SUPLEMENT LI 130 - març 14
La vaga més llarga. La vaga de Panrico, de més de 4 mesos i mig, ja és la més llarga a Catalunya des de la República. Però la importància d’aquesta lluita va més enllà d’això. La vaga de Panrico arriba després d’uns anys d’acomiadaments massius, de pèrdues salarials brutals, de retrocessos i més retrocessos... i amb una política de les direccions sindicals majoritàries basada en el “no hi ha res a fer”, i el “cal pactar el mal menor”. I el mal menor d’avui no és sinó un de més gran demà. Més del 95% dels acomiadaments per ERO han estat pactats. Les reformes laborals –moltes d’elles també pactades, o sense mobilitzacions decidides- han definit un panorama d’impunitat empresarial, de prepotència, d’actuacions directament mafioses. Gila, el representant de l’empresa, es permet no només no seure a negociar sinó passar a l’insult groller acusant de possibles enverinadors als treballador/es en vaga. Però els treballadors/ es de Panrico han dit prou! S’aixequen contra un pla d’acomiadaments massius a la planta de Sta. Perpètua i de la retallada salarial als pocs que quedin. Responen: 0 acomiadaments, 0 rebaixes. Parles de Panrico o dones un full a un treballador o una treballadora d’una altra empresa, a algú en atur o jubilat, o un jove i se’ls il·lumina la cara, per simpaties i també per una certa incredulitat: 4 mesos i mig en vaga? És possible en el s. XXI? com s’ho fan? Costa creure que són de debò, que són persones com tu o com jo, que tenen hipoteques, que han pagar el menjar de les famílies, que tenen fills i filles... Sí, són treballadors i treballadores, la majoria amb més de 20 anys a l’empresa, fins a 42. Treballadors i treballadores que –com ells mateixos ens comenten- fa no massa temps creien que ja estava tot fet, que se sentien mig classe mitjana, però que un maleït dia descobreixen que el futur és incert, que la crisi del sistema és molt dura, i es pregunten: què passarà després dels 2 anys d’atur? I els pocs que quedaran: com m’ho faré per arribar a final de mes si acceptem la rebaixa del 18% si ja ens han rebaixat un 25%? I amb aquesta decisió de mantenir la lluita creen una situació no prevista per l’empresa, tampoc per la Generalitat, ni pel sindicat majoritari a l’empresa, CCOO, que veu que aquesta determinació de la plantilla no està al manual amb què han gestionat la crisi fins ara. Massa fronts oberts per aquests més de 200 treballadors i treballadores, però ells continuen perquè saben que s’hi juguen el futur, el seu i els dels qui venen al darrere. S’acosten moments decisius per la lluita. Després del judici del 13 de febrer contra el comitè d’empresa acusant-los de vaga il·legal (encara s’ha de resoldre) ve el de l’Audiència Nacional a Madrid, el proper 20 de març. Certament és una data molt important, però alerta en posar totes les esperances en els tribunals, perquè -com la Generalitat- no parteixen de la imparcialitat, sinó dels interessos de la patronal protegits per les lleis. La clau no està als tribunals, sinó a la lluita. Hem retrocedit massa, sovint gairebé sense resistència. Ens cal una victòria que comenci a fer pensar que si es lluita de debò, es pot aturar els plans patronals i per això son tants els ulls dels treballadors i les treballadores de Catalunya que avui miren Panrico, admiren la seva capacitat de lluita, comprenen el molt patiment que suposa per als i les treballadores i les seves famílies, i per això desitgen que la lluita de Panrico guanyi, perquè si guanya Panrico guanyem tots i totes. Aquest suplement reflexiona sobre aquests 140 dies de vaga.
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
1
Referents històrics: Laforsa i Roca Per trobar una vaga tan llarga com Panrico -i cap ho és tant- cal retrocedir al franquisme. La de la metal·lúrgica Laforsa de Cornellà va durar 103 dies, entre el novembre de 1975 i el febrer de 1976. El context social de l’època era de molta tensió, amb Franco al llit a punt de morir. La vaga va esclatar contra l’acomiadament d’un treballador que va cometre un error de producció. La direcció va respondre la vaga amb més acomiadaments, fins a 150 de manera esglaonada. L’altra és la vaga de la Roca de Gavà, de 96 dies entre el novembre i el desembre del 1976 , amb l’afegit que era després d’una altra del febrer del mateix any, de 42 dies, que va ser derrotada. Va tenir un sentit ben diferent: la desconvocatòria de la vaga de febrer, votada per referèndum i encara amb els enllaços sindicals del CNS vertical, va portar a primer terme el tema de l’organització dels treballadors. Es va resoldre que com que calia ser unitaris, només podia ser mitjançant assemblees, i com aquestes havien de ser sobiranes, tothom estaria compromès a acatar-ne les decisions, que es prendrien a mà alçada i no amb vot secret a referèndums com al febrer. Es van triar 60 delegats revocables per seccions i l’assemblea va escollir-ne 5 d’ells per negociar el conveni. L’empresa no els va reconèixer com interlocutors i es va respondre amb una vaga de 24 hores fins que els van acceptar, però molt aviat van trencar la negociació i acomiadar 24 delegats per la vaga de 24 hores, que van titllar d’il·legal. El 8 de novembre del 76, començava la vaga indefinida. Durant la mateixa, apart de les càrregues de la guàrdia civil, atacs de grups feixistes... l’empresa va sancionar amb 21 dies tota la plantilla i va ampliar a 43 els delegats acomiadats. La vaga va seguir no només fins guanyar el judici per la reincorporació de tots, sinó també fins que l’empresa es va comprometre a readmetre’ls i no acomiadar-los amb indemnització. I un cop readmesos, els 5 delegats triats van començar la negociació del conveni. En les dues vagues, l’organització va ser clau, i particularment en la de la Roca, ja que estaven en marxa els Pactes de la Moncloa, que signaria CCOO per imposar la pau social, cosa que es reflectia en la posició del Comarcal i d’alguns delegats. Per això, la sobirania de l’assemblea i la defensa dels delegats triats per ella van ser la clau del triomf. En les dues també, l’extensió a d’altres empreses, la caixa de resistència, els comitès de suport... van ser centrals per a convertir el conflicte en problema social. En el cas de Laforsa, l’atropellament d’un treballador que se solidaritzava amb la lluita per un cotxe policial, va portar a la vaga general del Baix, que va durar quinze dies i afectar a 169 empreses i uns 28.000 treballadors. Per contra, en la de la Roca, la situació va ser al revés, coincidint aquella amb la vaga general convocada contra l’acomiadament lliure. Per això, ahir com avui, el centre és la unitat al voltant de la sobirania de l’assemblea i els seus representants triats i revocables en el comitè de vaga. I al voltant, la solidaritat de classe que converteixi el conflicte en polític i social. 22
Trencar l'a 1.
L’empresa aïlla la l
Els i les treballadores de Panrico van desconfiar –amb tota la raó- que l’ajornament de la vaga prevista en principi pel 13 d’octubre tenia trampa, i l’assemblea va mantenir la vaga. I així era, l’inicial “ajornament” es feia per constituir una comissió negociadora (7 UGT i 6 CCOO) que començaria a negociar a finals d’octubre sobre un nou pla de viabilitat. En el nou pla l’empresa reduïa el nombre total d’acomiadaments i la rebaixa salarial, però concentra els primers contra la planta de Santa Perpètua, que seguia en lluita, per facilitar que les altres plantes giressin cap el SÍ al pla de l’empresa. Malgrat aquesta maniobra –acceptada per la majoria sindical- primer el 13 de novembre, després el 23, els treballadors/es majoritàriament voten el rebuig del pla patronal. Però, malgrat aquesta voluntat majoritària, el 26 de novembre una majoria de la representació de l’intercentres estatal (UGT i 3 delegats de CCOO) signa. El pla de l’empresa compta amb la col·laboració directa d’UGT però també amb la permissivitat de CCOO. Només cal llegir el comunicat de CCOO1 contra els que signen, no hi ha exigència de retirada de les signatures, sí hi ha justificació de perquè ho fan. No hi ha la més mínima referència ni suport a la lluita de Santa Perpètua. CCOO no reivindica el 0 acomiadaments, 0 rebaixes, sinó reduir el nombre dels primers i millorar les indemnitzacions. CCOO –com la CGT- denuncia l’ERO, però no hi haurà mesures de solidaritat des de les altres fàbriques. Es deixa ben aïllada la resistència de Santa Perpètua, inclòs el seu comitè, amb majoria de CCOO. La divisió entre treballadors i treballadores és un instrument preciós en mans de l’empresa. No només perquè li permet mantenir les altres plantes amb una càrrega major de producció, que compensi la factoria aturada per la vaga (que a més, és la més moderna i amb més capacitat productiva), sinó perquè, amb les mans lliures i sense oposició
aïllament
luita de Santa Perpètua. sindical, l’empresa vulnera directament el dret de vaga de Santa Perpètua amb contractacions de personal i subcontractació d’una part de la producció a empreses externes. Començar a revertir aquest aïllament és essencial. Els treballadors/es decidiren en assemblea el passat febrer dirigir -se a la rresta esta de companys i gir-se companyes de les demés factories (veure requadre). No ens podem deixar dividir dividir..
Notes: 1
Comunicat de CCOO 27 d'octubre 2013 a: http://www.ccoo.es/csccoo/ Informacion:Noticias:538039— CCOO_se_opone_al_ERE_de_Panrico
“CCOO ha sido y será siempre respetuosa y comprometida con el sentir de la mayoría de los trabajadores, siendo ésta la razón fundamental por la que ni la Federación Agroalimentaria de CC.OO ni la Sección Sindical Intercentros de CC.OO de Panrico han firmado el acuerdo final, si bien lo han hecho compañeros de los comités de Sevilla, Zaragoza y Valladolid, condicionados por los resultados favorables al Sí de sus respectivos Centros de Trabajo“
Car ta de les tr eballador es i treballador eballadores treballadors de Panrico Santa Perpètua de Mogoda a tots els i les treballadores de Panrico Companyes, companys: Portem quatre mesos de vaga, una dura lluita contra la patronal per 0 acomiadaments, per 0 rebaixes, contra el pla de Panrico, que majoritàriament rebutgem. Dues vegades ens van consultar si volíem el pla de l’empresa, i les dues vegades una majoria de nosaltres vam votar no al pla de l’empresa; i no obstant això, una majoria de delegats el van signar a la mesa estatal. De la mateixa manera que, dues vegades, els treballadors/es de Madrid van votar vaga, però no es va convocar. L’empresa s’acarnissa amb els acomiadaments a Santa Perpètua, perquè vam combatre el pla patronal. Hem après que quan vam retrocedir a l’anterior pla de viabilitat sense lluita, no vam fer una altra cosa que preparar que el següent fos molt més dur, perquè vam acceptar que l’empresa justifiqués les dificultats, quan no eren sinó el resultat de les seves manipulacions financeres i no conseqüència de la venda dels nostres productes. (...) El pla de la companyia és clar: fer creure als altres treballadors que el mal d’uns és un bé per als altres, com si el càstig a Santa Perpètua obrís el futur a les altres plantes, però això és fals. Companya, company: la patronal pretén que tanquis els ulls pensant que no hi ha res a fer, o fins i tot, que aplaudeixis, però en realitat saps que només t’estàs traint a tu mateix. Perquè demà tu seràs molt més dèbil davant l’empresa, i a més, algú creu realment que aquesta serà l’última retallada? Si liquiden la plantilla de Santa Perpètua i posen a treballar la planta a ritme amb empreses subsidiàries o contractes de misèria, aleshores podran anar a per una altra. Per això la nostra lluita és també una lluita pel futur de tots i totes. (...) Cal reconstruir els ponts entre treballadors/es. Hem de poder parlar entre nosaltres/es sobre la situació i el futur. Us proposem que es doni suport a la caixa de resistència i es rebutgi qualsevol proposta d’hores extres extres. I a nivell més col·lectiu, impulsar assemblees assemblees, exigir el respecte a la decisió majoritària dels treballadors/as i demanar la retirada de la signatura dels delegats/es que van avalar el pla de l’empresa, i discutir la possibilitat de convocar una vaga (encara que fos parcial) en suport, per 0 acomiadaments, 0 rebaixes. 13 de febrer de 2014 Assemblea de treballadors/es. Santa Perpètua de la Mogoda. 3
Trencar l'a
Convertir la lluita en una conflicte s Unir les empreses en lluita
2.
Cada cop més la repercussió social i política del conflicte laboral és una component més determinant per guanyar els conflictes. Que tinguin ressò social, que rebin el suport de la població, que es converteixi en problema polític pel Govern de torn, que és qui al cap i a la fi ha d’aprovar els EROs. Per veure blanc sobre negre les possibilitats i les responsabilitats en el conflicte de Panrico de les direccions sindicals majoritàries, fa mal la comparativa amb Coca-Cola. CCOO a Coca-Cola va fer una crida explícita al boicot; va cridar a les manifestacions a Fuenlabrada i la centralitzada a Madrid, va establir ponts amb altres empreses en lluita... La pregunta és obligada: per què a Panrico no? Tampoc l’esquerra sindical alternativa (sigui CGT o la IAC) s’ha abocat en aquesta lluita que té tanta transcendència pel conjunt de la situació. Els treballadors/es de
Panrico s’han hagut d’obrir camí tot sols, amb la disposició de grups de treballadors/es infatigables amb xerrades arreu, amb una lluita en els piquets dia rere dia, per mantenir la presència a la fàbrica dia i nit. Al voltant de la lluita s’ha format un comitè de suport on hi ha organitzacions de l’esquerra revolucionària, amb associacions de veïns i altres entitats. S’ha avançat molt, avui la lluita de Panrico s’ha fet un espai entre la població treballadora, amb ressò dins els mitjans de comunicació. Però el cost de fer-ho sense comptar amb el suport d’estructures sindicals és molt alt. Són molts dies per obrir un camí que es podia haver obert amb molt menys d’esforç. Sense anar més lluny, a la mateixa Santa Perpètua, Alston o Draka, amb forta presència de CCOO, han donat l’esquena a Panrico. És una evidència que mentre les mobilitzacions d’uns apareixen a les
agendes sindicals, les de Panrico o no apareixen (com el 14 de desembre o el 7 de febrer) o ho fan a darrera hora com l’1 de març. Només el cas del judici del 13 de febrer ha demostrat el que –si volCCOO pot mobilitzar. Cal coordinar les empreses en crisi. Com s’està fent al voltant de la lluita de T eneco (Monr oe) de GiTeneco (Monroe) jón amb més de 13 empreses coordinades (veure requadre). Necessitem que cada lluita, ara Panrico, sigui sentida pel Govern i la patronal com una lluita de tots i totes, un clam social, aleshores s’espavilaran a donar -hi solució. donar-hi Cal exigir a tots els sindicats que unifiquin les lluites, amb una coor coor-dinadora de totes les empreses, de tots els sindicats. Cal activar la crida al boicot: però més enllà de les possibilitats de cada persona posant un
Amb Teneco (Monroe) Astúries: 5 me Resolució favo El 4 de febrer arribàvem a Gijón amb una delegació de treballadors de Panrico. Havíem passat el dia anterior a Pamplona, convidats per CGT Nafarroa, amb una activitat solidària a la porta de tres fàbriques, entres elles Wolksvagen, amb una entrevista de premsa, una xerrada i un acollida que no oblidarem. A Teneco (antiga Monroe) des del 6 de setembre, dia en que l’empresa anuncia el tancament, els 216 treballadors/es mantenen la lluita. Al desembre la multinacional pagava les liquidacions i anunciava el tancament definitiu de l’empresa, però els treballadors/ es ens ensenyen com han mantingut tota l’empresa per posar-la a produir immediatament. 44
ïllament
social. adhesiu cridant al boicot, o dels fulls que podem donar a les entrades de les grans superfícies, sembla que una crida general de les organitzacions a la població o la solidaritat de classe que cal demanar als comitès d’empresa i seccions sindicals de les grans superfícies, és un camí més efectiu.
Altre cop a SEA T-Mar tor ell SEAT-Mar torell
A Ir uña amb Iruña CGT-Nafar CGT-Nafarrr oa A VW - Landaben (Navar ra) (Navarra)
esos d'ocupació contra el tancament rable del TSJA. Les claus que ens explicaven els companys de Teneco, en boca de Samuel Fernández, secretari general de la Corriente Sindical de Izquierda i delegat del comitè d’empresa eren: 1) unir empreses per reconstruir la solidaritat obrera: coordinen regularment 13 empreses, per donar suport a les que estan en lluita i 2) convertir el problema en un problema social, han portat la seva lluita a tothom: institucions (fins a Brusel·les), ajuntaments, partits, sindicats, associacions... aconseguint que fos un clam social i les manifestacions a Gijón més grans de les darreres dècades. Però aquestes dues claus -ens deien-, han estat possibles per la decisió de lluita dels treballadors/es de Teneco, i perquè tots els sindicats s’han compromès
(USO 3 delegats, 2 CCOO, 2 UGT i 2 CSI ) a seguir el que els treballadors i les treballadores decideixen a l’assemblea, i no a l’inrevés. Cada setmana a l’assemblea fan balanç del que s’ha fet i acorden els plans següents. El 17 de febrer arriba l’esperada sentència i el Tribunal Superior de Justícia d’Asturies declara mul l’acomiadament de la plantilla, i obliga a l’empresa a la readmissió immediata de tots els treballadors/es. Més de mil persones es van congregar a l’empresa ocupada per celebrar el resultat. Però alerta, ens adverteixen, l’empresa ha presentat recurs i s’ha de veure el resultat definitiu. S’han compromès a retornar la visita a Panrico per donar suport la lluita.
5
Defensa del dret de vaga Conseller de Treball Conseller d’Interior Generalitat de Catalunya Mitjançant aquesta carta hem de posar-vos de manifest la nostra preocupació per la greu situació creada - en el context de la llarga i dura lluita que estan duent a terme els treballadors del centre de treball de Panrico de la planta de Santa Perpètua de Mogoda en defensa dels seus llocs de treball - arran d’haver-se constatat la reiterada vulneració del seu dret a la vaga. (…..) La Inspecció de Treball informà del fet que les investigacions efectuades determinen clarament que aquesta actuació de l’empresa vulnera el dret constitucional a la vaga i donà la raó al Comitè de vaga, que havia denunciat aquesta pràctica. A dia d’avui, mes de gener, la vaga continua i els productes segueixen arribant irregularment de fora de Catalunya, vulnerant reiteradament el dret de vaga, com assenyala la Inspecció de Treball (.…) Considerem greument preocupant la inacció davant de la continuïtat d’aquesta pràctica il·legal, malgrat haver-se comprovat aquesta il·legalitat (..…) Entenem, així mateix, que la complicitat o passivitat de totes les administracions públiques implicades, davant d’activitats il·legals de què es té constància, pot posar en perill greu la preservació dels drets fonamentals de la ciutadania. De fet, aquesta actitud podria arribar a constituir, per acció o per omissió, una pràctica administrativa greument irregular, o fins i tot prevaricadora. La preservació del dret de vaga no és, ni pot ser, opcional ni capriciosa.(..…) Per això, US EMPLACEM I URGIM per emprendre, amb la màxima celeritat possible, totes les accions precises per tal de garantir el restabliment del respecte al dret de vaga vulnerat, utilitzant tots els mitjans de què disposeu i que resultin necessaris, i que s’impedeixi efectivament que continuïn entrant a les Instal·lacions de Panrico que es troben en vaga, o distribuint, mentre els treballadors de Sta. Perpètua segueixin en vaga, en la seva àrea d’influència -Catalunya, productes de l’empresa procedents d’altres plantes. David Fernández Ramos, Quim Arrufat Ibáñez, Isabel Vailet Sánchez Grup Parlamentari de la CUP-AE Parlament de Catalunya, a 21 de gener de 2014.
Amb els parlamentaris
66
Trenca 3. La Genera La solució és La Generalitat es presenta com a mediadora en els conflictes laborals, però en realitat és part interessada dels interessos patronals. Els partits que configuren el Govern de la Generalitat són els qui –amb el PSOE al Govern central o amb el PP- sempre han estat debilitant la posició dels treballadors/es, amb lleis que deixen mans lliures a la patronal: reformes laborals (com la darrera que va tenir el suport de PP i CiU), amb retallades als treballadors/es del sector públic que faciliten després les del sector privat... Per això quan Treball de la Generalitat parla d’arbitratge d’un conflicte, sabem que juguem amb un àrbitre parcial, que juga amb l’empresa. Però en el cas de Panrico, encara és més propera la relació entre empresa i Govern. Sovint és silenciada la relació de Joan Mas, germà de l’Artur Mas, que quan comença el concurs de creditors, és director
Querella crim la prepotènc Carlos Gila és un expert enterrador d’empreses. Després d’un recorregut controvertit per diverses empreses, l’any 2000 va adquirir Sintel al mafiós cubano-nordamericà Mas Canosa, al preu de 2 euros per liquidar l’antiga filial de Telefónica. Després va passar a ocupar fins el 2010 la vicepresidència executiva de La Seda, una empresa que acaba de declarar la liquidació. El mes de setembre passat es feia càrrec de Panrico i el mes de novembre es reconeixia una caiguda propera al 25% de la facturació.
r l'aïllament
litat còmplice de l’empresa. política. d’operacions i apoderat de Panrico. Per això encara és més evident la doble vara de mesura quan aquest “àrbitre” pita contra els treballadors/ es o ho ha de fer contra la patronal. Per això no dubta a fer intervenir els Mossos amb contundència contra els treballadors/es en una operació per treure de l’empresa 9 tràilers de producte fabricat sense haver abonat les nòmines... però no fa res quan ha d’actuar contra l’empresa que vulnera des de l’inici del conflicte i reiteradament el dret a la vaga, com va constatar la resolució d’inspecció de treball. L’empresa ven una tercera part de la seva producció a Catalunya. Les grans superfícies estan plenes de productes Panrico i no hi ha cap moviment de Treball. La denúncia és del 16 d’octubre, la resolució d’inspecció del 20 de desembre i quan els parlamentaris de la CUPAE -i després dels de ICV-EuiA-
demanen explicacions a la Generalitat, el Conseller de Treball Felip Puig contesta que encara estan estudiant imposar una multa, per la irrisòria quantitat de 6250 euros! Els treballadors/es han seguit defensant els seus drets, han muntat piquets des del primer dia, intentant aturar els camions, al principi l’empresa descarregava en els seus magatzems, després va llogar una terminal al ZAL, després ho feia amb camions que no portaven la marca Panrico..., un esforç quasi impossible, que els treballadors/es van pagar amb moltes hores de piquets, moltes tensions que han comportat més d’una denúncia, una despesa gran també en gasolina que havia de suportar la caixa de resistència. La Generalitat també és responsable –per la passivitat- en la conculcació del dret “constitucional” a la vaga de l’empresa. Ella allarga el conflicte perquè vol que
el desgast esgoti la resistència obrera. Cal seguir i estendre la campanya per exigir les responsabilitats de la Generalitat. Que s’apliqui una sanció pr opor opor-propor cionada al mal reiterat, que impedeixi la distribució, que ho comuniqui a les empreses distribuïdores... Des d’arreu del territori, des de càrrecs electes, associacions de veïns/es, partits, sindicats, caldria multiplicar la campanya que van començar els diputats de la CUP-AE i IC/EUiA, AV amb rregidors egidors de la CA V i la F CAV FA de Sabadell. Cal finalment exigir que si la patronal segueix amb els acomiadaments massius, Panrico sigui expropiada i convertida en empresa pública.
minal per aturar ia de la patronal Per això no és estrany que un personatge com aquest, pagat per fer la feina bruta, sense escrúpols faci les següents declaracions provocatives per destruir la resistència i la moral de lals treballadors/es, al diari Cinco Dias: “Es difícil hacer planes de futuro para la planta y no caer en la cuenta de que con una plantilla tan salvajemente ideologizada, tan violenta, tan descerebrada, nadie nos va a garantizar que a alguno se le ocurra sabotear la producción y envenenar algunos de nuestros productos. (...) No podemos correr el riesgo de que un Donuts envenenado cause una desgracia”. Però els treballadors i les treballadores de Panrico han respost amb una querella criminal amb l’advocat Jaume Asens, contra les declaracions de l’empresari per injúries.
7
Converses al voltant de la foguera Després de gairebé 5 mesos de vaga, s’amunteguen els records als caps dels treballadors i treballadores. Moltíssimes hores passades al voltant de les fogueres a la porta de la fàbrica, a l’improvisat campament que, com recorda Molina Molina, “va créixer gairebé sense que ens n’adonéssim”. En aquest campament es fa guàrdia, i es preparen i distribueixen els materials que serveixen per estendre la lluita i la caixa de resistència: treballs d’artesania que es venen als mercats, xapes i samarretes que es porten a les xerrades, cartells, octavetes... Moltes hores també aturant camions, i també als grups d’extensió que han aconseguit que la vaga de PANRICO, a més de la més llarga, sigui també una de les més conegudes a Catalunya i arreu l’estat. Però després de tot aquest temps carregat d’alegries i també de preocupacions, els treballadors i treballadores de PANRICO transmeten optimisme i coratge, malgrat el patiment i les necessitats que afronten al costat de les seves famílies, i comparteixen la consciència d’estar vivint un moment molt important a les seves vides. Antonio: viure una vaga així és molt dur, perquè no saps fins on arribaràs. Et fa por l’atur, la situació del país… però al final entens que no tens alternativa… En aquest temps ens hem organitzat en grups diferents: uns dedicats a aturar els camions, altres a donar xerrades i a recórrer empreses buscant suports i potenciar la caixa de resistència… Emilio: Hem hagut d’aprendre a fer coses que ni imaginàvem que podíem fer, com parlar en públic, als periodistes i les càmeres… Antonio: A PANRICO sempre votàvem a mà alçada en assemblea, però per a aquest pla de viabilitat l’empresa va recollir un 33% de signatures de treballadors per repetir, tres setmanes després, la consulta que ja s’havia fet a mà alçada i havia sortit en contra. Jo sóc partidari de votar a mà alçada, perquè tot i que això pressiona, la pressió de l’empresa sempre és molt major. És la manera de saber el que vota cadascun, jo vull saber el que voten els meus companys i que ells sàpiguen el que jo voto. Emilio: El pla de viabilitat es va votar en urnes, i teníem por del resultat per la pressió de l’empresa i perquè dubtàvem del comitè.
88
Antonio: Les assemblees prèvies havien tingut molta tensió, amb els caps presents, amb el comitè que no sabíem donaria suport a la vaga o no. Enmig d’aquesta tensió vam votar, i al final, amb el suport del comitè, no de tots perquè estava dividit, va sortir continuar la vaga.
Emilio: Ja estàvem en vaga indefinida, i encara no havíem cobrat la nòmina de setembre. Antonio: Es van votar tres coses: que l’empresa pagaria la nòmina de setembre en terminis, continuar amb la vaga indefinida, i si acceptàvem el pla de viabilitat. Emilio: Va sortir un NO rotund. 217 van votar no i 2 van votar sí. Ja havíem viscut un pla de viabilitat – amb una rebaixa salarial del 25% de mitjana i baixes incentivades- i ara ens venia una altra volta de rosca bestial amb més rebaixa salarial i amb acomiadaments. Antonio: Quan va sortir el NO vam començar a abraçar-nos, a cantar, fins i tot a fer-nos petosn. Allò va ser una festa. Vam agafar el megàfon i vam començar a corejar cançons anarquistes i de tot al pati de l’empresa. Va ser emocionant… M i g u e l : Per a les votacions portàvem cartells a la roba, i molta gent se’ls posava per anar a votar. Els cartells deien “EL MEU VOT SECRET ÉS NO”… Antonio: La policia entra amb molta potència al principi. El primer dia arriben carregant sense preguntar a la porta de la fàbrica. Després ens pressionen, els dies següents, però sense carregar, fins que a les 2 setmanes… un dia a les 6 del matí, que hi havia una convocatòria d’assemblea… Emilio: Fixa’t que estrany, una assemblea a les 6 del matí!
Antonio: Aquest dia va arribar la policia i va començar a arraconarnos, els de seguretat van apagar les llums i van començar a aparèixer policies –com 150 antidisturbis per uns 100 que érem allà. Els antidisturbis li van donar cobertura a l’empresa perquè ens robés 9 tràilers de producte que havíem fet i no havíem cobrat, vulnerant ja llavors el nostre dret a la vaga, perquè també van carregar els camions amb personal que no era de l’empresa. Va ser un moment molt dur. A l b e r t o : El més frustrant d’aquesta lluita ha estat veure com els Mossos deixaven passar els camions que venien de fora després d’haver estat hores buscant-los, fent una barbaritat de quilòmetres. Quan n’aturaves un, arribaven els mossos i el deixaven marxar, i no sabies on aniria… Al ZAL (del port del Barcelona) ens van rodejar 8 o 10 mossos, 2 guàrdies civils, 2 policies portuaris i 4 de seguretat. Nosaltres érem 4… però al final, aquest camió no va passar… Ara, amb els meus companys de piquet hem fet una relació molt forta, com de família, i això que abans ni treballàvem junts. Dels meus 3 companys, 2 estan amb carta d’acomiadament… M o l i n a : Jo recordo les concentracions a la porta de les comissaries de Mollet i Sabadell, quan havien detingut a 2 companys i no sabíem si se’ls quedarien… Sobre la caixa de
resistència, va estar molt bé la rebuda dels estibadors al port: vam entrar 4 a la sala de subhastes on es reparteixen el treball diari, ens van rebre molt bé i ens van deixar explicar la lluita; van decidir donar-nos diners per a la caixa i després vam tenir una reunió amb el seu comitè. Vam ser a moltes empreses, i en moltes ens van rebre de la mateixa manera, a TMB ens han donat molt suport, sobretot els de el Metro, també a REPSOL, a AENA de Gavà, en molts llocs... Deixa bon record parlar amb gent que no et coneix i et rep bé, deixa petjada… I que mai t’imaginaves que acabaries voltant per demanar diners… També tot el que ha estat ràdio i TV, que era nou per a nosaltres. Especialment Radio CONTRABANDA i RADIO ROSCO, i també VALLÉS VISIÓ, LATELE.CAT, CONTRAINFO d’Argentina… és molt important sortir fora, fixa’t, un dia va venir un periodista d’una televisió del Golf Pèrsic… També va ser important la visita de Christian Castillo del FIT (Front d’Esquerra i dels Treballadors) d’Argentina. Va estar aquí, va parlar amb nosaltres i ens va portar diners de les seves dietes de diputat. És un contrast amb la visita de Pere Navarro, secretari general del PSC, que només va deixar 10 euros per a la caixa de resistència… Miguel: Un bon moment va ser la roda de premsa en la FAVB de Barcelona, on presentàvem la denúncia contra l’empresa que va dir que podíem enverinar els dònuts… A n t o n i o : I el d’ALUPU, una petita empresa de 7 treballadors que tancava i els volien acomiadar sense donar-los un euro… Alberto: El d’ALUPU va ser el moment més dolç de la lluita. Els volien forçar a un acomiadament voluntari oferint-los un contracte temporal a Itàlia, en un pis pastera i amb el mateix sou. No sabien què fer i estaven a la porta, esperant a l’empresari, que era un bandit que volia quedar-se els diners dels acomiadaments. Vam parlar amb ell en termes seriosos i li vam deixar les coses clares. Va arreglar les indemnitzacions… Ara aquests treballadors vénen a les
nostres manifestacions, a solidaritzar-se amb nosaltres com vam fer nosaltres amb ells. Antonio: Passem de veure la lluita com una cosa personal i estem entenent que el problema és molt mes gran. Si això no s’estén estem abocats a l’atur i a la misèria, i no és només PANRICO. Ara tenim aquesta perspectiva. E m i l i o : Hem après molt. Al començament no havíem assimilat la vaga, i també ens va ajudar el suport dels companys i companyes de les organitzacions que no coneixíem i que estem coneixent. Ara molts treballadors s’han decidit per fi a parlar i a participar. I hem trobat molta solidaritat.
la patronal que està vulnerant el dret de vaga, que els posin per impedir que se salti la llei portant el producte de fora. La vaga és la nostra única eina per aturar els acomiadaments i la rebaixa salarial. Emilio: I no volem quedar com a herois, sinó com la punta de llança que trenqui amb la passivitat, amb la falta de lluita de les direccions sindicals, i amb les signatures d’acords contra els treballadors.
Alberto: Mira, en tornar de la manifestació amb els de Telefónica, un home gran ens va aturar i va dir –al veure les samarretes de PANRICO- “Porto temps darrere de donar-vos això, i aprofito ara que us veig”, i ens va donar 20 euros. Aquests suports t’ajuden a continuar, perquè és molt dur afrontar això cada dia tot sol. A n t o n i o : Busquem el suport polític i social, com per exemple el dels diputats, alcaldes i regidors amb la resolució de la Inspecció de Treball. Que li exigeixin a la Generalitat que, de la mateixa manera que van posar els 150 antidisturbis al servei de
9
L’assemblea, el comitè de vaga, els sindicats i el comitè de suport Al principi les assemblees van ser molt irregulars, cosa que va facilitar que les comissions creades per impulsar la lluita (caixa de resistència, extensió, piquets...) funcionessin cadascuna pel seu compte. Fins que es va estabilitzar l’assemblea setmanal. Aquesta regularitat va ser molt important per intentar no dispersar forces, tenir un marc comú en què tots i totes les treballadores poden seguir la lluita, expressar les seves opinions i dubtes, i decidir què es fa i quan. Amb la decisió de fer l’assemblea regular també es va acordar ampliar el comitè de vaga -que fins aleshores només estava format pel comitè d’empresa- amb representants de les comissions, que eren una part molt activa de la vaga. Des dels primers dies de la lluita, diferents organitzacions vam a anar a la fàbrica a manifestar la nostra solidaritat i a posar-nos a disposició de col·laborar amb la lluita. D’aquesta col·laboració va néixer un comitè de suport que es reuneix setmanalment a la porta de la fàbrica. És ampli i obert a tothom qui vulgui treballar per la lluita. La relació entre el comitè de suport i els treballadors/es de Panrico és molt fluida i amb moltes mostres de complicitat, però amb el comitè d’empresa és de recel. Sembla que costa que els companys que prenen les decisions del comitè participin de les reunions de suport, o que es generi un espai de coordinació, o a les mateixes assemblees... i aquest problema que ha suposat desgast, respon a una qüestió de fons que cal superar.
10 10
En altres llocs d’aquest suplement es plantejava que la direcció de la CONC no s’ha abocat en el suport de la lluita i aquest fet porta al
comitè -d’àmplia majoria de CCOOa estar entre l’espasa i la paret. Sense una dinàmica de mobilització, la vaga queda en una espera tensa en els diversos episodis judicials, converteix els treballadors/es en observadors/es passius de gestions d’advocats i jutges, a l’espera de trucades de telèfon de les altes instàncies per saber si l’empresa vol seure a negociar o no. Deixar-ho tot en mans dels jutges o d’una mediació de la Generalitat, és un suïcidi. Cal actuar, obrir camins de pressió política, mobilitzar...
Un sector significatiu de treballadors/es ho veu, i amb la dificultat de trobar resposta des del comitè de vaga, s’ha canalitzat una part d’aquesta necessitat a través del comitè de suport. I cada iniciativa del comitè de suport no trobava més que peròs i problemes en la direcció del comitè d’empresa. Va ser la crida al boicot als productes Panrico (que si bé era correcte que no podien fer-la directament els treballadors/es de Panrico, hi havia fórmules per impulsar-la com s’ha demostrat ara amb Coca-Cola, en aquest cas encapçalades pel propi
CCOO, que no ha volgut fer-ho a Panrico). Va arrivar l’acte de suport a Sabadell previst per l’1 de desembre que es va aplaçar al 14. La manifestació prevista pel 25 de gener, que vam acabar fent el 7 de febrer, va tenir problemes; també els n’hi va haver a la manifestació de Barcelona del l’1 de març, quan la vaga ja portava més de 4 mesos. El 13 de febrer en el judici contra el comitè per vaga il·legal, CCOO va demostrar que si vol, té capacitat de mobilitzar. És aquesta
política la que es troba a faltar en el conjunt de la lluita. Hi ha la temptació des de la direcció del comitè d’obrir una escletxa entre els treballadors/es i les organitzacions que formem part del comitè de suport, per protegirse de les crítiques a la direcció de CCOO, encara que sigui a costa de la lluita. Però que ningú s’enganyi: les crítiques a l’actitud de la direcció de CCOO no cal que vinguin de fora: són en primer lloc de molts dels treballadors de Panrico afiliats al sindicat. Fins a 64 afiliats/ades a CCOO de la fàbrica exigien per car-
ta a la CONC que donés un suport decidit a la lluita i feien diverses propostes importants i constructives: establir un pla de lluita entre els delegats de CCOO, unir les lluites, ajudar la caixa de resistència amb 0’5 euros d’aportació per afiliat/ada... No són raonables? O com a mínim susceptibles d’un debat? No és aquesta l’actitud lleial que es pot esperar dels qui es creuen i volen fer servir la seva organització sindical? Però en comptes de recollir les propostes i seure amb aquests afiliats, acollir-los i escoltar-los, la direcció manté una actitud burocràtica: no acceptar cap proposta, ni menys encara les crítiques! Tota crítica a la direcció la identifiquen amb una crítica destructiva contra el sindicat. La llàstima és que –tal com ho han fet els treballadors/es afiliats a CCOO- el comitè de vaga no es dirigeixi al sindicat per exigir el que la lluita necessita, i es limiti a justificar l’injustificable, a diferència del que ha fet el corrent intern de CCOO Per un Gir a L’Esquerra de les Comarques gironines. Primer han de ser les necessitats de la lluita i no les estratègies d’organització i el control de l’aparell. Des de la direcció del sindicat s’apunta contra les organitzacions d’esquerra que estem al comitè de suport. Ens sentim per exemple, que si els d’Alstom no volen saber de Panrico potser és per què no volen que les organitzacions que estem al costat de Panrico exercim una “mala influencia”. El recurs al “perill exterior”, a les males companyies que contaminen... Aquesta actitud menysprea els treballadors/es, com si no sabessin què volen i pel que estan lluitant! El problema no són les organitzacions de fora, sinó que la decisió dels treballadors/es de Panrico, amb la vaga indefinida i pels 0 acomiadaments i 0 retallades posa en qüestió la política sindical d’aquests anys, d’acceptar sense lluita “el mal menor”, tantes rebaixes salarials i tants acomiadaments venuts sense resistència, que tant de mal han fet a la classe treballadora. Cal que CCOO es posi al capdavant, recuperar un sindicalisme de classe, al servei de les lluites. Necessitem més organització dels treballadors/es, política i sindical, no menys. També hem demanat més implicació a les demés organitzacions sindicals, començant per la CGT que té presència a la fàbrica, com també a altres com la IAC o Cobas, així com a les organitzacions polítiques. Cal tot el suport per als treballadors/es davant l’esforç i el patiment que suposen quasi 5 mesos de lluita.
Resolució sobre campanya internacional en suport a la vaga de Panrico de Santa Perpetua, Barcelona Considerant que l’empresa Panrico (Barcelona) porta més de 130 dies de vaga indefinida; (...) El CEI de la UIT -CI rresol esol UIT-CI Que les seccions facin tots els esforços per fer una presentació als diferents països, davant consolats i ambaixades espanyoles, perquè el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya, faci acomplir la resolució d’inspecció de treball de la Generalitat de Catalunya i sancioni a l’empresa i impedeixi que els productes arribin a Catalunya, mentre duri la vaga. Sao Paulo, 21-23 de febrer 2014 Unitat Internacional dels TreballadorsQuarta Internacional (UIT-CI)
El Cor Corrr ent de CCOO per un Gir a l’Esquer ra de les Comar ques Gir onines l’Esquerra Comarques Gironines El Corrent va néixer el 2004, davant el gir a la dreta de CCOO i la manca de resposta a les lluites que es donen al territori. Davant la disjuntiva entre quedar-se al sindicat o marxar, un grup d’afilats i d’afiliades de diverses federacions en plantegem construir una alternativa a la direcció controlada per ICV i EuiA. El corrent Per un Gir sindical a l’Esquerra es va presentar al IV Congrés de CCOO Comarques de Girona com a candidatura alternativa i va obtenir un 20’4% de vots. La presència del Corrent va continuar dins i fora del sindicat, donant suport a les lluites i exigint una política sindical mobilitzadora i ofensiva contra tancaments, acomiadaments, privatitzacions, retallades de sous i desmantellament dels serveis públics. En successius congressos va mantenir la presència i el suport d’afiliats. El Corrent es solidaritza amb la lluita de Panrico i ha fet aportacions econòmiques a la caixa de resistència a totes les empreses i centres de treball on hi és present. Està impulsant la solidaritat per les comarques gironines, ha presentat una resolució i actes de suport a l’Executiva intercomarcal, que va ser aprovada. I amb el seu delegat a la CONC ha defensat l’escrit presentat pels 64 afiliats/ades de Panrico al sí de l’organisme. El Corrent per un Gir a l’Esquerra fa una crida a tots els treballadors/es afiliats a CCOO a fer costat a la lluita de Panrico i construir aquest corrent d’esquerres crític arreu de Catalunya 11
Hace falta más organización: política y sindical A finales del franquismo la recuperación de los sindicatos de clase –junto con los partidos y las libertades democráticas- fueron instrumentos imprescindibles de lucha por la mejora de las condiciones laborales de la clase trabajadora y la conquista de sus derechos. Y es el sector obrero que todavía conserva los puestos de trabajo creados con aquellas condiciones de los años 70 y 80 el que hoy está en el punto de mira de gobiernos y empresarios. Los trabajadores/se de Panrico son una parte de este sector de la clase obrera. A mediados de los 80 empieza la ofensiva neoliberal. Incapaces de hacer retroceder las condiciones laborales del conjunto de la clase obrera, se divide la clase: con trabajadores y trabajadoras inmigrantes en negro, con precarios (menos derechos), con dobles escaleras salariales en los convenios, castigando especialmente la juventud que cae masivamente en la precariedad. Esta división era imprescindible para atacar después los sectores obreros de trabajo fijo y de convenio. Fue lamentable que muchas de estas medidas (reforma de la ley de extranjería, reformas laborales, acuerdos, pactos sociales...) contaran con la firma de los dos grandes sindicatos, CCOO y UGT. Acompañando estos retrocesos y divisiones, desde las direcciones sindicales se imponía la paz social, la desmovilización, y un nuevo modelo de sindicalismo –el de gestoría- iba transformando las organizaciones sindicales de lucha.
12 12
Este sindicalismo de gestión -de problemas individuales y de mesa de negociación- fue ganando terreno, la lucha quedaba para ocasiones muy excepcionales. Pero en este marco, en que una parte de la clase obrera ya se creía que era parte de la clase media llegó la crisis del sistema, y con ella una declaración de guerra para arrebatarles todo a los trabajadores y trabajadoras: sueldos, puestos de trabajo, sanidad, educación...
Si el sindicalismo-gestoría fue responsable por activa o por pasiva de la división de la clase obrera, ahora -ante la declaración de guerra del capital- se convierte en un obstáculo liquidador. Es gravísimo que (siguiendo con el principio de que todo se resuelve en las meses de negociación, cuando ahora es la misma patronal quién se ríe de los propios acuerdos firmados), no pase a la lucha decidida, a la movilización y acabe firmando como viene haciendo prácticamente todos los ERE’s que acaban en despidos masivos. La impotencia que inoculan los trabajadores/as es siempre que no se puede derrotar los planes patronales, sólo minimizar algunas consecuencias, que hay que aceptar el “mal menor”... Recuperar las organizaciones del sindicalismo de clase es una absoluta necesidad, por que en caso contrario nos lo quitarán todo, esta es la disyuntiva. Por eso hay que levantar corrientes de izquierda el Corrent d’Opinió per un Gir a l’esquerra a CCOO de Girona, o ayudar a construir un sindicalismo asambleario dentro de sindicatos como la CGT. Necesitamos más sindicato, no menos, más organización al servicio de la lucha. Necesitamos recuperar instrumentos de lucha y organización que fueron decisivos en los últimos años del franquismo: la asamblea, como expresión máxima y decisoria de la voluntad de los trabajadores/as; los comités de huelga elegidos y revocables, que pasan cuentas a las asambleas; es decir, recuperar la democracia obrera como forma de debatir entre nosotros y también de acabar decidiendo y actuando. Pero la organización no se limita a la sindical, de carácter esencialmente defensivo, también es la organización política para responder a
la actual falta de alternativas, y construir una salida al capitalismo que nos empuja hacia una destrucción brutal. ¿Que quedará para los jóvenes? ¿Y para nuestras hijas e hijos? La solución es política, una solución que no pasa por partidos como el PSOE o IU, ICV/EuiA: les hemos visto y vemos gobernar, como en el tripartito o ahora en Andalucía, recortando y privatizando: hay que construir una alternativa, un Frente de los trabajadores/ as en ruptura con el capitalismo y la Monarquía. Una salida que niegue el pago de la deuda, que ponga todos los recursos al servicio de resolver los problemas de los trabajadores y trabajadoras y la población empobrecida, y no de los capitalistas y los bancos. Que reconozca el derecho de los pueblos a la autodeterminación, que permita reconstruir la solidaridad de clase y el internacionalismo. Este es el compromiso de Lucha Internacionalista por una salida a la crisis favorable a los trabajadores y trabajadoras, que construya la unidad en la lucha e impulsando la democracia obrera, abriendo el camino hacia el socialismo. Pero hacerla realidad es tarea de todos y todas, es una necesidad si queremos parar esta maquinaria de destrucción con que nos lo quieren quitar todo. Por eso también os invitamos a trabajar con nosotros.