SUPLEMENT LI 139-setembre 2015
A mitjans de juliol s’acomplien els 20 anys de la matança de Sr ebr enica. Els rrecor ecor ds s’amunteguen en pensar -hi. Al Srebr ebrenica. ecords pensar-hi. setembre de 1996, a Ajuda Obrera a Bòsnia, començàvem la campanya amb les Dones de Srebrenica a partir del contacte que havíem tingut amb elles a T uzla. V indrien dos anys intensos: nous viatges a T uzla, viatge amb 50 dones al Tuzla. Vindrien Tuzla, Parlament Europeu, gira de les dones per Catalunya explicant el succeït i finalment per presentar el seu llibre de testimonis, que vam traduir i publicar en català, castellà i bosnià. Com els dèiem a elles i es llegia a les xapes, volíem fer realitat “Mi nismo same” –No esteu soles-. El suplement recull el que va passar i la campanya amb Zene Srebrenice (Dones de Srebrenica) 1
Secció de la Unió Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI)
Bòsnia: entre els mètodes feixistes i les potències occidentals
Srebrenica. Què havia passat? Davant la previsible proclamació de la independència per part de Bòsnia al 92, ja l’any anterior, els presidents serbi Milòsevic i el croata Tudjman signen l’acord de Karaðorðevo repartint-se-la darrera els reaccionaris conceptes de la Gran Sèrbia y la Gran Croàcia. La resposta militar sèrbia en el 92, amb l’exèrcit iugoslau a les seves mans, no es fa esperar. Però molt aviat, aquestes forces es troben amb problemes de disciplina sobretot entre els joves soldats que troben al davant un bloc popular multi ètnic – a Bòsnia, les barreges familiars superaven el 30% de les famíliesarmat i disposat a deixar-se la vida en defensa de la nova república. Per això des de molt al principi –i al igual que els croats en la seva expansió sobre terres bosnianes en la zona de Mostar i costa adriàtica-, tiren mà de paramilitars feixistes: són els txètniks serbis i els ústaixes c r o a t s 1 . Així, malgrat arriba un moment en que teòricament els exèrcits serbis i croats ja no ataquen Bòsnia, en realitat ho segueixen fent, armant i aprovisionant els paramilitars que es dediquen a eixamplar el territori aplicant brutals sistemes de neteja ètnica –amb les violacions generalitzades com arma de guerra-. En el cas croat integren als ústaixes en les Forces de Defensa de Bòsnia-Herzegovina a finals del 1992, dependents del HVO (Consell de Defensa de Herzeg Bosna), i ja sota aquest nom porten a terme la neteja ètnica de Lašva i la destrucció del Mostar-est “musulmà” en el 93. Al poc estabilitzen les zones ocupades –el 20% del territori-, es declaren entitat autònoma, i Mate Boban en nom del HVO acorda amb Milòsevic el fi de les hostilitats. La guerra amb els txètniks no acabarà fins el 1995. A 1992 els feixistes txètniks havien pres la ciutat de Srebrenica de més de 30.000 persones. Aquell mateix any, els bosnians la van reconquerir amb nombroses baixes degut a la cal rrecor ecor diferència d’armament –cal ecor-dar que occident tenia decretat un 22
embargament d’armes que no afectava els serbis, ni per tant als p a r a m i l i t a r s t x è t n i k s, q u e l e s seguien rebent obertament de Rússia i també poc als croats, apadrinats pels alemanys alemanys-. Però malgrat recuperar la ciutat, aquesta va quedar assetjada. La ONU ja havia definit la seva posició quan va començar el desplegament a 1992, tot apareixent com a forces d’interposició (UNPROFOR) que anaven avalant la destrucció de les fronteres bosnianes al ritme de la neteja ètnica del txètniks serbis i els ústaixes croats –ambdues exigint estats autònoms ètnicament purs dins de Bòsnia-, observant els bombardejos – quan no facilitant-los- sobre civils o avalant passivament els setges abans de tornar a desplaçar les forces d’interposició alhora que desarmaven als bosnians en 8 diferents “zones de seguretat”. A principis del 93, la proposta de pau de Vance i Owen, ja reconeixia la divisió ètnica com a única base per a les negociacions. El president serbi Milosevic, òbviament va compartir el plantejament i darrera la seva presència a Ginebra, Mladic, des de l’anomenada República Srpska dins Bòsnia, l’avala i concreta els seus plans expansius al capdavant de les forces txètniks. En la mesura en que Srebrenica estava dins d’aquesta àrea, els plans de neteja l’afectaven de ple. Per tant al setge s’hi sumen diferents ofensives. El 16 d’abril de 1993, la ONU va declarar Srebrenica “ z o n a d e seguretat” a canvi del desarmament de la milícia bosniana, en aplicació de l’embargament d’armes occidental. Era el resultat de les negociacions de Mendiluce com a cap de l’ACNUR a la zona “per aturar” una de les dures ofensives sobre la ciutat. Els bosnians van quedar desarmats amb un setge militar i de fam que va seguir malgrat la “protecció” dels cascos blaus de la UNPROFOR durant els dos anys següents. L’atac txètnik de juliol del 1995 va ser notificat als cascos blaus holandesos destinats a Srebrenica,
junt amb l’ordre de no disparar ja que eren “forces de pau”. L’onze de juliol, gran part de la població va refugiar-se a la base de l’ONU, a Potocari, davant un atac txètnik davant el qual no tenien amb què enfrontar-se i que ràpidament ocupava la ciutat. Acorralats a Potocari, quan els cascos blaus es van retirar, els txètniks es van dedicar a una neteja ètnica sistemàtica. Es van separar homes –des d’aproximadament els 16 anys, encara que n’hi van quedar de 14- de dones, nens i ancians – a partir dels 65 o 70-. Van retenir als primers i van obligar a marxar al segon grup, a través del bosc cap a la zona “musulmana” -cap a Tuzla-, sense aliments i mentre eren assetjats pels grups paramilitars. Els homes van ser eliminats i van desaparèixer en diferents foses comunes. No van ser les úniques, ja que alguns grups que havien fugit – no anant a Potocari- i ja s’havien internat als boscos, van ser sorpresos i també eliminats. Van desaparèixer de cop uns 8.000 homes de Srebrenica. Al desembre però, es signava la pau de Dayton amb el vist i plau de l’ONU avalant tota la neteja ètnica, i per tant “conquestes” com les de Srebrenica, i les darreres línies de confrontació. La vam anomenar la “pau dels cementiris”. S’havia acomplert la divisió entre serbis i croats del 91: els primers amb la República Srpska i els segons amb el control de les àrees musulmanes en una Federació de Bòsnia-Herzegovina que quedava dins la Federació general de Bòsnia. La Bòsnia multiètnica independent havia desaparegut. EUA; Rússia i Alemanya van córrer a beneir-ho. Al 96 es realitzaven les primeres eleccions a Bòsnia que generaven unes inoperants institucions governamentals supeditades a l’acord de les tres parts, però amb total satisfacció occidental. Els calia que s’oblidés Srebrenica.
Notes 1 Txètniks i ùstaixes es reivindicaven continuadors de les forces nacionalistes, del mateix nom que van rebre el suport de Hitler contra els partisans durant la segona guerra mundial.
Srebrenica: no oblidem!
Un crit de Justícia! L’11 de juliol del 96, les dones de Srebrenica sortien als carrers de Tuzla exigint justícia i impossibilitant l’oblit que volia imposar la pau de Dayton. A l’agost, durant els camps de treball que vam organitzar com Ajuda Obrera a Bòsnia, es prenia contacte amb elles al visitar Bosfam, una organització de dones a la qual ja havíem portat ajuda humanitària i materials pels tapissos i productes tèxtils que realitzaven. El compromís era arrencar una campanya internacional de suport i exigència de justícia, tot combatent l’oblit. Vam escriure llavors: “Justícia és condemnar a Karadzic i Mladic1, responsables directes del genocidi. Justícia és sentenciar Milosevic i Tudjman2, inductors del genocidi i els qui van armar a xètnikx i ùstaixes per aplicar la neteja ètnica. Justícia és jutjar a l’ONU i als governs occidentals que van impedir el legítim dret d’autodefensa dels bosnians i es van fer còmplices del genocidi.” (Butlletí 8 especial d’AOB de setembre 1996)
1. La campanya de suport polític La campanya va arrencar a Barcelona, Girona i Madrid amb assemblees, xerrades, Correfocs a Barcelona, carreres de duros a Villaverde, kafetes a Badia o Sabadell...fins arribar a l’impressionant concert de Girona omplint l’estadi de Fontajau, havent aconseguit la participació dels grups de rock català més representatius del moment. Van ser una multitud d’activitats per aconseguir finançament per acompanyar la batalla política. Aquesta, arrencava d’una recollida de signatures exigint a institucions veïnals o sindicals l’exigència de justícia a la institució immediata superior que, a la vegada que es posicionava, ho
exigia al Parlament. Centenars de xerrades a tots els nivells i l’organització de comitès de suport, va n fer possible la van recollida de 15.000 signatures i el posicionament d’Ajuntaments com ara el del Prat, Salt, ... i un llarg etcètera. El lliurament el vam fer amb una representació de 4 Dones de Srebrenica que vam portar de gira un mes. Així, al març del 97, participàvem plegats del dia de la dona Treballadora tot obrint el seguici amb els seus coixins brodats a mà per cadascun dels desapareguts. Van ser jornades atapeïdes de xerrades, de visites institucionals, etc... amb l’exigència de responsabilitats directes a l’ONU i els governs occidentals.
Assemblees i Xerrades... moltes xerrades
8 de març. Amb les Dones a la manifestació de Barcelona (un coixí per cada desaparegut) 3
11/07/1997 a la "frontera" amb la Rep. Srpska, sense poder arribar a Srebrenica 2. Les Dones de Srebrenica: dels filats al Parlament europeu Així vam arribar al segon aniversari, l’11 de juliol del 1997. Però aquest cop vam ser amb elles i la manifestació no va quedar a Tuzla. Van sortir en autocar cap a Srebrenica, en aquell moment ja “en pau” però dins de la República Srpska. Els últims metres abans de la “frontera”, a peu i en manifestació... fins els filats on soldats de l’ONU a una banda i txètniks a l’altre, van barrar-nos el pas. El clavell que la nostra companya portava en nom de tots, va quedar com els demés al filat, sense ni acostar-se a les foses comunes properes a Srebrenica. Els demés, els esperàvem a Tuzla on havíem arribat amb un altre camió d’ajuda humanitària que aquest cop quedava en mans de l’Associació de les Dones de Srebrenica pel seu ús. I immediatament organitzàvem l’autocar que amb 50 dones i dues
44
de nosaltres es posava en marxa cap a Estrasburg a l’espera de ser rebudes pel Parlament Europeu, per aquelles dates ja “molt afectat” pel que va ocórrer a Srebrenica. La resta seguíem amb cotxe per organitzar-les la rebuda a Estrasburg amb els i les companyes que en caravana venien des de l’Estat Espanyol cap a la seu del Parlament. L’atrafegat viatge de l’autocar, rebutjat a totes les fronteres malgrat portava tots els papers en regla, les nits de les nostres companyes dormint a un parc públic per estar a primera hora a l’ambaixada de torn per accelerar els tràmits, les trucades angoixants no tenint clar si arribarien, les cures de les dones de Srebrenica a les nostres companyes quan tornaven dels tràmits a l’autocar... mereixerien un llibre de memòries i recordar-ho ens omple d’orgull. No les vam fallar i van arribar a Estrasburg. Però les portes estaven tancades. El pelegrinatge per a que algú les
Estrasbourg. Hall del Parlament europeu. Assemblea de balanç amb les 50 dones que havien viatjat i la trentena de nosaltres.
escoltés, l’ofensiva visita guiada pel Parlament Europeu, l’indignant entrevista amb Mendiluce –llavors ja diputat socialista que no les deixava parlar tot dient que a ell no li havien d’explicar res-, la falta de “temps” del grup de l’esquerra i els verds que “ho comprenia tot”, ... van impossibilitar l’objectiu que era que responent a les dones i amb el suport de les signatures, el Parlament resolgués la investigació i l’assumpció de responsabilitats dels cascos blaus europeus, així com s’obrissin les foses i s’identifiqués els cossos per a que les seves famílies poguessin enterrar-los. Tot i així, la seva presència i tenacitat, esberlava el mantell d’oblit i anys després es concretaria amb alguna mesura pal·liativa. En la qual cosa, AOB va posar el seu gra de sorra. 3. AOB, altaveu dels testimonis de les Dones de Srebrenica La campanya d’altre banda, no s’aturava al Parlament. Calia donar a conèixer els esfereïdors testimonis de les Dones per a que es multipliqués la solidaritat i la pressió imposés alguna de les seves reivindicacions. Per això van caldre nous viatges a Tuzla per recollir els 62 testimonis que malgrat les forçava a reviure el més dolorós de les seves vides, sentien la urgència de cridar-ho al món. I una duríssima tasca de traducció i correcció –estruncada de cops amb un nus a la gola per la brutalitat d’una violació, la mort d’un nen ofegat relatada per la seva mare, o un avi degollat-. El maquetat, el cartell que va ser símbol de la campanya -el crit de Munch format amb els noms dels desapareguts- ... fins aconseguir un llibre que vam publicar en castellà, català i bosnià, que es llençaria el 23
d’abril de 1998. Per llavors, tornava a estar aquí una altra la ONU delegació de “Zene Srebrenice”. Camp de Potocari. nsa vaig El llibre es va exhaurir, i ja no hi nt indefe e g e d d uda. El multitu va haver capacitat per reimprira coneg an jo a “Entre la c a n ’u mir-lo. Ara estem tractant de cies d nyar qu tenir notí . Ell em va ense on e pre de b penjar a internet aquelles valuoses tr s meu me sòlid, sem me amb o rd o c veus, perquè aquells crus El re és un ho èsties era nen. ent. Ara ri m testimonis són el millor reflex del que o s fens, i b r, humo ts... Inde n a n g ldats de a s havia estat la política occidental en es juda. So a e nas i oïd s n e ll només ltant. S la guerra de Bòsnia-Herzegovina. I ors... I e d a al seu vo rv e s humana i políticament, pels qui vam om ob i l’ONU c s” Testimon viure tota la campanya, com un reva a nen a enseny 6 9 19 cord gravat a foc de moments etembre d’AOB, s . p s e intensíssims, i de la necessitat de la 8 Butlletí solidaritat internacional per un poble que decideix el seu futur. Per això, quan després els t petita, com Testimoni 27: “... L’esperança és mol pobles de Txetxènia, Timor, Tunis ient per insistir.” una gota dins la mar, però és sufic o Síria fan el mateix, se’ns posa crit de justícia. un Bòsnia: la pell de gallina només de peni AOB, 1998 ce reni Zene Sreb sar quantes altres Srebrenica puguin repetir-se a mans de dictadors, s’anomenin Milòsevic Potocari, 11 de julio o Al-Assad, i com la política ocCamp. B l ase de la de 1995 cidental repeteix els mateixos ONU paranys contra els pobles i la “ Va m v e n seguir viu ir b u s c a n t s a lv vida dels qui els defensen. I a s. Prese rvar els n c ió . Vo lí e m a nosaltre desgraciadament, massa ostres N s mateixo ens. I s. Nomé No teníe sovint, les pressions sobre gran s volíem m res m v iure. é s l’ . h Tota el d avien pre part de l’esquerra internacioemés en s. s Al meu c nal, fan d’aquesta una obserostat, un braços. a jove am vadora passiva que no Dos o tr b un nen es anys plora. In exerceix la solidaritat que cal d’edat. E en fructuosa l ment la consolarals i a les treballadores que mare tra nen lo. Te ga c ta n a de A i l voltant n allà no h lluiten. i o la mare d més botxins. Un ha menjar. d el nen qu e plora. I ’ells crida a segueix ebr enica, mai Vam dir “Sr “Srebr ebrenica, plorant... el nen en cara I lla meu, i el més” i hem de treballar per cap del n vors, una daga, déu e n està a cos a un a fer-ho realitat. un costa altre... C t, i el os petit, de nen indefens sen , cos sense ca se cap... Bebè Notes , petit p .. . bebè 1 Crit de la Karadzic i Mladic eren els mare. C crit i ma rit que a caps polític i militar ns que s rriba al c ’estenen el, mortal co respectivament dels cap el n nvulsió, i en en altre cop cop una txètniks el c daga ma 1 ta a la m àstig, i altre Milosevic i Tudjman: prop del are que seu nen.. cau presidentes de Sèrbia i . No hi va h a v e r plor de n Croàcia. en” Butlletí 8 Testimon esp. d’AO i B, setem bre 1996
Presentació del llibre el 23 d'abril del 98, abans de posar la paradeta a les Ramblas. 5
La campanya d’Ajuda Obrera a Bòsnia. “De treballador a treballador” La campanya va néixer a Anglaterra amb Workers Aid for Bosnia que va proposar combois internacionals d’ajuda humanitària que arribessin a Tuzla. L’objectiu era donar tot el suport a la lluita per la independència del poble bosnià i ferho des de la perspectiva de classe. L’elecció de Tuzla no era casual. Estava totalment aïllada al nord, era una ciutat minera del carbó, molt interètnica – moltíssimes famílies d’origen barrejat: serbis amb bosnians, croates amb serbis,... tots defensant la independència de Bòsnia-, i on l’organització de la defensa es feia des del sindicat miner i la universitat, fent rotacions de 6 mesos de feina o estudi i 6 a la línia de front amb la concepció del poble en armes que va està en l’inici del que després seria l’Armija bosniana. Ens hi vam sumar de seguida i vam participar en el II comboi a desembre del 1993. Però no vam arribar a Tuzla: la ruta pel nord estava minada. El III, ja per la llarga ruta del sud, va portar a companys de Madrid i Barcelona, bombers de Bilbao i un company grec: va ser el primer que va entrar en l’assetjada ciutat i va ser rebut amb alegria pels seus habitants.
66
d’enfortir les organitzacions En aquest i tots els posteriors ja bosnianes: el següent comboi portàvem material humanitari recollit recollia les piles de fulles signades a fàbriques, escoles o mines com amb el que havia rebut cada família les de Sallent i en vehicles propis a través del sindicat. majoritàriament donats. DemanàDurant la guerra, les vem o formàvem lots amb 1 kg de manifestacions van ser petites degut sucre, 1Kg de farina i 1l d’oli, com a a les posicions de les grans la base pel manteniment d’una organitzacions de l’esquerra, però família un mes, i recollíem no la resposta de la gent que ens aportacions en metàl·lic –o fèiem permetia omplir i portar els camions. activitats per aconseguir-les- per Així el full a porta de fàbrica “Per finançar el transport. Després afegiríem d’altres coses també útils. Bòsnia: de treballador a Molts combois es van realitzar junt treballador” obtenia multitud de lots al matí següent; o els comitès de als camions britànics, però també suport que van proliferar i arribaven en vam fer de sols, amb companyes a pressionar ajuntaments com el de de Girona, Barcelona, Madrid, Ceuta, les Illes, … i de Portugal, RUTES DELS COMBOIS D'AOB Brasil, o ArgentiI ÀREES ÈTNIQUES RECONEGUDES PER L'ONU PEL na. O RETORN DE REFUGIATS A 1997 coordinant-nos amb d’altres campanyes com amb el Vaixell per Bòsnia del sindicat suec SAT. La descàrrega es feia en el sindicat miner –i alguna en la universitat o en l’associació de dones Bosfamamb llistats del contingut. No distribuíem res nosaltres, fent de Papa Noel estranger, sinó que es tractava
Molins, St. Vicenç, Bilbao o fins i tot Madrid a col·laborar. Les ONGs van anar creixent amb el to pacifista i humanitari: Mestres per Bòsnia, Catalunya per Bòsnia... i la vetlla en més de 200 localitats de Catalunya per la pau al 1995,... però la resposta massiva al carrer va esperar fins Srebrenica i que fos l’eurodiputat Mendiluce –el qui havia col·laborat en la determinació de la zona segura- qui arreplegués una multitud a Pl. Sant Jaume quan ja la guerra estava a les acaballes. Mentre, la campanya seguia. El VI comboi havia passat un mes sencer a Tuzla per assistir al congrés del sindicat miner i conèixer i escoltar la gent del camp a la línia de front, com ara a Celic; a quasi tots els combois havíem estat a les mines, fos la de cel obert de Dubrave o les de pous, per tal de parlar directament amb els miners i que tots sabessin que havíem portat ajuda i hi hagués control sobre la distribució; el VIII, amb els bombers de Madrid, era per les dates de la massacre de Srebrenica. Quan es signava la pau de Dayton, estàvem a Tuzla amb el IX comboi. La campanya política Va ser duríssima. Quasi no hi havia resposta organitzada des de l’esquerra. Uns estaven contra els bosnians considerant que es trencava la Iugoslàvia socialista de Tito1 per un complot de la CIA que es constatava en la intervenció de l’ONU, segons ells a favor dels bosnians. No veien ni què era Milòsevic, ni el seu pla de repartiment amb Tudjman, ni què eren els txètniks, ni menys escoltar
III comboi. Març 1993. El primer que va entrar a T uzla Tuzla
la voluntat del poble ni les seves raons. Quan a finals del 94, anava prenent cos el pla de pau de l’ONU de la partició è t n i c a segons el qual Bòsnia seria “musulIV comboi. mana” y Agost 1994 serbis y Descàrrega al sindicat miner c r o a t e s tindrien repúbliques seguien colze a colze deixant-se la autònomes pròpies, va començar vida per una Bòsnia unida i a arribar ajuda y alguns mujaidins dels països del Golf. Aquella esquerra que multiètnica. Quan Srebrenica va pohavia abandonat a la deriva a la sar en evidència davant tothom la Bòsnia multi ètnica durant més de complicitat de l’imperialisme amb la dos anys, encara va sentir-se més neteja ètnica dels txètniks i del seu avalada... mentre patrocinador serbi, Milosevic, van bosnians d’origen callar. croat, serbi o Amb els que podíem compartir el bosnià, encara suport a Bòsnia, sobretot ONGs, es
Dalt la sortida als camps de treball a l'agost del 1996 i a la dreta VII comboi, l'abril del 1995
7
refugiaven en el pacifisme al que supeditaven, com mal menor, la divisió ètnica o la intervenció de l’ONU. La nostra reivindicació contra l’embargament i per armes pels bosnians pel seu dret a l’autodefensa, no només no era compartida, sinó que a vegades va portar a enfrontaments a manifestacions comuns, com a Madrid. Dins del grup amb el que vam fer campanyes conjuntes i que no eren pacifistes, encara hi havia una altre posició: la dels qui opinaven que si s’estava amb els bosnians no s’havia de criticar el seu president Izetbegovic, ja que això dividia. AOB en cap moment va donar-li suport. Al contrari, el vam criticar tant pel seu alineament amb l’ONU i la UE, i la signatura dels acords de desarmament i “zones segures” acceptant els plans de partició ètnica. Tampoc per la seva política interna de musulmanització –en una societat super laica- així com pel desmantellament de les milícies populars de l’Armija original, en nom de l’efectivitat d’un exèrcit regular centralitzat, amb jerarquia de comandaments, al capdavant del qual va col·locar els seus fidels després de diverses purgues. Per això en les descàrregues intentàvem animar a miners, joves o dones a que s’organitzessin i no confiessin en qui estava posant la seva lluita al servei dels plans de partició ètnica contra els que ells lluitaven. Fins i tot vam portar ajuda a la Armija –i a Konjic ens allotjaven en el metrallat pis d’un enginyer convertit en oficial des dels primers moments, on la seva dona es defensava dels franctiradors amb un kalashnikov , mentre feia un pa boníssim-, però també discutint amb
88
IV comboi. Agost 1994. Amb els miners de Dubrave
comandaments i soldats la progressiva jerarquització que s’estava produint i que dificultava fins i tot la mateixa consecució dels seus objectius. El bàndol militar era clar, però il·lusions o silencis respecte la seva direcció, cap. Després de pau de Dayton: camps de treball i Mapa acordat a Dayton. 1995 campanya de Srebrenica Al 96 vam organitzar els camps acords, a no cedir davant la pressió de treball, reunint a més de 100 humanitària i arribar a destí perquè joves sobretot d’universitats, amb l’objectiu no era només humanitari l’objectiu d’ajudar a reconstruir la sinó de solidaritat amb un poble Casa de la Joventut. Vam fer organitzat en lluita. Els ústaches del d’altres activitats com anar a les HVO ens havien detingut companys mines, a Mostar o Sarajevo, i una i havíem aprés a confiar a cegues de les més espectacular, va ser el amb el que feien els companys que Correfoc pels carrers de Tuzla. Però quedaven a l’estat per aconseguir la que políticament va ser clau va recuperar-los. S’havien acompanyat ser la reunió a Bosfam amb les Dogires del rector de la universitat de nes de Srebrenica. Començava la Tuzla per l’estat, de les Dones,... i campanya que ja hem relatat. encara havia de ploure doncs Havíem aprés a anar en comboi, faltava un camp de treball de més a cuidar sempre del que va darrera de 100 persones l’estiu de 1996 i i no del que va davant, a confiar a seguir amb suport fins l’últim cegues amb l’Armija que et deia un comboi, el XII, que ja va deixar el o altre camí, encara que els planells camió en mans de les Zene militars que recollíem abans d’entrar Srebrenice al 1998. diguessin una altre cosa, a passar per la línia de foc a les fosques, amb Tota una lluita, molts rrecor ecor ds, i ecords, un milicià amb llanterna corrent al una convicció: rrepetir epetir -ho si cal per epetir-ho costat del primer camió, havíem reconstruir la solidaritat obrera aprés el cost de no acomplir els amb els pobles en lluita.
Notes 1 Tito, per exemple, va cedir a les presions de serbis i croats i mai va reconèixer la nacionalitat bosniana: allà on serbis i croats posaven la seva nacionalitat, els bosnians només podien posar "musulmans", cosa a la que la majoria de bosnians, profondament laïcs, rebutjaven.