SUPLEMENT LI 153- gener 2018
L'estat monàrquic travessa la crisi més profunda en dècades
El passat mes de novembre, Lluita Internacionalista, vam realitzar la nostra XII Conferència. En ella, vam partir de les discussions de la situació internacional analitzades en la Conferència Internacional de juliol preparatòria del Congrés Mundial de la UIT-QI, i vam aprofundir en l'anàlisi de la situació estatal. Com a conclusió d'aquest, vam definir les tasques polítiques que encarem en aquest 2018.
Secció de la Unió InternacionalSuplement de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI) del Lluita Internacionalista 153, gener 2018 1
1.- Elements de la situació internacional No podem analitzar la situació de l’estat espanyol sense fer una breu referència al marc internacional, encara que per a un desenvolupament més complet ens remetem a les resolucions del VI Congrés Mundial de la UIT-QI del juliol passat i als debats en profunditat que vàrem tenir per preparar-ho durant la Conferència Internacional del mateix mes. Trump, president dels Estats Units, ha posat cara a la contrarevolució. No obstant això, la seva mateixa arribada a la Casa Blanca evidència la profunda divisió dins de les files de la burgesia nord-americana i les dificultats per imposar un pla conjunt per sortir de la crisi i controlar els nombrosos focus d’inestabilitat al planeta.
La contrarevolució ha avançat en les revolucions àrabs. Amb la caiguda d’Alep, les forces revolucionàries han quedat molt afeblides i disperses i s’allunya, almenys a curt termini, la caiguda del sanguinari règim de Bashar al Assad. Això no significa que la regió hagi consolidat una nova estabilitat, com ho demostren les permanents mobilitzacions al Marroc o la situació a Tunísia, bressol de la revolució, que encara continua oberta. S’esgota a Amèrica Llatina un període de 15 anys de governs que,
encara que es deien progressistes, van continuar sota la lògica implacable del capitalisme i van acabar aplicant els plans d’ajust i empobrint les classes populars. En cap d’ells es va avançar cap al socialisme, per molt que alguns dirigents ho proclamessin. Ara s’obre un nou procés de reorganització de l’esquerra a escala del continent, un procés essencial per construir alternatives dels i de les treballadores i el socialisme. Un referent important d’aquest reagrupament és el desenvolupament del Frente de Izquierda y de los Trabajadores (FIT) a Argentina en el qual participem amb Izquierda Socialista (IS). Europa està polaritzada com a resultat del brutal empobriment imposat per les mesures d’ajust
contra les classes populars. El rebuig popular ha afeblit els partits de govern, obrint crisi en les institucions. A França van haver d’improvisar Macron davant la caiguda dels dos grans referents tradicionals. L’enfonsament de la socialdemocràcia és històric i recorre el continent. La polarització també s’expressa en l’avanç de l’extrema dreta, que guanya governs o entra amb força a Parlaments com el Bundestag el passat setembre (AfD: 5,8 milions de vots i 92 escons). Alhora, la tendència general al bonapartisme
22 Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
que assenyalava Marx, s’aprofundeix amb l’excusa de la “lluita contra el terrorisme” i adopta formes com l’estat d’excepció a França o més extremes com Erdogán a Turquia, aprofitant el pseudocop. Mentre molts s’omplen la boca amb el final d’una crisi econòmica que ja es perllonga una dècada, creixen les amenaces d’una nova recessió, com mostra l’advertiment de l’FMI sobre la banca europea o les revisions a la baixa de les previsions de creixement. En aquest context s’acumulen els problemes en la Unió Europea. Sense haver tancat la crisi del Brexit, la irrupció de la crisi de la Monarquia espanyola i el moviment català per la independència per constituir-se en República, adquireixen una important projecció sobre la UE. En paraules de Junker el problema és que si Catalunya aconsegueix la independència això impulsaria altres processos i es farien imparables. També des del punt de vista econòmic, el govern espanyol ja ha reduït les previsions de creixement, però a més afebliria en forma extrema el deute espanyol, la qual cosa seria un cop molt fort a la UE per la dimensió de les seves xifres. És per això que, alhora, la hipotètica República Catalana podria animar les respostes de treballadors i sectors populars per enfrontar als seus governs, en un altre efecte dominant de caràcter diferent, de classe, al que diu témer Junker. No per casualitat la UE, els governs i la gran empresa catalana s’alineen amb l’statu quo. Un panorama que posa sobre la taula la urgència d’una recomposició de les esquerres que ha de partir del balanç de la traïció de Syriza. La lluita contra l’ajust i la solidaritat amb els i les refugiades són dos components essencials als quals ha de donar resposta aquesta nova esquerra.
2.- Elements de la situació política estatal 2.1.- La crisi ha ribat per quedarar arribat se. Veure anàlisi en profunditat en LI 140, pàg. 4-5 i LI 146, pàg. 4. Lluita de classes en estat pur. S’empobreix la classe obrera i la petita burgesia, mentre s’enriqueix la gran burgesia. Marx i la definició de lluita de classes, la lluita per l’excedent. La classe obrera emmanillada per les direccions de CCOO i UGT. Política de desmobilització de les direccions sindicals. La Unió Europea club d’estats i multinacionals. Presó de pobles i misèria pels i per les treballadores. Grècia i la misèria. No hi ha reforma de la UE, és necessari aixecar la lluita per una Europa dels i de les treballadores i els pobles. Veure anàlisi detallat en apartat Europa del Document mundial de la UITQI.
PSOE PSOE. Particular importància té la crisi de la socialdemocràcia. Sabem que és un fenomen mundial. La sustentació objectiva d’aquest enfonsament global està en el caràcter de la crisi capitalista. La violència de la mateixa és tal que no hi ha espai per a un mínim reformisme, al contrari, la reproducció del capital exigeix tot, destruint condicions laborals, ocupació, salaris i pensions, serveis públics… No hi ha espai per al repartiment d’engrunes si no és enfrontant obertament al capital, i la socialdemocràcia mai ho ha fet. Per això s’ha adonat que s’esvaeix l’espai tradicional material: sense ell i sense enfrontar al capital que no fa més que llançar una rere una altra ofensives brutals contra les masses, acaba perdent la seva
contra la candidata de l’aparell, Susana Díaz. No obstant això, no canvia el caràcter substancial del PSOE: un partit lligat al capitalisme i a l’estat de la monarquia. Només cal veure el suport a l’ofensiva de Rajoy a Catalunya contra el dret d’autodeterminació.
base electoral.
model de funcionament vertical, controlat amb mà de ferro per Pablo Iglesias, la qual cosa ha provocat enfrontaments amb altres sectors de l’aparell. Així i tot Podemos, amb el seu acord amb IU, segueix sent el principal referent de recomposició de l’esquerra, per la qual cosa atreu activistes que busquen la construcció de la necessària alternativa. Ha estat molt important l’obtenció de les alcaldies de Madrid per Ahora Madrid, amb Manuela Carmena, i la de Barcelona per Barcelona en Comú d’Ada Colau.
Podemos Podemos. La irrupció del partit de Pablo Iglesias va aixecar gran entusiasme, al caliu de l’ascens i l’arribada al govern de Syriza a Grècia. Parlava d’acabar amb la casta, del patiment de les classes populars… es reivindicava del 15M, del “no ens representen”, però en poc temps aquest discurs es va anar diluint en una versió socialdemòcrata i ni tan sols republicana. Per imposar aquest gir a la dreta, la direcció ha imposat un
2. Vivim un profund procés de r eor ganització eorganització política. La crisi del règim arrossega la crisi dels dos pilars que van ser decisius en les últimes dècades (PSOE i PP). Ja vam dir que aquesta situació està directament relacionada amb la crisi capitalista i que ha estat una constant en la majoria de països de l’entorn. A l’estat espanyol aquest enfonsament dels pilars polítics del règim ha vingut acompanyat per l’aparició a dreta i esquerra de noves forces polítiques: Ciutadans i Podemos. La realitat política s’ha tornat molt més complexa. Es van haver de repetir les eleccions, Rajoy governa en minoria i, sense anar més lluny, no podrà aprovar pressupostos per a l’any vinent.
Cada país expressa amb caràcters propis aquesta crisi global. A Grècia, el PASOK va viure – no per casualitat- el seu procés més brusc, de la majoria absoluta a un escàs 5% en tres anys. Però ni tan sols l’imperialisme alemany està exempt d’aquesta dinàmica i ho hem vist amb la permanent caiguda de l’SPD. A França, el PS es va enfonsar a extrems històrics. A l’estat espanyol la crisi del PSOE s’ha vist sacsejada per les necessitats d’estabilitat política del règim. L’aparell del partit es va plegar permetent que governés el PP tot i que les bases tornaven a posar al capdavant a Pedro Sánchez
És significatiu que els millors resultats de Podemos els té a la perifèria i no al centre, allà a on no participa com a Podemos sinó amb
Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
3
les anomenades confluències (Comuns a Catalunya, Compromís en el País Valencià…). L’arribada de Podemos ha tingut un paper anestesiant mitjançant el discurs d’esperar al fet que arribi al govern de l’estat. Però sabem que no hi ha sortida electoral –com ho mostra el que va passar amb Syriza, la sortida està en la lluita. És necessària una política pels milers d’activistes que honestament estan a Podemos creient que aquí es lluita per la ruptura amb el règim del 78.
3. El moviment de masses e rr. 3.1.Moviment o b rre Prossegueix el desgast de CCOO i UGT –malgrat que encara ocupen el lloc destacat-, però sense que aparegui un pol clar de reorganització del moviment sindical. La CGT és qui estava millor situada per ser-ho, però entre el sectarisme cap als sectors que poguessin venir en ruptura amb CCOO i UGT i les tensions internes dels dos sectors que paralitzen sovint la seva resposta, no s’ha construït com a alternativa de reorganització. Sense aquest pol de reagrupament es van diversificant una infinitat de sindicats d’empresa o sector, augmentant l’atomització i amb dificultats extremes per donar resposta als greus reptes que travessa la classe obrera, que queden en mans de les direccions de CCOO i UGT. 3. 2.- La joventut joventut. Després de les lluites contra el Pla Bolonya, la Universitat ha passat uns anys en els quals no hi ha hagut grans mobilitzacions. El mateix ha passat amb el moviment de secundària. És cert que el debat i aplicació de la LOMCE ha estat acompanyada per algunes jornades de vaga, però sovint convocades pel Sindicat d’Estudiants, decretades des de a dalt i no després d’un moviment d’assemblees i decisions des de baix. A això cal afegir que sovint
altres organitzacions estudiantils – com el SEPC a Catalunyaconvocaven en altres dates, la qual cosa, sense justificar els mètodes del Sindicat d’Estudiants, no feia més que dividir encara més la resposta estudiantil i crear desconcert. La gran resposta estudiantil, sobretot universitària, davant la repressió a Catalunya pot assenyalar un nou període d’alça. 3. 3. - Moviment de dones dones. També ha guanyat protagonisme els últims anys, cosa que es va evidenciar en les massives mobilitzacions del passat 8 de març. Especialment de composició juvenil, però també amb participació de sectors de dones treballadores i migrants. El reclam contra la violència masclista és el principal, combinat amb la lluita contra la feminització de la pobresa. 3. 4.- Moviments i marees marees. El
15 M va tenir dues expressions de continuïtat. D’una banda, Podemos que, lluny de posar al centre la lluita, va reconvertir l’esforç de milers d’activistes al servei d’un aparell electoral. El segon es va donar en multiplicitat d’iniciatives en defensa de reivindicacions, especialment de sectors públics. La forma que van prendre aquests moviments van ser les marees: la blanca de sanitat, groga d’ensenyament, marea pensionista… Aquests moviments són progressius davant l’absència de respostes sindicals en cadascun d’aquests sectors. També és un
44 Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
intent d’estendre la mobilització entre treballadors/es i usuaris/es. Però en qualsevol cas, no substitueixen la necessària lluita per a que les organitzacions sindicals donin resposta amb els mètodes de lluita tradicionals dels i les treballadores a les agressions que sofreixen. 3.5.- Marxes de la dignitat. Avui tenen molta importància perquè són la principal connexió amb el moviment a Catalunya. D’aquí va sorgir la iniciativa de Madrid. I és d’importància vital la clara posició del SAT, comprometent-se en una defensa exemplar de la lluita del poble català, conscients que es juga el futur del règim. Les marxes van néixer impulsades pel SAT, CGT i altres sindicats territorials o sectorials i partits (inclòs PCE i IU) amb una manifestació històrica a Madrid en 2014 amb més d’un milió d’assistents i tres lemes principals (“No al pagament del deute”, “Ni una retallada més”, “Fora els Governs de la troica”), al costat de reivindicacions de tots els sectors i els/les treballadors/es de Panrico o Coca-cola en vaga. Ha estat la mobilització més important no convocada pels dos grans sindicats. Però les Marxes van quedar travades en el debat sobre una necessària vaga general i van començar a perdre força. La Manifestació d’aquest any a Madrid, si bé va ser important, reunint a desenes de milers de persones, estava molt lluny de la del 2014. El mateix ha anat passant amb les convocatòries territorials. Continua l’ofensiva repressora de l’Estat contra les persones immigrades i es manté un nivell de mobilització al carrer reflectit en la lluita pel tancament dels CIES, contra les morts en el Mediterrani, la denúncia a la política de tancament de fronteres de la UE, contra la llei d’estrangeria, les manifestacions de “Casa nostra, casa vostra” amb la demanda de “Volem acollir” i les lluites de manters i manteres.
4.- La qüestió catalana fa trontollar el règim A Catalunya, la independència de l’Estat qüestiona i obre una crisi en el règim. Això malgrat els dubtes i confusions del Govern de Catalunya que desmoralitzen i desmobilitzen, facilitant el discurs de la por i la repressió de l’Estat. Per això la Monarquia reacciona amb repressió i duresa. No pot permetre el dret d’autodeterminació. El seu sol plantejament qüestiona la seva essència. En defensa de la Monarquia i el seu ordre, s’ha constituït el bloc polític de PP, C’s i PSOE. Entre ells i encara dins de PP i PSOE, hi ha matisos que van des de les ales més dretanes del PP i C’s, a les versions d’un 155 “light” de sectors del PSOE que van acabar votant contra les càrregues policials en alguns Ajuntaments. Però, malgrat aquest bloc, al Govern Rajoy li creixen les dificultats. El PNB que havia estat pilar de la transició i, fins fa poc, donava suport als pressupostos del PP aprofitant els rèdits que treia de la tibant situació a Catalunya, es retreu davant uns carrers de Bilbao plens en suport al referèndum i contra la repressió, i amenaça amb no votar-los si s’aplica el 155. Com només es recordava en el fracassat intent de cop d’estat del
81, el bonapart, el rei, va haver de sortir a pronunciar-se. Aquesta figura clau, que el règim guarda a l’ombra per cridar als uns i als altres a l’ordre, es va veure obligat a sortir a pronunciar-se contra el procés català després de l’1 i el 3. I ho va fer per donar suport a la política repressiva de Rajoy i carta blanca per avançar més enllà. La seva sola aparició denotava el grau de crisi del règim. El contingut del seu missatge pressionava sobre els indecisos amb l’ordre o la por i animava a l’extrema dreta i als grups feixistes. I és que el règim es juga avui el seu futur a Catalunya. El resultat dependrà de la capacitat d’organització i mobilització del poble català i, molt particularment, de la reacció que puguin tenir els i les treballadores i els pobles de l’estat espanyol. 4.1.- La crisi es va gestant des de fa anys. La crisi de règim que avui veiem es va gestar al llarg dels anys, aguditzada amb la crisi. No és casual que una altra República catalana, la del 34, fos proclamada en plena Gran Depressió del capitalisme mundial. La nova situació esclata enmig d’una altra gran crisi econòmica capitalista, la iniciada el 2008. Els problemes no resolts històricament com són els drets democràtics queden adormits en les èpoques de creixement econòmic. Quan arriben les crisis,
les masses busquen resposta i sortides, i sorgeixen amb renovada vitalitat els vells problemes no resolts. Així ha passat amb la qüestió nacional, no només a Catalunya, sinó també a Escòcia. Signe d’aquesta crisi de règim va ser la caiguda electoral dels seus dos pilars polítics, PP i especialment el PSOE, posant fi al bipartidisme. Un altre signe va ser l’atípic canvi de rei, tractant d’encobrir tant el descrèdit de la corrupció com l’estigma d’un Rei nomenat per Franco…També hi ha encara una judicatura supeditada al règim que no pot amagar els escàndols de corrupció en els partits institucionals, en les seves figures més rellevants i en totes les institucions, inclosa la Casa Real. Signe també d’aquesta crisi és el creixement de forces que, des de la CUP el 2012, als Comuns, Podemos o les Marees despleguen les banderes de la fi del règim del 78, sigui per trencar amb ell, sigui per reformar-ho en una segona Transició. El tema nacional, com el de la república, es converteix en un ferment en un règim que ho té tot tancat amb pany i clau. 4.2.- La monarquia enfonsa les seves arrels en el franquisme. La traïció de la reforma L’opressió de les nacions sota l’estat espanyol té el seu origen en la formació dels estats nació. A
Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
5
l’Estat espanyol no hi va haver ruptura democràtica, sinó que es va anar teixint un entramat d’interessos del vell règim i les noves formes de propietat. El gran terratinent va passar a ser banquer, però sense deixar de mantenir velles relacions de dominació en el camp. Temes històrics resolts per les revolucions burgeses quedaven pendents com la reforma agrària, la ruptura amb l’església catòlica… Quan la burgesia va intentar exercir el poder prescindint de la càrrega d’un estat amb les formes del vell règim encapçalat per la Monarquia borbònica, es va trobar que ja existia una potent classe obrera que pugnava pels seus interessos. Sistemàticament la burgesia (especialment catalana o basca) corrien a refugiar-se sota la repressió i l’ordre monàrquic. Cada vegada era més evident que aquestes tasques democràtiques pendents es realitzarien sota la direcció dels i les treballadores o no arribarien. El franquisme va reprendre el concepte de Calvo Sotelo de 1934 “España, antes roja que rota” i la dictadura es va acarnissar amb els i les treballadores i amb els pobles de l’estat. La resposta també va ser conjunta tant en les massives mobilitzacions catalanes per “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, com sota les bales a Vitòria o davant els judicis de Burgos. Però la Transició va ser el pla franquista “atado y bien atado”: Monarquia Constitucional com a presó de pobles i Pactes de la Moncloa per domar a la classe obrera. A diferència d’avui, el centre del problema nacional va estar instal·lat a Euskal Herria. La traïció
dels partits d’esquerres PSOE i PCE no només imposant la bandera i el règim monàrquic contra els valors democràtics i republicans, sinó també acceptant la unitat d’Espanya contra el dret d’autodeterminació dels pobles, va aconseguir deixar aïllada la lluita del poble basc i des de l’aïllament l’estat va poder aplicar tota la duresa de la repressió. A això també va contribuir decisivament la direcció abertzale que va prioritzar la lluita armada enfront del moviment de masses i la unitat amb la burgesia basca a la dels altres pobles i treballadors/es de la resta de l’estat. Però PSOE i PCE –després IU-, al costat de CCOO i UGT van realitzar un altre important treball per al règim separant lluita obrera de lluita nacional. 4.3.- La monarquia és impunitat Sempre hem afirmat que el capitalisme, per la seva pròpia essència, genera corrupció. Els exemples a escala mundial no escassegen: la comissària europea Malstrom la xifrava en 2014 en 120.000 milions d’euros i deia que “probablement és molt més”. La xifra equival al pressupost anual de la UE. Però podríem seguir citant a Lula, o parlant del mateix Juncker en la seva època de mandatari a Luxemburg. Només que a Espanya, respecte als nostres veïns, la corrupció és moltíssim més gran, ocupant aquest any el lloc 21 de 32 països europeus, després d’Eslovènia i Lituània, sent un dels països del món en què més creix la percepció de la corrupció en els últims 5 anys. No és casualitat. No creix ara, és que surt a la llum ara per la crisi del règim, i alhora la corrupció alimenta
66 Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
aquesta crisi. Perquè la corrupció és proporcional al grau d’impunitat. I la monarquia s’asseu en el franquisme i en una llei d’amnistia que deixava impunes tots els seus crims. Avui s’està obrint el pou de les nenes violades i assassinades del Aguaucho (Fuentes d’Andalusia, Sevilla), segueixen sense haver estat anul·lats els consells de guerra del franquisme ni les seves conseqüents penes de mort… i si el règim monàrquic s’aixecava deixant als nostres morts en les cunetes, amb una conjura de silenci, sense recerca ni càstig als seus assassins, sinó ajudant al blanqueig dels seus negocis d’estraperlo, difícilment aquesta “justícia” anava a actuar quan els seus fills s’enriquien ficant la mà en els diners públics. Els Bárcenas i els Rato, els Pujol i els Millet, els Jesús Gil o els Griñán, no són simples productes de la corrupció capitalista, sinó símbols vius de qui se sap segur perquè manté silenci sobre els crims d’uns altres. 4.4.- La política nefasta de Podemos, IU, CCOO i UGT a la salvaguarda del règim L’any 78 van ser PSOE i PCE (PSUC a Catalunya), al costat de CCOO i UGT els qui van imposar a treballadors/es i sectors populars la Transició, la Monarquia i amb elles la impunitat de la llei del silenci. Durant 40 anys, han seguit mantenint l’estabilitat d’aquest règim encara en plena crisi econòmica de grans patiments per a la classe obrera. La irrupció amb força de Podemos, amb cinc milions de vots i amb un programa que defensava el dret d’autodeterminació, va ser molt important. No obstant això, quan aquest dret ha pres cos en la lluita del poble català, Podemos es va pronunciar contra el referèndum i avui, al costat d’IU, tracta d’apuntalar un règim que diu voler canviar una altra vegada mitjançant una reforma pactada. El que era una utopia fins fa uns mesos, avui es transforma en responsabilitat nefasta quan els sectors populars exigeixen la seva ruptura al carrer: és a ells als qui enfronta Podemos cridant-los a tornar a l’ordre, en un servei sense preu per al règim acorralat. No es tracta només d’intervencions grotesques de Coscubiela, exsecretari general de
galeges. Pressions, que davant l’huracà de la vaga general del 3 d’octubre a Catalunya, es van aprestar al fet que, juntament amb el Govern i la patronal, es realitzés una “aturada de país” en veure que fins i tot les seves pròpies bases es sumaven a la vaga general. Les bases han d’imposar a les seves direccions un canvi de rumb imprescindible davant el nefast paper que estan jugant.
CCOO de Catalunya, fins ara diputat del Parlament per ICV (IU) que rep els aplaudiments de PP i C’s, sinó de la política “equidistant” d’Ada Colau i Els Comuns o a escala estatal de Pablo Iglesias i Podemos. Tots cridant al diàleg amb qui saben que ni vol ni en pot parlar, perquè el règim ha dit per activa i per passiva que en cap cas –ni ara ni després amb reforma constitucionalhi haurà dret d’autodeterminació. La seva posició té greus conseqüències a Catalunya ja que ajuda a allunyar a sectors importants de la classe obrera de la lluita popular, després de la justificació de la neutralitat – tots s’equivoquen- deixant espai a posicions més a la dreta que busquen la fractura social. Però tant o més a escala estatal, quan es distancien de les Marxes per la Dignitat per donar suport exprés al referèndum català. Amb això, encoratgen la desmobilització no només en solidaritat amb Catalunya, sinó per la pròpia llibertat i drets democràtics que nega el règim a la resta de l’Estat, donant una enorme pilota d’oxigen a la monarquia. Quan els/es treballadors/es o els pobles s’aixequen i el poder pretén
aixafar-los, qualsevol neutralitat és objectivament suport a qui té la força; però a més en els partits que es diuen obrers, implica la responsabilitat de ser els garants de l’ordre i la tornada a l’statu quo. Però com a la Transició, les bases d’aquests partits es rebel·len. Van ser milers de persones les que van custodiar col·legis, van defensar urnes i paperetes i es van organitzar per fer el referèndum. Pressions que van provocar fissures com la de Podem Catalunya, la de Podemos Andalusia o les Marees
4.5.- El moviment de masses s’organitza Les grans mobilitzacions des de juliol del 2010 van estar dirigides per dues entitats sobiranistes: ANC (Assemblea Nacional Catalana) i l’entitat OC (Òmnium Cultural), ambdues properes al Govern de coalició de Junts Pel Sí (PDCAT i ERC). No obstant això, la magnitud de totes les protestes ha empès una vegada i una altra a avançar cap a la ruptura amb l’estat. Recordem que davant la massiva manifestació de rebuig al Tribunal Constitucional, Artur Mas es dirigia al govern central per demanar-li un pacte fiscal. Aquesta participació del moviment de masses en les mobilitzacions ha fet un salt qualitatiu amb l’arribada del referèndum de l’1 octubre. Es van crear –a iniciativa de la CUPorganismes populars de base, els CDR (Comitès de Defensa del Referèndum). Al seu torn, la defensa de les escoles va connectar amb la disposició d’algunes AMPA’s per mantenir obertes les escoles tot el cap de setmana. Les reunions agrupen territorialment activistes i apareixen més de 100 comitès que s’han començat a coordinar, la qual cosa suposa un significatiu pas endavant.
Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
7
mentre que Els Comuns han desplaçat al PSC. En l’esquerra i reivindicant independència i revolució se situa la CUP-CC. Encara que els seus errors i titubejos li han fet perdre oportunitats d’erigirse en l’aglutinant polític necessari de tots dos elements –nacional i de classe-, avui en dia és referència i haurà de decantar-se entre ser conseqüent i les pressions de JxS.
CDR de Gramenet. Novembre 2017
El segon element significatiu ha estat l’aparició en massa del moviment estudiantil, tant d’universitat com de secundària. La setmana anterior al referèndum va arrencar amb força amb vagues generalitzades als centres i l’ocupació de la seu històrica de la Universitat de Barcelona. Més tard, a la vaga general, la resposta va ser massiva. D’altra banda l’esquerra política i sindical també ha irromput en la defensa del referèndum i les llibertats i contra la repressió. La convocatòria de la vaga general del 3 d’octubre, va sorgir d’una coordinació de l’esquerra sindical (CGT, IAC, COS, CSC amb Co.Bas, CNT i sindicats de sector) amb les organitzacions d’esquerra política (CUP, Lluita Internacionalista, Corrent Roig…) i moviments. L’encert del preavís de vaga després de l’1 va ser determinant per donar continuïtat al referèndum i respondre amb decisió a la creixent repressió que va tenir la seva expressió amb més de 900 persones ferides. Així mateix, la vaga general no oblidava les reivindicacions del moviment obrer i els sectors populars. A tal punt la vaga general anava a ser un èxit que deixava descol·locat a CCOO i UGT que el dilluns a la nit van negociar amb la patronal, Òmnium, l’ANC i ERC i van fer una estranya crida a una “Aturada de país”, a concretar empresa per empresa i sector per sector entre patronal i sindicats. L’aturada va ser massiva en el sector públic, estudiants i el comerç, i de menor incidència als centres industrials. La coordinació d’aquests tres
components de l’esquerra que avui es manifesta contra la repressió de l’Estat i molts d’ells per la República, permeten donar continuïtat a la mobilització sense necessitat d’esperar a Òmnium i ANC, alhora que permeten introduir les reivindicacions populars davant un discurs únic de la República catalana des dels paràmetres neoliberals de JXS.
5. Panorama polític a Catalunya Contra l’argument que el procés català afavoreix la dreta no hi ha més que mirar l’evolució que s’ha expressat en les últimes conteses electorals. A l’inici del procés al juliol 2010 la burgesia controlava amb mà de ferro el Govern de la Generalitat amb CiU. En 2015 aquesta coalició de partits es va escindir i Unió Democràtica de Catalunya, que s’oposava al procés independentista, va acabar sense cap representació política i en concurs de creditors. Acorralada per casos de corrupció, Convergència veia caure del pedestal el seu referent històric Jordi Pujol. En una permanent caiguda en vots, va buscar la candidatura conjunta amb ERC amb Junts pel Si (JxS). Però encara i així, l’exigència de la CUP-CC va imposar la sortida del govern no només de Mas sinó també dels seus principals valedors, entre ells l’odiat Felip Puig. Convergència iniciava una refundació que acabaria donant lloc a l’actual PDeCat. Des de fa uns anys i, a pesar que Puigdemont és del PDeCat, la primera força nacionalista és ERC,
88 Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
De conjunt, la lluita pel referèndum i la independència ha vingut acompanyada per un gir social indiscutible a l’esquerra.
6.- La solidaritat i la lluita contra el règim a la resta de l’estat Connectant amb la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya s’han manifestat la coordinació estatal de les Marxes de la Dignitat. A Madrid hi va haver un acte important en defensa del dret a decidir de Catalunya que, després de ser prohibit en locals municipals, va acabar reunint a centenars de persones en un cinema popular. Però més important va ser la concentració a la Plaça del Sol de Madrid de milers de persones contra la repressió de l’1 octubre que va ser agredida per l’extrema dreta. També a Euskal Herria, ELA i LAB van cridar a enormes manifestacions a Bilbao, la primera per donar suport al referèndum, la segona contra la repressió. Ja hem assenyalat que respostes d’aquest tipus, com la basca, té efectes immediats, com la paràlisi de les negociacions d’Urkullu a Madrid, que obliguen avui al PP a mantenir els pressupostos prorrogats. Hi ha hagut mostres de com l’agressivitat del règim es torna immediatament contra els sectors populars arreu. Així, la repressió a Múrcia, o el reforçament de l’extrema dreta que agredeix i rebenta la mobilització valenciana del 9 d’octubre. Fins i tot en l’àmbit polític, els incendis en Galiza, amb la política del PP al govern de l’estat i a la Xunta, sense efectius mentre a Catalunya es destinaven 10.000 efectius amb el cost que representa posaven sobre la taula la real
Bilbo contra el 155 a Catalunya. Novembre 2017
8. S’obre una situació prerevolucionària a Catalunya La síntesi del que hem analitzat és: a) S’ha donat una ruptura de masses amb el règim, encapçalada per la petita burgesia i la joventut. No és només una ruptura política, sinó que el qüestiona obertament i l’enfronta amb grans mobilitzacions: tant el 20-21 de setembre com l’1-O i el 3-O.
unitat de la lluita contra la monarquia. I no obstant això, aquesta unitat està costant, entre altres coses, pel paper de Podemos o de CGT estatal que la deixen en l’element solidari antirepressiu.
7. Solidaritat internacional. No es pot esperar dels estats
Com hem assenyalat més amunt, només les Marxes estan convocant i lligant la solidaritat amb Catalunya amb la lluita contra el règim. I esment especial mereix, entre les organitzacions que les conformen, el paper del SAT en solidaritat amb la qüestió catalana des del primer moment, donant tot el seu suport al referèndum, la seva legitimitat i la lluita al carrer. La unitat de la lluita és clau, no només per a Catalunya que avui és la punta de llança, sinó per al conjunt dels pobles i treballadors de l’estat que en cas contrari veuran enfortir-se el règim a cavall de l’espanyolisme opressor.
La resposta de la UE i el conjunt dels governs capitalistes no s’ha fet esperar. Des de França i Alemanya, Trump, Putin o Xina, el suport a la repressió del règim i la carta blanca a la propera aplicació de l’article 155, sonen a l’uníson. Els cants de sirena del PDECat i ERC que era imprescindible el reconeixement internacional dels estats i que aquests reaccionarien si veien que el moviment català era pacífic i demòcrata, han xocat amb la realitat. Però també, les expectatives d’una CUP de governs “progressistes” que podrien reaccionar, s’han topat amb el silenci còmplice d’un Maduro o d’un Evo. Sempre vam dir que res podíem esperar dels estats que s’alineen al voltant dels interessos del capital. La solidaritat només arribarà dels pobles, tal com fomenta la UIT-QI en els seus comunicats i en les seves accions davant les ambaixades espanyoles a Llatinoamèrica o a Turquia, el comitè de solidaritat a les universitats de París, o la presentació d’una moció al Congrés Argentí per part del diputat d’Izquierda Socialista del FIT. Aquesta solidaritat popular a nivell internacional és una altra de les claus de la lluita catalana.
eujat en for b) Aquest fet ha agr for-agreujat ma molt significativa la crisi institucional del règim. S’esquerda, de manera difícilment reversible, el pacte de la transició entre el vell règim, les burgesies catalana i basca, PSOE, PCE i les direccions sindicals de CCOO i UGT. El Govern central respon només amb la repressió judicial i policial, però no aconsegueix derrotar al moviment popular. b) Els vells i nous aparells han sortit a contenir la crisi, uns obertament alineats amb el règim com el PSOE, uns altres com Podemos, IU o les direccions de CCOO i UGT demanant una reforma impossible. No obstant això, el moviment ha desbordat aquesta contenció en el cas dels vells aparells i introdueix factors de crisi interna que provoquen un ràpid desgast en els nous (Podemos/ Comuns Colau). c) La direcció del moviment popular segueix en mans d’ANC i Òmnium Cultural, amb preponderància dels sectors burgesos i petits burgesos també representats en el Govern de JxS, T. Aquesta a través d’ERC i PDECA PDECAT direcció política es porta a la pràctica directament com a Òmnium i ANC o a través de l’anomenada Mesa per la Democràcia: al costat de sectors de la patronal catalana i les direccions de CCOO i UGT. Per la seva banda, les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, frenen als i a les treballadores per mantenirlos al marge –o dissolts- de la mobilització popular.
Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
9
d) No obstant això, constatem l’aparició de nous organismes de base incipients, com els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), alguns ja de defensa de la República i que agrupen territorialment a milers tivistes. Més d’un centenar d’ac d’activistes. d’ells han iniciat un procés de coordinació. Com també la Plataforma contra la repressió i en defensa de les llibertats que agrupa al sindicalisme alternatiu (CGT, IAC…), sindicats d’estudiants, partits com la CUP, o d’esquerra revolucionària, moviments… Així mateix, e l moviment estudiantil ha començat a generar assemblees i coordinadores. Aquests tres factors d’organització i mobilització independent i la seva coordinació són la base per a futurs organismes de doble poder poder.. En l’àmbit polític, i encara amb tots els seus titubejos i greus equivocacions, la CUP-CC ha mantingut les posicions i pot sortir notablement enfortida com un referent. c de la ot això en el mar e) T marc Tot crisi econòmica que ve d’anys i és precondició d’una situació prerevolucionària
Es podria al·legar que en les descripcions clàssiques d’aquest tipus de situacions l’anàlisi acostuma a fer-se sobre la situació del moviment obrer, al voltant del qual pivota el decantament a esquerra de la petita burgesia. Efectivament el moviment obrer no és l’avantguarda d’aquesta ruptura de masses amb el règim, aquest és el gran problema de la situació, no només en el sentit que sense la classe obrera no es podrà avançar en una República dels i de les treballadores, ni tan sols en què s’arribi a la constitució de la República com ha expressat majoritàriament el poble català. Aquesta situació col·loca la ruptura en termes democràtics, però no confiem que la direcció política burgesa i petita burgesa arribi fins al final i no es tiri enrere, amb la qual cosa obriria les portes a una derrota i a la desmoralització. Més enllà dels sectors de classe que comencen a entrar en lluita, és obvi que són la joventut i la petita burgesia, i fins i tot classes mitjanes, la punta de llança del moviment de ruptura. I, tant pel subjecte, com pel contingut, el moviment és de tipus democràtic.
10 10 Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018
Per això, al nostre entendre, s’ha obert una situació prerevolucionària a Catalunya. No creiem que sigui així en l’àmbit estatal. I també, per tot el que s’ha dit fins aquí, estem en un procés –acabi o no en revolució- que ara com ara és de caràcter democràtic. Que aquesta situació prerevolucionària evolucioni cap a una situació revolucionària tindrà a veure que es mantinguin les mobilitzacions de masses malgrat la repressió, que entri en escena massivament la classe obrera i que s’estengui la lluita a la resta de l’estat.
Resolució de tasques de la XII Conferència En aquesta agudització de la lluita de classes, i amb el previsible increment de la repressió indiscriminada cap al moviment popular, tenim una nova oportunitat per recompondre la lluita de masses i, en particular, del moviment obrer si som capaços de mesurar bé les situacions. Encara que fins ara la cresta de l’ona que sorgeix a finals de setembre i continua l’octubre, no ha permès un creixement partidari proporcional als esforços, és obvi que en perspectiva les condicions són les d’un important moviment en el qual construir LI. 1.- Enfrontar la repressió en el marc de la defensa de la República de l’1 d’O, en ruptura amb la quia i impulsant la unitat de la lluita amb la rresta esta de l’Estat Monarquia l’Estat. L’últim mes ha posat sobre la taula Monar la traïció del govern de JxS que ha deixat indefensa la lluita del poble català a mercè de la repressió de l’Estat, així com la seva voluntat de tornar al marc constitucional, tractant de tancar la crisi oberta. Com dèiem en l’anterior Conferència, des de l’internacionalisme fem nostra la lluita pels drets democràtics nacionals i cridem a aixecar un moviment de suport entre els i les treballadores en la resta de l’estat. No només per la necessària solidaritat entre treballadors/es i pobles sinó perquè enfrontem un enemic comú: l’estat monàrquic. No hi ha sortida a les aspiracions dels pobles oprimits sinó entronquen amb la solució a les reivindicacions dels i de les treballadores i sectors populars. Però aquestes reivindicacions entren en ruptura amb el capitalisme, per la qual cosa aquestes dues ruptures -democràtica i de classe- van de la mà i amb mobilitzacions o no serà cap de les dues. Mantenim una política d’independència de classe respecte al Govern de la burgesia nacionalista a Catalunya que ara a més es mostrarà en tota la seva clara complicitat amb el marc constitucional, per un pla de xoc que atengui les necessitats més urgents de la població treballadora. Per una República a Catalunya, Euskal Herria, Galiza… per una Federació de repúbliques que volem siguin socialistes. . 2.- Recolzar els processos de mobilització contra la patronal i la política del Govern, per petits que siguin: contra EROs i acomiadaments, contra rebaixes en les condicions salarials, en defensa dels sectors públics i contra els efectes del 155 i la recentralització en el cas de Catalunya. 2.1.- No hi ha un altre camí que seguir estant al costat d’aquestes lluites i intentant la seva coordinació i generalització. La intervenció passa per la recuperació de la democràcia obrera, amb assemblees, comitès de vaga triats i revocables, que busquin sense sectarismes la màxima unitat de classe per a la lluita. Impulsem la unificació de les lluites en vistes a sortir de l’aïllament al que la sotmeten els sindicats majoritaris. Convertint la lluita obrera –sense perdre aquest caràcter, la seva forma de lluita i organització- en lluita social, per la implicació de sectors amplis de suport, ara intentant lligar-les a la reivindicació contra el règim. Aquesta forma de fer porta a insistir en el treball sistemàtic en els sindicats i permetre el desenvolupament de corrents sindicals d’esquerra. 2.2.- Proposem unificar la lluita contra el Govern i la patronal per un pla obrer d’urgència contra la crisi. Un pla que ha de respondre a les urgents necessitats en matèria de treball, habitatge i serveis públics i que ha d’entroncar amb el no pagament del deute, per l’exigència de nacionalització de la banca sota control dels treballadors/es que permeti posar tots els recursos per a la creació de llocs de treball públics, per la ruptura amb la Unió Europea, propaganditzant la necessitat d’un govern de treballadors. 2.3. En aquest marc, a Catalunya, ensenyament es perfila com un dels sectors d’avantguarda, tant per les retallades que ha vingut patint, com especialment per la repressió d’avantguarda procedent de l’estat contra l’escola catalana. La nostra posició en el sector ha de possibilitar avançar no només com un pes important en la direcció del moviment de masses sinó com a palanca de construcció del partit. (...)
Suplement del Lluita Internacionalista 153, gener 2018 11