SUPLEMENT LI 155- abril 2018
Reforma de la Constitució monàrquica
o
Ruptura
?
democràtica republicana
El 14 d’abril fa 86 anys es va proclamar la II República. Però malgrat no l’hem recuperat, en els darrers anys es parla de reformar la Constitució monàrquica i l’ascens de l’independentisme català ha accelerat el debat. Ho plantegen quasi tots els partits del règim, des de Podemos, PSOE, Ciutadans a Pdcat, ERC, PNB, encara que la negativa del PP fa impossible ni esmentar-la. Fins i tot el PSOE ha afirmat que va donar suport a l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució a canvi del compromís del PP d’endegar una reforma constitucional, però finalment els populars només volen parlar, com a màxim, del finançament autonòmic. Per què reforma monàrquica i no ruptura democràtica amb la recuperació de la República?
Secció de la Unió Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI) 1 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
Introducció Per Podemos i les seves confluències i el PSOE, la reforma constituent té com a principal objectiu integrar les nacionalitats com Catalunya, Galícia i el País Basc a l’Estat espanyol amb la coneguda definició d’Espanya com a “nació de nacions”. Que pren la via “federalista” en el cas del PSOE o la més abstracta de “plurinacionalitat” de Podemos. Malgrat que aquesta proposta és molt descafeïnada, dins mateix d’aquests partits hi ha sectors que s’hi oposen frontalment. No es pot oblidar l’expressió de Alfonso Guerra sobre el projecte del nou estatut català “li hem passat el ribot”.
Grècia quan van caure les seves dictadures-. La paraula és tan perillosa, i pot aixecar massa records i simpaties que s’amaga també en el cas de la República Catalana, parlant sempre de “separatistes”.
Podemos parla de República només en àmbits universitaris aquest juliol obrien un “debat teòric” de si Monarquia o República-, i si se’ls demana la posició, diuen que avui no és el centre del debat polític perquè no hi hauria el consens suficient per a canviar la Constitució,
En tots aquests projectes de reforma, és absent la paraula República quan és la clau de volta de la transformació de l’Estat espanyol en un estat plenament democràtic. Volen repetir el que ja se’ns va negar al 1978: que no puguem decidir si volem un estat monàrquic o republicà -a diferència d’Itàlia o
El fil del franquisme
La tenebr osa història dels ser veis d’infor mació espanyols tenebrosa d’informació El Centre Nacional d’Informació (CNI) és el servei d’intel·ligència de l’Estat Espanyol, teòricament semblant que al que tenen altres estats. Però el CNI té uns antecedents absolutament feixistes. Durant la guerra civil es van crear diversos serveis d’informació, entre ells el SIPM (Servei d’Informació i Policia Militar), que depenia directament de Franco, amb l’objectiu de guanyar la guerra, i va ser dirigit pel coronel Ungría. Els ajudants del coronel Ungría van ser José Meliá, José Banús i Eugenio Peydró que posteriorment van emprendre grans negocis: José Meliá va crear la cadena hotelera Meliá, José Banús va participar en la construcció del Valle de los Caídos i Eugenio Peydró va fundar el grup Sofico, un imperi financer que va fer fallida el 1973 provocant un gran escàndol i que va implicar a militars, ministres i alts càrrecs. En els anys seixanta es crea l’Organització Contrasubversiva Nacional per lluitar contra els moviments democràtics considerats com a expressió de la conspiració judeo-masónica-bolxevic. El 1972, es va transformar en el Servei Central de Documentació (SECED), creat per Carrero Blanco mantenint idèntics objectius. Entre els seus membres es trobaven Emilio Hellín Moro, assassí de Yolanda González i el comandant José Luis Cortina que va ser condemnat per la seva participació en el cop d’estat del 23-F. Els serveis d’informació van tornar a canviar de nom el 1977, quan se’ls va anomenar CESID (Centre Superior d’Informació de la Defensa) que va estar implicat en l’espionatge telefònic a diverses personalitats, entre elles el Rei. El 2002 es transforma en el CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència). El 2013 es va saber, gràcies a les filtracions d’Edward Snowden, que va col·laborar amb la nord-americana NSA espiant a milions de ciutadans espanyols.
22 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
per reformar-la. Els Comuns, parlaven a l’abril del 2017 d’una República catalana, a la qual s’arribaria amb un referèndum pactat amb l’Estat de la Monarquia (?) i seguiria dins d’aquest Estat (?). Un plantejament totalment incomprensible. PSOE, IU, PdCat, que van signar la Constitució, diuen que està esgotada i que en cal una altra. Garzón, que es reclama continuador del PCE de Carrillo, que va acceptar la bandera i l’himne monàrquic i signà la Constitució, diu que cal realitzar un referèndum de Monarquia/República, per a fer la nova Transició sobre aquests paràmetres; però a l’hora de consensuar programa electoral amb Podemos, no té cap problema en retirar la paraula República... I és que “República” enllaça amb la lluita de la Transició i tots els partits institucionals o la donen per bona o volen que ho oblidem, buscant el camí del “consens” amb el règim amb nous canvis constitucionals. Cal preguntar-se: per què torna aquest debat a primera plana ara? I, com al 78: és possible un estat plenament democràtic per la via de la reforma o cal la ruptura?
El fil del franquisme
Cossos "de seguretat" de la Monarquia Segons explica Mariano Sánchez Soler al seu llibre “La Transició sagnant” entre el 20 de novembre del 1975 i el 31 de desembre del 1983 va haver-hi 127 morts i 1.072 ferits a causa de la violència política institucional: · · · ·
Per grups “incontrolats” d’extrema dreta 49 morts i 144 ferits. Guerra bruta antiterrorista (contra ETA i GRAPO): 16 morts i 23 ferits Repressió al carrer per forces policials: 54 morts i 630 ferits. Sota custòdia policial o morts en presons: 8 morts i 275 ferits.
Segons Mariano Sánchez, “les Forces d’Ordre Públic (...) actuaven contundentment segons les concepcions de la dictadura: l’ordre prevalia sobre qualsevol dret de la ciutadania a expressar les seves reivindicacions”. Aquesta expressió recorda la que Diego Pérez de los Cobos va pronunciar davant del jutge del Tribunal Suprem Llarena sobre l’1-O “el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana”. El cop d’estat del 23-F, va demostrar que Diego Pérez de los Cobos malgrat totes les complicitats militars, amb el “Pacte del capó”, signat la matinada del 24 de febrer del 1981, va limitar les responsabilitats als oficials de la Guàrdia Civil assaltants del Congrés i a pocs comandaments més. El Consell de Guerra va emetre algunes condemnes ‘a la baixa’, que després van ser revisades i endurides pel Suprem, i només es va processar i va condemnar a un civil. Alguns dels condemnats van tornar a incorporar-se a l’exèrcit. Un cas paradigmàtic es el del fill de Tejero que, com a cap d’una caserna de la Guàrdia Civil, va oferir una paella per celebrar el 33 aniversari del cop, al seu pare i al també condemnat Muñecas (acusat també de tortures a la querella argentina). Després de l’escàndol, va ser cessat, però l’AN a la qual va apel·lar, li va donar la raó i el va restituir en l’escalafó. Va ascendir a coronel, i a 2015 Antonio Tejero Díez, assistia a una reunió en nom del cos. Antonio T ejer o (fill) Tejer ejero
La impunitat no va ser, en el cas del 23-F, un cas aïllat. El de la querella argentina, que recollim en el quadre de l’Aparell judicial és molt significatiu per la desobediència de la AN a una ordre de detenció internacional a fi de protegir a policies i guàrdies civils –entre altres- acusats de tortures. Encara avui, quan es condemna a policies nacionals, guàrdies civils o policies locals o autonòmics per maltractaments, acostumen a tenir condemnes curtes o són indultats pel govern espanyol. Al seu torn, aquests cossos “de seguretat” donen cobertura a membres de bandes feixistes. Així en el cas Panzer en el País Valencià, en el que es jutjava a un grup neonazi, la Guàrdia Civil va destruir les armes intervingudes, la qual cosa va impedir utilitzar-les com a proves. El seu propietari ha de ser indemnitzat ara amb 16.531 euros. Un altre dels acusats havia complert només quatre anys de presó per l’assassinat de Guillem Agullò.
Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018 3
El fil del franquisme
A la Casa Real i al Gobierno actual del PP Poques vegades una notícia ha tingut un valor tan significatiu per exemplificar el lligam entre el règim franquista i el règim monàrquic: El nou president de la Fundació Nacional Francisco Franco és Juan Chicharro Ortega, general de brigada en la reserva des de 2010 i antic ajudant de camp del Rei Juan Carlos, segons va informar el dia tres de març del 2018 el diari digital Público.es. En una declaració va afirmar “Assumeixo el repte present (….) des del respecte al nostre passat i al que va significar l’obra d’un home com Francisco Franco, un home avui atacat ferotgement pels mateixos enemics als quals va derrotar en la guerra, i en la pau...”. No estem davant d’un cas aïllat sinó davant la punta de l’iceberg. Només cal recordar alguns fets recents sobre les reaccions de diferents nivells de l’Estat davant el procés independentista català: · El Tribunal Constitucional, al novembre del 2017, suspèn l’ingrés a la presó dels militants de FE-La Falange, Democràcia Nacional i Aliança Nacional condemnats
Juan Chicharro Ortega, assumint la presidència de la Fundación Francisco Franco
pel cas Blanquerna. Entre els condemnats hi ha un familiar dels ministres de Defensa, Pablo Morenés, i d’Educació i portaveu del govern espanyol, Méndez de Vigo que, a més ja tenia condemna prèvia per tinença d’armes i explosius. · Els policies destinats a Catalunya, per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, van ser acomiadats, en setembre del 2017, amb el lema “A por ellos”. · Diego Pérez dels Cobos, cap de l’operatiu de l’1-O a Catalunya va ser simpatitzant de Fuerza Nueva i durant el referèndum sobre la Constitució va fer campanya pel NO juntament amb el seu germà Francisco que va arribar a ser President del Tribunal Constitucional. Durant el 23-F es va presentar voluntari a una caserna de la Guàrdia Civil, amb membres de la Falange, per recolzar el cop d’estat. Va ser nomenat assessor personal del Ministre de l’Interior Pérez Rubalcaba.
44 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
Per què retorna ara el debat de la Transició? A partir de l’aprovació de la Constitució i, sobretot, després del 23-F en que es va propaganditzar el paper del Rei, els partits institucionals van anar imposant el pensament únic de les bondats del règim. Aquest paradís només tenia dos problemes: els atemptats d’ETA i les “imprevisibles” crisis econòmiques que mantenien un alt nivell d’atur, molt per sobre de l’europeu. Aquest miratge s’esvaeix el 2008. La crisi econòmica va despullar bona part de la màscara teixida per amagar la realitat del règim monàrquic. D’un cantó, fent bandera de la pròpia Constitució per a descarregar la crisi sobre les classes treballadores i populars, a través de la modificació de l’article 135, pactada per PP i PSOE, on es prioritza pagar el deute, és a dir, garantir el benefici brutal dels bancs ja sigui a partir del robatori als i a les treballadores o sobretot, a partir de diners públics, a costa dels serveis socials i les
s e v e s treballadores. La crisi deixa clar que les mesures econòmiques d e l s governs Zapatero i Rajoy estan totalment al servei de la burgesia per carregar-la sobre les classes populars. De l’altre, perquè amb la reducció del pastís, els sectors burgesos comencen a arrabassar-se les molles, fent surar la corrupció generalitzada i, sobretot, la impunitat amb que es venia fent el desfalc. La crisi interna del règim permet que surti a la llum pública la corrupció del sistema: des de tots els partits del règim (Bárcenas, Gürtel, EREs andalusos, Palau de la Música, P u j o l , targetes Black i 3%, etc) a la mateixa Monarquia amb la irregular i forçada successió del Rei (entre elefants, amants, cas Noos, etc).
La crisi catalana fa caure, amb tota cruesa, els darrers elements de la mascarada monàrquica: la repressió i els seus lligams amb les clavegueres de l’Estat -que sempre havien estat-, i la manca absoluta de democràcia real -que ja havia plantejat el 15M- especialment pel que fa al qüestionament de la unitat de la pàtria amb l’entrada en joc de tot l’aparell judicial. Així doncs, crisi econòmica, corrupció i impunitat i qüestió catalana, despullen l’estat monàrquic de la seva màscara pseudodemocràtica i reapareixen amb força les seves arrels franquistes. La crisi del règim és un fet i els partits institucionals s’apresten a parlar de reformar-lo, abans que el moviment obrer i popular torni a posar sobre la taula la ruptura amb el franquisme i la reivindicació de la República, com ho va fer en els anys 70 i ara ho ha tornat a fer a Catalunya.
Què va ser la Transició? Durant molts anys, els partits polítics institucionals, els sindicats, el Rei, la premsa, l’Església han explicat que la “nostra” Transició havia estat modèlica. Fins i tot es va “exportar” el model a d’altres països que passaven d’una dictadura a una democràcia: Xile, Tunísia... Però per a qui va resultar útil i “modèlica” i què va ser en
realitat? D’entrada, la Transició va comportar més de 600 assassinats entre 1975-1982, dels quals la quarta part perpetrats per forces “d’ordre públic”, i molts altres sense aclarir de bandes feixistes, 140.000 assassinats impunes de la guerra civil enterrats als vorals de les
carreteres, les llibertats limitades al vist i plau del Tribunal Constitucional o el Suprem, continuadors del TOP (Tribunal de Orden Público franquista) i els pobles tancats amb clau i forrellat... Va ser molt modèlica per al vell aparell franquista i el gran capital que seguia al capdavant de l’Estat amb impunitat absoluta, i molt poc per a un moviment que
Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018 5
es va deixar la vida per recuperar la llibertat i la democràcia i li van imposar les molles. La Transició va ser una enorme traïció del PCE i el PSOE que van vendre el moviment a canvi de la seva legalització i d’un sistema electoral, que com ara queda palès a Catalunya, quedava totalment subordinat a les decisions de l’Estat.
Per a veure-ho amb detall us remetem al Suplement de Lluita Internacionalista 104, maig-juny 2010: “La transició espanyola: Crònica d’una traïció” traïció”. Aquí només situarem les referències. La Constitució va ser la clau de volta
d’un entramat que es recolzava en tres pilars: la llei d’Amnistia, els Pactes de la Moncloa i la Monarquia imposada per Franco com a cap d’Estat i garant de la unitat de la pàtria. Així, la Llei d’Amnistia, partint d’una reivindicació popular, es va convertir en l’aval a la impunitat dels crims del franquisme, al abastar “tots els els fets i delictes d’intencionalitat política ocorreguts entre el 18 de juliol de 1936 i el 15 de desembre de 1976", que incloïa els crims de guerra i les tortures i assassinats del franquisme. I es posava les guineus a cuidar les gallines. Els cossos de seguretat i l’aparell judicial i polític dels guanyadors de la guerra civil seguien inalterables, i encarregats de “vetllar” pel “nou ordre”: així, els centenars de lluitadors detinguts per aquestes forces en les enormes mobilitzacions del 1977 i els anys següents, ja eren més que els amnistiats de l’esquerra fins aleshores. Per la seva banda, els Pactes de la Moncloa signats també al 77 després de legalitzar els partits, garantien algunes llibertats -com la de premsa o reunió-, però sobretot lligaven en curt a un combatiu moviment obrer que lluitava contra la misèria generalitzada per la crisi del petroli, legalitzant els acomiadaments
lliures, etc, i establint marcs de negociació i finançament dels sindicats. La cirereta és la Constitució garantint la unitat de l’Estat espanyol representada per la Monarquia que, no elegible i mantenint el paper de Franco per sobre la resta d’estructures de l’Estat -inclòs el parlamentarisme-, es recolza en les forces armades -d’aquí el nom de bonapartisme-, mantenint els principals símbols del règim franquista com la bandera per molt que canvia l’escut- i l’himne. Així ho resumíem en el Suplement esmentat: (…amb…) la Transició, …va ser preservada la columna vertebral del vell aparell estatal (exèrcit, forces repressives, judicatura), al capdavant del qual es col·locava el rei, fent-les compatibles amb un funcionament democràtic parlamentari esbiaixat, suficient per encaixar-hi els nous partits parlamentaris d’esquerra (PCE, PSOE)…. Així va néixer un règim híbrid amb elements democràtics burgesos, que no podien ocultar el bonapartisme que mantenia el Rei com a Cap de l’Estat i de les forces armades”.
El fil del franquisme
Del TOP a la Audiència Nacional i més El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) va ser creat el 1963 per perseguir delictes polítics i va substituir una part de les tasques dels Tribunals Militars i de les actuacions del Tribunal Especial de Maçoneria i Comunisme, que va ser suprimit el 1964. Unes 50.000 persones van passar pel TOP. De les 3.798 causes obertes, 2.839 van ser condemnatòries, és a dir, el 74 % del total. El mateix dia que es va suprimir el TOP, es va crear l’Audiència Nacional (AN) per jutjar els delictes de terrorisme. Molts dels jutges i fiscals del TOP van continuar a l’Audiència nacional, van ser ascendits i mai van respondre per les seves sentències repressives contra el moviment obrer i la lluita democràtica. Al contrari, segons el diari digital Público.es “...com a mínim 10 dels 16
jutges que van tenir plaça titular en el TOP el 63% del total van ser en democràcia magistrats del Suprem o de l’Audiència Nacional. I tots van mantenir la Creu de Sant Raimundo de Peñafort, la medalla al mèrit jurídic instituïda el 1944 en el període més dur i filonazi del règim, que també va sobreviure a la democràcia.” Un els jutges de l’Audiència Nacional va ser Ricardo Varón Cobos, jutge instrucció del cas Yolanda González, que va dificultar quan va poder l’acusació contra Martínez Loza, cap de seguretat de Fuerza Nueva. Encara que ETA va deixar d’actuar, l’AN segueix jutjant l’enaltiment del terrorisme en fets que difícilment es poden qualificar de terroristes com la representació dels titellaires que van ser empresonats pel jutge Ismael Moreno
66 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
(policia franquista que va arribar a jutge), el cas dels 9 joves d’Alsasua acusats de terrorisme (en contra del criteri de l’Audiència Provincial de Navarra) o el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Els familiars de les víctimes dels crims del franquisme, entre d’altres la família de Salvador Puig Antich) han hagut de recórrer a la justícia argentina. Però quan aquesta va demanar l’extradició de nou acusats de tortures (entre ells els ex-ministres franquistes Rodolfo Martin Villa, Fernando Suárez i Billy El Niño) la Fiscalia i l’Audiència Nacional s’hi van oposar.
El feixisme: “despertat pel problema català” o una qüestió d’Estat? Amb aquest historial, la Transició va deixar molts problemes democràtics per resoldre: la separació de l’Església i l’Estat, la reforma agrària, el drets d’autodeterminació de Galícia, Euskadi i Catalunya... i el de la depuració del feixisme. Franco va substituir la Falange pel Movimiento Nacional com a partit únic tractant d’eliminar les seves ales petitburgeses ideolotgitzades, però absorbint els seus pòsits feixistes en l’aparell d’Estat que quedava amb el monopoli de la violència. La rentada de cara de la Transició, amb la seva impunitat, ho va mantenir, i la mobilització va fer palès que quan convenia, es donaven armes, informació i sobretot cobertura a les accions feixistes de bandes connectades a les anomenades clavegueres de l’estat. Batallón Vasco-Español (veure
Però la repressió judicial no es limita només a l’Audiència Nacional. Nombrosos jutjats estan tramitant causes per delicte d’odi contra tot tipus de dissidència. Un exemple d’això, són l’acceptació de les denúncies per delicte d’odi en el cas de l’1-O a Catalunya, contra professors, bombers, fins i tot contra un pallasso i un mecànic. Finalment, no es pot oblidar que els jutges Baltasar Garzón o Santiago Vidal han estat expulsats de la carrera judicial per haver intentat investigar els crims del franquisme i haver treballat en l’elaboració una hipotètica constitució catalana respectivament. Un avís per a tots els jutges que vulguin investigar el passat franquista o tenir opinions divergents del poder.
El fil del franquisme
Emilio Hellín Moro: els lligams entre l’extr ema dr eta, el Par tit Popular i els l’extrema dreta, ser veis policials i judicials de l’Estat Emilio Hellín, l’assassí confés, condemnat i mai empenedit de la nostra companya Yolanda González Martin és un exemple viu i actual dels lligams entre l’extrema dreta franquista i el règim monàrquic. La seva vida no s’explica sense aquests lligams. Abans d’assassinar a Yolanda en nom del Batallón Vasco-Español, ja havia estat membre dels serveis secrets militars (SECED) de Carrero Blanco. Aquestes són només les dades més actuals de les quals en tenim coneixement: · Es va canviar el nom d’Emilio pel de Luís membre complia condemna. · Ha treballat com a pèrit en investigacions judicialitzades. · Ha assessorat a les forces policials en temes informàtics en casos de narcotràfic i terrorisme. · Ha treballat per l’Ajuntament de Valverde del Campo, dirigit pel Partit Popular per investigar a un treballador del PSOE. · Ha estat el pèrit de la defensa dels imputats del PP per blanqueig de diners del cas Taula a València. La persona que el va contractar va ser advocat de Fuerza Nueva. El fiscal i jutge finalment rebutgen la seva feina vistos els seus antecedents. · Ha participat en Jornades universitàries sobre tecnologies de la investigació. · Ha impartit formació en cursos organitzats per institucions oficials com el Ministeri d’interior, la Diputació de Huelva i l’Ajuntament de Madrid · La seva empresa ha organitzat cursos als quals han assistit membres dels Mossos d’Esquadra i de la Ertzaintza. Es inconcebible que una persona que va ser condemnada a 43 anys de presó (dels quals només en va complir 13), que va protagonitzar dos intents de fuga (una d’elles amb armes de foc) i que durant un permís penitenciari va fugir al Paraguai (a on va gaudir de la protecció del dictador Stroessner) pugui treballar actualment pels serveis policials i judicials espanyols sinó té padrins molt importants
Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018 7
El fil del franquisme
El PP: una centre-dreta mooolt sui generis La Transició (1975-1982) va ser conduïda per la Unión de Centro Democrático (UCD) de l’exsecretari general del franquista Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, i Leopoldo Calvo-Sotelo tots dos com a presidents del Govern. L’únic intent de formació d’una ultradreta parlamentària va ser a les generals del 1979, en les quals Blas Piñar va aconseguir entrar al Congrés a través de la
coalició Unión Nacional, a on van confluir diverses formacions de ultradreta com el seu partit, Fuerza Nueva (FN), i la Falange Española de las JONS: van obtenir 378.964 vots (2,1%). Malgrat aquest relatiu èxit, FN no va ser capaç de mantenir-se ni per la seva apel·lació directa a l’herència franquista, ni per la seva ambigua posició entre mantenir-se dins el nou sistema democràtic o com a partit clarament “antisistema”. Competia amb una opció que, amb set exministres franquistes i Manuel Fraga al capdavant havien fundat Alianza Popular (AP) el 1977, en oposició a la UCD, agrupant als “intransigents” que es van oposar a la Constitució i que van copar el vot de l’anomenat “franquisme sociològic”. AP, disposada a englobar les ales més recalcitrants, reduïa a FN a un grup minoritari, al qual el fracàs del 23F posava la cirereta. Al 1989, AP es convertia en el Partido Popular
(PP) i, davant del PSOE jugaria el 2009 contra l’avortament, davant paper de centre-dreta. atemptats d’ETA, o a Catalunya Però aquest origen i trajectòria, per la unitat d’Espanya. Per això sempre han marcat al PP i el fan estableix una estreta simbiosi diferent a les altres opcions de amb l’extrema-dreta i deixa poc centre-dreta europees. Problema espai als ultres: càrrecs de Nuebasc amb els atemptats d’ETA; vas Generaciones del PP posant immigració i terrorisme yihadista amb símbols feixistes a València després, i ara el tema català, al 2013; “Cara al Sol” i enmig d’una situació de crisi sosalutacions feixistes de militants cial i econòmica, són els de la Falange Espanyola en el additaments que li calen a funeral del sogre de l’exministre l’extremaGallardón en 2017, etc. dreta per Aquesta situació va tenir una desenvoluparcert gir a partir del 2011 amb se. Però, a l’ascens que hem assenyalat en diferència de les municipals de Democracia la resta Nacional, Espanya 2000 , d’Europa, després amb l’Hogar Social de aquí vénen Madrid -que ocupant un edifici al continguts costat de Colón, agrupa al seu p e r q u è al voltant a ultres d’equips de aquestes futbol- o VOX en el terreny elecbanderes és el toral. Però, no per casualitat, tots propi PP qui ells normalitzen la seva presència les enarbora als carrers darrera de les contra els mobilitzacions unionistes que leatacs des de gitimen PP, C’s i PSOE. Els dins o des de fora a la integritat i elements estan donats per al seu identitat d’Espanya. La creixement, però les campanya d’Albiol a Badalona característiques del PP d’un contra la immigració, poc ha costat, i el caràcter lerrouxista de d’envejar a Plataforma per C’s hegemonitzant la ultra dreta Catalunya aquí o a Le Pen o Aldavant el problema català, no els ternativa per Alemanya; l’intent posen fàcil seguir l’ascens obsessiu de seguir culpabilitzant europeu, sinó que fins avui els ETA després dels atemptats segueix relegant a forces de xoc d’Atocha, o el convertir en amb carta blanca per actuar. “sediciosos” als republicans catalans… es complementen amb el seu compromís amb l’Església Catòlica que, amb significatius militants de l’Opus Dei (de Guindos, Fernández Díaz, Trillo, Tocino…), beneeix la causa “espanyola” que encapçala el PP. Aquestes característiques específiques del PP, que sense ser un partit feixista, tampoc és un d’estàndard Fernández Díaz en una celebració rede centre-dreta, es ligiosa, després d'haver condecorat reflecteixen també quan el amb la Medalla d'Or al mèrit policial veiem convocant i a la V irgen del Amor Virgen Amor,, amb el vist i plau participant de m. ència Nacional i el Supre de la Audi Suprem. Audiè mobilitzacions, al carrer: al
88 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
quadre de Yolanda), GAL, Frente Antisistema de l’assassí de Guillem Agulló i de l’Operació Panzer (veure quadre)... i un llarg etcètera que s’ha vingut cobrant 4.000 víctimes silenciades per any (de las quals 73 assassinats) entre 1990 i 2017. Tot plegat es dóna al caliu de la violència institucional contra el moviment obrer i popular i/o sota la seva co-
bertura: condemna als obrers asturians Cándido y Morala al 2007; reiterades autoritzacions de manifestacions feixistes i xenòfobes, com la convocada per Democracia Nacional a on un militar va assassinar a Carlos Palomino el mateix any; condemnes acumulades al SAT des de l’ocupació de vies de l’AVE a Córdoba al 2009 fins a les de Somonte del 2015-16; condemnes a Otegui i Usabiaga (secretari general de LAB) al 2011; del vallecà Alfon per la vaga general del 14N del 2012; Bódalo al 2016... I, com a símbol de la continuada complicitat de la qual parlem, la no entrada a presó dels agressors de la Blanquerna de la Falange i Alianza Nacional al novembre del 2017 (veure quadre)... La crisi del règim va accelerar el reforçament dels elements més bonapartistes: començant durant el Govern Zapatero amb la reforma de l’article 135 de la Constitució i la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. I aprofitant la majoria absoluta de Rajoy, entre 2011-2015, amb més decrets-llei que cap altre govern, s’aproven: la Llei Mordassa denunciada per les organitzacions internacionals de drets humans; la contrareforma de la Llei d’Estrangeria; una nova Reforma Laboral (que completava la de Zapatero); la Llei Montoro desenvolupant la Llei d’Estabilitat (votada també per CiU), mentre aplicava l’amnistia fiscal als grans capitals; la Llei Wert del 2013 recentralitzant l’escola al voltant d’un reaccionari currículum al qual
torna la religió, reforçant les privatitzacions; reforma de la Llei de l’Avortament de Gallardón, i fins es dóna el luxe de tombar incloure en el Codi Penal la “apologia i enaltiment del franquisme”... Tot amanit amb el poc habitual recanvi de monarca del 2014. Si sempre havia estat així, ara torna a ser clar que enfrontar el feixisme passa en primer lloc per enfrontar el de caire institucional que anima i dóna cobertura a la resta. Així es va reflectir a les municipals: España 2000 aconsegueix cinc regidors a la comarca de Henares (Madrid) i avança en resultats a la Comunitat Valenciana, mentre, PxC aconsegueix 67 regidors a Catalunya. A les del 2015, s’estabilitza, retrocedint a Catalunya a mans de C’s i PP. Els avenços feixistes tenen efectes immediats al carrer: a San Fernando de Henares, a 15 dies de les eleccions del 2015 en que havien tret un regidor, incendiaven les casetes a on dormien dues famílies immigrants i a la nit següent, la d’IU a les festes. Quan afirmem que és una qüestió d’Estat és perquè el feixisme té el niu dins d’aquest règim, fent ús del mateix aparell d’Estat i les seves clavegueres per a colpejar al moviment popular popular.. La massivitat de la lluita del poble català a l’octubre, amb la culminació de l’1O i la vaga general del 3, amb la reivindicació de la República Catalana, han estat l’embat més important que ha patit l’Estat els darrers anys. I aquest ha respost amb tota la bateria de mesures al seu abast per acabar amb ell i donar un càstig exemplar a qui gosi qüestionar-lo. Discurs del rei, porres de l’1O, 155, repressió indiscriminada per “incitació a l’odi”, arbitrarietat i dependència de l’aparell judicial del poder polític... i una tendenciosa utilització de la informació per part dels mitjans del règim, han forçat una polarització entorn de la Monarquia i de la unitat de l’Estat Espanyol, com ho demostren les elogioses declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra sobre Ciutadans i les adulacions públiques dels mitjans de
comunicació cap a la Família reial, que recorda les que en feien a l’anterior Rei. Entre les seves eines, la Monarquia, compta amb les connexions de les clavegueres de l’Estat i la clau de les gàbies de les feres (veure quadre): les bandes feixistes. I els hi ha donat carta blanca: atac a la reunió de Podemos a Saragossa, les brutals agressions a la manifestació de la Diada valenciana, les que han acompanyat cadascuna de les manifestacions unionistes a Barcelona, etc. Ni les mesures institucionals ni les extrainstitucionals, son accidentals, sinó part de l’essència del règim. Com dèiem al respecte de la paraula República, només cal veure que els partits del règim i els mitjans de comunicació afins no poden evitar referir-se al procés català com a “separatista”, utilitzant un terme que ja emprava el franquisme. Ara ja només falta que parlin de “rojos y masones”.
Quan Podemos afirma que la lluita catalana ha “despertat el feixisme”, li renta la cara a l’Estat monàrquic, fent aparèixer el feixisme com a quelcom accessori al règim, minimitzant els seus efectes -tant institucional com de bandes- contra el moviment popular durant tots aquests anys des de la Transició. I tant o més greu és que fa responsable del “despertar” del feixisme no a l’Estat, sinó a la mobilització de masses. És una clara crida a aïllarla de la resta de l’Estat d’un costat, i de l’altre, a Catalunya, a encarrilar la lluita al terreny de la negociació amb el règim. A un lloc i l’altre, aquesta política és criminal, perquè enlloc de donar suport a un moviment que qüestiona la Monarquia, la reforça objectivament en un moment de màxima debilitat.
Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018 9
El fil del franquism
De la "Croada que va fer als rics més rics", a l'IBEX 35 El cop d’estat de juliol del 1936 no hauria estat possible sense l’ajuda financera que el banquer Juan March va brindar a Franco. Juan March va ajudar amb la compra d’armament, amb els negocis amb nazis i feixistes, amb el subministrament de petroli de part de Texaco. En l’actualitat, els March segueixen presents en ACS, Acerinox, Prosegur. També, Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, va recaptar a l’estranger 410 milions de pessetes i va ajudar a aconseguir crèdits per valor de 35 milions de dòlars. Però, tal com deia Franco al 1942 “La nostra Croada és l’única lluita en la qual els rics que van anar a la guerra van sortir més rics”. El propi Franco va fer la seva fortuna a partir del cop d’estat contra la República (32 milions de pessetes de l’època, uns 388 milions d’euros actuals). A més de Franco, molta gent es va fer més rica: alts funcionaris, banquers, nobles. En la construcció del Valle de los Caidos van participar 20.000 presos polítics i 2.000 al Canal del Guadalquivir. Si el cost de cada pres era de 10,50 pessetes, ells només cobraven 50 cèntims. Els beneficis d’aquesta mà d’obra esclava del franquisme van representar 130.000 milions de pessetes. En la construcció del Valle de los Caidos van participar nombroses empreses que van donar origen a moltes de les que cotitzen a l’Ibex 35 com OHL (abans Huarte i propietat de Vila Mir, antic ministre d’Arias Navarro; ACS (abans Dragados i propietat de Florentino Pérez); Gas Natural-Fenosa (abans Fenosa, propietat de Pedro Barrié); Iberdrola (propietat de la família Oriol i Urquijo, que va ajudar a Franco a la guerra civil); Acciona (propietat de José Manuel Entrecanales, l’avi del qual va col·laborar també amb Franco). Durant el franquisme també hi havien les portes giratòries. Dels 122 ministres de Franco, 43 van formar part de consells d’administració de bancs i empreses. Allà han seguit els seus fills: Nemesio Fernández Cuesta, fill del ministre de Comerç del penúltim govern de Franco, va ser Director General de Negocis de Repsol; Rodrigo Rato, fill de Ramón Rato, fundador amb el cap de la Legió Millán Astray (“Visca la mort”) de Ràdio Nacional d’Espanya i propietari del Banco del Norte i el Banco Murciano, va ser M i n i s t r e d’Economia i vicepresident del govern d’Aznar, director del FMI i president de Bankia. I així podríem continuar.
10 10 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
Reformar la Constitució de la Monarquia? PSOE, Podemos i Comuns, parlen de reformar la Constitució pel que fa a la qüestió territorial. De fet, com la clau de la Constitució és posar al rei al capdavant d’una “pàtria indivisible” i això ho comparteix el PSOE, es podria arribar a parlar, perquè seguiria incòlume l’estructura de l’estat que és global. Però ni Rajoy ni el Rei ho volen perquè tocar una coma és obrir la caixa de Pandora, amb un règim en crisi i un moviment de masses que no està prou controlat: el desbordament a CCOO i UGT el 3O, amb la Marea Pensionista o amb la Vaga General del 8M, en són proves. Davant de tot plegat, l’opció que han triat és reforçar la recentralització i la repressió. Echenique l’anomena despectivament la “segona transició” del grup monàrquic, agrupat al voltant del 155 i que, avançaria cap a allò que Podemos anomena la “restauració”. Sorprèn però que Podemos o Els Comuns, que aparentment obren la porta al dret d’autodeterminació, i al “gran diàleg de país” centrat a aconseguir “un nou acord social, un pacte territorial i un acord davant de la corrupció, tres eixos que creu que han de sustentar el debat constitucional”, repeteixin el mateix sistema que el PSOE: negociar amb el règim. Pablo Iglesias ho explica en el llibre Una nueva Transición, materiales del año del cambio (Akal), a on la defineix com a tranquil·la (i monàrquica?). Es publicava abans del 20D del 2015 quan es
proposaven “assaltar el cel” de la Moncloa. Entren de ple en una utopia reaccionària quan ho recullen tot en un Procés Constituent que proposen es faria en el marc legal existent. Utopia perquè és absolutament impossible que el mecanisme pels canvis que diuen voler fer -i això que es cuiden de no definir-se sortint de l’euro, i diuen que no és moment de parlar de República- es faci per la via de la legalitat existent: ells mateixos saben impossible aconseguir 3/5 de cada cambra, malgrat posin la prèvia de canviar el sistema electoral. Qualsevol canvi que es doni en un Estat establert està sotmès als límits de la seva existència, i ells ho saben: per això diem utòpic. Les reformes que sí que es poden fer són del tipus de la modificació de l’article 135 de la Constitució per posar els bancs per davant de la gent. Si va més enllà la tomben: com la recent proposta d’ERC de modificació de la llei d’Amnistia per jutjar els crims del franquisme que ha topat amb el vot en contra del PSOE recordant que aquella llei significava “perdó i oblit”. I quan l’Estat perd alguna engruna que considera que ultrapassa els límits que li convé, com amb la més que insuficient Llei de Memòria Històrica, que en res va afectar la impunitat dels assassins, fa que s’apliqui el seu contrari: als darrers pressupostos li van destinar 0 euros, mentre es seguia finançant la Fundación Francisco Franco. Però a més, és reaccionària perquè vol fer creure que és possible “la reforma” substancial sense qüestionar la Monarquia, amb les seves regles de joc “democràtiques” i negociant amb ella. De fet, 1. legitimen aquesta legalitat monàrquica (!) 2. imposen
aquesta legalitat al moviment i 3. empenyen a aquest a una sortida electoral com a via per avançar. En el cas català ha estat clar: van avantposar la legalitat monàrquica a la mobilització de 2,5 milions de votants sota la repressió i després de set anys de manifestacions multitudinàries amb el mantra de “no és el moment”. I, sense donar formalment suport al 155, van córrer -juntament amb ERC i PdCat- a acceptar la convocatòria
fraudulenta del 21D derivada d’ell, que pretenia tancar la crisi oberta per les mobilitzacions de setembre i octubre, amb la sortida electoral. Un procés com el de la Transició només es va donar perquè el franquisme trontollava producte del moviment de masses, cosa que va empènyer al règim a buscar una sortida, que només va ser possible amb la traïció al moviment del PCE i el PSOE. O sigui, la proposta de Podemos precisa d’una premissa: un moviment que faci trontollar l’Estat i que ell pugui controlar per negociar dins dels límits establerts pel règim que, no oblidem, és l’hereu dels vencedors de la guerra civil. Esperem que les bases de Podemos no els ho permetin i, com l’1O, estiguin al costat del moviment.
Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018 11
Cal la ruptura democràtica: República! El cas d’Espanya es tipus el de Xile del 1990, a on es manté intacte l’aparell d’estat: Pinochet fins i tot va continuar com a cap de l’exèrcit, amb un escó al nou Parlament i va morir impune protegit pels pactes de la transició xilena. Aquí, ja no hi és Franco, però el règim de la transició va més enllà que el xilè, ja
que amb la Monarquia ens posa a perpetuïtat la figura del bonaparte per sobre totes les altres institucions -com a continuïtat del dictador-. És per això que no hi ha cap possibilitat de reforma si el que es vol és posar bases democràtiques a aquest Estat, com diu Podemos. Aquí no hi va haver una ruptura democràtica com la va tenir Argentina als 80 o Portugal i Grècia en el
74, amb judicis als responsables de l’antic règim en uns llocs, purgues dels addictes incrustats als aparells d’Estat en d’altres, compensacions i reconeixement als lluitadors contra la dictadura, etc. Al nostre entendre, entomar honestament la lluita democràtica a l’Estat Espanyol, necessàriament ha de partir d’aquest fet i situar-se per tant en que cal una ruptura que en cap cas pot ser pactada -com també diuen ERC i PdCat- perquè ha de tenir un règim diferent, republicà. Aquesta ruptura hauria d’anar acompanyada de les reivindicacions obreres i populars existents arreu de l’Estat, ja que només aquesta base pot donar-li la força de guanyar, tot responent a les seves necessitats: reforma agrària, separació de l’Església i l’Estat, depuració de les forces armades i policials per les actuacions passades i actuals, prohibició de les bandes d’extrema dreta i de l’enaltiment del franquisme, no pagament del deute, reconeixement del dret d’autodeterminació, caràcter públic -en titularitat i gestió- dels serveis socials, sanitat o educació, dret a l’habitatge i la prohibició dels desnonaments, lluita contra la desigualtat de gènere i contra tot tipus de pobresa, dret d’expressió i llibertats democràtiques, etc.
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
12 12 Suplement del Lluita Internacionalista 155, abril 2018
Molts són els problemes per resoldre a l’Estat Espanyol i la unitat de les lluites serà la base per aconseguir la ruptura democràtica. Fins ara només es planteja a Catalunya i encara que és parcial, avui és el punt més avançat de la mobilització anti-monàrquica. Per això és tan greu frenar-la en nom de futures promeses o adduint les seves febleses. Impulsar-la, aprofundint les reivindicacions obreres, per unir-la amb la de la resta de l’Estat, és imprescindible. També és greu situar-se en contra ella en nom de la unitat de classe: perquè com deia Marx, cap poble que oprimeix a un altre pot ser lliure. Només pot haver-hi unitat real sobre la base de pobles lliures. Cal trobar una solució com la leninista en la revolució russa per unir els pobles amb la clau de la seva sobirania a les seves mans. Per això nosaltres impulsem la Federació de Repú bliques Socialistes, úb obreres, perquè entenem que é s és la que conjumina la unitat de pobles sobirans amb la unitat de classe classe. Per això avui, un altre cop, davant la Monarquia, República!
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista