SUPLEMENT
Taksim, Istanbul
TURQUIA
LI 125-juny-juliol 13
Nota: de “Çapulcu” que significa “perroflautes”: la (des)qualificació que va fer Erdogan dels manifestants de les places, i es va assumir com símbol d'identitat. Una de les consignes que es cridaven era “Tots som Çapulcu"
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
1
Barcelona Solidaritat amb els pobles de TTur ur quia urquia Un centenar de persones ens vam manifestar dissabte 15 de juny al centre de Barcelona en solidaritat amb els pobles de Turquia, que pateixen una brutal repressió pel règim d’Erdogan. Des de Lluita Internacionalista, organització germana del Front Obrer turc, vam participar amb una pancarta que exigia la dimissió d’Erdogan. Cada tarda hi ha una concentració davant del consolat turc.
Els representants de la comunitat turca de la campanya “Solidaritat amb els Pobles de Turquia” van visitar al Parlament de Catalunya el dimarts 11 de juny per entrevistar i lliurar als diputats del grup CUP-EA (Candidatura d’Unitat Popular-Esquerra Alternativa) una proposta de resolució: Proposta de resolució:
Considerant: * La repressió de les manifestacions arreu de Turquia, que han convertit una protesta contra un projecte urbanístic en un clam per la dimissió del govern i en defensa dels drets democràtics, * La utilització indiscriminada de gasos lacrimògens i tancs d’aigua que causen greus lesions i altre material antidisturbis que posa en perill la vida dels manifestants * Les declaracions de menyspreu als manifestants del primer ministre, Recep Tayyip Erdogan El Parlament de Catalunya resol sol•licitar: * Que s’aturi el projecte urbanístic al parc de Gezi * L’alliberament sense càrrecs dels i les manifestants detinguts * L’abolició de totes les restriccions a la llibertat de manifestació en les grans places públiques, començant per la de Taksim (Istambul) i Kizilay (Ankara) * Investigació i judici als responsables polítics i policials de la repressió violenta de les protestes 22
Taksim cr ema el “model crema Aturar
Tots i Després de dues setmanes d’ocupació de la Plaza Taksim, i després del desallotjament, continua la resistència. El Govern prepara una repressió sistemàtica després d’anunciar Erdogan que “considerarà membres d’organitzacions terroristes” a qualsevol persona que es trobi en el Taksim o el parc de Gezi. El viceprimer ministre Bülent Arinç assegurava: “El que es requereix de nosaltres és acabar amb les protestes que siguin il·legals. Està la Policia i si no és bastant, la Gendarmeria. I si no hi ha prou, les Forces Armades. La llei ens dóna aquesta autoritat”. Però és justament la legalitat d’aquesta autoritat el que el Govern ha perdut en aquests dies d’intensa repressió. Els morts, milers de ferits, la detenció de més de mil manifestants, de metges acusats de socórrer a ferits a la plaça, la utilització de gasos mostassa i de substàncies irritants amb aigua, són mètodes brutals d’impedir la protesta. Encara que aconsegueixi controlar la situació de moment ja res quedarà igual. Les mobilitzacions han obert una crisi política. Erdogan, a qui tot anava vent en popa: processos electorals, interlocutor amb la UE i el FMI i fidel aplicador dels plans d’austeritat, que havia obert negociacions amb el PKK, avui està contra les cordes. Fins i tot els seus mentors internacionals han hagut de posar distància davant tan ferotge repressió. Les dissensions en el si del Govern i del partit sobre com respondre la rebel·lió popular, afebleixen Erdogan. Aquesta situació arriba quan els efectes de la crisi econòmica comencen a tenir notables conseqüències sobre els
tur c” per a la rregió egió turc” la repressió, reforçar la solidaritat internacional
totes som Taksim treballadors/es i les mesures del Govern per imposar reformes i fer retrocedir les condicions de vida comencen a trobar resistència. En un estadi qualitativament superior als moviments indignats o del 15M, l’exigència de la caiguda del Govern, va enllaçar ràpidament amb les primeres exigències contra la construcció del centre comercial i la caserna militar. El que hagués permès aprofundir la crisi de govern va ser que les simpaties donessin lloc a la irrupció en escena de la classe obrera en la vaga general. El major aliat de Erdogan és la falta d’alternativa des de l’esquerra, doncs la de la tornada al kemalisme, és ja ben coneguda i repudiada. Per això és del tot imprescindible avançar, com proposen els companys/as del Front Obrer en una proposta de front d’esquerres per anar aglutinant aquesta força necessària. Es va estavellar el “model turc” Però les repercussions de l’ocorregut salten ràpidament les fronteres. En la veïna Grècia, reforçant la decisió dels treballadors/ es de la TV i la ràdio pública, ocupant les instal·lacions i emetent contra l’ordre del Govern del tancament. Però més encara, amb la primera vaga general en solidaritat que van convocar els sindicats i que va permetre una gran manifestació de suport. Avui el Govern ha retrocedit i travessa una profunda crisi política. Pocs dies després als carrers de Rio de Janeiro, a Brasil, els joves criden “Es va acabar l’amor, Brasil gir cap a Turquia”. Allà l’espurna que va fer saltar el conflicte, la pujada del transport públic, però la similitud de la reacció popular, amb la joventut en primer plànol, denota que hi ha raons més profundes que entronquen aquests processos. La realitat és que milions de joves estan condemnats a l’atur per la crisi capitalista, que els que aconsegueixen treballar ho fan en condicions de gran precarietat, que hi ha dificultats per obtenir un habitatge digne i que quan protes-
ten, hi ha una creixent repressió. Són olles de pressió disposades a esclatar en algun moment, com abans ho van fer en les revolucions de Tunísia, Egipte o Líbia, i avui està en l’arrel de la revolució siriana. Però on la repercussió és més directa és a Tunísia i Egipte, països en els quals Erdogan estava de gira quan es va alçar el moviment en Taksim. Davant el curs dels processos de la revolució a Tunísia i Egipte, l’imperialisme va presentar el “model turc”, l’anomenat islamisme moderat, com a llera per contenir-los i tancar la situació revolucionària. Així va ocórrer amb Enahda i els Germans Mulsumans respectivament. Es tracta d’una combinació del recolzament en la població de zones rurals amb la introducció de mesures islamitzadores, amb un neoliberalisme dràstic en l’àmbit econòmic, una aplicació sistemàtica de totes les instruccions que arriben dels organismes internacionals (UE, FMI) de reducció de la despesa pública, privatitzacions, afavorir les activitats empresarials, a fi de descarregar tota la crisi sobre els treballadors. Un tema central en el procés revolucionari com l’atur en la joventut es va agreujar i va ressorgir la repressió com a resposta dels governs a les demandes populars. En poc menys d’un any vam tornar a veure noves mobilitzacions que reivindicaven la
revolució, aquesta vegada, contra els governs islamistes. Per això no és casual les contínues gires i referències de Erdogan per instruir i apuntalar els governs islamistes a Egipte i Tunísia. Turquia, membre de l’OTAN, pretenia acréixer un paper de potencial regional. Taksim també deixa tocat el model i alhora reactiva la lluita a Egipte i Tunísia. La responsabilitat de la solidaritat internacional és més necessària ara quan cal fer front a les ànsies de venjança que Erdogan vol fer pagar als detinguts o a les noves detencions. És imprescindible que s’engegui una campanya internacional des de les organitzacions polítiques de l’esquerra, sindicals o socials, per dirigir-se amb comunicats i concentracions davant ambaixades i consolats, exigint: Aturar la repressió, Llibertat dels detinguts Recerca i càstig dels responsables de les morts i els ferits. Fora el Govern d’Erdogan
20/06/13 CEI format per Isci Cephesi (Front Obrer-Turquia) Lluita Internacionalista
3
Des de Taksim 2 de juny
Intifada a Istanbul A partir del 31 de maig a t o t a Tu r q u i a , encapçalada per Estambul, es viuen grans mobilitzacions populars. La violència desmesurada de la policia contra les persones que protestaven des de fa quatre dies en el Gezi Parki (Parc de Passeig) a la plaça central de Taksim (Estambul) ha estat la guspira de les mobilitzacions. El govern vol convertir el parc en un centre comercial per els interessos del gran capital financer i comercial. La mobilització espontània que ha explotat a Taksim es va estendre ràpidament per tota la ciutat, va reformular les seves demandes i es va organitzar per respondre a les seves necessitats i per continuar la lluita. La mobilització va ser un inesperat aixecament de les masses que incloïa diversos sectors de la població, amb els joves al davant. Les mobilitzacions ja han superat l’objectiu principal de defensar el Gezi Parki. Les veritables víctimes de las lleis reaccionàries i de l’economia política neoliberal del govern de l’AKP, les dones, els joves a l’atur i els treballadors del sector de serveis que els preocupa el seu futur, han creat una dinàmica de lluita comú.
44
L’assassinat de Hrant Dink, la matança de Roboski, la massacre en el camp de refugiats a Reyhanli, la llei de
l’avortament, la prohibició de l’alcohol i l’autoritarisme del govern de Tayyip Erdogan, són les principals causes de l’explosió de la lluita a Gezi Parki. Davant aquests aconteixements, les classes dominants estan més dividides que mai, mentre que les masses mobilitzades són bastant resistents. Els periodistes partidaris del Govern han abandonat al Primer Ministre, i fins i tot un ex ministre del AKP, Ertuðrul Günay, va criticar durament al govern. El primer ministre, principal responsable d’aquests fets, va estar absent durant el dia 31. L’alcalde d’Estambul, Kadir Topbaþ, i el governador de la ciutat metropolitana, Huseyin Mutlu, han mentit a la gent. Topbaþ va fingir que la idea d’un centre comercial no existia, mentre que Mutlu va defensar la violència policial com una “lluita contra les corrents il•legals”. En aquests dies la continuïtat de les mobilitzacions té una gran importància, doncs existeix la
possibilitat d’aconseguir una derrota històrica al govern. Ara la tarea més urgent és la formació d’un comitè de coordinació amb la participació dels sindicats, partits polítics, etc. que pugui garantir la continuïtat i la organització de les mobilitzacions fins assolir els principals objectius.
L’alcalde i el gover governador nador de la ambé el També ciutat tenen que dimitir! T ministr e del interior ministre interior,, Muammer Güler esponsable de Güler,, el principal rresponsable la repressió de les masses del 31 de maig, que és un veritable enemic reconegut de la democràcia i dels treballadors, ha de deixar el seu lloc! Investigació i càstig de tots els agents del cos policial que van participar en la essió. T ots els detinguts han repr Tots epressió. de ser alliberats! La cancelació del projecte de Gezi Parki ha de ser anunciada per el Primer Ministre!
Isci Cephesi Front Obrer (Turquia)
3 de juny
S'està enfonsant l'imperi de les mentides
Govern, dimissió! Les mobilitzacions que han començat per salvar de demolició el Gezi Parki (Parc de Passeig) en Taksim (Istanbul), s’han convertit en una rebel•lió popular davant el terror salvatge de la policia i l’actitud prepotent i autoritària del Govern turc. La ràbia i la indignació acumulades des de fa més de 10 anys per les polítiques repressives, reaccionàries i anti-obrera del govern de l’AKP (Partit del Desenvolupament i Justícia) han impulsat l’aixecament actual amb una única consigna comuna: “Govern, dimissió!”
estan reprimits per la Llei de lluita antiterrorista, mentre el terror de la policia contra les manifestacions es va convertir en una procediment “ordinari”. No obstant això, durant tots aquests anys s’han donat moltes lluites contra les polítiques de “Govern dimissió, vaga general, repressió i explotació resistència general”. Front Obrer del govern de l’AKP. Encara així, aquestes lluites tenien un caràcter regional i possibilitat d’una derrota històrica, quedaven aïllades. Però ara, com és molt important avançar en la Durant aquests 10 anys el Govern una resposta a l’actitud i discursos lluita! La tasca més urgent és la de l’AKP va tractar de legitimar el cada vegada més autoritaris del coordinació de les lluites tant per la seu poder construint un imperi de Govern i del primer ministre, Tayyip seva continuïtat com per la seva mentides. Malgrat el creixement Erdogan, estem davant una seguretat, per una coordinadora econòmic la pobresa de les classes mobilització popular que s’estén en encapçalada pels sindicats, les treballadores es va aprofundir tot el país. Aquest moviment popuorganitzacions socials, els partits mitjançant les polítiques de lar és el cop més gran des de fa polítics, etc. També hem de cons“flexibilització” de la vida laboral i una dècada al Govern i sacseja tota truir assemblees barrials per poder estenent treballs precaris en tot el la seva legitimitat davant la població. organitzar i coordinar les país. Turquia ja és un dels països Les mobilitzacions que han mobilitzacions als diferents barris i més injustos en el repartiment de la començat a Istanbul es van districtes de les ciutats. renda nacional. D’altra banda, els estendre ràpidament a Ankara, drets i les llibertats democràtics Izmir, i altres ciutats; i tampoc han Immediat cessament del terror quedat policíac contra la població! limitades Llibertat a tots els detinguts! als centres Judici i càstig de tots els agents de les de seguretat i dels seus ciutats, superiors, responsables de ferir i organitzantmatar als manifestants! manifestants!Per poder s e aconseguir la dimissió del Govern, mobilitzacions una consigna que criden milions de als barris persones, a part d’enfortir i coordiobrers de nar les lluites, cal organitzar una les grans vaga general. En el moment en què ciutats. En la classe treballadora entri en esaquest cena, el Govern no podrà resistir. moment Els sindicats no poden evitar en que aquesta tasca històrica. milions És l’hora de la vaga general, estan al d’organitzar la resistència general. carrer i que el govern Manifestació en el barri obrer Alibeyköy d'Istanbul, en la e s t à Editorial Front Obrer qual va participar FO. 2/6/13 davant la 3/06/13
5
Reflexions
La closca de la rrevolució evolució s’ha tr encat trencat
66
Som testimonis des de fa ja dues setmanes de la violenta repressió policial turca contra els desenes de milers de manifestants als carrers i a les places. Les fotos i els vídeos gravats per gent valenta i periodistes honestos ens demostren clarament qels bàrbars mitjans, abans de recórrer a les armes de foc, que pot fer servir un govern autoritari per llançar-se sobre els manifestants que reivindiquen drets democràtics bàsics. Les lluites continuen no només al voltant de la Plaça Taksim sinó també en els suburbis d’Istanbul, a Ankara, a Esmirna i d’altres ciutats. Les masses insisteixen a defensar les seves senzilles demandes democràtiques, que es podrien haver absorbit en qualsevol país democràtico-burgès, sense necessitat d’una violència com aquesta, i que semblen haver arribat a un punt de no retorn. I el govern turc que insisteix en la seva actitud autoritària i repressiva, creuarà la línia del foc per fer servir armament letal? Ja enfoca els seus atacs sobre algunes organitzacions com a caps de turc i vol una campanya de criminalització contra els sectors elegits selectivament qualificant-los com a “organitzacions terroristes”? Els fets assenyalen que ha pres aquesta direcció. Vol dividir les masses amb aquest mètode per dissoldre les mobilitzacions i tancar un altre cop la gent a casa? Tot dependrà en la voluntat de les masses.
que participaven en les manifestacions i marxes en més de 70 ciutats del país, volen prendre possessió dels drets democràtics de manifestar-se sense ser criminalitzats i castigats, volen organitzar partits polítics, sindicats i altres organitzacions que fora de la línia oficialista; volen participar en la presa de decisions socials i polítiques que afecten les seves vides diàries; i de fet amb la seva activitat i mobilitzacions, comencen a exercir aquests drets. Per a una Turquia que va ser convençuda que totes les “obertures democràtiques” havien d’arribar “des de dalt”, això no és una situació habitual. Avui som testimonis d’un nou ascens amb una nova direcció de la revolució democràtica que havia començat fa un segle amb molta tardança i sense possibilitats d’arribar fins al final. La closca sobre la revolució democràtica s’està trencant per les forces que actuen des del seu interior. Això és el procés sense tornada, una ruptura que no pot tornar enrere.
Però ja ha començat un procés sense retorn. No només perquè el poble ja ha creuat la línia de por contra la repressió, sinó més aviat perquè els centenars de milers que es concentraven amb valentia Gezi Parki (Parc del Passeig a Taksim),
Com en qualsevol mobilització important de les masses, aquí també la joventut està al capdavant. Centenars milers de joves estudiants, treballadors, aturats, professionals han pres posició en l’avantguarda. La
composició de classe de les mobilitzacions, també com en qualsevol aixecament popular, té una textura plural, multisectorial. Encara que sembla a un moviment de classes mitjanes per haver començat a les zones centrals de les grans ciutats, és un fet innegable la participació massiva de les classes treballadores, sobretot als barris obrers d’Istanbul i d’altres metròpolis. No obstant això la intervenció de la classe obrera és més aviat difusa, no organitzada. Tot i que els sindicats com DISK (Confederació dels Treballadors Revolucionaris) i KESK (Confederació dels Treballadors Públics) donen suport a les mobilitzacions, el seu pes en la classe és limitat, i estan lluny de ser els portaveus dels treballadors. Tampoc hi ha partits o grups polítics amb capacitat de poder reclamar-se com els representants polítics de les masses obreres. L’espontaneïtat de les mobilitzacions supera amb escreix les intervencions organitzades, i les batalles als carrers i barris continuen amb molt poca o gairebé sense coordinació. No tenir una alternativa política organitzada impossibilita de moment la realització del lema “Govern dimissió!” que s’ha
convertit en la consigna més urgent en la consciència de les masses. I això amplia les possibilitats de maniobra de la burgesia. Existeix el risc que la burgesia liberal es faci amo de les queixes populars amb polítiques de reacció democràtica per orientar al seu favor les mobilitzacions i extingir-les dins de les institucions parlamentàries. El caràcter espontani de les mobilitzacions i la brutal i sistemàtica repressió, impedeix per avui a les masses de construir òrgans de contrapoder per organitzar la seva acció i donar-li una dimensió i direcció política contra el govern. Podem dir que en aquest moment l’estat del país està oscil·lant entre les situacions no revolucionària i prerrevolucionària.
Atakan Çiftçi, militant del Fr ont Obr er de TTur ur quia Front Obrer urquia
“S’ha obert un nou període en la lluita de classes” Lluita InternacionalistaVosaltr es vau tenir una tenda a osaltres la plaça T aksim tots els dies Taksim de la protesta. Com ho vau viure? Quin ambient hi havia a la plaça?
Malgrat tot, l’aire que estan respirant les masses en les últimes dues setmanes fa circular sang a totes els organismes de la revolució política. Neixen forces noves i vives. A partir d’aquest preludi seran molt més favorables les condicions i possibilitats per a la classe treballadora d’assumir la consciència de la seva obligació de liderar al poble per proporcionar-li un programa revolucionari. Els marxistes revolucionaris formen part necessària i vital d’aquesta batalla.
Semsi Gunes- Per a un país que durant molts anys ha tingut una atmosfera política paralitzada, la revolta, sens dubte, ha estat una nova experiència política nova per a tots nosaltres. Les masses han protagonitzat una de les protestes més plurals i inclusives que Turquia ha vist mai. No obstant això, la resistència Taksim no ha estat exclusiva i enllaça amb una sèrie d’esdeveniments que han sacsejat la conjuntura política mundial, com el moviment dels Indignats o les mobilitzacions a Tahrir.
Muhittin Karkin 12/06/2013
Després de l’ocupació de la plaça Taksim, la resistència va créixer amb la participació de
desenes de milers de persones que omplien la plaça diàriament i reivindicaven l’espai públic. Molta gent no va abandonar el parc Gezi durant la resistència i va desenvolupar una nova forma de solidaritat. El moviment estava caracteritzat per la participació d’estudiants preocupats pel seu futur, joves aturats, dones fartes de les polítiques de natalitat que els volen imposar, treballadors d’oficina en condicions precàries, etc. Les masses estaven carregades de ràbia i odi contra el govern de l’AKP que en l’última dècada ha imposat polítiques neoliberals i opressores. Tot i la brutalitat policial, les masses mai van perdre l’entusiasme. D’altra banda, el moviment estava mancat de formació d’organitzacions assembleàries de base que poguessin dirigir la lluita. Encara que, a l’inici, el govern va aparèixer confús i desconcertat amb la solidaritat, va utilitzar l’estructura desorganitzada del moviment en el seu benefici i va “netejar la plaça Taksim”. 7
LI-La repressió policial va ser brutal. La policia va utilitzar una força i violència excessives per reprimir la resistència. Segons les estadístiques, en els primers sis dies es va utilitzar el doble de gas lacrimògen que en tot el continent Europeu durant un any sencer. A més l’Associació Turca de Metges va declarar que 4 persones van morir, 7822 van resultar ferides i 11 van perdre un ull en la repressió. Mentrestant, el govern va començar una “caça de bruixes” contra diferents partits polítics. En les operacions contra aquestes organitzacions la policia va realitzar moltes detencions. No obstant això, cap d’aquestes mesures repressives va poder aturar les mobilitzacions. Al contrari, les masses van continuar cada vegada més emprenyades. LI-Com ha estat la mobilització als barris obrers d’Istanbul? Les mobilitzacions no es van limitar a Taskim sinó que es van estendre als barris obrers, els districtes i altres ciutats. Cada nit milers de persones es manifestaven al seu barri durant hores amb la consigna “Fora el govern”. Aquesta mobilització continua. Després del brutal desallotjament de Taksim pel govern, les protestes es mantenen
88
amb l’ocupació de diversos parcs a diferents barris. Les assemblees populars comencen a organitzar-se a través dels fòrums oberts als parcs. LI-Hi va haver convocatòria de vaga general. Com ha actuat la burocràcia sindical? La burocràcia sindical de nou a protagonitzat una traïció històrica contra l’aixecament. Durant les protestes, Türk-IS, el sindicat més gran, va prendre partit a favor del govern. Els sindicats de tradició d’esquerra, DISK (sector privat) i KESK (sector públic) van cridar a la vaga general en dues ocasions. Això era el producte de les reivindicacions i la pressió de les masses. No obstant això, aquests sindicats no van fer cap esforç per mobilitzar els seus afiliats, i per això la participació en la vaga va ser molt pobra, LI-Què ha canviat a T ur quia Tur urquia aquestes últimes setmanes? S’ha obert un nou període per a la lluita de classes a Turquia. La legitimitat del govern de l’AKP i d’Erdogan, que ha dirigit el país durant 10 anys, s’ha perdut de forma irreversible.Milions de persones van sortir al carrer contra les polítiques opressores i explotadores del govern de l’AKP i van prendre els carrers d’Istanbul aixecant barricades i xocant amb la policia
durant dies. Les protestes es van concentrar principalment en ciutats com Istanbul, Anakara, Esmirna i gairebé totes les urbs de Turquia es van manifestar contra el govern autoritari. Les masses van veure que poden combatre al govern i les seves polítiques sortint al carrer. A la llum d’aquesta experiència no és difícil pensar que en el futur les masses continuaran reivindicant els seus drets econòmics i democràtics al carrer. També podríem dir que no serà tan fàcil per al govern afirmar la seva autoritat i aplicar les seves polítiques opressores. LI - Com plantegeu la continuïtat de la lluita? Les masses han de trobar la manera de construir les seves organitzacions assembleàries de base. Com a Front Obrer, als barris treballadors, en universitats i altres centres de treball en què tenim implantació, hem defensat la creació d’aquests tipus d’estructures. Ara mateix s’estan donant avanços en aquest sentit. Entre elles hi ha els fòrums, que per a nosaltres tenen una importància crucial. Intentem participar i liderar aquests fòrums en què discutim l’evolució de la lluita.
20/06/13