SUPLEMENT LI 127 - octubre 13
COOPERA TIVISME I ANTICAPI TALISME
Pràcticament a tots els programes de grups de l’esquerra, l’impuls de cooperatives és la forma d’anar construint alternatives dins el capitalisme. Molts d’ells també reivindiquen el “comerç just” com a xarxa paral·lela per anar guanyant-li espais al capitalisme. La historia d’aquest debat, però, és tan llarga com el debat entre corrents revolucionàries, i amb l’actual falta d’opcions que accentua la crisi per a moltes i molts treballadors/es que es troben sense feina, cada dia pren més protagonisme. En aquest suplement reproduïm un fragment de la Rosa Luxemburg sobre les cooperatives, escrit al 1.900 dins el llibre ‘Reforma o Revolució’, un text que podria ser escrit perfectament avui, fem algunes consideracions teòriques i repassem alguns cassos pràctics. 1
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
Debats programàtics
A propòsit de les cooperatives i el “comerç just” La nostra posició no és la de cooperativa sí o cooperatives no. Pot ser un recurs de treball per sobreviure en situacions, com ara hi ha moltes, en que no hi ha feina; doncs benvingut sigui mentre resolgui el tenir quelcom que menjar. Pot ser també un recurs dins un moviment que neix de la lluita, per exemple Somonte, que ocupa una finca i la posa en marxa, encara que per subsistir es constitueixi en cooperativa. Però el que sí volem alertar és sobre qui teoritza que es pot construir pas a pas, sobre els principis cooperativistes, una “alternativa” al capitalisme i, encara mes, dins el capitalisme. Tot i que reconeguem la seva funció, per a la lluita o per a la subsistència, la cooperativa no és l’alternativa al capitalisme.
22
Les cooperatives i les Societats anònimes laborals En una situació semblant a la d’ara, un moment de forta crisi i quan l’atur es va fer crònic al nostre país, amb la reconversió industrial imposada pel Govern del PSOE de Felipe González (la taxa d’atur va passar del 12,4 del 1.980 al 20,59 del 1.986), ja es va fer la propaganda de les societats anònimes laborals. Els treballadors/es capitalitzaven el seu subsidi d’atur i muntaven una empresa, normalment sobre
principis propers al cooperativisme, o ocupaven la seva empresa en procés de tancament i lluitaven per legalitzar-la com a cooperativa, segons deien els dirigents sindicals. La història va ser duríssima, doncs el desastre va acompanyar la absoluta majoria de les iniciatives, arrossegades per la reconversió industrial que impulsava la burgesia espanyola amb el suport dels partits i sindicats en qui confiava la classe obrera (PSOE, PCE, CC.OO, UGT). La burgesia sempre extreu la mateixa conclusió i en fa propaganda: només ells son capaços de tirar endavant empreses, per això els necessitem. Però res més lluny de la realitat. El problema essencial de la cooperativa l’analitza amb claredat meridiana la Rosa Luxemburg: contenen en el seu interior dos elements que son irreconciliables: el caràcter d’empresa capitalista, que necessita explotar
i augmentar la plusvàlua per sobreviure en el mercat i la realitat social com a treballadors/es que lluiten contra aquesta explotació. En un termini breu una s’imposarà sobre l’altra i la destruirà. En la major part dels casos és el component obrer el que s’imposa contra l’explotació capitalista, però aleshores no s’és “competitiu”. També tenim exemples en els quals s’ha imposat el caràcter capitalista i burgés sobre l’altre i han “triomfat” tenim Abacus, Eroski –actualment a les noticies per la crisi de FAGOR, també part de la Corporació Cooperativa Mondragón- i altres... que han acabat explotant i acomiadant treballadors/es com fa Mercadona... és la lògica del mercat! Els treballadors/es sabem i podem tirar endavant les empreses i no necessitem els amos, però a condició que establim un nou sistema econòmic sense l’explotació
del treball, aquesta és la qüestió. Cooperatives de producció i de consum. De la mateixa manera de com es fixen els salaris, hi ha l’altre pregunta clau: A quin preu venem la producció de la cooperativa? Hi ha economistes que diuen que des del cooperativisme és possible vendre a preu competitiu, però aquesta no és la realitat generalitzada. En el preu no només s’està posant el benefici de l’empresari sinó la sobreexplotació massiva. Qui pot competir amb els preus que venen des de Xina? Ningú que no estigui disposat a posar els ritmes infernals i les condicions infrahumanes de l’explotació capitalista a Xina. No direm que aquesta possibilitat de vendre per sota del mercat no pugui ser en alguns sectors que diuen “amb molt valor afegit”, és a dir d’altes tecnologies, producció molt selectiva... podria ser. En aquest cas hauríem d’aplicar allò que Marx explica de la lluita entre sectors productius burgesos per quedar-se amb una part més gran de la plusvàlua mitjana. Podria ser que, si expropiem i posem a treballar com a cooperativa alguna empresa d’aquest tipus, a més, poguéssim ser competitius. La realitat, com explica de forma brillant la Rosa Luxemburg és que només sobreviuen les cooperatives que tenen associades cooperatives de consum, o neixen com a tals. La clau de l’ocupació de Somonte no és que son competitius si els comparem amb els hivernacles d’Almeria, sinó si troben un sector de població que pot col·laborar solidàriament amb la lluita de Somonte i els hi compra o també pot ser- si desenvolupen un “nou producte” com és l’agricultura ecològica i encara en el mercat no hi ha
competència. I aquest problema ens porta a posar el centre no a la producció sinó al comerç, al consum, que obrirà la porta a donar una solució, tot i que sigui provisional, al problema immediat dels salaris i la solució de les necessitats dels que hi treballen. Però si parlem d’alternatives al capitalisme no només parlem dels sectors més propers al consum, normalment lligats a sectors primaris o de serveis, també parlem de donar resposta als grans sectors industrials, energètics i financers que mouen i determinen la societat capitalista. En aquests sectors encara queda més llunyana la solució cooperativista. En tres sentits, primer per la gran integració de recursos i divisió de la producció que integren aquests processos. En segon lloc per què han de ser sectors sense una propietat privada, ni que sigui cooperativista, pel gran pes social i econòmic que tenen sobre el conjunt de l’economia, i que precisen del control dels treballadors/ es per què no se n’aprofitin del seu pes clau. En tercer, des del punt de vista de l’objectiu d’una aproximació entre els sectors de treballadors/es en les seves condicions materials, necessària per evitar la generació d’interessos divergents entre capes socials de la pròpia classe obrera, aplicar els principis cooperativistes en aquests sectors facilitaria que aquests treballadors/espropietaris ràpidament es situessin per sobre de la resta de treballadors/es d’altres sectors. El mateix (encara que en un altre sentit) és d’aplicació
als sectors de l’educació i la sanitat. Aquests sectors necessàriament han de ser nacionalitzats, per posar-se sota control obrer. El comerç just. Comprar al “preu just” en el major part dels casos és comprar “més car”. No volem entrar en els motius que porten a pagar més per un producte que podríem trobar en grans superfícies més barat, encara que fos de pitjor qualitat. Si el pots pagar, doncs endavant, però el que sí rebutgem és el discurs moral sobre comprar
en comerç “just” com una mena de responsabilitat individual davant la “justícia social”... per què reconeixem que en tot cas serà una alternativa en mans de qui la pot pagar, una classe mitjana o determinats sectors de classes populars que tenen feina. Però anem al cor de la classe obrera, una família d’immigrants, per exemple, sovint amb uns quants nens petits, no es pot permetre -més enllà de la seva comprensió o no del problemapagar més... per què el que passa a molts sectors de la classe obrera -i cada cop més-
3
Ocupacions de ter terrr es o fàbriques i cooperativisme.
El problema de la propietat. Les cooperatives com Somonte, a Cordova, o Zanon a Argentina, incorporen quelcom més que una opció individual o col·lectiva de construir una cooperativa, han estat el resultat d’una lluita obrera contra l’atur en un cas, contra els tancaments patronals de l’altre; però a més han posat en qüestió –amb l’ocupació- un aspecte central clau de la societat burgesa capitalista: la propietat privada. Aquest és un aspecte molt important i que ens ha entusiasmat i ens ha portat a fer nostres les campanyes de solidaritat amb ells. A Argentina -com ho seria a Somonte- el que preocupa la burgesia o els grans terratinents no és la competència que els pot fer una fàbrica ocupada, sinó el fet que altres segueixin els seu camí i que el dret col·lectiu a la propietat dels mitjans de producció s’encengui a la lluita obrera. De bon segur, que quan no ha estat capaç de derrotar-los directament, la burgesia estaria ben complaguda si aquests grups de treballadors/es o jornalers/es es fessin propietaris de la cooperativa i es normalitzés la situació. Als terratinents no els hi ve de 400 hectàrees (Somonte), i poden competir amb Zanon al mercat capitalista! D’aquesta manera és com ja es van liquidar la major part de les ocupacions de fàbriques a Argentina de les prop de 500 que resistien, simplement fent-los propietaris i deixant que les contradiccions que tan bé analitza Rosa Luxemburg actuessin. Però Zanon i Somonte integren un altre component que vol resistir a aquesta “assimilació” pel sistema capitalista. Passen per acceptar constituir una cooperativa com instrument transitori per a la comercialització dels seus productes però els objectius que expliquen van en altre sentit: la col·lectivització de la terra en un cas i l’estatalització de la fàbrica sota control obrer de l’altre. Només algunes de les fàbriques ocupades a la crisi Argentina -entre elles Zanon- van rebutjar passar a ser simplement cooperatives, rebutjant la propietat de l’empresa i exigint l’expropiació per a passar a ser empreses estatals i, això sí, defensant 44
com a innegociable el control obrer sobre la fàbrica. Això va ser possible per què al capdavant de la lluita hi havia una direcció amb una política obrera i revolucionaria, amb claredat sobre aquest problema. El problema de la propietat és una pedra clau en les ocupacions de terres. A Brasil, el Moviment Sense Terra es va fer famós per organitzar famílies de camperols pobres i sense recursos, ocupar finques de terratinents, defensar-les amb força, si calia amb les armes, i majoritàriament entregar les terres a les famílies que les havien ocupat, per constituir una cooperativa de producció. La lluita aleshores passava a ser amb l’estat per tal que legalitzés la situació i amb allò entregués la propietat de la terra als ocupants. Sovint la manca d’inversions que cal per fer productiva una terra i, després d’un temps en que les famílies subsistien en condicions molt dures, aquests mateixos ocupants acabaven venent les terres a un terratinent i tornant a començar. A Paraguay un dels moviments d’ocupacions de terra tenia com a centre no repartir la propietat entre els ocupants sinó mantenir la propietat col·lectiva, entre elles es va fer famosa la ocupació de ‘El Triunfo’. Si una família decidia marxar, marxava de la terra ocupada, però no tenia cap dret a vendre, per què no tenia una part seva. El mateix qui entrava a treballar, tenia dret al resultat del seu treball però no a la propietat de la terra. A la vegada tenien clar que sense una revolució tot avenç està sempre amenaçat.
és que no s’arriba. Per més que es tingui consciència, aquesta opció de compra a preu just... és viable només per una minoria. El problema de posar el segell del “comerç just” és també un problema afegit. Un comerç just és el que limita la producció a cooperatives? Es permet petita empresa? Però la petita empresa en la que hi ha treballadors/ es inclou sous justos per aquests? Què son sous justos? I podríem seguir... Un cop més: cap sectarisme. No pretenem arribar a la conclusió de sí o no al comerç just. Si algú s’ho pot pagar o algú prioritza aquest consum, doncs perfecte. Però el que sí diem és que aquesta no és una alternativa al capitalisme. Només es podrà arribar a un “comerç” just, quan tinguem un “salari just”, és a dir, quan de fet hàgim abolit el salari com a concepte que integra la plusvàlua i amb ella l’explotació, és a dir quan acabem amb el capitalisme.
Com deia Marx no és possible una acumulació prèvia de construccions econòmiques “no capitalistes” com va fer la burgesia contra el món feudal per què el capitalisme ha estat el primer sistema mundial que integra els elements productius del planeta. Si ja era impossible, i s’ha demostrat a l’enorme Rússia, el socialisme en un sol país, perquè el mercat mundial seguia imposant les seves lleis a les relacions internacionals, mitjançant –entre altres- dels preus, encara sembla més impossible pensar en formes socialistes convivint i desbordant el capitalisme. Per això el programa de lluita contra el capitalisme passa per qüestionar el centre de la propietat privada, començant amb l’expropiació de la banca, de les grans empreses, per posar-les en propietat de l’estat i sota el control dels treballadors/ es. I aquest programa necessàriament posa en el centre la revolució, és a dir, la necessitat que els treballadors/ es es facin amb el poder,
destrueixin el poder de l’estat burgés i les relacions de producció que defensa per aixecar unes noves relacions de producció. Per això també Marx imaginava diferents les revolucions obreres socialistes de les que havien estat les de la burgesia. Escriu en el 1 8 Brumari de Louis Bonaparte:
La revolució social del segle XIX no pot prendre la poesia del passat sinó del futur. No pot començar si abans no s’ha lliurat de tota la superstició sobre el passat. Les revolucions anteriors requerien uns records de la història mundial per tal de fer passar el contingut propi. La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts soterrin els morts per tal d’arribar al seu propi contingut. Llavors la frase anava més enllà del contingut, ara el contingut va més enllà de la frase. (...) Les revolucions burgeses, com les del segle XVIII, tronen
Les alternatives al capitalisme Hi ha qui vol avençar en construccions econòmiques no capitalistes paral·leles i que convisquin –encara que sigui transitòriament- amb el capitalisme com a sistema dominant. Però això que va ser possible en la lluita de la burgesia contra el mon feudal per construir el capitalisme i destruir l’Antic Règim, avui no ho és per superar el capitalisme. La burgesia va anar acumulant al llarg de segles poder en els burgos, a les ciutats medievals, un poder i unes relacions de producció que anaven creixent i xocant contra el dret i el poder feudal, fins que va arribar el moment en que es va sentir amb les forces per acabar d’imposar les seves relacions de producció i el poder que les garantís. 5
ràpidament d’èxit en èxit, els efectes dramàtics es superen, els humans i les coses semblen fetes de brillants de foc, l’èxtasi és l’esperit del moment; però són de vida breu, aviat han assolit el punt àlgid, i una llarga depressió pren la societat abans d’aprendre a assimilar els resultats del període de tempesta i brogit sòbriament. Les revolucions proletàries, com les del segle XIX, es critiquen constantment, s’interrompen en el propi curs, arriben a un objectiu aparent, per arrencar de nou, fan befa amb una profunditat cruel de les mesures a mitges, de les febleses i de les torpors dels primers intents, semblen enderrocar els oponents tan sols perquè els darrers treguin noves forces de la terra i s’alcen contra ells de nou més gegantins que mai, recula constantment davant la immensitat dels propis objectius fins que es crea una situació que fa impossible qualsevol retrocés...
66
Rosa Luxembur g. Luxemburg.
Reforma o revolució Cooperatives. .
El socialisme de Bernstein es realitzarà amb ajuda de dos instruments: els sindicats (o, segons Bernstein, la democràcia industrial) i les cooperatives. Els primers liquidaran el benefici industrial, les segones liquidaran el benefici comercial. Les cooperatives, sobretot les de producció, constitueixen un element híbrid al sí del capitalisme. Hom les pot descriure com a petites unitats de producció socialitzada dins de l’intercanvi capitalista. Però en l’economia capitalista l’intercanvi domina la producció (és a dir, la producció depèn, en gran part, de les possibilitats del mercat). Com a fruit de la competència, la dominació total del procés de producció pels interessos del capitalisme (és a dir, l’explotació immisericorde) es converteix en factor de supervivència per a cada empresa. La dominació pel capital del procés de producció s’expressa de diverses maneres. El treball s’intensifica. La jornada laboral s’acurta o s’allarga segons la situació del mercat. I, segons els requeriments del mercat, la mà d’obra és contractada o llançada de nou al carrer. Dit d’una altra manera, s’utilitzen tots els mètodes que li permeten a l’empresa fer front a les seues competidores en el mercat. Els obrers que formen una cooperativa de producció es veuen així en la necessitat de governar-se amb el màxim absolutisme. Es veuen obligats a assumir ells mateixos el rol de l’empresari capitalista, contradicció respon-
sable del fracàs de les cooperatives de producció, que esdevenen empreses purament capitalistes o, si continuen predominant els interessos obrers, acaben per dissoldre’s. ...(Bernstein) atribueix el fracàs de les cooperatives de producció angleses a la falta de “disciplina”. Però el que així hom anomena tan superficialment i planerament “disciplina” no és una altra cosa que el règim absolutista natural del capitalisme, que, és evident, els obrers no poden utilitzar en la seua pròpia contra. Les cooperatives de producció poden sobreviure en el marc de l’economia capitalista només si aconsegueixen suprimir, mitjançant algun ardit, la contradicció capitalista entre el mode de producció i el mode de canvi. I ho poden aconseguir només si es sostrauen artificialment a la influència de les lleis de la lliure competència. I només poden aconseguir això últim quan s’asseguren per endavant un cercle fix de consumidors, és a dir, un mercat constant. Les que poden prestar aquest servei a les seues germanes al camp de la producció són les cooperatives de consum. Aquí (i no en la distinció que traça Oppenheimer entre cooperatives que compren i cooperatives que venen) rau el secret que cerca Bernstein: l’explicació del fracàs ineluctable de les cooperatives de producció amb
ó (1900). funcionament independent i la seua supervivència quan les acompanyen cooperatives de consum. Si és veritat que les possibilitats d’existència de les cooperatives de producció dins del capitalisme estan lligades a les possibilitats d’existència de les cooperatives de consum, llavors l’abast de les primeres es veu limitat, en el millor dels casos, al petit mercat local i a la manufactura d’articles que satisfacin necessitats immediates, sobretot de productes alimentaris. Les cooperatives de consum, i, per tant, també les de producció, queden excloses de les branques més importants de la producció de capital: les indústries tèxtil, minera, metal·lúrgica i petroliera i de construcció de maquinàries, locomotores i vaixells. Per aquesta única raó (deixant de banda momentàniament el seu caràcter híbrid), no pot hom considerar seriosament les cooperatives de producció com a instrument per a la realització d’una transformació social general. La creació de cooperatives de producció a gran escala
cooperatives deixa de ser una ofensiva contra la producció capitalista. Això és, deixa de ser un atac directe a les bases fonamentals de l’economia capitalista. Es converteix, en canvi, en una lluita contra el capital comercial, sobretot el capital comercial petit i mitjà. Esdevé un atac contra les branques més petites de l’arbre capitalista.
suposaria, abans que res, la supressió del mercat mundial, i l’especejament de l’actual economia mundial en petites esferes locals de producció i canvi. S’espera que el capitalisme altament desenvolupat i difós del nostre temps es retrotragui a l’economia mercantil de l’Edat Mitjana. Dins del marc d’aquesta societat, les cooperatives de producció es redueixen a mers apèndixs de les de consum. Semblaria, doncs, que aquestes haurien de ser el començament del pretès canvi social. Però d’aquesta manera la pretesa reforma de la societat mitjançant
(…) Les cooperatives i els sindicats són totalment incapaços de transformar el mode capitalista de producció. Això Bernstein realment ho comprèn, si bé de manera distorsionada. Perquè es refereix a les cooperatives i els sindicats com mitjans per a reduir els beneficis dels capitalistes i enriquir així els obrers. D’aquesta manera renuncia a la lluita contra el mode de producció capitalista i tracta de dirigir el moviment socialista cap a la lluita contra la distribució capitalista. Una vegada i una altra Bernstein es refereix al socialisme com un esforç per aconseguir una manera de distribució “justa”, “més justa” (pàgina 51 del seu llibre) i “fins i tot més justa” Vorwärts, 26 de març de 1899
7
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
88
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista