Supl li134 escocia cat

SUPLEMENT LI 134 - oct/nov 14

El gloriós fracàs…

Referint-se als resultats, Irvine Welsh, escriptor escocès autor de Trainspotting, diu “Aquest gloriós fracàs podria ser encara l’hora més senyera d’Escòcia”. I és que el component de classe d’un Sí, que va aconseguir el 46%, al costat del 84% de participació i el 97% d’inscripció del cens, han impedit tancar el problema, sinó que, al contrari, han exportat la crisi al cor de l’Imperi.

Ara s’ha obert un nou debat constitucional, en primer lloc perquè s’ha trencat un tabú centenari: el de la indivisibilitat del règim. Una caixa de Pandora que pot estendre’s al nord d’Anglaterra, Gal·les o Irlanda.

De l’altre, perquè obr obre e la crisi en els dos partits centrals del règim: tories i laboristes. Tots dos, al servei del lobby corporatiu i bancari de la City.

A Escòcia, a canvi del No, se li van prometre noves transferències de competències (devo-max) i la possibilitat d’un nou pacte constitucional del Regne Unit. Amb això, Cameron ha provocat una rebel·lió de molts diputats tory que ho perceben com una rendició precipitada. Cameron va intentar aplacar-los anunciant que després del traspàs de competències, “els diputats escocesos no podran votar sobre temes fiscals a Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord de la mateixa manera que els diputats anglesos no podran votar sobre aquests assumptes a Escòcia”. Però el debat està obert sense que aconsegueixi tranquilitzar a la dreta i als “petits anglesos” d’extrema dreta.

Tampoc al laborisme li va molt millor, després del cop rebut en els seus bastions escocesos i a Glasgow en particular. Així que tant David Cameron com el líder laborista Ed Miliband comencen a desdir-se de la seva “promesa”.

Salmond que l’endemà del referèndum va plantejar la seva dimissió, davant les dilacions de Londres, ha tornat a aparèixer alertant que no fa falta una nova consulta, doncs es podria plantejar la independència unilateralment si les forces independentistes al Parlament són majoria.

Així doncs, la crisi no només no està tancada, sinó que s’ha obert a nivell superior. Vegem què va passar i analitzem les posicions d’aquelles organitzacions de l’esquerra, que estan també a l’Estats Espanyol i actuen en el tema català.

Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacionalacional (UIT-QI)

1

Escòcia: oprimida o opressora El nacionalisme escocès enfonsa les seves arrels en el s. XIII i té expressió en les lluites de Wallace que va popularitzar Brave Heart. Però amb posterioritat a l’ocupació, la política matrimonial de les monarquies de l’època va portar a que en el 1603, Jacobo VI d’Escòcia es va convertir en Rei d’Anglaterra i d’Irlanda: va ser la Unió de les Corones. La unió política que va integrar els regnes d’Anglaterra i Escòcia va ser en el 1707, quan l’Acta de la Unió va ratificar el Tractat d’Unió del 1706 i va fusionar els parlaments dels dos països, per passar a conformar el Regne de Gran Bretanya, que cobria tota l’illa. L’Acta de la Unió mai va ser popular a Escòcia: la major part de la població s’oposava a ella, i es van enviar reiterades peticions en contra al Parlament. El dia de la seva aprovació va haver protestes massives en contra de la llei a Edimburg i altres pobles i ciutats, amb actes de desobediència civil que van ser respostes amb la llei marcial. Tampoc va aparèixer el promès «miracle econòmic»: la unió duanera va imposar noves càrregues tributàries a Escòcia, mentre que es van aprovar, malgrat la seva oposició, impostos específics, (com el de la malta). L’eliminació del Consell Privat Escocès del Rei va ser un pas més que es va veure engrandit amb l’extensió a Escòcia de la severa llei de traïció. A tal punt era l’oposició, que només 7 anys després de creada, la proposta escocesa de la dissolució de l’Acta de la Unió, perdia al Parlament per només 4 vots.

En realitat, en el s. XVIII s’havia consumat l’annexió d’Escòcia per Anglaterra, encara que, particularment al principi, calia acontentar als lords escocesos. Així, ja amb Jacobo VI, la colonització de l’Ulster va ser presentada com una empresa conjunta “britànica” (anglesa i escocesa) per apaivagar i civilitzar l’Ulster. D’aquesta manera, almenys la meitat de les terres anirien a les mans de lords escocesos i la meitat dels colons també ho serien. Es premiava als lords, i es descongestionava la conflictiva pobresa que impel·lia a contínues rebel·lions camperoles a Escòcia i nord d’Anglaterra. Després de la revolta irlandesa del 1641, amb l’arribada de Cromwell, noves onades de colons van arribar a Irlanda del Nord al llarg de tot el s. XVII. I de nou van ser majoritàriament escocesos, molts d’ells fugint de la fam de les terres baixes i de les regions frontereres d’Escòcia. Quan es concretava l’Acta de la Unió, i mentre a Escòcia se succeïen els tumults en contra, en l’Ulster, els escocesos eren majoria absoluta i els principals valedors de la Unió. Al 1785, com a resposta als primers avanços del nacionalisme irlandès, aquesta defensa prenia forma política amb el naixement de la conservadora Ordre d’Orange, associada a l’Ulster Unionist Party.

L’opressió anglesa sempre s’ha exercit a través d’una constitució no escrita, font del seu poder i longevitat. Com Margaret Thatcher va demostrar –i la Carta 88 va denunciar- l’existència de regles no escrites, afavoreix els poderosos protegits per una opaca cortina de tabús. Un dels dos principals és que la “Corona està en el Parlament”, la qual cosa permet al primer ministre i el seu executiu la utilització sense traves de poders especials: per declarar i conduir la guerra, per fer un gran nombre de nomenaments per així crear una potent maquinària clientelar, i capacitat de governar al seu arbitri mitjançant la legislació ordinària -com desmantellar el govern local, com va fer Thatcher-.

L’altre gran tabú és la “Unió” entre les nacions del Regne Unit, que blinda al Parlament de Westminster contra una veritable democràcia i de l’autogovern. I va venir funcionant, com a mínim fins a mitjan segle XX, amb la sola excepció de Glasgow, on els treballadors del port i les drassanes de Clydebank van prendre el poder en el 1917 sota el lideratge de John Maclean i van declarar la república socialista d’Escòcia abans que arribessin els tancs britànics.

La participació en les dues guerres mundials, va ser un altre element que va venir a utilitzar-se per enfortir el sentiment de pertinença a Gran Bretanya.

Al nostre entendre, es tracta d’una nació oprimida, i no opressora doncs són dos els processos que es combinen.

D’un costat l’absorció d’Escòcia per Anglaterra, malgrat els acords amb els seus terratinents, contestada per les mobilitzacions contra l’Acta; de l’altre, la utilització d’aquest acord entre les aristocràcies per acaparar terres irlandeses i colonitzar-les amb escocesos pobres. Això no justifica el paper reaccionari dels colons escocesos, com no es pot justificar el dels colons kurds utilitzats pel govern turc per aixafar als armenis, però igual que d’aquí no es pot induir que la nació kurda és opressora, sinó oprimida pels turcs, així l’escocesa ho és pels anglesos, al marge del seu nefast paper com a carn de canó de l’imperialisme britànic a Irlanda. L’horrible paper de les colonitzacions es reitera al llarg de la història. Les nacions imperialistes utilitzen als sectors més pobres –i en molts casos més conflictius- del seu país o d’un altre sotmès, per garantir-se l’ocupació colonial, condicionant-los la supervivència a la defensa armada de la terra atorgada. És també la trista situació dels colons marroquins més pobres, traslladats a la colonització de les terres saharuís, o els andalusos i extremenys empesos a l’enclavament de Ceuta, o el dels anglesos pobres –molts d’ells i elles procedents de les presons- a Austràlia o a Malvines per l’imperi britànic, o els colons israelians a les terres de Palestina… i és també la raó per la qual el marxisme no reconeix el dret a la “autodeterminació” a aquests colons.

Perquè així com reconeixem el dret a autodeterminació dels escocesos a Escòcia, l’hi neguem als escocesos de l’Ulster, l’únic dret dels quals ha de ser facilitar la devolució a Irlanda.

22

El SÍ davant del NO Els tres partits britànics – conservadors i liberal demòcrates al govern i els laboristes en l’oposicióagrupats en Better Together -”Millor junts”- van tancar files amb els grans bancs i multinacionals com BP, per vaticinar la catàstrofe en cas que guanyés el sí, i van arrossegar al seu costat al partit xenòfob UKIP i l’ordre monàrquica unionista dels Orange.

Els mitjans –excepte el dominical Herald en Sunday-, amb la BBC al capdavant, es van alinear amb el No, Els dirigents sindicals –inclosos els escocesos- es van definir “neutrals” –o sigui al costat del poder- seguint directrius del laborisme.

Del costat del Sí, la campanya del SNP, reflectia els interessos de la burgesia i classes mitjanes escoceses, amb un Sí però poc… amb el manteniment de la Reina, la lliura, la UE o l’OTAN. Però en la campanya, Salmond va fer prevaler la identificació de la independència amb la justícia social, la defensa del Servei Nacional de Salut (NHS) amb els impostos sobre el petroli del Mar del Nord i l’eliminació de les armes nuclears Trident en els submarins de la base naval de Faslane. Les qüestions ètniques i històriques van estar gairebé completament absents de la campanya.

L’esquerra britànica radical es va dividir: el Socialist Workers’ Party i

el Socialist Party amb el Sí, mentre que altres grups com la ISL de la LIT, es van pronunciar per un “millor No” (Veure debat amb l’esquerra).

Al seu torn, Left Unity, del director de cine Ken Loach, no va aconseguir una posició unificada, encara que finalment un sector va entrar en la RIC. La Radical Independence Campaign –RIC (Campanya Radical per la Independència) va agrupar partits d’esquerra Partit Socialista Escocès (Scottish Socialist Party, SSP), el Partit Comunista d’Escòcia (Communist Party of Scotland, CPS) i el Moviment Socialista Republicà Escocès ( Scottish Republican Socialist Movement , SRSM), sindicalistes i activistes… plantejaven punts concrets contraposats a la campanya oficial: república, una nova moneda –ni lliura ni euro-, nacionalització del petroli, comunicacions o l’electricitat… tot això acordat en dos congressos, amb prop de 900 assistents en cadascun, mobilitzant a milers de persones i creant seccions, tant en grans ciutats com Glasgow i Edimburg, com en zones rurals. I a nivell britànic, encara que molt minoritari, cal assenyalar el tren de partidaris anglesos pel Sí, impulsat per la revestí Red Pepper, que va anar a Glasgow a donar suport dues setmanes abans del referèndum.

En aquest panorama resulta significatiu llegir al Nobel Paul Krugman, defensor en altres moments de l’optimisme keynesià, de la sobirania dels pobles i del dret a desafiar la por sembrada pels economistes ortodoxos, advertir als escocesos que s’atreveixin a votar que sí, que han de tenir “por, però molta por” si opten per crear un estat independent sense la seva pròpia divisa. “Escòcia pot convertir-se en Espanya sense sol”, continua per demostrar el perill d’entrar en una unió monetària amb Anglaterra sense compartir el seu sistema i transferències fiscals. “Si Escòcia vol ser un país sense divisa estan molt mal aconsellats”, afegeix. Al nostre entendre, té raó, només que això ja ho plantejava RIC, i en lloc de reforçar aquesta opció, opta per reforçar a Cameron, qui igual que Rajoy, van aplaudir a Krugman.

Com a mínim, Joe Stiglitz, un altre Nobel, no s’apunta a la por. Defensa una zona esterlina almenys en una fase inicial de la independència, abonant la premissa de Salmond. I encara que tampoc s’alinea amb l’esquerra, ni amb posicions rupturistes, almenys admet que “Els assumptes principals aquí no són la divisa, ni tan sols el petroli del mar del nord. Jo crec, sense voler interferir en la política d’un altre país, que la qüestió principal és una visió de la

3

Thatcherisme = renéixer del nacionalisme escocès A Escòcia, el nacionalisme del s. XVIII es va tornar minoritari fins als anys ‘60 del s. XX. No obstant això, l’auge del neoliberalisme en la seva forma britànica, el Thatcherisme, durant la dècada de 1980, al costat de l’aparició de reservar de petroli en el Mar del Nord, va portar a una majoria de la població escocesa a exigir una major autonomia nacional (coneguda a Gran Bretanya com “devolution”) i un Parlament escocès, que finalment s’aconseguiria amb el retorn d’un govern laborista en el 1997. Els analistes afirmen que la ruptura històrica d’Escòcia amb Anglaterra procedeix del període Thatcherista, que va provocar l’enfonsament del partit conservador –els tories- a Escòcia en ser percebut com l’encarnació de “allò britànic” (britishness). Més exactament de l’Anglaterra de les terres mitges, per oposició a Londres, el bastió històric del Labour i la bèstia negra de la Thatcher.

Contra la poll tax de Thatcher Després d’ella, a principis dels ‘90 havien desaparegut les velles indústries pesades, construccions metàl·liques, mecàniques, drassanes, mines, carbó… mentre es multiplicaven els beneficis del petroli que encara que es centralitzaven a Aberdeen, era de pas cap a Londres. L’economia escocesa va passar a fonamentar-se en el turisme, la indústria alimentària, i la indústria electrònica, essencialment la manufactura dels jocs de vídeo, i encara que la desindustrialització va empènyer a l’atur i la pobresa, aquesta no va arribar als extrems generalitzats del nord d’Anglaterra, pati de darrera de Londres. El major ocupador és avui el sector públic –tant escocès com central-. Només el Servei Nacional de Salut (National Health Service/NHS) suposa a Escòcia 150.000 assalariats. Els dos grans bancs escocesos, Royal Bank of Scotland i Clysdesdale Bank, han hagut de ser rescatats pel govern de Londres. Però si aquests dos bancs tenen la seva seu a Glasgow per raons històriques, no són bancs ni públics ni escocesos ni pels seus dirigents ni pel seu capital: són bancs internacionals, encara que controlen l’economia mitjançant la autorització per imprimir les lliures esterlines escoceses per l’Acta d’Unió del 1707. A diferència del Banc d’Anglaterra, públic, que emet lliures per tot el Regne Unit. En el 2014, l’economia escocesa representa poc més del 8% del PIB de la Gran Bretanya.

Des del 2007, el partit de govern al Parlament escocès és el Scottish National Party (SNP), que s’autodefineix social-demòcrata. El parlament, amb els vots del SNP i els laboristes, ha votat mesures per neutralitzar a Escòcia les mesures antisocials més dures decidides a Londres. Les lluites estudiantils contra les taxes van ser oficialitzades pel Parlament, impedint les pujades que es generalitzaven a Anglaterra. I en particular ha frenat la “taxa sobre els dormitoris” (Bedroom Tax) (* Bedroom Tax: si es gaudeix d’una ajuda del Wellfare (serveis Socials) i el teu habitatge té més dormitoris dels que necessites, o bé te’n vas d’aquest habitatge o et retallen una part de les ajudes. Com no hi ha gairebé cases a les quals la gent podria mudar-se, aquesta mesura ha disminuït essencialment les prestacions que cobren les llars més pobres), o la privatització de l’aigua i l’eliminació de residus –que segueixen sent públics, a diferència d’Anglaterra-. Aquestes mesures de protecció defensades des del Parlament escocès, han enfortit el vot al SNP que de ser la segona força al 2003, va passar a primera al 2007 i en el 2011 aconseguia el 46% dels vots. Però el suport electoral al SNP, no equival al suport a la independència, com ha demostrat el referèndum.

44

societat i el que vols fer”, va afirmar en el Glasgow Herald.

Els resultats del referèndum A l’inici de la campanya el feu obrer i laborista als barris de l’est de Glasgow semblava garantir la majoria per als unionistes enfront d’un Edimburg més burgès nacionalista. Però el resultat final ha estat just el revés. Edimburg va votar que No. Glasgow que Sí.

La fidelitat que es podia esperar del SNP en aquells llocs amb forta implantació, no es va donar: una cosa era votar nacionalista per al Parlament Escocès i una altra votar la independència.

D’un costat, perquè en l’Escòcia rural la ruptura de la Unió té tints històrics que enllacen amb la colonització de l’Ulster (veure quadre) i es van expressar en la massiva manifestació de l’Ordre d’Orange del 13 de setembre, quan 12.000 persones prenien els carrers d’Edimburg. Així, el No va ser aclaparador a l’Illa de Orkney (67,2), les Shetland (63,7), Highlands (52,9)…

De l’altre, perquè a les ciutats, les classes altes i mitjanes i els grups de més edat van votar No, els primers acoquinats per la campanya de la por que impulsava Londres, els segons per un pes encara recent de les guerres mundials. Així el 39,4% de Sí en Aberdeenshire – circumscripció de Salmond, amb Aberdeen, tercera ciutat escocesa després de Glasgow i Edimburg, el centre econòmic més ric, principalment a causa

del petroli del Mar del Nord, però també per les seves indústries i bancs i té una baixa taxa d’atur- o el 38,9% d’Edimburg, molt per sota de l’esperat…

A més rica la circumscripció, menor suport al Sí, en canvi a més marginació i dificultats econòmiques, com en la industrial Glasgow Glasgow,, major suport a l’independentisme e. En els sindicats, això es va reflectir en aquells que es van posicionar pel Sí contravenint les ordres: els treballadors de correus d’Edimburg, i els ferroviaris del Rail Maritime and Transport Union, que es van posicionar mitjançant votació dels seus afiliats. Reflectia un fort procés per a baix, que va fer que en l’últim mes es doblés el nombre de votants laboristes per la independència, aconseguint el 35% i fins i tot empenyés al canvi de posició a regidors i antics funcionaris. És probable que a això ajudés el paper que va jugar en l’últim mes el propi laborisme. Els tories, conscients del detestats que són a Escòcia, es van fer a un costat perquè fossin els laboristes els qui s’ocupessin que es votés “No”. I probablement el seu servilisme va generar la resposta contrària. Peter Kellner, explicava que el perfil del votant que, en la recta final, canviava del No al Si, era: “Dona, de classe treballadora, menor de 40 i votant laborista en el 2011”.

I es que en certes barriades del nord-est de Glasgow hi ha les majors taxes de mortalitat i de certes patologies de tota Europa occiden-

tal. L’esperança de vida dels homes no supera els 62 anys. És una pobresa molt antiga, que sembla deguda, entre altres causes, a una mala alimentació i mal habitatge, anomenada pels epidemiòlegs l’efecte Glasgow, es va agreujar en els anys ‘50 i es va multiplicar amb la desindustrialització brutal dels anys ‘80 de Thatcher. La crisi del 2007 va ploure sobre mullat. Així, segons l’informe d’octubre del 2014 de l’Oficina d’Estadístiques Nacionals (ONS), el 30.2% de les llars de Glasgow en el 2012, no tenien cap membre amb treball (gairebé 2 punts més que l’any anterior), superant els nivells rècord de Liverpool. I el 2012 era el novè any consecutiu -des que van començar els registres- en què Glasgow estava entre les cinc principals àrees sense treball.

A l’est de Glasgow, i contenint la major part dels seus suburbis, està North Lanarkshire, una altra de les circumscripcions en què va guanyar el Sí. La tercera, va anar West Dunbartonshire, que ocupa aquest mateix lloc, després de les dos anteriors, en atur juvenil i la primera zona d’Europa on al 2011 es van prohibir els llibres impresos a Israel….

La quarta, va ser Dundee, copejada per la desocupació sistemàticament en tot el segle XX, mai va recuperar els nivells manufacturers anteriors, encara que en els ‘60/70 es van instal·lar Michelin, NCR, i Timex –tancada a principis dels 90-. Avui, les xifres d’atur juvenil i el creixement del treball a temps parcial, baten rècords i la situen com la tercera pitjor gran ciutat d’Escòcia per

obtenir treball, a més de comptar amb la pobresa efecte Glasgow.

Perquè el segon element del vot Sí, a part del caràcter de classe, és l’edat: el 60% dels menors de 34 anys estaven amb el Sí (excepte la franja entre 18-24) copejats per l’atur, la precarietat, els mini-jobs…

Però d’aquests sectors tan empobrits, ningú esperava que anessin a ser decisius. Es deia que qui anava a decidir el conflicte seria ‘l’home de Govan’, com s’anomena al votant d’aquest districte obrer de Glasgow, cor de la drassana BAE Systems. Aquesta empresa, que fabrica portaavions, bucs de guerra i destructors, al novembre del 2013 va retallar 1,775 llocs de treball en les seves drassanes a Anglaterra i Escòcia.

Alguns treballadors van ser traslladats, mentre que d’altres engrosseixen les files de la desocupació. Bastió sòlid del laborisme a Escòcia, Govan va representar la majoria dels indecisos a principis de setembre. Per això el 8, l’ex-primer ministre laborista, Gordon Brown, es va apropar a aquest districte prometent majors poders per a Escòcia en un intent de mantenir el vot pel “No”. Però el 75% dels pobres i dels “homes de Govan” van votar i ho van fer contra el laborisme donant un 53% al Si. La clau dels resultats no van ser les raons identitàries, del passat històric –que sense dubte eren la base del procés, però que no van vèncer els temors en el moment de votar-, sinó que les obreres i els desfavorits en general, van apostar per a que el Sí els donés una opció de futur.

Maclean i la República Socialista d'Escòcia John Maclean va néixer a Glasgow, en el si d’una família originària de les Terres Altes d’Escòcia. Maclean es va convertir en mestre d’escola i només llavors va poder accedir a l’ensenyament universitari, on es va fer marxista. Es va integrar en una organització socialdemòcrata -que més tard donaria origen al Partit Socialista Britànic- convertint-se en el seu primer dirigent a Escòcia.

Es va oposar a la Primera Guerra Mundial per considerar-la una guerra imperialista que dividia als treballadors. Al 1915 les autoritats britàniques el van cessar del seu lloc de mestre i al 1916 va ser empresonat, romanent durant un any a la presó. En sortir, va encapçalar la insurrecció dels treballadors del port i les drassanes de Clydebank (districte de West Dunbartonshire, proper a Glasgow i on també ara va vèncer el Sí) que van prendre el poder al 1917 i van declarar la república socialista d’Escòcia…fins que van arribar els tancs anglesos.

Després de la Revolució d’Octubre del 1917 a Rússia, Lenin el va nomenar cònsol soviètic a Glasgow. Va morir a la seva ciutat al 1923, als 44 anys, a causa de les complicacions de salut que patia des del seu empresonament. A Leningrad (actual Sant Petersburg), un carrer va prendre el seu nom.

5

Debats 1. La polèmica amb la CUP i l’esquerra nacionalista

66

Les eleccions escoceses han marcat a foc que justament el Sí – no només l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó la rupturaon finalment s’ha imposat ha estat en llocs de pes obrer i en canvi va retrocedir respecte les previsions en sectors de classe mitjana on ha tingut major efecte la campanya unionista de la por. La campanya independentista va acabar per convertir-se en un vehicle contra les polítiques econòmiques de Londres.

Aquesta hauria de ser una lliçó per a Catalunya. Se’ns dirà que les classes obreres escocesa i catalana no són iguals. És cert: mentre a Escòcia, en els últims 100 anys ha prevalgut l’emigració –i per tant la majoria de treballadors són d’origen escocès-, a Catalunya ha prevalgut la immigració –i gran part de la classe obrera no és d’origen o arrels catalanes-. Però això encara li dóna més importància a la necessitat de prioritzar el diàleg amb les treballadores per oferir un futur.

Tant més quan la CUP diu que vol aquest canvi de model social, cosa impossible sense la classe obrera com a subjecte del procés. Aquesta és l’essència dels nostres debats amb els i les companyes de la CUP. Però fins i tot en xifres: si hi ha uns 4,2 milions de votants, ni que tots els mobilitzats en l’últim temps poguessin votar i ho fessin, no arribaríem ni a la meitat, això sense oblidar que en els moments del vot la consciència retrocedeix al punt més endarrerit –al contrari que en la mobilització: és per això que nosaltres sempre parlem que les eleccions són un reflex deformat de la realitat-. I de la classe obrera, amb dades del 2012, amb prou feines passava del 20% el percentatge que votaria a favor de la ruptura.

Per això és essencial tenir una política quotidiana coherent amb la

autodefinició d’anticapitalista de la CUP. Per això és determinant la defensa dels interessos de classe, no només davant les multinacionals i els bancs en general –que tambéont la , sinó molt en particular particular,, fr front mateixa burgesia catalana a.

L’aparent –i falsa- coincidència identitària, no pot desviar-nos de la prioritat social, de classe, i les fotos de família amb Mas, no ajuden a percebre això. Tampoc ajuda la propaganda genèrica, cal anar a les fàbriques, acompanyar els conflictes i presentar un pla obrer per la Catalunya independent.

O guanyem als obrers i obreres desencantats del PSC o uns altres ho faran. Un perill real, per la dreta, és C’s; i un candidat per l’esquerra en Podem, que no és clar en el tema nacional. La iniciativa fins ara no s’ha pres, i quan s’impulsa “Esquerres pel sí-sí”, -que podria haver estat el revulsiu escocès del RIC- es fa tan desproveït de les reivindicacions de classe que, tal com vam assenyalar anticipant-nos als fets, ho podia signar ERC. Com volem convèncer a les treballadores que la independència és la seva lluita, si “perquè tots els partits cabessin” s’elimina tota concreció o element de ruptura –única via que pugui oferir-se un futur diferent- a fi que s’integrin sectors d’IC? Com al costat d’ERC responsable de les darreres retallades amb CiU? Com volem dialogar amb els treballadors de Panrico, al costat dels qui els van vendre des del comitè d’empresa – EuiA- i els qui ho van fer des de la CONC –IC- utilitzant les mateixes generalitats que van utilitzar als diferents programes electorals?

Com anem a convèncer de res diferent al costat dels qui fa pocs dies en el Parlament, per boca de David Compangon d’EUiA, tractaven de blindar alts càrrecs d’ICV del ACA (Agència Catalana de l’Aigua) en vies d’investigació per corrupció?

Aprenent d’Escòcia, la CUP hauria d’assumir una política de classe, com també el necessari impuls de la mateixa política cap a la resta de pobles de l’estat, no només per què es solidaritzin, sinó essencialment perquè la Monarquia és també jou d’aquests pobles. Sense aquests dos elements no existirà ni autodeterminació ni anticapitalisme.

2. La polèmica amb Corrent Roig i Classe contra Classe Les dues posicions s’inclinen pel No malgrat confusos raonaments que van des de que la direcció és burgesa al fet que no condueix a una república socialista. Analitzem cadascuna.

La LIT –organització internacional de Corrent Roig- publica la declaració de la ISL britànica que en cap cas diu el No, però dedica tot el text a qüestionar el Sí. Així trobem “…aquest referèndum no és un pas en l’adreça cap a una “Escòcia socialista independent” sinó que formarà una nova nació capitalista… contra la classe treballadora escocesa. Cerca amb prou feines millorar la posició del sector escocès de l’imperialisme, que sempre va ser part de l’imperialisme britànic.” O “Som contraris a una pseudo independència…” “La classe obrera serà dividida amb la creació de noves fronteres i la lluita pel socialisme, … –que significa l’abolició de les nacions i de les seves fronteres– donarà molts passos cap a enrere…” I critica que “L’esquerra defensora del SI està substituint la lluita unificada de la classe treballadora contra l’austeritat i l’imperialisme pel suport a una lluita nacionalista, i mostra així com està lluny d’una perspectiva revolucionària de lluita de la classe obrera.” I acaba amb una afirmació genèrica que contradiu tot l’anterior

que “És per això que, juntament amb el suport al dret d’autodeterminació, defensem la lliure Unió dels Estats Units Socialistes Britànics, com un objectiu a ser aconseguit en la lluita per la revolució socialista mundial.” És clar per la ISL –i per la LIT- que el de l’autodeterminació és una frase buida que no es pensa aplicar.

Extractes de http://www.litci.org/ index.php/mundo/europa/granbretana/item/2658-referendo-porla-independencia-el-puebloescoces-decide#.VDHUgFcWcS8 Més greu és el que fa Corrent Roig, que és part de la mateixa internacional, però no reprodueix la declaració de la ISL. L’endemà publica una de pròpia, que fa equilibris per compaginar el que diuen a Anglaterra amb el que diuen a Catalunya… per acabar: “És per tot això que no compartim la independència de Salmond, de la mateixa manera que tampoc subvalorems els efectes negatius que pot tenir per a la unitat de la classe treballadora britànica. La independència de Salmond difícilment ens aproparà a aquesta federació de repúbliques socialistes britàniques que defensa l’esquerra del Regne Unit i Irlanda.” Fins a aquí semblaria que en conseqüència cridarien al vot No, com la ISL, però acaben: “No obstant això, les grans progressos que està obtenint el SI en aquesta última fase de la campanya d e l referèndum provenen de l’electorat obrer escocès, que havia estat tradicionalment un bastió laborista,...

Però, si hi ha algun argument d’impacte en la campanya és l’esperança en què amb el Sí es mantindran les conquestes socials i que la classe treballadora i el poble escocès ja no hauran de suportar més temps seguir governats des de Londres pels tories (conservadors),…

I llavors què defensen? No sabem, perquè aquí acaba l’article. La declaració pren elements de la ISL, però elimina afirmacions que qüestionen als qui recolzen el Sí.

Probablement resultaria massa grotesc publicar la de la ISL en la web, al costat dels cartells exigint que el 9N a Catalunya cal votar.

Perquè sinó haurien d’explicar quina és la diferència entre la que la

ISL anomena pseudo independència escocesa i la que sortiria a Catalunya? portarà a una Catalunya Socialista? Mas és més roig que Salmond? No es crearien noves fronteres?... Tot el que a Gran Bretanya són arguments pel No, aquí callen per defensar el Sí.

Molt ens temem que aquestes zigazagues, responen a l’adaptació a les pressions que es reben en cada lloc, i això en política s’anomena oportunisme. Extractes de http:// www.corrienteroja.net/ index.php?option=com_k2&view=item&id=1469:elr e f e r % C 3 % A 9 n d u m escoc%C3%A9s&Itemid=183 Anem ara a Classe contra classe.

Diuen “Òbviament que s’afebliria el rol de Gran Bretanya en l’escena internacional. Però concloure d’això, en forma unilateral, que com a subproducte s’obriria una dinàmica favorable als treballadors i el poble no solament a Escòcia sinó també en tota Anglaterra, com afirmen diversos partidaris de el “Sí”, és anar massa lluny. Aquesta postura, d’altra banda, acaba cedint acríticament al nacionalisme burgès escocès. Aquí es pot citar convenientment l’exemple de la ruptura de Noruega amb Suècia en el 1905, si bé la separació era un reclam autèntic, en ser resolta en el marc de la creació d’un estat capitalista-burgès no va servir com a motor de la mobilització independent de les masses perquè poguessin desfer-se de la classe dominant autòctona” I? Quin hagués estat la política del PTS argentí o de Classe contra Classe aquí, tots dos de la mateixa internacional, davant el referèndum noruec? Molt ens temem que com va acabar en un estat capitalistaburgès, ens estan indicant que millor No. O potser millor no posicionar-se alertant dels perills.

Però alertar dels perills és necessari però no suficient per fer política.

Lenin, davant el cas noruec, i polemitzant amb Rosa Luxemburg era clar, perquè es posicionava respecte al problema i no respecte ni a la direcció del moviment ni sobre el final. Així escriu: “A l’agost del 1905 se’l van treure –el jou suecper fi: la Dieta noruega va decidir que el rei de Suècia deixés de ser rei de Noruega, i el referèndum del poble noruec, celebrat més tard, va donar una aclaparadora majoria de vots (…) a favor de la completa

separació de Suècia. Els suecs, després d’algunes vacil·lacions, es van resignar amb la separació….Quin va ser i va haver de ser la posició del proletariat noruec i suec en el conflicte motivat per la separació? … és indiscutible que el proletariat noruec havia d’haver anat contra aquesta aristocràcia –sueca- , per una democràcia camperola noruega (àdhuc amb tota l’estretor de mires petitburgeses d’aquesta última)… I el proletariat suec?... No hi cap el menor dubte que la socialdemocràcia sueca hauria fet traïció a la causa del socialisme i a la causa de la democràcia si no hagués lluitat amb totes les seves forces contra la ideologia i contra la política tant dels terratinents com dels Kokoshkin, si no hagués propugnat, a més de la igualtat de les nacions en general (…), el dret de les nacions a l’autodeterminació, la llibertat de separació de Noruega.” (https:// www.marxists.org/espanol/lenin/ obras/1910s/derech.htm) Aquesta no és per descomptat, la política de Classe contra Classe, quan segueixen: “Molt per contra, la victòria de el “Sí”, suposarà als treballadors escocesos la continuïtat d’una agenda neoliberal i atacs, però des d’Edimburg i no des de Londres. Per a la classe obrera anglesa, també significarà la continuïtat de polítiques d’ajust. La victòria de el “Sí” tindrà repercussions geopolítiques… Sí guanya el “No”, Westminster haurà de concedir la devolució d’alguns poders per calmar els aires de la població independentista… A pesar que la campanya per el “Sí” és una expressió de descontentament d’amplis sectors, és un compromís amb el SNP i no representa una solució de classe als problemes que afecten a les treballadores i treballadors escocesos. Les aspiracions dels treballadors i la classe oprimida escocesos no es troben sota una Escòcia que segueixi controlada pels monopolis i subordinada a la monarquia, els interessos de la classe dominant i les grans finances. Sí una Gran Bretanya capitalista no és una sortida de fons, tampoc ho és una Escòcia capitalista sota el regnat d’Isabel II, la lliura i l’OTAN.” En

7

conclusió, i com ens temíem, millor No. Aquí sí que no hi ha ziga-zagues.

A Síria tampoc podien definir-se per la revolució per la direcció que tenia, i a Catalunya, també empenyen al “millor No”. I suposem seguirà sent així fins que hi hagi una impossible revolució de manual que encaixi amb els seus esquemes, i mentre… millor No. de http:// www.clasecontraclase.org/18-deseptiembre-la-prueba-decisiva 3. La polèmica amb En Lluita Amb les posicions que reprodueixen els companys en el seu web, estaríem en el mateix costat de la barricada: a favor del Sí i amb un programa de classe.

Però no compartim l’anàlisi que reprodueixen de Neil Davidson, del Socialist Worker Party i ens sembla molt perillós.

No anem a qüestionar el coneixement de la història escocesa d’un escocès, encara que hi han dades que no coincideixen amb les que tenim, però sí qüestionem el mètode d’anàlisi. Diu “a diferència dels habitants d’altres nacions sense Estat, la població escocesa no va ser objecte de discriminació, ni va estar en desavantatge en l’Estat-nació en la qual va ser admesa. De fet, les i els escocesos van arribar a posicions de poder en la política, la indústria, l’Imperi Britànic i en el moviment obrer en nombres bastant desproporcionats respecte a la grandària del seu país. Fins i tot, donat el paper desproporcionadament important que Escòcia va jugar en la conquesta, administració i explotació de l’Imperi Britànic des d’Irlanda fins a l’Índia, la podria descriure com una nació opressora…

Salmond també ho afirma. A nosaltres no ens ho sembla, i ho

88

argumentem en el quadre específic.

Però fins i tot prenent els elements que dóna Davidson, no ens sembla que els criteris siguin els que el marxisme, i Lenin en particular, van utilitzar per definir les nacions com a opressores o oprimides. No es tracta de si són més o menys riques, ni tampoc si han tingut representants en les institucions de poder, sinó si tenen o no el control polític-econòmic de la seva nació o si aquesta depèn d’una altra. El concepte d’oprimit i opressor és polític. Sí per les dades ens guiem, En Lluita hauria de dir semblat de Catalunya, cosa que no fa. Al contrari, aquí es mou considerantla oprimida: però no va haver-hi ministres i caps d’estat catalans?

En la indústria, no estan en molts aspectes en posicions de poder, com a Repsol sense anar més lluny? els “indianos” no van fer el seu agost a Amèrica aprofitant l’imperi espanyol?...

Però, una vegada eliminada la raó de ser una nació oprimida, assenyalen essencialment dos motius per recolzar la independència: que 1. “… obre un espai de lluita, … “ i 2. “La… possibilitat de trencar l’Estat imperialista britànic i ajudar a impedir noves guerres com les d’Afganistan i l’Iraq,…”

Compartim que són dues bones conseqüències de la lluita escocesa, però no motius suficients per recolzar-la. Perquè l’impuls de la secessió lombarda per la Lliga Nord, pot generar un espai de lluita, i per descomptat, afebliria la Itàlia imperialista, però això no ens portaria a recolzar-la; a En Lluita, sí?. Per contra, sí recolzaríem la corsa contra l’imperialisme francès, o la kurda encara que no afebleixi a cap país imperialista. En el primer cas, defensaríem la unitat de la classe obrera italiana front el fals problema creat per la dreta; en els altres, el dret d’autodeterminació de les nacions, encara que tinguessin una direcció burgesa. La diferència és

determinant, perquè el que Lenin posava com a nord era la unitat de classe i marcava una política proletària –tant per a la nació oprimida com per a l’opressora- per a aquells casos en què el problema nacional estava present per garantir-la. Quan aquest problema existeix, i contra el que En Lluita afirma, si hi ha alguna cosa “intrínsecament beneficiós per a la classe treballadora en la independència escocesa”: que la classe obrera, si ha actuat com Lenin i Trotsky deien, s’haurà mostrat fidel a la defensa dels problemes democràtics i per tant direcció d’alternativa per als sectors petit burgesos que ho reivindicaven.

Però en cap cas, ni Lenin ni Trotsky van recolzar la fragmentació dels estats com a manera d’afeblir el seu caràcter imperialista: per a això està la lluita de classes a cada país, contra el propi imperialisme. Els extractes procedeixen de http:// enlucha.wordpress.com/2013/02/ 20/una-respuesta-revolucionaria-ala-cuestion-nacional-en-escocia/.

Per a nosaltres aquestes no són raons, però ens preguntem, com compagina En Lluita aquesta posició amb la que manté a Catalunya? o és també una qüestió “tàctica i no de principis” –com diu el mateix autor en un altre articleEstaria bé que ens expliquessin o les diferències entre Escòcia i Catalunya, o si tot el seu suport a la CUP en la qual molts militen, és també una qüestió tàctica.

Per a nosaltres no hi ha diferència: Escòcia com Catalunya, són nacions oprimides i per aquesta raó és una qüestió de principis que els i les treballadores facin seva la defensa del dret democràtic a la seva autodeterminació, per a garantir el seu paper de subjecte a la revolució i la unitat de classe amb d’altres pobles.