SUPLEMENT LI 128 - desembre 13 IX Confer猫ncia de Lluita Internacionalista Novembre 2013
1
Per la rreconstr econstr ucci贸 de la IV Inter nacional econstrucci贸 Internacional
1. El centre de la lluita de classes. Fa gairebé tres anys l’espurna de la revolució va prendre a Tunísia i va desencadenar un procés internacional en el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Des de llavors, la regió ocupa un lloc central en la lluita de classes mundial. Des del Marroc fins a Síria, des de monarquies islàmiques a repúbliques laiques, el moviment de masses es va llençar als carrers per demanar: pa, treball i llibertat. Es van enderrocar quatre dictadors (Ben Ali, Mubarak, Gaddafi, Saleh), amb diferents graus de ruptura del règim i conquesta de llibertats democràtiques… però la joventut segueix sense trobar treball. Les masses han fet una ràpida experiència amb l’islamisme, que es va desgastar com a alternativa de direcció. Però no han desenvolupat una força política d’esquerres capaç d’impulsar la ruptura completa amb els règims opressius i prendre mesures anticapitalistes que obrin una perspectiva de feina per a la joventut. És davant d’aquesta situació que es succeeixen governs que neguen la continuïtat de la revolució i finalment el cop d’estat a Egipte i els avanços militars de AlAssad a Síria suposen una ofensiva feroç de la contrarevolució. Però la sort de la revolució encara està per escriure’s, no només en aquests dos països sinó també a Tunísia, el bressol del procés.
2. Egipte: el cop militar i la contrarevolució. La revolució a Egipte que va enderrocar al dictador Hosni Mubarak va desestabilitzar l’equilibri forjat per l’imperialisme a la zona. Es tracta d’un país de més de 90 milions d’habitants, estratègic per la seva posició amb el canal de Suez, imprescindible per a la seguretat de la frontera d’Israel. No és casual que per tot això Estats Units pagui anualment 1.200 milions de dòlars a l’exèrcit egipci des de l’acord de Camp David. Només Israel rep més diners nord americans (3.000 milions anuals). L’exèrcit egipci és un dels principals cordons de seguretat del sionisme.
22
El moviment de masses va derrotar l’intent de l’exèrcit d’imposar un govern militar després de la caiguda de Mubarak. En les eleccions, els Germans Musulmans
van vèncer per un escàs marge davant del candidat de l’antic règim, sense que hi hagués una alternativa a l’esquerra. El president Mohamed Mursi va arribar al Govern però ni va aprofundir la ruptura democràtica amb el vell règim ni va començar a resoldre la situació d’atur i misèria creixent entre les masses. Al contrari, va imposar una agenda econòmica neoliberal i va buscar un acord amb els militars als qui va assegurar els privilegis que mantenen (controlen entre el 40 i 60% del PIB). Així es va cavar la seva pròpia tomba i la seva caiguda va ser un altre exemple històric del fracàs del reformisme. Va anar creixent la resistència contra el govern i aquest responia amb creixent repressió. El moviment de masses va prosseguir la lluita contra Mursi, milions de signatures i manifestacions massives per demanar el cessament del Govern i eleccions anticipades. Amb Taksim i la lluita a Turquia contra Erdogán, es va esquerdar el model “islamista moderat” neoliberal que semblava la sortida de l’imperialisme per reestabilitzar la zona. En aquesta situació d’ascens del moviment de masses els militars van aprofitar l’acció popular contra el govern per imposar un cop d’estat contra Mursi i enfonsar Egipte en una espiral de sang i persecució contra els Germans Musulmans que polaritzés a l’extrem tota la societat i no donés cap espai a una alternativa a l’exèrcit i a l’islamisme. L’exèrcit va imposar el caos per tornar a recuperar el poder. El més greu és que la major part de l’esquerra
egípcia va caure en aquesta política de blocs d’islamistes i laics, doncs el moviment de joventut Tamarrud que havia impulsat la lluita contra Mursi, els sindicats i la majoria de l’esquerra (socialdemocràcia i PC) van recolzar el cop i, amb això, van impedir una sortida política d’acord als interessos de la població treballadora. El nou ministre de treball era el principal dirigent sindical i va cridar als treballadors “que van ser els campions de les vagues a ser els campions de la producció”. Només han denunciat el cop el moviment 6 d’abril i els Socialistes Revolucionaris, l’organització egípcia de Socialisme Internacional (En Lluita). En aquestes condicions Mubarak sortia de la presó i passava a arrest domiciliari sense resposta. Israel ha pressionat en tot el procés perquè no s’aturés l’ajuda militar a l’exèrcit, el seu aliat egipci. El Govern d’Obama es va negar a parlar de cop d’estat, mentre el general colpista Al-Sissi, reunia alhora el suport (i finançament) de l’Aràbia Saudita i del dictador sirià Al-Assad. La nostra política no pot ser una altra que enfrontar a l’Exèrcit, exigir el cessament de la repressió sobre els Germans Musulmans: és el poble i no els militars qui ha de passar comptes per la repressió exercida per Mursi i el Govern reaccionari dels Germans Musulmans. Presó incondicional per a Mubarak. Exigir dels sindicats la ruptura amb el règim militar i que encapçalin la crida a
Tancs a El Caire
E
l
constituir un govern de les organitzacions que van participar la revolució que va enderrocar al dictador dictador.. Acabar amb els privilegis econòmics i polítics de l’exèrcit, aprovar un pla d’urgència per a la creació de treball treball.
Milicies d'Al Nushra
3.- Síria. El poble sirià contra tots A dos anys i mig de l’inici de la revolució, l’aïllament i una feroç repressió s’han cobrat més de 120.000 morts. La revolució siriana neix de les mateixes demandes que la fan esclatar a Tunísia. Com a Líbia o Barhein el poble es rebel·la contra l’empobriment i l’opressió del règim. Al-Assad que no ha disparat una sola bomba contra Israel que ocupa els Alts de Golan, sí dispara amb bombardejos massius i artilleria contra el seu poble. Els Comitès locals donen pas a la defensa i la lluita armada contra el règim. L’imperialisme a través de Turquia potencia la creació del Consell Nacional Sirià dominat pels Germans Musulmans per controlar la revolució, però sense èxit. Aràbia Saudita, Qatar i Turquia incideixen políticament amb l’enviament d’armament lleuger a organitzacions de l’islamisme sunnita reaccionàries com Al Nusra i l’Estat Islàmic de l’Iraq i Llevant, que introdueixen la divisió sectària i provoquen el xoc amb els comitès locals i amb l’Exèrcit Sirià Lliure. Especial importància han tingut els xocs contra els kurds que pretenen proclamar la seva autonomia. El dessagnament de la revolució i l’alt cost de vides és conseqüència directa de la supremacia militar indiscutible del règim, que a més rep armament directe i assessors de Rússia i Iran. Després de l’ofensiva rebel de la passada tardor, el règim va reprendre la iniciativa militar amb la intervenció directa d’Hezbollah en la lluita per la ciutat estratègica ciutat de Qusair, i els bombardejos amb armes químiques en barris de Damasc que semblaria que responen a la seva decisió d’una ofensiva final. Però les forces rebels resisteixen i això seria impossible sense un suport massiu de la població. L’acord d’Estats Units i Rússia ha paralitzat un atac imperialista que buscava prendre la iniciativa per forçar una negociació
amb un règim assassí i controlar a l’oposició. El nou diàleg amb Iran reforça aquest front de tots contra la revolució siriana. La responsabilitat de l’esquerra internacional és enorme: L’absència d’una campanya permanent de suport a la revolució i a l’esquerra siriana que està participant en ella, ha facilitat l’aïllament de les forces revolucionàries en la lluita contra Al Assad. Cal aixecar una campanya amb els següents eixos: Tot el suport a la rrevolució evolució siriana. Ar Ar-mes per a Síria. Fos Rússia i Iran de Síria, No a l’atac imperialista. Tot el suport als organismes rebels i les forces de l’esquerra revolucionària siriana.
4. La dinàmica de la revolució i la contrarevolució. Molts anàlisi es basen en els blocs polítics canviants que es van formant en les superestructures
(Rússia i Iran contra Estats Units i França, Islamisme contra laïcisme, xiïtes contra sunnites, monarquies petrolieres contra repúbliques laiques, pugna entre Qatar i Aràbia Saudita i entre Aràbia Saudita i Turquia), però aquests conflictes, encara que existeixen, no serveixen per comprendre la dinàmica del procés. El xoc essencial és entre el moviment de masses que busca treball i llibertat, i l’imperialisme gendarme del capitalisme que genera misèria creixent i que ha sostingut règims dictatorials en aquesta regió estratègica estratègica. És dins d’aquesta confrontació irreconciliable que cal situar altres enfrontaments. El moviment de masses en el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà va néixer com a resposta a la creixent misèria i contra dictadures que porten anys en el poder enriquint-se dels acords amb les grans multinacionals imperialistes i d’una dècada llarga
Hezbollah amb Bashar
3
de privatitzacions. Una situació comuna a tota la regió. L’objectiu inicial del moviment de masses és acabar amb la dictadura amb la il·lusió que n’hi haurà prou amb la democràcia, amb enderrocar el règim i permetre eleccions lliures perquè es resolguin els greus problemes d’atur i misèria. Però amb les eleccions, al contrari, es va agreujar la situació econòmica i les masses treballadores van tornar a aixecar-se ara contra els governs de signe islamista neoliberal sorgits d’elles. Perquè no n’hi ha prou amb un canvi de règim (que en la majoria de països no es va completar), cal procedir a un canvi de sistema per permetre que els recursos econòmics es posin al costat de les necessitats del poble t rre e b a l l a d o rr.. I p e r a a i x ò é s necessari un partit i un Govern de treballadors/es i dels pobles oprimits. Per la seva banda, l’imperialisme mai es va aturar a l’espera dels esdeveniments i des del primer moment va engegar diferents respostes per tallar l’ascens revolucionari. Primer va recolzar els règims dictatorials (Tunísia, oferiment de França de material militar), però les masses van derrocar Ben Ali i van apuntar a Mubarak. Aquest fidel aliat d’Israel i d’Estats Units, no va perdre el suport de l’imperialisme fins que la seva caiguda es va fer irreversible, intentant preservar al màxim el règim i el poder en mans dels militars. Aquest pla, que va funcionar a Iemen, no va acabar amb les mobilitzacions a Egipte, ja que van continuar contra el govern de transició dels militars i va haver de deixar pas a la convocatòria d’eleccions. Més tard -després dels processos electorals- l’imperialisme va acordar amb els governs neoliberals d’Ennahda a Tunísia i dels Germans Musulmans a Egipte, i va donar protagonisme a Erdogán, com a model de “domesticació” de l’islamisme. Però aquesta carta també va caducar després del creixent moviment de masses contra aquests governs (Egipte de Mursi i Tunísia d’Enhada) i les mobilitzacions del parc Gezi a Turquia. 44
A Líbia, on calia defensar els
interessos de les petrolieres europees, França, Gran Bretanya i Estats Units decideixen no repetir l’experiència de Tunísia i encapçalen una aliança imperialista per intervenir militarment contra el seu aliat Gaddafi (l’amic d’Aznar, que va finançar la campanya electoral de Sarkozy, mantenia estrets acords amb Berlusconi i va col·laborar amb la CIA de Guantánamo), per recuperar la iniciativa a la zona i intentar condicionar el Govern sortint. Però l’aparell militar del règim havia quedat destruït i el resultat és que l’imperialisme no aconsegueix estabilitzar un Govern al seu servei. Aquesta mateixa experiència li fa ser molt més caut en el cas sirià, perquè no vol jugar-se a una situació d’inestabilitat a la frontera amb Israel: per a l’estat sionista n’hi ha prou amb desfer-se de l’arsenal químic d’Al-Assad i deixar que la prolongació de la guerra desgasti a la revolució fins que es pugui imposar una sortida negociada amb un sector del règim que controli la situació. Totes aquestes tàctiques -i les diferents aliances que generen- són les que enfronten el moviment de masses per fer avançar la revolució i la consecució dels seus objectius. Els blocs i els suports són conjunturals, estan al servei de la política contrarevolucionària de l’imperialisme i l’aliat d’avui demà es converteix en una molèstia.
5. Democràcia i revolució. La contrarevolució democràtica. Sovint hem utilitzat el terme “reacció democràtica” per explicar com l’imperialisme en reculada buscava utilitzar unes eleccions per avortar el procés revolucionari i reprendre la iniciativa política. Aquesta situació es va donar en la caiguda de les dictadures a Amèrica Llatina a mans d’un potent moviment de masses i ha ocorregut en els processos revolucionaris en el Nord d’Àfrica. Normalment es tendeix a identificar dues coses que tenen un contingut difer ent quan es par diferent par-la de democràcia. D’un cantó les llibertats democràtiques: dret de reunió, organització de partits i sindicats, vaga, manifestació… que neguen les dictadures i són imprescindibles per a la classe obrera. De l’altre la celebració d’unes eleccions, com si aquestes fossin l’objectiu de les llibertats democràtiques. Com era possible que en les eleccions egípcies els dos candidats que van passar a la segona volta fossin Mursi, dels Germans Musulmans, que no havien tingut protagonisme en les mobilitzacions que van provocar la caiguda de Mubarak i Ahmed Shafik, el candidat oficialista del règim/exèrcit? On estaven les forces revolucionàries?
El mateix va passar a Tunísia. Va haver-hi qui va parlar de “de la primavera àrab a l’hivern islamista”. Va ser un intens debat amb companys tunisians. La revolució havia generat els seus propis organismes de direcció, els comitès revolucionaris que després van prendre el nom de comitès de defensa de la revolució. Fins i tot vam estar presents en la seva coordinació 15 dies després de la caiguda de Ben Alí. Més tard es va formar l’assemblea en defensa de la revolució que integrava representants dels comitès, totes les forces de l’esquerra i d’associacions de drets humans... i la UGTT, aquestes eren les forces que la revolució havia legitimat. En aquests comitès les principals forces eren les organitzacions de l’esquerra. L’organització majoritària era el PCOT de tradició maoista, actualment el Partit dels Treballadors que dirigeix Hamami. Ells teoritzaven la revolució per etapes, primer la democràtica i més endavant -una vegada consolidada la democràcia formal- ja avançarien en mesures socials anticapitalistes. D’aquesta manera l’Assemblea de la revolució va quedar simplement per vigilar el procés electoral i els partits polítics es van bolcar a prioritzar les eleccions. El centre es va posar en unes eleccions per constituir una assemblea constituent i totes les forces es van bolcar a la carrera electoral deixant de costat la situació que s’agreujava per moments entre el poble i que esclatava en innombrables vagues. I, ¿què passa quan anem a unes eleccions sense que hagin canviat els centres de poder real al país, quan el règim només està escapçat, però contínua el cos viu, quan els mitjans de comunicació segueixen com abans, quan els diners estan en mans dels mateixos, quan des de l’exterior l’imperialisme i els seus estats propers també juguen, quan es desmobilitza “perquè ara toquen eleccions”... és a dir quan es vol creure en la quimera que les eleccions són lliures i iguals? El que passa és que les forces del poder es recomponen sota altres noms, aparell i mitjans no li falten, i el mateix va poder fer els Germans Musulmans que havien teixit una xarxa assistencial en barris pobres, que eren la principal força política
organitzada no compromesa amb la dictadura i que també tenien un important suport exterior. Les forces revolucionàries van quedar aïllades en el terreny electoral. L’altre camí? A Tunísia és on es van constituir organismes de base de la revolució. Aquests, triats per localitats i més tard coordinats, dirigien la lluita i atenien les necessitats més urgents de la població. Però no hi havia interès a desenvolupar-los com a expressió de la democràcia revolucionària, perquè es va imposar una concepció etapista pròpia de e camí era l’estalinisme. L’ a l t rre constituir els organismes que genera la revolució en veritables organismes de poder revolucionari, que assumeixin la
gestió a nivells locals i provincials, que impulsin una democràcia de control directe de la població sobre aquestes institucions, que les centralitzin, que sigui l’assemblea de defensa de la revolució qui comença el debat sobre una nova constitució, amb un govern provisional responsable davant d’ella, que comenci a prendre mesures d’urgència en favor de la població treballadora, que dissolgui la policia i les institucions del vell règim. Aquesta és la disjuntiva. Però aquí el gran problema, és la falta d’un partit revolucionari que expressi en consignes i en
propostes de mobilització i organització aquestes necessitats de les masses. No hi ha espai per a una revolució per etapes que es consoliden per donar lloc a una nova. Si no s’avança en la satisfacció de les necessitats de les masses, en un procés de revolució permanent, també es retrocedirà en la consolidació de les llibertats i tornarà a aparèixer la dictadura. És la dinàmica de la revolució permanent permanent.
6. Tunísia, el bressol de la revolució A Tunísia va néixer el procés revolucionari i a Tunísia es jugarà probablement el seu proper capítol, possiblement decisiu per al conjunt del procés a escala de la regió.
Seguirà el camí egipci? Les mobilitzacions contra Ennahda eren rèpliques al procés egipci contra Mursi. Tres forces disputen la direcció del país: els islamistes d’Enahda; Nidé Tunis, un conglomerat de forces de l’antic règim al costat d’altres liberals; i el Front Popular, agrupació de l’esquerra nacionalista i revolucionària a la qual les enquestes donaven prop del 30% dels vots. Però després d’aquests partits polítics hi ha dos grans poders: l’exèrcit (omnipresent, sempre a l’aguait encara que fins ara s’ha limitat a intervenir molt puntualment en el procés polític, 5
com en l’aixecament de l’acampada de la Kasba) i la UGTT el poderós sindicat, referència en la revolució. Amb la complicitat directa –o almenys passivitat còmplice- del Govern d’Ennahda grups d’acció paramilitars han assassinat a dos dirigents del front popular Choukri Belaid i Mohamed Brhami. La vaga general i les mobilitzacions exigint responsabilitats i càstig als culpables i la dimissió del Govern van ser mes grans que les que van acabar amb Ben Alí. Abans, importants mobilitzacions reclamant treball es desenvolupaven a Siliana i eren violentament reprimides pel Govern. No obstant això qui pot aixecar una alternativa d’esquerres, el Front Popular, es nega a fer-ho. Entra – com a Egipte- en la disputa entre islamisme i laïcisme i proposa un front comú contra Enhada amb Nidé Tunis, on s’alberguen restes del RCD de Ben Alí. A diferència de Mursi, Enhada retrocedeix i busca un govern de concentració nacional, però altre cop el moviment de masses queda en punt mort a l’espera de noves eleccions. La UGTT conserva una influència important i és referència per als treballadors/es. Aquest és el punt de partida per formular l’única cosa que pot començar a obrir un camí davant l’actual carreró sense sortida en què es troba la revolució. Avançar cap a un govern dels treballadors, un Govern de transició
66
al voltant de la UGTT i de les forces de l’esquerra que van ser protagonistes en la revolució. La recomposició dels comitès de defensa de la revolució. Però això només és possible si el FP trenca amb la política de col·laboració de classes i d’aliança amb Nidé Tunis, d’unitat nacional, per abordar una sortida conforme a les necessitats de les masses treballadores de la ciutat i del camp, recolzant la mobilització de les masses empobrides.
7.- L’esquerra internacional davant les revolucions en el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. La major part de l’esquerra segueix analitzant les qüestions segons suposats blocs polítics. La teoria transitiva de l’amic del meu amic és el meu amic i que l’enemic del meu enemic és el meu amic ha causat estralls. Des que tot era un complot imperialista, a la que intentava separar el procés: Tunísia, Egipte, Barhein sí, però Líbia i Síria no… als qui demanaven garanties del resultat de la revolució per prendre posició i una gran part que “no ho veu clar”, el cas ha estat que la major part de l’esquerra ha estat d’esquena a les revolucions. Una part, seguint al castrochavisme dóna suport directe a Al Assad com a suposat antiimperialista, un antiimperialista que va recolzar la invasió d’’Iraq. Són els interessos econòmics petroliers
del chavisme els que el lliguen al règim reaccionari dels Aiatol·làs i passen pel suport a Síria. Això té un efecte desastrós entre molts treballadors i joves que busquen un referent de lluita antiimperialista i als qui se’ls ofereix la reacció. També aquí les contradiccions són nombroses, però el castro chavisme simplement les òbvia. Iran va recolzar la caiguda de Gaddafi en nom de la defensa de l’islamisme, Gaddafi va amenaçar amb fer a Trípoli el que les tropes franquistes a Madrid... Però pel castrochavisme no importa, els acords en matèria de petroli prevalen i, encara que no ho volgués Gadhafi…era antiimperialista. Quan l’imperialisme decideix desfer-se del seu aliat Gaddafi –com abans va fer amb Sadam o amb Noriega- llavors exigeixen que es tingui la mateixa política que quan l’atac imperialista a l’Iraq. Però Líbia (ni Síria) no són l’Iraq: hi ha una diferència substancial i és una revolució en curs. L’imperialisme intervé, sempre, en forma política o militar, per impedir que la revolució s’aprofundeixi i d’ella sorgeixi un Govern independent. Avui a Síria es repeteix la història. Quedaria una esquerra que sí que es va posicionar a favor de la revolució siriana, els corrents del trotskisme. Bona part d’aquests corrents vam estar presents en una reunió a Tunísia, amb les principals organitzacions de l’esquerra revolucionària siriana i la direcció dels kurds: era possible, si teníem la voluntat d’unir les forces, tenir una
audiència important i sobretot donar la paraula a les organitzacions de l’esquerra siriana. Però, en un cas la LIT-ci (Corrent Roig) ni tan sols va respondre a la crida, del Secretariat Unificat de la IV Internacional (Esquerra AnticapitalistaRevolta Global) van signar algunes de les seves organitzacions però la direcció internacional no va impulsar la campanya, mentre alguns dels signants no van fer cap activitat. En el cas de Socialisme Internacional (En Lluita), que compta amb important presència a Egipte va ser informada però no va respondre. El resultat va ser molt limitat.
8. Palestina: la referència històrica. La correlació de forces entre les classes i entre els pobles i l’imperialisme, en el cas d’Orient Mitjà té una referència històrica i fonamental: Israel el seu portaavions a la zona i la resistència del poble palestí davant l’ocupació sionista. Malgrat l’escepticisme amb el qual es va acollir l’onada revolucionària a Palestina, la resposta a l’atac israelià sobre Gaza de la passada tardor va demostrar que s’ha obert una nova situació, també per al poble palestí. Mursi va escenificar la mediació que va aturar l’atac terrestre: l’ascens revolucionari havia afeblit i aïllat Israel. Però que ningú s’enganyi, Mursi no va trencar amb el paper que Estats Units atorga a Egipte des dels acords de Camp David i pels quals paga anualment 1200 milions de dòlars en ajuda a l’exèrcit. Va ratificar els acords, va mantenir tancada la frontera de Gaza i va aprofundir el bloqueig amb la destrucció sistemàtica dels túnels de contraban. Ara la dictadura que tracten d’imposar els militars egipcis s’ha traduït en agressives ofensives “antiterroristes” en el Sinaí i a la frontera de Gaza, sense oblidar que el principal càrrec pel qual pretenen processar a Mursi és la connivència amb Hamás. D’altra banda les revolucions també han afeblit a l’Autoritat Palestina i l’han obligat a prendre partit, com amb el suport d’Abu Mazen al cop d’estat a Egipte. La crisi de l’AP, que no té la més mínima base democràtica segueix aprofundintse, i la negativa d’Israel a detenir la
colonització, el deixa sense arguments. A 20 anys dels acords d’Oslo, un aniversari que ningú pot reivindicar i per això va passar desapercebut, és obvi que l’opció dels dos estats en què es basava l’existència de l’aparell pseudogovernamental palestí està totalment fora de lloc.
9. Les dones al món àrab. Partim d’una situació per a les dones, tant social com laboral, diferent a la d’occident però l’opressió que pateixen es diferencia més en la forma que en el contingut d’aquesta. El retard en el desenvolupament de les forces productives, les pèssimes condicions de vida de les grans masses oprimides i explotades per governs burgesos autoritaris, reprodueixen les concepcions patriarcals més retrògrades. Entre les discriminacions es barregen la religió, el gènere, la nacionalitat, els clans, les castes … Alguns indicadors sobre la precària situació laboral de les dones en aquests països ens mostren que són entre el 25-30% de la força de treball assalariada a la regió (el 28’6% a Tunísia i el 20’1% a Egipte), davant d’una mitjana mundial del 45%. Només un 6’5% dels empleats del sector públic són dones (el 31% en el cas egipci), bastant menys del 15’7% mundial. Reben uns salaris sensiblement inferiors als dels homes: la ràtio salarial home-dona és, per exemple, d’un 3’5 a Tunísia o d’un 4’3 a Egipte. La presència de la dona en la vida política és també sensiblement feble. Per exemple, el percentatge de dones diputades va del 0% a Aràbia Saudita (on no tenen dret a vot) o el 0’3 del Iemen, al 22’8% a Tunísia, passant per un 10’8% al Marroc o un 2% a Egipte. Hi ha diferències destacables entre aquests països pel que fa a una legislació prèvia favorable a l’emancipació
de les dones i això es va reflectir en la seva participació en les revoltes i manifestacions on en moltes d’elles les van encapçalar, com també les seves protestes en els processos contrarevolucionaris que intenten rebaixar els seus drets i on s’ha utilitzat de nou l’agressió sexual com a arma de guerra. A Egipte el nou govern va replantejar menys drets per a les dones i a Tunísia no hi ha hagut avanços destacables. A Síria les dones es veuen obligades a prostituir-se en els camps de refugiats per poder sobreviure. La lluita per l’alliberament de les dones no és individual, ni només de denúncia contra els usos i costums dels pobles, o la condemna a preceptes religiosos, sinó que és la lluita de tot el poble treballador i oprimit del món, dones i homes per acabar amb tot el que conformen la base econòmica i social del sistema capitalista que origina ideologies que mantenen l’explotació i l’opressió de que som víctimes. El destí de les dones a la regió està lligat al dels processos revolucionaris.
7
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
88
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista