SUPLEMENT LI 156- maig 2018
19682018: Un Maig inacabat
Secciรณ de la Uniรณ Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018(UIT-QI) 1
Els antecedents
França s'avorreix!?
Aquest titular de Le Monde va ser un bon reflex de la política propagandística del govern per vendre la imatge d’una França que havia assolit els nivells més alts de benestar benestar: el 30% dels habitatges tenien cuina i lavabo (9% el 1954); a la universitat hi havia 587.000 estudiants (135.000 el 1950)... Era el “triomf” del fort règim presidencialista de la V República, que havia substituït la IV davant el seu fracàs en les guerres d’independència, particularment l’algerina. La V República és producte d’un intent de cop d’Estat a l’Alger de sectors militars i colons oposats a la independència, que imposen al general De Gaulle com a president del consell de ministres amb el mandat d’elaborar una nova constitució. La nova constitució crea un règim presidencialista amb amplis poders el 1959, amb un fort component autoritari que va endurir la repressió i augmentà el conservadorisme. Aquest règim fort era necessari per imposar a una classe obrera combativa les reconversions per fer competitiva la indústria francesa en el marc de la CEE, alhora que el fre a la inflació. Aquesta es va “combatre” amb els crèdits i les reduccions salarials; mentre que en nom de “l’expansió” es van subvencionar empreses per tal que es fusionessin, tanquessin voluntàriament per a “reconvertirse” o que descentralitzessin la producció (Ordenances de juliol 67). El creixement mitjà anual va ser del 4,5% al llarg dels anys 60, però a costa de la classe obrera.
L’ a u g m e n t d e l ’ a t u r (500.000, sobretot joves), les baixades salarials (dos milions de treballadors cobren el sou mínim), l’increment dels ritmes de producció, els tancaments, la desertització de les “regions no competitives”, la proliferació dels barris de barraques (bidonvilles, un d’ells davant mateix de la Universitat de Nanterre)... fan que la situació real no fos la que afirmava el govern: “l’avorriment” no era la tònica tònica. Des de principis dels anys 60, es van multiplicar les lluites dures i disperses (llargues vagues, enfrontaments i ocupacions) que no van aconseguir canvis substancials. El balanç de l’any 65 era: tancaments a la mineria, el tèxtil i la naval, i avenç de la recessió a deu departaments. Malgrat les direccions sindicals, les vagues
Atur, misèria, repressió, desastre
van continuar, però la patronal i el govern es negaven a negociar. Al llarg de 1967 i a principis del 1968, es produeixen nombroses lluites a la indústria i a la mineria per les condicions de treball a les quals hi participen milers de treballadors. Al 67: febrer Rhodiaceta (Besançon); març Berliet i Drassanes de Penhoët (Saint Nazare); abril mineria del ferro i siderúrgia de Lorena; vagues disperses d’octubre a
22 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
desembre. Al maig 68, 9 departaments estaven en vaga i hi havia prevista una jornada de lluita sindical unitària pel 15 de maig, contra les Ordenances de juliol del 67. En l’aspecte polític, la V República, molt depenent de la figura de De Gaulle, començava a fer aigües. L’oposició, el Partit Comunista Francès (PCF), molt marcat per la rigidesa estalinista i la seva dependència de la URSS, tot i els antagonismes ideològics amb el gaullisme, hi mantenia un important lligam polític amb ell: el del xovinisme. En el cas del PCF, arrelat en la mitificació de la resistència francesa durant l’ocupació nazi i en el govern d’Unitat Nacional desprès de la II Guerra Mundial. Per la seva banda, De Gaulle impulsa la independència política i militar de la OTAN: treu a França a 1966 i obliga a sortir del país totes les tropes no franceses, fent que l’OTAN traslladi la seva seu de París a Brussel·les. En l’aspecte social, el baby boom, juntament amb l’estat del benestar imposat en la postguerra, augmenta el nombre d’estudiants tant secundaris com universitaris; però el sistema educatiu era elitista i no estava preparat per aquest augment, ni pel sistema pedagògic ni pel nombre de places: hi ha una massificació que provoca una degradació de l’ensenyament. A més, aquesta generació que no ha viscut la guerra i que rep les influències de les mobilitzacions nord-americanes pels drets civils i contra la guerra del Vietnam i les noves tendències culturals dels hippies, el rock o el beatnik , desenvolupa un sentiment d’oposició davant una societat conservadora amb unes estructures rígides i jeràrquiques. França no s’avorria, estaven donades les condicions per a un esclat social.
Maig 68: la revolució frustrada El 31 de desembre de 1967, el president francès Charles de Gaulle començava el seu discurs de cap d’any dient “Crec (...) en general que, a menys que es produeixi un greu sotrac que commocioni l’univers, la nostra situació seguirà progressant i tot el món se’n adonarà”. No va ser el seu discurs més encertat. L’any 1968 hi van haver fortes i importants mobilitzacions arreu del món. Però és el maig francès el que simbolitza tots aquest esdeveniments: l’imprevist “greu sotrac” en el que la joventut obrera i estudiantil s’enfronta als règims capitalistes occidentals, als dels països semi colonials i als dels estats obrers burocràtics de l’est d’Europa, amb un fil conductor antiimperialista de suport al poble vietnamita que aquell any iniciarà l’ofensiva del Tet i començarà a fer recular els 500.000 soldats nordamericans estacionats al Vietnam. Què va passar realment a França? Malgrat això, la primera imatge que ve al cap quan es parla de l’any 1968 és la dels i de les estudiants francesos jugant a fer la revolució i, tot seguit, un reguitzell de consignes a quina més imaginativa. Però en el maig francès va passar quelcom molt més profund. Va començar el 3 de maig amb la protesta dels i de les estudiants de la Universitat de Nanterre contra la repressió policial, es va transformar en una vaga general universitària i de classe, i va acabar amb la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives per a finals de juny. Va ser una poderosa mobilització de la joventut i de la classe obrera francesa que va posar en qüestió l’Estat i l’ordre burgès. Va ser la vaga general més important de la història europea: deu milions de
treballadors i treballadores en vaga i empreses ocupades de tots els àmbits, des del centre d’investigació de Saclay fins als treballadors de Renault, passant per les ballarines del cabaret Folies Bergère. Les assemblees i els comitès de vaga de nombroses empreses prenen les decisions sobre la producció. Està sobre la taula la mateixa existència de la propietat privada dels mitjans de producció. Era una crisi revolucionària en la que el poder perd el control del carrer i la burgesia el de les seves empreses. Es produeix un buit de poder però ningú el pren. Al contrari, el PCF i
els sindicats majoritaris, van córrer a tancar-lo, tot mantenint la V República i traint el moviment. Mitterrand es presenta candidat en el cas que el general De Gaulle dimiteixi com a president. Malgrat que a les manifestacions i a les assemblees es reclama un “govern popular”, els partits d’esquerra intenten desactivar les mobilitzacions dirigint-les cap al camp electoral. L’altra alternativa política a De Gaulle era un govern basat en els comitès però ningú impulsa la seva
coordinació perquè esdevinguin una alternativa de poder que doni resposta a les reivindicacions dels i les estudiants i de la classe treballadora. La resposta de la burgesia En aquesta situació, la burgesia ha de decidir com afrontar i desactivar la crisi revolucionària: intervenció de les forces armades o una solució política. El dia 29 de maig es constata que a França ningú exerceix el poder perquè el general De Gaulle no es presenta al Consell de Ministres per presidirlo i visita en secret al general Massu, a la base de l’exèrcit francès de Baden-Baden a Alemanya, per demanar suport a l’exèrcit. Mai s’ha sabut el que van parlar i decidir. Però el que sí es coneix és que la hipotètica intervenció de l’exèrcit el podia dividir i no hi havia cap seguretat que els soldats, fills de treballadors/es, disparessin contra els estudiants i el poble. El portaavions Clemenceau torna a la seva base de Toulon sense explicacions i es parla d’un intent de motí. A més circula un manifest en un regiment que afirma que els soldats “mai dispararan contra els treballadors” i crida a formar comitès. Sembla que la solució militar s’ha d’abandonar. Paral·lelament, la solució política ja estava en marxa en mans del primer ministre George Pompidou. El dia 14 de maig, Pompidou reconeix, davant l’Assemblea Nacional, que cal reformar la universitat i es mostra conciliador amb els estudiants i disposat a “fer els gestos necessaris” per apaivagar el clima de tensió. Al dia següent, el principal sindicat policial es pregunta perquè no s’ha negociat abans amb els estudiants si es reconeix que tenien raó, en lloc d’enviar la policia a reprimir violentament. El 27 de maig la patronal, el govern i els
Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
3
sindicats arriben a un acord en el que es fan nombroses concessions al moviment obrer i les forces polítiques d’esquerra, en particular el PCF, i els sindicats majoritaris intenten aturar la vaga dirigint-la cap a una sortida electoral. El 30 de maig, De Gaulle dissol l’Assemblea Nacional i convoca eleccions legislatives per a finals del més de juny i es realitzen massives manifestacions en suport al règim. A les eleccions legislatives, el gaullisme aconsegueix una majoria aclaparadora i la crisi revolucionària es tanca. Però el maig francès continuà influint posteriorment. Les lliçons del maig francès El maig francès va demostrar que és possible l’organització independent i unitària del moviment de masses basada en les assemblees i els comitès de vaga elegits. Va demostrar que revolució és possible i necessària també en les societats capitalistes avançades, però que els partits i els sindicats majoritaris estan integrats en el sistema i que ofegaran tots els conflictes que sorgeixin, per reconduir-los a ell. En definitiva, va demostrar que no és suficient un poderós moviment espontani sinó que cal una organització política que orienti la força del moviment de masses, basat en els organismes de base, cap als objectius que els són propis. A construir aquesta eina, el partit revolucionari, dirigim aquest material, perquè sense ella, el proper Maig també quedarà inacabat.
1968: un any que 1968 va ser un any de convulsions, un moment d’auge de la lluita de classes. El rerefons de la Guerra Freda seguia generant fortes tensions en les relacions internacionals: només havien passat quatre anys des de la Crisi dels Míssils, la Xina de Mao es trobava en plena “Revolució Cultural” i començava l’enfrontament amb la URSS, el poble vietnamita seguia resistint l’agressió del gegant nord-americà... A més, durant la
segona meitat dels seixanta es van produir els darrers processos d’independència a l’Àfrica (Zimbawe, Congo, Angola, Guinea, Moçambic) que vivia també la Guerra de Biafra (19671970), el conflicte del Sàhara (1966-1976), i l’arribada de Gaddafi a Líbia (1969). En molts d’aquests conflictes van tenir un paper destacat els moviments guerrillers que, juntament amb l’acció de les guerrilles a Amèrica Llatina, van posar la qüestió de la lluita armada a l’ordre del dia. El Che Guevara, que moria assassinat a Bolívia l’octubre de 1967, esdevenia un mite arreu del món.
44 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
En aquest marc, i en un context econòmic marcat per la fi del capitalisme expansiu de postguerra, el jovent i els i les treballadores de molts països començaven a plantar cara. En aquell esclat la joventut va actuar com el motor de la lluita: al 1968, el 54% de la població mundial tenia menys de 24 anys i el percentatge d’estudiants –que superava el 4%mai no havia estat tant elevat.
va fer trontollar el món La revolta a les universitats nord-americanes El moviment d’alliberament negre i la protesta contra la guerra de Vietnam van convergir a les universitats nord-americanes amb el moviment estudiantil, que s’enfrontava a la
arribar a un punt àlgid el 1968: el primer semestre d’aquell any, 101 universitats van viure enfrontaments importants. Al llarg de l’estiu de 1967 es va dur a terme una gran mobilització contra la guerra (“Vietnam Summer ”) que va ser fortament reprimida (66 morts, 3.500 ferits).
massificació, la baixa qualitat de l’ensenyament i la manca de llibertats. Les mobilitzacions van començar el 1964 a la universitat de Berkeley, i des d’aleshores el moviment estudiantil va créixer fins
El moviment pels drets civils dels afroamericans havia vist assassinar Malcom X, 4 anys abans. I a l’abril de 1968, queia Martin Luther King. A les poques setmanes, es produïa una revolta a la universitat de Columbia contra el racisme i la
militarització. Va estar ocupada durant 11 dies; però la forta repressió (més de 800 detinguts i detingudes i 90 ferits greus) i l’arribada de l’estiu, van portar a la dissolució del moviment. Tot i així, a l’octubre, en els JJOO de Mèxic, els atletes americans aixecaven el puny del Black Power. La revolta a les universitats nordamericanes posava de manifest fins a quin punt els joves tenien força per desestabilitzar un país.
El moviment estudiantil alemany A la República Federal Alemanya, en el context d’una recessió que marcava la fi del “miracle econòmic” i en un procés de retallada de les llibertats democràtiques, es van produir importants mobilitzacions estudiantils. Els i les estudiants s’enfrontaven a la manca de llibertats, al sorgiment de grups i partits neo-nazis i a la política d’elitització de la universitat, paral·lela a la retallada dels serveis públics; i s’afegien també al moviment de protesta contra la guerra de Vietnam. La Federació d’Estudiants Socialistes va encapçalar el moviment, denunciant el caràcter corporatiu i reformista de les representacions estudiantils oficials. El govern va decretar l’estat d’urgència al Berlín occi-
dental: es van cometre diversos assassinats per part de la policia i els grups d’ultra-dreta; un dels líders del moviment, Rudi Duschke, va patir un atemptat que li va produir greus seqüeles. L’exemple francès va estar present en tot moment, i a finals de maig es muntaren barricades i es produïren ocupacions a les principals universitats del país. Cohn Bendit
va traslladar-se a Berlin al mes de juny per intentar coordinar els moviments. Els governs aliats occidentals, que mantenien la seva autoritat sobre el Berlin dividit, van autoritzar la policia a utilitzar armes per a mantenir l’ordre. Els estudiants van intentar estendre la seva lluita al conjunt de la societat vinculantse al moviment obrer, però la política obstruccionista dels sindicats socialdemòcrates s’hi va oposar. Es van organitzar “comitès de base” que agrupaven estudiants i treballadors, però la campanya de premsa que presentava els estudiants com uns privilegiats egoistes, va generar un ambient de “pogrom anti-estudiantil” i va acabar portant a la desarticulació del moviment.
Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
5
La matança de Plaza de las TTrr es Culturas (Mèxic) Sota l’aparença d’una república democràtica, a Mèxic governava el règim dictatorial de Gustavo Díaz Ordaz, que mantenia el país sotmès a una greu crisi econòmica i a una situació de manca real de llibertats. El juliol de 1968, un incident entre els estudiants i la policia va donar lloc a que la protesta estudiantil
desencadenés un llarg moviment d’oposició al règim. La forta repressió va portar els estudiants a la vaga, que va culminar el mes següent amb manifestacions massives d’estudiants i treballadors als carrers de la ciutat de Mèxic. El setembre les mobilitzacions continuaren i el govern va començar a posar-se nerviós davant la proximitat dels Jocs Olímpics que havien de tenir lloc a la ciutat. L’exèrcit va prendre la Universitat i es van produir batudes, empresonaments i assassinats.
des dels balcons, les forces del departament de governació van començar a disparar indiscriminadament sobre els i les estudiants i l’exèrcit, que va respondre. Durant hores la gent va quedar atrapada en el foc creuat; no es sap quants van morir perquè el govern va destruir cossos i proves i va tancar la investigació. En estudis posteriors, es parla d’entre 200 i 400, retirats amb camions d’escombraries i grues i incinerats. Pocs dies més tard començaven les Olimpíades.
El 2 d’octubre, 5.000 estudiants van reunir-se a la Plaza de las Tres Culturas, a on va entrar l’exèrcit poc després d’haver començat la concentració, amb la intenció aparent de dissoldre-la. Aleshores,
okyo" (Japó) "L'assalt de TTokyo" Al Japó s’hi barregen reivindicacions contra la guerra del Vietnam i l’imperialisme nordamericà, la denúncia de l’autoritarisme de la universitat i a favor de la seva democratització, i la crítica als efectes mediambientals de l’extraordinari creixement econòmic japonès. Els avions B52 que bombardegen Vietnam surten de la base americana d’Okinawa i els ports japonesos acullen els vaixells de guerra dels EUA que participen a la guerra. Però el que provoca les primeres mobilitzacions importants al gener de 1968, és l’escala -camí del Vietnamal port de Sasebo del portaavions nuclear US Enterprise. A l’oposició a la guerra s’hi suma que, a un país afectat pel bombardeig atòmic d’Hiroshima i Nagasaki, la presència d’un vaixell militar nord-americà propulsat per energia nuclear es va considerar una provocació. Al febrer, les manifestacions es produeixen davant la base d’Okinawa. Totes dues mobilitzacions van ser violentament reprimides per la policia. A l’abril, els estudiants es mobilitzen contra l’increment de les tasses universitàries, el tipus de pedagogia i la selectivitat, i acaben ocupant 200 universitats. Les
mobilitzacions estudiantils s’enfronten a la violència de la policia, dels grups nacionalistes i de l’extrema dreta. L’alt creixement econòmic del Japó des de 1955 provoca nombrosos problemes mediambientals. Durant 1968 dos són els punts que concentren manifestacions: Minamata i Narita. Minamata és una ciutat industrial a on l’empresa química Chisso llença al mar, des dels anys 30, metalls pesants i mercuri, i es comencen a sentir els primers efectes de la contaminació: morts entre la població, sobretot pescadors, i malformacions entre els nens nounats. La mobilització pel reconeixement de “la malaltia de Minamata” p r e n embranzida (malgrat que no s e r i a reconeguda fins el 1995). Se li suma la lluita contra la construcció d’un nou aeroport a Tokio, a Narita,
66 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
amb l’expropiació de nombrosos agricultors que es manifesten en contra. Aquesta lluita rep el suport dels estudiants. Hi ha importants enfrontaments entre la policia i els manifestants. Aquest clima de protesta arriba al seu punt àlgid a finals d’octubre, quan es produeix “l’assalt de Tokyo”: durant tres dies, estudiants i obrers assetgen el Parlament, l’Ambaixada dels EUA, comissaries de policia i l’estació de Shinjuku i hi ha manifestacions a més de 300 ciutats. Els enfrontaments provoquen més de 300 ferits entre manifestants i policies.
La revolta dels estudiants al Senegal També l’Àfrica, sempre oblidada en els anàlisis de polítiques internacionals, va participar en aquest moviment. A l’ex-colònia francesa del Senegal, van haver vagues generals d’estudiants i treballadors/es en contra de la política econòmica del govern i de la seva dependència de l’imperialisme francès i a favor de reformes democràtiques. Els esdeveniments van tenir lloc durant el maig i juny del 1968, coincidint amb el Maig francès. Hi havia un clima social tens marcat per una pèrdua del 92,4% de poder adquisitiu dels treballadors, pel poder de França en l’administració estatal de Senegal, i l’èxode rural a causa de la crisi agrícola. Els anys anteriors ja hi havien hagut manifestacions dels estudiants en favor dels moviments d’alliberament nacional i contra el neocolonialisme. El clima de protesta s’accentua al març del 1968 quan els i les estudiants d’un institut fan vaga. Però és la reducció de les beques la causa que provoca la primera crida a una vaga general de les universitats i el boicot als exàmens. Les reivindicacions prenen un caire més polític i antiimperialista al denunciar el caràcter neocolonialista del règim, l’atur i la crisi del sistema educatiu. A finals de maig, la policia intervé contra l’ocupació de la Universitat de forma violenta provocant oficialment un mort i 69 ferits. Molts estudiants són detinguts i els estrangers són expulsats cap als seus països d’origen, la qual cosa provoca que a molts països africans es facin manifestacions de solidaritat. Davant la repressió, el sindicat UNTS crida a la vaga general i el govern intervé amb l’exèrcit i el suport de les forces militars franceses. Però malgrat la repressió, el govern ha de negociar i la vaga obté importants concessions: el 15 % d’augment dels salaris i de les beques, la construcció d’un campus universitari i, sobretot, la reforma del sistema educatiu.
La Primavera de Praga El Maig francès i la Primavera de Praga, dos dels episodis més importants de la història recent d’Europa, estan íntimament relacionats, i obrien una porta essencial de convergència de la lluita a un cantó del teló d’acer contra el capitalisme i l’imperialisme i a l’altre, contra el seu còmplice, la burocràcia stalinista. Era la possibilitat d’avançar cap a la revolució social en el cor d’un dels blocs, i cap a la revolució política –com definia Trotsky, mantenint l’estructura de la propietat, i escombrant a una casta parasitària que actuava com dictadura i negava una de les bases essencials del socialisme, la democràcia obrera- a l’altre bloc. La política oficial de “desestalinització” iniciada per Kruschev al XX Congrés del PCUS (1956), va tenir conseqüències inesperades a Txecoslovàquia, donant peu al sorgiment de moviments per la llibertat iniciats per intel·lectuals i estudiants, que derivaren en una crisi política de gran magnitud. El règim estalinista d’Antonín Novotny, hereu del cop d’estat de 1948 de Gotwald que va situar el país sota l’òrbita de la URSS, va començar a ser qüestionat. L’aparell del Partit Comunista txecoslovac, amb el suport del Kremlin, va substituir Novotny, per Alexander Dubcek al capdavant del partit i per Ludvik Svoboda com a president del país, per tal d’evitar el xoc frontal amb aquests moviments i per controlar-los. Dubcek presentava un programa conegut com a “socialisme de rostre humà”, que es centrava en el retorn a l’economia de mercat i en l’establiment d’una democràcia liberal, amb moltes mesures properes a les de Tito a Iugoslàvia. Però el moviment de rebuig al règim va anar creixent i es començà a escapar del control del poder. Aleshores, Moscou, que havia impulsat l’accés de Dubcek a la secretaria general, el va acusar de promoure i consentir els moviments populars que posaven en qüestió la repressió estalinista i la dependència del Kremlin. Les visites de Tito i Ceaucescu a Praga es van interpretar com una mostra de suport internacional, i les mobilitzacions al carrer van fer creure al govern de la URSS que Praga seria el primer pas cap a la fi del seu control sobre els estats satèl·lits de l’est d’Europa, i que a més, podria perdre la seva “frontera dura” amb l’Alemanya occidental. Per tal d’evitar la consolidació del moviment i la seva expansió cap a d’altres repúbliques, la burocràcia soviètica va ordenar la intervenció: el 21 d’agost, 200.000 soldats i 5.000 carros de combat dels exèrcits de la URSS, la RDA, Hongria, Polònia i Bulgària, sota el paraigües del Pacte de Varsòvia, van envair Txecoslovàquia. Els i les txecoslovaques van sortir al carrer per aturar els tancs soviètics, que provocaren més de 70 morts, 200 ferits, gairebé 70.000 van fugir del país i uns 40.000 van ser detinguts. Occident no va fer res per evitar la caiguda de Praga: es considerava un “incident intern” del bloc soviètic. El govern txecoslovac va negociar amb les autoritats soviètiques el manteniment dels seus càrrecs a canvi de “normalitzar” la situació al país, sota el control del partit primer i després del govern del comandant en cap, Husák. Així, va retornar la censura i s’imposà una repressió generalitzada, van ser dissoltes les associacions autònomes, i hi var haver més de 70.000 processos.
Davant els ulls incrèduls de molts militants del PCE -i del PSUC a Catalunya-, els tancs soviètics que avançaven no només aixafaven els cossos de resistents obrers i joves, sinó que trencaven moltes de les il·lusions dels qui creien veure en els règims estalinistes un model de socialisme, pel qual lluitaven. La brutal intervenció del Kremlin a Txecoslovàquia va marcar l’inici de la crisi dels partits comunistes europeus.
Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
7
La lluita dia a dia El moviment creix, el poder trontolla... Març Protestes a la Universitat de Nanterre (suburbis de París) en prohibir-se, amb un nou Reglament, que a les residències universitàries els estudiants puguin visitar les habitacions de l’altre sexe. El curs havia començat amb una vaga contra el Pla Fouchart que volia introduir la selectivitat; va seguir amb el sabotatge dels parcials, desallotjaments, presència policial a les facultats i accions en favor de Vietnam 20 de març Estudiants de Nanterre són detinguts després de destrosses a American-Express, en una acció convocada pel Comitè Vietnam
“l’agitació bolxevic” a la Universitat de Nanterre: les autoritats acadèmiques els ajuden, tancantla. 3 de maig Assemblea impulsada per estudiants de Nanterre amb els de la Sorbona, convocada a aquesta Universitat, que és interrompuda per la força pública. Es tanca la Sorbona i són detinguts 500 estudiants. Al vespre, les manifestacions de protesta acaben amb greus enfrontaments amb la policia. Comença el maig francès. 4-5 de maig Condemnes d’estudiants detinguts de la X Cambra Correccional i del Consell de disciplina. Els carrers s’omplen al crit de “llibertat pels nostres camarades”. El govern, a través dels mitjans, acusa els detinguts de pertànyer a “grupuscles”. 6 de maig La Unió Nacional d’Estudiants de França (UNEF) convoca oficialment la primera manifestació. Desenes de milers surten al carrer cridant “som un grupuscle”. Enfrontaments amb la policia: centenars de ferits i detinguts. Professors com Alain Touraine i intel·lectuals com Jean Paul Sartre es solidaritzen amb els estudiants.
10-11 de maig A la nit del 10 de maig s’aixequen les primeres barricades al Barri Llatí: davant els gasos lacrimògens es respon amb llambordes arrencades del terra. La forta repressió policial desperta indignació i la solidaritat popular. 13 de maig La CGT (dirigida pel PCF) juntament amb la CFDT es veuen obligades per la base a cridar conjuntament a la vaga general i, juntament amb la UNEF i la Federació de l’Educació Nacional (FEN) -sindicat docent-, a una manifestació d’unitat amb els
estudiants. Centenars de milers es mobilitzen a tot el país. Mor un segon vaguista a Peugeot. S’ocupa la Sorbona.
21 de març Amb trotskistes i anarquistes al capdavant, s’ocupa l’administració de la universitat exigint llibertat dels detinguts. 22 de març Un grup d’estudiants es tanca a la Universitat de Nanterre per rebutjar el nou Reglament. Arran d’aquesta acció, Cohn-Bendit organitza el Moviment 22 de març “contra l’autoritarisme i la repressió”. 2 de maig Occident El 30 d’abril, (organització d’extrema dreta) fa pública la seva decisió d’impedir
Peugeot. Patrons. Policia 2 morts
Contra la repressió Estrenyem les files
88 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
14 de maig Vaga i ocupació a Nantes de la Sud-Aviation i comença una onada d’ocupacions de fàbriques i empreses tant del sector públic com
privat amb l’oposició dels sindicats majoritaris
19 de maig Els professionals del cinema s’hi afegeixen retirant els seus films del Festival de Cannes. Bona part del jurat dimiteix. El 21 queda definitivament suspès.
estudiants, en la mobilització convocada per la UNEF, s’enfronten amb barricades a la policia al Barri Llatí. Això, es repeteix a Bordeus, Nantes, Lyon, Estrasbourg, Toulouse. A la matinada es troba en una barricada de París el cos de Philippe Mathérion, de 26 anys, ferit per una granada ofensiva.
22 de maig L’Assemblea Nacional rebutja la moció de censura a De Gaulle: el Parlament està totalment dissociat del carrer. Sí: fábricas ocupadas
15 de maig Vaga de Renault a Cléon, Flins, Billancourt i Le Mans.
17-22 de maig S’ocupa el Teatre l’Odéon. S’afegeixen a la vaga l’ORTF, el Metro, la SNCF (ferrocarrils), els estudiants de secundària, els mestres i els treballadors de la funció pública. Deu milions de vaguistes.
23 de maig Cohn-Bendit és declarat “indesitjable” i se li prohibeix tornar
25-27 de maig Patronal i sindicats, buscant la desmobilització, arriben als acords de Grenelle, en el Ministeri de Treball: augment gradual de salaris en un 10%; increment del 35% del salari mínim i reconeixement de les seccions sindicals i els comitès d’empresa. A moltes fàbriques això
a França després d’un míting realitzat a la Universitat de Berlín. El 31 reapareix a la Sorbona després del seu retorn clandestí i ho fa públicament en roda de premsa. 24 de maig De Gaulle convoca un referèndum sobre la “participació” pel juny: si li és advers, dimitirà. Els pagesos s’afegeixen en una massiva manifestació. Joves no
La negocaición es la trampa
és rebutjat. Malgrat que els sindicats no signen mai l’acord, el govern i la patronal l’apliquen de forma progressiva. 27 de maig Míting contra la repressió del 24 en l’estadi de Charléty, es proposa la creació d’una nova força revolucionària. Entre els convocants: PSU, federacions de CFDT i CGT... serà la base de la Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
9
reorganització del nou Partit Socialista. Boicot actiu del míting per part de CGT. 28-29 de maig La crisi del govern de Pompidou és absoluta: ni apareixen. Mitterrand s’ofereix “en cas de dimitir De Gaulle” a ocupar la presidència de la República, en nom de les “noves forces que s’han desenvolupat” en la lluita. De G a u l l e desapareix el 29: està intentant assegurar-se la lleialtat de Poder popular, SI
l’exèrcit a Baden-Baden (Alemanya, a on es troba la concentració més gran de tropes franceses). PCF, CGT, CFDT... mobilitzen cridant a imposar per les urnes un “govern popular”.
I després?
... amb l’ajuda del PCF na l’or dr e” PCF,, “tor “torna l’ordr dre” 30 de maig De Gaulle dissol l’Assemblea Nacional i assumeix tots els poders. La majoria silenciosa es manifesta massivament (300.000) en suport a “l’ordre”. De Gaulle exacerba la por a una guerra civil i posposa el referèndum fins que s’hagi recuperat absolutament la calma. La policia mata a trets a un jove al Departament de Calvados. 5 de juny La CGT crida al retorn al treball. Un milió de treballadors rebutgen la consigna (metal·lúrgia, aeronàutica i naval). 6-16 de juny La policia expulsa els vaguistes que ocupen la fàbrica de Flins, els estudiants s’hi acosten per recolzar els obrers en la reocupació: la CGT s’hi enfronta cridant a l’ordre i a preparar les eleccions. La CFDT es queda sola en la convocatòria de la jornada del 10. Els enfrontaments s’endureixen durant les desocupacions i es produeixen quatre morts: l’estudiant de secundària Gilles Tautin, de 17 anys, ofegat al Sena quan escapava d’una carga policial a Meulan, a prop de la fàbrica Renault el 10/6; l’obrer Pierre Beylot de 24 anys a la fàbrica Peugeot de Montébéliard pels trets d’un policia antiavalots i un altre
obrer, Henri Blanchet, de 49 anys que cau des d’un parapet, desequilibrat per una granada, i mor a causa d’una fractura al crani. El govern dissol nombroses organitzacions d’extrema esquerra (entre elles la JCR, una de les direccions polítiques dels estudiants). La policia recupera l’Odéon (14/6), la Sorbona (16/06) i per últim l’Escola de Belles Arts (27/6) 23-30 de juny Eleccions legislatives. Guanya la dreta (358 escons). Però De Gaulle ja té els dies comptats: dimitirà el 1969 davant el seu fracàs electoral. I també en aquests mesos ha aparegut qui serà el seu successor: Mitterrand que assumirà la presidència de la V república el 1971.
Lliçons de maig
La revolució, El maig francès ha estat qualificat d’utopia, identificat amb la innòcua rebel·lió de joves idealistes que van escriure a les parets el seu somni de revolució. Però aquella revolució no va ser una utopia. Al contrari, el maig del 68 no només va posar la necessitat de la revolució a l’ordre del dia, sinó que també va demostrar que, amb la força de les masses, era possible fer trontollar el poder burgès burgès, l’estable govern francès i la seva V República. Perquè durant la mobilització, obrers i estudiants van començar a organitzar-se de mil formes, començant a aixecar un embrionari poder obrer front l’institucional poder burgès -malgrat que no va arribar a coordinar-los en l’àmbit estatal- Aquesta és la seva herència: demostrar justament que no era una utopia. Condicions objectives El que sí que és una utopia és creure que 10 milions de persones es van posar en vaga, van ocupar els seus llocs de treball i es van jugar la vida en enfrontaments, només per seguir els somnis d’un grapat de joves universitaris. També resulta utòpic reduir el maig francès a un moviment de solidaritat, anti-repressiu perquè va durar setmanes i cada sector hi va incorporar les seves pròpies reivindicacions i els seus mètodes de lluita. Veure que no era una utopia comença per trobar les raons reals del procés. La lluita antirepressiva, solidària va ser l’espurna, però el moviment es va encendre perquè hi havia les condicions objectives per a l’incendi:
Retorn a la normalidad
10 10 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
, va ser una utopia? * Una política econòmica que empitjorava les condicions de vida, i un règim repressiu que ja havia estat enfrontat en els seus atacs contra els drets sindicals. * Una predisposició a la lluita, tant dels treballadors/es com d’amplis sectors de la petita burgesia que optava per solucions d’esquerra.
Consciència de classe: protagonisme i alternatives L’experiència d’haver sortit al carrer transmetia la força de la unitat. Els qui ho havien fet només per solidaritat, tornaven amb l’esperança que aquella força també resolgués les seves necessitats. I en sumar les seves reivindicacions a la mobilització,
Nosaltres som el poder
aquesta deixava de ser-los aliena: prenien a les seves mans organització, extensió i defensa, incorporaven els seus mètodes de lluita, la seva experiència i proposaven alternatives. Quant més creixia l’extensió i la radicalització del conflicte, més esperaven els seus participants trobar solucions de fons -i no simples reivindicacions-; i també més obligats estaven a buscar alternatives i a assumir responsabilitats en problemes socials en els quals quotidianament ni havien pensat. Va ser aquesta força, la que no només enfrontava i es defensava sinó que també construïa esbossos de futur la que va arraconar el govern el 29 i va fer que busqués en les FF AA la garantia de la seva continuïtat en el poder. De Gaulle tenia clar que allò no era una utopia.
Embrions de doble poder A la fàbrica CSF de Brest, els treballadors van decidir... produir el que ells creguessin important i fabricaren walkie-talkies que ajudaven els vaguistes i els manifestants a defensar-se de la repressió. A Nantes, el comitè de vaga intentava controlar la circulació a l’entrada i la sortida de la ciutat...(i) havia emès bons de crèdit... com a moneda de canvi. A la fàbrica de piles Wonder, a Saint-Ouen,... per manifestar el seu rebuig a l’orientació de la CGT... es van tancar...prohibint l’accés als responsables sindicals. A la fàbrica Rhône Poulenc, a Vitry, els vaguistes van decidir establir relacions directes de canvi amb els camperols. A diverses impremtes parisenques, els treballadors van imposar la modificació d’un titular (Le Figaro) o es van negar a imprimir un diari (La Nation) quan el seu contingut perjudicava directament la vaga. A Paris, el CLEOP (Comitè de coordinació d’estudiants-obrers-camperols) va organitzar combois de subministrament i, proveint-se a les cooperatives agrícoles, van distribuir els productes a les fàbriques o els van vendre a preu de cost. A la Peugeot, a Sochaux, els treballadors van construir barricades contra la intrusió de les CRS (policia antiavalots) A la fàbrica Citroën de París, es va fer una primera temptativa... per requisar camions amb l’objectiu d’abastir els vaguistes. A les drassanes de l’Atlàntic, a Saint-Nazaire..., van ocupar una fàbrica, i els treballadors es van negar durant 10 dies a presentar un plec de reivindicacions.
(Mandel, Ernest, Leçons de mai, “Les temps modernes” agost-setembre 1968, publicat en castellà “Por una alternativa socialista 1967-69”, pàgs 50-51.) Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
11
Lliçons de maig
La traïció de les organitzacions majoritàries A De Gaulle no li van caldre tancs per preservar el poder. Les direccions majoritàries se’n van ocupar. Amb diferents discursos, però coincidint en l’essencial. La CGT cridant al retorn al treball després dels Acords de Grenelle; la CFDT prolongant-la i impulsant l’autogestió; Tots dos, reduint la vaga general a les reivindicacions sindicals. La qüestió del poder la van combatre: primer, no impulsant la coordinació dels comitès de base; després o dient que no estava plantejat (CGT), o passant de la qüestió (CFDT). Tots junts, CGT, CFDT, FO, SFIO (socialistes) i PCF, respectant l’ordre burgès. Tots, seguint la iniciativa del PCF d’una massiva manifestació el 28/5 a Toulouse: fent pinya per cridar a preparar el referèndum de De Gaulle on caldria votar “govern popular”. Sense objectius polítics, el moviment es va acabar de desarticular. El mateix De Gaulle va reconèixer que “Sí, el 29 de maig vaig tenir la temptació de retirar-me”, però el 30 va reprendre la iniciativa i va dissoldre l’Assemblea Nacional i va convocar eleccions legislatives. Va ser tota una traïció. Els arguments de la traïció Waldeck-Rochet, secretari general del PCF, sintetitza el dilema d’aquesta manera: (L’Humanité 10/ 7/68). “De fet, l’elecció que s’havia de fer el maig era la següent: O bé actuar de manera que la vaga permetés satisfer les reivindicacions essencials dels treballadors i prosseguir, a la vegada, sobre el pla polític, amb una acció orientada cap als canvis
democràtics necessaris, en el marc de la realitat. Era la posició del nostre partit. O bé llençar-se de ple a un enfrontament decisiu, és a dir a la insurrecció, fins i tot recorrent a l’ús de la lluita armada amb l’objectiu de derrocar el poder per la força. Era la posició aventurista de certs grups de l’extrema esquerra.” Va costar convèncer a la classe obrera de que la vaga tenia com a únic objectiu les reivindicacions sindicals. Però la segona part era demolidora: aleshores, els deien, insurrecció? Era clar que no, tal com s’estava plantejant el dilema, així que, segons el PCF deia, això significava estar pel marc legal: votar. No sempre van convèncer, però l’argument va ser prou sòlid com per liquidar el moviment.
de la Sorbona, marcant el punt d’inici del maig del 68. El 4 seria Bouvard qui, referint-se al tancament de la Sorbona, va parlar de “les greus conseqüències a les quals inevitablement condueix l’aventurisme polític, fins i tot si s’amaga darrera de frases pseudorevolucionàries”. La CGT va intentar generalitzar la idea de la impossibilitat de la confluència amb “els nens de classe alta” “que demà seran els vostres executius”. I ja en plena vaga va passar a l’acció a la Renault de Billancourt i Flins. Després va negociar per desconvocar o com a mínim dividir.
Una traïció des del primer dia Des de la principal central sindical francesa, la CGT, el PCF havia intentat aturar la mobilització des del primer dia. El 3/5, Marchais, del Politburó del PCF, escrivia a que “ L’Humanité ” s’havia “ d’aïllar i desemmascarar aquests falsos revolucionaris!” Va caure fins i tot en el xovinisme de parlar de “ l’anarquista alemany És Cohn-Bendit ”. important recordar que el mateix dia 3 al vespre van començar els enfrontaments entre la policia i els estudiants al Barri Llatí, després del desallotjament policial
12 12 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
El PFC contra les violències De tots els partits d'oposició al poder gaullista, que el combat des de fa 10 anys EL PARTIT COMUNISTA FRANCÈS ha estat l'únic, DES DEL PRINCIPI, a denunciar públicament les accions, provocacions i violències dels grups ultraesquerranistes, anarquistes, maoistes, o trotskistes, que van fer el joc a la reacció. VOTEU COMUNIST A COMUNISTA
Finalment, amb la convocatòria de la mobilització de Toulouse, per preparar el seu triomf amb el “govern popular” que “sortiria” del referèndum de De Gaulle, va aconseguir el seu objectiu: desmobilitzar la classe obrera i preservar l’ordre burgès. El PCF no va aconseguir cap “govern popular” sinó consolidar momentàniament la majoria absoluta de De Gaulle.
Toulouse, 28/05/1968
força sindical i generalitzà la consigna de “l’autogestió” el maig del 68. En referència a això, Mandel va escriure “Mentre aquest poder (burgès) subsisteix, no només és una utopia voler transferir el poder de decisió als treballadors fàbrica a fàbrica (com si les d e c i s i o n s estratègiques de l’economia capitalista contemporània es Circulem perquè hem estat traïts. prenguessin en Volem una CGT neta que defensi els interessos aquest nivell). Sinó que de la classe obrera és a més una utopia reaccionària, ja que Una altra variant: la CFDT tendiria... a transformar els La CFDT és un sindicat que té el col·lectius obrers en cooperatives seu origen en el sindicat cristià de producció, obligades a mantenir (CFTC). El 1964 va abandonar la competència de les empreses aquest referent i passà a denomicapitalistes, sotmetent-se a les lleis nar-se CFDT i a definir-se per “un de l’economia capitalista i als socialisme autogestionari”. imperatius del benefici. Es trobaria... Incorporà sectors del Partit Sociael mateix resultat que el que busca lista Unificat (partit que va néixer a la participació gaullista: treure als 1960 i que va desaparèixer a 1989 treballadors la consciència de ser quan la major part dels seus dirigents explotats, sense suprimir les caui militants havien marxat al PS), ses essencials d’aquesta anarquistes i cristians. Era la segona explotació.” I amb aquest eix va prosseguir la vaga més enllà del 5 de juny sense la CGT -a la qual va arrencar sectors combatius- però quan la realitat va obligar a definir una opció política, va adoptar la mateixa que la CGT i convocà a Toulouse.
Force Ouvrière (FO) i la reorganització del Partit Socialista La tercera força sindical era FO, de component socialista. Ni tan sols va cridar a la vaga amb la CGT i la CFDT. Ho va fer més tard i amb dubtes. La Federació de Químiques, amb sectors de la CFDT, van donar cobertura a Mitterrand per fundar el Partit Socialista després de maig del 68. I sense dubtar-ho van córrer a convocar la mobilització de Toulouse, el mateix dia que Mitterrand s’oferia a la burgesia per mantenir la V República en el cas hipotètic que De Gaulle abandonés el poder. eccions polítiques Totes les dir direccions i sindicals majoritàries van respondre de la mateixa manera al dilema: reformes i manteniment de l’ordre burgès.
L'ordre regna
Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
13
Lliçons de maig
La direcció estudiantil Van tenir el mèrit de fer saltar l’espurna que engegà el moviment, el van ajudar a organitzar-se i van impulsar l’extensió cap als i les treballadores. El greu problema d’aquestes direccions va ser la manca d’una perspectiva política per fer caure De Gaulle. No obstant les principals responsabilitats no corresponen a la direcció estudiantil sinó als dos grans partits - els socialistes i el PCF- que controlaven les grans centrals sindicals.
Juntos: estudiantes, trabajadores
Qui eren? L’estudiantil va ser una direcció que, encara que minoritària, escapava al control del poderós Partit Comunista Francès i, en conseqüència, va ser molt més receptiva a les aspiracions del moviment. Els dos principals dirigents Daniel Cohn-Bendit, dirigent del Moviment 22 de març (ara ha donat suport al president francès Emmnauel Macron) i Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR), representaven els dos corrents majoritaris: l’anarquista i el trotskista.
Krivine i Cohn-Bendit
Per a l’anarquisme, la qüestió d’haver-se de plantejar el problema del poder i del Govern és històric i al 68 van evitar una política d’enfrontament a De Gaulle i les institucions de la V República. Un exemple: en una de les poques manifestacions que van passar prop de l’Assemblea Nacional (13/5), importants sectors de la manifestació van reivindicar anar-hi i va ser Cohn-Bendit qui ho va combatre. El prefecte de policia de Paris, Grimaud, va elogiar la seva intervenció (La Vanguardia).
La teoria de les noves avantguardes
El pes de la JCR entre els estudiants, amb un moviment obrer que seguia sota el control del PCF i dels socialistes, va portar a la Lliga Comunista (després LCR), fundada quan la JCR va ser prohibida, a una nova teorització de la construcció del partit revolucionari i del procés revolucionari, molt allunyada de les bases principistes del trotskisme. La nova teoria afirmava que el motor central de la lluita de classes s’havia desplaçat des de la classe obrera a sectors exteriors a ella (estudiants i El problema de la manca de sortida d’altres, que ara en diríem política (Fora De Gaulle! Quin Govern?) alternatius) i que calia centrar els també va afectar a la JCR. Els seus esforços de construcció del partit en esforços s’adreçaren correctament aquests sectors en detriment dels cap a la necessària coordinació dels obrers. Les pràctiques d’accions comitès que anaven sorgint, però exemplars, que ara posà el centre de s’anomenen d’acció la seva orientació directa, encapçalades en el combat conper una minoria tra els corrents havien de substituir autogestionaris de l’esforç de mobilització la CFDT, en nom dels més amplis de la defensa de sectors. Tot això havia fórmules de control de fer efecte sobre els obrer en els censuposadament tres de treball. adormits treballadors D’aquesta manera per fer-los reaccionar. el problema central El debat segueix que havia de essent d’actualitat vertebrar la vaga perquè les accions general, que era minoritàries i d’acció qui havia de directa continuen governar el país, va formant part de la quedar sense Campesinos, trabajadores, concepció política de resposta i De Gaulle estudiantes. Solidarios moltes organitzacions va poder controlar reformistes i la situació. revolucionàries actuals. Tampoc, l’altra corrent trotskista, el Partit Comunista Internacionalista va Aquestes teories més plantejar el proanarquitzants que trotskistes van blema del anar estenent-se dins l’organització govern. No internacional, l’anomenat obstant això, Secretariat Unificat de la IV Interper ambdues nacional i, la màxima expressió corrents que d’aquesta orientació destructora de es reclamales bases obreres dels partits ven del trotstrotskistes, va ser la pràctica kisme, el Maig liquidació de les seccions del 68 va llatinoamericanes després de ser suposar un empeses cap a la lluita guerrillera. enorme impuls en la seva construcció.
14 14 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
Després de maig
Moviments que segueixen avui El feminisme a França Amb el 68 es va posar fi a uns anys en els quals havia prevalgut el conservadorisme. No només a partir del maig francès, sinó també dels moviments nord-americans, es van arrencar un nombre considerable de llibertats democràtiques i drets socials. Però, a més, d’aquelles que no es van aconseguir o que van obtenir victòries parcials, van néixer o créixer, molts moviments. Uns, a la mateixa França (com ara els que defensen la llengua i cultura de Bretanya, Occitània, País Basc, Catalunya Nord; o contra l’autoritarisme a l’educació i la seva
dels drets de la dona i de la ciutadana”1 que en el seu primer article afirmava: “La dona neix lliure i roman igual a l’home en drets”. No obstant, la revolució burgesa no aporta cap canvi. Al contrari, el codi civil, de 1804, consolida la inferioritat de la dona que ha d’obeir al seu marit. I s’inicia una lluita que encara continua d’actualitat. El dret a vot serà dels més tardans dels països occidentals, i fins el 1968, poques coses s’havien aconseguit: · 1944: El govern provisional francès aprova el dret de les dones a votar i a ser elegides. · 1949: es publica “El Segon sexe” de Simone de Bouvoir · 1956: Neix el Moviment pel planning familiar. · 1965: Les dones poden gestionar els seus bens i exercir una activitat professional sense el consentiment del seu marit. · 1967: S’autoritza la contracepció, però els decrets d’aplicació no es publiquen fins l’any 1971.
nombroses personalitats, que declaren haver avortat i reivindiquen l’avortament lliure i gratuït. · 1972: La llei estableix el principi d’igualtat entre els homes i les dones. · 1975: S’aprova la interrupció voluntària de l’embaràs. · 1975: S’autoritza el divorci
reforma...). D’altres traspassant fronteres com ara l’ecologisme on milita avui Cohn Bendit, el pacifisme, l’antimilitarisme, el moviment de gays i lesbianes... o l’impuls de la segona onada del moviment feminista nascuda a EUA. El feminisme francès post-68 neix d’una constatació molt evident: tots els líders són homes i els problemes de les dones han quedat com a secundaris. Això, tot i que una de les reivindicacions inicials va ser la llibertat sexual a la residència de Nanterre. França té una importància cabdal en la història del moviment feminista. Olympe de Gouges publicava el 1791, dos anys desprès de la Revolució Francesa “La Declaració
A partir del revulsiu de 1968, la lluita s’accelera i s’amplien drets: · 1970: La llei reconeix que els dos esposos assumeixen la “direcció moral i material de la família” i 10 dones depositen un ram de flors “a la dona del soldat desconegut” a l’Arc de Triomf a Paris, marcant el naixement del Moviment d’Alliberació Feminista (MLF). · 1971: Apareix un manifest signat per 343 dones, entre elles
per consentiment mutu. Malgrat aquests avenços, la igualtat de drets entre homes i dones segueix lluny i la lluita feminista continua contra les agressions sexuals, la bretxa salarial, etc. 1 http://blogs.sapiens.cat/ socialsenxarxa/2010/09/20/olympede-gouges-i-la-declaracio-dels-dretsde-la-dona-i-de-la-ciutadana/
Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
15
Lliçons de maig
La necessitat del partit revolucionari Aquesta va ser l’altra clau de volta de Maig. La força del moviment espontani d’obrers i joves va enfrontar l’estat burgès superant la trava de les seves pròpies direccions majoritàries, però no va poder resoldre el fals dilema de reivindicacions sindicals versus insurrecció. Tanmateix, aquest dilema no existeix, sinó que són dues riberes entre les quals s’ha de construir un pont. Aquest pont és el programa de transició, un programa revolucionari a oferir als i les treballadores i joves, no només quan arriba el Maig sinó dia a dia, davant de cada problema. Però les idees no viuen si no prenen cos en les persones i els programes en organitzacions. Una organització que dia a dia es guanyi la confiança dels treballadors/es, perquè quan arribi Maig no quedi inacabat. En aquesta tasca de construcció quotidiana, t’esperem.
Dos eixos del programa per aquell Maig La vida al carrer cada vegada estava més determinada pels organismes de treballadors/es i joves. El gran problema va ser la manca de coordinació estatal dels comitès comitès. Era una de les tasques cabdals. I ho era perquè posava al centre la qüestió de la legitimitat d’una de
les dues estructures de poder: la dels de baix (comitès escollits, assemblees...) i la dels de dalt (institucions, policia, govern...). Al Maig només eren antagònics, però si hagués avançat el procés, s’haurien convertit en incompatibles: qui i com determina què es produeix? Com distribuir la producció, organitzar l’intercanvi o l’abastiment? La coordinació era el camí per enfortir l’organització dels de baix i estar en condicions de preparar la insurrecció. El segon problema va ser la manca d’un objectiu que donés sentit a tot aquell immens moviment. I no podia ser un altre que enderrocar De Gaulle Gaulle. Per la negativa era un sentiment generalitzat, però a qui posar en el seu lloc? Els comitès ni estaven organitzats... Anar a les eleccions? No, així es perdia la força que es tenia al carrer. Calia d’una banda, exigir la dimissió, i de l’altra imposar un govern de les organitzacions de treballadors/es i joves joves. Probablement es colarien molts buròcrates... però el que seria determinant hauria estat la pressió exercida sobre ell pels comitès coordinats. Encara que no fos el nostre govern, seria un govern que tindria molt clar que el carrer l’havia portat al poder i que, per tant, el carrer el podia treure. Els i les treballadores i joves s’enfortirien, perquè haurien comprovat la seva capacitat per posar o treure un govern. No seria la revolució, perquè no s’alterarien les bases socials burgeses
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
16 16 Suplement de Lluita Internacionalista 156, maig 2018
però seria molt diferent a De Gaulle en el poder. Aquest govern donaria el temps necessari per enfortir l’organització de base que donés la resposta definitiva. Així doncs, no era cert el dilema de reivindicacions sindicals versus insurrecció. Sempre existeix -i aquesta és la clau del programa de transició- un pont a oferir als i a les treballadores per pujar d’un esglaó al següent. No importa com sigui de difícil la situació -totes tenen sortida- cal trobar la proposta que podrà ser acceptada o rebutjada. Però existeix, i l’obligació de tot partit revolucionari és trobar-la.
Anirem fins el final
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista