Suplement de LI 123 by Lucha Internacionalista

SUPLEMENT LI 123-abril 13 Comunicat de LLUIT A LLUITA INTERNACIONALIST A sobr e INTERNACIONALISTA sobre les activitats actuals de l’assassí de la nostra companya Y olanda Yolanda González. El diari EL PAÍS revelava diumenge les activitats d’Emilio Hellín que, sota un altre nom, treballa des de fa uns anys “per als Cossos i Forces de la Seguretat de l’Estat en casos judicialitzats i forma als seus agents en tècniques forenses d’espionatge i rastreig informàtic”, és a dir, en lluita antiterrorista i contra el crim organitzat. Emilio Hellín, membre de l’organització feixista Fuerza Nueva, va segrestar i va assassinar a la nostra companya Yolanda González el 2 de febrer de 1980. En l’assassinat van participar alguns policies i guàrdies civils, fins a un punt que no es va arribar a investigar en el seu moment, malgrat la important campanya organitzada al voltant del judici, en una trama que apuntava als ressorts de l’aparell franquista dins de la policia i a les bandes feixistes connectades amb l’organització Fuerza Nueva, el cap nacional de seguretat de la qual, Martínez Loza, va ser jutjat i condemnat com a inductor. Emilio Hellín va ser condemnat com a autor material de l’assassinat, a un total de 43 anys, dels quals en va complir 14, amb dues fugides, una d’elles al Paraguai, on va col·laborar amb la policia de la dictadura de Stroessner durant més de dos anys. Està en llibertat des de 1996. Yolanda era jove, dona, basca i revolucionària, quan va ser assassinada amb 19 anys. A més de militant del PST juntament amb alguns de nosaltres, era membre de la Coordinadora d’Estudiants de Madrid, que dirigia una important mobilització contra el govern, amb forts llaços amb les lluites obreres. El seu assassinat va ser un atac contra el moviment estudiantil i l’avantguarda política de la classe obrera en lluita. Les bandes feixistes van assassinar en aquesta època a molts lluitadors i lluitadores, amb la connivència o la protecció de sectors vinculats als cossos repressius de l’estat. I una part d’aquestes connexions es va mantenir dins les institucions, de les quals mai van ser depurats els elements de la dictadura. La notícia del diari EL PAÍS posa en evidència com encara es paguen des d’aquests sectors que van fer la feina bruta, els assassinats, les pallisses a lluitadors i lluitadores, els atemptats

contra els locals, contra les vagues i les lluites de la classe obrera i els oprimits. Ara que molts sectors de la societat surten de nou a la lluita, l’exigència de responsabilitats és la forma més clara de no oblidar per què el passat no es repeteixi. Per això és important que s’investigui la relació d’Hellín amb els cossos de Seguretat, els Mossos, la Ertzainza i el Ministeri de l’Interior, que es trenqui aquesta relació i es depurin les responsabilitats polítiques. Ruptura immediata de tot vincle de l’estat amb Emilio Hellín i els criminals feixistes. Investigació i depuració de les responsabilitats polítiques. Yolanda, no t’oblidem.

Lluita Internacionalista, 25 de Febrer de 2013.

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional

Les veus de la família

Ni un euro públic més per a Hellín! Com en el moment de l'assassinat amb l'exigència de justícia, o després en la campanya per l'extradició del seu assassí de Paraguai, avui també la família de Yolanda està al peu del canó. Traient dels seu dolor, tant llavors com ara, la força per exigir justícia. Per això, volem començar amb les seves veus aquest suplement. Entrevistem a Asier, el seu germà i reproduïm la nota que des de França ens fa arribar la seva germana Amaia. ministeri una investigació des del mateix any que Hellín va sortir de la presó i se li va permetre canviar de nom, és a dir des de 1996.( LI.- És cert que va assessorar a l’Ertzaintza? amb el govern de Patxi López? AG.- De moment, sabem que és cert que 4 ertzaines van assistir a un curs impartit per Hellín, com així ha manifestat l’actual Consellera de Seguretat. Això va passar el 2008, any en el qual encara era Ibarretxe Lehendakari i amb Javier Balza com a Conseller d’Interior. Lluita Internacionalista.- Com us vau assabentar que Emilio Hellin era assessor del Ministeri de l’Interior? Asier González.- ( Ho vam saber uns dies abans que es publiqués l’article, perquè Jose Mª Irujo ens va trucar a la família, amb molt de respecte, per avisar-nos i també recollir el nostre testimoni encara que els detalls els varem conèixer com tothom en llegir el reportatge. LI.- Com va ser la vostra reacció? AG.- La reacció després de la trucada de Irujo va ser de sorpresa absoluta. Quan varem llegir el reportatge i varem conèixer els detalls, va ser un sotrac, però també indignació com a ciutadans demòcrates que veiem dia a dia amb perplexitat com ens representen unes institucions que cada dia fan més gal·la de no tenir un caràcter veritablement democràtic.

LI.- Hellin és contractat durant el govern de Zapatero?. AG.- Amb la informació revelada pel diari El Pais, així sembla, cosa que no ens han desmentit durant la nostra entrevista, del passat divendres, en el Ministeri d’Interior. No obstant això, hem demanat al

vegada de la presó amb un permís de sis dies i amb DNI autèntic amb una altra identitat que li va permetre sortir del país, va declarar més tard a un periodista que ho va fer “amb l’ajuda dels seus camarades dels serveis d’intel·ligència d’Espanya”. LI.- Ara la gent es comença a mobilitzar de nou contra aquest sistema igual que en els anys 70 i 80, i es reclama una democràcia que mai va existir en la transició realment, com veieu vosaltres la justícia en aquest cas? AG.- El cas d’Hellín i altres casos

LI.- I als mossos d’Esquadra? Durant el govern del tripartit? Amb Saura d’IU de Conseller d’Interior? A G . - Sembla que també. Imagina’t, amb Saura d’IU, quina contradicció i no obstant això aquí ningú surt a donar explicacions de res si no és perquè alguns grups parlamentaris, que sí demostren tenir decència democràtica, les estan demanant. LI.- Lluita Internacionalista opiolanda Yolanda na que l’assassinat de Y González es va produir dins d’un marc polític en la denominada transició en què l’estat va haver de recórrer al feixisme, un crim d’estat. En aquest sentit creus que això és la remuneració a Emilio Hellin pels serveis prestats? AG.- Sí, pels serveis prestats i per no haver “descobert el pastís”. Però per a arribar a aquesta conclusió cal conèixer el passat d’aquest personatge tan fosc, les seves relacions amb membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat i també que ell mateix va manifestar en el judici del 82, que li havien demanat que no impliqués a més gent i no obstant això, aquestes declaracions no es van investigar. També quan es va fugar per segona

Asier sortint de l'entrevista en el Miniterio del Interior a Madrid, on va ser amb la seva germana Amaia, Alejandro -qui era el company de Yolanda-, i d'altres amics. 8/3/13

ens demostren que l’aparell judicial de l’estat està contaminat. Però això no només ho dic jo, sinó molts amb més coneixement de causa, com per exemple Carlos Jiménez Villarejo, ex-fiscal anticorrupció, en el seu llibre “Jutges, però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial”. LI.- Explica’ns, que ha passat amb el mural en homenatge a Yolanda? A G . - Bé, aquest és un altre episodi que m’indueix a pensar que els tentacles dels poders fàctics del franquisme no només arriben fins a nostres dies, sinó també fins als nostres barris. El Delegat d’Obres i Serveis de l’Ajuntament de Bilbao ha dit que va ser l’Ertzaintza qui que va donar l’ordre aquest mes de gener i en dues ocasions d’esborrar el mural d’homenatge que li van fer els veïns del barri on es va criar, el bilbaí barri de la Ribera de Deusto. Fixa’t, 4 ertzainas reben el 2008 formació de l’assassí de Yolanda i en 2013 l’Ertzaintza dóna ordre d’esborrar el mural en homenatge a la víctima d’aquest mateix assassí. El disgust de la família va ser enorme. I també és aquest un assumpte pendent pel què hem d’exigir més explicacions. Afortunadament, la persistència dels veïns ha fet que es pinti per tercera vegada i es dirigeixi una carta pública a l’Alcalde demanant un posicionament en aquest assumpte. LI.- Ens volem acomiadar fent una abraçada enorme a tota la teva família, voleu dir -nos alguna dir-nos cosa més? AG.- Sí, falta donar-vos les gràcies a tots els que vareu conèixer a Yolanda i us heu mobilitzat davant aquesta injustícia igual que ho vau fer quan la van assassinar. I també vull aprofitar per a donar les gràcies a tothom que han signat la petició per aclarir les activitats d’Hellín i per la depuració de responsabilitats. I dir-los als que no hagin signat encara, que ho poden fer per internet en: http://www.change.org.

A Yolanda En aquell terrible 2 febrer 1980 el cor se’ns va trencar, el món se’ns va enfonsar ... mai més tornaríem a tenir-te entre nosaltres ... La teva vitalitat, coratge i sentit de la justícia social et va posar en el punt de mira dels reaccionaris assassins que van decidir de la teva mort, assassins covards que es van valer de les seves pistoles i de la impunitat de la nit per arrabassar-te la vida. Un gran dolor ens envolta de nou Yolanda, una i altra vegada les ombres negres estenen les seves mans: evasions, permisos, reducció de condemna, ho poden aconseguir tot per al seu protegit... ¿Però per què aturar-se aquí? les ombres negres poden fer més, molt més, i l’assassí que al seu dia va ser un consumat terrorista d’extrema dreta, cap de l’escamot 41 del Batallón VascoEspañol i membre de Fuerza Nueva es troba catapultat a tasques d’assessorament a l’Estat. L’admirat col·laborador de la policia, covard assassí, enemic de les llibertats i dels drets humans, et va treure la vida per ser una jove dona basca lluitadora pels drets socials; aquest mateix admirat col·laborador, deu anys després d’assassinarte encara deia que “va fer el que havia de fer”. El nostre cor segueix bategant, però el seu batec trist i estripat ens recorda la teva absència, no només la teva família et plora Yolanda, els teus amics i companys també, és per això que junts lluitem una vegada més perquè es faci justícia, sabem que no estem sols, molta gent encara que no t’havia conegut reconeix la justícia de la teva lluita i la injustícia de la teva mort i de les teves altres morts, aquestes altres morts que t’han infligit les ombres negres. Yolanda, el camí que hem emprès per l’aclariment i identificació de les responsabilitats polítiques d’aquest últim ultratge, no és només una qüestió de JUSTÍCIA, és un acte d’AMOR, MEMÒRIA I RESPECTE. Puc endevinar la presència d’aquesta força, d’aquest coratge, d’aquestes e els que avui surten al carr er què entre carrer er,, per perquè ganes de justícia social que tenies, entr avui Y olanda, més que mai, LA TEV A LLUIT A ÉS VIV A. Yolanda, TEVA LLUITA VIVA.

Amaia González

Ni un euro públic més per a Hellín!

Les veus dels companys de militància

Recordant a la Yolanda Dos companys, Pepe i Luca, militants de LI, exposen i ordenen els seus records al voltant de l’assassinat de la nostra companya Yolanda, de la lluita política d’aquells anys, i del llegat que ens deixa, ara que queda clar que la impunitat que va consagrar el pacte de les forces polítiques de l’esquerra institucional amb els franquistes reconvertits no només afecta als casos de corrupció que sacsegen l’actualitat, sinó també als assassinats polítics de l’anomenada ‘transició’.

Lluita Internacionalista: com eu conèixer la Y olanda? vàreu Yolanda? vàr Pepe: Jo la vaig conèixer en una reunió de la coordinadora

d’estudiants, me la va presentar Alfonso Araque. Recordo que els companys de la LCR només volien parlar de còctels molotov i salts (petites manifestacions d’avantguarda). Yolanda anava per un altre camí… volíem impulsar la lluita de masses. Luca Luca: Jo la vaig conèixer en una escola d’estiu, on participàvem per formar-nos en el marxisme revolucionari i en el trotskisme. També teníem algun temps per compartir altres coses, les nostres il·lusions i inquietuds, tocar la guitarra, en fi, que es trobaven espais pels aspectes polítiques i També pels personals. Vam estar junts en, almenys, dues escoles del partit, i vàrem compartir una època molt bona de la nostra vida… En aquesta època hi havia molts treballadors i joves, militants socialistes, que estaven en ruptura amb la política socialdemòcrata del PSOE després que Felipe González i Alfonso Guerra imposessin l’abando-nament del marxisme, que va ser la condició per trair les lluites dels treballadors i la lluita contra el règim franquista, per les llibertats democràtiques i per l’autodeterminació dels pobles de l’estat espanyol. Yolanda havia trencat amb aquesta política del PSOE.

LI: Vàreu estar a la LCR, avui olanda? Yolanda? Anticapitalistes, amb la Y Lu: Sí, però molt poc temps. Va ser en sortir del PSOE i de les Joventuts Socialistes. Va començar la revolució a Nicaragua, i el nostre corrent internacional, la Tendència Bolxevic, va organitzar una Brigada internacionalista de voluntaris, la Brigada Llatinoamericana Simón Bolívar, que va anar a combatre a la revolució nicaragüenca dirigida pel Front Sandinista. La brigada acatava la disciplina militar del Front, però mantenia la independència política. Això va acabar en un enfrontament, perquè la brigada, quan va entrar en combat i va començar a avançar, anava organitzant a les masses, deixant comitès i fundant sindicats, com el que havien fet la Columna Durruti i d’altres en la revolució espanyola de 1936. I també, com va passar llavors, la direcció sandinista no volia trencar amb la burgesia ‘democràtica’, però les masses sí. El Secretariat Unificat de la IV Internacional (SU) va pactar amb la direcció sandinista després que la direcció sandinista lliurés als dirigents de la nostra brigada a la policia de Panamà, que els va torturar. Això va provocar una ruptura política amb la LCR a nivell internacional. Pe Pe: Jo recordo la Yolanda en una reunió per la Brigada Simón Bolívar. Estava indignada per la posició de la direcció internacional i de la LCR en tot el tema. I no era per menys, fins i tot, havien intentat que la militància no s’assabentés, i van arribar a retirar de circulació un número del diari ‘Combate’, que treia en portada a la Brigada. LI: Vàreu fundar el Partit SociaTrreballadors, PST PST,, amb lista dels T ella? Pe e: Sí, perquè la resta era horrorós: volien posar al rei, els Pactes de la Moncloa, l’Estatut dels Treballadors i l’engany d’aquesta democràcia, maquillant el franquisme per donar-li continuïtat amb aspecte democràtic. A això l’anomenaven ‘ruptura democràtica’ o ‘ruptura pactada’, i

després ho ‘Transició’.

van

anomenar

LI: En quin moment estava el PST olanda? Yolanda? quan van assassinar a Y Lu u: El partit com tal s’havia constituït feia molt poc, feia pocs mesos. Havíem trencat amb la LCR per la revolució de Nicaragua i veníem d’un procés de fusió de diferents corrents, bàsicament d’una ruptura del PSOE, que s’hi havia anomenat ‘La Razón’. També hi havia companys i companyes de l’exili argentí i uruguaià, del PST, que van escapar de la repressió de les dictadures... Teníem una organització d’equips per sectors: en la branca estudiantil hi havia molta mobilització i li dedicàvem força atenció, sobretot en la secundària, que llavors era un

moviment molt massiu. A més, no estava tan separat de la resta com ara, tenia molta relació amb el moviment obrer: hi havia una forta implicació dels estudiants de formació professional. Hi havia coordinadores i el pes de la FP era molt important, perquè eren els estudis dels treballadors, i es lluitava per l’accés dels treballadors als estudis universitaris, i per la democràcia en els centres d’estudi. LI: Y olanda era un exemple Yolanda d’aquesta unitat… Lu u: Sí, ella era una militant. I nosaltres ens plantejàvem els estudis també en funció d’això. Per això estudiava electrònica... i a Vallecas. No sé si és el que ella volia fer en la vida -de fet ni ho sabia de jo mateix en aquell moment- i l’electrònica era alguna cosa que estava començant i que semblava que podia ser una sortida per a molta gent, com s’ha vist després. El nostre equip era un híbrid. Ens reuníem un grup de companys que es dedicava a la re-

vista del partit i a tasques d’organització, i uns altres que només ens podíem trobar el cap de setmana. Com jo, que estava fent el servei militar. I la Yolanda, que estudiava a les tardes i treballava en el que podia per pagar-se el lloguer. Pe Pe: Jo també em reunia amb Yolanda, estàvem bolcats a la lluita estudiantil en la coordinadora d’estudiants de Madrid. LI: Què era la coordinadora d’estudiants? Pe e: Era una organització que representava a tots els centres de Madrid, de caràcter assembleari. El PCE i el PSOE no la volien ni veure. Yolanda era molt activa. La coordinadora era d’ensenyament

secundari, però de vegades es reunia conjuntament amb la d’universitat… La vaga es va anar

radicalitzant fins que el dia 13 de desembre es convoca una manifestació a Embajadores amb el lema ‘obrers i estudiants units i endavant’. A Atocha, CCOO havia convocat una manifestació contra l’Estatut dels Treballadors. La central sindical no volia que les manis s’unissin i quan els estudiants van anar cap a la de CCOO la policia va carregar, i a menys de 100 metres de la mani el servei d’ordre de CCOO van muntar un cordó de seguretat perquè els estudiants no s’uneixin. En aquest moment hi ha hòsties per tots costats, es creua un autobús de la línia 27 com a barricada i la policia dispara sense parar i cauen José Luis i Emilio. Tot això sota la mirada atenta de la mani de CCOO en la qual molts trenquen el cordó i tiren els carnets de CCOO al tera amb un cabreig monumental… Menys de dos mesos després d’això maten a Yolanda.

LI: Com us vàreu assabentar que olanda? Yolanda? havien assassinat a Y Lu Lu: Quan vam començar la reunió d’equip aquell dissabte, ens van comentar que no se sabia on estava, que no havia anat a casa a la nit. Recordo una sensació de nerviosisme en el local, que sempre tenia molt moviment, amb reunions simultànies i gent que anava i venia. De sobte algú va obrir la porta de la sala i va dir “han matat la Yolanda!”. Va haver-hi una reunió d’urgència de tots els que estàvem en el local. En un moment, Cheli (Enrique de l’Olmo) que aleshores era el secretari general del partit, em va dir “tu, quarantena immediata”. Com que estava fent el servei militar i no sabíem encara quin tipus d’atac era -teníem molt presents processos com els de Argentina i Xile, on van anar contra el partit, amb ‘desaparicions’ i assassinats selectius-, jo vaig haver de tallar tota relació, per seguretat, durant un temps fins que s’aclarissin les coses. Pe e: De l’assassinat en sí que recordo perfectament la coordinadora conjunta d’ensenyament mitjà i universitat que declara vaga de tres dies, encara que en realitat ja estava muntada la vaga abans, que era la que estàvem preparant quan maten a Yolanda. Recordo la vetlla en l’ institut de FP i la manifestació que surt de l’ institut, en què va participar molta gent i el crit unànime de ‘policia assassina’ i d’altres coses per l’estil. A la vetlla van venir dirigents importants, com Marcelino Camacho, de CCOO. Arran de l’assassinat de Yolanda

es dóna la reculada en la mobilització estudiantil. Com he dit diverses vegades, maten a Yolanda, a Arturo Pajuelo el primer de maig, a José Luis i Emilio, al del bar Sant Bao i a uns quants més… És tota una ofensiva contra el moviment estudiantil… LI: El partit estava preparat per a un atac com aquest? Amb quines caracteritzacions us movíeu? Lu Lu.: Preníem algunes precaucions, perquè hi havia grups feixistes i hi havia hagut alguns assassinats, però més aviat al final de les manifestacions o en càrregues de la policia, cap tan organitzat i dirigit com el de Yolanda. Recordo un jove anarquista de Carabanchel, Rafa Caballero, que el van matar a la sortida d’un cinema on es projectava una pel·lícula d’esquerres. No havíem detectat que l’extrema dreta començava a buscar dirigents de moviments, encara que ja hi havia

hagut algunes pallisses i amenaces. Després van assassinar a Arturo Pajuelo, dirigent d’Orcasitas, quan marxava amb el PST en una manifestació… Nosaltres ens movíem amb la caracterització que calia aprofitar la legalitat: portàvem amb partits polítics legals 2 o 3 anys i tot era molt contradictori. Avançàvem cap a l’activitat a plena llum i les mesures de seguretat eren només al final de les mobilitzacions o de les assemblees. En aquestes dates vam extremar les precaucions, però sense deixar de participar obertament en el moviment. LI: La campanya va ser immediata. Pe e: Quan van assassinar a Yolanda, vàrem fer una col·lecta en assemblees en els instituts de Vallecas, en el de FP on estudiava i en el Tirso de Molina, per posar una placa en record de Yolanda. Allí es va fer un acte en què recordo que el delegat del govern i el regidor de la junta de districte, el socialista Saturnino Zapata, van abaixar la bandera d’Espanya a mitja asta. Jo vaig parlar en l’acte però no recordo el que vaig dir, només que el delegat del govern es posava vermell... Lu Lu: Jo me n’assabentava per la premsa, perquè procurava no trucar massa ja que molts telèfons estaven intervinguts. La campanya va estar molt basada en la pròpia mobilització dels estudiants, que s’hi van implicar de debò. El mateix moviment estudiantil, on la Yolanda participava des de la coordinadora, va reaccionar. Va haver-hi manifestacions molt grans, que van ser la base perquè la investigació avancés i es detingués als assassins. La mobilització pressionava no només a l’Estat, sinó també als que

volien pactar amb ell. La vetlla va ser una desfilada de personalitats i de lluitadors del moviment obrer i de l’esquerra. Es va fer una crida unitària i va ser una lluita molt sentida: encara es va viure com un atemptat del franquisme, la gent sabia que era un crim d’estat. Hi havia una consciència molt diferent de la lluita i més respecte que ara entre els diferents partits de l’esquerra, encara que teníem diferències molt profundes i no ens tallàvem a l’hora de plantejar-les, de vegades amb formes que avui semblarien violentes. Pe Pe: A diferència de quan van matar als advocats d’Atocha, que CCOO no va voler portar la lluita al moviment obrer, sinó que la va plantejar perquè fos una lluita només judicial i a la premsa, jo recordo com vàrem parar el polígon industrial de Villaverde i Getafe al crit de ‘podia ser la teva filla’. LI: I el judici? Lu Lu: el que era evident és que l’assassinat de Yolanda va ser un crim d’estat, volien apagar el moviment i van recórrer al feixisme per acabar amb ell, però va ser l’estat qui la va assassinar. Pe Pe: sí, no només va ser Yolanda, van ser Arturo, José Luis i els més de 20 que maten l’any 80. LI: Què es va aconseguir en el judici? Lu u: Van ficar a la presó als assassins, però no a tots. Queda clar que l’estat està darrere, però no es jutja als veritables responsables, als franquistes que formen part de l’estat, de la policia. A Martínez Loza, cap de seguretat de Fuerza Nueva, també el condemnen després com inductor. Però la investigació no passa d’aquí, no arriba a ficar-se de debò en l’aparell d’estat. Pe Pe: Es va aconseguir una bona campanya de solidaritat que va portar als assassins a la presó, no com va passar amb els assassins d’Arturo i de més de 20 persones, que mai van haver de pagar. Això és una victòria. En el judici jo estava a l’equip de seguretat, recordo sobretot als matons de Fuerza Nueva provocant per entrar al judici, o intentant entrar per la porta posterior amb ajuda de policies. Nosaltres teníem la cua controlada, quedàvem molt aviat al matí, fèiem rondes per veure el panorama i ens posàvem a la cua… es van fer assemblees als

instituts de Vallecas i va haver-hi molts estudiants en el judici… Lu Lu: I també vam comptar amb la presència de dirigents sindicals i fins a algun parlamentari del PSOE… Va ser una gran campanya, que va commoure al moviment obrer i a tots els lluitadors i en la qual es va respondre amb mobilitzacions i assemblees… Però mira després el que passa al Paraguai, que Hellín ja escapa amb una documentació que li donen i el col·loquen treballant per a la dictadura de Stroessner. Això ho va descobrir un periodista de Interviú i va haver una altra campanya per l’extradició. Es van ajuntar més de 20.000 signatures, amb importants pronunciaments de sindicats, assemblees i personalitats i intel·lectuals de l’esquerra. Al final es va aconseguir l’extradició, encara que després el van posar en llibertat en poc temps. És clar que li paguen el silenci i ell no delata als veritables responsables. LI: Què vàreu pensar en llegir l’article sobre Hellín en El País?

Lu Lu: Va ser com tornar enrere 33 anys i reviure moltes coses. La primera sensació va venir amb la idea que “segueixen aquí”. Ara, que tinc quatre fills i que ja sóc avi, penso que és molt important que aprofitem que l’han enxampat per demostrar que això no és cosa de memòria i de nostàlgia, que no són coses del passat: que estan molt vives i no podem mirar a l’altra banda. Pe Pe: Els cursos que dóna Hellín són el pagament pel treball realitzat i per callar sobre qui li va manar assassinar a Yolanda. LI: I com veieu la campanya que s’està fent ara d’amics, familiars i companys de Y olanda? Yolanda? Pepe i Luca Luca: Bé, l’estem impulsant molt, recollim signatures i

pronunciaments, a Barcelona hem fet un grup per impulsar la campanya, a Madrid l’estem movent en les assemblees de barri i en les Associacions de Veïns, sindicats… però volem deixar clara una cosa: Yolanda era trotskista i això significava que no esperava res del PSOE, ni del PCE, només ho esperava de la lluita dels treballadors amb la democràcia obrera, o sigui, el trotskisme. LI: V oleu afegir alguna cosa Voleu més? Lu Lu: No podem saber en quin partit dels que formàvem aleshores el PST estaria avui la Yolanda, però nosaltres, a més de com la companya a la que recordem ara i hem recordat tots aquests anys, la reivindiquem com a militant trotskista internacionalista, i des de LI seguim la mateixa lluita que quan ens la van arrabassar assassinantla. Pe e: Només vull afegir que Yolanda militava en el PST, un partit trotskista, internacionalista, que

proposa la democràcia obrera. Amb l’assassinat de Yolanda el que volien era donar un cop per tancar una mobilització i ho van aconseguir gràcies a l’actitud de CCOO de no unir les lluites. La Yolanda, com el PST, estava en contra de la Constitució, de la monarquia, a favor de l’autodeterminació dels pobles basc, català i gallec. El seu internacionalisme la va portar, al costat de militants que van venir de l’exili argentí, a fundar el PST sota aquestes premisses. I nosaltres, com altra gent, seguim en aquesta lluita. Lu Lu: És el millor homenatge que podem donar al record de la Yolanda.

Març de 2013

La campanya actual A partir de l’aparició de la notícia en El País, els familiars, amics i companys de Yolanda ens vam tornar a connectar per respondre a una a l’actual situació. Des de la web , http://yolglez.wordpress.com, el facebook i el twitter hem anat fent el seguiment de la campanya. La recollida de signatures en línia s’apropa les 10.000, a més de les moltes recollides en paper, amb l’exigència d’investigació i depuració de responsabilitats polítiques. Les organitzacions polítiques i sindicals, associacions i moviments són més de 70 i diputats i sindicalistes de diferents països. Políticament, els companys de Madrid es van dirigir als diferents grups parlamentaris, i van aconseguir que s’entressin diferents preguntes i exigència de compareixença del ministre d’Interior davant les Corts per respondre dels fets i una proposició no de llei consensuada pels grups de la Izquierda Plural (IU, EUiA-IC, CHA), Amaiur, ERC, PSOE, CiU i PNB, per a debatre en Ple. A Euskadi, Bildu va preguntar en un ple parlamentari a la Consellera d’Interior que va reconèixer que els Ertzainzas havien anat a cursos impartits per Hellín, però va negar qualsevol investigació ni responsabilitat. A Catalunya ens vam dirigir a la CUP-AE i aquesta va presentar preguntes al Conseller Espadaler, així com va sol·licitar l’entrevista que posteriorment vam

demanar directament acompanyades del suport de les primeres 27 organitzacions polítiques i sindicals -entre les quals, la Comissió de Drets de la persona del col·legi d’advocats de Barcelona i la ACDDH-, i 314 signatures individuals. Properament en lliurament un altre cinquantena de les primeres i més de 600 de les segones, davant el silenci de la Conselleria. Però sens dubte on té més importància la campanya és al carrer, tant compartint la memòria històrica al costat de vells militants d’esquerra que recorden aquella lluita, com entre els joves que no la van conèixer però ara veuen ressorgir aquells vells entramats darrera d’uns cossos de seguretat que els reprimeixen avui als carrers. Per això, la participació i recollida de signatures en les manifestacions del 8 de març, o les del 10, les recollides de signatures i posicionament d’assemblees d’universitats, de mestres, o de barris, al costat de les xerrades explicant tant el que va ser la Transició i l’assassinat de Yolanda, com les seves repercussions ara i aquí, han tingut un pes específic. Un exemple és el mural que La Cava va pintar a Madrid. O la pàgina de Bernardo Vergara en el Jueves, o la crida a sumar-se a la campanya de Manel Márquez des de Kaosenlared, totes elles expressió també del paper que en les campanyes d’exigència de judici per l’assassinat en els 80, com en la posterior per l’extradició de Paraguai, van jugar molts sectors d’artistes i intel·lectuals que la van prendre com a seva. No volem oblidar aquí el pes de la campanya també a nivell internacional.

Des de LI vam sol·licitar a Front Obrer de Turquia i a les organitzacions de la UIT-CI que la signessin i donessin publicitat a la recollida de signatures a change.org, i vam obtenir una resposta molt significativa. Posteriorment, en el Fòrum Social Mundial de Tunis en el qual vam participar, vam portar la recollida de signatures i l’explicació de la campanya en diversos idiomes, obtenint de nou el suport en signatures individuals i organitzacions, com la del Partit de Patriòtes Demòcrates, la formació del dirigent d’esquerres Choukry Belaïd, assassinat d’un tret al cap quan sortia de casa, el passat 6 de febrer. També esperem la de les Mares dels Màrtirs de la revolució tunisiana. En fi, que la campanya segueix i seguirà… perquè no només la memòria, sinó la lluita d’avui, ho fa imprescindible. I perquè per els qui et vam conèixer conèixer,, i vam militar amb tu, segueix vigent el que llavors et vam dir:

Yolanda, no t’oblidem, fins al socialisme, sempre! Esther