SUPLEMENT LI 138 - juny 2015
Aquests darrers mesos, els homenatges a la fi de la II Guerra Mundial han omplert els mitjans de comunicació amb les cerimònies governamentals que s’hi han realitzat. No obstant, el que va ser en realitat, com a tancament sagnant a la disputa de com i de quina capital ressorgia de la crisi del 29 i la depressió dels 30; el que va ser el feixisme com una de les opcions del capital financer per a esclafar el moviment de masses; el que va ser el punt d’inflexió en una guerra en què el gir es dóna en la resistència de Leningrad -rebatejat Stalingrado- i s’acompanyà de la reguera de moviments de resistència europeus, posant al centre de l’esclafament nazi a les masses obreres i populars; la que va ser la vergonyosa traïció dels PC al servei del Kremlin de Stalin, per arrencar aquests triomfs de les seves mans per negociar la continuïtat del capitalisme en els tractats de Ialta i Postdam .... tot això, ha passat desapercebut. A tot això i als debats i lliçons que se’n desprenen, dediquem aquest suplement que pren un caràcter eminentment recopilatori de vells i de nous textos.
Secció de la Unió Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI)
1
La fi de la Segona Guerra Mundial
Fa 70 anys l’Exèrcit Roig va prendre Berlín El 2 de maig de 1945 capitulaven els nazis a la capital d’Alemanya. Després de gairebé sis anys d’horrors, amb immensos sacrificis, va ser aixafada la maquinària de destrucció del Tercer Reich. La derrota del nazisme és el més gran triomf revolucionari i democràtic en tota la història de la humanitat La segona guerra mundial va començar al setembre de 1939, després de la invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits de Hitler. Itàlia i Japó es van sumar als nazis. França va ser ocupada el 1940 i Anglaterra va començar a ser durament bombardejada. Al juny de 1941 va començar la invasió a la URSS. Al desembre del mateix any van bombardejar Pearl Harbour, obligant a EUA a entrar a la guerra. El Tercer Reich encapçalava l’intent d’imposar règims de brutal sobreexplotació en els països conquerits i esborrar del mapa a la Unió Soviètica, a la qual, tot i la dictadura burocràtica de Stalin, es mantenien les bases socialistes del gran triomf revolucionari de 1917.
22
De Stalingrad cap a Alemanya En 1940-1942, el mapa de gairebé tota Europa i de bona part de l’antiga URSS era negre, si
i de l’Exèrcit Roig va permetre anar canviant la situació. L’URSS (que va patir 22 milions
identifiquem aquest color amb l’expansió dels exèrcits de Hitler i el feixisme. La maquinària bèl·lica de Hitler era imparable. La conducció burocràtica de Stalin li havia facilitat l’avanç quan a l’agost de 1939 va fer un pacte de “no agressió” amb Hitler i es van repartir Polònia. Menys d’un any després, els exèrcits alemanys van començar la invasió a la URSS. Van arrasar Kíev, Minsk i altres ciutats, i van arribar a les portes de Moscou, ocupant Stalingrad al sud i assetjant per fam a Leningrad, sobre el mar Bàltic. Gairebé un terç del territori de la URSS va ser envaït, i les penúries sofertes pel poble soviètic d a v a n t l’acarnissament i la crueltat dels alemanys eren infinites. No obstant això, es van anar recuperant forces. La reacció de les masses russes
de morts) va jugar un paper de primera magnitud en la derrota de Hitler, que és minimitzat o directament amagat entre molts historiadors i pels successius governs dels “aliats”. Al febrer de 1943 es va produir la primera gran victòria: la rendició dels nazis que ocupaven Stalingrad. Va ser el punt d’inflexió. Amb ferotges combats, enormes patiments i els desastres propis de la dictadura de Stalin, l’Exèrcit Roig va anar recuperant terreny, fent retrocedir als nazis pam a pam. Les masses d’Europa central i occidental des de febrer de 1943 van començar a recuperar i a re-
sistir. A Polònia es va donar l’aixecament del gueto de Varsòvia a l’abril de 1943 i de tota la ciutat a l’agost de 1944 (deixada en l’abandó per ordre directa de Stalin, que va retenir a les seves tropes als afores). Els maquis a França, els partisans a Itàlia, la guerrilla antinazi a Grècia i Iugoslàvia es van anar enfortint. Anglesos i nord-americans al juny de 1944 finalment van desembarcar a Normandia. La resistència va alliberar Paris a l’agost d’aquest any. La batalla de Berlín El 14 d’abril de 1945 l’Exèrcit Roig va arribar a Berlín i va començar la batalla final. Hi va haver un intent aferrissat però inútil de resistir. Mentrestant, a Itàlia, el 28 d’abril, Benito Mussolini va ser capturat i afusellat pels partisans del partit comunista. Per la seva banda, Hitler, que havia intentat seguir donant ordres irrealitzables, es va suïcidar en el seu búnquer, al costat d’Eva Braun, el 30 d’abril, ordenant que les seves restes fossin incinerades immediatament. El 2 de maig el comandant a càrrec de la defensa de la ciutat va signar la rendició davant dels generals soviètics. L’horror havia estat aixafat. Amb un cost altíssim per als soviètics: en aquesta última batalla van tenir gairebé 80.000 morts i més de 270.000 ferits. Diferents historiadors assenyalen que la conducció burocràtica de Stalin i els seus generals van ser un factor important del gran nombre de víctimes dels soldats vermells. El 8 de maig es va realitzar una cerimònia amb la presència de generals anglesos, francesos i ianquis que, al costat del mariscal soviètic Zhukov, van signar una acta amb la definitiva capitulació de l’alt comandament alemany. La guerra havia acabat. Mercedes Petit www.uit-ci.org
I - Caràcter de la guerra Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la gran majoria de l’esquerra mundial la va interpretar, des d’un punt de vista “democràtic” burgès, com una agressió del feixisme contra la democràcia. No obstant això, va ser el producte de la contradicció entre els països imperialistes en el seu afany de buscar el domini capitalista al món, com explica Trotski. D’altra banda Nahuel Moreno, continuador del trotskisme ortodox internacional, va fer una important observació sobre el caràcter de la guerra, que segons ell, era una contrarrevolució feixista imperialista per derrotar el llavors únic estat obrer (Unió Soviètica), però també als règims democràtic-burgesos europeus i nord-americà. Aquí estan les posicions.
Tr o t s k i : Q u i é s e l c u l p a b l e d’haver començat la segona guerra mundial? Ahir vaig parlar del tema de la responsabilitat immediata per la guerra. Hitler va començar les sagnants operacions militars que Stalin li va ajudar a començar. Aquesta vegada la responsabilitat immediata, per així dir-ho jurídica, del començament de les accions militars es mostra més clarament que en la guerra passada. És sabut que el problema de la responsabilitat juga un gran paper en la propaganda internacional de tots dos bàndols combatents. Cadascun dels estats que participen en la guerra tracta d’atribuir-li la responsabilitat a l’enemic. Des del punt de vista històric i polític, no obstant això, aquest criteri jurídic (o diplomàtic) és d’importància completament secundària. Hi ha guerres progressives, justes, i hi ha guerres reaccionàries, injustes, independentment de
qui les “comenci”. Des d’una perspectiva històric-científica són guerres progressives, justes, les que serveixen a l’alliberament de les classes i nacions oprimides i fan avançar així a la humanitat. Per contra, són reaccionàries les guerres que serveixen per preservar un ordre social caducat o per esclavitzar a les classes treballadores i a les nacions endarrerides o febles. En conseqüència, el que revesteix una importància decisiva no és qui “va començar”, qui apareix com a “agressor”, sinó quina classe dirigeix la guerra i en funció de quins objectius històrics ho fa. Si la classe oprimida o una nació oprimida apareixen com a “agressors” en pro del seu alliberament, sempre aplaudirem aquesta agressió. L’intent de presentar la propera guerra com una guerra entre les democràcies i el feixisme es va estavellar contra el curs real dels esdeveniments. La guerra actual, que els seus protagonistes van començar abans de signar el Tractat de Versalles, va sorgir com a producte de les contradiccions imperialistes. Era tan inevitable com el xoc de dos trens que es deixen anar caminant en direccions contràries per la mateixa via. Els antagonistes principals en el continent europeu són Alemanya i França. En la lluita per l’hegemonia a Europa i les seves possessions colonials, França va intentar mantenir dividida i afeblida a Alemanya (a l’Alemanya democràtica, no a la feixista). En aquest sentit l’imperialisme francès va ser la comadrona del nacional-socialisme alemany. Per contra, Anglaterra, que tenia interès a trencar l’hegemonia de França a Europa i les seves
3
pretensions internacionals, va començar de seguida després de Versalles a recolzar a Berlín contra París. El rearmament de l’Alemanya nazi hagués estat impossible sense l’ajuda directa d’Anglaterra. Així, els
antagonismes dissimulats però profunds entre les democràcies van ser el trampolí de Hitler ... Les maquinacions diplomàtiques, els malabarismes amb la fórmula “democràcia versus feixisme”, els sofismes respecte a qui li cap la responsabilitat, no ens poden fer oblidar que la lluita es lliura entre esclavistes imperialistes de bàndols oposats per una nova divisió del món. Per les seves finalitats i els seus mètodes la guerra actual és la prolongació directa de l’anterior, només que la putrefacció de l’economia capitalista és molt més gran i els mètodes de destrucció i extermini són molt més terribles ... La tasca dels autèntics representants de la classe obrera i les nacions oprimides no consisteix a ajudar un sector imperialista en contra de l’altre, sinó a fer comprendre a les masses treballadores de tots els països el sentit reaccionari de la guerra present, en elevar el seu programa (federació socialista mundial de nacions) i en preparar-se per substituir el règim del saqueig pel de la cooperació internacional. Extractes de l’article “Qui és el culpable d’haver començat la segona guerra mundial?”, 1939.
44
Nahuel Moreno: Sobre la contrarevolució feixista imperialista La Segona Guerra Mundial presenta, com a mínim, elements similars [als de la guerra civil espanyola i l’antagonisme entre el règim democràtic burgès amb el feixisme]. Sense desenvolupar el tema, creiem que cal estudiar seriosament si no va ser l’intent d’estendre la contrarevolució feixista imperialista a tot el món, derrotant principalment a la Unió Soviètica, però també als règims democràticburgesos europeus i nord-americà. Això no vol dir que la Segona Guerra Mundial no hagi tingut també un profund contingut de lluita interimperialista. El que diem és que cal precisar bé, igual que a la Guerra Civil Espanyola, quin va ser el factor determinant. ¿Va ser la lluita del règim feixista essencialment contra l’URSS però també contra la democràcia burgesa? O va ser el factor econòmic, la baralla entre imperialismes pel control del mercat mundial? La Guerra Civil Espanyola va ser res més que l’expressió més espectacular d’un fenomen que es generalitzava: la resistència armada, la guerra civil contra els règims feixistes. A la Xina, el 1928, després de la traïció stalinista que va permetre a Chian Kai Shek donar el seu cop contrarevolucionari, es va obrir un procés guerriller de lluita armada del PC Xinès -i fins i tot en determinats moments d’altres corrents de l’exèrcit nacionalistacontra el règim feixista de Chian Kai Shek, i després contra la invasió japonesa ... Una cosa semblant va passar després del triomf militar d’Alemanya i Japó. Van esclatar moviments de resistència armada i d’escamot a Europa de l’Est i l’Oest, especialment a França i Itàlia. Aquest moviment antinazi en les nacions ocupades va ser recolzat pels marxistes revolucionaris ... Per la mateixa raó considerem com una de les grans gestes del proletariat mundial la lluita del gueto de Varsòvia contra els nazis [en 1943]. Extractes de “Les revolucions del Segle XX”, 1984
II - Què és e Quan a les dècades 1920 i 30 el feixisme -i a Alemanya el nazisme- estava en auge, la socialdemocràcia el prenia com una força a la qual caldria contenir dins de la democràcia burgesa. Mentre, els partits comunistes estalinistes, amb la seva política de la “tercera etapa” el veien com a “bessó de la socialdemocràcia”, fins a col·laborar a Alemanya amb el partit nazi contra els socialistes. Després canviarien la política per formar “fronts populars” amb els partits burgesos i petit burgesos -i incloent la socialdemocràcia- contra el feixisme. Per la seva banda Trotski ja llavors revelava el caràcter real del feixisme i contraposava al concepte de front popular amb la burgesia, el del “front únic” entre els partits obrers.
Trotski: Per què va triomfar el feixisme? A l’època de la declinació de l’imperialisme un bonapartisme purament bonapartista és completament inadequat; a l’imperialisme se li fa indispensable mobilitzar a la petita burgesia i aixafar al proletariat amb el seu pes. L’imperialisme és capaç de complir aquesta tasca només en cas que el propi proletariat reveli la seva incapacitat per a conquerir el poder, mentre que la crisi social va portar al paroxisme a la petita burgesia. L’agudesa de la crisi social sorgeix del fet que amb la concentració dels mitjans de producció, és a dir, el monopoli dels trusts, la llei del valor, el mercat ja no és capaç de regular les relacions econòmiques. La intervenció estatal es converteix en una necessitat absoluta…
el feixisme/nazisme? En la mesura en què el proletariat es mostri incapaç, en un moment determinat, de conquerir el poder, l’imperialisme comença a regular la vida econòmica amb els seus propis mètodes; és el mecanisme polític, el partit feixista el qui es converteix en el poder estatal. Les forces productives es troben en irreconciliable contradicció no només amb la propietat privada sinó també amb els límits estatals nacionals. L’imperialisme és l’expressió d’aquesta contradicció. El capitalisme imperialista busca solucionar aquesta contradicció a través de l’extensió de les fronteres, la conquesta de nous territoris, etcètera. L’estat totalitari, subordinant tots els aspectes de la vida econòmica, política i cultural al capital financer, és l’instrument per crear un estat supranacionalista, un imperi imperialista, el domini dels continents, el domini del món sencer… Tant l’anàlisi teòric com la rica experiència històrica de l’últim quart de segle van demostrar amb igual força que el feixisme és a cada oportunitat la baula final d’un cicle polític específic que es compon del següent: la crisi més greu de la societat capitalista; l’augment de la radicalització de la classe obrera; l’augment de la simpatia cap a la classe treballadora i un anhel de canvi de part de la petita burgesia urbana i rural; l’extrema confusió de la gran burgesia; les seves covards i amb traidoria maniobres tendents a evitar el clímax revolucionari; l’esgotament del proletariat; confusió i indiferència creixents; l’agreujament de la crisi social; la desesperació de la petita burgesia, el seu anhel de canvi; la neurosi col·lectiva de la petita burgesia, la seva rapidesa per creure en miracles; la seva disposició per a les mesures violentes; l’augment de l’hostilitat cap al proletariat que ha defraudat les seves expectatives. Aquestes són les premisses per a la formació d’un partit feixista i la seva victòria… És precisament aquesta condició de la societat la que estem observant ara. El feixisme no va arri-
bar en absolut “en lloc” del socialisme. El feixisme és la continuació del capitalisme, un intent de perpetuar la seva existència utilitzant les mesures més bestials i monstruoses. El capitalisme va tenir l’oportunitat de recórrer al feixisme només perquè el proletariat no va dur a terme en el seu moment la revolució socialista. El proletariat es va paralitzar en el compliment d’aquesta tasca per l’actitud dels partits oportunistes. L’única cosa que es pot dir és que va resultar que hi havia més obstacles, més dificultats, més etapes en el camí del procés revolucionari del proletariat que el que preveien els fundadors del socialisme científic. El feixisme i la sèrie de guerres imperialistes constitueixen la terrible escola en la qual el proletariat ha d’alliberarse de les tradicions i supersticions p e t i t burgeses, dels partits oportunistes, democràtics i aventurers, ha de treballar amb afany i ensinistrar a l’avantguarda revolucionària i d’aquesta manera preparar-se per complir la tasca sense la qual no hi ha ni hi pot haver salvació per a la humanitat… La socialització dels mitjans de producció és l’única solució al problema econòmic en una etapa determinada del desenvolupament de la humanitat. El retard en solucionar aquest problema condueix a la barbàrie feixista. Totes les solucions intermèdies empreses per la burgesia amb ajuda de la petita burgesia van patir un fracàs miserable i vergonyós. Extractes de l’article “Bonapartisme, feixisme, i guerra”, 1940
Nahuel Moreno: Què va ser el nazisme? La nostra expressió, socialisme o barbàrie, sembla una consigna, però en realitat és un concepte teòric molt profund. Significa que la crisi capitalista no condueix inexorablement al socialisme sinó que pot donar lloc a una nova societat de classes molt pitjor que el capitalisme, basada en formes de treball semiesclavistes. En aquest sentit és apassionant l’estudi del nazisme. El fenomen d’Hitler no ha estat estudiat a fons pels marxistes. En el racisme hitlerià tenim l’embrió d’una nova societat esclavista, amb els camps d’extermini i de treball on Hitler enviava als jueus, els polonesos i també als d’esquerres. És el començament d’una nova relació
de producció amb noves formes d’esclavitud… En primer lloc, Hitler va sotmetre a aquest principi d’esclavitud als jueus i als alemanys d’esquerra abans de la guerra. Després ho va estendre als pobles conquerits, principalment als eslaus. D’altra banda, a la història moderna no s’havia vist res semblat a la barbàrie nazi. A la Primera Guerra Mundial no existien camps de concentració on s’emprés mà d’obra esclava. Els únics precedents es remunten al sorgiment del capitalisme, i la conquesta d’Amèrica pels
5
espanyols i els portuguesos, principalment aquells...
Crec que és evident el paral·lelisme entre el genocidi dels indígenes pels espanyols, en els començaments del capitalisme, i el dels jueus i els eslaus per Hitler, ja en l’època de decadència del sistema. Però Hitler reprèn també un altre element de l’etapa inaugural del capitalisme: la tendència dels països més desenvolupats a transformar el món en colònies seves. Hitler converteix aquesta tendència en una política conscient de transformar en colònies a les nacions, les nacionalitats i els pobles europeus... El nazisme reprèn aquests mètodes [esclavitud, genocidi, super-explotació brutal de races “inferiors”] emprats pel capitalisme en la seva primera etapa i després abandonats en el seu apogeu: és la tendència més profunda del capitalisme en la seva decadència. Hitler representa el primer balboteig del que vindrà si subsisteix el sistema capitalista. Extractes de Nahuel Moreno, “Converses”, 1985
66
III - El pacte entre Hitler El 23 d’agost de 1939 es va signar un pacte a Moscou, anomenat de no agressió. També hi va haver un altre (Tractat germanosoviètic d’amistat i de fronteres) signat un mes després en què hi havia unes clàusules secretes que parlaven de reordenament territorial i polític del centre i l’est d’Europa. El pacte de no agressió, anomenat també pacte Molotov-Ribbentrop, subscrit per un període de 10 anys, va suposar una punyalada per l’esquena al cor dels comunistes europeus que s’havien vist obligats a exiliar-se d’Espanya, Itàlia i Alemanya.
Què hi ha darrere de l’oferta de Stalin d’arribar a un acord amb Hitler? En els últims mesos, els diaris han publicat bastant sobre negociacions secretes entre Berlín i Moscou. S’ha rumorejat que, sota la disfressa d’un tractat econòmic es troba en preparació un acord polític i fins i tot militar. És difícil determinar encara què hi ha de cert en aquestes informacions. De qualsevol manera, hi ha símptomes evidents que certifiquen amb eloqüència que s’ha desenvolupat i es desenvolupa algun tipus de negociacions... Però fins i tot abans que s’hagi efectuat, l’apropament entre Moscou i Berlín, ja s’ha convertit en un factor de la política internacional, doncs tots els centres diplomàtics d’Europa i del món sencer estan considerant ara aquesta possibilitat ... No obstant això, si entre un estat obrer i un imperialista, incloent a un feixista, es poden permetre acords, i si és així sota quines condicions, és una qüestió que en la seva forma abstracta ha perdut tot sentit en l’actualitat. No es tracta d’un estat obrer en general, sinó d’un estat obrer degenerat i putrefacte. La naturalesa d’un acord, els seus límits i objectius,
depèn directament dels que el signen. El govern de Lenin es va veure obligat a Brest-Litovsk a arribar a un acord temporani amb els Hohenzollern per tal de salvar la revolució. El govern de Stalin és capaç d’arribar a acords només en funció dels interessos de la camarilla governant del Kremlin i en detriment dels interessos de la classe obrera internacional ... El tret fonamental de la política internacional de Stalin en els darrers anys ha estat aquest: negocia amb el moviment obrer el mateix que amb petroli, manganès i altres béns. No hi ha ni un polsim d’exageració en el que afirmo. Stalin considera les seccions de la Comintern dels diferents països i la lluita d’alliberament nacional de les nacions oprimides com a canvi menut en els seus tractes amb les potències imperialistes. Quan necessita l’ajuda de França, sotmet el proletariat francès a la burgesia radical. Quan ha de donar suport a la Xina contra Japó, sotmet el proletariat xinès al Kuomintang. ¿Que faria en el cas d’un acord amb Hitler? Evidentment, Hitler no necessita específicament l’ajuda de Stalin per a estrangular el Partit Comunista Alemany. A més, tota la política precedent d’aquest ho va portar a la situació a la qual es troba reduït. Però és molt probable que Stalin estigui d’acord en tallar-li tots els subsidis al treball il·legal a Alemanya. Aquesta és una de les concessions menors que hauria de fer, i estaria ben disposat a fer-la. Trotski, 6 març 1939 Stalin, el comissari de Hitler Durant vint anys l’expansió de l’imperialisme alemany va estar estretament reprimida. Quan va començar a trencar els dics, les cancelleries diplomàtiques es van desconcertar. Les prolongades i estèrils negociacions entre Londres-París i Moscou, posteriors a Munic, van constituir la segona
i Stalin etapa del seu desconcert. Des de 1933 en endavant vaig declarar contínuament a la premsa mundial que l’objectiu de la política exterior de Stalin era arribar a un acord amb Hitler. Però la meva veu era massa modesta com per convèncer els amos del destí. Stalin va muntar la seva vil comèdia, “la lluita per la democràcia” i almenys parcialment el van creure. Gairebé fins a l’últim dia, Augur, corresponsal semioficial del New York Times de Londres, repetia que estava segur que s’arribaria a un acord amb Moscou. Resulta penosament alliçonador que el parlament estalinista ratifiqués el pacte germanosoviètic... el mateix dia en què Alemanya va envair Polònia!
La causa general de la guerra resideix en les contradiccions irreconciliables de l’imperialisme mundial. No obstant això, el ressò específic d’aquestes contradiccions que va fer començar les operacions militars va ser el pacte germanosoviètic. Durant els mesos anteriors, Goebbels, Foerster i els altres polítics alemanys repetien insistentment que aviat arribaria el “dia” de l’acció decisiva. Ara resulta indubtablement clar que va ser el dia en què Molotov va posar la seva signatura en el pacte germanosoviètic. Cap poder podrà esborrar aquest fet dels annals de la història! No es tracta en absolut que el Kremlin es senti més proper als estats totalitaris que als democràtics. Això no és el que determina la seva orientació en els assumptes internacionals. Malgrat la seva aversió pel règim soviètic, el parlamentari conservador Chamberlain va fer tot el possible per arribar a una aliança amb Stalin. No es va concretar perquè Stalin li té por a Hitler. I no és per casualitat que el tem. L’Exèrcit Roig està escapçat; no és simple xerrameca sinó una tràgica veritat. Voroshilov és un invent. Se li va crear artificialment, a través de la propaganda totalitària, un halo d’eficiència ... El Kremlin tem a l’exèrcit i tem a Hitler. Stalin exigeix la pau a qualsevol preu ... En la guerra anterior la derrota d’Alemanya es va produir fonamentalment perquè no rebia matèries primeres de la URSS. No per casualitat la signatura del pacte polític va ser precedida per un acord comercial al qual Moscou no hi pensa renunciar. Per contra, en el seu discurs d’ahir davant el Consell Suprem, Molotov va remarcar sobretot les excepcionals avantatges econòmics de l’amistat amb Hitler. El pacte de no
La traïció dels par tits comunistes Els governs i exèrcits de les potències imperialistes i la burocràcia soviètica que es van afrontar al nazisme anaven teixint diferents pactes a mesura que avançaven sobre les forces alemanyes. Tots coincidien en garantir la reconstrucció capitalista-imperialista d’Europa, repartint-se entre ells “esferes d’influència”, és a dir, territoris on predominaran uns i altres. La figura de Stalin va sorgir immensament enfortida a partir d’aquell tremend i històric triomf. El seu objectiu era liquidar tot indici d’avanç de nous triomfs revolucionaris i socialistes. Així podria consolidar i estendre el domini de la burocràcia soviètica, imposant altres dictadures en països ocupats per l’Exèrcit Roig a Europa de l’est (part d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària). A França i Itàlia es va consumar una colossal traïció. Allà la massiva resistència antinazi (maquis i partisans) estava armada i dirigida pels partits comunistes. Aquests estaven en condicions d’impulsar el triomf de noves revolucions i imposar governs obrers i socialistes en aquests països claus. L’ordre del totpoderós Partit Comunista de l’URSS va ser lliurar les armes i sumar-se a la reconstrucció capitalista, formant governs d’unitat amb els principals partits polítics de la burgesia, com la democràcia cristiana a Itàlia o donant suport al gaullisme a França. A Grècia van permetre que les tropes britàniques esclafessin als guerrillers que havien estat decisius en l’expulsió dels ocupants alemanys. En les conferències de Ialta (a la península de Crimea) en 1943 i de Potsdam (a Berlín) el 1945, Stalin es va reunir amb el britànic Churchill i el ianqui Roosevelt primer, i després amb Truman, per signar aquests acords contrarevolucionaris. Mercedes Petit
agressió, és a dir, l’actitud passiva cap a l’agressió alemanya, es veu coronat així per un tractat de col·laboració econòmica en benefici de l’agressió. El pacte garanteix a Hitler la possibilitat d’utilitzar les matèries primeres soviètiques de la mateixa manera en què Itàlia, en el seu atac a Etiòpia, va utilitzar el petroli rus ... L’ocupació de Polònia assegurarà la contigüitat de les fronteres amb la Unió Soviètica i el desenvolupament ulterior de les relacions econòmiques. Tal és l’essència del pacte ... Trotski, 11 setembre 1939
7
Nahuel Moreno sobre Ialta i les seves conseqüències Moreno ha assenyalat tres aspectes fonamentals d’aquells acords. Primer: la instal·lació del lideratge nord-americà, no només a nivell econòmic, sinó com a potència hegemònica imperialista en els àmbits polític i militar. Segon: la unitat contrarevolucionària entre la conducció del PCUS -anomenada periodísticament el Kremlin i l’imperialisme, que es van repartir les “esferes d’influència”. Tercer: l’agreujament de la crisi de direcció revolucionària, com a conseqüència de l’enfortiment del poder estalinista, com a govern burocràtic a l’URSS i dels seus partits a la resta del món. Recordem alguns fragments dels seus textos: “A partir d’aquesta postguerra, [...] s’estableix un front únic contrarevolucionari entre l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin, sobre la base de la coexistència pacífica, concretat a Ialta -febrer 1945-, Postdam juliol-agost 1945- i el nou ordenament mundial: l’ONU, el repartiment de zones d’influència, etcètera. Encara que es produeix “la guerra freda” i profunds frecs entre Washington i Moscou, encara que es donen diverses guerres calentes contrarevolucionàries, com les de Corea i Indoxina -Vietnam-, tant Washington com Moscou actuen en general d’acord i defensant aquest nou ordre mundial organitzat a Ialta i Postdam. Stalin i Roosevelt es divideixen el món en dos blocs controlats per l’imperialisme nord-americà i el Kremlin, amb l’objectiu de frenar, desviar, aixafar o controlar la revolució dels treballadors en el món. “Gràcies a aquest acord contrarevolucionari i a la col·laboració indispensable del estalinisme, l’imperialisme nord-americà pot implementar el “pla Marshall” que porta a l’establiment i estabilització de l’economia capitalista a l’occident d’Europa i al Japó, i la divisió d’Alemanya i el seu proletariat. Aquest suport a la contrarevolució al Japó i a Europa per part del Kremlin li va permetre a l’imperialisme aconseguir el boom econòmic de prop de vint anys. [...] Gràcies al Kremlin l’imperialisme va poder compensar la seva crisi a nivell imperialista amb la seva estabilització com a capitalisme metropolità, és a dir, compensar l’expropiació del capitalisme en països relativament perifèrics limítrofes de l’URSS-, el que li va permetre mantenir la seva hegemonia sobre la economia mundial i aconseguir un procés d’acumulació i desenvolupament capitalista mai igualat als països metropolitans. “
Extractes de “Actualització del Programa de Transició”, 1980 88
IV- Ialta, febrer del 45 Stalin, Churchill i Roosevelt es van rrepar epar tir el món Fa 70 anys es va realitzar la Conferència de Ialta. Davant la imminent liquidació de Hitler i el nazi-feixisme, els “Tres Grans” -com se’ls deia periodísticament van acordar un “nou ordre mundial” capitalista, dominat pels Estats Units, i es van repartir “zones d’influència” amb els buròcrates que governaven l’URSS. Ialta és una ciutat situada a la zona muntanyosa de la península de Crimea, al mar Negre. Està propera al port de Sebastopol, al sud d’Ucraïna. En 1945 era part del territori de l’antiga URSS, i l’amfitrió va ser Stalin. Els exèrcits de Hitler venien de derrota en derrota. Era imparable l’avanç de l’Exèrcit Roig en la seva ofensiva d’hivern, que feia créixer el colossal ascens de les masses europees contra el nazisme. A Grècia les tropes britàniques van combatre a la guerrilla antifeixista per evitar que prenguessin el poder. A Iugoslàvia les forces guerrilleres de Tito pràcticament dominaven tot el territori.
Un pacte per salvar el domini imperialista mundial Com diu Nahuel Moreno (veure requadre), Roosevelt, Churchill i Stalin es reuneixen amb un objectiu molt clar: frenar o aixafar la revolució socialista dels treballadors a Europa i al món. Les negociacions i acords es venien teixint des de 1943, després que la victòria soviètica en Stalingrado va iniciar la caiguda del nazisme. Com ho recordava en 1946 el fill de Roosevelt, “a Yalta es va aconseguir la unanimitat i se li va posar carn a l’esquelet del món de la postguerra” (Així ho veia el meu pare. Sudamericana, 1946). Alguns dels seus punts principals van ser:
-La divisió d’Alemanya, en quatre zones, amb tropes d’ocupació russes, ianquis, angleses i franceses. Més que la pretesa “desnazificació” del país, volien desmembrar al poderós proletariat alemany, per no córrer el risc que recuperés la seva tradició de ser el més organitzat i de major tradició marxista del món. -La fundació de les Nacions Unides, organització mundial dominada per les potències imperialistes que va donar un fòrum institucional als acords amb la burocràcia estalinista. -Una sèrie d’acords sobre noves fronteres (en particular Polònia) i annexions (per exemple, les repúbliques bàltiques). En síntesi, els aliats van acordar amb Stalin dividir Europa en dues esferes d’influència. La part occidental seria reconstruïda econòmicament amb l’ajuda ianqui. Stalin es comprometia que els partits comunistes d’Itàlia i França, que co-dirigien o dirigien la resistència, abandonarien les armes i es dedicarien a la reconstrucció capitalista. Així va ordenar que es frenés per complet un procés que es podia encaminar al triomf de la revolució obrera i socialista en aquests països. A l’Europa de l’est, dominada per l’Exèrcit Roig, Stalin es comprometia a mantenir el capitalisme i instal·lar governs “d’unitat nacional” amb les respectives burgesies, sense avançar en la seva expropiació. Els aliats respectarien aquests territoris com a part de la influència soviètica. La colossal traïció que van practicar Stalin i els partits comunistes davant la fi de la segona guerra mundial va permetre la salvació del capitalisme a la devastada Europa i del seu domini mundial. Mercedes Petit