Lluita 154 18 02

nº 154- febrer 2018 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Repressió de l'estat i vaga 8M Pàgines centrals: pàg 8-9 8M: vaga general pels nostres drets Economia: pàg 4-5 Inestabilitat i propaganda i caiguda borses Política pàg 6-7 i 14 Aturar l'ofensiva repressiva i reaccionària de l'Estat. "Tots som Espai Antiracista"

Sindical pàg 10-11 Pensions: s'aprofundeix la bretxa de gènere Internacional: pàg 12-16 Brasil: No s'ha que defensar Lula Síria: Guerra a tots els fronts Suplement:: Balanç de la vaga de Titanlux

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Tr es anuncios en las afueras (Three Billboards Outside Ebbing, Missouri) del director irlandès Martin McDonagh Una irreverent pel·lícula que podria ser dels germans Coen, però que no ho és encara que l’estrella dels Coen, Frances McDormand, en sigui la protagonista principal i la millor joia de tot el metratge, encara que no l’única.

O sigui, és una comèdia, però com que no mostra una realitat ensucrada direm que és una comèdia un poc cruel, o directament negra i com que la història que conta és dura direm que és un drama però contat amb clau de comèdia passada de voltes.

De fet és una passada de pel·lícula que et fa passar una meravellosa estona, i tant et fa que sigui drama o comèdia.

Valoreu: Una dona d’un poble de Missouri està farta perquè creu que la policia no ha fet prou per trobar qui va violar i assassinar la seva filla fa ja cinc mesos. De tant cabrejada lloga les tres tanques publicitàries que hi ha vora la carretera d’arribada al poble perquè mostrin missatges d’incompetència i de denúncia contra el cap de policia.

Aquesta decisió desencadena una guerra oberta contra la policia i provoca reaccions de tot tipus entre la seva família, els amics i la població en general.

De fet ben bé podria ser un conte de Raymond Carver, una mare coratge que no es rendeix mai, un polica amb càncer terminal, i un altre immadur i racista, atrapats en un poble avorrit de l’Amèrica profunda, retrat d’una societat que és un caos sota un aparent ordre.

Doncs fins ara encara no hem arribat a la veritable ànima del perquè ens ha agradat i us agradarà tant: el guió. La dosificació exacta de continuades sorpreses, com pedrades que arriben per on menys esperes. Un recorregut

2

2

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

ben pautat on destaca la combinació de ràbia i tendresa, l’empatia que generen tots els personatges i els brillants diàlegs.

Ni pestanyeges per no perdre’t res, de com t’enganxa

Les acusacions es van agreujant i la llista d’acusats/des es fa interminable: un nas de pallasso, un mecànic que reclama el dret d’admissió, el professor pel fet de parlar del que va ocórrer l’1 d’octubre… tots els dirigents de l’independentisme català acusats, ja no solament de rebel·lió, sinó de grup criminal. Tot el macroprocés pretén ser un seriós advertiment per criminalitzar tota dissidència.

Per això és un error pensar que el que faci el jutge té a veure amb el que un/a declari, l’estat es venja de la humiliació de l’1 d’octubre. Sota l’ofensiva repressiva els partits catalans es divideixen i enfronten, intentant reduir inútilment les conseqüències penals i això mateix paralitza una estratègia comuna per a la investidura del Govern de la Generalitat. A cada declaració, el dubte de si els citats acabaran o no a la presó.

Els dirigents catalans del PdCat i ERC retrocedeixen una vegada i una altra, intentant minimitzar i caricaturitzar la proclamació de la república i el mateix 1 d’octubre.

A més renúncies a les declaracions, a més acusacions creuades, més fort es sent el poder per colpejar. Els dubtes i vacil·lacions de PdCat i ERC a l’hora d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre avui es multipliquen, sent un instrument en mans dels jutges.

En aquestes condicions es prepara un nou atac a les condicions de vida de la classe obrera, retallant pensions, sanitat i educació, perquè el pagament del deute ho exigeix. De la mateixa manera que el Govern intenta utilitzar el tema català i atiar, com ara amb l’atac a la llengua catalana per tancar files i poder imposar els seus plans d’austeritat. Aturar l’ofensiva antiobrera i antipopular del Govern Rajoy va de la mà de detenir la repressió contra el procés català. Si aquestes dues lluites essencials no es troben, l’una i l’altra sucumbiran. Aquesta és la disjuntiva.

Per això no hi ha un altre camí que reprendre la senda de la mobilització contra les retallades que ens esperen, contra el Govern Rajoy i aixecar així mateix la solidaritat entre pobles i entre treballadors/es i pobles.

8M

primera cita: vaga general.

EDITORIAL

L

a repressió de l’Estat contínua contra l’independentisme català.

CGT l’ha convocat, d’acord amb el moviment feminista. La IAC i diversos sindicats menors la secunden.

Aturar l’ofensiva De nou és la pressió d’una antiobrera i antipopular mobilització que escapa al condel Govern Rajoy va de trol de CCOO i UGT (ja van vàries) que fa que aquests dos la mà de detenir la aparells sindicals convoquin a una aturada de dues hores. repressió contra el

procés català. Si aquestes dues lluites essencials no es troben, l’una i l’altra sucumbiran. Aquesta és la disjuntiva.

Així com PdCat i ERC retrocedeixen una vegada i una altra, Ómnium i ANC contribueixen a la paràlisi del moviment. És més urgent que mai aixecar una direcció política alternativa que enfronti l’estat, i això és impossible sense tornar a posar al centre la mobilització: per aturar la repressió, per detenir l’ofensiva en educació, per defensar els drets socials. Per recuperar-la tenim dos punts de suport: els Comitès de Defensa de la República i la plataforma política i sindical que va convocar la vaga del 3 d’octubre, amb un referent polític que ha d’estar a l’altura: la CUP-CC. Aquesta és la tasca.

Però cal no oblidar la situació del Govern Rajoy que comanda l’ofensiva, que es segueix afeblint, amb el PP en caiguda en intenció de vot i amb els casos de corrupció que volten la direcció del PP i el mateix Rajoy. C’s amenaça amb el sorpasso en enquestes i encén la guerra entre les dues formacions pel predomini en la dreta espanyola, la qual cosa amenaça la delicada estabilitat del govern.

Els drets de la dona treballadora, no només estan qüestionats des de fa decennis, sinó que es viu un atac a l’escalfor de l’ascens de forces Madrid.

Puerta del Sol de dreta i extrema dreta. Trump és un exemple d’això. Però no és només ideològic, sinó que les successives retallades en serveis públics, empitjora l’opressió que pateix la dona en quant a què les cures recauen essencialment en ella. I és un element central de la lluita de classes perquè, a més, el brutal enriquiment de la gran patronal en aquests temps de crisis ha anat de la mà dels increments de precarietat, les cadenes de subcontractes, ocupacions a temps parcial i un llarg etc. d’empobriment de la classe obrera en general, però molt en particular de la dona treballadora que és qui més pateix aquests contractes d’extrema precarietat, aprofundint la bretxa salarial.

La patronal ja ha sortit als mitjans a amenaçar de demanar la il·legalització. Tenen raó d’estar preocupats, perquè el que la vaga posa al centre, qüestiona en forma dràstica, la base del seu galopant enriquiment. Així que, amb major raó que mai, si guanyen les treballadores, guanyem tots/es. És essencial sortir amb tota la força a la vaga i a les mobilitzacions.

21/02//2018 Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

3

ECONOMIA

Economia financera: eufòria i depressió a costa nostra

Inestabilitat i propaganda Van caient algunes mentides de gurus a sou del capital que s’expandeixen per televisions i pels suplements dominicals de paper couché de periòdics que són propietat de fons d’inversió.

Mentides com que hi ha una recuperació de la crisi. Mentides com que el rescat bancari i l’endeutament públic eren obligats si volíem evitar una catàstrofe major.

Mentides com que ningú va tenir la culpa dels cracks de 2007 i 2018 i de la bombolla immobiliària (que deien que no existia). Mentides com que si els va bé a les empreses ens va bé als treballadors. Mentides com que qui no treballa és perquè no vol. Mentides com que si perds un lloc de treball amb conveni i salari digne pots trobar un altre equiparable.

Mentides com que l’automatització i l’augment de la productivitat primer destrueixen llocs de treball però després en creen de nou. Mentides com que el que mola és ser fals autònom o freelance i tenir clients i no tenir un lloc de treball fix i amb drets i estar organitzat en un sindicat. Mentides com que els aturats poden trobar treball amb major formació, mentre estan emigrant els joves amb major formació. Mentides com que existeix una mà invisible, que no hi ha res dolent en què cadascú, cada empresari, cada especulador, cada burgès, cada oligarca persegueixi el

seu interès, que això beneficia al conjunt de la societat, entre els quals estem els treballadors. Que cadascú ha de mirar pel seu propi profit, i en les estones lliures ser voluntari d’una ONG, però per res del món ser militant sindical o d’un partit revolucionari. Que la por a caure en la indigència és la veritable motivació per treballar. Que les morts en el mediterrani són una tragèdia (per tant inevitable). Que les polítiques econòmiques que s’implementen són les necessàries des d’un punt de vista realista. Que el control de l’economia pels estats amb governs dels treballadors/es és una idea antiquada i que l’esdevenir de la dictadura estalinista ja va refutar. Que si s’estenen els serveis públics, la sanitat, l’ensenyament, les pensions, un munt d’aprofitats els col·lapsaran. Monarques que prediquen la cultura de l’esforç (aquí s’insinua que els altres hem viscut per sobre de les nostres possibilitats). Que millor l’autoajuda.

Que el poder està en la teva ment, però que no t’organitzis amb uns altres de la teva classe. Que el canvi climàtic no existeix, o que existeix però que afectarà a uns altres, o que existeix però que hi haurà molt de temps per adaptarse. Si la religió va ser i és l’opi del poble, les mentides repetides pels mitjans de comunicació serien l’heroïna.

4

4

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

Fa 10 anys i mig, a l’agost de 2007, el capitalisme va tenir un accident previsible. No va ser tan greu com al 1929, la major crisi econòmica contemporània i global, i que va acabar amb la segona guerra mundial. Però les causes de la crisi que va desencadenar el crack del 2007-2008 no s’han solucionat, sinó que s’ha guanyat temps amb sacrificis actuals i futurs de les classes populars. Els deutes privats de les grans corporacions han engreixat els deutes públics dels estats i els deutes privats de les famílies han acabat en desnonaments i empobriment. A l’atur s’afegeixen les retallades i privatitzacions. En aquests deu anys els bancs centrals han reduït el seu marge de maniobra per repetir el salvament de les finances privades mentre els especuladors feien el seu agost. El deute total global ha augmentat. El risc és major que al 2007. Les borses d’EUA, i per contagi la resta, baixen i ens diuen que no és res, que no ens posem nerviosos, malgrat viure damunt d’un barril de pólvora. La forma que té el capitalisme de saldar les seves crisis – cícliques o súper – és destruint capital i forces productives (fàbriques, ocupacions, matèries primeres, zones lliures de contaminació). Amb l’ajuda dels rescats amb diners públics i de la creació de més diners s’ha evitat aquesta destrucció, i es manté la ficció que els preus inflats d’actius (bons, accions, propietats, terres, fàbriques) tindran la seva oferta i la seva demanda i es podran vendre per aquest preu fictici. Però només podran cobrar els primers que venguin. D’aquí l’èmfasi en la confiança i en anomenar pànic al realisme. Com s’explica en alguns enllaços, el contagi a Europa implicarà l’augment de la prima de risc dels països del sud, majors dificultats per finançar el deute públic que és la factura dels rescats i de les obres faraòniques inútils generadores de comissions i beneficis per a les constructores. La pujada dels interessos pressionarà a les famílies amb hipoteca, amb una nova onada de desnonaments.

destrucció intensa de forces productives.

Mesures criminalitzades fins ara com no pagar el deute públic, haurien de durse a terme, i és probable que els mateixos estats imperialistes – amb EUA al capdavant – la realitzin. Com denunciava Naomí Klein en La doctrina del xoc, l’auge del capitalisme del desastre: es pot utilitzar la

catàstrofe per afermar la dominació. Per fer-ho, res millor que negar aquesta possibilitat.

Víctor Messeguer Nota: aquí https://is.gd/ElCs2z están los enlaces.

El capitalisme i la seva crisi crònica

Arenes movents en les borses mundials Dilluns 5 de febrer, es va produir un desplom de la Borsa de Wall Street que va arrossegar en la caiguda als seus equivalents d’Europa i Àsia i, com no podia ser d’una altra manera, a les de la resta del món. Més tard, després d’un lleu rebot, les Borses van tornar a enfonsar-se el dijous 8. En concret, els valors de les accions en la Borsa novaiorquesa es van esfondrar el 10% en només una setmana. Ningú pot assegurar que aquest terreny empantanat hagi acabat, la caiguda va ser impressionant. Per il·lustrarho diguem que va haver-hi un moment, en el pic de la crisi, en el que la Borsa de Nova York s’havien «volatilitzat» més d’un bilió de dòlars.

Com és això possible? Per què va succeir? Els experts del establishment diuen que «com l’economia ianqui està en plena reactivació i els salaris pujant », s’espera que les noves autoritats pugin la taxa d’interès de la Reserva Federal per evitar que l’economia es sobreescalfi i hi hagi riscos d’inflació.

L’explicació prové dels mateixos que, fins fa amb prou feines una setmana, cantaven lloes a « els mercats que seguien brillantment en ascens» que, dit sigui de pas, són els mateixos que ara, davant la petita estabilització de les Borses, ja tornen a dir que «va ser una petita correcció» i que «aquí no va passar res», facilitant el que «segueixi la festa especulativa».

La realitat és una altra. Fa dècades, gairebé mig segle per ser més exactes, que l’economia capitalista imperialista està sumida en una crisi crònica. El descens de les taxes de guany en les branques

productives és «compensat» amb tot tipus d’operacions especulatives en les Borses, jugant amb les pujades i baixades d’algunes mercaderies (petroli, soia, minerals, immobles), generant endeutaments massius sobre certs països o provocant brusques devaluacions dels seus tipus de canvi. I, com no pot ser d’una altra manera, no passen massa anys perquè aquestes bombolles especulatives esclatin, deixant un tendal de fallides. Així va passar fa pocs anys, en la crisi iniciada a 2007/2008. Llavors, davant les massives pèrdues dels bancs, els governs d’Estats Units i Europa van sortir a rescatar-los, injectant bilions (milions de milions) de dòlars. Mentre els treballadors perdien les seves cases per la crisi hipotecària i els plans d’ajustament liquidaven milions de llocs de treball i baixaven els salaris, els bancs i especuladors «salvats» començaven a jugar de nou, obtenint nous guanys espectaculars amb els seus sofisticats mecanismes especulatius.

Així es compraven accions a crèdit, i aquests títols (amb valors inflats) s’usaven com a garanties per adquirir noves accions. O les empreses recompraven les seves pròpies accions per fer-les pujar de preu. O es repartien dividends entre els accionistes sense cap relació amb el guany real de l’empresa per promoure que el valor de l’acció seguís pujant. En síntesi, es va començar a «inflar» una enorme bombolla especulativa en les Borses de les principals economies del món, començant per la ianqui.

ECONOMIA

Són aquestes baixades de la borsa meres correccions o poden incórrer en el potencial catastròfic que la situació no exclou? Ho sabrem després que succeeixi o que no succeeixi. Però en els escenaris de les organitzacions dels treballadors i treballadores s’hauria d’incloure la possibilitat d’un crack superior al del 2008, seguit d’una

Les caigudes d’aquestes setmanes són ja l’inici d’una nova crisi aguda com la de 2007/2008?

No ho sabem. Fins i tot pot ser que els governs dels països imperialistes i els grans especuladors financers aconsegueixin «estabilitzar» el vaixell per un temps. Però el que sí és clar és que s’ha destapat l’olla: estem davant un brutal moviment especulatiu, una festa que, indefectiblement, acabarà volant pels aires. I aquí, com ja va passar abans, els governs tornaran amb la seva consigna que la crisi la paguin els treballadors, amb nous ajustaments. Nosaltres, per contra, denunciem que així funciona el capitalisme imperialista actual, generant més misèria, explotació i marginació, saquejant riqueses, mentre en l’altre pol l’especulació financera i borsària acumula superguanys i incuba noves crisis.

L’única sortida per als treballadors i els pobles sotmesos del món és acabar amb aquest sistema, reemplaçant-lo per un altre que resolgui les més urgents necessitats de la humanitat: el socialisme.

José Castillo Publicat a El Socialista 379, febrer 2018. Premsa d'IS, secció argentina de la UIT-QI

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

5

POLÍTICA

Aturar l'ofensiva repressiva i reaccionària de l'Estat L’escalada de l’Estat pren com a referent la lluita contra el procés, però el que cal veure darrera l’ofensiva del l’estat i el Govern del PP és una retallada general de drets i llibertats arreu, la imposició d’un pensament únic i controlat des del poder i un retorn del vell franquisme. La sentència al raper mallorquí Valtonyc, o la retirada de l’obra del madrileny Santiago Sierra «Presos polítics» d’ARCO, ho demostren.

Els processos judicials s’estenen cap a tots els sectors socials, també s’amplien les titpificacions dels delictes. Tothom està amenaçat i no han fet res més que començar les causes pel 20 de setembre (suposada sedició) , l’1 d’octubre i el 8 de novembre. En aquest marc també aprofiten altres processos repressius com és el cas dels «27 i més» contra estudiants i dos

L'unionisme del règim, cober tura per cobertura l'extrema dreta Darrera del gran nacionalisme espanyol viu l’extrema dreta. L’hem vist a les manifestacions com a Barcelona intimidant la gent del carrer, amb enfrontaments entre bandes rivals, protegides per la policia actuant a València, amb total impunitat a Saragossa a la reunió d’electes de Podemos de fa uns mesos, etc.

No és casual que els condemnats de l’extrema dreta per la irrupció a l’acte de la Blanquerna estiguin fora de la presó, ni que el PP de València contractés al assassí de la nostra companya Yolanda com a perit judicial fa només uns mesos...

També ho veiem en el cas de les acusacions de PXC contra companyes i companys a Girona. No és casual que les fessin el 3 d’octubre, és a dir, sota la cobertura que dóna l’ofensiva repressiva de l’estat, utilitzant el mateix arsenal: els delictes d’odi.

6

6

20/09/2017.

Departament d'Economia

1O. Escola Juncadella St Joan Vilatorrada

7/02/2018, Jutjat Manresa denunciat per la Guardia Civil La jutgessa l'imputa per desobediència i està pendent de judici. per delicte d'odi i desobediència

treballadors de la UAB (un d’ells el secretari general de CGT Catalunya) als quals se’ls demanen penes d’entre 11 i 14 anys de presó per una ocupació i roda de premsa a la universitat en el marc d’una vaga estudiantil en defensa de l’educació pública i que aquests darrers dies han començat a patir detencions.

L’escola objectiu prioritari del Gobierno Un d’aquests front d’atac és el professorat, qüestionat per adoctrinar, per incitar a l’odi contra España i els cossos policials i de la Guàrdia Civil.

Sota el paraigües del 155 l’estat està disposat a provocar l’enfrontament i la fractura en el sistema educatiu català. Això sí, preserva els interessos de la patronal de la concertada aprovant amb caràcter d’urgència la renovació dels concerts educatius, quan moltes veus demanaven una revisió dels concerts (com a mínim la no renovació als de les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexe, que figurava en un hipotètic acord d’investidura) i el seu tancament progressiu. Els concerts educatius suposen més de mil milions del pressupost de la Generalitat. És l’única partida pressupostària que ja ha depassat les xifres d’abans de la crisi, mentre que el conjunt del pressupost.

Ara ve l’atac contra el català.

Després del fracàs de la campanya orquestrada per Wert per animar a les famílies a demanar l’escolarització en castellà, que Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

només ha obtingut unes desenes de peticions en un col·lectiu escolar que depassa els 1’2 milions d’alumnes, ara qüestionen la immersió lingüística. Amb aquest recurs, no s’ha dividit els infants per raó de llengua materna, l’ensenyament del català ha progressat en aquestes dècades, mentre que es mantenia el coneixement de la llengua castellana. La immersió lingüística ha sigut un instrument efectiu per compensar l’absoluta supremacia de la llengua castellana en tots els mitjans de comunicació.

En els llocs on s’ha imposat un model del PP, com al País Valencià, el català/valencià ha retrocedit brutalment. Un intent del Govern del PP a Balears de procedir en el mateix sentit amb el TIL i la llei de símbols. El PP vol provocar una guerra per un motiu la llengua que no ha estat tema polèmic en dècades.

El Govern de l’Estat, que a Catalunya no representa més que la força parlamentària més petita, també vol imposar una única lectura de la història. Ha començat la revisió dels llibres de text que es fan servir a Catalunya.

La lluita dels i de les docents de Les Illes va marcar el camí, amb la vaga indefinida que es va allargar setmanes, va provocar la retirada del TIL i més tard la caiguda del Govern Bauzà. Cal organitzar des ara la mobilització, impulsant un procés des de baix, amb assembles a centres, coordinació de zones i determinar un pla de lluita.

(segueix a pàg 7, baix)

Totes som Espai Antiracista El regidor a l’Ajuntament de Salt de Plataforma per Catalunya (PxC Salt) Sergio Concepción ha presentat querella criminal per delictes d’odi, manifestació il·lícita, revelació de secrets i associació il·lícita contra tres de les nostres companyes de l’Espai Antiracista Salt-Girona, aprofitant la situació empesa pel PP i C’s de denunciar tot el que es mogui «per incitació a l’odi». Tant és així, que la base de la denúncia de PxC són dos concentracions de Sant Jordi del 2015 i 2017, i una altre de març 2017, però la denúncia es presenta el 3 d’octubre: sis mesos després de la darrera acció i dos anys i mig després de la primera!!!

La denúncia El codi penal espanyol recull el delicte d’odi en l’article 510 i cita els col·lectius que poden ser objecte d’un delicte d’odi: ‘Motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.’ Últimament han estat acusades de

Però que ningú no pensi que es tracta només d’un tema que afecta Catalunya la possibilitat d’anar aprofundint en un model neofranquista, ressuscitant l’antiga «Formacíón del Espíritu Nacional». Acaben de signar un acord entre el Ministeri de Defensa de Cospedal i una organització patronal d’escola privada ACADE per tal que instructor militars puguin impartir formació als i a les docents, així com els i les estudiants anar a visitar les instal·lacions militars.

Explica Cospedal que la cultura militar en els centres ha de permetre «vertebrar la nació». Ja ha anunciat que més endavant

delictes d’incitació a l’odi professorat, mecànic, regidores, revista satírica, rapers ...

L’advocada penalista Laia Serra diu que ‘parlar de delictes d’odi té una càrrega simbòlica molt golafre en l’àmbit polític per a escarmentar i dissuadir el personal.» .

En la denúncia Sergio Concepción, regidor a l’ajuntament de Salt, manté que l’Espai Antiracista « «sistemàticament boicoteja els seus actes públics a través de contra campanyes on s’excita l’odi contra ells ». L’advocat de l’Espai Antiracista, Benet Salellas, considera l’acusació de delictes d’odi per part de PxC autèntica « una entelèquia . És curiós que un partit que es dedica a afavorir discursos d’odi contra la població migrant, faci servir precisament aquest delicte per acusar els col·lectius que denuncien les seves p r à c t i q u e s discriminatòries .» (l’ Ariet febrer 2018).

Durant el procés català s’ha fet evident una total regressió de drets i llibertats. Tot s’hi val per a que feixistes com el PxC, PP... acusin a

lluites contra la xenofòbia, contra la MAT ... davant la «justícia» sota la cobertura de l’Estat Espanyol i les seves estructures. És el sistema utilitzat ara per amenaçar els col·lectius i organitzacions que des de l’esquerra anticapitalista confronten els seus discursos. El món al revés, qui genera l’odi és qui es querella. Ni un pas enrere.

s’estendrà aquest conveni en els centres públics.

L’atac als mitjans de comunicació públics catalans.

Després d’un primer moment en que semblava que el Gobierno anava a fer una intervenció directa sobre les programacions de TV3 i Catalunya Ràdio, vam passar a la censura imposada per la Junta Electoral, que prohibia expressions com «presos polítics», finalment sembla que ha decidit minar la seva capacitat financera per la via del pagament retroactiu de l’IVA dels darrers 3 anys per deteriorar i forçar el tancament de programes, alguns dels quals estaven al punt de mira.

També una comissió d’educació desenvolupa l’acord de desembre de 2015 entre Defensa i Educació amb l’objectiu de modificar l’assignatura alternativa a la religió Valors Socials i Cívics, per tal que incorpori en el temari de primària que els nens i nenes es familiaritzin amb «els símbols nacionals i els conceptes relacionats amb la Defensa d’Espanya» (bandera, escut, himne...) i el Paper de les forces armades i la corona.

POLÍTICA

Girona: repressió

La campanya»Totes som Espai Antiracista» L’EA inicia una campanya que té

eixos d’actuació següents: presentació del manifest, adhesions contra la querella, roda de premsa, moció a l’Ajuntament de Salt,

(segueix a pàg. 14)

Josep Lluís del Alcázar Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

7

8M: VAGA

8M. Vaga General pels nostr El 1910 Clara Zetkin, una de les principals dirigents socialistes i feministes, va proposar el 8 de març com a Dia Internacional de la dona durant la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes a Copenhaguen. Reivindicant especialment a les més de quinze mil obreres tèxtils que es van mobilitzar a Nova York al març del 1908 exigint la reducció de la jornada laboral, millors salaris i el dret al vot.

Han passat 110 anys d’aquelles històriques jornades de lluita i el nostre millor homenatge és el de seguir mobilitzades pels nostres drets.

Aquest any a més de 200 ciutats del món les dones volem tornar a ser protagonistes d’una nova jornada internacional de lluita. Volem posar en evidència com les dones ens organitzem, utilitzant mundialment la vaga, el mètode de lluita de la classe treballadora, per aturar les retallades que els governs capitalistes apliquen arreu del món i que ens colpegen particularment a les dones. Recentment, l’informe Oxfam va publicar que el 82% de la riquesa mundial generada durant el 2017 va anar a parar a les mans del 1% més ric de la població mundial. Segons aquestes dades, les més perjudicades som les dones, que patim majors nivells de discriminació en l’àmbit laboral i assumim la major part del treball de cures no remunerat. Per això, som les més pobres entre els pobres i ens organitzem per enfrontar aquest sistema capitalista i patriarcal que 8

8

ens superexplota.

A l’Estat Espanyol la bretxa salarial entre homes i dones ha augmentat l’últim any i les dones cobrem de mitjana un 29,1% menys. En moltes parts de l’Estat la situació empitjora: a Catalunya la bretxa s’amplia encara més arribant al 30%, a Madrid un 37%, i a Astúries arriba al 38%. La raó principal és que els treballs amb salaris més baixos, inferiors a 1.000 euros, són exercits majoritàriament per dones. El 18% de les dones no arribem al salari mínim, mentre que en el cas dels homes el percentatge és del 8%. Les dones realitzem, a més, els treballs més precaris en termes salarials i de condicions de treball. Pel que fa al contracte laboral, patim en major mesura els contractes temporals, i som majoria en els treballs de jornada parcial. El que és pitjor encara, és que la tendència d’aquesta bretxa continuï augmentant si no s’apliquen polítiques contra la desigualtat. Amb el precedent històric de la vaga feminista d’Islàndia del 1975 que va culminar amb una Llei d’Igualtat Salarial, les dones treballadores hem de fer sentir aquesta reivindicació i exigir a igual treball, igual salari, contra la precarització laboral, contra les retallades i la feminització de la pobresa. Denunciant a la patronal i als partits polítics que governen al seu servei i defensen els seus interessos com el PP, PSOE o Cs. A la bretxa salarial, les dones d’arreu de l’Estat hem de sumar la denúncia als més d’1.000 feminicidis dels últims 15 anys, així com les milions d’agressions sexuals i tot tipus de violència que patim diàriament només pel fet de ser dones. Per això, exigim un pressupost suficient per a la prevenció i polítiques de gènere, uns diners que existeixen però es destinen majoritàriament a pagaments del deute. Denunciem també la presència de l’Església a tots els nivells educatius, així com la privatització i les retallades a l’educació. Repudiem en particular els diners públics destinats a escoles del Opus Dei i de diferents

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

organitzacions religioses que segreguen per sexe, i exigim una educació totalment pública, laica, gratuïta, amb perspectiva de gènere, i al servei de les classes treballadores i els sectors populars. Reivindiquem el dret a decidir sobre els nostres propis cossos i exigim avortament lliure, legal, segur, i gratuït, inclosa per a les menors d’edat que avui no tenen accés al mateix.

Però a més, les dones no només patim de forma particular la crisi econòmica i les retallades sinó també les polítiques repressives i l’atac als nostres drets i llibertats.

L’Estat monàrquic actua contra les dones amb la mateixa impunitat que defensa als corruptes i empresona a qui s’oposa, com estan fent a Catalunya. El Règim del 78, que ha intentat negar-nos el dret guanyat a decidir sobre els nostres cossos amb la Reforma de Gallardón (PP) el 2013 i que les dones hem aconseguit tombar, és el mateix que ara nega amb una violència sistemàtica el dret a decidir del poble català, aplica el reaccionari article 155 i intervé i ataca l’escola pública catalana. Les dones no som indiferents a aquesta situació que a més, ens afecta directament. És el mateix Règim que mentre va desti-

nar milionades a mantenir les forces d’ocupació a Catalunya retalla en polítiques de gènere als Pressupostos Generals de l’Estat.

Per això afirmem que no hi ha una sortida veritable per a les dones amb un Estat i un Règim construïts sobre aquesta violència estructural.

Les dones treballadores, joves,

res drets migrades, som part de la lluita contra el Règim del 78, el mateix que concedeix privilegis únics a l’Església Catòlica. I els nostres drets només es podran aconseguir amb la mobilització i l’organització, independent i des de baix. Perquè la nostra lluita no és per accedir als alts càrrecs executius i judicials ni governar al servei d’aquest sistema capitalista i patriarcal com Ángela Merkel o Michelle Obama.

La nostra lluita és la de les dones treballadores d’Inditex a Pontevedra, que amb la vaga han aconseguit un triomf contra la discriminació laboral. La nostra lluita és la de les treballadores del servei d’ajuda domiciliària que s’organitzen contra la precarització i per la municipalització del servei. La nostra lluita és la de Yolanda González, dona, jove, basca i estudiant, assassinada pel feixisme durant la transició. La nostra lluita és la de l’adolescent palestina Ahed Tamimi presa per resistir i enfrontar l’ocupació sionista. La nostra lluita és la de la majoria de les dones, les treballadores, joves, estudiants, i migrades.

Per això, aquest 8 de març, cridem a organitzar-nos de forma independent, en assemblees obertes en els nostres llocs de treball, d’estudi, als barris, i pobles. Que es senti als carrers el nostre crit. Per una gran vaga internacional feminista, contra l’opressió patriarcal i l’explotació capitalista!

Igual treball, igual salari. Prou de precarització. Aturem les retallades. Derogació de la Reforma Laboral.

Ni Una menys. Vives i Lliures ens volem Avortament legal, lliure, segur i gratuït Papers per a totes. T Tanquem anquem els CIES. Prou de repressió. Fora el 155. Llibertat preses polítiques. ombem el Règim del 78. Per una RepúFora la Monar Tombem Monarquia. quia. T es. blica de les T eballadores.

Trreballador nacional de les Dones T Visca el Dia Inter Visca eballadores.

Trreballador Internacional isca la es. V nostra lluita arreu del món.

Origen del 8 de març El 8 de març no és el «Dia de la dona»; és el Dia Internacional de les Dones Treballadores.

L’elecció d’aquesta data per reivindicar els nostres drets laborals, lluitar per la nostra emancipació política i mobilitzar-nos en contra de l’opressió patriarcal no és casual.

Els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX el desenvolupament industrial va ser tan gran, que en part d’Europa i Estats Units cada vegada més dones començaven a treballar a fàbriques, i a lluitar per les seves reivindicacions.

Al març de 1857 les obreres tèxtils de Nova York van parar contra els baixos salaris les i interminables jornades de treball. Al mateix mes de 1908 més de 15 mil obreres van marxar pels carrers d’aquesta ciutat demanant millors salaris i condicions de vida. Al març de l’any següent 40 mil costureres industrials nordamericans es van declarar en vaga exigint el dret d’unir-se als sindicats, millors salaris, una jornada de treball menys llarga, entrenament vocacional i en rebuig al treball infantil; aquell dia 140 dones van morir calcinades a la fàbrica tèxtil de Chicago on treballaven perquè la patronal les havia tancat perquè no es mobilitzessin.

Al febrer de 1917 -març per al calendari gregorià- la més gran revolució del segle XX: la Revolució russa, va començar amb les dones als carrers amb el crit de «Pau, pa i terra».

Així, en el marc d’aquesta primera onada de lluites feministes, més de cent delegades de disset països que van assistir a la II Trobada Internacional de Dones Socialistes, realitzada a Copenhaguen el 1910 van votar que el 8 de març fos el Dia Internacional de la Dones Treballadores.

Després d’una onada de lluites feministes als ’60 i ’70, es van aconseguir el dret a l’avortament i el divorci a molts països; per això el 1975 l’ONU va decidir institucionalitzar la data i transformar-la en una jornada de caràcter festiu per controlar el moviment de dones.

No obstant això, cada 8 de març som més les dones treballadores que ens mobilitzem i hem començat a parar arreu del món recordant a les obreres nord-americanes i a les treballadores russes. És que som cada vegada més les que no volem flors ni bombons: volem treballs i salaris dignes, volem el dret a decidir sobre els nostres propis cossos i volem la fi de totes les violències cap a les dones! http://www.izquierdasocialista.org.ar/ index.php/noticias/mujeres/isadora-26/7030por-que-es-el-dia-internacional-de-lasmujeres-trabajadoras

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

9

SINDICAL

Pensions: s'aprofundeix la discriminació de gènere El sistema públic de pensions està en perill a causa de les successives reformes realitzades pels diferents governs espanyols des de Felipe González fins a Mariano Rajoy. Com a conseqüència d’aquests canvis, els pensionistes que es jubilin a partir d’ara, i durant el període 2017-2035, perdran una mitjana de 350 • mensuals durant la resta de la seva vida1, segons un estudi publicat per Assessors Financers Internacionals (Afi) el passat 15 de febrer. Els canvis introduïts han reduït la base reguladora, han prolongat l’edat de la jubilació fins als 67 anys i han suprimit l’augment anual de les pensions segons l’IPC substituint-ho per un increment del 0,25% sigui quina sigui la inflació. Aquestes són les causes de la pèrdua de poder adquisitiu.

Aquest estudi, que va ser presentat a la seu de Unespa (Associació Empresarial de les Assegurances) i encarregat per aquesta patronal, no proposa revertir aquests canvis sinó vendre un producte financer: les rendes vitalícies. L’Afi explica que aquest producte d’estalvi permetria que un jubilat de 67 anys, amb uns estalvis de 63.400 • podria obtenir una renda mensual de 380 •. No hi ha un exemple més clar que les successives reformes del sistema públic de pensions tenen el clar objectiu de potenciar els plans privats de pensions o altres sistemes d’estalvi.

L’anunciada reducció dels ingressos dels pensionistes agreujarà la situació actual: des del 2011 les pensions han perdut un 6 % de poder adquisitiu. La pensió mitjana de jubilació el passat mes d’octubre va ser de 1.068 •. Si s’apliquen les previsions de l’informe de l’Afi en els propers 18 anys les pensions patiran una reducció del 33 %.

10

10

Si el futur de les pensions públiques és negre, el de les pensions de les dones ho és encara més. En 2017, la pensió mitjana de les dones era un 37,8 % inferior a la dels homes. Mentre que els homes cobraven de mitjana 1.200 euros, les dones cobraven 742,8 euros. La subsecretària general de la UGT, Cristina Añoranzas, assegurava que “les dones tenen una pitjor situació que els homes en la vellesa, encara que hagin realitzat un treball remunerat al llarg de la seva vida2”.

Les dades són absolutament clares: de les més de 2,4 milions de persones que cobren pensions inferiors als 700 euros, el 62 % (1,5 milions) són dones. Les dones, que cobren entre 150 i 500 euros, són quatre vegades més que els homes.

salari mínim interprofessional per un 8 % dels homes. Aquest percentatge augmenta en el cas de les dones immigrades que en relació als homes de nacionalitat espanyola la diferència és del 46 %4.

La diferència salarial entre homes i dones augmenta amb l’edat i en els sectors amb els sous més baixos. Si entre els 25 i 34 anys, la bretxa és del 15 %, a partir dels 55 anys arriba al 33%. Aquesta bretxa salarial ha «estalviat» 42.000 milions d’euros a les empreses5.

La bretxa salarial no està causada per la manca de formació de les dones, tal com ha afirmat la regidora del PP de Còrdova M.ª Jesús Botella. Les dades estadístiques mostren que “les dones superen als homes en els nivells d’estudis primaris, educació secundària i educació superior6”

La bretxa salarial entre homes i dones El menor import de les pensions de les dones, al moment de la jubilació, és una continuació de la bretxa salarial entre homes i dones.

Segons l’estudi Bretxa salarial i sostre de vidre3, elaborat i publicat el 2017 per CCOO, la bretxa és del 29%. Això significa una diferència de 4.745 • a l’any. La diferència de sou entre homes i dones per un mateix lloc de treball és del 23% Un elevat nombre de dones que cobren menys de 1.000• i un 18 % tenen un sou inferior o igual que el

L’atur femení.

L’atur també castiga més a les dones que als homes. Segons les dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social del mes d’agost del 2017, des de l’inici de la crisi econòmica, l’atur masculí havia baixat el 12 % però el de les dones només el 6%. Durant la crisi, la meitat dels aturats eren homes, però al mes d’agost era del 42% i el de les dones era del 58%.

La desocupació també té a veure amb el treball de cures. Segons l’INE, el 95 % de les persones que no tenen treball per cuidar a familiars

Les pensions de les dones Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

Anteriorment es cobrien tots els períodes en què existien buits de cotització amb el 100% de la base mínima de cotització. Ara només es cobreixen 48 mensualitats al 100% de la base mínima de cotització, la resta al 50% de la base mínima.

Això pot arribar a representar fins a un 38% menys de la pensió.

capitalisme aprofita i manté el sistema patriarcal per dividir la classe treballadora i així també treure un gran benefici econòmic tant amb la bretxa salarial, amb les pensions més baixes i amb la retallada de recursos públics dedicats als serveis socials, a l’educació i a la dependència.

Per això, és important tant participar a les mobilitzacions per reivindicar la recuperació de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions9, per les reivindicacions que permetin la igualtat en el moment de la jubilació com recolzar a totes les lluites de la classe treballadora per millorar les seves condicions laborals i per acabar amb la bretxa salarial de gènere.

SINDICAL

dependents són dones. La cura dels menors de tres anys està a càrrec de la mare en un 82 % dels casos.

La resta es reparteix en les àvies (7,5%) i els pares (4,8%).

L’atur afecta de manera especial a les dones en risc de pobresa. El 83 % de les dones en risc d’exclusió social (dones amb discapacitat,

Andreu Pagès Notes

22M de 2018 a Barcelona majors de 45 anys, amb responsabilitats familiars no compartides i/o víctimes de violència de gènere) es troben a l’atur segons un informe de la Fundació Adecco7.

Treball pr ecari precari El treball parcial, pel tipus de contracte, situa en una situació clarament desfavorable a tots els treballadors i treballadores precàries.

Això s’agreuja al moment de la jubilació perquè les cotitzacions socials són menors a causa del nombre d’hores treballades i perquè l’INSS aplica el coeficient de parcialitat i redueix la seva base reguladora en un 44,72 %.

La major part del treball precari (tres de cada quatre treballadors) està realitzat per dones que en un 60 % ho fan de manera involuntària.

El treball a temps parcial no és una opció personal de les dones sinó que també depèn del rol social assignat que les fa les principals responsables de la criança de les criatures i de les tasques domèstiques8.

Càlcul de la base reguladora La Reforma de Pensions del 2011 va augmentar de 15 a 25 els anys necessaris per calcular la base reguladora de les pensions i va canviar les condicions de la cobertura de les llacunes de cotització.

L’edat de jubilació L’edat ordinària de jubilació, després d’un període transitori, quedarà establerta en 67 anys.

Només es podran jubilar amb 65 anys els que tinguin cotitzats 38 anys i 6 mesos però moltes dones, en la seva gran majoria, no arriben als 38 anys i mig cotitzats i això les obliga a perllongar la data de la seva de jubilació. La conseqüència és que la meitat dels homes es van jubilar a l’edat legal mentre que només ho van fer una tercera part de les dones.

La conseqüència de tot això és que la discriminació a les dones continua al moment de la jubilació.

Els sous i cotitzacions més baixes i una vida laboral més curta que la dels homes fan que, al moment de calcular la base reguladora aquesta sigui inferior i que el temps de cotització no permeti arribar a cobrar el 100 % de la pensió.

Per acabar amb les diferències en les pensions, cal lluitar contra la bretxa salarial, contra el treball precari i perquè els anys dedicats a cura dels fills i de familiars dependents siguin tinguts en compte a la cotització per a la jubilació.

La lluita per la igualtat no és exclusiva del món laboral sinó que continua durant la jubilació. És una lluita clarament anticapitalista. El

1 http://www.europapress.es/ economia/laboral-00346/noticia-pensiones-perderan-350-euros-mes-pod e r- c o m p r a - u l t i m a s - re f o r m a s 20180215121352.html 2 http://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/567806/mayoriapensionistas-pagas-inferiores-700euros-mujeres 3 h t t p s : / / w w w. c c o o . c a t / pdf_documents/2017/ informe_bretxa_salarial_2017.pdf h t t p s : / / w w w. a r a . c a t / 4 economia/Eliminar-salarial-costariad e c a d e s dHisenda_0_1960004138.html 5 https://www.elplural.com/ economia/2018/02/16/brecha-salarial-engorda-cuentas-empresas4 2 0 0 0 milones?utm_source=Las+Claves+en+Plural++Newsletter&utm_campaign=41c58cd5fdMARTES+9+DE+ENERO+DE+2018&utm_medium =email&utm_term=0_416b6732d341c58cd5fd-219353533 6 https://www.elplural.com/ politica/2018/02/14/brecha-salarialhermana-botella-datos-demuestranfalta-formacion?utm_source= Las+Claves+en+Plural++Newsletter&utm_campaign=c3eb94129dMARTES+9+DE+ENERO+DE+2018&utm _medium=email&utm_term=0_416b6732d3c3eb94129d-219353533 7 https://www.20minutos.es/noticia/2979165/0/mujer-empleo-mercado-laboral-menos-poder-promocionpension/ 8 https://www.ara.cat/opinio/ que-bretxa-salarial-homesdones_0_1316868332.html 9 http://mareapensionista.org/

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

11

INTERNACIONAL

Brasil

No s'ha de defensar Lula Lula va ser condemnat per corrupció. Davant el debat sobre si cal defensar-lo o no, o si hi ha en curs un “cop de la dreta”, Izquierda Socialista sosté que Lula és part dels governs capitalistes que defensen interessos dels de dalt amb corrupció. Lula va trair a l’esquerra i als treballadors. Per això la veritable esquerra no el pot defensar.

Molts treballadors i joves poden creure, o es pregunten, si és cert o no que Lula ha estat condemnat sense proves per “la dreta”, o si el volen proscriure per a les presidencials d’octubre.

Comprenem aquestes inquietuds, que poden estar generades per les decisions d’una justícia patronal còmplice del poder de torn, o per la campanya de que hi ha un cop enarborada per part de Lula, el PT, el kirchnerisme i el centreesquerra a l’Argentina.

Des d’Esquerra Socialista som clars: opinem que Lula representa una falsa esquerra que es va corrompre governant per als rics i les multinacionals i que, per tant, no se l’ha de recolzar ni defensar, sinó que cal lluitar perquè tots els corruptes vagin presos, a Brasil, l’Argentina i a on sigui.

Fets contundents Lula diu que l’han condemnat sense proves, però els fets són contundents.

No es tracta només que es va quedar amb un apartament a Guarujá com a part de les coimas que va rebre conjuntament amb el PT, sinó que Lula va encapçalar una veritable trama per la qual ja estan a la presó José Dirceu, ex-home fort del PT i cap de gabinet de Lula, condemnat a 23 anys de presó; el tresorer del PT i desenes de polítics del partit de Lula.

Petrobras licitava obres a empreses com Odebrecht com a part d’un programa impulsat per Lula quan era president al costat de la seva llavors ministra d’Energia, l’ex presidenta Dilma Rousseff.

Petrobras demanava suborns que després repartia entre el govern i

partits patronals, entre ells el PT de Lula–Dilma i el PMDB de Témer.

Odebrecht –durant el govern lulista– va replicar aquest “model” de suborns a l’Argentina (amb Cristina Kirchner i ara Macri) i la Veneçuela de Chávez–Maduro. A Perú està pres l’ex president Ollanta Humala i pròfug l’altre ex, Alejandro Toledo, i Macri i el president Santos de Colòmbia van reconèixer que Odebrecht va finançar les seves campanyes electorals. És a dir, es

als patrons. Representa a una falsa esquerra que es va corrompre al servei de governar pels de dalt.

Lula parla d’un “cop de la dreta” i els seus defensors recorden que “és d’esquerres”. Gens més lluny de la realitat. No només Lula va reconèixer que no és d’esquerres, sinó que la campanya intenta encobrir que va governar amb la dreta (Témer va ser el vicepresident de Dilma); que en les passades eleccions el PT va anar en llistes comunes amb el partit de Témer

diguin “de dreta o de centreesquerra”, tots aquests polítics estan involucrats en aquest entramat capitalista corrupte, mentre que qui perd és el poble treballador.

en molts districtes; el PT va impulsar la Llei Antiterrorista (que sí que va violar les llibertats democràtiques perseguint lluitadors i joves!); va reprimir la protesta social i va posar de ministres a agents dels bancs i a oligarques. Fins i tot el mateix Lula acaba de declarar que, en cas de guanyar les eleccions, no revisaria les mesures d’ajust de Témer!

També diu que la seva condemna és “un cop a les llibertats democràtiques” perquè no es podria presentar a les eleccions. Però són els seus mateixos fets els que el condemnen. A més, va ser el seu govern el que per defensar la «transparència» va impulsar la llei perquè els condemnats per corrupció no puguin ser candidats.

Esquerra Socialista no impugna que Lula pugui ser candidat. El que repudiem és la campanya mentidera del PT de la “proscripció” per desviar la lluita contra els ajustos i els corruptes, siguin Lula, Témer i tots els polítics patronals acusats. No es tracta aleshores de cap cop o violació

Lula no és d’esquerres Lula va arribar al govern el 2003 amb el prestigi d’haver combatut a la dictadura brasilera, ser obrer industrial i haver fundat el Partit dels Treballadors (PT) que deia lluitar per un govern dels treballadors. Va guanyar amb la consigna “treballador vota treballador” generant una gran il·lusió en milions d’obrers i el poble pobre. Però després de tretze anys de govern van ser milions també els qui van acabar repudiant-lo. Què va passar? El que va passar amb tots els governs llatinoamericans de doble discurs: van usar el suport popular per governar per als bancs, les multinacionals i l’imperialisme.

Lula va abandonar els principis originaris del PT, va trair a la classe obrera i va passar a governar per

12

12

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

Presó als corruptes, a baix l’ajust de Témer El debat és molt important, ja que, si cal defensar a Lula com sostenen els seus seguidors, s’arribaria a l’extrem d’haver de demanar per la llibertat dels polítics corruptes que ja estan presos a Brasil o a Argentina, demanar que De Vido, Jaime, Lázaro Báez o participar dels actes en defensa de Cristina davant les causes per corrupció.

Per a Izquierda Socialista tot corrupte ha d’anar pres i retornar el que es va robar. No posem les mans en el foc per cap justícia. Si els jutges estan obligats a investigar, és fruit del reclam popular que demana des de fa anys que els corruptes vagin presos. Aquesta lluita ha d’anar al costat de la d’acabar amb els plans d’ajust capitalistes dels governs patronals, siguin “progressistes” o de “dreta”, com el que està aplicant Témer (i abans Lula). Per això discrepem amb les postures dels companys del PTS i el PO. El partit aliat al PTS a Brasil (MRT) parla que això és una “continuïtat del cop institucional que va segrestar el dret al vot de desenes de persones en destituir a Dilma”, i el Partit Obrer fa una crida a “derrotar aquesta temptativa reaccionària” contra Lula.

El centre de la realitat política de Brasil no implica defensar a Lula com proclamen al PT, la seva central sindical (CUT) i les direccions dels moviments socials (totes elles dirigides pel PT i l’estalinista PCdoB), sinó intervenir a l’actual situació amb una política per derrotar el brutal ajust, per fer fora Témer, la seva reforma de les jubilacions, la reforma laboral i el seu pla econòmic de lliurament econòmic. La CUT acaba de desactivar la vaga general del passat 5 de desembre, quan el que fa falta és un pla de lluita conseqüent.

També cal donar la lluita electoral amb un front d’esquerres contra totes les variants patronals, amb una candidatura i un programa d’independència de classe en defensa de la classe obrera i el poble brasiler, com proposa el nostre partit germà, la Corrent Socialista dels Treballadors (CST) en el PSOL.

Juan Carlos Giordano, Diputat nacional Izquierda Socialista/FIT

Témer e Lula Témer,, sobr sobre El reaccionari president de Brasil va dir: “Des del punt de vista polític m’agradaria que Lula pogués participar en les eleccions i que sigui vençut. Però si no pot participar, això crearà tensió al país i hem de distendre les relacions perquè Brasil viu en tensió permanent”(Sant Pablo EFE-AFP, citat per Clarín 30/01). Això demostra que no hi ha en curs cap cop de destitució de part del govern de Témer contra Lula.

La nota agrega: “Lula i Témer són vells coneguts. L’aliança entre el PT i el partit de Témer es va afermar a finals del 2004 quan el sindicalista va decidir premiar al partit tradicional amb alguns càrrecs en el seu gabinet […] el 2010 Témer va ser triat candidat a vicepresident per acompanyar a Rousseff, fórmula que es va repetir el 2014 […]”.

El “Mensalao” S’anomena Mensalao (o “gran mensualitat”) al procés judicial per la compra il·legal de vots de diputats al Congrés brasiler durant el primer govern del PT per votar la reforma de les jubilacions de Lula el 2003.

Entre els condemnats pel famós Mensalao hi ha polítics molt propers a Lula. L’escàndol va esclatar el 2005 quan un diputat va acusar el governant PT d’haver pagat des del 2003 l’equivalent a 10.000 dòlars mensuals a polítics patronals per assegurar-se els seus vots. Vint-i-cinc persones, algunes d’elles, alts membres del partit de Lula, van ser condemnades a presó, entre elles el ja esmentat Dirceu (nota principal); l’expresident del PT, José Genoino, i l’extresorer, Soares.

INTERNACIONAL

a suposades llibertats democràtiques conculcades, sinó de lluitar perquè els corruptes vagin presos.

Debat en el PSOL El Partit Socialisme i Llibertat (PSOL, segons les seves sigles en portuguès) és el principal i més dinàmic partit de l’esquerra brasilera.

Va ser fundat el 2004, després que el PT expulsés als diputats radicals Babá, Luciana Genro i Heloisa Helena, que es van oposar a la reforma de les pensions i a la política de conciliació de classes del govern de Lula.

Davant l’elecció presidencial del 2018 el PSOL tindrà el seu propi candidat a les eleccions de març i hi ha dos referents principals ja postulats: Guilherme Boulos, proposat per la direcció majoritària del PSOL, i Plinio de Arruda Sampaio Junior, que té el suport de l’esquerra del partit.

Aquestes dues candidatures condensen dues orientacions diferents dins del PSOL. Boulos, líder del Movimento dos Trabalhadores Sem Teto (MTST) es va mobilitzar contra una suposada “persecució política” per la condemna judicial a Lula, considerant-lo com el “mal menor” enfront del “cop” i “l’avanç de la dreta”, i planteja obertament una aliança amb el PT en la segona volta electoral. En aquest sentit, la direcció majoritària del partit ha publicat un comunicat en defensa de Lula i considera un “atac a la democràcia” la decisió judicial en la seva contra.

Per contra Plinio Junior, economista i professor universitari, fa un balanç crític dels dotze anys de governs de conciliació de classe del PT i fa una crida a construir un front d’esquerres al Brasil per superar l’experiència del lulisme. El Corrent Socialista dels Treballadors de la UIT-CI dóna suport a la candidatura presidencial de Plinio Junior.

Javier Leonforte Publicat a Izquierda Socialista, secció argentina de la UIT-QI Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

13

Síria:

(ve de pàg 7) mobilitzacions, actes públics ....

Què puc fer per col·laborar en la campanya?

1) Ajuda’ns a difondre-la 2) Adhereix-t’hi omplint el formulari formulari: https://gironesantiracista.wordpress.com/tothom-es-de-casa/ 3) Participa en els actes de la campanya Des de LI fem una crida a la participació i difusió de la campanya La campanya s’ha iniciat amb la difusió del manifest :

"Un món sense odi, és un món sense racisme ni feixisme.

L’Espai Antiracista de Salt i Girona, davant la querella presentada al Jutjat d’Instrucció número 2 de Girona pel regidor de Plataforma x Catalunya a Salt Sergio Concepción, contra com a mínima tres activistes del nostre col•lectiu, a les quals se citarà a declarar com a investigades, volem manifestar: 1) Que l’Espai Antiracista va néixer fa 3 anys agrupant multitud de col•lectius i persones d’orígens i sensibilitats molt diverses que hem decidit treballar juntes, cadascuna des dels nostres bagatges i experiències, per eradicar qualsevol forma d’exclusió o discriminació, de dret o de fet, per motiu de nacionalitat, color de pell, lloc de naixement o tradició cultural o religiosa. Ho hem fet i ho seguirem fent col•lectivament i de maneres molt diferents, des de la formació en jornades i xerrades a la mobilització ciutadana, des de les bústies de denúncies antiracistes a les campanyes pel dret de vot per tothom, des de la denúncia d’aquells que basen la seva acció política en l’exclusió al treball contra la segregació escolar, des de pintar un mural a l’exigència institucional. La repressió, encara menys si qui l’insta són els que utilitzen l’odi i l’exclusió com a armes polítiques, no ens aturarà.

2) I és que aquest és l’objectiu de la querella: volen fer-nos callar. Plataforma x Catalunya sap que els seus dos regidors no són representatius de la realitat social de Salt: només la gravíssima anomalia democràtica que fa que 1 de cada 3 veïns i veïnes no tinguin dret de vot els ha situat al Ple de l’Ajuntament. Com saben que per més que de vegades intentin vestir-se de normalitat i respectabilitat, no és ni normal" ni respectable intentar fracturar el teixit social basant l’acció política en l’exclusió i la discriminació. O què significa el seu lema «Primer els de casa»? El Sergio Concepción que seu a l’Ajuntament de Salt és el mateix que es fotografia amb el dirigent neonazi grec d’Alba Daurada Mikhaloliakos -condemnat per l’assassinat del raper antifeixista Pavlos Fisas-, a les portes del camp de la mort d’Auschwitz, a la manifestació feixista de la Rambla de Barcelona després dels atemptats del 17 d’agost o amenaçant i envoltat d’armes.

3) I, malgrat tot això, és Plataforma x Catalunya qui, una vegada més –ja va intentar-ho davant la manifestació antifeixista de l’estiu de 2011- gosa denunciarnos… ara per delictes d’odi! Aprofiten l’onada de retallada de drets i llibertats llançada per l’Estat espanyol que aquests dies fa desfilar pels jutjats professorat, regidores independentistes, mecànics, activistes o rapers d’esquerres. Es tracta d’inutilitzar la llibertat d’expressió pervertint un delicte pensat per protegir les minories i els grups discriminats i girar-lo contra els col•lectius i persones que lluiten, justament, pels seus drets. En una frase: és un món al revés al qual de cap manera ens resignem.

4) Per tot això anunciem que no ens arronsem i que, ben al contrari, afrontem l’embat com sempre hem fet: de cares i col•lectivament. Llancem ara mateix una campanya que, òbviament, ha de servir per defensar les nostres companyes de la repressió i fer que s’arxivi la querella de PxC. Però també per defensar drets que s’han conquerit amb tanta lluita com la llibertat d’expressió i d’associació i el dret a intervenir políticament. I encara més: farem que aquesta querella acabi essent un bumerang per impulsar el treball per eradicar per sempre dels carrers i de les institucions les expressions d’odi, discriminació, exclusió i racisme.

Ni un pas enrere: tothom és de casa!

Visca la lluita antiracista.

Arxiu immediat de la querella de PxC." Miquel Blanch. Militant de LI i querellat

14

14

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

Guerra contra Solidaritat am Quan semblava que la guerra de Síria ja no podia ser pitjor per a una població exhausta, les massacres s’estan intensificant en tots els fronts.

Totes les forces reaccionàries s’esforcen per destruir qualsevol opció dels pobles a viure lliures del jou de la dictadura i a ofegar en sang el somni de llibertat i justícia social que va esclatar a la revolució de 2011. Amb el règim de Baixar Al-Assad restituït i blanquejat gràcies al suport dels seus aliats, Rússia i l’Iran, i després d’haver utilitzat els kurds com a força de xoc contra Daeix, mostren descaradament el seu objectiu: liquidar aquesta experiència revolucionària.

Al nord, fa un mes que Turquia ataca el cantó kurd d’Afrin, davant el silenci còmplice de Rússia, que té presència militar a l’enclavament i veia amb mals ulls el suport dels Estats Units als kurds. Tampoc l’Iran ni els Estats Units – ni les potències de la UE- suposadament aliats dels kurds han passat de demanar al seu soci de l’OTAN «contenció».

L’ofensiva turca es fa amb tancs Leopard de fabricació alemanya.

Poc importa ara que els milícies kurdes es deixessin la pell en la lluita contra l’Estat Islàmic, ara molt afeblit militarment, com tampoc no ho va importar que els kurds iraquians combatessin els jihadistes a Mossul: tampoc els va recompensar el sacrifici quan el setembre des 2017 van votar majoritàriament per la seva independència en referèndum, un resultat que ningú no va reconèixer.

A diferència del va passar amb la batalla de Kobane el 2014-2015 quan era l’Estat Islàmic qui atacava la ciutat kurda, ara tothom calla davant la nova massacre. A Afrin han mort ja centenars de civils i combatents kurds, i cal recordar que a la regió i hi viuen entre 400.000 i 500.000 sirians desplaçats per la

guerra. Afrin –sota control del Partit de la Unió Democràtica (PYD) kurd i les seves milícies de les Unitats de Protecció Popular (YPG)- és el primer cantó kurd on es va organitzar un autogovern des que les tropes d’Al-assad se’n van retirar el 2012 per combatre la revolució. Es també l’única zona industrial sota domini kurd. La Coalició Nacional Siriana de forces opositores (coneguda com a Etilaf), formada principalment per grups islamistes, dóna suport a l’ofensiva turca en continuïtat amb les seves posicions xovinistes contra els kurds.

Que pretén el president turc, Recep Tayip Erdogan amb l’atac a Afrin? En primer lloc una nova guerra que desviï l’atenció dels problemes interns: els continus escàndols de corrupció, la inflació i l’atur, les crítiques a la seva política d’acaparament del poder després del cop fallit de 2016 (cal recordar que va guanyar el referèndum de reforma constitucional de l’any passat amb només el 51.4% dels vots). Els islamistes del seu partit l’AKP, s’han hagut d’aliar amb els ultranacionalistes MHP. Alhora l’ofensiva ha estat el pretext per mantenir l’estat d’emergència, vigent des de l’intent de cop i ha criminalitzat tota l’oposició com a «traïdora»: ja son 800 els detinguts dins de Turquia per protestar contra els atacs a Afrin. Amb la guerra, Erdogan uneix suports al seu costat (des de la patronal fins la majoria de partits ) i amb ell a la política de concentració del poder en un sol home al més pur estil bonapartista.

La utilització pels turcs d’unitats del Exèrcit Sirià Lliure (ESL) aprofundirà l’escletxa mortal entre els kurds i la rebel·lió popular contra Al-Assad. La política de la

direcció de l’ESL cercant un aliat exterior –en aquest cas Turquiacom a protecció paga l’alt preu de

regionals, el règim d’Al-Assad i les direccions islamistes reaccionàries, ara Putin i Trump els abandonen davant l’agressió turca. I ara tot el que els kurds han aconseguit està amenaçat..

Guta, massacrada

destruir la base d’unitat dels dos factors revolucionaris de tot el procés. Les potències i el règim han utilitzats kurds i rebels els uns contra els altres, sabent que d’aquesta lluita fratricida els dos serien derrotats. Per la seva banda la direcció del PYD demana al règim que aturi l’atac turc en defensa... de la integritat territorial siriana! És a dir de l’estat que els ha oprimit i marginat durant dècades. En tancar aquest article, el règim sirià mostrava imatges de diverses unitats militars de «forces populars» pro Al-Assad entrant a Afrin, pretesament per combatre la invasió turca. Algú dubta que aquestes armes s’acabaran girant contra els kurds?

La situació a Afrin mostra l’error de la política del PYD, basada en el pragmatisme i en la confiança que Rússia i els Estats Units els separarien del destí de la resta de pobles de Síria. Però el que ha passat és que un cop la revolució ha estat ofegada per les p o t è n c i e s internacionals,

Alhora, el règim emprèn una brutal ofensiva sobre Idlib i les posicions que encara no controla en les proximitats de Damasc: Duma i els barris de Guta est, sotmesos a un setge ferotge des de 2013 i a intensos bombardejos diaris que cauen sobre una població exhausta, a més del poder totalitari de grups salafistes com Hay’at Tahir al-sham i Jaish al Islam, que han assassinat i segrestat centenars d’activistes revolucionaris. El règim i els seus aliats bombardegen hospitals i en el que portem d’any s’han registrat ja almenys tres atacs amb clor, quan se suposava que Al-Assd havia entregat tot el seu arsenal químic. Des de mitjans de novembre les 400.000 persones que viuen a Guta han estat bombardejades per terra i aire diàriament pel règim d’Al-assad i els seus aliats. A Idlib i les zones rurals de Hamma 200.000 civils han estat desplaçats només durant el mes de gener. Dimarts 20 es va produir la

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

INTERNACIONAL

els pobles en tots els fronts mb Afrin i Guta

15

INTERNACIONAL

regionals i internacionals per liquidar el moviment popular revolucionari i estabilitzar el règim de Damasc amb Al-Assad al capdavant a nom de la «guerra contra el terror». Al-Assad també té carta blanca per als seus crims.

pitjor massacre en un bombardeig d’Al-Assad, amb més d’un centenar de morts en un sol dia. I tant Turquia com Estats Units, callen sobre les massacres del règim.

Intercanvi de cromos entre Turquia i A-Assad, com ja va passar amb la caiguda d’Alep: ara, Turquia té mans lliures al nord per atacar els kurds, mentre el règim –amb Rússia i Iran- les té per acabar amb la resistència.

El fet és que una aliança entre els kurds i els rebels sirians hauria pogut canviar el destí de la guerra. El 2012-13 el règim semblava acorralat, no tenia ni tan sols capacitat per convèncer la seva gent a apuntar-se a l’exèrcit, que es dessagnava amb desercions.

Per això va recórrer a vendre el país a l’Iran i Rússia que va entrar en la guerra al seu costat per càlculs d’interès geopolític propi.

Però les forces rebels van avantposar l’aliança amb Turquia i mai van reconèixer la realitat nacional kurda. I a política de la direcció kurda va buscar aliances amb Rússia, Estats Units, que ara l’abandonen, i fins i tot el propi règim, que només espera el seu moment per tornar a posar els kurds sota la bota.

Igual que condemnem la invasió turca a Afrin, condemnem els atacs règim a Guta i Idlib, que suposadament eren zones de «des-escalada» segons els acords d’Astanà, patrocinats per Rússia, l’Iran i Turquia, que ara callen sobre les agressions. Hi ha un consens de tots els poders

Pots subscriure't a la nostra revista vesió Puedes suscribirte a nuestra revistamensual mensual(a (aescollir escoger veren castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat sión en castellano o en catalán) enviando tus datos al aparES64 de correu i fent l'ingrés pereluningreso any al por compte corrent: tado de correos y haciendo un año en la cuenta 2100 3459ES64 3821 0022 0515 (25 euros te l'hem 2100 3459 3821 0022 si 0515 corriente: (25 d'enviar euros si per correu de l'Estat La del subscripció de tenemos quedins mandártelo porespanyol). correo dentro Estado espalliurament en mà és de euros ien la mano podeues ferde posant-vos ñol). La suscripción de17 entrega 17 euros,eny contacte amb qualsevol del grup. podéis hacerla poniéndoosmilitant en contacto con cualquier militante del grupo.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es Internacionalista. fa responsable deDip. l'opinió en Publicación mensual de Lucha legal expressada B-38619-2005 els articles signats.

Lucha Internacionalista no se hace responsable de la opinión expresada en los artículos firmados.

16

16

Lluita Internacionalista 154, febrer 2018

Amb aquest mar de fons, Israel ataca posicions del règim i iranianes, després de l’excusa del dron iranià en el seu espai aeri. Un atac informat i negociat amb Rússia -que no va utilitzar les seves bateries antiaèriesi els Estats Units, aliats incondicionals del sionisme. Algú hi veu contradiccions. Explicant la realitat en un anàlisi de blocs i superestructural, és impossible entendre el que passa. Per contra si utilitzem la lluita de classes i els interessos estratègicament irreconciliables com a explicació, tot quadra: L’ofensiva de tots els poders regionals té per objectiu principal acabar de destruir els factors progressius de la situació: la resistència al règim i el poble kurd.

En aquest marc poden tornar a reaparèixer els interessos estratègics per l’imperialisme: els de l’estat d’Israel, que exigeix també la subordinació de Síria al seu dictat en un intent de fer retornar la influència iraniana.

Davant aquest consens contrarevolucionari cal articular la solidaritat de tots els revolucionaris sirians siguin àrabs, kurds o de qualsevol altre grup, que estan contra el règim d’Al-Assad i les potències regionals i internacionals en suport a la lluita per les llibertats , la justícia social i els drets de les minories oprimides.

Layla Nassar. .

Aquí Aquí ens nos trobaràs encuentras Apdo.

Correos CP17080 Girona Ap. Correus 206206 CP17080 de de Girona Apdo.

Correos CP-28320 Madrid Ap. Correus 92 92 CP-28320 de de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.luchainternacionalista.org htpp://www.lluitainternacionalista.org luchainternacionalista facebook: lluitainternacionalista twitter: @luchainter