SUPLEMENT LI 132 - maig/juny 14
Cent anys de la Gran Guerra Presentació Es compleixen 100 anys de l’inici de la I Guerra Mundial: l’expressió d’un capitalisme que per seguir existint necessitava la destrucció i la mort de milions de persones. Lenin afirmaria que amb ella s’entrava en la seva fase decadent, l’imperialisme. Aquesta mateixa situació va ser importantíssima per al moviment obrer. D’una banda, perquè la socialdemocràcia, començant per l’alemanya, s’alineava amb la seva burgesia i votava els crèdits de guerra a cada país, sentenciant així la seva fi com a internacional revolucionària. Els grups socialistes revolucionaris van trencar amb la Internacional Socialista en la Conferència de Zimmerwald al setembre de 1915 i la Conferència de Kienthal a l’abril de 1916, (ambdues a Suïssa). El debat entre ells era si la posició davant la guerra era defensar el desarmament o convertir la guerra en revolució, com preconitzava Lenin. D’un altra banda, com havia analitzat Lenin, la guerra seria l’escenari d’un ascens del moviment obrer que no pararia fins a la guerra russo-polonesa de 1920-21. Durant el seu transcurs, la classe obrera havia realitzat campanyes generals, per primera vegada en la història, en tots els països del continent europeu. La Revolució d’Octubre a Rússia havia obert aquest període i el seu triomf havia servit de catalitzador. Al gener de 1918 saltaven a la vaga els obrers alemanys i austríacs, però la seva acció espontània es va extingir aviat perquè, a nivell organitzatiu a Alemanya, només es recolzava en un petit cercle d’obrers qualificats: els Caps Revolucionaris de Berlín. La socialdemocràcia majoritària només havia entrat a Berlín a la direcció de la vaga amb la finalitat d’aturar-la. Els tres grups il·legals de l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya eren massa febles per poder influir sobre les masses. Tampoc a Àustria van trobar els obrers vaguistes cap recolzament en les grans organitzacions, com tampoc en va trobar a la Gran Bretanya el moviment espontani dels Shop-Steward, o les vagues franceses, particularment la general nascuda a Lyon. A Alemanya, al gener 1919, la rebel·lió de la flota d’alta mar i el triomf dels obrers de Munich amb Kurt Eisner van conduir a l’aixecament dels treballadors berlinesos secundats per la guarnició militar. La majoritària socialdemocràcia i els sindicats van haver d’adaptar-se, encara que no de bon grat, a la proclamació de la República Socialista. Però aquell mateix gener, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren assassinats, León Jogiches ho va ser al març, i la socialdemocracia, que en nom de la democràcia havia donat cobertura a la recomposició de sectors de l’antic règim i als trusts, ara era també víctima del terror. Es succeïen les vagues generals, seguides d’expedicions repressives de l’exèrcit. Al maig queia també la República de Consells de Munich. A Hongria s’havia constituït una República de Consells a la primavera de 1919, sota la direcció de la socialdemocràcia i de joves intel·lectuals comunistes, que va ser aixafada per l’exèrcit romanès amb el suport de l’Entesa. Pels seus resultats, el moviment obrer revolucionari havia estat aixafat en tots els països excepte a l’antic imperi tsarista. Als països altament industrialitzats del centre i del occident europeu, l’estructura capitalista de la societat s’afermava amb una pàtina democràtica i fent concessions socials –jornada de vuit hores…. En els triomfadors, l’ambient de victòria portava la dreta al poder; als països escandinaus la socialdemocràcia entrava a gestionar per molt de temps l’estat capitalista i a Itàlia es gestava l’ascens de Mussolini. Paral·lelament, al març de 1919, i donant continuïtat a la Conferència de Zimmerwald, es constituïa la III Internacional, perquè al valor i constància de les lluites obreres, els seguia faltant una direcció revolucionària per arribar a concretar la seva revolució, com havia passat a Rússia. Al marc de la Gran Guerra (1914-1918) dediquem aquest suplement. 1
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
“La Guer ra i la Inter nacional” (1914) Guerra Internacional” L. Trotsky Les forces productives que el capitalisme va desenvolupar han desbordat els límits de l’estat. L’estat nacional, la forma política actual, és massa estreta per a l’explotació d’aquestes forces productives. I per això, la tendència natural del nostre sistema econòmic, busca trencar els límits de l’estat. El globus sencer, la terra i el mar, la superfície i també la plataforma submarina, s’han convertit en un gran taller econòmic, les diverses parts del qual estan reunides inseparablement entre si. Aquest treball ha estat fet pel capitalisme. Però en fer-ho, els estats capitalistes van ser arrossegats a la lluita pel predomini del món que va emprendre el sistema econòmic capitalista en profit dels interessos de la burgesia de cada país. El que la política imperialista ha demostrat, primer de tot, és que el vell estat nacional creat en les revolucions i guerres de 1785-1815, 1848-1859, 1864-1866 i 1870 ha sobreviscut i és avui un obstacle intolerable pel desenvolupament econòmic (…) La guerra proclama la caiguda de l’estat nacional alhora que la caiguda del sistema d’economia capitalista. Per mitjà de l’estat nacional el capitalisme ha revolucionat completament el sistema econòmic del món. Ha dividit tota la terra entre les oligarquies dels grans poders, al voltant de les quals estaven agrupats els estats satèl·lits i les petites nacions que vivien al marge de les rivalitats dels grans. El desenvolupament futur de l’economia mundial sobre la base capitalista significa una lluita sense treva per nous camps d’explotació capitalista, els quals han de ser obtinguts d’una mateixa font: la terra (…) La guerra de 1914 és la més colossal caiguda en la història d’un sistema econòmic destruït per les seves pròpies contradiccions internes. Totes les forces històriques la labor de les quals ha estat guiar a la societat burgesa, parlar en el seu nom i explotar, han declarat la seva fallida històrica en aquesta guerra. Aquestes forces defensaven el sistema capitalista com un sistema de civilització humana, i la catàstrofe sorgida d’aquest sistema és principalment la seva catàstrofe (…) La reacció revolucionària de les masses serà més poderosa com més gran sigui el cataclisme que la Història descarregui sobre elles. El capitalisme ha creat les condicions materials d’un nou sistema econòmic socialista. L’imperialisme ha portat a les nacions capitalistes a aquest caos històric. La guerra de 1914 mostra el camí per sortir d’aquest caos, impulsant violentament al proletariat cap al camí de la revolució. Per als països d’Europa econòmicament endarrerits la guerra porta aparellats, en primer lloc, problemes primaris d’origen històric, problemes de democràcia i unitat nacional. Això és el que passa en gran manera en el cas del poble rus, Àustria-Hongria i la península balcànica. Però aquestes tardanes qüestions històriques, les que van ser llegades a l’època actual com una herència del passat, no alteren el caràcter essencial dels esdeveniments. No són les aspiracions dels serbis, polonesos, romanesos o finesos les que han mobilitzat a 25 milions de soldats i els han portat als camps de batalla, sinó els interessos imperialistes de la burgesia de les grans potències. És l’imperialisme qui ha trastocat totalment el statu quo europeu mantingut durant 45 anys, i qui ha aixecat vells problemes que la revolució burgesa va demostrar no poder resoldre. Encara en l’època actual és totalment impossible tractar aquestes qüestions entre les potències. La seva naturalesa no té caràcter independent. La creació de relacions normals de vida nacional i desenvolupament econòmic en la península balcànica és inadmissible si el tsarisme i Àustria-Hongria segueixen existint. El tsarisme és ara l’indispensable magatzem militar per a l’imperialisme financer de França i el poder colonial conservador d’Anglaterra. Àustria-Hongria és el principal suport de l’imperialisme alemany. La guerra, encara que originada per xocs entre famílies privades, entre els nacionalistes i terroristes serbis i la policia política dels Habsburg, molt aviat va revelar el seu veritable i fonamental caràcter: una lluita de vida o mort entre Alemanya i Anglaterra (…) Alemanya comença el seu desenvolupament capitalista sobre una base nacional i amb la destrucció de l’hegemonia continental de França l’any 1870-1871. Ara que el desenvolupament de la industrial alemanya sobre una base nacional l’ha convertit en el primer poder capitalista del món, es troba en col·lisió amb l’hegemonia d’Anglaterra en el curs del seu desenvolupament ulterior. La completa i il·limitada dominació del continent europeu sembla per a Alemanya requisit necessari per l’ensorrament de la seva enemiga mundial. Per això, el primer que l’Alemanya imperialista inscriu al seu programa és la creació d’una lliga de nacions de l’Europa central; Alemanya, Àustria-Hongria, la península balcànica i Turquia, Holanda, els països escandinaus, Suïssa, Itàlia i, si fos possible, les afeblides França, Espanya i Portugal, serviran per constituir una unió econòmica i militar, una gran Alemanya sota l’hegemonia de l’actual estat alemany. Aquest programa, que ha estat acuradament elaborat pels economistes, polítics, juristes i diplomàtics de l’imperialisme alemany i portat a la realitat pels seus estrategues, és la prova més clara i la més eloqüent expressió del fet que el capitalisme s’ha estès més enllà dels seus límits de l’estat nacional i se sent limitat de manera intolerable dins de les seves fronteres. El gran poder nacional ha d’acabar, i en el seu lloc ha de sorgir el poder mundial imperialista. En aquestes circumstàncies històriques, la classe treballadora, el proletariat, no pot tenir interès a defensar la supervivència de l’antiquada “pàtria” nacional, que s’ha convertit en el principal obstacle pel desenvolupament econòmic. La tasca del proletariat és la de crear una pàtria molt més poderosa, amb molta més força de resistència: els Estats Units republicans d’Europa, com a base dels Estats Units del món (…) 22
1914 Fa 100 anys, el capitalisme europeu va arrossegar als pobles del món a la primera carnisseria global: la Primera Guerra Mundial, també anomenada Gran Guerra. Van caure més de la meitat dels soldats mobilitzats (65 milions) a part de milions de civils, ciutats i indústries devastades, pobles esclavitzats. En la seva fase imperialista, és a dir quan el desenvolupament fulminant del capitalisme va començar a expandir-se més enllà de les fronteres nacionals, va deixar de ser una forma social, econòmica i política progressista, convertint-se en la major destructora de les forces productives, i per la tant de la humanitat. Gràcies a la colonització capitalista dels països endarrerits del món, les diferents nacions capitalistes avançades s’havien transformant en potències imperialistes en ràpid creixement sense xocar entre si. Des de la guerra francalemanya (1970-71) fins a 1914 van ser anys de desenvolupament permanent de les economies més avançades d’Europa, i d’una relativa pau amb curtes interrupcions (les guerres colonials, la ruso-japonesa i els violents processos de colonització dels països endarrerits) i crisis cícliques que es superaven redistribuint el capital en nous sectors productius. Mentre va durar el botí dels països endarrerits, no va haver-hi majors problemes entre les potències imperialistes. Va ser quan l’imperialisme alemany necessitava estendre el seu territori nacional i un nou repartiment de les colònies, quan va començar el xoc mortal entre poders imperialistes.
Repartiment del món En la segona meitat del segle XIX la potencia capitalista i colonialista més poderosa del món va ser Gran Bretanya que dominava en gairebé tots els continents amb més de 22 milions de km2 de terres i 250 milions d’habitants en diferents colònies, seguida per França i Rússia, i en menor grau Alemanya, Bèlgica, Holanda, etc. Entre 1876 i 1914, sis grans potències (Anglaterra, Rússia, França, Alemanya, Japó, Estats Units), en la seva cerca del control de mercats per als productes de les respectives indústries i de matèries primeres, es van apoderar de 25 milions de km 2 , és a dir, una superfície dues vegades i mitja més gran que la de tota Europa. Aquestes sis potències van
subjugar a una població de més de cinc-cents milions d’habitants a les colònies. Per cada quatre habitants de les grans potències hi havia cinc habitants en les seves colònies. Les colònies havien estat conquistades a sang i foc i explotades de mil maneres (mitjançant l’exportació de capitals, concessions, enganys en la venda de mercaderies, submissió a les autoritats de la nació dominant, etc...). El ràpid i fort desenvolupament econòmic d’Alemanya, que no posseïa colònies més que a Camerun, Namíbia, Àfrica Oriental i uns enclavaments a Xina, l’empenyia a expandir la seva esfera de dominació, cosa que provocava rivalitats amb Gran Bretanya i França. Per la seva banda França esperava recuperar les terres que havia perdut davant
3
"El col.lapse de la II Internacional" V.I.Lenin (…) Cal constatar amb un sentiment de profundíssima amargor que els partits socialistes dels principals països europeus no han complert la seva tasca, i que la conducta dels caps d’aquests partits –en particular de l’alemany- limita amb la franca traïció a la causa del socialisme. En el moment de la major transcendència històrica de la II Internacional Socialista (1899-1914), tracten de suplantar el socialisme pel nacionalisme. Gràcies a la seva conducta, els partits obrers d’aquests països no s’han oposat a la criminal conducta dels seus governs, sinó que han cridat a la classe obrera a fondre la seva posició amb la dels governs imperialistes. Els caps de la Internacional han comès una traïció contra el socialisme en votar els crèdits de guerra, en repetir les consignes xovinistes (“patriòtiques”) de la burgesia “dels seus” països, en justificar i defensar la guerra, en entrar en els ministeris burgesos dels països bel·ligerants, etc., etc. Els caps socialistes més influents i els òrgans més influents de la premsa socialista de l’Europa contemporània adopten un punt de vista burgès xovinista i liberal que res té a veure amb el punt de vista socialista. La responsabilitat d’aquesta deshonra del socialisme recau, abans de res, sobre els socialdemòcrates alemanys, el partit dels quals era el més fort i influent de la II Internacional. Però tampoc es pot justificar als socialistes francesos, que accepten carteres ministerials al govern d’aquesta mateixa burgesia que traeix a la seva pàtria i es va aliar amb Bismarck per aixafar a la Comuna. Els socialdemòcrates alemanys i austríacs tracten de justificar el seu suport a la guerra amb el pretext que així lluiten contra el tsarisme rus. Nosaltres, els socialdemòcrates russos, declarem que considerem pur sofisma aquesta justificació. En els últims anys, el moviment revolucionari contra el tsarisme havia tornat a adquirir al nostre país enormes proporcions. Al capdavant d’aquest moviment ha marxat tot el temps la classe obrera de Rússia. Les vagues polítiques d’aquests últims anys, en les quals havien participat milions de treballadors, es feien sota la consigna del derrocament del tsarisme i la reivindicació d’una república democràtica (…) Però hem de dir que si alguna cosa pot ajornar, en certes condicions, l’enfonsament del tsarisme en la lluita contra tota la democràcia de Rússia, és precisament la guerra actual, que ha posat al servei de les finalitats reaccionàries del tsarisme la borsa d’or de la burgesia anglesa, francesa i russa. I si alguna cosa pot dificultar la lluita revolucionària de la classe obrera de Rússia contra el tsarisme, és precisament la conducta dels caps de la socialdemocràcia alemanya i austríaca, que no cessa de ser-nos presentada com a exemple per la premsa xovinista de Rússia (…) 44
Alemanya a 1870, sobretot la zona d’Alsàcia i Lorena, rica en carbó i altres minerals, que havien passat a ser part del nou Reich (imperi) germànic. A Europa central i sud-oriental, el nacionalisme als països recentment independitzats (Sèrbia, Montenegro, Grècia, Bulgària, Romania i Albània) potenciat per les pressions dels imperis austrohongarès i rus, els portava a expandir-se a costa dels seus veïns. Rússia, desitjosa d’incorporar les terres perdudes de l’Imperi Otomà que es desintegrava, també tenia la intenció de controlar els estrets del Bòsfor i els Dardanels, amb l’objectiu d’arribar a “les aigües calentes” (Mediterrani). Mentrestant l’imperi austrohongarès desitjava prosseguir la seva expansió a la vall del Danubi fins al Mar Negre, sotmetent als eslaus dels Balcans. L’espur na ’espurna La fervent militarització de l’Imperi Rus a principis del segle XX ja va ser una preocupació per a Alemanya, la caserna general de la qual pressionava al Kaiser Guillem II per declarar la guerra contra Rússia abans que aquesta dugués a terme els seus plans militars. “L’ocasió” va sorgir quan un jove estudiant nacionalista serbi, Gavrilo Princip, va assassinar a l’arxiduc Francisco Fernando d’Àustria a Sarajevo el 28 de juny de 1914 i Sèrbia rebutgés la petició de perseguir a les organitzacions nacionalistes en territori serbi. Davant això, Àustria declara la guerra a Sèrbia el 28 de juliol. Dos dies després Rússia, aliada de Sèrbia, ordena la mobilització general; l’1 d’agost Alemanya, aliada d’Àustria-Hongria, declara la guerra a Rússia i dos dies més tard a la seva aliada França. Finalment, la violació del territori belga per l’exèrcit alemany, el 4 d’agost, va provocar la declaració de guerra de Gran Bretanya a Alemanya. Posteriorment, el sistema d’aliances generalitzaria el conflicte. A 1914, els europeus pensaven que la guerra seria
curta i els dos camps van tractar d’obtenir la victòria ràpida mitjançant ofensives fulminants. A Alemanya es va engegar el pla Schlieffen per travessar Bèlgica i atacar a l’exèrcit francès per on semblava més vulnerable. D’altra banda els francesos van llançar simultàniament el pla XVII, però va resultar un fracàs a causa de les armes automàtiques que van frenar qualsevol assalt i a un replegament prematur de les
tropes cap a les seves línies. Quant als russos, van atacar amb totes les seves forces a Prússia Oriental. Setmanes després els alemanys arribaven al riu Marne, però van ser frenats pel cos britànic i l’exèrcit francès. La derrota germana va frustrar el pla original i va acabar amb les expectatives d’una conflagració breu, marcant l’abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra. En aquest moment va començar la “carrera cap al mar”: els dos exèrcits van marxar cap al mar del nord; atacs i contra-atacs es van succeir. La contesa es desenvoluparia en territori francès i belga. Les tropes britàniques no van trigar a intervenir en major nombre, al costat de les restes de l’exèrcit belga. Mentrestant, Àustria-Hongria va fracassar en el seu
intent de prendre Belgrad, que només aconseguiria amb ajuda alemanya, a l’agost del 1915. Rússia va envair Prússia Oriental, però els generals de l’estat major prussià Hindenburg i Ludendorff els van derrotar contundentment a Tannenberg. En el curs de 1915, dos nous països van entrar en la guerra: Itàlia del costat dels aliats i Bulgària al costat de les potències centrals, que amb aquest suport derroten i ocupen Sèrbia. Des del començament de la guerra, el Vaticà i Suïssa van intentar infructuosament sondejar per un procés de pau. Guerra de trinxeres
Tots dos contendents es van atrinxerar en una línia sinuosa de posicions fortificades que s’estenia des del mar del nord fins a la frontera Suïssa amb França. Aquesta línia va romandre sense canvis substancials durant gairebé tota la guerra. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l’adversari que els atacs aliats
"L’inflexible Karl Liebknecht" L. Trotsky Acabem de patir la major de les pèrdues. El dol ens embarga per partida doble. Ens han arrabassat a dos líders, dos caps els noms dels quals quedaran inscrits per sempre en el llibre d’or de la revolució proletària: Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. El nom de Karl Liebknecht es va donar a conèixer a tot el món en els primers dies de la gran guerra europea. Des de les primeres setmanes d’aquesta guerra, quan el militarisme alemany festejava les seves primeres victòries, les seves primeres orgies sagnants, quan els exèrcits alemanys llançaven la seva ofensiva sobre Bèlgica destruint les seves fortaleses, quan semblava que els canons de 420 mil·límetres podrien sotmetre l’univers sencer als peus de Guillem II, quan la socialdemocràcia alemanya, amb Scheidemann i Ebert al seu cap, s’agenollava davant el militarisme i l’imperialisme alemany que semblaven poder sotmetre tothom -tant a l’exterior, amb la invasió del nord de França, com a l’interior, dominant no només a la casta militar i a la burgesia sinó fins i tot als representants oficials de la classe obrera-, enmig d’aquests dies ombrívols i tràgics, una sola veu es va aixecar a Alemanya per protestar i maleir: la de Karl Liebknecht. I la seva veu va ressonar a tot el món. A França, on l’esperit de les masses obreres encara es trobava obsessionat per l’ocupació alemanya i el partit dels social-patriotes predicava des del poder una lluita acarnissada contra l’enemic que amenaçava París, la burgesia i els mateixos xovinistes van haver de reconèixer que únicament Liebknecht era l’excepció als sentiments que animaven a tot el poble alemany. En realitat Liebknecht no es trobava sol: Rosa Luxemburg, dona amb gran coratge, lluitava al seu costat, malgrat que les lleis burgeses del parlamentarisme alemany no li permetessin llançar la seva protesta des de l’alt de la tribuna, com feia Karl Liebknecht. Cal assenyalar que Rosa Luxemburg estava acompanyada pels elements més conscients de la classe obrera, en la qual havien germinat els seus poderosos pensament i paraula. Aquestes dues personalitats, dos militants, es complementaven mútuament i marxaven juntes darrere el mateix objectiu. 5
66
tàctiques es va recuperar cert grau de mobilitat. Malgrat l’estancament d’aquest front, aquest escenari va resultar decisiu. Els exèrcits aliats van començar un avanç inexorable que en 1918 convenceria als comandants alemanys que la derrota era inevitable, i el govern es veuria obligat a negociar les condicions d’un armistici. Altres fronts
van ser infructuosos i Alemanya va poder resistir malgrat combatre en dos fronts. En aquests atacs es va recórrer a bombardejos massius d’artilleria i a l’avanç massiu de la infanteria. No obstant això, la combinació de les trinxeres, els nius de metralladores, el filferro d’arç i l’artilleria infligien quantioses baixes als atacants i als defensors en els contraatacs. Com a resultat, no s’aconseguien avanços significatius. Les condicions sanitàries i humanes per als soldats eren molt crues i les baixes elevadíssimes. A la tardor de1915 el general Joseph Joffre va intentar una ofensiva, amb suport anglès, que va concloure en un
gegantí fracàs. Després d’aquest èxit defensiu, a la fi d’any, el general Von Falkenhayn, cap de l’estat major, va proposar al Kaiser el seu projecte d’atacar Verdú. Plaça forta i impenetrable segons la propaganda francesa, però que estava en posició delicada per no posseir un camí o via fèrria pel seu aprovisionament. Al final, el front gairebé no es va modificar ni a Verdú ni en el Somme, malgrat els centenars de milers de baixes. En un esforç per trencar aquest camí sense sortida, aquest front va presenciar la introducció de noves tecnologies militars, incloent el gas verinós i els tancs. Però només després de l’adopció de millores
L’estratègia de guerra alemanya va funcionar contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes (8 milions d’homes en 1914). Però la veritat era nefasta: l’exèrcit tsarista estava compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i equipats; en suma, no estava preparat per enfrontar-se als disciplinats germànics. El comandament rus era també mediocre. Els dos exèrcits es van enfrontar en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 26 al 30 d’agost de 1914, i després en la batalla dels llacs Masurians del 6 al 15 de setembre de 1914. Els russos van patir flagrants derrotes en els dos casos i van ser obligats a replegarse. Allí va néixer la llegenda del duet format per Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff, els comandants germànics en aquesta reeixida campanya defensiva.
7
Tractats de “pau” Després del conflicte, es van signar diversos tractats de pau per separat entre cadascun dels vençuts i tots els vencedors, amb excepció de Rússia, que havia abandonat la guerra a 1917. Al conjunt d’aquests tractats se’l coneix com “La Pau de París” (1919-1920). Versalles: Signat el 28 de juny de 1919 entre els aliats i Alemanya. L’imperi va ser tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com a responsable del conflicte. Aquest tractat va produir gran descontent entre els alemanys i va ser la llavor inicial per al següent conflicte mundial. Saint-Germain-en-Laye: Signat el 10 de setembre de 1919 entre els aliats i Àustria. En aquest tractat s’establia el desmembrament de l’antiga monarquia dels Habsburg, l’imperi Austrohongarès, i Àustria va quedar limitada a algunes zones en les quals es parlava només l’alemany. Sèvres: Signat el 10 d’agost de 1920 entre l’imperi otomà i els aliats (a excepció de Rússia i Estats Units). El Tractat deixava els otomans sense la major part de les seves antigues possessions, limitant-ho a Constantinoble i part d’Àsia Menor. Trianon: Acord imposat a Hongria el 4 de juny de 1920 pels aliats, en el qual es va dictaminar el lliurament de territoris a Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. Neuilly: El Tractat de Neuilly-sur-Seine va ser signat el 27 de novembre de 1919 a Neuilly-sur-Seine (França) entre Bulgària i les potències vencedores. D’acord amb l’estipulat en el tractat, Bulgària reconeixia el nou Regne de Iugoslàvia, pagava 400 milions de dòlars en concepte d’indemnització i reduïa el seu exèrcit a 20.000 efectius. A més, perdia una franja de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental a Grècia, per la qual cosa quedava sense accés al mar Egeu.
88
En el front dels Balcans, es van lliurar una sèrie de campanyes militars entre les potències centrals d’Àustria-Hongria, Alemanya i Bulgària, d’una banda i els aliats Sèrbia, Montenegro, Rússia, França, Gran Bretanya i més tard Romania i Grècia. En aquest teatre d’operacions la guerra va començar amb la invasió austrohongaresa a Sèrbia a 1914, que va acabar amb la conquesta de Sèrbia i Montenegro a finals de 1915. Les forces sèrbies van ser atacades des del nord i l’est i es van veure obligades a retirar-se del país, no obstant això, l’exèrcit serbi es va mantenir operatiu, encara que emplaçat a Grècia. En la tardor de 1915, els aliats van intentar anar en ajuda dels serbis, per mitjà d’una expedició franc-britànica que es va establir en el port de Salònica, a Grècia. El pla aliat consistia a socórrer als serbis des del sud, obrint un front a Macedònia. L’expedició va arribar massa tarda i a les forces insuficients per evitar la caiguda de Sèrbia, es va complicar amb la crisi política interna a Grècia. No obstant això, es va aconseguir mantenir estable el front macedoni, des de la costa albanesa al riu Estrimón a Bulgària, que es va mantenir estable, malgrat accions locals, fins a 1918. En el front d’Orient Mitjà els Aliats comptaven amb la feblesa de l’Imperi Otomà per obrir una via directa i recolzar als seus aliats russos en problemes. La campanya dels Dardanelos va ser endegada pels anglesos, a suggeriment de Winston Churchill, per controlar l’estret dels Dardanelos, la qual cosa permetria a França i a l’imperi Britànic revitalitzar a Rússia, neutralitzar Turquia i tancar als imperis centrals. L’ambiciós projecte va començar amb el desplegament d’una imponent flota anglesa i el desembarcament de tropes en Gallípoli, però els turcs es van defensar amb una decisió inesperada. Els aliats no van aconseguir penetrar per sorpresa en l’imperi otomà i van fracassar en les successives ofensives. L’operació va ser un sagnant desastre, convertint-se en una nova batalla de trinxeres on van caure més de mig milió de soldats de tots dos bàndols.
Guerra a Àfrica i a Àsia A Àfrica, britànics i francesos van atacar des de tots els fronts a les colònies alemanyes, envoltades per les seves. Les forces germàniques en Togolandia i Camerun es van rendir ràpidament a les tropes anglo-franceses, mentre que la colònia alemanya d’Àfrica del sudoest, va ser envaïda per l’exèrcit sud-africà i ocupat totalment en 1915. Només la colònia de Tanganica, sota la direcció del general Paul von Lettow-Vorbeck, va resistir sota domini alemany fins al final de la contesa. Després de l’esclat de la guerra, l’imperi japonès va enviar un ultimàtum a Alemanya, sol·licitantli l’evacuació de Jiaozhou (nord-est de Xina). Alemanya es va negar a complir-ho, per la qual cosa Japó va entrar en la guerra del costat dels aliats el 23 d’agost de 1914. Les tropes japoneses van ocupar les possessions alemanyes a les illes Carolines i Mariannes. A 1915, Japó va presentar les vint-i-un demandes a Xina que l’obligaven a no llogar ni cedir cap territori enfront de Taiwan a cap país, excepte a Japó. A 1919, Xina va cedir els drets comercials de Mongòlia Interior i Manxúria a Japó. En el Pacífic també va haver-hi moviments encara que no batalles d’importància. Les tropes australianes estacionades a Papua van ocupar sense problemes la Nova Guinea alemanya, mentre que Japó i Nova Zelanda van dirigir atacs contra les bases alemanyes a les Illes Mariannes. El port xinès de Qingdao, principal base alemanya en extrem Orient, va ser ocupat
pels japonesos. Com a resultat de l’acord de pau de la guerra mundial, Japó va rebre les illes del pacífic que havia ocupat.
Fi de la guerra L’any 1917 va ser el més crític de la guerra. EUA va entrar en el conflicte en declarar la guerra als imperis centrals (Alemanya, ÀustriaHongria, Turquia) i a Rússia va esclatar la revolució socialista que va provocar l’abdicació del tsar Nicolás II. L’arribada al poder dels bolxevics, al novembre, va conduir a la signatura d’un armistici a BrestLitovsk el 15 de desembre, al que va seguir el Tractat de Brest-Litovsk (3 març 1918) pel qual Rússia feia les paus amb les potències centrals. Reforçats per les tropes provinents del front est, els alemanys posen totes les seves forces en l’ofensiva a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandes i a Champagne. L’ofensiva va ser del 21 de març al 5 d’abril, encara que en acabar els alemanys van continuar amb altres quatre ofensives fins al 17 de juny. Però, mal alimentades i cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir la contraofensiva del general francès Foch i van fallar davant l’objectiu final, París, quedant a 120 km de la capital gal·la. Foch comanda les seves tropes franceses i nord-americanes cap a la victòria, en la segona batalla del Marne; els primers tancs britànics entren en combat i la superioritat aèria aliada és evident. És el principi de la fi per als imperis centrals. En els Balcans, les tropes fran-
9
ceses ataquen les línies búlgares a Macedònia. Després de pocs dies de lluita, Bulgària comprèn que no pot fer-los front i demana l’armistici. Turquia està al límit de les seves forces i no pot contenir als britànics que han pres ja Jerusalem i Bagdad i avancen cap a Anatòlia; a més la derrota búlgara compromet a Constantinoble. Francesos i britànics ocupen orient proper i l’Iraq i l’imperi otomà també es rendeix. El duel entre italians i austríacs està igualment per resoldre’s. El general italià Díaz obeeix la insistència del seu govern que necessita d’una victòria en el front alpí per poder negociar. Els italians derroten a Àustria-Hongria a Vittorio Vèneto, marcant el daltabaix de l’exèrcit imperial, i l’enfonsament de la monarquia austrohongaresa dels Habsburg, incapaç d’oposar res a l’avanç aliat pels Balcans (3 de novembre). El Reich està en una situació desesperada: s’ha quedat sense aliats, la seva població civil pateix draconianes restriccions, el seu exèrcit està al límit, sense reserves i desmoralitzat. Ludendorff i Hindenburg són partidaris de la capitulació immediata, doncs creuen que el front s’esfondrarà en qualsevol moment. En efecte, tropes nord-americanes de recanvi
10 10
no paren de desembarcar i fins i tot Itàlia es prepara per enviar un contingent a França. El 8 d’agost, un atac aliat prop d’Amiens té èxit i trenca el front germànic: els aliats penetren a Bèlgica. L’alt comandament demana al braç polític iniciar immediatament negociacions de pau. S’estén la convicció que la guerra està perduda. Wilson proclama que Estats Units només negociarà amb un govern alemany democràtic. Els Hohenzollern tenen els dies comptats. Després d’una revolució obrera a Berlín, el Kaiser fuig a Holanda; el govern de la nova República alemanya signa l’armistici de Rethondes l’11 de novembre de 1918. La guerra acaba amb la victòria dels aliats. Conseqüències de la guerra La Primera Guerra Mundial va ocasionar innombrables destruccions i la mort d’uns 9 milions de persona. França va ser el país més afectat proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyat per un dèficit de naixements. El proletariat de tots els països bel·ligerants va ser la classe social que més durament va patir
les conseqüències, i en alguns països va intentar apoderar-se de l’Estat. Però només els bolxevics a Rússia van aconseguir prendre el poder. A conseqüència d’aquesta guerra van caure quatre imperis l’alemany, l’austrohongarès, el rus i l’otomà- i tres grans dinasties, els Hohenzollern, els Habsburg i els Romanov. Paral·lelament a la guerra es van accelerar els moviments d’alliberament nacional. Es va proclamar la independència de Txecoslovàquia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Estònia i la formació de Iugoslàvia. A més de la fi de l’imperi rus, la Gran Guerra també va causar la desaparició de l’imperi austríac, repartit entre Àustria, Itàlia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Iugoslàvia, i de l’alemany, que va haver de cedir territoris a França, Bèlgica i Polònia. Per la seva banda l’Imperi Otomà va quedar reduït als límits actuals de Turquia, amb la perduda dels països àrabs, i poc després de la fi de la guerra va ser proclamada la república.
Muhittin Karkin
Cronologia de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) 1914 - 28 de juny: Un estudiant nacionalista serbi, Gavrilo Princip, assassina a Sarajevo (Bòsnia Hercegovina) a l’arxiduc Francisco Fernando d’Habsburg, hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès. - 28 de juliol: Àustria-Hongria declara la guerra a Sèrbia. - 30 de juliol: Mobilització general a Rússia, aliada de Sèrbia. - 31 de juliol: Assassinat del líder socialista i pacifista francès Jean Jaures. - 1 d’agost: Alemanya declara la guerra a Rússia. França i Alemanya decreten la mobilització general. - 3 d’agost: Alemanya declara la guerra a França. - 4 d’agost: Les tropes alemanyes creuen Bèlgica (país neutral) i entren a França. El Regne Unit declara la guerra a Alemanya. - 19 al 24 d’agost: “Batalla de fronteres” en el nord (frontera francbelga) i l’est (frontera francalemanya). Les tropes franceses retrocedeixen 200 quilòmetres. - 23 d’agost: Japó declara la guerra a Alemanya. - 26 al 30 d’agost: Batalla de Tannenberg. El general alemany Hindenburg frena l’avanç de les forces russes en el front de Prússia
Oriental. - 6 al 9 de setembre: Primera batalla del Marne (est de París). Una contraofensiva franco-britànica frena l’avanç dels alemanys, a menys de 40 quilòmetres de París, i els fa retrocedir cap al nord. Prop d’un milió de soldats francesos i britànics s’enfronten amb 800.000 alemanys. - Setembre-novembre: En el front occidental, francesos i britànics d’una banda, i alemanys d’una altra, intenten maniobres per envoltar als seus enemics. Els combats s’apropen al Mar del Nord, on arriben el 17 de novembre. El front, que s’estén fins a la frontera suïssa, no canviarà molt fins a la primavera de 1918. La guerra s’enterra en les trinxeres, contràriament al que va passar en el front oriental, on la guerra de moviment prossegueix durant tot el conflicte. - 1 de novembre: L’Imperi Otomà, que havia tancat l’accés als estrets, aïllant a Rússia, entra en guerra del costat dels imperis centrals (alemany i austrohongarès). 1915 - 18 de març-desembre: Derrota aliada en la batalla dels Dardanels, en intentar obrir els estrets, atacant
el centre de l’Imperi Otomà. El 25 d’abril, tropes angleses, neozelandeses, australianes i franceses intenten desembarcar en la península de Galípoli, però les bloquegen les tropes turques, deixant 180.000 morts aliats i 66.000 turcs. Les últimes tropes aliades són evacuades el 9 de gener de 1916. El front sud quedarà bloquejat fins a la tardor de 1917. Gener-agost: 250.000 membres (dels 400.000) de la comunitat assiri-caldea establerta a l’oest del riu Èufrates i en el sud de Turquia són massacrats. - 22 d’abril: Els alemanys llancen el primer atac amb gasos tòxics contra els soldats francesos i canadencs en el front oest, entre Langemarck i Ypres (Bèlgica). - 24 d’abril: Comencen les massacres d’armenis a Turquia. Turquia rebutja el terme de “genocidi”, encara que reconeix que va haver-hi massacres i que entre 250.000 i 500.000 armenis van morir a Anatòlia entre 1915 i 1917 durant l’Imperi Otomà. Els armenis diuen que va haver-hi 1,5 milions de morts. - 7 de maig: El paquebot britànic “Lusitania” naufraga en la costa d’Islàndia torpedinat per un submarí alemany, deixant 1.198 desapareguts. - 23 de maig: Itàlia entra en guerra al costat dels Aliats. - Agost: Derrotes russes davant d’Alemanya (batalles de Tarnov, Gorizia). - 5 d’octubre: Desembarcament d’un cos expedicionari aliat a Salònica (Grècia). Entra en guerra Bulgària del costat alemany. 1916 - 21 de febrer: Començament de la batalla de Verdú (fins al 18 de desembre): 500.000 morts, francesos i alemanys. - 9 de març: Acords Sykes-Picot: anglesos i francesos es reparteixen
11
Mig Orient. - 16 de març: Alemanya declara la guerra a Portugal. - 7 de juny: Inici de la revolta àrab contra l’Imperi Otomà, fomentada pels britànics. - 1 de juliol: S’inicia la batalla del Somme (nord de França), la més mortífera (1,2 milions de morts) del conflicte, la qual dura fins al 18 de novembre. - 21 de novembre: Mor l’últim emperador austrohongarès, Francisco José I. 1917 - 1 de febrer: Alemanya llança la guerra submarina a ultrança, la qual precipita la ruptura de relacions diplomàtiques amb aquest país per part d’Estats Units. - 8 al 15 de març: Revolució de Febrer a Rússia (segons el calendari julià). Cau la dinastia dels Romanov i abdica el tsar Nicolás II. - 6 d’abril: Estats Units declara la guerra a Alemanya. - 16 d’abril-9 de maig: Fracàs de l’ofensiva francesa en el Camí de les Dames, en el front de Champagne (nord-est de París) deixa desenes de milers de morts. S’amotinen soldats francesos. També es registren manifestacions de descontentament en exèrcits d’altres països al llarg de l’any. - 14 d’agost: Xina declara la guerra a Alemanya. - 2 de novembre: El secretari britànic del Foreign Office, Arthur
Balfour, promet als dirigents sionistes una “Llar nacional jueva” a Palestina. - 5-6 de novembre: Revolució d’Octubre a Rússia, que porta al poder als comunistes bolxevics liderats per Lenin. - 9 de desembre: Els britànics entren a Jerusalem. - 15 de desembre: Armistici de Brest-Litovsk entre Rússia i els imperis centrals. El 3 de març de 1918 se signa un tractat de pau. 1918 - 8 gener: Declaració de catorze punts del president nord-americà Wilson sobre el dret dels pobles a disposar del seu destí, la qual servirà de base als tractats signats després de la guerra. La intervenció militar nord-americana, que es concreta a partir de la primavera, serà decisiva. - 21 de m a r ç : Alemanya llança la primera d’una sèrie de quatre grans ofensives en el front oest, però els A l i a t s resisteixen. - 15 de juliol: Contraofensiva victoriosa
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
12 12
dels Aliats en Villers-Cotterets (85 quilòmetres de París) amb suport massiu de tropes nord-americanes, la qual marca l’inici de la reculada general de les forces alemanyes. Els aliats també avancen en els Balcans i en el front oriental. - Setembre-novembre: La grip espanyola es difon al món provocant 20 milions de morts en vuit mesos. - 30 d’octubre: L’Imperi Otomà signa un armistici. - 3 de novembre: L’Imperi Austrohongarès signa un armistici. - 9 de novembre: Abdica l’emperador d’Alemanya, Guillem II. Importants manifestacions a Berlín. - 11 de novembre: Victòria dels Aliats i armistici de la Primera Guerra Mundial.
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista