Supl li131 estat espanyol cat

SUPLEMENT LI 131 - abril/maig 14 IX Conferència de Lluita Internacionalista. Novembre 2013

Completem amb aquest suplement la publicació dels documents polítics de la nostra conferència -Revolució i contrarevolució al Nord d'Àfrica i Orient Mitjà (LI 128), Europa (LI 129) i situació estatal (LI 131)-, que tenen com a conclusió la Resolució de T asques votada per aquest any i que publiquem al final d'aquest suplement.

Tasques 1

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional

I. CRISI ECONOMICA 1. Una altra vegada els “brots verds”. El Govern del PP anuncia aquest estiu que estem davant la sortida del túnel amb les dades relatives a les exportacions, el turisme, la creació d’empreses i l’atur, però la crisi està lluny de resoldre’s. Van créixer el nombre d’empreses creades en un 8’4% (encara que amb un 20% menys de capital invertit), però també creix el nombre d’empreses que van tancar en un 28% (amb un creixement del 41% de treballadors/ es afectats), amb el que el resultat net és que van tancar més empreses que les que van obrir en aquests mesos. El mateix passa amb l’atur, doncs el determinant no és quanta gent s’apunta a l’INEM, sinó quantes ocupacions es creen, i en l’últim any es van destruir més de mig milió d’ocupacions. A més l’ocupació creada es va fer més precària, amb una caiguda continuada del nombre de contractes indefinits, aconseguint la xifra de contractació temporal en el 94% dels contractes. I a això cal afegir una nova caiguda dels salaris. El nombre de desnonaments és enorme. Amb aquestes dades el consum familiar seguirà caient, com ho ha fet la inversió empresarial, malgrat el creixement dels beneficis, el mateix que ha fet el consum públic, atrapat en l’espiral del pagament del deute. Així doncs el Govern espera el miracle de l’exterior, que segueixi creixent l’exportació i segueixin bons anys de turisme, perquè la política del Govern passa per enfonsar la capacitat de reactivació interna.

22

2. El fantasma de la deflació.

Després de 4 anys inundant amb milers de milions el mercat bancari amb diners barats (0’5% d’interès amb una inflació alemanya a l’1’5%) i a l’espera que aquests diners reactivessin l’activitat econòmica, la realitat és que aquests diners ha anat a engrossir els beneficis dels grans capitals, impulsant noves bombolles especulatives. En lloc de l’esperada pujada de tipus per controlar que aquests diners es tradueixin en inflació en una suposada recuperació, el que veiem és el contrari i el fantasma, que amenaça donar un salt qualitatiu a la crisi, es diu deflació. Grècia aconsegueix la

deflació record en 60 anys del 2%, en l’estat espanyol de dècimes.

Mario Draghi, president del BCE, decidint reduir els tipus d’interès al 0’25%, mostra el lluny que estem de la pregonada recuperació. Per a la classe obrera deflació seria una simple baixada de preus, però per a la burgesia -que fa de la defensa de preus i de la taxa de benefici la seva màxima- la deflació seria sinònim d’abandó, d’enfonsament i de fugida massiva de capitals.

burgesia no ha deixat d’acumular diners en aquest procés de crisi, mentre que a la població treballadora se li imposava l’atur, la precarietat, la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions, l’amenaça sobre l’habitatge...

3. La crisi continua... però el drama social només és per a alguns/es. El Govern Rajoy (amb reforma Laboral inclosa) ha permès

4. Un deute creixent cada cop més impagable. El deute públic ja supera el 92% del PIB, més del doble del de fa 4 anys. L’última empenta a l’alça del deute ha estat conseqüència del recent rescat bancari. Els Pressupostos de 2013 preveuen 35.000 milions per al pagament dels interessos (el que significa destinar el 33,8 per cent

la recuperació dels beneficis empresarials a costa d’enfonsar els salaris dels treballadors/es i les finances públiques. Segons la Comptabilitat Nacional que elabora l’Institut Nacional d’Estadística, les rendes del treball van sumar 537.600 milions d’euros a 2008 i van anar baixant fins als 482.600 milions del 2012 (conseqüència de les polítiques de “austeritat”), mentre les rendes del capital han mantingut una pujada especialment significativa a 2011 i 2012, que van guanyar 5’1 i 2’3 punts respectivament per superar les rendes del treball en dos punts del PIB (46’1% davant del 44’2%). Aquest fet històric i que no té precedents en la majoria de les economies europees demostra que la gestió de la crisi en l’Estat espanyol ha estat al servei de traspassar ingents quantitats de diners dels treballadors i de diners públics a les arques de la patronal, especialment la bancària. La gran

més que en 2012) i 151.481 milions per al pagament de les amortitzacions, la qual cosa suposa que el deute s’emporta anualment gairebé el 19% del PIB. El problema no resideix en l’equilibri pressupostari sinó en el fet que el deute està devorant literalment el capítol de les despeses. Per cobrir aquest dèficit l’estat té previst emetre deute per valor de 207.173 milions d’euros, amb la qual cosa el deute segueix creixent malgrat les dràstiques retallades.

El deute es va començar a conformar amb les polítiques neoliberals de retallades d’impostos, especialment als més rics i les empreses. Des de l’any 2008 al 2012 el deute va donar un gran salt, la major part dels diners que l’estat pren prestats van al sector financer, que ha rebut 230.415.000 euros en ajudes públiques, un rècord històric, equivalent al 23% del PIB. A través dels plans de rescat bancari, mai

tants diners públics van anar a mans privades. Això és, el deute privat de la banca es va fer públic. Però no es va acabar aquí, ja que és la mateixa banca la que fa negoci amb el deute, prenent diners al 1% o menys al Banc Central Europeu i prestant als estats a interessos molt superiors i especulant amb les primes de risc. D’aquesta forma és altre cop la banca (l’espanyola amb el 38,74% i l’estrangera amb el 37,29%) la que controla la major part del deute públic. Només a 2012 la banca nacional ha passat de tenir en el seu poder un 17% de tot el deute a un 32 %. En valor absolut ha passat de tenir 100.229 milions d’euros de deute a 220.160. Amb això la banca no només s’emporta els diners públics sinó que a més dicta la política (des dels mercats) per imposar a les arques públiques severes restriccions i retallades en despeses socials.

5. Exigir el no pagament del Deute públic. Davant d’aquesta realitat d’un deute cada vegada més impagable i que exigeix retallades cada vegada més grans en serveis públics essencials, s’aixequen diverses polítiques. Una d’elles és la dels qui pretenen carregar-se de raons a través d’una auditoria per identificar quines parts del deute han de ser rebutjades per il·legítimes.

Però aquesta forma de procedir xoca amb les necessitats dels treballadors/es. En primer lloc perquè encara que tot el deute es considerés legítim, abans han de posar-se les necessitats urgents de

la població a la satisfacció dels pagaments a la banca. En segon lloc, perquè no hi ha un deute legítim. La formació del deute és la conseqüència de les polítiques neoliberals que afavoreixen els interessos de la burgesia, no de la població treballadora. Per això, nosaltres no rebutgem que es facin estudis per conèixer més sobre el deute, però no supeditem a això la necessitat de mobilitzar-nos contra els pressupostos, pel no pagament del deute, que ha de ser el comú denominador dels moviments en defensa de l’escola i la sanitat pública, la defensa del poder adquisitiu de salaris i pensions, la lluita per impedir que es destrueixin llocs de treball.

6. Nous atacs del Govern n.

Perquè el problema està lluny de resoldre’s, el Gover n prepara noves ofensives contra els treballadors/es. La UE al costat de la patronal segueix insistint que

cal aprofundir les reformes, que cal desregularitzar més –fer flexible, diuen- el mercat laboral. El primer objectiu es una nova retallada en les pensions, que analistes fixen en una mitjana del 30%. És escandalós que aquesta retallada, justificada per la necessitat d’assegurar el finançament de la caixa de la Seguretat Social, es presenti ara que el Govern es va gastar en la compra de deute un 97% del Fons de Reserva de la Seguretat Social, això són 58.535 milions en valor nominal. Aquest fons es va crear per assegurar el sistema de pensions en cas de crisi. Però l’ofensiva del Govern no para aquí, prepara noves retallades i privatitzacions en sanitat i educació, i es comença a parlar de l’anomenat “contracte sense hores” molt estès a Gran Bretanya -que no assegura una jornada laboral mínima sinó que obliga al treballador/a a estar a disposició permanent de l’empresa que l’utilitza les hores que li cal, pagant només per elles-, o el model dels minijobs alemanys.

7. Propostes per enfrontar la c r i s i . Però davant d’aquestes noves amenaces les direccions sindicals de CCOO i UGT no presenten una batalla per no retrocedir més, ni encara menys per aixecar cap alternativa.

Aquesta actitud és la que permet al Govern seguir aplicant els seus plans i a les empreses augmentar sense parar l’explotació obrera.

Només pel camí de la mobilització és possible detenir aquesta ofensiva. Per que cal defensar cadascun dels llocs de treball i els salaris, el conjunt de les condicions laborals, la sanitat i educació pública, cal dir no al pagament del deute, nacionalització de la banca posant-la sota control dels treballadors/es i posar tots els recursos per a un pla d’urgència, amb la creació de llocs de treball públics i dignes, trencant amb la Unió Europea, que és instrument de la política del gran capital. Cal unir les lluites, convocar la vaga general per fer caur e el Gover n Rajoy caure Govern Rajoy..

3

II. EL PROBLEMA NACIONAL QÜESTIONA EL RÈGIM 8. Qüestió nacional i estabilitat monàrquic. Al llarg del del règim monàrquic segon govern Aznar, aquest va avançar un procés de recentralització política i econòmica de l’estat. Un sector de la burgesia basca darrera d’Arzallus i Ibarretxe -l’anomenat sector sobiranista- va intentar blindar el poder econòmic i polític de la burgesia basca amb el Pla Ibarretxe. Però entre la presentació del pla (octubre de 2003) i la seva tramitació al Parlament basc i central, es produeixen dos fets importants: al gener de 2004, el sector “moderat” procliu a l’acord amb el PSOE que encapçala Josu Jon Imaz, desplaça al sobiranista de Arzallus/Joseba Egibar; i al març de 2004 Zapatero arribava a la Moncloa amb l’encàrrec de la Corona de restablir l’acord entre les burgesies perifèriques i l’estat central. Al desembre de 2004, el pla Ibarretxe supera la votació al parlament basc amb el vot partit (3 sí, 3 no) de l’Esquerra Abertzale. Al febrer de 2005, les Corts rebutgen de pla, amb més del 90% dels vots (PP, PSOE, IU, CC, CHA), el text. El pla Ibarretxe queda en via morta.

44

El Govern del PSOE va iniciar el nou encaix autonòmic amb la Reforma de l’Estatut de Catalunya, al que seguiran altres estatuts d’autonomia i que finalment havia de permetre entrar en la negociació del marc autonòmic basc mentre es donava temps a acabar amb les accions d’ETA. Però la reforma de l’Estatut de Catalunya és un fracàs: després de successives retallades i malgrat ser aprovada per referèndum, el Tribunal Constitucional, després de gairebé 4 anys de presentat el recurs, qüestiona bona part del seu text. La reacció no es fa esperar amb la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un milió de persones a Barcelona, al crit de som una nació, nosaltres decidim. Fracassada la reforma autonòmica, les tensions entre una part significativa del poble català amb l’estat es disparen. Al novembre d’aquell any CiU guanyava les eleccions i recuperava la Generalitat. El desenvolupament de

la crisi i la caiguda de les condicions de vida alimenten les reivindicacions catalanes.

9. Rajoy reprèn el pla de recentralització d’Aznar d’Aznar.. Lluny de calmar la situació, l’arribada del PP al Govern de l’Estat al novembre de 2011, la tiba més. Rajoy reprèn el pla de recentralització de l’estat, és a dir, la contrareforma autonòmica d’Aznar, aquesta vegada aprofitant la crisi econòmica. La burgesia catalana cerca -com feu abans la basca- el seu pla per blindar-se, aquesta vegada l’anomena Pacte Fiscal, que aprova al juliol de 2012, però abans que Rajoy li contesti que no, una nova mobilització desborda el pla de CiU. Al setembre de 2012 un altre milió llarg de manifestants exigeixen -ja no el Pacte fiscal que demana Mas- sinó Catalunya un nou estat d’Europa. Mas quedava atrapat entre la negativa de Madrid a ni tan sols parlar de concert o Pacte Fiscal i el moviment de masses i decideix cavalcar el moviment i aprofitar-lo electoralment.

Va convocar eleccions anticipades (novembre 2012) demanant un Govern fort i una majoria suficient (s’entén que absoluta) que li permetés tenir mans lliures per renegociar la situació amb Madrid.

Però CiU va calcular malament, el moviment que el va desbordar al carrer es va manifestar en les urnes, amb un creixement d’ERC, mentre que les retallades li seguien passant factura i tots dos factors porten a una reculada de CiU. També ho fa el PSC i en menor xifra el PP, mentre per l’esquerra creix IC-EuiA i apareix la CUP. Per la dreta creix el populisme de Ciutadans.

10. La mobilització desborda a CiU. 2014: previsible crisi de Govern. Després del cop electoral, Mas forma un nou govern afeblit i amb menys marges de maniobra, mentre el Govern central va ofegant la capacitat financera catalana.

Depèn parlamentàriament d’ERC, que exigeix el compromís de 2014 com a data per a la consulta. Es produeix una creixent polarització social: la gran patronal de Foment vol que Mas tiri enrere el compromís de consulta per 2014. Expressió d’aquest sector són les posicions de Duran i Lleida d’Unió Democràtica de Catalunya. S’introdueix una crisi en la coalició CiU. Però el moviment no afluixa i al setembre de 2013 un nombre major al milió construïa la cadena humana per la independència, la Via catalana. El Govern Rajoy, que fins ara creia tenir suficient amb el control de la caixa i l’asfíxia econòmica de la Generalitat, dóna senyals de vida i comença a passar a l’ofensiva.

D’altra banda la crisi també copeja el PSC i la relació entre aquest i el PSOE, amb un sector dels socialistes catalans que recolzen el dret a decidir que rebutja el PSOE. Totes les enquestes expressen aquesta polarització social amb la previsió que ERC pugui passar a CiU, mentre segueix la caiguda del PSC i retrocedeix el PP, guanyant IC, la CUP i Ciutadans.

Aquesta tardor, al Govern de la Generalitat se li acumula un altre gran obstacle difícil de saltar: els pressupostos. Al llarg de 2013 va evitar un debat pressupostari, arribant a acords puntuals amb ERC per anar aplicant les retallades per

decret, mentre prorrogava els pressupostos de l’any anterior. Però sembla improbable que pugui maniobrar de la mateixa forma pel 2014. La reducció del marge de dèficit públic al 1% i una partida de despesa amb el deute que creix veloçment, obligarien el Govern Mas a una nova volta de rosca amb noves retallades en sanitat i educació. Però si hi ha resposta amb mobilitzacions és probable que ERC no recolzi els pressupostos i es vagi a unes eleccions anticipades.

11. La CUP-AE a Catalunya.

Important ha estat la irrupció de la CUP-AE en el Parlament després de les últimes eleccions amb tres diputats. La CUP tenia una realitat territorial i municipalista. El punt feble d’aquest procés està en el cinturó industrial de Barcelona. Només el suport d’altres forces –com algunes Candidatures Alternatives del Vallésva permetre a la CUP-AE treure bons resultats allà. Aquest fet expressa la resistència d’amplis sectors de la classe obrera que va emigrar d’altres territoris a l’independentisme de la CUP, però no hi haurà avanços ni en lo social ni en lo nacional sense comptar amb la classe obrera catalana. Aquest és l’espai d’AE (Alternativa d’Esquerres) a desenvolupar obrint la CUP a acords estables amb les Candidatures Alternatives del Vallés (CAV) i l’esquerra revolucionària.

Però aquest no és el camí que va votar l’assemblea nacional de la CUP després de les eleccions, que prefereix conformar-se a reafirmar el seu espai sense desenvolupar una política de front.

12. Euskal Herria. Després de A del d’ETA dos anys de la decisió d’ET cessament definitiu de la lluita ar ar-mada. La situació a Euskal Herria ha quedat aletargada, com en segon pla. La burgesia basca, de la mà del Govern del PNB, d’esquena al que passa a Catalunya, busca l’acord amb el PSE, aparcant exigències sobiranistes. La decisió d’ETA de deixar les armes ha permès un salt electoral important a l’esquerra aberzale, però al preu de formar una coalició darrera d’EA, rebaixant substancialment el seu programa econòmic i social anticapitalista i també el seu perfil independentista. La decisió d’ETA va ser positiva, les seves accions

armades es giraven contra el poble basc i justificaven la intensificació de la repressió del Govern de torn contra el poble basc, amb un arsenal de lleis antiterroristes contra els drets democràtics. Aquesta nova situació permet començar a reconstruir el debat polític i la lluita de masses, buscant restablir ponts de diàleg amb els treballadors/es de la resta de l’estat, combatent el suport d’amplis sectors de masses a la política anti-basca de l’estat, empesos aquests sentiments pels grans partits i sindicats (PSOE, IU, i les direccions de CCOO i UGT que es van fer monàrquiques i centralistes). El vot massiu a Amaiur, com abans a Bildu, són expressió de la voluntat d’autodeterminació del poble basc, però també que una majoria política basca recolza la fi de la lluita armada.

13. El Govern Rajoy sense moure la política antiterrorista. Dos anys després de la decisió d’ETA d’abandonar definitivament la lluita armada, el Govern pràcticament no ha mogut ni un dit en la seva política cap als presos i les llibertats. Al contrari, tota la seva política de recentralització de l’Estat és un cop a les reivindicacions del poble basc.

I, recentment la detenció de 18 membres de la direcció d’Herrira es suma a l’inici del macro judici contra les herriko tabernas. La política del PP, a Euskadi com a Catalunya, és la del bomber piròman que apaga els focs tirant benzina, a consciència que el xoc té alts rendiments electorals ara com ara en l’Espanya central i del sud i que les burgesies perifèriques ajudaran a parar un procés de crisi de l’estat.

Però l’incendi que el propi govern

central alimenta, pot escapar del seu control i obrir una crisi irremeiable del règim. La sentència del Tribunal Internacional contra la doctrina Parrot ha permès l’excarceració de desenes de presos bascos. El Govern del PP ha estat esbroncat per aplicar aquesta sentència en la concentració de l’associació de víctimes del terrorisme. El clima encoratjat pel govern avui se li torna en contra. El caràcter retroactiu de la mesura, sens dubte escandalós, no canvia el caràcter antidemocràtic de les sentències d’aquest tribunal que ha aprovat tota la legislació antiterrorista, inclosa la Llei de Partits.

14. Però Amaiur i EH-Bildu no és només l’esquerra abertzale. La nostra crítica a l’esquerra abertzale no era només el component de la lluita armada amb accions indiscriminades sobre objectius civils, sinó que aquesta era el complement a una política que buscava una sortida negociada amb l’estat. Una política que subordinava l’acció del moviment de masses i tallava tota relació amb els i les treballadores de la resta de l’estat. Però que a més, per impossible, l’arrossegava a un camí sense sortida. No hi havia reforma possible de la Monarquia –i menys negociada- que deixés espai al dret d’autodeterminació dels pobles. I perquè això era i és així, la lluita dels pobles i els treballadors ha de buscar una àmplia unitat contra l’estat monàrquic. Amb Iniciativa Internacionalista en les eleccions europees del 2009 semblava que era possible obrir aquest camí, però només va ser un moviment electoral. Però

5

l’esquerra abertzale ha decidit prioritzar el bloc basc interclassista, que es concreta amb l’aliança amb EA entre d’altres, una política de front popular basc o bloc amb sectors de la burgesia basca, la qual cosa porta a deixar en segon pla la lluita per recompondre un front dels treballadors i els pobles contra la Monarquia.

15. Lluita dels pobles i la Monarquia. La unitat que els cal als treballadors/es no es pot basar en imposicions. Ja Marx deia, referintse a Gran Bretanya, que “cap poble que oprimeix a un altre poble referint-se a Irlanda- pot ser lliure” i explicava com la consolidació de l’opressió sobre un altre poble, portava aparellat l’enduriment del règim dins del país opressor. Per a Lenin la defensa del dret d’autodeterminació va ser sempre un punt inqüestionable del programa revolucionari. Defensem aquest dret des del nostre internacionalisme de classe, amb l’objectiu d’un món de pobles lliures sense fronteres, per la necessària unitat de la classe obrera. Per la llibertat dels pobles: fora les lleis antiterroristes, la llei de partits, ja n’hi ha prou de repressió. Llibertat Otegui, Rafa Díaz i altres lluitadors/es bascos/ ques. No som independentistes, no fem de la constitució d’un estat a Catalunya o Euskal Herria un objectiu en si mateix, però sí et a decidir el seu futur del dr futur.. dret Aquest dret no cap en la Monarquia i la nostra formulació és de República a Euskal Herria, República catalana, i des d’aquest dret impulsarem una Federació de repúbliques, que volem sigui socialista. Aquesta batalla pel dret dels pobles a disposar del seu futur i perquè la classe obrera faci seva aquesta reivindicació, exigeix un treball pacient de debat no només dins la classe obrera catalana o basca, sinó a tot l’estat espanyol.

La lluita pel dret d’autodeterminació forma part i e n t r o n c a directament amb la lluita per l’abolició de la Monarquia.

66

III. CRISI POLITICA I INSTITUCIONAL 16. La corrupció impregna les institucions. Totes les institucions de l’Estat, inclosos els partits polítics del poder s’enfonsen en casos de corrupció. La Monarquia amb Urdangarín i la infanta, l’escàndol de les despeses del president del Tribunal Constitucional, el cas Gurtel/ Bárcenas que implica la comptabilitat del PP amb el cobrament de comissions il·legals d’empresaris i el de sobresous dels seus dirigents; el cas dels EROs a Andalusia amb el PSOE, que esquitxa també a dirigents de la UGT; les acusacions sobre finançament il·legal de CiU amb el cas Palau i el d’Oriol Pujol en l’assignació de les ITV… Es passen comptes uns a altres, es treuen els draps bruts, però els assumptes de corrupció s’estan resolent per dalt.

Els treballadors/es veuen l’espectacle com si es tractés d’un vodevil, però sense condicionar la crisi del règim des de la mobilització generalitzada, des de baix.

17. Corrupció = Capitalisme + transició. La tendència general és atribuir la crisi al fet que tots ens roben. I és cert que capitalisme i corrupció política van de la mà. No és possible un capitalisme amb polítics honrats, com no és possible un capitalisme sense especulació.

També és habitual que els escàndols de corrupció esquitxin en els períodes de crisis. Però certament el grau de corrupció a l’Estat espanyol és especialment cridaner perquè al capitalisme cal afegir-li l’efecte de la Transició espanyola.

La transició és sinònim d’impunitat: impunitat dels repressors del règim del franquisme, dels jutges, Un exemple d’aquesta impunitat és el cas d’Hellín l’assassí de la nostra camarada Yolanda González. No només el règim va participar protegint a l’assassí confés, militant de l’extrema dreta, sinó que aquesta protecció arriba fins avui, quan es descobreix que l’assassí segueix treballant per a la Guàrdia Civil i la policia espanyola, basca i catalana. Aquesta impunitat es trasllada a tots els camps, a l’empresarial i al polític. Si els empresaris poden fer i desfer, per què no els polítics? A la “porta

giratòria” habitual del capitalisme que permet passar de l’empresa a la política i a l’inrevés, se li suma l’agreujant que això es manté fins i tot enfangat de corrupció i encara reforçat per robatoris i estafes. Es paga el que va ser la reforma del règim.

18. S’afebleixen els pilars polítics del règim m. La crisi institucional avança amb la tendència a la reculada electoral de tots els grans partits que van ser govern: PP, PSOE, CiU. La polarització social empeny una crisi política dels partits que van ser pilars polítics del règim per 40 anys.

Aquest mateix fet fa que totes les peticions de dimissió de Rajoy que fa el PSOE no les faci amb petició d’eleccions anticipades sinó demanant un altre president del PP. El fenomen té una relació directa amb la profunditat de la crisi econòmica. La crisi econòmica arrossega una crisi política i en els estats de la perifèria europea del sud, una crisi institucional. S’esgota el model d’intercanvi de poder entre els dos grans partits.

19. Es reforça el bonapartisme.

Ja dèiem en l’anterior conferència que: “La tendència al bonapartisme és una llei general de les situacions de crisis. El capital no té ni marge ni temps per caminar amb les contemplacions que exigeix la dinàmica parlamentària, així mateix la lluita de classes es cola d’alguna manera a través d’ella i pot frenar o suavitzar algunes mesures que el capital exigeix.” Les limitacions a aquesta democràcia formal han anat en augment, i l’última reforma constitucional va ser un salt en la supeditació al capital financer sota les directrius de Berlín. Es preparen més retallades amb la reforma de la llei electoral. La repressió guanya terreny per fer callar la resistència

de les classes populars i en aquest sentit prepara el Govern la Reforma del Codi Penal. L’estat es torna més i més policial –les detencions i judicis arran de les vagues generals van ser bon exemple-. L’Església reprèn un paper determinant, com demostra Gallardón amb una llei d’avortament inspirada per la Conferència Episcopal. Les crisis deixen poc marge a la democràcia formal.

El millor exemple del que diem, és la permanència al govern de Rajoy i el PP malgrat la seva implicació en el cas Gürtel i ara en el de Bárcenas, sense que s’imposin dimissions ni noves eleccions. O l’aprovació de la reforma de la llei de l’avortament o la Llei Wert contra tothom, o a nivell autonòmic, la recent aprovació del Decret de Trilingüisme pel Govern balear, mentre la comunitat educativa estava al carrer i el professorat entrava en la segona setmana de vaga indefinida.

L’absència d’alternativa, i l’aval de Berlín –que en el seu moment va imposar governs tecnocràtics a Grècia i Itàlia de dubtosos resultats, l’impulsen a preservar el govern d’un PP més que qüestionat, però que segueix aplicant les seves receptes-, creen un substrat que facilita encara més la impunitat i enforteix els trets bonapartistes del PP. 20. La immigració i les lleis racistes. Per afeblir la resposta obrera, el govern i la gran patronal impulsa una política de divisió i enfrontament a l’interior de la classe obrera. El sector més explotat d’aquesta, els i les immigrants, és el que més durament han estat castigats per la crisi, però són els Governs de diferents colors els que busquen amb les lleis d’estrangeria i mesures restrictives culpabilitzarlos de la falta de feina, de serveis socials i de la inseguretat, buscant un enfrontament entre treballadors/ es. Així mateix l’enduriment de la Llei d’estrangeria, la reducció d’ajudes socials (PIRMI...), tenen un altre objectiu, el d’abastir l’empresariat de mà d’obra semiesclava per als sectors no deslocalitzables de l’economia. Noves agressions al treballador/a immigrant se sumen: com la negació al dret a la salut als sense papers, les dificultats a la regularització familiar.

La reinstal·lació de fulles en els filats del mur de Ceuta i Melilla són el símbol d’una política que lluny de resoldre

les causes de fons que empenyen l’emigració, no pararà la immigració sinó que generarà més morts, més ferits i més benefici per a les màfies.

La lluita contra el racisme neix de la lluita contra les lleis i mesures que els governs imposen. És el Govern qui impulsa el discurs racista i xenòfob de l’extrema dreta preparant les bases de la divisió.

L’eix d’unitat i independència de classe, estrangera o nativa una mateixa classe obrera, s’ha de traduir en la unitat dins les organitzacions polítiques i sindicals.

Cal exigir la igualtat de drets civils i democràtics, el tancament dels CIEs i la derogació de la llei d’estrangeria.

21. L ’extr ema dr L’extr ’extrema dreta PP. eta i el PP Grècia torna a ser el mirall: amb el creixement del feixisme a nivell electoral i la base social que s’anava construint Alba Daurada, després van donar un salt atacant parlamentaris d’esquerra, i recentment han arribat a l’assassinat. Aquesta dinàmica en que s’aprofundeix la polarització amb el creixement de Syriza d’una banda i el del feixisme de l’altra, és una tendència en tots els països europeus. Qualifiquem a aquestes organitzacions de feixistes en la mesura en que ataquen de forma violenta les organitzacions de classe o a sectors d’aquesta. Així, la majoria d’aquestes organitzacions feixistes del continent es centren en la idiosincràsia nacional, posant en primer lloc els seus atacs a la immigració i la reivindicació d’un nacionalisme de dretes que qüestiona la UE. Aquest panorama té una particular expressió en l’Estat Espanyol que hem analitzat en diverses ocasions.

La formació del PP com a continuador de sectors del franquisme, va contenir i fins a cert punt va fre-

nar, el desenvolupament d’altres organitzacions feixistes i fins i tot va portar al seu declivi a formacions com a Aliança Nacional o Falange Espanyola. El propi PP absorbia la seva base social i s’expressava quan volia amb massives mobilitzacions al carrer, al costat de l’Església,... No és d’estranyar que el PP en algunes localitats prengués directament consignes d’aquests sectors feixistes, com en el cas de Badalona, amb elements del programa racista i xenòfob de Plataforma per Catalunya, i el vistiplau de la direcció del PP. 22. La qüestió nacional i el nou lerrouxisme. No obstant això, en lerrouxisme l’Estat, la tradició de l’extrema dreta ha trobat un element més en el tema nacional. I l’agressió de l’11 de setembre a Madrid a la celebració de la Diada per part de Democràcia Nacional i Falange, és expressió d’aquest gir. Com en la qüestió del racisme, en l’anticatalanisme, la motivació per a l’acció d’aquests grups, es crea des de les institucions de l’estat, des del Govern del PP i amb la complicitat del PSOE. Expressions polítiques del nacionalisme espanyol centralista, contra tot altre nacionalisme, són UPyD, que creix en totes les enquestes, impulsades per la exdirigent del PSOE Rosa Díez, i a Catalunya Ciutadan’s que hauríem de seguir caracteritzant com lerrouxistes: combinat el populisme amb el centralisme.

23. Lluitar contra el creixement de l’extrema dreta i el feixisme.

Aquest creixement del feixisme anirà a més, producte de la mateixa polarització –fins i tot agreujada amb l’absència d’un pol d’esquerres mínimament clar- i caldrà estar atents a donar-li resposta des de les organitzacions de classe. Precisament, com que el gir que està prenent el feixisme és cap a incorporar –com en uns altres temps- la bandera de la unitat d’Espanya, és tant més important construir i explicar el tema nacional en els bastions de la classe obrera.

Perque igual que en el tema de la immigració, no els pararem amb fronts de “demòcrates” –per més que puntualment es pugui coincidir amb un sector- sinó tenint una política per a la classe i enfrontant-ho des de les organitzacions d’aquesta.

7

24. Les divisions interburgeses i el règim de la Monarquia. El Govern Rajoy aguanta per la falta d’una alternativa política i per la submissió de les direccions sindicals i la seva negativa a la lluita. Però el govern i el PP estan profundament dividits. Mentre cau en les enquestes, un sector de la dreta del partit, amb Esperanza Aguirre o Aznar al capdavant exigeix una política més dura amb la classe obrera i amb les ànsies sobiranistes dels pobles. L’enfrontament intern del PP és públic i notori. Però no acaben aquí les tensions interburgeses. La Monarquia es va estabilitzar per l’entrega que van fer els dirigents del PCE i del PSOE de la lluita dels treballadors i els pobles contra el franquisme, però també pel pacte del règim amb les dues burgesies perifèriques, la catalana i la basca.

Avui l’enfrontament entre PP i CiU és evident, com en l’època Aznar ho va ser entre PP i PNB. La patronal catalana i Unió demanen reconduir aquesta situació, però ni el PP està disposat a desaprofitar l’ocasió per imposar la seva recentralització, ni afluixa el moviment de masses en la seva exigència del dret a l’autodeterminació. La Monarquia està més qüestionada que mai. Un sector de la dreta burgesa demana una república centralista, un altre sector demana l’abdicació de Juan Carlos per intentar recompondre el règim en una nova transició, entre treballadors/es i joves cau la popularitat dels monarques i es recupera la lluita per la ruptura republicana. Cal exigir l’abolició de la Monarquia.

88

IV IV.. RESISTÈNCIES A LA CRISI 25. La Reforma Laboral: més atur i més precarietat…. Un any després d’aprovada, l’atur ha augmentat un 10% (800.000 treballadors que han fet arribar la xifra d’atur als 6,2 milions a finals del 1er trimestre 13 segons l’EPA), els contractes indefinits segueixen caient mentre es devaluen els salaris. Per prendre alguna dada objectiva comparativa: per cada dècima de caiguda del PIB després de la última Reforma, es van perdre 70.786 ocupats a temps complet – el doble del que es perdia a 2009-; però a més si abans això afectava a assalariats, autònoms i empresaris més o menys proporcionalment, ara, mentre aquests dos últims pugen, els primers s’emporten tota la destrucció multiplicant per 3 els qui el van perdre a 2009. No és diferent respecte la precarietat doncs l’abaratiment de l’acomiadament ha facilitat la substitució significativa d’estables amb salaris dignes per precaris amb baixos salaris. Així la destrucció d’ocupació indefinida ha fet que de tenir-la un 55% dels ocupats a 2009, ara només la tingui un 49%. Els salaris del sector privat, que ja venien perdent poder adquisitiu en anys anteriors, gràcies a la Reforma baixen un 0,9 només en l’últim any.

Finalment el sector més copejat en aquest últim any ha estat el sector públic en el qual han vingut a sumar-se les retallades de les polítiques socials amb l’increment de raons objectives per als acomiadaments col·lectius de treballadors públics de la Reforma Laboral. Només en l’últim any, la destrucció ha estat de 260.000 ocupacions en l’Administració, sobretot en les CCAA. 26. … més explotació per menys salari. M. V. Gómez, apuntava: “La segona recessió d’aquesta ja llarga crisi, que va començar a meitat de 2011 –l’anterior va ser en 2009-, deixa fins ara un balanç diferent al de la primera. El perfil de l’ocupació que s’està destruint és molt diferent del que es va evaporar al començament de la crisi. A 2008 i 2009, bàsicament van perdre el seu treball joves menors de 35 anys poc formats que tenien contractes

temporals i treballaven en la construcció o en la indústria afí. Ara, sense que hagi cessat la sagnia per aquesta via, la destrucció de llocs de treball ja no fa cap discriminació per edats, també s’enceba en els qui tenen contractes fixos i erosiona sectors fins ara immunes, com els empleats públics i els qualificats.” (El País, 25/4/13). Es dóna un increment de la sobreexplotació, amb un augment de ritmes – Espanya és el país on més ha crescut la productivitat durant la crisi, aconseguint a finals del 2012, el 9,8% d’increment- i reduccions salarials –només en aquest any, els costos laborals s’han reduït un 3,2%- i la substitució dels acomiadats –els acomiadaments s’han abaratit en l’últim any un 20,3%- per contractes més precaris i barats.

27. El paper de les direccions UGT.. Les direccions de de CCOO, UGT CCOO i UGT han jugat un paper nefast: han desmobilitzat sistemàticament, acceptat com a inevitable que la crisi la paguéssim els treballadors/es, han signat reformes laborals, el pensionazo dels 67 anys, acceptat sense lluita centenars de milers d’acomiadaments... empenyen a pensar que no hi ha res que fer davant els plans patronals i només es poden aconseguir engrunes, però no aturar els acomiadaments.

Aquests estan acabant amb EROs pactats en la seva immensa majoria.

Quan no han signat tampoc han fet res per impedir que les mesures s’apliquessin. Es neguen a lluitar per fer fora al Govern. La classe obrera desconfia de CCOO i UGT, les critica, però aquests sindicats amb els seus 2’5 milions d’afiliats/des i les seves desenes de milers de delegats/des en les empreses, segueixen sent la referència dels treballadors. Les grans fàbriques del metall, bastions tradicionals i referència de la classe obrera, avui no estan en l’avantguarda de la resistència pel control que mantenen en elles les direccions sindicals majoritàries. Primer va ser amb els discursos de l’acceptació de les “baixes no traumàtiques” que van avalar els sindicats per exemple a SEAT i que es va traduir en no contractació de temporals, baixes voluntàries… Es va completar amb referèndums com el de Nissan, on s’acceptaven rebaixes salarials,

etc… Lluites com la de la mineria van estar controlades per CCOO i UGT que la van portar a la liquidació. I aquest discurs de claudicació dels sindicats majoritaris empeny cap al sindicalisme corporatiu, amb USO majoritari a Nissan i que li guanyava 13 delegats a CCOO a SEAT. Sense aquests referents de lluita, les mobilitzacions que es donen en empreses petites i mitjanes queden aïllades. Tot el centre de la situació és trencar amb la por que tenalla a la classe obrera i li impedeix que prengui el centre de l’escena política.

Salutacions internacionals a la Conferència

Organització dels Comunistes Internacionalistes. Grècia

28. En la classe obrera augmenta la indignació. Hi ha indignació i cada vegada es creu menys el discurs que tots hem d’ajustar-nos el cinturó i que la sortida de la crisi està molt a la vora.

Es veu que totes les mesures recauen sobre la classe treballadora.

Creix la tensió, però aquesta no garanteix per si sola una sortida. Fa falta la convicció de que és possible mobilitzar-se, detenir els seus plans i guanyar, sobretot en el marc dels centres de treball, i això naixerà de la lluita, de l’organització.

Necessitem alguna victòria significativa que tradueixi la indignació en decisió. Per això cal estar allà on es dóna la resistència, la lluita.

Probablement en el centre de la lluita se situïn ara els sectors públics contra acomiadaments i privatitzacions massives que tenen previstos el govern central i els governs autonòmics. El no a les privatitzacions, defensa de tots els llocs de treball, defensa del sector públic, entronca amb el no pagament del deute 29. V agues indefinides, un canvi Vagues de dinàmica?. A setembre saltava la vaga indefinida dels docents de les Balears, que va aguantar tres setmanes. Una vaga votada en assemblea i saltant per sobre de STEI i CCOO, els dos sindicats majoritaris. Una vaga que va comptar amb un immens suport popular, que va convocar la major manifestació en dècades, que va aixecar una caixa de resistència de més de 700.000 euros, que va posar en escac al Govern del PP de Bauzá. A Balears hi ha un abans i un després de la vaga docent. A Madrid saltava la vaga de neteja viària i jardineria, també indefinida.

A Barcelona els treballadors/es de

I la presència i participació del company er de T ur quia.

Front Obrer Tur urquia. de Fr ont Obr

9

Panrico declaraven la vaga indefinida contra un ERE que provoca centenars d’acomiadaments i noves rebaixes salarials. Possible mobilització amb ocupació de Canal 9 al País Valencià contra el tancament. Aquestes vagues poden ser el símptoma d’un canvi de dinàmica. Estar en elles, braç a braç amb els treballadors/es és la prioritat número u de l’activitat de qualsevol organització revolucionària revolucionària. Sense l’entrada en lluita de la classe obrera, els plans del Govern es fan imparables. Les nostres propostes passen per la recuperació de la democràcia obrera, amb assemblees, comitès de vaga triats i revocables, que busquin sense sectarismes la màxima unitat de classe per a la lluita. Que integrin els sindicats acceptant la sobirania de l’assemblea de treballadors.

Impulsem la unificació de les lluites en vistes a sortir de l’aïllament al que la sotmeten els sindicats majoritaris.

Convertint la lluita obrera –sense perdre aquest caràcter, la seva forma de lluita i organització- en lluita social, per la implicació de sectors amplis de suport.

10 10

30. V aga general per fer fora al Vaga govern. La crida a la lluita, a la vaga govern general és del tot necessari per posar en marxa la classe obrera i unirla davant del Govern i la patronal.

Els dos sindicats que podrien convocar-la amb data fixa, CCOO i UGT, es neguen a fer-ho o, les vegades que ho han fet, fan convocatòries burocràticament limitades a un atur testimonial, la qual cosa les afebleix i concentra en polígons industrials i gran empresa, i amb prou feines hi ha resposta

en PIMES i entre treballadors seriosament precaritzats (va ser el cas de les dues del 2012: 29M i 14N). Per a les direccions de CCOO i UGT l’objectiu és abans de res mantenir el control dels seus aparells sobre la classe obrera, no les necessitats que aquesta té i detenir els plans del govern. Aquest mateix caràcter burocràtic, que limita les possibilitats de construcció d’autèntics comitès de vaga que poguessin garantir-la primer i desbordar-la després, ha vingut sustentant els arguments dels “alternatius”, de “convocar sense ells” –com CGT en alguna ocasió-.

Aquest raonament, ara com ara, està condemnat al fracàs, doncs menysprea el pes social de CCOO i UGT dins la classe obrera. Així, qualsevol política cap a la vaga general, passa inevitablement per dirigir l’exigència de la seva convocatòria a tots els sindicats, i molt especialment a CCOO i UGT. Si sempre és rebutjable el

sectarisme, encara ho és més en situacions defensives com l’actual.

Però no es tracta d’esperar al fet que això passi, sinó contribuir activament, crear un moviment de base, en els centres de treball, també dirigits als afiliats/des de CCOO i UGT T,, e x i g i n t l a convocatòria d’una vaga general unitària a tots els sindicats sindicats, amb petites resolucions escrites, que siguin la base per generar aquest moviment i obrir el debat en la classe obrera. Només si aquest moviment progressa és possible: 1) que els sindicats majoritaris acabin per cridar a la lluita, o 2) s’aprofundirà una ruptura conscient amb aquestes direccions o fins i tot 3) es podrien reunir les forces amb capacitat de convocar-la sense esperar al fet que ho facin CCOO i UGT. 32. Crear corrents sindicals d’esquerra. Aquesta orientació de treball insisteix permanentment en la importància de l’afiliació i el treball en els sindicats. Però en els grans sindicats, particularment a CCOO, aquest treball sistemàtic per recuperar-los com a instruments de lluita del sindicalisme de classe, exigeix un treball organitzat i ha de permetre el desenvolupament de corrents sindicals d’esquerra. Cal construirles recuperant la idea que és possible i necessari lluitar contra els ERE’s. Que els ERE’s temporals no són sinó el preludi de l’acceptació dels acomiadaments. Que la patronal i el govern pot cedir quan el conflicte surt de l’empresa i temen perdre més. No hi ha espai pel reformisme ni per als raonaments sobre el futur i els plans de viabilitat.

Es tracta d’una qüestió de supervivència i aquest és un problema polític, no de comptabilitat. La proposta revolucionària de defensa a ultrança dels llocs de treball i les condicions de vida dels treballadors/es és l’única sortida, qualsevol altra cosa és utopia i no deixar de retrocedir. Però els corrents d’esquerra – com el Corrent d’Opinió de Girona de CCOOno es poden forjar més que al costat de les lluites. Per això hem de construir-les al voltant de:

1. Impulsar i unir les lluites sobre eixos com: Cap acomiadament.

No més retrocessos salarials i laborals. Aturar les privatitzacions.

No al pagament del deute.

Nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es.

2.- Per la defensa de la democràcia obrera. Recuperar el control del sindicat per la base. Que res es signi a esquena dels treballadors/es. En els centres de treball: assemblees i comitès elegibles i revocables.

33. Sindicalisme alternatiu, la CGT T. La possibilitat històrica d’ocupar l’espai que van deixant unes CCOO i UGT cada vegada més qüestionades és evident, malgrat que encara estigui limitat a sectors d’avantguarda, doncs no hi ha grans lluites que puguin vehicular aquesta ruptura. En aquesta situació la CGT ocupa un lloc privilegiat. Però aquest procés es dóna amb moltes dificultats per responsabilitat de la direcció de la CGT, i dóna lloc al fet que molts militants que deixen el sindicalisme majoritari, acabin a casa o amb la formació de petits sindicats sovint d’empresa, la qual cosa augmenta encara més la disgregació i sovint el corporativisme. No n’hi ha prou amb ser més combatius que els militants de CCOO i UGT, no n’hi ha prou amb no pactar. El problema de guanyar la referència de la classe obrera tampoc és un problema que es resolgui amb voluntarisme. Fa falta el treball sistemàtic sobre la base d’un pla concret que neixi de les lluites de resistència, de l’organització a la base, per coordinar empreses en crisis i convertir en social la lluita contra els ERO’s i acomiadaments –tampoc és substituir-la per mobilitzacions tipus 15M-, sense sectarisme cap a CCOO i UGT, encara que aquesta exigència per combatre units i sota el control dels treballadors/es no està exempta de denunciar pactes signats a esquenes dels treballadors, desmobilització o vacil·lacions que cometen i cometran les direccions burocràtiques.

34. El moviment 15 M i la joventut. La irrupció del moviment 15M va tenir una repercussió important en l’escena política no només interna, sinó d’extensió a d’altres països. El moviment va

qüestionar des de l’inici la lògica capitalista, apuntat correctament a la banca, el capitalisme i els governs que el gestionen, com a principal responsable dels mals. Així mateix van apuntar contra el sistema de representació política, qüestionant la democràcia formal i la seva subordinació als interessos dels poderosos. Potser en aquest sentit el “no ens representen” ha estat una de les seves consignes més corejades. El moviment ha empès al debat polític a desenes de milers de joves especialment, encara que amb més dificultat, també ha entrat en la joventut obrera.

No obstant això aquest enorme capital polític s’ha anat gastant en les dificultats de construir un moviment de lluita concret, amb continuïtat, amb consignes i plans de lluita, lligant-se a les lluites concretes, atrapat entre propostes entre la reforma i la ruptura amb el capitalisme i l’estat. La mateixa negació de les organitzacions polítiques i sindicals que ha estat freqüent apunta aquest individualisme que s’amaga com l’altra cara de la moneda del “ningú em representa”.

35. La intervenció en els moviments. Respondre i participar dels moviments populars en defensa de l’ensenyament públic o la sanitat, dels serveis públics, però sense perdre de referència que el decisiu serà la mobilització dels treballadors/es amb els seus mètodes de lluita, amb les seves assemblees, amb els seus sindicats i amb la vaga particularment. També entre els moviments hi ha una enorme amalgama que va de la

dissolució en moviments veïnals de suport a la lluita de la sanitat a Madrid, o participacions significatives de les mobilitzacions de la PAH, a accions més o menys “radicals” al voltant de moviments fins i tot obrers, com en el cas de les dues últimes vagues generals. Però també ha tingut la capacitat de convocar enormes mobilitzacions, com les del passat 23F, utilitzant llaços difusos i recolzant-se en la ràbia que sí existeix i en sectors de la classe que no estan disposats a callar a pesar que ho facin en els llocs de treball, atemorits per la desmobilització que sembren els sindicats. Va ser el cas a Catalunya del “Juntes podem” o de la PUDUP que van agrupar també sectors laborals en lluita, o que sense tenirla volien expressar la seva ràbia.

Tampoc podem descartar que això faciliti l’impuls a un moviment més estructurat de caràcter estudiantil.

Això encara no ha passat, però hem d’estar atents, perquè habitualment, els moviments de joventut són el preludi de l’entrada en lliça de la classe obrera.

11

V. CONSTRUIR UN PAR TIT ARTIT REVOLUCIONARI EN UN MARC AMPLI 36. El PSOE segueix caient. El PSOE no és qualsevol partit, amb el PCE va ser el partit que va poder utilitzar les il·lusions de la classe treballadora per trair-les en la Transició, més tard –amb Felipe González- va jugar un paper essencial en l’estabilització del règim de la Monarquia. Amb la reculada electoral continuada que pronostiquen les enquestes, amb el PSOE s’esquerda un pilar fonamental de la Transició. La crisi està aguditzada en federacions com l’andalusa amb la implicació en l’escàndol dels EROs o en el PSC de Catalunya amb la crisi al voltant del dret a decidir i la possibilitat d’una escissió.

Però aquí la influència en la classe obrera no es limita a l’aparell del partit i la seva presència en municipis i Comunitats Autònomes, el seu pes en la direcció d’UGT és clar i respecte de CCOO, diversos dels seus vells dirigents estan avui en les files socialistes. Com ho és en associacions de veïns i altres entitats com FAMPAs en barris obrers. No hi ha construcció d’un partit revolucionari sense donar resposta i atreure a amplis sectors d’aquesta classe obrera en ruptura amb el PSOE.

12 12

Sovint es pronostica la fi dels partits socialdemòcrates – irreformables per a la classe obrera, venuts en cos i ànima al capitalisme i els interessos dels estats burgesos-, amb les caigudes electorals. S’ha vist a França sense anar més lluny, com després d’un daltabaix electoral històric es tornava a recompondre com una opció electoral, utilitzada de nou per una majoria “per barrar el pas de la dreta”. Els balanços amb organitzacions històriques no es fan definitius fins que la ruptura es consolida en la construcció d’una alternativa, és a dir fins que hi ha un procés de recomposició. A Grècia, la recomposició de l’esquerra no es fa ni a partir del PASOC –com aquí el PSOE; part dels governs que va enfonsar Grècia en els rescats-, ni a partir del vell Partit Comunista, el KKE, sinó per una nova

organització-front Syryza, que s’organitza al voltant de la que va ser l’afeblida ala eurocomunista del PC. En l’estat espanyol sembla que seguim el patró de la crisi institucional i la fi del bipartidisme, no de l’intercanvi de papers entre els dos grans partits. Aquesta situació obre el debat en tota l’esquerra sobre com abordar aquesta reorganització.

37. IU, la reforma de la reforma.

Les enquestes pronostiquen un ascens electoral d’IU, recollint una part dels vots que va perdent el PSOE. IU va construir el seu programa amb les consignes que el PSOE va abandonant en la seva gestió del capitalisme en crisi.

Respon a una política a la mesura de les direccions de CCOO i UGT. Però quan s’integra en un Govern, sigui municipal o autonòmic amb

prou feines es diferencien les seves propostes de les del PSOE. La seva participació al Govern autonòmic andalús al costat del PSOE es fa aplicant retallades i acatant els dictats del PP i Brussel·les. No és casual que un dels seus principals referents, Rosa Aguilar, alcaldessa de Còrdova, passés directament d’IU a ministra de Medi ambient del Govern PSOE. IU radicalitza el seu discurs per recollir votants, encara que no canvia un àpex el seu servei al règim i al sistema. La X assemblea d’IU, al desembre 2012, considerava traït el pacte de la Transició, i proposava iniciar una nova transició, una reforma de la reforma suposadament per arribar a una III República. En el terreny econòmic, no defineixen més que la auditoria del deute, en coherència amb la seva proposta de “refundar la UE” sobre la base del “pacte fundacional de la UE de redistribució de la riquesa”. Res de crítica a les privatitzacions i

retallades que aplica IU en el si del Govern de la Junta d’Andalusia. La discussió dins IU és si IU ja és la Syriza grega, com va intentar aplicar EB amb fracàs en les eleccions basques, o si és necessària una política de front, com va fer EU galega amb Anova de Beiga (ruptura del BNG) i que li va donar bons resultats.

Anguita, centrejant, ha constituït el Front Cívic, que pretén fer realitat el de “Som majoria”, però sense prendre la forma d’un front polític que pogués fer ombra electoral a IU. Els seus plantejaments –com la ruptura amb l’euro- li dóna un perfil més radical, però dins d’IU. 38. S’accelera el procés de reorganització política. Des dels nostres inicis com LI, hem treballat amb dos eixos de construcció del partit: una política d’intervenció en les lluites i impuls de corrents sindicals, i un treball paral·lel de reagrupament de les atomitzades forces de l’esquerra que fos una alternativa al règim i al sistema. Però dels dos, com a element de reorganització de la classe, sempre vam defensar que probablement es donaria primer, a la calor de les lluites, el del terreny sindical i que després seguiria la reorganització política. Durant anys, les dificultats per concretar el reagrupament, semblaven confirmar les nostres previsions. Però les lluites per les quals apostàvem perquè arrenqués la reorganització sindical, no s’han donat, i en canvi el grau de descomposició del règim i dels seus partits, ha generat una situació inversa, on ha passat a primer terme la reorganització política.

39. La insistència per un front.

La coherència i tenacitat d’aquests anys enrere en una política de front, atenent a la realitat política de l’esquerra, tot i que no crèiem fos el primer graó de la reorganització, ens deixen en un bon lloc en la situació actual en què sí ho és. Els acords en les europees, amb el PCPE i independents, pel No a la Constitució europea a 2004 i Iniciativa Internacionalista a 2009; Des de Baix en les autonòmiques catalanes del 2010, i a Girona i Cornellà en les municipals 2011, mentre a BCN anàvem amb la CUP; Anticapitalistes en les generals del mateix any, i la participació en la CUP-AE en les autonòmiques ca-

talanes 2012, han estat els nostres intents d’avançar en aquest reagrupament.

La majoria van quedar com a simples acords electorals, sense cap tipus de continuïtat per més que hem fet esforços per evitar-ho. Des de Baix va ser la nostra major aposta després de les expectatives generades en els actes de campanya i fins i tot en el balanç de tancament. Ja vam veure en l’anterior conferència, la política de Revolta Global frenant tot intent de donar entitat pròpia a DDB en les lluites quotidianes, i passant a impulsar un projecte partidista propi, Anticapitalistes, en el qual només a Catalunya, vam aconseguir prengués forma un acord explícit entre RG, En Lluita i Lluita Internacionalista, que malgrat els seus bons resultats, tampoc va tenir continuïtat.

Després de la Conferència anterior, ho concretem en la participació

en la CUP-AE en les autonòmiques del 2012 a Catalunya, que van obtenir 3 diputats. Corrent Roig no va voler participar, Revolta va posar distància, i quedem En LLuita i nosaltres, al costat d’organitzacions independentistes i la CUP. Aquest procés, del que som part, àdhuc no sent com nosaltres proposàvem, són la base de la qual partim.

40. Es multipliquen les ofertes ofertes.

Aquesta política frontista que va començar a recollir simpaties en una avantguarda a 2009-210 (Iniciativa Internacionalista i DdB), té dues dificultats. La primera, objectiva, que al no enllaçar amb ruptures producte de les lluites de la classe, i sí amb un multitudinari però difús panorama de moviments socials, té serioses dificultats per construir-se sobre un perfil de classe, i de ruptura. La segona, subjectiva i essencial,

el resultat és un context no per construir la ruptura sinó per abonar la reforma i repetir amb matisos, els arguments d’IU. Això no és obstacle perquè, com hem fet en obrir converses amb altres partits o moviments, per més que veiem problemes, donem la batalla per perduda, però tant el marc com la composició, fa difícil aquest treball.

per la qual les direccions que prenen a les seves mans l’impuls d’aquests processos, han entrat en forma més o menys compromesa amb el model del Socialisme del s. XXI i, la seva concreció pràctica en els estats post-neoliberals del castrochavisme.

Això fa que no anem a trobar opcions clares de ruptura amb el sistema, ja que la seva política no l’és, sinó que encara que parlin de “anticapitalisme” en realitat no ho son, sinó que propugnen un “capitalisme amb rostre humà”, al·legant que això és possibilista.

Un d’aquests reagrupaments, a nivell estatal, és “Alternativas desde abajo” les primeres jornades de les quals a Madrid van ser al juny passat. El nom, promogut pels seus impulsors, Izquierda Anticapitalista, vol reprendre les expectatives del DDB a Catalunya. Però aquí queda. Convocat per IZAN, al costat de dirigents d’IU i extensiu als moviments socials, defineix els seus mínims programàtics, no sobre la base de les necessitats i a partir d’aquí encarar la pedagogia –per exemple com explicar que per tenir el dret a autodeterminació és imprescindible trencar amb la monarquia; o com per resoldre problemes d’atur i serveis socials és imprescindible no pagar el deute i trencar amb la UE-, sinó a partir dels que imagina són els nivells de consciència i que, segons dictamina, son reformistes. Perquè mentre que ni tan sols l’esquerra radical, ni els moviments socials més combatius, proposen la ruptura, vénen a reforçar la idea del stablishment que… aquesta no és possible. I posats a fer, mentre que parlem de reformes i mecanismes institucionals, amb o sense les sigles d’IU, el marc és aquell que aquest partit ja domina. Òbviament, a més, amb la presència de dirigents i diputats a un o un altre nivell d’IU,

41. El Procés Constituent. A nivell català, el mateix model s’agrupa entorn de ForcadesOliveras, impulsat per Revolta Global. El seu objectiu declarat és agrupar des de IC a la CUP, amb desistiment de responsabilitats en el procés nacional que deixa en mans de l’ANC, i el seu declarat reformisme que contradiu el seu hipotètic anticapitalisme (clar quan Forcades insisteix una vegada i una altra que està per un model on existeixi l’empresariat, i posa d’exemple el manteniment de la iniciativa privada del seu convent benedictí: tot un poema que hagués de portar a aclarir que no és anticapitalisme sinó reformisme del capitalisme… això sí, diu, “ètic” amb l’exemple ètic immillorable de l’Església Catòlica amb la qual no ha trencat qui així s’expressa-). I no obstant això, si el seu procés segueix conjuminant voluntats, per més que sigui sobre la base de repetir el que l’altre vol sentir -que amb reformar n’hi ha prou-, i malgrat que això no vagi a estalviar els xocs, sí limita la perspectiva de resoldre els problemes de fons. Per això és preocupant que els seus impulsors, siguin Revolta Global i sumin a En Lluita, Xarxa Roja, … o comptin amb fins i tot les simpaties expresses de Corrent Roig que es va negar en rodó a parlar amb la

CUP sobre el supòsit que no cridaria a la ruptura amb la UE –cosa que sí va fer-, quan Forcades-Oliveras tampoc ho fan. De moment uns i uns altres processos estan en consolidació, Si acabessin fent-ho òbviament haurem de precisar la política cap a ells –en el cas català

13

seria si el Procés aconsegueix absorbir les CAV i les CUP-; però mentre això no sigui així, la nostra tasca segueix sent tractar de fer avançar un front de ruptura i no de reforma 42. Un Front de treballadors i l’esquerra en ruptura amb la monarquia i el capitalisme capitalisme. Al nostre entendre, com hem vingut repetint, i expressàvem en l’anterior conferència, “El debat sobre la necessitat de la unitat de l’esquerra o d’una Syriza és la de per a què, per a una reforma o per a la ruptura? Aquesta va ser la discussió que els grans partits de l’esquerra, del PCE i del PSOE ens van escamotejar en la ruptura amb el franquisme i la transició. Aquesta és la gran discussió que no se’ns pot negar una altra vegada. IU proposa una reforma de la reforma, un procés constituent, reformar la Unió Europea, l’ONU, tot cal reformar...

I aquest discurs es complementa amb l’acció de Govern allí on està, en ajuntaments, també en governs autonòmics, i la realitat d’aquestes polítiques són les privatitzacions, les retallades... el gestionar “el que es pot”. I per aquest camí anem a un nou fracàs. Aquesta vegada toca ruptura. No volem borbons, volem drets i llibertats amb els pobles, dret d’autodeterminació, no volem pagar el deute, volem que els diners públics vagin als treballadors/es, a crear ocupació pública i digne, a defensar salaris i pensions. Això no és negociable. A partir d’aquí, amb els qui estiguem d’acord amb aquestes grans línies tota la unitat és necessària. L’altra, la del possibilisme parlamentari, la unitat que només compta amb l’objectiu de tenir més escons... aquesta unitat resta tot el potencial a les forces que ens plantegem que cal avançar cap a la revolució.”

14 14

43. Amb quines organitzacions?

L’altre element de la nostra anàlisi, és el no menysprear aquelles organitzacions que reflecteixen sectors de la classe i dels pobles de l’estat, que han anat més enllà en la seva lluita davant l’estat o davant del capitalisme dominant. Creiem que aquestes organitzacions que reflecteixen ja avui en un grau o altres elements de ruptura, haurien de ser la base d’un reagrupament estatal. Una vegada i una altra hem posat d’exemple Iniciativa Interna-

cionalista en les últimes europees, i ho hem tornat a plantejar avui en la CUP-AE per les que vénen. David Fernández així ho va defensar en alguna entrevista aquest estiu.

Creiem seria un bon pas.

Però tot i que es malgastés aquesta oportunitat, igualment hi ha determinats elements que serien imprescindibles per a un reagrupament estatal: • Sortu o l’esquerra aberzale, malgrat que com hem dit, Sortu està en el projecte Amaiur amb sectors –com EA- que provenen de la burgesia basca i ha deixat bona part del seu perfil anticapitalista.

• CUT-BAI, que dirigeix el SAT amb Sánchez Gordillo i Cañamero han ocupat un espai radical de combat contra les mesures del capitalisme.

Un sindicalisme combatiu que els ha enfrontat a IU al govern i ha aguditzat la contradicció amb la seva pròpia posició dins d’IU-CA. Resoldre-la és imprescindible perquè pugui ser un referent clar per a la conformació del front que caldria a nivell d’Andalusia i de tot l’estat.

A aquest nivell preocupa, la tranquil·litat de l’Assemblea en la que la direcció del PCA va obtenir una àmplia majoria i un relleu plàcid de Valderas per Maíllo, i on la llista de la CUT-BAI només va obtenir el 11%. I no només pel resultat, sinó també per la falta de reacció de la CUT després d’ella.

• La CUP, amb totes les seves variants internes, reflecteix un moviment que ha anat prenent cos en les localitats primer, i que en les últimes eleccions va fer el pas de postular-se a nivell català. La seva política autoproclamativa, va venir intervinguda en les eleccions amb la tímida i insuficient obertura a un AE que, d’haver-se consolidat, hagués permès convertir-la en pivot del reagrupament de l’esquerra.

Això no va anar així, i avui s’ha dificultat aquest paper amb l’aire que s’ha donat al capdavant de Forcades-Oliveras. Els seus titubejos polítics tampoc ajuden, però de totes elles, és l’única que almenys sobre el paper, sí defensa la ruptura tant amb la monarquia com amb la UE. Però fins aquí no es limiten les organitzacions d’esquerra alternatives. A aquest primer nucli, caldria cridar a unir-se a IZAN-RG, a Corrent Roig, En Lluita, Endavant,… a processos per la base com les CAV a Catalunya, i tenir la flexibilitat per incorporar tant moviments com a lluitadors individuals. Però la responsabilitat política per cridar a aquest necessari reagrupament de ruptura està a les mans de les tres primeres organitzacions, i l’encaix de l’estructura política en mans d’aquest conjunt d’organitzacions, i no de consells de savis, ni sumes

aritmètiques de persones o moviments. El debat urgent és la voluntat política de cada organització per articular aquest espai comú i com fer-ho: una combinació de marcs comuns territorials i de sector, una combinació de presència de les organitzacions polítiques i de la gent sense organitzar, espais de debat i de propostes per intervenir… perquè la dinàmica d’unitat no la imposen les eleccions i la possibilitat de sumar més vots sinó la necessitat de la lluita quotidiana, en la lluita per donar resposta als acomiadaments i a l’atur, les retallades i l’ofensiva patronal.

La situació és històrica, doncs al daltabaix dels partits constitucionalistes, que ha alliberat a ingents quantitats de treballadors/es de l’esquerra tradicional –i especialment del PSOE-, se li sumen la del balanç d’amplis sectors de joventut que procedents de l’abstenció i del 15M han començat a buscar alternativa política. La pugna política és pels uns i els altres, prioritzant aquells que són el futur d’una sortida coherent, de classe, a l’actual situació, per aixecar un front conseqüent i de classe que doni resposta a les necessitats dels treballadors i els pobles.

Salutacions estatals a la IX Conferència

Connexió telefònica amb els treballadors de Panrico, en manifestació en el mateix moment

44. Construir Lluita Internacionalista. Però totes aquestes tasques no es realitzaran de manera espontània. Requereixen d’un treball quotidià de construcció d’una organització política, d’un partit revolucionari, per anar donant respostes concretes, producte d’una elaboració sistemàtica, impulsant campanyes…. que les facin possibles. Impulsar una política unitària de front d’organitzacions, perquè cal aixecar una referència d’esquerres als i les treballadores i joves; impulsar en les lluites una política de màxima unitat dels treballadors/es i les seves organitzacions, polítiques i sindicals, perquè sense aquest instrument les victòries són més difícils, no només no és contradictori sinó que fa del tot imprescindible seguir avançant en la construcció de Lluita Internacionalista. Una organització revolucionària, perquè sense posar com a nord la construcció del socialisme no hi ha sortida; una organització internacionalista perquè no hi ha solució nacional possible, o sortim tots i totes cap endavant o ens enfonsem. Aquesta és la nostra crida a l’organització a treballadors i treballadores, als i les joves.

Javier i Lola.

Jornalers andalusos

I la presència i CUP.. salutació de la CUP 15

RESOLUCIÓ DE TASQUES 1.- Internacional. Resposta als principals processos vius de la lluita de classes.

1.1.- Les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Avui els punts centrals se situen per aquest ordre a Síria des del punt de vista objectiu i a Tunísia des del subjectiu.

Continuar amb la campanya de suport a la revolució a Síria i, en particular a les forces d’esquerres de la revolució; participar/impulsar la proposta de conferència internacional prevista per a Istanbul a fi d’any. En aquest sentit aprofundir les relacions amb els companys de l’esquerra en aquesta regió amb vista a arribar a un acord de treball més ampli de coordinació. Resolució annexa.

1. 2.- Impulsar la solidaritat amb les lluites contra els plans del capitalisme a Europa i dels governs i la UE. Posar especial atenció al desenvolupament d’aquests processos a Grècia que segueix sent el principal referent de la lluita de classes. Avançar i participar en propostes de coordinació de la lluita i de corrents sindicals. Per una vaga general europea. Per un front dels i les treballadores i l’esquerra en ruptura amb la Unió Europea.

1. 3.- Avançar en la batalla per construir la Internacional revolucionària. Aprofundir els passos avançats des del CEI i amb la UIT en vistes a la formació d’una organització comuna que prossegueixi la batalla per la reconstrucció de la IV Internacional. Explorar l’obertura de la discussió i la intervenció comuna amb organitzacions de l’esquerra revolucionària. Reivindiquem el mètode desenvolupat fins ara de posar en el centre la resposta als principals esdeveniments de la lluita de classes internacional, debatent unes bases de treball comuns i principistes. Aquest debat per una Internacional revolucionària ens porta a una disputa central amb el castrochavisme/Socialisme del s. XXI. 2.- Recolzar els processos de mobilització contra la patronal i la política del Govern, per petits que siguin: contra EROs i acomiadaments, contra rebaixes en les condicions salarials.

2.1.- Probablement en el centre de la lluita se situïn ara els sectors públics contra acomiadaments i privatitzacions massives que emprèn el govern central i els governs autonòmics. Lluites com la vaga indefinida de docents de les Balears, la d’escombrariaires i parcs de Madrid o la possible de Canal 9 al País Valencià, podrien marcar un auge de la resistència dels treballadors/es públics a les agressions. No a les privatitzacions, defensa de tots els llocs de treball, defensa del sector públic.

2.2.- Les nostres propostes passen per la recuperació de la democràcia obrera, amb assemblees, comitès de vaga triats i revocables, que busquin sense sectarismes la màxima unitat de classe per a la lluita. Que integrin els sindicats acceptant la sobirania de l’assemblea de treballadors. Impulsem la unificació de les lluites en vistes a sortir de l’aïllament al que les sotmeten els sindicats majoritaris. Convertint la mobilització obrera –sense perdre aquest caràcter, ni la seva forma de lluita ni d’organització- en lluita social, per la implicació de sectors amplis de suport. Aquesta forma de fer, ha d’anar lligada a insistir en el treball sistemàtic en els sindicats i permetre el desenvolupament de corrents sindicals d’esquerra.

3.- Recolzar la resposta obrera i popular als plans del govern Rajoy Rajoy: pensions, reformes laborals, pressupostos i retallades, llei de l’avortament, reforma codi penal…

3.1.- L’exigència de la retirada dels plans d’agressió contra la classe obrera entronca amb la lluita per la vaga general per fer fora al Govern. La lluita pel no pagament del deute, per l’exigència de nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es que permeti posar tots els recursos en un pla obrer d’urgència per a la creació de llocs de treball públics, per la ruptura amb la Unió Europea, fent propaganda de la necessitat d’un govern de treballadors/es.

3.2.- Respondre i participar dels moviments populars en defensa de l’ensenyament públic o la sanitat, dels serveis públics, però sense perdre de referència que lo decisiu serà la lluita dels treballadors/es amb els seus mètodes, amb les seves assemblees, amb els seus sindicats i amb la vaga particularment.

4.- Defensa del dret d’autodeterminació. Ruptura amb l’estat de la Monarquia Monarquia. Des de l’internacionalisme fem nostra la lluita pels drets democràtics nacionals. No hi ha sortida a les aspiracions dels pobles oprimits sinó entronquen amb la solució a les reivindicacions dels treballadors/es i sectors populars. Política d’independència de classe respecte a la burgesia nacionalista. Per una República a Catalunya, Euskadi, Galícia… per una Federació de repúbliques que volem siguin socialistes.

5.- Impulsar un procés de confluència de forces polítiques, per un Front d’Esquerra en ruptura amb la quia i el capitalisme. Ens dirigim a l’esquerra abertzale, a CUT-BAI, a la CUP, a les organitzacions de Monarquia Monar l’esquerra revolucionària (Izquierda Anticapitalista, Corrent Roig, En Lluita…), a les candidatures alternatives municipalistes, a moviments... per formar un front ampli obert a la participació de companys/es sindicalistes i joves.

16 16

IX Conferència de Lluita Internacionalista.

Novembre 2013