Lluita 153 18 01 by Lucha Internacionalista

nº 153- gener 2018 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 El 155 pot ser bumerang per a Rajoy Economia: Atracament al poder adquisitiu pàg 4 Sindical pàg 5 Vaga Titanlux. Repeteixen el judici que va absoldre a Somonte Memòria pàg 16 Bolívia, Xile, Perú: 110 anys de la massacre de Santa María de Iquique

nidad Int

Política pàg 6-15 Balanç 21D. Anàlisi cinturó industrial Perspectives: I ara què? With Catalonia. Balanç i aportacions des de Burgos, Andalucía, Euskal-Herria i Asturies Internacional: pàg 17-20 Argentina en defensa de les pensions Esclata l'Iran Suplement:: Situació política i tasques. XII Conferència de LI.

Lluita Internacionalista 153, gener 2018 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Coco dels directors Lee Unkrich i Adrián Molina. No és la primera vegada que recomanem una pel·lícula animada de la factoria Pixar. A l’espera d’algunes estrenes que prometen molt els propers dies aprofitem per destacar un film dirigit al públic infantil però que és apte per a totes les edats. Miguel és un nen mexicà d’una família de sabaters que vol ser músic, admira i imita en secret al seu ídol Ernesto de la Cruz, però a casa seva està prohibit tindre contacte amb la música des de fa unes generacions. Per accident farà un màgic viatge a la Terra dels Morts amb un personatge especial, Héctor, i junts descobriran el perquè de la veritable història de la família de Miguel, ya que coincidiran amb els seus avantpassats. Sabem que aquest relat no us anima a sortir corrents per anar al cine, perquè no és ni sorprenent ni massa original, però la pel·lícula es mereix ser visionada així que ho haurem d’explicar d’una altra manera: és Mèxic a tot color i tota música, i és la seva cultura festiva de relació amb els seus morts. Dibuixa la història i la cultura mexicana, de Frida Kahlo a Cantinflas. Això és! Una festa alegre i positiva que intenta explicar la importància de l’herència familiar i la creació de la identitat personal, que admet i diu als nens que les persones morim però que mentre algú ens recorda seguim vivint d’alguna manera. Podem rebatre que no és una proposta revolucionària, Pixar aplica una fórmula coneguda: un heroi, un viatge de descoberta per superar les limitacions, el valor de la família i la força de l’amistat. I no falla. Però Coco tracta també un tema tabú, que la mort és inevitable. I ara resulta que pot deixar-se clar d’una manera molt entretinguda, i amb gran sentit de l’humor. El nivell tècnic dels dibuixos és de treure’s el barret: les textures de les

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

flors, les arrugues dels rostres i tots els colors són d’una qualitat destacable i a l’ambientació no li falta detall, només falta poder sentir les olors! Per anar amb nens. I sense.

El Rei imposava la unitat nacional darrera Rajoy per aixafar el moviment d’autodeterminació català. El PSOE i C’s van fer pinya amb el 155, amb només una reacció molt tímida de Podemos. El 155 i la retirada sense resistència de les direccions independentistes catalanes, va desactivar temporalment la mobilització, però l’intent de tancar-la amb les eleccions del 21 de desembre va acabar amb derrota dels partits del 155. La crisi catalana continua oberta. Mentre el PP s’ha ensorrat a Catalunya, amb 4 diputats, les enquestes tampoc compensen aquest sacrifici amb millors resultats a la resta de l’estat espanyol: la baixada és generalitzada. Després de les eleccions, Puigdemont demana a crits negociacions i un acord polític amb el govern Rajoy per tornar a Catalunya sense ser detingut. Però el govern Rajoy no vol... o no pot. Activa la repressió judicial pels fets de l’1 octubre, que ja pren inèrcia pròpia i s’amplia a nous sectors (les direccions dels tres partits independentistes, regidors, alcaldes, professorat, bombers, funcionaris, mossos...) i per si no queda clar retalla 780 milions del finançament català pel 2018. S’ha anat massa lluny per recompondre l’acord entre l’estat i la burgesia catalana, però a la vegada aquest acord ha estat un pilar fonamental del règim del 78. Sense aquest pilar el règim continuarà aprofundint la seva crisi. Rajoy afirma que el més important de l’aplicació del 155 és justament que es pot aplicar i que aquesta és la millor garantia pel futur. Però n’hi ha prou amb la repressió per mantenir a ratlla la lluita del poble català? Està per veure. La mateixa repressió accentuada pot ser un revulsiu. Si la resistència a Catalunya es manté i es reprenen les mobilitzacions, el temps jugarà contra el Govern del PP. El 155 pot ser un bumerang. I serà determinant la capacitat de l’esquerra alternativa -política i sindical- de l’estat no només d’impulsar mobilitzacions de solidaritat amb Catalunya i contra la repressió, sinó també la reactivació de la lluita per derrotar les polítiques neoliberals que prepara un Rajoy en minoria.

Tot i que el discurs de Rajoy és que «España va bien » en economia, els problemes se li amunteguen. Els pressupostos de l’estat continuen ofegats pel deute públic en un any en que el BCE retalla la compra de bons. El Govern presentava l’octubre a Brussel·les noves retallades als pressupostos: educació baixava al 3’8% del PIB, mentre sanitat ho feia al 5’8%. Mínims històrics. I les pensions segueixen amenaçades i amb la caixa de reserva buida. Ara els comptes estan aturats pel

rebuig del PNB a donar-hi suport, i Montoro avança retallades milionàries a totes les comunitats autònomes. El PSOE, que aplaudia fa no gaire la intervenció de l’economia catalana, ara veu com també als territoris que governa reben la mateixa medicina. La resolució dels casos judicials sobre corrupció són un tercer factor que tornarà a desacreditar i afeblir el Govern del PP aquest 2018. Les recents declaracions de Rato a la Comissió del Congrés sobre la crisi, unes paraules a la carta en què l’exministre del PP, lluny de cap autocrítica i ple d’arrogància i prepotència, ha repartit crítiques i sarcasmes a tort i a dret, inclòs contra el propi de Guindos, són la demostració més palpable de la impunitat en què se senten: Rato segueix lliure, com ho està Urdangarín. La corona, sempre resguardada, ha hagut de sortir a encapçalar i justificar la repressió per imposar la unitat de la pàtria. La premsa estatal que ha participat a la nova creuada en primera línia ha parlat de repte independentista, de secessionisme, però no ha emprat el terme República Catalana, perquè República està entre les paraules tabú que el pacte de la Transició va deixar tancada sota set claus, perquè el conjunt de pobles que formen l’estat espanyol se’ls negava el dret a decidir entre Monarquia o República, se’ls negava tornar a la legitimitat republicana que Franco va trencar amb un cop d’estat militar. I més aviat que tard aquesta demanda elemental i democràtica: república! s’obrirà camí també a la resta de l’estat.

EDITORIAL

l 155 pot ser un bumerang per a Rajoy

Però el problema és: on està l’alternativa de Madrid. Puerta del Sol l’esquerra? Una esquerra valenta que planti cara a l’estat, que exigeixi democràcia i república, que defensi el dret dels pobles a l’autodeterminació i la fi de les polítiques antiobreres? Podemos es dissol com un sucre en el cafè davant els poders de l’estat i les finances. Mai va aixecar la bandera de la república, ha desaparegut la «lluita contra la casta» i ara acusa a l’independentisme català d’afavorir la recomposició de la dreta. Defensava –deia- el dret a decidir, només hi veu problemes quan s’exerceix. Era Podemos qui havia i podia haver aixecat un moviment a tot l’estat per aturar la repressió a Catalunya i no ho ha fet. Aquesta és una greu responsabilitat. La construcció d’aquesta alternativa que combati el règim en defensa de les llibertats democràtiques i el dret d’autodeterminació i alhora les polítiques capitalistes d’empobriment i explotació del jovent, la classe treballadora i els sectors populars, és urgent si no volem perdre aquesta oportunitat històrica.

12/01//2018

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

ECONOMIA

Lloguers desorbitats: nous desnonaments Llum, gas i aigua: un 70% més que fa deu anys

Nou atracament al nostre poder adquisitiu La majoria ens empobrim. Uns amb la congelació o disminució de salaris i pensions (iniciada per Zapatero i continuada per Rajoy), uns altres quedant en l’atur, amb prestacions i subsidis cada vegada més petits i que cobreixen a menys aturats. Tots amb els augments de serveis bàsics com la electritzat, l’aigua, el gas, el transport. Tots amb les retallades en serveis públics, que ens empenyen o a la mobilització col·lectiva o a buscar el servei al mercat de forma individual, si podem pagar-lo. I ja veiem el que fa el mercat amb una necessitat bàsica com l’habitatge, ja de compra, ja de lloguer. Va explotar la bombolla de compra d’habitatge (començada per la Llei del Sòl d’Aznar de 1998 amb Rato de Ministre d’economia) amb un reguerol de desnonaments que ja dura 10 anys. Ara entrem en la bombolla de lloguer, en la qual els treballadors competeixen amb els preus que poden pagar els turistes i els inversors internacionals. És l’últim capítol, ara com ara, de la liberalització dels lloguers començada pel decret Boyer (1985,

govern de Felipe González). Segons Idealista el preu del lloguer a la ciutat de Barcelona havia augmentat un 21% en un any (juny 2017). Però podem seguir: llum, aigua i gas han pujat el 70% en els últims 10 anys (des de l’inici de la crisi). Però al desembre 2017, el nombre d’afiliats a la SS seguia estant un 4% per sota de desembre 2007, mentre s’han reduït subsidis i prestacions. La mitjana dels sous o el SMI (amb el vergonyós increment del 4% per 2018), han perdut un 17% en aquests 10 anys, i són més del 30% els i les treballadores que cobren per sota dels 1.200: és a dir per sota del SMI de França o Alemanya. Les pensions, des de la congelació de 2011, no han tornat a pujar amb l’IPC, i des del 2014 han estat marcades pels increments del 0,25% provocant una caiguda en picat del poder adquisitiu.. I això no succeeix malgrat el govern, sinó gràcies a ell. D’una banda amb el govern legislant a fa-

vor de les 35 majors empreses que cotitzen en la borsa de Madrid, les de l’IBEX-35 (menys Aena), que acumulen 969 societats en paradisos fiscals. Són aquestes: ABENGOA, ABERTIS, ACERINOX, ACS, AMADEUS, ARCELORMITTAL, BANKIA, BANKINTER, BBVA, CAIXABANK, DIA, ENAGAS, ENDESA, FCC, FERROVIAL, GAMESA, GAS NATURAL, GRIFOLS, IAG (IBERIA), IBERDROLA, INDITEX, INDRA, JAZZTEL, MAPFRE, MEDIASET, OHL, POPULAR, REE, REPSOL, SABADELL, SACYR, SANTANDER, TECNICAS REUNIDAS, TELEFONICA. En aquestes empreses obtenen un retir de l’activitat política González, Aznar, exministres, exconsellers, ex alcaldes... Les transferències de diners públics a aquestes empreses són d’escàndol: des d’aeroports i línies d’AVE innecessàries (totes), les indemnitzacions per diferents motius a Florentino Pérez, els avals a les constructores fins i tot en les seves obres internacionals (metro de Ryad, ampliació del canal de Panamà), els 40.000 milions de rescat bancari... No és possible pagar el deute públic, construït a força d’aquests espolis privats dels comptes públics, sense matar a la població. El deute reconegut (la comptabilitat europea permet excloure una part) a l’octubre era d’1.133.757.000.000 d’euros, 24.356 euros per càpita. No és una qüestió teòrica, és ben pràctica: les pujades que s’anuncien, amb el poder adquisitiu de treballadores, aturades i pensionistes, és insostenible. És imprescindible que s’organitzi la mobilització per plantar-hi cara.

Víctor Messeguer Espada Nota Nota: aquí https://is.gd/wXqHDT estan els enllaços. 4

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

Continua la lluita dels i de les treballadores de Titanlux Els i les treballadores de Titanlux van decidir el passat 27 de desembre en assemblea continuar les vagues parcials que venen fent des del passat mes de novembre, augmentant en una hora per torn i en un dia per setmana el calendari d’aturades. Des del dia 9 fins el 25 de gener faran vaga tots els dimarts, dimecres i dijous des de les 11 fins a les 14 hores (torn de matí) i des de les 14 fins a les 17 hores (torn de tarda). Amb aquesta mesura continuen la lluita per aturar els plans d’acomiadaments de l’empresa i per exigir la readmissió dels i de les companyes acomiadades. Reproduïm íntegrament el comunicat del comitè de vaga del passat 29 de desembre i els ratifiquem tot el nostre suport:

COMUNICA T COMITÈ DE COMUNICAT VAGA D’INDÚSTRIES TIT AN TITAN

El passat dia 19 de desembre, els treballadors d’Indústries Titan realitzàvem l’última aturada prevista al calendari de vaga, sense que fins el moment la direcció de l’empresa hagi manifestat cap voluntat de parlar de forma directa amb el Comitè d’empresa per buscar una sortida negociada als temes que han originat l’actual conflicte: els plans de reestructuració de plantilla i la demanda de readmissió dels treballadors acomiadats sense acord. Amb aquesta actitud l’empresa es manté en la seva posició inicial de no reconèixer les atribucions que en matèria de dret a la informació i la negociació, sobretot pel que fa a matèria ocupació, la llei atorga als representants dels treballadors. El fet d’haver aplicat com a acomiadaments individuals el que

una taula de negociació que permeti donar sortida a aquesta situació, amb la renúncia a unes pretensions, del tot innecessàries i sobretot injustes . Els treballadors d’Indústries Titan rebutgem e n è r g i c a m e n t l’acomiadament com a estratègia empresarial per augmentar de forma ràpida beneficis i exigim la readmissió dels treballadors acomiadats en lluita.

SINDICAL

El Prat de Llobregat (Barcelona)

Comitè de vaga. 29 desembre 2017.

són clarament acomiadaments col·lectius, posa en evidència l’actitud de l’empresa que prefereix realitzar un frau de llei, de facto, abans de demostrar que concorren causes reals en els acomiadaments. La pretensió de mantenir els seus plans de nous acomiadaments, com a única forma d’augmentar la rendibilitat, llastada per pagaments financers que mai van haver entrar a la comptabilitat de l’empresa, condemna a un nombre indeterminat de la plantilla, en el millor dels casos, a precaritzar substancialment les seves condicions de vida, o quan no, a empobrir directament. Davant aquesta actitud immobilista per part de la Direcció, la plantilla reunida en assemblea el dia 27 de desembre, ha decidit de forma majoritària, intensificar les mesures de pressió, amb una nova convocatòria d’aturades i mobilitzacions, que començaran el dia 9 de gener i que es mantindran fins el proper dia 25 de gener. Les aturades parcials es realitzaran els dimarts, dimecres i dijous, durant tres hores per torn, fins a aconseguir que l’empresa obri

Repeteixen judici a Somonte El 28 de desembre, el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) enviava una nota alertant que havien estat notificats que es repetiria el judici que els va absoldre per l'últim desallotjament de Somonte!! Somonte!!. Tal arbitrarietat per l'ocupació i cultiu d'una finca pública, arriba per les dates en què es commemoren els 85 anys de la massacre de Casas Viejas, deixant palès el fet que la Reforma Agrària ni llavors ni ara està resolta. La nota del SAT acabava: "No ens amagarem, perquè el nostre únic delicte és defensar el sentit comú. Si volen tancar-nos, ja saben on estem, lluitant, al carrer, amb el poble."

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

POLÍTICA

21D a Catalunya: Què ha passat?

Fracassa l'operació 155: la crisi no es tanca La majoria absoluta de l’independentisme fa fracassar l’operació 155. La crisi oberta per l’1 i el 3 d’octubre i la proclamació de la República catalana, no es tanca. Però la polarització sobre l’eix nacional dissol el de classe. Esperàvem un gir global a l’esquerra i per contra s’han reforçat les opcions burgeses al capdavant dels dos blocs. 1.- Majoria absoluta de l’independentisme, que no para de créixer Les eleccions imposades per Rajoy volien legitimar el 155, havien de permetre que un Govern format pels unionistes monàrquics reprenguessin la Generalitat i apliquessin una recentralització profunda d’institucions tan sensibles com l’ensenyament o els mitjans de comunicació públics. Les eleccions, imposades en un context de repressió, empresonaments, prohibicions, amenaces, retallades a la llibertat d’expressió i d’informació

no han aconseguit el seu objectiu: la majoria absoluta de l’independentisme ha provocat el naufragi del 155. El 21-D havia de tancar la crisi i no ho ha aconseguit. Cal fer l’evolució del balanç quantitatiu de forces en els blocs. Amb una participació del 82% en nivells històrics històrics, que reflecteix la importància del que estava en joc i el fet que les eleccions es celebressin en un dia laborable, el bloc del 155 (C’s, PP i PSC) aconsegueix mobilitzar el vot de sectors que tradicionalment no participen a les autonòmiques, de l’ordre de 180.000 votants. Però, contra la imatge que s’ha donat, el bloc republicà (JxC, ERC i la CUPCC) aconsegueix seguir creixent en uns 20.000 vots respecte a l’1 d’octubre (2.044.038) que ja superaven el 27S (1.966.508) del 2015, i molt lluny dels del 9N (1.861.753). L’ e n o r m e p o l a r i t z a c i ó que introduïa el xoc 155 versus República ha afegit un fort valor de «vot útil» en els dos blocs, en la pugna per convertir-se en primera força.

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

Aquesta pressió del «vot útil» ha castigat fortament les forces menors de cada bloc, és el cas del PP però també de la CUP-CC. També ha deixat molt poc marge a Catalunya en Comú- Podem que buscava un espai no identificat en cap bloc. Ciutadans primera força, capitalitza el vot unionista monàrquic monàrquic. És cert que el vot unionista monàrquic ha crescut, concentrant-se a Ciutadans. El partit taronja és una construcció electoral dels grans poders econòmics, davant la crisi institucional que arrossega als grans partits i com a alternativa al PP. Ciutadans capitalitza amb l’anticatalanisme també un vot de descontent contra el règim i el govern, que té referents a altres estats europeus, com Macron a França. Però la història del populisme anticatalanista no és nova, és el nou lerrouxisme, aquell partit que va acabar compartint govern amb la CEDA en l’anomenat bienni negre, pur verí per a la classe obrera.

vergonyosa entrega sense lluita de les institucions al 155 i la fugida a Bèlgica, en un instrument de propaganda, també perquè ni ERC ni la CUP-CC el qüestionen. Al contrari, la potent mobilització a Brussel·les en plena campanya electoral, a la qual totes les forces independentistes donen suport, catapulta la campanya del «President», que aprofita -cosa que Junqueras des de la presó no pot fer- la seva llibertat, radicalitzant el discurs fins arribar a qüestionar la Unió Europea. La «restitució» del president legítim contra el 155, l’última carta que li quedava a la burgesia catalana en aquestes eleccions, arrossega bona part de vot que estava en procés de ruptura pels dubtes i traïcions de Puigdemont en la proclamació de la República catalana. De la «llista del president», cauen pesos pesants de la direcció del PDeCAT. La maniobra funciona electoralment, però més que reforçar el seu partit n’aprofundeix la seva dissolució política, fent dependre tot de la figura de Puigdemont. ERC, que es veia com a primera força, surt tocada de les eleccions. Obtenen els seus millors resultats electorals en termes absoluts, però insuficients, i segueixen quedant a roda del PDeCAT. La seva campanya electoral ha estat grisa, sense una clara delimitació, més enllà de la pugna de qui havia de ser el nou president de la Generalitat. Donant per fet que guanyava les eleccions

(com deien totes les enquestes), estava més preocupada en no generar masses expectatives i compromisos de govern, a més de fortament condicionada per les declaracions de Junqueras per sortir de presó. ERC recupera una part de vot que s’havia anat a la CUP-CC en el 2015 perquè no volia votar JXS amb Mas i Convergència, que a més havia imposat un paper secundari a ERC, però no és qui capitalitza el clam de llibertat i república que s’havia manifestat l’1 i el 3 d’octubre. La CUP-CC, un fort retrocés retrocés. Passa de 10 a 4 diputats/ades i perd 140.000 vots. La polarització amb el bloc del 155 i la forta pugna entre JxC i ERC ha castigat fortament el vot a la CUP-CC. Contra aquesta realitat l’únic antídot era haver reforçat l’espai polític diferenciat i, en aquest punt, la política de la CUP-CC ha passat factura. Una política erràtica i sovint enganxada i auxiliar al Govern de JxS (com amb el vot de confiança a Puigdemont), sense una identificació clara i sense un compromís inequívoc amb la lluita obrera i popular contra el govern de JxS i la seva política neoliberal. Un exemple molt utilitzat a la campanya electoral per Catalunya en Comú ha estat el vot CUP-CC en els darrers pressupostos de la Generalitat. Tampoc la CUP-CC va capitalitzar - perquè no va sortir clarament a denunciar i delimitar-se d’ERC i PDeCAT- la decepció d’una àmplia avantguarda quan veia com

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

POLÍTICA

La concentració del vot unionista en C’s, en l’intent desesperat d’aconseguir la Generalitat, té un PP,, cost altíssim amb una crisi en el PP que el deixa com a última força parlamentària i passa de 11 a 31 escons, perdent 165.000 vots – quasi la meitat dels que tenia-. Aquest resultat debilita el Govern Rajoy, partit del Govern del 155 i no només a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat i en la seva imatge internacional. PSC, pot contenir la Pel que fa el PSC sangria de vots de les darreres eleccions amb acords contra natura a dreta i esquerra, amb la vella UDC, el partit patronal de Duran i Lleida, el que menyspreava el poble andalús, o integrant l’anticatalanisme de Societat Civil Catalana. L’augment d’un escó – producte de 80.000 vots procedents probablement dels 100.000 d’Unióqueda lluny de les expectatives de ser un nou pal de paller de l’autonomisme. La seva crisi continua. En el bloc independentista guanya inesperadament el «president» El partit de la burgesia catalana CiU, després CDC i finalment el PDeCat estaven en procés de liquidació, però un cop més, amb la última maniobra de Puigdemont, han aconseguit un nou crèdit -tot i que segueix perdent respecte el 2012: als 100.000 ja perduts d’Unió se li sumen ara altres 100.000-. ERC s’ha hagut de conformar amb el segon lloc. Puigdemont transforma la

POLÍTICA

Puigdemont i Junqueras dubtaven a proclamar la república malgrat el clar missatge de l’1 i el 3 d’octubre i finalment entregaven les institucions i la república al 155, acceptant les eleccions del 21D. Sense una diferenciació de classe clara, sense combatre obertament els dubtes en el compromís per la república d’ERC i PDeCAT, la polarització i l’efecte de l’ofensiva repressiva del règim que requeia essencialment sobre aquests partits, va fer que molts vots CUPCC fugissin cap a les seves candidatures. Catalunya en Comú punxa a. Passen d’11 diputats de Catalunya Sí Que es Pot a 8. El retrocés de tres escons és greu, si afegim la implicació directa de Colau a la campanya. A Barcelona Catalunya en Comú ha quedat cinquena força. La pèrdua de vots cap els dos blocs determina que l’espai pel «ni ni» era pràcticament inexistent. La ruptura de Dante Fachin, secretari general de Podem, i la crida oberta al vot independentista n’era una expressió evident. Del «ni ni» en el terreny nacional, que el col·locava en un impossible reformisme de la Monarquia i com pota d’esquerres del règim, al «ni ni» en el terreny social, una reforma igualment impossible del capitalisme. La presència, encara que més amagada, d’ICV a les llistes no evita que la imatge de Coscubiela, el que va ser secretari general de CCOO en els anys de l’acceptació de les reformes laborals, provocant els aplaudiments de PP, C’s i PSC en el parlament li passés una forta factura. 2.- La polarització sobre l’eix nacional dissol el de classe. Esperàvem un gir global a l’esquerra i per contra avencen les opcions burgeses. Les banderes han eclipsat les classes socials, i la gran damnificada és la classe obrera com a classe i les seves reivindicacions de canvi social. C’s, és a dir l’IBEX 35 embolicat amb la bandera espanyola, el nou lerrouxisme, guanya pràcticament a totes les localitats del cinturó industrial. Aquesta era i és la principal preocupació per un partit revolucionari. Un i altre cop hem dit

que sense classe obrera no només no hi haurà revolució, sinó que no hi haurà tampoc república catalana. Per tant, no estem parlant de qualsevol vot, estem parlant d’un vot decisiu per encarar el futur. Bona part de la classe obrera industrial havia estat al marge del «procés». No era només un tema de llengua, de si català o castellà, era també una reacció normal de classe. Partits que havien votat reformes laborals amb el PP, que havien retallat l’ensenyament i la sanitat, que havien privatitzat, els parlaven d’independència. A les crides des de PP o C’s per exigir l’ensenyament en castellà per als seus fills i filles, la resposta havia estat insignificant. Tampoc s’havien mobilitzat al costat de PP o C’s en els reiterats intents, fins que va arribar el 8 d’octubre. No és casual que també en aquests barris sortís escaldat el PP: C’s es presentava sense implicacions directes en el govern, sense escàndols clamorosos de corrupció i amb un llenguatge populista parlant dels problemes dels i de les treballadores. C’s ha pres en el cinturó roig aquests barris i viles obreres a la vella esquerra institucional: PSC, PSUC (després ICV) i també als grans sindicats CCOO i UGT, que també han abonat el terreny a l’unionisme separant -per vendre-les a trossosles lluites per l’alliberament nacional i els drets socials que s’havien defensat en forma indissoluble durant el franquisme i la Transició. Per tant, del triomf de C’s a la Catalunya industrial, no només cal responsabilitzar al contingut neoliberal que ha dirigit el procés, i la manca d’una política decidida i prioritària des de la CUP-CC, sinó també de la manca de solucions de l’esquerra institucional i sindical davant les greus situacions que travessa la classe obrera. Els 10 anys de crisi, després de la precarització de les reformes laborals ha deixat un panorama molt dur a les zones obreres. Els sous han caigut un 20% en pocs anys, atur, precarietat extrema. El fet que ja tenim treballadors/es que viuen sota el llindar de la misèria, que els fills i filles al Baix Llobregat estan escolaritzats en barracots i s’han de fer llargues cues d’espera a la sanitat pública... no són paraules, són potents realitats.

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

I no hi hagut resposta des de PSC o ICV, i es desmobilitza des de CCOO i UGT, sempre més preocupats en mantenir el control del moviment i de preservar el seu statu quo que d’impulsar la lluita. I això també passa factura. C’s capitalitza el descontentament d’amplis sectors de la classe obrera pel rebuig contra els responsables polítics catalans, desesperats per situacions molt greus que ningú no resol, arrossegant-los cap a la defensa de la Monarquia. Estem vivint la repetició del que vam viure fa 40 anys. Veure ara a dos dels principals dirigents històrics de llavors, com Josep Borrell, amb càrrecs institucionals del PSOE-PSC des del 1979 i un dels redactors de la Constitució Europea a 2004 i Paco Frutos, diputat pel PSUC ja a 1980 i secretari general del PCE des de 1998 fins el 2009, agitant les masses unionistes i aplaudint a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional pels fets de l’1 octubre, és d’extrema gravetat. Que això ho canalitzi C’s és només una conseqüència. Aquelles direccions del PSOE-PSC i del PCE-PSUC van trair la ruptura democràtica amb el franquisme fa 40 anys, avui apuntalen el règim, i saben que la clau de volta per ferho, és aïllar i confrontar a classe treballadora amb la lluita dels pobles. Trencar la subordinació de la classe obrera i els sectors populars de la direcció burgesa del JXC i, més encara, de C’s és la tasca que ara hem de prioritzar.

Extractes del balanç de Lluita Internacionalista publicat el 23/12/2017

Notes 1 El 24/12/17 la FIEC donava el resultat del vot exterior pel que el PP passava a 4 diputats i C’s a 36. Igualment però, el PP quedaba com la força parlamentària menys votada malgrat tenir els mateixos diputats que la CUP, ja que aquesta en rebia 1.560 i el PPC, 1.211 vots, pel que el total de cadascuna quedava: CUP-CC, 194.912 i PP, 185.319.

El cinturó ¿taronja o roig? En el cinturó industrial –agafant només les comarques de Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès Occidental-, on es concentren 3 milions de persones, i majoritàriament la composició social és obrera, no s’ha derrotat el 155 5. Per 20.000 vots avall, nacionalistes i Comuns, no igualen C’s, PP i PSC. Això és especialment significatiu, quan és C’s qui s’imposa a PSC, en el seu feu històric i a poblacions com L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet o Gavà, en les quals el PSC té l’alcaldia. Però no ha estat millor, quan qui la té són les variants de Podem, com a Barcelona –que queda cinquena força- o Badalona. D’aquestes tres comarques, on s’enforteix més C’s i els favorables al 155 treuen la diferència és en el Baix Llobregat –60.000 vots-, perquè al Barcelonès i al Vallès Occidental, les forces contràries al 155 guanyen per 30.000 i 10.000 vots respectivament-. I una de les raons d’aquest avenç al Baix, és que el PSC encara es manté i queda com a segona força, a diferència de les altres dues en que queda quarta, superada per ERC i JxC. La CUP no arriba al 5% en cap de les tres, i on pitjor, és en el Baix amb un 3,06%. Com sigui que en totes elles, el PSC es manté o augmenta lleugerament, els vots de C’s venen del PP i dels abstencionistes. El cas més significatiu torna a ser el Baix, on la

participació va créixer un 6%, per sobre la mitjana catalana i el gruix va anar a C’s. Tot i així, entre JxCat, la CUP i ERC dels prop de 106.000 vots més que el 2015 que obtenen, 60.000 provenen del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental i l’Oriental. És a dir, que les opcions independentistes de conjunt pugen, malgrat el triomf global del 155.

Un gir estable o una opor tunitat? Seria una errada, però, estabilitzar els resultats. Si sempre són només una expressió deformada de la lluita de classes, en aquest cas, encara és més així, pel pes que ha tingut el tema identitari i la nefasta política, tant de l’esquerra tradicional en quant a formació de consciència, com – en menor mesura- de la nova esquerra. Ho diem perquè els resultats globals del cinturó industrial el 27S resultaven ja preocupants: l’unionisme va guanyar a les tres comarques que comentem (Baix amb més de 80.000 vots, al Barcelonès amb uns 17.000 i al Vallès Occidental amb altres 14.000). Però només tres mesos després, el 20D, a les generals, amb una participació superior al 70%, En Comú-Podem guanyava a les 30 localitats del Baix, a 17 de

les 23 del Vallès Occidental i a totes les del Barcelonès. I ho revalidava el 26J de 2016. C’s es donava una bona patacada, quedant 3a a l’àrea metropolitana, per darrera del PSC, i a nivell de demarcació, 4a, per darrera d’ERC. No volem ni minimitzar el triomf de C’s, ni dir que tornarà a passarli lo del 2015. Però sí alertem de que una esquerra institucional unionista, que des de la Transició ha vingut afavorint la separació de la lluita obrera de la dels pobles, quan es demostra inviable per a solucionar els problemes de classe (tant PSC com PSUC-ICV-EUiA), deixa només l’estel del patriotisme espanyol que pot agafar qualsevol rumb. És el que els sociòlegs i politòlegs anomenen la teoria del clivatge, segons la qual, segons les eleccions s’imposen clivatges diferents (en unes social, en altres nacional), cosa que vol dir que el o la treballadora no associaria règim amb dominació de classe, sinó que portat pels diferents clivatges socials en un cas podria arrossegar-lo la dreta espanyolista i en l’altre un concepte més «d’esquerra», de classe. Això, en termes revolucionaris, és terrible, ja que difícilment es donarà un procés sense respondre a l’altre. Però també queda palès que no és un tema tancat i els canvis electorals del 2015-2016, així ho han demostrat, perquè la crisi de la vella esquerra institucional, deixa un

POLÍTICA

Elements d'anàlisi del 21D en el cinturó industrial

(va a pàg. 14)

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

POLÍTICA

Catalunya: 1O, 3O, 8N, 21D...

I ara què? El 21 de desembre en el terreny electoral el 155 va ser derrotat. Rajoy no va aconseguir tancar al crisi oberta a Catalunya, malgrat totes les prohibicions, detencions i amenaces, ho volia fer amb un govern unionista que «legitimés» un ascens de la repressió, la derrota del procés independentista català i començar una profunda recentralització/espanyolització. En aquest sentit l’operació electoral es gira contra el propi Rajoy, que ha sacrificat el seu partit a Catalunya i aguditza les contradiccions polítiques que l’ofeguen.

Però aquest balanç electoral no modifica la correlació de forces entre l’estat i el moviment republicà català. L’estat segueix amb la iniciativa, que passa pels jutjats i l’aparell repressiu (inclosos els Mossos d’Esquadra) amb un llistat interminable d’acusacions. L’ofensiva de l’Estat i el 155 van aconseguir aturar la mobilització que havia pres el carrer en les mobilitzacions de finals de setembre, de l’1 d’octubre i la vaga general del 3. Però aquesta desmobilització no és resultat només del desplegament de l’aparell repressiu de l’estat, que va fracassar estrepitosament intentant evitar el referèndum, sinó essencialment de la política de dubtes, renúncies i traïcions de la direcció del PdeCAT i ERC a l’hora d’implementar el mandat popular de l’1 d’octubre. 10

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

Que avui Junqueras sigui a la presó o Puigdemont a l’exili, no els eximeix de l’enorme responsabilitat política que van tenir al no proclamar la república a les 48 hores de conèixer els resultats: el 3 d’octubre amb la vaga general; de congelar la república el 10 i donar temps a la reacció de l’estat i entregar sense cap resistència les institucions al 155 o que avui afirmin que la proclamació de la república del 27 d’octubre va ser només una qüestió retòrica. Nosaltres lluitarem per la llibertat de Junqueras, i perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya sense càrrecs, però no minimitzem com la seva política va ser determinant per desmobilitzar el poble, desmoralitzar, desconcertar, i trair els anhels de més de dos milions de persones que havien arriscat el físic l’1 d’octubre. La burgesia catalana va tremolar un cop més a la història del nostre país en veure la força dels carrers. En aquest context l’Estat i Rajoy van reprendre la iniciativa, amb el 155 i les eleccions del 21, que immediatament accepten PdeCAT i ERC, unes eleccions

pel retorn a l’autonomisme. Puigdemont busca un i altre cop un acord negociat amb l’Estat, no per restablir la legalitat republicana del 27 d’octubre, sinó acceptant el marc monàrquic, encara que l’Estat ferit ha de fer pagar el repte republicà i no entra en negociacions.

I ara, què fer? 1.- Recuperar les mobilitzacions. L’Estat desplega l’esperit de revenja sobre la humiliació que va patir l’1 d’octubre. No cedeix en alliberar els presos polítics, utilitzant-los d’hostatges per aturar noves mobilitzacions. La repressió s’acarnissa, s’apunta a les direccions polítiques dels tres partits independentistes, a regidors i alcaldes, a bombers, professorat i mossos. Tampoc afluixarà en l’escanyament pressupostari, ho acaba de demostrar tot retallant quasi 900 milions dels pressupostos de la Generalitat del 2018. Però hi ha retallada també per la resta d’autonomies, ja vam dir que la intervenció de Catalunya

Mobilitzacions per alliberar els presos polítics i aturar l’ofensiva essiva. Ni PdeCAT ni ERC, ni repr epressiva. Òmnium ni ANC, que van ser referents indiscutibles aquests anys, avui mobilitzen pels seus empresonats. Mobilitzar, no és esperar que Òmnium i ANC ho facin. La palanca d’aquesta recuperació de la mobilització han de ser els CDRs, instruments d’organització populars sorgits de l’1 octubre. Els CDRs, amb l’esquerra política de la CUP-CC i la sindical que va fer possible el 3 d’octubre, han de posar-se al front per impulsar les mobilitzacions, tot convidant a Òmnium, a l’ANC, també a tots els partits que estan contra la repressió i el 155, a ERC, PdeCAT, Comuns. Cal convocar per la llibertat dels empresonats, però també en defensa del professorat, bombers, funcionaris, regidors o alcaldes, que estan amenaçats per la repressió.

Mobilització per a la República catalana. Alerta amb expressions c onstruir» república que pocom «c den tornar a ser un nou parany, un nou miratge, com el de «construir» estructures d’estat... un nou processisme. La república està proclamada, posar-la en marxa és la responsabilitat del Parlament i del Govern, i obliga inevitablement a constituir el Parlament en Assemblea Nacional Constituent Constituent. Aquest és el sentit del vot. «Restablir la legalitat» deia Puigdemont, però la legalitat del 27 d’octubre, de la República proclamada, no un nou govern autonòmic. Aquesta ha de ser

l’exigència a PdeCAT i ERC. Cal una gran manifestació davant el Parlament el 17, dia en que es constitueix. Els volem tots i totes lliures per aplicar el mandat popular de l’1 d’octubre. Recuperem els carrers, és la força del poble. 2.- Construir una alternativa d’esquerres al PdeCAT -ERC. Amb aquesta direcció del PdeCAT i ERC, ni arribarà un gir social que permeti ampliar la base de la ruptura republicana a sectors populars, ni tampoc la independència que vam votar l’1 d’octubre. És necessari una alternativa d’esquerres compromesa amb la República catalana que arribi fins el final, que es basi en la mobilització del poble, l’única que pot aturar el poder de l’estat. La CUP-CC és el principal referent d’una esquerra compromesa amb les dues ruptures: amb l’estat per construir la república catalana i amb el capitalisme que implica misèria per la classe obrera i els sectors populars. Però la CUP-CC ha de deixar de cedir a la política neoliberal del govern de JXS, com va fer en els darrers pressupostos i cridar obertament a fer-hi front. Però també cal enfronti la política d’entrega a l’estat a la recerca d’un pacte autonòmic, que es va manifestar després del 155: sense cap resistència, és impossible. Construir una alternativa exigeix de la CUP-CC independència resn de PdeCAT pecte del futur Gover Govern i ERC, passa per no votar el proper Govern de PuigdemontJunqueras Junqueras. Un vot de l’esquerra independentista només hagués estat justificable per evitar un Govern del 155, però avui aquesta possibilitat no existeix després dels resultats del 21 D.

sous i pensions, en defensa de l’ensenyament i la sanitat públics, dels serveis socials... i un cop més, això és impossible sense combatre la política privatitzadora de PdeCAT i ERC. Construir una alternativa passa per treballar per impulsar la solidaritat a la resta de l’estat i internacional internacional. No només és la necessitat de la solidaritat amb la lluita del poble català, és la necessitat d’acabar amb el règim del 78, amb la Monarquia hereva del franquisme, amb la impunitat que representa, que permeti una recomposició de la relació entre pobles. Per que Rajoy, amb el tema català, no pot amagar que el Govern navega entre la seva corrupció, amb minoria per treure un pressupost, amb urgències per

POLÍTICA

pretenia una recentralització de l’estat.

aplicar noves retallades a les pensions i als serveis públics, amb la intervenció de comptes a Madrid, un govern qüestionat per la brutal repressió en la lluita contra el traçat de l’AVE a Múrcia, pels focs a Galiza o per les nevades a les autopistes... Les Jornades de With Catalonia van obrir vies arreu de l’estat i també a nivell internacional. Aquest és el camí.

Construir una alternativa passa per un gir a la classe obrera catalana talana. Sense parlar de treball, de precarietat, d’escola i sanitat pública, és impossible desemmascarar el frau de C’s, un partit construït pels poders financers per que res canviï i que la classe treballadora segueixi patint misèria. Cal posar en el centre les lluites, grans i petites: contra els acomiadaments. En defensa de

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

POLÍTICA

With Catalonia, solidaritat des de baix L’Escola Mediterrània de Barcelona, una de les que van patir la repressió policial l’1 d’octubre, va acollir el 16 i 17 de desembre la Primera Trobada Popular de Solidaritat amb Catalunya, organitzat per la campanya With Catalonia. L’objectiu era enxarxar les iniciatives i organitzacions que s’han activat arreu del món per fer costat a la lluita per l’autodeterminació del poble català. Tot i no comptar amb el suport de cap gran aparell, la trobada va tenir una resposta molt important: més de tres-cents activistes d’un centenar d’organitzacions procedents d’una vintena de països van compartir actes i tallers per debatre els temes més candents i acordar plans de treball per als propers mesos. L’acte central va començar amb una urna de l’1-O i el testimoni de l’Ampa de l’Escola sobre les càrregues policials i la resistència popular al centre. Després es van encadenar les veus de representants de les Marxes per la Dignitat, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Madrileños por el Derecho a Decidir, Anova, BNG o EH Bildu. També va intervenir l’Elena, mare d’Alfon, pres polític per la vaga del 14-N, o els pares de Guillem Agulló, el jove independentista assassinat pels feixistes el 1993. En l’acte també es van sentir els

sindicalistes el SUD de Suïssa, o de Solidaires (França), Tina MacVegih, regidora de Dublín, o Rémy Pagani, alcalde de Ginebra, a més de la salutació de Fayez Elemare, de la Unió Independent de Comitès Obrers Palestins de Gaza. En nom de la Unitat Internacional Internacional de Treballadors-IV Internacional (UITCI), va enviar una salutació Juan Carlos Giordano, exdiputat del Frente de Izquierdas y de los Trabajadores, de l’Argentina. Les actuacions musicals i l’arrossada van ser moments d’agemanament. I cal destacat la participació d’una quinzena de Comitès de Defensa de la República d’arreu de la ciutat que van organtizar l’acollida en cases de més d’un centenar d’activistes a

més de sopars i esmorzars populars als barris. Tota una experiència d’internacionalisme solidari que ha estat molt ben valorada. En les properes setmanes es publicaran les conclusions dels tallers de món del treball, repressió, educació, feminisme, lluita contra el feixisme i mitjans de comunicació. També els acords de les assemblees de Països Catalans, pobles de l’Estat espanyol i internacional que han de vertebrar la solidaritat amb el poble català els propers mesos. I ja s’apunta en l’horitzó la celebració d’una segona trobada. Des de Lluita Internacionalista, que formem part del grup promotor de WithCatalonia, valorem molt positivament la trobada i saludem l’esforç de tots i totes els qui l’han fet possible. A continuació podeu llegir el testimoni de diversos participants. Fins la propera!

Cristina Mas

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

La trobada que es va donar els passats dies 16 i 17 de desembre ens obre el camí, l’experiència de compartir i debatre durant dos dies amb diferents organitzacions i persones de l’àmbit internacional ens ha de servir per posar les bases de cara a enfortir vincles i realitzar treball conjunt. Tot i que a la trobada hi van faltar sectors de l’esquerra es va aconseguir una potència que té molt a veure amb la urgència de teixir llaços per enfrontar l’ofensiva unionista que pateix el poble català i que sabem que aviat s’estendrà sobre la classe treballadora de la resta l’estat.

POLÍTICA

La ur gència de teixir llaços urgència

En la situació actual de repressió cap a les lluites, el Procés català està fent trontollar el règim del ’78, ens ajuda a perdre la por a l’estat i ens dóna llum sobre diferents vies per recuperar la sobirania de la classe treballadora. Queda tot per fer, però podem assenyalar i aprendre de l’autoorganització dels CDR, que són estructures en què hem d’aprofundir per estar preparades i afrontar nous reptes. A Burgos, que vivim la catalanofòbia des de l’odi més visceral que forma part del llenguatge quotidià i que s’ha anat generant durant molts anys, sabem que és necessari confrontar cada espai amb un discurs contra-normatiu i ja estem treballant diverses organitzacions i persones per construir una eina unitària de solidaritat amb Catalunya. Creiem que la solidaritat activista i la pedagogia a cada barri, aula, centre de treball o ciutat de tot l’estat espanyol aconseguirà arrencar una victòria que, no ens equivoquem, en afeblir al bipartidisme de l’IBEX 35 i el capitalisme espanyol, serà una victòria de tota la classe treballadora.

Oscar DB i Antea Izquierdo. Col·lectiu Anticapitalista de Burgos

La força de la raó i la valentia de defensar-la Des dels moviments populars, organitzacions sindicals, polítiques, socials i culturals vinguts de diferents llocs del món, volem mostrar el nostre més ferm suport i compromís, a una lluita per una causa justa i necessària, com és la República de Catalunya. Així ho vam fer també des d’Andalusia, des del SAT, i com a organitzacions sindicals alternatives de la resta de l’estat espanyol, en les jornades organitzades per With Catalonia. Van ser unes jornades molt interessants i alhora necessàries, per poder articular un nexe comú i internacionalista de lluita, enfront del Sistema Capitalista, Règim del 78 i Monarquia «Parlamentària», espanyola que tant ens ofega, condemna i reprimeix. És per això, que en aquesta línia creiem imprescindible continuar, unitat contra el feixisme, unitat i organització des de baix i a l’esquerra, per la sobirania, l’autodeterminació dels pobles i les persones, per la defensa del sentit comú, cada vegada més absent a les clavegueres repressives i corruptes de l’estat espanyol. Per això reiterem tot el nostre suport i reconeixement a la República de Catalunya. No serà fàcil, però estigueu segurs que tombarem l’estaca, estigueu segurs que vencerem perquè tenim la força de la raó i la valentia de defensar-la. Visca Catalunya Lliure! Visca Andalusia lliure! Visquin els pobles i les persones que mai es rendeixen. Fins a la victòria sempre. Salut i República.

Óscar Reina. Secretari General del SAT Lluita Internacionalista 153, gener 2018

POLÍTICA

(ve de pàg. 9. Cinturó, ¿taronja o roig?) seriós problema, però a la vegada, crea un marc d’oportunitats perquè la consolidació de les opcions polítiques està a l’aire. Que això és així es mesura també amb l’avenç en més de 45.000 vots entre les 3 comarques de les posicions independentistes entre el 27S i el 21D malgrat tots els dimonis atiats en aquestes últimes. Els capitalitza especialment ERC. I es compleix en totes, inclòs el Baix, on l’increment és de 15.000 vots, molt per sobre dels nous votants que tot just són 5.000, probablement reflectint una franja dels Comuns que sota les amenaces i la pressió del 155 es defineixen per opcions nacionalistes com expressió de la defensa de l’1 i el 3 d’O (Som Alternativa i probablement més). També és cert, que els Comuns perden per les dues bandes, ja que també semblaria que perden un vot que va al PSC. Així que no és fàcil, però així com hem vingut dient, que és una necessitat imperiosa aquesta unitat de la lluita nacional i social, insistim que l’oportunitat de reconstruir-la està oberta, ja que la crisi dels vells aparells allibera consciències que busquen alternatives. I difícilment aquesta crisi es tancarà amb populismes deslligats del dia a dia, retransmesos per TV, ni de dretes ni

Canvis en les for ces d'esquer ra -incloent ERC- a l'Àr ea forces d'esquerra l'Àrea Metropolitana de Barcelona

Euskal Her ria Herria sempre amb Catalunya

Sempre ens ha fet il·lusió viatjar a Catalunya. Sempre n’aprenem alguna cosa. Fem la motxilla amb ganes, amb força i amb orgull per apropar-nos a un poble viu. Vam viatjar en tren des de la vella Iruña, i en qüestió d’hores visitàvem la nova República per trobar-nos amb un munt de gent solidària de diferents llocs amb la mateixa il·lusió i ganes de lluitar. Per als bascos és una qüestió molt important estar amb Catalunya. No es tracta només de solidaritat, sinó que també ens la juguem amb aquest procés. Fer trontollar el règim del 78 és important per a un poble en lluita com Euskal Herria. Per a la seva gent i les seves classes populars. És solidaritat, és lluita compartida, és aprenentatge i és tendresa. Euskal Herria és i serà un poble solidari, i en aquest camí hem trobat molta gent interessant.

d’esquerres, que poden puntualment obtenir uns resultats en funció del clivatge, però que està lluny d’estar consolidada. Està oberta l’oportunitat de reconstruir una real consciència de classe, que necessàriament ha de ser global i tenyir d’aquests interessos totes les opcions polítiques que facin els i les treballadores. Aquesta reconstrucció, que ha de ser quotidiana, al calor de cada lluita i necessitat, és la que està oberta i amb la que ens comprometem.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Després de dos dies intensos tant a l’escola de la Barceloneta com als barris que ens van acollir, ens vam adonar de tot el recorregut i tot el que ens queda per fer. Els Comitès de Defensa de la República són tota una xarxa de solidaritat, resposta i empoderament popular, molt important per a Catalunya i el seu futur immediat. I en defensa de la República, sempre trobareu la solidaritat basca. I tornem amb la motxilla plena d’idees i ganes de seguir lluitant.

Patxi Gaztelumendi Militant de l'esquerra independentista basca 14

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

Parlar d’independentisme a Astúries és difícil. Una terra acostumada durant dècades a resistir amb les subvencions i ajudes de l’Estat, sol rebutjar enèrgicament aquest concepte. Però si parlem de lluita i solidaritat obrera, la percepció és molt diferent, perquè encara queda el record de les lluites obreres, i que els drets del poble cal lluitar-los sempre. En aquest procés català hem viscut els dos factors units: la lluita d’un poble pel seu dret a decidir, i que es respecti la seva decisió, juntament amb la lluita en defensa d’uns drets que l’estat espanyol s’entesta a arrabassar. El poble català, amb la defensa del seu dret a decidir, ha despertat de la seva letargia a la resta de territoris de l’estat, ha recordat que la democràcia no és un regal, que s’ha de lluitar dia rere dia. Ens han recordat a més, la necessitat de posar en pràctica una cosa que és fonamental per a la lluita: la desobediència. Davant l’opressió de les lleis, els pobles han d’agafar el camí de la desobediència. Ha posat a més en evidència un estat opressor, hereu de la dictadura franquista, que fins ara havia aconseguit enganyar la majoria de la població. Les imatges dels col·legis electorals catalans l’1 d’octubre, el desplegament de forces repressores a Catalunya, la timorata resposta de les organitzacions sindicals i polítiques «d’esquerres», de tot el territori espanyol al 155, han servit per què s’hagi posat en marxa la solidaritat dels pobles; perquè és cert que només el poble salva el poble. Els CDR, i l’organització dels AMPES a Catalunya són un excel·lent exemple d’organització i resistència.

POLÍTICA

La lluita contra el 155 és la de tots els pobles de l’estat

Davant les imatges de la repressió i la violència, tenim les de companyes i companys, arribats de diferents territoris, que han acudit a Catalunya a mostrar el seu suport al poble català, per dir-li que no està sol en la lluita. Per a la resta de territoris de l’estat espanyol, donar suport al poble català després de l’aplicació del 155, crec que és una qüestió que va més enllà de la solidaritat: és una obligació. Perquè aquestes mesures repressores que s’han instal·lat a Catalunya, es poden estendre per a tot el territori espanyol. El règim del 78, amb la Monarquia al capdavant, ja s’ha tret la careta, ja no dissimulen la seva essència dictatorial, i per això estem patint aquesta escalada de repressió. I el que és pitjor, l’estem normalitzant. Des de l’aprovació de les Lleis Mordassa fins avui hem cedit en llibertat i drets, gairebé sense adonarnos-en. I dic cedit perquè gairebé no s’ha mostrat resistència. Els últims casos de les lleis mordassa han passat pràcticament desapercebuts. I el mateix risc es corre amb l’aplicació de l’article 155, que consisteix en anul·lar un govern elegit lliurement en unes eleccions, quan no es comparteixen les seves decisions. El govern del PP, amb aquesta actuació, ens ha avisat del que pot passar a partir d’ara. Qui es mogui de la línia establerta, qui gosi contradir les seves decisions, serà destituït, anul·lat, i possiblement empresonat. Amb el suport, a més, de les organitzacions polítiques i sindicals majoritàries. Perquè el silenci, el mirar cap a un altre costat, els fa còmplices. Això que ha passat a Catalunya és un experiment que, si surt bé, s’estendrà per tot el territori espanyol. Per això la lluita contra el 155 és un deure moral. Les jornades viscudes a Barcelona han servit per teixir o enfortir els llaços de lluita i solidaritat entre els pobles. Perquè la solidaritat no entén d’idiomes ni de banderes, sinó d’unitat entre els pobles. Calia ser a Barcelona aquest cap de setmana per donar suport al poble de Catalunya, perquè el suport ha de ser alguna cosa més que un mail o un «m’agrada» al facebook. Era important ser-hi, per dir al règim corrupte del 78 que no els tenim por. Que ni els seus mordasses ni les seves lleis repressores aconseguiran callar la veu del poble. La idea dels tallers va ser encertada i seria interessant donar-los continuïtat, però realitzant-los en altres territoris. Perquè és la manera de conèixer la realitat dels pobles i d’agermanar en la lluita: des dels territoris. En aquest sentit, des Asturies trobem a faltar una reflexió sobre la qüestió de la independència en la classe obrera de Catalunya. Perquè la informació sol arribar distorsionada i perquè és necessari també el debat i l’anàlisi, que és el que ens ha faltat. I també haver pogut conèixer una mica millor la realitat dels territoris de l’estat espanyol. Diumenge hagués estat bé una petita intervenció per territori, perquè creiem que, en el nostre cas, la situació de Asturies és desconeguda per a la majoria de companys i companyes. Ens hem quedat en el clixé de la lluita obrera, quan la realitat és molt diferent. Però l’objectiu principal: mostrar la solidaritat i suport al poble català en la seva lluita, rebutjar la repressió i l’article 155, i treure a la llum les contradiccions del règim caduc del 78, creiem que es van acomplir sobradament

Silvia Salamanca. Marxes per la dignitat d'Astúries Lluita Internacionalista 153, gener 2018

MEMÒRIA

Bolívia

A 110 anys de la massacre de Santa María de Iquique La matança de l’Escola Santa María d’Iquique va ser una massacre comesa al Nord de Xile el 21 de desembre de 1907, en territoris de Bolívia ocupats per l’Estat xilè durant la guerra del Pacífic. Van ser assassinats prop de 3.600 obrers del salnitre que estaven en vaga, al costat de les seves famílies. Va ser en el període presidencial de Pedro Montt. Darrera de Pedro Montt estaven els capitalistes imperialistes, amos de les mines. Des de començaments de 1907, Iquique es trobava convulsionada per una sèrie de conflictes a causa de la forta devaluació del pes i la conseqüent pujada de preus, la vaga del salnitre, com a tal, va esclatar el 10 de desembre a l’oficina Sant Lorenzo, estenent-se ràpidament a tot el cantó de Sant Antonio. Cinc dies després, una columna de més de dos mil obrers va caminar a Iquique en demanda de millores salarials i laborals, sota la ferma decisió de romandre allà fins que les empreses salnitreres donessin resposta a les seves peticions. Amb el pas dels dies la situació es va agreujar. Mentre nombrosos gremis d’Iquique es van sumar al moviment vaguístic, tots els cantons salnitrers es van unir a l’aturada i, periòdicament, nous contingents de miners arribaven a la ciutat. Segons estimacions de l’època, les xifres de vaguistes oscil·laven entre 15.000 a 23.000 persones, la qual cosa va implicar que tant les activitats del port, com la producció minera de tota la regió, quedessin paralitzades per complet. El president xilè Pedro Montt va ordenar la repressió militar per esclafar a la vaga.

De les víctimes assassinades, s’estima que prop del 60% eren peruans i bolivians. Els quals van morir germanats en la mort als

obrers i famílies xilenes perquè no havien estat ells els qui havien traçat les línies territorials que separen als pobles i perquè el capital no té fronteres ni banderes. En el cas dels obrers peruans i bolivians, van ser instigats per les Forces Armades Xilenes, mitjançant els cònsols de tots dos països, a abandonar el lloc abans de l’atac militar (amb l’objectiu evident de dividir i afeblir als vaguistes). Però tant els bolivians com els peruans, van respondre que no se n’anirien, que romandrien al costat dels seus germans de classe xilens. Van escriure així una emocionant i heroica història de solidaritat proletària

internacionalista, que els poders del capital i els seus escribes a sou van ocultar. Els governs capitalistes del Perú i Bolívia no van protestar per aquesta matança que era fins i tot un argument legal per impugnar els tractats d’ocupació que havia imposat l’Estat Xilè mitjançant la força militar. A 110 anys, cap dels tres estats ha fat cap homenatge als herois proletaris de 1907. Bolívia segueix reclamant una sortida sobirana al mar que li és negada per l’Estat Xilè. El mar està avui privatitzat a Xile, en mans de 7 empreses privades, la qual cosa va portar als pescadors xilens a afirmar «ni bolivians, ni xilens tenim mar». Els tres estats tenen governs capitalistes lliurats a l’imperialisme i

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

a les seves transnacionals.

empreses

A 110 anys d’aquesta criminal acció de l’Estat xilè i de les Forces Armades, el Moviment Socialista dels Treballadors de Xile, Uníos de Perú, i ARPT Fuerza de Bolívia, organitzacions de la Unitat Internacional dels Treballadors (Quarta Internacional) declarem: 1.- El nostre suport a la demanda de Bolívia per una sortida sobirana al mar. 2.- La nostra crida a la unitat internacional dels treballadors i oprimits contra el capital, per expulsar a les empreses imperialistes que saquegen les nostres riqueses, depreden els nostres territoris i exploten als treballadors, en la perspectiva de construir una Federació de Repúbliques dels Treballadors de Llatinoamèrica, sense transnacionals ni capitalistes. 3.- El nostre homenatge als herois de la classe obrera, bolivians, xilens i peruans, que van escriure amb sang el compromís de germanor proletària. Cridem a les organitzacions del poble treballador dels tres països a retre’ls el seu merescut homenatge. Enrique Fernández Chacón, Taylor Rojas Rojas, Jorge Cors Portocarrero, Enrique Fernández Chacon, dirigents Unios, Perú Ranier Rios, dirigent MST (Moviment Socialista dels Treballadors) de Xile Humberto Balderrama i Gonzalo Sanjines, dirigents d'ARPT-Fuerza de Bolivia Declaración conjunta MST (Xile), Unios (Perú), ARPT-Fuerza (Bolívia), organitzacions de la Unitat Internacional de Treballadors (Quarta Internacional)

Massiu rebuig al robatori als jubilats Macri vol cantar victòria perquè ha imposat el robatori per a milions de jubilats amb el vot pactat amb els governadors peronistes. Però ha perdut més del que ha guanyat. Perquè el rebuig al seu ajust ha aconseguit unir als treballadors amb els jubilats i els sectors populars, que van sortir als carrers contra aquesta traïdora estafa. Tan massiu és el rebuig que suma a milions de persones. Fins i tot a alguns que el van votar a l’octubre per odi i càstig al desastre del govern de Cristina Kirchner. Per a ells s’ha caigut la careta de Macri. Aquesta és la seva gran derrota política. L’important per al poble treballador, malgrat que va passar la llei, és aquesta unitat als carrers que ha de tenir continuïtat contra tot el pla d’ajust. Va haver-hi una rebel·lió popular en defensa dels jubilats Macri i molts mitjans de premsa volen tapar aquest massiu repudi popular arreu del país amb el conte de la «violència dels grups minoritaris». No diuen que aquesta resposta la provoca la política d’ajust i la repressió orquestrada pel govern de Macri i la seva ministra Patricia Bullrich. Volen tapar amb aquestes

imatges que hi havia més de 150 mil treballadors/es i sectors populars a la Plaza Congreso. I que hi va haver mobilitzacions a Córdoba, Neuquén, Rosario, Tucumán i altres llocs del país. Volen tapar la salvatge repressió desfermada sobre la multitud amb gasos lacrimògens i bales de goma. Volen tapar que va hi haver un forta vaga a nivell nacional malgrat el boicot del triumvirat de la CGT. Volen tapar la cassolada massiva que va sorgir espontàniament a la nit repudiant la repressió i el projecte de llei. Volen tapar que milers van tornar a la nit al Congrés i van tornar a ser reprimits. Però cada vegada els costa més ocultar la realitat.

derrotat la feroç repressió. Va ser tal el repudi que els governadors peronistes no aconseguien disciplinar als seus diputats. Finalment, inventat el miserable «bono» i amb una mica més de diners per a les seves províncies, van aconseguir sumar els seus vots. Els diputats del peronisme K van representar el paper d’ «opositors». Però la realitat és que van fer «circ» parlamentari mentre la seva governadora Alicia Kirchner també va signar el pacte fiscal que està lligat a la reforma de la jubilació i el seu últim candidat presidencial Daniel Scioli es va absentar de la votació, mostrant la seva complicitat amb l’ajust.

La mobilització popular havia fet fracassar la sessió del dijous 14 i

Li roben als jubilats per pagar el deute i salvar als grans grups econòmics

INTERNACIONAL

Ar gentina. El Macri ajustador i rrepr epr essor s’ha tr et la car eta Argentina. epressor tret careta

Macri ha pres més de 100.000 milions de pesos als jubilats amb el conte del «dèficit» mentre li perdona impostos a la Coca Cola, a Vedat, a les mineres i a les grans empreses de la soja. I segueix pagant milions de dòlars del fraudulent deute extern. El robatori als jubilats i els «tarifazos» aprofundeixen l’ajust. A més tracta de seguir amb els acomiadaments de treballadors/es públics, municipals, amb la reforma laboral i l’atac als salaris. El podem derrotar. Lluita Internacionalista 153, gener 2018

INTERNACIONAL

Per a això cal preparar-se per seguir la lluita contra l’ajust en el seu conjunt. La lluita cal organitzar-la des de baix perquè es necessita un canvi de fons. Es necessita un pla econòmic d’emergència. Són els de dalt els que han de pagar la crisi. Ja n’hi ha prou de pagar deute extern. Cal imposar alts impostos als grans grups econòmics. Diners per a les jubilacions, salaris, educació i sanitat. Van poder, ara com ara, imposar la reforma provisional, però cal seguir la mobilització com es va començar en suport als jubilats. En setmanes s’ha provocat una rebel·lió popular que ni el govern, ni el peronisme, ni el triumvirat de la CGT esperaven. Macri s’ha afeblit políticament. Va guanyar solament una votació al Congrés. Ha estat tan gran el repudi popular a tot el país que els traïdors del triumvirat de la CGT van haver de fer una crida a una vaga nacional. Per descomptat que finalment no la van portar fins al final. El «triumvirat» de la CGT ni tan sols ha convocat a marxar al Congrés el 18. La UTA va boicotejar la vaga. Malgrat això va tenir gran repercussió. No podem confiar en aquests dirigents. Des de baix cal organitzar-se, donar suport als qui lluiten i estar en primera fila contra l’ajust, com ho va fer el sindicalisme combatiu i l’esquerra. Cal exigir a la CGT que trenqui el seu pacte amb el govern i que convoqui a una veritable vaga nacional i un pla de lluita. Cridem a organitzar i coordinar aquesta vaga i pla de lluita a les CTA, al Corrent Federal i altres sectors opositors al costat del sindicalisme combatiu, per seguir mobilitzats. Diners per als jubilats i no per pagar el deute! No a la reforma laboral! No al Pacte Macrigovernadors peronistes-CGT! Que la CGT trenqui amb el govern i convoqui vaga i pla de lluita!

L'Iran esclata Milers de joves i treballadors han omplert els carrers d’una quarantena de ciutats de l’Iran en les protestes més multitudinàries des de 2009, quan el país va viure una revolta popular desencadenada per la reelecció de Mahmoud Ahmadinejad. En una reedició del que ja va passar el 2011 amb les revolucions àrabs i avui encara a Síria, un sector important de l’esquerra europea i llatinoamericana, atrapada en una lògica de blocs que oblida la lluita de classes, gira l’esquena a la revolta popular i es limita a fer d’altaveu del règim dels aiatol·làs, un dels més opressors del planeta, que culpa de tots els seus mals els Estats Units i Israel. A diferència del 2009, quan les protestes eren pacífiques, sobretot democràtiques i protagonitzades per sectors de la classe mitjana i els universitaris, ara el principal motor de les manifestacions és la crisi social i econòmica, que no es pot expressar de cap altra manera en un règim que des de 1979 va eliminar els sindicats i els partits. Els protagonistes són el jovent i la classe treballadora, els mostazafin (desheretats), que

Buenos Aires, 20 de desembre de 2017 Izquierda Socialista (secció argentina de la UIT-QI) 18

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

es manifesten contra l’alça de preus, l’atur i la pobresa. El règim dels aiatol·làs aplica una política neoliberal a ultrança: exempcions d’impostos als rics, privatitzacions, alça de preus dels productes bàsics, bombolla immobiliària, tancament de fàbriques i tallers... segons les dades oficials (la realitat és molt pitjor) l’atur arriba al 28,8% entre els joves. A l’Iran no hi ha sanitat ni educació públiques i el 40% de les famílies viu sota el llindar de la pobresa, segons alguns informes. En el potent Iran petrolier els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres i les tensions són explosives. Com recorda en un article recent Nazanin Armarian «el 2015 una vaga de mitja jornada de la burgesia comercial del basar que es negava a pagar l’IVA va ser suficient perquè Rohani els eximís de pagar impostos, però no hi va haver compassió per als 17 obrers de la mina d’or Agdarreh que van ser castigats amb entre 30 i 100 fuetades el 2014 per solidaritzar-se amb els 350 companys acomiadats». L’any passat van morir gairebé 1.600 treballadors de la construcció en accidents laborals. Contra el relat dels mitjans Armanian recorda que les protestes no sorgeixen del no res: el 2017 segons els registres oficials hi va haver almenys 1.700 mobilitzacions ciutadanes (per l’endarreriment en el pagament de salaris, les estafes bancàries, els efectes de la

sequera, la manca d’ajudes als damnificats pel terratrèmol al Kurdistan, l’assassinat de portadors de mercaderies a la frontera amb Turquia...) en un país on les manifestacions pacífiques estan prohibides. El detonant d’aquesta onada de mobilitzacions ha estat la retallada d’ajudes socials (que representaven el 27% del PiB el 2008 i el 3% el 2016) i l’anunci de l’increment del preu de productes bàsics com la gasolina i els ous (que es van disparar un 40% en cosa de dies). En algunes ciutats, el lloguer ha pujat un 83% en els últims tres anys, mentre que la inflació no arriba al 35% de l’època d’Ahmadinejad però es manté en nivells insostenibles. S’evaporaven les promeses del president Rohani que l’acord nuclear amb els Estats Units milloraria l’economia per l’aixecament de les sancions. Cal tenir en compte també l’augment de població: si el 1979 hi havia 35 milions d’iranians, ara són gairebé 80 milions i estan fortament concentrats a les ciutats.

neoliberal. El govern de tecnòcrates de Rouhani és acusat amb raó d’obeir els programes de reestructuració del Fons monetari Internacional i l’FMI, (...) que l’han elogiat pels seus resultats econòmics». El programa de xoc neoliberal li ha merescut a Rohuani una qualificació A+ del seu deute. Les demandes socials i econòmiques han portat a les polítiques, qüestionant els privilegis dels aiatol·làs. Els manifestants cridaven consignes com ara « La gent demana almoina i els mulàs governen com si fossin déus», «mort al dictador» o «Khamenei fora les mans de l’Iran». Els manifestants exigeixen reformes i la separació de política i religió. La corrupció ha estat l’altre element que ha inflamat els carrers. Els sectors en pugna pel poder al país, conservadors i reformistes, esbomben les seves vergonyes airejant escàndols de corrupció multimilionaris dels seus rivals, de manera que a ulls dels iranians queda clar que tant el govern moderat

La manca de llibertats i el cost de les ingerències militars al Líban, l’Iraq, Síria o Palestina també són objecte de la crítica dels manifestants, que veuen com la pugna pel domini regional amb l’Aràbia Saudita es financia a costa de les seves condicions de vida. Les veus que des de l’esquerra titllen aquestes reivindicacions de pro-imperialistes haurien d’imaginar-se condemnant les mobilitzacions als Estats Units contra la guerra al Vietnam com una demostració de nacionalisme insolidari.

INTERNACIONAL

de Rouhani, com la línia dura dels aiatol·làs i el sector populista de l’expresident Ahmadinejad estan totalment esquitxats. Les sancions imposades per la UE i els Estats Units entre 2007 i 2015 van permetre als sectors burgesos amb accés als mercats negres interns i de divises acumular fortunes astronòmiques. El risc que el moviment a les poblacions perifèriques empalmés amb la capital va portar al règim a la detenció preventiva de 90 estudiants universitaris de Teheran, que ha estat literalment envaïda per les forces de seguretat.

Els diferents sectors del règims, per amagar que la causa del malestar és la corrupció i l’impacte social de les seves polítiques, atribueixen les protestes als «enemics» del país (Estats Units, Israel o l’Aràbia Saudita) o bé a les faccions rivals. I novament sectors de l’esquerra europea i llatinoamericana es posen al seu costat contra el pobles, erigint-se en jutges de quins pobles mereixen viure en llibertat i quins han de sacrificar-se a la dictadu-

Com recorda Yassamine Mather, iraniana exiliada a Escòcia, directora de la campanya «Fora les mans del poble de l’Iran», «la promesa prosperitat econòmica després de l’acord nuclear no s’ha materialitzat i ara els dubtes sobre el futur de l’acord —especialment davant l’oberta oposició de Trumphan provocat la desesperació sobre tot entre el jovent. Però el que no es menciona és que, malgrat la seva retòrica anit-occidental, la República Islàmica és una fervent seguidora de l’agenda econòmica Lluita Internacionalista 153, gener 2018

INTERNACIONAL

de fer costat als qui sí que gosen lluitar: vergonya!».

«El missatge de l’aixecament del poble iranià és molt simple: la gent vol drets bàsics i vol que l’estat deixi de malgastar les riqueses de la nació per matar gent a Síria, l’Iraq i d’altres llocs: volen que els seus recursos nacionals siguin invertits per satisfer les necessitats de la gent a l’Iran que viu en la misèria -recorda el periodista Reza Fiyuouzat, exiliat als EUA.- Quan la gent surt al carrer a l’Iran sabent que els poden torturar, detenir i assassinar, aquests mateixos suposats socialistes enlloc d’expressar la seva solidaritat, busquen qualsevol excusa en les febleses del jove moviment per evadir les seves responsabilitats a l’hora

Efectivament, els joves a l’Iran s’enfronten a una repressió implacable. El govern reconeix almenys 3.700 detinguts. Diversos activistes ja han mort a la presó i si no veiem més imatges de les protestes és per la fèrria censura dels mitjans de comunicació i internet. Com recorda Fiyouzat « La joventut iraniana que s’ha aixecat per dir «Ja n’hi ha prou!», són els fills d’una revolució que va ser penjada a la forca, sufocada, esquarterada per agosto 2017 una contrarevolució violentaBarcelona, i millor organitzada. Aquesta generació de joves iranians veu les seves vides, les seves perspectives d’un futur decent i la seva integritat robades,

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

i s’oposa a aquest robatori històric a mans de la capa més parasitària de la nostra societat: els mul·làs. El clergat és la sangonera més improductiva de la nostra societat. No obstant això, els seus fills, als barris de classe alta de Teheran i altres grans ciutats posseeixen més Lamborghini i Bugatti per càpita que a Mònaco. D’on ve tota aquesta riquesa? Del saqueig de les nostres arques nacionals. I la joventut de l’Iran s’ha aixecat per posar fi al saqueig.»

ra en nom d’un pretès equilibri geoestratègic que no és tal.

Lluita Internacionalista 153, gener 2018

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista

Layla Nassar.