliberament de tots els presos polítics.

Les iniciatives populars i democràtiques locals també han continuat treballant en diferents regions, contra el règim i les organitzacions islamistes fonamentalistes. És admirable la resiliència del que queda dels sectors del moviment democràtic popular contra els múltiples enemics de la llibertat i la dignitat, en aquesta atmosfera de guerra contínua, la fi de la qual segueix sent la prioritat absoluta per reduir el sofriment de la població civil.

INTERNACIONAL

setembre i el maig. Aquesta nova expansió militar a la frontera arriba tres mesos després d’una altra entre Aazaz i al-Bab. L’objectiu és aïllar la ciutat d’Afrín, controlada per les SDF. El diari turc pro-governamental, Yeni Sefak no va dubtar a titular així una de les seves últimes portades: «Avui Idlib, demà Afrín.» El govern turc també ha desplaçat a la zona grups de l’oposició que recolza i patrocina. Quan escrivim això les forces turques continuen les seves incursions dins dels territoris del nord del país.

Autor: Joseph Daher, activista d’esquerres sirià-suís, professor adjunt a la Universitat de Lausanne, Suïssa, i doctor en Desenvolupament per l’Escola d’Estudis Orientals i Africans (SOAS) de Londres, Regne Unit. És autor del llibre «Hezbollah, the political economy of the party of God,» (Pluto Press, 2016), i fundador del blog Syria Freedom Forever.

Traducció al castellà castellà: Elisa Marvena Publicat originalment en anglès: Peace News, 29/10/2017 I EN CASTELLÀ, 1/11/17: https:// floresendaraya.wordpress.com/ 2017/11/01/joseph-daher-queesta-pasando-en-raqqa-idlib-ysiria-en-general/

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

19

INTERNACIONAL

Poble mapuche (Ar gentina) (Argentina)

«La lliure determinació és un dret que no se li pot negar a cap poble» El poble mapuche porta anys patint la impunitat dels Estats argentí i xilè, l’assassinat del Santiago Maldonado va posar en evidència la seva infrangible lluita.

Vam estar xerrant amb Moira Millán, integrant de la Marxa de Dones Originàries pel Bon Viure, que va estar a Barcelona per anunciar-nos el Primer Parlament de Dones Originàries que es realitzarà del 16 al 19 de novembre a Rosario, Argentina, per denunciar la repressió que està patint el seu poble i on definiran una agenda d’acció i activitat que requereix la major solidaritat i difusió.

Aprofitem també per preguntar-li sobre la valoració de la seva presencia a Barcelona en moments de àlgides mobilitzacions del poble català.

LI: Què és la Marxa de Dones Originàries pel Bon Viure? Què reclamen? Com s’organitzen?

MM: La Marxa de Dones Originàries pel Bon Viure és una organització conformada per dones indígenes de les 36 nacions originàries a Argentina. És una organització que dóna visibilitat a la realitat de les comunitats, fonamentalment a la situació de les dones originàries que estem sent víctimes del feminicidi indígena a Argentina, que encara no ha pres estat públic però es coneix. Les dones originàries d’aquest moviment de Marxa de Dones pel Bon Viure ens plantegem demandar a l’Estat per genocidi, perquè es faci justícia amb la restitució dels nostres territoris, el reconeixement ple de tots els nostres drets i, fonamentalment, la qual cosa proposem és construir un moviment que ens acosti a la revolució del pensament. Un moviment instituent que pugui emplaçar l’horitzó del bon viure com a dret i hem definit el bon viure com a la recuperació de la reciprocitat entre els pobles i envers la naturalesa; en com podem recuperar l’harmonia.

LI: Com va repercutir al poble mapuche el cas del Santiago Maldonado?

MM: L’impacte que va provocar al nostre poble es va deure sobretot a l’impacte que va provocar la desaparició del Santiago Maldonado en la ciutadania no in-

dígena blanca argentina que va començar a mirar cap al sud, a veure el que estava passant en les comunitats, a reconèixer el conflicte que existia, la tensió que existeix entre l’Estat i el poble mapuche i ens va permetre a nosotrxs generar llavors una visibilización de la nostra demanda i la nostra realitat. Una realitat que te només a la província de Chubut 145 desaparegut mapuches. Una realitat que te persecució, criminalització, fustigació al nostre poble i que hi ha tota una campanya molt forta anti-mapuche amb situació de militarització i repressió tremendament provocadora dins dels nostres territoris. Això ha despertat la solidaritat de molts sectors que fins a abans de la desaparició de Santiago Maldonado eren indiferents o desconeixien absolutament el que passava. Ell ha estat com un pont per nosotrxs de comunicació i d’unitat amb una part del poble argentí; i també això ha permès que el món visibilizara també el que està succeint en la Patagonia i en territori mapuche (…) Ha d’haver-hi memòria, veritat i justícia. Patricia Bullrich (Ministra de Seguretat d’Argentina)ha de renunciar i ha de ser jutjada i castigada pels delictes que ha comès recentment contra la vida i la integritat del nostre company Santiago Maldonado i contra el nostre poble; així que anem per això i finalment per la llibertat immediata

20

20

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

de tots els presos i preses polítiques entre elles el «Lonko» Facundo Jones Huala i de Milagro Salas.

LI: Com estàs vivint la situació política de Barcelona, com estàs vivint la repressió i la lluita d’aquest poble per la seva llibertat?

MM: No m’imaginava que anava a acabar quedant-me aquí en una data tan especial i arribar aquí a Barcelona, en aquest context històric transcendent per al poble català, m’ha provocat diverses reflexions. En principi l’alegria de saber que es pot, que els pobles sense disparar un sol tir poden organitzar-se en massa i procurar la seva lliure determinació, que és un dret que no se li pot negar a cap poble sobre la faç de la terra.

En un planeta on hi ha més de cinc mil nacions sense estat i amb prou feines dos-cents i escaig d’estatsnació que estan generant submissió d’aquests pobles, llavors em sembla a mi que és emblemàtic, que és un far a la humanitat el que el poble català està provocant en aquesta Europa. Així que bé, d’una banda celebrant aquest procés d’independència d’un poble que porta segles reclamant-ho i que pot justament disparar la possibilitat de constituir escenaris favorables per a això i per a altres pobles que estan en la mateixa situació com el poble basc, gallec i diferents pobles. D’altra banda també

penso al poble mapuche, que és una nació sense estat, que ha estat envaïda per una força d’ocupació que són els estatsnació argentí i xilè, si aquesta seria una solució. Penso en què seria constituir una independència que no interpel·li directament la matriu civilizatoria, els valors que conformen les actuals repúbliques, valors que porten a tenir com a prioritat la seva inserció al mercat global, l’explotació, lleis absolutament discriminatòries i explotadores contra, per exemple, els migrants, amb la llei d’estrangeria. És a dir: són models de república que en realitat apareixen en l’horitzó com a esperançadores, amb consignes

Joves Lluita Internacionalista que busquen la igualtat i la llibertat de les persones que constitueixen aquests pobles i aquestes nacions, però després les pressions de la política global són tan fortes que acaben anant en detriment dels seus propis pobles per anar a garantir-li el guany en aquest capitalisme neoliberal i salvatge a les corporocràcies.

Llavors la meva gran pregunta és si aquesta república que Al tanc emergeix és no solament un a 17, mo ment d'aque nou país, si a més proposa sta edic ria ass assina Rafa el ió, el 2 un nou món millor i possible. t p 5

Ú LT I M A

LI: Què podem fer des d’aquí?

L’ajuda que precisem és fonamentalment primer

INTERNACIONAL

visibilitzar tot el que està passant a Argentina, perquè els mitjans han estat absolutament comprats, hi ha una hegemonia total i definitiva de part dels qui posseeixen el poder, de part de la dreta feixista d’Argentina, i ja no tenim possibilitats de dir què està succeint, llavors li demanem al món, a les organitzacions solidàries internacionals que puguin amplificar la nostra veu explicant el que ens està succeint, replicant la nostra veu, els comunicats que enviem, les imatges i tractar d’arribar a tots els mitjans de comunicació possibles del món.

HORA

p N / comun ahuel, comp e r l'es tat ar 1 1/ gen tí, any m itat Lof apuche Lafken Winkul de la Mapu, Justícia ! La llu ita seg u eix!

Com cada any per aquestes dates, realitzem la Campanya Financera d'Hivern que, com sempre destinarem a campanyes internacionals.

La teva ajuda és imprescindible per construir una eina de lluita quotidiana i internacionalista que no rep més ajuda que les aportacions dels militants i simpatitzants.

Fes-ho arribar als nostres i les nostres companyes o fes un ingrés -fent constar el teu nom- a:

Ajuda'ns a construir

ES64 2100 3459 3821 0022 0515

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

21

INTERNACIONAL

Xile

Gran votació del Frente Amplio El 20 de novembre, Xile celebrava eleccions presidencials. L’ex-president conservador, Piñera, s’imposava en els comicis però lluny del 50% (36,6%, molt per sota de les enquestes) i es batrà al desembre amb Guillier, el candidat de l’actual presidenta Bachelet, en la segona volta. Reproduïm l’anàlisi de les eleccions dels nostres companys xilens.

Per això al final de la jornada del diumenge, va quedar clar que el FA representa un sector massiu, que va coronar el dia amb l’obtenció de 20 diputats (el 13% de la cambra baixa), un senador i 19 COREs (Consells Regionals). En la seva primera elecció presidencial i parlamentàries el FA va arrasar.

Les raons del triomf El FA va canalitzar la fallida de la

empitjorar les condicions per a la lluita sindical, la gratuïtat estudiantil és una engruna i continuen el lucre, entre un gran etc.

Aquesta política de constant suport als patrons ha pràcticament liquidat la presència de la Nova Majoria a nivell estudiantil, i aquest espai l’ha anat ocupant el FA en els últims anys. Semblant al cas de No + AFP que està dirigit per un sector procliu a FA, que és un contrapunt sindical a la crisi històrica que viu la CUT dirigida per la Nova Majoria.

El FA té el mèrit d’aixecar-se com una alternativa unitària enfront de la crisi de representativitat que viu el país i va aprofitar l’espai. La ruptura amb els vells partits ha obert expectatives i a l’esquerra va aparèixer el FA com una parada possible per a milers de desencantats.

Un gran triomf ... i els seus límits

No hi ha cap dubte, el gran guanyador de la jornada electoral ha estat el Frente Amplio (FA). Beatriz Sánchez va obtenir 1.336.622 vots, representant el 20,27% del total i situant-se en un contundent tercer lloc. Només 159.938 vots de diferència amb el candidat de l’oficialisme, una mínima diferència amb els partits tradicionals de l’esquerra i el centre xilè que governen des de fa dècades.

A més, va triomfar a la Regió Metropolitana i a Valparaíso, imposant-se en els centres urbans més importants. I va obtenir majoria en diversos dels barris més populars i grans de la capital. Demostrant que no tan sols ha estat la tercera força, sinó que s’expressa realment una ruptura massiva amb els partits del règim.

Nova Majoria, dels partits tradicionals de l’esquerra i el centre. La ruptura amb aquests partits històrics, a propòsit de les seves contínues traïcions a les lluites, i de la seva defensa acèrrima de l’herència de Pinochet, ha arrossegat milions cap a l’abstenció o la recerca de noves alternatives ... i aquí van trobar al FA. Els motius del triomf no van sorgir en la campanya electoral i no són precisament producte del programa o la política del FA. El govern de Bachelet no va complir amb les expectatives de canvis que tenien els que van votar per ella. Les reformes d’aquest govern han acabat en mers canvis cosmètics que han deixat les coses tal com estaven abans. No hi va haver assemblea constituent, la reforma laboral va

22

22

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

La necessitat de canvi que fa anys va obrir un clima de polarització política al país, ha tornat a reflectir-se en aquestes eleccions. El FA és un producte d’anys de lluita i ruptura política, no el seu autor. Però aquest producte ha mostrat límits en el seu programa i política. La seva constant negativa a declarar-se d’esquerra i anticapitalista, es combina amb el tebi programa que va presentar per a les eleccions. Planteja assemblea constituent i acabar amb l’AFP, però en tots els altres aspectes arriba a mig camí dels canvis que necessita el país: en educació, sanitat, treball, pobles originaris i immigrants.

Però, sobretot, ha posat per davant la necessitat de lluitar des del parlament i la institucionalitat, deixant de banda la necessitat de la mobilització i l’organització del poble i els treballadors. Conté la massiva i progressiva ruptura en els estrets marges de la institucionalitat pinochetista defensada per la Nova Majoria i la Dreta.

Les tasques pendents El FA es va comprometre en el seu programa a acabar amb les AFP. Cal que ja lliurin una proposta de com lluitarem, en conjunt amb el No + AFP i amb una crida àmplia a la unitat per aquesta lluita. Es va comprometre a l’assemblea constituent i estem expectants davant la presentació d’aquest projecte al congrés i un pla de lluita per a exigir-la als carrers. Així amb l’educació gratuïta, la sanitat gratuïta, els drets de les dones i l’autonomia dels pobles originaris.

Cal acabar amb el patronal codi laboral, amb la subcontractació, contractes a termini fix, terciarització i baixos sous al país. Cal fer fora dels sindicats els dirigents venuts, i ajudar a acabar amb la històrica traïció de la CUT, donant naixement a una nova central que ens reuneixi a tots i es posi al capdavant de totes les lluites.

Creiem que l’única manera real de lluitar contra la dreta està als carrers. De lluitar contra els empresaris, i contra els seus funcionaris de la Nova Majoria. El triomf del FA serà una conquesta del poble i els treballadors si es posa al capdavant de les tasques plantejades fa anys per les mobilitzacions, si es transforma en un referent de lluita.

Novembre 2017

Centenari de la Revolució Russa Amb motiu dels cent anys de la Revolució russa, hem vingut fent activitats des del juliol passat. Primer va ser a la UPC, després la vam estudiar en profunditat a l'Escola d'Estiu, vam fer la campanya amb l'Especial del Correspondència Internacional,... i ara la concloem amb les xerrades a les Escoles Oficials d'Idiomes de Barcelona i Girona i participant de les Jornades organitzades per OKDE a Atenes. Producte d'aquest treball, vam confeccionar una presentació recopilant dades i conceptes que podeu trobar a la nostra web: http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article3201

INTERNACIONAL

Aquests límits fan retrocedir l’inqüestionable triomf que han obtingut, perquè desvien la força social i política que ha fet possible aquest fenomen cap a les urpes d’aquest podrit règim. I cal reposar el camí. No acabarem amb les AFP tan sols oposant-nos al congrés. Si els nous representants frontamplistes busquen donar aquesta lluita, podria ser una aportació sempre i quan l’eix sigui l’organització i la mobilització als carrers. I el mateix amb les altres demandes sentides pels treballadors, estudiants, les dones i els pobles originaris.

Escoles Oficials d'Idiomes de Barcelona i Girona Amb motiu dels cent anys transcorreguts des de l’adveniment de la Revolució Russa, aquest mes s’han celebrat a les Escoles Oficials d’Idiomes «Drassanes» de Barcelona i a la de Girona actes de commemoració en els quals Lluita Internacionalista ha tingut ocasió de participar.

Van tenir lloc unes xerrades-debat a càrrec de la nostra companya Esther del Alcázar, durant les quals es va incidir des d’una perspectiva històrica i social en els aspectes més rellevants del procés revolucionari rus que ha servit i encara serveix enguany d’inspiració a les revolucions socials i la lluita de classes arreu del món. També es va fer necessari esment de l’estalinisme com a etapa contrarrevolucionària que va suposar el desmantellament real de gran part dels avenços assolits per la pròpia revolució russa.

Les xerrades varen despertar un especial interès entre el públic,

Movimiento Socialista de los Trabajadores (secció xilena de la UIT-QI)

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017

23

INTERNACIONAL

donat l’actual context històric revolucionari en el qual es troba immers el poble català, cosa que va quedar

Atenes En el marc de la Politècnica d’Atenes, es van realitzar les jornades de debat organitzades per OKDE sobre els 100 anys de la revolució russa. Lluita Internacionalista havíem estat convidats a presentar una ponència sobre la burocratització de l’estat obrer. Tant el dissabte com el diumenge més d’un centenar d’assistents omplien la sala d’actes de la facultat. 44 anys abans, al novembre de 1973, en aquell mateix escenari els i les estudiants havien fet la crida a través de la ràdio a la insurrecció contra la dictadura. La reacció de la Junta dels Coronels va ser brutal amb desenes de morts i milers de ferits.

La porta principal de la facultat, esclafada pels tancs encara està present.

Barcelona, agosto 2017 El temari presentava tres blocs de debat: 1) De Febrer a Octubre: doble poder, soviets i partit; 2) La Tercera Internacional; 3) La construcció del socialisme, el sorgiment de la burocràcia i la tasca de la Revolució Política. El debat va ser

palesa durant els torns de preguntes posteriors. Tanmateix, la gran afluència de persones va posar de manifest la gran transcendència que continua suposant avui dia la Revolució Russa, com esdeveniment històric singular i com a procés revolucionari que encara serveix d’inspiració a molts pobles per continuar la seva lluita.

«Totes les revolucions són impossibles, fins que es tornen inevitables» - Leon Trotsky.

seguit de moltes intervencions per veure avui com aquells fets són imprescindibles no només per comprendre la realitat actual sinó per lluitar per transformar-la.

Diana Calvo

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista

24

24

Lluita Internacionalista 152, novembre-desembre 2017