SUPLEMENT LI 135 - gener 2015
TTIP. Tractat Transatlàntic sobre comerç i inversió EUA-UE.
PP+PSOE+CIU+PNB+UPyD contra els treballadors i treballadores Secció de la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacionalacional (UIT-QI)
1
L’estat espanyol pertany a la Unió Europea que alhora que absorbeix sobirania estatal i ha liberalitzat el mercat en el seu interior interior,, no té unió política, ni divisió de poders, ni estructura democràtica burgesa. La UE està dirigida per la Comissió, el poder Executiu, formada en l’actualitat per membres dels Grups Popular i Socialista, que ho van pactar esident pactar,, i el seu pr president (Jean-Claude Juncker) és l’expresident d’un paradís fiscal: Luxemburg, i va organitzar una trama d’acords secrets perquè les empreses més grans del món només paguessin l’1% en impostos. Aquesta comissió i l’anterior són les que negocien et el TTIP ractat en secr secret TTIP,, T Tractat Transatlàntic sobr e comerç i sobre inversió EUA-UE. Objectius del TTIP Eliminar aranzels que de fet ja gairebé no existeixen excepte en l’agricultura. Eliminar “barreres no aranzelàries”, es tracta de normativa legal i constitucional que pot entendre’s que limita les possibilitats de comerç. Aquestes normes poden ser: democràtiques, laborals, socials, sobre salut, mediambientals, financeres, econòmiques o tècniques. Un altre objectiu és proporcionar a les grans empreses privades dret de litigi i tribunals privats contra les lleis i decisions dels estats en aquells casos en els quals aquestes empreses entenguin que limiten els seus beneficis futurs.
22
Conseqüències del TTIP pels països de la UE Disminució d’exportacions fins a una dècada després de ser aprovat; pèrdues del PIB; pèrdues en els ingressos dels treballadors; pèrdues de llocs de treball. Es perdran aproximadament 1 milió d’ocupacions; reducció de la participació dels salaris en el PIB, hi haurà una transferència de renda del treball al capital; pèrdua en els ingressos públics dels Estats.
“Els cinc riscos majors per a la ciutadania europea serien els següents: 1. Pèrdua de drets laborals, ja que EUA només ha subscrit 2 dels 8 Convenis fonamentals de la OIT. 2. Limitació dels drets de representació col·lectiva 3. Oblit del principi de precaució en matèria d’estàndards tècnics i de normalització industrial. 4. Privatització de serveis públics, per l’establiment d’una llista reduïda d’aquells que no es poden privatitzar. 5. Risc de rebaixa salarial, tenint en compte l’efecte que pogués tenir el *NAFTA -i els sous més baixos de Mèxic- i l’eventual acord transasiàtic.” (Julio González, veure enllaços). De manera semblant a com el fracassat projecte de Constitució europea volia elevar a mandat constitucional un model econòmic capitalista liberal, i per tant fora del joc i debat polític, el TTIP pretén il·legalitzar programes i mesures igualitàries, d’ampliació dels serveis públics, socialitzants, sobiranistes,
proteccionistes o de defensa de les condicions laborals, sanitàries i ambientals. De manera semblant, el ALCA (o NAFTA), Tractat de Lliure Comerç entre EEUU, Canadà i Mèxic, signat fa vint anys ha aprofundit les desigualtats entre països i entre classes. La classe obrera d’EEUU ha perdut 700.000 llocs de treball i, en conjunt, s’ha perdut un milió de llocs (s’anunciava que es produiria la creació de 20 milions de llocs de treball). Mèxic ha obert les seves fronteres i ara és més vulnerable en productes agrícoles, doncs pateix de manera directa la competència de l’agricultura d’EEUU fortament subsidiada i les alces en el mercat mundial, com la del blat de moro pel seu ús en biocombustibles, alhora que ha canviat la constitució per privatitzar el petroli. Per contra, grans empreses privades d’EEUU i Mèxic han estat beneficiades. Es va pretendre estendre aquest tractat a tota Amèrica llatina menys Cuba, però l’intent va fracassar al 2005, per la resistència dels pobles, dels treballadors i de sectors de les burgesies. L’economia clàssica, capitalista liberal descriu el món com un mercat en el que les empreses competeixen, on actua l’oferta i la
demanda, els països s’especialitzen en produir les mercaderies per les quals tenen més avantatges comparatives, i el comerç internacional fa la resta. Lenin ja va advertir que això podia ser en part cert només fins al final del segle XIX. Les dues guerres mundials visualitzen la saturació dels mercats, la fi del repartiment colonial i, al 1929, la crisi de sobreproducció. La mateixa existència d’ex-metròpolis i excolònies, amb nivells diferents de desenvolupament, dóna lloc a l’anomenat “intercanvi desigual”, en el qual els països menys desenvolupats obtenen menys per les seves exportacions (que solen ser matèries primeres o productes poc elaborats), i els desenvolupats obtenen més per exportacions que solen ser productes o serveis amb alt valor afegit. A més, el cost de produir certa quantitat de producte
en unes instal·lacions que ja estan amortitzades, infrautilitzades, de les que es pot augmentar el seu ús amb torns de tarda, nit o festius o canvis organitzatius, permet lliurar el producte a preus tan baixos que elimina la possibilitat de que pugui néixer una industria semblant al país receptor, o produeix el seu tancament, si ja hi existia. El cert és que una economia planificada al servei de les persones, en un món o en extenses àrees del món socialistes, amb els principals mitjans de producció i industries i serveis estratègics nacionalitzats, també tindria una divisió internacional del treball. Si prenem com a referència els primers anys de la revolució, quan Lenin encara vivia, amb un tractament federalista cap a les nacionalitats, depenent de l’acció política, segurament hi hauria un cert equilibri entre producció federal i producció a les nacionalitats, tant per motius de sobirania i evitar dependències exagerades com per motius ecològics. Segurament hi haurien transferències de recursos d’unes zones a d’altres, immigracions, i plans nacionals o federals, estratègies contra el canvi
climàtic o contra l’escassetat de recursos. En l’actualitat, el capital assisteix a la baixada de la taxa de beneficis, emigra de la producció a l’especulació, exagera l’endeutament per obtenir ara un guany, encara que sigui hipotecant les generacions futures, però els seus mateixos esforços augmentant l’explotació laboral el porten a una crisi de sobreproducció. Crisi que, a més del patiment dels treballadors i treballadores, implica una recomposició del capital, amb la ruïna dels petits i alguns dels grans, i amb un domini més d’oligopoli dels capitals vencedors o sobrevivents. Si s’acorda aquest Tractat pel Consell i Parlament Europeus, els Parlaments estatals, els documents de les negociacions seran secrets durant 30 anys, com ho són ara les negociacions. A les Corts e s p a n y o l e s PP+PSOE+CIU+PNV+UPyD han votat en contra de la proposta d’IU de que es faci un referèndum. Es modificaran les normatives europees, tractats, constitucions de països i normativa d’estats. L’excusa serà una estandarització a la baixa per tal que no hi hagi obstacles tècnics al comerç. Canvis a la baixa en la normativa alimentària, sanitària, de medicaments, de pesticides, d’estàndards mediambientals, de
convenis laborals, de privatització de serveis públics, de model agrari. Cal recordar que EEUU no ha signat convenis sobre drets sindicals, que el 70% del menjar a EEUU porta organismes genèticament
modificats, que s’administren hormones amb efectes cancerígens a la ramaderia per tal que engreixi abans. A la cosmètica, la UE prohibeix 1.200 productes i EEUU 12. Les empreses d’Internet d’EEUU poden lliurar les dades i l’historial de navegació a governs i altres empreses. L’abús en les patents farmacèutiques dificulten els medicaments genèrics i incrementen el preu dels fàrmacs. Liberalisme o proteccionisme? El Tractat de Lisboa de la Unió Europea intenta forçar l’obertura dels mercats de productes, serveis i laborals. Fruit d’aquesta obertura, es desmantellen els serveis públics, els mínims salarials i de condicions de treball i sectors sencers tanquen i «legalment» no poden nacionalitzar-se, encara que amb la banca s’ha fet de tot. Històricament, les metròpolis amb colònies han estat a favor que els territoris sotmesos militar o econòmicament no posessin cap obstacle a l’entrada dels seus productes. En canvi, quan alguna producció estrangera ha amenaçat l’existència d’una producció pròpia, han posat barreres aranzelàries per preservar el seu propi mercat.
Veiem un efecte del liberalisme en l’especialització de produccions agrícoles de països dependents, per a l’exportació, mentre han d’adquirir el seu propi menjar al mercat mundial, amb la qual cosa
3
la possibilitat de menjar està subjecta a les cotitzacions del que venen i del que compren. La política contrària va ser la duta a terme, en part, al Japó, que malgrat tenir una baixa proporció de terra fèrtil respecte a la població, ha mantingut una agricultura subvencionada al marge del mercat per produir una part del seu aliment bàsic. Però el proteccionisme tampoc és cap panacea pels treballadors. Històricament, les burgesies nacionals amb estat han preservat el seu mercat, que coincidia amb les fronteres, per explotar elles soles als treballadors i treballadores tant com a productors com també com a consumidors. Economia planificada dirigida pels treballadors i treballadores El problema del liberalisme no és el seu caràcter internacional, sinó el seu caràcter de classe: està pilotat per les burgesies i serveix a l’intercanvi desigual imposat per l’imperialisme. L’opció entre liberalisme o proteccionisme és una opció que les burgesies i l’imperialisme prenen segons els convé, sense reparar en
incoherències, doncs no actuen per puresa ideològica, sinó per interessos. Però els treballadors i treballadores, com a classe mundial, no podem esperar a sortir del pou pilotats per les burgesies o els seus governs, doncs per salvar-se ells han d’enfonsar-nos a nosaltres. Les dues mesures econòmiques que resumeixen el socialisme serien la nacionalització (sense indemnització) del crèdit i dels mitjans de producció i la centralització del comerç exterior exterior.. Hi ha hagut règims burgesos que, en part, les han implementat, no en va Lenin es va inspirar en la centralitzada economia de guerra alemanya per traçar els eixos del que hauria de ser una economia planificada. A diferència de principis del segle XX, en els quals diferents revolucions socialistes van escometre la industrialització dels seus països i van aconseguir les economies d’escala, optimitzant l’ús del capital, posteriorment amb la traïció estalinista de la revolució i la no extensió a altres països, la internacionalització productiva l’està realitzant el capitalisme per obtenir-
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
44
ne el màxim benefici. Nosaltres diem que cal prendre l’estat amb control obrer per posar-ho al servei de les necessitats dels treballadors i treballadores. Cal oposar-se als tractats internacionals que ens obstaculitzin la supervivència. Són acords entre burgesies fets per garantir els seus beneficis, no les nostres vides.
No al TTPI! Per una economia al servei dels treballadors i treballadores, mesures socialistes contra la crisi i la pobresa, no al pagament del deute i sortida de la liberal Unió Europea. Per una Federació de Repúbliques Socialistes d’Europa.
Víctor Messeguer Nota: a l’adreça carrilet @openmailbox.org es poden demanar els enllaços
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista