Supl li129 ix conf europa cat

SUPLEMENT LI 129 - gener 14

EURO PA IX Confer猫ncia de Lluita Internacionalista Novembre 2013

1

Per la rreconstr econstr ucci贸 de la IV Inter nacional econstrucci贸 Internacional

I. EUROP A AL EUROPA CENTRE DE LA CRISI CAPIT ALIST A CAPITALIST ALISTA MUNDIAL La sortida del túnel?

L’economia de la zona euro creixia un 0’5% el segon trimestre del 2013, i les autoritats de la UE ja anunciaven el final de la fase recessiva de l’economia. Però aquest repunt no modifica el resultat general per al 2013, que segons el Banc Central Europeu (BCE) continuarà la caiguda del PIB, amb un 0’6% menys. El mateix estudi del BCE reconeix que l’atur no para de créixer: respecte a maig de 2012, va augmentar d’1.324.000 treballadors a la UE-27 i d’1.344.000 a la zona euro, de manera que s’arriba a una xifra d’aturats de 26’4 milions en la UE (12’1% zona euro, 10’9% al conjunt) i encara s’enfila l’atur juvenil. El BCE estima que “la desocupació pujarà el 2014 més de l’esperat, fins al 12,4%” (preveu tancar el 2013 amb el 12’3%). Si un dels motors d’aquest 0’5% de creixement del PIB és el consum intern, com pot augmentar amb una taxa d’atur que continua creixent? L’altre factor que podria impulsar la producció és el consum públic, però després d’anys d’austeritat no només l’economia ha retrocedit, sinó que el deute públic no ha deixat de créixer.

22

Els Estats de la UE enfonsats sota el pes del deute En la Unió Europea, el deute va saltar del 83,3% del PIB al 85,9%, que equival a 10’94 bilions d’euros.

A la zona euro va arribar al 92,2% del PIB el primer trimestre, el seu màxim històric, i supera el 88,2% del mateix període de l’any passat.

Els estats de la zona euro acumulen deutes per valor de 8’62 bilions d’euros. A aquesta realitat cal afegir una segona: les diferències entre el centre europeu i la perifèria, lluny de reduir-se i confluir, s’aprofundeixen.

El deute no deixa d’augmentar: a Grècia el 24’1% en un any (160,5% del PIB), a Portugal el 14’9% respecte al 2012 (127,2 %), a Irlanda un 18’3% més (125,1%), a l’estat espanyol un 5’2% (88’2% del PIB); mentre que Alemanya, per exemple, augmentava un lleu 0’1% en un any (81’2% del PIB). Les tisores a la zona euro no han deixat d’obrir-se al llarg

d’aquests quatre anys de crisi, entre les potències centrals – particularment Alemanya- i la perifèria, cada vegada més pobra i dependent.

Una ofensiva sense precedents contra la classe obrera Sota el dictat de la banca i les institucions europees tots els governs europeus i la patronal han llançat una ofensiva sense precedents per carregar la crisi sobre els treballadors/es. Les empreses han aplicat a discreció retallades de plantilles i salaris, amb la complicitat dels governs i la passivitat de les direccions sindicals.

Els governs retallen els salaris dels treballadors/es públics, les pensions, l’ensenyament i la sanitat pública.

S’aprofundeixen i es preparen noves privatitzacions d’infraestructures i serveis sota control de les multinacionals. Els governs retallen els recursos destinats a la protecció social, que cada vegada està més lluny de respondre a les situacions de necessitat provocades per la crisi i la desocupació creixent.

Conquestes de decennis de lluita es fonen en un instant. Les condicions de vida de la classe obrera retrocedeixen. Es disparen els desnonaments i la pobresa a Europa. S’estenen modalitats de treball precari i el “contracte sense hores”,

que obliga a estar sempre disponible però cobrant només el treball efectiu (una fórmula que ja va provocar una gran mobilització a Gran Bretanya). Formes de treball esclau s’instal·len a Alemanya, com en les càrniques de la Baixa Saxònia amb treballadors en barracons plens de gom a gom, horaris interminables i salaris miserables.

Europa versus Estats Units.

El fet que la crisi que va començar als Estats Units colpegi especialment Europa, té a veure amb el lloc privilegiat que ocupa el gendarme mundial. Estats Units té l’hegemonia militar i financera. El dòlar es manté com a moneda d’intercanvi internacional des de finals de la II Guerra Mundial (Bretton Woods), i aquesta posició li permet exportar part de la seva crisi. El principal suport del dòlar són els marines. Davant la necessitat de l’imperialisme de recórrer a la intervenció militar, els altres imperialismes europeus estan molt lluny de la capacitat del patró ianqui.

La fallida d’aquest a 1971, quan arran de la guerra del Vietnam els Estats Units van decretar abandonar la convertibilitat del dòlar en or, encara que reflectia el cop rebut per l’imperialisme ianqui, no va canviar el seu caràcter hegemònic, ni tampoc que la seva moneda es mantingués com a base de

l’intercanvi mundial. Els altres països van seguir comprant dòlars per a les seves reserves, i per tant el valor del dòlar no era només el de la riquesa nord-americana, sinó també de les altres. No obstant això, l’únic que dictamina el seu valor, emetent més bitllets o devaluant-lo, és la Reserva Federal nord-americana, de manera que cada mesura inflacionària als Estats Units és exportada a la resta de països. Els intents d’escapar-se d’aquesta dependència - com passar les reserves a euros (com Veneçuela), o crear un mercat de petroli en aquesta moneda impulsat per l’Iranvan fracassar i arribem a la crisi amb 2/3 de l’intercanvi mundial fet en dòlars. La suma de les reserves en dòlars d’Alemanya, Itàlia i França (603 bilions a 2011), els situaria com el tercer posseïdor, després de Xina i Japó. Així doncs, arribada la crisi als Estats Units, aquest la va exportar ràpidament als altres amb la devaluació de les seves reserves.

Moneda i estat L’altra gran feblesa de la UE en la seva competència amb els Estats Units pel mercat mundial, està en la construcció d’un mercat únic i una moneda sense un estat darrera que la protegeixi i la imposi. Qui es va imposar amb l’euro va ser el marc, podríem dir una “deutschemarkització” de les altres monedes, o fent un símil amb el procés d’alguns països llatinoamericans, una “dolarització a l’europea”. La conseqüència per a la població dels estats més febles va ser un encariment directe dels productes a través del canvi a l’euro.

Però, en absència d’un estat que protegeixi la moneda –podent devaluar-la o revaluar-la segons convingui-, l’euro és un gegant amb peus de fang, un conglomerat de relacions econòmiques i polítiques desiguals, jerarquitzades i inestables, que esclaten sota els efectes de la crisi capitalista i els moviments d’especulació que juguen amb aquestes diferències per treure elevades rendibilitats. Aquesta relació desigual s’ha posat novament en evidència davant la protesta de perfil baix que Europa dóna a Obama davant l’espionatge en les comunicacions dels seus socis denunciat per Snowden, i també en què cada estat europeu ha pres la iniciativa de negociar amb els Estats Units per separat.

Entre l’austeritat i el creixement.

La falsa disjuntiva La discussió entre austeritat i creixement no deixa de ser una discussió falsa. Uns afirmen que la clau de la sortida de la crisi està en la necessitat de recuperar “la confiança” dels inversors, i defensen, en conseqüència, un ajust pressupostari. Per als partidaris del creixement, el tema és que l’estat inverteixi per generar llocs de treball i reactivar l’economia, encara que això faci créixer el dèficit; a aquesta opció s’apunten la socialdemocràcia i les direccions dels sindicats més grans. Però no cal enganyar-se: ambdues polítiques són les dues cares de la mateixa moneda amb la qual l’imperialisme intenta fer pagar la crisi als treballadors i treballadores. La realitat imposa una sola política i això està dictat per la necessitat dels grans capitals d’absorbir tots els diners disponibles.

Hollande va arribar a l’Eliseu prometent acabar amb la política d’austeritat per tornar a invertir en

Hi ha algun dubte sobre a qui faran pagar les factures pels estímuls a la producció que demanen els sectors burgesos quan parlen de creixement? En nom del creixement veurem nous projectes de reforma laboral que empitjoraran encara més les condicions de vida dels treballadors i treballadores. Però l’economia capitalista va entrar en aquesta crisi de sobreproducció precisament perquè la capacitat de consum d’una majoria de la població es va reduir després d’anys de neoliberalisme. I aquest desequilibri inevitable en el desenvolupament del capitalisme, és el resultat de la pressió per augmentar la taxa d’explotació, és a dir, producte de la reacció de la burgesia i els seus estats davant la tendència a la caiguda de la taxa de benefici, motor de l’economia capitalista. I cap de les dues polítiques (creixement o més austeritat) està disposada a repartir l’enorme massa de beneficis generats en aquests anys entre la població treballadora per equilibrar

creixement.

Com descriu l’editorialista de Le Monde, Fressoz, “Des que va ser elegit, Hollande somia amb ser el Senyor Creixement d’Europa. Es bat contra l’austeritat sense fi, es posa del costat dels països patidors, resisteix com pot en l’escena europea en combat amb Angela Merkel i David Cameron.

Però els fets són tossuts. I a mesura que passen els mesos, més pressiona el Govern, retallant les despeses, reduint el tren de vida dels organismes locals, atacant a l’Estat del benestar. Pensions, prestació d’atur, exempcions a les famílies, tot passa, i darrere, està la mà invisible de Brussel·les”.

la capacitat de producció amb la de consum.

La sortida de la crisi és un problema polític, que només es resol amb la lluita de classes El capitalisme necessita una brutal destrucció de capitals en totes les seves formes (fàbriques, productes, monedes, títols i accions, llocs de treball) per recuperar la taxa de benefici i tornar al camí del creixement. En la crisi dels anys 30 la sortida només es va donar amb la II Guerra Mundial: Europa destruïda, 60 milions de morts… Els treballadors i els pobles suportaran la destrucció a què condueix la crisi

3

capitalista? Fins quan? D’entrada, la primera sortida de l’imperialisme són noves guerres, al mateix temps que llança plans massius de destrucció de salaris, ocupació i serveis públics. Però és precisament aquest procés el que es va empantanar a l’Iraq i l’Afganistan; i en el segon aspecte comença una reacció obrera per aturar els plans, especialment a Europa, amb Grècia al capdavant. I també, com una resposta combinada davant les conseqüències de la crisi i l’opressió de les velles dictadures, esclaten les revolucions en el Nord d’Àfrica i Pròxim Orient, que desestabilitzen el control imperialista d’aquesta zona estratègica.

En períodes de crisi no són descartables petits parèntesis de creixement, ja siguin temporals o que afectin només determinades zones o sectors, però aquests períodes no alteren la dinàmica general. I el que és més important, el problema de la crisi no és “econòmic” sinó polític, i les successives polítiques d’austeritat han agreujat la crisi política dels estats perifèrics. Per això, perquè la crisi només té sortida en la lluita de classes, en la política, pr eser preser eser-var es i les treballadores i els pobles, és orientar una política de consignes transicionals, de ruptura amb el capitalisme, per avançar cap al socialisme socialisme.

II LA UNIÓ EUROPEA. II a. La UE, l’Europa del capital.

44

El caràcter de la UE com a instrument al servei del gran capital, particularment financer, s’ha evidenciat nítidament amb la crisi. És un acord entre estats per llançar una ofensiva sense treva contra les condicions de vida de la classe treballadora. La Unió Europea defensa els beneficis empresarials, no els interessos dels treballadors/es: l’atur, la precarietat… Però a diferència de la propaganda segons la qual els estats europeus s’anirien afeblint per deixar pas a un sol estat europeu, la realitat és que la UE reforça el paper dels estats en allò que els és essencial com a

instruments de classe: la defensa dels interessos de cada burgesia.

Les multinacionals no han deixat de tenir pàtria, davant la necessitat de recórrer al poder polític per obrir mercat o defensar-se d’altres competidors. Hi ha esquerdes entre sectors burgesos dels països intervinguts, sobre la part del pastís que els toca, però hi ha un acord de classe per impulsar tot el paquet de mesures contra els treballadors/es, que els uneix per sobre de les seves diferències.

La intervenció dels organismes de la Unió Europea pot generar falses expectatives en alguns sectors.

Casos com l’ajornament dels desnonaments dels dos blocs de Salt-Girona a Catalunya o l’anul·lació de les “clàusules terra” de les hipoteques espanyoles, tots dos per intervenció del tribunal europeu, la crítica a la política de retallades del ministre Wert sobre les beques ‘Erasmus’ -que el portaveu comunitari d’educació Dennise Abbot va qualificar de “rubbish” (escombraries)-, la invalidació de la “doctrina Parot”, (encara que acaba tenint un caràcter “doble”, mentre allibera a presos polítics d’ETA, també deixa en llibertat a violadors, pederastes, etc.); o l’impuls mediàtic dels diaris progressistes a l’alternativa de centre esquerra per a les eleccions europees, (l’alemany Martin Schultz, o el grec Alexis Tsipras) poden generar falses il·lusions sobre la UE. Possiblement caldrà fer un seguiment d’aquests paranys per desemmascarar cada cas i posar en evidència la veritable cara de la UE i la seva funció al servei de la burgesia i la banca.

El BCE garant dels beneficis financers. L’euro va ser un pas decisiu en la formació del mercat de la Unió Europea. La major part del finançament del deute dels estats es fa en un lucratiu procés.

El Banc Central Europeu presta diners als grans bancs amb una taxa d’interès per sota de l’1% mentre els moviments especulatius permeten col·locar aquests diners en forma de préstecs als estats a un interès del voltant del 6% (al novembre es va arribar al 14% a deu anys i el 20% a 3 anys, per al bo grec). Per obtenir els enormes beneficis dels bancs, s’ofeguen les economies dels països que reben els préstecs al punt que fan

impagables els terminis del deute. És en aquesta situació que Alemanya, i al seu darrere els grans bancs alemanys, seguits a distància pels francesos, exigeixen als seus governs garanties per al cobrament d’aquests suculents beneficis.

L’anomenat Pacte Fiscal intenta donar aquestes garanties, exigint reformes constitucionals per obligar a tots els governs a pagar, en primer lloc, la factura del deute, imposant als estats dràstiques restriccions en les despeses i un atac per llei a salaris, pensions i despeses socials.

La UE, un acord entre estats, ben jerarquitzat. No existeix un imperialisme europeu, sinó imperialismes, alemany, anglès o francès… clarament jerarquitzats entre ells pel seu potencial econòmic i el seu paper polític. Lluny de ser un instrument d’homogeneïtzació d’Europa, la UE augmenta les diferències i facilita instruments als poderosos per augmentar la seva supremacia. Així es construïa un mercat europeu entre una perifèria cada vegada més depenent i endeutada amb un centre (Alemanya) que absorbia la producció i construïa un poderós sistema financer que donava préstecs a la perifèria. Alemanya utilitza els instruments de la UE (BCE, Comissió…) per imposar condicions draconianes, per exemple a Grècia, però la burgesia

grega que en part pateix aquestes mesures, necessita també el poder de la UE per imposar a la classe obrera grega reculades sense precedents. De l’eix franco-alemany s’ha passat a u n a j e r a r q u i a inqüestionable en la qual l’imperialisme alemany s’imposa a la resta d’imperialismes europeus.

II b. El paper hegemònic d’Alemanya La caiguda del Mur de Berlín i la reunificació alemanya. La caiguda del Mur de Berlín el 89 posa fi a l’Europa de postguerra basada en Postdam i Yalta, és a dir, en el repartiment d’Europa entre l’imperialisme i la burocràcia stalinista, que tenia com a nexe i clau de volta la divisió d’Alemanya i, amb ella, la del proletariat més nombrós i potent d’Europa. La reunificació d’Alemanya va ser el resultat de l’ascens del moviment de masses a l’Est contra la dictadura stalinista de la RDA i el Kremlin.

Permetia reunificar de nou a la classe obrera alemanya, però el drama de l’aixecament de masses va ser el rebuig d’aquest procés per part de les organitzacions de l’esquerra i els sindicats: l’SPD alemany va prendre la posició de l’imperialisme nord-americà contrari a la reunificació; per descomptat, el nefast paper de l’odiat SED (Partit Socialista Unificat d’Alemanya), com el d’Aliança 90, que van negar cap referència d’esquerra a les aspiracions de les masses, va deixar en safata de plata a la dreta de Helmut Kolh la direcció del procés..

I aquesta contradicció entre una reivindicació imposada per les masses però concretada per la burgesia, marcarà el caràcter burgès de la reunificació.

E l “ m i r a c l e ” a l e m a n yy.. En la reunificació, la burgesia alemanya va haver de pagar un alt preu econòmic per integrar un moviment de masses en alça: l’exemple més clar va ser el canvi polític del marc 1:1 (2:1 per a quantitats majors) i va trigar gairebé deu anys a digerirlo. Amb Kohl al govern, la burgesia alemanya va procedir a la destrucció de tot l’aparell productiu de l’Est: a 1994, de les 8.500 empreses públiques controlades per la Treuhand, en quedaven 400, i el 60% dels seus treballadors, uns 2,5 milions, havien estat empesos a

l’atur. Aquest enorme exèrcit de reserva va ser utilitzat com a pressió interna per empènyer salaris i condicions laborals a la baixa, i multiplicar la rendibilitat del capital. Entre 1997 i 2010 els salaris reals van baixar el 10% i la productivitat/hora va augmentar al voltant del 8%, cosa que va resultar en una reducció general del 25% en el cost unitari del treball, amb una major “flexibilitat del treball”. El 2004, el Govern del SPD de Schröder va introduir les lleis «Hartz IV», que limitaven el subsidi d’atur a un any, passant després a una ajuda social amb l’objectiu d’obligar als aturats a acceptar qualsevol ocupació, ja sigui pitjor pagat (fins a 1euro/h), sense relació amb la qualificació, a distància del domicili,… En la fase més profunda de la crisi (-4,7% del PIB en el 2009) les empreses industrials no van reduir el nombre de treballadors, sinó les hores treballades, subsidiades per l’Agència Pública d’Ocupació: va ser un esperó a l’increment de contractes parcials. Així el 2011, mentre queia el nombre de contractes indefinits, hi havia més d’un milió de treballadors en jornades parcials i temporals (acomiadaments sense cost): els “treballs a 400 euros” o “minijobs”.

Aproximadament 7 milions de treballadors malviuen amb un minijob, així com molts dels 800.000 jubilats a els qui no els arriba la pensió. De fet, segons dades de l’Agència Pública d’Ocupació, el nombre de minijobs va créixer tres vegades més ràpid que la resta entre els anys 2005 i 2010. A 2012 la bretxa salarial entre homes i dones augmenta, arribant al 23% menys per a elles (a l’estat espanyol, é s

del 16%, com la mitjana europea).

Així el minijob és un parany, sobretot per a la dona.

La situació dels pobres –un 15% de la població- és desesperada. Set milions d’alemanys, entre ells tres milions d’aturats, viuen amb algun tipus de subsidi. A finals de 2010 Merkel el va situar en 364 euros.

Aquests set milions són el nou “exèrcit de reserva” que permet seguir empenyent cap avall les condicions laborals. A 2011 el PIB va créixer un 3’9% però al seu torn el nombre de pobres va créixer un 4’1%. Aquest panorama, al que es va arribar amb el silenci còmplice de les cúpules sindicals, és el que serveix de model a les actuals reformes laborals en tots els països.

En alguns, amb nivells d’atur altíssims –més del 26% a l’estat espanyol-, i en tots amb unes víctimes preferents: els immigrants –per exemple, a l’estat espanyol el seu atur és del 30,4%- i els joves – taxes del 21% en mitjana europea, i a l’estat espanyol més del doble.

La burgesia alemanya passa a l’ofensiva en la UE. En els gairebé deu anys que va trigar a digerir la reunificació, Alemanya va ser una receptora de capitals i crèdits. No obstant això, les brutals condicions laborals imposades en aquest període, van comportar entre 2000 i 2007 beneficis afegits de 99.000 milions d’euros, i els ingressos empresarials i patrimonials van augmentar un 7,7% anual davant de l’1,1% de creixement salarial mitjà.

Aquesta

5

acumulació de capital es va convertir, a partir de 2001, en una exportació neta de capital de 270.000 milions d’euros de mitjana anual, la qual cosa va empènyer a impulsar un endeutament en la resta de països de la UE, en què bona part del capital va servir per facilitar el finançament de les bombolles immobiliàries. Però a més, amb els seus crèdits permetien als països perifèrics comprar els productes alemanys en un cercle sense fi, i generaven l’enorme deute privat – dels bancs en gran mesura- que després van nacionalitzar els estats.

La conseqüència és que ara els bancs alemanys estan a la vora de l’abisme i, per tractar de recuperar el capital que van prestar fora, imposen un saqueig criminal als països dels quals han obtingut en aquests últims anys beneficis incalculables.

Alemanya i la supremacia en la U E . Això va provocar un canvi dràstic de la correlació de forces entre França i Alemanya amb repercussions directes en l’estabilitat política francesa. Un element central del pacte que dóna lloc a la UE és la Política Agrària Comuna (la PAC) que va arribar a absorbir més del 80% del pressupost comunitari, i suposava el finançament a la burgesia agrària francesa amb diners de l’Alemanya industrial derrotada militarment a la guerra. A partir de la reunificació, que redimensiona el potencial alemany, i dels enormes costos derivats, Alemanya exigeix i comença a retallar les subvencions a través de la PAC. Les conseqüències de l’empobriment de la petita burgesia tenen una relació directa amb el procés de construcció de l’extrema dreta a França, encara que tingui també incidència en altres classes socials. El binomi franco-alemany cada vegada es decanta més decididament del costat de Berlín.

66

A dia d’avui, els països europeus concentren més de la meitat de la facturació del comerç exterior alemany, i alhora són l’origen de la majoria d’importacions, amb França com el primer soci comercial en un i un altre sentit. Però també, i principalment, Alemanya és la primera creditora dels països perifèrics (568.600 milions d’euros), seguida de França (440.000 milions), Itàlia (96.400) i, al seu torn Espanya

creditora per 127.600 milions (99.800 de Portugal). O sigui que el que s’està “rescatant” és el capital fictici dels grans bancs europeus, majorment alemanys i en segon lloc francesos. I reflecteix també, no només la jerarquia en la UE en termes de PIB, sinó la correlació de forces entre les classes en cadascun dels dos països en els últims anys -més combativa la classe obrera francesa, a la qual no s’han pogut aplicar plans tan brutals com a l’alemanya-. Des d’aquesta posició dominant i fent servir la seva relació privilegiada amb l’Est (a través dels vincles de la exRDA), Alemanya va impulsar l’expansió de la UE a l’Est, fins a l’Europa dels 28. Les multinacionals alemanyes buscaven aprofitar les ofertes de la privatització en massa a preu de ganga i triaven els millors sectors per deslocalitzar les seves indústries, podent utilitzar la mà d’obra qualificada i barata i procedir a una reducció de costos de producció de les seves empreses.

III UNIÓ EUROPEA I DEMOCRÀCIA III.a. Cap a estats policials La cessió de sobirania no afebleix l’essència dels estats, sinó que els reforça. El Pacte d’Estabilitat i Creixement, el Pacte de la Reforma Estructural i el Pacte de l’Euro, amb la voluntat per part de la Comissió i el Consell d’imposar-los a la ciutadania europea a través dels seus estats, van tornar a posar sobre la taula el debat de la cessió de sobirania. Alguns parlen que l’anomenada Governança Econòmica Europea (la concreció dels tres pactes) és “un veritable cop d’estat silenciós” contra les sobiranies nacionals, que es contraposaria “al veritable Govern Democràtic de l’Economia, imprescindible en la reconducció de la construcció europea”. És la posició d’IU –i IC-EUiA- que els porten a reivindicar la reforma de la UE. Un raonament aparentment oposat va ser el de Toni Negri, quan cridava al vot

afirmatiu en el referèndum francès sobre la Constitució europea, valorant-la com a “positiva per disminuir el pes dels Estats-nació i augmentar el pes d’Europa”.

Ambdues posicions parteixen del fet que les cessions de sobirania a la UE tenen un caràcter qualitatiu que afebleix als estats nacionals. No és així, totes elles els lliguen als mandats de les grans multinacionals, allunyant-los tot el possible de les oscil·lacions de la lluita de classes del seu país – limitant-los fins i tot per posar pal·liatius socials, com quan constitucionalment acorden prioritzar el pagament del deute a les necessitats socials-, però no són canvis qualitatius en el paper de l’estat. No només els permeten mantenir l’essència de l’estat-nació (el batalló d’homes armats encarregats de mantenir la dominació de classe, que deia Engels), sinó que la reforcen en els seus trets més repressius i antidemocràtics per aixafar als treballadors i les treballadores a cada país. Més UE no significa menys estats, sinó estats amb més trets bonapartistes, i més brutals contra els seus pobles per jugar el paper que els és essencial, el de garants del capital.

La UE és un front d’estats contra la classe obrera. I aquest front no és reformable, sinó que és imprescindible derrotar-lo –en cada estat, i en tant que UE, com a

totalitat- per construir una Europa dels treballadors i els pobles.

La democràcia és incompatible amb el capitalisme en crisi. Només esmentar la paraula referèndum a Grècia va fer saltar l’alarma al BCE, en els governs i en totes les institucions de la UE. Es van aixecar acusacions contra Papandreu per insolidari, irresponsable, incendiari... tot això pel simple fet que un Govern

posés sobre la taula la possibilitat que el poble decidís sobre un fet que seria determinant en les seves vides: la resposta a la crisi. Com era possible -bramaven els dirigents europeus- que es preguntés als grecs i les gregues sobre si s’acceptava o no un segon pla de rescat? En el bressol de la democràcia era un escàndol donar la paraula al poble. Els que donen lliçons de democràcia al món, es terroritzaven amb la possibilitat que el poble decidís sobre si primer van els mercats o els treballadors/es. I si aquesta exigència s’estenia per la Unió Europea? Papandreu va ser obligat a desdir-se del referèndum i es va intervenir des de la troica per imposar el govern “tecnòcrata” de Papademos amb l’exigència del suport dels dos grans partits. El sistema tampoc va garantir la seva continuïtat en un govern que donés garanties al capital financer. En les

eleccions següents, Brussel·les va haver d’intervenir directament en la campanya per garantir el triomf de Samaràs, amenaçat davant l’ascens de Syriza. El capitalisme i totes les institucions temen la veu del poble. Defensem el dret del poble a decidir sobre el seu futur!

Un nou bonapartisme i la política “d’unitat nacional”. Després de Grècia, Itàlia també va ser sotmesa al control i vigilància de la troica.

La crisi política va ser abordada aïllant al cavaliere dels seus aliats i afeblint al govern m e n t r e creixien les mobilitzacions de rebuig.

Aquest panorama va ser perfecte per t r e u r e suculents rèdits amb a t a c s especulatius al deute públic italià.

Finalment, i després de diverses intervencions del BCE comprant deute italià, Berlusconi va ser substituït pel també “tecnòcrata” Mario Monti.

Per primera vegada des de Mussolini, ni un sol ministre del govern havia estat triat en unes eleccions. No obstant això, darrera de Monti, com darrera de Papademos, es va imposar la unitat nacional que es va confirmar al Parlament. L’objectiu d’aquests dos governs presidits per ex directius de Goldman Sachs, va ser aplicar sense dilacions els plans decidits per la troica. Els governs “tecnòcrates” intenten elevar-se per sobre de l’enfrontament polític entre els partits i els càlculs electorals d’aquests, per servir al gran capital, inclòs l’italià o el grec respectivament. Com en el cas grec, tampoc Monti va poder tenir continuïtat després de les eleccions, i això va portar a prendre més precaucions davant la crisi del govern espanyol, amb un PP pressionat per la corrupció. La UE

s’ha esforçat en el seu suport, inclosa la reunió de Draghi a porta tancada en les Corts espanyoles.

Es tracta d’un bonapartisme que actua sota la pressió del capital financer internacional i amb l’acceptació de la burgesia.

La sobirania nacional es posa en qüestió, com ho estava a Amèrica Llatina sota el deute extern, però no es qüestiona el règim jurídic en què s’assenten l’estat nacional i les seves institucions, la qual cosa donaria lloc a un bonapartisme més clàssic. Un govern que, davant la agudització de la lluita de classes, reforçarà el seu contingut policial.

III.b. La qüestió nacional La qüestió nacional a Europa està a l’arrel de moltes de les tensions internes dels actuals estats i é s u n c o m p o n e n t essencial de la lluita de classes.

Cal tornar a les anàlisis històriques del marxisme per identificar les diferències entre restes d’enclavaments colonials, fenòmens de segregació i problemes nacionals no resolts que suposen opressió, doncs la política revolucionària és diferent.

En relació a casos de llegats del règim colonial com Irlanda del Nord, la lluita per la reunificació d’Irlanda exclou el dret d’autodeterminació (un dels centres de l’Acord de Divendres Sant), perquè amb ell estem reconeixent la legalitat del procés d’ocupació colonial que va patir. Estem per la retirada britànica i la reunificació d’Irlanda. I, de la mateixa manera que ho plategem per les Malvines, o faríem per a Ceuta o Melilla, enclavaments colonials de l’Estat espanyol o el Gibraltar britànic, on de cap manera pot acceptar-se l’autodeterminació, sinó que cal exigir la devolució al país en què es troben. O, en els casos de les colònies franceses d’ultramar, on correspon la independència.

En relació a les polítiques de la burgesia per provocar l’enfrontament i la divisió entre els treballadors com en el cas de la Lliga Nord italiana -un moviment reaccionari burgès que intenta aprofundir les diferències amb el sud més empobrit-, la denúncia ha de ser permanent.

7

Un altre cas són nacions oprimides com Euskadi, Catalunya, Escòcia, Kurdistan,… És el problema nacional que aborda el marxisme. En tant que problema democràtic irresolt sota el capitalisme, es pot convertir en consigna transicional ja que atempta contra les fronteres dels estats existents i per tant, objectivament, qüestiona els règims que les sustenten, per la qual cosa estem del costat de la nació oprimida davant l’opressora i defensem el dret d’autodeterminació. Les direccions d’aquests moviments, petit burgeses o burgeses, o no tenen aquest objectiu o no defensaran conseqüentment el moviment que

88

cavalquen. Al contrari, intentaran compaginar-lo amb el major servilisme al bonapartisme creixent, sigui intentant trobar un buit en l’Europa de les Regions sense qüestionar els estats, sigui arribant a pactes amb aquests (referèndum escocès pactat amb la Gran Bretanya) per tal de mantenir el seu espai en la UE. Però no definim la nostra posició segons unes o altres direccions, sinó en relació a les necessitats de la classe obrera, que precisa dirigir la lluita i arrossegar darrera seu i donar alternativa als sectors petitburgesos. Per això la nostra política és posar la lluita de la nació oprimida sota la direcció del proletariat i impulsar la lluita conseqüent que conjumina dret d’autodeterminació amb enfrontaments de classe amb els

estats i els seus règims. Portar la defensa del problema nacional als treballadors/es i les seves organitzacions –en general proclius al nacionalisme opressor-, en defensa del dret d’autodeterminació d’un costat, mentre de l’altre combatem les posicions noclassistes i les direccions nacionalistes petitburgeses i burgeses –d’altra banda sempre inconseqüents-, per empènyer al conjunt a una sola lluita contra l’estat i el règim dominant, és nedar contra corrent. En canvi no ho és negar el problema com neguen els estats basant-se en el nacionalisme opressor, el dominant. Aquest problema és central als programes revolucionaris dels països en què

està present, tal com afirmava Trotsky en el 36 referint-se a Espanya. No estem per la posició del jove Marx i de Rosa Luxemburg que van arribar a recolzar annexions que derrocaven pals fronterers en nom del internacionalisme. La nostra posició és la de Lenin, que no només no supedita la qüestió nacional a la unitat de la classe, sinó que les connecta dialècticament i no per després de la revolució sinó per l’aquí i l’ara, encara que sigui un procés “pacífic” de separació (posició de Lenin davant la separació de Noruega de Suècia).

Ratificant l’inici d’aquest apartat, les massives mobilitzacions a Catalunya en els últims anys, amb l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació, són objectivament una càrrega de

profunditat contra les bases del règim monàrquic espanyol; així com els reiterats intents de buscar una sortida pactada, són d’altres intents de la burgesia per preservar el seu estat.

III.c. L ’opr essió de la dona L’opr ’opressió La dona. L ’Església. El laïcisme.

L’Església.

Ja hem assenyalat la situació específica de les treballadores en el marc econòmic descrit que pateix la classe obrera. A això faltaria afegir, com a conseqüència del mateix i de l’estructura patriarcal de la societat, la violència de gènere. A la UE, aproximadament el 25% de les dones pateixen violència física durant l’edat adulta –i moren entre 700 i 900 a l’any segons Eurostat del 2012- i més del 10% és víctima de violència sexual. No obstant això, les majors xifres percentuals de violència de gènere no es donen només com a producte de situacions de crisi – dades de 2007-, ni tampoc per models educatius sexistes: les trobem a Finlàndia, Suècia i Alemanya, on entre el 40 i el 50% de les dones l’han sofert, per la qual cosa és un fenomen que té les seves arrels en la dependència de les dones en una societat basada en l’estructura patriarcal amb un paper de subordinació a l’home.

Aquí s’aprofundeixen les retallades a les llibertats de les dones, que els estats estan agreujant quan incrementen els seus trets antidemocràtics i creix la influència de l’extrema dreta als governs. Aquestes reculades es fonamenten en elements ideològics que, habitualment, s’assenten en el caràcter reaccionari i misògam de la religió dominant. Vam tenir bona prova d’això en el redactat de la Constitució europea, en la qual diversos països catòlics van defensar s’explicités la “herència cristiana” d’Europa. Va quedar en “herència religiosa”, però l’objectiu comú era el seu valor com a font de segregació i marginació de l’Islam majoritari dels immigrants. Però sigui una o una altra, la dona és moneda de canvi de religions fonamentades en diversos graus i variants d’opressió i la nostra política haurà de delimitar en cada cas la defensa del laïcisme del que, en

com l’exigència de ruptura dels llaços entre l’estat i les religions –especialment a Europa els concordats com l’espanyol amb la Santa Seu-, i la lluita contra el patriarcat seran constants de la nostra política.

III.d. L ’Eur opa fortalesa L’Eur ’Europa

el seu nom, puguin ser agressions a dones de grups minoritaris – cas del decret contra el burca en localitats de l’estat espanyol-.

D’entre les religions cristianes europees, té especial importància la catòlica, amb el seu estat Vaticà i els acords i concordats amb d’altres estats, com l’espanyol o l’italià. Així per exemple, les polítiques relatives a l’avortament difereixen d’un estat a l’altre, però està legalitzat en la majoria dels països de la UE. Les polítiques més restrictives estan en països catòlics, com Irlanda. A Portugal i Espanya, es va legalitzar sota alguns supòsits en els últims anys, però la tornada del PP al poder en aquesta última, planteja la retallada dels drets que recollia una llei en si mateixa insuficient, ja que no garantia l’atenció en el sistema de salut pública. També des d’una perspectiva catòlica, es va il·legalitzar l’avortament a Polònia després de 40 anys de legalitat. En tots els casos és òbvia la negació del dret de la dona al propi cos i a la maternitat amb el conseqüent control de la procreació. Però si hi ha un lloc on aquest fet es fa evident, fins i tot autoritzant-lo en nom del laïcisme davant de l’islamisme, és a Turquia: és legal –des del 36 en cas de risc per a la mare o malformació del fetus, i sota supòsits semblats als d’altres països europeus a partir de 1983, però amb consentiment del marit si estan casades. La defensa del dret de la dona al seu cos, així

El naufragi d’una pastera en Lampedusa el passat 3 d’octubre, amb un balanç de 359 morts com a mínim, ens ha recordat un drama tan quotidià, que normalment passa desapercebut. En el seu bloc Fortress Europe, el periodista italià Gabriele del Grande recull el macabre recompte de morts en el Mediterrani, a partir (només) de les notícies publicades en la premsa: des de 1998, com a mínim 19.372 persones s’han ofegat en pasteres intentant arribar a Europa. L’única política migratòria de la UE és el control de fronteres que deriva de Schengen, que manté i justifica els CIEs (Centres d’Internament d’Estrangers) en diferents països, “presons preventives” en les quals els drets democràtics no existeixen, i que en molts casos són autèntics camps de concentració per a immigrants. I per a aquesta política no hi ha retallades: el pressupost de Frontex, l’agència europea que vigila el mar i les fronteres terrestres, ha passat de 6 milions d’euros a 2005 a 84 milions l’any passat.

Les portes d’entrada a Europa es fan més petites i més perilloses i, com passa amb el tràfic de drogues, e l s contrabandistes de joves i treballadors, de famílies senceres que fugen de la gana o la guerra, fan el seu agost amb els qui no tenen alternativa.

Cada mur que s’aixeca a Europa obre un nou negoci per a les màfies, que es lucren de la desesperació. En la mateixa espiral

de persecució cal incloure la recent reintroducció de les ganivetes – eliminades a 2007 per les brutals ferides que cau-saven- en els murs de Ceuta i Melilla. S’aprofundeix l’aplicació de l’acord de Schengen: quan arribaven els immigrants de Tunísia a les costes italianes, es van tancar les fronteres al nord del país perquè no poguessin sortir d’Itàlia; els ciutadans de la Comunitat Europea tenen lliure circulació en l’espai Schengen, però els gitanos de Romania, que està dins de la Unió Europea des de l’1 de gener del 2007 i és el setè país en densitat de població, són deportats cap a Romania des d’Itàlia, França, Espanya, Grècia, etc. També són víctimes de les màfies que els recluten per a la mendicitat.

Depenent de la necessitat de mà d’obra en segons quin sector es relaxen o s’endureixen els convenis internacionals per a la concessió de vises de treball. Per exemple, abans d’esclatar el boom de la bombolla immobiliària, quan en el servei domèstic hi treballaven en gran mesura per treballadores llatinoamericanes, Rafael Correa, president d’Equador va arribar a Espanya per demanar al govern que rebaixés els requisits per atorgar vises de treball a les treballadores equatorianes i que les sense-papers del seu país no fossin detingudes en les batudes policials; ja que les

9

10 10

immigrants equatorianes van arribar a constituir la sustentació més forta de l’economia equatoriana amb les transferències de diners per a les famílies al país d’origen. L’any passat, Correa va arribar a Espanya per intercedir pels ciutadans equatorians víctimes de desnonaments i de l’atur; aquests treballadors i treballadores van ser particularment afectats per l’esclat de la bombolla immobiliària perquè majoritàriament els homes es dedicaven al ressentit sector de la construcció i les dones a l’invisibilitzat del servei domèstic, en el qual la taxa de desocupació no pot ser quantificada perquè es tracta, en gran mesura, en l’economia submergida. Un altre dels canvis legals va ser que les treballadores domèstiques havien de pagar-se elles mateixes la seguretat social.

El rei Juan Carlos va estar de gira per Llatinoamèrica per reclutar soldats per a les invasions de l’ONU, a canvi d’atorgar la ciutadania espanyola als voluntaris.

Mentrestant els treballadors i treballadores marroquines, el país d’origen dels quals queda a divuit quilòmetres d’Espanya, han d’esperar un mínim de 10 anys per obtenir la ciutadania espanyola i la possibilitat de reagrupació familiar és tan complicada que de vegades es torna impossible. Moltes vegades els menors arriben a la majoria d’edat abans de poder reunir-se amb els seus pares. Cada país té un perfil de treballador, així per exemple, quan es necessitava personal sanitari s’establien acords amb Argentina, el mateix per a personal de cuina.

El falsejament de les dades sobre les ajudes per a immigrants difoses entre la població, sobre el suposat abús per part d’aquests dels serveis socials i la sanitat, o sobre les facilitats per obrir comerços o obtenir crèdits bancaris, van servir com a base per desmobilitzar la població davant l’exclusió de la Sanitat per als immigrants sense papers. Les accions i reaccions davant d’aquesta mesura són gairebé invisibles i secretes, reduïdes a algunes xarxes de solidaritat de personal sanitari i usuaris, gairebé desconegudes per als afectats.

L’exclusió de la sanitat pública a immigrants no només perjudica els estrangers que no tenen cap possibilitat de pagar tractaments, també afecta a la resta de la

població que es veu exposada a malalties que ja havien estat eradicades d’Europa i que rebroten perquè una part de la població no pot ser atesa ni diagnosticada.

Aquesta política no frena la immigració, però atia la xenofòbia: el discurs que parla de pasteres plenes d’immigrants il·legals que vénen a aprofitar-se dels nostres drets és el mateix que justifica les evacuacions dels campaments gitanos, la detenció d’una estudiant

tenen l’alternativa de jugar-se la vida en una pastera que els porti fins a una frontera de la fortalesa. Els que arriben vius no poden demanar protecció perquè es troben amb les lleis d’estrangeria i la deportació automàtica a qualsevol país del nord d’Àfrica que estigui prou comprat per fer de policia de les fronteres d’Europa.

Per això són tan importants, davant dels brots de racisme i xenofòbia, actituds com la dels

de 15 anys en una excursió de l’institut francès per deportar-la a Kosovo, els 58.000 missatges que ha enviat el govern britànic per dir als seus destinataris que han d’abandonar el país ... Per competir electoralment amb l’extrema dreta (que es fa forta en les pors de les classes mitjanes i populars) Hollande, Cameron, Letta o Samaràs li segueixen el joc.

Però a més de les onades de treballadors i treballadores buscant guanyar-se la vida, recentment s’ha anat introduint un canvi. Ja no són només immigrants per raons exclusivament econòmiques, sinó també refugiats que fugen de la guerra o de la persecució política o ètnica. Molts dels ocupants de les pasteres són candidats a rebre la protecció internacional d’una Europa que va pel món presumint de garanties democràtiques. Entre les 31.000 persones que han arribat entre gener i setembre a les costes italianes hi ha 7.500 eritreus que fugen de la dictadura, 3.000 somalis que escapen de la violència... i 7.500 sirians refugiats de guerra.

L’Europa democràtica no dóna visats als demandants d’asil: només

pescadors de Lampedusa bolcats a la solidaritat malgrat la llei BossiFini (de l’època en què Berlusconi governava amb la ultradreta) que amenaça amb penes de presó als pescadors que els trobin i els salvin d’una mort segura en el mar. «Si no voleu morts, poseu un vaixell Trípoli-Roma», deia una pancarta en la protesta dels veïns de Lampedusa durant la visita a l’illa del president europeu de torn, Durâo Barroso, i el primer ministre italià Enrico Letta. Aquesta és la resposta de classe, la imprescindible, per enfrontar una UE que nega fins els més elementals drets democràtics, inclosos els drets humans.

III. i. No pagar el deute, trencar amb la Unió Europea.

La socialdemocràcia apareix com la banderera del projecte burgès imperialista d’Unió Europea, més pro-UE que sectors de la dreta europea que dubten de la UE, des de Berlusconi als euroescèptics anglesos. IU com

una bona part de l’esquerra europea se situa en la reforma de tot, de l’ONU i també de la UE. Ens diu que cal democratitzar-la per convertir-la en una UE dels treballadors i els pobles. Però quina reforma es farà des d’unes institucions creades per al projecte del capital?

Un sector també ens diu que cal sortir de l’euro per tornar a sobiranies nacionals que permetin altres polítiques monetàries, però no parlen de sortir de la UE. Però altre cop el problema no està en la moneda, sinó en el capitalisme i en les institucions que es van construir per imposar el mandat dels grans capitals. Una sortida de l’euro, sense trencar amb el capitalisme i la UE, portaria a les devaluacions competitives que alguns economistes burgesos demanen, però aquest guany en competitivitat que es fa a costa de

devaluar la moneda és ni més ni menys la misèria per als treballadors, els seus salaris i els seus estalvis.

No pagar el deute és una mesura imprescindible per parar la sagnia de retallades i destrucció econòmica. No hi ha reforma possible de la UE, es tracta de l’Europa del capital en una guerra sense treva contra els treballadors/ es. No hi ha sortida de la crisi d’acord als interessos dels treballadors que no comporti deixar de pagar el deute i trencar amb la Unió Europea. Ho fem des de l’internacionalisme no per sacralitzar la sobirania nacional dels estats, sinó per avançar cap a uns Estats Units Socialistes d’Europa.

IV IV.. CRISI ECONÒMICA I CRISI POLÍTICA. Les diferències econòmiques també tenen la seva expressió en diferències polítiques cada vegada més notables entre el centre alemany i els estats perifèrics: consolidació del Govern a Alemanya, alternança en els altres estats centrals i crisi política i institucional en la perifèria.

Mentre 20 governs de la Unió que han aplicat polítiques contra la crisi han caigut electoralment, Angela Merkel s’ha consolidat. La conservadora CDU/CSU va obtenir el 41,5% dels vots, 7,7 punts més que en 2009. Certament que aquest ascens de vots es fa a costa del seu soci al govern, el FDP, que perd (del 9’8% de vots al 4,8%). Perd també la socialdemocràcia de l’SPD, el seu segon pitjor resultat històric, i perden també Die Linke i Els Verds.

Creix l’euroescèptic AFL. Angela Merkel mantenia la seva política de precarització laboral mentre absorbia les consignes estrella dels seus adversaris (en relació al salari mínim del SPD i el tancament de les centrals nuclears dels Verds).

A França el desgast de la dreta de Sarkozy va donar pas a la socialdemocràcia amb Hollande, però ràpidament va començar el desgast i la resistència dels treballadors/es. De l’anunciada política de reactivació econòmica ha passat a més austeritat i comença ja la batalla contra la decisió del Govern de baixar les pensions.

Però són els estats perifèrics els que es veuen travessats per una crisi política i institucional sense precedents. Els intents de substituir governs en crisi per governs tecnocràtics sota el control de Brussel·les, com el de Monti a Itàlia o el de Papademos a Grècia, van acabar en fracassos electorals quan es va intentar estabilitzar-los. A Itàlia, Monti es va enfonsar en les eleccions i van tornar a sorgir amb tota la seva cruesa les dificultats de la burgesia italiana per tenir un govern propi sense dependre de Berlusconi i els seus escàndols, mentre l’esquerra segueix diluint un projecte alternatiu.

Grècia, el punt més feble i la crisi més profunda.

Probablement a Grècia es jugarà un combat decisiu per al futur de la lluita de classes a Europa. La situació és d’emergència: atur oficial per sobre del 27% (65% entre les dones joves), el poder adquisitiu ha caigut a la meitat en cinc anys, i el deute grec, de gairebé 304.000 milions d’euros, el 156% del PIB segueix desbocat. L’últim pla de rescat imposa vendre el país al millor postor amb un pla sistemàtic de privatitzacions i l’acomiadament de 25.000 funcionaris.

De la mateixa manera que Grècia ha estat el laboratori de la troica per a l’aplicació dels plans d’austeritat, la classe obrera hel·lena ha donat mostres de gran combativitat i s’ha situat en l’avantguarda. El tancament de la radiotelevisió pública ERT, amb més de 2.500 acomiadaments, va ser contestat amb l’ocupació i posada en funcionament pels treballadors, la qual cosa va aixecar un gran moviment de suport i una nova vaga general el juny passat.

Al mateix temps, els treballadors públics (serveis de neteja, policies locals...) mantenien la vaga contra els acomiadaments. La resposta del govern ha estat més repressió, amb la militarització de les vagues dels treballadors del metro i després dels mestres, amenaçats de presó si no acudien als seus llocs de treball.

Més de vint vagues generals han desgastat el bloc dels partits que han assentat el règim, els socialdemòcrates del PASOK i els

11

12 12

conservadors de Nova Democràcia, ara sols al govern després de la ruptura de l’Esquerra Democràtica, DIMAR, que va deixar a Samaràs amb un estret marge de 153 diputats en un parlament de 300.

El daltabaix de les forces polítiques que han governat amb la crisi és important. El Pasok que comptava amb el 43’9% dels vots en el 2009 cau en l’últim sondeig al 4’2%, el pitjor resultat de la seva història.

Nova Democràcia que comptava amb el 33’48% cau al 21’4% mentre que Syriza que comptava amb un 4’6% en el 2009 empataria amb ND en els sondejos. Aquesta transformació del mapa electoral obre una perspectiva política.

L’atenció de l’esquerra europea se centra en les expectatives creades per Syriza.

Syriza, Coalició de l’Esquerra Radical grega que agrupa a partits i organitzacions que provenen del eurocomunisme, el maoisme, l’ecologisme i el trotskisme, va aixecar importants expectatives en amplis sectors de l’esquerra europea després de les eleccions de maig i juny de 2012. Després del seu congrés de juny, continua pronunciant-se formalment contra els memoràndums i les privatitzacions, per l’auditoria del deute per diferenciar la part legítima de la il·legítima, a favor de la renda bàsica i d’ajudes a tots els aturats i per una política de recuperació econòmica amb augment de la despesa social i suport a la producció ecològica i sostenible, especialment l’agrària. El programa eludeix conscientment la nacionalització de la banca i altres aspectes anticapitalistes, que enuncia com a generalitats i només parcialment i amb ambigüitats com el “control social”, que no es concreta, i certes penalitzacions a activitats financeres concretes. Al congrés es presenta una Plataforma d’Esquerres, que defensa esmenes per la no legitimitat i el no pagament del deute, per la sortida de l’euro, la nacionalització de la banca i l’anul·lació de les privatitzacions. Es defineix també per un govern d’esquerres, sense partits burgesos. La Plataforma va obtenir el 28% dels vots per al Comitè Central, davant del 65% de la llista de Tsipras. El congrés resol la “centralització” com a partit (encara que es reconeixen les tendències) i serveix a la preparació

de l’aparell per presentar-se com la “alternativa responsable de govern”.

S’apropa una “tardor calenta”, i és possible que les noves vagues i mobilitzacions posin en qüestió l’estabilitat política. Syriza es pot trobar davant la possibilitat de formar govern abans de l’esperat. Però no hi ha solució per als treballadors i treballadores que pateixen les polítiques d’ajust si no és amb l’aplicació d’un programa decididament anticapitalista que afronti l’anul·lació dels memoràndum i privatitzacions, el no pagament del deute i la ruptura amb la UE, la nacionalització de la banca i el control de l’activitat econòmica per orientar-la a resoldre els problemes dels treballadors i treballadores i dels sectors empobrits.

En tota Europa es recompon l’extrema dreta sota diverses formes. D’un costat els partits de la ultradreta, populistes i racistes que apareixen com a opcions de poder, amb parlamentaris en la meitat dels països de la UE i amb governs a Bulgària i Letònia. És també el cas del Front Nacional francès renascut amb Marine Le Pen, Interès Flamenc de Bèlgica, el Partit Popular danès, el Partit de la Llibertat holandès o

contra el moviment obrer i els joves, com Alba Daurada a Grècia, Jobbik a Hongria o Ataka a Bulgària.

L’extrema dreta fa peu en sectors de classe mitjana i aristocràcia obrera que busquen una sortida desesperada al seu empobriment.

Per això, com més s’aprofundeix la crisi, i menys alternatives sòlides apareixen des de l’esquerra oferint sortides a la misèria, més perill hi ha que creixin aquestes opcions. Fins que el capital financer necessiti aixafar a la classe obrera i les seves organitzacions amb mètodes de guerra civil i llavors el feixisme entri en escena. La burgesia grega sap que no podrà aguantar molt més la situació i un sector ha començat ja a preparar el seu braç de xoc.

El cop policial i judicial contra la cúpula d’Alba Daurada a Grècia, després de l’onada de protestes per l’assassinat brutal del cantant antifeixista Pavlos Fyssas, va aixecar expectatives sobre la fi de la complicitat del govern i les institucions amb els feixistes. Però res es pot esperar d’una policia en la qual els nazis estan fortament arrelats (el 50% de la policia d’Atenes va votar Alba Daurada en les últimes eleccions), ni d’un govern que insta a l’odi amb el seu discurs xenòfob i té entre els seus assessors coneguts exdirigents nazis. No hi ha cap esperança que

l’austríac que, amb el mateix nom, ha quedatr en segon lloc a les últimes eleccions. També del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de la illa d’Utoya contra militants de les joventuts socialistesque acaba d’entrar al govern. De l’altre, els partits neo-nazis amb grups de xoc que actuen als carrers

l’Estat ens defensi del feixisme.

Tampoc es tracta, com pretén Syriza, d’un “front democràtic” amb la dreta contra els feixistes. Aquesta aliança afebleix el front obrer que ha d’existir per derrotar-los, perquè en primer lloc es tracta d’impulsar una política amb sortides realistes a la crisi i especialment pels i per les treballadores que pateixen la misèria

El creixement de l’extrema dreta.

del sistema; i difícilment oferirem sortides convincents de la mà dels enemics de classe que són precisament els qui apliquen i defensen les mesures antisocials i antiobreres dels governs. Perquè amb el feixisme no s’hi discuteix, se’l destrueix, i això passa, avui, per arrabassar-li la seva base social.

V. RESISTÈNCIES ALS PLANS ALISTES CAPIT CAPITALISTES Davant el desmantellament de les conquestes bàsiques de la classe obrera i el retrocés en les seves condicions de treball, hi ha hagut una la reacció obrera i popular. No només en el cas de Grècia, ja comentat. A Portugal, a Itàlia en l’estat espanyol s’han succeït mobilitzacions i vagues generals contra la política d’austeritat dels seus governs. A la Gran Bretanya dues importants mobilitzacions van irrompre després d’anys de relativa quietud, a finals del 2011 amb una gran vaga d’empleats públics, i al setembre de 2013 de mestres.

Les lluites obreres tenen un caràcter essencialment defensiu, i en la seva major part segueixen controlades pels aparells sindicals i polítics contrarevolucionaris que les aïllen i porten sovint a la derrota. Hi ha fets objectius que pesen sobre la capacitat de resposta dels treballadors i les treballadores: les reformes laborals han dividit profundament a la classe obrera, en sectors i subsectors amb salaris molt diferents (fins i tot en el mateix sector o empresa), i la unitat és essencial per enfrontar els plans de patronal i govern. L’elevat atur pressiona sobre el mercat laboral com a amenaça al treballador en actiu. La legislació s’ha anat fent a la mesura de l’empresari, amb l’abaratiment dels acomiadaments, flexibilitat laboral… Però sobretot, la política de les direccions sindicals majoritàries implicades en la gestió capitalista, que ajuden a fer creure que no hi ha sortida i que les decisions patronals i dels governs només es poden minimitzar amb mobilitzacions limitades. La classe obrera arriba a la confrontació amb tota la desconfiança en les seves direccions sindicals i polítiques tradicionals compromeses en cos i ànima en la defensa del sistema, però amb un retard gravíssim en la

conformació de direccions polítiques i sindicals alternatives i amb referents revolucionaris.

La CES, una institució de la UE UE. La Confederació Europea de Sindicats (CES) reuneix sindicats amb més de 80 milions d’afiliats a Europa. La seva política és la col·laboració sistemàtica amb els organismes de la Unió Europea.

Exigeix un Pla Marshall per a Grècia i un ‘New Deal’ per sortir de la crisi, perquè treballadors i empresaris comparteixin el pes de la crisi. La CES és una institució de la UE al servei dels plans que aquesta decideix, i és impossible esperar-ne la coordinació de les lluites que necessita la classe obrera europea.

Hi ha una diferència qualitativa en-

tre les organitzacions sindicals com a CCOO o UGT espanyoles, o la CGT francesa (organitzacions obreres degenerades burocràticament), i la CES, que és, una institució comunitària que ha col·laborat com un instrument més en els plans de la UE. Sota el pes del deute i els plans d’ajustament, la resistència es concentra en el sector públic: l’atac als serveis públics com la sanitat o l’educació, a les prestacions socials com la jubilació i el desmantellament i privatització del sector públic estan en el punt de mira. A Anglaterra els mestres iniciaven el curs amb una important vaga, a França es lluita contra la reforma de les pensions – que suposarà tant un augment de les cotitzacions salarials i patronals, com dels anys necessaris per accedir a una pensió completa-. Al setembre, 180 marxes han recorregut d’altres localitats per denunciar el pla abans que sigui

presentat en Consell de ministres el proper 18 de setembre. Portugal al juny realitzava la quarta vaga general dels dos anys de govern conservador. El 18 d’octubre els sindicats italians cridaven a la vaga general contra els pressupostos de Letta.

Grècia entra en una situació prerevolucionària. Grècia ha estat prerevolucionària el puntal de l’atac de les burgesies europees però sobretot el referent de la resistència europea per als treballadors. La intensa lluita desenvolupada ha obert una crisi política. La probable arribada de Syriza al govern obriria una situació de desestabilització no només dels plans i mesures d’austeritat que imposa la troica, contagiós a la res-

ta dels països perifèrics de la Unió Europea.

Construir corrents sindicals d’esquerra i un front polític en rupt u r a a m b l a U E . Els nivells d’agressió, de per si mateix, no determinen els nivells de mobilització. Així, el nivell d’atur de l’Estat espanyol està per sobre del grec, el portuguès o l’irlandès; el seu SMI només supera al portuguès i queda per sota del dels altres països, la pròrroga de l’edat de jubilació només la supera Irlanda amb 68 anys, mentre que Portugal i Grècia el mantenen en 65… i no obstant això els nivells de mobilització no tenen res que veure. És fonamental l’organització per impulsar la mobilització. És urgent construir corrents sindicals d’esquerra en els sindicats i començar a trobar llaços per coordinar la lluita a escala europea. Les forces del capital, governs, institucions

13

internacionals, gran patronal, actuen unides i treuen la seva força de la nostra divisió. Cal crear un moviment cap a una vaga general europea amb perspectives de continuïtat. Grècia està a l’avantguarda de la lluita contra la troica que dirigeix l’ofensiva del capital FMI-UE-BCE. La solidaritat amb la lluita dels treballadors i les treballadores de Grècia ha de ser una constant de l’acció.

14 14

Explosions violentes de la joventut a França, Gran Bretanya i Suècia, sense connexions amb la classe obrera organitzada.

L’odi i la ràbia acumulats durant anys de marginació, racisme, discriminació i pressió policial van esclatar en les cités franceses, autèntics ghettos de marginalitat i exclusió que van ser construïts en els anys seixanta, quan a la burgesia li convenia la mà d’obra immigrant procedent en molts casos de les seves excolònies. L’atur i la precarietat extrema, l’especulació immobiliària,… copegen a la joventut, però especialment a la d’origen immigrant. A les batudes reiterades als barris perifèrics es van sumar els dos morts de Clichysous.Bois, seguits pels insults i provocacions, cridant “xusma” als joves dels barris, d’un Sarkozy que des del Ministeri de l’Interior unia un discurs populista a polítiques d’extrema dreta i propaganda xenòfoba, en el seu camí a la presidència francesa. La rebel·lió –amb més de 6.000 vehicles cremats en 15 nits d’enfrontaments-, totalment espontània i desorganitzada, no va tenir cap vincle amb les organitzacions obreres i la seva única consigna era “fora Sarkozy”.

Per la seva banda, les organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra, només van reaccionar després de la declaració d’estat de setge pel Govern -tres setmanes després de l’esclat-, cridant contra la repressió i demanant “polítiques socials”, sense reconeixement dels joves com a part de la classe, i sense voluntat d’intentar trencar la desconfiança que generen entre els joves. Això, juntament amb la repressió policial governamental – més de 2000 detencions i centenars d’expulsions-, van obrir el pas a l’aixafament de la lluita

sense canvis substancials en la política nefasta del govern francès contra els treballadors joves (autòctons o immigrats), en atur o amb treballs precaris, amb o sense papers.

Aquest tipus d’explosions es van estendre en menor mesura a Bèlgica i Alemanya a 2005, es repetirien en el 2010 a França, i serien el record col·lectiu de les mobilitzacions de joves britànics a l’agost 2011 després de l’assassinat de Duggan a les mans de la policia londinenca. Però la resposta aquí, encara que va arrencar als barris pobres de majoria immigrant, va traspassar les comunitats –a diferència de les explosions de 1981 i 1985- i va aglutinar a joves de diferents ètnies, mitjans i edats –com el menor detingut d’11 anys- i, si be al principi es va centrar a atacar la policia, es van estendre després a saquejos de comerços en una indiscriminada explosió contra el sistema d’una joventut copejada directament (desocupació, retallades en educació, serveis per a joves…) i violentament (controlats per la policia i criminalitzats per lleis que permeten que siguin retinguts a la recerca d’antecedents), sense perspectiva de futur. Sense cap orientació política ni organitzativa, i a cop de Blackberry, aquesta vegada els disturbis van ser

condemnats tant per les organitzacions sindicals com per les polítiques, aprofundint la ruptura amb el NO Future. A la repressió policial ordenada per Cameron, li van seguir més de 1400 processaments, dels quals la meitat són menors d’edat, amb condemnes a penes de presó en judicis ràpids.

La irrupció del moviment 15M espanyol, ha tingut una en l’estat espanyol repercussió important en l’escena política, així com la seva extensió a altres països –com Occupy Wall Street a EUA-. D’entre les respostes europees -moltes merament simbòliques, encara que es perllonguessin en el temps, com la desallotjada al febrer 2012 en la catedral de Saint Paul a Londres-, la de Grècia va ser l’única que, fins al moment, es va convertir en un fenomen de masses que es va sumar a les vagues generals i les mobilitzacions ja existents. A Portugal, l’equivalent al 15M, la Geração à Rascca, es va enllaçar amb les mobilitzacions que van enfrontar als successius Plans d’Estabilitat i Creixement que van provocar la caiguda de Sòcrates.

El moviment va qüestionar des del principi la lògica capitalista, apuntat correctament a la banca, el capitalisme i els governs que el

gestionen, com a principals responsables dels mals. Així mateix van apuntar contra el sistema de representació política, qüestionant la democràcia formal i la seva subordinació als interessos dels poderosos. Potser en aquest sentit el «no ens representen» va ser una de les seves consignes més corejades. El moviment ha empès al debat polític especialment a desenes de milers de joves, encara que amb més dificultat ha entrat en la joventut obrera. No obstant això aquest enorme capital polític s’ha anat gastant en les dificultats de construir un moviment de lluita concret, amb continuïtat, amb consignes i plans de lluita, lligant-se a les lluites concretes, amb propostes entre la reforma i la ruptura amb el capitalisme i l’estat. La mateixa negació de les organitzacions polítiques i sindicals, que ha estat freqüent, apunta a aquest individualisme que s’amaga com l’altra cara de la moneda del «ningú em representa».

La mobilització desencadenada a T u r q u i a a partir de la Tu resposta a la repressió del govern contra una reivindicació inicialment de tipus ecologista, compta amb elements comuns amb aquest tipus de moviments, però dóna un salt qualitatiu i es transforma en un potent moviment popular. Entre les seves característiques, cal assenyalar el seu enfrontament al govern Erdogan i les seves conseqüències internes i externes.

D’una banda, obrint un nou període en la lluita de classes turca. Per una altra, incidint internacionalment tant en moviments de masses similars com el brasiler, com generant solidaritat contra la repressió i constituint-se en un important element de la deterioració del “model turc” (islamisme neoliberal i democràtic) que havia de servir a l’imperialisme com a model a utilitzar en les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà (més desenvolupament en els documents publicats per Front Obrer de Turquia i LI).

VI. POLÍTICA DE FRONTS I AGRUP AMENTS AGRUPAMENTS POLÍTICS. LA NECESSIT AT DE NECESSITA RECONSTRUIR LA IV INTERNACIONAL A EUROP A. EUROPA. Tenir una política de front, defensiva i unitària, tant a nivell sindical com a nivell polític, per donar resposta a l’ofensiva del capital, a escala estatal i continental, no només no substitueix, sinó que agreuja el major drama de l’actual situació: que no comptem amb organitzacions capaces d’orientar la lluita de resistència i alhora ajudar a obrir un camí cap a la revolució.

Aquesta és la tasca número u del moment. És una tasca en cada estat i també a nivell europeu i internacional. És la tasca, també a nivell continental, de reconstruir la IV Internacional.

Aquesta tasca no es resoldrà per l’autoproclamació. La construcció d’una Internacional obrera només sorgirà de la lluita per donar resposta a les necessitats concretes, per defensar cada lloc de treball, en la lluita per defensar el salari o les pensions, l’escola o la sanitat pú-

blica, contra les privatitzacions.

Rebutjar tot sectarisme significa buscar la més àmplia unitat en cadascun d’aquests objectius.

Unitat sindical, unitat per lluitar, aconseguir que la classe obrera i la joventut recuperin la confiança en la lluita. Una unitat que no es confon amb la confiança en les direccions actuals; al contrari, aquestes intenten detenir el moviment quan aquest crea la seva pròpia dinàmica, i amenaça amb escapar del control de les direccions burocràtiques. Per això és imprescindible recuperar la tradició de les assemblees i els comitès de vaga triats, que integrin als sindicats al costat de representants directament triats pels treballadors/es, que es coordinin amb altres comitès i assemblees a nivell de zona, de sector, etc., amb un funcionament basat en la democràcia obrera.

Buscant coordinar els sectors en lluita, perquè per guanyar és necessària l’extensió de la lluita, convertir la defensa dels interessos dels treballadors/es en un objectiu del conjunt de la classe, perquè si guanya un guanyem tots i totes.

Cal reconstruir la solidaritat obrera.

Però la necessitat de construcció d’organització no es pot limitar al terreny defensiu, sindical. Avui és més important que

15

mai demostrar que sí que hi ha alternatives polítiques als grans partits parlamentaris. Una característica de les forces revolucionàries en el continent és la seva atomització, producte dels anys de retrocés de la classe obrera i l’ofensiva neoliberal. Per això no hi ha temps perquè una d’aquestes forces es vagi construint, és necessari sumar en una política de front totes les forces disposades a obrir una perspectiva anticapitalista, de defensa dels treballadors/es i els pobles. És urgent la conformació d’un gran front d’organitzacions polítiques i sindicals a cada país i a escala europea al voltant de la ruptura amb els plans de la UE i el FMI FMI. 1.- No pagament del deute, aquests diners calen per mantenir els serveis socials bàsics i començar a crear ocupació pública. 2.Nacionalització de la banca i dels sectors vitals de l’economia, per posar-los sota control dels treballadors/es. 3.- Pla d’inversions públic amb salari digne. 4.Repartiment del treball entre els braços disponibles sense pèrdua de salari. 5.- Garantia per a pensions i salaris. 6.- Defensa dels drets democràtics.

Una política de front que no suprimeix les diferències, però que permeti seguir avançant en la lluita.

Rebutgem tant el sectarisme com l’oportunisme, no es tracta d’unir per unir sense objectiu concret, es

tracta d’unir per impulsar una perspectiva de lluita i de ruptura amb el capitalisme. Per això aquesta unitat ha de ser compatible amb el debat franc i obert de les diferències.

Però mentre aquesta batalla per un front es desenvolupa, no es pot abandonar la tasca de construcció del partit revolucionari i de la IV Internacional. El mètode no pot ser diferent al que hem seguit a nivell general i que, com a exemple, ens ha apropat a la UIT-CI. D’un costat, sense sectarismes. El passat i les diferències que van provocar escissions i unions estan aquí i no es tracta d’esborrar-les, però són les noves tasques que fixa la lluita de classes les que han d’establir els criteris de treball per al futur i la possibilitat de superar velles divisions divisions. Aquesta mateixa definició delimita el camí dels acords. No es tracta ni de demagògies ni d’aparents acords programàtics allunyats de la realitat de la lluita.

Ni es tracta de la “unitat dels trotskistes” ni de la seva impossibilitat perquè un dia la història ens va separar.

Tampoc es tracta d’excloure als qui no es defineixen així.

Es tracta d’avançar més enllà del programa mínim que definíem per als fronts, al voltant de posicions que delimiten un perfil de classe i proposen sortides a

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

16 16

l’actual situació de la lluita de classes europea i internacional. La posició i la decisió de treballar al costat de la revolució siriana, la necessitat de combatre el castrochavisme i les seves concepcions reformistes que es multipliquen per Europa, les tasques immediates en el procés europeu i en concret el suport a Grècia... i sobre la base de com avançar per donar resposta a aquests grans fets de la lluita de classes cal arbitrar el debat polític per poder posar unes bases comunes i un règim de treball que permeti el debat franc i honest. El nostre compromís és contribuir en aquesta confluència de forces per fer possible una Internacional obrera revolucionària, per a nosaltres, reconstruir la IV Internacional.

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista