Supl li142 xi conferencia1603 cat

SUPLEMENT LI 142- març 16 XI Conferència de Lluita Internacionalista

Anàlisi de la situació internacional i estatal.

Resolució de tasques

Entre novembre 2015 i febrer 2016, Lluita Internacionalista va realitzar la seva XI Conferència.

Reproduïm el document d'anàlisi votat, així com els eixos que ens proposem per a la intervenció en aquest any.

Secció de la Unió Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI)

1

Situació internacional I.

La crisi econòmica no està superada.

1. Durant aquests anys, els ingents beneficis del capital financer supervivent –alguns d’ells com ara Lehman Brothers van caure en el combat- s’han convertit en dividends a força d’especulació i vendes, compres i recompres d’accions sense sortir del circuit financer i sense

Salutació del SI des de Maracay Benvolguts companys de Lluita Internacionalista,

Envio una salutació a la vostra conferència nacional des de Maracay, Aragua, Veneçuela. Avui 27 de novembre, es compleixen 7 anys de l’assassinat dels nostres companys dirigents obrers Richard Gallardo, Luis Hernández i Carlos Requena, víctimes dels sicaris, instigats pel règim chavista. Ahir vaig tenir l’honor de participar de la reunió de la nova cèl·lula de militants de Maracay a la seu del PSL. Aquest fet és simbòlic de la continuïtat de la lluita per construir el partit i la internacional.

Amb els companys de l’estat de Aragura, els envio una salutació revolucionària, apostant a l‘èxit de la vostra nova conferència com a part de la construcció de la UIT-QI. Miguel Sorans, pel Secretariat Internacional de la UIT-QI 22

invertir-se en economia productiva. Ni hi ha més fàbriques, ni més producció, ni més contractes: la crisi del 2008 no està superada.

2. Es va acabar l’anomenat “vent de cua” als països emergents que havia tirat del creixement mundial. L’FMI el redueix per 2015 a un 3,1% del PIB (només comparables en 2009 després del crack i el 2001 quan van esclatar les punto.com), el més baix dels últims 6 anys, en ajustar les seves previsions als preus més baixos en les matèries primeres.

L’enfonsament del preu del petroli Brent en 2014 (un 46%), arrossegant el de les matèries primeres (els principals metalls un 22% i els aliments, un 17%), alhora que s’apreciava el dòlar que és la moneda amb què es paguen, ha portat a la depreciació abrupta i descontrolada de divises emergents: Rússia, Veneçuela, Brasil o Argentina, però li segueixen la lira turca o la rupia d’Indonèsia i les divises de l’Est europeu que cauen seguint al ruble. Per als mercats emergents i els països en vies de desenvolupament, 2015 ha estat el cinquè any consecutiu de creixement declinant. Un lustre d’un dèbil avenç es traduirà en un augment del 4% del PIB d’aquest ampli i heterogeni grup de països, encapçalat per Xina, Índia, Brasil o Rússia.

El “dilluns negre” d’aquest estiu, després de la depreciació del Iona i la caiguda de la borsa xinesa primer del 8% i després del 7%, van provocar el pànic. En Wall Street, el Dow Jones Industrial va caure d’entrada 1.100 punts i va tancar amb una caiguda de 600. La crisi xinesa amb la reducció d’exportacions d’un 8% en 2014 té efectes directes sobre alguns països (Llatinoamèrica en minerals o Alemanya en béns d’equip), però no explica la reacció que va ser el reflex de la consciència del capital financer que qualsevol turbulència pot arrabassar-li els seus beneficis, ja que ni els uns ni els altres es basen

en el creixement de l’economia productiva.

3. Els atacs continuaran continuaran. EUA fa un any que ha deixat d’insuflar dòlars en l’economia (ho va fer 6 anys, 85.000 milions de dòlars mensuals als moments àlgids), però ara sospesa augmentar els interessos, la qual cosa desviaria els corrents de capitals que fins ara han anat als emergents (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica, Turquia...) cap als EUA, buscant una barreja de seguretat i rendibilitat, agreujant més la crisi en aquests països. Com això també revaloritzaria el dòlar, la quota dels deutes tendirà a augmentar, suposant una càrrega afegida sobre les famílies treballadores endeutades, empreses i països...

No només no hi ha recuperació, sinó que en un equilibri inestable encara, cal esperar majors atacs del capital que com diu Hudson encara precisa canibalitzar més, no només als i les treballadores (i mentre segueixin sofrint polítiques extremes d’austeritat no pot haverhi creixement), sinó a la mateixa indústria. Les condicions de vida de les masses populars segueixen caient terriblement mentre la riquesa està cada vegada més concentrada en unes poques mans.

4. La crisi econòmica es resol classes. en el terreny de la lluita de classes Així els EUA es va jugar a una sortida amb la guerra de l’Iraq buscant el petroli, però no va aconseguir consolidar-ho per la lluita del poble iraquià. Així també, enfront de la situació de misèria creixent que va empitjorar amb la crisi del 2008, mentre els treballadors grecs protagonitzaven vagues generals, els pobles del nord d’Àfrica i Orient Mig assaltaven les places a les primaveres àrabs per pa i llibertat.

La resposta tampoc es va fer esperar i tant les burgesies de la zona com l’imperialisme, van intentar aixafar-les o reconduir-les. En aquests xocs crucials de les classes, es juga una o una altra sortida de la crisi, un o un altre futur.

1. Fa gairebé cinc anys que el règim de Bashar Al Asad reprimeix a sang i foc l’aixecament popular que reclamava llibertats i justícia social social. El mateix règim que va imposar polítiques neoliberals contra els treballadors, els joves i els camperols pobres. Quatre llargs anys de bombardejos amb barrils de dinamita i armament químic sobre els barris rebels: més de 300 mil morts, en un 95% a les mans de les forces de Assad, més de 200.000 detinguts, milers de pobles i llogarets destruïts, més d’11 milions obligats a abandonar les seves llars (4 fora del país).

2. El poble sirià, a més ha hagut d’enfrontar a l’Estat Islàmic com una cinquena columna infiltrada al territori de la revolució revolució. L’ISIS, va sorgir a l’Iraq entre 2006-2013 lligat a Al Qaeda, i a partir de la seva incursió a Síria, es va beneficiar del finançament i les armes d’Aràbia Saudita i Qatar, i de l’ajuda de Turquia, que obria les seves portes a l’entrada dels combatents. Els seus enfrontaments amb el règim van ser excepcionals, mentre Bashar ha instrumentalitzat als fonamentalistes com una força de xoc contra la revolució: Al Assad va buidar les seves presons de jihadistes per omplir-les d’estudiants, joves, aturats, opositors, camperols, treballadors, bloguers, dones, periodistes, i activistes de l’esquerra i dels Drets Humans. El desenvolupament de l’Isis ha estat també conseqüència dels resultats

catastròfics de la política d’ocupació de l’Iraq. En 2014, ISIS proclamava l’Estat Islàmic i trencava els seus llaços amb Al Qaeda.

3. La Revolució siriana és producte i referent de les primaveres àrabs i el seu triomf no només seria un perill per Bashar sinó per als règims de tota la regió regió, raó per la qual, des de molt aviat s’ha anat tancant el cercle al seu al voltant. Iran (amb Hezbolá, fins i tot mentre Bashar massacrava palestins, en connivència amb l’EI, en Yarmûk a l’abril d’aquest any) i Rússia han posat al servei del règim una força militar sense la qual no podria sobreviure –i encara i així aquest estiu només controlava un terç del territori - d’Israel, amb qui el règim manté un estret vincle per garantir l’estabilitat de la regió i per assegurar la seva frontera nord.

Turquia i els països del Golf (especialment Aràbia Saudita i Qatar) van recolzar les forces fonamentalistes per convertir el conflicte en una guerra civil sectària –i en el cas turc aprofitar per atacar als kurds sirians -, i controlar el futur del país després de la caiguda del règim.”

4. Les forces imperialistes dels Estats Units i Europa van entrar en una campanya de bombardejos a Síria i a l’Iraq que reforça els esquemes i reacció jihadista, i al mateix temps tracten de “blanquejar” a Bashar a l’escena internacional “enfront del

perill islamista. Els bombardejos de la coalició internacional capitanejada per l’imperialisme nord-americà, ni tan sols han tingut l’objectiu d’assegurar la victòria kurda en Kobane, sinó només afeblir a l’EI per refermar els règims de l’ Iraq i Síria.

5. Aquest octubre, començaven els bombardejos de Putin en suport del règim criminal de Bashar Al-Assad. No hi ha dubte que el principal objectiu de les bombes russes no han estat les posicions de l’Estat Islàmic, sinó els rebels que lluiten en un doble front, contra els fonamentalistes i contra l’exèrcit del règim. Putin es va implicar més a Síria perquè les tropes de Assad no han deixat de retrocedir en els últims mesos i la seva posició ja era insostenible. Avui intervé donant cobertura aèria al règim a la ciutat on es juga el destí de la revolució: Alep.

INTERNACIONAL

II. Orient mitjà: la revolució siriana en un punt crític

6. Ara es fa més evident que mai el que fa anys que denunciem: que tothom vol impedir el triomf de la revolució siriana siriana. Els EUA, Rússia, Iran, França, Turquia, les monarquies reaccionàries del Golf, tots –asseguts al voltant d’una taula- tenen els seus interessos específics i fins i tot confrontats a la zona, però tenen un denominador comú: derrotar la revolució siriana i evitar que la caiguda d’un altre tirà al món àrab reactivi l’onada revolucionària, que avui passa el seu moment més difícil.

7. No obstant això,, la resistència contra aquesta màquina d’odi de classe i sectari, mostra la determinació de la lluita del poble poble.

Els kurds resisteixen el setge de l’Estat Islàmic, tot i que Erdogan va impedir amb els seus tancs que les milícies del PKK poguessin entrar en territori sirià per unir-se a la resistència kurda des de finals de 2014, mentre iniciava l’escalada bèl·lica dins de les seves mateixes fronteres. També resisteixen Alep o la perifèria de Damasc, i especialment la primera, malgrat el setge que pateix del règim pel sud, ara amb els bombardejos russos i l’EI per l’est, tractant de tancar el nord, es converteix en cabdal.

3

INTERNACIONAL

8. La responsabilitat de l’esquerra mundial en aquesta situació és criminal a l’abandonar un poble a la seva sort, assetjat per l’ imperialisme mundial mundial. El seguidisme generalitzat als qualificatius de “antiimperialista” al dictador Bashar, sigui des de les files del chavisme, en defensa dels seus interessos petroliers amb Iran, o des de l’estalinisme en defensa dels del criminal Putin, són vergonyants, desautoritzant la lluita d’un poble com a part de la confabulació de la CIA. Les campanyes esporàdiques de suport a la resistència kurda, d’aquests mateixos sectors, no fa sinó agreujar-ho: els stalinistes aprofitant per reivindicar la política reformista dels seus germans del PKK i la seva política a Turquia, els anarquistes ajudant-los en la seva idealització… malgrat els més que discutibles fets que han protagonitzat.

Sense idealitzacions, defensant la lluita dels pobles sirià i kurd, no hauria de faltar ningú a les mobilitzacions. Fa molt que la revolució siriana travessa una situació molt crítica. La trobada a

Istanbul per conjuminar els esforços d’organitzacions d’esquerra àrabs, llatinoamericanes i europees, és un pas en aquest sentit sota el nom de “Trencar el bloqueig a la revolució siriana”, on encara falten molts…

9. Palestina a les portes d’una altra Intifada? L’any passat, al juliol, Israel iniciava un altre atac sobre la franja de Gaza amb el pretext de venjar la mort de tres joves colons a Cisjordània que va atribuir a Hamàs. Després de 51 dies de bombardejos, més de 2.100 palestins morts i la franja arrasada, l’estat sionista no va aconseguir aixafar la resistència palestina i el govern de Benjamin Netanyahu no va aconseguir cap dels objectius polítics i militars que havia declarat.

Aquest estiu l’agressió de l’invasor sionista contra els palestins s’ha tornat a aguditzar, en particular a Cisjordània. Es van incrementar els assentaments d’israelians en terres que suposadament estarien reservats als palestins, se segueixen aixecant murs, i els colons estan cada vegada més agressius fins a arribar a l’incendi de l’habitatge

d’una família palestina amb ella a dintre. Des de llavors es van incrementant els atacs i agressions.

I es va sumar l’intent israelià d’impedir la presència de palestins a l’esplanada de les Mesquites a Jerusalem, en particular en la mesquita d’Al Aqsa, un dels principals llocs sagrats dels musulmans. A l’octubre es reiniciaven els enfrontaments diaris del sionisme contra els palestins que tornaven a recórrer a les pedres i els ganivets en el que alguns qualificaven de l’inici d’una altra Intifada. Ho sigui o no, el desigual combat s’ha cobrat des de principis de novembre més de 70 morts palestins. I una vegada més la resistència palestina torna a ser referent a la zona en els seus xocs contra el sionisme imperialista i una vegada més requereix de la solidaritat de tots els treballadors i pobles en el desigual combat.

Salutació de l'IDP des de Istambul Benvolguts companys i companyes, Saludem fraternalment l’XI Conferència del vostre partit, Lluita Internacionalista. Creiem que la Conferència contribuirà a la construcció del partit revolucionari a Catalunya i a l’Estat espanyol, i en l’enfortiment del nostre partit mundial, la Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional.

Som conscients que esteu celebrant la conferència en un moment en què la situació tan nacional com a internacional està passant d’un període molt convuls A l’escenari internacional, estem vivint esdeveniments molt importants en els processos revolucionaris del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica. El poble sirià, que lluita des de fa 5 anys contra un front contrarrevolucionari internacional, ara està enfrontant noves amenaces. Per una banda les negociacions de Viena volen liquidar la revolució per vies “diplomàtiques” salvant al règim d’Al 44

Assad i fins i tot a ell mateix. De l’altre, amb els bombardejos de Rússia i de les forces de la coalició internacional, s’intenta castigar i obligar a rendir-se al poble sirià. Mentrestant, la màquina assassina d’Al Assad segueix funcionant sense parar, i la cinquena columna d’Assad, l’Estat Islàmic, pretén liquidar l’oposició democràtica.

A més, amb els seus atemptats terroristes l’Estat Islàmic, no només afebleix i aïlla la lluita dels pobles àrabs, sinó també serveix a l’imperialisme i als Estats repressors de la regió per justificar les seves intervencions i bombardejos sobre Síria.

Davant aquesta situació adquireix molta més importància l’ajuda que s’ha de proporcionar al poble sirià en la seva lluita contra l’Estat Islàmic i contra Bashar Al Assad. Fins avui, amb vosaltres i amb les forces organitzades de la nostra organització internacional, havíem estat humilment en la primera línia en el suport tant políticament com material a la lluita del poble sirià.

Creiem que els nostres esforços en aquesta tasca han a seguir creixent després de la vostra conferència.

D’altra banda, estem seguint amb estima el vostre treball polític que esteu portant tant en les vagues de Panrico, Movistar, i ara Eulen, com en nivell polític vostra experiència amb les CUP contra la monarquia espanyola i la burgesia catalana. Estem segurs que el vostre treball contribuirà a la construcció tant del vostre partit com d’un front obrer i revolucionari que s’ofereixi com una alternativa creïble a les classes treballadores de l’Estat espanyol en la seva lluita democràtica i anticapitalista.

Salutacions revolucionàries.

Partit de la Democràcia Obrera Secció de la UIT-QI a Turquia 27.11.2015

III. Una Europa en crisi.

1. La crisi econòmica pren a Europa la forma dels deutes públics nacionals nacionals. Les polítiques austericides dictades per la UE han sumit en la misèria als i a les treballadores, però no han aturat el creixement del deute, han posat als estats en risc de fallida, i segueixen justificant la continuïtat dels atacs a les condicions de vida dels sectors populars. La perspectiva no sembla diferent, i les negociacions secretes del TTIP i el CETA auguren canvis a pitjor. Aquesta situació, que ja fa set anys que es perllonga, ha anat generant un ampli rebuig a la UE als diferents països del continent.

Però no en tots ells ha tingut la mateixa expressió: mentre que en el sud, avancen opcions d’esquerra, al centre i nord, ho fan les de dreta.

2. Grècia: laboratori d’austeritat i avantguarda de la resistència resistència. Per la seva posició perifèrica a la UE i la seva estructura econòmica, Grècia era el soci de l’euro més vulnerable a la crisi. Els grans capitalistes (església ortodoxa i armadors) mai han pagat impostos, mentre les arques públiques sostenien un inflat pressupost militar (era el cinquè comprador d’armes del món, gran client de la indústria militar francesa i alemanya) i els fons europeus servien per finançar el desmantellament de la fràgil estructura productiva.

Amb l’assessorament de Goldman Sachs -la branca europea del qual encapçalava llavors Mario Draghi, avui president del Banc Central Europeu- es va ocultar el deute públic per complir els requisits d’entrada en l’euro. Sense control sobre la moneda i amb la crisi financera internacional, la fallida de l’estat va ser un fet en 2009. El govern del Pasok va començar per imposar els plans d’austeritat i va acabar per demanar el rescat, que va servir perquè Grècia pagués els seus deutes als bancs francesos i alemanys. A canvi, signava un primer «Memoràndum» d’austeritat que suposava un atac salvatge a les condicions de vida de les classes populars. La resposta de la classe obrera i la joventut grega va ser exemplar: 30 vagues generals, manifestacions massives malgrat la repressió... va caure el govern del

Pasok i la dreta de Samaras va continuar amb els mateixos plans i va demanar el segon rescat amb el conseqüent nou “Memoràndum” i acarnissant-se amb els més febles: els immigrants sense Companys d'IDP, LI i IS en la delegació de la UIT-QI a Atenes, junt papers, les a OKDE contra la firma del memoràndum de Tsipras prostitutes, els drogodependents.... expectatives en tota l’esquerra euMentre empresonava a la seva ropea i els sectors populars. Va direcció política per activitats durar poc, tenallat entre els seus criminals, la política del govern compromisos electorals de no apliabonava el terreny per als neonazis car l’austeritat però tampoc trencar d’Alba Daurada. amb la UE, només 6 mesos es van El resultat de quatre anys d’ajust necessitar perquè aquesta li és devastador. El PIB es va reduir demostrés que no hi havia espai per un 22%, un de cada tres grecs està a cap renegociació del deute i que aturat (la meitat entre els joves), i calia optar. L’aclaparador resultat pels que tenen la sort de conservar del 62% de NO en el referèndum el lloc de treball els salaris es van de juliol -en què probablement retallar un 30%. Es van tancar 6.000 Tsipras esperava guanyar per la escoles, el pressupost dels hospitals mínima o fins i tot perdre -, li va públics es va reduir en un 26%, i posar les coses més difícils, perquè tres milions de grecs (els que fa més la traïció a la setmana següent d’un any que estan a l’atur i els seus signant el nou Memoràndum, ho fills) van quedar fora de la sanitat confrontava directament amb allò pública. Van reaparèixer malalties votat pel seu poble i a sectors interns eradicades, com la tuberculosi o la del partit, el Comitè Central del qual malària, es van disparar els contagis el va votar en contra. de VIH, els intents de suïcidi van Tsipras va dimitir per consolidar la créixer un 30%. La natalitat es va traïció i eliminar la seva ala esquerra. desplomar un 14,6%. Són dades La nova Unitat Popular, plantejant més pròpies d’una guerra que d’una la ruptura amb la UE i la sortida de recessió. En paral·lel augmentava l’euro, va ser esborrada del l’IVA i s’introduïa la Enfia, un impost Parlament. Però el més greu és al primer habitatge que es cobra que fins al moment no hi ha amb el rebut de la llum: 300.000 mobilitzacions enfrontant la traïció famílies es van quedar sense i el nou Memoràndum –excepte les electricitat per no poder pagar-ho. tèbies vagues de Adedy a l’estiu- i Es van suprimir les lleis laborals, es sense elles, la sagnant supeditació va privatitzar el patrimoni públic… i de Tsipras a la Troica, no només com ha passat ja en tants llocs del queda impune sinó que enforteix la món, la recepta de l’austeritat no idea que no hi ha sortida. va servir per reduir el deute. Una L’alternativa, una vegada més, vegada rescatats els bancs amb passa perquè els treballadors grecs diners públics i després de quatre tornin a sortir al carrer, enfrontin un anys de retallada de la despesa govern que va pujar prometent-los social, el deute grec ascendeix a les seves reivindicacions i puguin 320.000 milions, el 174% del PIB. aixecar una alternativa política.

El fracàs de les opcions polítiques socialdemòcrates socialdemòcrates. El 3. Als països més copejats per PASOK que tenia majoria absoluta la crisi, sorgeixen expectatives en fa 5 anys, s’enfonsava opcions reformistes d’esquerra d’esquerra. irremediablement.

Producte L’avanç del Bloco d’Esquerdas a indirecte de les vagues generals Portugal, que el converteix en gregues, el triomf de Syriza al gener 5 determinant de la majoria 2015, va obrir enormes

INTERNACIONAL 66

parlamentària (havent passat de 2 diputats en 1999 a 19) a les eleccions del mes passat. Avanç del Sin Feinn entre sectors obrers a Irlanda, només frenat a l’octubre amb el creixement de l’Aliança Anti Austeritat (AAA) i basada en mobilitzacions contra impostos com el de l’aigua alhora que es votava a les eleccions complementàries. O Podem a Espanya que analitzarem després, així com fins ara l’única alternativa de ruptura a Catalunya, la CUP-CC. Totes elles faran front al mateix dilema que Syriza i, a diferència del que diu Tsipras, que amb un progressista a Portugal, Jeremy Adams a Irlanda i Pablo Iglesias a Espanya, li podrien donar la volta, el problema està en què si no opten per la ruptura, es trobaran en la mateixa situació que Tsipras. No és un problema de quantitat –més reformistes -, sinó de qualitat d’elecció de ruptura amb el capitalisme. I això és alguna cosa que ja intueixen els treballadors, reduint les expectatives que tenien en les noves formacions.

4. Els resultats de les eleccions europees de 2014 reflecteixen la crisi política que travessa la UE. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l’estabilitat als països de la UE, s’acompanyen del creixement de la ultradreta que expressa que sectors de la burgesia estan preparant (finançant-les) un gir per endurir encara més l’ofensiva l’ofensiva. A l’altre pol, hi ha expressions de girs a l’esquerra, com el triomf de Syriza i el creixement de Podem, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l’Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i els pobles. Aquesta absència d’opció de ruptura per l’esquerra, propicia que sigui la ultradreta qui prengui la bandera de “destruir” la UE com afirma el FN de Marine Le Pen i els permet canalitzar vots procedents del malestar de treballadors i joves: així el FN francès va obtenir el 37% dels vots del aturats francesos i un de cada tres joves. El Front Nacional francès i el britànic UKIP han liderat, al costat dels ultres del PP danès que van guanyar al seu respectiu país, el «terratrèmol» ultradretà. Els van acompanyar els neonazis hongaresos de Jobbik, els

holandesos antiislámics i euroescéptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders i entren al Parlament Europeu per primera vegada els euroescèptics alemanys i els neonazis de Berlín. A Àustria la ultradreta duplica vots, i avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d’Alba Daurada es consoliden com a tercera força.

5. Es consoliden governs bonapartistes emulant als ultres o incorporant-los incorporant-los. Els països nòrdics, excepte Suècia, han completat el gir a la dreta que va iniciar en 2013 Noruega amb l’entrada del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de l’illa d’Utoya -. Finlàndia la va seguir al març 2015 amb una coalició del Partit del Centre amb els euròfobs de dretes abans anomenats Autèntics Finlandesos i ara simplement Els Finlandesos; i Dinamarca al juny amb el 21% de vots pel antiimmigració i antieuropeu, Partit Popular Danès (PPD). També el bloc dels antics països de l’est, segueix aquest camí: governs d’ultradreta, populistes i racistes a Bulgària i Letònia; els liberals desplaçant als socialdemòcrates a Romania a finals de l’any passat, Hongria en mans del conservador FIDESZ-Unió Cívica Hongaresa de Orban i Polònia com a màxim exponent del ultraconservadurisme antieuropeu amb el recent triomf a l’octubre de Llei i Justícia (PiS) de Jaroslaw Kaczynski.

6. Als països centrals tampoc l’estabilitat. El manteniment preval l’estabilitat de la CDC de Merkel després de la reelecció de 2013, s’acompanya de la fràgil situació de la socialdemocràcia d’Hollande –que ja en 2014 va veure l’avenç de Sarkozy limitant el del FN -. Tampoc és molt millor la situació de Renzi a Itàlia. I la contundent reelecció de Cameron recolzant-se en el referèndum de continuïtat o no en la UE va frenar al UKIP, però s’acompanya del front obert amb Escòcia i les maniobres del laborisme radicalitzant el discurs amb Jeremy Corbin.

7. La guerra de Síria esquitxa el d’Europa. Era inevitable. Va cor d’Europa arribar en forma de refugiats, fa dos anys, als països de la trinxera de la «seguretat» europea. Itàlia va ser la primera: a través del canal de

Sicília. La tragèdia de Lampedusa, després del naufragi d’una pastera amb 800 morts, a l’octubre de 2013, va canviar el trajecte per arribar a Europa. La dictadura d’Al Sissi a Egipte i la guerra a Líbia compliquen encara més la ruta del Mediterrani central. Ara el camí és des de Turquia, a través de Grècia i els Balcans, al cor d’Europa. A les tanques aixecades per Hongria van seguir unes altres entre Bulgària i Turquia, els bloquejos per creuar d’aquest país a Grècia, i ara la d’Àustria amb Eslovènia. L’Europa que aixeca murs i nodreix a l’extrema dreta convertint l’arribada de alguns milers de refugiats (en tota Europa no s’hi han instal·lat més de 350.000 i el pla de la UE és arribar a 120.000) alimenta la falsa imatge d’un devessall ingovernable davant el qual cal blindar-se. Tot un regal per a l’extrema dreta que s’embraveix, ja sense complexos, fins i tot a Alemanya, a on els neonazis han incendiat diversos centres d’acolliment de refugiats.

Amb el lema «els refugiats són benvinguts», la mobilització popular –amb manifestacions molt importants- és la millor resposta a la reacció de l’extrema dreta però es queda curta si no s’acompanya de la solidaritat amb els comitès populars, les protestes al carrer, la lluita dels kurds, i també la resistència armada siriana.

8. Turquia, enforteix el bonapartisme: entre la guerra de Síria i la UE UE. Com en altres països emergents, a Turquia s’acaba del vent de cua que els va permetre creixements del 7% en plena crisi a Europa. Va ser la situació sobre la qual es va assentar l’AKP, amb les seves polítiques neoliberals i l’atracció d’inversions estrangeres que van permetre el desenvolupament de noves capes de burgesia comercial, industrial i sobretot de la construcció. Enfronta ara creixements que ronden el 3% i mentre els nous sectors pugnen per les engrunes, les exportacions decreixen i les importacions s’encareixen generant una creixent inflació. Políticament a més, s’ha allunyat la possibilitat que li havien ofert les revolucions del Nord d’Àfrica d’aparèixer com el model per als nous governs amb l’aval de l’imperialisme.

La fi d’aquest període daurat pot situar-se en les mobilitzacions de

Gezhi a Istanbul fa dos anys que van ser la punta de l’iceberg d’altres mobilitzacions obreres. Al maig 2015, les mobilitzacions entren en una nova fase, amb desenes de milers de treballadors del metall en vagues no legalitzades contra la patronal i la burocràcia sindical, provocant desafiliacions en massa i que van aconseguir els seus objectius (pujades salarials, cap acomiadament, contractes fixos).

La situació dóna una bolcada definitiva en l’últim any de la guerra de Síria. L’oposició oberta d’Erdogan al règim de Bashar, s’ha acompanyat de la complicitat amb l’EI en els seus atacs sobre els kurds sirians.

En aquesta situació, el debilitament relatiu de l’AKP es va mesurar en les eleccions de juny, a

les quals va aconseguir la majoria però no la suficient ni per formar govern ell sol ni menys per reformar la Constitució incrementant els poders presidencials. Mentre, el HDP amb els kurds i els partits d’esquerra turcs, superava el 10% i entrava al Parlament. La decisió d’Erdogan de forçar unes noves eleccions on aconseguís els seus objectius, es va basar en el desenvolupament d’una política de guerra. Al juliol es trencaven els acords de pau entre el govern turc i les milícies del PKK, i començaven els bombardejos sobre la població kurda a Turquia.

Atemptats en Soma o Reyhanli culminen en el d’Ankara en la manifestació per la pau organitzada pels sindicats (DISK, KESK,

IV IV.. El punt més a avvançat de la incipient reorganització de l’esq uerra: l’esquerra: Llatinoamèrica S’acaba la 1. bonança econòmica que havia permès recompondre els estats després de les mobilitzacions insurreccionals provocades per les salvatges polítiques neoliberals de finals del segle passat i principis d’aquest. La relativa estabilització dels estats des dels nous “governs d’esquerra” es va recolzar en els alts preus de les matèries primeres i l’ entrada de 550.000 milions de dòlars d’inversions directes, per aplicar plans d’ajuda social (segons el BID, des de la crisi de 2008, el país estàndard de la regió ha incrementat la seva despesa pública en 3,7 punts del PIB). Van ser els Kirchner, els Lula-Dilma, i especialment els que segueixen les teories del socialisme del segle XXI de Chávez, amb Veneçuela, Equador amb Correa i Bolívia amb Evo. Però no van qüestionar els centres neuràlgics de l’imperialisme ni van canviar l’estructura econòmica capitalista que els feia més i més dependents, limitant-se a una tèbia política de nacionalitzacions que no va resoldre cap de les contradiccions sinó que, al contrari, les va exacerbar: Sidor a Veneçuela, mobilitzacions del Tipnis a Bolívia… Per això aquests governs van acabar descarregant el pes de la crisi i de les seves polítiques econòmiques contra

els respectius moviments obrers i indígenes.

2. Els governs “progressius” trontollen entre ajustos i mobilitzacions mobilitzacions. L’FMI, en els seus pronòstics més recents, vaticina que la regió creixerà a l’1%, amb el que el creixement mitjà del període 2011-2016 serà del 2,6%, una taxa que suposa la tornada a la mitjana de 1980-2003 i que amb prou feines suposa el 40% del creixement del Quinquenni Prodigiós —20032010—. L’1% de creixement de la regió s’explica perquè Veneçuela, Argentina i Brasil —el 51% del PIB del continent— estaran aquest any en recessió. L’altra Llatinoamèrica —l’altre 49%— creix al 3,2%.

La reacció de tots els anomenats “governs progressistes”, sense excepció -Nicolás Maduro, Dilma Rousseff, Michelle Bachelet, Rafael Correa, Evo Morales, Cristina Kirchner - és l’ajust antipopular per protegir els guanys del gran capital amb l’objectiu, diuen, d’ “atreure inversions”. La crisi actual revela que els anys de grans ingressos no van ser utilitzats per a canvis estructurals que permetessin una nova base econòmica. Les multinacionals segueixen dominant els ressorts fonamentals de l’economia

TMMOB, TTB) en vespres de les eleccions. Aquestes, repeteixen resultats però enforteixen a l’AKP, encara que no aconsegueix per al canvi constitucional i no frena al HDP que torna a superar el 10% sense haver pogut ni fer campanya electoral. Però la consolidació d’Erdogan amb la seva campanya de “jo o el caos” reforça el seu bonapartisme: assalts a periòdics opositors, nous bombardejos a posicions kurdes,… amb el vistiplau de la UE que, negocia amb Erdogan que retinguin als refugiats sirians (més de 2 milions dels 4 que es reparteixen entre Turquia, Líban, Jordània, l’ Iraq i Egipte) perquè no passin a Europa a canvi d’injeccions econòmiques i accelerar la seva incorporació a la UE.

Salutació del PSL des de Caracas De part del Partit Socialisme i Llibertat, de la seva direcció nacional, de tota la seva militància i així com del Comitè Executiu de la Unitat Internacional dels Treballadors us volem enviar des de Veneçuela una salutació fraternal i revolucionària a tots els companys, a la militància, als delegats de

Lluita Internacionalista a la XI Conferència d’aquesta organització, secció de la UIT. (...) i que les conclusions d’ aquesta conferència siguin profitoses per a l’impuls i la construcció del nostre partit a l’estat espanyol, per a les futures lluites de la classe treballadora, del poble i la joventut (...)

Salutacions revolucionàries des de Veneçuela.

Partido Socialismo y Libertad Secció veneçolana de la UIT-QI 7

Salutació d'IS des de Buenos Aires Des d’Argentina, en nom de la direcció nacional d’Izquierda Socialista volem enviar-los una càlida salutació a la Conferència de Lluita Internacionalista que esteu realitzant aquests dies, amb el desig que les seves conclusions siguin fructíferes (…) Estem orgullosos de compartir amb vosaltres la mateixa Internacional (…). Una tasca difícil però apassionant la de construir una internacional contra el capitalisme i l’imperialisme i per la construcció del socialisme. Ens uneix una política internacional que divideix aigües a l’esquerra mundial, en primer lloc per posicionar-nos al costat del poble rebel contra el dictador sirià Bashar Al-Assad, contra l’ISIS per descomptat, i contra els bombardejos imperialistes tant a Síria com a l’Iraq; i en segon lloc, ens uneix també la lluita contra els governs falsament progressistes a l’Amèrica Llatina, com el govern kirchnerista que acaba de perdre les eleccions aquí a Argentina, (…).

2015 ha estat un any molt mogut a l’Argentina, amb una vaga general, amb centenars de companyes que es van mobilitzar el 3 de juny contra els feminicidis amb el lema “Ni una menys” i en aquests dies a la jornada internacional contra la violència de gènere, … i hem participat en les eleccions amb el Frente de Izquierdas, i tot i que hi ha hagut un vot majoritari per diferents variants patronals, hem aconseguit al voltant d’un milió de vots a diputats nacionals que ha consolidat una franja de treballadors i joves … que ens permet anar avançant en la construcció d’una alternativa dels treballadors i la joventut, d’unitat de l’esquerra, davant els desafiaments immediats. Al voltant d’aquests processos, molts companys s’han apropat a IS i s’han sumat a la nostra organització. I si se sumen a nosaltres també ho fan a una organització revolucionària com és la UIT-CI. Així que des d’Argentina, als companys de LI, tot el nostre suport, èxits en les deliberacions, Visca Lluita Internacionalista!

Visca la Unitat Internacional de Treballadors!

Una abraçada per a tots.

26/11/2015

88

Juan Carlos Giordano, diputat nacional rotatiu pel Frente de Izquierdas i membre de la direcció de Izquierda Socialista

associats a grups emergents lligats als seus governs.

Veneçuela és el cas més extrem, ja que amb ingressos petroliers propers als 100 mil milions de dòlars anuals, està en una crisi total, els altíssims ingressos van marxar del país per beneficiar a la “boliburgesia” (així va batejar l’humor popular als nous burgesos chavistes) i a les transnacionals, mentre al poble l’assetja l’escassetat de productes i medicaments més elementals, i l’enorme inflació que es devora el salari (200% anual). Al Perú, Ollanta Humala es va treure ràpidament la careta de “nacionalista” i reprimeix al seu poble del braç de les multinacionals mineres. I el govern bolivià, que és relativament el més estable, va dictar lleis afavorint a les transnacionals mineres i petrolieres, va lliurar tots els parcs nacionals a l’exploració petroliera i va pactar consolidar el gran latifundi i ajuda als terratinents de la soja.

El rebuig popular creix. Bachelet i Rousseff empaten amb el 70% de desaprovació, Humala obté el 75%, Maduro el 67,5%, malgrat la polarització amb la dreta tradicional odiada per la majoria popular. Corretja té el 62% de desaprovació. A Bolívia, el MAS d’Evo Morales, que havia guanyat les eleccions nacionals a l’octubre de l’any passat amb el 61% dels vots, va baixar al 41% en les municipals, perdent en 8 de les 10 ciutats més importants, entre elles l’emblemàtica ciutat aymara de l’Alto. El kirchnerisme acaba de perdre les eleccions a l’octubre.

Però el repudi no es reflexa només a les enquestes i eleccions sinó que han començat importants lluites contra l’ajust, des de Mèxic a Argentina. Grans vagues de mestres van commoure Mèxic, Brasil, Xile, així com mobilitzacions juvenils.

La ciutat de Potosí a Bolívia va estar recentment en vaga general total amb bloqueig de camins i control territorial pel seu Comitè Cívic, amb centenars de miners que van anar a La Paz amb dinamita a exigir hospitals, mestres, metges i infermers. En el sud del Perú la regió de Islay va protagonitzar un gran aixecament popular a l’abril-maig contra un projecte miner multinacional, que va ser reprimit amb l’exèrcit i l’estat de setge. Fins i tot a Uruguai l’oficialista CUT va convocar a un atur general de 24 hores contra el govern de Tabaré Vázquez del Front Ampli. A l’Equador es va convocar a un atur nacional el 13 d’agost.

3. El punt més avançat de la reorganització en l’esquerra l’esquerra.

La situació actual marca una fi de cicle. Aquest cicle que va servir per engolir l’ascens de masses contra els plans neoliberals amb una falsa sortida electoral amb en Lula, els Kirchner però sobretot amb Chávez i el bolivarisme. Aquests referents han tingut –i encara tenen - gran importància en tota l’esquerra mundial, especialment en la reorientació del vell estalinisme.

Aquesta crisi permet avui fer un pas endavant en una nova reorganització de l’esquerra, amb un perfil més clar de ruptura. L’expressió d’aquest procés és el Front de l’Esquerra i dels Treballadors a Argentina, del que forma part la nostra secció Esquerra Socialista, al costat de Partit Obrer i el PTS. En les recents eleccions va obtenir un nou creixement i es situa com a clar referent de la reorganització de l’esquerra.

A un altre nivell cal seguir atentament com comença a construir-se una sortida per l’esquerra tant a la crisi de Dilma a Brasil, recolzant-se en l’ascens de la lluita de masses, com en la Veneçuela de Maduro perquè, en tots dos casos, la dreta intenta aprofitar el descontentament popular i el desgast del govern per tornar al poder. Veneçuela està en període electoral, allà el Partit Socialisme i Llibertat, la secció de la UIT-CI, ocupa un lloc destacat com a pol per ajudar a reagrupar aquesta sortida en favor dels treballadors/es, avançant amb sectors que van trencant amb Maduro i el chavisme i que busquen una alternativa per l’esquerra i el socialisme.

I. S’aprofundeix la crisi del règim.

1. El règim s’esquerda des dalt. A mitjans de 2014, la de dalt monarquia va tractar d’enterrar els escàndols de Juan Carlos (elefants, grans despeses, amants…) i posar distància amb el cas Urdangarin que implicava a la infanta, amb la ràpida coronació de Felip VI. Però la crisi no es deté, no només en el terreny polític amb l’aprofundiment del problema català, sinó amb la continuació dels escàndols de corrupció i d’impunitat que ha vingut caracteritzant al successor del franquisme. Així al febrer del 2015 saltaven les targetes opaques de Caja Madrid/Bankia amb tots els sectors institucionals compromesos en la transició implicats: Rafael Spottorno, excap de la Casa del Rei amb Juan Carlos I i conseller privat de Felipe VI, passant per alts càrrecs de la patronal, del PP, PSOE, d’IU, d’UGT i CCOO (inclòs Rodolfo Benito, cap dels alternatius a l’oficialisme). Al març, les comptes B del PP, denunciades per Bárcenas, van quedar acreditades i és imputat Ángel Acebes, qui va ser secretari general del PP i ministre amb Aznar. La corrupció no fa distincions i salten els escàndols de la família Pujol al complert... perquè ha estat la forma de viure del poder polític i econòmic del país. La corrupció generalitzada com a combinat de capitalisme i transició monàrquica. D’un costat, és l’evolució necessària del capitalisme en una fase de degeneració, quan precisa generar rendibilitat del capital al preu que sigui, i per a això precisa subordinar estretament el poder. De l’altre, en un estat en el qual el règim mateix va néixer de la impunitat dels crims del franquisme i la Transició i, per tant, ha fet d’ella la norma. Escàndols de corrupció i impunitat són les dues cares d’una moneda amb la qual ens despertem cada matí els/les treballadors/es, mentre no parem de rebre lliçons d’austeritat, després de les quals s’imposen cops terribles a les ja limitades condicions de treball, amb les que la patronal i el Govern ens fan pagar la crisi.

2. Es van enfonsant els 78. Les partits del règim del 78 eleccions del 20 de desembre de 2015 evidencien la fi de l’anomenat bipartidisme del PP i PSOE. Segueixen sent respectivament la primera i segona força parlamentària però amb una tremenda reculada que permet l’ascens dels dos partits emergents: Podem a l’esquerra i Ciutadans per la dreta. La crisi sacseja a tots aquells que van ser els pares de la Constitució monàrquica i és un fet que es repeteix en tot el cicle electoral. El PP es va enfonsar a Andalusia i va tornar a fer-ho a Catalunya. El PSOE es va salvar a Andalusia –perdent vots- però mantenint el govern de la Junta amb el vot de Ciutadans (C’s), encara que va seguir caient en el seu altre féu, Catalunya. Tampoc escapa de la crisi IU que busca un acord amb Podem per evitar un desastre electoral. Ja hem assenyalat la crisi dels partits burgesos catalans: Convergència en caiguda lliure i Unió va quedar fora de l’hemicicle. L’únic que es manté és el PNB, que amenaçat pels tambors de recentralització que ressonen en l’àmbit central i pressionat pel procés català, busca sortides nacionalistes que li evitin el present de CiU, cosa que tampoc li porta a ser el ferm pilar de la monarquia que era en 1978. Aquest espai que deixen els partits que van ser pilars del règim l’ocupa a la dreta C’s, que comença a ser una alternativa viable davant la corrupció i el desgast del PP. El seu discurs populista de dretes, juntament amb el seu acèrrim posicionament contra els drets nacionals – no només contra el català, sinó ara també contra els concerts basc i navarrès -, ens ha fet caracteritzar-ho com un nou “lerrouxisme”. La crisi del règim monàrquic s’aprofundeix…

només li faltava la infanta en el banc dels acusats.

3.

Es reforça el bonapartisme bonapartisme.

El PP ha abordat la situació per respondre amb la brutalitat més gran a qualsevol reacció de protesta. Al juny va ser l’entrada en vigor de la Llei Mordassa i la reforma del Codi Penal. Al llarg de tot el procés català ha respost judicialment a qualsevol mesura del Parlament, disposat a assentar la falta de sobirania d’aquest: bloqueig de lleis com la de la pobresa energètica, o la dels impostos als bancs, etc. i fins i tot per sobre de la posició inicial de la fiscalia, va portar als tribunals a Mas i dos consellers del seu govern per la consulta del 9N. Però no ho aconsegueix amb el control policial i judicial, sinó que en l’últim any ha aprofitat la seva majoria absoluta per endurir les lleis de fons. Així amb la Llei de Seguretat Nacional, al juliol, amb acord PPPSOE, es donen al president del govern competències plenes per declarar situacions de crisis i disposar dels mitjans materials i humans (inclosos els autonòmics) per fer-li front.

La Reforma del Tribunal Constitucional per destituir del seu càrrec a qui consideri que incompleix les seves resolucions… les dues mesures pensades especialment contra el procés

ESTATAL

Situació estatal

9

ESTATAL 10 10

català.

Càrregues de profunditat que s’alineen amb els ja existents a la Constitució de suspensió de l’autonomia… per reprimir en forma violenta si ho consideren necessari, com van avisant aquests dies, el procés català cap a la independència.

4. La crisi de règim es tradueix en crisi de governabilitat Amb els resultats del 20D, qualsevol combinació de Govern té un enorme cost polític. Rajoy ha renunciat de moment a formar govern. Si el PSOE cedia i facilitava la investidura de Rajoy no només renegava del seu principal argument electoral des de feia anys “que no passi la dreta” sinó que es posa en mans de la política repressiva contra Catalunya que, unit a les polítiques d’austeritat, representa una factura altíssima. Tindríem no una versió a l’alemanya de la gran coalició (CDU-SPD) sinó una gran coalició a la grega (ND-PASOK), és a dir el camí per accelerar l’enfonsament dels socialistes. Un sector del PSOE –encapçalat per Susana Díaz- està disposat al sacrifici, però l’aparell de Pedro Sánchez es resisteix.

L’altra opció tampoc està exempta de costos. Pedro Sánchez vol un pacte d’esquerres amb Podem, que necessitaria l’abstenció de Ciutadans per no haver de recórrer al suport de sectors nacionalistes catalans o bascos.

Però això només és possible si Podem renuncia al referèndum.

Certament el referèndum va ser un recurs d’última hora al programa lila, resultat del compromís amb Ada Colau per conformar En Comú Podem. Si el gruix de diputats de Podem hagués estat de Madrid i Andalusia, la reivindicació del referèndum podia quedar matisada i deixada per més endavant, però resulta que a on fa el salt cap endavant és precisament a Catalunya, País Basc i Galícia.

Amb aquesta composició parlamentària, renunciar al referèndum és garantia d’una nova crisi interna. També aquesta combinació provoca tensions en el PSOE i en Podem.

II. Una crisi econòmica que està lluny de resoldre's Brots verds” per a alguns, 1. “Brots immersos en una crisi que no acaba ba. Rajoy es va presentar a les eleccions de desembre amb el discurs que la crisi havia acabat i que apareixen els brots verds.

Suggereix que la seva previsió de creixement per 2015 del 2% serà superada, afavorida pel decreixement de l’euro (i amb ell la pujada del turisme) i amb les exportacions com a principal font de creixement addicional. En el marc de la continuïtat de la crisi mundial, aquest panorama és fals. Fins i tot els enormes beneficis de les empreses no financeres de l’IBEX 35, després de la pujada que van tenir en 2014, a inicis del 2015 estaven al 60% del 2007, a diferència del sector financer, que només en 2012 va tenir menors beneficis quan va ser “rescatada” amb diners públics , i es calcula tancar aquest any amb prou feines amb 2.000 milions dels beneficis del seu rècord històric en 2007. Però, encara i així, ni tan sols el capital financer recupera la seva taxa de beneficis: mentre la rendibilitat d’aleshores superava el 20%, actualment no arriba al 10%.

2. El govern del PP ha augmentat en 4 anys el deute públic en 302.660 milions milions, i ha tret del fons de les pensions 37.701 milions. El deute públic real és de 491.799 milions més del que admet Brussel·les (sumant en total 1.525.656 milions, el 144,1% del PIB). Això amb una política antisocial, de congelació de les pensions, de retirar prestacions d’atur, retallar sanitat i ensenyament, mentre rescata la banca i grans empreses.

3. Els repunts i caigudes en ocupació no són sinó un reflex dels estralls derivats de l’última Reforma Laboral en què preval la precarietat. Si la reforma es va vendre per “reduir l’atur”, aquest ja supera els 4 milions a l’octubre sense comptar els que ja no es registren o els “sense papers”, i al 50% d’atur juvenil, al qual ara cal sumar que un de cada 4 joves que treballa ho fa en mini-jobs (quatre vegades més que la mitjana dels països industrialitzats): temporals a temps parcial.

4. Però com s’assenyalava, a més no hi ha reinversió industrial, les empreses segueixen tancant o acomiadant per rebaixar condicions als nous contractes en una espiral sense fi d’empitjorament de les condicions laborals com a element central de la consecució de beneficis.

Durant els dos últims anys van ser Panrico i Coca-cola, Movistar i ara Valeo, la perspectiva de Solvay, la no renovació de 400 contractes de ETTs de SEAT, o el ERO de Eulen…

En còmput global hi ha un milió i mig de treballadors menys afiliats al Règim General de la Seguretat Social i el total d’hores treballades en 2014 és de 2.250 milions d’hores menys que en 2008, i la productivitat que defineix l’OCDE per Espanya en 2014 està als nivells de 1997.

5. La incapacitat per formar govern preocupa en la UE. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, declara “vull que Espanya estigui a l’alçada” perquè es formi “un Govern estable” i que sigui “el més ràpidament possible”. El seu vicepresident, Valdis Dombrovskis, ja avança que el pròxim Govern “està obligat a complir els objectius de dèficit acordats, que “fa falta un ajust” d’entre 8.000 i 12.000 milions, que aquesta vegada no hi haurà ajornaments i que “no és la nostra intenció imposar sancions, però les recomanacions són clares”. El PSOE és el blanc de totes les pressions per forçar-lo a un pacte amb el PP, però sembla que avui estem més aprop d’unes noves eleccions que de que es faci l’harakiri.

1. El Parlament de Catalunya: l’esquerra. independència i gir a l’esquerra Ja en conferències anteriors assenyalem el paper central que jugaven les enormes i continuades mobilitzacions per la independència a Catalunya. Aquest procés ha tingut la seva expressió a les eleccions autonòmiques catalanes del 27S aprofundint la ruptura i girant a l’esquerra. Amb una participació molt alta, una majoria es va expressar per la ruptura amb l’estat i per iniciar un procés constituent.

Artur Mas no va poder parar el progressiu debilitament electoral – ni tan sols anant amagat al costat d’ERC, l’ANC…-, i va quedar depenent d’un pacte amb la CUPCC per a la investidura. El caràcter plebiscitari que van tenir aquestes eleccions, ha polaritzat el Parlament, on es perfila amb claredat el recanvi d’un sector de la burgesia que abandona el PP a favor de C’s.

L’augment substancial de vots de CUP-CC que va passar de 3 a 10 diputats/des, amb dos eixos de ruptura: amb l’estat i amb el capital, va arrossegar amplis sectors de joves i va obrir una escletja de treballadors en el cinturó industrial, provocant una forta crisi en Podem que concorria al costat de IC a Catalunya Sí que és Pot, que ni es posicionava sobre el tema nacional i amb prou feines presentava un moderat reformisme en el social. El Parlament ha votat un termini de 18 mesos per procedir a la proclamació de la República catalana i convocar eleccions constituents. El Tribunal Constitucional ja ha anul·lat la declaració i amenaça d’emprendre procediments penals.

Ruiz, Rigau...), presidit per Carles Puigdemont de CDC, amb ERC i independents.

El Govern Puigdemont, que depèn del vot de la CUP-CC, és més feble que l’anterior de Mas per poder aplicar noves retallades i les mesures de privatització que li exigeix el pagament del deute i complir els dèficits requerits pel Govern central i la UE. Al capdavant d’aquesta tasca es posa el principal actiu d’ERC, Junqueras, amb la necessitat d’anar a Madrid pels FLA alhora que paralitza els moviments socials contra les retallades.

La renúncia de Mas a la presidència no és el resultat d’un acte de magnanimitat, sinó l’intent desesperat per evitar unes noves eleccions. ERC ja havia declarat que no aniria en una nova llista conjunta i CDC – com ja va ocórrer el 20D - anava a quedar relegat en un lloc secundari. La caiguda de Mas era el triomf de les bases de la CUP-CC que no es van deixar doblegar davant la pressió extrema externa i interna. Però resulta incomprensible que, després d’haver aguantat la pressió gairebé tres mesos, a l’últim moment la direcció de la CUP confongui la feblesa de CDC com a pròpia, permeti a Mas fer de la feblesa virtut, i acabi pagant un preu suïcida en l’acord amb JXS que pretén anul·lar tot el potencial rupturista de la CUP-CC i subordinar-la a JXS i el Govern. Lluita Internacionalista vam cridar a votar

en contra perquè no és admissible la pèrdua de la independència política davant un govern de la burgesia. Aquest pacte posa en perill la mateixa CUP-CC com a projecte polític que havia aixecat esperances fins i tot entre població treballadora que no es definia independentista. Cridem a les bases de la CUP-CC a garantir la lluita per les dues ruptures que van ser la base de formació de CUP-CC: amb l’Estat monàrquic, República catalana; amb el capitalisme: pla de xoc que atengui les necessitats més elementals dels i les treballadores, pel no pagament del deute…

ESTATAL

III. Catalunya i la independència

3.

Que Podem hagués d’incorporar el compromís de Referèndum per remuntar particularment a Catalunya introdueix un element afegit no menor en la política espanyola. Un dels temes silenciats amb pany i clau i vetat en el Pacte de la Transició va ser el del dret d’autodeterminació, un dret que figurava fins i tot al programa del PSOE, com la República. I avui es posa sobre el tapet entre els treballadors/es en tot l’estat amb la força de diversos milions de vots de Podem. La conseqüència immediata és que afebleix una resposta de força de l’Estat contra Catalunya, alhora que va a donar ales a la lluita contra la Monarquia.

2. El nou Govern de la Generalitat. L’absència de la CUPGeneralitat CC va facilitar la recomposició de IC-Podem a les generals, ara de la mà d’Ada Colau conformant En Comú Podem. Va passar a ser la primera força electoral a Catalunya, seguida d’ERC, Ciutadans i relegant a CDC de Mas a la quarta posició.

A punt de la dissolució del Parlament i de la convocatòria de noves eleccions autonòmiques va arribar l’acord de JXS i la CUP-CC: es va investir Govern a Catalunya sense Mas ni el seu seguici (Felip Puig, Boi 11

ESTATAL 12 12

III. Dif icultats de la resistència i de la reorganització Dificultats 1. Resistències a la crisi: molt aïllades. La més dures però aïllades resposta a l’ofensiva del capital no ha estat una reacció amb els instruments tradicionals de la classe obrera. La por a la pèrdua del treball i l’enorme divisió material de la classe a causa de les reformes laborals, al costat de la política de conciliació i desmobilització de les direccions sindicals majoritàries, donen aquest sentiment de fragilitat al treballador/ a. La vàlvula d’escapament van ser els moviments ciutadans: el més massiu el 15M però també les Marees o la PAH. No obstant això, aquests han afluixat sense que fes fallida la dinàmica de desmobilització de la classe obrera de conjunt.

2. Però les lluites obreres que hi ha hagut, a diferència del període anterior, són vagues indefinides, contra les direccions sindicals majoritàries, valent-se de les assemblees i han creat comitès de solidaritat amb organitzacions polítiques (Panrico) o polítiques i sindicals (Movistar). I s’han donat tant en fàbriques amb plantilles estables (Panrico, Cocacola o Valeo) com en sectors altament precaritzats (Movistar, Eulen).

No obstant això, ni unes ni les altres han aconseguit trencar l’aïllament i derrotar el front que formen les patronals sostingudes per l’administració i que compta amb la col·laboració de CCOO i UGT. La gravetat de les traïcions de CCOO i UGT ha tingut en Panrico una de les seves màximes expressions amb la recent sentència a favor de CCOO per l’incompliment de la patronal del contracte mercantil per garantir la pau social.

Les característiques de les lluites haguessin pogut facilitar l’inici d’una recomposició sindical al voltant de CGT o el desenvolupament de corrents d’esquerra en CCOO i UGT. No obstant això, CGT no ha tingut una política per ser l’alternativa sindical que es necessitava la qual cosa ha fet que uns altres pugnessin per aquest lloc: va ser el cas del SUT en Panrico, o l’actual codirecció de la lluita d’Eulen de SO i STC i que apareguin comitès de solidaritat. Això fa que

creixi l’atomització sindical, mentre CCOO i UGT encara conserven un pes determinant. D’altra banda, l’aïllament de les lluites ha dificultat que a CCOO poguessin connectarse sectors per enfrontar la política de la direcció. Exemple d’això la lluita de Panrico, ja que no es va aconseguir crear un moviment d’afiliats/es d’altres sectors que els donessin suport en el sindicat.

L’intent de construir Guanyem CCOO com a corrent interna no s’ha desenvolupat i, com a tal, queda tan sols en CCOO el Corrent per un Gir a l’Esquerra de les comarques de Girona.

3. Atomització sindical sindical. Es fa difícil reproduir tota una sèrie de sigles que deixarien petit l’abecedari, però és interessant fer una classificació concisa de les diferents opcions sindicals per entendre la dispersió d’opcions. Hi ha des d’un sindicalisme oficialista amb una política mal anomenada de classe, un sindicalisme alternatiu, sindicalisme corporatiu de sector, ram o d’empresa, sindicats “vermells” o de partit i fins i tot de gestió i de bufet d’advocats.

Com a conseqüència d’aquesta

atomització del sindicalisme que defensa o hauria de defensar les reivindicacions dels i les treballadores, el capital es sent molt còmode perquè aquesta situació de lluita per un espai propi dins de la classe treballadora els permet assolir la vella premissa de “divideix i venceràs”, algunes d’aquestes opcions és descaradament afavorida pels empresaris i els seus representants polítics, ja els està bé aquesta situació de divisió de classe, perquè no ens oblidem, les i els treballadors som una classe que lluita contra una altra classe, no solament per la defensa d’unes millors condicions de treball i de salari sinó pel repartiment més just de la plusvàlua que aquests acumulen amb el nostre treball.

4. És necessària la intervenció com a partit en els conflictes laborals, sigui quin sigui el sindicat que lideri o tingui més pes específic en aquella lluita i és que no només els sindicats poden i han d’intervenir en els conflictes. Si mantenim que la lluita de classes és un element que contínua sent necessari és molt important la intervenció en aquests conflictes i, per descomptat,

5. La reorganització de ràpidament. l’esquerra evoluciona ràpidament A la Conferència del 2014, vàrem analitzar amb deteniment els diferents processos. Tots ells s’inscriuen en els plantejaments chavistes del socialisme del segle XXI i parteixen i fomenten la confiança en la democràcia burgesa esperant que “amb l’èxit electoral es puguin transformar les coses des de les institucions” (Document de la X Conferència, 2014). Sobre aquests elements generals, aquí només assenyalarem els canvis més importants introduïts aquest any. a. S’aprofundeix la crisi d’IU / ICV-EUiA que durant aquest any s’ha reflectit en el seu daltabaix a les autonòmiques andaluses i a les municipals, únicament compensat per una participació discreta en marques més àmplies, en general amb Podem (va ser el cas de Barcelona amb Ada Colau, les Marees a Galícia…). Quan han aparegut en aquestes llistes en llocs preponderants o amb personatges coneguts, els resultats han estat desastrosos, com a Catalunya. b. Podemos Podemos. Fa un any escrivíem: “Apareix avui com el principal referent electoral alternatiu a la “vella casta política”. Agrupació al voltant de Pablo Iglesias i Esquerra Anticapitalista. El predomini del primer gràcies a la seva projecció mediàtica (la Sexta TV, Jaume Roures) fa que imposi al projecte un caràcter presidencialista (a l’estil de Chávez).”

A principis de l’any 2015, amb el triomf de Syriza, les expectatives en Podemos van créixer encara més i van agrupar amplíssims sectors de treballadors i joventut. La irrupció amb 15 diputats al Parlament andalús a l’abril, va tenir sabor amarg doncs es proposaven guanyar, encara que s’havia imposat el personalisme d’Iglesias marginant a Cañamero. El seu major auge va estar en les municipals de maig (amb Madrid i Barcelona com

a majors trofeus) i va portar a proclamar a Iglesias que per a les generals seria l’alternativa al PP. L’entrada de la CUT-BAI andalusa, que per fi havia trencat amb IU-CA, semblava donar-li la raó.

No obstant això, amb la traïció de Tsipras que Pablo Iglesias va justificar, l’ascens de Podemos es va frenar i va començar la reculada. El fracàs de CSQEP a Catalunya va ser el primer gran ensopegada.

L’esclat de les crisis internes es van succeir i a Catalunya, igual que havia crescut es va començar a desinflar.

Mentre, la mateixa gestió dels seus ajuntaments estrella –Barcelona, Madrid- comencen a veure’s frenada per la realitat d’un aparell institucional amb el qual no tenen pensat trencar i que els porta a una infinitat d’atzucacs quan no a una rebaixa encara major de les seves promeses electorals. Així, encara que no ha començat un procés obert de ruptura amb els qui il·lusionats/des els van votar.

En les eleccions del 20 desembre Podemos va quedar en tercer lloc.

Però encara que més limitat, i potser amb l’excepció de Catalunya en la qual està present la CUPCC, Podemos encara representa aquest catalitzador que pot reactivar la il·lusió que és possible canviar les coses, acabar amb tanta màfia i rampinya, implicant-se i organitzant-se encara que sigui amb un caràcter electoralista. I mentre agrupi aquest sentiment, malgrat el seu programa reformista, no podem tractar-ho com a l’aparell consolidat d’IU. c.

Procés Constituent Catalunya. Anterior a Podemos i Catalunya veient l’espai obert per la CUP-AE amb la seva entrada en el Parlament, va ser resultat de la política de Revolta Global impulsant un reagrupament al voltant de Forcades i Arcadi. Com després Podemos, a Catalunya el PC va agrupar a milers de persones. No obstant això, igual que va créixer, es va enfonsar. D’un costat creuat per la dicotomia que se li presentava a RG, amb l’impuls de la seva organització estatal IZAN a Podemos, que es negava a no entrar a Catalunya i acollir a PC com el seu equivalent català i d’un altre perquè l’objectiu fixat per Forcades i Oliveres era d’unir des d’ICV a la

CUP, i d’un costat el rebuig de la CUP, de l’altre, es va topar amb la negativa de Podem i ICV-EUiA a deixar-li espai. Un sector de l’ala esquerra va trencar en les eleccions del 27S i es va incorporar a la CUPCC sota el nom de Constituents per la Ruptura. d. CUP-CC a Catalunya Catalunya.

Planteja la doble ruptura: amb l’Estat monàrquic i amb el capitalisme. En la construcció de la candidatura per a les últimes eleccions, va aconseguir agrupar a alternatives municipalistes com també part de les CAV, l’AE de Cornellà, l’AE del Prat de Llobregat, i els partits de l’esquerra revolucionària CR i LI que ja estàvem a la CUP-AE. Va obtenir un important avenç amb 10 diputats/des, fent peu en el cinturó industrial i convertint-se en clau al Parlament. A partir d’aquí està al centre de totes les pressions i, resistir-les és fonamental per posar al centre la mobilització per garantir el programa de ruptura nacional i

ESTATAL

donant-los un contingut polític traslladant aquesta conflictivitat a la societat i evidenciant totes les contradiccions socials i polítiques que aquesta lluita deixa veure i no exclusivament sindical, per a això ja tenim els sindicats en la qual els nostres militants estan incorporats.

I.

social.

L e s dificultats en el funcionament democràtic en el si de la coalició, no ajuda al fet que no se cedeixi a aquestes pressions.

L’oportunitat d’ampliar i enfortir l’alternativa de ruptura en l’àmbit estatal amb un front, tal com havíem proposat a la CUP, s’ha desaprofitat per aquest 20D, cosa que no només no afavoreix al conjunt, sinó que fins i tot permetrà que opcions reformistes puguin recuperar espais aconseguits en les anteriors eleccions.

13

ESTATAL 14 14

IV tit re IV.. Construir el par partit revvolucionari.

1. A l’última conferència dèiem “Estar en els processos que construeixin nous referents és essencial, però hi ha tantes iniciatives en el mateix sentit que no es pot córrer darrera de tot el que es mou i estar a qualsevol preu. (…)

La clau de la definició se situa en els eixos essencials de la ruptura amb el règim (Monarquia) i amb el sistema capitalista (no pagament del deute, No a la UE i expropiacions sectors essencials); en el funcionament amb organismes democràtics.” En aquest any, la mateixa evolució d’alguns reagrupaments, evita la discussió ara –encara que pugui quedar per al balanç si vam fer bé o malament en sortir-nos del Guanyem d’Ada Colau o del Capgirem BCN de la CUP -. Però els elements centrals que assenyalàvem en qualsevol intervenció en aquests reagrupaments segueix sent vàlida: a. Mantenir “El nostre projecte de front d’esquerres … estatal en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme capitalisme.” Que probablement avui només pot explicar com a impulsor de sortida amb la CUP-CC, a causa de l’entrada de la CUT-BAI a Podem i el manteniment de Sortu en la seva aliança basca, que encara ha d’explicar “Amb un altre pes, està l’esquerra alternativa o revolucionària, (ara ja no amb IZ-AN/ RG que estaria inclosa després en fer referència a Podemos o Procés Constituent), Corrent Roig, En Lluita, Esquerra Castellana… Hauria d’obrirse a sindicalistes, lluitadors, joves amb una estructuració que combinés les organitzacions i els qui no estan en elles. La política cap a altres agrupaments com Podemos o Procés Constituent no ha d’abandonar la propaganda que seguim fent pel Front d’Esquerres, com vam fer a les europees i la reactivació/ampliació d’Iniciativa Internacionalista. En tot cas integraríem les noves formacions en aquest front.

Per a Catalunya, aplicant el que es va votar a la X Conferència, participem de la CUP-CC mentre que, encara que no era el front que proposàvem, era un híbrid que responia als objectius de la ruptura als dos nivells.

Rebutjar el b. Intervenir tant per “Rebutjar però també sectarisme, l’oportunisme l’oportunisme. El treball en aquests reagrupaments és de construcció i al mateix temps d’aprofundir el debat amb la resta de components.

No estem parlant d’un treball entrista que és la resposta a un treball en organitzacions contrarevolucionàries, és a dir, d’organitzacions o fronts que no pretenem empènyer si no tant sols recollir aquells sectors que estan en el seu interior malgrat la política de la direcció per trencar amb ella.

Hi ha una temptació a l’hora d’analitzar un reagrupament i és limitar-nos a constatar que els reagrupaments no prenen aquelles mesures que conformen un programa revolucionari. Seria la temptació sectària, perquè som el que som perquè hi ha una dificultat de la construcció directa d’un partit revolucionari. Això solament pot ser fruit del treball pacient d’intervenció i debat en moviments que inicialment no són revolucionaris.

Aquests reagrupaments es mouen entre el reformisme i el centrisme.

Seria centrisme les posicions que fluctuen entre reformisme i la política revolucionària. Però hi ha dos tipus de centrismes, el que evoluciona des del reformisme a l’esquerra o el que ve de renunciar (cas d’Esquerra Anticapitalista o Revolta Global) de la política revolucionària. Identificar el moviment de dreta a esquerra o invers és tan essencial com saber en quin punt està.

Quina seria la temptació oportunista? La de considerar que tot es justifica pel nombre i que com més siguem millor sense importar el programa, les reivindicacions, la necessitat de construir en la lluita.

Les conseqüències de construir un gegant amb peus de fang que a la primera confrontació seriosa es fongués, tornarien a crear noves frustracions. c. “No No perdre la identitat i la voluntat de construir un partit revolucionari.

Hem d’intervenir sense callar res ni esperar a desenvolupar el debat.

Cal construir la política en el seu conjunt explicant el perfil del partit.

Es pot entrar o no segons fem les avaluacions concretes de cada reagrupament. Però no es pot deixar d’escriure les nostres opinions sobre ells, la llibertat de crítica no és negociable. És evident que l’essencial d’aquests reagrupaments és l’acostament de molts/es nous/ves companyes que potser no han tingut cap experiència política abans, per la qual cosa els termes de les nostres polèmiques han de ser molt explicatives i dialogants. L’essencial d’aquests reagrupaments és que puguin ser instrument per debatre i mobilitzar.

2. La necessitat de construcció no es dilueix o relativitza amb les noves formacions, sinó que es reactiva i es fa més imprescindible. Són molts els i les companyes que ens reconeixen perquè fem anàlisis i discutim de política construint propostes i buscant la coherència que ens dóna un programa i una estratègia. Està bé que se’ns reconegui l’esforç, però no serveix si no som capaços de transmetre que no és un exercici intel·lectual, sinó la necessària aplicació d’un programa revolucionari i una metodologia marxista per construir en forma activa un nucli revolucionari. Així doncs no és una cosa que queda només al debat, que és molt valuós, sinó que cal anar més enllà i baixar a la intervenció per seguir construint més i millors polítiques.

Falten moltes i molts per poder realment actuar com el partit que volem ser i que, a banda dels reagrupaments, torna a posar sobre la taula en forma més urgent.

Estem veient com sorgeixen i es desinflen propostes de reagrupaments que deixen, en la seva evolució, militants desencantats. Fa falta transmetre la necessitat del partit democràtic i revolucionari perquè no es perdin més, sinó que comprenguin els processos i comparteixin la lluita per consolidar el nucli que precisa el moviment obrer i popular al nostre país.

L’arribada del Toni a la regidoria a Girona, primer regidor de Lluita Internacionalista i el debat amb altres militants de corrents d’esquerra que també tenen regidors ens porta a recuperar una discussió molt important sobre el lloc i el paper d’aquestes tasques de militants revolucionaris a les institucions burgeses.

Annexem la resolució sobre el treball parlamentari del II Congrés de la III Internacional a 1920, que per extensió també fa referència als municipis com a punt d’inici d’aquestes reflexions. Els 4 primers congressos de la Internacional comunista són la nostra referència en la continuitat del marxisme revolucionari. La resolució, que cal situar-la en el context polític internacional de la postguerra, conté tots els elements centrals de la política revolucionària en les institucions burgeses en aquesta època imperialista.

l Toni Granados, regidor de LI per Girona des de CUP-Crida per Girona. Químic i president del comité de la seva empresa per CCOO, es membre del Corrent "Per un gir a l'esquerra"

Regidor a Río (Brasil) per la nostra organització germana la CST.

1.- Trets de la resolució sobre treball parlamentari del II Congrés de la III Internacional Tal i com analitza Trotsky, en el moment en què se celebra el II Congrés de la III Internacional, encara sota el xoc de la guerra i de la revolució russa, el centre era aprofitar aquesta situació revolucionària excepcional, de manera que tota l’activitat estava centrada en ajudar la lluita de masses per preparar la insurreció, amb els referents directes a les formes soviètiques i les milícies obreres.

Hem intentat resumir aquells punts que ens permeten donar llum a la tasca que fem avui –en funció de l’anàlisi que fem de la situació política- des d’aquestes institucions: Rebuig al parlamentarisme · de la II Internacional (partits socialistes/socialdemòcrates) com a instrument al servei de la dominació burgesa. La intervenció en els parlaments ve donada pel caràcter de l’època: en l’etapa d’expansió de les forces productives (fins els inicis del segle XIX), l’objectiu del treball parlamentari és aconseguir millores per a la classe treballadora; en l’època imperialis-

ta del capitalisme, en canvi, el centre ja no és la lluita per a les reformes, sinó preparar l’acció revolucionària per al presa del poder. El centre de gravetat ha sortit del Parlament Parlament. “Sorgeix així clara la diferència entre la tàctica dels comunistes que van al Parlament per acomplir finalitats revolucionàries i la del parlamentarista socialista, que parteix del reconeixement de l’estabilitat relativa i de la durada indefinida del règim”. Però la resolució de la Internacional rebutja també l’antiparlamentarisme, és a dir la negativa a participar en aquestes institucions pel fet de ser el que són, instruments de l’estat burgès, perquè no participar-hi per principi (no parlem de situacions que ho justifiquen) impedeix emprar un instrument secundari però important.

El Govern basat en el · parlament pot arribar fins i tot a semblar un Govern del poble contra les classes dominants, però en realitat en mans de l’estat del capital, és un instrument d’imposició i opressió opressió. Exemples recents com el Govern de Syriza a Grècia constaten cruelment aquest realitat. Governs “d’esquerres”

LA INTERVENCIÓN INSTITUCIONAL

Sobre el treball als ajuntaments i al parlament

15

LA INTERVENCIÓN INSTITUCIONAL 16 16

parlamentaris no tenen res a veure amb un poder obrer, ni poden ser la forma del Govern proletari transitori cap el socialisme. Quan la lluita de classes planteja la lluita pel poder, cal construir un nou estat proletari en la forma de la República dels Soviets. És impossible conquerir la institució parlamentària pels obrers mentre la resta de l’aparell de l’estat és de la burgesia. Cal destruir l’estat i amb ell les seves institucions (parlaments, ajuntaments...).

El centre de la lluita de · masses, que classes és l’acció de masses tenen per objectiu final la insurrecció contra l’Estat capitalista. La tribuna parlamentària és un dels suports secundaris que té la lluita de masses. En aquest sentit el parlament és un instrument per fer propaganda de l’acció revolucionària, per denunciar la burguesia i els seus agents, ajudar a centrar les principals consignes de la lluita política, però sempre ha d’estar sotmesa a l’acció extraparlamentària. · · Si els comunistes obtenen majoria en municipis han de: a) formar una oposició davant del poder de la burgesia; b) esforçar-se per tots els mitjans per prestar serveis a la part més pobra de la població; c) denunciar sempre que sigui possible els obstacles que posa l’estat burgès a tota reforma radical, d) impulsar a partir d’aquestes bases una propaganda revolucionària enèrgica, sense por a l’enfrontament amb el poder burgès.

La campanya electoral ha · de ser dirigida no a l’obtenció del

nombre més gran possible de representacions parlamentàries, sinó a la mobilització de les masses al voltant de les consignes de la revolució proletària. Aquí vindria la importància del programa transitori. La lluita electoral no ha de ser només dels dirigents del Partit, sinó per la totalitat dels seus membres. Tot moviment de masses ha de ser valorat i estimulat.

2.- Reflexions sobre el treball ara i avui Per tant el treball d’un parlamentari o d’un regidor revolucionari és essencialment el suport a l’acció de les masses. Som al parlament o a un Ajuntament per amplificar la lluita dels treballadors/es; per denunciar la política de la burgesia o els que gestionen el capitalisme; per denunciar el règim capitalista i l’estat; per impulsar polítiques al servei dels sectors obrers més explotats. Però la garantia de futur per l’acció i mobilització de masses és que tot el treball vagi, -com tota la nostra intervenció política- a fer créixer l’organització entre els treballadors/ es i la joventut: en primer lloc l’organització política (partit i mediacions), però també sindical (corrents d’esquerra), a centres estudi i barris, en les formes que en cada moment es considerin més efectives. ntentem sistematitzar aquestes Intentem vessants del treball revolucionari a les regidories: a.- Projecció de temes polítics.

Ajudant a donar resposta a les principals qüestions de la lluita de classes, concentrant l’atenció en els temes més importants. Sovint aquests temes no són presents a

les agendes municipals (ni parlamentàries) i això ens porta a parlar de dinàmica i prioritats. És impossible i desastrós deixar-nos portar per la dinàmica que s’estableix a l’ajuntament o al Parlament. Ho hem insistit en el GAP de la CUP-AE nombroses vegades. Nosaltres hem de tenir la nostra pròpia agenda. Hi haurà moltes mesures que es discuteixen de gestió que ni coneixem ni ens podem plantejar dominar, i que només fan que empantanar-nos i que no ens quedi temps per impulsar aquelles propostes que sí que són la nostra responsabilitat.

Habitualment això ens portarà a abstenir-nos d’allò que no sabem i a reconèixer obertament que no en sabem de tot: nosaltres no som tertulians. La priorització no la marca l’agenda de govern de CiU a Girona, sinó les necessitats de la nostra gent i la política revolucionària. Aquí també haurem de veure quines coses les fem en el marc de la candidatura CUP-CG i quines altres les podem fer directament com a LI. Per això és important treure –com aconsellen les resolucions de l’annex- i sistemàticament presentar les propostes i mesures de les campanyes i delimitacions polítiques centrals i, que habitualment fem a la nostra premsa. Seguint les recomanacions de la III Internacional, l’objectiu de les nostres intervencions no és convèncer els regidors/es de CiU o ERC, sinó dialogar amb els i les treballadores, que no són al ple municipal ni a les comissions. Per això cal seguir amb un llenguatge senzill i clar, i pensar tots els camins per poder fer arribar les nostres intervencions i propostes

b.- Altaveu de les lluites treballadores i joves (a fàbriques, barris i centres d’estudi). Anar-hi per oferir el suport, què podem fer per ajudar? Tal com hem estat fent sistemàticament, per proposar campanyes de solidaritat, anar als organismes en què tenim

Òbviament hi ha un tema també important com serà la defensa dels serveis públics: educació, sanitat, serveis socials... N’hi ha que depenen directament dels municipis (com la bressol o serveis socials), altres de la Generalitat (educació primària, secundària, adults). En el primer dels casos l’exigència cap a l’ajuntament és que resolgui tot prioritzant els interessos dels treballadors/es, però tampoc en el segon se’n pot rentar les mans: ha de posar-se al servei de la lluita per exigir a qui calgui que ho faci (sigui govern autonòmic o central). c.- Seguiment dels propis treballadors/es que depenen de l’ajuntament. Amb aquests treballadors/es en tenim una responsabilitat doble, perquè

concrets, proposar alguna mena d’organització. Aquest punt sovint es pot relacionar directament amb els altres apartats. Preparar propostes de mocions a l’ajuntament recollint aquestes necessitats, però sempre intentant que a la preparació i debat hi participin directament els afectats/ ades. e.- Ajudar a obrir treball polític.Tenir companys/es electes dóna més possibilitats d’augmentar la propaganda, d’aprofundir relacions amb altres organitzacions municipalistes... començant pel treball amb d’altres regidors/es de candidatures properes, com les CUP, CAV i Guanyem Cornellà, Badalona o Sta Coloma.També molt útil obrir noves feines (com AEPrat), i no només municipalistes, també intervencions en sectors obrers o altres. El primer exemple ja l’hem pogut fer amb la solidaritat internacionalista amb Zanon.

Haurem de veure amb quins ritmes ho podem anar fent.

L’objetiu de tot aquest treball no pot ser cap altre que ajudar a la mobilització dels treballadors/es i joves per les seves pròpies reivindicacions i augmentar significativament l’organització (política en el partit, sindical i en altres formes transitòries).

representació.... i, en aquest sentit, ajudant a potenciar el protagonisme dels treballadors/es implicats. Casos com el de Movistar ja va ser el precedent d’aquesta manera de treballar i tenim experiència de com articular una proposta. Òbviament hem assenyalat com a prioritària la classe obrera, amb les lluites a les empreses, però també ens podem trobar en lluites de joves estudiants, contra el racisme, antirepressives, als barris...

Serà important veure com compatibilitzar el treball des de la regidoria (possiblement amb la resta del grup municipal), amb el del partit i el del corrent sindical, s’haurà d’anar delimitant, tot deixant espais per cadascun.

l’ajuntament actua directament (o través d’empreses públiques) com a patronal. Per això caldrà establir un contacte permanent amb comitès d’empresa i una relació continuada amb les seccions sindicals més properes. Recollir les seves preocupacions, mirar de parlar directament on es pugui amb els propis treballadors/es, establir mecanismes per coordinar iniciatives amb les seves lluites. La lluita per la remunicipalització de serveis dóna una orientació genèrica a la lluita contra la privatització i l’externalització de serveis. d.- Impulsar mesures d’ajut als desafavorits, tot fent sectors més desafavorits un esforç per ajudar a organitzar un moviment al voltant de les iniciatives, reunir-se amb els sectors

LA INTERVENCIÓN INSTITUCIONAL

a la gent treballadora. Veurem la manera, amb la premsa, amb la pàgina web, amb facebook, amb paper. Per això és important obrir camins de diàleg amb la gent, que ens digui què pensa del que diem, com dialogar amb els i les treballadores i joves. Fins i tot -si és possible- anar recollint el que fem i poder-ho repartir a la fàbrica o entre la nostra gent i propera. També pensant que haurem de presentar un balanç.

17

RESOLUCIÓ DE TASQUES

RESOLUCIO SOBRE TAS En l’actual agudització de la lluita de classes, tenim una nova oportunitat per recompondre la lluita de masses i, en particular, del moviment obrer. Un marc en que la construcció d’una alternativa es posa amb cruesa al centre de la situació i dins d’aquesta alternativa la construcció de LI.

1. Recolzar els processos de mobilització contra la patronal i la política del Govern, per petits que siguin: contra els EROs i els acomiadaments, contra les retallades en les condicions salarials, en defensa dels sectors públics.

1.1. Encara que globalment el nombre d’hores de vagues ha baixat, la radicalitat de les lluites, amb vagues indefinides i assemblees amb comitès de vaga, ha estat molt present. La política de la burocràcia sindical ha buscat aïllar-les i evitar el contagi. No hi ha un altre camí que seguir al costat d’aquestes lluites i intentant la seva coordinació i generalització. És en aquestes lluites que es construeixen les noves avantguardes.

La intervenció passa per la recuperació de la democràcia obrera, amb assemblees, comitès de vaga escollits i revocables, que busquin sense sectarismes la màxima unitat de classe per a la lluita. Que integrin els sindicats acceptant la sobirania de l’assemblea de treballadors. Impulsem la unificació de les lluites amb vista a sortir de l’aïllament al qual la sotmeten els sindicats majoritaris. Convertint la lluita obrera –sense perdre aquest caràcter, la seva forma de lluita i organització- en lluita social, per la implicació de sectors amplis de suport. Aquesta forma de fer, insistir en el treball sistemàtic en els sindicats i permetre el desenvolupament de corrents sindicals d’esquerra.

1.2. Proposem unificar la lluita contra el Govern i la patronal per un pla obrer d’urgència contra la crisi. Un pla que ha de respondre a les urgents necessitats en matèria de treball, habitatge i serveis públics i que ha d’entroncar amb el no pagament del deute, per l’exigència de nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es que permeti posar tots els recursos per a la creació de llocs de treball públics, per la ruptura amb la Unió Europea, fent propaganda sobre la necessitat d’un govern de treballadors.

2. Defensa del dret d’autodeterminació, ruptura amb l’estat de la Monarquia..

Recolzem el dret a la independència de Catalunya i exigim al Parlament català i al Govern de Puigdemont que declarin la República catalana. Ens pronunciem contra l’ofensiva repressiva de l’Estat per detenir el procés d’independència, criminalitzant el Govern, Parlament i Ajuntaments catalans. Des de l’internacionalisme fem nostra la lluita pels drets democràtics nacionals i cridem a aixecar un moviment de suport entre els treballadors/es en la resta de l’estat. No només per la necessària solidaritat entre treballadors/es i pobles sinó perquè enfrontem un enemic comú: l’estat monàrquic.

No hi ha sortida a les aspiracions dels pobles oprimits si no entronquen amb la solució a les reivindicacions dels treballadors/es i sectors populars. Però aquestes reivindicacions entren en ruptura amb el capitalisme, per la qual cosa aquestes dues rupturesdemocràtica i de classe - o van de la mà i acompanyades de mobilitzacions o no serà cap de les dues. Mantenim una política d’independència de classe respecte al Govern de la burgesia nacionalista a Catalunya, en la lluita per un pla de xoc que atengui les necessitats més urgents de la població treballadora. Per una República a Catalunya, Euskal Herria, Galiza… per una Federació de repúbliques que volem que siguin socialistes.

18 18

3. Impulsar un procés de confluència de forces polítiques, per un Front d’Esquerres en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme.

Com a tasca més important, ajudar a aixecar una alternativa en clau de doble ruptura. La nostra proposta general segueix sent la d’una confluència de partits de l’esquerra anticapitalista amb l’esquerra independentista sobre la base d’un acord sobre el dret d’autodeterminació i un pla de xoc, que defensi la ruptura amb el règim i el sistema. Però aquest front només ha avançat a Catalunya al voltant de CUP-CC. En l’àmbit estatal Podemos ha ocupat aquest espai però amb una política reformista que ni qüestiona el règim monàrquic ni el sistema capitalista, sinó que vol democratitzarlos a tots dos. Però no hi ha conciliació entre els interessos del capital amb el de les classes populars com no n’hi ha entre l’estat monàrquic i el dret d’autodeterminació.

Estem per seguir la batalla dins de la CUP-CC, conjuntament amb altres forces internes que segueixin defensant els dos eixos de ruptura i la independència política davant el Govern de la Generalitat. Seguir defensant la independència política de la CUP-CC, sobre la base dels punts d’acord, ha de ser complementària amb l’esforç per seguir en la construcció de Lluita Internacionalista.

4. Impulsar l’internacionalisme i la construcció de la UIT-CI. Resposta als principals processos vius de la lluita de classes.

4.1. Les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Posem al centre la solidaritat amb la revolució a Síria en continuïtat amb els acords de la Conferència d’Istanbul i el comitè de Solidaritat amb el poble Sirià. Seguir amb el treball polític i eventualment amb noves iniciatives de campanya materials de suport. Recolzar iniciatives en relació a la revolució tunisiana a i la resistència Palestina.

RESOLUCIÓ DE TASQUES

SQUES XI CONFERENCIA

4. 2. Lluites contra els plans del capitalisme a Europa i dels governs i la UE. Aquesta tasca es fa des del CEI de la UIT i de la Coordinació Europea que s’ha anat reunint aquest últim any.

Està permetent analitzar i definir línies conjuntes d’actuació davant els principals fets de la lluita de classes. Un punt especial d’atenció és el seguiment de Grècia i prestar especial atenció al desenvolupament d’aquests processos a Grècia que segueix sent el principal referent de la lluita de classes.

4. 3. Recolzar la construcció d’una direcció llatina. El Congrés revolucionària alternativa a Amèrica llatina de la UIT-CI va definir com a prioritari el seguiment de tota l’organització internacional al desenvolupament a Argentina en el qual IS (Esquerra Socialista) està en el FIT (Front d’Esquerres i els Treballadors) pel seu pes específic en l’avantguarda internacional així com a Veneçuela on el PSL lluita per aixecar una alternativa d’esquerres al chavisme.

Barcelona, 7 de febrer de 2016

19

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20 20

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista