Lluita 155 18 04

nº 155- abril 2018 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Nova escalada repressiva Páginas centrales: pàg 11-12 Aturar la repressió. Cal una vaga general Política: enfrontar la repressió pàg 4-7 Múrcia, Madrid, Girona. Atac feixista a BCN. Sindicalisme alternatiu davant la situació a Catalunya Sindical pàg 8-10 i 14 Lote 22, Càrnies, Escola pública S'acaba el monopoli de CCOO i UGT?

Pensionistes i sindicats pàg 15-16 8M: que la terra tremoli,... i la terra va tremolar pàg 16-18 Canvi climàtic pàg 18-19 Internacional: pàg 20-24 UE i morts en el Mediterrani; eleccions italianes; Brasil: Marielle!, Gaza Suplements:: Reforma de la Constitució monàrquica o Ruptura democràtica republicana?

La Transició: crònica d'una traïció (reimpressió)

Lluita Internacionalista 155, abril 2018 Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

1

CALAIX DE SASTRE

.

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Sense que senti precedent aconsellem dues pel·lícules completament diferents, per poder triar (o no) segons tinguem els ànims.

The par ty de la directora britànica Sally Potter Un relat actual però en un format molt encertat de blanc i negre. Com si fos una obra de teatre, la càmara segueix les converses trepidants dels personatges per la planta principal d’una casa: la sala, la cuina, el bany i el petit jardí. Tots entren, surten, es creuen, conversen i amb els retalls nosaltres construïm amb ells la seva història.

Una història de personatges als quals donen vida set grans actors, alguns d’ells molt coneguts, i que mantenen tots set el metratge, no comparteixen protagonisme amb cap paisatge ni marxen mai lluny de la càmara: els seus gestos, les seves mirades i sobretot les seves paraules ens enganxen a la butaca.

Efectivament tot són paraules, converses, diàlegs àgils que retraten el món actual: el feminisme, la sanitat, l’ateisme, el sistema financer, la família… però no poseu aquesta cara de «doncs deu ser un pal», perquè és tot el contrari. El to de comèdia i el plantejament afegit d’intriga li permeten servir una mena de conte moral entretingut i divertit. Fina comèdia negra.

La història: la nova ministra de Sanitat del Regne Unit convida els amics a casa per celebrar el seu nou càrrec, però la trobada aconseguirà treure els draps bruts de tots els assistents. Una magnífica catarsi en només 70 minuts.

Call me by your name del director italià Luca Guadagnino, amb guió de l’octogenari James Ivory (aclamat director de «Lo que queda del día» i «Una habitación con vistas») Un film llarg, de 130 minuts, que llisca suaument perquè és contemplatiu, sensual, suggerent, refinat i bell. Parla del desig del primer amor i avança al ritme que es va construint aquest desig.

La història: a Itàlia el 1983 Elio, un jove de 17 anys, passa l’estiu amb els pares en la seva casa de camp, on arriba un nordamericà, Oliver, de 30 anys per fer d’ajudant del pare d’Elio durant les vacances. La seva relació serà el primer amor per a Elio, el seu ritus d’iniciació.

Cal aclarir que el plantejament no és una reivindicació de l’amor gai, parla del desig, dels detalls que l’alimenten, de com ajuden a avançar en l’acostament cap a l’objecte de desig. Certament mostra una relació entre dos homes als anys 80, quan els gestos públics encara no eren ben acceptats, i per això són furtius, però no parlem d’una relació clandestina, per això ubica la història en un entorn de persones cultes de mentalitat avançada que viuen de l’art, la literatura i la música.

2

2

Una relació durant un estiu sembla que sigui poc material, però no es tracta del què sinó del com: com es filma el desig carnal? A foc lent, amb molts detalls, suggerint més que mostrant. I intensament perquè l’estiu sempre té un final. Només es perd el que no es viu.

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

Va començar amb l’entrada a presó de consellers, la ex-presidenta del parlament català i l’activació de les ordres de detenció internacionals. La decisió de la justícia alemanya de no donar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió és un revés per a la justícia espanyola, però no evita que llargues llistes de persones imputades vagin dia si i dia també als jutjats acusats de delictes d’odi, de rebel·lió, sedició i fins i tot de terrorisme. L’aparell policial i judicial revenja l’Estat del referèndum de l’1 octubre, de la vaga general del 3, de les multitudinàries mobilitzacions del poble català.

vots del PNB, però les massives manifestacions a Euskal Herria contra la repressió de l’Estat a Catalunya impedeixen al PNB l’acord que tenia ja negociat per votar els PGE del PP i arreplegar un bon grapat de milions en inversions i una liquidació favorable del «cupo». I els pensionistes han sortit en massa contra el Govern a defensar les seves pensions.

Aquesta setmana santa hem tornat a veure les banderes espanyoles a mitja asta en senyal de dol. Hem vist ministres a les processons i cantant el «soy el novio de la muerte...» de la legió. El Govern amb problemes busca refugi en el nacionalcatolicisme franquista. Semblen imatges del Nodo, en blanc i negre, però són una realitat que ha estat només soterrada aquestes dècades, perquè la transició que ens van imposar amb acceptació de PSOE, PCE, CCOO i UGT, va ser una estafa que va permetre que l’aparell de l’Estat del franquisme (exèrcit, policia i Guàrdia Civil, magistrats... ) continués intacte sota la monarquia.

Però malgrat les permanents vacil·lacions de les direccions de PDeCAT i ERC, la gent continua disposada a mobilitzar-se, a enfrontar l’Estat repressiu. La resposta contra la criminalització dels CDR i la detenció de la companya Tamara va ser immediata. A la vegada, la internacionalització del conflicte ha donat un pas La lluita contra la endavant, i creixen les tensions repressió és avui entre governs de la Unió Europea. un pilar essencial

EDITORIAL

U

na nova escalada repressiva a Catalunya.

La ruptura que es va trair fa 40 anys torna a ser urgent. I ens cal avençar a tot l’Estat en dos eixos: en la solidaritat contra la repressió, repressió al poble de Catalunya, repressió a Múrcia, repressió a de la lluita contra cantants... I en la defensa de En anteriors Lluita Internacionalista dèiem que si el el Govern de la Llei les nostres reivindicacions com a classe treballadora: salaris i moviment republicà Mordassa. pensions dignes, defensa de independentista català era l’escola i la sanitat públiques, capaç de resistir no només a dret a habitatge... I de la la repressió sinó també a la mateixa manera que PP (o el substitut Ciutadans) Madrid. política desmobilitzadora de la seva pròpia direcció, Puerta del Sol uneixen repressió amb retallades i privatitzacions, PDeCAT-ERC, el temps començaria a jugar en des de la classe obrera hem d’aixecar la contra del Govern Rajoy i de la Monarquia. La solidaritat en la lluita per la llibertat dels pobles, crisi no resolta de l’Estat amb Catalunya malgrat pel seu dret d’autodeterminació, amb aquestes el grau de repressió que han imposat agreuja la reivindicacions: Fora Rajoy! debilitat del Govern Rajoy, expressada en la repetició de les darreres eleccions generals i la Malgrat el verí de la propaganda oficial, i la seva situació de minoria en el Parlament, ara complicitat de l’esquerra institucional i el novament assetjat per nous escàndols de sindicalisme burocràtic, hi ha cada cop més corrupció amb Cristina Cifuentes i Maroto. mostres de solidaritat amb el poble català i contra la repressió, amb actes i manifestacions. Un Les dificultats pel Govern no només estan a camí solidari que s’obre contra el que anomenem Catalunya, a Múrcia continuen les mobilitzacions esquerra i sindicalisme institucional que, per accontra el traçat de l’AVE amb molta repressió i tiva o per passiva, han deixat mans lliures a la amb mostres de solidaritat d’arreu l’Estat. Els repressió de l’Estat. El PSOE com a col·laborador cassos de les penes de presó per a Valtonyc, necessari pel 155, amb la complicitat de les Hasel i La Insurgència han provocat direccions de CCOO i UGT, mentre Podemos i mobilitzacions i la solidaritat de molts sectors de IU intentaven una posició intermèdia i impossible les arts en el moviment No callarem. La lluita de ni-ni, però sense cridar a aturar la repressió contra la repressió és avui un pilar essencial de la amb mobilitzacions. En aquest camí de conslluita contra el Govern de la Llei Mordassa. truir ponts de solidaritat sense abandonar la lluita pels drets com a classe treballadora cal destaI, lluny del triomfalisme del govern, l’economia car el treball realitzat per les Marxes de la Dignitat. ofegada pel pes del deute públic obliga un i altre cop a aplicar noves tisorades. Una d’aquestes és la de les pensions, amb un increment del 0’25%, lluny de la inflació. N’esperem també a l’educació i a la sanitat. El Govern necessita els 11/04//2018 Lluita Internacionalista 155, abril 2018

3

POLÍTICA: ENFRONTAR LA REPRESSIÓ

Múrcia. Jornades solidàries

Amb els veïns pro-soterrament Els passats 7 i 8 d’abril, es van concentrar a Múrcia grups i col·lectius de diferents racons de l’estat per expressar el seu suport als veïns de Múrcia que exigeixen el soterrament de les vies de l’AVE. Era la seva 208ª mobilització contra unes vies que dividirien la ciutat en dues i, particularment el 3 d’octubre, van patir una fortíssima repressió. Aquesta ha seguit amb càrregues i una pluja de més de 40 multes sobre els veïns de Santiago el Major -que mantenen les manifestacions diàries- amb raons tan abusives com la de menjar pipes amb actitud «desafiadora».

Al tancament d’aquest periòdic, els companys que s’havien desplaçat a Múrcia a expressar la nostra solidaritat, acabaven de tornar. En el proper LI contaran l’experiència.

Múrcia cia en la seva justa lluita!

Tot el suport als veïns de Múr

Lavapiés, Madrid

La mort de Mmame Mbage: racisme institucional Mmame Mbage era treballador de la venda ambulant a Madrid. D’origen senegalès, fa més de 12 anys que es trobava vivint i treballant a l’Estat Espanyol. Va morir el passat 15 de març en el marc d’una persecució policial. Va ser perseguit des de la Plaça Major fins a Lavapiés, on va caure mort d’un infart. El fet es dóna en un context en el qual són cada vegada més freqüents les batudes racistes per part de la policia municipal.

La resposta popular no es va fer esperar. Immediatament centenars de veïns van començar a concentrar-se en repudi als fets i en solidaritat amb el col·lectiu de venedors ambulants que pateixen la criminalització de forma permanent. Van arribar fins i tot a aixecar barricades que van ser ràpidament respostes amb un fort operatiu policial.

Els venedors ambulants, organitzats en el Sindicat de Manters i Llauners de Madrid, van fer ràpidament una crida a la solidaritat i l’endemà es va realitzar una concentració multitudinària en memòria de Mmame Mbage i contra el racisme institucional. També ho va fer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona. I és que, tot i que són les ciutats dels suposats governs del canvi, la realitat és que la violència i persecució racista i xenòfoba contra aquests col·lectius no para de créixer.

Aquests fets evidencien un cop més la persecució que pateixen diàriament els venedors ambulants, la manca de drets socials per a la població migrant, i la impunitat amb què actuen els cossos de seguretat. Situacions que són avalades i aprovades en el marc de la Llei d’Estrangeria. Per això, un cop més exigim la seva derogació immediata i cridem: Cap per per-sona és il·legal!

4

4

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

«Totes som Espai Antiracista" Dins la campanya en suport a les tres activistes del col·lectiu Espai An tiracista (veure LI 154), el Antiracista dilluns 9 d’abril els grups municipals d´ERC-MES i CUP-CRIDA PER GIRONA van presentar en el ple de l’Ajuntament de Girona una moció de suport a l´Espai Antiracista de Salt i Girona Girona, en resposta a la querella que el regidor de Plataforma per Catalunya a Salt Sergio Concepción ha presentat contra tres activistes del col·lectiu per delictes d´odi i associació il·lícita. La moció va ser aprovada també amb els vots del PSC i CiU. La sala del Ple es va omplir d’activistes de l’Espai antiracista.

En el text de la moció, els dos partits demanen al ple municipal que manifestin el seu compromís amb la igualtat de drets i en la lluita contra el racisme racisme; manifestar el seu suport a la l l i b e r t a t d´expressió, de manifestació i d´acció política i condemnar l´ús «pervers» del codi penal per limitar els drets de la ciutadania; reconèixer la tasca de l´Espai Antiracista contra l´exclusió i la discriminació, el racisme i el feixisme i mostrar públicament el suport del consistori a l´Espai Antiracista i les activistes querellades, així com demanar que s´arxivi el procés.

La campanya continua i les activitats programades fins el 22 de maig seran: una xerrada a l’Ateneu Coma Cros de Salt, una acció el 23 d’abril Sant Jordi pels carrers de Salt i a l’espai de les parades de les entitats amb manifestos i música; també es continua estenent la campanya d’autoinculpacions i de otes suport a l’Espai Antiracista «T «Totes som Espai antiracista» https:// gironesantiracista.wordpress.com/ tothom-es-de-casa/ que actualment hi ha unes 1000 adhesions de col·lectius i organitzacions i individuals.

Lluita internacionalista continua participant de la campanya no sols per aconseguir adhesions individuals sinó col·lectives i internacionals.

Contra el feixisme i el racisme ni un pas enrere.

Miquel B. – imputat i militant de Lluita Internacionalista i de l'Espai Antiracista de SaltGirona

Gir ona. TTall all de les vies TGV Girona.

"Jo també vaig tallar les vies!".

Per la República Girona torna a sortir al carrer en senyal de suport al company i activista de Salt, Ema Donoso que està sent investigat pel tall a les vies del TGV (T Trr e n d e G r a n Velocitat) per suposats delictes de desordres públics i coaccions que hi va haver a la ciutat durant la vaga general del 8N.

llibertat dels presos polítics. Era una més de les moltes accions que

s’estaven produint arreu del territori: aturar el país per impulsar l’aplicació

A la mobilització del 8N del tall a les vies del TGV hi van participar 10000 persones, acció que es va allargar més de 12 hores i que va ser un símbol de lluita arreu de Catalunya per la República i la Lluita Internacionalista 155, abril 2018

POLÍTICA: ENFRONTAR LA REPRESSIÓ

Girona. Acusacions "d'incitació a l'odi" de Platafor ma per Catalunya a militants antiracistes Plataforma

5

POLÍTICA: ENFRONTAR LA REPRESSIÓ

del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1O, fer efectiva la República.

El 4 d’abril «Jo també vaig tavies!» va ser el lema més llar les vies corejat enèrgicament a la manifestació pels carrers de Girona en suport al company Ema i per fer front de cares , sense por i sense amagar-nos davant la sistemàtica repressió que aplica l’Estat espanyol.

Durant tot el recorregut es van cridar múltiples consignes, com ara «Prou criminalització. Totes som CDR!», «Tenim el poder, som el poble», «Sense desobediència no hi ha independència», «Els carrers seran sempre nostres» «Vaga general» o «Ja n’hi ha prou d’esperar, República ara!». Lluita Internacionalista va participar de les mobilitzacions L’endemà el company i activista Ema estava citat al Jutjat d’instrucció 4 de Girona. Va estar

acompanyat d’una concentració, convocada pel CDR Girona, a les portes dels Jutjats de Girona per donar-li suport. Hi vam participar persones i col·lectius i es va deixar clar que no es reconeixia «aquests tribunals», i el company Ema va -se davant esentar esentar-se presentar optar per no pr del jutge jutge, i considera de l’acusació que uns fets que es van fer en solidaritat amb els presos polítics no poden ser jutjats com a delictes’.

El CDR Girona ha engegat una campanya d’autoinculpacions i demana d’estar atents a les xarxes socials per mobilitzar-se si acaben detenint l’activista. La campanya sota el lema «Si ens toquen a una, responem totes» convida a participar, a signar el formulari i fer pública la seva participació: # J o Ta m b é Va i g Ta l l a r L e s V i e s , a q u í h t t p : / / jotambevaigtallarlesvies.cat

Ni un pas enrere per a la República.

Toni Bracons- militant de Lluita Internacionalista i regidor de CUP-Crida per Girona

Bar celona. Incendiat l'Ateneu Popular de Sar rià Barcelona.

Sarrià

Fora feixistes dels nostres barris! rar-los. Amb això s’evidencia la impunitat amb la qual operen aquest grups. L’atac contra l’Ateneu en aquest m o m e n t tampoc no és casualitat. Els feixistes estan crescuts en un context d’escalada repressiva d’un Estat hereu del franquisme i del creixement de l’ultra dreta al carrer.

6

La matinada del 29 de març ha estat cremat l’Ateneu Popular de Sarrià. Dins del mateix, hi havia diferents pintades de simbologia nazi i franquista així com missatges polítics amenaçants contra els CDR. Els i les companyes de l’Ateneu denuncien fa molt de temps la presència de grups feixistes al barri que de forma permanent ataquen i violenten els veïns i destrossen locals relacionats amb l’esquerra independentista. Sense cap dubte, el fet es tracta d’un atac feixista.

Malgrat les denúncies fetes prèviament, no s’ha fet res per atu-

6

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

Des de Lluita Internacionalista rebutgem contundentment aquests fets.

Ens solidaritzem

amb els i les companyes de l’Ateneu i veïns del barri i ens posem a la seva disposició. Reivindiquem l’Ateneu Popular de Sarrià com part de la lluita contra la especulació immobiliària i per la recuperació dels espais per a l’organització social i popular. Ens sumem a la crida a la mobilització, així com a l’exigència d’una investigació rigorosa e independent.

Prou impunitat. Fora feixistes dels nostres barris!

Comunicat del Sindicalisme alternatiu davant del que està passant a Catalunya Els sindicats signataris, en representació de la classe treballadora de Catalunya, País Valencià, Galiza, Euskal Herria, Canàries, Andalusia, Astúries, Illes Balears i l’Estat Español, davant els greus fets que novament estan succeint a Catalunya, volem manifestar el següent: La situació que s’està vivint avui dia a Catalunya és d’autèntica excepcionalitat política, per les actuacions anti-democràtiques de l’estat que ens fan recordar èpoques que, encara que són per tots i totes conegudes, no deixen de restar gravetat a la situació. (...) Els sindicats signataris considerem aquests fets d’extrema gravetat i creiem que ja fa massa temps que la maquinària repressiva de l’Estat Espanyol ha anat massa lluny.(...)

Repudiem i ens sentim també amenaçats i amenaçades, per aquesta obstinació de l’Estat Espanyol de recórrer a la repressió en múltiples formes: embargaments, processos, presó, o exili; com a contestació a la manifestació de la voluntat política del poble català, expressada en les urnes, a favor d’un Referèndum d’Autodeterminació i, en tot cas, a favor de la superació del marc autonòmic.

Considerem que s’està perseguint als i les dirigents de Catalunya pel simple fet d’expressar lliurement les seves idees i a les seves institucions polítiques constituïdes democràticament, conforme a la legalitat i la legitimitat que els ha donat el poble català, sense que en cap moment cometessin delicte algun de sedició ni rebel·lia. L’única violència que denunciem és la policial i judicial que està exercint l’estat espanyol, una violència impròpia d’un estat mínimament democràtic.

Va començar per la repressió, amb més de 1000 ferits/des durant el referèndum de l’1 d’Octubre, va seguir amb els empresonaments dels presidents de l’ANC i Òmniun i de membres del Govern de Catalunya, mentre la resta havien de prendre el camí de l’exili, les imputacions constants i l’exili de la militant de la CUP Anna Gabriel,… i, finalment les últimes 13 detencions i l’exili de Marta Rovira, amb la gravetat que l’últim detingut és el legítim president triat pel poble de Catalunya, que va ser destituït del seu càrrec per la força i al que després l’Estat Espanyol va impossibilitar ser de nou President quan la voluntat de la majoria d’un parlament triat pel poble de Catalunya era investir-lo President.

Tot això demostra la falta de voluntat del govern espanyol per buscar una via de diàleg i consens que doni resposta a les reivindicacions expressades per les institucions catalanes. Se’ns deia que per vies pacífiques i democràtiques totes les idees i projectes polítics eren defensables, però si alguna cosa està posant al descobert el Procés de Catalunya, és que tot això no era cert.

Per tot això els sotasignats exigim la llibertat de totes les persones empresonades, el retorn de les persones exiliades, la supressió de l’aplicació de l’article 155 i la restitució plena de les institucions catalanes. I que es respecti la voluntat popular exercida pel poble de Catalunya en el referèndum de l’1 d’Octubre i en les eleccions del 21 de Desembre.

Per finalitzar volem mostrar tota la nostra solidaritat a totes les persones represaliades i a tot el poble de Catalunya en aquests durs moments, i fem una crida a participar en totes les mobilitzacions convocades per manifestar el rebuig a aquesta escalada repressiva, i en defensa dels drets del poble català i els seus legítims/es representants.

El poble de Catalunya pot comptar amb tots i totes nosaltres.

POLÍTICA: ENFRONTAR LA REPRESSIÓ

Extractes del comunicat del 26/03/2018

Signat: Confederación Intersindical Galega, Intersindical CSC, LAB Sindikatua Euskal Herria, ELA Euskal Herria, CSI*Asturies, CUT Aragón, CUT Galiza, Intersindical Alternativa de Catalunya, Sindicat COS, Intersindical Canària, Intersindical Valenciana, SAT Andalucia, STEI Illes Balears, STEILAS Euskal Herria Lluita Internacionalista 155, abril 2018

7

SINDICAL

Precarietat propera a l'esclavisme sota falses cooperatives

Càrnies en lluita La indústria de les càrnies és, des de fa anys, un sector econòmic en creixement, un amb gran impacte a Catalunya i amb una gran quantitat de treballadors i treballadores contractats mitjançant «falses cooperatives». Això, a més de significar una minva molt gran dels ingressos a la Seguretat Social, comporta unes condicions de treball molt dures i sense cap tipus de drets laborals (no tenen dret a l’atur, no cobren per baixes laborals, sense dret a vacances o a rebre prestacions) i amb l’afegit que poden ser cedits d’una empresa a l’altra, amb la inestabilitat que suposa, sempre al caprici dels empresaris del sector (pura situació de cessió laboral de personal) . Hi ha molts escorxadors gairebé sense plantilla pròpia. I molts dels treballadors i treballadores són immigrants i tenen, a més, una especial vulnerabilitat per desconèixer la llengua i les lleis laborals.

Una data important per la visualització d’aquesta situació propera al esclavatge, a on non hi ha les mínimes condicions de treball ( són els pròpies treballadors i treballadores que s’han de compar les eines de treball) es va donar durant la vaga a l’escorxador d’Esfosa (Vic) els dies 29 i 30 de març del 2016. Aquesta vaga va servir per visibilitzar les condicions de treball a la indústria de les Càrnies.

Per parlar d’aquesta situació i del conflicte que es viu des del 2016, hem fet una entrevista a Montse Castañé i Roqué, presidenta del Comitè d’Empresa d’Esfosa, pel sindicat COS i Membre de Càrnies en Lluita:

8

8

LI: Explica’ns breument el conflicte.

Quan s’inicia? A qui afecta?

Montse Castañé: El conflicte s’inicia Lluita Internacionalista 155, abril

arran de la vaga d’Esfosa, escorxador de Vic, el març del 2016.

Al principi només hi estaven implicats els treballadors de l’escorxador Esfosa, però poc després els treballadors i treballadores de Le Porc Gourmet, escorxador de Santa Eugènia de Berga, ens vénen a demanar ajuda.

Actualment afecta la majoria dels treballadors de la indústria càrnia, pel tema de les falses cooperatives, però la lluita a Osona està focalitzada a Le Porc Gourmet.

LI: Explica’ns quan neix Càrnies en Lluita, per què, i qui sou.

MC: Càrnies en lluita, com a grup de suport dels treballadors i treballadores de les Càrnies, neix durant l’acampada davant d’Esfosa, arran de la sanció de sis mesos sense sou ni feina a set membres del comitè d’empresa de la COS. Som gent molt diversa: treballadors, gent adscrita a altres lluites, gent gran, gent jove...

LI: Quines propostes estan sobre la taula per solucionar la situació dels treballadors i les treballadores?

MC C: Que com a mínim es compleixi la llei catalana de cooperatives. Però encara millor, que els passin a règim general de la Seguretat social i que respectin els sous del conveni del sector i els drets bàsics dels treballadors.

LI: Quines accions s’estan fent per defensar els drets dels treballadors i treballadores?

MC C: S’estan fent moltes mobilitzacions. Hi ha grups de suport a Granollers i a Barcelona, i comptem amb l’ajuda del sindicat COS. Darrerament, i arran de l’acomiadament de 28 treballadors de la falsa cooperativa TAIC, a Le Porc Gourmet, hem fet rues de cotxes entorn de l’empresa, ocupació de la seu de la patronal càrnia (FECIC) a Barcelona, acampada a la plaça major de Vic, paradetes als mercats ... i continuarem amb les mobilitzacions.

2018

LI: A les assemblees de treballadors i treballadores quanta gent hi acudeix i com és la seva implicació en la lluita?

MC: Hi hagut assemblees molt nombroses, de fins a 300 persones, i d’altres amb menys gent. La seva implicació varia, perquè tenen molta por i estan molt amenaçats i coaccionats, sobretot darrerament.

LI: Explica’ns com està la situació dels 28 treballadors acomiadats l’1 de febrer i en quina situació es troben.

MC: Estan malament. L’empresa està fent tota mena de maniobres fraudulentes per recol·locar-los en llocs de treball que no són els seus, de menys categoria i sense respectar l’antiguitat. Mentrestant, estan al carrer sense cap tipus d’ingrés.

L’empresa fa servir aquests acomiadaments per espantar i dividir la resta de treballadors.

LI: Com és el paper d’Inspecció de treball en la situació que es troben els treballadors i les treballadores.

Montse.Montse.-Arran de la inspecció de treball del dia 14 de febrer de 2018, hi estan treballant. Esperem que aquesta vegada facin la seva feina.

LI: Què penses de les últimes notícies sortides a la premsa respecte de la reunió de la Patronal de Càrnies amb el Ministeri de Treball?

MC MC: Molt malament. Pel que jo sé, només és una maniobra (afavorida pel 155) per mantenir els privilegis de la patronal i continuar tenint els treballadors i treballadores en condicions d’esclavatge, tal com estan ara.

LI: Què penses de l’informe de l’equip mèdic del CAP de Santa Eugènia de Berga denunciant els problemes de salut que es deriven de les condicions de treball en els escorxadors.

MC MC: Em sembla genial; ja era hora que els metges denunciessin les conseqüències per a la salut dels treballadors de les jornades (va a pàg 14)

La Vaga General del 3 d’octubre a Catalunya, la del 8 de novembre, el moviment en defensa de les pensions, el 8 de març... en pocs mesos hi ha hagut mobilitzacions massives –incloses vagues generalsconvocades al marge de CCOO i UGT. El sindicalisme alternatiu, organitzat en plataformes àmplies o la Marea Pensionista prenien el protagonisme, trencant una dinàmica de dècades en la qual si CCOO i UGT no convocaven no hi havia mobilitzacions de masses, especialment si a més hi havia vaga. Una dinàmica que ha començat més en els carrers que dins de les empreses, però que qüestiona la posició de quasi monopoli que han tingut els dos grans sindicats en tota la transició. Que es generalitzi a les empreses és només qüestió de temps.

Aquesta realitat ha obligat a les direccions de CCOO i UGT a maniobrar per no quedar marginades. El 3 d’octubre inventant mobilitzacions d’acord amb patronal i Govern català com l’Aturada de país». Altres fent mobilitzacions alternatives com a Madrid en el cas de les pensions, notòriament més petites que les convocades per la Marea Pensionista, que demanen explícitament la ruptura amb el Pacte de Toledo que CCOO i UGT van acceptar. O generant la confusió com el 8 de març contra el moviment unitari del sindicalisme alternatiu i el moviment feminista.

Aquest fenomen en el camp sindical és paral·lel a la fi del bipartidisme en el camp polític. Són elements indiscutibles de la crisi d’un règim que si en política ha tingut els dos pilars essencials, PP i PSOE amb les crosses de la burgesia basca

(PNB) i catalana (CiU), en el moviment sindical aquest tasca ha estat de CCOO i UGT. Aquests sindicats, controlats pel PSOE i el PCE aleshores, van col·laborar decisivament a l’estabilització del règim monàrquic, imposant la desmobilització de la potent classe obrera que sacsejava la transició i exigia la ruptura amb el franquisme.

L’expressió d’aquesta política i la gran traïció al moviment obrer van ser els Pactes de la Moncloa signats l’octubre del 77: per primera vegada CCOO i UGT imposen la pau social i un retrocés important a les demandes de la classe treballadora.

D’ençà fins avui els pactes d’esquenes als i a les treballadores han sigut una constant, però malgrat la crítica ha estat constant, no han deixat de mantenir una posició inequívocament majoritària en la representació sindical a les empreses del país. En el terreny polític passava el mateix, semblava impossible sortir del bipartidisme.

Certament que ha hagut ruptures amb el sindicalisme burocràtic, però el pas de quantitat a qualitat –que sembla que hem començat- ha trigat més que l’abandonament del bipartidisme en la política.

Ha estat necessària la combinació d’aquesta política desmobilitzadora, de pactisme permanent amb Governs i patronals, juntament amb l’efecte de la crisi econòmica que ha reduït a mínims les possibilitat d’obtenir molles en les taules de negociació, i en el marc d’una creixent crisi de règim, el que ha acabat d’accelerar no només les crisis internes sinó també que altres referents sindicals hagin tingut un creixement. Hagués estat important que la lluita contra les direccions burocràtiques de CCOO i UGT es fes des de corrents sindicals d’oposició a les burocràcies, però aquesta possibilitat s’ha donat en molts pocs casos, com és el Corrent d’Opinió per un gir a l’esquerra de les comarques gironines a CCOO.

SINDICAL

Sindicalisme: S'acaba el monopoli de CCOO i UGT?

Com dèiem aquest fenomen ha començat guanyant el carrer abans que les empreses. Les ruptures no sempre han girat a l’esquerra, des del mateix aparell burocràtic, n’hi ha hagut de significatives que han girat clarament a la dreta com la que ha acompanyat el creixement de la USO a empreses del metall i l’automoció, fent encara més indissolubles els interessos de la patronal amb els dels comitè d’empresa.

Sense un referent alternatiu clar.

Plataformes Estem en un procés de recomposició sindical de la classe obrera. En aquest procés de desgast de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT no ha nascut un nou referent clar i indiscutible.

Qui partia de la millor posició per ser-ho era la CGT, que podia recollir la tradició de la CNT històrica.

Però el sectarisme imperant a la direcció estatal de la CGT i entre els sectors anomenats internament negres, feia impossible que gran part de les ruptures de CCOO i UGT

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

9

SINDICAL

veiessin a la CGT un punt de trobada, i, el resultat ha estat que gran part d’aquestes ruptures hagin anat a parar a noves formacions sindicals, molts cops d’empresa. De manera que hi ha una enorme quantitat de noves sigles i una enorme dispersió d’aquestes forces sindicals que escapen al control de CCOO i UGT. Una característica comuna d’aquest nou sindicalisme és, per oposició a CCOO i UGT, el rebuig al control burocràtic i les cúpules sindicals, és a dir, són formacions molt més assembleàries, que s’allunyen del sindicalisme de gestoria, que busquen una més gran combativitat davant la política conciliadora.

Però l’enorme dispersió genera un problema afegit i és la capacitat molt limitada per a donar respostes globals. Aquesta situació ha permès a CCOO i UGT seguir un temps més amb el control de les convocatòries generals.

El que hem vist en el darrer temps ha estat que aquesta dispersió ha obligat a treballar per construir plataformes. Les Marxes de la Dignitat en són un exemple. Sovint no es limiten al sindicalisme d’esquerres sinó que també apleguen partits polítics i moviments socials. A Catalunya la Plataforma del 3 octubre ha estat la primera capaç de convocar una gran vaga general sense comptar amb CCOO i UGT. Un altre cas ha estat el 8 de març amb la crida del moviment feminista a la qual CGT estatal va donar la cobertura amb la convocatòria de la vaga general. Després es van sumar altres sindicats alternatius.

Des de Lluita Internacionalista sempre hem cregut que la dispersió sindical és un problema, tant per les tendències que genera com per la incapacitat d’afrontar convocatòries generals. Molt sindicalisme que es queda en una empresa, acaba en el corporativisme i abandona una perspectiva de classe, de transformació social. L’altra característica de la dispersió és que facilita el sectarisme, les pugnes que posen per davant els protagonismes entre sigles a les necessitats del moviment d’avançar. Ens cal un sindicalisme de classe fort, compatible amb els dret de minories a l’interior, basat en la democràcia obrera, combatiu, amb capacitat de convocatòries generals. Les plataformes poden ser útils i del tot necessàries en aquests moments, però caldrà avençar més enllà en un procés de concentració de forces i fusions.

11 d’abril de 2018 Josep Llu´ís del Alcázar

En defensa de la escola pública catalana!

L’atac de l’Estat contra l’escola pública és tota una declaració de guerra: des de querelles al professorat «per incitació a l’odi» o l’amenaça d’acusar-los «d’adoctrinament» per silenciar l’esperit crític, o l’atac a la mateixa immersió lingüística. Passen a més a l’ofensiva, amb la perspectiva de revisió de currículums i llibres de text, i la reincorporació de mesures que recorden a la Formación del Espíritu Nacional del franquisme. Però no tot és ideològic, sinó que s’acompanya de les m e s u r e s econòmiques que garanteixin la debilitat de l’escola pública davant la privada, garantint-los el flux de diners públics pel seu finançament.

Cal una resposta urgent i ferma per defensar l’escola pública.

Els i les docents es posen sota sospita instigant des del mateix poder central que avui té les competències en educació a Catalunya, la denúncia anònima del professorat per suposats motius d’incitació a l’odi, adoctrinament o segregació per motius de feina del pare o llengua. El cas més greu –que no l’únic, perquè també hi ha dos companyes a la Seu- és el de l’Institut El Palau a Sant Andreu de la Barca, a on 11 professors i professores han estat citats per la Guàrdia Civil en declaracions preliminars i esperen si la Fiscalia inicia el procediment contra ells i elles. Els efectes no només estan en el centre, que està trencat i a on hi ha por entre el professorat alhora de parlar a tutories, classes de català, de filosofia o Història per temor a ampliar la llista. El missatge és per a tots i totes les docents de l’escola pública catalana: por ontal a por,, silenci i atac fr frontal qualsevol manifestació d’esperit crític o de llibertat de càtedra.

L’objectiu és desestabilitzar l’escola catalana per poder justificar una ofensiva legislativa que canviï trets característics com són la immersió lingüística, continguts curriculars de les àrees referides, i control de la inspecció de l’estat.

Tampoc podem menysprear el fet que lluny de pr preocupar eocupar-eocupar se pels barracots que precaritzen els nostres instituts de secundària o de recuperar tantes coses perdudes en les retallades retallades, l’única prioritat que hem vist per part de l’estat és (va a pàg 14)

10

10

Catalunya: repressió i 155

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

Vaga indefinida des del 24 de març Ja fa més d'un any, cap al febrer del 2017, AENA va treure a concurs la concessió majoritària d'hostaleria a l'aeroport del Prat (Barcelona), anomenada "Lot 22" perquè agrupa 22 establiments. Aquesta concessió, unida des de fa més de 40 anys amb unes condicions dignes pactades durant tot aquest temps, sortia a concurs seccionada en diferents lots.

En el seu moment, això va fer preveure que causaria un impacte negatiu en les condicions sociolaborals de la plantilla. AENA aleshores va justificar que la separació generaria una major competència entre empreses que milloraria el servei, i que podrien entrar petites i mitjanes empreses, cosa que a dia d'avui està demostrat que no ha estat així.

Actualment, malgrat estar paralitzat temporalment el repartiment del personal i la signatura de l'adjudicació a les 4 multinacionals (Pansfood, Àrees, Serhs i Autogrill) que es repartirien el pastís sense voler respectar cap acord (conveni del sector, representació sindical actual, etc.), podem veure que la política d'AENA va en favor de potenciar els beneficis de la seva part privada (49%) a costa de precaritzar les condicions sociolaborals dels seus treballadors. Mostra d'això és el repartiment del 80% dels beneficis en dividends cap als seus accionistes privats fa pocs dies, rebent aquests uns 477 milions dels beneficis de la xarxa d'aeroports espanyols.

Per tot això, des del col·lectiu de treballadors hem d'exigir a AENA, per ser la principal responsable d'aquesta situació, la paralització immediata i de forma duradora de les adjudicacions i de la divisió del Lot 22 en les quatre multinacionals que han licitat pels diferents lots.

Si hem aconseguit aturar la signatura temporalment, podem

aconseguir aturar el concurs de forma definitiva o per a un període llarg que ens permeti mantenir les condicions actuals.

Per a això, cal donar-li continuïtat a la vaga indefinida convocada des del passat 24 de març i amb un seguiment de pràcticament el 100% fins ara, plantejant un pla de lluita decidit en assemblees que inclogui piquets informatius continus a l'aeroport i zones transitades, concentracions,

manifestacions i xerrades per donar a conèixer el conflicte i vendre xapes per a la caixa de resistència, etc. També és important demanar la solidaritat als treballadors de les altres empreses de l'aeroport del Prat i de la resta de l'Estat perquè la privatització i precarització que vol imposar AENA ens afecta a tots, i també a organitzacions i col·lectius que ens puguin ajudar en la difusió, amb comunicats, a la caixa de resistència o participant de les mobilitzacions.

de forma democràtica.

més

àmplia

i

I pel que fa a les reivindicacions, és molt important que aquestes no ens divideixin. Que els treballadors fixos vagin als lots grans suposaria que els que tenen més vulnerable la seva estabilitat anessin a parar a aquells que és més fàcil que vulguin aplicar acomiadaments.

Això a la llarga ens afecta a tots, perquè quan comenci a acomiadar

SINDICAL

Tr eballadors del "Lot 22" (hostaleria de l'aer opor t del Prat) l'aeropor

o rebaixar condicions una empresa ho voldran fer les altres que estan en competència. Així que cal mantenir fins al final la reivindicació de "no a la divisió del Lot 22" sobre AENA i seguir units fins el final.

Miguel Ángel Jiménez, treballador del Lot 22

Per tot això, cal que hi hagi assemblees mínim un cop per setmana i que sigui l'assemblea qui prengui les decisions importants com ara la continuïtat de la vaga o el pla de lluita. D'aquesta manera se li treu pressió al Comitè de Vaga, els treballadors es fan partícips de la lluita i les decisions es prenen Lluita Internacionalista 155, abril 2018

11

Catalunya

Aturem la repressió: cal un pla de lluit Amb la tornada a la presó de més consellers/es i l’ex-presidenta del Parlament, i l’activació de les ordres internacionals d’extradició contra Puigdemont i els i les conselleres a l’exili, l’Estat puja un graó més en l’escalada repressiva.

Aquesta ofensiva contra els dirigents independentistes, és la punta de l’iceberg del macro procés contra bombers, professorat, pallassos, mecànics, regidors, i ara s’afegeix la investigació per rebel·lió i una forta campanya de criminalització contra els CDRs. És l’aparell de l’Estat que s’ensenya contra tot el poble que es va rebel·lar l’1 i el 3 d’octubre. Alhora, l’Estat suspèn la llei catalana de la sanitat univer univer-sal, que donava una mínima cobertura sanitària als sensepapers. onts.

L’ofensiva és en tots els fr fronts.

L’Estat monàr quic vol la derr ota monàrquic derrota total del moviment i un missatge disciplinador per a la resta dels pobles de l’Estat amb l’objectiu d’aconseguir així una recentralització reaccionaria del Règim i amb la permanent perspectiva de continuar amb el pla de retallades en el context d’una crisi econòmica que encara continua.

La col·laboració de la Unió Europea (UE) i els seus estats amb la repressió constata un cop més que és un club d’Estats i de multinacionals, de què els pobles i la classe treballadora no en poden esperar res, més enllà de les contradiccions que podem generar entre uns i altres. Els mateixos que enfonsen a la misèria el poble grec són els qui neguen el dret del poble català a la seva autodeterminació nacional.

En aquesta situació és un error creure que el problema és constituir un Govern, encara que sigui autonomista, per aturar el 155.

Perquè el problema no es limita al 155: l’Estat ha creat els instruments per tenir lligades de peus i mans les institucions, amb la intervenció de les finances i l’amenaça permanent del cop policial i judicial. Les

autonomies tal com les vam conèixer són cosa del passat.

L’Estat Autonòmic de la constitució del 78 ha entrat definitivament en fallida, i s’aprofundeix la crisi de la Monarquia.

Donem suport a la posició manifestada per la CUP-CC d’investir Puigdemont, que va ser el president cessat pel 155, perquè suposa un acte de sobirania davant les prohibicions de l’Estat que neguen els resultats del 21 de desembre.

Aquesta decisió no ha d’implicar cap compromís amb la política que pugui desenvolupar el Govern ni ha de condicionar la nostra. S’ha de seguir denunciant públicament el dilacionisme i els reiterats acataments a la legalitat de l’Estat de JxC i ERC, perquè es de la mà de la independència política i de la construcció de un perfil propi, republicà i de classe, que es pot enfortir una direcció alternativa.

Cada pas enrere no atura l’escalada repressiva, al contrari: l’abraona, perquè l’Estat no busca un acord sinó una derrota històrica de l’independentisme per salvar la Monarquia, i a la vegada, completar un llarg procés de recentralització que va començar amb la LOAPA de Felipe González i va continuar amb Aznar. Per això són nefastes les continues vacil·lacions i dubtes que ha generat la direcció política de PDeCAT (o JXC) i ERC. Ho va ser quan no es va proclamar la República el 3 d’octubre, en el millor dels escenaris possibles, la vaga general. Ho va

12

12

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

ser el 10 amb la proclamació suspesa, i ho va ser després del 27 d’octubre amb l’entrega de les institucions al 155 sense resistència i sense crida a la mobilització. Ho han estat en les declaracions davant el jutge negant l’efectivitat de la proclamació de la República Catalana. Renúncies que no han servit per treure’ls de la presó, però que han provocat desconcert, desgast i decepció.

La clau de la situació passa per recuperar la mobilització contra la repressió i per la República Catalana. La resposta contra els últims atacs ha estat important, sortint immediatament al carrer i posant una vegada més sobre la taula la necessitat d’una altra vaga general. S’ha demostrat així que el moviment estava lluny d’estar derrotat, malgrat la repressió i permanents reculades de la direcció de JxCAT i ERC. Ens cal un pla de lluita amb noves convocatòries de vaga general, un pla debatut des de baix. I per fer -ho possible ens fer-ho cal impulsar des dels Comitès en Defensa de la República i des de la plataforma d’organitzacions del sindicalisme alternatiu i polítiques que van convocar la vaga general del 3 d’octubre a una assemblea àmplia dels dos organismes per aprovar el pla i la vaga general.

Necessitem convocatòries a la participació àmplia i massiva, no accions de pocs que allunyen la majoria. Cal eixamplar la base, però no retrocedint cap un autonomisme inexistent, sinó connectant la ruptura republicana amb la satisfacció de les necessitats socials d’una majoria obrera. La lluita per la República la guanyarem si la identifiquem amb unes pensions dignes o amb les reivindicacions del dia de la dona treballadora, contra les retallades i la precarietat, contra els acomiadaments i en defensa de les condicions de treball. Perquè és per això que també volem República. Cal ser al costat dels i de les treballadores de restauració, del Lot 22, que lluiten en vaga indefinida a l’aeroport con-

ta i una nova vaga general tra el desmantellament de les conquestes que vol imposar AENA, com cal estar amb els i les treballadores de les càrnies en lluita.

Però aquest compromís cap a la classe obrera no el pot fer qui ha governat Catalunya amb retallades com les imposades a l’educació i la sanitat pública pels governs de CiU o JXS amb ERC, cal fer-ho des de l’esquerra independentista i l’esquerra revolucionària, des de la CUP-CC. Ens cal construir un referent fort d’esquerres per la República Catalana, des de l’internacionalisme i la solidaritat de classe. És des d’aquesta actitud compromesa amb les classes populars que cal denunciar

mitjans que no quedi aïllada, i si fem de la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat i internacional una constant.

Hi ha hagut mobilitzacions de suport a les Illes, el País Valencià, el País Basc, Galiza, Madrid i a molts països. Cal ampliar la campanya de solidaritat a tot l’estat i a nivell internacional, com la crida a la mobilització que s’ha fet des de With Catalonia el cap de setmana del 14 i 15 d’abril. És responsabilitat de Podemos, que s’escandalitza del que fan jutges i el govern del PP, cridar a portar al carrer la solidaritat. Com ho és la de les direccions de CCOO i UGT que tindrien a les seves mans aturar la repressió de l’Estat si fessin una crida en solidaritat amb el poble i els i les treballadores catalanes.

Per això cal seguir treballant en el marc de les Marxes de la Dignitat, que van néixer per defensar “pa, treball i dignitat” i que han defensat el dret d’autodeterminació i el referèndum de l’1 d’octubre. La lluita per la República Catalana es la lluita contra el règim del 78 que oprimeix tots els pobles i treballadors/es de l’Estat.

5/04/2018

Última hora Al tancament d'aquest periòdic, i després del revés sofert per Llarena davant la justícia alemanya que deixava en llibertat a Puigdemont, han continuat les citacions i detencions generalitzades, amb els sis acusats de desordres públics i desacatament a l'autoritat per les concentracions en el Parlament davant la suspensió del ple que havia d'investir Puigdemont. I han donat un altre salt amb les iniciades contra els CDRs, amb acusacions de terrorisme -pels talls de carreteres i aixecament de les barreres de les autopistes, contra la repressió-, aquesta setmana santa.

La primera resposta a la detenció va ser immediata, però cal aprofundir-la per aturar aquest estat que, en cas contrari, no només no retrocedirà, sinó que l'estendrà.

Llibertat preses polítiques!

Ciutadans en el cinturó industrial davant un sector de la classe obrera que els va votar, perquè darrera la bandera monàrquica volen ocultar que són instrument de l’Ibex 35 i les polítiques per atacar les classes populars, que són també amb el PP els de l’increment del 0’25% de les pensions, són qui ha pactat amb el PP uns pressupostos per imposar noves retallades: reduir per sota del 4% del PIB els diners per educació i del 6% els de sanitat, tot un rècord.

Amb el 155 actiu es blinden els més de mil milions en els concerts educatius a centres privats, però no es fa cap inversió per millorar l’ensenyament públic.

La lluita per la República la guanyarem si intentem per tots els

Crida a la solidaritat amb el poble català el 14 i 15 d'abril

Fora Rajoy d'Ar gentina! d'Argentina!

Els nostres companys i companyes d'Izquierda Socialista, en la mobilització que es va organitzar contra la presència de Rajoy a l'Argentina i en solidaritat amb el poble català.

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

13

SINDICAL

(ve de pàg 8. Càrnies...) maratonianes de treball, fins al punt que només poden demanar que els injectin calmants per poder continuar, i no perdre la feina.

No es poden permetre el luxe de posar-se malalts, perquè si es queixen els fan fora.

Hem d’agrair a aquests professionals la seva valentia i honestedat en denunciar aquesta situació.

(ve de pàg 10. Escola) la de renovar tots els concerts que caducaven, després de col·locar el cap de la patronal en la direcció general de l’escola concertada.

Això també és 155!!

Aquesta ofensiva no neix amb el 155, ni tan sols en l’actual procés sinó que ve de lluny, amb frases tant significatives com les del Ministre Wert, que ja fa uns anys en la tramitació de la LOMCE deia que calia espanyolitzar els nens catalans, per exemple. La realitat és que el 155 dóna un impuls qualitatiu a aquesta voluntat centralitzadora.

De la mateixa manera, el control sobre el professorat i, fins i tot, les facilitats que troba l’extensió de la por, tampoc no són noves, sinó que tenen les arrels en la jerarquització i les retallades democràtiques de les reformes educatives dels darrers anys: LEC i LOMCE. Amb la LEC (com també planteja la LOMCE) es va acabar amb claustres i consell escolars de participació i debat, amb direccions electes per la comunitat educativa del centre que el representa davant l’administració... per ser substituïts per estructures verticals, on la direcció representa l’administració al centre, claustres relegats a traspàs d’informació, on es silencien les diferències, s’aplica el que diu la direcció, que fins i tot pot decidir la continuïtat o no de bona part de la plantilla. Aquesta laminació de la vida democràtica va anar acompanyada d’aprofundir la privatització dels nostres centres, i va ser aprovada a Catalunya sota el tripartit (PSC, IC/ EuiA, ERC) amb l’acord de CiU.

LI: Què podem fer per ajudar en aquesta lluita?

MC MC: A més de participar en les mobilitzacions, és molt important que cadascú, en la mesura de les seves possibilitats, aporti alguna ajuda a la caixa de resistència: https:// d o n a c i o . o r g / carniesenlluita/ de 2017, amb el Govern de JxS (PdeCAT i ERC) mentre les diners públics retornaven els concerts als nivells de 2010, les escoles públiques seguien molt per sota. És per tot això que l’actual ofensiva contra l’escola catalana agafa al professorat en una posició de debilitat, conseqüència de la destrucció dels pilars fonamentals de la democratització de l’escola i per la forta pressió sobre ell tant per les mancances humanes com materials.

Però aquest atac a l’escola pública catalana és la punta de llança de dos atacs més globals, dels quals en forma part. D’una banda, a nivell educatiu, l’atac material i ideològic a l’escola és a nivell estatal: la introducció de la religió va ser generalitzada, tant com ara intenten que ho sigui el «conocimiento de la seguridad y la defensa nacional» per adoctrinar –ara sí!- sobre la bandera monàrquica, ensenyar la cançó La banderita , i acompanyat del recent acord per a la visita dels alumnes a les unitats militars, ens retornen a la Formación del Espíritu Nacional. I també materialment, perquè tant les retallades com l’impuls als concerts són generals arreu de l’Estat. D’altra banda, a nivell català, és part de la política repressiva general contra el poble de Catalunya a partir de l’1 i el 3O. Som centenars els qui estan sent querellats per «incitació a l’odi», per desobediència, i un llarg etc, que va començar amb govern i dirigents d’ANC i Òmnium, després alcaldes i regidors i ara ja colpeja sobre tots els sectors populars. Mecànics, bombers, informàtics, mestres… La repressió, en tant que es desferma amb el «A por ellos» del Rei, es converteix d’un cantó en accelerador de judicis

14

A tot plegat, cal afegir el desgast de 7 anys de fortíssimes retallades a la pública amb els governs de CiU. I també que, en els pressupostos

14

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

pendents que puguin ser exemplars d’aplicació de la Llei Mordassa – com ara els 27 i més, els de la MAT,...- però també en carta blanca per acusar qui sigui i com sigui.

Així, tenim companys querellats per la vaga del 3O, del 8N, però també ha generat que, per exemple a Girona, un regidor de Salt de la xenòfoba Plataforma per Catalunya, tiri d’hemeroteca per querellar-se contra tres companyes –un d’ells mestre- de l’Espai Antiracista de Girona, acusant-los «d’incitació a l’odi» per haver-se manifestat contra PxC el passat Sant Jordi, malgrat la denuncia la va presentar sis mesos després, justament el 3O!. Tot val!!!

Fins i tot el Tribunal d’Estrasburg, que tampoc és un model de democràcia, els pica el crostó per aplicar-ho tant descaradament contra la llibertat d’expressió.

Per això, i malgrat totes les dificultats, cal que el professorat de l’escola pública enceti el camí de la lluita, cridant en el seu suport a tots els qui -a nivell nacional i estatalestan patint també els cops d’aquest Estat en crisi que envesteix com un animal ferit. Des de buscar complicitats amb els CDRs, Docents o Ensenyament per la República, a fer extensió en partits i sindicats a d’altres sectors que són pares i mares...: tots els recursos que calgui per defensar l’escola pública catalana i el seu professorat. I, si cal, aprenem del que van fer a les Illes...

A nosaltres ens tindreu al costat!

Cap repressió sobre el professorat! Fora el 155!

En defensa de la immersió!!

No als concerts: ni un euro per la privada!

Ni LOMCE ni LEC! 17/03/2018

Els pensionistes, que porten molt de temps participant en mobilitzacions, per fi han aconseguit que la pèrdua del seu poder adquisitiu tingui una gran repercussió mediàtica de forma que han obligat als partits parlamentaris, als sindicats majoritaris i al govern a prendre posició.

El Pacte de Toledo, en el qual participen CCOO i UGT, el partits del règim i la patronal, és el que ha permès les reformes del sistema públic de pensions realitzades pels governs del PSOE i del PP i explica la manca de resposta sindical als atacs als pensionistes. És així que l’oposició a les reformes ha estat a càrrec de les associacions de veïns i jubilats des de l’inici del 2013. És en aquest moment que es crea la Marea Pensionista a Barcelona amb l’objectiu de lluitar en defensa de les pensions públiques, oposar-se als plans de pensions privades, revertir les reformes laborals i de pensions, assegurar els subministraments bàsics, rebutjar el copagament sanitari i assolir un salari mínim i de pensions per sobre dels 1080•. Poc a poc, el moviment dels pensionistes s’ha anat estenent per Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol i ha anat convocant en solitari i de forma regular mobilitzacions sense el suport dels sindicats. Desprès la Marea Pensionista ha potenciat la Coordinadora Estatal en Defensa de les Pensions Públiques.

Però, de sobte, CCOO i UGT semblen haver-se despertat i han començat a convocar mobilitzacions en contra de l’increment del 0,25% de les pensions que aplica el govern des de 2013! Què ha passat perquè ara es mobilitzin? Diversos fets hi han contribuït: el primer, que els pensionistes han perdut des de l’aplicació de la reforma del 2013 un

7 % de poder adquisitiu i que ja n’estan farts. Han rebut, a més, una carta de la Ministra de Treball que anuncia, eufòrica, l’increment de les pensions. Però ha contribuït sobretot que les mobilitzacions dels pensionistes s'han massificat. Al igual que en les vagues generals del 3 d’octubre i del 8 de novembre a Catalunya i la feminista del 8 de març, CCOO i UGT han vist que les mobilitzacions es fan sense ells, però també en contra dels seus acords amb la patronal i els diferents governs.

Les mobilitzacions actuals no són només contra el 0,25% sinó contra el Pacte de Toledo, contra totes les reformes laborals i del sistema públic de pensions, que han degradat les condicions de vida de la classe treballadora i de les classes populars. És per això, que CCOO i UGT s’han mogut i ho fan per limitar la mobilització només en contra l’increment del 0,25 % perquè del Pacte de Toledo i no poden permetre que els pensionistes el posin en qüestió. Els sindicats majoritaris són part del problema i no de la solució.

Responsabilitat dels sindicats majoritaris El govern de Felipe González va fer la primera reforma del sistema públic de pensions el 1985 amb l’acord de la UGT i va haver una gran resposta dels treballadors en una vaga general convocada per CCOO i sindicats d’esquerra. La vaga general, no va aconseguir la retirada de la reforma, però sí que les pensions augmentessin d’acord amb la inflació. A partir d’aquest moment, les successives reformes del sistema públic de pensions no han tingut una resposta contundent dels sindicats. El 1995, es va crear el Pacto de Toledo, a iniciativa de CIU, amb el qual es van tornar a reformar les pensions amb l’acord dels partits parlamentaris (PSOE, PP, IU, PNB i CIU) i amb el suport dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i la patronal (CEOE). Aquest pacte ha permès que els governs de Rodríguez Zapatero i de Mariano Rajoy continuessin les reformes augmentant el nombre d’anys necessaris per jubilar-se, baixant la base reguladora de les pensions i endarrerint l’edat de la jubilació. Aquestes reformes redueixen l’import de les pensions i les condiciones per accedir-hi i, mitjançant un missatge de por, el que es pretén és potenciar els plans privats de pensions i els plans d’empresa, i empènyer a que els treballadors es jubilin abans de l’edat reglamentària amb una pensió més reduïda.

PENSIONISTES

Pensions i sindicats

Des del 1995, totes les reformes del sistema de pensions han comptat amb l’acord de CCOO i UGT, excepte la darrera del 2013 del govern Rajoy. Des d'aquesta darrera reforma, els pensionistes han perdut un 7 % de poder adquisitiu, però durant tots aquests anys, els sindicats majoritaris han estat absents de les lluites.

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

15

PENSIONISTES

Però enguany, el darrer increment del 0,25 % de les pensions ha significat un punt d'inflexió en el malestar dels pensionistes i s'han produït mobilitzacions massives a tot l'estat. Els sindicats han hagut de reaccionar per intentar dirigir les mobilitzacions cap a l’augment del 0,25 % de manera que no posin en perill el Pacte de Toledo.

Els sindicats i els plans de pensions privats Els sindicat majoritaris participen en la gestió dels plans de pensions d’empreses i de les Administracions públiques al costat d'entitats financeres. Per exemple, el Pla de Pensions de l’Administració General de l’Estat està gestionat per una Entitat Gestora que està participada pel BBVA, amb un 70%, i pels sindicats CCOO i UGT amb un 15 % cadascun. Durant el període 2005 fins el 2012, només en comissions, cada sindicat ha cobrat més de un milió i mig d’euros . L’any 2016, les comissions es van elevar a uns 3.000.000 d'euros. Això significa que el BBVA es va embutxacar 2.100.000 euros i cada sindicat uns 445.000.

per la seva política de col·laboració de classes sinó que, a m é s , depenen de l’estat i de l e s administracions per mantenir el seu aparell burocràtic i això ha significat que a l g u n s dirigents s’han vist esquitxats per diversos escàndols com els dels EROS a Andalusia, les targetes Black a Caja Madrid o en les ajudes als miners a Astúries.

Les darreres gran mobilitzacions, les lluites a sectors laborals, la força cada vegada més contundent de les reivindicacions al carrer, qüestionen clarament la política traïdora de CCOO i UGT i mostren que es poden produir lluites sense comptar amb ells. La pressió de les seves pròpies bases i del conjunt dels sectors en lluita els estan ensenyant que, tal com han actuat fins ara, el seu paper de direcció del moviment obrer s'està posant en qüestió.

Adriana Zorabei, Carlos Rodríguez i Andreu Pagès Notes 1 http:// luchainternacionalista.org/ spip.php?article3034 2 http://www.cgtaragon.org/ la-privatizacion-de-pensiones-de 3 w w w. p l a n d e p e n s i o n e s age.es/public/dam/jcr:96099c4a294a-455c-bf4a-824a3575342c/ C_cuentas_2016.pdf

La participació sindical en les gestores de plans de pensions implica uns ingressos considerables i es fa difícil que els sindicats entrin a fons en la lluita contra la política del govern d’afavorir els plans privats o d’empresa. Hi ha en joc molts diners. Els sindicats majoritaris estan totalment condicionats no només 16

16

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

8M: Que la ... i la terr El 8M ha estat una jornada històrica a escala internacional que sens dubte ha superat tots els pronòstics.

Photographer Una vegada més, les dones ens hem posat Street al capdavant en la lluita global contra el capitalisme patriarcal i els seus atacs i hem denunciat la responsabilitat política dels governs. La segona convocatòria a la segona "Aturada Internacional de Dones" ha mostrat un salt qualitatiu en mobilització i organització del moviment feminista que, cada cop més, ressalta el seu caràcter internacionalista. Que la terra tremoli, es deia en les setmanes anteriors, i la terra ha tremolat. Les impressionants imatges de les mobilitzacions a diferents ciutats del món parlen per si mateixes.

Destacables les dones a Istanbul que, malgrat i contra l’escalada repressiva i reaccionària d’Erdogan, han omplert els carrers o a Argentina, a on centenars de milers han inundat Buenos Aires amb la reivindicació del dret a l’avortament al capdavant.

Estat Espanyol: històrica vaga feminista La vaga feminista arreu de l’Estat Espanyol ha estat portada dels principals diaris internacionals. Des de feia mesos es treballava des del moviment feminista la convocatòria de la vaga feminista que va fer un salt fonamental amb l’anunci de vaga general de 24h per part del sindicalisme combatiu encapçalat per la CGT en l’àmbit estatal. Situació que, pel desbordament i la pressió que s’ha generat des de baix, ha tornat a obligar a CCOO i UGT a reaccionar i, aquest cop, a

convocar una vaga parcial de 2h, durament criticada per amplis sectors. Les dades recollides fins el moment afirmen que més de 6 milions de treballadores i treballadors han secundat la vaga. Encara que majoritàriament ho han fet de forma parcial, la quantitat de persones que s’han sumat a la convocatòria de tot el dia és destacable, enfrontant el boicot que significava la convocatòria del sindicalisme burocràtic així com les diferents amenaces de la patronal.

Exemple d’això és el cas de les companyes de Telemark, acomiadades dies abans del 8M, després d’haver anunciat adherir-se a la vaga general. En aquest context, i en el marc de ser la primera vegada a la història de l’Estat Espanyol que es convoca una vaga d’aquestes característiques, no hi ha dubtes que el resultat és més que positiu i ha marcat un abans i un després.

Pel que fa al contingut de la jornada, la denúncia contra la bretxa salarial ha hegemonitzat el debat. Les dones treballadores hem aconseguit visibilitzar la nostra situació: que som majoria en els treballs més precaris, de salari inferior a 1000 euros, i de temps parcial. Durant tota la jornada, i també durant la seva preparació, ha quedat clar que la precarització té rostre de dona. També hem exigit la necessitat de recuperar els serveis públics, acabant amb les privatitzacions, externalitzacions, i revertint les retallades. El treball domèstic i de cures ha sigut un altre dels punts centrals del debat i, sense poder tenir dades de l’adhesió a la vaga de cures, podem afirmar que a moltíssimes façanes s’han pogut veure davantals penjats, en rebuig al fet que aquestes tasques continuïn recaient exclusivament sobre les dones i en l’àmbit privat.

El jovent, i en particular el moviment estudiantil, ha tingut un protagonisme inqüestionable, aturant centres d’estudi, i en particular fent-ho de forma contundent a les Universitats, les aules i passadissos de les quals es trobaven buits malgrat Rectors i Degans que, lluny de col·laborar en la convocatòria en la seva majoria, només "recomanaven" que no hi hagués activitats avaluables. Els carrers de les principals ciutats han estat inundats tota la jornada per joves fartes d’un sistema que no ofereix cap perspectiva més que privatització, retallades, i una violència masclista i patriarcal que no deixa de créixer.

Les mobilitzacions centrals i unitàries han tingut el protagonisme a Madrid, Barcelona, Bilbao, Lugo, Sevilla, Zaragoza, entre d’altres ciutats, sota la consigna "ens aturem per canviar-ho tot". La composició majoritària de dones joves i estudiants, juntament amb treballadores i migrades no és casualitat. Es tracta dels sectors socials que durant els últims anys més han patit la crisi econòmica, la Reforma Laboral, les polítiques de retallades, la precarització i el que es coneix com a feminització de la pobresa, és a dir, ser les més pobres d’entre les pobres. Malgrat els qui afirmen que s’ha sortit de la crisi, la realitat quotidiana demostra el contrari. La crisi econòmica segueix i continuen fent-la pagar a la classe treballadora, i més encara a les dones treballadores.

TREBALLADORES

a terra tremoli, ra va tremolar

Per això no hi ha dubtes que el 8M ha suposat un cop dur contra els governs capitalistes i patriarcals i contra institucions com l’aparell judicial, l’Església i la Monarquia, que són responsables i reproductors d’aquesta situació. El boicot a la vaga impulsat per partits patronals com el PP i Ciutadans ha estat fortament repudiat pel moviment de lluita i s’ha evidenciat al servei de qui governen i quins interessos defensen. També ha estat un missatge clar contra la burocràcia sindical que suma un nou qüestionament a la llista del 3O i 8N. L’organització des de baix i en assemblees ha estat una altra de les característiques destacables, als centres de treball, d’estudi, pobles, i barris, des de vàries setmanes abans del 8M, i ha estat molt important per garantir l’adhesió a la jornada des de primeres hores del dia a molts llocs que han despertat aturats per diferents talls de carreteres.

Amb el 8M segueix i s’aprofundeix la crisi del Règim Des de fa mesos s’ha obert una crisi del Règim sense precedents.

La lluita del poble català va posar en evidència el caràcter reaccionari i repressiu de l’Estat contra tota persona, poble, o sector en lluita que s’organitza pels seus drets. El mateix 8 de març al matí la policia reprimia a Burgos un piquet i a la Lluita Internacionalista 155, abril 2018

17

TREBALLADORES

tarda van tornar a repetir-se càrregues policials a Múrcia. Però la repressió no aconsegueix aturar la lluita. La lluita per la República a Catalunya continua i segueix la mobilització als carrers. La Marea Pensionista, ha col·lapsat recentment els carrers de les principals ciutats denunciant, entre d’altres, la terrible bretxa a les pensions, i tornarà a fer-ho aquest cap de setmana. La jornada pel Dia Internacional de la Dona Treballadora s’emmarca en aquest context de crisi del Règim i de lluita i conflicte que creix i s’estén a tot l’Estat. És fonamental unificar totes aquestes lluites amb la perspectiva comuna d’acabar amb el Règim del 78. El 8M suposa un abans i un després. És urgent garantir la continuïtat amb un pla de lluita i organització que permeti posar sobre la taula en centres de treball i estudi la possibilitat de conquerir les nostres reivindicacions més urgents. I que quedi clar, els nostres drets no són les engrunes amb les quals ja pretenen silenciar-nos, ni tampoc són moneda de canvi electoral per a partits que, allà a on governen, ja han demostrat no canviar la nostra situació.

Cal seguir, i això comença des d’avui realitzant assemblees i trobades de balanços i continuïtat. Però el desafiament va més enllà i es tracta també de continuar i massificar la construcció d’un feminisme de classe i internacionalista. I en aquest sentit, la vaga va generar també discussions dins del moviment feminista sobre si la particularitat de la convocatòria era que fos una vaga de dones o una vaga general feminista, al punt que moltes vegades no hi havia un criteri unificat i es va generar un cert desconcert sobre aquest tema. Per a nosaltres està clar, si de debò volem concretar el lema "si nosaltres parem, ho parem tot" justament del que es tracta és d’aconseguir parar la producció, els transports, els mitjans de comunicació, i generar un cop econòmic a l’empresariat i a la patronal, i als governs al seu servei, que són els responsables de la nostra situació. No hi ha millor manera de visibilitzar la nostra situació i sobretot la força de les dones que aconseguint això, i per aconseguir aquest objectiu, es necessita la participació del conjunt de la classe treballadora, així com del moviment estudiantil, que també pateixen les conseqüencies d’aquest sistema. Perquè és una qüestió de gènere i també de classe. Perquè som conscients que sobre la base d’una societat capitalista i patriarcal, sobre la base de l’explotació, l’opressió, i la misèria creixent, no hi ha sortida de fons per a la majoria de les dones. Reconèixer els nostres enemics i traçar una perspectiva, ens permet reconèixer també els nostres aliats. I en aquest sentit, el moviment feminista deu també aprofundir la coordinació amb la resta de les lluites en curs i en general amb el conjunt de la classe treballadora. I en aquest sentit, el 8M hem aconseguit una cosa fonamental: reivindicar la vaga general com a eina inqüestionable i unificadora de lluita.

14/03/2018

18

18

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

Canvi climàtic

Fenòmens naturals migracions i pobres En unes de les seves primeres declaracions el president dels Estats Units Donald Trump va expressar la seva intenció de demanar la sortida del seu país de l’acord de París sobre el canvi climàtic. El motiu per fer-ho és el seus dubte sobre la veracitat científica que hi ha darrera de l’escalfament global.

La importància de l’Acord de París, que es va negociar durant la XXI Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada el desembre del 2015, és que el signen 195 països. Entre aquest països, totes les principals potències industrials responsables dels percentatges més grans d’emissions. I que això representa l’acceptació de que les dades aportades per la ciència en les últimes dècades, que confirmen el canvi climàtic, són certes i que aquest està relacionat amb l’activitat humana i les seves emissions contaminants.

L’acord de París es signa 18 anys després del primer acord per a la reducció de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle que es va signar a Kyoto el desembre de 1997. Ja en aquell moment els països signants es comprometien a reduir en un 5,2% la mitjana de les emissions de gasos contaminants entre el 2008 i el 2012. Estats Units, responsable del 15% de les emissions, va rebutjar la ratificació de l’acord.

La signatura d’aquests acords, per part dels responsables polítics, no es materialitzen en canvis reals ni en la possibilitat de que es puguin acomplir. Només cal comprovar com en els últims anys s’ha produït un increment de les emissions any rere any. En el 2017 tornaran a ser similars al 2015 que va ser l’any en el qual es va batre el rècord d’emissions.

L’atmosfera del nostra planeta és única i de poc serveixen determinades mesures només en zones concretes com la Unió Europea. L’augment de la demanda d’energia per a fer front a l’augment de la demanda industrial a la Xina i a la India comporta un increment de l’ús del carbó com a principal font d’energia amb el conseqüent increment d’emissions de diòxid de carboni i d’altres gasos contaminants.

Des de fa dècades els científics han registrat canvis en les condicions climàtiques. Entorn a aquests canvis s’ha obert un fort debat sobre quines eren les seves causes i, en els últims anys, l’acord és total en atribuirho, en major o menor grau, a la utilització dels combustibles fòssils com a principal font d’energia. Un dels primers canvis registrats és el retrocés generalitzat de les glaceres en tot el planeta i en especial de la quantitat i espessors dels gels àrtics. Aquest desglaç comportarà la pujada del nivell del mar i la desaparició de zones costeres i d’algunes illes.

Però en els últims anys els experts en climatologia com el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ens adverteixen que els principals canvis que observarem seran fenòmens meteorològics més extrems. És a dir, hem de parlar ja de fenòmens naturals no tant naturals.

Si mirem el 2017 aquest ha estat, en termes climàtics, un any de desastres i fenòmens extrems. L’estiu va ser un dels més calorosos des que hi ha dades i es va batre el rècord de temperatura en moltes zones del planeta des d’Espanya a Austràlia, passant per Califòrnia. Fortes inundacions a la India, Pakistan, Nepal, Bangladesh. Forts huracans van afectar les costes atlàntiques del golf de Mèxic i dels Estats Units.

Segons els experts, les expectatives de cara al futur no són gaire bones. Al menys, si atenem a les previsions i advertències del IPCC el que podem esperar és que tots els pics augmentin i la temperatura global sigui cada vegada més elevada.

Al mateix temps i com a conseqüència, els extrems també seran cada vegada més acusats.

Per exemple, les pluges seran més torrencials i altres fenòmens que produiran cada vegada majors desastres naturals i materials.

Així doncs, el principal problema de l’augment de la temperatura mitjana del planeta és el canvi en les condicions climàtiques de moltes zones i són les poblacions més vulnerables que habiten aquestes zones les que pateixen i patiran les conseqüències amb un deteriorament de les condicions de vida i un increment de la seva pobresa.

Així trobem com en els últims anys s’han incrementat els períodes de sequeres en zones a on l’agricultura és precària i l’única font de subsistència. Aquesta situació està obligant a la seva població a

emigrar a altres zones per poder sobreviure.

Forts huracans i pluges torrencials han provocat greus destrosses en àmplies zones a on les condicions de vida ja eren molt precàries i amb edificacions que han quedat arrasades. Molta part de la població s’ha quedat sense llar i sense la possibilitat de torna-la a recuperar.

El cost econòmic de la reconstrucció és inassumible per a aquestes persones i es veuen avocades a la pobresa i moltes vegades a l’emigració.

Els “desastres naturals”, alguns vinculats directament amb esdeveniments climàtics extrems, com sequeres o inundacions, han augmentat les migracions. Es calcula que només en el 2014 hi va haver més de 19 milions de desplaçats per aquesta causa i les perspectives no són bones.

I quan es parla d’acords sobre el canvi climàtic, com el de Paris, es passa de puntetes pel principal problema que ja està provocant, que és la repercussió sobre la població.

Població que veu com dia a dia empitjoren les condicions de vida en zones a on encara no havien aconseguit unes condicions de vida dignes i que els mal anomenats desastres naturals encara els porten a un major índex de pobresa. Aquesta població no compta per a les estadístiques i els balanços econòmics de les grans empreses i de les potències econòmiques.

La pregunta que ara ens podem fer és si després de tantes cimeres sobre el canvi climàtic i de les signatures d’acord hi ha una possibilitat de realment limitar i disminuir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera i de frenar el canvi climàtic.

En aquest moment la resposta a aquesta pregunta és un no.

El model econòmic actual només és possible amb l’ús de grans quantitats d’energia i, ara per ara, aquesta només la podem obtenir dels combustibles fòssils i de l’energia nuclear. Les energies renovables no poden aportar aquestes quantitats en les condicions que l’actual mercat demanda.

CANVI CLIMÀTIC

no tan naturals, sa

Només seria possible aquesta reducció suficient amb un canvi radical del model productiu amb un desenvolupament homogeni en totes les zones del planeta i d’acord amb les seves principals característiques. Un desenvolupament que comporta una producció industrial i agrícola de proximitat i amb una menor demanda energètica que sí es podria cobrir amb energies renovables i una disminució important del transport de llarga distància. És a dir, un model que no està supeditat a l’ús de combustibles fòssils. Però aquest és diametralment oposat al defensat per una economia capitalista que busca el màxim de benefici econòmic i a on el que importa no és fabricar per a cobrir les necessitats de la població sinó crear necessitats per fabricar.

Mentre això es mantingui, no serà possible disminuir de forma considerable les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i no hi ha cap solució tecnològica ni científica capaç de fer-ho. També en aquest terreny el socialisme és una necessitat.

Anna *Morelló

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

19

INTERNACIONAL 20

20

La UE col·labora amb els “guardacostes” libis per atrapar (o deixar morir) els migrants al Mediterrani Després de les llàgrimes de cocodril de la UE amb el naufragi de 2013 a Lampedusa o la imatge del petit Aylan Kurdi mort en una platja de Turquia, els estats europeus i la UE estan col·laborant en la mort, desaparició o el retorn il·legal dels migrants que surten de Líbia per intentar arribar a Europa. És el preu macabre de l’anomenada política d’externalització de fronteres, que no és altra cosa que subcontractar la vigilància fronterera a països tercers que no tenen cap respecte pels drets més elementals i que contenen, com sigui, les seves poblacions (o les dels seus veïns), sotmeses a l’espoli dels imperialismes europeus i als règims que hi col·laboren. Fa dos anys va ser Turquia qui s’encarregava de blindar les fronteres de l’est d’Europa (Grècia i Bulgària) de l’èxode de la gent que fuig de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan.

El preu eren sis mil milions d’euros i el silenci d’Europa davant la deriva autoritària d’Erdogan i l les massacres contra els kurds.

Després van continuar amb els acord amb països de l’Àfrica subsahariana (Níger, Mali), que reben finançament europeu per la formació de policies, vehicles per interceptar la gent que busca aigua al desert, i mecanismes per organitzar el retorn dels deportats.

A la cimera de la Valetta de novembre de 2015, els estats membres de la UE i els seus col·laboradors africans van constituir el Fons Fiduciari europeu d’Emergència per a l’Àfrica, dotat de 2.820 milions d’euros, el 95% dels quals surten de les partides de cooperació i ajuda humanitària. El setembre de 2016 amb el nou Marc d’Associació en Matèria de Migració s’afegeixen 3.350 milions més que

serveixen per finançar la feina bruta dels estats africans en tasques de control migratori.

L’estratègia no és nova: segueix el model que va implantar Rodríguez Zapatero després de l’arribada de migrants de l’Àfrica Occidental amb cayucos (canoes tradicionals de pesca) a les Canàries i que es va conèixer com a Plan África. És en aquest marc que s’estableix la cooperació de la UE amb el govern de Trípoli. Diem el govern de Trípoli i no amb Líbia perquè des de la intervenció de l’OTAN que pretenia posar sota control la revolució de 2011, Líbia és un estat fallit. Tres governs es disputen el control del territori i el de Trípoli, reconegut per l’ONU i la UE, només té presència en un terç del país.

L’autoproclamat primer ministre i cap d’Estat, Fayez Al Sarraj, vol fer punts a Roma i la UE oferint-se com el nou policia fronterer de la UE. L’objectiu és tornar a la situació anterior a 2011, quan Silvio Berlusconi –i Aznar- convidaven amb gran pompa al Muammar el Gaddafi, que feia acords d’amistat amb Itàlia per contenir la immigració.

Aleshores li van regalar sis fragates per equipar els seus “guardacostes”, les mateixes barques que ara amenacen els migrants i les ONG de rescat.

Així la UE arma, entrena i finança una milícia armada que actua amb el nom de “guardacostes”: El programa europeu d’entrenament dels “guardacostes” de Trípoli té un

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

pressupost de 46 milions d’euros i ja han format més d’un centenar d’efectius. Són els mateixos que van amenaçar de mort els voluntaris d’Open Arms si no els lliuraven les dones i les criatures que acabaven de rescatar d’una pastera el passat 15 de març. Els mateixos que l’1

d’abril van endur-se 90 homes que l’ONG Sos Mediterranee intentava rescatar, els mateixos que van interferir en un rescat de l’ONG alemanya Sea Watch el 6 de novembre, amb el resultat d’almenys 5 morts, els mateixos que l’agost van disparar trets a l’aire i van segrestar el Golfo Azurro, l’altre vaixell de Proactiva Open Arms, durant hores.

Aquests són només els testimonis de les ONG: el que no sabem és què passa amb la gent que aquests “guardacostes”, coordinats des del Centre de Rescat Marítim d’Itàlia, capturen al mig del mar quan inter-

Així s’entén perquè l’Open Arms ha quedat immobilitzat a petició de la fiscalia italiana en un port de Sicília. Perquè l’objectiu és silenciar els testimonis, que no sapiguem què passa al Mediterrani, de la mateixa manera que no sabem què passa al desert del Sàhara.

I és que, en el fons, l’objectiu de tot plegat no és que no arribin migrants a Europa.

Primer perquè és impossible, però sobretot perquè el mercat els reclama. Cal mà d’obra jove... i esclava. Despullada de qualsevol dret. Primer van deslocalitzar les fàbriques per portar-les a països amb condicions laborals molt pitjors. Però hi ha sectors econòmics que no es poden traslladar: la construcció, els serveis, la prostitució... i és aquí on cal fer a l’inrevés: importar mà d’obra del Sud, que treballi amb les condicions del Sud i no pugui protestar. Els controls fronterers no serveixen per aturar la immigració, sinó per seleccionar-la (només arriben els més forts i els més capacitats) i per subministrar treballadors lligats de peus i mans a l’economia submergida. Els traficants de dones de Nigèria ara porten a Europa nenes de 12 i 13 anys: diuen que competeixen amb les rosses de l’Europa de l’Est amb nenes africanes cada vegada més joves, perquè és el que demana el mercat europeu.

I per arrodonir el negoci encara se’n pot treure rèdit polític. Si els migrants abans eren víctimes innocents que havien de despertar pena (que no solidaritat), ara són la carn de canó d’una guerra contra qui arriba de “fora”, que és sinònim de no subjecte de drets, com si haver arribat “primer” suposés tenir un estatus superior. Una guerra de fronteres que genera grans beneficis per a les mateixes indústries que s’enriqueixen amb la guerra convencional. La deriva securitària i de retallada de drets i llibertats que s’alimenta de la por a l’altre, tan ben instrumentalitzada. Perquè la por ha estat sempre un gran instrument per fer política.

Tenim por i ens envoltem de tanques. La pregunta és, aleshores, si no som els Eleccions a Itàlia:els Unqui votquedem de càstigtancats en d’aquest costat una presó.

Cristina Mas

Eleccions a Itàlia

Un vot de càstig als partits tradicionals i inestabilitat política Els resultats de les eleccions italianes han donat com a guanyador al Moviment 5 Estrelles (M5S) amb el 32% dels vots. Així mateix han assenyalat un vot de càstig al govern de centreesquerra del Partit Democràtic (PD) i a Forza Itàlia de l'ex-primer Ministre Berlusconi. El malestar popular es va canalitzar en un vot cap al M5S i a la Lliga del Nord, un partit neofeixista. Lamentablement, davant la crisi a Itàlia, un sector dels treballadors i joves va optar per variants de dreta reaccionàries. L'aliança de dreta conformada per Lliga del Nord, Forza Itàlia i Hermanos suma el 37%, però no arriba al 40% necessari per formar govern. Amb aquests resultats s'obre un nou cicle d'inestabilitat política.

INTERNACIONAL

cepten una pastera. No són rescats, són caceres d’immigrants en alta mar, i en aigües internacionals. És una altra forma de les anomenades “expulsions en calent”, per part d’estats europeus, que vulnerant els drets més bàsics de migrants i refugiats els fan tornar al lloc d’on intenten fugir sabent que allà arrisquen la vida. Com fa Espanya amb el Marroc a les tanques de Ceuta i Melilla.

Les eleccions (...) han marcat un clar vot de càstig als partits i polítics burgesos tradicionals. Tots els analistes burgesos han assenyalat la derrota dels partits que han estat governant el país: el PD i Forza Itàlia, de Renzi i Berlusconi respectivament.

Amb els resultats del diumenge 4 cap de les llistes o aliances arriba al 40% necessari per formar govern i escollir un nou primer ministre. El panorama sobre la formació del nou govern està obert. L'aliança de la dreta sumarà algun aliat i formarà govern? El M5S arribarà un acord amb un sector del PD? El M5S ha esdevingut la primera minoria, arribant a un 32% dels vots. Va ser fundat el 2009 pel còmic Beppe Grillo. Des dels seus orígens, el centre de la seva política va ser la crítica als partits burgesos tradicionals i al sistema de partits. Aquest tipus de crítiques ha caracteritzat als nous moviments polítics reformistes com ara Podemos a l'Estat Español. No s'autodefineixen com a partit polític sinó com a "moviment ciutadà", si bé es presenten a eleccions. En el cas del M5S ni tan sols es diuen d'esquerra ni denuncien al sistema capitalista. El centre de la seva crítica és la denúncia al sistema polític tradicional.

Altres dels seus eixos han estat la denúncia a la corrupció i el Lluita Internacionalista 155, abril 2018

21

INTERNACIONAL

finançament dels partits polítics burgesos i el rol de les plataformes web i la "democràcia directa" via internet. Aquest discurs va calar en un sector dels treballadors, joves i sectors populars, sobretot del sud d'Itàlia. No obstant això, en el seu programa, no es planteja la sortida de la Unió Europea sinó algunes reformes al mercat comú europeu si bé planteja com a possible solució la sortida de l'euro i la nacionalització de la banca. Així mateix, estableixen com a proposta un "control dels fluxos migratoris" i un repartiment equitatiu de les responsabilitats envers la migració entre els països de la UE, és a dir una política antimigràtoria. Així mateix, el seu pla econòmic no proposa una sortida a la crisi actual i a l'atur, ni el no pagament del deute extern, que és un problema central de l'economia italiana. Els seus eixos són algunes reformes sobre la indústria nacional i el "Made in Italy", però sense denunciar el rol de les multinacionals saquejadores.

D'altra banda, la Lliga del Nord és una formació xenòfoba i neofeixista inspirada en el Front Nacional francès i que encapçala l'aliança de dreta. La precarització de les condicions de vida i l'empobriment de la classe mitjana i de la classe treballadora, s’han convertit en la base per a l'agitació de les variants de dreta, que busquen canalitzar el descontentament popular. El seu vot ha tingut gran pes en el nord d'Itàlia, plantejant una augment de l’autonomia per a aquestes regions i, sobretot, posant l’accent en el "problema" de la migració. L'arribada dels refugiats de Síria i altres països de Mitjà Orienti i Àfrica ha generat un reaccionari discurs xenòfob que busca posar l'eix en la migració com a boc expiatori davant la crisi. El vot de càstig que ha recollit aquesta variant de la dreta de part de treballadors, joves i sectors populars demostra l'endarreriment en la consciència que pateixen les masses italianes que es combina amb l'absència d'una alternativa política socialista revolucionària.

Un nou capítol de la crisi de la socialdemocràcia europea.

22

22

les eleccions generals, obtenint un 18,8% dels vots. Com a conseqüència, l’ex-primer ministre italià, Matteo Renzi, va decidir dimitir com a secretari general del PD. S'obre així un nou capítol de la crisi de la socialdemocràcia europea.

Podria tractar-se d'un final que va començar a perfilar-se aquell 4 de desembre de 2016, quan Renzi va presentar la seva renúncia com a primer ministre després de fracassar en el referèndum que ell mateix va convocar per ratificar una discutida reforma constitucional. La reforma, que tenia com a objectiu aconseguir majories més estables per evitar la

inestabilitat política pròpia del sistema parlamentari italià, va ser rebutjada pels italians. És que la crisi institucional no és més que una cara de la crisi dels partits burgesos tradicionals que han governat Itàlia amb retallades i plans d'austeritat.

Així mateix, la ruptura del PD per l’esquerra "Lliures i Iguals", ha tingut un mal resultat electoral aconseguint amb prou feines el mínim del 3% per obtenir escons parlamentaris. La ruptura amb el PD no s'ha canalitzat cap a variants d'esquerra, que han obtingut resultats marginals. Davant l'absència d'una variant d'esquerra revolucionària, el malestar popular ha donat un vot equivocat cap a les variants centristes o neofeixistes que no donaran cap sortida a la crisi del sistema capitalista imperialista.

La crisi del PD es suma al que ha passat a Grècia amb el PASOK, l’SPD a Alemanya i el cop mortal que va patir el PS a França. Això no és casualitat sinó que es deu al fet que, davant la crisi econòmica mundial del sistema capitalista-imperialista, la socialdemocràcia ha

El PD, que ha governat Itàlia en els darrers anys, va ser derrotat en Lluita Internacionalista 155, abril 2018

demostrat la seva veritable cara amb plans d'austeritat i ajustos, reformes de les jubilacions, laborals i retallades a la seguretat social, als sistemes de salut i a l’educació.

Aquests partits, bastions dels règims polítics europeus durant dècades i garants de l'estabilitat, han portat a l'empobriment de les masses en coordinació amb els plans de la Troika i la UE i ajustant per pagar el deute extern.

A Itàlia els treballadors han d'arribar als 67 anys per jubilar-se, per sobre de la mitjana europea, sent la població italiana una de les més envellides de tota Europa. Al mateix temps l'atur juvenil, un fenomen que travessa tota Europa, és particularment alt: el 40% dels joves no té treball.

Des del 2000 no hi ha hagut ni un sol any en què el PIB hagi crescut per sobre del 2%, apareixent amb excessiva freqüència el fenomen de la recessió. Dos anys van resultar particularment negatius: el 2009, en el qual l'economia italiana va decréixer un -5,5%, i el 2012, que va concloure amb un -2,8% de creixement del PIB. Un altre problema important és el creixement exponencial del deute extern del país, possiblement, el seu major llast des de fa dècades. El deute extern en relació al PIB va ser del 102,4% el 2008; del 116,5% el 2011 i pel 2017, aquest deute pot representar més del 134%, una xifra només superada per Grècia. És per això que un sector dels treballadors que va votar històricament a la socialdemocràcia ha deixat de ferho.

La crisi ha imposat la polarització social, per això sorgeixen variants burgeses no tradicionals com el M5S o creix el vot a neofeixista de Lliga del Nord. A Itàlia s'obre un nou cicle d'inestabilitat política, que és part de la crisi dels règims parlamentaris a Europa producte dels plans d'austeritat que han imposat els governs capitalistes en tota Europa.

El que queda en evidència és la necessitat de construcció d'una alternativa socialista revolucionària per donar un pla alternatiu als i a les

Mechi Beauvoir UIT-CI

Assassinat de Marielle: investigació i càstig Expressem el nostre més enèrgic rebuig a l'assassinat de Marielle Franco, regidora a Rio de Janeiro, Brasil, pel PSOL (Partit a ser Socialisme i Llibertat). V Va assassinada el dimecres 14, a la nit, al centre de la ciutat, quan tornava de participar en l’acte Joves Negres Movent Estructures. Marielle era una referent de la lluita contra la violència policial a les faveles i s'havia posicionat críticament davant de la intervenció militar a Rio de Janeiro.

Marielle Franco era una dona negra, lluitadora feminista, destacada militant del PSOL i una gran activista pels drets humans. Marielle coneixia molt bé la violència policial, ja que havia nascut al complex de faveles de Marè, a la perifèria de Rio de Janeiro. Des de ben jove, va començar la seva vida política com a activista en la defensa dels drets de les dones negres i denunciant la violència policial. L'any 2016 havia estat la cinquena candidata més votada en les eleccions a regidora a la Ciutat de Rio de Janeiro presentada pel PSOL. El seu assassinat ha tingut lloc un mes després que el president de Brasil, Michel Témer, decretés la

intervenció militar federal en la seguretat de Rio de Janeiro. Des de llavors, Marielle va ser nomenada relatora de la comissió del Concejo creada per fiscalitzar les operacions policials. El dia anterior al seu assassinat, va denunciar l'acció brutal i truculenta de la Policia Militar a la regió de Irajá, a la comunitat de Acari. Per això, el seu crim no és casualitat: el cotxe al qual viatjava va ser tirotejat i els seus assassins van fugir sense emportarse cap pertinença.

Des de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI) ens solidaritzem amb les seves famílies, amics i companys de militància. Així mateix, exigim la investigació dels fets i judici i càstig per als culpables d'aquest crim polític. Ens sumem a totes les mostres de repudi que s'han fet arreu del món i convoquem a dur a terme accions unitàries exigint la investigació i el càstig davant d'ambaixades i/o consolats del Brasil a cada país. Fem una crida a seguir la lluita de Marielle pels drets de les dones, contra la repressió i les retallades de Témer.

15/03/2018 UIT-QI

Justícia!!

Impulsem la recollida de signatures unitària exigint Justícia per Marielle Franco que ja han signat personalitats significatives de Brasil i que acaba la crida amb aquests paràgrafs: «Ja que l'assassinat de Marielle té totes les característiques d'un assassinat premeditat, sol·licitem la creació d'una comissió independent composta per importants i respectats especialistes legals i de drets humans, nacionals i internacionals, encarregats de realitzar una recerca independent sobre l'assassinat de Marielle Franco, amb la plena cooperació de les autoritats judicials i policials de l'Estat.

INTERNACIONAL

Brasil

Poc temps abans del seu assassinat, Marielle va preguntar: «Quants més han de morir abans que aquesta guerra acabi?». Exigim justícia per Marielle Franco, per a la seva filla i l'esposa que deixa enrere, i la fi de les morts i de la criminalització d'activistes, opositors del govern i persones de baix sou a Brasil.»

Signatura exigint justícia per Marielle Franco: https:// justiceformarielle.com/es/

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

23

INTERNACIONAL

Declaració de la UIT-CI

Rebuig a la massacre de Gaza Des del divendres 30 de març les forces d'ocupació d'Israel han assassinat a 16 joves palestins i ferit a més de 1.400, alguns d'extrema gravetat, fent servir artilleria, franctiradors i fins a avions.

Van reprimir criminalment el que es coneix com la Gran Marxa de la Tornada que és una manifestació pacífica del poble palestí, a la Franja de Gaza, exigint la implementació del paràgraf 11 de la resolució 194 de l'ONU que resol el dret a la tornada de tots aquells refugiats que desitgin tornar a les seves llars, perquè ho facin al més aviat possible. Durant sis setmanes fins al Dia de la Nakba (Catàstrofe ), la data de l'ocupació israeliana en 1948, estan programades nombroses marxes per a la tornada dels refugiats palestins El divendres 30 les forces militars sionistes van atacar i van disparar a mansalva contra milers de palestins que marxaven amb les seves famílies.

Totes les ciutats de Cisjordània, a l'est de la Palestina ocupada, i la Franja de Gaza estan duent a terme una vaga general per denunciar la tirania del règim israelià que va recórrer al ús de la força per reprimir brutalment la pacífica Marxa de la Tornada a Gaza.

El Centre d'Informació Palestina

ha informat que el dissabte 31 estan paralitzades totes les activitats quotidianes a la zona: no hi ha trànsit de cotxes als carrers i els centres educatius, les universitats i les tendes estan tancats. Activistes

Un Estat amb igualtat de drets i llibertats per a tots els seus ciutadans inclosos els jueus que acceptin aquest Estat. Fora l'imperialisme de Palestina i tot Mig Orient!

pro drets humans han convocat una marxa al migdia a la ciutat de Nablus, en el nord de l'ocupada Cisjordània.

A tot el món creix el repudi a aquesta nova acció criminal del sionisme avalada per l'imperialisme i Donald Trump.

Prou d'agressions al poble palestí! Fora el Mur racista i repressor de Cisjordània! Llibertat a tots els presos palestins! Prou de l'estat d'Apartheid d'Israel!

Només amb un Estat únic, laic, democràtic i no racista a Palestina podrà haver -hi pau a la rregió. egió. haver-hi

-QI ens sumem al Des de la UIT UIT-QI rebuig internacional i cridem a realitzar accions unitàries de repudi a aquests crims.

Prou de repressió a la Marxa de nada! or la T ornada!

Tor Suport incondicional a la resistència del poble palestí!

31/03/2018

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

24

24

Lluita Internacionalista 155, abril 2018

Unitat Internacional dels TreballadorsQuarta Internacional (UIT-QI)

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista