SUPLEMENT LI 151- setembre 17
Secciรณ de la Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI) Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
1
Després dels atemptats a Barcelona i Cambrils
La tramposa "unitat contra L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van convocar el 26 d’agost una manifestació a Barcelona sota el lema “No tinc por”, de rebuig als atemptats de les Rambles i Cambrils. Estava encapçalada per policies dels Mossos d’Esquadra i personal dels serveis d’emergència. Més al darrere hi aniran representants de la “societat civil”, responsables polítics i representants de les institucions. Inclosos el rei Felip VI, del president del govern Mariano Rajoy i del PP. La manifestació de Barcelona seguia el mateix patró de les que ja hem vist després dels atemptats de Brussel·les, París, Niça o Londres. La resposta de la ciutadania “democràtica” davant la “barbàrie terrorista”. No ens guanyaran. No canviaran els nostres valors i la nostra forma de viure. No tenim por. Es tractava d’utilitzar la tristesa, la commoció, els sentiments de la gent que ha viscut l’horror de prop i la solidaritat amb les víctimes per construir un front: “ells contra nosaltres”. I de legitimar la resposta policial: menys llibertats, estats d’excepció, més racisme, més islamofòbia i més guerra al Pròxim Orient per castigar els “culpables”. Més llenya al foc. I això és precisament el que busca el Daeix amb els seus atemptats a Europa. Perquè així ven el seu marc de guerra de civilitzacions, d’un islam sotmès al maltractament i la humiliació constant, al Pròxim Orient com als barris perifèrics de les capitals europees. Adreça el seu missatge als joves musulmans que aquí no hi ha lloc per a ells i que el millor és deixar la pell per una terra promesa. Daeix converteix en odi la impotència dels qui viuen a la pròpia pell el patiment del poble palestí, les massacres a Síria, el caos de la post-guerra a l’Iraq, els bombardejos al Iemen amb armes fabricades a Espanya venudes a l’Aràbia Saudita amb la mediació de Felip VI. A més del reclutament, els atacs dels fonamentalistes en territori europeu reforcen la seva propaganda, alimenten l’espiral mi-
litar a Síria i l’Iraq i el situen com a enemic públic número 1. Dos exemples de la mateixa setmana dels atemptats: dilluns els bombardejos de la coalició internacional liderada pels Estats Units provocaven una massacre de civils a la ciutat siriana de Raqqa, entre ells desenes d’infants; després l’atac de l’Aràbia Saudita contra un hotel de Sanà (Iemen) amb almeys 35 morts. Algú es creu que aquestes morts no tenen res a veure amb el que va passar a Barcelona? Però cap dels polítics de la gran coalició n’ha fet el mínim esment. D’aquests morts millor no parlar-ne perquè potser farien trontollar la unitat que vostè senyora Colau encapçala, amb el Rei el senyor Rajoy i Puigdemont. I és que no es pot posar fi la brutalitat reaccionària de Daeix, sense denunciar la política criminal dels estats imperialistes, entre ells el nostre, per què son les dues cares de la mateixa moneda. Lamentablement, Colau va desaprofitar l’oportunitat que Barcelona trenqués amb aquest esquema i va convocar la manifestació sota el missatge de la unitat contra el terrorisme darrera el règim, les institucions i la seva policia. És el que configurava el lema
22 Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
“no tinc por”. Va convidar el Rei a Barcelona i li va agrair públicament el seu suport i va legitimar de la resposta policial i l’elevació dels Mossos a la categoria d’herois amb llicència per matar, i la recompensa d’una medalla. La policia a la capçalera de la manifestació de dissabte. Ull per ull. No tenim por. Després de l’atemptat Colau va situar tot el debat en la resposta securitària i la avalar l’única recepta que ha sorgit de les institucions: més policia. No una rectificació en la política d’acollida, mesures per combatre el racisme o sinó més Pacte antiterrorista. En altres paraules, Els Comuns es converteixen en una pota del règim en un moment de crisi i no és el primer cop que tanquen files al darrere del poder: ja ho han fet amb la seva posició davant el conflicte laboral a TMB o avalant la mediació de la Generalitat i el desplegament de la Guàrdia Civil contra els treballadors d’Eulen en vaga als controls de seguretat a l’Aeroport del Prat. Un altre cop, ens toca dir allò de “No era això, companys”. N’hi havia prou amb recuperar el missatge de les manifestacions contra la guerra de l’Iraq, del crit per l’acollida de refugiats que va desbordar els nostres carrers fa només
el terrorisme" uns mesos. La gent de Barcelona hauria respost igualment a la crida i no hi hauria hagut lloc per al Borbó ni per a Rajoy a la marxa. Però Colau va triar el camí de la unitat nacional. La CUP es va deixar arrossegar a tot aquest cerimonial de la confusió, amb la unanimitat en les votacions al Parlament i el minut silenci, sense obrir un espai propi. Amb declaracions de Poble Lliure (un dels components de la CUP) que aniria a la manifestació del 26. Amb la diputada Boya fent declaracions sobre que la CUP donaria suport a la manifestació si l’encapçalaven, entre altres els Mossos. Ho vem discutir en els organismes que tenim de coordinació però un cop més, la pressió mediàtica i política va deixar passar una nova oportunitat. Era necessari trencar l’emmirallament policial, no marxar amb qui n’és responsable de l’espiral de violència en la que s’alimenta el Daesh, com les dues cares de la mateixa moneda. Era necessari encarar la
responsabilitat vergonyosa de Colau i els Comuns, com de Podemos amb un discurs valent. Però la trampa de la unitat nacional contra el terrorisme no va funcionar. Era inevitable que el problema nacional català es fes present a la convocatòria, com també les critiques dels moviments de solidaritat, farts de denunciar les polítiques de l’estat espanyol arreu. Els xiulets al rei i Rajoy, la presència de pancartes crítiques i el malestar de moltes organitzacions es van fer sentir. La gent esquerdava la unitat i Colau es quedava sola i amb cara de circumstàncies al costat del monarca i el govern espanyol en ple. No s’acabarà amb el terror del Daeix ni amb més policia ni amb més lleis xenòfobes ni amb més guerres a Síria i l’Iraq. L’única alternativa real és donar suport als pobles de la regió perquè puguin treure’s del damunt el jou de les dictadures i construir un futur amb llibertat i justícia social, una lluita ofegada en sang per règims com el d’Al-Assad, en connivència amb els fonamentalistes i la
col·laboració per activa o per passiva de les grans potències. Si els pobles avancen, els terroristes no tenen espai. Ens fan mal els morts de la Rambla, com ens fan mal les desenes de milers de morts a Síria i l’Iraq, l’ocupació de Palestina, els quatre mil migrants ofegats l’any passat al Mediterrani davant l’Europa fortalesa. Tenim dret a plorar els nostres morts sense que ningú utilitzi el nostre dolor. Tenim dret a honorar-los sense estar al costat dels responsables d’aquestes polítiques, que només porten més mort i més destrucció. Perquè tenim tanta por com esperança que el nostre no és el camí del Borbó ni de Rajoy ni el dels Mossos i les seves lleis, ni aquesta democràcia que no ens representa: el nostre és el camí de la solidaritat dels pobles i la justícia social. El camí que fa por a Rajoy, al Borbó… i al Daeix.
Acte independent: Ni amb el Rei, ni amb Rajoy ni amb els Mossos La convocatòria institucional de la manifestació del 26-A, amb la política d’unitat nacional antiterrorista de la pancarta ColauPuigdemont-Rajoy-Felip VI, requeria una resposta independent i nítida de l’esquerra. Calia obrir un espai per a tots els qui no volíem posar-nos al darrere d’aquella pancarta i defensàvem que no es respon al terrorisme amb un front unit amb terroristes a gran escala com el govern espanyol o la monarquia. Ni tampoc darrera els Mossos, perquè sabem que la resposta policial només complicarà més les coses. Des de Lluita Internacionalista vam plantejar aquesta proposta a les reunions d’entitats i moviments socials convocades d’urgència després de l’atemptat. Finalment es va acordar impulsar un acte previ a la manifestació per als qui no volíem anar-hi, mentre el gruix d’entitats van estimar-se més convocar a la manifestació en un bloc crític. En aquest acte previ hi van participar Hussam Alhamad, refugiat de la ciutat siriana de Raqqa que ha lluitat contra el règim de Baixar al-Assad, contra el Daeix i que ara veu com la seva família està sota els bombardejos de l’imperialisme. També hi van intervenir companys del Sindicat de Venedors Ambulants, d’Unitat Contra el feixisme i el Racisme, de Stop Mare Mortum i de Tanquem els Cies, a més de diverses actuacions musicals antiracistes.
Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
3
La deriva autoritària
Amb els Mossos a la capçalera Si l’estat ha aprofitat el dolor dels atemptats i la catifa de vellut que li oferia Colau-Puigdemont per aterrar a Barcelona, la burgesia catalana ha utilitzat els atemptats per revaloritzar davant la població la seva policia, el Mossos d’Esquadra. Medalla d’Honor d’or del Parlament de Catalunya, condecoracions i tota mena d’agraïments, el Major Trapero convertit en estrella mediàtica. Després vindrà l’intent de confrontar Mossos amb Policia Nacional i Guàrdia Civil, en el marc de l’enfrontament entre el Govern Rajoy i el Govern Puitgdemont, però aquesta és una altra història que s’inscriu en el Procés i que no es motiu d’aquest article sobre la capacitat policial d’uns i altres i el joc brut entre elles. I arriba el moment de les dues manifestacions, a Barcelona i Cambrils. Lamentablement, la diputada de la CUP-CC Mireia Boya ho servia en safata, tot intentant treure el Rei de la capçalera (que no de la manifestació) afegia que la CUP participaria a la marxa si l’encapçalaven “taxistes, infermers, metges, els serveis d’emergència o els Mossos” Dit i fet, Ada Colau ràpidament completava el maquillatge de la unitat nacional darrera del règim posant al capdavant entre d’altres els Mossos. A Cambrils, amb un govern
de coalició ERC-CiU-PSC i alcaldessa d’ERC, la pancarta amb Mossos d’Esquadra, Policia Local, Policia Nacional, Guardia Civil, Protecció Civil y algun professional sanitari. Tot el poble darrera de les forces de l’ordre i sense qüestionar res del que va passar, començant pel fet que tots els suposats autors fossin morts, encara que no estesin armat. Calien 8 morts per aturar els presumptes assassins? Aquí també ha estat essencial la cobertura política de l’esquerra institucional des de Colau, seguint pels dirigents de IC o la EuiA o Podem i acabant per la claudicació a aquesta política que va acabar fent la CUP-CC. No oblidem ni Esther Quintana, denúncies per tortura ni molts dels casos de repressió sobre moviments socials o vagues obreres. Posar la policia al capdavant de la resposta popular té l’evident missatge que per combatre el Daeix cal més policia, més intervencions militars. Mesures policials, des dels Pacte antiterrorista, més policia i mes repressió, lleis que criminalitzen la immigració, restriccions pels i per les refugiades que provoquen milers de morts a la Mediterrània... Militars, amb el suport que dona els Govern, als bombardejos i la intervenció a Síria i Iraq i el suport implícit als dos governs dictatorials a la impunitat
44 Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
permanent d’Israel contra els palestins. I són justament tota aquesta política dels governs imperialistes la que cerca com aliment ISIS. La derrota de l’ISIS està a les mans dels pobles sirià i iraquià. Darrera aquesta política antiterrorista ve una militarització de la vida quotidiana i una retallada de llibertats al servei de la “seguretat”. Però aquestes polítiques de restricció de llibertats també es posen al servei de l’aplicació dels plans patronals contra els drets dels i de les treballadores. Ho hem vist amb la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona, tot justificant l’esquirolatge de la Guàrdia Civil per “motius de seguretat”. El “tots darrera dels Mossos” s’ha convertit en un “tots al servei dels Mossos”. Un cas denunciat per la CGT de TMB eren els conductors/es d’autobús s la manifestació del 26 a Barcelona (veure nota adjunta) l’altre la cerca que el professorat es converteixi en col·laboradors de la policia i delators dels seus alumnes amb indicis de “radicalització”. Un acord entre la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament pretén utilitzar dels centres educatius per a la detecció “d’islamistes radicalitzats”. El protocol que ara es vol reactivar es va presentar a finals de l’any passat sota el nom
PRODERAI (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista), tot una declaració d’intencions amb el nom que identifica la radicalització amb l’islamisme, quan hem tingut exemples d’agressions feixistes, però aquesta “radicalització” es veu que no és preocupant pels nostres governants. El PRODERAI fa per definició sospitosos els i les alumnes de la comunitat islàmica i estableix mecanismes d’observació del seu professorat. Quan es detecti algun indici, a través de la direcció del centre es comunicarà a les juntes territorials de Mossos i policia local. Rebutgem frontalment el PRODERAI que és incompatible amb la tasca educativa i la confiança sobre la que s’ha de desenvolupar. Els Mossos porten anys fent activitats per entrar a escoles i instituts, ofereixen tallers sobre drogues, control d’internet... que han despertat recel entre professorat i organitzacions sindicals que rebutgen el discurs policial per als joves. Cada Saló de l’Ensenyament s’organitza accions contra la presència dels militars dins el saló com a “sortida professional” sota el lema “les armes no eduquen, les armes maten””. D’entre les més de cent entitats que signen el manifest per desmilitaritzar l’educació, moltes d’elles han estès el seu rebuig als cossos policials també presents al Saló. No només seguim denunciant la presència de la policia als nostres centres educatius, sinó el rebuig a la utilització del professorat en tasques policials.
CGT rebutja la implicació de mitjans materials i humans de TMB en mesur es antiter mesures antiterrr oristes
Un autobús de TMB tallant un carrer per "protegir" la manifestació del 26 A Comunicat de la Secció Sindical de CGT Bus a TMB El passat dissabte 26 d’agost, autobusos que circulaven treballant normalment van ser retirats del seu recorregut habitual, i els seus conductors vam rebre instruccions per tallar carrers i avingudes amb la finalitat de protegir i resguardar la manifestació que es va realitzar a Barcelona contra el terrorisme. Alguns autobusos també van ser traslladats directament dels seus dipòsits. Aquestes mesures ens van ser imposades en el nostre horari habitual de treball, pel que vam haver de romandre amb els nostres vehicles, complint el paper de “pilones mòbils”. Al marge de la més que discutible mesura de posar com a barrera de protecció autobusos que fan servir gas com a combustible de propulsió, motiu pel qual porten incorporats dipòsits que emmagatzemen aquest element a altíssimes pressions, els treballadors/es refusem veure’ns involucrats en situacions, que com aquesta, són alienes completament al nostre treball. Aquest episodi és un més en la llarga cadena de despropòsits que patim des de que Mercedes Vidal i Enric Cañas, Presidenta i Conseller Delegat, s’han fet càrrec de la direcció de TMB. Nefasta gestió de les negociacions de conveni de metro i busos, ocultació de salaris d’escàndol, pla de transvasament d’usuaris de l’empresa pública al tramvia privat, i una inacabable llista de mesures que estan abocant a la decadència i el descontrol a la major empresa de transport públic de Catalunya. Des de CGT refusem contundentment aquesta mesura, ja que en cap cas els treballadors/es i mitjans materials de l’empresa estem per suplir mesures que són purament policials. Esperam que esdeveniments com els que va patir la nostra ciutat no es repeteixin, però advertim que ens oposarem a qualsevol nou intent de posar en perill al personal i als mitjans de la nostra empresa.
Secció Sindical de CGT a Autobusos de TMB 29 d’agost de 2017
Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
5
El problema de fons
Què és, d'on surt i què vol Per afrontar la resposta als atemptats de Barcelona i Cambrils cal comprendre en primer lloc les causes del terrorisme jihadista en les seves noves formes. I cal no oblidar que les seves primeres víctimes són els pobles del Pròxim Orient i el món àrab en general. És en aquestes pobles i en les seves lluites per la democràcia i la justícia social contra les dictadures i les injerències estrangeres on rau la solució al problema. Per això reiterem la crida que hem defensat aquests darrers sis anys a la solidaritat amb els pobles de Síria, contra Al-Assad, contra Daeix i contra les potències regionals i internacionals que ofeguen en sang el somni revolucionari. Els orígens: la invasió nordamericana de l’Iraq Per entendre els orígens de Daeix cal remuntar-se 2003, quan els Estats Units de Georges Bush van envair l’Iraq i van derrocar el règim de Saddam Hussein. L’ocupació nord-americana va imposar l’anomenada política de “desbaathificació1”, que va suposar el desmantellament de l’exèrcit i l’administració iraquianes. Es tractava de substituir l’aparell de l’estat per sectors fidels a l’ocupant, però el resultat va ser un estat fallit: desenes de milers de militars, policies i funcionaris van quedar a l’atur i molts es van incorporar a la resistència contra els ocupants, alhora la branca iraquiana d’AlQaida o moviments com el del clergue xiïta Muqtada al-Sadr protagonitzaven atemptats contra les tropes nord-americanes. En presons com la d’Abu Graib milers d’iraquians eren detinguts i torturats a mans dels ocupants. Calia dividir la resistència i les noves forces armades iraquianes integraven milícies sectàries que sembraven el terror entre els sunnites (els anomenats escamots de la mort van liquidar milers de joves) i la violència es confessionalitzava. Abu Bakr el Baghdadi, que el 2010 es convertiria en el líder del Daeix, va ser detingut pels nord-americans el 2004 a Fallujah, la ciutat on les forces d’ocupació havien bombardejat cases, escoles,
hospitals i mercats usant fòsfor blanc, l’equivalent modern del napalm. Sembla ser que va ser enviat a la presó de Camp Bucca d’on van sortir molts homes que després s’integrarien a les seves files. Aleshores formava part d’Al Qaida a l’Iraq. L’Iraq semblava encaminar-se a la guerra civil tot plegat impedia l’objectiu últim de la invasió: l’explotació del petroli iraquià per les grans empreses nord-americanes. i Obama va canviar d’estratègia: va incrementar la presència de tropes nord-americanes (l’anomenat ‘surge’) i va comprar tribus locals perquè lluitessin contra Al-Qaida enlloc de contra els ocupants. L’objectiu final era el mateix: deixar el país en mans d’una administració lleial que garantís els interessos nordamericans sense mantenir la costosa ocupació amb tropes, cada cop més rebutjada a nivell domèstic. Però ni tan sols així Washington podia controlar la insurgència i cada cop Obama estava més pressionat per complir la seva promesa de retirada. Necessitava algú que fes la feina bruta i només podia recórrer a l’arxienemic, l’Iran. El 2010, l’arribada al poder de Nouri el Malik, l’home de Teheran a Bagdad, va accelerar les polítiques sectàries i va
posar fi a l’aliança amb les tribus locals: novament els sunnites quedaven marginats del poder i les noves forces de seguretat iraquianes, entrenades pels Estats Units i organitzades sobre bases ètniques (la majoria xiïtes i kurda) no es comporten millor que els ocupants. És en aquest context que l’onada revolucionària que esclata a Tunísia el 2011 i s’encomana a tota la regió arriba també a l’Iraq. En un país trencat el moviment pacífic de protesta unia sunnites i xiïtes contra un govern corrupte i sectari. La força de la mobilització va provocar una forta crisi política dins d’Al-Qaida, que va viure el seu moment més baix amb l’anomenada “primavera àrab”: en poques setmanes la gent al carrer havia aconseguit molts més canvis que en dècades d’atemptats. L’organització fundada per Bin Laden es trenca i en sorgeix una nova mutació del jihadisme, que podríem considerar post-moderna, sense base doctrinal, ideologia, base nacional o de classe, que apel·la a la construcció d’un califat, ara i aquí, una mena de paradís a la terra. Però Maliki, amb els suport dels nord-americans, va respondre amb més repressió als joves que
Manifestants a Kafrenbel (Síria) denuncien que l'imperialisme atia l'expansió del Daeix
66 Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
el Daeix reclamaven democràcia i un Iraq unit contra el sectarisme. Hi va haver centenars de morts i milers de presos. I els grups fanàtics tornaven a prendre la iniciativa. Alhora grups sunnites de signe molt divers i antics oficials baasistes van acabar a les files del Daeix, units només per l’enemic comú: els ocupants i el seu govern titella. Van prendre diverses ciutats iraquianes fins arribar a les portes de Bagdad, sense que un exèrcit marcat pel sectarisme i la corrupció els oposés resistència. El juny de 2014 el Daeix conquereix Mossul, segona ciutat de l’Iraq i capital d’una regió rica en petroli i sorprèn al món. Una força contra la revolució siriana Per entendre l’origen i el desenvolupament del Daeix és tan important l’ocupació nord-americana de l’Iraq i les seves conseqüències com la complicitat del règim de Baixar al-Assad a la veïna Síria. Amb l’esclat de la revolució de 2011 Baixar al-Assad va jugar a fons la carta de l’espantall terrorista. Des del primer moment el president sirià va presentar la mobilització popular com un complot terrorista islamista i es va erigir com l’única alternativa al caos. A aquestes alçades cap analista mínimament rigorós posa en dubte que Al-Assad va alliberar milers de jihadistes de les seves presons –que formaven part de l’arxipèlag de Guantánamo- que després han jugat un paper destacat en la direcció dels grups islamistes a Síria, com Abu Mohammed al-Jolani, emir del Front al-Nusra, o Zahran Allouch, cap de l’Exèrcit de l’islam, un dels grups més forts a la perifèria de Damasc i a qui s’atribueix el segrest dels quatre activistes revolucionaris de Douma que estaven al capdavant de la mobilització popular. Al-Assad i Al Baghadi es retroalimenten i tenen un objectiu comú: liquidar el moviment popular a Síria que lluita –encara avui- per la llibertat i la justícia social. El Daeix
s’ha expandit en les zones de Síria sota control dels rebels, evitant el xoc directe amb el règim (excepte a la ciutat de Deir el zor, on hi ha pous de petroli) i ha liquidat algunes de les experiències més importants d’autogestió a les ciutats alliberades, com Raqqa, i fins i tot la resistència del camp de refugiats palestins de Iarmouk, sotmès durant anys al setge del règim i que va ser arrasat pel Daeix mentre l’exèrcit sirià bloquejava les sortides. Els enfrontaments militars entre el règim i el Daeix han estat esporàdics També és conegut com el règim d’Al-Assad compra el petroli i l’electricitat que es produeixen als jaciments i preses controlats per Daeix o com els funcionaris que viuen en el territori sota el seu domini continuen cobrant els seus sous, mentre que els que s’han quedat a les zones rebels fa anys que no reben ni un cèntim de l’estat. Quan el president francès Emmanuel Macron presenta AlAssad com el mal menor contra el Daeix cal recordar que els únics que han posat els morts per frenar l’avenç dels jihadistes han estat els kurds i els rebels sirians, atrapats entre dos focs. Un problema secundari per als països de la regió Si Al-Assad ha vist en el Daeix un instrument per ajudar-lo a derrotar la revolució siriana, les potències regionals també l’utilitzen per als seus interessos. L’Aràbia Saudita ha finançat i armat grups fanàtics a Síria, que en molts casos han acabat unint-se al Daeix. L’objectiu de la monarquia saudita és mantenir a ratlla una revolució a les portes de casa seva, on s’enfronta a una enorme població jove i insatisfeta a qui ja no pot comprar perquè la caiguda del preu mundial del petroli ha mermat els seus recursos. La situació interna és inèdita a la monarquia teocràtica del Golf fins al punt que molts analistes la caracteritzen de bomba de rellotgeria.2 Per a Turquia els jihadistes són en canvi una eina per reprimir el moviment kurd a la veïna Síria, mentre manté la seva guerra contra els kurds portes endins: la seva frontera ha estat un colador per als combatents armats d’arreu del món que volien unir-se al Califat i és coneguda també la compra de
petroli al Daeix també per part dels turcs. A l’Iran, el Daeix és l’excusa perfecta del règim dels aiatol·làs per legitimar la seva brutal i sectària guerra en defensa d’Al-Assad. En resum: durant tots aquests anys de martiri per al poble sirià tots els països de la regió han tingut a l’agenda una altra prioritat abans que derrotar els jihadistes quan no els han alimentat directament per protegir els seus interessos. L’estratègia de la Coalició Internacional El 29 de juny de 2014, havent conquerit un ampli territori a l’Iraq, Al Baghdadi proclama des de Mossul l’establiment d’un califat sota el seu govern entre Síria i l’Iraq. Se li uneixen joves combatents procedents de Txetxènia, els Balcans, el Nord d’Àfrica, Asia i també Europa atrets pel seu aparell de propaganda. Unes setmanes més tard és executat el periodista nord-americà James Foley en un macabre vídeo. L’agost la resposta internacional va arribar en forma d’una coalició militar encapçalada pels Estats Units amb els seus aliats històrics: la Gran Bretanya, França, l’Aràbia Saudita, Emirats o Jordània que estableixen una coordinació amb Rússia i Israel. Comencen els
Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
7
francesos i britànics a Síria i l’Iraq acceleren l’espiral de violència, tenen efectes brutals sobre la població civil i són una font de legitimització per al projecte i les accions del Daeix. Alhora donen aire al règim d’Alassad, convertit en un baluard contra els terroristes, quan sabem que n’és un dels principals instigadors. I de pas legitimen el seus grans aliats l’Iran i Rússia, que duen a terme una campanya militar a gran escala sense la qual el dictador no hauria pogut mantenir-se al poder. La realitat és que el Daeix s’ha convertit en un instrument útil per a tothom i això li ha permès créixer fins a proporcions insospitades a base d’assassinar, extorsionar i sotmetre centenars de milers de sirians i iraquians que –cal no oblidar-hon’han estat les principals víctimes.
Manifestants sirians contra Daesh i Al-Assad bombardejos sobre ciutats suposadament controlades pel Daeix, que el setembre s’amplien a Síria també contra al-Nusra, el grup jihadista que sí que combat obertament contra al-Assad. El Daeix també va suposar el pretext per una nova intervenció nord-americana a l’Iraq, ordenada per Obama, que necessitava desesperadament salvar el règim titella de Maliki. Com pretenia AlBaghdadi, la resposta militar nordamericana el situava com a “enemic públic número 1” desplaçant AlQaida i donant-li el lideratge mundial del moviment jihadista. Els bombardejos nord-americans,
Els atemptats a Europa Mentre les víctimes de Daeix eren sirians i iraquians, a Europa gairebé no en sentíem ni parlar. Van ser els brutals assassinats televisats de periodistes i cooperants occidentals el que els va portar a les nostres pantalles. Com escriu Nicolas Hénin3, periodista francès que va ser durant 10 mesos segrestat pel Daeix, “tinguem almenys la decència de comprendre la repulsió dels sirians, que després de prop de 200.000 morts veuen com Occident només es veu sacsejat pels seus ostatges decapitats. Aquests últims eren els meus amics i jo arrossego el seu dol. Un motiu més perquè no pugui acceptar que el seu martiri
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
sigui instrumentalitzat”. Després van venir els atemptats que el grup s’atribueix a Europa, que tenen un triple objectiu: aconseguir notorietat (de vegades amb accions molt simples que tenen una enorme amplificació mediàtica), provocar una sobre-reacció militar de l’imperialisme a Síria i l’Iraq que legitimi el seu relat nihilista de xoc de civilitzacions i empenyi la població civil indefensa als seus braços i, sobretot, incrementar la islamofòbia imperant a Europa per convèncer més joves musulmans que la seva millor opció és viatjar a la terra promesa. És per això que la reacció als atemptats a Europa (que sempre segueix el mateix patró: més bombardejos allà i més policia i control sobre els joves musulmans aquí) és precisament el que busquen i ens aboca a caure a la seva trampa. Més llenya al foc. Les intervencions estrangeres al Pròxim Orient i les dictadures formen un escenari d’impunitat i abús en què el Daeix es dibuixa com a única alternativa. I continuarà existint per molt que territorialment retrocedeixi, perquè el problema no és militar, sinó fonamentalment polític. Només si els pobles de la regió es poden treure del damunt els jous de l’imperialisme i la dictadura es desactivarà aquesta narrativa. Només els sirians i els iraquians poden acabar amb el terrorisme. Un motiu més per estar al seu costat.
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista
88 Suplement del Lluita Internacionalista 151, setembre 2017
Layla Nassar